Collserola i Camí de Sant Jaume; Misteris amb JJ Benítez; “L’estiu que comença”; “El zoo de vidre”; Cinema variat i homenatge a Joe Cocker i Cher

Benvinguts un dia més al Babilònia, un dijous més. Estem aquí amb la Lourdes. Hola, què tal, Cesco? Què tal? I amb el Jaume. Hola. Avui som tres, amb el Cesco també, que estem aquí. Però llavors complirem bé, eh, igualment. Això ens ho passarem, com sempre, la mar de vent. La mar de vent. Està claríssim. I, bueno, doncs avui tenim tota una història, com sempre, vinculada al món de la cultura, i parlarem de moltíssimes coses. Parlarem del tema de l'art passejades per Queserola amb la Lourdes, Parlem també del que seria l'estiu que comença, una obra de Sílvia Soler, que direm després que no volem que es digui de qui és germana. Això és un misteri que tenim aquí. Parlem de misteri amb el JJ Benítez i un tema que es deia Estoy bien, que això és una cosa curiosa que no he pogut esbrinar els companys tampoc, però que realment són com una mica històries vinculades amb el més enllà. Aquests misteris que sempre a vegades criden l'atenció. Allò dels omnis. Bueno, no, més a veure amb el tema de l'amor, noia de la llum que es veu quan la gent està en aquest camí entre una costa i l'altra. Laura, vaja, Laura. Ho explicarem. Serà el meu com el quart milèni, allò que fa l'Híker Jiménez, el 4, però una mica comentarem això. Els homes faran una mica de barreja d'informació amb un tema que es deia, que es diu Flori, del Mario Serra. Ens parlarà dels porxos. que també és un tema interessant. I també ens parlarà del cordill, del cordill del Jaume. Els porxos. Bueno, però també, un altre tema. Els porxos estan... Ah, és això? Ah, vale, perdó, perdó. Hi ha una mica, doncs, allò que dèiem. Ara, fill de cap, parlarem del cordill del Jaume, que això és el que ens importa a tots. Seguirem amb el teatre. No l'abandonéssim ara, oi? Sempre el posem. No el deixem al cordill. Llavors seguirem amb el tema del teatre. Parlem d'una obra de Tennessee Williams, El zoo de vidre, al Teatre Goya, amb la Lourdes. I en tema de cinema, avui farem una mena de matxambrat d'obres, de pel·lícules. Mindscape, Malangia, Dues mares perfectes, 9 mesos de condemna, Monuments Men, Viva la llibertat i... Hèrcules. Mèrcoles també. L'origen de la llegenda que és en aquelles pel·lícules que és divertida com a mínim però també té un punt de vista artístic que també sempre ens interessa comentar. Avui també a part d'això el que farem a la part musical com sempre és homenatjar a dues persones que pel que sigui o han fet anys o han mort però en aquest cas estan totes dues vives. Recordarem a la meitat del programa a Joey Kuker que compleix 70 anys que ja és una edat I el que més queda l'atenció és la Txer, que també compleix 68 anys. Qualsevol ho diria amb aquestes operacions que porta que realment és totalment... Bueno, un amic meu sempre fa la broma, no? Diuen, hi ha dones que si s'ha hagut... Dones i homes, eh? També s'ha d'agafar el cimestre de Stallón, també passaria el mateix, no? que els hi apropes un encenedor i cremarien, perquè són plàstic pur i la xerra és que és tota silicona, no fotem, perquè a aquesta edat, no em diguis que quan la veus a la televisió o en una entrega de premis, amb 68 anys, és que sembla la noia de 30 anys i poc. El cos i la cara... Exacte, és una operació cada dos mesos, perquè és impossible mantenir un cos amb aquesta edat amb aquestes característiques. A part d'aquesta crítica ferotxa que hem fet a la Txer, que actua molt bé per una altra banda i canta molt bé, comencem amb aquestes passejades per Cuesarola, que tenim aquí al costat. Per començar per això, no? Perquè agafes els ferrocarrils i de seguida estàs al baixador de Vall Vidrera. Aquestes passejades són al voltant del centre d'informació. Hi haurien sis passejades. Penseu que s'estan movent entre un quilòmetre i mig i la més llarga té sis quilòmetres. Per tant, són completament assequibles, familiars. De fet, hi vas i semblen una mica les rambles. Depèn de per on et mous. Hi ha una passejada que l'anomenen per les fonts, per anar a visitar el pantà, la passejada de l'Alzinà, etc. Nosaltres vam fer la passejada de la font que l'anomenen de la bodellera. És un recorregut circular. La idea és que comences amb un bosc de pins i després vas pujant-se a l'Alzinà, vas a la font, I després vas a un jardí que els va fer o els va dissenyar Forestier. I el que també és molt xulo és que per la part de baix vas parar a una casa, a una masila que li diuen Vila Joana. I en aquesta masia es va morir Jacint Berdeguer, al 1902. I llavors ara està convertida en un museu que també es pot visitar. Molt recomanable per estar molt ben indicat i no tens cap tipus de problema. Arribes allà al centre d'informació abans et donaven les passejades, et donaven el tripti que ara has de pagar 0,50 cèntims o te les pots baixar per internet. Però bueno, passejades molt maques allà un diumenge al dematí per fer una oureta o dues, molt xules. I bueno, recomanable. A mi m'ha fet pensar en una altra excursió que vaig fer jo, la més alta de Catalunya, a la pica d'estats. I també semblava el passeig de Grècia. Que estava ple, no? Ara que pujava fins aquí. En un dia esclar, és al cim de Catalunya, no? I llavors, bé, quan el vam fer... Que bé, venia d'un fracàs enorme de fer de la part de Barcelona fins a Montserrat. No me'n vaig sortir, vaig arribar a la meitat abans de pujar a la muntanya i no m'havia passat mai, però estava fet pols. No podia i ho vaig veure. Dic, no me n'haig de tornar cap a casa i ja està. Descansant passa això i és veritat. I llavors, bé, en aquell mateix any va sortir l'oportunitat d'anar cap a la pica d'estats i allà sí. No sé si l'ambient, si realment vaig prendre nota i ho vaig fer més bé o perquè allà realment no feia la calor que feia aquí. Ara el mes de maig feia una calor com avui, més o menys. I a més a més era un any molt sec. No me'n recordo ben bé quin era. doncs m'ha cridat l'atenció això perquè, ja dic, una pilar a dalt de tot ja no n'hi arribaven tants. I val a dir que jo sí que vaig estar molt feliç de fer aquella excursió, perquè la feia o ja no, perquè això venia d'un precàs ja. Comparà Montserrat a la pica d'Estat. La diferència és d'alçada. Ara que ho dius, ara sí que me'n recordo exactament quin any va ser. Ni més ni menys que quan tenia 50 anys, o sigui que als anys 90. L'any 90. Això fa 4 o 5 anys, no? Sí, més o menys. Jo estic pensant en això que tu dius, que el tros final del Camino de Santiago, que és un tram que té uns vint i escaig quilòmetres des del Monte del Gozo fins a Santiago, que ja arribes, no? Doncs és també com si diguéssim que s'ajunta tota la gent o fins i tot hi ha gent que el porten amb autocar, per exemple, gent gran, no? els porten amb l'autocar fins al Monte del Gozo i després fan el tram final. O sigui, que el tram final és com si fos una romeria a romeria. Vull dir, sí, sí, que et trobes amb molta gent i llavors passa, que en els altres trams del Camino et trobes gent, però no, però en aquell punt, com és prearribada, doncs hi ha molta gent que el que fa és arribar allà, llavors va a peu fins a Santiago i després el passen a recollir. Vull dir que hi ha llocs en què són molt... Són alternatives també per fer el camí de Santiago, no? Jo crec que... Sí, o fer els trossets, o dir-vos mira, faig el tros final, que és emotiu perquè arribes a la tele catedràtica. Jo tinc un parell d'amics que han fet el camí de Santiago i encara no l'han acabat. L'han fet en dos cops per temes de feina i tal. Han fet en dues setmanes. S'han agafat al cap de l'any i han fet un trosset. I encara els falta la part final. Llavors se'n van al lloc on han acabat l'últim cop i llavors segueixen. És una altra fórmula de plantejar. Jo crec que és maco. Nosaltres el vam fer en dos anys i un any vam anar, però comença molt abans. Depèn també del que facis. Però vam fer de León. una mica abans de León a Cebreiro, llavors l'altre any fas de Cebreiro a Santiago, que estem parlant d'uns cent i escaig quilòmetres, una setmana. Però també hi ha una cosa que molta gent desconeix, i és que Montserrat és una part del camí de Sant Jaume. La gent comença a Roncesvalles, que és una mica més habitual, però es pot començar des de Catalunya, és un tros molt més llarg, són mil i escaig de quilòmetres, però es pot agafar des d'aquí. Hi ha moltes alternatives. Precisament vam estar al Paral·lel. A Sant Pau del Camp hi havia per això, perquè com que eres de Montserrat, passaves pel Sant Pau del Camp i llavors vas recte a Millers cap allà, que seria Galícia, d'una forma o una altra. Sí senyor, molt bé. Jo ara el que faré serà parlar d'un llibre que és sorprenent, si més no, no? Vull dir, aquella gent que li era una mica el tema del misteri, una miqueta d'allò del més enllà. Hi ha un senyor que és prou conegut als anys 70, que va quedar una miqueta amb segona filera, que es diu Juanjo Benítez, és un senyor que és conegut com JJ Benítez. És un senyor que va fer els 177 llibres que es deia El Caballo de Troya. Hi eren diferents observacions. És un senyor molt peculiar. Jo per què he agafat aquest llibre? Perquè bàsicament quan agafo llibres m'agrada llegir llibres vinculats al tema artístic, perquè m'agrada aquest tema. però també, a vegades, coses una miqueta més misterioses. Ja sabeu que jo les pel·lícules de po m'agraden, i tinc aquest punt una miqueta, diguem-li, friqui, o com vulguis dir-ho. I llavors, avui en dia, a la gralla de la televisió hi ha un programa que es diu El cuarto milenio, que fa Líquer Jiménez, a 4, aquest canal que hi ha. I llavors, justament, va comentar aquest llibre que es deia Estoy bien. És com es diu el llibre d'aquest senyor. I a mi em va cridar l'atenció, perquè parlava justament d'una temàtica que és una mica fosca, que és el tema del més enllà. Aquella gent que ha tingut experiències, que per qualsevol malaltia determinada, per qualsevol accident, o perquè ha tingut una operació en una situació que al final s'hi ha hagut gairebé una pèrdua d'aquesta persona, han anat un pas més enllà del que seria aquesta vida. Realment, quan agafes el llibre i el llegeixes són diferents històries documentades, que és el que fa més por, que no pas potser que fos que també en qualsevol moto. Més atractiu. Exacte. Amb fotografies, amb persones, amb gent de diferents estaments socials, i de qualsevol mena. No estem parlant que sigui el concepte que aquella gent que es crèdula tingui un nivell social baix. No, no, som gent que la millor és neurocirugiana. Per tant, estem parlant d'un nivell que fins i tot és científic. Que no garanteixes res. Que no garanteixes res tampoc, evidentment. Però com a mínim tampoc entrem en aquella línia del que seria aquell diari famós del 2017, que es deia El Caso. Te'n recordes, no?, d'aquest diari que jo me'n recordo de petit, que mon pare el comprava bastant. Mon pare era com molt crèdol, no?, i a vegades deia A mi em marcava, jo tenia 10 o 12 anys i em marcava aquestes idees. No m'han provocat cap mena de por, però en canvi m'han marcat en el que serien els conceptes. Bé, Estoy bien és una frase que el gran percentatge de les històries que explica el senyor Benítez és allò d'aquelles aparicions, siguin amb somnis, siguin amb la realitat o casos realment que fan una mica de lluit i una mica d'angúnia, doncs és el resultat d'aquella gent que ha estat desapareguda, doncs perquè ha mort, lògicament, no? Doncs és el comentari que deien. Hi ha una sèrie de constants que a mi una mica em preocupen. I és que sempre diuen que quan aquestes aparicions estan bé, estan 20 o 30 anys més joves del moment en què aquesta persona ha defallit com a tal, i llavors aquesta aparició són gent molt més jove, gent que està feliç, gent que no millor ha patit algun tipus de problemàtica però que en aquest cas no la pateixen amb aquesta visió, missatges que es deixen anar en aquell moment que comporten un cert descobriment d'elements dins d'aquella casa. Per tant, estem parlant amb aquesta filosofia de que tu creus o no tu creus, però que a més provoca que cada una de les històries que hi planteja hi ha fotografies d'aquestes persones, tant de la persona que ha estat desapareguda com la persona que ha fet aquesta afirmació. O aquesta aparició, no? Exacte. La fotografia de l'aparició no, perquè en aquest cas lògicament és un moment que el millor és nocturn o una situació determinada. Però sempre persones que apareixen amb una llum al voltant. És aquest concepte que creus o no creus, entres dins d'aquesta línia, hi ha gent que li ha pogut passar aquestes situacions, que jo no conec cap persona que li ha passat això. però potser el millor, tothom coneix el millor o hi ha al voltant gent que ha tingut alguna experiència amb alguna persona que ha desaparegut i tal, algun missatge positiu sempre d'aquesta gent. A mi si em permets, jo la veritat és que... A mi sempre m'ha adonat que ha pensat tot això. El que passa és que tal com et vas fent gran vas veient que és una cosa difícilment discutible i que tota persona que ha entrat en aquest camp o ha tingut alguna dinàmica difícilment estarà disposada a raonar-ho allò, a parlar-ne i trobar, jo diria, per això dic que no hi ha res que garanteixi res a comprovar-ho científicament, perquè jo penso que això és el que ens ha de portar a les certeses, és com la mateixa por que tenim que hi ha més enllà de la vida, i el senyor Imbad Verban estava obsessionat amb plantejar-ho amb diferents preguntes, recordo crits i burbolls, que és una passada immensa. Allò és impressionant. No es pot superar. Què és el que jo tinc com a sensació? Avui, precisament, el que m'ha passat a mi és que anava per la Rambla de Cortanyà, que és d'on soc, i automàticament veig que ve un cotxe de cara a mi. No massa de pressa. Aquest s'ha escapat una mica, però sí que s'havia escapat. Sort que ha arribat a un punt en dècimes de segons que dic que va massa de pressa. El que he interpretat és que anava a aparcar en un punt que es pot aparcar. No, s'havia escapat el fre i anava. Doncs encara un arbre, d'esquena. No podia frenar, diguéssim. D'esquena un arbre. No, no frenava. Al contrari, encara evolucionava. Doncs quan me n'he adonat, he fet així i m'he escapat. Però... Sí, m'explico, no? Són aquests temes al que realment comenta aquest llibre, no? Situacions d'aquest tipus que te n'adones en el moment de la situació que potser podria haver estat el moment de la teva mort, no? Vull dir, com a tal. Vull dir que potser aquest home t'hagués engaltat. No, home, no. No, però vull dir que tu una mica reacciones davant de temes que no saps per què hi ha una advertència, hi ha una sensació com de control, no? Sí, sí, sí, visual, no? És que és la vista, és el que vull. Però no, que podies anar despistat també. Clar, si vas despistat l'enganxa. Exacte, exacte. No, jo el que, quan parles d'aquests temes, jo sempre em mereixen el màxim de respecte. Però sempre et queda la idea de pensar que pot ser veritat, però com diu el Jaume, no ho podem demostrar científicament. Per què no entrar en el camp de la mal·lengia, la pel·lícula de l'Azotria? I penso que quedarà bé que hi entri. després o ara mateix? No, no, ara mateix. No, ara mateix. No, ara mateix. No, ara mateix. No, ara mateix. No, ara mateix. No, ara mateix. No, ara mateix. No, ara mateix. No, ara mateix. No, ara mateix. No, ara mateix. No, ara mateix. No, ara mateix. No, ara mateix. No, ara mateix. No, ara mateix. No, ara mateix. No, ara mateix. No, ara mateix. No, ara mateix. No, ara mateix. No, ara mateix. No, ara mateix. No, ara mateix. No, ara mateix. No, ara mateix. No, ara mateix. No, ara mateix. No, ara mateix. No, ara mateix. No, ara mateix. No, ara mateix. No, ara mateix. No, ara mateix. No, ara mateix. No, ara mateix. No, ara mateix. No, ara mateix. No, ara mateix. No, ara mateix. No, ara mateix. No, ara mateix. No, per la pròpia germana, amb tanta tensió, que la qual ella no podrà mai, perquè ja ho ha situat ella, ja ha fet un domini de tot allò. Al canvi, quan es produeix el canvi de dir que la vida ja no seguirà, sinó que ja s'acaba, automàticament una perta el nòtil, l'altra és quan diu o potser és això, no? Però aquí també tenim una mica la vessant sobrenatural, no?, d'aquesta fi del món que s'apropa, no? Exacte. Llavors, aquí jo crec que hi ha un component doble, no? No sé, no sé, és una opinió desexterna, no? Que, per tant, hi ha una por, hi ha un respecte... Tu hi poses una cosa més. Sí, sí, sí, jo et poso més. Estàs per donar... per donar... obertura, doncs bé, que si hi ha gent que ho veu o ve d'això, doncs... Això, això. Per què no? Oi? Clar, clar, clar. Jo parteixo des de la més estricta de les normalitats conegudes, psicològiques. Jo crec que això passa. Jo conec persones que s'han enfadat amb altres perquè són com aquesta noia de la pel·lícula. Ho estens i dius, doncs mira, ja tenim el problema clarit, no? Per dir, esclar, el que no pot ser és que si hi ha uns fets que s'han de compartir precisament perquè siguem protagonistes de la vida tots plegats, el que no pot ser és que n'hi hagi un que ho faci tot i els altres només mirant-ho, esclar, perdrem el sentit, nosaltres no el tindrem. Fantàstic, jo crec que és molt important aquesta aportació que fa el senyor. Cosa que en l'última pel·lícula que ha fet també torna a fregar això, eh? Però ja d'una altra manera. És que tenim una línia que ja realment és una línia bastant... és molt física, aquesta línia, no? És una... Al igual que amb l'engebre, que tracta una temàtica que té a veure, potser, el millor més, amb allò de relacions, no?, però relacions ja de, diguem, de família. I privilegiades. Exacte. I privilegiades, eh?, amb un nivell. Aquí estem parlant de la carn, eh? Jo crec que el tema del ninfomania, que és una qüestió de Lars von Trier, aquí tracta... com és capaç d'una persona d'abandonar el seu fill pels plaers de la carn. No vull dir d'una forma demoníaca, sinó d'una forma psicològica, perquè ella necessita aquest límit, però no n'importa abandonar una cosa que potser una mica tabú, el fet de dir, perdoneu-me, però aquest matí m'he quedat sorprès llegint el 20 minuts, aquest diari que donen així al metro. que hi ha una pàgina de Facebook que és la pàgina de les males mares. De les mares que no saben fer de mare. No vull dir que siguin males mares perquè estiguin castigant els seus fills. Aquelles mares que no es consideren superheroïnes. No vull dir que no saben fer un estufat. no saben cosir. Aquelles mares que estan dedicades a la seva feina i quan arriben a casa cuiden els seus fills, però aquestes coses no sé fer croquetes. No passa res. Amb això vull dir que soc mala mare? No, jo tinc altres opcions, jo sé cuidar el meu fill, però si necessito que el meu fill el cuidi d'una altra persona perquè he de fer altres qüestions, no vol dir que sigui mala mare. No és una mare exemplar o una superheroïna que treballi, cuida el fill, netegi la casa. I els marits també. Exacte, per això mateix. Parteixen de la base que saps que hi ha algú més que no siguin elles. I és graciós perquè és un bloc. I els marits que es fan amb guita. Molt bé. Una miqueta del que dèiem. Obrim aquesta línia d'aquest món misteriós, d'aquestes persones que apareixen sempre il·luminades, sempre... A vegades, alguna persona que ha arribat a tenir alguna relació directa, és a dir, ha estat no solament la persona apareguda, sinó que el millor, el tenir en contacte amb aquesta persona, aquesta persona ha arribat a veure aquesta mena de segon... Com ho diria? Segon món, no. Com aquesta diforcació del món real. Exacte, aquest límit amb aquesta mena com d'espai, que el millor és com buirós, amb una mena de llum, amb gent que es mou, amb aquesta mena de segona dimensió, és que coincideixen molts amb aquesta idea. Llavors, clar, et fa que pensar, no? I clar, són el millor 100, però no parlo de 40, parlo de 100, 150 casos sobre aquest tema. Deixem-ho com una opció, no científica, però sí com a mínim que a molta gent li ha passat. No científica perquè no hi ha possibilitat de demostrar-ho. És com moltes altres coses. Hi ha un veí que té un problema amb un altre veí i un mira de carregar l'altre precisament per evitar... Doncs sentir-se culpable de la situació. Llavors dius, doncs necessitarem... Només que aquells dos veïns sintonitzin i diguin, escolta, posem-ho davant d'una persona que ens faci d'àrbitre. Hi ha una qüestió com a tal, no? És que aquest és un perrepebrot, com li molesta, no? O l'altre diu, clar, és que aquest em molesta massa. Jo crec que és qüestió d'això. Invenço que en aquest camp s'ha de fer això. Jo agafant aquest exemple que tu dius, domèstic de veïns o així, jo sempre penso que el que passa en aquell moment no és el que està passant realment, sinó que els veïns aquest o el senyor Josep i l'altre, aquest senyor Josep o l'altre ja porta una càrrega Però no respecta aquest veí, igual de... De moltes altres coses. D'anys, d'altres coses... O d'un que té al costat que li va dir, mira que ets tonto. O d'una sèrie d'insatisfaccions, que a vegades el fet puntual, si són tan exagerats, és que no és aquell fet real, sinó que el que està enmig d'aquell fet porta una motxilla, com tots. Doncs tu això ho embranques a tot. I a vegades... Reacciones de maneres que dius, bueno, però a veure un moment, no? I jo em sembla que ens passa molt a tots, no? Una mica tot, no? Sí, sí, sí. Molt bé, doncs deixem el tema una mica, doncs, així, obert, no? Molt interessant, però... Però val la pena comentar-ho, no? Lourdes, la Sílvia Soler, que qui és la Sílvia Soler? Digue'ns-ho, digue'ns-ho. Qui és la Sílvia Soler? Que no vol que ho sapiguem. Que no ho senti ningú, eh? És la germana del Toni Soler, de... Conegut, mediàtic, oi? Bé, aquesta noia ha fet diferents tipus de llibres i el que he llegit jo es diu L'estiu que comença. És una noia que va començar a la ràdio, ha estat molts anys a la ràdio i ara es dedica a escriure, és del 61. I el llibre que he llegit és un llibre d'aquells, no gaire grandote, però que no el pots deixar. El que a mi m'ha semblat. Agafa les 9 i acabes a la 1. El títol té a veure molt amb el llibre. La idea és que tenim dos protagonistes, la Júlia i l'Andreu. La idea del llibre és que ens expliqui la vida d'aquests protagonistes al llarg dels seus 50 anys. La idea és explicar la vida d'aquests dos personatges, d'aquests dos amics. durant 50 anys però ha agafat-lo essencial. O sigui que no és un macrollibre. Llavors resulta que aquests dos personatges els situaríem en un poble de la costa, en un poble així en mar. I resulta que aquests dos personatges ja estan vinculats abans de néixer. I dius com és això? Les seves mares són superamigues i comença el llibre en què elles estan a la platja i estan a punt de tenir-los. I són aquelles amigues de tota la vida, i diuen, ostres, ens agradaria que els fills que tinguessin, perquè saben que seran... Si és un noi o una noia, mira tu, que s'enamoressin i que tal. Llavors, resulta que tenen els dos fills amb una diferència d'unes tres setmanes. Aquest és el tema de les mares perfectes. A veure, es gira una mica. I la Júlia, que és la protagonista, és un home. L'Andreu neix la nit de Sant Joan. L'escriptor agafa la nit de Sant Joan Com a lloc que es van trobar cada any les dues famílies, la Júlia té germans, l'Andreu no i tal. Llavors, què passa? Que hi ha un fet important, dramàtic, hi ha una nit de Sant Joan en la qual les mares deixen de... D'estar. Llavors, és la vida d'ells dos. Primer, s'ho prenen molt diferent. L'Andreu, que és així com molt retregut, el que accepta més el que ha passat. En canvi, la Júlia és una rebel sense causa. Llavors, la idea és que van tenint encontres i desencontres, però són superamics. La novel·la ens explica tots els encontres perquè quan ha passat aquest fet, ells se separen molt i la Júlia sempre diu, si home, les meves mares volien que tu i jo fossin nòvios, ni parlar-ne, per anar en contra. Llavors els hi van passant coses al llarg de la vida, ell es casa, ella, la Júlia, es fa molt amiga de la seva dona, torna a passar un fet inesperat, i és com la relació d'anades i vingudes amb uns amics que sempre hi són però no necessàriament es veuen al llarg d'aquests 50 anys llavors ell ens va explicar el de la nit de Sant Joan per què l'havia posat perquè dius home també es podrien haver trobat cada any per cap d'any Llavors la idea era la idea de la nit de Sant Joan com una nit especial en la que tu potser tens la idea que vindran dies llars, dies de pleixarrà, una sèrie de promeses en què la nit la gent surt i tal. I llavors també hi barreges un llibre molt poètic. Hi barreges sempre l'olor de magnòlia. Per la nit de Sant Joan, sempre que para en la taula, la mares, una de les mares agafa una flor de magnòlia i és cert que és per Sant Joan quan estan més maques aquelles flors blanques i les posen allà per olorar-les. Llavors, la idea, la metàfora més d'allò que surt a tot el llibre és el mar. El mar com un element de calma però que en un moment determinat pot ser superferotxa i ens pot deixar bastant malament però que després sabem que es torna a calmar com és la vida. Ella diu en el llibre que realment passa de tot perquè passa la vida. Llavors és un relat de gent normal del carrer i va explicant aquestes vivències d'aquests dos amics i tots els desencontres al llarg de la vida i tot el que els va passant. A mi m'ha agradat molt. Recomanable, no? És un llibre agradable, que t'enganxa, no? I això és molt important. Hi ha una sèrie que ara estan fent per TV3, que no l'he vist, que es diu 39 més 1, que està basat en el seu llibre, però ella es va desmarcar amb el bon sentit que els diàlegs... Però d'aquest llibre en concret? No, hi ha un altre llibre que ella ha escrit que es diu 39 més 1, que han aprofitat una mica l'argument del llibre per fer la sèrie, però que... Diu que no, ella. Surta Julio Manrique, etcètera, etcètera. Té molts llibres, aquesta noia, diu, t'hi arriben els ocells, remblejar... Hi ha un que m'ha fet molta gràcia, que es diu, l'edat en què una dona sap que l'home de la seva vida és ella mateixa. O sigui, és molt bo, jo, penso que és per buscar-lo i trobar-lo. Sabem quina edat és? Es veu que depèn, això. És un llibre molt recomanable i entrenyable, molt poètic, molt sensible. Es nota que m'agrada. Ho dius molt bé, això. Ja ve que el llamo amb el cordill a la mà. Parla'ns. A Catalunya hi ha molts porxos però poques places porxades a quatre cares. A Graullers tenim la porxada. Això comentarem ara de la porxada. Els nostres porxos sovint són mal girbats, amb barcs desaparellats, irregulars, fet sense una plenificació prèvia, com si no hi hagués hagut un arquitecte allà. Com el fet aquell que només sap tallar els arbres i prou. però les pedres i vigues dels nostres porxos tenen personalitat, conviden a la reunió, al passeig, a la tertúlia, a l'intercanvi de la Fira i també al mercat. En definitiva és un petit escet d'albos, que queda clar, que ens planteja. Fa un parell d'anys que vaig estar per aquí de la França i era un dia a la tarda de pluja, no? No me'n recordo ni com se deia aquella ciutat, però tampoc era ciutat, era un poblot així, a costat d'Arcasona, una cosa així, per allà era. I llavors hi vam anar i plovia i tot, i ja veus tu quina gràcia arribar a aquell poble. Però caram, tu, no hi havia porxos ni res allà. No que hi hagués porxos afegits a l'edifici, sinó que a sobre del porxo hi havia visos. El tema és que aquí tenim molts porxos, lògicament, i tenim aquí al Born, i a molts llocs, i tenim la plaça Reial. És l'única plaça que tenim a Barcelona que és realment tota portxada, és l'única que tenim amb els quatre vents. Però que realment a Catalunya no hi ha la costum de la plaça Major, no existeix. Molt poques vegades, per exemple, la plaça de Vic, que és famosíssima, la plaça central és la plaça Mercadal, no és la plaça de Vic. Perdó, no és la plaça Major, és la plaça del Mercat, no queda ben clar. I és el que diem, no? El que diem són sempre diferents porxos diferents, uns en forma d'arc, altres en forma recta, perquè la costum de la plaça Major és una cosa molt castellana, no és una cosa catalana. és una altra fórmula de plantejament, i tens la Plaça Major de Madrid, la Plaça Major de Salamanca, etc. perquè és un costum, és un plantejament diferent. Doncs aquest del Cordill ja ho sé igual que jo, no ho sabia, amb això. No, no, no, però a veure, sí que hi ha tradició de Plaça Major al que és a Catalunya, hi ha places majors, però en canvi no té les constants del que seria la Plaça Major castellana, que és la que famosa, purxada, digues, digues. Ens posem amb el Flerí. Diu que Castell serà... això mateix, sento anomenar un Flerí que no és ni el Mag Lari ni el Fari, sinó que és un Frara. A la llegenda fundacional de la vida hi ha un noble i un bisbe que malden per construir-hi un castell o un monestir. Al capdavall vens el noble i castell serà però de frares d'orgell, l'orgell més ple i prou que entenen l'hàbit de referir-s'hi d'aquesta manera. Flari també té un ús lingüístic, no clerical, associat al joc de... d'escollar roselles o roelles o, encara, poputs, que és com em diuen a Castell Serà. Resulta que la canalla agafa aquesta flor de primavera, quan encara està tancada, i n'arrenca els pètals per veure si és monja, flari o capellà. en clarificar el correspondència al joc d'esbrinar si és gall, gallina o pollet, que fan a les contrades on la rosella és anomenada gall galleret, o quic-quiri-quic, pip-piri-pip, o altres variacions gallimnàcies. Aquest paio és molt bo. Encara segueixo una mica més. La gràcia d'aquest ús plural del Flari és que podria venir Induïda per contaminació d'Albert Flaïrà, que vol dir olorar i prové del llatí Fregara. Fregara. Sí, llavors encara hi ha una mica més, però ja penso que així ja, eh. Ja, ja. Ja, ja. Ja, ja. Ja, ja. Ja, ja. Ja, ja. Ja, ja. Ja, ja. Ja, ja. Ja, ja. Ja, ja. Ja, ja. Ja, ja. Ja, ja. Ja, ja. Ja, ja. Ja, ja. Ja, ja. Ja, ja. Ja, ja. Ja, ja. Ja, ja. Ja, ja. Ja, ja. Ja, ja. Ja, ja. Ja, ja. Ja, ja. Ja, ja. Ja, ja. Ja, ja. Ja, ja. Ja, ja. Ja, ja. Ja, ja. Ja, ja. Ja, ja. Ja, ja. Ja, ja. Ja, ja. Ja, ja. Ja, ja Vull dir que aquí tenim una observació d'aquestes que sempre val la pena no comentar. Bé, ara seguirem parlant una miqueta de teatre. Llavors, el que sí que farem abans és una miqueta, si em permeteu, hem dit que el Jay Coker conviu i complia setanta anys. I com ja sabeu, amb aquest programa jo estic sempre darrere d'una peixera. Al davant tenim sempre els convidats de sempre, els magnífics companys del Babilònia. Qui ens convida? Ell ens convidarà després. Anava a dir companys, com m'he confós. Però esclar, jo sempre he demanat que em poguessin aquí davant, perquè això és una peixera, hi ha un vidre, que em poguessin... Sabeu aquelles finestres, aquelles persianes, venecianes, allò que està enca i sobre? Sí, home, aniria bé, no? i això dic perquè, clar, avui ens falta la Rosa, però jo voldria demanar-li a la Rosa i a la Lourdes que ens fessin un striptease avui. Ostres, clar, i tu? Sí, sí, sí, i com la Lourdes, encara que... Quina merda, això pot ser. No, no, no, ho dic perquè... Però això ho veurem, no? D'on va això? Jo hauria de venir... Ja és que ho veurem. Deixeu-me acabar. Ai, ja sé la cançó que... Exacte, no hi ha una càmera perquè si no ho posaríem, però és que la Lourdes encara que el que diem és com Kinvasinger, igual. És un calc de la Kinvasinger. Millor, millor. Ara ho entenc tot. Què has menjat, avui? Res, avui no diré res. No diré res. Jo ni m'haig de dir què he begut avui. El que farem, com estem parlant de Joe Cocker, és escoltarem la cançó més coneguda de Joe Cocker. És superguapa, aquesta. Exacte. I és el You can't lead your head on. El que jo em pregunto és on t'hauria de posar-me. El Jaume, en aquest cas, el deixem tal com està, perquè no entres en aquest cas. Home, això és com tot. Hauríem de parlar amb la Teresa. El que farem serà escoltar aquesta cançó famosíssima de 9 setmanes i mitja. I el que farem serà dos minutets i llavors la Lourdes, que després d'aquest estriptis magnífic ens farà per nosaltres dos, tot sigui dit, parlarem del zoo del cristall, de vidre, del tennis Williams, perquè diem, és guapa però a sobre intel·ligent. Hòstia, quins piropos avui! Doncs bé, acabo de sentir la mitja a la cara, però vull dir que... Però hem dit que hem de continuar, no? Exacte, no? I la Lourdes s'acaba de posar una altra de les seves ulleres, que li ha quedat també molt bé i tal, no? I ara es parlarà de la Tennessee Williams al Zó de Vidre, no? D'Alta Tragolla. L'obra que fan al Teatre Goya Codorniu, que l'ha estat dirigida per Josep Maria Pou, La va escriure el Tennessee Williams al 1944 i continua sent super vigent. Ens parla d'una família, de la mare, l'Amanda. Està interpretada per la Miriam Iscla, superbé. Després tenim la filla, la Laura, que està interpretada en aquest cas per Maritxell Calvo. Després tenim el fill, que és el Tom, que està interpretat pel... i llavors el mateix fill fa una miqueta que ens explica de narrador. Ens parla de què ens parla? Ens parla d'una família amb una situació econòmica dolenta, ens parla d'una mare supercontroladora i que a través dels fills que va de sol passar vol solucionar totes les seves carències. És una mare que està diríem sempre en clar de no ha passat, jo no he passat per ser molt maca, no he passat per tenir un marit, però aquest marit se n'ha anat, m'ha deixat, però és com si no visqués en el present, sinó que el que vol és solucionar la vida i adquirir tot el que li falta a ella a través dels fills. Però té un problema, el primer problema que té és que la filla, la Laura, és una noia molt retraguda, és una noia que té... a l'obra diuen és coixa, però la mare quan diuen la paraula coixa la mare diu això no es diu, no? Coixeja una miqueta. És una noia molt, molt introvertida, endeguda a la seva... a la seva, podríem dir, en aquest problema de que no camina del tot bé. És una noia que ha deixat els estudis, després la mare l'ha apuntat, doncs mira, faràs comerç, d'ale? i també ho ha deixat i llavors la mare diu doncs aquí hem de solucionar d'alguna manera, hem de buscar un nòvio per la filla. Se l'ha de casar com sigui, això recordo jo vaig llegir-lo fa gaire i recordo aquesta idea. Clar perquè la mare diu si no serveix per estudiar estem situats als anys 30 a Sant Lluís en plena depressió. Però això és lamentable. Sí, però una dona en aquells anys que no es casava era... El nòvio, que l'interpreta molt bé el Peter Vives, és com la metàfora del que ha d'arribar, allò que espera sempre que arribi i ens solucioni el que ens està passant ara. El salvador. La primera part es dedica a pensar que ha d'arribar alguna cosa. Clar, el germà està entre dues aigües. Per una banda, treballa en un magatzem de sabates i per ell es diu jo no em vull passar tota la vida, però clar, ha de mantenir la família, és el que manté la família. Però a més a més li diuen el xèspit perquè es dedica a escriure versos quan està al lavabo. Llavors el germà el que vol és marxar d'allà i diu jo faré com el meu pare. amb el sentit de dir això no s'aguanta. I una miqueta tota l'estona ens parla de la tristesa d'aquella família, de la fragilitat humana, de situacions que potser podríem ara parlar d'algunes famílies en un nivell econòmic molt molt difícil, no? I amb una mare que posa totes les seves expectatives i totes les solucions en els dos fills. Amb el sentit que el fill s'ha de quedar allà perquè també juga molt a fer xantatge, no? Si tu no et quedes, no se t'acurrirà pas marxar perquè si tu te n'anessis què passaria amb nosaltres perquè qui ens mantindria tal, no? I després... pel que fa la filla la utilitza també per solucionar una miqueta el problema de la filla, perquè si ja me la trec de sobre i a més a més jo em quedo més tranquil·la. I és una obra que la primera part dura una hora, com deia abans, que costa una miqueta, és densa, és punyent, perquè se seuen a esmorzar i la mare controladora li va dient al fill com ha de menjar, què ha de menjar, què ha de menjar això, què ha de deixar allò, què s'ha d'aixecar, que tal. i a la segona part fa una miqueta més de gir amb el sentit que sembla que ha d'arribar aquest nòvio però resulta que arriba aquest nòvio però tampoc ens pot solucionar la vida per x motius, no ho explico perquè si no, no té gràcia. Però molt recomanable. A mi el que m'ha semblat interessant és la manera que has explicat com has vist tu la mare, que en definitiva és una persona que parteix d'ella mateixa o sigui, diu-me la trec de sobre, has dit i en definitiva en quedo tranquil·la. que és una mica el que a vegades veiem en moltes famílies, volen dir, ostres tu, el problema més greu el tenim aquí, hem de veure com ens ho fem, com treballem perquè realment desapareixi, llavors jo soc aquell individu. Aquesta seria una problemàtica que tot just ara quan comencem a parlar del CIGEMA hi ha una pel·lícula, és una d'aquelles constants que veritablement trobem amb les famílies que lògicament entren en un camp de desestructuració a vegades per coses com la que dius tu, perquè hi ha una individualitat molt gran i allò es va creujant, altres vegades perquè la problemàtica és molt greu i veritablement allò fa que un, bé, diu-nos que no sé què fer, no? Vull dir que això també és molt important. Jo veig un punt aquí també important que l'he anomenat al principi i és que el fet que la mare estigui, no sé si és correcte, però enclada en el passat fa que Ella, tota l'estona, explica com va conèixer el Marí, però no ens aporta cap solució al present, perquè com ella representa que el present no pot fer res o no se li correix. Llavors, clar, carrega tot el present en els fills. Però és que en aquest cas, Teneci Williams sempre fa el mateix amb les seves obres. Orec pateix bastant. Quan parlem d'un tramvia anomenat de 6 també. Hi ha una obra que vull donar-li el cap, i ho diria abans d'acabar el programa, seguríssim, que és una peça que el pare marca a la filla. Fins i tot es parla d'abusos, fins i tot. Arriba fins al límit d'aquest pare. I no sé quina obra és ara, però és una pel·lícula dels anys 60, en blanc i negre, que és espectacular. I no sé com es diu ara, però la reflexió sempre... El Wittenberg en va fer una, que s'ha fet en teatre i tot. No, però no és aquesta. El pare està amb la seva filla al mig d'aquelles mitjoguers. Hi ha una situació estranya d'aquesta filla que té una fantasia de sortir del lloc, però en canvi el pare l'està marcant per una sèrie de qüestions, no només psicològiques, sinó també físiques. No sé com es diu l'obra, que ja ho recordaré, però val la pena. Llavors, només un comentari que fa referència al títol, el zoo de cristal o zoo de vidre, la idea és que la nena aquesta que té aquesta dificultat, que és de dificultat d'encaminar i tal, és com si es tanqués en un món interior en el qual el que fa és tenir tota una sèrie d'objectes de vidre, un unicorn i tal, i està molt ben representat perquè la fragilitat d'aquell objecte és la fragilitat seva. Llavors ella s'omple l'escenari com d'estrelles, es dedica a netejar tota l'estona aquells objectes com si els hagués de cuidar molt i tot el seu món passa per allà. M'haig trobat molt a encertar perquè quan comença la teatre veus enfocat un unicorni petit i ja tota l'estona, al llarg de bastanta part de l'estona està enfocat. Llavors ens delata la fragilitat d'aquella noia que és incapaç de sortir al món exterior. Està completament tancada. I que està tan marcada per a aquella mare, que sempre està dient el que ha de fer. I és que quan llegeixes l'obra és molt punyent l'obra llegida. Hi ha un moment molt xulo referit a això que tu dius que la mare li diu el que ha de fer, que en el mateix teatre hi ha com un petit balcó i surten a la nit. i surten i diuen hi ha la mare i la filla i li diu la mare li diu perquè la mare de tant en tant navega i diu que vol la seva felicitat li diuen a la filla va demana un desig i la filla es queda allà i diu Què vols que demani? O sigui, li pregunta a la mare per veure el nivell en el qual ha de dependència, etc. Una obra, ja us dic, molt recomanable. Perfecte, doncs la veurem seguríssim. Jo abans de parlar d'aquesta, de que hi ha el Jamo de Mindscape, vull fer una mica de crítica a Destroyer, que faig jo sempre de tant en tant de destrossar certes pel·lícules. No, jo no tinc el dret de destrossar cap pel·lícula. Hi ha un parell de pel·lícules que han aparegut els últims mesos, que és una que es diu Hèrcules, l'origen de la leyenda, i l'altra que es diu 9 meses de condena. Una és una pel·lícula... Hèrcules ja sabem de què podem imaginar, pel·lícula pensada en 3 dimensions. L'únic que la salva és que, en aquest cas, apropa la mitologia a la gent jove. Això és molt important. Com a mínim, saber que existeix una mitologia clàssica, que tot això a la fi de cap és la base de molts còmics o de moltes històries que han vingut després i que almenys serveixi per a la gent saber el que hi ha. Aquesta pel·lícula és una pel·lícula de René Harlin. És el famós que va fer aquella famosa pel·lícula que el va catapultar, no a l'èxit, sinó una mica a la desgràcia que va ser l'illa dels caps tallats, l'aïsa de les cabetes cortades. I que bé, doncs és un senyor que fa pel·lícula d'acció però les fa bastant malament. Però bé, és una qüestió que en aquest cas entrarem. Aquí hi ha molta infografia, hi ha molts efectes especials, no? Dir que la pel·lícula en si mateixa s'aguanta molt bé sota la part, com a mínim, hi ha hagut una mica de serietat a l'hora de plantejar aquesta fortalesa del segle VIII abans de Crist, perdó, XII abans de Crist, Aquella mena de ciutat mítica, que és la ciutat de Tirinto, que, com a mínim, queda molt ben presentada. Però, en canvi, el que és la temàtica, el que són els famosos treballs d'Hércules, una mica la part aquesta, potser més mitològica, la deixa amb un nivell molt baix. Però, almenys, com a mínim, que la gent jove sàpiga que és Hércules, que això és molt important. Per tant, ens quedem aquí. La pel·lícula té una certa acció, està bé, però, bueno, tampoc ens tirarem... No, vull dir, no ens traurem... La roba... No ens desgarrarem les vestidures davant d'aquesta pel·lícula. I l'altra és 9 meses de condena, que és la segona gran pel·lícula guanyadora dels César, diguem, de França, després de... La que parlava amb les lletres de mare. Guillaume, todos a la mesa. Exacte. Va ser la segona. Guillaume va guanyar cinc estatuetes i en canvi la segona va guanyar dos o tres. És una pel·lícula que és una comèdia catalana de creure. Partim de la base d'una dona que és jutgessa a França i que té un moment de... borratxera, o una festa d'aquestes de funcionaris, no? I llavors el que li passa és que li passa una cosa molt curiosa, és que perd el senderi, perquè veu més del compte, i pel carrer té lo típic d'una senyora que port que es dedica 20 hores al dia, entre cometes, a dedicar-se a una noia molt sèria, i llavors s'emborratxa, surt al carrer i agafa el primer que es troba pel carrer, té una relació sexual i queda embarassada. i llavors a partir d'aquí el que agafa és que agafa a un xurisso de molt de cuidado, no? Vull dir, bueno, i aquest senyor diu, bueno, ja que es posa aquesta tiro, doncs vinga va, doncs fem el que sigui i la deixen mal estat, perquè ni precaucions ni res, no? Què passa? Que llavors arriba, però a ser de qüestions, a donar-se d'aquelles que d'estam estat, una persona que pretenia ser gairebé el Gallardon de França, el ministre gairebé de la justícia, Hi ha una sèrie de paròdies, situacions que et deixen treure clar quan es troba amb aquest pare, que és un lladre i la filla cap és tendra. Hi ha una mena de comèdia d'aquesta que s'agafa pels pèls. Està bé, és simpàtica, està dirigida pel propi que fa de xoriço, que és el... Albert Dupontel, que és un senyor que si el veiéssim segur que coneixeríem, però bé, la pel·lícula és una comedieta agradable i bueno, s'aguanta, i per tant a França ve d'això bastant, com a mínim deixem-ho així i que tu passes bé, però has d'entrar en el joc, si no no t'ho creus res. Jaume, dues mares perfectes i viva la llibertat. Bé, les dues mares perfectes és exactament el que tu plantejaves fa una estona, que són dues grans amigues de tota la vida, Natal i Portman i la Mike Brink. No ho sé qui és. Brink, molt bé totes dues. És una pel·lícula australiana però que també té coproducció en França, és d'aquest any passat. I llavors el que planteja precisament és això, aquesta gran amistat que es pot arribar a tenir, que de cap manera pot arribar a tenir cap més, tot i que algú ho pot interpretar, no té més que això, un gran amic. I les grans avantatges de tenir amics francament potents que tu puguis sincerar-te d'una manera absoluta. Tot el que tu saps i opines ho confrontes amb l'opinió de l'altre i llavors, lògicament, ja no et quedes tu sol. És una mica aquesta obertura. Tenen dos fills, dos nois, i llavors aquests dos nois, i aquí és on jo deixaré el suspens, tenen un pes molt important en l'amistat d'aquestes dues mares, que té la seva lògica perquè són dues grans amigues i aquí entrem a la dimensió aquesta de compartir. Ja no és jo, sinó l'obertura. Però també l'inconvenient. Aquí el que s'introdueix és un joc que ja no hi ha dos, sinó quatre. que portarà uns condicionants que per mi són extraordinaris per reflexionar sobre la mateixa moral que tantes vegades ens predomina, però també amb el sentit de la impossibilitat de substreure't de la culpa, malgrat que tu no siguis una persona connectada precisament amb el que és la culpa. Vull dir que si no, que ho pots relativitzar. No fa gaire que em vaig parlar del fet de la culpa amb un matrimoni que ella era creient i ell no. I es deia, cantaven i tal, no me'n recordo gaire com se deia. Bé, és igual. Llavors, de la manera que reaccionen l'un a l'altre. Aquí hi ha tot un seguit de variants que són molt importants. i diria que segons quina dinàmica es pren en determinants moments de la vida, ja ho podreu veure, lògicament condicionarà tota aquesta vida, difícilment te'n podràs substreure perquè marcarà d'una manera clara. I en quant a l'altra pel·lícula, doncs tot el contrari. Sí, tot el contrari. Aquí no estem pas amb un rigor extraordinari, sinó que estem amb la part aquesta més políticament incorrecta que tenim gairebé tots. Que és difícil que hi hagi una persona que no opini sobre qualsevol polític d'una manera desqualificadora. Ens sentim superiors. És un polític, ja està. Bé, doncs aquí la pel·lícula ens planteja aquesta constant i el desànim que això crea a nivell col·lectiu. És a Itàlia això, aquest és un líder de l'oposició i llavors aquest senyor, exactament igual que el presoner de Zenda, recordeu aquesta pel·lícula té un germà que és igual que ell, no? I llavors dius home, potser que el canviem. El germà, jo només us explicaré una cosa i així tindrà la seva importància, ja ho veureu. El germà té un tractament psicològic-psiquiàtric. Però és el que salva la situació. Res més. A partir d'aquí, clar. Sí, sí, sí. Però aquesta pel·lícula és italiana, realment. És italiana. L'estan fent ara. És actual? No, encara no. Encara no. Ah, vale, vale. És una preestrena. Fantàstic, fantàstic. Home, jo penso que el càstig dels polítics ha de ser interessant, perquè és el que hi ha pel carrer, no? I a Itàlia, tal com està la cosa, també no creguis que també a Itàlia està la cosa molt fina. A veure, ara estàs parlant de la gent de les eleccions del proper dia 25, i la gent està també amb aquests trets, no? Amb aquests trets, i aquest que diu això i aquell que diu allò, no ho sé, jo pregunto si s'ho han guanyat, alguns, no? Doncs a partir d'aquesta opinió que tu acabes de dir, que és gairebé general, doncs ens situa la pel·lícula i a partir d'aquí, bé, ja ho veureu. És que hi ha coses molt interessants, de la manera que... Ja en parlarem. O sigui que l'han d'estrenar, no?, l'han d'estrenar. I com es diu, perdona, què ho has dit? Visca la llibertat. Com que ens queda dos minuts, no podem parlar de Mindscape. Parlem la setmana que ve, Jaume, amb tranquil·litat, perquè m'agrada comentar-ho, perquè abans amb el Jaume hem comentat certes cosetes de la temàtica. Mira, m'ha vingut al cap, gràcies al tema que vas comentar a sobre d'una pel·lícula que és una cosa que s'ha de comentar i que justament ara venia amb una persona i m'ho anava comentant. Aquest divendres, a les 8 de la nit, és l'última oportunitat de veure una pel·lícula que ha passat no desapercebuda, és un migmatratge, que és raro, perquè dura 5 o 3 minuts, que està involucrada aquesta persona, que tampoc diré el nom en aquest cas, que està involucrada també a Radio Desvern, tot sigui dit, és un col·laborador de Radio Desvern. i és una pel·lícula que es diu La revolució dels àngels. Resulta que és una d'aquestes pel·lícules que va en general comentar nosaltres, que és una mica com aquell cinemaforum, que després hi ha aquell moment per parlar amb el director. És una aposta molt arriscada, sorgida, curiosament, d'un grup de gent que treballa al món de la ràdio, com nosaltres, que ens dediquem de forma mater, però altra gent que es dedica de forma més sèria, Justament de l'antiga on de Rambla. La gent que està a la ràdio és professional tota. Des de la Júlia Otero fins a nosaltres. Falteries. Qui estigui davant d'un micròfon és professional. Això sempre ho dic jo. Questa qüestió que ens queda res i acabem. Llavors, vull comentar una pel·lícula que és una temàtica tremendament punyent i que realment crida molt l'atenció. La revolució dels àngels és una pel·lícula que tracta justament el que per desgràcia ha passat a Lleó. Aquella revolució de la gent, en aquest cas, malalta davant de la situació de crisi que en aquest cas reacciona i pren mesures contra els polítics. No és el mateix que ha passat ni molt menys a Lleó amb la senyora Carrasco, però ja és una altra opció. Per tant, és una temàtica tan punyent que davant de la presentació d'aquesta pel·lícula, a diferents mitjans de comunicació, cap ni un ha volgut involucrar-se. I no estem parlant d'apologia del terrorisme, estem parlant d'una ficció que es podria donar o que s'ha pogut donar o el que sigui. O s'ha donat ja o no? Exacte, encara no. Encara no, però que es podria donar, perquè no, és aquesta reacció d'aquesta gent malalta terminal que reacciona davant de la manca de sanitat i lluita contra, evidentment, aquesta política que no té res a do ser. Adéu, meu senyor. Ens passem de l'hora. Adéu-siau. Fins una altra. Adéu-siau. Ara escoltes ràdio d'esfer, sintonitzes ràdio d'esfer, la ràdio de ser injust. 48.1, ràdio d'esfer, 48.1, ràdio d'esfer. El Josep el va atropellar un cotxe quan tenia 38 anys. L'accident el va deixar atraplègic. Em vaig tirar 18 mesos, un any i mig, a l'hospital, i el meu pensament va ser, mira, quan surtis d'aquí què faràs? Te'n vas amb por, perquè aquest món no està fet per tu, d'acord? Tu has de lluitar dia a dia. Sempre penses que tu mai et passarà. Pel dia que et passa, company, ja no hi ha marxa enrere. Sí, podem evitar-ho. Servei català de trànsit. Generalitat de Catalunya. No, no, no.