CRAM, Marés i trens; Plans, Apòcrifs i cinema

me diuen que pot ser important a nivell de terror. Ja està, jo crec que amb tot això ja en podeu... Ah, i Ducs of Burgundy. Sí, jo moro de ganes d'eure Ducs of Burgundy, la nova pel·li del director de Berberian's Studio, i volia veure, que no sé si la veuré, suposo que no, The Guest, d'Adam Winger. Per mi són dues de les que tenia més ganes de veure i hagués vist i hagués anat al festival. En fi, coses, coses. Us ho explicarem d'aquí dues setmanes Sí, a veure què tal va tot, els resultats I ja està, fins d'aquí dues setmanes Gràcies Jordi, gràcies Carlos Gràcies Xavi Que vagi molt bé, adeu Fins demà! Doncs, bona tarda, benvinguts un dia més a Babilònia. Com esteu, companys? Molt bé. Molt bé, bona tarda. Veieu que hi ha gent a darrere d'aquesta peixera on estic jo. Bueno, ells no ho veuen a la peixera. Sí, no ho veuen, però bueno, ho expliquem, no? Això de la ràdio s'ha d'explicar, no tenim... Sí, sí, està clar. Doncs teníem Rosa Alcalá, què tal? Hola, bona tarda, molt bé. Com estem? Sí, bé. El Jaume Vidal i el David Montaner. Hola, bona tarda. I el que us parla, el Xesco Ramos, que tornem a la tercera, em sembla, al tercer programa de la temporada 2014-2015 del Babilònia. I que, com sempre, es tindrà de tot una mica, no? Aquesta edició tindrà art, tindrà literatura i tindrà cinema. Per tant, hem fet aquesta selecció. Parlarem d'un museu, el Cram, que la Rosa ens explicarà, molt de gens sap el que és, però ella ens ho desvetllarà amb aquestes inicials. També parlarem d'un altre museu clàssic de Barcelona, que és el Museu Frederic Marés, que fa poc ha estat una mica adequat, d'art gòtic, i altres elements de col·leccionisme molt curiós que hi ha al pis de dalt. A literatura també la Rosa ens parlarà de Màrius Serra, del llibre d'aquest senyor de Plans de futur, i també parlarem dels Evangelis Apòcrifs, que parlarem de religió. Però en aquesta casa de religió, però en aquest cas parlarem d'aquests apòcrifs, perquè hi ha hagut una edició d'Armand Puig, molt recent, que hi ha hagut una revisió I que bé, doncs he tingut la paciència de llegir, perquè s'ha de tenir molta moral. Les tragaderes que tens. Jo sé que el David m'admira. En certs moments de la vida, no tots, però... Però fas pena, a vegades. Exacte. Doncs mira, fill, és el que hi ha, no? Sí, sí, no, no, jo ho sé. Sarna con gusto. Exacte, exacte. I bé, doncs, al cinema es parlarà el David del Capità Amèrica, el Jaume del Boyhood. Això també, Sarna con gusto. Sí, bueno, també, també. No, però, bueno, és el que diem, és per passar una estona. És molt diferent el meu, que el meu és masoquisme, no? Parlem també de dues pel·lícules, una d'elles que fa poc, no fa uns mesos, però que jo sé que al Jaume li té molt de carinyo, que és Soloros amantes sobreviven, del Jim Jarmusch. Parlem de Carmine Llament, la segona part, de Carmine Revienta, del Paco León, que és una cosa molt curiosa a tenir en compte. La Rosa es parlarà de la multiexitosa El Niño, d'aquelles pel·lícules que el grup Mediaset s'ha encarregat de promocionar fins d'avorriment a veure si és cert que la pel·lícula és tan bona com diuen. I també el Jaume ens farà una reflexió sobre Vicky Cristin a Barcelona, que aquí estem una miqueta cadascú separats. Hi ha gent que li ha encantat, gent que no li ha agradat. Hi haurà debat. I una mica de debat per final. Per tant, la Rosa ens començarà a parlar... Perdó, hi ha una cosa que he de comentar, i és que avui tindrem de fons... Escoltarem... Perdó, sí, tindrem de fons a Sting, el senyor Gordon Matthew Summer, del grup de Police, compleix 64 anyets. Passa uns anys, Sting. I també escoltarem una cançó de la nostra Janis Joplin, que fa 44 anys que va morir. Vull dir que també d'un i do. Aquesta senyora, doncs, 44 anys que va morir. Doncs vinga, Rosa, parlem del cram. Vinga, el cram. Són les sigles del Centre de Recuperació d'Animals Marins. Aquest en concret està en el Prat. Em penso que hi ha algú més, no sé si és per Mataró o així em sona també. Jo el que vaig anar a visitar és aquest que està en el Prat. Està allà a la platja. Llavors, a més, és molt xulo, no?, perquè, a més, vam anar així a l'estiu, que encara feia bo, i vam estar allà esmorzant allà a la sorra de la platja, i després ja vam entrar, perquè clar, has de reservar la visita, eh?, fan visites guiades, i sí... Amb els nens, bé, no? Sí, precisament, hi havia moltes famílies amb nens, clar, nosaltres també vam anar amb les nebodes, i així, i, bueno, bé... A veure, no us penseu que tenen allà molts animals, perquè ells el que fan és intentar... Les actuacions que han de fer les fan in situ, ja. Ja tenen una ambulància, tenen la furgoneta que és l'ambulància, i cada cop tenen una miqueta més d'estris, una camilla i tal, i el que fan és anar al mar, quan els avisen a la platja o al mar, on sigui, a salvar aquell tauró, aquell... docir aquella balena, aquelles tortugues i fer-ho in situ i si poden, o sigui, planten allà a la clínica que passa que en el centre sí que després el que sí que tenen són unes tortugues que aquestes sí que les han hagut d'agafar ara no me'n recordo, estava buscant a veure quina és l'espècie que és la tortuga més típica del Mediterrani, que és a vegades, moltes vegades, és víctima sobretot de les xarxes, dels vaixels aquests de pesca, de plàstic, clar. Però és un tema molt mediambiental, que dic jo, de consciència mediambiental i d'un consum sostenible també. Ostres, és que llancem la tira de porqueries al mat. Perdona, l'altre dia em van dir per a televisió que fa poc s'ha extinguit el que seria la tortuga l'hut. Sí, això ens ho van explicar també, o que estava en perill d'extinció, o que ja... Doncs ja està, ja no existeix, ja n'hi ha cap. I en canvi el que es fa és introduir i importar espècies com la tortuga, com es deia, l'americana, una tortuga que ve d'Amèrica, que aquesta és carnívora, i ataca les altres tortugues. Ostres. I la gent s'ha de comprar, perquè no ho sap. Són petitones així, fan 5 centímetres, i quan creixen són unes bèsties... Sí, sí, sí, clar, són de creadores, i llavors fan fora les altres, no? Les carreguen les altres. Això és com la pena, el cargol aquest puma del Delta. Sí, exacte, com el cal del Delta. Certo. I per això dius, bueno, és la importància una miqueta de tenir uns certs coneixements sobre això, perquè aquest és... No, una mica després, també van donar, per exemple, una notícia a la tele, d'uns banyistes que estaven en una platja de Tarragona, i van veure unes tortugues, una tortuga que sortia a desobar, allà a la sorra, i llavors, en un lloc, passa tot el contrari, que la gent es pensa, ai, la tortuga que s'ha despistat, i l'empenyen cap al mar una altra vegada, dius, oi, no... I, en canvi, allà a Tarragona, unes persones, en una platja més tranquil·leta, van veure que la tortuga sortia, no la van molestar, la van deixar quedar sobres, que deixia tallar tots els ous, i llavors van avisar al cram. Llavors la gent del cram va anar allà... Amb aquesta filosofia et carregues ràpidament les espècies. Home, s'aprofita aquí el material. I els que mengen en els altres, aquests no te'ls carregues. El que van fer és, molt sorprenent, desenterrar aquells ous i llavors portar-los en un lloc segur. Sí, perquè ja tenien un futur comptat. Exacte, amb garanties que almenys surtin algunes tortuguetes d'allà, no? Una miqueta la funció d'ells és aquesta, no? O, per exemple, quan hi ha hagut el tema del tauro, la tinturera, aquesta? Sí, que va mossegar algú, no? Sí, a Saló, no sé què va ser. Sí, un lloc així. A veure, ells ho deia, són animals que no... És el desconeixement nostre, dels humans. Sí. Són animals que, a veure, d'entrada nosaltres no som una presa per ells, ni molt menys. No, no entrem amb el patró. Exacte, no entrem. Però què passa? Que si pel que sigui, perquè fa més calor, perquè s'ha despistat o perquè ells també van nedant a vora de la costa, no? Hi ha algun moment que algun banyista pot, mira, no té per què passar, però bueno, alguna vegada pot passar, però vull dir que és un fet molt aïllat, molt puntual i que no és com per posar el crit al cel ni enviar ja totes les petugues perquè vau, que m'ha tingut les tintoleres, home, no. Avui me'n comentaven aquí a la ràdio, precisament, una anècdota que, o una platja d'aquí de la costa catalana, no sé on, han trobat un avarat, un tauró, molt gros, i s'ha mort allà la mateixa, perquè es veu que s'havia ennuagat, perquè s'havia menjat un llaó marí. Un dia. I s'havia enganxat. Ennuagat, s'havia ennuagat, i s'ha mort. Ostres, d'unidor, eh? Ostres. Clar, dic, qualsevol ballar, treure-li la poca. Tanca la boca i et quedan els abraços automàticament. Si volgués que fos un acte de reflex, ostres, doni-hi-do. Bueno, és curiós, no? Us recomano molt, és una visita en plan científic, vulgativa, tenen una exposició molt maca de veure, i a més, com que la visita és guiada, però seran les... Els monitors i les monitores que t'ho expliquen, tots són voluntaris, és gent voluntària, tant els que cuiden dels animals com els que estan fent tasques de manteniment o les tasques després d'atenció als visitants. I és una miqueta per tenir aquesta conscienciació que hi ha també una gent que se'n cuida d'això i que si tu també vols fer voluntari també ho pots fer, també pots fer-te apadrir, pots apadrinar, si vols, una tortuga o així, donant una mica d'ajuda, una mica de donatiu. I, bueno, després ja et dic una exposició, també, fins i tot hi ha, per exemple, hi ha un fragment de la pel·lícula Tiburón, Tauró, explicant una miqueta el mal que va fer aquella pel·lícula en quant a la... A la por, no? A la por creada, inventada, amb aquests animals marins. Dic, ostres, és que no és així. I fa molt més mal els accidents de trànsit, no?, que no pas un animal que no, que és Tauró, no, no, a veure, que no van a la costa a fer això, no? Sí, no, no, clar, evidentment, estan sempre a alta mar. Generalment, vaja... Sí, ja he dit que sí que tenen unes tortugues que estan allà en unes piscines així grans, i les veus quan li donen el menjar, i ostres, allò sí que et va sorprendre, perquè són tortugues enormes. I t'expliquen coses d'aquestes tortugues, que és la tortuga mediterrània, ara me'n recordo el nom, ho estava mirant, però bueno, ja he dit que... Si no, entreu a la web, l'adreça és... Passeig de la platja número 30, eh?, del Prat de Llobregat. El telèfon 93 10 10 170. I així és la web, doncs, la de les tres B dobles, cram.org. O-R-G. Molt bé. Centre de recuperació d'animals marins. Fantàstic, ho tenim en compte. Fantàstic. Doncs passem d'això, d'un museu natural, per dir-ho d'aquesta manera, un museu clàssic d'art que hi ha a Barcelona. És un dels més antics, el que porta més temps a nivell, sobretot, escultòric, és dels pocs que hi ha d'escultura. arreu del món fins i tot, i és el Museu Frederic Marés. Aquest senyor era un col·leccionista, el col·leccionista català més important del segle XX directament, no s'ha de donar més voltes. I quan va morir aquest home el que va fer és directament donar les seves col·leccions a Barcelona. I lògicament es va condicionar un espai que era el que seria a la plaça Saniu, la porta lateral de la catedral de Barcelona, eh? que hi ha aquella placeta que dona el darrere de la plaça del rei, i que es pot accedir, que és aquella entrada que veus abaix on hi ha una mena de pati molt maco, on es veuen per sota les imatges de la Barcelona romana, que es veuen per unes finestres baixes, un soterrani, no he estat mai? No és on estan les columnes. No, no, no. Jo he estat al pati. Al pati, exacte. És un encant, és encantador aquell pati. Ah, d'acord, sí, ja s'ho entès. Exacte. Creus aquell pati, sí, senyora. És el carrer de l'esquerra de la catedral. Exacte. Aquell pati entres... És un oasi de tranquil·litat. És magnífica, allò. I entres recte i tens la porta d'accés. Creus el pati i entres per allà. Allò és el Museu Frederic Marès, no? Frederic Marès. Exacte, llavors tens quatre plantes, sembla petit, però és immens, allò jo ja estava boig. Allò era el que era una part pertanyia a l'antic Palau Reial, d'acord es va condicionar per ser la sede de la Inquisició de Barcelona i va ser durant un temps, les bandes baixes, la pressó que estava a la plaça del rei, que s'entrava per l'altre costat, però ja va ser la pressó que portaven els tipis... Els assassins i aquí venien, venien des de Bòria Vall, allò que els hi pagaven i els esmembraven i arribaven a fer un desastre. Un dia jo explicaré aquesta història perquè té tela. Bé, llavors, és un espai, et dic, que està molt acondicionat, molt canviat. Són quatre plantes, quatre, ho dic bé, sí, quatre plantes, que hi ha tres plantes, una molt minsa d'escultura i dos més d'escultura, tota escultura gòtica, des del romànic fins al gòtic, inicialment, I després hi ha una superior, que hi ha renaixement barroqui del segle XIX. No solament català, no solament escultura catalana, sinó també escultura espanyola, de l'escola sevillana, de l'escola madrilenya, aquesta línia. Per exemple, de l'escola espanyola tenim Alonso Berruguete, Juan de Juny, Pedro de Mena, aquesta gent que té renaixement barroc, potent, de les imatges religioses, amb aquells sentiments i aquelles coses, aquells patiments... I això està allà. Llavors, el que té superinteressant és una part de, que això no he dit, perdó, de romànic, i una miqueta també a baix, una miqueta de romà, també, que és una part excepcional. Té una de les obres mestres mundials, que és l'aparició de Jesús amb els seus deixebles, del mestre de Cabastany, que és una peça preciosa, que estava a una de les portalades, no m'he equivocat, d'una església romànica que va encarregar-se a Vic fa molts anys, que estava col·locada allà. I en refereixo que hi ha peces i hi ha una portalada, la portalada d'Arizano, que és de Burgos, que és espectacular. Aquestes portalades típiques romàniques amb aquelles arquivoltes i tal, tan carregades. Hi ha un parell d'espais que són magnífics i que des d'aquí recomano profundament per veure'n. És cert que quan portes una estona et vas carregant, no? Perquè clar, és tot i té de, jo què sé, de crucifixos, de Mare de Déus, tenen, jo què sé, era un senyor que acumulava, més que col·leccionava, acumulava. Sí, perquè... Vull dir que no està després molt... Bé, sí que està organitzat, no? Totalment, totalment. Tot catalogat, perfectament ordenat, vull dir, està molt ben fet, ho van arreglar perquè jo havia anat a temps enrere i allò era un cacau, però ara està tot, acabes en un camí, tot molt ben fet, I llavors el que et sorprèn totalment és quan llavors dius ja he vist un munt de coses, te'n vas a la part de dalt, em sembla que és, no em vull equivocar, al gabinet del col·leccionista, que hi ha 17 sales, que es diuen les sales de les diversions, i allà ja et pots morir. Perquè allò no és acumulació, allò és amuntegar. I llavors, directament allà tens milers, i no exagero, d'avantalls, de pipes, de rellotges, de joies, de fotografies, de joguines, de claus de pany, pots de farmàcia, reliquiaris, claus... No t'ho pots arribar a imaginar, el que hi ha allà. I els pany, també? Tot. Tot. Tot. És una borrada. És que jo mai he vist tantes coses juntes en un metro quadrat. Potser en una habitació hi ha 10.000 peces en una habitació, perquè són coses petites. I clar, dius, per on miro? És a dir, per tirar-se hores i hores i hores allà perdut mirant coses. És una cosa molt curiosa. És allò com era un caminet de col·leccionista típic del segle XIX, perquè això era molt típic. La gent col·leccionava al segle XIX, una cosa més típica del XIX que del XX, i es veu allà perfectament. A més, té una decoració molt determinada i molt concreta. I, home, a veure, si tens una mena d'afília, és a dir, si t'encanten els llumins, allà veuràs una col·lecció de caixes de llumins bestials, no? Vull dir, que és una cosa, com a mínim, interessant, no? Per tant, bueno, recuperem els museus de Barcelona, que tenen quant val la pena fer un recorregut. I, a més, no és gens car. Em sembla que són 4 o 5 euros, vull dir, que és raonable, no és una cosa excessiva. Em deixeu ficar una cunya? És que no sé si us ho vaig explicar o no. És que aquest estiu vaig anar a un museu... Bueno, no és un museu, sí. No sé si us ho vaig comentar, vaig anar al màgic món del tren. No. No us ho he explicat? No, no, no. Això és un... A Santa Eugènia de Berga, que està a Tocabic, hi ha uns dos homes, o tres, em sembla, tres, aficionats al mecatisme de trens, doncs van veure que jo ja no li cabia a casa seva... i van comprar literal, van comprar un terreny i és on feia un edifici de dues plantes en la qual a la planta de baix és tot exposicions de maquetes de maquines de tren de miniatura milers és espectacular endreçat per països però això no és res comparat quan puges al primer pis perquè és tot una planta de 250 metres quadrats en què una maqueta bestial de trens de tamany del petit, no sé com es diu, té una nomenclatura. Hi ha els trens grossos i els trens dels petits. Els de miniatura, per dir-ho així. Sí, sí, sí. I abans sí que me'n recordava, ara ja no. Però és... O sigui, que al·lucina. O sigui, és... És que a més ho han acondicionat de manera que pots visitar-ho perfectament. O sigui, hi ha un passadís, unes branes, que pots enfilar els nens i tot perquè ho vegin bé. Els nens estarien bojos. Els meus fills van flipar. Home, t'ho diràs. I jo flipava. Perquè és que a més a més ho simulen la nit i el dia en períodes de 24 minuts. O sigui, un dia dura 24 minuts. Que curiós. I quan es fa de nit, doncs... tot arreu, o sigui, els cotxes, els camions, tot es mou... Amb les llums, no? Amb les llums, tot carreteres perfectes. Diguem-ne la foscor. Sí, sí, la foscor, i és que és flipant. Home, llavors, sembla una mica, com tu diria, Catalunya en miniatura, no? Una mica un pastig de... de coses, no?, hi ha un cementiri, hi ha un parc d'atraccions bestial, hi ha fàbriques. Però hi ha molta afició, eh?, això dels trens en miniatura. Però és que jo com a aquest no l'hi havia vist mai, i dius, i aquí què pinta? Són dos senyors que vivien allà, i s'ho han muntat allà. I estava ple de gent, eh? I això encara genera també un turisme d'aquest tipus, almenys pels nens o per la gent que els agrada, però hi ha gent amb una certa edat que el tema tren és una cosa que jo tenia, bueno, el sogra de ma germana era un amant dels trens, eh?, tenia el seu Ibertren i no sé què més allà, no el tenia muntat, La maqueta però ja el muntava, era com un criu, però com a la paraula, perquè li agradava. És una afició, és com els escacs. O l'escalèxtric, ja passa de ser una qüestió de nens per ser una afició, de gent adulta, que per tant és un joc de gran. Hi ha una associació, em penso també, hi ha amics del Ferrocarril. Exacte, ja la tira, ja la tira. Molt bé. Doncs sí, sí, doncs mira, bona recomanació. On has dit què és? A Santa? Santa Eugènia de Berga. Amb l'excusa, doncs mira, veiem Berga. Sí, mira, però ni portem uns embodits també. Hi ha gana a aquestes hores. Exacte, exacte. Vinga, Màrius Serra, plans de futur rosa. Tens plans de futur? Ui, i tant. I ara més. Jo sé que sí, jo sé que sí. Mira, és la novel·la del Màrius Serra, aquest comunicador tan famós que fa moltíssimes incursions als mitjans de comunicació, sobretot a la tele, a la televisió i a la ràdio. El Màrius Serra amb aquesta novel·la va guanyar el Premi Sant Jordi l'any 2012. és la història res així molt resumidet la història és una recreació lliure d'un matemàtic que era de Figueres es deia Ferran Sunyer que era tetraplègic i autodidacta llavors el que fa és una miqueta recrear la història de quan la família vivia a Barcelona a Sarrià i quan es desplaçava amb un mas que tenien a Figueres amb una prop de Figueres A més allà també hi havia un moment que coneixen... Bueno, en Dalí directament no surt, Salvador Dalí no surt, però sí que fan menció que el pintor, quan era jove, quan vivia per allà, li havia fet un retrat amb una de les dues cosines d'aquest matemàtic, perquè aquest matemàtic és fill únic, però té tres cosines, un que es diu Ferran igual que ell, i les dues noies, que són les que, després amb el temps, són les que s'han encarregat de cuidar-lo, al principi és la mare, Són dues famílies molt lligades, de dues germanes casades, no eren dos germans els pares, i amb els fills molt units tots, que estiuejaven junts, llavors totes les vivències són conjuntes, el pare d'aquestes nenes i del Ferran Gran, Hi ha una absència del pare, està absent en tota la novel·la i no acabes de ser... És una mica misteriosa aquesta absència, no ho explicaré, no ho desvejaré pas, però hi ha moments de la novel·la que es narra el mateix pare absent, hi ha d'altres capítols que es narren una cosina o l'altra, la Maria o la Dolors... El que em va sobtar molt també, per exemple, en el sumari, és que n'hi ha capítols que falten, que no hi ha números. Per exemple, el capítol 1 no existeix, ni el 4, ni el 8, ni el 9, i ostres, què passa aquí, no? Bé, era una de les coses que jo sé que el Màrius Serra està fent en els clubs de lectura de les biblioteques, i va i ho comenta. Sant Vicenç ho feia la setmana passada, però mira, no vaig poder anar-hi al final. Si ho pesco en una altra biblioteca ja aniré. no? Perquè trobo que aquestes trobades són molt interessants, no? De parlar directament amb l'autor. Però una cosa que no he entès, aquests capítols, vull dir, no existeixen? No, no existeixen. Llavors, tallant la trama o què? Jo pensava, jo pensava, ostres, igual és que està... Està mal evitat o està mal... Primer d'entrada penso, està mal evitat, no? Perquè a més ho tenia... Ho tenia en el e-book i el e-book vaig pensar, diu, ui, està equivocat, això està mal gravat, està mal fet. Sí, sí. Bueno, dic, me'n vaig a lo tradicional, vaig a buscar el llibre i tal, vaig a la biblioteca, agafo el llibre, i també falta. O sigui, que no és cap equivocació. Per això és una de les coses, però no t'ho acaba de dir, no t'ho explica'm jo, per què. Això és com el Saramago, que si llegis algun llibre del Saramago, no fa punts. No fa punts. I fa unes faltes de cal ample, dic. Però expressament, en principi dius... Ostres, què passa? Mala visió, no? És dents, allò. Sí, sí, sí. Quan hi ha diàleg, dius, ui, que estan per fer un diàleg i allò, clar... No sé per què ho fa, no entenc, si ho salta tot. Bueno, imagino que és com tot, no? És una forma d'escrita. Imagino que hi ha assaig sobre la cegesa. Ostres, i... Aquest sí que el vaig llegir, jo. I acabes? Acabes sec? Jo ja m'he citat uns quants, però és que val la pena. Encara que sigui dents, val la pena, val la pena. Todos los nombres... A vegades és una miqueta també de joc, d'investigació, de mirar, de provar, de fer coses. És una de les coses que li volia preguntar, però com que al final no vaig anar a dir, a veure si algú el veu o li pot preguntar amb algun grup de lectura. Bueno, és interessant. A mi em va cridar l'atenció, té un llenguatge molt creatiu, molt original. Escriu molt bé, té molta soltura. El llenguatge és molt viu, molt divertit, molt atxerit. Per exemple, mira com diu ell per explicar l'hora, quan estaven jugant o quan estaven allà concentrats fent una cosa, allà o el que sigui. si no els cridaven no feien res més perquè no tenien consciència de la noció del temps però fins que algú no encabeix aquesta llum en una xifra ningú no pren mai cap decisió estem tots allà fins que no dius una hora veus la llum, veus si s'està fent fosc o no però no tens noció ell ho explica d'aquesta manera fins que algú no encabeix aquesta llum en una xifra Bueno, ho vaig trobar, molt maco, no? Després a mi el que no em va agradar és el paper de les dones, eh? Suposo que també és per l'època, clar, igual el que fa és retratar la dona del segle, de principis, no? Això és el que passa a vegades. Segle XIX, segle XX. Amb aquests llibres i això quan es parla de certes èpoques... Clar, i es presenten unes dones així com, a veure, que són molt valentes i són molt fortes, no? Però... En quant als estudis o a formació, se'ls veu amb una ignorància. Elles mateixes ja demostren una impotència. Nosaltres no ens hem donat preparació. En temes acadèmics, no en temes de la vida, ni molt menys perquè s'espavinen la merda bé. Per exemple, també la figura materna, jo la veig una miqueta dèbil o així com molt desbordada. En canvi, el pare, com que està absent, no passa res. S'idealitza la figura del pare. Clar, perquè està absent, no? No sé, ja et dic, les funcions de les dones jo veig que queden molt relegades a l'àmbit familiar. I pateixen les gases del que estan a les trinxeres. Clar, és lògic, és que ella porta totes les seves espatlles, no? I, bueno, mira... Doncs vinga, perseguirem el senyor Màrius Serra per les biblioteques de Barcelona perquè ens acabi d'explicar el llibre. A veure què passa, no? A veure què sigui això. És el que té a ser un autor contemporani, contemporani. Estàs viu, però mira, a por ell. Molt bé, doncs, abans de passar al cinema, escoltarem nou, vull dir, parlarem ràpidament d'un llibre que ha sortit fa poc, encara que és una cosa que ja correspora amb diferents edicions, que són els Evangelis Apòcrifs. És una recopilació d'un català d'Armand Puig, que ha afegit una sèrie de coses noves que s'han trobat, i que, bàsicament, bé, per explicar-ho així, a grosso modo, i per no entrar en temes de profunditat així, evidentment, són aquells Evangelis que la pròpia església va refusar en el seu moment, no? Ja parlem del segle III, eh? Això no és que es van trobar els pergamins del Mar Mort? Exacte, això mateix. Llavors, el que hi és això, però a un costat hi ha aquells que existien o que ja tenia coneixement, que evidentment estaven vinculats no amb els evangelistes, sinó amb el que serien els llibres escrits pels apòstols, Pere, Felip, Santiago, Tomàs, i atenció, atenció, Maria Magdalena. I aquí tenim una cosa curiosa. Hi ha un Evangeli escrit per Maria Magdalena i, per tant, si era un Evangeli era perquè tenia un vincle directe, un apostolat o una relació directa amb Crist. Per tant, aquí tenim, si tot això ens ho creiem... Jo creia que era la primera apòstol. Exacte. No era Sant Pere. llavors aquí hi ha una cosa al llibre que jo em vaig posar molt nerviós un cop d'estat em sembla patriarcal aquest cop d'estat ja venia l'atemptat contra la idea masclista lògic no podia ser una dona en aquella època i menys una profeta a la foguera d'Inquisició Llavors, clar, què passava? Doncs ja al segle III es van adonar de certes coses, i llavors alguns d'aquests que ja existien ja es van apartar, i amb el concili de Trent de 1536 o 1546, no me'n recordo ara, definitivament ja es van dir que aquests són els canònics i aquests són els apòcrifs, que la paraula ja ho diu, que són els que estan apartats. Com deia bé el David, es van trobar uns últims manuscrits a Nakhamadi, que és a la zona del Mar Mort, com tu deies, i aquí van sorgir altres per a sobre enredamés de troca, i aquí és on una mica s'ha ajuntat tot. Què és el que veiem aquest llibre? És un llibre, bueno, llibre no, és una recopilació del voltant de mil pàgines, Jo els tinc també, jo els tinc. És complex, vull dir, complex perquè hi ha com tres parts, una part que parla de la infància, de Crist i de Maria, bàsicament, amb aquests, vull dir, per exemple, no ara em recordo... De Maria, què vols dir? La mare de Jesús? La mare de Jesús. Ah, vale, no Maria Magdalena. No, no Maria Magdalena, Maria, vull dir, exacte. Mare de Déu, millor dit. No, de Déu no, de Jesús. De Jesús, clar. Ai, a veure, no són tres persones en la mateixa persona. No, però la Mare de Déu, no, sí, la Mare de Déu. És la Mare de Crist? Déu no és Crist. No, sí, sí, però es diu Mare de Déu. Sí, ja ho sé, però si capes literal no és. No, no és, no és correcte. Hauríem d'avisar els companys de la parloria, perquè... A veure si prendrem alguna cosa sobre això. Que ens expliquin això, perquè... Doncs bé, llavors hi ha sobre la infància de la verge i sobre la infància de Cris. Llavors hi ha uns primers que et donen idees molt marcades que Jesús, segons aquells apòcrifs, de petit era un nano venjatiu. Deixem-ho així. No m'ho puc creure. Tu m'empenys, jo et mato. No hi ha volta de full. I llavors els pares, enfadats, era com un joc per ell, no? Vull dir, ressuscitar i matar la gent. Aquest és el plantejament. I això no és broma, eh? Matar i ressuscitar, diràs. A l'inversa. Home, si no està molt, no el ressuscites, tio. No, però en referència... I després... M'ha de ressuscitar, però també ressuscitava aquests que estaven morts. Sí, sí, sí. Vull dir que no es matava ell. Llavors, què passa? A la pàgina 1 del primer Evangeli ja et quedes una mica espantat, dius, a veure què està passant aquí. Per tant, no m'estranya que partessin, perquè, clar, després sí, després sí que es redimeix i tal, però, home, adon i do, eh? Per tant, ja partim d'aquesta base segons aquests apòcrifs, i, per tant, estem parlant de la lectura dels apòstols, dels seguidors d'ells. Això ja t'espantes. Arriba la segona part, que és el tema de la passió, tot el tema del patiment de Cris i tal, i aquí és una cosa més normal, que explica el que passa, etc. Però després hi ha una part que es diu la part gnòstica, que és aquella teoria de certa gent que diu que Cris no era matèria, sinó que era llum. I aquí es crea tota una parafernàlia de los eones, los no sé quién, que sembla com si Crist vingués d'una nova espacial, t'ho dic en sèrio. Tots són llums, tots són àngels, tots són que venen de l'espai, que venen de dalt, que no sé què. I jo patia molt. I pel mig, Maria Magdalena constantment, constantment preguntant, preguntant, preguntant, preguntant a Jesús. Vull dir, és la que més pregunta. És una més d'aquests apòstols que l'envolten i pregunten tal, padre, no sé què. Dius, home, aquí hi ha moltes coses amagades que l'Església va dir, esto por aquí no pasamos. I l'Evangeli de Maria Magdalena és molt curtet, res, són tres o quatre línies amb la qual queda ben clar que era una apòstola. Clar, tot això, imagineu-vos quin bativull, si això s'hagués col·locat dins de la Bíblia, Mare de Déu Senyor, vull dir que aquí has de fer una selecció i s'ha triat una església preparada, definida per una línia determinada, no? I això ho tenim a l'abast, eh? Però aquesta evolució ja s'ha produït, ara. Ara sí que això ja és acceptable, no? Totalment. Exacte, tot això que jo puc dir, això és irreverent. Jo ja estic escomulgado de por vida. Avui no, home. Tant que sí, jo diria que estàs... No dir-ho, però si jo vaig... És la línia oficialista, és la línia més... Digueu així ortodoxa. És que no és oficial. Jo vaig a un esglés i agafo un apòcrif i dic que el nen Jesús, per venjança, matava els seus col·legues. Home, i és que em fan fora, em cremen, allà directament. I això posa un evangeli. I és l'evangeli de, no sé si és el de Sant Pere o el de, no me'n recordo ara, o el de Felit. Això no interessa. Clar, això no interessa a fora. Que hi vas haver censura, està clar. Això és el del nostre testament. Exacte. Jo no sé mai... Perquè la Bíblia l'han dividit en dos. O sigui, l'han ajuntat perquè no té res a veure l'Antic Testament amb el Nou Testament. L'Antic Testament es va escriure al Captivari dels jueus a Babilònia. Evidentment. I són tradicions de religions soroàstriques i coses així, d'allà, de per allà, que ells van recopilar i se les van fer seves. I no té res a veure amb el Nou Testament, que és... Es pot dir, vale, perquè Jesús era un rabí. i venia de la religió jueva, però és que no té res a veure. Tenim en comú amb els jueus el que és l'antic testament, això ho sapiguem tots. Sí, sí. Per això en refereixo al que dius tu, que aquesta línia és junta i llavors es separa amb el nou testament. Sí, sí, sí, però sempre s'han empenyat a ajuntar-ho amb la mateixa Bíblia i jo crec que són dos llibres separats que no té res a veure. Totalment, la forma d'escriure, el plantejament, tot això no té res a veure, però és clar. A posteriori no sé en quina. Bueno, de fet, quan es va inventar la impremta, uns dels primers llibres que es van... La primera que es va fer va ser la Bíblia. Va ser la Bíblia, per això. No sé si és que ells va decidir llavors. Però hi ha moltes edicions, el Reina Valera de la Bíblia. Uf! La Bíblia copta, la Bíblia no sé què... Sí, sí, t'hi pots tornar a mi. Però inclús dintre la tradició catòlica hi ha una pila de versions i de correccions i no sé què. Jo crec que un cop... És com un llibre molt codiciat, no? Sí, sí. I cometes molt manipulats. Jo em vaig comprar una bíblia i abans de mirar vaig estar remenant una mica perquè em vaig perdre, al final vaig trobar el primer que vaig enganxar a la Catalònia, mira, malaurada, no? Però... però és que n'hi ha, havien, per perdre-s'hi. El que vulguis. I hi ha traduccions que dius, home, d'unido també. La que triomfa bastant és aquesta, que es diu Reina Valera, que era un traductor que va fer una versió molt bona, es veu, molt bona i molt correcta. Però hi ha moltes bíblies manipuladores. Jo me'n recordo que els professors de literatura, també, a l'Institut de Batxillerat, deien que era molt interessant llegir la bíblia, que és un dels llibres, a nivell cultural, que és molt interessant, perquè la nostra cultura veu d'aquesta forma. Jo l'he llegit de l'abast i he hagut d'estudiar en profunditat. Clar, per història de l'art, per història també. Hi ha un llibre, que és de l'Isaac Asimov, que és la Bíblia comentada o alguna cosa així, em sembla. Que és prou interessant com per dir, bueno, menys... Clar, hi ha una miqueta de... Sí, sí, sí. jo també la tinc pendent he llegit cosetes però quan t'hi posis és allò que dius a vegades dius ja el deixo ja el llibre el llibre d'Ester em sembla que és insuportable hi ha moments que jo pensava hi ha vegades ja passo perquè hi ha uns pareados uns rodolins, unes coses un tant desastre molt complex perquè realment que dius no m'interessa Ostres, doncs a mi, jo no sé, Déu meu senyor, eh? Jo tenia el cap. Dius que jo soc friki, macho, però és que... No, no, allò ja és malalt, tis. Allò ja és malalt, tis. Molt bé, farem una cosa. Passem al cinema, tal com escoltarem un minutet de la Jenny Joplin, i els homes parlarà del Boyhood, eh? Quina és? Aquella coneguda? Sí. Hi ha una que és molt canyera, que es diu Cry Baby, que és quan es... Que ja no pot més, perquè, pobra dona, es bevia els gerros, eh? L'aia de la colònia. Exacte. Fins demà! Què? Doncs bé... 44 anys sense aquesta veu. Quants anys tenia? 26? No gaire, sí. És que em sembla que tots es morien en 26 anys. Però és que... El Jim Morrison... Sembla que tenia 50, eh? Vull dir, estava tan, tan, tan... Clar, és que... L'Hemi Winehouse de l'època. Exacte, és el mateix concepte. I va morir també així aquesta etat. Exacte. És una dona amb una tremenda projecció com a Mi Winehouse, perquè era una texta veu que se li va trencar a mesura que anava accedint-se amb les addiccions, però quan va començar a cantar, d'un i do, una veu blus, poderosíssima, i mira, i el que diem, que a vegades les addiccions porten aquests vimis. Mal viure. Jaume, oi! Jaume! Una miqueta així, fleu-me! T'has quedat així! La veta, vinga! Doncs sí que t'inspiro finament, jo! El boi-hut! El boi-hut! El boi-hut que la setmana passada em vas fer una lluança total, que flipaves i tal... A nivell estètic i a nivell tècnic, eh? Ara digues tu la teva part. Sí, a nivell tècnic i a nivell estètic sí que la trobes una pel·lícula impressionant. A l'estil, per exemple, de Terres Mali... Ui, no, tampoc és això. Ah, ja. Terres Mali, que és molt més complex visualment. És molt més complex. Hi ha moltes més coses. Queda clar que estem parlant d'una pel·lícula que pots estar totalment d'acord, com dius. I, a més a més, el que cal tenir present és que és una pel·lícula que s'ha fet amb 20 anys o 15, no? Amb 12, amb 12. Amb 12 anys. Llavors, esclar, vull dir, l'estètica de la primera part o de la part aquesta no es correspon amb l'última, a mi almenys també m'ho va semblar, hi ha una evolució en el realitzador, i lògicament això també pesa. Això podria ser un inconvenient, que si ho diem, doncs deixa de ser-ho, no?, perquè esclar, és propi, oi? Sí, sí, sí. Què és el que pretén aquest senyor al fer una pel·lícula com aquesta, quan el que podia fer, com fan tants altres, doncs és agafar 12 anys de la vida d'una família, eh? Per exemple, Teres Mali, que això ho va fer amb la pel·lícula... L'Arba de la vida. Això, L'Arba de la vida. jo que ella m'agrada molt més. Què vol dir? Perquè és molt més complex. És això que deia... Jo crec que el programa, o sigui, tota l'espai, la part d'espai que hem fet ara, tot i que hem parlat de cultura, penso que hem sintonitzat, doncs, amb coses ja comprovades i que estan acceptades i tal. I, a canvi, el senyor Terres Malitz penso que el que ens posa és en un camp que no l'abastaràs mai, no? Vull dir que és com molt... Com molt ric, amb tot un munt de matisos, impossible. Una mica el que dieu de la Bíblia, que té diferents, oi? Sí, sí, sí. Llavors, la pel·lícula aquesta, hi entrem ja, molt boi. És molt interessant, en molts aspectes. A mi em va decepcionar veure-la, però després m'ha madurat molt clarament. Sí, a principi et desconcerta. I després, mica en mica, tu vas mirant el dia següent i dius, no està tan malament, és a dir, que està bé, que està bé. Perquè és el que dius tu, i probablement ha influït pel que ha dit la crítica, que és com un bon tros de vida, oi? Llavors sí que t'ho prens al peu de la lletra, com un document d'una família que té la seva, diguem-ne, no tant la seva evolució, sinó... La dinàmica, que porta la vida. Exacte. No és una evolució, perquè gairebé no hi és. Perquè no evolucionen, eh? Vull dir, gaire. Vull dir, cada vegada que hi ha una evolució, potser la mare és la que més evoluciona, i amb un nivell potser intel·lectual. I prou. I prou. Perquè el que queda clar és que no evolucionen. Molt bé, aquest detall, i no vegis els homes. És que, pobra, també ella menotria, també d'una manera... Dic d'això, doncs, penso que una de les coses bones que podem dir com a resum és el que diu el senyor Manel Collàs després de destacar el que ja hem explicat fins ara, que és aquesta part final. que diu que, en definitiva, la vida en uns minuts o en unes hores. I com que és així, i des d'alta mira fins al 1895, en què hi va haver la primera projecció Això no havia passat mai. En definitiva, fa una glosa del cinema, no? I llavors jo no paro de donar les gràcies per viure en una època privilegiada del cinema. I aquesta pel·lícula li va inspirar precisament aquesta forma, diríem, artística, que en definitiva, segons ell, no és possible fer-ho en qualsevol altre art. podríem estar-hi d'acord. Si més no, ens servirà com a argument o com a un fet, o sigui, com una realitat per posar-ho al costat d'altres pel·lícules que, en definitiva, ens han de fer pensar com aquesta i això és el que li va produir. Aquest senyor m'ha sobtat perquè Normalment no en parla de cinema, però aquí va dir, carai... Potser va impactar per algun motiu determinat el que ella ha explicat, no? Sí, sí, sí. Ja et dic que ja ho va explicant. Explica gairebé la pel·lícula, perquè és que la pel·lícula es pot explicar i no hi ha cap problema. La pel·lícula és un full de guió, eh? És un full de guió. Ja ho hem dit, hi ha evolució, no és evolució. I és també allargable. Massa 2 hores 45 minuts jo crec que és allargar una mica també la situació. Està bé que el que dèiem, no les evolucions dels personatges, però com són reals, realment aquest nen creix autènticament, no són nous actors que van fent limitació al creixement, és el mateix. Tu suposo, Rosa, que recordes allò de antes de l'anochecer... Antes de l'atardecer i antes de l'anochecer, sí. A mi em passava una mica. Sí, no, allò està bé. És clar, com això, no hi ha cap dubte. Però, esclar, dius... A veure, és com un... És com un episodi de la vida, no? És com un tros de vida. Com un documental. Com un document, sí, sí. Potser no un documental, però sí un document. Però tu deies que tenia un tuf una miqueta que... Ah, sí, bé, però això... I és veritat, no, tens raó, i hem pensat, ho té. Un punt conservadoret. No, un punt, no, un punt d'altíssim. Evidentment, tot es parla... Vull dir, el problema que vaig trobar és que es parla de com a objectius educatius amb més o menys dictadura familiar, fins i tot, o autoritat paternal, bàsicament, no tant ella... que, en definitiva, són uns tòpics que hem conegut tots, no?, i que avui crec que estan completament desfasgats, no?, i és allò d'estudia, forma i tal. I, esclar, és que no tens sortida, i això sí que ho reflecteix bé, no?, i això pertany a una classe privilegiada o a un país privilegiat. Jo crec que les dues coses alhora, no?, Un país que, en definitiva, provoca una classe privilegiada. En la pel·lícula no veiem, en cap cas, dificultats de cap mena. No és Holy Motors, per exemple, no és el Gran Torino, no és res de tot això. No hi ha crisi aquí. Aquí el que hi ha, en tot cas, són vivències. I, a més a més, és que no hi ha ni evolució temàtica ni millora a nivell de relació familiar a partir de mostrar unes possibilitats d'aprenentatge que permetin aquesta millora. Ni això no hi és. D'acord? Vull dir, és una cosa molt curiosa. Molt bé. Però bé. Es pot veure perfectament. Capità Amèrica, David. Buah, bueno. Ja no t'haurà que veure. Què vols que t'expliqui jo ara? Supera això. Apuntem-ho, apuntem-ho, això. No, bé, és una pel·lícula de la factoria Marvel, perquè ja es pot dir que és una factoria, i estan traient pel·lícules com a xurros. Imagina't, Marvel abans feien còmics, per qui no se'n recordi. Doncs, i aquí en venien molt poquets. Jo sé que els hi entra les coses a cops, no? Vull dir, és així, no? Sí, superherois aquests molt fantàstics, no? I, en aquest sentit, doncs, Diguem-ho així, que el Capità Amèrica és el personatge més... Hi ha qui diu que potser es fa genda. No, jo crec que no. Però, bueno, és el més patriòtic, que fa més tuf... Per què? Jo no entraré en la trama de la pel·lícula perquè tampoc no té cap interès. Jo crec que el que interessa aquí més és el personatge en si, perquè segueix un patró de rectitud, ja no per la força que pugui tenir o perquè... o perquè sigui un paio que et desplegui un encant com pot ser l'Iron Man. No, aquí és un paio guapo. Quina diferència li trobaries amb Robocop, per exemple? Home, ja estem parlant ja d'un... d'eificar-hi una ideologia, doncs, una crítica molt més mordaç. A Capitamèrica no... Molt autèntica. Sí, aquí no, aquí és un retrat d'un pallo... No ho qüestionis. ...del soldat perfecte, com cal. No, no cal dir més. A més, a més, bona persona. Si dius soldat, que mata, bona persona... Hosti, doncs aquí, que això és molt complex. Aquí falta oli perquè això encaixi, eh? Ja. Llavors... Però aquí t'ho encaixen i t'ho fan fer. És un tio ben fet, ben plantat, guapo. Bé, ho té tot, no? L'únic que no, mira, no té sort amb les dones. Però... A veure... Per part d'això... Per part d'això... Tot no pot ser, no? Jo ja ho sé, que tot no es pot tenir. Ara va dir una bestiesa, però... Això sí, eh? Has de destacar, eh? Pobre Roer Refor. Cada dia fa més pena, eh? Cada dia fa més pena. Està més estirat cada vegada més o què? Sí. No, però que ja podria estirar-se, pobre. Tu pots estirar, però arriba un punt. A més, aquest home ja ha de dir, per si ja eres rugat. Si ja ets rugat, no t'interessis estirar, perquè allò queda fatal. Però és que ara ja no hi ha solució possible. Ara ja és impossible. Suposo que us s'han adonat, eh? Aquí les pinzes de la roba aquí al darrere, quan se'm va dormir... Jo crec que l'última partícula que va fer, que va quedar prou... era aquell home que xiu-xiu bejava els cavalls. Allà encara deies, mira, Robert Refor encara aguanta. Però allà hi havia uns filtres amb un flux, una cosa... Però encara aguantava. Que dissimulava les arrugues. Pots que ara ja, pobret meu, ja és. Però bueno, mira, bé, el Samuel de Jackson també amb el seu paper. Si us agraden les pel·lícules d'acció... que et deixa enganxat allà a la butaca, és la vostra pel·lícula. A mi no soc gaire d'això. Bé, deixeu-me jo m'ho carrego en 5 minuts, vaig a parlar de dues pel·lis superràpides, ja us ho serà la Rosa, que tindrà 5 minutets per parlar del Niño i el Jaume ens parlarà de Vicky Cristina de Barcelona, d'acord? Bé, començaré per una divertida. Carmina Llament, la segona part de Carmina i rebienta del Paco León. Bé, la temàtica no és gens divertida. És la Carmina Barrios, la mare del Paco León, conegut per el Juanma, o el Luisma d'Aida, amb la seva germana, que és la Maria León, que lògicament fa aquest paper... Ell no surt, no? Bueno, surt, fa un cameo. Apareix per allà, el típic, però ja està, amb un enterrament. I llavors què passa? Doncs a partir d'aquí la història comença com sempre a casa seva, aquella casa d'un barri de Sevilla i tal, no? I bueno, a veure, no dic res perquè això passa al minut 1, és a dir, es mor el marit allà. Diu, ai, no me encuentro muy bien, Carmina, parece que no me sento bien la de esto, la medicación, pam, i es queda allà, no? I què passa? Això és el minut 1. Mira, ara, perdona, ara que ho dius, avui a la ràdio ho parlàvem, la quarta... a causa de morts en general, és la medicació. La medicació, sí, sí. Però la medicació, en quin sentit? Un excés de medicació, una equivocació? Mala praxis, o excés de medicació, i coses així. Aquí el problema està en que, clar, aquest no prenen medicació, però se'n va al barafotre unes birres, llavors no havia de fer-ho, perquè era un problema d'acord, per tant, no ho he dit, que ja és un problema de... Llavors, què passa? Llavors, arriba un moment que dius, ai, que se m'ha mort tot, dius, home, esperem, esperem dos dies que arriba la paga extra. I el deixen allà, clar. Es genera tota una situació que és absolutament magnífica. És una pel·lícula que és morbosa per aquest punt, però llavors surt tota la gràcia del barri, tots els comentaris, no? El típic que ve la veïna que té no sé què, que no sé quantos i tal, no? Anda, dame un cigarro, ve si dejo de fumar. La cosa és d'aquestes, no? Dame un cigarro, ve si dejo de fumar, no? O, per exemple, estan allà al moment que estan ballant i diu... Madre mía, ¿cómo se mueren los que no están... ¿Cómo se mueren los que vivían y cómo mueren los que están muertos? No sé, fa un... Però, i clar, unes coses, vull dir, absolutament divertidíssimes. Surt Yolanda Ramos, també per allà, que és aquesta... Bueno, és una actriu que és còmica catalana, molt simpàtica, no? I bé, doncs ho fa molt bé. És una pel·lícula, ja et dic, fora del sistema de barriada andalusa. És divertida, agradable, a vegades trista, i ella està catmorsa, eh? Hi ha un homenatge a Julieta Serrano per ser a Mujeres a la Taca de Nervios amb la moto. Recordeu la Julieta Serrano amb aquests que veis així? Doncs aquí passa alguna cosa diferent, però val la pena. Jo me'n recordava alguna pel·lícula al Modover, que també és molt així com un polar. Té un punt al Modover. És una barreja entre l'Aran... A Volver. A Volver és una miqueta això, també, no? Sí, sí, doncs mira, no vas malament. És a dir, és una barriga entre el Modóvar més així, més castizo, i el que passa en Andalusia, molt clar, Volver també passa en Andalusia. El Manxego. El Manxego, en aquest cas. Ara m'hi confós. I una mica també el barri d'Aranó, és d'ella, aquest home? Fernando León d'Aranó. Exacte, d'aquestes dues línies, no? I que ja es barreja amb l'humor negre, negre, negre d'aquest senyor. jo voldria dir una cosa és molt curta quan encara no existien els tanatoris doncs les vetlles eren el que tu dius a casa i s'organitzava cada xou amb les vetlles que no t'ho perdis això devia ser xou què vols dir? xou agafava una a començar i així ara s'aixequés i coses d'aquestes i allò començaven a arribar i allò hi havia sempre d'haver aquell que posava el seny no, no, són escenes mítiques estan allà i diu, bueno, vam a fumar un producte de marihuana, pues venga, bueno Vull dir que és allò d'una simplesa, però a vegades també d'una gràcia. Però la pel·lícula connecta amb aquest tema. Jo t'ho assegur jo que això passava. Bé, Rosa. Home, crec que hi hagi una situació una mica així tota la nit allà, o més en aquest cas, dos dies, m'imagina. No, no, arriba amb què diu. Antonio, ¿como hueles? Agafa del congelador i comença a tirar coses del congelador a sobre, a distància, no? Però és que no es pot explicar, s'ha de veure. Perquè els comentaris són per quedar-se com es passa a quatre pobles, la dona... Hi ha un moment també d'una ocupació, d'un edifici, no? I bueno, ja... Tots sabeu perquè us hi he trobat, la sensibilitat davant de l'amor, no? Clar. Esclar, aquesta sensibilitat, tal com pot ser una pena molt forta, pot anar cap a l'altra banda. De cop i volta, eh? I llavors, una cosa, tota aquesta situació que dèiem morbosa i a la vegada també divertida i humor negre, té uns cinc minuts finals que evidentment no direm que aquí és quan dius, ostres, entenc coses del que ha passat i aquí sí que juga molt bé el Paco León a donar-te un cop que et descontrola... I què passa? Millor guió a Màlaga i millor actriu secundària amb la Maria León, la Viznaga de Plat, em sembla que es diuen. I millor aquesta o la primera? És que no està malament, eh? Jo l'hi posaré al mateix nivell, eh? La primera és la novetat, però aquesta és la consumació d'ella com a actriu... d'aquestes espontànies, que és boníssima. Rosa, el niño. Vinga, que tenim deu minutets. I després el Jaume, el vikingo. El niño, doncs que el narcotràfic no és cosa de nens. Molt bé. Aquest és el que jo vaig a entendre al final. Diu, el narcotràfic no és cosa de nens. Perquè veus, precisament, clar, l'actor principal, el nono aquest, que és superjove, es diu Jesús Castro, és una revelació ja pel cinema. És nou, no?, el món del cinema. Sí, sí, és el debut, és un debutant. Ell es va presentar en un càsting, no sé si... Un càsting que van fer allà a Màlaga, i ell anava, no sé si el feien en un institut o així, i ell anava acompanyant amb un amic per acompanyar-lo i tal. Però, clar, les persones que estaven fent el càsting, quan el van veure i el van sentir per ràdio, ete, ete, ete, ete. En la zona de las fronterillas de abajo, no? Sí, sí, sí. Clar, perquè el que volia el director, el Daniel Monzón, el que volia era una persona... sobretot els dos personatges d'allà, ell i el seu amic, que fossin gent d'allà, amb l'accent d'allà, d'Andalusia, total, i a més que es veu la forma de viure, de caminar, de parlar, és que ja es veu, no? Doncs bé, és el narcotràfic el que es veu en tots els anuncis, en els trailers i tot això, Però, clar, són aquests dos nois que són molt joves, que poden tenir, jo què sé, 18, 20 anys. Molt estirar. Sí, sí, molt estirar, eh? Que comencen, clar, no tenen pràcticament un ofici. Un d'ells sí que li ajuda en un vaixell de pesca amb un tiet, però l'altre no té cap ofici, ni està estudiant, ni res. I, clar, comencen, a veure, observen el que està passant al seu barri, al seu voltant, que hi ha tràfic pertot arreu, I a veure per tot arreu, vull dir que és molt fàcil, no?, o és veu. I, bueno, se n'adonen que ja en baixeu poden guanyar molts diners, i ràpid i una forma fàcil. Ells es pensen que és fàcil, no? I comencen a entrar en això, doncs això, com qui diu, un joc de nens, pràcticament, no? Es veuen escenes molt trepidants, no?, amb les lanxes aquelles, jo què sé, quants motors o quants cavalls deu tenir això, perquè és una barbaritat. Hi ha unes persecucions que estan molt bé, jo, les persecucions, amb les lanxes i els helicòpters de la policia, això per mi és genial. La policia no té el material que tenen aquests per escapar-se. És això, és això. T'ho diràs, que si no els agafen... Però bueno, té un helicòpter també, ja ho veureu, ja ho veureu. No, no, però està passant molt bé, no? A més, clar, dius, deuen ser dobles, no?, els actors que fan, que condueixen aquestes lanxes. No, no, es veu que és el mateix nano que va fer els cursos i li van ensenyar i és ell que ho fa. A més, és que és genial la mirada i la pose que fa allà... inamovible, impertèrit, que és igual, li passi qui li passi, que ell té el punt fix que ha d'arribar a l'altra banda de l'estret i el tio va cap allà, eh? Però sense inmutar-se, eh? Amb una cara hieràtica que... És impressionant, eh? Li estan dient com si fos el Steve McQueen... Sí... I amb no sé quin actor més el comencen a comparar. Perquè té així una pinta de duro. I uns ulls blaus també. I uns ulls blaus que són molt típics d'aquesta zona d'Andalusia. Sí, uns ulls molt blaus. Blaus verds, que no acabes de saber ben bé. Clar, tot això al costat d'actors com el Lluís Tosar, l'Eduard Fernández, el Sergi López. Bueno, ves-los passant. Potser dos millors actors que hi ha. Sí, ho fan molt bé, el paper de Lluís Tosar, molt bé, Eduard Fernández, Déu-n'hi-do també, de policia. Bé, tots són policies, tant el Lluís Tosar, l'Eduard Fernández i el Sergi López són policies, diferents càrrecs, però bé, que els hi toca treballar junts. Però val la pena, no? Aquelles pel·lícules que a vegades dius, no sé què fer. A mi em fa una mica de mandra, aquesta pel·lícula. A mi em feia gràcia perquè dic, mira, vull veure una cosa distreta, fresca, que m'entretingui. No he tingut oportunitat. I val la pena. A veure si encara la fan al cine baix. Crec que sí, eh? Crec que sí. Ja em diré llavors que ho sembla, no? El narcotràfic, una miqueta del que feia, no d'anar a Àfrica, al Marroc, a portar hachís, que no és igual que anar a portar coca, i no és igual tractar amb els narcotraficants o amb els tractants d'allà de Marroc, que ja quan comencen entre els russos, els russos en joc, eh? A l'organització d'aquest què va fer? La CAFA 507, oi que sí? Sí, sí. No, la celda 211. Jo també m'ho pensava... Estava molt bé, eh? A mi, jo també... Mira, les pel·lícules que ha fet com a director el Daniel Monzón... El corazón del guerrero, aquesta la protagonitzava el Joel Joan. El robo más grande jamás contado, aquesta no sé. La caja Kovac. La caja Kovac. La cel de 211 també, cel de 211 el seu i era el niño. Aquest era el que era crític de cinema, aquest home. Sí, sí, sí, també, i guionista, també. El que tu dius, la caja 500, no sé què. Era d'una altra. És d'una altra, i el tema està superbé, també. També va sobre això, també. Però més dels immigrants que venen, que arriben a les pasteres. Molt bé. Senyor Jaume. Ens queden quatre minutets, Jaume. Parla'ns de la big Cristina Barcelona i aquest article. Com sabeu, la setmana passada vam encetar això de parlar de pel·lícules que també passen per la televisió. I aquesta fa poc, que també va passar. Bé, la veritat és que a mi el que m'ha sorprès més és donar el disgust que va crear aquesta pel·lícula aquí, perquè d'una manera o altra, doncs, esclar, vull dir, ens vam veure reflectits en una Barcelona que no ens agradava. Una Barcelona Ah, sí, i precisament el Salvador Cardús, que, com sabeu, doncs és un sociòleg i escriptor, és molt potent, vull dir, és dels homes capdals que tenim aquí a Catalunya, doncs fa una reflexió sobre el per què no ens va agradar. aquesta pel·lícula. I la veritat és que m'ha sobtat d'una manera molt enriquidora per tothom. Us recomano que, com que tot això avui està a internet, doncs busqueu, doncs, de l'any 2008, quan es va estrenar aquesta pel·lícula, busqueu el treball del Salvador Cardús, que suposo que el trobareu fàcilment. Quin diari és? L'Avui? Sí, això és l'Avui, sí, el punt avui. Llavors no era el punt avui. Era l'Avui. Era l'Avui d'aquest moment, sí. Llavors, el que ell ve a dir és que no ens va agradar perquè precisament el que planteja és el que, per exemple, aquest estiu ha generat al Raval la protesta que va generar. Perquè ens veiem molt mal reflectits aquí, no? Perquè si realment això s'exporta, o més ben dit, si tot un seguit de persones que venen a casa... es comporta com el que va generar aquesta rebel·lió en el Raval. La veritat és que no ens agrada això, volem una cosa més rica. I a més a més, també parla de la filosofia, en definitiva. que nosaltres ens tenim com una... No sé, com molt... Com el centre del món. Sí, com una mica el malic del món, no? I llavors, doncs, el senyor Woody Allen, com ha fet amb altres... Perquè, precisament, amb això de París, vaig veure aquest dia també la que va fer a París, i és molt bo. És molt bo, allò, també. Allò és... M'agradava moltíssim. I tothom va dir, ala, vinga. Però ens va agradar moltíssim perquè era París. Ja... que és el que diu ell, és el que ve a dir. Llavors, esclar, perquè és que no, no, és que això és el que disgustava. Diu que s'ha cregut aquest aquí, venir aquí a plantejar-nos un torero i a una dona com la que ve. Penseu-hi. Semblava una majorata italiana, la Penote Cruz, no? Sí, sí. Que per cert la deixa... Histèrica, aquesta histèrica, la pel·lícula. La deixa fins a dalt de tot, eh? La deixa la perruca. Impressionant. I ningú queda a Barcelona als pavellons Güell, ningú. Allà en aquella cantonada de l'Avinguda Pedralbes diu, home, clar, això ho saps, perquè està a Barcelona, clar. Això és una puteria, no? Clar, però és com dius, quedem al Tibidabo, allà al costat de l'església d'aquella... Home, diu, no, ningú queda allà, la gent queda a la plaça Catalunya. La plaça Catalunya. Però bé, és el que hi ha, mira. D'acord. És cert que quan... A lo millor els parissencs odien Midnight in Paris. Doncs això és el que ve a dir. Aquest article probablement és de més cap aquí, eh? De més cap aquí de quan es va estrellant la pel·lícula. La manera que ell parla, diu, el senyor Buddy Allen mai pretén fer una cosa ajustada a la realitat. Ell sempre fa... Fa una mica més enllà. Fa, bueno, rodolins, que diríem. Doncs res, ens quedan 5 segundets, hem parlat de Buddy Allen i ens acomiadem amb ell. Vinga, adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau. Fins demà! Bona nit.