Clerks i Un mundo perfecto; el llibre “Te quiero porque me das de comer”; Big Hero 6; homenatge a Eric Clapton i Pet Shop Boys; i conversa sobre Paul Thomas Anderson

Sintonitzes ràdio d'Esper, la ràdio de Sant Just. 48.1, ràdio d'Esper, 48.1, ràdio d'Esper, 48.1. Bona tarda, benvinguts un dia més a la Babilònia. Avui comencem un programa que ens acompanyarà al llarg de la setmana santa i també ens acompanyarà la setmana que ve, per motius personals, però cada lògicament el que farem serà parlar, com sempre, de cultura i ho farem parlant de cinema, parlant de llibres, i també ara d'aquí una estona vindrà el Jaume i ens farà companyia per parlar-nos també de les estrenes que segur que ell ha vist abans que ningú al nostre programa. Doncs avui estic jo, el Xesco Ramos, insisteixo, i d'aquí una estona vindrà el Jaume, però jo us parlaré d'una sèrie de pel·lícules, sobretot intentarem fer... parlar d'unes pel·lícules una miqueta que han quedat enrederides, no?, vull dir que són els anys 90, aproximadament, i que van ser, doncs, pel·lícules interessants i determinades, no? Parlem de Clerks, per exemple, de Kevin Smith, o parlem d'Un Mundo Perfecto. També parlarem d'un llibre que m'ha sobtat absolutament. És un llibre que ha tingut una presència lateral al món. de les llibreries, però que val la pena. Te quiero porque me das de comer. És un títol ja que en si mateix ens crida l'atenció, perquè bàsicament sembla com si hi hagués una mena de submissió per part del títol. Però és el que intentarem esmentar en qüestió d'uns minuts i abans presentar-vos avui tenim darrere fons un dels grans cantants i compositors I tocadors de guitarra és Malent Eric Clapton, que avui doncs compleix 70 anys. És un idò, que estem parlant de que són molts anys, però encara ell segueix amb efectiu, segueix tocant, segueix fent composicions noves. I bé, doncs tindrem de fons aquest gran, gran... Artista. I també no abandonarem la zona d'Anglaterra perquè tindrem el plaer de recordar un dels números 1 més importants de la música discotequera dels anys 80. Avui es compleixen 32 anys d'un número 1 que és Westin Girls dels Pet Shop Boys, que en el seu moment també, quan fem l'intermitge, l'intermedi, del programa, doncs escoltarem aquesta cançó que seguríssim que recordareu i que molts de la generació dels 40 anys heu ballat seguríssim. Doncs com dèiem, el que començarem és a parlar, mentre escoltem aquest tema de Derek Clapton, que es diu Blue Eyes Blue, doncs un llibre, un llibre curiós, si més no. Te quiero porque me das de comer. És un senyor que es diu David Llorenç. És una mena d'aquest escriptor, una mena com d'artista multiexperimental, multicultural, diguem-ho així, ubicat a Praga. És català, però se'n va anar allà i fa un teatre avantguardista. És un magnífic dramaturg, també. I el que ha fet és una mena d'experiment en forma de narrativa, una novel·la que ens pot recordar certes coses, però que realment últimament estan apareixent llibres que criden moltíssim l'atenció. No fa gaire us parlar d'un llibre que es deia Ànima. que va ser premiat pel gremi de llibreters d'Espanya i és que realment val la pena. Són llibres nous, diferents. En aquest cas ens trobem davant d'un llibre complex, complex de seguir. Bàsicament perquè estem parlant de moltes trames a la vegada. Quan parlem de moltes trames a la vegada hem de tenir en compte el següent, i és que no pots perdre el fil. A més, ell ho fa d'una forma molt a l'estil de José Saramago. Recordeu que en Saramago amb els seus llibres, la balça de pedra, tots els noms... El que feia era escriure de tirat, de principi fins al final. No hi havia un punt de diferenciació. No hi havia diàlegs quan hi ha diàlegs. I en aquest cas, en el cas d'aquest llibre del David Llorenç, fa que el com semblant l'únic que ens aporta és una sèrie de trames que solapen una darrere de l'altra amb una continuïtat que arriba un moment que gairebé és impossible poder controlar tanta informació. Però és així, al final ho aconsegueixes. Hi ha una història perdó, que és la més important d'un personatge que es diu Max Luminària, una mena d'això, d'Luminària mai millor dit, una mena de gran doctor amb cirurgia, una eminència, que el que fa és tenir una doble vida, una vida que va sorgint al voltant d'aquest llibre, va movent-se com una serp dins d'aquesta d'aquesta línia que ens aportarà ell d'una forma constant. I el que crida l'atenció és que ho mou en una ciutat que es crava Angel, Madrid, i com allà es desempelloga tota una sèrie de situacions límit fins i tot, el que passa. I també toca temes de l'actualitat, d'aquells anys 90, que ell és el que es mou per allà, una època que el mòbil encara no estava imposat, una època en què les relacions entre les persones estaven vinculades amb les drogues, amb altres elements. Un llibre que no es pot explicar, és un llibre que s'ha de llegir. No podem parlar d'un únic argument, hi ha molts arguments, sí que podríem parlar d'un, però no vull despatllar aquest primeríssim argument, sinó que el que vull fer és buscar una mica la intenció per part vostra d'aquest busqueu i que agafeu el llibre i que assalyeu i que us trobeu amb un llibre que cridi molt l'atenció. I aquest és el cas, no? És un llibre absolutament apassionant, diferent, trencador, i això és el que imagino que pretenia aquest senyor. Per tant, llibre experimental, llibre amb molta potència, i el que heu de fer és comprar-lo. És el tequiro, porque me das de comer, del senyor David Llorenç. I el que farem ara serà una de les cançons del senyor Eric Clapton, per fer una miqueta de musiqueta de fons, que ens va copsar a tots. És una cançó que va dedicar el seu fill. El seu fill va morir d'un accident, em sembla que un accident de casa, d'aquests casolans que a vegades no saps què passa i tens aquesta situació, aquesta tristesa. i és potser de les cançons més tendres que s'han escrit mai a la història de la música pop. És un tema que es diu Tears in Heaven. Són aquestes llàgrimes que Eric Clapton segur que va derramar pel seu fill i que van anar directament al cel. If I saw you in heaven Would it be the same? If I saw you in heaven I must be strong Because I know I don't belong here in heaven. Could you hold my hand if I saw you I'm in my way through night and day. Time can break the heart of your barren keys. You don't know my name. If I saw you in heaven, would you be the same? If I saw you in heaven, Una de les balades en rock, potser més important dels anys 90, gairebé tocant en l'any 2000, i que realment Eric Clapton va tocar amb tot el seu cor. És una dedicatòria al fill perdut i això és importantíssim. I parlant potser de fills, mai millor dit, i en aquest cas peculiar, he pogut trobar-me una pel·lícula d'aquelles que de tant en tant et trobes i que dius, doncs vaig a intentar A vegades, quan aquí, als presents, veiem molt de cinema i ens trobem amb situacions, a vegades, què tries? Perquè triem tant per veure, som tan friquis a vegades que no sabem què és el que és millor i el que és pitjor. Però, realment, hem de fer seleccions. Aquí al Babilònia tenim una dèria especial per Clint Eastwood. Ens agrada molt aquest director, igual que ens agraden altres coses, però és un gran clàssic del cinema dels últims 50 anys. Què hem de dir? I repassant la seva filmografia, que hem de repassar en tots, hi ha unes pel·lícules que no se quedi en un segon plan i molt menys, sinó que de tant en quan dius, ai, mira, la veuré, i mai la veus. És una que es diu Un Mundo Perfecto. És una de les pel·lícules que potser no van entrar tant, possiblement, perquè bé, potser és un tema potser més suau dels que habitualment toca el Clint Eastwood. Estem parlant d'una pel·lícula protagonitzada per Kevin Costner, amb el nen que es diu Tigi Lauter, un nano que no l'hem perdut la pista, el millor va créixer i va canviar molt i no sabem trobar-lo, però bàsicament és així. El Clint Eastwood i una Laura Dern que estava molt de moda als anys 90 amb Aquell Corazon Salvaje i altres pel·lícules que va fer al costat de David Link. Un mundo perfecto és una pel·lícula amb una gran factura, una qualitat absolutament magnífica, que és el que trobem. El senyor Clint Eastwood intenta refer una història la qual bàsicament és una parella de presoners que surten, que s'escapen de la presó i que directament se'n van a fugir. Amb aquesta marxa, en 3Ds no es porten gaire bé, hi ha una mena de situació violenta perquè un dels personatges en concret és violent de mena i a partir d'aquí entra en una casa i provoca una mena de situació una mica complexa. Kevin Costner és un... el presoner d'aquests més normal dins de la línia és un senyor que roba però no és un senyor que mata. És a dir que no és el mateix concepte una cosa amb l'altra. Hem de parlar de diferents tipus de persones que estan a la presó per certs temes o per desgràcia. Vull dir que es pot plantejar una cosa o l'altra. Quan arriba aquest moment, en aquesta casa entre un d'ells intenta violar la dona i de pas dona una mena de cop, amb un nen petit que ja parla dins de la casa, entre Kevin Cosner i el que fa és defensar aquesta situació violenta d'aquest home que ja arriba a uns límits que són realment perillosos. Bé, doncs l'única manera de poder escapar, perquè la policia ve i tal, és agafant de hosta el que seria un nen petit. Un nen petit que fa un paper meravellós. I que fuig amb Kevin Costner amb una mena de fugida endavant que té tota la pinta d'acabar com ha d'acabar. Acabarà malament, però bé, és el que esperes que no sigui així. Bé, doncs aquesta història entre Kevin Costner i el nen és absolutament magnífica, amb l'aspecte que hi ha una mena de síndrome d'Estocolmo i aquell que et rapta és el que al final es converteix en el teu millor amic, gairebé. i aquesta situació, aquesta entesa d'un nen que també, no hem d'oblidar, viu amb una família que és testimoni de Jovà i això comporta tota una problemàtica també en quant a les aficions del nen que no gaudeix gairebé de la vida perquè hi ha una religió bastant implacable que envolta Aquesta criatura descobreix la vida i a partir d'aquí et trobes amb una sensació que arribarà tot. de bona entesa amb la situació. Amb això queda una mica explicat. Veurem que al final no és el que potser esperaríem. Fins i tot fa un paper una mica més secundari, fa com de xèrif, de xèrifs d'usos, que ell era de la feia, mena de Harry el Sucio, però com o trasnotxado, que es diu en castellà, amb aquella filosofia més... més baixa, d'aquella manera, perquè ella està en una mena de poble i a partir d'aquí no té el mateix caliu un policia de Nova York, no pas un policia de la poble, d'aquests camperols. Per tant, hi ha tota una simbiosi, una mena de situacions, una pel·lícula molt agrícola, molt camperola, molt de fora, però que sorprèn agradablement amb l'aspecte que és el que hi ha, que és una sorpresa amb aquesta fórmula. Abans us he dit que hi havia un grup que es va fer molt famós als anys 80, va seguir triomfant als 90 i encara és tan actiu. Jo crec que van perdre el senderi al final i no saben ben bé el que volien fer. Però bé, segueixen dins de la línia de la música de dents, de la música de ball, i insisteixo, una de les cançons que va ser número 1 fa 32 anys que això ballava jo és aquesta cançó, que es diu Western Girls. Sometimes you'd better off dead There's a gun in your hand that's pointing at your head You think you're mad, too unstable Kicking in chairs and knocking down tables In a restaurant in a West End town Call the police, there's a man that around In a western town, a dead-end world. The eastern boys and western girls. In a western town, a dead-end world. The eastern boys and western girls. Too many shadows, whispering voices, face on posters, too many choices, if, when, why, what, how much have you got? Have you got it, you get it, if so, how often would you choose a hard or soft option? In Western town, a dead world, with Eastern boys and Western girls. In a western town the dead won't The eastern boys and western girls A l'estiu. We've got no future, we've got no past, here today. Built to last in every city and every nation. From Lake Geneva to the Fulham Station. A western town, a dead-end world. Eastern boys and western girls. A western town, a dead-end world. Eastern boys, western girls. Doncs tenim aquí els Pet Shop Boys, que després tinguem a escoltar més temes i que realment van ser una autèntica bomba, no es pot dir una altra cosa, i que van canviar el panorama absolutament radical de la música. al llarg dels anys 80 i 90 i bé, doncs esperem que torni a sortir encara que ja són 50 i escaig que té aquesta gent, per tant ja la cosa tira milles. Abans de seguir parlant d'altres temes, bé, doncs us vull comentar que aquests dies de Setmana Santa és una oportunitat molt bona per dedicar o per anar als museus, perquè aquí a Barcelona tenim una sèrie de museus importantíssims i des d'aquí us he fet una recomanació perquè aneu a la secció de l'art modern del Manac, del Museu Nacional d'Art de Catalunya, aquest museu que com sabeu tots a dalt de Montjuïc. Bàsicament hi ha tota una mena de recerca, d'intencions per part d'aquest museu per intentar promoure i extreure diferents parts del dipòsit que té aquest museu a nivell de tota Catalunya. I el que ha fet ha sigut una mica restaurar o reestructurar, millor dit, aquesta secció, una secció que és immensa, que potser en un matí... Hauries d'anar una miqueta d'aquella manera, però bé, en un matí ho pots veure. Però que des d'aquí recomanem amb gran força. Bàsicament s'inicia la trajectòria al principi, és el segle XIX, i acabar amb les primeres avantguardes. Per tant, estaríem parlant des del romanticisme del Maria Fortuny, passant pel realisme de Ramon Martí Alsina, l'orientalisme, una sèrie d'elements molt interessants que val la pena que repasseu. És una part molt important de modernisme, on no només hi ha pintura i escultura, sinó també hi ha cartelleria, hi ha mobles de les cares importants i altres elements que també val la pena, com poden ser vitralls, etc. La part final és una prèdica del simbolisme, un període més misteriós, més esotèric, i si hem de dir una cosa, no en contra, sinó una miqueta amb aquesta filosofia, d'aquesta secció que existeixo, fa qüestió de 4 o 5 mesos, doncs es va reestructurar tota. La part final potser és la part més fluixeta, no perquè no hi hagi informació, sinó perquè és la part menys coneguda o menys interessant. Si posem el modernisme en qualsevol cosa, tot el que vingui abans o després potser no té tant d'interès. Però és cert que en aquest cas trobem que la part del nouscentisme, que és la part final, és potser la més coixa, la que tampoc s'ha volgut, imagino des del comissariat d'aquesta secció en concret, s'ha volgut promocionar massa en favor d'aquest modernisme. Per tant, si voleu veure un bon element modernista, si voleu veure una bona pintura del segle XIX, doncs el que heu de fer és passar-vos aquest estiu, aquest estiu paja, la que és la Setmana Santa, per aquest espai magnífic i realment interessant. Igualment, si teniu dubtes al respecte o si voleu una mica més d'informació o voleu que, en aquest cas, us guiïn, perquè seria més interessant, hi ha una pàgina que és barcelonart.blogspot, podeu accedir allà i a partir d'aquí hi ha diferents activitats vinculades amb aquesta secció. En breu el dia 25 farem una promoció Hi ha una sortida, en concret el 25 d'abril, aquest dissabte d'aquí tres o quatre dissabtes, i que llavors això ho teniu tot apuntat allà, o mireu l'horari i tal, i això ja veureu que ens ho podem passar molt bé i que val la pena que descobriu, justament, el Museu Nacional d'Art de Catalunya, que per això el tenim aquí. que és el que viem, anem a Madrid i anem al Museu del Prat, anem a París i anem a veure el Museu del Louvre, que està molt bé, que són meravellosos. Però aquí tenim una pintura i una escultura molt bona, de molta qualitat, sobretot del romànic, del gòtic i del modernisme. Per tant això s'ha de... Conèixer, no solament mirar, sinó conèixer, estudiar una mica i saber que tenim grans artistes catalans. Per tant, no tot ha de ser italians, francesos, anglesos o no. Tenim magnífics artistes catalans que s'han de descobrir i que sempre es deixem una miqueta cap a un costat. Seguim parlant una mica de cinema i agafem una pel·lícula de l'any 1994. Tinc que dir que dins del que hem vist amb aquest programa, que hem vist 50.000 milions de pel·lícules tota l'agenda, diferents tipus, realment hi ha un director que jo no havia vist res mai, però per coincidència, o pot ser per intentar vincular una cosa amb l'altra. i és la pel·lícula Clerks. Clerks és una pel·lícula de l'any 1994, d'un director que es diu Kevin Smith, que va ser una autèntica sensació. És a dir, aquest senyor va entrar a l'escena del cinema més radical americà, amb una pel·lícula en blanc i negre, com és aquesta, com acostumen a fer molts autors. Una pel·lícula que va costar, no em vull equivocar, 27.000 dòlars, actualment uns 30.000 euros no arribaria, uns 20.000 euros actuals. Per tant, per ser una pel·lícula això no és res, són quatre duros. Bàsicament, l'intensió era una època en què estava molt de moda una estètica, com ara estan de moda els hipsters que porten aquesta barba i aquesta forma de vestir, Estava molt de moda el que era la moda grunys. El grunys era una tipologia de personatge que potser la gent que va viure aquella època, el millor és que, per exemple, recordi la música d'Oasis o de Blur, d'aquests grups que van protagonitzar aquesta escena. Potser una mica els cabells... més llargs, aquesta línia, una miqueta més. Com deia una amiga meva, pobra que en Pau descansi, que era com anar brut però net. És a dir, anar brut però anar sense anar... Anar com tirat, és la millor explicació, però sense fer olor, és a dir, net. com cal, però amb l'estètica com molt tirada, com molt que vas detrancat, amb unes combinacions de colors a vegades una mica impossibles, uns cabells molt llargs, però nets, això és important. Llavors aquesta línia, que es podia dir aquesta manera nirvana, és un altre exemple, no corcoven, és una altra mita d'aquest període, Va generar un cinema molt concret i especial. Aquest cinema especial, realment, Kevin Smith va saber fer-ho d'una forma molt clara. Una pel·lícula en blanc i negre, això amb la qual assistim a un venedor que està en una mena d'estanc o en una mena de botigueta americana en un d'aquells espais. que està dirigit per Brian Alloran, que seria el nom del protagonista, artista, que en aquest cas està allà. Un personatge anodí, cansat de la vida, insisteixo amb aquesta estètica d'aquest tipus de format grunys, amb una sèrie de personatges que passen per davant d'aquesta botiga, que realment són alguns esperpèntics, altres són absolutament problemàtics, Altres, fins i tot veus que hi ha una malaltia mental pel darrere. És a dir, hi ha tota una mena de situació. absolutament curiosa. A partir d'aquí apareixen dos personatges, que ja serà una miqueta, o un d'ells, que és un clàssic de les pel·lícules del senyor Kevin Smith. Segur que recordeu Malrats, Perseguiendo a Amy, Docma, van ser les pel·lícules que van venir després d'aquest Clerks, que va ser la primera pel·lícula que va llançar Kevin Smith, que és el personatge de Bobel Silencioso, que és una mena de personatge que porta una gran gavardina, amb barba, amb una mena de gorra i tal, i que no diu res. Escolta un altre que no para de parlar tota l'estona i això fins i tot va crear un spin-off, una pel·lícula que a la fi a cap també va generar una mena de format que tingués això. Bé, per tant, parlant de cinema independent, aquest concepte de cinema independent que a vegades costa una miqueta d'explicar, però que realment els anys 90, els primers 90 i finals dels 80, va tenir un munt de pel·lícules amb aquesta línia, des de My Private Idaho, The Living End... moltíssimes, eh? Vull dir, ara mateix, potser ara no he fet un llistat, però si comencem a mirar, trobaríem autèntiques poissons, per exemple, autèntiques meravelles, un cinema experimental que, insisteixo, buscava una línia. Jo recordo el cinema Verdi, que encara ho fan, encara segueixen aquesta línia més independent, més alternativa, buscava una línia molt determinada i molt concreta. Fins i tot hi havia un cinema que es deia, no sé si encara existeix, l'Alexandre, que era una sala petita, amb la qual allà també es portaven aquest tipus de pel·lícula i altres que amb el temps han anat sortint. Però autèntiques joies. I aquesta Clerks va ser una de les que va estar molt de temps als cinemes d'aquí de Barcelona. Realment doncs val la pena. tenir una referència a vegades d'aquest format. Avui dèiem que estem escoltant d'una forma alternada temes dels Pet Shop Boys, que feien justament amb aquesta cançó, volíem dir, el número 1, però que realment van ser número 1 mundials aquell any. I vull que escolteu ara una altra cançó del senyor Eric Clapton, i que en aquest cas, doncs, realment és un dels clàssics. Un tema, no em vull equivocar, de l'any 75 o 76, per exemple, dels tiros, que era una de les grans cançons rock de l'època, que es diu Laila, i és, com no, Eric Clapton. Oh, I'm waiting by your side. You've been running, hiding much too long. You know it's just your foolish man. Hey, love. Got me on my knees, baby. Dang it, darling, baby. Darling, don't you know I tried to give you consolation But your old man knocked you down Like if I fell in love with you You turned my whole world upside down and made love You got me on my knees and made love Can you darling please Please don't say you'll never find me again. Tell me all my love today, baby. Got me on my knees, baby. Hangin' on to me, baby. Don't wanna change my dirty mind. Fins aquí el programa d'avui Magnífic, aquest tema d'Eric Clapton, aquest Layla, amb una versió en plug-it, molt més suau, perquè recordem que la versió original era absolutament elèctrica, no?, gairebé. I aquesta fama que té el senyor Eric Clapton, d'anar tocant la guitarreta, sembla que no toca la guitarra, ja l'hi deia amb malenta, no?, perquè justament, quan toca, sembla que no estigui tocant res, i està fent una autèntica harmonia i una autèntica meravella amb la mà, no? Per tant, doncs això és el que el destaca, el diferencia. Seguim parlant de cinema, i és una cosa curiosa perquè amb aquest programa parlem poquet, no perquè no ens agradi, sinó perquè a vegades no li fas gaire cas, perquè insisteixo que ho hem de veure tantes coses i som tan exigents. Hi ha una pel·lícula que va guanyar l'Òscar, la millor pel·lícula d'animació, que es diu Big Hero 6, que no vol dir que sigui la sisena part de cap pel·lícula d'animació. és una magnífica pel·lícula de stop-motion, no estem parlant de dibuixos animats a l'ús, sinó d'aquest format que no és el 100% el que entenem com una pel·lícula Disney. Bàsicament el que veiem és una pel·lícula amb un missatge absolutament positiu. Estem davant d'una mena de... Com es diu? És que ara tinc el dubte. És un nom que barreja Sant Francisco i Tòquio. No sé com es diu ara. Franktòquio, em sembla que es diu així. És una mena de visió d'una ciutat del futur on es combinen, imagino, tant les cultures. I és veritat que els personatges semblen com una miqueta manga. Estem situats a Estats Units però la forma d'ells no té l'estètica americana sinó potser una estètica més asiàtica. Aquesta combinació fa que estem davant d'un moment en què la robòtica ja està en un grau molt més enllà del que habitualment poguéssim imaginar en una pel·lícula d'aquestes connotacions. Big Hero 6 és un grup de personatges que sorgeix arran d'una situació determinada i concreta. Estem parlant de dos nois. un jovenet, preadolescent, que és un geni. És un geni, però, dels petits robots. És una persona que està qualificada, aquesta generació, que no som nosaltres, sinó que ens ve darrere nostra, o fins i tot l'altre que vindrà, que està acostumada a les tecnologies, amb una velocitat que nosaltres no captarem mai, per molt intel·ligents que siguem, i que, realment, el que ens provoca és una absoluta sensació de trobar-nos davant d'una mena de pel·lícula molt original. L'evolució d'aquesta... Home, què ha passat aquí? Un segon. Hola Jaume. Què tal? Molt bona tarda. Ja et tenim aquí. Clar que sí. Estava parlant d'una pel·lícula d'animació. Mira, com estava parlant de cosetes. I bé, estava parlant de Big Hero 6, aquella pel·lícula que va guanyar la millor pel·lícula dels Òscars. I res, ho acabo i ara ens expliques que he estat parlant d'altres coses que comentarem al que hi ha. Doncs bé, doncs és una pel·lícula, insisteixo, que té un missatge molt positiu, és un missatge molt molt valent, perquè justament es produeix per una sèrie de qüestions una mena d'atemptat terrorista pel mig i llavors un d'aquests germans mor. I aquest germà que mor amb aquestes connotacions, que és un dels genis i tal, té una mena de... de robot, que és un robot sanitari. És curiós, no? I aquest robot sanitari, si aquesta l'has vist ja amb aquesta pel·lícula, fa companyia al que seria aquest nen. I llavors, tots ells, ell i els seus amics, i un grup de gent i tal, són els que lluitaran contra el mal, contra el mal que vol una mica destrossar, acabar amb el món, arran d'un invent que fa el nano i tal. Seria qüestions que tampoc explicarem perquè val la pena. I llavors es converteix d'una pel·lícula basada en la robòtica i futurista, amb una pel·lícula d'herois. I per això són els Big Hero 6, els 6 grans herois que salven la terra d'un d'aquests bojos, amb l'aspecte, vull dir, megalòmanos, volia dir, de paraula. L'actitud que pren és voler controlar el món, intentar ser un gran emparador mundial. I al final no aconsegueix, lògicament, perquè aquests nanos fan la seva tasca. Una pel·lícula molt maca, que val la pena. Jaume, què ens expliques? Com va tot? Bé, he anat al cinema i saps que no et surt res a rodó i acabes arribant. He vist això de puro vicio, aquesta pel·lícula. A veure, aquesta és una pel·lícula que en principi cal aclarir d'una manera taxativa, si allò de dir escolteu, no, eh, no us penseu que perquè jo digui que està molt bé a vosaltres anireu i us agradarà igual que a mi. És una altra cosa. Aquestes són d'aquelles pel·lícules que passen amb poc públic i que moltes vegades tants espectadors pregunten si no ho entenc perquè l'han valorat tant aquesta pel·lícula i al cap d'una setmana ja l'han tret. Nosaltres intentarem explicar El perquè. El perquè l'avalorem tant. A veure, aquesta... jo no sé si recordeu el senyor Anderson, que és el seu realitzador, no? Ah, el que va fer Magnòlia. Ostres, això és molt bo. El Thomas, com es diu? Thomas... No sé què, Anderson. Sí, senyor. I algun altre més que té, també era molt bona. Tu quan veus el títol, aquesta pel·lícula es podria tenir una comparació molt fàcil durant el matratge Mentre l'hi he estat veient, m'ha donat com a valoració una comparativa, com moltes vegades, i és allò del Mulholland Drake, que és la pel·lícula del David Link. Què és Mulholland Drake? Si us recordeu, els que ho pugueu haver vist, és una pel·lícula que parteix del somni. Aquí no és ben bé del somni, però estaríem en una irrealitat que, exactament igual que el somni, no pertany a la raó, sinó que pertany al domini, en aquest cas, de substàncies. O sigui, d'addiccions. I llavors, esclar, la pel·lícula a la que portes mitja hora o tres quarts o així, dius ui, això no variarà gaire, ui. Aleshores, esclar, vas veient tots els detalls, vas entrant en tot el tema, I jo convergiria a dir que hi ha dues coses almenys per a mi que m'han agradat molt i que probablement sempre m'ha agradat molt al cinema, a les pel·lícules que veig. I una d'elles és precisament que d'allò no racional doncs acabem entenent moltes coses de les que ens passen. Precisament perquè tal com deies amb el senyor Giro sempre hi ha algun, tu ho has dit d'una manera, jo diria algun psicòpata, no?, que és una altra cosa. que vol dominar el món i ser el rei. Hi ha hagut molts de reis però n'hi ha que s'ho creuen i acaben fent molt de mal. Jo crec que és molt interessant que tot aficionat al gran cinema, no al gran espectacle sinó al gran cinema, Aquest que proporciona doncs tot un seguit d'elements, que el cap i la fi, amb tota la negativitat que té, perquè la té, lògicament, l'addicció genera uns estats d'ànim i de desig i també de buidor, de persimònia, hi ha tot un munt de coses. Hi ha una altra cosa que també proporciona, que al cap i a la fi, els humans som humans i els humans ens bellugarem per contractes fins i tot. Recordeu, per exemple, perquè té una semblança, ell és un inspector privat, que el podríem agafar del famós Kampreibogge. amb les pel·lícules més populars, no? El senyor Marlou, oi? El Marlou, sí. Sí, el inspector Marlou era, no? Sí, sí, sí. Inspector, no? En tot cas és, bueno, un privat, no? Diríem que un agent privat. Un detectiu, perdó. Un detectiu privat, exacte. Allà hi ha, per exemple, Chinatou, per posar un cas. És tan enrebaçada com Chinatou. Què vull dir amb això? Vull dir que Chinatou és molt enrebaçada. El que passa és que a la llarga tothom l'ha valorada molt bé, aquella pel·lícula. Per què? Perquè en el moment que es va fer Chinatou, jo penso que es va evolucionar en quanta narrativa, en quanta estalvi de coses, en quanta anada al gran, encara que hi hagi una lentitud. La de cara a cara vol dir que hi ha coses que tu ja te les imaginaràs perquè encara que no te les exposin amb imatge lliga i aquest estalvi narratiu de coses per suposar fetes ja no cal posar-les. Allà existia això. Aquesta també en comparant tindria aquesta qualitat. Aquesta comparativa que feies es diu Paul Thomas Anderson, el director de Magnolia, amb la Provisio, que és la que t'has anat a veure, i llavors va fer una casella de Master, amb el Philip Seymour Hoffman i el Franklin Phoenix, que era molt bona aquesta pel·lícula, va fer Pozos de ambición, amb el Daniel Day-Lewis, que aquesta va ser una mica més pluixa, que sí. Jo em vaig quedar una mica lluny amb aquesta. I en canvi, el que sí que recordo molt bé és Magnolia, una casella Drunk in Love, embriagada d'amor, Jo aquesta la vaig veure aquest dia, em va agradar molt. És una pel·lícula que no sembla... L'Adam Sandler dius, aquest pao a mi no entra... Però fa molt bé, és l'única pel·lícula que està bé, l'Adam Sandler. Jo deia Boogie Nights, que a mi m'ha encantat, aquesta Boogie Nights m'ho ha passat molt bé, a Boogie Nights, perquè una miqueta sortia una música que a mi m'agradava, bàsicament molts anys, 70 i 80. I parlava d'aquell, del John Holmes, que tenia aquella cosa, que feia pel·lícules porno i tal. Per tant, és un tio que sempre ha tocat uns temes que són una miqueta punyents. Si hem parlat de sexe... I no només això, sinó que a més a més és un inventor de narrativa, o sigui, d'estètica. I llavors, esclar, tota la pel·lícula et quedes com en Badalit. Qui la interpreta és el... El senyor... Ui, ara no me'n recordaré. El tindrem per aquí. Sí, diries, diries. Bueno, doncs, aquest que va fer no fa gaire, també. Una pel·lícula molt interessant, ja ho veuràs. Doncs, escolta, es troba molt bé. Vull dir, és potentíssim, aquest actor. El Joaquín Fénix. Això. Joaquín Fénix. Ah, vale, vale, vale. És que estic veient una imatge, aquí, ara, justament, no? I, no, a més, és molt curiós, el pòster, eh? Ostres, és molt psicodèlic, és a dir... Sí. És el que diem, en un període que aquesta tipologia i aquesta foròbic psicològic vinculat amb l'LSD, bàsicament, amb les drogues, no? Però que està ambientada al 170, aquesta pel·lícula, ja m'ho dius tot amb això. Ostres, això ha de ser... Que Bouguinets també es parlava molt dels estupefaïns i tot això, eh? Sí, sí, sí, que bo. Doncs mira, jo l'altre dia vaig veure precisament aquesta embrigada de mort i llavors vaig pensar, ostres, mira que, pum, em dominava tot allò. Llavors vaig pensar, mira, amb l'estrenat aquesta, doncs també, també la anirem a veure. I a més, el que dius, boquinais i d'alta, d'alta, es feia molt bé. Bé, doncs, un dia complert avui, no? Hauria vist una pel·lícula com aquesta. No, home, no, és aquest senyor. Quan es treu una pel·lícula, no et deixen diferent. És com el David Cronenberg, com el David Link. És que són directors que estan esperant que surti la pel·lícula per veure-la o gairebé a l'espera, no? I això és important. Ara em sembla que hi ha un parell, està aquesta del Cronenberg... Cronenberg també l'ha deixat anar a veure. ...el Map Sud-Stars també, que és aquesta. I hi ha un altre, d'un altre personatge, no sé qui era ara, D'un altre director d'aquests que deia, la setmana passada, que no entraré, vam comentar aquella d'en tercera persona, del Paul Haggis, del que va fer Crash, que també és un d'aquests que esperàvem, que feia sis anys o no feia cinema, i que feia una pel·lícula molt completa. Què més ens parles, Jaume? El passo al línio i ja em vaig parlar la setmana passada, que és una altra d'aquestes fites que penso que tot cineasta que s'estimi a ell mateix ho ha de comprovar tot això com va. I llavors, bé, a part d'això, alguna pel·lícula que un altre, aquesta que has esmentat d'Embrigada de mort, que em vaig quedar bocabadat i és el que dius tu, Adam Sandler, que el tens situat. L'únic que no me'n recordo gaire de l'argument. Com anava l'argument? Jo sé que era com un venador, oi? És algo així, que és un venador o algú, no? Sí, sí, sí. Mira, jo el que vaig agafar de tot, eh, perquè, aneu que passa, que a vegades has d'esperar que s'adormi algú. per poder agafar la pel·lícula que realment val. El que jo vaig agafar, i perquè ja l'havia vist aquesta pel·lícula, és que ell és una persona sense massa... massa brillantó que van aparar a unes dinàmiques, diríem així, molt toves. I crec que aquesta és una de les qüestions bàsiques del senyor Anderson. Què passa? Que coneix amb una noia, aquesta noia s'enamora d'ell i comencen a tenir un punt de trobada que és com excels. Llavors per això em parla d'embriaguesa. que voldria dir en definitiva, doncs tu tens una feina a fer, per dir-ho d'una manera, però aquesta feina, vull dir, ostres, tu, això no té cap... No té massa malicients, és veritat. Et poses molt neguitós davant del fet que tot allò no et motivarà ni ara, ni et motivarà mai el que estàs fent, no? Llavors, que de cop i volta et trobis una coincidència que pot ser embriagadora, en definitiu, emborratxadora, no? Doncs jo penso que és genial, no?, per a la persona que s'hi pugui trobar i que tingui una situació com aquesta. Llavors, ella, que és la d'això... Ah, l'Emily Watson. Exacte, que m'encanta aquesta dona, com la Vinoj, no? No és res més que probablement un producte del seu apropiament, com a punt de trobada ideal i absolut. Aquesta coincidència... És allò que arriba un moment d'una aventura d'aquestes romàntiques. Va ser una pel·lícula que va... Romàntica no clàssica, diguem-ho clar, també. Exacte, és un romanticisme contemporani, d'ara. No estem parlant d'un d'allò... No, no. No estem parlant del Clint Eastwood, a Los Puentes de Madison. Ni a Los Puentes de Madison, és una altra cosa, eh. Allà hi ha molta moralitat, aquí no, és que precisament aquesta és la qüestió. Igual com a moralitat amb la pel·lícula que he vist. Va ser guanyadora aquesta d'Embregador d'Amor, millor director ex aequo al Festival de Cants. La pel·lícula tenia potència com per arribar a tenir aquesta situació. A canvi, la que va tenir més èxit és aquesta que has esmentat, Els Pou d'Ambició, Probablement perquè parla d'una cosa més... O sigui, també parla de perdre o de molts aneguits, perquè és clar, amb Lligada de la mort, igual que amb la pel·lícula aquesta que he vist avui, doncs es perden els extrems, es perdi. Entres en un camp de violència i també de favor. Doncs amb els paus d'ambició allò tenia com a virtut, crec jo, perquè també l'he vist aquesta pel·lícula, Com a virtut tenia que en definitiva això és el que comprendrem més bé de la reacció humana. Que faci tot el lloc que vulgui, que s'ho proposi, precisament perquè el sistema funcioni d'una manera total i absoluta. Ell és un home que comença gairebé amb res, amb el petroli, i acaba que ho domina tot. I tot el que això comporta com a descarabin, com a vivència. Però és de les pel·lícules, crec jo, massa llargues. Crec que poc creïble, el Dani de Lluís. Jo no em vaig trobar gaire, el paper era una miqueta encarcarat i massa malabava, aquest home, i poc creïble. Però és justament el que és l'entitasi del senyor Anderson, que jo crec que és un tio que fa coses curioses, que fa un cinema molt creatiu, com tu deies, i allò era bastant... entre fosc i tonto i històric, una cosa rara. No sé què pinta. Jo tenia el referent de Magnolia, i Magnolia em va tornar boig. Aquesta malaltia va ser present. És una bestiesa. Parla de la malaltia. Parla de la mort. Parla de moltes coses, Magnolia. És una pel·lícula, és un gran puzzle. Fes una petita allò, a veure si l'enganyo. El problema és que hi ha diferents històries. I aquesta és la qüestió. El que és molt clar és que hi ha una escena molt famosa, que és aquella escena de la pluja de les gripaus. Se n'acordes, aquesta escena? És molt famosa, va quedar com una de les clàssiques. Però a veure si podem trobar una mica d'argumentació. Perquè és que, he dit, parlava de moltes coses, la pel·lícula. Mira, és que sortia un munt de gent conegudíssima. Mira, el Tom Cruise, el William H. Macy, que és un tio molt conegut, encara que potser ara no... Bueno, és un tio que té una cara així com de tontet, pobret meu, no? La Julia Moore, el Philip Seymour Hoffman. Qui més? És que hi ha molta gent. La Fred Molina, la Felicity Huffman... Bueno, sortia molta gent, no? I aquesta és de les primeres que va fer, no? Sí, sí, sí. Jo diria que és la segona que va fer. Perquè la primera va ser Bogey Knights, no? Bogey Knights. I eren 9 trames paral·leles. És clar, és que a mi això em sonava moltíssim, no? Ambientades en una vall, que es diu la vall de San Fernando a Los Ángeles, on veiem un nen prodigi, el presentador d'un concurs de televisió, Un ex-nen prodigi, que també és una mica el mirall de l'altre. Un moribund, que jo veig que és més crua, que es veu en aquella situació com el Philip Seymour Hoffman, fada d'infermer, fins arribar a la pròpia eutanasia, el fet d'aplicar-l'hi, perquè pel patiment que tenia, que era molt dur, Un fill perdut, la dona i l'infermer d'aquest moribund. No són històries que són independents però que tenen una estranya relació i que acaba amb aquesta pluja de gripaus, que era com una vereda de simbologia, la qual allà van haver bufes per entendre per què fa això al final el senyor Anderson. i jo encara no entenc per què ho fa, però en canvi és un final que dius, ostres, d'una potència perquè no entens ben bé què succeeix. I això és el que passa, que aquest punt a vegades, com fa el David Link, aquest punt surrealista, digue-l'hi com vulguis, abstracte fins i tot, això és el que m'agrada d'aquest home. I val la pena, val la pena. Hem fet un especial del Paul Thomas Anderson gairebé, si ens descuidem, com el que diu la cosa. Doncs sí, jo abans estava parlant d'una pel·lícula que es deia Un Mundo Perfecto. Aquesta l'has vist tu, el Clint Eastwood. És l'única que em faltava parlar de Clint Eastwood. No l'havies vist, aquesta? No, perquè l'havies vist totes, però aquesta és l'únic que em faltava. Jo penso que és una pel·lícula rodonota. Sí, sí, sí. D'aquest classicisme que tu has matat la setmana passada, que sap explicar molt bé les històries i les vesteix, que ha d'haver hagut de veure les coloretes, eh? Jo crec que és el moment, clar, és que la pel·lícula em sembla que la va fer després de Los puentes de Madison. No té res a veure, no. Però em refereixo que jo veig que és una pel·lícula que sí, que té tota la potència que té, però a veure, com t'ho explico. A veure, per mi Clint Eastwood té una època de molta mala bava, que és l'època primera, l'època setentera, que dic jo, de Harry el Sud, i aquesta època és vinga va, d'Estraler, no? Tirem milles, no? Que és diferent. Però jo crec que té una època als anys 90 que es va endolcir una miqueta dins del que és el conjunt de tot el que hi ha, i són històries molt tendres a la filla cap, encara que després no perdoni, perquè no perdona Kevin Costner, que jo pensava que el perdonaria, però el perdona. Hi ha una mena d'això, de grans històries internes, amb aquest període, amb la pel·lícula Virdi, amb aquestes que dius, ostres tu, que ara té molta sensibilitat. I que potser després, no és que l'hagi tornat a perdre, però potser per les temàtiques que ha tractat, hi ha hagut coses que... Bueno, això des de les pel·lícules... Que t'ha fet dubtar altres vegades. Exacte, que no vol dir que no les tingui. Però que potser ho repren, mira, per on? A Gran Torino, no? I dins d'aquesta mala bava hi ha una tendresa que em remou, però en canvi en Carta de Sibuagima... Aquestes pel·lícules són pel·lícules contundents, han de ser contundents. Hi ha concessions però molt poques. I aquí veig una cosa molt maca entre el que vincòs i el nen. Hi ha una cosa meravellosa que sorgeix. No sé, no sé, però és positiu, eh? Sí, com aquella oportunitat que tota persona probablement ha de tenir per que li surti de dins el seu, doncs, els aspectes més interessants. Jo crec que ell no ho defuig mai, eh? No. No, no, no, no. Fins i tot amb els prons de mal i son quan vesteix amb viga. Sí, sí. O sigui, quan la tracta la justifica tota ali absolutament. Totalment, sí, sí, sí. Sí, sí, però és aquell realitzador, i això ja queda clar, que en tot cas el tindrem com un gran clàssic, no? Vull dir que ens interessa pel que parla, per la varietat que hi ha, i esperem que segueixi. Jo crec que no, jo crec que aquests directors com el Woody Allen o com l'Oliveira, no?, que moriran amb les botes posades, no? Però l'Oliveira és més profund, oi? Ja, però l'Oliveira té 100 anys, pobra home. Per això dic, no? Sí, sí, clar, però no te la sabeu. Jo no conec això gaire d'Oliveira, no puc opinar gaire perquè és un d'aquests desconeguts. Avui, per exemple, et comentava que estic descobrint a Kevin Smith, que ja veus que és un director d'aquests, el Malrats, president Dwayne Meade, que tampoc he vist gaire cosa. Jo també estic descobrint ara, sembla que no, però que a vegades... És la fresca del moment. Exacte. Quan un va sortir, doncs, ui, si no, i òbvi. Exacte. Però, clar, després d'un minut, s'apaga el llum i no caigui. Això mateix. Sí, a veure, el que acabes de dir precisament del senyor Oliveira, que penso que ha estat molt interessant que el posessis al costat d'aquests, com a clàssic, no? Sí, sí, clar, òbviament. Però jo penso que una de les coses més interessants que ofereixen, com el senyor Arsene, que hem parlat avui, com el senyor Oliveira, com molts altres, fins i tot m'atreveixo, jo ho veig així de clar, el senyor Stanley Kubrick, jo penso que són persones que no els abastes en una pel·lícula. No, no, no, són molt grans. Són tan grans que busquen, s'escapen a les mans, molt interessant. Molt bé, Jaume, doncs res, ens queda un minutet, res per acomiadar-nos. Desitjar que tingueu aquests dies relaxats i tranquil, que no és tan fàcil. No, no, no. Que el millor depèn d'aquí un moment, el millor tens més feina, que no pas potser, a la feina de dir aprofito per fer això, això, això, s'ha d'acabar els dies. I no he fet res encara. Molt bé. Doncs vinga, doncs quedem així. Adéu-siau. Adéu. Què passa si a un cotxe li treus l'herba? I si li treus el cinturó de seguretat? Què passa si li treus les ajudes al conductor? Què passa si li treus la carrosseria? Què passa si a més li treus dues rodes?