Collserola, misteris i cultura: llibres, teatre i cine

Benvinguts un dia més a Babilònia, un dijous més. Estem aquí amb la Lourdes. Hola, què tal, Cesc? Què tal? I amb el Jaume. Hola. Avui som tres, amb el Cesc també, que estem aquí. Però llavors complirem bé. Sí, seguríssim. Això, ens ho passarem com sempre a la mar de bé. La mar de bé. Està claríssim. I bueno, doncs avui tenim tota una... història, com sempre, vinculada al món de la cultura, i parlarem de moltíssimes coses. Parlem del tema de l'art, passejades per Coixarola, amb la Lourdes, parlarem també del que seria l'estiu que comença, una obra, no? Sí, de la Sílvia Soler. Exacte. Que direm després que no volem que es digui de qui és germana. No ho volem. Això és un misteri que tenim aquí, però bueno... Parlem de misteri, amb el JJ Benítez i un tema que es deia Estoy bien, que això és una cosa curiosa que no he volgut esbrinar als companys tampoc, però que realment són com una mica històries vinculades amb el més enllà, aquests misteris que sempre a vegades crida l'atenció. Allò dels omnis. Bé, no, més a veure amb el tema de la mort, allò de la llum que es veu quan la gent està en aquest camí i entra a un costat i l'altre. Laura, vaja, Laura, Laura. Ho explicarem. Serà com el quart mil·lenni, allò que fa l'Iker Jiménez, el 4, però una mica ho comentarem, això. Els homes farà una mica de barreja d'informació amb un tema que es deia, que es diu Flori, del Màrius Serra. Ens parlarà dels porxos. que també és un tema interessant, i també ens parlarà de... del cordill, del cordill del Jaume. Els porxos. Bueno, però també un altre tema. Els porxos estan... Ah, és això? Ah, vale, perdó, perdó, hi ha una mica d'allò que dèiem... Bueno, a la filla cap parlarem del cordill del Jaume, que això és el que ens importa. Sí. A tots... Seguirem amb el teatre... No l'abandonéssim ara. Sempre el posem. No el deixem al cordill. No. Llavors, seguim amb el tema del teatre, parlem d'una obra de Tennessee Williams, el Zoo de Vidre, el Teatre Goya, amb la Lourdes, i en temes de cinema avui farem una mena de matxembrat d'obres, de pel·lícules, Mindscape, Melangia, Dues mares perfectes, No mesos de condemna, Monuments Men, Viva la llibertat i Hèrcules. Mèrcules també? Sí, sí, sí. L'origen de la llegenda, que és una d'aquelles pel·lícules que és divertida com a mínim, però també té un punt de vista artístic que també sempre ens interessa comentar. Avui també, a part d'això, el que farem a la part musical, com sempre, és homenatjar a dues persones que, pel que sigui, han fet anys o han mort, però en aquest cas estan totes dues vives, no? Ens recordarem a la meitat del programa a Joey Cooker, que compleix 70 anys, que ja és una edat... I el que més queda l'atenció és la Txer, que també compleix 68 anys. Qualsevol ho diria, amb aquestes operacions que aporta, que realment és totalment... Bé, un amic meu sempre fa la broma, no? Diu, hi ha dones que, si segur... Dones i homes, eh? No, no, perquè també si agafes el semestre d'estalón, també passaria el mateix, no? Que els apropes un encenador i cremarien, perquè són plàstic pur, no? I la Txer és que és tota silicona, no fotem, perquè amb aquesta edat... No em diguis que quan la veus a la televisió o en una entrega de premis amb 68 anys és que sembla una noia de 30 i poc, oi que sí? El cos i la cara i tot. Exacte, vull dir, és una operació cada dos mesos, no? Perquè és impossible mantenir un cos amb aquesta edat, amb aquestes característiques, no? Molt bé, doncs, a part d'aquesta crítica feroixa que hem fet a la Xer, que actua molt bé, per una altra banda, i canta molt bé, comencem amb aquestes passejades per Coixarola, que tenim aquí al costat. Sí, sí. Caminem. Per començar per això, no? Perquè agafes els ferrocarrils i de seguida estàs al baixador de Vallvidrera. Aquestes passejades són al voltant del centre d'informació. Hi haurien sis passejades. Penseu que s'estan movent entre un quilòmetre i mig i la més llarga té sis quilòmetres. Per tant, són completament... Assequibles. Assequibles, familiars... De fet, hi vas i som una mica a les rambles, no? Depèn de per on te'n mous, no? Hi ha una passejada que l'anomenen per les fonts, la passejada per anar a visitar el pantà, la passejada de l'Alzinar, etc. Nosaltres vam fer la passejada de la font que l'anomenen de la bodellera. És un recorregut circular, la idea és que comences amb un bosc de pins i després vas pujant a l'Alzinar, vas a la font... i després vas a Montjardins que els va fer o els va dissenyar Forestier i el que també és molt xulo és que per la part de baix vas a parar a una casa, a una masila que li diuen Vila Joana i en aquesta masia es va morir Jacint Verdaguer el 1902 llavors ara està convertida en un museu que també es pot visitar molt recomanable per... està molt ben indicat i no tens cap tipus de problema arribes allà al centre d'informació abans et donaven les passejars et donaven el tripti que ara has de pagar 0,50 cèntims o te les pots baixar per internet però bueno, passejades molt maques allà un diumenge al dematí per fer un oret o dues molt xules i bueno, recomanables A mi m'has fet pensar en una altra excursió que vaig fer jo, la més alta de Catalunya, en la Pica d'Estats, i també semblava el Passeig de Gràcia. que estava ple, no? Una majantada que pujava fins... Sí, sí. Vull dir, en una hora, en un dia, esclar, és el cim de Catalunya, no? Sí, sí, sí. I llavors, doncs bé, quan el vam fer, que bé, vull dir, venia d'un fracàs enorme de fer de la part de Barcelona fins a Montserrat, no me'n vaig sortir, vull dir, vaig arribar a la meitat i abans de pujar a la muntanya... i no m'havia passat mai, però estava fet pols, no podia, i ho vaig veure, dic, no me'n vaig tornar cap a casa i ja està, descansant passa això, i és veritat, eh? Sí. I llavors, bé, en aquell mateix any va sortir l'oportunitat d'anar cap a la Pica d'Estats, i allà sí, no sé si l'ambient, si realment vaig prendre nota, o vaig ser més bé, o perquè allà... realment no feia la calor que feia aquí. Era ara el mes de maig i feia una calor com avui, més o menys. Va millor per caminar. I, a més, era un any molt sec. No me'n recordo ben bé quin era. Doncs m'ha cridat l'atenció això, perquè, ja dic, una pilar, a dalt de tot, a dalt de tot, ja no n'hi arribaven tants. I val a dir que jo sí que vaig estar molt feliç de fer aquella excursió, perquè la feia... O ja no, eh? Perquè això venia d'un fracàs ja. Però d'un i do, eh? Comparar Montserrat a la Pica d'Estat, d'un i do, eh? La diferència és d'alçada, eh? Sí. No sé quan... Ara que ho dius, ara sí que me'n recordo exactament quin any va ser. Ni més ni menys que quan tenia 50 anys, o sigui que els anys 90, eh? L'any 90. Re, això fa 4 o 5 anys, no? Sí, més o menys. No fa gaire, clar, clar. Jo estic pensant en això que tu dius, que el tros final del Camino de Santiago, que és un tram que té uns 20 i escaig quilòmetres des del Monte del Gozo fins a Santiago, que hi arribes, no? Doncs és també com si diguéssim que s'ajunta tota la gent o fins i tot hi ha gent que el porten amb autocar, per exemple gent gran, no? Els porten amb l'autocar fins al Monte del Gozo i després fan el tram final. O sigui, que el tram final és com si fos una romeria, romeria, no? És bueno. Vull dir, sí, sí, que et trobes amb molta gent, llavors passa, no?, que en els altres trams del camí no, doncs et trobes gent, però no, però en aquell punt, com és pre-arribada, no? Exacte. doncs hi ha molta gent que el que fa és arribar allà, llavors va a peu fins a Santiago i després el passen a recollir, no? Vull dir que hi ha llocs en què són molt... Són alternatives també per fer el camí de Santiago, no? Jo crec que... Sí, els trossets, o dius, mira, faig el tros final, que és emotiu perquè arribes a la catedral. Mira, jo tinc un parell d'amics que han fet el camí de Santiago i encara no han acabat. L'han fet en dos cops, per temes de feina i tal. Han fet en dues setmanes, no? S'han agafat al cap de l'any i han fet un trosset, ara un altre trosset, i encara els hi falta la part final, no? Llavors, se'n van al lloc on han acabat l'últim cop i llavors segueixen, no? Llavors, bueno, és una altra fórmula de plantejar, no? Jo crec que és maco, no? També va bé, sí. Nosaltres el vam fer en dos anys i un any vam anar, però comença molt abans, eh? Bueno, depèn també del que facis, no? Però vam fer de León... una mica abans de León a Febreiro, llavors l'altre any fas de Febreiro a Santiago, que estem parlant d'uns cent i pico quilòmetres una setmaneta. Però també hi ha una cosa que molta gent desconeix, i és que Montserrat és una part del camí de Sant Jaume. Sí, sí, sí. La gent comença a Roncesvalles, que és una mica més habitual, però es pot començar des de Catalunya, és un tros molt més llarg, són mil i escaig de quilòmetres, però es pot agafar des d'aquí. Sí, sí, sí. Hi ha moltes alternatives. A l'autoria, precisament, vam estar allà al paral·lel, no? Exacte. A l'exemple, no? A Sant Pau del Camp hi havia, per això. Evidentment, perquè, clar, quan anies de Montserrat, passaves pel Sant Pau del Camp i llavors tiraves recte a mitlles cap allà, a direcció que seria Galícia, no?, d'una forma o una altra. Sí, sí, sí. Per tant... Sí, senyor. Molt bé. Fantàstic. Vinga. Doncs, bueno, jo ara el que directament faré serà parlar d'un llibre que és sorprenent, si més no, no? Vull dir, que hi ha gent que li agrada una mica el tema del misteri, una miqueta d'allò del més enllà. Hi ha un senyor que és prou conegut als anys 70, que va quedar una miqueta en segona filera, que es diu Juanjo Benítez, és un senyor que és conegut com a JJ Benítez, És un senyor que va fer, en els anys 70, set llibres que es deia El cavall de Troia, i eren diferents observacions. Bé, és un senyor molt peculiar. Vull dir, jo per què he agafat aquest llibre? Perquè, bàsicament, jo quan agafo llibres, m'agrada llegir llibres una miqueta vinculats amb el tema artístic, perquè m'agrada aquest tema, Però també, a vegades, coses una miqueta més misterioses. Ja sabeu que jo les pel·lícules de por m'agraden i tinc aquest punt una miqueta, diguem-li, friki o com vulguis dir-te, no? I llavors, avui en dia, a la graella de la televisió hi ha un programa que es diu El Cuarto Milenio, que fa l'Iker Jiménez, a 4, aquest canal que hi ha. I llavors, justament, va comentar aquest llibre que es deia Estoy bien. És com es diu el llibre d'aquest senyor. I a mi em va cridar l'atenció, perquè parlava justament d'una temàtica que és una mica fosca, que és el tema del més enllà. Aquella gent que ha tingut experiències que per qualsevol malaltia determinada, per qualsevol accident, o perquè ha tingut una operació en una situació que al final hi ha hagut gairebé una pèrdua d'aquesta persona, han anat un pas més enllà del que seria aquesta vida, no? Realment, quan agafes el llibre i el llegeixes, són diferents històries documentades, que és el que fa més por, que no pas potser que fos que també en una qualsevol moto, no? Més atractiu. Exacte, amb fotografies, amb persones, amb gent de diferents estaments socials i de qualsevol mena. No estem parlant que sigui, a veure, el concepte que aquella gent que és crèdula tingui un nivell social baix. No, no, songe que potser és neurocirugena. Per tant, estem parlant d'un nivell que fins i tot és científic. I llavors, clar... Que no garanteix res. Que no garanteix res tampoc, evidentment. Però, com a mínim, tampoc entrem en aquella línia del que seria aquell diari famós dels anys 70, que es deia El Casso, te'n recordes, no?, d'aquest diari que jo me'n recordo de petit, que mon pare el comprava, que mon pare era bastant... mon pare com molt crèdul, no?, i a vegades deia... Mira, em deia, mira, mira, mira't esto y todo, fíjate este caso. I una mica, doncs, a mi em marcava, jo tenia 10 o 12 anys i em marcava aquestes idees, no? Que si el destí... Exacte, no? Vull dir, fixa't, no, el que pot passar així i tal, no? I aquestes coses no m'han provocat cap mena de por, però en canvi m'han marcat en quant al que serien aquests conceptes, no? Bé... «Estoy bien» és una frase que el gran percentatge de les històries que explica el senyor Benítez és allò d'aquelles aparicions, siguin amb somnis, siguin amb la realitat, o casos que fan una mica d'allull, una mica d'angúnia, és el resultat d'aquella gent que ha estat desapareguda, perquè ha mort, lògicament, és el comentari que deien. Hi ha una sèrie de constants que a mi una mica em preocupen i és que sempre diuen que quan aquestes aparicions estan bé, estan 20 o 30 anys més joves del moment en què aquesta persona l'ha fallit com a tal i llavors aquesta aparició són gent molt més jove, gent que està feliç, gent que potser ha patit algun tipus de problemàtica però que en aquest cas no la pateixen amb aquesta visió missatges que es deixen anar en aquell moment que comporten un cert descobriment d'elements dins d'aquella casa. Per tant, estem parlant amb aquesta filosofia de què t'ho creus o no t'ho creus, però a més et provoca que a cada una de les històries que hi planteja hi ha fotografies d'aquestes persones, tant de la persona que ha estat desapareguda com la persona que ha fet aquesta afirmació. O aquesta petició, no? Exacte. La fotografia de l'aparició no, perquè en aquest cas, lògicament, és un moment que potser és nocturn, una situació determinada, no? Però sempre persones que apareixen amb una llum al voltant... És aquest concepte que creus o no creus, entres dins d'aquesta línia, hi ha gent que li ha pogut passar aquestes situacions, que jo no coneixo cap persona que li ha passat això, no? però potser el millor tothom coneix el millor, o hi ha al voltant gent que ha tingut alguna experiència amb alguna persona que ha desaparegut, algun missatge positiu sempre d'aquesta gent. A mi si em permets, jo la veritat és que a mi sempre m'ha adonat que pensava El que passa és que tal com et vas fent gran, vas veient que és una cosa difícilment discutible. I que tota persona que ha entrat en aquest camp o ha tingut alguna dinàmica, doncs difícilment estarà disposada a raonar-ho, vull dir, a parlar-ne i trobar... Jo diria, per això dic que no hi ha res que garanteixi res a comprovar-ho científicament, perquè jo penso que això és el que ens ha de portar a les certeses. És com la mateixa por que tenim que hi ha més enllà de la vida, no? I el senyor Invert-Berber estava obsessionat a plantejar-ho amb diferents preguntes, això. Recordo crits i borbolls, que és una passada immensa, no? És la bestiesa. Allò és impressionant. No es pot superar, allò, de cap manera. Llavors, esclar, vull dir, què és el que jo tinc com a sensació? Mira, avui, precisament, el que m'ha passat a mi és que anava per la Rambla de Cortallà, que és d'on soc, oi? I automàticament veig que ve un cotxe de cara a mi. No massa de pressa, no? I dic, ui, aquest s'ha escapat una mica de... Però sí que s'havia escapat, sí. Que sort que ha arribat a un punt, res, en dècimes de segons, que dic, ep, aquest va massa de pressa. Perquè, esclar, jo el que he interpretat és que anava a aparcar en un punt que es pot aparcar. Doncs no, no, no, s'havia escapat. Se li havia escapat al fre i anava... Doncs encara un arbre, no? Vull dir, d'esquena. No podia frenar, diguéssim. D'esquena un arbre, no? No, no frenava. Al contrari, encara evolucionava. Doncs quan me n'he adonat, he fet així i m'he escapat. Però és... Clar. Sí, m'explico, no? Són aquests temes el que realment comenta aquest llibre, no? Situacions d'aquest tipus que te n'adones del moment de la situació que potser podia estar el moment de la teva mort, no? Vull dir, com a tal, vull dir que potser aquest home t'hagués engaltat... No, home, no, però... No, però vull dir que... Exacte, que tu una mica reacciones davant de temes que no saps per què hi ha una advertència, hi ha una sensació com de control, no? Sí, sí, sí, visual, no? És que és la vista, és... Clar, clar, clar. Però el que podies anar despistat, també. Clar, clar. Si vas despistat, t'enganxa. Exacte, exacte. Jo, quan parles d'aquests temes, jo sempre em mereixen el màxim de respecte. Un respecte, lògicament. Però sempre et queda la idea de pensar, bueno, vale, pot ser veritat, però clar, com diu el Jaume, no? No ho podem demostrar científicament. Evidentment que no. Sí, escolta, per què no entrar en el camp de la malangia, la pel·lícula de l'esglotria? Sí, podríem entrar-hi. I penso que quedarà bé que hi entri, eh? Després o ara mateix? No, ara mateix. Ja comentem i ho deixem. Què és el que passa amb la pel·lícula? Doncs que tenim una noia que precisament el fet de portar a terme tot allò que és necessari fer perquè tot vagi bé, ho assumeix d'una manera extraordinària, que és la germana. Exacte, evidentment. I bé, aquella dona viu precisament per fer un fet com aquest, no? I l'altra, doncs probablement fins i tot... ofegada per la pròpia germana amb tanta tensió i que la qual ella no podrà mai, perquè ja ho ha situat ella, ja ha fet un... M'entens, no? Ha fet un domini de tot allò, no? A canvi, quan es produeix el canvi de dir que la vida ja no seguirà, sinó que ja s'acaba, automàticament una perta al nord i l'altre és quan diu... O potser és això, no? Però aquí també tenim una mica l'abassant sobrenatural, no?, d'aquesta fi del món que s'apropa, no? Exacte. Llavors, aquí jo crec que hi ha un component doble, no? No sé, no sé, és una opinió desexterna, no? Que, per tant, hi ha una por, hi ha un respecte... Tu hi poses una cosa més. Sí, sí, sí, jo et poso més. Estàs per donar obertura, doncs, bé, que si hi ha gent que ho veu o veu que d'això... Això, això. Per què no, oi? Clar, clar, clar. Jo, a canvi, parteixo des de la més estricta de les normalitats conegudes. O sigui, psicològiques. Sí, sí, sí. Vull dir que, en definitiva, és que jo crec que això passa. Jo crec que... Jo conec persones que s'han enfadat amb altres perquè són com aquesta noia de la pel·lícula. I llavors, esclar, ho fas un... ho estens i dius, doncs mira, ja tenim el problema aclarit, no?, per dir, esclar, vull dir, el que no pot ser és que si hi ha uns fets que s'han de compartir precisament perquè siguem protagonistes de la vida tots plegats, el que no pot ser és que n'hi hagi un que ho faci tot i els altres només mirar-ho, clar, vull dir, és que no perdrem el sentit, nosaltres no tindrem la capacitat. Fantàstic, eh?, vull dir, jo crec que és molt important aquesta aportació que fa el senyor. Cosa que, amb l'última pel·lícula que ha fet, també torna a fregar, això, eh? Però ja d'una altra manera. És que té una línia que ja realment és una línia bastant... És molt física, aquesta línia, no? A igual que amb l'angebre, que tracta una temàtica que té a veure potser el millor més amb allò de relacions, no? Però relacions, diguem, de família... I privilegiades. Exacte. I privilegiades, en cert nivell. Aquest en parlant de la carn, eh? Jo crec que el tema de la ninfomania, que és una qüestió de les Montrier, aquí tracta... vull dir, l'impuls, no?, vull dir, com és capaç una persona d'abandonar el seu fill pels plaers de la carn, no?, vull dir, d'una forma, no vull dir d'una forma demoníaca, sinó d'una forma potser també psicològica, perquè ella necessita aquest límit, no?, però no n'importa, no?, abandonar una cosa que potser és una mica com tabú, no?, el fet de dir, mira, perdoneu-me, però aquest matí, Miquel, sorpresa, hi ha gent al 20 minuts, aquest diari que donen així al metro, no?, que hi ha una pàgina de Facebook, no?, que és la pàgina de les males mares, de les mares que no saben fer de mare. No vull dir que siguin males mares perquè estiguin castigant els seus fills, no. Aquelles mares que no es consideren superheroïnes, no vull dir que no saben fer un estofat. Sí, sí, sí, no saben cosir. És a dir, aquestes mares que estan dedicades potser a la seva feina i potser quan arriben a casa, evidentment, cuiden els seus fills, però aquestes coses tan arquetípiques... M'he fet agració perquè deia, no sé fer croquetes, no? Vull dir, vale, doncs no passa res. No, vull dir, amb això vull dir que soc mala mare. No, jo tinc altres, a la vida, altres opcions, jo sé cuidar el meu fill, però si necessito que el meu fill el cuidi d'una altra persona perquè jo tinc que fer altres qüestions, no vol dir que sigui mala mare, no vol dir que sigui mala mare, no vol dir que sigui una mare exemplar o una superheroïna que treballi, cuidi el fill, netegi la casa... I això no. I els marits també. Exacte, per això mateix. Parten de la base que hi ha alguna cosa més que no siguin elles. I és graciós perquè és un bloc. I els marits que estan aquí. Molt bé. Interessant, eh? Doncs una miqueta el que dèiem, no? Obrim aquesta línia d'aquest món misteriós, d'aquestes persones que apareixen, sempre il·luminades, sempre... A vegades, alguna persona que ha arribat a tenir alguna relació directa, és a dir, ha estat no solament la persona apareguda, sinó que potser el tenir en contacte amb aquesta persona, aquesta persona ha arribat a veure aquesta mena de segon... Com ho diria? Segon món, no. Com aquesta bifurcació del món real, no? El límit, no? Exacte, aquest límit, no? Amb aquesta mena com d'espai que potser és com buirós, amb una mena de llum, amb gent que es mou, amb aquesta mena de segona dimensió, no? Bueno, és que coincideixen molts amb aquesta idea. Llavors, clar, et fa que pensar, no? I clar, són a lo millor 100, però no parlo de 40, parlo de 100, 150 casos sobre aquest tema, no? Bueno, deixem-ho com una opció. No científica, però sí com a mínim que a molta gent li ha passat, no? Bueno, no científica perquè no hi ha possibilitat d'allò. De demostrar-ho. Això és com... És com moltes altres coses, no sé, hi ha un veí que té un problema amb un altre veí i un mira de carregar contra l'altre precisament per evitar sentir-se culpable de la situació. Llavors dius, doncs necessitarem... Només que aquells dos veïns sintonitzin i diuen, escolta, posem-ho davant d'una persona que ens faci dar-li també. És alguna qüestió com a tal, no? És que aquest és un correpebrot, com li molesta, no? O l'altre diu, carai, és que aquest em molesta massa, no? Jo crec que és qüestió d'això. I penso que en aquest camp s'ha de fer això. Jo agafant aquest exemple que tu dius domèstic de veïns o així, jo sempre penso que el que passa en aquell moment no és el que està passant realment, sinó que els veïns aquest o el senyor Josep i l'altre, aquest senyor Josep o l'altre ja porta una càrrega. Però no respecta aquest veí, igual d'anys, d'altres coses... O d'un que té al costat que li va dir, mira que ets tonto. O d'una sèrie d'insatisfaccions, que a vegades el fet puntual, si són tan exagerat, és que no és aquell fet real, sinó que el que està enmig d'aquell fet porta una motxilla com tots. Això ho embranques a tot. I a vegades... I reacciones de maneres que dius, bueno, però a veure un moment, no? I John sabe que ens passa molt a tots, no? Una mica a tots, no? Sí, sí, sí. Molt bé, doncs deixem el tema una mica així obert. Sí, molt interessant. No m'agrada si el que creïn un manient, però val la pena comentar-ho, no? Lourdes, la Sílvia Soler, que qui és la Sílvia Soler? Digue'ns-ho, digue'ns-ho. Això, qui és la Sílvia Soler? Que no vol que ho sapiguem. Que no ho senti ningú, eh? És la Germana Wood, mediàtic, oi? Bé, aquesta noia ha fet diferents tipus de llibres i el que he llegit jo es diu L'estiu que comença, val? És una noia que va començar a la ràdio, ha estat molts anys a la ràdio i ara es dedica bàsicament a escriure, és del 61... I el llibre que he llegit és un llibre d'aquells així no gaire grandote, però que no el pots deixar. Que t'enganxa. El que a mi m'ha semblat. Agafa les 9 i acabes a la 1. Sí, el títol té a veure molt amb el llibre. L'estiu que comença és... la idea és de... tenim dos protagonistes, la Júlia i l'Andreu, i la idea del llibre és que ens explica la vida d'aquests dos protagonistes al llarg dels seus 50 anys. I quan va venir, perquè la vam tenir en el club de lectura amb ella i ens ho va explicar, la idea és explicar la vida d'aquests dos personatges, d'aquests dos amics, durant 50 anys, però agafant l'essencial. O sigui que no és un macro llibre. Llavors resulta que aquests dos personatges els situaríem en un poble de la costa, en un poble així en mar, no? I resulta que aquests dos personatges ja estan vinculats abans de néixer. I dius, com és això? Les seves mares són superamigues, no? I comença el llibre en què elles estan a la platja i estan a punt de tenir-los, no? I són aquelles amigues de tota la vida i diuen, ostres, ens agradaria que els fills que tinguessin, perquè saben que seran, bueno, si és un noi o una noia, doncs mira tu, que s'enamoressin i que tal, no? Llavors resulta que tenen els dos fills amb una diferència d'unes tres setmanes. Aquest és el tema de les mares perfectes, eh? Sí? A veure... Ja us ho explico després. Ara es gira una mica, eh? Però bueno... Es gira una mica, sí. Es gira. Llavors tenen aquests dos, i la Júlia, que és la protagonista, junts amb l'Andreu, doncs neix la nit de Sant Joan. Llavors, la... Diguéssim, l'escritora agafa la nit de Sant Joan... com a lloc que es van trobant cada any les dues famílies, la Júlia té germans, l'Andreu no i tal. Llavors, què passa? Que hi ha un fet important, dramàtic, hi ha una nit de Sant Joan en la qual les mares deixen de... Llavors, és la vida d'ells dos. Primer, s'ho prenen molt diferent. L'Andreu, que és així com molt retregut, és el que accepta més el que ha passat. En canvi, la Júlia és una rebel sense causa, no? Llavors, la idea és que van tenint en comptes i desencontres, però són superamics, no? La novel·la ens explica tots els encontres, perquè quan ha passat aquest fet, ells se separen molt i la Júlia sempre diu, sí, home, les meves mares volien que tu i jo fossin nòvios, ni parlar-ne, no? Per anar en contra, no? Llavors els van passant coses al llarg de la vida, ell es casa, ella, la Júlia, es fa molt amiga de la seva dona, torna a passar un fet inesperat, I és com la relació d'anades i vingudes amb uns amics que sempre hi són, però no necessari es veuen al llarg d'aquests 50 anys. Llavors ell ens va explicar l'1 de la nit de Sant Joan per què l'havia posat. Perquè dius, home, també es podien haver trobat cada any per cap d'any. Llavors la idea era la idea de la nit de Sant Joan com una nit, no ho sé, especial, en la que tu potser tens la idea que vindran dies llargs, dies d'aquests de poder xerrar... Màgica, no? Teva la filla a cap, no? Exacte, una sèrie de promeses en què a la nit la gent surt i tal, no? I llavors també hi barreja, és un llibre molt poètic, hi barreja sempre l'olor de magnòlia. O sigui, per la nit de Sant Joan, sempre que parlen la taula, la mare, una de les mares, agafa una flor de magnòlia i és cert que és per Sant Joan quan estan més maques aquelles flors blanques i les posen allà per olorar-les. Llavors, la idea, la metàfora més d'allò que surt a tot el llibre és el mar. El mar com un element de calma però que en un moment determinat pot ser superferotxa i ens pot deixar bastant malament, però que després sabem que es torna a calmar com és la vida. I ella diu, en el llibre, realment passa de tot, perquè passa la vida. Llavors és un relat de gent normal, del carrer, i va explicant aquestes vivències d'aquests dos amics i tots els desencontres al llarg de la vida i tot el que els va passant. A mi m'ha agradat molt. Bueno, recomanable, no? És el que diem, no? És un llibre agradable, que t'enganxa, no? I això és molt important. Hi ha una sèrie que ara estan fent per TV3, que no l'he vista, que es diu 39 més 1. Sí, jo tampoc l'he vist, però s'ha d'acabar. Està basat en el seu llibre, però ella es va desmarcar, en el bon sentit, que els diàlegs... Però d'aquest llibre en concret? No, hi ha un altre llibre que ella ha escrit, que es diu 39 més 1... que han aprofitat una mica l'argument del llibre per fer la sèrie, però que surt el Julio Manrique, etcètera, etcètera. Té molts llibres, aquesta noia, diu, t'hi arriben els ocells, ramblejar, n'hi ha un que m'ha fet molta gràcia, que es diu l'edat en què una dona sap que l'home de la seva vida és ella mateixa. O sigui, és molt bo, jo penso que és per buscar-lo i trobar-lo. Però sabem quina edat és aquesta? Es veu que depèn, això. Clar, dependrà de la situació. És important, això. És un llibre molt recomanable i molt entranyable, molt poètic, molt sensible. Bueno, es nota que m'ha agradat, no? No, i tant, i tant. Ho dius molt bé, això. Molt bé, doncs ja ve que el Jaume amb el cordill a la mà Sí Parla'ns Sí, sí, aquí el cordillet A Catalunya hi ha molts porxos Però poques places porxades A quatre A quatre cares, o sigui Entenem, no? A gran llest tenim la porxada Ah, sí? Tots quatre cares, no? Mira, ves per on Bé, això ho comentarem ara, de la porxada Sí, sí, sí Els nostres porxos sovint són mal girbats, o sigui, girbats, amb barcs desaparellats, irregulars, fets sense una planificació prèvia, o sigui, com si no hi hagués hagut un arquitecte allà, no, vaja, com ha fet aquell prou. Però les pedres i viques dels nostres porxos tenen personalitat, conviden a la reunió, al passeig, a la tertúlia, a l'intercanvi de la fira i també al mercat. En definitiva, és un petit esquel d'ol, que quedi clar, que ens planteja. Jo fa un parell anys que vaig estar per aquí de la França i era un dia a la tarda de pluja, no?, I diuen, ah, anirem a tal lloc i tal, no me'n recordo ni com se deia aquella ciutat, eh? Però, no, tampoc era ciutat, era un poblot així, al costat d'Arcasona, una cosa així, per allà era. I llavors hi vam anar, i plovia i tot, i veiem tu quina gràcia arribar a aquell poblet. Però, caram, tu, no hi havia porxos ni res allà. I a sobre... No creguis porxos fets afegits a l'edifici, sinó que a sobre del porxo hi havia vis-lo. És que el tema d'aquí tenim molts porxos, lògicament, i tenim aquí el Born, hi ha molts llocs, no?, i tenim la plaça Reial. És l'única plaça que tenim a Barcelona que és realment tota porxada, no?, vull dir, és l'única que tenim a les quatre vents, no? però que realment a Catalunya no és l'acostum de la plaça major, no existeix. Molt poques vegades, la plaça de Vic, que és famosíssima, la plaça central és la plaça Mercadal, no és la plaça de Vic. Perdó, no és la plaça major, és la plaça del mercat, queda ben clar. I és el que diem, el que diies tu, són sempre diferents porxos diferents, uns en forma d'arc, altres en forma recta, perquè l'acostum de la plaça major és una cosa molt castellana, no és una cosa catalana. És una altra fórmula de plantejament, no? I tens la plaça major de Madrid, la plaça major de Salamanca, etcètera, etcètera, perquè és un costum, no? Vull dir que és un plantejament diferent. Doncs aquest del Cordilla ho sé igual que jo, no ho sabíem, això. No, no, no, però a veure, sí que hi ha tradició de plaça major, que és a Catalunya, hi ha places majors, no? Però en canvi no té les constants del que seria la plaça major castellana, no? Que és la famosa porxada, no? Digues, digues. Molt bé, no res. Vull dir, ens posem amb el Flarí. Vinga, Flarí, deixa de Flarí. Diu que a Castells serà... Això mateix, sento anomenar un flarí que no és ni el maig, ni el maglari ni el fari, sinó que és un frara. A la llegenda fundacional de la vida hi ha un noble i un bisbe que malden per construir-hi un castell o un monestir. Al capdavall vens el noble i castell serà... però de frades d'Urgell, l'Urgell més ple i prou que en tenen l'hàbit de referir-s'hi d'aquesta manera. Flari també té un ús lingüístic, no clerical, associat al joc de... d'espullar roselles o roelles o encara poputs, que és com em diuen a Castellserà. Resulta que la canalla agafa aquesta flor de primavera, quan encara està tancada, i n'arrenca els pètals per veure si és monja, flari o capellà. en clerical correspondència al joc d'Esbrinar, si és gall, gallina o pollet, que fan a les contrades on la rosella és anomenada gall gallaret, o quic-quiriquic, pip-piripip, o altres variacions gallimnàcies. Ah, és cert, eh? Déu-n'hi-do, eh? Sí, aquest paio és molt bo, eh? Ostres, sí, sí, molt bé. Encara segueix una mica més, diu, la gràcia d'aquest ús plural del Flari és que podria venir... induïda per contaminació del verb flairu, ai, perdó, flairà, que vol dir olorar i prové del llatí fregara. Fragara. Sí, llavors encara hi ha una mica més, però ja penso que així... No, no, perquè ha quedat molt clar, ha quedat molt... Molt bé, molt maco. Fantàstic, doncs mira, escolta, vull dir que aquí tenim una observació d'aquelles que sempre val la pena no comentar, Bé, ara seguirem parlant una miqueta de teatre, d'acord? Llavors, el que sí que farem abans és una miqueta, si em permeté, hem dit que el Joy Cooker complia 60, no sé quants anys, 68 anys, 70 anys, perdó, i com ja sabeu, en aquest programa jo estic sempre darrere d'una peixera, al davant tenim sempre els convidats de sempre, els magnífics companys del Babilònia. Qui ens convida, no? Clar, no, ho he dit malament, anava a dir companys, eh? Com m'hi confós. Però, esclar, jo sempre he demanat que em posessin aquí davant, perquè això és una peixera, hi ha un vidre, que em posessin sobre aquelles finestres, aquelles persianes venecianes, allò que es tanca i s'obre. Sí, home, aniria bé, no? Esclar, i això ho dic perquè, clar, avui ens falta la rosa, però jo hauria de demanar-li a la rosa i a la Lourdes que ens fessin un estriptease avui. Ostres, carai, tu. Sí, sí, sí, i com la Lourdes, encara que... Quina mena, això pot ser. No, no, no, ho dic perquè... Però això, a veure, no, no, no. D'on va això? Però jo havia de venir... Descubre. Deixeu-me acabar. Ah, ja sé la cançó que és. Ah, exacte. No hi ha una càmera, perquè si no ho posaríem, però és que la Lourdes, encara que el que diem, és com Kim Basinger, igual. És un calc de la Kim Basinger. Millor, millor. Ara ho entenc tot. Qui has menjat avui? Res, però avui no diré res. No diré res. Jo ni què menjar ni què he begut avui. Llavors, el que farem, com estem parlant de Joe Cocker, escoltarem la cançó més coneguda de Joe Cocker. És superguapa aquesta. Exacte, i és el You Can Lead Your Heron. El que jo em pregunto és on t'hauria de posar-me jo. Exacte. El Jaume, en aquest cas, el deixem tal com està, perquè no entres en aquest cas, però la Lourdes... Home, això és com tot, hauríem de parlar amb la Teresa. Llavors, el que farem serà escoltar aquesta cançó famosíssima de nou setmanes i mitja. Sí, que és superxula. Exacte, no? I el que farem serà dos minutets i llavors la Lourdes, que després d'aquest estriptease magnífic que ens farà per nosaltres dos, tot sigui dit, pararan del zoo del cristall. Exacte. de vidre del Tennis Williams, perquè diem, és guapa, però a sobre intel·ligent. Ja, quins piropos avui! Doncs bé, acabo de sentir la mitja a la cara, però vull dir que... Però hem de continuar, no? Exacte, no? I la Lourdes, vull dir, s'acaba de posar una altra de les seves ulleres, que li queden també molt bé i tal, no? I ara es parlarà del Tennessee Williams, el zoo de vidre, no? Doncs sí. D'altra tragolla, diguéssim. L'obra que fan al Teatre Goya Codorniu, que l'ha estat dirigida pel Josep Maria Pou, La va escriure el Tennessee Williams el 1944 i continua sent super vigent, no? Ens parla d'una família, de la mare, l'Amanda, està interpretada per la Míriam Iscla, superbé, d'acord? Després tenim la filla, la Laura, que està interpretada, en aquest cas, per Maritxell Calvo. Després tenim el fill, que és el Tom, que està interpretat per Danfis Valduz, i llavors el mateix fill fa de... una miqueta ens explica de narrador, no? Ens parla de què ens parla? Ens parla d'una família amb una situació econòmica dolenta, ens parla d'una mare supercontroladora i que a través dels fills, que a vegades sol passar, vol solucionar totes les seves carències, eh? És una mare que està... diríem, sempre anclada en el passat, jo en el passat vaig ser molt maca, en el passat vaig tenir un marit, però aquest marit se n'ha anat, em ha deixat, però és com si no visqués en el present, sinó que el que vol és solucionar la vida, ja dic, i tot el que li falta a ella a través dels fills. Però clar, té un problema. El primer problema que té és que la filla, la Laura, és una noia molt retraguda, és una noia... que té... a l'obra diuen és coixa, però la mare, quan diuen la paraula coixa, la mare diu això no es diu, no? Coixeix una miqueta. És una noia molt, molt introvertida, degut a la seva, a la seva, podíem dir, en aquest problema de que no camina del tot bé. És una noia que ha deixat els estudis, després la mare l'ha apuntat, doncs mira, faràs comerç, d'acord? I també ho ha deixat. I llavors la mare diu, escolta'm, doncs aquí, hem de solucionar d'alguna manera, hem de buscar un nòvio per la filla. Se l'ha de casar com sigui. Això recordo, jo vaig a llegir-lo en el fa gaire i recordo aquesta idea. Clar, perquè la mare diu, si no serveix per estudiar, estem situats als anys 30, Sant Lluís, en plena depressió. Això és lamentable, eh? Sí, però una dona en aquells anys que no es casava era, bueno... Totalment. Llavors, el nòvio, que l'interpreta molt bé, com es diu el Peter Vives, és com la metàfora del que ens ha d'arribar, allò que espera sempre que arribi, i ens solucioni el que ens està passant ara. El Salvador. Una mica la persona que salva la situació familiar. Llavors, l'obra dura dues hores i escaig i tota la primera part es dediquen a pensar que ha d'arribar a alguna cosa que a vegades esperem que ens solucioni la vida. Llavors, el germà... Clar, el germà està com entre dues aigües. Per una banda treballa en un magatzem de sabates i per ell diu jo no em vull passar tota la vida, però clar, ha de mantenir la família, és el que manté la família. Però a més a més li diuen al Shakespeare perquè es dedica a escriure versos quan està al lavabo. Llavors el germà el que vol és marxar d'allà i dir jo faré com el meu pare, no? Amb el sentit de dir això no s'aguanta, no? I una miqueta tota l'estona ens parla de, no ho sé, de la tristesa d'aquella família, de la fragilitat humana, de situacions que potser podríem ara parlar d'algunes famílies, no? Amb un nivell econòmic... molt, molt difícil, no? I amb una mare que posa totes les seves expectatives i totes les solucions en els dos fills, en el sentit que el fill s'ha de quedar allà, perquè també juga molt a fer xantatge, no? Si tu no et quedes, no se t'occurirà pas marxar, perquè si tu te n'anessis, què passaria amb nosaltres, perquè qui ens mantindria tal, no? I després... pel que fa a la filla l'utilitza també per solucionar una miqueta el problema de la filla perquè si ja me la traig de sobre i a més a més jo em quedo més tranquil·la i és una obra que la primera part dura una hora com deia abans que costa una miqueta, és densa és punyent perquè s'asseuen a esmorzar i la mare controladora li va dir al fill com ha de menjar, què ha de menjar que ha de menjar això, que ha de deixar allò que s'ha d'aixecar, que tal, no? i a la segona part fa una miqueta més de gir en el sentit que sembla que ha d'arribar aquest nòvio però resulta que arriba aquest nòvio però tampoc ens pot solucionar la vida per perics motius no explico perquè si no no té gràcia però molt recomanable a mi el que m'ha semblat interessant és de la manera que has explicat com has vist tu a la mare que en definitiva és una persona que parteix d'ella mateixa o sigui diu me la trec de sobre i en definitiva em quedo tranquil·la que és una mica el que a vegades veiem en moltes famílies, volen dir, ostres tu, el problema més greu el tenim aquí, hem de veure com ho fem, com treballem perquè realment desapareixi i llavors jo soc aquell individu. Aquesta seria una problemàtica que tot just ara quan comencem a parlar del cinema hi ha una pel·lícula, és una d'aquelles constants que veritablement en trobem amb les famílies que lògicament entren en un camp de desestructuració... a vegades per coses com la que dius tu, perquè hi ha una individualitat molt gran i allò es va greujant, altres vegades perquè la problemàtica és molt greu i veritablement allò fa que un diu, és que no sé què fer, no? Vull dir que això també és molt important. Jo veig un punt aquí també important que l'he anomenat al principi, és que el fet que la mare estigui, no sé si és correcte, però anclada en el passat fa que... ella tota l'estona estigui explicant com va conèixer el marí, però és que no ens aporta cap solució en el present. Perquè com ella representa que el present no pot fer res, o no se li correix, llavors, clar, carrega tot el present en els fills. Però és que en aquest cas, Tennessee William sempre fa el mateix amb les seves obres, on repeteix bastant. Quan parlem d'un tramvia anomenat de 6, també... Hi ha aquesta idea. Hi ha una obra que vull donar-li al cap i ho diré abans d'acabar el programa seguríssim, que és una peça també que el pare marca a la filla. Fins i tot es parla d'abusos, fins i tot. Arriba fins al límit d'aquest pare i no sé quina obra és ara, però és una pel·lícula dels anys 60 en blanc i negre que és espectacular i no sé com es diu ara. El Wittenberg en va fer una, que s'ha fet en teatre i tot. Sí, celebration. Sí. No, però no és aquesta, però té una línia... No, però refereixo a aquest cas que el pare està amb la seva filla al mig de la, diguem-ne, que seria en una Amèrica d'aquelles mitjues, no? I llavors aquí hi ha una situació estranya d'aquesta filla que té una fantasia de sortir d'allò, però en canvi el pare l'està marcant per una sèrie de qüestions, no només psicològiques, sinó també físiques, no? Físiques, sí. I no sé com es diu l'obra, que ja ho recordaré, però val la pena veure. Llavors, només un comentari que fa referència al títol, el zoo de cristal o el zoo de vidre, la idea és que la nena aquesta, que té aquesta dificultat... Sí, sí, s'ha fet, s'ha fet. Aquesta dificultat en caminar i tal, és com si es tanqués en un món interior en el qual el que fa és tenir tota una sèrie d'objectes de vidre, té un unicorn i tal... i està molt ben representada perquè la fragilitat d'aquell objecte és la fragilitat seva. Llavors ella es dedica, s'omple l'escenari com d'estrelles, es dedica a netejar tota l'estona aquells objectes, com si els hagués de cuidar molt i tot el seu món passa per allà. Vaig trobar molt a encertar perquè quan comença la teatre veus enfocat un unicorni petit, i ja tota l'estona al llarg de bastanta part de l'estona està enfocat llavors ens delata la fragilitat d'aquella noia que és incapaç de sortir al món exterior està completament tancada i que està emmarcada per aquella mare que sempre està dient el que ha de fer i és que quan llegeixes l'obra és molt punyent l'obra llegida hi ha un moment molt xulo referit a això que tu dius que la mare li diu el que ha de fer que en el mateix teatre hi ha com un petit balcó i surten a la nit i surten i diuen hi ha la mare i la filla i la mare li diu perquè la mare de tant en tant navega i diu que vol la seva felicitat li diu a la filla va demana un desig i la filla es queda allà i diu què vols que demani? O sigui, li pregunta a la mare per veure el nivell en el qual de dependència, etcètera. Una obra, ja us dic, molt recomanable. Perfecte, doncs la veurem seguríssim. Jo abans de parlar d'aquest que deia el Jamo de Mainscape, vull fer una mica crítica a Destroyer, que faig jo sempre de tant en quatre, destrossar certes pel·lícules. No, jo no tinc el dret de destrossar cap pel·lícula, però hi ha un parell de pel·lícules que han aparegut els últims mesos, que és una que es diu Hèrcules, l'origen de la leyenda, I l'altre que es diu 9 meses de condena, no? Vull dir, una és una pel·lícula, Hèrcules ja sabem de què podem imaginar, pel·lícula pensada en 3 dimensions, no? Estem parlant, com a mínim, l'únic que la salva és que en aquest cas apropa la mitologia a la gent jove. Això és molt important, no? Vull dir, com a mínim, saber que existeix una mitologia clàssica, que tot això a la fi i a cap és la base, no?, de molts còmics, no?, o de moltes històries que han vingut després, no?, i que almenys serveixi per la gent sàpiga el que hi ha, no? Aquesta pel·lícula és una pel·lícula de Rennie Harlin. Rennie Harlin és el famós que va fer aquella famosa pel·lícula que el va catapultar, no l'èxit, sinó una mica la desgràcia, que va ser l'illa dels caps tallats, l'illa de les cabesses cortades. i que, bé, doncs és un senyor que fa pel·lícula d'acció però les fa bastant malament. Però bé, és una qüestió que en aquest cas no entrarem. Aquí hi ha molta infografia, hi ha molts efectes especials, no? Dir que la pel·lícula en si mateixa s'aguanta molt bé, com a mínim hi ha hagut una mica de serietat a l'hora d'aprantejar aquesta fortalesa del segle VIII abans de Crist, perdó, XII abans de Crist, aquella mena de... de ciutat mítica, que és la ciutat de Tirinto, que com a mínim queda molt ben presentada, però en canvi el que és la temàtica, el que són els famosos treballs d'Hèrcules, una mica la part aquesta potser més mitològica la deixa en un nivell molt baix, però almenys com a mínim que la gent jove sapia que és Hèrcules, que això és molt important. Per tant, ens quedem aquí. La pel·lícula té una certa acció, està bé, però tampoc ens tirarem... No ens traurem... La roba. No ens agarrarem les vestidures davant d'aquesta pel·lícula. I l'altre és 9 meses de condena, que és la segona gran pel·lícula guanyadora dels César, diguem, de França, després de... La que parlàvem l'altra setmana. Guillaume, todos a la mesa. Exacte. Doncs va ser la segona. Guillaume va guanyar cinc estatuetes i, en canvi, va guanyar dos o tres, me'n recordo ara. És una pel·lícula que és una comèdia que te l'has de creure. Partint de la base d'una dona que és jutgesa a França i que té un moment de... borratxera, amb una festa d'aquestes de funcionaris, no? I llavors el que li passa és que li passa una cosa molt curiosa, és que perd el senderi, perquè veu més el conte, i pel carrer té el típic d'una senyora que es dedica 20 hores al dia, entre cometes, a dedicar-se a una manera molt sèria, molt tal, i llavors s'emborratxa, surt al carrer i agafa el primer que es troba pel carrer, té una relació sexual i queda embarassada. I llavors, a partir d'aquí, el que agafa és que agafa un xoriço de molt de cuidado, no? Vull dir, bueno, i aquest senyor diu, bueno, ja que es posa aquesta tiro, doncs vinga, va, fem el que sigui i la deixen mal, perquè ni precaucions ni res, no? Què passa? Que llavors arriba per una sèrie de qüestions adonar-se d'aquelles que està amestat, una persona que pretenia ser gairebé el gallardón de França, el ministre gairebé de la justícia, i hi ha una sèrie de paròdies, situacions que et deixen entre veure quan es troba amb aquest pare, que és un lladre, i a la fi hi ha cap... que la fia cap és tendre... Bueno, hi ha una mena com de comèdia d'aquesta una miqueta que s'agafa pels pèls, no? Bueno, està bé, està simpàtica, està dirigida pel propi que fa de xoriço, que és el... ho direm ara, Albert Dupontel, que és un senyor que si el veiéssim segur que coneixeríem, però bé, la pel·lícula és una comedieta agradable i s'aguanta, i per tant a França s'agrada això bastant, com a mínim deixem-ho així i que t'ho passes bé, però has d'entrar en el joc, si no, no t'ho creus res. Jaume, dues mares perfectes i viva la llibertat, no? Sí, digues. Bé, les dues mares perfectes és exactament el que tu plantejaves fa una estona, que són dues grans amigues de tota la vida. Natalie Portman i la... Mike Brink, és? Com? No ho sé qui és la tant. Brink, molt bé totes dues, no? És una pel·lícula australiana, però que també té coproducció en França, és d'aquest any passat, i llavors el que planteja precisament és això, aquesta gran amistat que es pot arribar a tenir, que de cap manera pot arribar a tenir, doncs, cap més, tot i que algú pot interpretar, no té més que això, un gran amic, no?, i les grans avantatges de tenir, doncs, amics, francament, potents, que tu puguis sincerar-te d'una manera absoluta, o sigui que tot el que tu saps i opines, doncs ho confrontes amb l'opinió de l'altre i llavors, lògicament, ja no et quedes tu sol, és una mica aquesta obertura, no? Tenen dos fills, o sigui, dos nois, i llavors aquests dos nois, i aquí és on jo deixaré el suspens, no?, tenen un pes molt important en l'amistat d'aquestes dues mares, que té la seva lògica. Té la seva lògica perquè són dues grans amigues i aquí entrem a la dimensió aquesta de compartir, també. Ja no és jo, sinó el d'això, l'obertura. Però també l'inconvenient. O sigui, en definitiva, aquí el que s'introdueix és un joc que ja no a dos, sinó a quatre, que portarà uns condicionants que per a mi són extraordinaris per reflexionar... sobre la mateixa moral que tantes vegades ens predomina, però també en el sentit de la impossibilitat de substreure't de la culpa, malgrat que tu no siguis una persona connectada precisament amb el que... amb el que és la culpa, no? Vull dir que si no ho pots relativitzar. No fa gaire que em vaig parlar del fet de la culpa amb un matrimoni que ella era creient i ell no, i es deia, bueno, cantaven i tal, no me'n recordo ben bé com se deia. Bé, és igual. Llavors, doncs, de la manera que reaccionen un a l'altre. Aquí hi ha tot un seguit de variants que són molt importants, i diria que segons quina dinàmica es pren en determinats moments de la vida, ja ho podreu veure, doncs lògicament condicionarà tota aquesta vida, o sigui, difícilment te'n podràs substreure perquè marcarà d'una manera clara. I en quant a l'altra pel·lícula, doncs tot el contrari. Sí, tot el contrari. Aquí no estem pas amb un rigor extraordinari, sinó que estem amb la part aquesta més políticament incorrecta que tenim gairebé tots. És difícil que hi hagi una persona que no opini sobre qualsevol polític d'una manera desqualificadora. Ens sentim superiors. És un polític. Bé, doncs aquí la pel·lícula ens planteja aquesta constant i el desànim que això crea a nivell col·lectiu. És a Itàlia, això. Aquest és un líder de l'oposició. I llavors aquest senyor, exactament igual que el presoner de Zenda... Recordeu, aquesta pel·lícula té un germà que és igual que ell, no? I llavors dius, home, potser que el canviem. El germà, jo només us explicaré una cosa i així tindrà la seva importància, ja ho veureu. El germà té un tractament psicològic-psiquiàtric, però és el que salva la situació. Res més. A partir d'aquí, clar... Sí, sí, sí. Però aquesta pel·lícula és italiana, realment. És italiana. L'estan fent ara, ja. És actual? No, no, encara no. Ah, vale, vale, és una preestrena. Fantàstic, fantàstic. Home, jo, per lo que has dit als polítics, ha de ser interessant, perquè és el que hi ha pel carrer, no? I a Itàlia, tot com està la cosa, també no creguis que... També a Itàlia està una cosa molt fina, eh? A veure, ara estàs parlant de la gent de les eleccions del proper dia 25... I la gent està també amb aquests trets, no?, amb aquests trets, i aquest que diu això i aquell que diu allò, no ho sé, jo pregunto que si s'ho han guanyat alguns, no? Vale. O no? Ostres. Doncs a partir d'aquesta opinió... Pensem-ho, pensem-ho, no? A partir d'aquesta opinió que tu acabes de dir, que és gairebé general, no?, doncs ens situa la pel·lícula, i a partir d'aquí... Doncs bé, ja ho veureu. És que hi ha coses molt interessants. De la manera que, en fi, ja en parlarem. O sigui, que l'han d'estrenar, no? L'han d'estrenar. I com es diu, perdona, que ho has dit? Visca la llibertat. Com els queda dos minuts i no podem parlar de Mindscape, parlem la setmana que ve, Jaume, amb tranquil·litat, perquè m'agrada comentar-ho, perquè abans amb el Jaume hem comentat certes cosetes de la temàtica. Mira, m'ha vingut al cap, gràcies al tema que vas comentar així a sobre, d'una pel·lícula que és una cosa que s'ha de comentar i que justament ara venia amb una persona i m'anava comentant. Aquest divendres, a les 8 de la nit, és l'última oportunitat de veure una pel·lícula que ha passat no desapercebuda, és un mig metratge, que és raro, perquè dura 53 minuts, que està involucrada aquesta persona, que tampoc diré el nom en aquest cas, encara que està involucrada també a Ràdio d'Esvern, tot sigui dit, és un col·laborador de Ràdio d'Esvern, I és una pel·lícula que es diu La revolució dels àngels. Resulta que és una d'aquestes pel·lícules que a vegades ens ha de comentar a nosaltres, que és una mica com aquell cinema fòrum, que després hi ha aquell moment per parlar amb el director. És una aposta molt arriscada, sorgida, curiosament, d'un grup de gent que treballa al món de la ràdio, com nosaltres, que ens dediquem de forma amateur, però altra gent que ens dedica de forma més sèria... justament de l'antiga Onda Rambla. És professional. No, no, home. La gent que està a la ràdio és professional tota. Des de la Julia Otero fins a nosaltres. Faltaria. Serioso, no? Qui estigui davant d'un micròfon és professional. Això sempre ho dic jo, home. És seriós, no. Bueno, qüestió, que ens queda re i acabem. Llavors vull comentar una pel·lícula que és una temàtica tremendament punyent i que realment crida molt l'atenció. La Revolució dels Àngels és una pel·lícula que tracta justament El que, per desgràcia, ha passat a Lleó. Aquella revolució de la gent, en aquest cas, malalta, davant de la situació de crisi, que en aquest cas reacciona i pren mesures contra els polítics. No és el mateix que ha passat ni molt menys a Lleó, amb la senyora Carrasco, però ja és una altra opció. Per tant, és una temàtica tan punyent que, davant de la presentació d'aquesta pel·lícula a diferents medis de comunicació, cap ni un ha volgut involucrar-se. I no estem parlant d'apologia del terrorisme, estem parlant d'una ficció que es podria donar o que s'ha pogut donar o el que sigui. S'ha donat ja o no? Exacte, encara no. Però que es podria donar, per què no? És aquesta reacció d'aquesta gent malalta terminal que reacciona davant de la manca de sanitat i lluita contra, evidentment, aquesta política que no té res a ser. Déu meu senyor, ens passem de l'hora. Adéu. Fins una altra. Adéu. . . . . . . . . Al Just a la Fusta parlem de tot el que passa a Sant Just. És una cosa molt dura, la pujada de l'Iva. Està marxant pel costat de feina i veus que són gent més o menys preparada. L'única solució jo veig que ha de ser alguna cosa revulsiva com el que va passar a Islàndia. Cal posar optimisme on no n'hi ha. El Juden està al costat d'ells perquè hem de trobar alguna solució. Que sigui, que sigui, que estigui davant. El principal són els interessos de Sant Just. Sempre s'ha de costar algú que té alguna pregunta o que té alguna resposta. Perquè hi ha d'esperança, no?, si es fa bé. Just a la fusta. Vivim Sant Just en directe. Cada matí, de 10 a 1. La Penya del Morro és un programa de ràdio que fan una vintena de col·laboradors cada tarda de cinc.