Colònies tèxtils i memòria obrera; Intemperie i Hombres desnudos; No respires, El Petit Príncep, Money Monster i el clàssic El Buscavides

Bona tarda, benvinguts un dijous més al Babilònia, a aquest programa que ja sabeu que des de fa quatre temporades ja estem aquí donant guerra. I bé, doncs, i el segon de la temporada 2016-2017, tenim de nou a la Rosa, alcalà, la nostra Rosa que la setmana passada no va poder estrenar el programa amb nosaltres, temporada, i ja la tenim aquí. Tenim el David Montaner, que també és un d'aquests clàssics, que ja és avorrit de tant de temps que hi ha aquí. Però avui tenim una novetat. Tenim el Nacho Alonso, que és una nova incorporació. Bona tarda. Què tal, com estem? Bueno, doncs mira, aquí esperant. El debut amb els nervis del debut. Clar que sí, clar que sí. Com el Messi en el mig del camp, quan ha de treure la pilota, doncs així, jo esperant. No et preocupis que, escolta, farem aquí ajuts i el que faci falta, sí, eh? Si es quedem una miqueta allò, que no toquem a la porteria. Perfecte, fantàstic. Molt bé, doncs el que farem, com sempre, ja sabeu que fem una mica d'introducció. Avui farem gairebé un especial dedicat a llibres, un especial dedicat a cinema, i al final parlarem definitivament d'una sèrie que almenys el David i jo ja portem tota la vida intentant acabar de veure-la. Tota la vida, no. Bé, però portem temps, eh? Jo vaig ser bastant... Però ja esteu al dia, no? Ja, sí, sí, sí. A tu ja et coneixem. Tu vas començar i vas anar pinyom fins que la vas acabar. Sí, cert, cert. Jo tinc que reconèixer... Ventajas de ser soltero. Hola, hola. Comencem molt malament, eh? Ui, els tòpics. Comencem molt malament. Jo no puc. Jo a les sis de la tarda no el puc posar hot. No, no, ja, ja. Estan els meus nens mirant la tele. Això t'entens? Això és el que he de tenir prou, eh? Això és plan. Això ho entenc, eh? Vull dir que, evidentment... Però, bueno, també he de dir que en un mes i mig me la vaig polir tota, eh? Vull dir que també són 60 capítols d'una hora, també. No, però, bueno, vaig anar a veure, però t'enganxaves, i llavors ja vaig anar a veure una altra, no? I, bueno, i el que passa, no? I hi ha la gent que ens agrada... Que t'enganxa i no pares. Que no pares, no pares, eh? És el problema. Però, bueno, això serà el final del programa, però abans el que farem és, primer de tot, parlar de... Bueno, la Rosa ens farà un mix, eh? D'una visita a les colònies tèxtils, amb un llibre, amb una sèrie... Bé, d'això ja no explicarà ella, deixem la sorpresa. Després es parlarà el David de l'obra Intempèrie. És un llibre que aquí uns quants també l'hem llegit, però, eh? Exacte, és una cosa molt peculiar i molt curiosa. Del Premi Planeta parlarem també, amb hombres desnudos, que també és una cosa, insisteixo, també peculiar. I en cinema parlem de tres novetats. Nacho, no respires, això. És que tenim un dubte amb el títol. No, és una ordre. És una ordre. Pots respirar, eh? No t'ho prenguis a peu de la lletra, eh? Clar. I t'acordaré viure sense respirar. Sí, sí, sí. A la ràdio és molt important respirar, perquè, si no, llavors sí que et quedes enganxat i no surts d'una. La Rosa ens parla del Petit Príncep, també parlarem de Monty Monster, que és aquesta última pel·lícula de la Jodie Foster, que és una cosa, també, insisteixo... Jo crec que parlem de coses bastant peculiars, insisteixo. I, per últim, un clàssic. tant en quant, aquí ens agrada molt això dels clàssics i recuperem, encara que siguin clàssics dels 90 també, però ens anem una mica més enrere i ens fem amb el Buscavides i Paul Newman i també el Nacho ens farà un comentari i per últim, Jogo de Tronos també per aquí, a mig programa agafarem, posarem aquesta bola de vidre d'aquí amb aquestes històries, farem una mena de discoteca sí, aquest rotllo una mica xotxi, a mi em fa gràcia es diu així, eh, aquesta cosa dels 70 vull dir, no, no, és aquest nom la bola de lluantons es diu xotxi no, home, no el concepte aquest de la música dels 70 aquesta cosa petarda i tal això és una forma de dir es pot dir xotxi, es pot dir avui fa 25 anys que es va morir Tino Casal quan? 25 anys avui, i m'ho dius ara ara m'ha vingut al cap no existeixen whatsapps per agafar música o què, David? la setmana que ve posarem Tino Casal ho dic perquè aquesta, fem un aniversari en aquest cas, un senyor que molt poca gent coneix que és el Nile Rodgers però és el gran productor de la música disco i de la música dance dels 80 sembla estar darrere de molts grups de Michael Jackson, de molta gent i tal ha estat darrere i escoltarem un tema clàssic que és Le Freak allò de Chic Le Freak que és un clàssic d'aquests que hem ballat tots bueno, vaja, d'una forma increïble però bé, això serà a mirat el programa què, què, què, digues, digues no, no, que volem veure la demostració aquí exacte, sí, sí que em faltava a mi Rosa, comencem amb aquesta visita a les colones tèxtils sí, vinga mira, és una visita que vam fer fa molt poquet a algunes de les colònies tèxtils que hi ha al llarg del riu Llobregat n'hi ha, espera es van arribar a construir 18 colònies amb un total de 20 quilòmetres de riu imagineu-vos, això vol dir que estan superjuntes amb un quilòmetre o quilòmetre i poc hi ha una colònia tèxtil és curiós perquè això és que ara quan repassava les notes d'aquell dia és curiós perquè la major part dels empresaris o dels industrials per exemple, els Güell que van tenir també colònies exacte eren antics negreros sí, clar havien començat amb tot el tema del cotó a les Amèriques eren els indians que van estar allà fent fortuna i quan ja es va acabar la història el comerç del cotó doncs mira van venir aquí amb el tema de les indústries tèxtils de les colònies seguint l'exemple d'Escòcia que allà també ja tenien la tradició de fer-ho d'aquesta manera perquè era era l'incipient començament de la revolució industrial amb el que suposava també no, la revolució industrial ja n'hi havia vull dir, més que res la revolució obrera amb els problemes que ja tot això començava a donar a les grans ciutats on hi havia tants treballadors llavors era una forma de mantenir els treballadors aïllats d'alguna manera amb un sistema de colònia tèxtil que pràcticament és que no podia sortir s'autoabastien fins i tot tenien l'escola allà tenien l'economat tenien com es diu el sacerdot el mossèn tot és que no calia anar a sortir en lloc les seves cases molts alguns podien tenir un petit or també si volien on el metge tot això sí que estàvem ben atesos pel que li interessava al propietari ho dic perquè això també es va després generar un debat de la famosa pregunta o la valoració de dir les colònies tèxtils era el feudalisme posat a les fàbriques o és realment l'oportunitat de millorar de vida de millorar de vida per a aquestes persones és que és això segons com tu miris per a aquestes persones viure a les colònies era ideal era bueno els havien servit la vida perquè si no els veien abocat a treballar al camp amb males collites i estaven superagraïts al senyor a l'amo es parlava de l'amo però potser a canvi d'una explotació important vull dir que em refereixo que potser guanyaven uns diners però treballaven moltes hores també és una relació per això de feudalisme per això de servitud esclavatge segons el que passa és que potser potser tothom treballava moltes hores també però això és com la intenció jo crec última d'això perquè jo he visitat la colònia Güell i tal i ment papà i hem pensat sobre el tema era una mica de buscar l'antídot el que era el comunisme en aquell moment diguem-ne que el treballador doncs tenia l'amo capitalista i tenia una alternativa que era el comunisme que era una alternativa que els amos capitalistes no volien era un perill en aquell moment però estava començant i el marxisme ja havia passat però diguem-ne que s'estava ja preparant el que vindria després no sé si s'abans la revolució russa o després o just en el moment diguem-ne aquí hi ha molta febre essència és a dir hi ha una alternativa hi ha un sistema d'idees que pot vèncer el comunisme i pot demostrar que el capitalista no és intrínsecament dolent sinó que mira podem fer una societat utòpica sense l'utopia sense el dolent de l'utopia pel capitalista hi ha un dobó de l'utopia però veus que així això és com un experiment podia funcionar i es podia treure diguem-ne a la massa obrera a un tipus d'idees que no fossin tan perilloses com el que era el comunisme més més ratificat diguem-ne allò és la idea és una barreja d'idees si voleu llegir una novel·la que parla una mica d'això és la ley de los justos del Xufo Llorenç ah sí senyor cert això comenta molt bé doncs una miqueta és això una miqueta per centrar-lo són aquí a Catalunya es van muntar o es van construir i es van organitzar aquestes colònies tèxtils al costat a la vora del riu Ter i del riu Llobregat nosaltres en concret la visita va ser a tres o quatre del bueno tampoc no les veus totes veus el que està obert al públic el que s'ha museitzat d'alguna manera la colònia Vidal per exemple sí que la tenen la pots visitar i veus veus des del cafè antic l'escola com era la part on t'estan tota la maquinària t'expliquen també com funcionava cadascú què mercat estava cada funció o cada feina on estava la colònia Vidal la colònia Vidal estava a prop és que no sé ara jo és que està tot molt a prop Gironella Verga estàvem per aquesta zona pensava que era jo més avall no no no és a dalt és a dalt després la colònia Viladomiu també que aquesta sí que està es conserva millor i encara la gent que hi viu perquè va ser que l'amo va vendre les cases quan ja va tancar la fàbrica va vendre les cases els propis treballadors llavors clar és una colònia viva encara viu gent i encara ho conserven força bé en canvi l'altra la colònia Vidal esperem que no però podria tenir els dies comptats perquè això estan mans privades i el dia que li facin una oferta per fer jo què sé una urbanització pot mirar m'entens s'ha d'aprofitar ara que encara es pot visitar després també van veure la colònia Guixeró perquè la veus la desclosa com funcionava per agafar l'aigua i per fer funcionar els motors és que les visites són completes val la pena a anunciar-te la va guiar a l'assumpte Montellà que és una historiadora ja us vaig explicar que també havíem fet la batalla de l'Ebre que havíem fet també el tema de la maternitat d'Elna ella clar és historiadora està escrivint aquestes històries aquestes històries de la història de Catalunya des del punt de vista també amb bols de dona intentar una miqueta buscar el protagonisme també que a vegades ha quedat una miqueta com tancat o oblidat una mica a veure ho explica tot però ella li fa gràcia de dir que també és una miqueta això i vull dir que per això també comentava el llibre que està molt bé també ella com fa aquesta explicació perquè ha fet una tasca d'investigació molt bona ha parlat fins i tot amb gent que treballava que ara ja són grans però encara li han pogut donar el testimoni penseu que les colònies es van anar tancant fa poc la última la que es va tancar el 1980 no la de Cal Rosal no me'n recordo quina s'havia tancat el 1980 no sé si era una de les dues o la colònia Vidal o la Vidadomiu més o menys per aquestes dates o sigui que són molt recents fins fa poc s'estava treballant allà totes basaven amb la força de l'aigua clar totes per això estan col·locades al costal del Llobregat totes tenen la seva resclosa veus com fan el sistema de recollir l'aigua bueno de conduir-la cap a on hi havia tot l'engranatge aquell una mica com van veure cap allà amb el Museu de Paparers doncs això és molt interessant des del punt de vista històric d'organització de model de tot de les dones també clar perquè després t'explica molt qui treballava sobretot la gran massa de treballadors eren les dones que ja eren les que estaven als telers els telers després els homes feien sobretot tasques de manteniment com es diu el capatàs no? això a l'amo el puntable sí normalment l'encarregat l'encarregat tot això es veu molt sabeu la sèrie Olor de Colònia que està basada també en el llibre de Silvia Encantara es veu molt i la veritat és que és molt fidel a la realitat és molt fidel és com un patriarcat perquè les dones que encara ho recorden t'ho expliquen tal qual a més tenien els safarells també és molt interessant perquè veus els safarells com anaven a fer la colada era el moment de la distració una mica de relax de poder explicar el que passava a la colònia que no era tan fàcil sortir no era tan fàcil en algunes havies de demanar permís per sortir si havies d'anar a fer alguna gestió o alguna cosa fora jo què sé a Barcelona sí mira una cosa la setmana que ve parlem d'una pel·lícula que es diu Volcània espanyola que fa poc ha sortit i tracta d'aquest tema però és un punt de vista sectari és a dir el tema d'una colònia industrial però es converteix en una secta jo comentarem la setmana que ve perquè avui no tenim el temps suficient rosa però intentarem comentar-ho perquè val la pena a la que vaig estar va ser la de Sant Corneli a les mines de Cercs no sé si ho estàs sí ho vas dir sí ho he dit encara no aquesta no aquesta és una mina ai és una colònia minera no és però el sistema ve a ser també sí igual igual igual perquè és un castell bastial pujant fins a Cercs que era el de l'amo també eren d'aquests que venien de Cuba i tot això i volia estar dedicant a l'explodació minera i va estar obert fins l'any 91 les mines i llavors van tancar doncs don i do és és que era molt recent aquest sistema res fa 20 anys 25 anys que encara que encara funcionava sí sí és molt recent jo tinc de la colònia Güell jo conec gent o que encara viuen a la colònia Güell o han anat a Sant Vicenç o així que havien treballat venia una parella gran gran vull dir 70 i algo d'anys 75 i la dona ho explicava és que jo treballava com deien elles a la contínua la màquina que era la contínua que no podia parar bueno a casa de la meva àvia i a casa de la dona havia treballat a la colònia Güell això a la contínua a la màquina contínua que no podies a casa de la meva àvia al costat no era una colònia pròpiament dit sinó una feia que es deia Can Rosers que estava a Cornellà i aprofitava el canal el canal de la Infanta que passa per Cornellà hi havia el saltant d'aigua que malauradament quan l'aigua era clara no passava res però quan l'aigua era contaminada allò era una vaporització de productes tòxics sí doncs aprofitaven la força i era una colònia textil també no en el sentit estricte de tothom allà no vivia allà només era colònia i jo crec que hi havia les cases on vivien els meus avis que eren unes cases baixetes que potser si amb el seu origen devien ser de la colònia perquè estaven just a davant però que em sembla que després ja vam perdre qualsevol lligam i que cadascú ja era un lloguer o així és que és molt interessant perquè tots ens despertarà i ens recordarà moltes vivències i coses penso que val la pena ho recomano molt o bé ja dic amb l'assumpte Montellà seria ideal perquè és una passada a més és superagradable és molt didàctica t'ho fa viure és que t'imagines allà tu ja que estàs allà a la fàbrica a la màquina aquella fantàstic més en treballar a treballar molts joanets sí exacte és el que et volia dir mira després clar també vaig llegir el llibre del Miquel Martí Pol que es diu La fàbrica és un llibre de poemes perquè ella en el llibre reprodueix un dos bueno reprodueix d'or i aquest us el desiré si voleu res és molt content i bueno és això a més ell també Miquel Martí Pol havia treballat també al riu Ter que hi havia colònies doncs ell també havia treballat en una fàbrica textil el que passa que després per la seva malaltia ja no va poder ell estava a les oficines estava de comptable o d'ajudant o alguna cosa aquest es diu Elionor l'Eleanor tenia 14 anys i 3 hores quan va posar-se a treballar aquestes coses queden enregistrades a la sang per sempre duia trenes encara i deia sí senyor i bones tardes la gent se l'estimava l'Eleanor tan tendra i ella cantava mentre feia córrer l'escombre els anys però a dins la fàbrica es dilueixen en l'opaca grisó de les finestres i al cap de poc l'Eleanor no hauria pas sabut dir d'on li venien les ganes de plorar ni aquella irreprimible sensació de solitud les dones deien que el que li passava era que es feia gran i que aquests mals es curaven casant-se i tenint criatures l'Eleanor d'acord amb la molt sàvia predicció de les dones va créixer es va casar i va tenir fills el gran que era una noia feia tot just 3 hores que havia complert els 14 anys quan va posar-se a treballar encara duia trenes i deia sí senyor i bones tardes és això era la família que anava treballant ara tant el lloc de treball exacte i després un altre en contra també molt curtet molt curtet que diu era una pregària que fan els treballadors com si fos un pare nostre no? sí per a nostra que esteu en el cel si ha augmentat sovint el nostre sou vingui a nosaltres a la jornada de 7 hores facis un xic de nostra voluntat així com la d'aquells que sempre manen el nostre pa de cada dia doneu-nos el més fàcil que no pas el d'avui perdoneu els nostres pecats així com nosaltres perdonem els dels nostres encarregats i no ens deixeu caure a les mans del director ens advertiu-nos si s'apropa amén això aplicable ara eh actual vull dir que això perquè ara això està donant la volta clar no? els jefes d'avui en dia ho podem aplicar escolta doncs això és magnífic és un colofó meravellós una foto i el whatsapp això ho penjarem això ho penjarem el que ets si lo quiero eh molt bé molt bé és que això no s'ha perdut doncs molt bé el que bueno això a vegades mira això es fa pensar que potser lo millor a vegades és millor agafar i marxar a la muntanya no David ho dic per intemperie bàsicament i anar-te amb un món paral·lel entre cometes no hi ha massa muntanya ja em sembla jo crec que ja és massa pla ja és pla hòstia és bèstia és aixut és la primera novel·la del Jesús Carrasco sí és la primera hòstia però allà va treure tot va abocar tota l'essència que portava ella dintre ho va deixar amb aquesta novel·la el comparant amb qui no? amb el de Libes ja són paraules paraules mayores i és que té un llenguatge jo també l'he llegit espectacular el tema el tema comença que un nen s'amaga a la nit s'amaga i qui s'amaga? s'amaga de gent del poble que l'està buscant clar tu penses algú ha passat aquí gros perquè aquest nen s'estigui amagant a més a més amb unes condicions bèsties només s'amaga amb un forat que ha fet ella a la terra tapant-se en branques i es queda allà hores i hores i hores pixant-se i fent-se tot a sobre que dius hòstia però li és igual imagina la por que ha d'arribar a tenir per un nano no específica l'edat això és cert no sé 10 o 11 anys sí intuèixes per aquí és un preadolescent així i bé això està ambientat a la novel·la aquesta bé a la castilla que allà profunda castilla o extremadura també podria ser és un lloc també determinat és un lloc comparat amb el de Bolívia és potser com la meseta és com la meseta jo potser que l'àfis és carrasco va néixer a extremadura és d'estremadura igual és d'estremadura tampoc no m'estranyaria no mesetàrio si no no el dèiem que hem enlloc un lloc inòspi sí jo crec l'època en què està o està ambientat no diria que és de postguerra sinó potser una mica més endavant pels cinquanta cinquanta cinquanta cinquanta principis de seixanta sí perquè un dels protagonistes va amb moto un moto i quinsa els quarantes així anava amb moto la gent anava ja més endavant era una cosa que era el desarrollismo i havia començat una mica a arrencar feia pinta que anava amb un fitroenotxo amb voltes d'aquests acertalats però les essències encara eren molt antigues hi hagués gent que se dediqués al seu molt desvivent i fos anar amb el ramat de cabres i no tingués una vivenda fixa això vull dir és molt estrany tothom té un allar i als setanta ja no passava tant per això dic cinquanta i seixanta bé doncs el xaval aquest doncs doncs fuig fuig fuig i no sap de tothom està en temps delgada de la seva família i és un me'n vaig i no sé on perquè la desesperació em fa marxar i trobo un personatge doncs que diguem-ho així la tempera hi ha tempera aquesta por i l'ajuda una mica el guia l'ajuda a dir bueno vine amb mi i de moment doncs a veure a veure què fem no? i és un pallo que evidentment fa pinta de ser un pobre home sense uniletrat sense cultura però que té aquell sentit comú de la gent de poble que que distingeix les coses essencials entre elles evidentment la maldat i la bondat dels homes i el cal de bones a primeres que es diu i bé és el seu suport i es pot dir que la seva única família a partir de llavors perquè el nano porta tal trauma a sobre no explicaré res més al final s'acaba sabent per què té el trauma o... sí, sí, sí tot està explícit bueno ho vas deduint vas deduint de mica en mica no t'ho diu clarament no t'ho diu però ho vas sí, a mesura que s'apropa l'altre personatge és molt curós a l'escriptor a l'hora de deixar anar les dades perquè tu puguis anar enganxant però que alhora no et faci perdre diguem-ho així la intriga de què està passant allà no sé què dir jo crec que és un llibre l'expressió el vocabulari és impressionant és molt rica a vegades deies què està dient exactament quin concepte és aquest la paraula a vegades és que és això és una cosa com bastant que té molta vocabulari de la terra de l'atura dels fenòmens bueno molt rica perquè no plou però bé és com un desert allò és com una travessa amb el desert si l'escriptor hagués mamat tot aquell ambient rural i sàpiga o s'ha documentat molt bé també pot ser bueno jo per això com que ell va néixer a Extremadura el que veu que ara treballa a Sevilla està de professor o alguna cosa així però va néixer a Extremadura molt bé doncs d'aquí poc em sembla que parlarem més d'aquest senyor d'un segon llibre jo reccomano molt la terra que pisamos jo vaig començar al revés vaig començar per l'altre i també el tema també és super dur però és més ficció que ell sí arrenques com si els comunistes haguessin enviït la península idèrica exacte el nostre país i a partir d'aquí dius ostres ja aniràs veient jo no hi he llegit però m'ho he explicat però pot ser qualsevol país qualsevol exercit invasor el que passa que el que tu mai no t'havies pensat sí que ens havia passat abans a la història amb els francesos que ens van invadir o els musulmans i tot això però clar queda molt lluny i ara dius ostres és que pot passar si tu t'invaeixen i tu ets el poble invaït què passa aquests abusos molt bé doncs ja parlarem quan acabi el David també podem fer un tàndent com hem fet ara amb l'intemperi que seria interessant doncs parlant de llibres justament parlem d'hombres desnudos que ningú s'escandalitzi i anem cap a la contemporaneïtat anem al segle XXI i anem a veure el Premi Planeta 2015 que s'acostumen a ser i perdoneu el comentari uns rotllos insuportables més d'una vegada i jo aquesta vegada he pensat vinga va vaig a fer l'esforç a veure si la cosa tira bé per aquí i clar com és l'Alicia Jiménez Barlet que és la la de Petra Delicado que la coneixereu és la coneguda per aquest personatge d'aquella bueno aquesta senyora aquesta escriptora és una de les millors escriptores de cinema de novela policíaca i bueno la Petra Delicado és una de les grans nissagues d'aquestes diguem aquest cas de les primeres inspectores feministes i totalment marcant la línia perquè sempre han sigut el concepte inspector i això és una cosa molt curiosa perquè els últims cinc anys hi ha quantitat de llibres en què el paper en aquest cas és una inspectora no és un inspector això és una cosa jo he llegit tants llibres que hi ha sempre una inspectora hi ha una que es deia La niña del bosque de Brian McAlaway o la de los Dolores o la Dolores Redondo la trilogía del Baztan no? vull dir sempre vull dir és que últimament i a més és genial a banda és que allò és un altre món eh allò és una altra història bé doncs això d'empres desnudos en un principi dius a veure de què va això de què va és una cosa molt bé és una cosa com molt frívola en el fons en un principi veus que és un professor de literatura un filòleg no? de castellà que es troba que perd la seva feina encara que està com mig mig amb una mena de mitja feina que no és una feina oficial et marca la situació actual del laboral no? de com està evidentment en general el país no? llavors bueno s'ha de buscar la vida té un amic es troba un amic del col·le de fa molts anys no? i és el típic xulillo de barrio el típic tio que sempre saps aquesta línia i llavors ja comença a veure com l'Alícia Jiménez està fent ja comença a col·locar cadascú amb el seu lloc amb la seva classe social no? va marcant molt bé el que és el de barri el senyor de classe mitja a baixa que ha perdut la seva capacitat pum apareix per ja una senyora amb un nivell altíssim que també té una gran empresa que el seu parell li ha deixat però també està en crisi i és una dona que també l'ha deixat el marit ha marxat amb una altra noia i per tant se li trenquen els esquemes per tant ja tenim la senyora de nivell alt la gent, la parella diguem de nivell mitjà i el noi que ve de barri més baix per entendre's i això ens ho deixa molt clar i a partir d'aquí dius a veure per on van els tiros i cada vegada que parla un d'ells t'adones del llenguatge que utilitza i com saps? vull dir com fa aquesta distinció que en un principi pot semblar classista que és aquesta la que dius aquesta senyora per on va però no després fa una bona conjugació vol deixar molt clar quin és el rol de cadascú perquè té un motiu de ser i és que aquesta senyora que inicialment aquesta dona de nivell alt que se li envà una mica la vida a Norris comença a sortir amb una altra noia i aquesta noia el que fa és que contracta a nois de companyia i a partir d'aquí el que sembla una història d'elles i la història d'aquest noi amb aquest amic per entendre'ns què és el que passa? doncs que aquests nois comencen a fer estriptis i a vendre el seu cos per això es diu hombres desnudos per poder sortir de la crisi per entendre'ns i a partir d'aquí tot el que passa al voltant d'aquesta noia i la seva amiga clar és tot un conflicte increïble per un costat lògicament la parella del noi que és professor i que no sap què fa fent estriptis no l'entén per una altra banda la senyora d'un cert nivell social els tracta com s'ha de no com s'ha perdó ara faig un comentari una mica massa livià vull dir els tracta com el que són carn carnaza carnaza sí sí sí i es tracta d'aquesta manera és el mercat exacte és una mercaderia i el de barri que és el que està de volta de tot tant se li en fa i escolta també hem de viure la vida i així guanyo molta pasta i tant se me'n fa si vinc al meu cos està orgullós del seu cos vull dir hi ha tota una sèrie de conflictes i que dius a veure però on t'està perquè és una senyora que sempre escriu novel·les policíques no hi ha on t'està aquí la part policíaca no s'ha d'esperar s'ha d'esperar bastant llavors sí que fa aquesta mena de arriba un moment terminat que apareix aquesta línia i apareix de part doncs més fosca l'altra història que ja és fosca per si mateixa bé és molt bé res d'un llibre ambiciós de grans bé exacte vull dir que quan intenten ser ambiciosos això i ho fa molt planer i aquesta planitud fa que t'entri al llibre molt fàcilment i és curiós que això sigui un primer planeta que sempre són coses com més perquè és molt modern i diuen tacos i diuen i perdona el comentari diuen conyo quan diuen conyo i polla polla parlem clar és el que hi ha és a dir no és allò de dir m'amaga i tal i xoca que això sigui un primer planeta però bé potser s'està modernitzant ja tocava vull dir que perquè té la tela hi ha cada cosa que queda informable per això ja que potser el nou que millor tindrà ara el símbol de los barrancos exacte exacte que és el que he dit que potser el de 80 té 50 perquè clar això és una anissaga i potser és una miqueta és jove el que està a la planeta el que va morir ara ara no fa massa però va morir d'una malaltia però no era jove era jove no era com el pare que dius hòstia que toma ja no no de los años 60 potser que toma 60 no molt gran no té res a veure en Fullmonte i és que ho pensava no a veure sí que explica com fan els estriptis i tal però vull dir que era en plan el sentit de l'humor sí que el sentit de la crisi tenim aquesta situació però en canvi li comporta un problema al professor perquè clar és un professor de literatura que fa allà però bueno és una forma de guanyar-se la vida no és que li agradi té moltes reticències però va entrant dins del joc fins que aquest joc doncs s'acaba i ja ho veureu perquè com si agulles no volem destripar el llibre però val la pena val la pena bueno fem una cosa res deixeu-me dos minutets per allò de descansar tots plegats perquè hem parlat molt no hem parlat-ho just i ara el Nacho ens farà després un comentari sobre no respires però dèiem que el Nile Rodgers és aquest senyor de color que molta gent no coneixerà sempre ha estat el darrer digues Rosa què? ah bueno clar és que la beca sí dic amb violència però si no estàs respirant ja podem respirar ja podem respirar exacte exacte alhora has de respirar perquè has de ballar tu mateixa sense respirar hem de ballar doncs el que deia Nile Rodgers compleix 64 atacos encara segueix dins el món de la producció musical de la música disco però això clar això és un clàssic horror l'any 77 i això és el Le Freak És un clàssic horror Fins demà! Fins demà! Fins demà! Jo estava mirant aquí si respiràvem... No, no, jo. Doncs sona aquesta musica una mica misteriosa, perquè hem de parlar No Respires, eh? Oi que sí? Sí, sí, correcte. Endavant. No Respires és una pel·lícula que vaig veure jo a l'estiu, finals d'agost, més o menys. Una pel·lícula d'aquestes que tenia pinta de palomitera. I, bueno, de vegades a l'estiu vas veure pel·lícules palomiteres, però que em va sorprendre perquè no era tan palomitera com el que s'esperava, diguem-ne. Encara que el públic sí que ho era, que va ser lo pitjor de la pel·lícula. Però, en fi, aquesta gent que va només a l'estiu, etc, etc. Típic, típic. Bueno, No Respires, el títol ja comença a introduir una mica el cuit de la qüestió, vull dir, perquè normalment per nosaltres respirar és una cosa normal, però en un temps de la pel·lícula respirar pot ser un problema pels protagonistes. La premissa és molt simple, és una història en la que tres lladres pot ser una mica massa joves, massa adolescents, però, bueno, tres, que això pot ser és el menys creïble, no? No semblen personatges del món de Lampa, no? Però, bueno, són tres lladres que es dediquen una mica així a fer robatoris a cases, bé, tampoc a unes coses increïbles, i trien una casa que està en un barri bastant degradat, un rotllo com si fos Detroit, ara aquestes cases que s'han quedat en Detroit, que estan pendent ara molta història, barris en què la policia ja entra poc perquè és que hi ha poc per, no? I allà viu una persona gran, un vell, que és un antic veterano de guerra, d'Iraq, que això no ho saben, que després ho sabran, i aquesta persona hi ha una història, per allà pel barri, que és coneguda, de qui li va tocar la loteria. Però no se sap mai el que ha passat amb aquests calés, perquè el tio no se'ls ha gastat, no sé què, i llavors els lladres aquests infereixen que els calés estan dintre de la casa. Aquest tio és un tio molt solitari, viu molt tancat allà, i, bueno, doncs els calés estan dintre de la casa. Diu, bueno, doncs això ha de ser molt fàcil perquè, a més a més, aquest home és sec, no veu. I diu, bueno, doncs, olen un llum, anem, entrem allà, entrem, hi ha un que és el que controla més el tema, entrem allà, fem el robatori fàcil, el tio no ens sentirà, i se se sent és igual, perquè estarà adormit i tal, no ens veurà perquè no veu, van. Llavors, una premissa simple és entrant en casa, diguem-ne, la casa és aparentment normal, però, clar, allà viu un home, que és un home que és antic veterano de guerra, i que, tot i no tenir de casa, aprenent per anys, sí que la té bastant controlada. Llavors, aquí, ja comença l'acció amb un canvi, diguem-ne, que els lladres de cop i volta es veuen una situació diferent, perquè s'enfronten a una persona que no esperaven, una persona que, evidentment, ells són joves, són quatre nanos, com qui diu, a l'altre és un veterano, que és una persona ja gran, però és un veterano, ell sap pelear, sap lluitar, sap, bueno, sap molta cosa, i, bueno, llavors aquí comença l'acció, ràpidament la cosa s'espatlla, diguem-ne, hi ha algun dels lladres que pateix un problema important, i a partir d'aquí el tema comença, bueno. Llavors, l'important també, o el que està bé d'aquesta pel·lícula, és que comença a posar-te els personatges, bé, com molt definits, no?, hi ha un que és el bo, i uns altres són els dolents, que entren a robar i tal, però conforme va passant la pel·lícula, comença a haver-hi un canvi, i els que semblaven els més dolents no són tan dolents, i els que semblaven els més bons no són tan bons, però ja no només per la pròpia situació, no és que una persona reacciona davant la situació, sinó que allà hi ha històries amagades dintre d'aquella casa, que corresponen al personatge, que és el personatge, el pobre sec, que... Llavors, amb una premissa sencilla, sense gran salar, és una pel·lícula d'antetenimiento, vull dir, no esperem allò una gran pel·lícula, però sí que hi ha alguns temes de càmera que són macos allà amb els travelings, com juguen els travelings, vull dir que tu comences a veure-la i dius, bueno, això té una mica d'intenció, diguem-ne, no?, el guió està, salvo alguns problemes ja, jo crec que el pitjor que té són els personatges, que són potser massa joves, són actors desconeguts, i bueno, potser queden una mica així, però fins i tot el guió és bo, i comença a desenvolupar una acció dintre de l'acció general, d'aquesta acció que ha començat, en què està el secret que té aquell home amagat en aquella casa, i aquí ja el tema acaba posant-se una mica més xungo, més oscuritat, més Amèrica profunda, i més històries, perquè aquest home té... A la pel·lícula és americana, és nord-americana. Bueno, sí, és d'un director que és uruguai, que es diu Fede Álvarez, però està fet amb actors americans i ambientada... És com el Jaume Cullet Serra quan dirigia aquestes... Ambientada a un barri dels Estats Units... A la Casa de Cera, cosa d'aquesta... Sí, exacte, ell és un veterano de l'Iraq, bueno, hi ha tota una sèrie d'històries. I, bueno, al final, ja dic, hi ha una història ja que està relacionada a que aquest home va perdre la seva filla, va perdre la seva filla en un accident de trànsit, i a partir d'aquí hi ha una història que està relacionada amb tota la història, que no puc explicar-la perquè destriparíem, però que acaba posant l'acció molt oscura, i fins i tot hi arriba un moment en què hi ha alguna escena que és una mica forta, que sobresurta del tono general de la pel·lícula, perquè acaba com si fos una pel·lícula més de thriller, més duro, tipus 7 o alguna cosa així. Però no és de terror, la pel·lícula? No, és més aviat psicològica, de terror psicològic. Vull dir, no és de sustituts, diguem-ne, no? Els tios, clar, entren... No, no, no, els tios entren a casa... Suspens, no? De suspens, és més aviat giscos, diguem-ne. Els tios entren a casa, el tema es complica, el tio, diguem-ne, que està en el seu territori, i el que semblava una cosa que jo entro, faig el robatori, una perita de bufes, no? Doncs no, la cosa es complica... Han caigut en un parall, m'imagino. Correcte, i el problema d'ells és sortir ja, això ho diu la publicitat, no? És una casa que s'entra fàcil, però no se surt tan fàcil, no? Bé, ja dic, a part que està... Bé, la càmera està bé, a part que el guió no té massa idades d'olla, que es diuen en aquestes pel·lícules, no és massa adolescent i tal, però sí que al final acaben troncant amb la història que hi ha dintre d'aquella casa, la història derivada del problema que ha tingut aquest home quan ha perdut la seva filla, que s'ha quedat traumatitzat, i a partir d'ahí, doncs bé, hi ha una història que és la part més important i potser més interessant de la pel·lícula. Molt bé. I un final que, bueno, un final que... Hollywood, no? Sí, sí, sí. Al final... De cara a la galeria. De cara a la mica a la galeria. Això que és a les pel·lícules, a vegades falla el final, eh? Sí. Acostumant. La pel·lícula es va aguantant, dius, mira, la cosa... I ja, bam, dius, ja te la foten, però te la foten allò... Doblada, vaja, vull dir que no. Per tant, si respires, el problema de respirar és que, si tu estàs allà quiet, el sec, que és una persona que es revela molt agressiva i dolenta, no te sent. Però si respires, hi passo el títol de la pel·lícula. Clar, molt bé. Escolta, però a mi em fa il·lusió aquesta pel·lícula, perquè jo la vaig veure al traer de la televisió i em feia gràcia. Puc recomanar una que he vist un traer avui? Sí. Que s'estrena aquesta setmana? Sí. La del Jones. Capitán fantàstic. Onda. El Vigo Mortensen. Onda. Hombre. I fa molt bona... Capitán. Ja que no et movies amb aquests paràmetres, Rosa. Bueno, si el Vigo Mortensen... Automàticament, no? I dona igual el que faci, no? Dona igual, no? I si pots ser una samarreta, encara millor, no? I és el tràiler i fa molt bona pechoca. A l'estil de Pequena Miss Sunshine. Ah. Molt bé, molt bé. Un estil així, família friki. Molt bé, molt bé. O els tenen balms, no sé si ho veus. Sí, sí, sí. Alguna cosa així. Ah, però això mola. Aquestes pel·lícules m'agraden molt, eh? Però no és un clau d'humor. Això ja no ho sé. Però és un drama cascabelero, d'aquests que... No, no, no, no. Però és una família que el pare els ha educat sempre a la muntanya. A la muntanya i... I per circumstàncies x, han d'anar a viure a la ciutat. I a partir d'aquí ja... Fantàstic. Imagínatelo. A veure. Molt bé, Rosa. El petit príncep. M'he apuntat les dues, eh? Sí, sí. Fixeu-vos-hi. Està pensant en Vigo Mortensen i ni m'escolta a mi, directament. Vull dir, és una cosa... Diga en Vigo, diu què? Diga en Vigo, no? Que broma, que tornem de vacances aquí. El petit príncep. El petit príncep. És una adaptació... A veure, una adaptació. Uf. Es diu molt ràpid, això. L'han estrenat ara de dibuix... Bé, de dibuix animat de Stop Motion i tal, sí. Però, a veure, jo és que soc molt fan del petit príncep. No de tot, ni molt menys, eh? Que soc molt crítica. Ojo, el que passa que va ser... Ho confesso, el meu primer llibre. O sigui, així se deixa bé. Va ser el meu primer llibre que vaig llegir i que em vaig comprar amb els meus estalvis. Llavors li tinc un carinyo especial. Molt bé. A més, bueno, he llegit en català, en francès... Ah, en francès. I guardes l'original, el que vas comprar? El guardes? Sí, i tant, i tant. Això és molt maco, eh? A més, amb la lletra que tenia llavors... Amb els dibuixos d'ell. Clar, clar. Val la pena guardar aquests llibres. Seré així per a mi, clar que sí. I, bueno, doncs és una... És francès, eh? Aquesta adaptació és el Marc Osborn, qui l'ha fet. És, bueno... A veure, és que com seria ara el petit príncep si s'hagués quedat a la terra i hagués crescut, s'hagués convertit en un adult. Llavors, és la història d'una nena que ve amb la seva mare, venen a viure, es canvien... Se suposa que és per motius de... No, no és de feina de la mare, és perquè volen que la nena vagi a una escola d'elit que prepara cerebritos, i la nena està programada. Sembla japonesa. No la mare, a veure, són europeus, són occidentals, no? Però la mentalitat és aquella de pu-pu-pu, estudiar, estudiar. Li fa un plànic de com ha d'estudiar per presentar-se a les proves d'accés a aquella escola d'elit, que, bueno, que flipes, eh? I la nena, no, no, però la nena molt obedié, molt així, en tot moment entra amb el rotllo de la mare. Clar, és el que ha viscut, és el que ha mamat, no? Doncs ja està. Però van a parar, com que han d'anar a viure més a prop d'aquella escola, per proximitat, i així tenen més puntuació, llavors van a parar, al costat hi ha un veí que és un veí una miqueta així, que és aviador, té encara l'avioneta allà aparcada al jardí, clar, resulta que és l'aviador. Sabeu que la història del petit príncep comença quan... De fet, està basada en un fet real, l'accent de Superri va ser pilot d'aviació Sí, sí, sí. I va tenir un accident allà... Van trempant, no? Va tenir un accident allà a Argelia. Argelia, exacte. O sigui, era una vivència... Argelia va ser? Sí. Però no el van trobar mai, no? A veure, i quan va... No, això és quan es va morir. Quan es va morir. Ah, val, val, val. En un principi sí que ell havia tingut també així com una petita història i clar, es va veure solta allà en el desert i va ser quan va una miqueta idear aquesta història, no?, del petit príncep, no? I del per què de les guerres i per què ens barallem i tot això, no? I, bueno, doncs, l'aviador, el veí, que és aquest veí que surt aquí amb les barbes i això, no? Aquest és l'aviador. Clar, han passat els anys i l'aviador ja és gran. I llavors ell vol, d'alguna manera, vol tornar a trobar-se amb el petit príncep i és una miqueta la història de veure la nena, no?, que la ment tan quadrada, no?, i que ha de ser una persona de molt de profit i no sé què. Escolta, viure una mica també, no? L'essencial, què és el que diu el petit príncep? L'essencial ho tens en el cor, no? No es veu anar amb els ulls. És invisible els ulls. És invisible els ulls, no?, tot això, no? I l'anar a buscar una font. La guineu, eh, també. El zorrito també surt, la guineu. La serp aquella, que també la serp significa molt, la víbora aquella, no? És que jo no m'he llegit mai. És molt curtet. No, no, sí, sí, jo ho sé, no? Però, mira, la història no m'ha frapat mai, no? I no... Va com va, no?, això? Sí, no, no, clar, clar que sí, que sí, que sí, que sí, que no. Jo pots dir que jo soc molt crítica, no? I en aquest moment, em va fer gràcia, és una història que la trobo molt... No és naïf. No és naïf. Té molta profunditat i no és un llibre per nens, eh? No, no. Sí que no, en absolut, és un llibre per nens. És molt profund, eh? Sí. Molt profund. La història de... Les flores són contradictòries, allà està parlant de les dones, les relacions, això, un nen no ho entén, i bé, i tota la resta, no? No i molts adoncs, tampoc, eh? Sí, exacte. Tot allò, tot allò quan va... Visitar els asteroides. ...veien els personatges i tal, allà surt el borratxo, el rei, no sé què, allà parla d'una dissecció... El de l'avarícia, no? L'avarició, que acumula estrellas, o sea, com una estrellas... Els vicios humanos, sí, sí, sí, sí. O el rei, que és un rei, però el rei sí que és més... Bueno, el rei lo hace com més paròdico, no? No és un tirà. És un rei que és... Sí, és un rei, és un pobre home, patirà. Sí, que diu, bueno, faré que ell hi hagi la posta de sol, però quan les condicions siguin les propícies. Te ordeno que partas. O sigui que d'aquí a tres horas podràs tenir la teva posta de sol, que és quan realment es farà la posta de sol. Curió. Sí. Fantàstic. i la serp també, no? Com ell... La serp què vol dir això, no? Però és a dir, el que és l'adaptació cinematogràfica és prou correcte amb el llibre? És dibuixos, són dibuixos. A veure, és una miqueta... Les dues històries. O està inspirat. La història actual d'aquesta nena d'ara, d'ara, d'en els nostres dies, d'aquest senyor gran que són veïns, les històries que tenen en la relació amb l'amistat que es creen t'ells dos, la imaginació, el viure també, no? Està allà a la jardia amb les flors, amb les estèries de paper, i després recorda també la història del petit príncep original. Llavors, quan surt, quan es recrea la història original, llavors els dibuixos estan fets com amb papiroflexia. Ho siguen els dibuixos, els personatges. Que maco, això. És preciós. Estèticament és preciós. Saps el que sempre diem, Egesco? Sí, sí. L'animació, sí, sí. Jo hi havia una noia amb un nen petit i jo crec que aquest nen tan petit no va captar res. No, és pel que us dic que és que no és per nens. No és una història per nens. Jo crec que no, eh? No és per nens. La fila que fa, jo crec que no és així. I a més, estèticament, de debò que és molt, molt, molt maca. A veure si podem veure-la i també farem més comentaris, no? Lògicament, perquè un cop hem vist un company, vol dir que els altres ho veiem. és convenient haver-se llegit al llibre. Clar, és essencial. De San Superí, això i més, perquè San Superí té llibres molt interessants, como Vuelvo de Noche, como Tierra de los Hombres, en què estàs explicant tot el que explica en el Principito, però d'altra manera, o sigui, amb casos més reals, com vivió, però realment són llibres molt poètics i són molt interessants també. O sigui, si ja hagués passat pel Principito, doncs podés passar a aquests llibres. San Superí té més. Són autors que és una llàstima, perquè és el que dient, tenen coses i sempre vas a petar el mateix llibre, però busca més coses, a veure què més hi ha per aquí. Per exemple, el musical que li estan fent a Barcelona, aquest de l'Àngel Yatzer, no n'hi ha de veure. Igual és un tema que està molt bé, algú ja m'ho dirà. Jo és que a mi no em fa pes. Doncs vinga, seguim parlant més de cinema. Parlem de Moni Monster, aquesta pel·lícula de la Jodie Foster. Estava mirant una mica la seva filmografia com a directora, com a actriu, ja la coneixem bastant, però tampoc ha fet tantes coses. Ha fet allò del Pequeño Tate l'any 91. Vull dir que és una cosa així. Una pel·lícula que es diu A casa por vacaciones, jo no l'he vist a aquesta pel·lícula l'any 95. Després, bueno, una història rara que no sabem bé què és això, Antatlet, Jodie Foster, Sifi Thriller, no sé què és això. El Castor, que aquesta tampoc l'he vist jo, no puc opinar, i a partir d'aquí Moni Monster. Ha fet quatre, l'altre són com a aportacions i temporades i no sé què, episodis d'una sèrie. Però com a directora, ella? Com un de? La Jodie Foster no en va fer una de... Com a directora? Sí, que és un nen que és una mica gent. El Pequeño Tate? Aquesta. És aquesta, però que com a actriu ha fet bastantes coses, però en canvi com a això no... No s'ha podiat. Bueno, a veure, a mi em va sorprendre gratament. Jo pensava, quina cosa me'n passaré jo aquí? Perquè clar, estem parlant que torna a ser una pel·lícula una altra vegada que parla de l'actualitat. Com es deia aquella pel·lícula dels Òscars que parlava de la caiguda de l'Hemond Brothers. Bueno, va a una pel·lícula, no me'n recordo exactament, que sí que va ser de la... Que jo la vaig veure se'n va fer feixuga fins... Clar, perquè era una temàtica que és molt americana, encara que ens afecta de tothom. No me'n recordo, ja farem memòria. Jo tampoc. Però allò... No, no, no, no, no. Eren cinc persones que sortien parellat. Ja farem memòria. Però bueno, en aquest cas, com a mínim tenint la referència i com a tal, allà es presentava, s'analitzava, no?, es feia gairebé amb bisturí què va passar amb allò de l'Hemond Brothers, els bonos basura, aquesta història, no? I aquí és una mica el contrari, és la visió televisiva d'aquest tema. És a dir, amb una... amb uns Estats Units, evidentment, on també hi ha hagut molta estafa, moltes preferents, amb un altre nivell, amb una altra línia, apareix una empresa, no importa el nom, tampoc ara, però és una empresa fictícia, la qual ha enganyat a la gent com van fer els dels segells aquí a... no sé com es deien també aquesta gent. Foron filatèrics. Foron filatèrics, senyor. I donaven, bueno, doncs això, si entres els meus bònus i tal, et donaré un 8% d'interessos, no?, quan la situació estava al 3 o al 2, no?, si feies inversions a pla fixa. Doncs una mica el mateix. Què passa? Als Estats Units ja coneixem els xous, no?, nocturns, com funcionen, no?, diguem, dels grans cracs, no?, tipus com seria aquí Cròniques Marcianes en la seva època i tal, no?, llavors aquesta gent no recordarà noms, però... O com els predicadors que tenen, els telepredicadors que hi ha per allà també. Doncs hi ha un en concret, en teoria, que és fals lògicament, és una pel·lícula que evidentment protagonitza Julia Roberts, està feta per ella, amb un paper molt normal, no estem parlant de la Julia Roberts, espectacular, és a dir, amb els seus texans, s'evacua recollida, sense maquillar i tal, i el... ai déu meu senyor... Al Jost Cruny. Al Jost Cruny, que evidentment fa el seu paper de presentador i tal, presentador d'un programa d'economia, però d'economia, de xou economia, clar, això és molt complicat, és a dir, parlar de l'economia... L'economia en colors. Exacte, sí, sí, doncs aquesta línia, imagina't-ho, però en aquest cas un programa i tal... Monstro del diner. Exacte, exacte, és un monimònster. I el bo és que, i és molt divertit, és que clar, a més fins i tot balla i tot, no? Es posa, apareixen dos noies al darrere, no?, i es comença, es fot de rapero, no?, i comença a fer un rap, això, el Jost Cruny, imagina't-ho ballant i cantant, no? Home, no, brother, don't i dos també. Clar, clar, que és molt canalla, eh? És molt bo aquest pavo, eh?, quan fa comèdia, és molt divertit, vull dir que... I llavors comença a rapejar i dir, pues ara tenéis que invertir aquí perquè estarán el 4... No sé, fan aquestes conyes, no? Sí, sí, amb la medalla penjada, bé, aquestes coses, vull dir... Te lo elegir, no? Exacte, però clar, però hi va estir de conya, llavors clar, hi va explicant tot i tal, què passa? Cada cop i volta, amb una missió en directe, és en directe, pum, apareix un pavo, entra un nano, com si portés un paquet, i el que porta són explosius, no? I llavors entra l'estudi directament i és una mica en directe, és a dir, el fet de dir, a veure, a mi m'han fumut en l'aire, X diners... Passa a ser un reality, no? Exacte, i comença a donar explicacions això tot portat al país, evidentment, no? A tots els... Clar, és un programa que veu molta gent, i llavors, clar, però què passa? Com aquesta gent sempre fan bromes i fan conyes, la gent de fora, la gent que està veient, que fa imatges, sembla que és que xondeo, val? Que no és en sèrio, fins que la cosa es complica molt, perquè, clar, la cosa es complica, al final ell demana sortir per no sé què, perquè vol parlar amb el director d'aquesta empresa, no? I, bueno, llavors vol anar directament allà, llavors et surten al carrer, tota la policia, que, bueno, munten un cristo increïble, i al final, el propi George Clooney recolza, és a dir, recolza i protegeix fins al que pot el que anteria és el terrorista, no? No terrorista, és una persona que està demanant els seus drets d'una forma violenta, evidentment, no? Li posa al seu voltant tot una... Li diu, vine cap aquí, George Clooney, no? Et posaré tot d'explosius al seu voltant. Que, bueno, que ja veureu tota la base, com funciona i tal, no? Per un costat, la Jodie Foster és bastant potent en aquest aspecte, vull dir, que planteja una imatge perdona i no perdona certes coses, no? Té un punt de vista entre conservador i a la vegada liberal, i hi ha una escena terrible i és que quan la situació més o menys acaba, hi ha un segon final i un final i un altre final, per entendre'ns, una mena de petit acabament, està tothom pendent perquè llavors al final la gent tothom s'ho creu, s'ho creu que... És un detall mínim, vull dir, que és això i tothom sap que està passant això en directe i que està passant tota aquesta situació i de cop i volta veus que, pum, un bar, no? la gent mirant i quan acaba allà, pum, la missió, que fa pum, està jugant un noi al futbolín i fa així, pam, i segueix jugant com dient, bueno, saps, vull dir, una altra cosa més, saps què vull dir? Ràpidament, que ràpid s'oblida la televisió, estem acostumats a que ens fotin tanta canya, tanta mort, tant terrorisme, tant, jo què sé, tant, tant... Com quan acabava el show de Truman. Exacte, és aquesta la idea i et quedes frapat com dient, ostres, no? Vull dir, la gent, tant se li en fot, no? Si està vivint el terrorisme en directe, la mort en directe, tant se li en fa. I fins i tot, jo he vist, últimament, desgracablement, amb totes aquestes cadenes atemptats que he hagut últimament i tal, tot aquest seguiment que em faien en els diaris, no?, que comença a dir minuto, saps? El minuto, el minuto, i allò en les notícies i tal, i la gent s'ho mira com si fos un partit de futbol i passa això, dir ja, han hagut no sé quantes morts a París, no sé què, que és una cosa, bueno, brutal. Què passa? Que passa això i comencen, ha passat una setmana, comencen a veure les notícies i diu, bueno, on no hice nada interesante? Vull dir, hem arribat a aquest punt, diguem-ne, que esperem, que quan hi ha una cosa d'aquestes que passa molt lluny, que nosaltres ni veiem, ni s'interessa i tal, ens ho presenten com un partit de futbol, allò, minuto 93, remata, tarjeta amarilla, tal i qual, i al final, això és com veure com una sèrie, però de veritat, diguem-ne, no? I quan desapareix això, ja el noticiari n'interessa, no? O sigui, ara necessitem aquest tipus de notícia, aquest tipus de seguiment, vull dir, és una cosa que... És terrible, i tenim una capacitat d'oblit tan gran perquè no saps quan ha fet l'atemptat, si fa dos dies, on era, clar, és aquesta línia, quan ja el límit és tan gran, perds el sentit. Els quedem sis minuts, Nacho, el que farem serà parlar del Buscavides, per rematar una miqueta, i a la setmana que ve David farem un... parlarem de Juego de Tronos, començarem parlant de Juego de Tronos, perquè tenim tela, eh?, per tallar aquí. Deixarem allà estona. Doncs Nacho, endavant, en Buscavides. Doncs mira, això és una pel·lícula de cine molt clàssic, una pel·lícula fantàstica de l'any 61, que està dirigida per Robert Rosen, que és el director que és molt conegut per aquesta pel·lícula, per no... Per no gaire gos a més, però va ser una obra inspiradíssima, vull dir, això ho va treure i ja està. La protagonista de Robert Newman, Paul Newman, Robert Refel, que està en el seu esplendor, està molt jove, està molt guapo, ¿verdad? Sí, sí, sí. No, clar, no passa res, no aquí. I, bueno, i fa un personatge fantàstic. Bueno, tots els personatges són una pel·lícula superïspirada, és una pel·lícula rodada en un blanco i negre... Mira, em passaré una mica en castellà, sí, sí, si t'hagasí quan vulgui, no hi ha problema. No hi ha problema. Sí, és, bueno, una pel·lícula rodada en un blanco i negre pretendido, perquè estem en el 61 ja hace tiempo que ha parecido el color. Fantástico, súper nítido. Una historia muy clásica de perdedores de América. Ellos son... Bueno, Paul Newman es un jugador de billar, un ventajista que se dedica a ir por los pueblos estimando a un cantos. Sí. Va a los salones de billares más cutres de la América Profunda y allí, pues, haciendo que no sabe jugar al billar, espera que algún incauto pique y entonces que apueste contra él para al final, en una última mano afortunada, ganarle todo el dinero. Bueno, entonces, evidentemente, estas personas no ganan muchísimo dinero, no viven un tren de vida, sino que son más bien prototipos perdedores y, pero claro, el perdedor siempre quiere de alguna manera salir de esa condición y triunfar. Entonces, para Paul Newman triunfar significa ir a desafiar a un gran jugador de billar que es el Gordo de Minnesota, que es el nombre que tiene, y, bueno, que también es un ventajista, ¿no? Y, bueno, pues, él le desafía, pero en un estudio de caracteres que ya empieza la película a definirlo muy bien, los personajes, Paul Newman tiene un talento descomunal, sería como el Messi del billar, digamos, pero su carácter es muy débil. Entonces, bueno, aquí lo que explica es toda la película gira en torno en estos conceptos de ganador, perdedor, como el que gana en la vida o el que pierde en la vida, no depende solo del talento, sino de su carácter, de que él sepa aguantar y dar a ese talento, verdad, el carácter que lo tiene que reafirmar, pero sobre todo también que quiera ser un ganador, ¿no? O sea, hay algunos diálogos en la película, unos diálogos de, como de cine negro, muy cortos, muy concisos, pero que quedan muy bien en los personajes, no quedan forzados, en el que algún personaje le dice a Paul Newman, dice, bueno, es que tú, dice, el problema tuyo, es que no es tan fácil ganar, dice, tú no quieres ganar, o sea, el problema es que tú tienes talento, pero no quieres ganar, entonces ganar es muy difícil, dice, tú eres un perdedor, dice, buscarás cualquier excusa para perder, dice, no, perdí con el gordo de Minnesota porque me emborraché, no, porque querías perder, entonces, se produce una transición en la película, en ese personaje que tiene que fortalecer su carácter, y gracias a una serie de vicisitudes, ya que, bueno, él conoce a una chica que al final acaba muriendo, hay una historia, y esto acaba refirmando su carácter y acaba transformando este carácter perdedor suyo en un carácter ganador para conseguir lo que desea, que es vencer al gordo y sobre todo para conseguirse a sí mismo, ¿no? Entonces, es una película fantástica en todos los personajes y ellos lo hacen, o sea, desde la chica que es Piper Lowry a Paul Newman, sale el villano, digamos, que es un gaster que es el que le financia después las partidas de trabajar para él, que es George C. Scott, que es el fantástico pato, digamos, en un papel muy joven pero magnífico, de, bueno, no es un villano, sino es un hombre de negocios dedicado al gasterismo y que, bueno, y que, digamos, también le dice verdades muy grandes a Paul Newman, ¿no? Es precisamente uno de los que hace hincapié en esto, que tú eres un perdedor que no lo conseguirás y tal. Entonces, bueno, son personajes muy entrañables porque son personajes muy débiles todos, la compañera que la encuentra es una chica que es alcohólica, que es hija de un millonario que la repudió, son todos los personajes de la América Profunda que se hacen muy entrañables y realmente es una película muy, muy recomendable porque a pesar de que sea una película muy clásica y muy antigua, es muy actual, o sea, todo esto lo puedes aplicar. Entonces, bueno, tenían que haberle dado el Oscar a, ya veo que queda poquito, tenían que haberle dado el Oscar a Paul Newman por esta película, no se lo dieron, hubo bastante Leon Hall y publicado, Paul Newman se fue mucho con la academia y es curioso y es curioso que hicieron un remake de esta película que es El color del dinero. Sí, te iba a decir. Un remake de Martin Scorsese con Paul Newman. Que es un peliculón también. Un peliculón también. Es el mateix personatge. Es el mateix personatge. Bueno, digamos que hay el, Eddie Felson que es el protagonista n años después está retirado y conoce a un chico joven que es Tom Cruise que es como él cuando era joven. Cuando era joven, sí. Lo padrina, las relaciones y tal. entonces le dieron el Oscar a Paul Newman por esta película, por El color del dinero. Un poco el Oscar que no tenían, el Oscar que tenían que haber dado en su momento que no se lo dieron y Paul Newman no fue a recogerlo. Ah, es verdad. Sí, sí, sí. No fue a recogerlo. Sí, sí, me estaba bien al cap de cop y volta. Se peleó con la academia y claro, dijo, bueno, entonces la academia incluso le había a un Oscar norífico el año anterior que tampoco fue a recoger. Ya no sabía, la academia no sabía qué hacer la academia para reconciliarse con Paul Newman y no se reconcilió con Paul Newman. Molt bé. Res, queden 5 segons, doncs perfecte. La setmana que ve seguim parlant lògicament i ens trobem. Adéu, fins ara. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. No l'agüeix per gust Look at my lips I have gone from Red and it flows To the sea After the night