Castell de Sant Ferran, Ming al CaixaForum i marató de cinema: Fischer, Julieta, Kiki, l’Heroi de Berlín i Café Society; amb focus en Síria i refugiats

Bona tarda, benvinguts un any més, eh? Perquè això es diu, anem any a any, al Babilònia. Quin és el que fa cinc aquest ja, oi? Aquest cinc, doncs deu ser cinc, ja n'hi recordo, o quatre o cinc anys. Perdo ja el compte. Sí, ja són tants anys, no? El compte. Però més o menys va per aquí, sí. Clar que sí, doncs tornem una temporada més, un any més. Esperem aguantar fins al mes de juny, que és el que ens toca. Jo crec que sí, que cantauria. Aguantar no costa gaire. Ah, bueno, exacte. Fer-ho bé ja és una altra cosa, eh? Bueno, això ja tenim... Si no ens haguéssim fet fora, jo sempre sé el que dic, que les mantinguem i ens mantenen l'horari i tal. L'altre dia m'ho preguntava, et diu així, tu a la ràdio, sí, dic, mira, et dic, una de les coses bàsiques és que ningú et digui res i tu vas fent. Exacte. I escolta, vol dir que estàs acceptat en el... I a més ens ho repeteixen el dissabte. Sí, sí, sí. Per tant, que són dels quants, dels triats, entre cometes, perquè el dissabte es faci en segona emissió. Per tant, des dels dijous a les 9, de 9 a 10, doncs estem aquí, com sempre, i bé, doncs estarem la gent que sempre som. Potser hi ha alguna novetat, eh, David? Sí, potser sí. Tindrem un altre company que està per aquí, segur que ja l'estem, eh, doncs... La setmana que ve. La setmana que ve. Però bé, com sempre, estarem, doncs, la Rosa, que avui no la podem tenir, per motius personals, la Rosa Alcalá, tenim el Jaume Vidal i el David Montaner, i el que us parla, el Xesco Ramos, eh? Vull dir que serem els habituals, i després, bueno, doncs, insisteixo, doncs, aquest company que ens arribarà, David, com es diu? Es diu Nacho. Nacho, eh? Molt bé. Doncs el Nacho, doncs, també el tindrem, faltaria, i, doncs, res, doncs, seguirem, com sempre, no parlarem d'art, de música, de cinema, de tot, eh, de llibres, no canviarem la línia, perquè, bueno, ens ha funcionat, i jo crec que, doncs, andant endavant, no?, vull dir amb aquesta tipologia, i ja està. I, doncs, avui el que farem serà, doncs, farem tres seccions. La primera, una mica vinculada, doncs, excursions, sortides que fem. El David va fer una excursió magnífica al Castell de Sant Ferran, aquí a Figueres. Jo també parla una miqueta de l'exposició del Caixa Fòrum, de la dinàstia Mink, que també, doncs, és interessant parlar una miqueta d'aquest art japonès, de cinema. Xinès, no? Perdó, xinès, perdona, sí, sí, calla. Sí, jo tenia... Perdó, és que estic preparant coses de l'impressionisme, no?, i llavors ja el japonisme el tinc en un altre lloc, vull dir que és això. Que això ja ho comentarem un altre dia, que comencem aquí a Can Ginestal, dia 5, a les grans impressionistes, eh? Manet, Monet, Renoir i Degas, eh? És a dir, que també és una cosa que hem de dir-ho... Escoltats i tots. Jo ja l'he escoltat, aquesta conferència, oi? Aquesta conferència... Bé, bé, això algun any fet, però aquest és un curset, aquesta vegada, eh? De 12 sessions. Això ho explicarem un altre dia. Cinema. Parlem del caso Fischer, de l'heroi de Berlín, de Julieta, encara que siguin pel·lícules una miqueta passades, però torna a estar de moda per aquesta triada per representar l'estat espanyol als Òscars, no? Inevitablement. Sí, clar, no podia ser d'una altra manera. Encara que jo hagués agafat una altra, eh? Falta d'imaginar-se. Això ja ho comentarem. I també parlem de Quiqui, l'amor se hace, una pel·lícula prou recent, però que també és curiosa. I el Jaume ens parlarà també del Café Society, del Woody Allen, i una proposta del Manuel Cusó, L'última frontera, no m'hi equivocar, i, bueno, ja ens comentarà ell que ens vol fer una reflexió sobre uns temes. De llibres, doncs un llibre més aviat assaig, síria, no? Absolutament. El País de les Almes. Sí, és un reportatge. És un reportatge, no? I portant el llibre, i un llibre molt de ficció, molt curiós, de Juan José Millas, que és Des de les Ombres, que ja explicarem, que és una cosa molt curiós, molt rara, però que a vegades, doncs, bueno, val la pena recordar aquests llibres, peculiar, si més no. Doncs bé, David, ens parles d'aquest castell de Sant Ferran de Figueres, que té molta història, que és una passada, no? Sí, sí, és una passada. És el monument artístic més gros de Catalunya. Sí, anda, veus això? De més volum. Si no hi ha cap monument tan gros a Catalunya. Bueno, això... Ocupa 30 i escaig hectàrees, o sigui que... Si parlem de monuments grossos, no digues, digues, perdó. Ah, sí, no. Bé. És a païda broma, és a païda broma. No hi trepeixis. I és el castell militar més gros d'Europa. Anda, això no ho sabia, veus? Perquè no ho sapigués. Mira, mira, doncs nou, això és nou. Sí. Ah, no em feia dir els constructors, eren uns... El Prosper de Verbum. No, no, no, aquest va ser el de la Ciutadella. Però no és el Vauban? No, no, no, no, no, no, no. Vale, doncs no és el centre. Eren autòctos d'aquí. Ah, no seria el Pedro Martín Cermenyo? Sí. Oi que sí. I el fill. I el seu fill. El Pedro. El Pedro. El Pedro i el Manuel... No sé què es deien? Manuel o Pedro? Sí, sí, sí. El fill era Pedro. Martín Cermenyo. Sí. Una notació i ara ens ho expliques. Saps què hi ha a Barcelona del Martín Cermenyo? El que seria Montjuïc. A banda d'això, l'església de Sant Miquel del Port. L'església que hi ha a la Barceloneta. És una església que ningú veu quan passes per allà. Sí, perquè el disseny de la Barceloneta el va fer el de Bum, però ho va adaptar ell i ho va fer. Les cases típiques de la Barceloneta també són del Cermenyo. Sí, sí, sí. Per tant, digues, digues. Vull dir que una mica... Pues sí, va ser ell. A més era un pallo que tota la vida havia sigut militar i que coneixia molt el seu ofici. O sigui, era un pallo bregat amb el seu ofici i ja sabia com havia de fer les coses, no? A part d'haver estudiat enginyeria militar, doncs van decidir en aquell moment que aquest punt de la frontera, però molt prop de la frontera, evidentment, doncs era un lloc ideal i prou estratègic per construir una fortalesa d'aquelles dimensions per... Tot i que en aquell moment les relacions franco-espanyoles eren bones, però ja suposo que sabien que allò podia torçar-se més tard, més d'hora, no? Sí, senyor, com va ser. Com va ser. I van construir un castell bestial. O sigui, seguint, doncs, l'estil del mestre dels enginyers que era el Boban, tal com reflexa el llibre Victus. Sí, senyor. I que, bé, és un castell inacabat. Per qui no ho sàpiga, és inacabat. Hi ha unes parts que dic, hòstia, això s'ha malmès força. No, no, no. Això és que no es va acabar mai. No es van ni a posar... Es van fer parets, però no es va arribar ni a posar a totholada mai. Igual que l'església, que evidentment tot castell militar té una església, ni que sigui... Perquè en aquella època tota la familiaridad... Ai, perdó, tota la família de l'oficialitat vivien-nos amb els oficials. La tropa no. La tropa no podia viure allà amb la seva família, però els militars, els oficials i els comandants i tot això sí que tenien la... I clar, una església era vital, no?, per ells, segons la seva concepció de la societat, per poder fer el dia a dia. Estem parlant de quin any? De mitjans del segle XVIII, 1750 o així. Feia uns 30 o 40 anys de la guerra de successió. El castell, bé, hi ha unes maneres, hi ha diverses maneres de poder fer la visita, una és a nivell individual, et pots agafar una audioguia d'aquestes i t'ho van explicant tot. I l'altra és, quan vas amb nens, és més complicat, i doncs vam fer la visita més interactiva, que és puges amb uns gips i et fan una volta per tot el perímetre, que són 5 quilòmetres i pico, del castell. i allà vas fent parades, en fem un parell o tres, no me'n recordo, i la primera visites el que es diuen, ai, ara no me'n recordo el nom, bé, les galeries, unes galeries que s'endinsen a la profunditat de la terra, com uns 100 metres cap endintre, i allò servia per escoltar si hi havia encepadors per intentar, encepadors d'un suposat enemic, per intentar volar les muralles col·locant-hi a sota explosius. Era una tàctica, anar fent un túnel, tu anaves fent un túnel fins a col·locar-te a una assada de sota la muralla, o t'axonaves tot d'explosius, i ho feies rebentar, i no és que saltés la muralla amunt, sinó que tu el que volaves era la part de sota, i doncs la muralla es venia avall. i doncs podies assaltar el castell. Clar. Però clar, aquest home, hàbil com era, doncs ja va col·locar unes galeries que hi havia uns escoltes allà, escoltant, tot el dia escoltant. Jo vaig amb el ventre, i s'estava amb una frescor, que feia fred i tot, feia fred i tot. No passava que l'olla, però a l'hivern faria una rasca, no?, que et quedaries... Era curiós, perquè el mètode era diverses galeries i diferents escoltes, i per triangulació sabien el punt exacte on s'estava excavant, i doncs ells cavaven una altra galeria i carregaven explosius i ensorraven la galeria de l'enemic que intentava colar-se. Això, la banda surt, em sembla. La banda nord no calia perquè estava tot fet sobre roca, i doncs allà, evidentment, no es podia foradar, allò. El fermenyo aquest era un pallo que mirava molt per la tropa. Era un pallo que no eren aquests arquitectes que ho dissenyen de cara a la galeria, sinó, el tio feia un... va fer un... ho tenia tot molt pensat, va fer un disseny... Diuen que va ser el primer castell en què la tropa tenia un llit per cadascú. Ah, mira, veus. Estava calculat perquè cada soldat tingués un llit per ell sol, no que hagués de compartir llit amb altres, no en llits calents, sinó en llits per cadascú. I a més a més, les habitacions de la tropa eren amb murs molt gruixuts i molt ben fets, abobadats, i que amb un gruix tal, a més a sobre hi posava capes de terra i tal, que hi havia una frescoia a dintre que no... o sigui, que procurava el descans de la tropa perquè després, evidentment, en cas de necessitat pogués rendir el seu màxim, amb la seva màxima eficàcia, no? Estava molt ben pensat. I la joia de la corona és una cosa que no es veu... havia un pati d'armes, però sota el pati d'armes aquest home va dissenyar unes... uns dipòsits d'aigua avui llegit de 9.000 metres cúbics en total. Un dia. O sigui, impressionants. Com aquells que vam veure que ja en parlàvem la setmana que ve. 9.000 metres cúbics d'aigua i estaven dividits en quatre. O sigui, eren independents un de cada quatre. S'anaven alimentant a través d'un aqueducte que entrava d'aigues freàtiques d'un son i cada un era per separat per evitar sabotejos. O sigui, sabotejaven un que ara tenies tres dipòsits. I una de les visites, o sigui, una part de la visita consisteix en baixar els dipòsits i pujar amb una Zòdia i visitar amb barca per dintre. Hi ha un moment no està recomanat per persones amb claustrofòbia perquè hi ha un moment que realment t'has de jupir el que remava que era el guia es tenia que jupir gairebé per poder passar per sobre unes voltes que hi ha a dintre que passen de banda a banda perquè allò de suportar el pes de la plaça per estar tot abobadat en columnes. L'aigua era nítida, no, el següent. I això que diu que fa 40 anys que no es renova aquella aigua. No li toca la llum, no cria algues, era transparent i home, diu, potable no, potser no ho és. Clar, clar. Diu, però... Bactèries hi haurà, això és lògic. Sí, però no, ni hi ha algues ni hi ha res transparent. Sí, sí, sí. I la fundària se me feia a metro vint però clar, amb una extensió que no tocaves. Sí, sí. Molt interessant. El podríem escoltar tota l'estona. I tant, no, avui, no, avui he llegit una mica i és bo que fins als anys 90 va ser presó militar. Sí, això és cert. Al principi... Va ser l'últim. Aquest va ser l'últim. Abans, bàsicament, va ser presó militar per objectors de consciència. els portaven allà. Sí. I el darrer, bueno, que el Tejero estava pres allà però, bueno, més d'una vegada el tenien que anar a buscar per la Mosa que s'estava fent un suquet de veig. Sí, també és veritat. Home, jo també sabia que... Però estava a la presó i punt, home. Sí, estava a la presó però feia què volia. A més, es veu que tenia dèria per les gallines i llavors les cuidava com s'avorria i llavors li posava noms i les perseguia i li deia coses. No vull dir que fes res amb les gallines. Si no era pa del padrón, eh? Sí, sí, doncs mira, aquesta línia, es veu que si ho dic perquè un amic meu va fer l'Emili i li va tocar allà al vigilar el Tejero i es veu que s'ho va passar en gran amb ell, es veu que era un tio d'aquests passats. Cachondo, bueno, passava de tot i bueno, com diem, bueno, ja em traurà d'aquí i tal. La persona bastant plana en tots els aspectes, plana però també a nivell cultural. De tot el sentit. Va estar-hi de que li ve 10 anys allà. Sí, i després ja el se van endur cap a Madrid i els últims 5 anys va estar allà. Però sí, sí. Jo dic, recomano molt la visita perquè si és amb nens s'ho passaran pipa. Sí, també, ja que ho dius, no deixava de ser també una miqueta un reflex de la ciutadella de Barcelona, és a dir, quan la forma estelada és la mateixa estructura típica. Però clar, amb unes dimensions. I això prové, encara que sigui una producció, una construcció, millor dit, d'Auban i aquesta gent, parlo de Barcelona, a nivell, diguem, de flamencs i gent que estava vinculada a la zona dels Països Baixos, l'estructura aquesta, d'aquesta forma tan peculiar que els baluars surten cap a fora, lògicament, per millor control i vigilància de l'espai, és una idea que prové de la Itàlia renaixentista i això ja ho va dissenyar Leonardo da Vinci. Leonardo ja va fer aquest tipus d'idea, l'únic que no va poder portar la pràctica. Però Leonardo era un especialista en fortaleses militars i parlo de l'any 1500 i poc. És important que veiem l'evolució com un gran geni una altra vegada més crea una idea i a partir d'aquí 200 anys després es pot arribar a la pràctica amb aquesta qualitat. Impressionants les cavallerisses perquè jo no he vist una cosa, o sigui, entres i estàs a anar a la part de baix i és que perds la vista, o sigui, ves la gent petitona a l'altra punta. Quina passada. Tot el que és l'ullarc del quartel, no, de la plaça d'armes i tal, és tot el que és les cavallerisses. Espectacular. Sí, sí, val la pena. Fantàstic, però escolta'm, ja ho sabeu, que estic de Sant Ferran a Figueres, molta gent no sap... És una excursioneta, tu. Bé, però val la pena. I qui diu el dematí vas aquí i a la tarda vas o al Museu de la Joguina o al Museu d'Alí. Al Dalí, que també està molt bé. Passa que hi ha nens petits i el Museu d'Alí potser encara no és apropiat per ells. Encara que potser no, però és molt visual, és molt interactiu també, visualment parlant i entra molt fàcil. Sí, però et dic una cosa, acabes la visita del que és de Sant Ferran rebentat. Rebentat, no hi ha alguna cosa. Més amb la calor que picava, acabes de caminar i tal. A mi m'agradaria fer coincidir una cosa, precisament la pel·lícula L'última frontera de Manel Cusó i Ferrer, perquè es fa allà, vull dir, allà a Figueres, sí, sí. A més a més, aquí parla, tinc el programa de tota l'activitat que es portarà, la qüestió són els refugiats, és clar, llavors han agafat aquesta pel·lícula perquè parla del senyor Walter Benjamin, que va marxar dels nazis i es diu que es va suïcidar, però bé, la qüestió és que es va morir. O el van suïcidar. O el van. Sí, és que jo crec que van partir els tiros més. Sí, val. Llavors, doncs, bé, aprofito per dir que, home, ja que aneu a veure el castell aquest, doncs, si aneu ara aquest mes que ve, que serà el 16 d'octubre, doncs, hi ha precisament l'activitat de la revisió d'aquesta pel·lícula i conferències i tal sobre els refugiats, doncs, la veritat és que podeu aprofitar-ho perfectament. Molt bé. No, no, i vols comentar alguna cosa més de la pel·lícula? Ves a la pel·lícula que té 25 anys. Ja que estem. Sí, la pel·lícula té 25 anys, va fer el Manel Cusó i Ferrer, som amics de moltíssims anys, o sigui... De Cornellà, és ell. Sí, sí, ens vam conèixer i ara no viu a Cornellà, però ve sovint, perquè hi té la seva mare i tal. Jo crec que és una d'aquelles pel·lícules que és prou interessant precisament per comparar, i més en l'actualitat, per comparar els diferents èxodes que hi ha hagut al llarg de la vida, no? Per exemple, a mi m'agrada molt la pel·lícula Èxodes, dels jueus i de la creació de l'estat d'Israel. M'agrada molt perquè, esclar, dius, ostres, tu, aquesta gent aquí, com els tracta tothom i tal, no? I llavors això ho vas aplicant a diferents fugides, com la que, per exemple, el que acabes de dir tu, precisament aquest llibre, no? Que estàs llegint sobre Síria, bé? Ja estàs, i me l'he llegit. Sobre Síria. Bé, no parla tant de la fugida, sinó parla més dels orígens de la guerra i tota la... tot el procés del conflicte. Bé, però com que ja tu saps que tinc un gènere que va haver de fugir també d'una zona semblant, doncs... Sí, sí, ara està ficat tot allà. Exacte, estem precisament parlant d'aquestes d'aquestes formes de diferents, oi? De sortir del país perquè allò no hi ha qui ho aguanti. Doncs si voleu, us parlo una mica. Doncs sí, ja que estem, parla del llibre aquest de Síria, que era, com es deia, el país de les almas rotes. El país de les almas rotes. És de dos periodistes que es diuen Javier Espinosa i Mónica Prieto, que em sembla que són parella, som Marit i Moller, i són dos periodistes, doncs, que van viure el conflicte des de l'inici, des de l'inici que va començar la revolució aquesta de la primavera, va ser? Sí, la revolució, sí, sí, la primavera. Es va encendre, em sembla que a Tunísia, i va anar corrent com la pòlvora, doncs, per Algèria, Egipte, Líbia també, no? Líbia, va a algun país del Golf, em sembla, però ja ho van frustrar ràpidament, i després es va encendre a Síria. Bàsicament, els països en què tenien dictadures, directadures militars, doncs, de fer ja, ja una o dues, algunes i altres no, home, a Síria eren laics. Bueno, a Síria sí, encara sí, però a Tunísia, eren la guïtes, del partit bas, que era el mateix partit del Saddam Hussein, i de tendències, bé, sí, simpatia mirant, bastant, però bueno, passa que aquí la cosa s'ha sortit, s'ha descarrilat. El que està passant ara, clar. Sí, sí, però això ja és, això ha donat ja, això és com dir, començar a parlar romànic i acabar pel rococó, no? Doncs ara estem al rococó, d'alguna forma, no? Ha començat d'una manera molt simple, i amb els personatges molt, molt clars, i ara ja, aquí ja és un retaule de, de, de, d'una infinitat de personatges i de situacions que ja es fa. Al final del llibre, aviam, potser perquè no estem acostumats amb els noms àrabs i et fas una mica de, de, de liu, no? Sí, de renou, sí. Però és que la cosa es va complicant, complicant, complicant, complicant, complicant, i ja dius, ostres, ostres, i uns que van enrere, on hi van endavant. El llibre, bàsicament, enganxa els, que haig periodistes a Síria per documentar, doncs, el principi de les manifestacions que hi havia, que jo me'n recordo a la tele, que començaven a haver manifestacions i que va començar tot perquè em sembla que ser uns nanos que els van, els van matar. La policia, sí, militar d'allà o els militars, ja no sé, tampoc es pot diferenciar massa, doncs els va matar. I a partir d'aquí això va, va haver-hi més manifestacions i menys manifestacions i menys manifestacions i el típic que fan molts governs d'aquest estil, siguin dictadures o siguin democràcia o pseudo-democràcies, no? No pots reconèixer el teu enemic com un igual i llavors almenys prea es titllar en el de terrorista i van titllar totes les organitzacions, totes les manifestacions que es feien de terrorisme. D'acord. Llavors, a partir d'aquí i un cop tens aquestes premisses ja establertes i que tu t'autoenganyes i te les creus, doncs, quan algú titlles de terrorista és com quan els japonès, ai, quan a la Segona Guerra Mundial els japonès els titllaven, jo què sé, d'escarbats o a la Guerra del Vietnam doncs, eren els putos amarillos o... exacte. i ja està, o el Charlie, no?, directament, doncs aquí és el mateix. Llavors, a partir d'aquí la diferència entre titllar-lo i apretar el gallet doncs, és molt poca. i a més a més, a més a més, si tens un pallo que jo crec que la família aquesta deu haver de problemes de salut mental de forma greu perquè si el pare era un genocida el fill, doncs, ho és igual o més perquè el pare encara ho va saber, potser, bueno, va tenir més sort o les circumstàncies el van acompanyar però al fill, evidentment, se li ha complicat molt més la cosa. Clar. I aquí s'han ajuntat molts factors, molts factors. Però al principi, doncs, era una revolució amb unes milícies civils, gens islamitzades d'alguna forma, que l'únic que defensaven era derrocar el règim. El problema està que va, diguem-ho així, la guerra d'Irak va deixar un poço de militars ociosos que es van anar organitzant d'una forma en forma de milícies islàmiques i es van anar filtrant grups d'aquests cap a Síria perquè aquests s'alimenten d'això, ja, és com, em perdó, la similitud, si fa olor de formatge les rates hi van. Clar. Doncs, Isíria era un lloc on feia molta olor de formatge perquè hi havia un conflicte bestial i, de mica en mica, es van anar col·locant aquests grupus clos que, al principi, estaven com més arraconats i més illats i no imposaven el seu què a la societat civil perquè qui portava el control tot era les milícies de l'ASL que era la societat civil però, mica en mica, sense, no saben com, es van anar filtrant, filtrant, filtrant, filtrant, fins que veu un moment que va ser com una mena de cop d'estat dintre de la pròpia revolució i van agafar el control aquestes milícies islàmiques desmantellant tota l'ASL quan tu veies i després ja d'alguna forma elles pròpies van ser van ser autofagocitades per el que va ser l'Isis o el Daesh o depèn però és que és tan complicat tot això sí, sí, sí, jo ho estic simplificant per l'Iran, Síria, Israel, allò és tan complicat posar-se en aquells temes sí, sí, és molt complicat és que jo em perdo sincerament, és que jo em perdo és molt complex molt interessant molt, molt, vull dir que m'ho estàs endreçant una mica sí, sí, ho intento endreçar faig un resum molt esquemàtic i del que jo me'n recordo perquè és que el llibre és tan complicat de noms i de cognoms el llibre bàsicament quan dic això quan vèieu aquella munió de moltes vegades de pobres homes soldats que anaven tots ja vestits que ja els veies que els portaven al pati vestits així amb un monotaronja que ja veies que els anaven a portar a executar aquests eren antics militars militants de l'ESL que eren soldats eren gent civil que davant davant l'empenta del dictador ara no m'ho recordo ah, sí, sí, ara és igual és el dictador del dictador aquest doncs es van militaritzar sí doncs aquests van ser van caure doncs presos dels islàmics i els van els van executar sí encara evidentment l'ESL encara crec que encara està funcionant però ja ja té un paper minoritari dintre d'aquest escenari i qui té ara una de les parts potents és l'ISIS una altra són les milícies kurdes hi ha els rebels però els rebels estan fragmentats amb altres islàmics que també no accepten la radicalitat de l'ISIS altres més moderats i hi ha l'exèrcit governamental hi ha un guirigall i després els russos els americans i ara els turcs també imagina't el poti poti de citrar el que hi ha allà per aquest motiu tampoc s'arregla és que ara han fet un alt el foc em sembla de 48 hores però bueno aquí la part turca encara no entra no entra ni la part russa ni americana això és abans el llibre també es centra bàsicament i principalment jo crec que una part o gairebé més de mitja part del llibre són experiències i experiències dels reporters a vegades costa discernir si és ell qui parla o és ella perquè tampoc ho especificen doncs amb la gent del poble amb la gent del poble hi ha escenes que fan fan fredat o sigui fan fredat perquè a més a més saps que són certes fan fredat de l'obèstia que arriba a ser ell de les salvatxades que s'han practicat allà però això a Telecinco cada dia com ho vols Telecinco amb Telecinco ho t'adverteixen del que hi ha però és que no tenen que per desgràcia que t'ensenyin el que passa realment que no fem ulls tancats del que està passant allà perquè és que les criatures no, ja he vist fotos per Facebook per la tele i eren fotos totes de nens i eren nens que acaben d'entrar a l'hospital exacte i alguns no calia ni que haguessin entrat a l'hospital era per portar-los per dir a veure què podem fer però bueno me l'hem d'acosir ja perquè ja estava tot fet pols el llibre acabo bàsicament és també perquè ell l'autor va estar segrestat per l'hospital tant al principi com al final la part mitja no o sigui fa una introducció i fa la final que és les negociacions que té l'autora la Mònica Prieto per alliberar el seu marit de les guerres d'elicis diguem-ho així i està molt bé jo el recomano jo el tinc aquí un dels dos avui se l'endurà qui se'l vulgui llegir jo tinc que llegir 40 coses i preparant-me a les classes jo no tinc temps però el recomano a tothom no no no si és un llibre interessant jo tinc que saber què passa el subtítol és de la revolució el que li fa d'elicis molt bé molt bé fantàstic bueno mira un llibre d'història actual que és una cosa estrany trobar-la avui en dia o més difícil de l'habitual bueno doncs una mica hem fet aquest lligam tan fantàstic de diferents temes i ara tornem una miqueta al món de les exposicions i ens n'anem també cap a la zona d'Àsia lògicament perquè ens n'anem cap al Japó no cap al Xina que hi ha mania amb Japó jo tinc mania amb Japó i ja està doncs mira ja m'he enfadat ja m'he enfadat vull dir per què dic Japó doncs perquè a partir del dia 4 d'octubre a Canjina està al taller d'arts plàstiques el senyor Chesco Ramos que sóc jo mateix perquè ja em tiro flors a mi mateixa fem un curset doncs ens estovem exacte un curset d'Història de l'Art com fem ja des de fa molts anys els dilluns de 5 a 6 i mitja i de 6 i mitja a 8 és el mateix Tamari vull dir que podria triar aquestes dues hores i parlarem dels grans impressionistes francesos parlarem de Manet de Monet de Tega i de Renoir amb un gran monogràfic de 10 sessions aproximadament i per què dic això i per què parlo tant del Japó doncs perquè es parla del japonisme de l'orientalisme de la importància d'aquestes línies artístiques dins del món de l'art del segle de finals del segle XIX i del món de l'impressionisme vull dir és importantíssim conèixer el que és el que està passant al Japó i el que estava passant a la Xina i per què veu aquesta explicació de pas faig de promoció que us podeu apuntar que en Xina està vull dir que és molt senzill i a partir d'aquí doncs dit això que està badant ja l'aviso que t'apunti home no clar que sí aquí us heu d'apuntar tots que no me n'enteri jo llavors el que sí que volia assabentar és l'exposició que estan fent al Caixa Forum acaba el dia 4 d'octubre és Ming l'imperi d'Orat estem parlant doncs d'aquest període doncs d'Orat mai millor dit de la dinastia xinesa entre l'any 1368 i l'any japonesa no xinesa ara no amiga i xinès és xinès no amb l'Isa Omar que no ho tinc al cap de coses ja no entre el 1368 i l'any 1644 una dinastia que va durar 276 aquests eren xinesos xinesos aquests van fer fora els a la dinastia mongol mongol en teoria i eren 16 emperadors de la família Zhu ZH1 vull dir aquesta de la línia i tal i això i es veu que volia dir de Ming però tens raó vull dir que es van carregar els mongols que evidentment venien al darrere estem parlant clar d'un període que occidentalitzat estaríem entre el que seria el final de l'època medieval i el període renaixentista del barroc per tant clar on va acabar la dinastia Ming el 1644 i va començar el 1368 és a dir que estem parlant de 300 anys en un període clar que no té res a veure a nivell artístic i visual amb el que estava passant a Europa el que estava passant a França per exemple que és el bressol d'aquella època de la cultura o Itàlia és una exposició que a mi jo em feia molta il·lusió perquè jo aquest és un tema que és molt poc estudiat a nivell universitari a Barcelona vull dir no es tracta ni la història de xinesa més eurocentrist sí exacte és aquest element que toquen sempre Europa i no es tracta mai les arts orientals sí que es tracta ni africanes exacte i a més encara anem cap enllà les centroamericanes les mesoamericanes que també alguna cosa es fa però no es tracta en profunditat i a veure és una llàstima perquè és un temari molt interessant quan arribes allà t'adones que no saps res absolutament perquè els símbols els símbols que es mouen constantment no tenen res a veure amb els símbols occidentals ni amb els símbols egipcis per entendre si hem de buscar un silogisme encara que evidentment no té res a veure és que Egipte tothom perdona faig un incís tothom ho aïlla com una gran civilització però Egipte veu bàsicament d'Àfrica i molta gent clar molta gent ho negava era com si espontàniament hagués sortit allà una civilització bestial no no no escolti no tot el seu art i tot el seu simbolisme molta part de l'art i molta part de simbolisme això ho sabràs més tu però jo que veig ve ve d'Àfrica exacte és a dir hi ha una vinculació que té a veure amb Mesopotàmia perquè abans sempre que s'estudia Egipte s'estudia Mesopotàmia estem parlant d'aquella zona d'allà hi ha una influència sobretot a l'hora de fer els grans edificis el megalitisme és a dir però és evident que els símbols poden anar molt de la zona de Núbia de l'actual sudan no ho sabem mai que l'imperi era molt important que estigués unit el que seria el baix Egipte que era la zona de dalt i a l'alt Egipte que és la zona de baix per al tema vinculat del riu Nil al baix i a l'alt Nil i era molt important que sempre estigués junt la banda superior per entendre la zona del que seria la posterior Alexandria però Memphis i Esteves amb el que seria Núbia si no estaven junts al baix i a l'alt Egipte no es considerava període imperial es considerava període intermàdi o període de crisi per tant havia de ser sempre vinculat com tu dius molt bé amb les dues corones clar les dues corones que tenen els diversos elements però en refereixo que és això que és molt important la unificació que diu el David d'allò africà amb allò asiàtic de proper orient per entendre'ns i aquest vincle és molt interessant però bé això és Egipte amb el cas d'això de la dinastia Ming o aquesta exposició en concret a mi em va decebre una miqueta jo volia veure moltes coses volia veure ivoris volia veure potser joieria volia veure elements determinats i em vaig cansar de veure rotlles sabeu què són les rotlles? aquests pergamins allargassats que són pintures que es col·locaven bàsicament de forma moral a la paret i tal llavors hi ha un excés d'aquest tipus de pintura que un cop vista una vistes totes per què? perquè no tenim nosaltres la nostra visió acostumada és jo que dius vist un xinès vist tots no? no tens el codi per de xifrar exacte llavors clar què passava que és molt complicat hi havia evidentment artistes de primera que aquí estarien a l'alçada d'un Rafael però clar allà no sé no et diré els noms perquè tampoc ens oblidarem en dos segons però noms d'aquell d'aquell període llavors el que sí que crida molt l'atenció eren les pintures que es feien els funcionaris els funcionaris quan aconseguien la seva tasca vinculada amb uns exàmens amb el que tenia a veure amb tot el que és la filosofia de Confuncio vull dir amb aquesta tipologia era la base la base per poder accedir a un funcionariat exàmens es veu molt difícils basades en aquestes teories amb aquestes bases filosòfiques i també per extensió també que el Confuncio portava a unes línies vinculades amb l'economia i tot això i llavors es feien una mena de magnífics retrats totalment realistes de l'època amb el seu bigoti amb les seves robes i tal i això al costat amb lletra diguem amb cal·ligrafia no sé la paraula ara justament correcta bueno allò que fan els xinesos cal·ligrafia bueno té un altre nom són la paraula ara vull dir això que fan aixecat no no no bueno les típiques lletres expliquen amb el seu currículum és a dir els seus quadres és el currículum amb la cara és com si fos ara el que seria ideogrames no sé la paraula doncs com si fos un carnet d'ara però llavors era una imatge gran amb la imatge d'ell pintada i amb els seus ideogrames explicant el seu currículum i això es penjava i era com un quadre i això es cotitzava i valia uns diners vull dir que hi ha coses realment curioses però falta falta coses també la dinàstia Ming és coneguda per la seva ceràmica blanca i blava la típica que pots trobar als xinesos d'avui en dia és que és el que és el rombing del mort de l'ifera mon exacte és aquesta la idea però tampoc hi ha molta cosa per tant què passa que hi ha massa dedicada a aquests rotlles i t'avorreix i bueno però vull dir que com a mínim és una experiència val la pena i doncs us convido que com a mínim veieu algú diferent això és el que hi ha d'acord? Molt bé Cinema, Jaume el caso Fischer Sí, avui això és molt diferent de tot el que hem parlat ara però ara hem canviat hem canviat Sí, sí, sí El Bobby Fischer va ser durota Sí No, no i a més a més jo penso que ho argumenten molt bé tot vull dir és un o sigui aquí del que es tracta és que totes aquestes persones que tenen aquesta característica de superioritat tan alta és allò que avui tant em preocupa avui parlarem de l'actualitat per exemple jo conec de famílies que tenen xicots que la preocupació és saber quin grau d'intel·ligència tenen vull dir el grau de superioritat i tot això evidentment això és una característica que avui doncs s'està buscant s'està remenant encara que moltes vegades no es porti massa bé doncs sí de tot això del que parla la pel·lícula és que tant el soviètic com el Vischer el soviètic no me'n recordo com saber no era el no el Karpov no però no és no no no no no perdó però qui de què parleu ara perdó les Cacs el que va jugar a les Cacs o Bobby Fischer ah vale no era l'altre hi havien dos sí era l'altre sí vale ja en recordaré el Karpov no era Karpov tampoc no ni el Kasparov ni el Karpov vale espera no no crec que no era un altre llavors bueno per una part també és molt interessant de la manera per exemple que mostren que el el Fischer anava tot sol davant de tot el risc evidentment recolzat políticament per dir-ho d'una manera no esclar veien amb ell la possibilitat de domini en aquest terreny i amb la guerra freda tot això era important bé doncs aquest aspecte el tenim situat perfectament en el film i llavors l'altra particularitat per mi és per exemple que els soviètics anaven a una colla llavors funcionaven com un col·lectiu també té la seva lògica això és pasqui és pasqui val llavors què passa doncs que tenim reflectit tota aquesta constant i tant un com l'altre representa si més no jo crec que fins i tot ho afirma tenien una problemàtica mental o sigui eren persones que estaven com en unes condicions d'aïllament molt gran vull dir i que que veien doncs coses no vull dir esclar tenien la sensibilitat tenien la sensibilitat tan alta al cap i a la fi que això els feia molt molt molt patidors de qualsevol moviment que hi havia en el seu entorn i paral·lelament això també generava avui precisament ho explicava això això precisament també generava doncs molta més por conxorxes vull dir val i tot això està prou ben reflectit en la pel·lícula qui ho fa és l'home aranya eh l'Spiderman el McGeer i es diu el McGeer el McGeer sí i l'altre és l'Scraver em sembla que es diu ah vale sí el Gael aquest tio és molt bo sí a mi la veritat sempre m'agrada és molt creïble sí sí sempre sempre m'agrada entra molt fàcilment i aquí també aquí també perquè en principi no no no no i després no però te la va fotent doncs jo penso que és interessant veure aquesta pel·lícula perquè crec que encara que hi pugui haver un component d'exageració i fins i tot d'argumentació sobre la salut mental que pugui ser discutible i segur que hi haurà qui ho discutirà jo demà en sabré alguna cosa d'això molt bé ja us ho diria la veritat és que crec que tal com ho toca aquí es fa molt interessant la pel·lícula perquè això és probablement no s'ha plantejat mai d'aquesta manera no sinó que esbrinar què representa tot això presenta cada cosa i tal bueno perfecte o sigui que molt bé sí sí genial bueno doncs seguim parlant de pel·lícules doncs si us sembla mira ara farem una cosa molt ràpida així d'aquestes coses que jo faig a vegades faig una comparativa entre dues pel·lícules i després parlarem de l'heroi de Berlín David també més que res perquè és una d'aquelles pel·lícules que jo estic molt molt emprenyat molt emprenyat ja sabeu que de tots els que fem al Babilònia jo soc el més almodovoria amb totes les facetes vull dir jo soc el més estrany no sé sempre em dieu que faig coses molt rares que veu pel·lícules d'estrellita gastro i coses d'aquestes rares que no sé i això sempre m'està dient que faig coses molt estranyes no no no en coses rares a la vida no no no en té clar clar no va tothom és friki és a dir tothom en la seva vida privada o pública no expliques jo he fet per la història vull dir perquè tinguem un coneixement el més avient possible de la història de la cinema dic això de veure pel·lícules de l'estrellita gastro bé doncs això de Julieta aquesta pel·lícula triada per als futurs Òscars no de diguem que representant l'estat espanyol estava l'Olivo i estava la nòvia l'Olivo la setmana que ve la veuré i vull parlar d'aquesta pel·lícula perquè què tal aquesta pel·lícula ve o què? bé no és un gran film de l'Ethier Boyain no ens enganyem però per ser presentable als Òscars no complicat és una mica la pregunta anava per aquí és una pel·lícula que tenia l'alçada per ser presentada però que tampoc oblidem que les pel·lícules petites o les pel·lícules peculiars l'Hijo de Saúl per exemple que és una pel·lícula petita però immensa no, no, ja t'entenc però no no la veig tampoc no, no és aquesta línia ostras però l'Hijo de Saúl és una gran pel·lícula és diferent és diferent és una gran pel·lícula no, no ja sé què vols dir però encara i així si tu mires realment el que és el que seria el moviment la gent l'escenari no és una pel·lícula de gran producció no és passar en uns espais molt concrets no? es mou constantment ara la pel·lícula és una pel·lícula immensa per el que diu per com mou tècnicament com ho explica jo crec això és un jo crec que el senyor Almodóvar sí el nominen cada any els Úscars clar, perquè és conegut no perquè té un clientelisme molt bèstia clar, per això a dintre la filmografia espanyola clar, clar, clar no, i perquè és fàcil vendre als Estats Units sí, i ha de ser algo home, però ha de ser algo que realment o és un any que ell no ha fet pel·lícula que llavors en fan una altra o ha de ser una pel·lícula que dius ostres és que si no la poses clar, clar canta conat com una almeja però en cas de duda pum Almodóvar el canto però en canvi estava la nòvia de la Paula Ortiz què passa? Paula Ortiz és una noia que ha fet la seva primera pel·lícula la pel·lícula és meravellosa és bodes de sangre de Federico García Lorca en versió i aquí el senyor Lorca és molt conegut als Estats Units no oblidem mai però aquí potser ja està el fet de tenir el clientelisme aquest senyor exacte, per això per això dic i llavors ha fet una pel·lícula perdona sí, sí, sí és com quan fa uns anys era el García el que anava clar, clar perquè és el que tenia més fàcil i l'ha substituït a l'Almodóvar d'aquí doncs no sé qui serà però va acabar guanyant i ja es va acabar sí sí, no, clar, clar ja l'hi va haver vist i ara no sé qui qui serà el successor l'Amen Ávar el Bayona aquest ha fet molta pel·lícula americana amb molta idea americana sent pel·lícula espanyola en teoria sí, però no, això no crec no, però és una altra línia que no acaba d'entrar però aquests directors acaben fent coses sèries després acaben fent coses dramàtiques i bueno, no sempre bé, no sé, és una opinió bé, parlem de Julieta a veure, jo he vist totes les pel·lícules al Modóvar ja sabeu que soc molt crític en positiu i en negatiu últimament al Modóvar a mi m'està decebent bastant des de allò de los amantes passajeros aquella estracanada amb aquells tres fent no ets el Carlos Bollero que el destripa sempre a cada pel·lícula sí, com? el què? que no ets el Carlos Bollero del país que el destripa no, però perquè hi ha s'obsessió és que ho ets al Modóvariano o no ho ets és a dir no, això tampoc jo això no ho entenc és un amor-odi jo crec que tampoc és a dir, s'ha de ser crític amb tot si t'agrada bé si no també hi ha coses, pel·lícules que recupero de tant en quant del Modóvar perquè em fa molta gràcia i són pel·lícules a lo millor més precàries crec que té una certa gràcia una certa modernitat un cert punt d'inflexió amb l'historia del cinema espanyol sense cap mena de dubte i no ha estat de modè crec jo no, no, no pel·lícules als anys 80 que podries dir hòstia, això com se li colmi pesen els anys però encara que quedés aquesta línia de modè ja li queda bé perquè la feia cap ja eren pel·lícules de modè en aquella època ja ho eren és una pel·lícules als anys 80 que fos ja kits i dius com ho fas això perquè ja està agafant una estètica molt determinada molt concreta molt exagerada molt colorista doncs aquí torna a intentar però aquí Julieta què és el que fa dius a veure vaig fer los amantes passajeros que una cosa una comèdia fallida absolutament vull tornar a fer un drama però un drama cascabelero d'aquells que dius a veure si ja rebentem tots i ja vinga va plorem i ja ens tornem tots tontos dius a veure però què estàs fent és a dir ha agafat a la bueno l'Emma Suárez exacte bueno en un principi d'aquesta no se m'oblida el nom clar Emma Suárez dius vale l'ha vestit de vermell com a Marisa Paredes li he posat els serveis vermells dius ai bueno això ja em sona ja em sona d'alguna ja tornem a buscar la Marisa Paredes comencem amb un drama que no hi ha manera de sortir-se d'aquest drama vinga vinga vinga hi ha un flashback meravellós cap als anys 80 que fa l'Adriana Ugarte que és l'Emma Suárez i l'Emma Suárez essencialment que això està molt ben fet que és quan l'Emma Suárez és jove exacte llavors hi ha una estètica 80era que és molt correcta etcètera i llavors a partir d'aquí no vull explicar la història perquè si no la cosa no té gràcia però sí que intento una mica veure què és el que em trobo em trobo tot sobre mi madre em trobo a també em trobo tantes coses més de lo mismo més de lo mismo però aquesta vegada intentant en els últims 15 minuts lligar-ho tot per cada bé a més una altra vegada i per tercera o quarta vegada un final que intenta obrir una porta a l'esperança utilitzant un esquema molt determinat no vull dir que dius però escolta perquè és conservador dins del drama l'Emma Suárez està bé ho fa molt bé però tampoc ho no es passemos vull dir que ens refereixo que tampoc és una cosa no hi ha ningú que destaqui l'Emma Suárez va tenir el seu moment amb el amb això amb el amb Julio Medem amb el Julio Medem amb la Rilla Roja i tot això i Guerra que va ser maravalló que està molt creïble que és una tia molt creïble però vale tampoc en tirem coets i de forma també molt ràpida la Miró sí allò que feia va fer El perro de l'Hortelano és meravellós estava molt bé i de forma molt ràpida que ara tenim 15 minutets i podem parlar de cosetes vull fer el nou Almodóvar que és Paco León Paco León és el nou Almodóvar que amb Carmina y Reviente i Carmina i Amén ja planteja aquella estètica que dèiem Almodóvar que he hecho ya para merecer esto per exemple que dius ostres aquelles cases antigues rebregades aquelles formes de parlar aquell humor i amb Quiqui és meravellós perquè estem parlant de les fílies llavors fa 4 o 5 parelles lògicament no direm els noms Candela Penya etcètera que s'han donat voltes recercant en cada una d'aquestes parelles que és el que provoca una excitació amb la parella al costat per exemple els noms no els sé ni els diré perquè són noms complexos però hi ha un d'ells que per exemple a ella l'excita que el seu marit plori Candela Penya per exemple i és meravellós és divertit és prendre-t'ho d'una forma determinada hi ha una que s'excita amb la roba és a dir si la roba és de seda s'excita amb això però arriba a l'orgasme hi ha un altre que li agrada les situacions violentes és a dir en el moment que l'atraquen pateix un orgasme carai hi ha un altre que amb la natura refregant-se amb un arbre i això existeix però clar ella ha buscat fílies molt determinades vull dir molt estranyes les típiques que pot tenir entre comentes altra gent dins del món del sexe això em recorda allò d'un pit de moduanda exacte que la tia es posava catxonda si sentia parlar estranger al paio i el tio es posava catxonda si se'nsumava a les aixelles exacte doncs per aquí anem als tiros aquesta pel·lícula veieu-la perquè és absolutament divertida està fora de to hi ha una escena final amb un sordomut i per bueno amb una traducció és que jo em tornava boig vull dir no es pot ser més divertit més simpàtic jo aquesta pel·lícula sí que l'hauria portat aleshores clar no l'hauria donat res perquè sigui reparent però és boníssim és a dir es parla vull dir com si la Carmina parlés però vull dir els personatges vull dir parla de a mi no sé què de dalt de baix del que faci falta però diu les paraules que són políticament incorrectes veieu-la perquè és una estona divertida molt bé doncs no sé David parlem de l'Heroe de Berlín i també podem parlar del Café Society si us sembla tenim 13 minuts repartiu una mica com veieu bé l'Heroe de Berlín bé és una gran pel·lícula l'he vist aquest estiu sí i és és un film en què ens explica doncs és molt intenta ser èpic aquests films són esportistes volen ser èpics bàsicament no està massa ben fet fins i tot diria que és que veureix la mala qualitat directiva del film jo crec que que es podia haver fet d'una altra forma molt més molt més honrosa fins i tot pel pel protagonista no que és el Jesse Owens és la història del Jesse Owens el famós atleta que va que va diuen que va humiliar el Hitler saltador era certament no era velocista ah velocista i saltador oi que sí em sonava amb l'imatge saltant alternaven sembla que eren les proves de 100 i 200 metres amb relleus també i salt d'allargada sí va aconseguir 4 medalles d'or doni-do sí sí era un palló típic aviam és com t'ho diria jo era el el típic si veies ell va sortir doncs de collir cotó d'una plantació ja està ell no era esclau però vivien en un règim de de servidut sí no o sigui no eres esclau però tampoc podies marxar d'allà perquè no tenies on caure't mort i d'alguna manera l'amo seguia fent el que volia amb tu si volia matava la teva família o no o el que li donava la gana vamos en definitiva però aquí sí aquí bé ja està ja està aquí més bregat ja estan a la ciutat estem situats en un món ja més urbà suposo que també era un alliberament no de sortir d'un d'un àmbit rural en què depenies de de l'aventura del teu jefe i del teu amos i d'aquest dia et tractava millor o no i anaven a parar en un entorn més industrial més urbà i bé aquí ens explica la història del Jesse Owens que bé va entrar va triar a entrar a una universitat perquè a aquella època si volia ser atleta doncs tenia que entrar a una universitat com avui dia em sembla també en què els estudis és més una tapadera doncs perquè tu realment puguis potenciar el teu do que és l'esport i el Jesse Owens doncs evidentment per l'època era un dotat bestial i va i tria una universitat en què tots eren blancs hòstia sí però bé troba'm un entrenador un atleta frustrat diguem-ho així i que el motiva doncs per per tirar on davant i bé i i evidentment li calia bé jo crec que també el film li mira donar un dramatisme que jo crec que la vida real no tenia no tenia jo crec que hi ha hi ha unes llicències al film que que li fan mal que potser no és si li fan mal i li resten credibilitat no a la història una mica no cal que ho vulguis guarnir tant perquè jo crec que no però és un director és que no sé qui és ara no em recordo bueno però que no és una persona representativa no no ni molt menys ni molt menys i els actors tampoc surten actors secundaris el William Hart i el Jeremy Irons com a dos dos oposats al comitè olímpic americà un més proper als nazis que és qui s'endú la palma i l'altre doncs més proper al boicot de les olimpiades del 36 vale perquè era el tio ja aquest ja es veia el que estava passant i diu no no aquí no podem anar i l'altre diu no sí sí sí hem d'anar hem d'anar perquè resulta que també hi tenia interessos comercials doncs amb l'Alemanya amb l'Alemanya i es van doble de la talaiga diguem-ho així d'alguna forma i la pel·lícula es basa pràcticament en això amb la fita i bé només explicar com a anècdota dos coses una l'amissat que va aconseguir amb un dels seus rivals que era un atlet alemany que per culpa d'aquesta amissat l'atlet alemany l'atlet alemany després seria entre cometes purgat sent enviat al front a primera línia i l'altre doncs el paper que surt que fa l'Helene Reifinstal doncs com gravava doncs tot això que per cert és l'actriola que dins bon bon no sé què que la veiem la veiem l'hem vista com a sacerdotesa vermella a Joc de Trons ah mira per on és aquesta i bé és la relació molts d'aquests actors de Joc de Trons no estan fent cinema per cert bueno el Lannister el Ros va fer dioses d'Egipto sí i n'ha fet diverses unes quantes i la Micaela i la dioses d'Egipto que algun dia bueno ja parlarem la setmana que ve l'altra una cosa més vomitiva bueno són pericoles alimentícies bueno jo estava amb els cabells de punta jo estava jo com els gats allò tenen quan s'amariçava jo també ho entenc jo t'ofereixen unes perdoneu-me unes cagades parlant de les mitologies dius però bueno on te vas què és això no vull dir clar és que perdoneu som el Reader Digest exacte però com pot ser això és a dir estàs ensenyant mitologia a la gent jove que està molt bé però és que estàs mentint-li mentint-los i llavors pots simplificar-ho clar però no ens passemos però no em menteixis no diguis troles molt bé doncs bàsicament és això bueno doncs la intentarem veure sí és distratota jo crec que el Café Society molt millor no jo o què o seguim amb la línia del Woody Allen sent que no et surt de la seva zona de confort que diuen potser ja sí no jo penso que el que s'escau en aquests moments sense allargar-nos gaire perquè no queda gaire no es queden set minutets set minutets jo penso que tu eh res res encara podem parlar d'un llibre tot eh vull dir que no no no parla parla jo agafaria els comentaris que has fet precisament sobre sobre l'Almodóbert i tal jo crec que Woody Allen és aquell personatge conegut no entranyable que fa més bones pel·lícules i en fa de no tan bones una cada any eh però sí sí comptades comptades eh sí llavors a veure jo així com per exemple amb l'Almodóbert jo no puc ser el Almodóbert ja perquè no no hi entro en el seu món no és com que no és com que no és massa petardo no sí em quedo fora el raro el raro jo soc el raro el raro em passa tot eh vinga vinga som-hi som-hi ara la pel·lícula aquesta ara el Woody Allen el que a mi em passa és que sí que m'identifico amb ell no vull dir i segur que hi ha una característica conservadora molt alta no perquè jo crec que sí a vegades sí a vegades no eh jo crec que sí és és és com jo crec que és com el d'això com el Hitchcock ai el Hitchcock sí sí el Hitchcock també sí no bueno però és ull la distància la distància però desmuntant el Hitchcock és conservador el Clint Eastwood el Clint Eastwood sí que penso que tenen una característica conservadora molt alta però que la van la van exposant eh la van traient en definitiva ens van aportant coneixements sobre la realitat que vivim que està molt bé i crec que això és bo això és el que a mi em fa sentir identificar i això és el que em fa pensar que jo estic amb una arena més conservadora que no tu per exemple però que això no vol per edat simplement però jo Woody Allen no el ve conservador no jo m'he vist home hi ha coses que sí hi ha escenes o humans determinats que sí però hi ha molt tu creus el conservador Woody Allen no no aquí jo no dic que sigui això però em fa escut tu per què? perquè si el Woody Allen tu no el veus conservador vol dir que tu surts d'un encara el veus liberal no no tampoc és això i parteixes d'un punt de vista molt més conservador que el Woody Allen no no no jo no vull dir això perquè jo no he pensat a l'Ivac Clinesburg sí que he pensat aquesta línia allà el Woody Allen no hi penso lògicament però no ho penso les històries hi ha punts que sí però hi ha altres pel·lícules que no ho són tant però bueno no ho plantejo potser l'ho millor però és un plantejament per mi era tan interessant només que tu veiessis la diferència que no passi és o no és això és com el Visconti que no volies era aristòcrata però no ho volia ser-ho doncs aquí potser el Woody Allen és conservador però no ho vol ser però no es pot treure mai l'etiqueta de conservador ara farem més merder amb aquesta de la Julieta és molt conservador l'experiència és conservadora d'avorriment ho hem devinat però de totes totes aquestes línies són el Woody Allen és de Podemos comparat el Woody Allen és de Podemos comparat amb el Modova sí, i tant és una bona apreciació això és el que crec que era més ara deixaré anar una que és molt forta digues digues no, està la línia de la pel·lícula aquella francesa que va fer el Mind the King Paris que anava amb aquests dos sí està en aquesta línia Mind the King Paris aquesta prima m'encanta és l'última que em va agradar i aquesta dius que va per aquesta línia sí, està en aquest punt molt bé a més a més és una pel·lícula que et fa pensar en Cotton Club i crec i crec que la millora a veure estem parlant de la Belle Epoque francesa no, americana americana estem parlant a veure és que com dius l'americana no, no, no és allò o sigui però no és que estigui fet aquí sinó que està dins està fet a Nova York però que està en aquest doble en aquesta doble jugada que representa el que Cotton Club ja plantejava i el Padrino també ja ho sé però Cotton Club és allò del ball i la correcta molt interessant bueno com sempre ara esclar gairebé gairebé argumenta les organitzacions mafioses dius què passa aquí ell no surt no? una altra vegada no surt ara ja agafa el Teregos ell fa el Teregos ja doncs mira parlant de coses conservadores i una mica que també ens xocarà l'Alaska aquesta tela eh sí clar aquesta tela no vull dir que sigui del PP però bueno és a dir a veure és bueno l'ABC i tal se lo le quedaria vull dir que quedes una miqueta així com sorprès aquesta gent que ha sigut tan radical a nivell genèric durant el seu moment bueno però això és el que es planteja vull dir que avui en dia és una falsa imatge que darrere de certes modernitats et trobes que dius ostres què passa aquí jo és una cosa que no entendré mai encara ens queden dos minuts o un minut i pico i ja acabem o menys vull dir una cosa com és que la gent que es fa més gran no vull dir la gent amado que es fa més gran es fa més conservadora perquè perquè té por a perdre el que ha aconseguit imagino digue Jaume no home no és que tens por de perdre el que ha aconseguit jo no parlo del Jaume que no és el cas però és veritat el Jaume no té res bueno bueno és un mantingut sí sí sí vale vale no em vaig apuntar sí sí jo de patir tot jo vaig dir no no jo me'n vaig a conservar el que tinc vale vale calia calia ho estem arreglant això calia viure i per viure és necessari tenir un mínim tu acabes de dir que t'ho dic hòstia això és bona idea això de casar-se posats així tots som conservadors clar clar si tu el que busques és una moreta de gana si vols que et contesti directament també ho faré sí però aquesta ja em serveix molt bé és la ideologia sí jo plantejo jo volia remarcar una cosa que vaig escoltar ahir precisament algunes no masses sobre la diada que era allò de dir pensem que no s'ha trencat ni un vidre durant aquests anys clar quina diferència de Síria clar clar exacte és el que diem serà sempre una festa familiar la gent surt a les carrers a demanar però és molt fàcil rebentar una festa així clar clar és facilíssim home jo tinc una mica encendre la metja jo tinc una mica de por jo ho vaig veure un cop va ser la la via catalana vaig veure un cotxe que passava per allà quan estava la gent dirigint-se per intentar trencar i va començar a renegar i a dir de tot i la gent va veure un que va com un petit amago però al final va agafar i se'n va anar ah ah bueno doncs ja parlem la setmana que ve d'una mica de la viada que també és interessant d'acord? vinga adeu-siau adeu-siau adeu-siau adeu-siau adeu-siau adeu-siau adeu-siau