Clàssica, llibres i cinema: Strauss, King i McQueen

Va, que queda més maco. El Jusgat de Pau de Filomena és? Positiu. No, no, digue-ho amb... Digue-ho amb èmfasi, amb èmfasi. Vinga, el Jusgat de Pau de Filomena és? Positiu? Què vols dir amb èmfasi? Bueno, no ho sé, amb èmfasi, no ho sé, així com de Nova York, així com de... I el Jusgat de Pau de Nebraska? És... Txepi Txepi, no? Bé, positiu. Si hem d'escollir entre positiu i negatiu... No pots dir xepi-xepi? Pots dir xepi-xepi amb èmfasi, sisplau? Xapi, xapi. Això de l'èmfasi no ho entenc. Ja parlarem de cara a futures entregues de la teva secció. T'he de dir que aquesta setmana ho has fet bé, ho has fet prou bé. Ara consultarem la nostra paleta de jutges. Els hi hem donat uns cartellets amb números, doncs aixecarem el número i et comunicarem la mitjana. Si no és superior a 6,5, ja en parlarem de la setmana que ve. Ja m'ho direm. Pau Roldán, moltíssimes gràcies per la teva secció, tant encertada com de costum. Ens trobem la setmana que ve a Brigat i Menja. Molt bé, i tant. Gràcies, una abraçada. Adéu, una abraçada. Bueno, acabo d'adonar-me que sóc una d'aquelles persones que fan una mica de fàstic, que sempre volen tenir l'última paraula quan s'acomiaden, eh? Vale, adeu, adeu, vinga, adeu, adeu, adeu, adeu. Parlant d'acomiadada, acomiadem el programa, queden dos minutets, un programa una miqueta accidentat, en el qual ha trucat gent totalment anònima de casa seva de manera espontània, que no coneixíem de res. demanant-nos pernils, això ha passat, i ja està, hem aconseguit, bueno, ho hem parlat de tot, Menos de la gran estafa americana, que és una altra pel·lícula que s'estrena demà i que podeu anar a veure perquè és molt divertida, a part d'això, doncs, hem encabit tot el que teníem previst sense comptar el barri. Doncs, moltíssimes gràcies per ser amb nosaltres, ja ho sabeu, com cada setmana, la setmana que ve, doncs, serem a la mateixa vegada, a les 8 del vespre, a Ràdio Desverns, intentarem fer-ho una miqueta millor i no us puc prometre massa res. Us prometo que acomiadem aquest programa amb una miqueta de bona música, com la que ens portaven els anys 70 Televisió, que són el darrer dels grups que posem avui, que passen pel primer i la següent d'enguany. Aquest tema mítiquíssim que es diu Venus. Amb ells ens acomiadem fins la setmana que ve. Moltíssimes gràcies. Adeu! Bona nit Bona tarda, benvinguts un dia més a Babilònia, que avui el podríem donar-li un subtítol que seria algo així com amb la intimitat. Eh, Rosa? Sí, sona molt bé. Oi que sí? M'agrada, m'agrada. Amb permís del José, eh? Home, i tant. És que avui estem la Rosa i jo. I el Gesco. Estem solets, eh? Clar que sí. Vull dir, motius extra... Com seria? Un tubatú? Exacte, un teta-te. Però bé, és el que diem. A vegades, quan hi ha molta gent, també ens despistem tots. Aquí ens va bé tot. Si estem al 5, tot 5. Si al final quedem dos, doncs dos. El que no fem mai és quedar-nos un solament. Perquè la setmana passada va passar una qüestió també personal i determinada i bé, doncs vam poder salvar la situació com vam poder, però el que diem, que intentem sempre compartir aquests esdeveniments culturals sempre emparellats. I ara amb més ganes encara. I tant que sí. Molt bé, doncs avui com sempre tenim un programa ple, encara que siguem dos, aquí és que ens faltarà segur una altra hora per acabar el programa, com sempre. I començarem parlant de música. La Rosa ens parlarà de la Sinfonia Alpina de Richard Strauss i una cosa peculiar de música japonesa o xinesa? Japonesa, japonesa. Vull dir que sempre és peculiar. Nipones, sí. També ens parlarà d'un cicle de conferències sobre economia. I també passarem a parlar de la literatura, en aquest cas amb dos llibres, un que és La increïble història de Barnaby Croquet i un conte de por de Stephen King que es diu En la Llerba Alta, que realment us ho explicaré i acabarem amb una mica els plegats. Quina por! I dedicarem la segona part àmpliament, abastament, en cinema i tindrem clàssics i cinema actual. Ens airem a Corea i parlarem de L'Arco i Primavera, Otoño... Ja m'he saltat el verano una altra vegada, veus? Primavera, verano, otoño, invierno i primavera. Ara, molt bé. Ara, on hi té, del Quim Kidú, que són dues pel·lícules meravelloses, recomanables al 100%. i dos novetats, 12 anys d'esclavitud, de l'Steve McQueen i Blue Jasmine, del Woody Allen. Seguirem també amb altres pel·lícules una mica més antigues, però també d'actualitat, perquè el cinema mai passa de moda amb l'Scorridiza o Com esquivaré l'amor. I acabarem amb una comparativa de les Amistades Peligroses i Balmond, que en aquest cas he pogut veure i que s'ha pogut versionar, en aquest cas, les dues versions del mateix any. Això ho explicarem després. Molt bé. Molt bé, doncs mira, amb aquesta musiqueta de fons, que una miqueta ens ambienta, parlem d'aquesta Sinfonia Alpina, Rosa. Vinga, molt bé. La Sinfonia Alpina, que és la Sinfonia d'Strauss, de Richard Strauss, que abans deien, ui, és del Johann Strauss, del Richard Strauss, bueno, clar, és la família Strauss, eren tanta família. El que no feien valsos. Feien valsos, feien bretot. Exacte. Eren prolífics, no?, que es diu? Sí, sí. Era una família molt, molt prolífica, molt professional, a més a més. A veure, és un concert que es va fer a l'auditori, a l'editori de Barcelona, la setmana passada, el cap de setmana. Jo us recordo que els concerts es programen per setmanes i llavors es fan els divendres d'aquest cap de setmana, els divendres es fan a dos quarts de nou del vespre, els dissabtes es fan a les set de la tarda i els diumenges es fan a les onze del matí. O sigui que hi ha horaris diferents per poder triar. I són concerts que val molt la pena. En concret, clar, forma part del que ells diuen els concerts espectaculars, no? Un cicle, un abonament de concerts espectaculars, perquè són concerts que d'entrada enganxen més al públic, saps que no cal entendre massa tampoc de música per poder gaudir d'aquesta música clàssica, no? Llavors aquest concert de la setmana passada, en concret jo em vaig anar dissabte dia 25, són dues peces les que es tocaven. La de Strauss també, clar, perquè és la més llarga i és la més emblemàtica, la més coneguda i la que tira, la locomotora del concert. Però en primer lloc es va tocar una peça d'un autor... al japonès, que es diu Toru Takemitsu. Mira. Sí, sí, sí. És un autor contemporani, eh? Va morir res l'any 1996, o sigui, és molt contemporani. Sí, sí, del segle XX, vaja. Sí. És una peça que es diu November Steps. És una peça que és un fruit d'un encàrrec que va tenir el Takemitsu, aquest compósitor. La va rebre aquest encàrrec de la Filarmònica de Nova York. per commemorar el 125è aniversari de l'orquestra de Nova York. Llavors va ser el primer cop que l'autor inclou ja dos instruments tradicionals japonesos en una obra sinfònica. Són dos instruments que això... És clar, que tota la peça i l'actuació en si va ser molt exòtica, perquè ja dic que és una mica de sinfonia petitona, curteta... japonesa, llavors, amb dos solistes. Aquests dos instruments, que toquen dos instruments japonesos, eh? Tradicionals japonesos. Un és el... A veure si dic bé. Saku... Sakuachi. Sakuachi. És com una flauta, és una flauta així més grandota, tota rodona, com una... No una flauta travessera, sinó, com diria jo, com un tub de fusta, una miqueta més gruixuda de les que nosaltres tenim. Com si fos la flauta de la gaita. Més ampla, amb més gruixudeta, amb un diàmetre més gran. I l'altre instrument, això ho tocava un solista, un senyor, us dic el nom si voleu, però és que és una mica divertit. És impossible memoritzar. Home, el solista es diu Kifu Misuhashi. Mishuhashi, ala. Home, a veure, són el seu nom, però és que és impossible memoritzar aquests noms. I tenen formació clàssica i formació de música de conservatori. I l'altra solista és una dona que es diu Kumiko Suto i toca el Biwa, Viva Biwa, amb B doble. O sigui, la primera és B alta i la segona és B doble. I aquest va ser com una espècie, a veure com ho diré jo, com una mandolina però amb aquell... amb el, ara no sé com es diu el pal, el mastil, el... Bueno, sí. Això més allargadet, saps? És aquell instrument japonès que a les pel·lícules van els gravats japonès o sempre surten, no? A la corte les heises que ho saben tocar. Doncs els dos solistes sortien a més a més vestits amb els vestits típics, no? Ella, la Kumiko Suto, anava amb un kimono, maquíssim, preciós, i ell anava també amb un vestit així, una mena d'aquella mena de camisa kimono fins a la cintura ampla i després aquells pantalons amples que porten ells també. Que això és típic dels samurais, eh? Que portaven els samurais, aquella mena com de bata i aquell pantaló ample, eh? Exacte. Que no sé com es diu, eh? No, jo tampoc. Això sí que no ho he buscat. Bé, més que res és una miqueta la curiositat, l'exotisme, no? D'aquest concert, el que tenia aquest... aquest exotisme, no? Ja dic que és una obra d'aquest senyor que també és japonès, d'aquest compositor, i llavors el que sigui també és important que tot el concert el va dirigir un altre japonès, un director japonès, és el Kasushi Ono, aquest senyor actualment és el director principal de l'Òpera de l'Io, i amb la curiositat que la temporada vinent serà el director de l'OBC, de l'Orquestra de Barcelona, de l'Orquestra de l'Auditori. O sigui que ja va ser una miqueta l'abans, vam pensar, home, clar, és que s'ha de lluir, un concert que s'ha de lluir, no?, i això va estar molt bé. O sigui, l'exotisme aquest estava molt bé. A més, són instruments que, clar, que treuen unes notes diferents, no?, que nosaltres coneixem aquí, no?, llavors, doncs, Des de donar... Per exemple, fa uns tos timbrics que no... que transporten cap a un altre temps, no? Explica una miqueta aquí en el programa, i és veritat, no? Diu, a la calidesa del vent, a un altre espai, a la natura, a la llibertat dels ocells. És, bueno... El compositor el que fa és explorar les possibilitats d'aquests instruments, que abans ells també ho feien servir en la música tradicional japonesa, però que ara també s'han incorporat a una orquestra sinfònica. Mhm. Molt bé. Això, la primera peça, eren 20 minutets, i la segona peça, que és quasi una hora de durada, és el que hem dit de la Sinfonia Alpina del Richard Strauss. Bàsicament, d'aquesta, el que podem dir, bueno, imagineu-vos impressionant també, no? La va composar el Richard Strauss inspirant-se en les idees sobre la superació de l'home que Nietzsche exposa als seus llibres. Ell mateix ho va dir. L'obra consta, l'obra La sinfonia, de 22 parts. Totes elles s'interpreten seguides, sense interrupcions. Per tant, té un mèrit impressionant perquè, insisteixo, és pràcticament una obra de sinfonia. Els músics acabarien... Clar, per això després l'aplaudiment va ser impressionant. Aquestes 22 parts corresponen als moments de la història. La nit, la sortida del sol, l'ascens del sol, la gelera, instants de perill, tot això t'imagines allà als alps, a les muntanyes. El temporal, la posta de sol, etcètera. Al llarg de l'obra hi ha tot així de caràcter descriptiu. Reconeixent elements musicals tòpics, com pot ser el toc de trompetes a cassera, que també és típic dels boscs, el piola dels ocells o els escaillots dels ramats. Però aquests passatges realment et recordaven la gelera, per exemple, allò que deies abans? Sí, clar. La forma de tocar els instruments, la tria que si fos fusta o fos metall, et comportava sensacions? I tant, i tant, i tant, que sí, però això sempre, els instruments ajuden molt a... A donar idea i a descriure auditivament els paisatges. Pensa que qualsevol paisatge no només és el color o el sentit de la vista o les formes, també n'hi ha d'altres sentits que influeixen, no?, com són el sentit de l'oïda, tots els sorolls. Tu, si tanques els ulls, depèn on t'estiguis, sents uns sorolls, sents una... sigui més agradable, més melodiosa o no, però sens un soroll amb els instruments i tant que es pot reproduir. Això és impressionant. Per exemple, també hi ha una altra cosa que m'has fet pensar, Xescu, al sentit de l'olfacte. Ah? Sí, de l'olfacte de l'oïda. A veure si ho recordo bé. A veure si recordo bé perquè a mi m'agrada molt. És una obra que va fer al... A Juan Echanove o va fer a les teatres. Sí. Que és com canta... És una obra de teatre, una conferència que va fer Federico García Lorca, que seria com canta una ciutat de noviembre a noviembre. Anda. Crec que és com canta. Ja et dic, és que ara estic parlant de memòria. Ho buscaré i el pròxim dia ja ho explico. Perquè llavors és la ciutat de Granada descrita, o sigui, la conferència el que fa és descriure la ciutat de Granada mitjançant els sons. Els sons, les veus de la gent, la gent el que canta... De novembre a novembre. O sigui, primer, l'època de la castanyada, quan comencen a vendre castanyes, però és castanya, no sé què. Al Nadal, quan comencen a sentir-se les Nadales, la gent que passa pel carrer, si es fa fred, si no fa fred. És preciós, és deliciosa. Aquella conferència és deliciosa. Interessant, però sincerament, quan torni cap aquí, seguríssim que m'escaparé, intentarem. Sí, fa temps, fa temps. Bueno, fa un temps que la va fer... Sí. Ja miraré de recordar això el pròxim dia, a veure si ho puc explicar. Sí, sí, clar que sí. O sigui que sí, que la música es pot recrear perfectament. Fantàstic. Home, és com el cinema, el cinema, la música ja t'està indicant... A transporta. Però a vegades, alguna sinfonia que escoltes, que dius, pues tal, com això, no? Jo aquesta sinfonia alpina la recordo que no fa gaire la vaig escoltar, perquè la tinc a casa, segur, i em va transportar, segur. Però que a vegades intenten imitar alguna cosa, no? Vull dir, igual que concepte vival, que és molt més típic, no? Allò dels trinos dels ocells, no? Vull dir, això sí que és una cosa més fàcil d'entendre i veure, no? Quan parlen de la primavera, l'estiu, no? S'aconsegueix. Però a vegades jo tinc la sensació que certes coses que han volgut... realitzar, no em diguis el que ni com, però vull dir que no les he trobat, potser és el que dius, potser tens l'oïda acostumat a altres coses i no acabes, però en aquest cas recordo que sí, que ara que ho dius. Jo vaig apreciar que sí, a mi em va donar la sensació que sí, que més o menys sí que s'estava descrivint sonorament. Això és important. aquell passeig o aquell moment del dia o aquella escena a la cacera, per exemple, amb les trompetes aquelles i amb les trompetes i els... Els corns. No, el trombó. El trombó no, la trompa aquella, la corna. Sí, la corna, això, amb això ja tens el son de la cacera. Clar, ja tens el son, això sí, això està claríssim, no? Molt bé. Molt bé. Abans de seguir amb literatura, Rosa, comenta'ns això de les conferències d'economia. Vinga, sí. Això és que ho he trobat molt interessant. L'he vist que ho organitza a Caixa Fòrum, allà a l'edifici de Casa Ramona. És un cicle de conferències que fa l'obra social de la Caixa en col·laboració o conjuntament amb el Centre d'Estudis Econòmics i Socials. I és un cicle de conferències sobre economia que es diuen visions econòmiques del futur. Són cinc sessions només, es faran, comencen el 6 de febrer, dijous, 6 de febrer, 13 de febrer, 20 de febrer, 6 de març i 13 de març, seguidetes, sobre temes d'economia. Són conferències gratuïtes, l'entrada és gratuïta, ara això sí, s'ha de fer una inscripció prèvia, una mica per qui comptin. I us dic res, els títols de les cinc conferències, perquè trobo que, a més, avui dia, amb el que tots estem passant i estem patint o estem vivint, potser interessant, no?, també per entendre una miqueta què passa i com pot evolucionar tot això o quines solucions tindrien, no? Penso jo que també segurament s'arribarà a debatre sobre això. La primera es diu com veiem l'economia després de la crisi. La segona és el paper de l'Estat i la política econòmica. La tercera és eficiència, preocupació social i medi ambient. La quarta, economia política i organitzacions. I la cinquena, banca, finances i diners. Molt bé, no? Déu-n'hi-do, a més, tot són gent, per exemple, hi ha professors d'ESADE, hi ha, per exemple, el director de l'Institut Catedrà d'Economia Verda de la UBIC, és un nivell, és un nivell. Un catedràtic de Política Econòmica de la UB, un altre de la UPF, vull dir, penso que això està interessant. Molt bé. I qui vulgui, en aquest fòrum, Però amb un tema més d'oci també, també es farà una actuació que es diu Un té a la menta, Músiques del Magrib. I això començarà l'1 i 2 de febrer. el 8 i 9, el 15, en fi, els 4 dies de febrer, 4 dissabtes i 4 diumenges, a diferent horari, els dissabtes és a dos quarts de 6 i els diumenges és a les 12, llavors escoltarem, qui vulgui anar, qui pugui venir, els cants i ritmes dels berbers, dels nangua, dels sofis, i recordarem, us recordarà la important influència de la música àraba a la península ibèrica amb temes arabo-andalusis. Molt bé. I també s'entén de la música raf, que es deia, la música algeriana, és la música raf, que té una tendència. Això és el magrip, és el magrip. És el magrip, però millor no hi havia. Algeriana mateix no sé si es considera magrip. No ho sé. Home, sona francòfona, sí. Sí, sí, sí, ho és. Però magrip ben bé, bueno, no ho sé. És una niqueta la perfilada que posen allà, no? Clar, serà una experiència, perquè també potser això d'un té a la menta, potser també són sensacions, potser et conviden a un té, i clar, en un espai que potser ja està condicionat, potser seus al terra, no ho sé, potser organitzen d'una manera perquè les sensacions, com dèiem abans, que la música transporti també sensacions que siguin oloroses, les espècies... Exacte, ara estàs recordant també l'exposició que van fer ells, la Fundació La Caixa, que es deia els olors, les olors de l'Àndalus. I era això que diu, sí, famós, ja. I era deliciosa. I tot això també, com per les olors també. És molt important, eh? És una part d'una cultura, no? Buf, molta, molta, molta cultura. Molt bé, doncs, molt interessat el que has dit la Rosa i ara farem un petit break sobre literatura. Abans direm que tenim de fons escoltant a Phil Collins, que avui compleix 63 anyets de res. Va, que jove! Pobre home aquest senyor. El temps que porta treballant, va començar treballant a Genesis, un grup que va ser en un principi sinfònic, molt peculiar, es va tornar més comercial, no? i Carrera en solitari. L'únic que els últims anys no ha tingut gaire sort. Ha llançat discos, però com als anys 80 i 90 no s'ha retrobat. Després escoltarem també una cançó que avui també compleix 29 anys, que sembla mentida com ha passat el temps, que és el We Are The World, aquell tema promocionat per Lionel Rich i Michael Jackson per intentar ajudar... a la fam, a Àfrica, aquell Just for Africa, que és com es deia, aquest grup que cantaven tothom, Tina Turner, Bruce Springsteen, Steve Wonder... Sí, va ser un disc col·lectiu, no? Sí, sí, sí, va ser... Dissolidari, una miqueta serien una miqueta els orígens del disc de la marató de TV3. Exacte, però a més va ser una bestiesa, no?, perquè van vendre cents de milions de discos, no?, de singles. A veure, tots els autors boníssims i les cançons, molt la pena, molt la pena, perquè encara han perdurat. Clar, clar, clar, Ho escoltarem després. Vinga. Doncs ara farem res, un petit resum d'aquestes dues obres que hem parlat abans, la increïble història de Barnaby Crocket, del John Boyne. El John Boyne és el senyor que va fer el noi del pijama a ratlles. Sabeu aquesta pel·lícula amb aquest llibre, no? La novel·leta, no? La novel·leta, en diminutiu carinyosament, no vol dir res més, eh? I llavors, em sembla que ahir fèiem la pel·lícula, no sé si la feien a Antena 3 o tal, la feien a jo abans deia, no me'n recordo. Bé, una pel·lícula estava molt bé, molt fidel al llibre, tot sigui dit, no? El llibre és un llibre que no hem d'explicar, molta gent l'ha llegit, va ser un best-seller totalment. A mi m'agradar molt. Molt, molt, molt. Molt trist al final. Duret i trist, perquè, Déu-n'hi-do, a veure, el que t'estava escrivint és... Sí, sí, sí. Molt tard. És una situació molt dura, però que és curiós com amb aquest llibre John Boyne ha sabut canviar. Es tracta també d'un nen, que és aquest, el Barnaby Croquet, però li dona un toc de fantasia al tema, que per moments és divertit i per moments és absolutament trist, també. No arriben a cap mena de drama, perquè tot s'acaba solucionant, però és això. La premissa del llibre, tal com tu digui, diràs que és això. Què m'estàs explicant? Perdona, torna a dir el títol, sisplau. L'increïble història de Barnaby Croquet. Barnaby Croquet, molt bé. Barnaby Croquet, d'acord? Sí. Doncs, a mi, és el primer capítol que la mare del Barnaby està a l'hospital perquè ha de néixer el Barnaby, no? I llavors, tal com neix el nano... Està parint. Està parint, no? I llavors, tal com neix el nano, tu deixa ben clar que és una família normal, amb un entorn normal... amb un treball normal. És molt curiós aquesta normalitat que la fa ja amb una segona intenció el senyor John Boyne, perquè quan surt el nen, que és un nen que està sa, que és maco, que és molsut i tal, el metge, tal com el deixa, a l'actaula se flota. Vull dir, se'n va cap al sostre. Ai, mare, levita. I se sent, ouch, que és el cop que dona pobreta amb el cap quan arriba a dalt. Clar, dius, què passa? Anem malament. Portem deu pàgines, què passa aquí? Doncs és un nen que no contempla la llei de la gravetat per una teòrica, forçada... qüestió vinculada amb un problema d'oïdes, no? I, clar, i a partir d'aquí, com no hi ha la gravetat i no hi ha el control del que seria l'equilibri, doncs aquesta persona sura, no? Llavors, clar... És tot al voltant d'aquesta criatura que arriba a tenir fins a 8 anys, no? Sí. Com aquests pares que volen una vida normal han d'enganxar el sostre a matalassos perquè el nen, clar, és que... Han de folrar el sostre, i tant, pobre criat d'una meva. O està agafat, allò, clar... Sí, seria la vida al revés, no? Exacte, la vida al revés. En comptes d'anar a terra, posar el sostre, mira. Els germans l'estimen, amb la seva raresa, al contrari, és xulo tenir un germà que flota, ja mola, eh? Però, en canvi, els pares pateixen molt, perquè volen una vida normal, és el que sempre han volgut, perquè fins i tot el pare... No volen diversitat, no volen un nen diferent. Exacte. que es diria un nen diferent. Exacte, i el pare, fins i tot, que de jove, els seus pares que eren actors, volia que canteris i tal, ell no, ell sempre estava en un segon pla. Bé, a partir d'aquí, les coses s'acceleren, passen situacions més divertides o menys divertides, té un gos, que és deliciós el gos, perquè el gos és l'únic que l'entén, el mira d'aquella manera, fa coses com una mica humanes també el gos, és una mica fantasiós, evidentment, hem de partir de la premissa que ens hem de creure. Però és curiós que arriba un moment que els pares ja no poden més, i aquí una reacció negativa per part dels pares, molt poc exemplar, que és que troben que posant-li una motxilla plena de sorra, ell pot caminar. Però caminar a terra? A terra, a terra. Li posen un lastre? Li posen un lastre, i ell va caminar. Sí, però s'acostuma i va d'aquella manera, però quan toca a terra li fan mal les oïdes. Perquè està com si estiguéss tu en una altra posició. I llavors la mare no pot més i la mare el que fa és que se l'emporta a Sydney, està ambientat a Austràlia, amb un lloc que és la roca, la silla de no sé què, que és una roca que hi ha allà, i amb unes tisores li talla perquè el nen se'n vagi volant. La mare ja està tan cansada com diu, mira, dona igual, és que no sabem què fem. I què passa? Se'n va volant, se'n va volant, i no hi ha límit. És molt simbòlic tot. És molt simbòlic, sí, sí. Però és molt simpàtic perquè la mare vol dir, mira, dona igual, no podem més, és com un sacrifici, com un suïcidi, com un assassinat, les coses com siguin. La mare provoca aquesta situació. Però, bueno, és el que diem, és un llibre positiu, xoca justament amb la cistella d'un globus. que en aquell cas són dues senyores que se'n van cap a Brasil i recorren el món amb diferents posicions i arriba fins i tot a trobar-se una nau especial que és magnífica. És un llibre d'aquests que és molt agradable de llegir, no? I amb l'avantatge que tots els esdeveniments són en positiu, vull dir que no és allò que pensem-ho i una altra vegada el nen al final, com el llibre, l'altre llibre, per a l'hi passa, no, tot és positiu, tot molt bé, molt agradable, val la pena, és molt simpàtic. M'agrada molt aquest simbolisme. Que els fills han de deixar en llibertat i que creixin i que facin la seva vida. I l'acceptació de la diferència. Però aquest simbolisme exacte, a mi no... Vull dir, ell vol tornar a casa. És molt curiós, perquè quan ell fa tot el possible per tornar a Sidney, arriba a Sidney, és molt curiós. Sembla que li ha fet la mare i el pare. La gent li diu, però com és que vols tornar a casa quan la teva mare i el teu pare, perquè deixen convivència, t'han volgut deixar a la teva... la teva llibertat però clar, és que l'efecte és aquest si tu et deixen anar, te'n vas a l'espai i et mors Clar, és que arriba un moment que surts de l'estatósfera... Sí, aniria a una mort segura. A una mort segura, clar, et quedés sense oxigen. Clar, per tant, no estem parlant d'una alliberació del fill, estem parlant d'unes intencions que, bueno, si no torna, no torna, sigui com sigui, d'acord? I té la sort de xocar amb aquella gent i... Clar, però l'alliberen, entenc que l'alliberen o li tallen les cintes d'aquesta motxilla perquè no pateixi aquí, a terra. No, no, no, no, no, no. O perquè és un problema, els hi suposa un problema i ells volen un fill. Clar, clar. Clar. Aquest és el problema. Ells voren un fill. Clar, no accepten que sigui diferent. Li diu, ja està bé de fer això. Com si fos una gambarrada. Però és que no puc fer res si jo floto. Com els nens dretants, al revés, els nens esquerrans, no? Exacte, el mateix. Eren contradits, eren bon i castigats i pumba, els hi pegaven i mare meva. Però és una cosa molt simpàtica i val la pena llegir-la, a part d'aquest moment, us ho recomano. I fent una aprensió molt ràpida, aquest conte, que parlaven de Stephen King, un llibre complicat de trobar, però que realment val la pena, que es diu En la Llerba Alta, És una història totalment per sortir, per morir-se de por, eh? És un llibre molt petit, no? Per sortir corrents. Sí, no per sortir corrents, no? I llavors és una història de l'Stifan King més macabra, perquè l'Stifan King té una línia actual més tranquil·leta, però té una època potent, eh? I llavors, doncs, pertany aquell moment de l'època d'Aït, d'aquells llibres que eren difícils, el cementeri d'animals, una sèrie de llibres que d'unidor, que tenien una mica de sang i fetge. I aquí és una història molt senzilla, són dos germans, ella està embarassada, i que van a un lloc determinat, no?, i quan passen per uns camps, diguem, de, no sé, potser, uns camps d'herba, doncs gran, no sé, de... plat de moro, del que sigui, doncs hi ha una... Bé, passen pel cotxe, paren un moment en un lloc... Sí, ells van per la carretera. Sí, sí, per la carretera. Paren un moment i senten un nen que els diu, socorro, que m'he perdit, o, clar, amb una mena de gran espai, clar, amb una herba de dos metres d'alçada, no? Clar, a partir d'aquí... Sí, com a los niños del moll. Exacte, una cosa semblant. Llavors, clar, baixen, anem a salvar-los, i és curiós perquè en el moment que entren en aquest món és com un microcosmos, no?, que està dominat per una mena de pedra magnètica que hi ha al mig, no?, S'endinsen allà entre aquelles herbes altes. Entre aquelles herbes altes, exacte. I va ser un moment que la germana es despista, l'altra entra per una línia, però sembla que a partir d'aquí les dimensions canvien totalment, no? Perquè hi ha una mena de pedra al mig, no?, que és una pedra que és negativa, potser vinguda de l'espai, que porta un magnetisme... N'importa que la gent, quan es mogui, per entendre'ns, estigui com... Està al costat, ai, mira, estàs aquí, t'agafo, i quan dius, no, no estic allà, ja està a l'altra punta. És com si fos un laberint, una cosa molt curiosa. I hi ha gent que està a dins, i hi ha gent que provoca això, perquè aquesta pedra... Mira, se m'està posant la pell de Regina, ja. Aquesta pedra vol sacrificis. Oh, què dius! I llavors, és com que van cridant, vine, vine, vine, per ajudar, però no, no, és que estan ja... Són per any. I llavors el que fan és, bueno, realitzen una mena de canibalisme, bueno, tot un procés bestial, no? I ja no parlo de la noia... Sisplau. Amb el criu, bueno, una cosa, una bestiesa. Però bé, si voleu llibres de por sang i fetge, ole, això ens ho passaríem de nassos. Vinga, fes-me un comentari, passem al cinema, perquè ja això és més tranquilet. Jo soc de lectures una mica més. Sí, sí, més normals, no? Parlem de l'Arco i de Primavera, Verano, Otoño, Invierno i Primavera, del Quim Kiduc. Rosa, què tal? Sí, són aquestes dues pel·lícules que una miqueta les he visionat perquè em feia gràcia i insisteixo, perquè tot va ser també arran de la biblioteca de Can Genestà, la biblioteca Joan Margarit, doncs havíem fet una exposició, una selecció de pel·lícules asiàtiques, de cinema asiàtic, i ho vaig veure interessant i vaig recuperar aquestes pel·lícules que no les vaig poder veure, no? I el trobo, el que tu dius, superrecomanable. És impressionant. Aquí sí que n'hi ha simbolisme per tot arreu. Simbolisme, clar, d'ells, de la seva religió, com es diu el... El budisme, bueno. El budisme, sí, exacte. El budisme, sí, sí, sí. I bueno, i de la seva pròpia cultura, també, no? Els seus costums. Les tortugues, tot allò, la tortuga. Exacte, la tortuga és la longevitat, no? Exacte. Jo quan vaig estar al Vietnam, vaig estar a tenir la gran sort de fer aquest viatge fa anys. També en els temples també surt la tortuga com a figura. I a més és la base on es sustenten moltes vegades els pilars dels temples. Exacte. Que és la base de tot, de la sabidoria sobretot. Però això és el temps, la sabidoria. Perdó, una cosa. Que necessites temps per arribar. Saps on hi ha dues tortugues? No, diguem. Que sustenten un dels temples més importants de Barcelona, la Sagrada Família. Una tortuga de terra i una d'aigua. Sí. A la portada principal. Em penso que ho has comentat tu aquí en algun programa. Per això dic, veus? Doncs mira, això m'ha servit perquè això no ho sabia. Molt bé, molt bé. Digues, digues, perdona. És que ara mateix ha sigut una... Veus? Això no ho sabia. Buscava el per què i m'ha donat una explicació molt correcta. Clar, s'ho senten aquests pilars. Molt bé, molt bé. És això, eh? Doncs mira, l'arco. L'Arco és una, aquesta és de l'any 2005. Bueno, és de l'any 2005, començo per aquesta. Jo recordo que el Quim Kiduc va fer també Hierro 3, que és impressionant. Sí, oh, que bo, això, que bo. O l'Isla, també. Aquesta encara no l'he vista, aquesta en falta. I aquesta altra d'això. L'Arco és una història... A veure, les històries en si són molt senzilletes. Són molt senzilletes i d'entrada amb pocs personatges. L'Arco són dos personatges que viuen amb una mena de barcaza, anclada al mig d'un llac o... Sí, sembla com un llac. Jo dic que és un llac, allò. Un llac perquè no veus que hi hagin honades ni tempestes, per tant, diu, pensava de ser aigües interiors. És un llac, ara sí que hi ha molta pesca... Molta pesca perquè llavors, clar, una manera de guanyar-se la vida. A veure, aquestes dues persones són un senyor ja gran, però Déu-n'hi-do, força grandot, i una nena, una noia que pot tenir uns 16 anys, empens, una cosa així, 15 o per aquí. que es veu que ell la va recollir quan era petita, no sé on se la va trobar, i la va recollir ell, la va adoptar, i llavors la va cuidar, l'ha pujat, i llavors, però clar, dius, ostres, quin altruisme, no? La intenció, bueno, sí, no? La intenció és casar-se amb ella, és desposar-la, casar-se amb ella, quan ella arribi, això, als 16 anys, em penso que és, ara ho dic de memòria. Doncs, clar, imagineu-vos la situació. Ja tenim aquests dos personatges allà, una miqueta de relació, es parla poc. A veure, és molt típic d'aquesta ja poc tiada. A Llero 3 no es parla gaire. A Llero 3... Jo diria que no es parla. No? Jo no me'n recordo poqueta, molt poqueta cosa. Ell no parla. No, ell no, pràcticament no. Ell en diu alguna cosa al final. Els altres personatges, potser. Els altres personatges en aquelles cases on ell va entrant... Sí, exacte. Els altres personatges pot ser si que diuen alguna cosa o si alguna vegada tenen la tele posada, per exemple, no? Però ell no parla. Però no, ell no parla, no? I ja et dic, és que és, bueno, també és un tret, un tret també de la cultura també, eh? Aquesta asiàtica, no? Parlar poc, no? I quan es parla es diu el necessari i ja està. El just, sí, sí. El just. Doncs és aquesta la relació d'aquests dos personatges. Viven allà, que dius, hosti, si aquesta nena no té cap contacte tampoc amb el món exterior. Només quan arriben a aquesta barcasa o aquesta... No és una plataforma, és un vaixell allà, un curat. Arriben gent que són pescadors, pescadors aficionats. És una forma de guanyar diners, no? El senyor... gran, és el que va buscar-los a terra, es porta allà al vaixell, i a la millor passen un dia sencer o un parell de dies, amb alguna nit inclosa, no?, de pesca. Llavors ells estan allà fent pesca esportiva, llavors veus que sí que realment ja hem arribat al segle XXI, però en canvi aquells dos personatges estan vivint a les tradicions, no?, allà a la cultura seva. Llavors arriba un moment, tu veus com ell, de mica en mica, així com va traient, per exemple, a pescadors, perquè després li paguen pel fet de quedar-se allà pescant, també va portant a aixubar, però més que res aixubar serien les parts que ells necessiten per fer la cerimònia, perquè clar, la seva intenció és casar-se amb ella. I no es comporta que si les sabates, que si aquella mena d'aquella kimono, aquella bata així ampla, que si una mica de corona així pel cabell, que si les arracades, tant la roba d'ell com la roba d'ella. Ell ho va buscant tot això, no? I ho va deixant allà guardadeta amb un armariet i tal. O sigui, aquí veus, no és pel que s'explica sinó perquè com que vas veient que ell va muntant i va organitzant tots aquests vestits, doncs ja sí que veus, ostres, realment això va en sèrio, ell pensa a casar-se amb ella, no? I arriba un moment que venen uns pescadors i entre aquests pescadors venen el fill, se suposa que és el fill d'un d'ells, un nano jove també, més o menys de l'edat d'ella, potser a mi un any més gran. El nano ja ve amb el seu iPod, amb els seus auriculars, no sé què, tot el dia ja, ai, a mi, deixa'm el rotllo a la pesca, jo estic aquí, no? O sigui que diu, home, realment és el segle XXI. Sí, sí, sí. I clar, el que havia de passar, aquest nano i aquesta nena, doncs clar, s'atreuen... i acabant enamorant-se ella té la intenció de marxar amb ell això el gran, no veig que malament que li senta t'esperes, dic ostres, això potser en una societat no més occidental, potser es reaccionaria amb més violència impedint que ella marxés però veus que finalment ella també li costa perquè per una banda també s'han creat uns vincles i una efectivitat amb aquest senyor No han arribat a res, vull dir, ni relacions ni molt menys. Ell l'ha respectat sempre, també. Jo vaig entendre això, que era la seva cultura, com sempre ho han fet, el tema de relacionar-se, que potser no et coneixes, que una nena jove la poden casar perfectament amb un senyor més gran... tota la cerimònia que suposa, que ella ha de viure aïllada del món, clar, aquest nano el que fa a veure, home, aquesta nena, és que ha viscut, ni ha anat a l'escola, ni ha anat a l'institut, home, això tampoc és plan, no? Vull dir, però, bueno, amb moltíssimes, moltíssimes... Ah, i el tema de l'arco, que és el títol de la pel·lícula, bueno, és que ella sí que, tant ell com ella, han après a disparar amb aquest arco, i bueno, són destres, però totals, amb aquest arco. Molt bé. fent una mena d'escena o de simbologia per averiguar el futur. Amb això també es guanya uns dinerons, perquè ella es passeja amb un gruncelló i llavors et dispara l'arc. És exòtic. Són penícules molt plenes de simbologia. Molt plena, que et crida molt l'atenció tot. Quina manera de ser, de pensar, quina cultura... que s'ha de mirar, no? I l'altra també, l'altra pel·lícula del Quim Kidú, que és Primavera, Verano, Otoño, Invierno i Primavera, o sigui, això ja el títol ja ho diu tot, és el cicle, el cicle de les estacions, el cicle de la vida, com comença, com continua, com avança, com s'acaba i com tornes a començar el cicle, no? Llavors, és la història d'un nano que està vivint amb un... També tornem a ser dos personatges, amb un llac també, curiosament. Un llac entre muntanyes, és la vall. Allà van a parar altes muntanyes, allà al mig aquest llac, que a l'hivern es congela, es queda tot gelat, gelat, gelat, i es pot caminar a sobre, es pot trepitjar. I és el monjo que viu allà amb el nen que va acollir amb el seu dia. Clar, llavors que el nen és l'aprenent, no? Clar. I està allà, una miqueta, doncs això també parla un poquet, però clar, totes les ensenyances, tots els ensenyaments que fa aquest monjo cap a aquest nen, no? És la primavera, després a l'estiu ja... Ara no sabem bé quan... El cas és que arriba també una altra noia, perquè també la noia està malalta, no sé què li passa, d'aquestes malalties de l'ànima, que dius, alguna cosa li ha passat i ve de depressió, pobreta, o que ha tingut un mal tràngol. Es va retirar, entre cometes. Es va retirar, clar, perquè la cuidin allà i ressin per ella i no sé què, i amb la vida tranquil·la es recuperi, i tonjol, que si se recupera. S'enamora també, s'enamora, clar, una altra vegada, aquí l'enamorament, s'enamora del monjo de l'aprenent... I aquest xic arriba a marxar. Després hi ha una història... Buf, mare meva. Bueno, hi ha la història de gelosia. Ell es veu que l'arriba a matar, fins i tot. Vaja. Sí. Però tot això no és perquè s'expliqui, sinó perquè surt al diari. Veus com el monjo veu un retall d'un diari... que ha portat una cosa, una provisió que necessitava, llavors veu que està embolicada amb un tros de diari. I quan l'obre... I ell quan l'obre, clar, llavors... Agafa la notícia i ho veu. Ostres, veu la foto d'un senyor, un senyor que ha fugit i no sé què, que ha matat la seva dona. Vull dir que és molt interessant per això, perquè sense parlar tant, però explica moltíssimes coses, no? I has d'estar atent allà. I llavors ell amb el temps ja torna una altra vegada allà... vull dir, amb les estacions també, no?, la tardor, ell torna també a anar allà, que ha de fer, uf, tot un procés de neteja, de neteja psíquica, de neteja de tot aquest acte que l'ha fet, degut al seu sentiment tan negatiu que ha tingut, no?, és impressionant, després arriba la policia que l'està buscant, dos senyors, que dius, ostres veus, aquests també vénen que són actuals, no?, vestits a l'Europa, de forma accidentalitzada, amb les seves pistoles i tot, no?, I, bé, és tot això, tota aquesta simbologia torna a sortir també, bé, el gat, surt la serp, surt també la tortuga, també arriba a sortir. I tota una simbologia concreta i determinada i tal, no? És impressionant. Jo sempre dic una cosa, que per entendre aquestes relacions amorores que expliques tu, que no queden clares, sinó que són peculiars, no? Sí. Jo recomano moltíssim que la gent s'agafi llibres de Haruki Murakami. perquè totes són històries d'amor que dius, però a vegades són fins i tot estranyes, no? Vull dir, però perquè té una forma de ser molt peculiar, no? Vull dir, amb aquestes formes d'enamorar-s'hi. Estem parlant de relacions actuals, que agafin Tokyo Blues o que agafin Baila, Baila, Baila, que són aquests llibres, i realment hi ha coses, diguem, de fins i tot unes certes fílies que tenen, no? Entre ells, per exemple, hi ha un que té obsessió per les orelles, no? Però és aquestes relacions que a vegades falta una miqueta d'anar més enllà, el que deies tu, els costa donar passos, no? I a vegades arriben al suïcidi sense cap tipus de motiu, no? Dius, però per què s'ha arribat a aquest límit per una situació amorosa que potser no era tan clara? Però la reacció d'elles és com dir, bueno, ho tenen bastant superat aquest tema. És una cosa que dius... Em posa nerviós, a vegades, el Murakami, perquè es veu que és bastant, no real, ni molt menys, però que agafa històries que tampoc són tan... Que pot ser segurament habitual, fins i tot. I que és la seva forma, la seva ensenyament, la seva educació. És molt diferent, i més ara al Japó, després que es van haver de fer després de la Segona Guerra Mundial, a base d'un estoïcisme, d'una capacitat de sacrifici tan bèstia, com així van arribar a ser una altra potència mundial, com han arribat a ser Japó. Tot això va ser en detriment també una miqueta del que és la persona, del sentiment. Tu com a individualitat no hi comptes, aquí és el país el que comptes, la col·lectivitat i hem de sortir tots. Per tant, sentiments fora, sí que clar s'ha mantingut l'estructura de la família i tal, perquè clar, el ben vist és que et casis, no sé què, però no importa els sentiments. T'has de casar perquè t'has de casar, si aquest senyor t'ho proposa i la teva família està d'acord, doncs au, amb aquest senyor, amb aquesta senyora, I a viure i a tenir fills i ja està. I els fills, després, a exigir-los també molt en els estudis, no sé què, que després també hi ha una taxa de suïcidi també dels nens impressionant. Altíssima. Perquè s'exigeix moltíssim. Altíssima, sí senyor. Que clar, és que nosaltres, i més nosaltres com a mediterranis... Clar, que som calents, no tenim una altra forma... Els suecs que estan allà més al nord, més no sé què, no sé què em quedo en pensau, els finlandesos. Però nosaltres com a mediterranis, ostres, això no... I que som tan viscerals, no? Les passions i no sé què. Aquells, però, desperta, no? Aquí hi ha, en aquest país, no?, a la Príncia Ibèrica, hi ha això, hi ha a Itàlia. A Itàlia, a Portugal, és un altre món, no? Clar. Molt bé, doncs molt recomanable al cinema coreà. Kim Ki-duk tot s'ha de veure, tota la seva filmografia és espectacular, per tant jo crec que és val la pena. I no espantar-se de veure un cinema asiàtic, vull dir, hi ha cinema asiàtic de tot tipus, però en aquest cas és un cinema que et frapa, que entra molt a dins i que et fa pensar en moltes coses. Sí, sí. Bueno, canviem una mica de ters, no?, i parlem de cinema més actual, però en aquest cas una pel·lícula que diuen que s'ho menjarà tota als Òscars. Ah, quina, quina? Que és els 12 anys d'esclavitud, no? Ah, sí. Realment, vista la pel·lícula, et sorprèn. El director és el Steve McQueen, no és el lector, eh? Steve McQueen, pobret meu, que va morir. Ah. No, no, es diu igual Steve McQueen, no? I per una mica de referència, si algú ha vist alguna pel·lícula, és aquella que es deia Shame, que no fa gaire, fa dos o tres anys la van fer, que protagonitzava el Michael Fassbender, que és aquell noi prim... No, no, sí, sí, tu explica. Jo ho explico perquè una miqueta per situar-lo. Ho vaig fent aquí, cares, però a mi no... Aquest, justament, el Michael Fassbender és el seu... No Fassbender, que és l'altre, el Rainer Weirner Fassbender, que és alemany, aquell director tan peculiar, no? Ho dic perquè Steve McQueen té aquest actor com una mica un actor fetitxe, d'acord? I a les seves quatre últimes pel·lícules ha aparegut aquest senyor. Un nano, ja et dic, un noi més aviat d'una constitució més aviat nòrdica, és un nano ros i tal, no?, amb una... 30 i escaig d'anys i tal, no?, però que és un tio d'aquests viscerals, i quan cal ha de ser fred i quan cal ha de ser una persona amb potència. Ho dic perquè és important destacar el personatge, que és el personatge d'un negrero de l'època. La pel·lícula en si mateixa la porta un noi de color, un afroamericà, que es diu Chibetel Ejófor, no sé si ho dic bé. Segurament, sí, segurament està ben dit. Que és conegut visualment, sabeus? Ah, mira, sé qui és, però pel nom és una miqueta peculiar. Bé, la pel·lícula en si mateixa podria recordar-nos a moltes pel·lícules d'aquest sector, des del color púrpura, per dir alguna cosa, fins a Art de Mississipi, fins i tot aquest Django desencadenado que va fer... Hosti, Django, que bona. Que va fer... Però és que jo crec que supera a Tarantino, aquest senyor, no t'ho perdis. Tant amb la realitat com amb la crueltat. Com presenta les escenes. Jo a vegades m'estirava dels cabells, que no tinc gaires, i rapats, però estava com dient què està passant aquí. Hi ha un apallissament amb una negra, perquè és com en aquella època es deia, que jo m'esgarrifava absolutament. Pensava, com han pogut fer aquest realisme tan clar? Però és una pel·lícula que, a banda del patiment que pot comportar veure-la, s'ha de veure. És un tros de pel·lícula que juga a fer un cinema que podia ser molt clàssic, amb el concepte, no? No explicarem l'argument amb excés, ni molt menys, però és una persona, que és aquest home, que cau en les xarxes de l'esclavitud de l'època, no? És un senyor que viu al nord i, per tant, té la seva entitat, sent negre, pot ser perfectament una persona que pot viure en aquest tipus de problema, no? Vols dir que et viu al nord dels Estats Units i allà l'agafen, l'enxampen i se'l porten com a esclau. O sigui, hi havia també un esclavatge interpaís. Evidentment. No només esclava. Això és lo interessant de la pel·lícula. Com es planteja quina reacció té aquest home, que clar, que ha estat lliure tota la vida, que té família, que té fills, i com passa 12 anys d'esclavitud, que és així com es diu la pel·lícula. El llibre el va escriure ell l'any 1800, ja es caig, no me'n recordo. És un llibre basat en el seu llibre. Sí, sí, és una biografia del que va fer. Que fort. I, a més, aquest senyor, l'Steve McQueen, és un director fred. Fred amb el concepte de fet cinema. Llavors, clar, fa un cinema meravellós, però a la vegada, quan s'ha de ser fred, et deixa gelat. i, a més, com reacciona la gent. L'estètica és una estètica bastant moderna, ni és el que cap, no?, en quant al que serien els enquadraments i tal. No és allò que sigui un cinema clàssic, vull dir, a l'estil, per entendre'ns, d'allò que sé, del... del cinema més dels anys 70, 60, no? Bé, igual, de Clint Eastwood, per entendre'ns. És un Clint Eastwood clàssic en quant a concepte, perquè és bastant... Això no és. És una pel·lícula que té uns enquadraments curiós. Bé, Deixem-ho aquí. Veieu-la, val la pena, és molt interessant. Molt bé. I ràpidament, Blue Jasmine, que ja s'ha comentat aquí, però jo la vull comentar molt ràpid perquè l'he vist aquella setmana, no he pogut veure-la abans, no? A veure la teva opinió. Deliciós aquest Blanchett, que s'ho mereix tot, que també està nominadíssima i s'ho guanyarà. Curiós que una pel·lícula de Woody Allen estigui nominada amb aquesta potència, també. ella ho fa molt bé, és una noia que ho ha tingut tota la vida, i a partir d'aquí es queda sense res, i això li comporta una mena de desequilibri emocional, i llavors va parar amb la germana, que la germana és un altre nivell social molt més baix, i aquest contrast entre una dona que va vestir de Chanel i de Louis Vuitton, amb l'altra que és una dona que viu en una barriada, em sembla que és de San Francisco, que porta uns texans i una samarreta. Exacte, i que dona igual com porta el cabell, no?, i com ella intenta sobreviure amb aquest estat, no? I és molt curiós perquè la pel·lícula, en aquest cas, no dona solucions, no? No dona solucions a aquesta persona, que és que dius, a veure, és un Woody Allen que no sembla tant Woody Allen com per mi, com fins ara. és un Woody Allen més modernet, per entendre'ns. Té una línia, una forma de plantejar el cinema que dius... Estic veient un Woody Allen, realment? I no apareix per cap lloc. El personatge d'ella sí que té a l'esquema potser una miqueta d'un cert histerisme, aquest histrionisme que planteja el Woody Allen, perquè ella el pateix. Però jo crec que la pel·lícula en si mateixa s'aguanta molt bé i que, bueno, i que realment val la pena, que una mica la veieu. Crec que és una de les bones pel·lícules de Woody Allen dels últims anys, perquè l'última ha fet cada desastre... I res, recomanable, com a tal. Seguim amb una pel·lícula, seguim amb aquestes, ens anem amb l'altra punta del món, no? Abdelatiz, que xitxe. La escurridiza o como esquivar el amor. Això és de la pel·lícula, eh? Per si la gent diu que m'he tornat boig, no, no. La escurridiza o como esquivar el amor. Rosa, explica'ns, como se esquiva el amor, que es muy difícil esquivarlo, eh? Cuando llega, llega. Cuando te pilla, te pilla. Aquí te pilla, aquí te paga. Bueno, això és una licencia que ens hem permès. Aquí nos permitimos todas les licencias del mundo. Vinga, en francès no sé com era el títol, l'esquive, penso que és l'esquive. L'esquive. Sí, de fet, és una obra del Maribó, que és un autor francès clàssic, i llavors, de fet, és una obra que uns alumnes d'un institut, se suposa que és una barriada així de la Vanlier, de les afueres d'una gran ciutat, De París, eh? Pot ser perfectament. Sí, pot ser perfectament. No acabes de veure el situat exactament. Pot ser París, pot ser, jo que sé, Lión, una gran ciutat, no? És una banlier, és el que es diu una barriada, no? Una barriada, una senyora. I llavors són els alumnes d'un institut que estan assagiant a classe de literatura. que és llengua i literatura francesa, estan assajant aquesta obra d'aquest autor, del Maribó, l'Escolidiza, o com esquivar l'amor. Llavors són nanos, clar, imagina, nanos d'institut, a més és molt curiós, és molt interessant, com a moltíssimes pel·lícules franceses, així que toquen el tema de l'educació també, la interculturalitat que n'hi ha a les aules, eh? hi ha nanos, hi ha molts que són d'origen magrebí, que ja són les noves generacions, no hi ha la primera generació que ha nascut allà, segurament, fins i tot, poden ser allà la segona generació, perquè la immigració marroquí del Magreb, allà a França... Perquè és l'època dels Pierre Noirs, d'allò... Exacte, d'Algeria, tot això... O sigui, ja porta dues generacions. Després n'hi ha alumnes negres, també, o sigui, negres de color negre. Les colònies africanes. Exacte, les colònies africanes. Vull dir que és la interculturalitat i la multiracialitat. Sí, multiracialitat. Molt bé, no? També es nota, s'aprecia, no? Llavors, suposo que és una miqueta... Veus, al principi dius, ostres, quin rotllo, no?, que aquests dies els alumnes... Hi ha, sobretot, un grupet que sempre estan discutint, que s'estan ballant, a més, amb un llenguatge barroer, que dius, hosti, tu, bueno... Clar, un llenguatge de l'edat i d'un barri així, no? Vols dir que és agradable, no? Jo això no sé si continuaré veient la pel·lícula, no? Però no, no, després et va interessant perquè vas veient com... A veure, d'entrada... Perquè veus com aquests nanos s'estan assajant, que dius, ostres, si per una banda tenen aquest comportament així de callejera, no?, del carrer, després com així que estan interessats, i ells veus que així que s'esposen i els hi fa gràcia assajar aquesta obra i fins i tot per ser vestits, vestits d'època, així molt macos, ella es fa un vestit llar, el nano que fa el paper d'arlequín, també es fa vestir d'aquí i dius mira com estan motivats clar llavors veus com s'entra a l'aula i veus aquella professora com els està motivant per fer-lo i veus que és el tema de l'amor com si hi ha una persona que s'enamora de tu ja sigui d'una classe social diferent o que tu consideres que és molt diferent a tu i doncs això no hi ha la a veure no és que sigui la protagonista que és més cregudeta que no a mi aquí ja em poden venir jo l'esquivaré esquivaré l'amor i veus com és un tema etern, un tema universal, un tema atemporal. que no importa que la novel·la estigui escrita, bueno, aquesta peça de teatre estigui escrita, no sé si va ser l'any, 1800 suposo que deu ser, 1800, doncs com ara també està plenament vigent, no?, perquè també pot passar, la situació que amb ella personalment aquesta nena li passa a la seva vida real, amb la seva colla d'amics, és això també, que un nano, el que ara diria, li tira els trascuts, i llavors ella, ostres, no, no, perquè com que acaba de sortir, ha deixat de sortir, ha tallat, amb una altra noia, jo no vull que l'altra vingui i em trenqui la cara. Però amb ella l'estan perseguint. L'estan perseguint i l'estan buscant. Veus una mica el paral·lelisme que això sí que pot ser. I llavors és interessant com aquests nanos són capaços de resoldre aquest problema, aquest conflicte que ja s'ha plantejat. I com intervenen els amics, el amic més íntim d'aquest amic que vol declarar-se que vol aconseguir sortir amb aquesta nena... La nena amb les seves amigues, les converses que tenen. Ai, doncs tu digue-li que no sé què, tu notifiquis, tu què t'has pensat o no sé què. O bueno, està bé, està bé. I a mi m'agrada això, com acaben resolent això, aquest conflicte que dius, bé, Déu-n'hi-do, dintre de tot, crec que més o menys ho hem sapigut. amb més o menys destressa, però han sapigut... Bueno, la base és bona, avui estem parlant d'un clàssic, no? Exacte, que els ha fet reflexionar amb ells també. I a més veus també una miqueta els problemes personals que pot tenir també aquest nano. El seu pare està, per exemple, a la presó, la mare... Perfecte. I llavors el director, l'Abdelatif Keshush, que per això vaig buscar la pel·lícula i em va fer molta gràcia de veure-la, ell posteriorment va fer Cuscús, que aquí ja l'havíem comentat, que és una pel·lícula impressionant també, amb gent immigrada també del Magreb, allà com refloten també un baixet i fan... una festa, un dinar, un sopar supergran, a base d'entret als costres, sobretot per el cuscús, que ha d'estar deliciós, aquell cuscús. Veus com el cuinen i com se'l mengen després. Quina gana, aquestes hores. És mala hora, clar. I l'altra pel·lícula, que així és, que és La vida d'Adèl. Penso que encara està a les cartelleres. Segur, segur que ho estava. Molt d'èxit. Mega interessant. Molt bé. Fantàstic, escolta'm. Doncs mira, recomanacions. Tenim de fons, eh? El We Are The World, We Are The Children, eh? Que ja us he dit que la posaríem, però clar, com anem així com el que havíem, que som dos i al final es faltarà temps, vull dir, per acabar. És que aquí... Però ho tenim per aquí, eh? Tenim tela, tenim tela. Molt bé, doncs per rematar ens queden... Molt bé aquesta cançó. Sí, 5 minutes, que és magnífica. Porta 29 anys, eh? Com passa el temps, eh? Aquí és res. Mare meva, aquí. Mare meva, quina bestiesa. Però està igual, igual que sempre, amb aquesta força. Sí, i a part d'això, per la base, per què es va fer, i quan una cosa està ben feta és atemporal. Això ens passarà sempre. Molt bé, i acabarem justament... Mira, hem parlat d'una obra del segle XIX francesa i seguim amb una temàtica del segle XIX francesa. L'únic que me'n recordo com es deia aquest senyor... Mira que volia mirar-ho, però no he caigut, no? I estem parlant de les amistats perilloses. A veure si em recordo. Exacte, no? Que era de Dangerous Lisons, si en francès no me'n recordo... Dona igual. Des Amitié Dangerous. Ah, exacte. Crec, a més de la traducció literal, però jo diria que sí, que era... Em sembla que sí. Em sembla que sí, de cautius em sona. Em sona. Llavors, bueno, jo el que he pogut fer aquesta setmana, perquè tant en quant faig aquestes coses, perquè digueu-me friqui, però jo crec que la gent que ens agrada la cultura són friquis, en general, no, que és broma. No, no, no. Salves a qui em poda. Salves a qui em poda, no? No, a veure. Ahir ho deixo. Podríem ser friquis, però som guapos i simpàtics, eh? És una brometa, és una petita brometa que hem fet. Home, clar que sí, clar que sí. No, faltaria que... És que és el que diem, la cultura és essencial. Sense cultura seríem bèsties. Ai, el dia que la ràdio porti imatge, ja ens vegin els cretos que fem. Bueno, aquell dia rosa ens vestirem, d'acord? Home, sí, estarem més... Que sapigueu que ho fem nusos, eh, aquest programa, no? Clar, estem aquí pelats de fred ara pel fred que fa aquest dia. Si de cas no direm l'adreça, perquè potser veniu tots a veure'ns, eh? Vull dir, jo us diria que no perquè... I llavors cobrarem entrada, eh? I per fi llavors... Mira, jo diria que no perquè jo estic d'esquenes del públic i tinc cabells a l'esquena. Per això ja no veniu, segur, eh? Ja no vinc del públic, sinó... Com som de dolents, eh? O sí, o sí, ves a saber quines... No, no estem nusos, som gent molt normal, vull dir que en aquest aspecte ho fem. Escolta'm, que has passat temps i no parlem de les Amistades Perigroses. Vinga, vaig a escupar, que a més són dues, a més són dues premsions les que has vistes. Sí, sí, però es poden unificar. Molt bé. Les Amistades Perigroses, any 1989, i Valmont, any 1989. Molt bé. dues pel·lícules de la mateixa temàtica, tractades de forma diferent. Seria interessant, no he pogut fer-ho ja per manca de temps, llegir el llibre a veure qui és més fidel i qui no és fidel. A mi em van dir que és més fidel Balmond. Per què es diu Balmond, la pel·lícula? Perquè és el comte, el vescomte de Balmond, que és el gran... ho diré ara, el gran erotoman, no em surt la paraula ara correctament, el gran... Bé, dona igual. El que es dedica a lligar amb les dones de l'època, no em surt la paraula ara exactament. El seductor. El seductor, això, no em surt la paraula. Mira que és senzill seductor, t'has anat a buscar erot. No, és que em sortia... A veure, per què ho farem? Ja... Senzill, si ho podem fer difícil, no? Exacte, doncs això, no? Ja és l'edat que hi ha amb el cap. És que això de parlar d'andoneses... No, vinga, molt bé, centre, centre, que ho estàs fent molt bé. És un gran seductor, i a partir d'aquí, aquesta presència, en aquest cas, en el cas de mestres peligroses, té un paper important, però en el cas de Balmond encara és més present, no? Les Amistades Peregroses, Stephen Friars, un director irlandès amb un potencial increïble, fa pel·lícules molt costumistes i pel·lícules també de gran qualitat que han arribat al cinema americà amb una gran potència. Aquí tenim a Glenn Close, tenim a John Malkovich, tenim a Michelle Pfeiffer i tenim a Laura Thurman, d'acord? Balmond, any 89, mateix concepte, Miros Forman, el director, un director que ha fet grans pel·lícules també d'època i grans musicals, tampoc oblidem això, i tenim aquí a Annette Bening i a Colin Firth, que també són dos grans guapos de l'època que segueixen sent guapos, evidentment, no? Però la mala baba que té les amistades peligroses no la té ni molt menys Balmond. Glenn Close fent el paper d'aquesta amiga del seductor Balmond, que a la vegada és la que ordeix aquestes amistats per venjança. Fins que no aconsegueix que el senyor Balmond acabi al llit, parlant clar, amb una verge, perquè per una qüestió personal no para. I a partir d'aquí, com ells dos, arriben al límit, tant el Balmond com la seva, aquesta amiga, aquesta comtesa, que té també un gran poder. És la instigadora. Exacte. Aquell amor-odi és un pas molt ràpid, no? I com al final tot això comporta la mort de Balmond per una qüestió determinada. És a dir, com es destrueixen entre ells per un tema d'amistat. Com l'amistat pot destruir, no? I com es pot podrir aquesta amistat, no? I de quina manera ho fa, no? Les amistades peligroses ho fa d'una forma tremenda, duríssima, i Balmond ho fa d'una forma més clàssica. L'ambientació de Balmond és això, més rococó. Estan molt treballades els escenaris, són espectaculars. Vull dir, com ubica perfectament en un versalles hipotètic. No són versalles, però per entendre'ns la decoració. Stephen Frears està per la decoració, però són primers plans, són sensacions més directes. És aquesta Glenclothes freda, espectacular, és magnífic. Jo crec que per mi les Amnistats Perigoses té molta més potència. Però, en canvi, si vols alguna cosa més clàssica, has de veure Balmond. Però bé, una pel·lícula, una pel·lícula, recomanables, totes dues, per una història, com deies tu, que en aquest cas no s'ha actualitzat, però que seria perfectament actualitzable si canviéssim els vestits, l'època... Podria ser un segle XX. És un joc, perillós. És un joc d'amor. És un joc. Exacte, estem parlant. De perseguir una víctima, o sigui, triar una víctima, perseguir-la, o sigui, és com una aposta. Sí, sí, és una aposta, exacte. És una aposta, llavors has de perseguir-la, el seductor ha d'anar a parella. Evidentment. I a saco. I a saco, no? I el que això pugui comportar. I pobra de la víctima si s'enamora. Home, però és que s'enamoren, perquè és que és bo que ho fa bé, el senyor. Home, clar, té la gràcia. Ui, que ens hem passat de temps. Com pot ser això? Apa, adeu-siau. Adéu, Rosa. Ah, vinga, ja està. Som-hi, vinga, fins el prossim dia. Adéu, adéu. Ràdio d'Esvern, la ràdio de Sant Lluís, 98.1. Benvinguts a aquest 48 programa que ho diu una parte que avui ens dediquem al grup. Fins demà! Doncs sí, sí, senyors, estem aquí un altre cop, com sempre cada setmana, amb aquest programa God i Boven a part té una mica atípic i no ens importa, al contrari, ens encanta, perquè cada setmana és una aventura, no sabem exactament què sortirà i aquesta setmana doncs toca tocar el tema o el pal del jazz, el grubi... Una miqueta dels anys 60-50, el que es feia en aquella època. Per continuar l'estela del programa de la setmana passada, que també anava de garatge i una mica de rock and roll. Continuem perquè el que acabo de sentir era Ramsey Lewis amb Uhuru i el primer tema boníssim del Jimmy McGriff, The Worm. I seguim perquè tenim una hora i el temps té un preu.