Cister a Vallbona, fotografia 30s i cine amb ànima

és així. Si només us podeu comprar un còmic al mes, que sigui un Marvel Gold. Amb ells marxem fins la setmana que ve, ja són les 9. Moltíssimes gràcies per ser aquí dijous que ve a les 8 del vespre. Ràdio d'Esvern serem un altre cop amb vosaltres. Moltes gràcies, cuideu-vos molt. Adeu! Ràdio d'Esvern, la ràdio de Sant Junts 98.1 Doncs benvinguts un dia més aquí a Babilònia, a Ràdio d'Esvern. Estem, com sempre, amb la magnífica companyia de la Rosa Alcalá. Hola, bona tarda. Què tal, com estem? Moltes gràcies, igualment. I la magnífica companyia. Fantàsticament. Has dit una veritat com un temple. I el Jaume Vidal, i jo companyia també. Però jo ja soc més secundari. Home, tots tres som igual, en mateix rang. Tenim el mateix nivell aquí. Torno a insistir. Això és una assemblea, això és assembleari totalment. Jo quan la miro amb ella i després et miro en el mirall a mi, no és el mateix. Ui, i si et mires a mi, llavors jo perdo, jo no ho sé, a distància. A mi també em passa, eh? Quan jo us miro i després et miro jo... Bueno, bueno, bueno. Comencem, va. No he dit en quin sentit, eh? Vinga, va. Comencem. Molt bé. Doncs farem el sumari amb el permís de tanta floreta que ens hem tirat aquí tots. Ole, que no tenim àvia ja. Exacte, mare meva. És això. Ja fa temps que ho tenim. Doncs parlem una miqueta del món de l'art, dels monuments, de les sortides que fem de tant en quant, i ens anirem a Baibona de les Monxes a parlar una mica del císter, i també d'una exposició que es fa al Manac, a la sala d'exposicions, a una de les dues sales, que és la fotografia de Gabriel Casas, un fotògraf d'entreguerres, no? Bàsicament, perdó, no, de la guerra, de la guerra... Sí, abans de la guerra civil espanyola, volia dir. Parlem d'un llibre que es diu No hay cuervos... no m'inquietant, per un llibre. I després, pel·lícules. Realment, parlarem de novetats, de no tan novetats, però farem, crec, una selecció molt bona de pel·lícules, perquè, sobretot, la Rosa es parlarà de Tom Boy, una pel·lícula que està dins d'un cicle, i, a més, ens comentarà un altre cicle, perquè la Rosa va, de cicle en cicle, agafant les millors pel·lícules, les millors seleccions de pel·lícules que puguin haver-hi a Barcelona o al Baix Obregat. Els vam parlar d'una novetat, Llissons d'Amor, amb la seva estimada Juliette Vinoche. Oi que sí, Jaume? Està encantadora. Molt bé, com sempre. I parlarem també d'una pel·lícula d'Eston Motion, La mecànica del corazón. Parlarem de dues pel·lícules que van quedar una mica en segon pla als Goya, L'Oriac i Mussaranyes. I també recordarem pel·lícules dels anys 90, en aquest cas, Amb un món perfecte, La llista de Schilder i, a propósito, de Henry, que a tant en quant la televisió ens dona una bona base. Doncs vinga, apa, parlem de Vallbona de les Monges. Què us va semblar? Aquesta excursió tan maca. La tercera... Bé, era per completar la ruta del Císter, el triangle del Císter, perquè són tres monestirs, els que tenim aquí a Catalunya i tots tres situats a Tarragona. Però aquest és de Monges. Exacte, l'altre era Poblet, Santes Creus, i aquest de Vallbona de les Monges és d'això, és de Monges, i a més està habitat. És l'únic dels tres que està habitat. per monges. No sé si són de clausura per això, perquè sí que vam veure alguna, eh? Són benedictines. Benedictines, clar, perquè és de l'ordre de Sant Benet. Exacte, jo no ho sé, vam veure alguna, per això no crec que siguin de clausura. Home, la que estava vendent els tiquets de Sant Benet és monja, i una altra senyora també jove, que també va sortir un moment i tal. Són austeres però no són de clausura. Però bueno, que està habitat. Llavors visites tota la part, a veure, museïsada, la iglesia, que és l'arquitectura així pròpia del císter, de l'orda del císter, però no el que són les seves habitacions com poden ser el refectori que ja es fan els àpats o el dormitori, les cel·les, tot això no ho visites. Això es veu allà a sobre. Perquè és això, perquè està habitat. Ben acabat i ben d'allò, perquè el que em va sobtar molt és la senzillesa. de com ho tenen tot això, vull dir... I la pobresa, eh? I gairebé la pobresa. La humilitat, quina diferència. I la construcció que van trigar 400 anys, 4 segles sense acabar-lo, eh? Déu-n'hi-do, també. I de la manera que van barrejar diferents estils, diferents fórmules, no? A mi em va fer pensar molt en l'arquitectura i, vaja, vull dir, de la manera que, en definitiva, clar, vull dir, qui tenia... algun tipus de diner, encara que fos cada segle una cosa. Però ja tenien pocs diners, és que és això. El que sí que va ser curiós, el que van explicar, que havien de... A veure, perquè el monestir encara pogués sobreviure... Arrel d'una reforma del Consell de Trento ens van explicar. Era necessari que els monestirs estiguin enclavats en un municipi, en un poble. En una població que hi hagués gent. Valbona estava més lluny de la gent. Estava més lluny del poble més proper. I llavors el que van fer és cedir part de les seves instal·lacions o de les seves dependències perquè la gent pogués venir, pogués instal·lar-se allà i així ja tenien un poble. I va ser per això que es va poder mantenir Vallbona perquè si no és un dels monestirs que l'haurien d'haver hagut d'abandonar. I per què serà, això? És curiós, això. És una normativa que devien fer entre ells, esclar. Si ara no me'n recordo, si en aquell moment ens ho van explicar, per ser el guia... Jo no veig bé. El que no van explicar és que els cistercencs buscaven, igual que també els monestirs romànics, un espai on per sota hi hagués una corrent d'aigua, és a dir, que hi fos un riu, que fos un pou, això era importantíssim, era l'espai més vital per aquest element. I després, clar, si no, anem malament. I llavors la intencionalitat per part d'aquestes monges, però en el seu moment estem parlant del Poblet i Santes Creus, que són monjos en aquest cas, que tenien potser una finalitat potser encara més adoctrinadora, Era això, era un espai perquè allà la gent tingués, davant de la possible regia, davant de la possible que poguessin parlar de cristianisme. Per això era important que hi hagués, i si no hi havia un poble al costat, no hi havia la promoció econòmica. Aquesta inició evangelitzadora. Exacte. I això és la base, la base i Sant Benet de Núrcia, que és el que el promotor d'aquesta regla de Sant Benet buscava, evidentment, aquest cristianisme pur i aquest apropament a la gent. Per tant, si no hi havia gent al voltant, és normal que no promocionés a la pròpia església diners per fer aquest edifici en condicions. Exacte. I una altra cosa interessant. Sabeu que una de les màximes, l'Ordre de Sant Benet, ens van explicar que tenia 73 normes, però la primera era l'hora et labora. O sigui, resa, prega i treballa. Això és molt important, també. I, a més, és una altra cosa molt important, que ells no poden tenir possessions. Ara, això vol dir els monjos o les monges particularment. Només tenen l'hàbit per vestir-se, potser un calçat i res, potser una creu o una bíblia, ja està, no poseixen res més. Com a col·lectiu, sí. Exacte, com a col·lectiu, el monestir sí que pot poseir terres, ramats... Bueno, prats, boscos, tot això sí que ho pot tenir. Molins, molins... Em fa pensar en una filosofia, això, oi? Clar, és que si no... I per això també van arribar a subsistir i van arribar avui dia, no? El que passa és que els monges o nadictins eren tan bons, vull dir, laboraven tant, eren tant hora de laborar que al final els van fer molt rics. És a dir, em parlo de la comunitat, eh? I això va comportar... aquesta relaxació que es diu de la observança, de la regla, que és aquesta relaxació, com és que van construir aquell braç del claustre amb aquell gòtic esplendorós, perquè això hi ha un problema de relaxació fins que torna a veure... A la puresa, vinculat amb aquest cas el concili de Trent, tornar a vigilar i per això l'altre costat, vull dir, en refereixo als quatre espais que hi havia, el que era del segle XV, tornen a contemplar l'austeritat del segle XII. I no la bellesa del gòtic flamíger aquell esplendurós del segle XIV, que això era com molt més, clar, vull dir, aixecat en cap a dalt, això no era. Això no era sistarsenc. Però bé, Està força restaurat. Està molt restaurat. Però és molt curiós, vull dir, el fet que ells individualment no es podien enriquir, però en canvi sí que es podien enriquir col·lectivament. La comunitat, sí. Pensem-hi en això també, perquè a part que pugui haver-hi els inconvenients que vulguis, vull dir, el que està clar és que semblaria que és un concepte que no està... És una mica contradictori. És contradictori, però jo crec que el que... A veure, és contradictori perquè parla d'això que dius, la vora i... Hora't la vora. Però, esclar, vull dir, si com a col·lectiu hi ha una capacitat d'elaborar d'una manera tan potent... I tu arribes a tenir aquesta capacitat per construir, per la col·lectivitat, no? I és com si ara... Mira, com que hem estalviat, farem un camp d'aviació, però hem de comprar els avions perquè aterrin, no? Per viatjar. És clar, perquè si només farà el camp d'aviació... Però s'ha de tenir en compte... compte moltes coses, vull dir, perquè evidentment si aquesta regla et diu que no tinguis que ser ni exuberant ni excessiu, encara que la moda sigui aquell gòtic, tu pots fer un gòtic més relaxat. No cal aquells calats i aquells floripons, dius anava a dir jo ara... Vull dir que en refereixo que les coses es poden contemplar de diverses maneres, no? D'acord, d'acord. De manera que vull dir... Molt bé, molt bé. L'altra cara de la manera. Exacte. Vull dir que haguéssim pogut fer un mateix claustre de la mateixa alçada, no el doble dalt, utilitzant en comptes dels arcs rodons del romànic, l'arc apuntat del gòtic, però ja està. M'entens? Sí, sí. I a partir d'aquí, m'enteneu? Seria una demostració de la capacitat que tenien per assimilar diferents... Però aquí, en aquest cas, la Badesa, la persona que... Va voler fer ostentació. Exacte, la barreja d'estils perquè va durar quatre segles la construcció del monestir i per això va haver-hi aquesta barreja o aquesta deformació del que era la regla original. Totalment, totalment. Vaig fer també dijuns la visita al monestir de Sant Cugat. Ah, molt bé. Perquè també sabeu que és un monestir romani, també és molt maco, també hi ha una part que està restaurada i tal. Però si vam estar, també nosaltres, no? Sí, sí, nosaltres ja el vam veure també, el vam visitar conjuntament. Però bé, com que havia estat, doncs això, dissabte a Valbona de les Monges i dilluns... Res, era per un acte de feina, no? És que tenen una sala que la utilitzen, el que era una capella, la utilitzen també per fer activitats en planes i jornades, conferències i tal, no? I, bueno, quan van acabar, ens van oferir la possibilitat de fer una visita, una petita visita, no? Molt bé. I el claus, el que és el museu. igualment ens van tornar a explicar aquestes coses, no? També és de la regla de Sant Benet, perquè és un monestir benedictí, no és ni molt menys del cister, però sí que és de la regla també de Sant Benet, o sigui, per tant, també porten a determinar l'ordre d'hora, elabora igualment, Ens van tornar a explicar totes aquestes coses. Aquí hi ha els capitels, sí que eren tots ja més uniformes, les quatre ales del claustre, però sí que es van fer més contemporani, vull dir, més seguits en el temps. Sí, sí, sí. I sí que n'hi ha els capitels, sí que estan una miqueta més treballats, amb algunes figures humanes, ja apareixen les sirenes, escenes bíbliques com l'arca de Noé i el dilúvi aquell universal. Aquest tipus de capitels es diu historiat. perquè és un terme molt maco i que la gent ho sàpiga també perquè explica una història és molt maco, és molt gràfic i ho dic perquè una mica per recordar tothom que és un monèstic que tenim aquí a la vora i que val la pena, que també és molt xulo de veure, és molt maco i té el que és el propi claustre que està així destapat, està al descobert perquè es vegi Té les restes d'una antiga basílica, d'una basílica paleocristiana. Sí, sí, sí. Això també és molt interessant. És molt interessant de veure, exacte. Però el doni de l'Església, eh?, per ser benedictina. L'Església és bestial, eh?, aquella russassa és de les més grans, eh?, que hi ha a Europa. Per tant, el que diem, hi és benedictí. Dius, a veure què passa aquí. Bueno, això és aquesta una mica la contradicció, no? El sí però no, però clar... Mira, jo quan estava... En canvi, Valbona, la rosassa, pràcticament només era res, era un rodó, era com un ull de bou, pràcticament, sense cap ornamentació, super senzilla... Això per què serà? Perquè és un monestir femení? No ho deixo aquí, no? Ui, aquí haurem de mirar en aquest cas. Jo crec que hi ha bastant també de cert. I les dones sempre, a tota la història i a tot arreu, a tots els països, sempre ha passat. Els monestirs femenins... No vull dir que amb això que sigui millor que hi hagi ostentació. Però no llueixen tant. Però sí que és una forma de veure també les coses. O potser perquè les dones o les abades que van passar no es van considerar que... Jo crec que és més una qüestió de societat i d'estatus i tot això. I també de poder. I les dones mai no podien tenir aquest poder. Sí que ens van explicar que estaven allà enterrades. Una dona, la dona d'Hongria, i amb una filla seva també, que també havia estat dona també del rei. Això sí, com a dona del rei sí, però ja està, no? Bueno, val la pena, escolta, amb la ruta dels císters s'ha de fer, aquí l'hem fet nosaltres, en diferents èpoques... I a més la botiga tenen una ceràmica molt maca, d'aquella sí tipus farmàcia, que dic jo, de així blanca, pintadeta amb blau, molt maca. Molt bé, fantàstic. Molt bé, doncs el que farem ara serà fer un esment molt ràpid d'una exposició que hi ha a la sala anexa del Manac, a Barcelona, al Museu Nacional d'Art de Catalunya... I que vam poder, també fa un període dissabtes, poder disfrutar d'aquesta visita. Bé, és una exposició petita. Barcelona sembla ser que, no sé si és per un tema de crisi, no tinc ni idea, ja hi ha tantes exposicions de fotografia que al final, dius, ja cansa una mica. Però bé, potser és més econòmic portar aquest tipus de... Fins i tot la Jessica Lange. Sí, hi ha una exposició allà a l'Arts Libris, allà a Santa Mònica, però fins fa poc hi havia una altra del Salgado al Caixa Fòrum, és a dir, que en refereixo, que és un repetir. Bé, jo és un senyor que no el coneixia, avui el coneixia, em sonava en campanes, un senyor que es diu Gabriel Casas, i que aquesta exposició es diu Fotografia, Informació i Modernitat, des de l'any 1929 fins l'any 1939. És un fotògraf de la preguerra i de la guerra com a tal, que realment a mi el que em va sobtar, bàsicament, és que a banda de fer les típiques fotografies de Barcelona, de diferents punts de la pobresa, dels nens del carrer, va començar a fer una cosa que era bastant moderna, una mena de format que es deia el llenguatge visual de la nova visió, amb bajúscules, nova visió. I és com, amb la càmera fotogràfica, presentar, veure, vull dir, el món d'una manera concreta. Però basant-se en les acumulacions, és a dir, acumulacions de plats, acumulacions d'ampolles, visions, potser, per exemple, dins d'una torre de... de ferro, per entendre's com si fos la Torre Eiffel, i vista des de sota on s'acumulen les diferents travesses. És aquesta línia que és la part més artística que aquest senyor tenia, a banda d'aquesta part molt més vinculada a aquella Espanya de la preguerra, però també molt Barcelona. Ella es considera fotoperiodista. També parla de desenvolupaments socials, polítics, esportius, que van esdevenir sobre tot l'exposició universal de Barcelona de 1929, de fotografies d'aquesta exposició prèvia. La temporalitat de les fotografies són totes de preguerra? o en font també de postguerra? És del 29 fins al 39. Jo postguerra com a tal no vaig veure. És guerra com a tal, però que en aquest cas, en aquell moment de la guerra, ell el que es va és vincular més a aquest estil de la nova visió. És a dir, potser va deixar de banda... Aquest fotoperiodisme potser més clar per dedicar-se, potser per fer altres coses, o s'ha vincular a les avantguardes que hi havia a Europa. No sé si va marxar fora. La vaig veure molt ràpid i no em vaig fixar amb les dates. Però sí que me'n recordo d'aquestes fotografies que tu dius, d'aquesta acumulació. Els plats. A més, són fotografies en blanc i negre. I, clar, llavors resalta molt el fons negre i els plats blancs. És que jo no recordo imatges de la pobresa postguerra i tot això. No, no ho trobo. Hi ha més aviat imatges de progrés, de cotxes, coses que realment estan evolucionant. Aquí veiem, per exemple, la imatge... És una mica exacta, una mica l'evolució industrial que està vivint el progrés, bàsicament, que es diu aquí a Barcelona. Però bé, recomanable, interessant, doncs vinga, és una exposició que, mira, si pugeu el manac a veure altres posetes, és curteta, la veus amb mitja horeta i tu passes bé. Molt bé. I també, així molt ràpid, vull comentar, i ara comencem a parlar de cinema, d'un llibre que també fa unes setmanetes vaig acabar de llegir, un llibre inquietant, que es diu No hay cuerpos, no hi ha corps, és un títol bastant curiós, un senyor que es diu John Hart, és un senyor americà, però com escriu no sembla que sigui tan americà. Últimament, ara ja no, ara he canviat, però últimament he llegit llibres vinculats amb thrillers, una mica amb aquestes línies, una mica de la literatura més fosca. I això és una pel·lícula, perdó, és una magnífica pel·lícula, però és un llibre tremendament fosc. I a mi hi havia moments que jo pensava, mare meva, a quins seraus em poso, no? Bé, per això he canviat, ara estic llegint un llibre de Barcelona, que es diu La Lí de los Justos del Chufo Llores, que és meravellós, que parla de la Barcelona modernista, per això dic que no té res a veure, però que em refereixo que és això. Per recuperar-te, va. Clar, clar, perquè a vegades dius, ja està bé, no? És que porto dos o tres, entre l'ànima aquest, i tal, i amb uf, prou dels profuns, eh? Bé, doncs aquest és un llibre, és un nen de 10 anys, no, de 13 anys aproximadament, el qual es troba amb la desaparició de la seva germana. Desapareix en un espai, en un d'aquells espais recòndics dels Estats Units, on impera molt el bosc, on impera molt els espais naturals, que això és molt típic, hi ha moltes ciutats americanes i pobles que estan gairebé enclavades enmig d'immensos boscos d'allà. I llavors el que bàsicament planteja és la recerca d'aquesta germana. Ell personalment la busca i té 13 anys, no? Però també hi ha un policia que està obsessionat amb la recerca d'aquesta nena perquè és una cosa personal. Fa un any que ha desaparegut aquesta criatura i la mare el que ha fet és agafar una depressió tremenda i el que ha fet ha sigut prendre pastilles i estar al llit. I a més barrejar-les amb alcohol. És a dir, és una combinació que és una persona que no vol aixecar el cap, no vol viure-hi, no? Aplegat. Exacte, aplegat, no? I a sobre té la mala influència que amb la pèrdua, amb la desaparició de la seva filla i la germana d'aquest nano, el marit, perquè és culpa, no culpa del marit, vull dir, no la va buscar al col·legi aquell dia, el marit, vull dir, marxa, no. La dona li fa la culpa i al final marxa desesperat també aquest home, no? I apareix a la vida d'aquesta gent una mena de noviete, de la dona, que és encara molt pitjor, que és una mala influència, no? I és tremendo. Llavors es barreja tot un conjunt de coses, no?, que és aquesta recerca d'aquesta criatura i del pare. I apareixen personatges, no? Hi ha un personatge tremendo, que és un tal Freemantale, que es diu, que és aquest el que diu que no hi ha corps, que és que m'agradaria que fessin la pel·lícula perquè tu la poguessis veure i analitzar. No sé exactament quina malaltia mental té aquest home. No vaig saber extreure-ho. Vull dir, era absolutament... Jo segurament que tampoc vull això. No, però ja me'n refereixo que en aquest cas, no, vull dir, potser t'ho veries més clar algun punt determinant, perquè per un moment sembla que sigui el prototipus del psicòpata, perquè tu em penses que és el que ha provocat la mort d'aquesta nena i d'altres nenes. Si la psicopatia no es transforma. No, no, exacte, per això, que per un costat juga això, però després no és així. M'entens que vull dir que per això et volia donar aquest apunt. Una cosa és l'opinió que es pugui tenir sobre una problemàtica mental i l'altra és una derivació cap a la maldat. És que llavors no hi ha maldat amb aquest nano, amb aquesta persona. Després, quan parlem de la llista de Schindler, en tot cas podem barrejar algunes coses d'aquestes. Llavors, evidentment, no les ballarem al final perquè és un llibre recent, és un llibre que postura les llibreries ara i que crec que farà una pel·lícula seguríssim, esperem que sí... i veiem com la cosa es resol i cap on va, cap on va la línia d'això. I no és tan complicat com sembla que sigui tot, sinó que és una cosa bastant més banal del que tothom pensa que és, que apunten cap a aquest Freemontail, que és un senyor, és molt fort perquè és de color, és negre, és molt gran, sembla ser, jo crec que té un problema com una mica de síndrome de Down, una sensació que dona, però a la vegada... el volen plantejar com un personatge, com tu dius, amb una línia que no és... M'entens? És una cosa molt curiosa, molt estranya, i de debò que jo em feia una miqueta ballar. Però bueno, intentem a veure si podem veure la pel·lícula i almenys la referència la podem seguir. Però és un llibre... Jo crec que la faran. Tu ho creus? Jo estic convençut, perquè és una gran pel·lícula. És una pel·lícula d'aquelles que té l'ànima enganxada, eh? No ho tinc segur, però res, el títol és magnífic per a una pel·lícula. Podríem trobar referents de qualsevol mena, perquè, esclar, hi ha tantes coses en aquest camp que s'han fet, des del motiu del Cain fins a la mente meravellosa, allò del cucut... i ara últimament s'han fet unes quantes que són molt interessants doncs ja a veure si tenim la sort i la podem veure o la podem trobar Rosa passem al món del cinema Tom Boy Tom Boy és l'última pel·lícula que s'ha fet la segona encara no s'ha acabat el cicle són 8 pel·lícules La segona pel·lícula d'aquest cicle que us vaig comentar que s'està fent a la Fundació La Caixa i en concret amb el centre que tenen al Passeig Sant Joan, al Palau Macalla. És aquest cicle de Cineforum que es diu la pobresa amb ulls d'infant. No només la situació de pobresa, de pobresa material o econòmica, sinó més aspectes. Però sobretot... Temes vistos des dels ulls dels infants. Aquesta de Tomboy és una pel·lícula francesa de l'any 2011. La directora es diu Céline Sciamma. Ella és la directora, ara veureu com us sona molt. La primera pel·lícula que va fer va ser L'iris d'aigua. Aquesta de Tomboy és la segona. I la tercera pel·lícula que ha fet està actualment a cartellera, que es diu Gell Hood. En francès és bande de filles, o sigui banda de noies, una banda de carrer o així, és d'aquesta mateixa directora. Ah, jo que em vas comentar com una Robin Hood però amb dona, no? Amb noia, però no és una Robin Hood, és una dona. food què vol dir exactament boscos Robin Hood vol dir Robin dels boscos però els boscos també poden ser ciutadans és el que li he parlat a la pel·lícula una dona al bosc que representa la gran urp la ciutat en aquest cas és una ciutat com es situa dins també de la colla dins de la panda això mateix molt bona dificultats també de socialització però que en canvi sí que troben a la pandilla al i els rols masclistes com es poden defensar com a noies en definitiva com s'organitzen com a noies per així amb un gaudi que els compensi de tots els infortunis que té el teixit social i lògicament tot això ja no només és europeu que no insisteix en això Però el que està clar és que això és una cultura importada, que han portat determinades immigracions, no?, que, esclar, vull dir, les constants són aquestes, no? Afortunadament. Molt, molt. Doncs sí, sí, és aquesta directora. Doncs Tom Boy, Tom Boy és la que va fer anterior a aquestes, del 2011, i parla sobre la construcció de la identitat de gènere. Ah. És la història d'una nena de 10 anys, que, bueno, ja es fa passar per un nen... De fet, la paraula tomboi és una paraula anglosaxona que aquí la treu diríem per marimacho. En català no sé com ho diríem, però seria això. És una manera una mica, ni despectiva ni despectiva, és una manera de dir-ho. Una noia que... que té aficions i es comporta com un noi. Ja està, és això. És aquesta nena de 10 anys. El que passa és que veus com ho situes. És una miqueta també com la primera del nen de la bicicleta, la primera del cicle, d'una forma no atemporal, perquè sí que queda molt clar, però d'una forma molt genèrica també. Molt bé. Llavors, és plantejar el tema. Com ho fa? Els pares, a més, és una família supernormalitzada, bé, amb un nivell econòmic, bé, que aquí no hi ha pobresa en absolut. Els dos pares, bé, que veus que es porten molt bé amb aquestes dues filles que tenen. El que passa és que per feines del pare i així de tant en tant han de canviar de població i han de canviar de lloc on viure i tal. I per això entens que això també li ajuda a la nena a poder comportar-se d'aquesta manera. Perquè el que fan és en si mostrar la situació. La pel·lícula comença que ella està aprenent a conduir a la falda del pare i està com que va conduint ella, així amb el volant diu i ara cap a la dreta, cap a l'esquerra, és una miqueta com de dir les normes, el nombre de trànsit s'han de seguir i no pots sortir-te, perquè si surts què pot passar? És una miqueta, és molt metafòric també, que ella situa molt bé tota la trama, el concepte del que va a la pel·lícula. I veus que ella té una germana petita, la germana petita fins i tot es banyant juntes, jugant juntes, la petita és la típica, que és amb faldilles, que és el tutu de balet, amb el seu roset rosa de cabell, amb els seus cabells llarges i arrissats, però molt maca, amb molt bon cor, i com entén perfectament a sa germana, no? En canvi l'altra, la... Laura, es diu Laura, però ella es fa passar quan surt al carrer, es fa dir Michael. És el seu nom. Ella juga amb els nois, ella va amb el cabell curt, es vesteix com un noi, amb la samarreta així, amb samarreta ampla, maniga curta, els pantalons llacs també. A l'escola no van encara, és l'estiu. és l'estiu, per això es presta que ella pugui sortir, com que acaben de mudar-se a aquesta ciutat amb aquest pis, doncs que ella pot sortir a jugar i pot sortir a jugar amb els nens i després també té una amiga allà i a l'amiga li agrada, i s'agrada mútuament també ell com a noi i l'altra amiga com a noia exacte És que és superinteressant. És superinteressant. És l'identitat de gènere, amb totes les possibilitats que n'hi ha. Noia amb noia, dues noies entre si, o noies que se senten nois. És una mica de tot això. És des del respecte. I després, tot això, com ho soluciones? Perquè tota la pandilla, tota la colla, es pensen que són nanos de 10 anys, que encara no són tan innocents, perquè veus com es comporten? Per exemple, haurà de jugar a futbol, Veus com... Nosaltres som l'equip dels torsos nus, no? I esteu a la samarreta, clar, al final també s'ho treu. No, perquè amb 10 anys encara no té... Ah, però que és veritat. No té signes, encara no... Els pitjors encara no hi han crescut ni tal, no? I té encara el cos molt masculí. Encara té molt masculí. Clar, tu penses, a mirar que aquesta noia vagi creixent... O sigui, el problema... O el problema de la situació... Sí, sí, sí. Doncs anirà veient d'un altre punt de vista, no? Però de moment gaudeix la vida segons el seu... I aquest instant, el que ella ha sentiments que ella té o el que ella el seu cos l'indica, ja està, senzillament. I com ella es troba a gust... I com aquests nanos, quan estan jugant amb el tors nu, ja veus que hi ha un que es comporta de major que tu deies, no? Jaume, dels critxers masclistes o més masculins, no? O més masculins, millor dit, no? Més masculins de... Allà, escup, no? I allà dius, hosti, què té a veure ara aquí enmig del partit que faci molt una escupinada? Bueno, és que veu que és molt masculí, això és de molt machote, no? I els nanos, doncs clar, estan imitant també el que han vist en els grans. Avui també m'he trobat ara... Les persones adultes... Sí, sí, són hàbits que es van adquirint. La noia, veus que la germana perfectament, entén perfectament... Sí que li pregunto per què et fas passar per noi, perquè la germana petita sí que ho ha vist, i en canvi els pares no ho saben, i arriba un moment que els pares ho descobreixen, i clar, la forma que tenen una miqueta d'enfrontar-la a la... A veure, almenys és la seva realitat. No és ni veritat ni la veritat de la seva realitat. Diu, clar, demà començarà l'escola, tots els nanos, tots els seus amics, es pensen que ets un noi i que tu demà com et presentaràs. A més, a les llistes, l'amiga de la que està enamorat o enamorada... Ja li diu, segur que t'has matriculat a quart? Diu, però si jo he vist les llistes i no et veig, no hi ha cap Michael. Clar que no hi ha cap Michael. Llavors dius, això com se soluciona? I la forma que té la mare de solucionar-ho, això després es va discutir molt amb el debat, amb el fòrum, però... Qui ho porta al fòrum, ho saps? Sí, es diu el teu nom, es diu Carles Vidal. Un altre Vidal, mare meva. Un altre Vidal, això abunda. Estem tirats. Em penso que ell va dir que era... Em penso que ell va dir que era... Que és un treballador... Ara no sé si treballa en temes socials. Què és també de treballador social o educador social? Sí, sí, sí, i a més va ser una introducció molt bona també, fins i tot va explicar una anècdota personal, no?, que diu, mira, amb els, bueno, no sé si aquí en públic, però bueno, una miqueta el que ens ha passat a molts de nosaltres, bueno, el que ens pot passar, dius, ostres, no?, o amb cocinets, o amb nebots, o amb no sé què, o amb veïns i tal, I tu que ja tens amics o nòvios o nòvies? Si és una noia, per exemple, si li dius ja tens nòvios o nòvies, sembla que els pares com que s'ofenguin. Ei, no, no, tu, això no els hi parlis, no? Que això ja nosaltres avortarem el tema quan sigui necessari. Això ni parlar-ne, no? Doncs això, no? Sí, sí, sí, molt bé. I la mare de l'andera, aquesta nena està embarassada... No fa gaire que la vaig veure jo aquesta, eh, també. És molt curiós. Ens va fer tres preguntes, que això segur que m'agrada molt i sempre me les apunto per després dir-ho aquí. És que trobo que és una fórmula molt maca de veure la pel·lícula, perquè així tu també ets fixant en coses, no? Una diu, què és per tu ser home o ser una dona? L'altre és dir, com ha estat el meu procés de socialització? O sigui, el per què. I l'altre és, quin secret li revela la protagonista al bebè que està a la panxa de la mare? Arriba un moment que la Laura, la Laura o el Michael, s'apropa a la mama que està embarassada, a més amb molt de carinyo, la mama amb ells, una passada, no? I li diu una coseta així i la mare diu, què li has dit al bebè? No, és un secret. I et fa pensar què li ha pogut dir. Aquesta vegada, a més d'aquest noi del Carles Vidal, les preguntes les va plantejar una noia, la convidada, que es diu Lídia Casanovas. Ella és educadora social i treballa a l'associació Fil a l'Agulla. que es dedica a fer, precisament, xerrades i tallers sobre gènere, identitat de gènere i tot això, amb gent jove, instituts, amb famílies... Fila d'agulles, diu. Molt bé, m'agrada molt també la Lídia Casanova. Fantàstic. Ja està, tu? Escolta, el tomboy, i tant. Sí, molt bé, tomboy, és per recuperar-la. Llissons d'amor, Jaume. Això és més senzill, eh? El referent seria el grup dels poetes morts, eh? Vull dir, per aquí anem. Perquè, en definitiva, és una pel·lícula. Què vols? Tens una cosa més. No, no, tranquil. És que ens hem deixat... Explica-ho, ara Rosa ho agafarà. No et preocupes, no et preocupes. Tranquil, ja que fem el fil. Sí. Bé, aquesta és una pel·lícula d'un realitzador molt típic a Nord-Amèrica, és Alfred Shepsi. No sé si l'heu vist. No, millor si segur, però ara... Ha fet pel·lícules com Roxanne, Plenty, La casa de Rússia... Ah, va, va, va. Ha fet de tot una mica, eh? Sí, sí, sí. Ho dic perquè no és tan necessari fer memòria, perquè m'he apuntat aquí i d'això. Llavors, bé, doncs ja dic, i fins i tot el mateix comentarista, la Imma Merino, doncs parla precisament que la semblança amb el Club dels Poetes Morts és molt clara. Bé, aquí estaríem amb aquella famosa frase tan tòpica que diu que una imatge val mil paraules, no? Sí. I llavors, doncs, ell, que és el protagonista, el Cliff Owen, és el que ensenya les paraules, en definitiva, i el seu significat... i llavors ell diu que no, que això no és veritat, que les paraules són les que predominen, i a partir d'aquí, com que ella és una noia que a més a més té una problemàtica física, no camina gaire bé, té dolor i tal, llavors ella és la que pinta i la que ensenya art avançat, que es diu, i l'altre és el de les lletres. Naturalment el que provoca la pel·lícula d'una manera molt elemental és una confrontació entre els dos professors i les dues concepcions que lògicament enriqueix els alumnes i que lògicament també moïna molt en els responsables de l'escola perquè això pot ser tan elemental com entrar en una rivalitat que més aviat igualirà el tema. Com és propi, sí. S'estimen. Així es veia venir... Però no es traguen i s'estimen. És d'aquelles històries d'amor tan senzilles i elementals que, lògicament, la Júlia Minoix és una noia que moltes vegades ha fet coses molt seriotes. Jo sempre l'he defensat, però que sí, que també ha fet coses així de tendres i suaus i tal. Està molt bé, és un divertiment d'aquells que dius, va, no li pots demanar res, perquè és que penso que ho té gairebé tot perquè sigui agradable. I la veritat és que, bueno, vull dir, a mi també sempre m'ha preocupat una mica que siguin les paraules, que siguin les imatges, i aquí, doncs, trobo que fa una resolució que queda en una mena d'empat que està molt bé, vull dir que és molt interessant. Jo el vaig veure molt tendre a xocolat. Era tot així com tot molt... Jo la Vinoix també recordo... Era una fantasia... La Vinoix per mi és la insuportable lleugeresa. I a l'Isi Mari i Míriam. Aquesta no l'he vist. Sí, perquè aquesta també parla, o sigui, l'Alice i Martin. El Martin és un xicot que més aviat li manquen garanties socials per suportar la injustícia social, no? Li manca. O sigui, estaríem parlant d'algun tipus de trastorn, no? I ella és la protectora, en aquest cas, i l'enamorada paral·lelament. Allà trobo que està impressionant. Jo no l'he vist més guapa. En canvi, aquella de la còpia certificada, a mi no recordeu. És que a mi la pel·lícula aquella, no! Jo deia que una dona com la Juliette Vines no pot estar allà prana, i a l'altra que es quedi allà, no! Jo crec que... No, no, no, no. Jo crec que una de les pel·lícules de la Pinoche... Hem de pensar de quina pel·lícula estem parlant. També estem parlant de la cultura absolutament masculista. Va, llavors, ja què vols retratar? Una cosa tipus europeu, no? Jo crec que és un dels directors que més ha sabut... Ella sí que és una persona que té la seva feina i tot, home. Sí, sí, però... I una persona molt oculta... Jo l'haig de tornar a veure. Ja, però clar, és un home directe. Jo la vaig veure, però a mi tampoc em va fer molt el pes. Ja, ja, ja. Tampoc ara tu podria fer un gran... Jo ho dic per ella, perquè la Juliette Vinoche, a mi no em va agradar aquell paper per ella. Jo crec que el treball més maco de fotografia que li han fet mai a la Juliette Vinoche va ser el Kiflovski a rojo. Era meravellós. Com mirava, com sentia, perquè era una pel·lícula tan sensible que jo em vaig tornar, vull dir, jo crec que una cosa tan elegant i tan ben parida, parlant clar, a mi em va sobtar aquella pel·lícula. Jo vaig veure les tres seguides. Era blau, no? O blau, perdó, blau, perdona, perdona. A blau, la primera era blau. Blau, deixa l'altra. Sí, perquè no era una altra, blau, blau. És senyor, és senyor, però en un moment determinat... És blau, que acaba esdevenint la creadora d'una peça musical. Exacte, però la sensibilitat amb que ella escolta les coses. Bueno, ella era la que realment la compositora era ella. És una delicadesa, a vegades sembla com si estigués... És tot tan fràgil, però tan ben parit. Ui, que no es va molt dir, ara. Rosa, parla'ns del cicle. Sí, bueno, això que estava dient. Ah, i la pròxima pel·lícula d'aquest cicle serà l'hora del pati, que és demà divendres. Ah, sí, aquesta és espanyola. Sí, aquesta és espanyola. Sí, aquesta és espanyola del Manuel Pérez. I aquesta és més recent, aquesta del 2013. El 21 de maig serà sobre Far in the Root. Sí, el tema de la sang també, no?, i de les patents. És el tema de com protegir l'accés als medicaments del negoci de les patents farmacèutiques. Déu-n'hi-do, eh? Sí, sí, sí. Interessant, i tant, això per després. I la quarta ja, que serà el 28 de maig, es diu Cafana, i aquesta és espanyola. l'altre d'Índia, l'altre d'Canadenca i l'altre d'Espanyola també. Aquesta última torna a l'espanyola i el que es desdebatrà es diu 40 anys d'exili saharaui. Es pot organitzar un sistema de salut enmig del desert? Doncs és això. Déu-n'hi-do, aquests quatre temes. El cinema és Girona, eh? Val molt bé també. Aquesta de la Fundació TMB. Transport Metropolitans de Barcelona, mira. Salut, drets, acció. Fantàstic, doncs ho tenim en compte i gratuït, eh? Gratuït, eh? A la Girona, dijous, set de la mitja de la tarda. A la set i mitja, exacte, a dos quarts de vuit del vespre. Aquest dissabte passat va passar així com el que no diu la cosa per aquests informatius, l'amor d'un cantant americà, d'aquests que va treure una cançó molt, molt, molt, molt famosa, i va quedar una mica oblidat, encara que Amèrica seguia sent molt conegut. Però aquí, el que és a Catalunya, a l'estat espanyol, on sigui, va haver-hi un tema, a més, era la banda principal d'una pel·lícula que es deia... Cuenta conmigo, estem by me, una pel·lícula basada en un conte de Stephen King, i que van fer una pel·lícula que eren tres nanos, que descobrien l'amistat, una mica molt americana, però bastant ben feta, no estava malament la pel·lícula. Doncs aquest senyor amb aquesta cançó que és conegudíssima, que és de l'any 60 i alguna cosa, que això ho has ballat tu, Jaume. Segur que jo no. Home, i tant que sí, això ho has ballat tu. A l'època en cuatequera. Clar, si ho ha ballat jo, imagina't, no vull dir, segur, no, això són 60, eh? Per tant, aquest senyor ens ha deixat amb 75 anys, 76 anys, em sembla, i tal, d'una malaltia, vinculada, i tal... I llavors, res, doncs, és el que volia una mica fer aquest petit homenatge d'escoltar aquest tema de fons, no?, mentre seguim parlant de cinema, eh?, perquè és el que hi ha. Però tothom que recordem, doncs, el 20, es deia Ben e King, 20 i King, estem veient mi, d'acord? Molt bé. Molt maca, molt maca. Molt maca, molt maca. Preciós, preciós. En el cas d'aquelles, un clàssic, eh?, és un dels clàssics. És una balada universal. Sí, universal, i tant que sí. Molt bé, doncs el que farem serà parlar una miqueta de cinema. Jo us faré una mica dels meus resums que jo faig de les meves pel·lícules que he vist. Totes elles novetats de l'any 2014-15, per entendre'ns així. I comencem amb una pel·lícula que li he recomanat directament a la Rosa. Jo sé que la Rosa té un punt especial per a aquestes pel·lícules d'animació. Una de veritat, sí. I per a aquest llibre, que és una delícia... Espera, que ja t'ho diré ara, que jo amb el francès anem malament. Matié Matziu, és que té un nom raríssim. Espera, que ho siguis malament, perquè és que jo... Matías Matziu, perdó. És el llibre, i la pel·lícula és de Matías Matziu i de Estefan Berla. No sé qui és, eh? Vull dir que són els senyors d'allà. El llibre és un llibre molt petitonet, que són d'il·lustracions, amb una mena d'il·lustració molt... Molt que em recorda una miqueta, guardant les distàncies, a l'estètica d'un Tim Burton, però no tan fosc, un Tim Burton més elegant, diríem, no? El títol... La mecànica del corazón, eh? I llavors la pel·lícula, perquè és com comença el llibre la pel·lícula, és aquest precepte, és a dir, arriba una dona que està en l'estat, amb una casa d'una mena de senyora curiosa, si més no, vinculada amb el món de l'alquímia, i no direm que és una bruixota, però més o menys, no?, I llavors arriba el moment de tenir el fill de l'estat. I llavors quan neix aquest fill resulta que té el cor congelat. Perquè és ple hivern i arriba. I llavors la solució és posar-li un rellotge de cuco que li vagi marcant el rellotge de la vida. I es genera una mena de preciós simbolisme amb el qual li diuen, sobretot, el que no podràs fer mai és enamorar-te, perquè si t'enamores, el ritme cardíac d'aquest rellotge no podràs suportar-ho. I llavors, clar, no es pot enamorar. Uf! I es crea tota una història, és una cosa... Quina prova més dura. Sí, però és que és una mena com de... Té un punt gòtic, però d'una elegància. Que no s'enamori. No, no, no, ja ho veurem, ja ho veurem. Jo no puc adavantar... Vols dir que hi ha coses que no és necessari estar enamorat, no? No, no, però no. L'enamorament hi ha qui ho considera una cosa de 12 anys o més. Però és evident que si et diuen que no et pots enamorar, passarà alguna cosa. a la pel·lícula, és lògic i al llibre i bé, i la història és, bueno ja la veureu, o ja llegireu la pel·lícula, apareix per allà Meliès, George Meliès fins i tot fent un personatge, molt curiós tot sigui dit, i bueno, i tota una parafermella de personatges que envolten el tema i tot això està bé lògicament cap a un desenllaç i evidentment no, aquí, ja no ja em callo, però és el que diem, no? És un conte. Havia llegit aquest tema. Mireu-lo, està magníficament feta la pel·lícula, és meravellosa i el llibre és una delícia, és una coseta petita que es llegeix en dos dies i val la pena. Per tant, recomanable. I després, dues pel·lícules que van passar molt ràpid per als Goya. Bàsicament perquè no s'havien estrenat, crec jo. Una d'elles segur que no, quan es van fer als Goya, i l'altra va passar però com jum. Vull dir, directament molt ràpid. Totalment contraposades. Totes elles estaven nominades la millor pel·lícula, als Goya. Una és l'Oréac, traducció del basc Flors. És la traducció d'allà. És una pel·lícula que el primer que com veus no sembla ni basca, ni espanyola, ni res. És una pel·lícula que sembla, no sé, feta a Irlanda del Nord, per dir alguna cosa. És com, no sé, a Islàndia. És aquest pel·lícula que té una percepció, recorda una micona, però no. El Jaime Rosales té aquesta línia de silenci, situacions, imatges fixes... d'un Bilbao, en aquest cas, prou industrial, prou vinculat a moltes coses, i simplement és la primera premissa. Una noia, una dona, amb una edat, que justament és curiós, no, però és el plantejament que la segona imatge de la pel·lícula és que li diuen que té una menopàusia, però avançada per la seva edat. No diuen l'edat, calcules al voltant, no sé, és calculada uns 50 anys, aproximadament. Bueno, aquesta edat ja... No, o prèvia, no sé, no sé. A veure què passa amb les dones de 50. No, no, no, no, però si no passa res. No, però simplement ella... És broma, és broma. No, no, a ella li sobta el fet que li digui al metge això, però no diu l'edat. No és veritat, si hagués dit, mira, té tant, doncs et pots fer la idea. Llavors, ella es troba que en aquell moment, clar, es queda sorpresa, i llavors comença a rebre flors. Cada setmana, un dia ha terminat. I no és el marit, lògicament, no? I no té cap relació extramatrimonial. I no sap per on li venen. Això és com la cançó del ramito de violetes. Sí, exacte. No, però el ramito de violetes de la Cecília. Però al final és el marit que li envia. Al final sí que se sap, però ella no ho sap. Ella durant la cançó i durant tota la vida ella no ho sap. El marit és una mica així, me la folla. És un marit que és la típica parella que ha passat el temps i no hi ha feeling i tal. I ella la il·lusió és anar corrents a casa per rebre aquestes flors que no saben de qui és. Llavors es genera tot un procés de qui pot ser. Hi ha una història paral·lela amb la qual et deixa entreveure qui és, però no saps qui és. És una cosa absolutament deliciosa. a vegades crua. O sigui, també ella, si estàs en el cas que no es pogués enamorar, ella s'enamora d'un ideal. Exacte, és un amor platònic, però no platònic. Però platònic i sense saber qui és. Però això no ho deu fer mal. La sensació de sentir-te enamorada de la vida, de tu mateixa, d'aquesta plenitud. No cal focalitzar-lo en una persona. Estàs atesa i, lògicament, agraeixes, fixa't, aquella persona que t'atén d'una manera molt especial. Exacte. Però això amb els homes també passa, no? I tant, evidentment. Però en aquest cas, ella, com no sap on agafar-se, al final s'agafarà una cosa que passarà. I això ja et dic, no us ho dic, perquè si no entrarem en una altra línia, però hi ha una història paral·lela que t'explica això. I per tant, us recomano moltíssim que recupereu aquesta pel·lícula. Jo penso que en aquestes alçades del tema s'escau un realitzador que es diu Alexander Pai. Vinga, vinga, sí, sí. Que és tot el contrari, vull dir, no atén a la dona, sinó que més aviat el que fa és tractar-la d'una manera molt crítica, no? No sé si heu vist la pel·lícula Nebraska. Ah, Nebraska sí. Nebraska sí. És aquella senyora tan dura. Però no estem parlant de Nebraska. Ah, d'acord. Del mateix realització. Sí, que el marit volia anar a visitar, que també està gran, també té el Seimen. I ell igualment vol anar a fer un viatge. Però el retrat que fa de la seva dona i dels actors, certament, és més aviat patètic. Doncs la pel·lícula a propòsit d'Smeet és exactament igual. Vull dir, semblaria que aquest senyor... Té una opinió més aviat negativa i, en definitiva, defensa que en les societats en què vivim, les més avançades, i això no vol dir que no tinguin unes crisis enormes, que és el que destaca ell, doncs la dona tingui... Vaja, que estem vivint en un matriarcat, no? El que sí que és interessant, a propòsit d'Smit, és de la manera que ell després transforma allò que no ha viscut durant molts anys amb la seva pròpia dona. I és perquè, i aquí és on jo voldria destacar, perquè se l'escolta d'una manera extraordinària. Avui la Rosa se l'escolta. Està fent mans i mànigues, es diu això. Exacte. Ens fotrà uns cops de punys a tots aquí. Clar, clar. Total, que és un realitzador que em crida molt l'atenció perquè fa un cinema molt, molt, molt bo, segons el meu criteri, està molt ben fet, reflecteix totalment i correctament tot allò que es proposa, encara que puguis no estar-hi d'acord, no? Però la veritat és que, a propòsit d'Smit, és una pel·lícula que acaba anant a parar amb un final que és molt, molt interessant, no? Qui són els protagonistes, no me'n recordo ara. El Jack Nicholson. Exacte. Sí. Bueno, dono igual, però ell és l'amo del cotarro. A tota l'estona està amb imatge, ell és el que se'n va amb aquella camioneta, amb aquella rulot que té, tot allò. L'heu vist, aquesta pel·li? No us en recordeu? La tinc oblidada, l'he vist, però la tinc per allà. O sigui, volia destacar aquesta vessant també tan... Això, que hi ha realitzadors que destaquen. Que segurament, si analitzem la societat en què vivim, jo no diré tots els homes, però sí moltes persones. És que no podem generalitzar. N'hi ha persones del gènere masculí, del gènere femení, i cada persona té les seves. Naturalment. Però que ell parlàvem d'enamoraments i tal, doncs aquesta... No, però en aquest cas és un enamorament... No sabeu què em va acostumar a fer la meva dona? Diu, no passa a orinar aixecat com fem els homes, no? Jo em feia seure a la taça. Mare, però això no... Jo sempre dic, com quan algú diu, a mi és que m'han pres el pèl, jo sempre dic, o te n'has deixat prendre. És molt fàcil acusar-m'una altra. A veure, n'hi ha coses que sí que fan, no? Però n'hi ha moltes altres que és que ens deixem fer, també. O la gent es deixa fer. Sí, sí, sí. Un dia, és que tu em sembla que te'n recordes molt bé de la còpia certificada. Jo tinc com una mica esborrada. Sé que hi ha alguna cosa d'aquestes. Es queden set minuts. Tira, tira milles. Tu què tens? Jo tinc les mossaranyes, però tira, tira. No, bé, vull dir, llavors anem a parar amb la radicalitat més bèstia. Jo penso que la llista de Schindler i el senyor Spielberg, doncs una de les coses que probablement no s'expliquen mai és que la pel·lícula és absolutament masclota fins a l'última pregunta. Tot i que hi pugui haver alguna afinitat per part d'algunes dones que surten al llarg de la pel·lícula, el que sé és que els protagonistes... per desgràcia, és l'època i la situació. És que aquest és el problema. Clar, és que no podem veure una pel·lícula de preguerra o de postguerra sense tenir aquest tofillo. És que és lògic. És que lo raro seria la inversa. M'entens el que vull dir? Depèn com en aquest cas... Clar, el director com el pot plantejar, quina visió pot donar, però si està sent realista, per desgràcia, en aquella època... És que, clar, és que no hi ha altra cosa. Si encara avui en dia, ho hem parlat 50.000 vegades aquí tots plegats, hi ha unes línies masclistes tremendes amb tot el sector laboral i amb tot. És que, clar, és que en aquella època pitjor encara. Voldria destacar, doncs, en definitiva, i tal com hem dit fa una estona, que depèn de nosaltres... Però això no és una gran pel·lícula, allà està, és literatura. És una pel·lícula meravellosa. És una pel·lícula que no em cansaré de veure mai. És la gran obra mestra, sense cap mena de dubte, d'Estivé Spielberg. Jo també hi estic molt d'acord. De la manera que reflecteix les virtuts i defectes, vull dir que també les virtuts capitalistes, diguem-ne, perquè els jueus són els grans defensors del capitalisme. I un Liam Neeson que està meravellós. Fantàstic. Ens preocuparem de no perdre la pistonada. En definitiva, nosaltres farem tot el possible perquè un cop això s'acabi, que això és una bestiesa, doncs automàticament... Sí, sí, sí. Va per aquí, la cosa. Realment interessantíssima la pel·lícula. I llavors l'altra pel·lícula que també he vist... Un món perfecte. Això, Un món perfecte. Bé, aquí estem amb el senyor Clint Eastwood. Jo l'he vist fa poc, també. Sí. Estem amb el senyor Clint Eastwood, que agafen el Kevin Costner com a protagonista. Sí, que dius, ui, Kevin Costner. Que està molt mal doblat en la versió que van donar aquest dia, però fatal. Però que era versió en català. Però sí, crec que sí. La vam passar per TV3. Jo vaig en versió castellana i és el Ramon Luenga, com es diu aquell, que té una veu meravellosa. Llavors probablement està més bé per català, no, eh? No ho vam fer bé. Però caramba, el senyor Clint Eastwood i les seves contradiccions i les propostes que et fa a nivell argumental. El moment caravana em sembla meravellós. La caravana és boníssim. El que passa dins de la caravana, amb la Laura Dern i tot aquest... És que la història del nen... Quan els passa la caravana... Clar, dius, però què significa? Hi ha el joc del nen amb ell, amb el Kevin Connick, però també el que viuen dins d'aquell. És que és boníssim. Hi ha una de matisos en aquella pel·lícula, excessivament llarga, evidentment, perquè avui al final no s'acaba mai. Però compta també perquè allà el que predomina d'una manera molt clara també és aquesta virilitat. que jo penso que el que provoca moltes vegades, precisament el Clint Eastwood, és que parla poc de les dificultats de les dones, i quan en parla, per exemple, és allò del secret, del seu fill, el que li segreix del fill, i llavors el polèixer aquell, que és el més tonto... A mi el que m'ha provocat certa angoixa va ser l'escena quan estan amb aquella parella de color, amb aquells senyors grans, allò és molt interessant, i és angoixós. I és quan es produeix la trencada entre ell i el nen. I quan, en definitiva, arribem a un desellaç. Probablement inesperat en aquell moment. Clar, és el que dius. I com el nen també canvia el camí. Hi ha un aprenentatge en negatiu o positiu, però és el que hi ha. Clar, veus això, veus El món perfecte i veus El franc tirador, que és una comparativa odiosa, però clar, veus com el propi Clint Eastwood en 20 anys no és que ha madurat, és que s'ha quedat a les... Vull dir que El món perfecte és una molt bona pel·lícula, és genial, però, ostres, si compares amb tot el que ha fet els últims anys... allò és suau. Vull dir, mantens el que vull dir? És suau, però compte... No, no, no, que és canyero, és canyero. Però també planteja una argumentació de vida que... Sí, sí, totalment. Les guerres com han anat? Ah, però ja existien aquestes persones. Aquestes persones eren les que... i llavors les argumenta també. No és que les recolzi. No, no, no. No estic parlant que sigui una pel·lícula adolcorada, eh? Perquè si veu Simperdon també hi és la mateixa època. Té molta teca. Allà hi ha de tot. Però jo crec que s'ha tornat molt més a vostè. És el concepte, no? Exacte, com molt més taxant. Dius, vaig a deixar clar aquestes tipologies, l'altre, et deixa obert a la porta i aquí és dir que això faixa, no? I això, imagino que també és la maduresa, és l'edat, és la bellesa, en aquest cas, no? I el saber fer. I tenir, bueno, anava a dir una bestiesa, els allonsis pelats de fer cinema, perquè no es pot dir una altra cosa. Bueno, i dit allonsis. No. Molt bé. No. Bé, no. No sabem de què vol dir. Aquí no diem tacos. Aquí diem barbarismes. Exacte. Hem arribat al final del programa. Això ho has ballat. Això ho he ballat jo també. La marutzela. Crec que és la marutzela. Jo ballar potser no, ja t'ho diré, però escoltar música me l'havia fet uns fars. És marxell, això. No sabia, no distingia, però ho conec. Clar, clar, clar. Sobretot aquests anys que jo estudiava i venia a la ràdio posada. Clar, clar, és que estem parlant dels anys, ja et dic, això és... Dibuixos tan bonics. Això Renato Carossón, eh? Per tant, això... Molt bé, ens queden 20 segons per dir, bueno, doncs això, doncs adeu, marxem amb la maruzela. Aquí, aquí, sentim una mica. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau. Ara escoltes ràdio d'Esfern, sintonitzes ràdio d'Esfern, la ràdio de Sant Lluís 90.