Cultura i salut mental: teatre, cinema i llibres

Bon vespre, benvinguts un dia més al Babilònia, el programa número 3. Oi que sí, Jaume? Bona tarda, eh? Què tal? Molt bé. Lourdes, què tal? Hola, bona tarda. Com estem? Molt bé. Avui estem una miqueta en quadro en el treball. Avui estem en trio. En trio, mai havia dit. Mare meva, farem la festa de l'escuma, que es diu, eh? Ens falta la Rosa, que la tenim a l'altona. Amb un encostipat, també he de dir que a Lourdes la tenim una miqueta malaltona, però... Una mica encostipada, però bueno. Exacte, exacte. Però el que no faci el respir, eh? Sí, és veritat. I el David, que tenim per motius personals, que tampoc ha pogut venir avui, però la setmana que ve, bé, segur que farem ple, eh? Seguríssim. Molt bé, doncs, com sempre, comencem una mica, doncs, aquesta primera part, que estarà dedicada, doncs, al tema cultural, com sempre, i tindrem quatre espais, en concret, no, perdó, tres espais... serà un de teatre. La Lourdes es parlarà de Teatro para pájaros, una obra del Villarroel, que es farà un esment en breus minutets. Al món del cinema parlarem d'Escar Feix, El preu del poder, parlarem de Blancaneus, la nova proposta del senyor Berger, i em sembla que anirà als Òscars, també, si no m'equivoco. I, per últim, Amor en Roma, del Woody Allen. A literatura aus migratorias de la Marian Fredicson, Tindrem donde se hazan los tronos, del Ángel Escaso, y si tú me dices Ben, lo dejo todo, pero dime Ben, da a la Alberta Espinosa. que això, doncs, un present farà el comentari. I això què vol dir, que ho vol deixar tot? Sí, és una cosa molt peculiar. Aquest senyor és peculiar, el senyor Espinosa, però això ho parlarem. I després, abans d'entrar al tema, escoltarem una cançó, que ja us podeu imaginar quina pot ser, amb el títol anterior. Los panchos. Los panchos, va. I després el Jaume ens introduirà el tema de la salut mental, un tema molt seriós, amb un llibre de la Montse Baldrick, que és La noche también es blanca. i que coincidirà precisament amb el Dia Mundial de Salut Mental, que és avui dissabte, i us convido ja d'entrada que a les 8 de vespre esteu a la plaça Sant Jaume, que hi ha un acte reivindicatiu. Fantàstic. Molt bé, molt bé. I tant que sí. Al final del programa parlarem d'aquest tema en profunditat, Jaume. I ara, doncs, passem a la Lourdes, que ens parlarà del Teatro para Pajaros. Què tal? Doncs, a veure, és una obra de la Villarroel, com deia el Xesco, val?, Està dirigida per Daniel Berose, és un argentí, o veronesse potser, millor, i està fet per una companyia andalusa, ara no recordo el nom. És aquelles obres de teatre que diuen teatre dins del teatre. La idea de l'obra de teatre és reflexionar sobre el paper del teatre... dins del món en què vivim, o més que tot el paper de la cultura, dins del món en què estem. Ara que ho tenim més difícil, perquè ens hem pujat a l'IVA i sembla que és complicat, la idea és... surten tres parelles, totes estan dins del món del teatre, però amb situacions diferents. Tenim una parella... estem parlant d'un teatre alternatiu, en aquest cas... i una parella que no pot sobreviure perquè no té feina dins d'aquest món i està a punt de deixar-ho i, a més a més, té implicacions personals per ells, a nivell de la seva vida. Després hi ha una altra parella que es planteja el fet de dir que això del teatre alternatiu no ens dona per menjar, perquè no ens dediquem a fer un teatre per tots els públics. I, per altra banda, l'altra parella és el productor, que està casat amb una actriu que tampoc té feina i el productor clar, fa el seu paper dient a veure, a mi el que m'interessa és produir coses que tinguin que siguin pel gran públic i tal i fa la reflexió sobre el teatre alternatiu sobre la gent del món del teatre com ho viu quan no té feina quan li costa o passa moltes temporades que no pot fer res i tot això Em permets una... O sigui, a partir de tot el que acabes de dir, que en definitiva és de quina manera ens situem en aquest teixit social que vivim, el que probablement és més interessant és precisament dir, ho fem pel gran públic, ho fem per minories, no? Llavors, jo penso que aquí hi ha una pregunta que cau pel seu propi pes. I no es tracta tant, diria jo, de fer una cosa... bona o dolenta a partir del posicionament que agafem, o sigui, minoria és positiu, majoria és negatiu, sinó de com, que és la defensa que es fa, però jo penso que amb tot a l'assar, la defensa que es fa d'allò que realment arribi a ser interessant per tothom, i que ja en coneixem tots, no dir, escolta, aquesta obra m'agrada, arriba en la profunditat i tal, que no és una banalitat. Jo penso que això també és molt interessant. Ja que has dit tot això, crec que aquesta puntualització em sembla que és escaient per anar més enllà del bo i el dolent. senzillament d'allò que cal, però no només batejar-ho. Aquest és bo i aquest és dolent, sinó que... I com que parlem de Blancaneus, ja veureu què us dic, perquè té molt a veure amb això. Jo tinc el... Quan deia Daniel Veronese t'he fet un gest, com dient, magnífic, perquè jo vas tenir el plaer de veure la casa de nines de Lipsen al lliure, no? Amb el senyor Daniel Veronese i la companyia argentina que hi porta. Crec que ha estat una de les experiències més o més salvatges que he vist en un cinema independent, diferent al que és el plantejament. Pensem que jo estava assegut gairebé dins de l'escenari i realment Casa de Nines és una obra molt dura. Al final hi ha un problema de parelles. El que diem, aquest concepte de teatre de parelles, també, però amb una visió modernitzada. No estem parlant de l'Ibsen de finals del segle XIX, sinó d'un Ibsen actualitzat, no? La brutalitat era tan gran i els límits tan salvatges que jo vaig haver d'apartar-me, perquè realment, entrestant, a mi se'm posava la pell de gallina, perquè realment és espectacular. I crec que el senyor Veronese té aquesta capacitat de treure les vísceres als actors i et fan colpir el públic i els introdueix amb aquesta sensació, no sé si d'angoixa en aquest cas, Sí, una mica d'angoixa i de decadència, no? Exacte. He llegit una entrevista seva que diu, si arribo a fer aquesta obra i els actors a sobre són grans, encara hagués sigut més colpidora, no? Perquè els actors que situen aquesta obra estan al voltant dels 30, no? I també té aquesta capacitat que tu acabes ficant-te dins del que els està passant, no? M'ha agradat una frase que he trobat d'ell, del director, que diu... Relacionat amb el món del teatre, eh? Diu, no reivindico l'estar en relació amb el fet artístic perquè en si mateix em va connectar amb la vida d'una altra manera. Diu, el teatre no es pondrà en conflicto, en crisis, però la inactivitat és la muerte. O sigui, allò que es diu una obra de teatre... dins del teatre, realment, quan estàs allà, la primera escena estan interpretant ells mateixos, no? Llavors, que dura res, un minut, no? I després, a partir d'aquella escena, representa que són ells, no? Però estàs jugant tota l'estona amb això. És una obra que jo la recomano, molt interessant, i també vull remarcar el que deia al principi. A part del teatre, també fa com... pots expandir-ho, pots reflexionar respecte al món de la cultura, no? De què ens aporta la cultura... i dins de la cultura el món del teatre. Ja que dius això, hi ha un escrit també que he llegit, eh? Diu, és que si no tinguéssim la cultura seríem més bèsties, no? Vull dir... Seríem animals, gairebé. Seríem animalons, no? És cert. I em va semblar molt interessant. Per això, que vagin retallant, que ens convertirem en animals. Jo he de dir que vaig anar al dia de la Mercè i que, clar, parlant d'això dels diners, no? que hi havia, doncs, el 50%, allò que fan sempre, no? Sí. Llavors el teatre a Villarroel estava a vessar. A vessar, sí. Però, bueno, fàcil no ens ho posa. Ens ho posa un fàcil un dia, potser, no? Sí, i ja està. Però vull dir, tampoc era... Però aquell dia estava ple. Molt bé. Tu acabes de dir una cosa que és molt interessant. Suposo que la pretensió no serà pas que ens tornem amb animalons, oi? No, no, no. Però que ens tornin, sí. Per moltes raons. No se n'hem d'anar a nivell cultural. Bé, Parlem d'Escarface. Ah, vols parlar d'Escarface? Parlem del cinema, sí, senyor. Canviem de rumb. Podríem dir que així es cau, eh? Sí, perquè la pel·lícula hi ha una de bufes que va tota l'estona. Mira, jo saps que sempre que hem parlat sols amb el Jaume, que hem tingut converses amb el senyor Brian de Palma, jo mai li he trobat el que és aquest senyor. Ni amb obsessió, ni amb... com es diu? Impacto. I això... Bueno, hi ha moments que m'agrada i moments que no m'agrada. segueixo dient que el Brian de Palma està sobrevalorat, des del meu punt de vista. En aquest cas, jo crec que la pel·lícula és el patxinó 100%. I això vol dir que la pel·lícula està bé, però que no aporta allò que en l'actualitat hauria de portar. Seria això, no? A mi em va convèncer més aquest Brian de Palma perquè no vol imitar Hitchcock. Aquí és més planer, més social, és més... Molt interessant. I aquí... Llavors, sí que m'agrada el món que planteja un món hortera, un món kitsch d'aquell Miami dels anys 80, amb aquelles camises i aquells pantalons i tal, no? Però ho fa consciència. Encara que estem parlant de l'any 83, que es fa la pel·lícula, torna una mica més enrere, se'n va a l'època, que dic jo, del Fiebre del Salvador de Noche, cap als finals dels 70, amb aquesta estètica molt peculiar, i això aconsegueix molt bé. I bé, és una pel·lícula, recordem, amb el Pacino, Steve Bauer, Michelle Pfeiffer, que fa un paper molt dels principis, eh? Maria Elisabet Mastrantonio, aquesta senyora ha desaparegut del mapa d'una manera... Mira que en l'època va fer pel·lícules, eh? M'agradava i molt, eh? Sí, i és una noia que tenia... I l'Efe Murrai Abram, que recordareu que era el Salieri d'Amadeus, perquè tingui allò, eh?, la referència. Sí, ara li queda perfecte. Bé, la pel·lícula és una pel·lícula molt senzilla, estem parlant de... Bueno, senzilla en quant a concepte, eh? Vull dir, estem parlant d'Al Pacino, que és un noi que surt de Cuba, amb aquestes tongades que als anys 80 el Castro encara deixava per Matia, i clar, qui marxava la major part eren presidiaris, no? Llavors arribaven a Miami i allà, doncs, clar, estem parlant d'aquest noi va pujant, mica en mica, ja se li veia les ganes, no? Vull dir, de ser una persona amb intencions sobretot econòmiques i de poder... i entra dins de la màfia de la droga, a un nivell altíssim, i acaba sent això, un alt magnat, el preu del poder, que acaba destruint-lo a ell, tant a nivell personal com a nivell físic, és a dir, a nivell mental. Vull dir, aconsegueix el màxim, però perd tot, i al final és una batalla campal amb aquella casa, que a mi em xoca moltíssim, perquè és una joia del quich, perquè, clar, és el que diem, la gent quan té diners, què es fa? Es fa la villa en forma de temple romà, o de temple grec, perquè molt això de les columnes, aquesta idea molt americana de posar columnes davant, i és que és tremendo, vull dir, és que val la pena per veure l'Alpachino, que està a casa surt, evidentment la pel·lícula està bé, s'aguanta molt bé, però sobretot l'ambientació és magnífica, magnífica, de bo, eh? Jo no he vist unes ambientacions tan bones com aquesta època, val la pena retrobar-la, eh? Per cert, que aquesta setmana passava en essència de dona, que també es diu que és prou interessant. Sí, però que és una altra història. Com a record, sí, això és molt... Però molt diferent. Molt diferent. Blancaneu, Jaume, què tal? Jo tinc moltes de prou de pel·lícula, eh? Vaig com boig. Jo també. Em va fer cinc cèntims i se't queden... L'any estrenada, o no? Ah, sí? Ho vaig comentar, ja? Sí, l'any estrenada. Sí, sí, l'any estrenat. Sí, i tant, aquesta es va estrenar divendres i dilluns dic anem-hi, va, vinga, que això promet. La veritat és que és una obra interessant, interessant en tots els conceptes. Per què? Doncs perquè, bé, perquè no ens explicarà res que no sabem, ja veus tu, de petitó ja t'explicava la Blancaneus i els 100 nans i el príncep que la desperta, no? I aquí, doncs, bé, vull dir, ho materialitza d'una manera bastant diferent, evidentment no ho explicaré, perquè jo penso que és transgressor al final... és probablement el punt més trempat que hi ha a la pel·lícula, més interessant. De tota manera, tot i que aquest final ressalta d'una manera especial, jo crec que és una pel·lícula, i no ho he escoltat massa, però algun som ha arribat, que té molt a deure del senyor Luis Buñuel. O sigui, és una pel·lícula que ens posa en un món surrealista com el mateix conte, no? I llavors, a partir d'aquest món surrealista, en aquest cas és el món del toreig, fixa-t'hi, també, no? Com ens ha de caure a nosaltres, que estem... Com ha canviat el conte, no? Precisament, perquè això ho vam desqualificar com a cosa natural. La veritat és que el toreig és un element que domina en el film, fins i tot els set nans són set, per set, molt interessants tots ells, no? i al cap i a la fi el que jo crec que hi ha, i això em fa pensar que d'èxit en tindrà poc, és precisament que va molt més enllà del conte. Vull dir que tota l'estètica et va transmetent tot un seguit de valors que, en definitiva, aquest conte, doncs, vagi ser qui vagi ser el que el va inventar, de la manera que l'ha portat a terme el seu realitzador... ens està retratant una Espanya clàssica de molts anys cap aquí. I el blanc i negre de la pel·lícula té motiu de ser? És blanc i negre, sí, la pel·lícula. Però té motiu de ser? Bé, sí, perquè, clar, tot això... Mira, a veure, jo entenc una cosa. Si aquell senyor va fer el The Artists... Exacte, jo volia fer la comparativa. Si aquest The Artists és un homenatge molt directe i molt clar, amb una forma de fer cinema, si aquí realment aquest blanc i negre és una llicència o és que fa un homenatge... a una època del cinema. Mira, també he vist la pel·lícula El pintor i la model, que també és en blanc i negre. I llavors, jo, el que m'arriba és precisament aquesta estètica bunyoliniana, i des d'un punt de vista que tu esmentaves amb el teatre. No fa un espectacle, no pretén arribar a tots els públics, i vull dir que fa una cosa seriosa, amb ganes de fer pensar la gent sobre una realitat que... Gaudim i patim al mateix temps, no? I llavors, el senyor Troeba és una altra història. I penso que The Artist és un melodrama i punt, i ja està, no? Sí, sí, sí. I el senyor entra en la història de mort i de l'art com a manifestació i, en definitiva, com a capacitat per transformar-nos en éssers humans i no en bestioles, com deia. I el senyor Troeba ho fa molt bé. Explica una història d'una model i un pintor, ai, un escultor... Fantàstica, tu! I, a més a més, inspirat en un... un tal Mayol, sí? Aristides Mayol. Sí. Francès. Francès, sí. Bé, inspirat en ell. No és que ho digui ni el nom de l'escultor, però hi ha una inspiració en aquest senyor. I llavors, bueno, hi ha de tot. Hi ha de tot, des de la dinàmica social com a motor... per transformar-nos en essa numar, fins i tot en les dificultats, fins a l'admiració que, per exemple, un nazi pot arribar a sentir per la creació. En fi, ho diré molt bé. Sí, és que hi és tot, eh? Vull dir, la família... A veure què passa, no?, en la carrera dels Òscars, perquè és l'acabar, teòricament. Mira, jo, com que els Òscars no m'hi trec el barret, que vols que t'hi digui... Jo em quedo amb aquestes dues pel·lícules d'una manera... clarament favorable en tots els sentits. Em crida l'atenció una cosa perquè no l'he vist, la de la Blanca Neus, com ho relaciona amb el món del toreig? Bé, jo he vist el típic que per la tele et fan algunes seqüències, i amb la veu, amb directe i tot això, ho relaciona o és com... Sí, és una altra relació. És com si fos el Manolet, també, no? De la manera que va agafar el toro. I a partir d'aquí, doncs, representa que ell té, doncs, bueno, se li presenta a nivell de vivència, doncs, una situació exactament igual que la Blancaneus, no? Que té una madrasta. I a partir d'aquí va... El pare queda utilitzant. És una revisió del mite o del conte, en aquest cas, no? Jo, com a... Com a no virtut, en tot cas, el que em va semblar és un excés de blanc en el blanc i negre. Sí? Sí. Cremat, massa cremat. Excés de blanc, a veure... O sigui, no és que tu tinguis la sensació de cremat o d'efecte, sinó que, per exemple, quan presenta la plaça de toros, es veu el cercle de tota la plaça... L'arena. No, la sorra i el cel és molt blanc i molt gros. I en canvi tot allò... I això va predominant al llarg de tot el film i em va semblar que no acabava de quallar amb tota aquesta estètica de la Maribel Verdú, que és la madrastra, no? De persona, doncs, dominadora, absurda bestiola, al cap i al cap. Mira, ja que hem utilitzat el terme... Avui... Avui ho utilitzarem, eh? Ai, mare de Déu, senyor. Però parlant de bestioles, el Woody Allen ha fet Amor en Roma, però és una bestiola de bon rotllo, clar que sí. A veure, jo vaig a veure les pel·lis de Woody Allen pensant, a veure, què ha fet ara, per veure una miqueta. Ja no. A veure, jo, des del meu punt de vista, és una de les pel·lícules similar, per exemple, a la que va fer a París, que no sé com es deia. Midnight Empire. Exacte. Sí, és una pel·lícula que veus una panoràmica de Roma que et quedes... Flipat. Com aquí, en Barcelona. Exacte. Una aposteleta. I la veritat és que la idea és que ell i l'actriu que surt, que no recordo, són els pares de la nòvia i van a Roma a conèixer el nòvio. Llavors surten tots els trets del Woody Allen. Surt el del psicoanàlisi... surt les relacions de parella, una miqueta com aquestes que ha anat fent per aquí, per Europa. Surt ell també, a la pel·lícula. Surt ell a la pel·lícula i la veritat que està molt divertit. Bé, a mi m'agrada molt veure-la en pantalla, no? I llavors sí que em va agradar algunes coses com que se n'enriu primer d'ell mateix, vull dir, se n'enriu dels americans en una escena, doncs, per exemple, li dona propina... arriben a Roma i se'n van a un superhotel, no? I la seva dona veu que li dóna propina i li diu, escolta'm, el tanto que això són euros, no són dòlars. Bueno, se n'arriuen d'ell mateix. Després em va agradar molt, fa com una mica de paròdia sobre el fet de ser famós, no? Surte el lector de La vida es vella, el Roberto Benyini, que per mi ho borda, el paper, I llavors, perquè fa cinc cèntims, no? Aquest senyor és un secretari que no coneix ningú, i treballa en una oficina de tota la vida. Tot en un plegat un dia surt de casa seva i es troba amb molts fotògrafs. No entenc res, se l'emporten amb un cotxe, amb un Mercedes, tal, no sé. el porten davant d'un plató de televisió i li diuen, bueno, el patina, el posen superguapo, i li diuen, escolti'm, vostè, què menja per esmorzar? I ell es queda, clar, una mica a quadros, no? Quina importància tindrà, això. Diu, doncs, no ho sé, normalment menjo torrades, no? I amb què menja les torrades? I ell diu, bueno, doncs amb marmelada. Doncs el senyor, tal, menja torrades amb marmelada. I a partir d'aquí va fent una paròdia de com, sense cap motiu ni cap base... una persona es pot arribar a fer famosa, llavors aquesta persona té una sèrie de favoritismes, no? Com el coneix tothom... No ha fet res, ell. No, no. Ho fa des de l'absurd, llavors aquesta persona va a un restaurant que està a tope i el deixen passar. I després també està molt bé perquè al final l'acaba canviant per un altre, no? Ja estem farts de veure-ho aquí a la televisió, no? I ell es queda, doncs ningú... I després, com ho passa a ell quan va pel carrer i ningú li fa cas? I ell es va girant enrere i diu, sóc el senyor no sé què. Aquesta paròdia la vaig trobar una miqueta bé, no molt típica del Woody Allen, les altres coses que surten, sí. Home, jo penso... A veure, jo només fent un petit anàlisi del que representa el senyor Woody Allen i el que li pregunta, en definitiva, és manifestar com som. Llavors, lògicament, per ser com som, hem de fer unes coses perquè realment s'entengui que som aquí, no? I una d'elles jo trobo que quadra perfectament amb això que dius tu. No es tracta d'un pintor, no es tracta d'un músic, no es tracta d'un director d'orquestra, no es tracta del que sigui, d'un físic, d'un químic, del que sigui, no? D'un filòsof, un escriptor, sinó que es tracta d'un... Sí, sí, sí, i tant, i tant, evidentment. Llavors dius, mira. Mira com ha pujat, no? I llavors entra en allò de dir, i quan ja ha passat, quan ja les torranes ja no tenen sentit, per dir-ho d'una manera, ja una mica ja vas passant. Ja no ets ningú, no? Exacte, exacte. I després també fes mena que surt la PNLP Cruz, jo per mi, que penso que ha desaprofitada, perquè fa un paper molt curt, una dona d'aquestes de la vida i tal, però bueno... A veure, la pel·lícula jo faria... És una pel·lícula senzilleta i amb tots els trets del Woody Allen. No podem comparar-la, per exemple, amb Scoop o una d'aquestes més potents. Aquestes t'ha agradat molt a tu. Jo les trobo més potents. Aquesta és una pel·lícula que ha buscat Roma com a... Com a taló de fons. Com a taló de fons. i s'ha inventat unes historietes i, bueno, no està malament, però tampoc és una pel·lícula molt profunda, eh? A mi m'han dit que no és gaire. És senzilleta. Que no és gaire coseta, la pel·lícula. A veure, per mi millor que Vicky Cristina Barcelona. Ui, és que allò era terrorífic. Perquè allò era d'allò, però, bueno, penso que pot fer-les millor, vaja. Era de Toreros, oi, aquella? Sí. apareixer por ahí un torero, no?, i un pintor, i era una cosa així com rocambolesca, absolutament. I insistirem. És una llàstima, perquè l'única pel·lícula que ha fet aquí a Catalunya va fer un bodrio com una casa i dius, home, ja està bé, ja que vens un dia aquí, fes una cosa maca, no? Però tu creus que un bon actor pot fer una cosa molt bona i una de molt dolenta? I tant, i tant. Sí. Home, a veure, jo crec una miqueta l'actor, segons com el dirigeixin, no? També com una mica hi sigui de bo, perquè hi ha actors que ni els dirigers, no sé, estan l'EiCubric, ho fa bé. És a dir, que això hi ha coses evidentíssimes, no? Com el cas de Tom Cruise. Ice Wetshoot. Passem a la literatura. Ai, el ja me'n matarà. Jo sé que li encanta la pel·lícula, a mi no m'agrada gens, no? M'encanta estar en l'Ecúbric, però aquesta pel·lícula és com... Eh? Que estic veient, no? No, però bé. Algú dia parlarem d'Icewood Sud. Estàs veient exactament igual que el que explicava ella, del senyor Woody Allen, no? Sí, sí, sí. És que és llarg, no? Som-hi. Passem a la literatura. De nou, Lourdes, ens faràs un comentari d'una escriptora sueca o danesa? Sueca. Sueca, oi que sí? Sí, la Marian Fredixson. He llegit Aus Migratories. És la mateixa autora de Les hijes de Hanna. He vist, perquè jo no ho sabia, va néixer el 27 i es va morir el 2007. Jo no tenia clar si encara era una persona que estava viva... És una escriptora que va començar a escriure de grande sobre els 53 anys. Aquest llibre parla així com el tret més important sobre l'amistat de dues dones. Dues dones completament diferents. Una dona sueca, la típica dona racional, que té tot ordenat, que les seves filles estan estudiant fora perquè tenen un cert poder adquisitiu, divorciada... I l'altra dona és una migrant xilena que ha hagut de marxar del país, relacionem-ho amb tota l'època Pinochet, etcètera, que és tot el contrari, doncs una dona molt extrovertida, molt vital, un fill li han matat i una filla està desapareguda, no? I, bueno, es troben, perquè els agraden les dues molt les plantes, i es troben, doncs, en un lloc, en un garden, per dir alguna cosa, no? Sí. El llibre està molt bé perquè parla de la relació d'amistat entre les dues dones, primer tenint en compte que són molt diferents, i després el fet d'aquesta amistat com els fa, per dir alguna cosa, anar traient tots els fantasmes que tenen o que no són capaços de parlar. Per exemple, l'autora xilena al final acaba dient-li a ella... que té una filla desapareguda i que va veure que la violaven i que mai més ha sabut res d'ella. I llavors ella acaba traient tot el que li ha pesat un matrimoni que ha tingut no massa afortunat i la seva relació els permet fer com una mica de catarsi, encara que al principi Una desconfia de l'altra. La xilena diu, però aquesta dona, aquesta sueca, tan freda, que diu només el que diu per quedar bé. I l'altra pensa, però aquesta noia no té massa límit, no? Arriba a casa, entra, fa el cafè i tal. La veritat és que és un llibre que l'estàs llegint així com molt intimista. És un llibre de dues dones, no? I també... Es veu una miqueta el paper dels suecs, no? Els suecs diuen, nosaltres, bueno, que vinguin els immigrants i tal, però també una miqueta com la paret que posen una miqueta. Diu, vosaltres us acollim, però no volem saber massa què us passa, ni què ha passat, sinó que us acollim, però mantenem una certa distància. És un llibre també, segons com, encara que sigui fort, com molt dolç, no? La relació que tenen elles... sobretot a través de les flors, no? I és un llibre molt descriptiu, no? Per exemple, quan descriu... Ara és la primavera, no? Sobretot parla dels arbres, com veuen... Com copsen que és primavera, com veuen els núvols, com... Bueno, a mi és un llibre molt recomanable. És que els nòrdics admiren molt el que és la primavera i el que és l'estiu, perquè és que ells tenen molt pocs hores de sol, no? El que seria la tardor i l'hivern, no? I això... Depèn de quina zona, no? No, no, vull dir, no existeix això, no? I és un... Dius que és una escriptura dolça. Quan acostumen a ser, més aviat freds escrivint els escriptors. Jo he llegit algun thriller i són, a part dels típics d'aquests del Milenium i tal, són bastant distants. És com els japonesos, no?, que tendeixen, com Murakami i altra gent, tendeix una miqueta a distanciar-se del lector i fa una miqueta, a vegades, com de mal llegir, fins i tot. Sembla com si no... s'impliquessin. No és el cas. No, per exemple, jo he llegit els de Larson, la trilogia de Larson, i estic d'acord amb tu, no? Ho presenta i diu, bueno, tu mateix vés fent, no? En canvi aquest, no, és molt proper. No sé si també al ser d'una història de dones jo m'hi identifico més i tal, però és molt proper perquè també és molt sensible, no? Explica molt el que senten aquestes dones. Així és com potser de Larson són unes històries, no? Jo el recomano, és un llibre petitó que es llegeix molt bé i fa passar una bona estona. Doncs parlant de dones, vull dir, en aquest cas, i això sí que us ho recomano fervientemente, hi ha un llibre que a vegades va bé llegir-se llibres històrics, no ho dic per nosaltres, dic en general, vull dir, perquè jo crec que és molt important conèixer la història del món, en aquest cas és una part de la història d'Espanya, estem parlant de Dónde se alzan los tronos de l'Ángel Escaso. L'Ángel Escaso, sabeu que és una magnífica periodista, que va deixar el periodisme per dedicar-se a l'escriptura, ha fet llibres magnífics, té una capacitat brutal d'escriure de forma senzilla, a la vegada irònica, i tracta un tema que és molt concret. Ja estem parlant de l'època de Carles II, el famoso Carlos II de Lechizado, que estava, no vull dir que estigués encantat, sinó que simplement era un problema burbònic que hi havia... Estava bruixat. No, hi havia una problemàtica de gens i el noi va sortir amb un síndrome de Down determinat, no? I això històricament se sap, no? Llavors, quan ell mor sense descendència, doncs hi ha moltes, clar, molts pretendents i és el moment famós de l'arxiduc Carles, que hi ha en aquelles lluites, que els catalans es van posar a favor del moment d'inici del carlisme, eh? I a Espanya, doncs, Felip V intentava arribar al poder mitjançant Lluís XIV, el rei Sol, que va posar Felip V d'en Jú, que va arribar a Espanya, va ser el moment de l'afrancesament de l'estat espanyol. Estem parlant del 1700 aproximadament. Per tant, és una situació en un principi que no pot semblar gaire violenta, però aquí, i això és cert, en aquest joc hi ha una persona molt important, per això ja deia el de la dona, que és la princesa dels Orsini, o dels Orsins, que va ser coneguda així, la princesa de los Orsinos, era el mal nom. No és que fos los Orsinos cap poble o cap tribu de cap lloc, no, no. Era la vídua d'Orsini, i per això rep aquest nom. Aquesta dona és la que Ramem va manar a Espanya en el regnat de Felip V, perquè ella va entrar... per ajudar a un rei que solament estava preocupat de perdre la virginitat, de fer sexe, parlem clar, i la reina era una noia de 12 anyets. Per tant, a partir d'aquí, imagineu-vos el Cristo que es va muntar. Llavors, ella sempre es recomanava. I es crea tota una magnífica història al voltant del que serien les truculències de cort i tal, i les picabaralles. Ho fa amb una elegància. amb un estil novel·lesc magnífic, explica, per exemple, hi ha una escena meravellosa de com explica com Lluís XIV, a l'acord, lògicament, de Versalles, des que s'aixeca fins a migdia el que es fa. És a dir, públicament tenia, i això és cert, un acord mentre estava fent Aigües Majors. I l'estaven contemplant i estaven aplaudint el bé que aquest senyor havia fet una bona, i seguim clars, diferada. Per tant, imagineu-vos fins al límit, i això explica amb una gràcia, amb una forma, de debò, és un llibre recomanadíssim. Us ho passareu de bé, aprendré una història molt clara d'una època, i a la vegada serà simpàtic. I llavors, l'altra qüestió que es volia comentar, ho faré molt rapidet, perquè crec que és una coseta que és petita, és un llibre petit, però jo crec que s'ha de llegir. Petit perquè són sent i escatx de... de pàgines, és Si tu me dices ben, lo dejo todo, pero dime ben. És un llibre de l'any passat, de l'Albert Espinosa, que és el guionista, si no m'equivoco, de Polseres Vermelles, de la sèrie. I llavors aquí ha fet una història petita d'un senyor, d'un noi, que es diu Dani, que és un nan, curiosament, t'ho diu després, que comença la història bàsicament plantejant-se la separació amb la seva dona, el deixa la seva dona, I ell, la seva ocupació ha estat sempre buscant nens perduts. Per un motiu evident, és que ell des de petit és un nen perdut per moltes coses. I això ho va explicant. És magnífic totes les troballes que té sota amb la gent gran, el senyor Martín, per exemple, un tal George. Tot això no ho explicaré perquè jo crec que val la pena que ho descobriu. Però és un llibre poètic, moltes vegades, i a vegades també presenta tota una mena de... de plantejaments que podien semblar superficials però tenen molt a dir utilitza un llenguatge dels sentiments amb una profunditat absoluta i això és important i sobretot els inicis dels capítols tenen uns molt poètics i això s'ha de tenir en compte insisteixo llibre petit llibre molt delicat jo crec que és una persona que per la seva problemàtica fins i tot física sap explicar les coses a vegades juga a l'engany ho fa molt bé no és una persona divertida escrivint però sí que és una persona perquè saps que ha patit notes aquest patiment i quan parla de temes mèdics ho fa d'aquesta manera però en quant pot et parla del sentiment de la mort el sentiment de la vida també els esforços que hi feia de petit per anar a veure un senyor que estava a la UBI i el que sentia parla de fotografies d'aquest senyor que col·leccionava, de fars, de faros. Bé, és que són moltes cosetes que jo crec que el llibre s'ha de llegir. És molt difícil explicar-lo, però de debò, magnífic. I ja que estàvem parlant del si tu me dices ben, lo dejo todo. I abans que el Jaume ens faci una magistral entrada sobre el llibre de la Montse Baldrick... Entrada sí que va ser, magistral, ja veurem. I avors escoltarem re, un minutet de Los Panchos, si tu me dices ben, ja que hem parlat d'aquest llibre, pues lo dejo todo. Fins demà! Todo cambiará Si tú me dices ver Habrá felicidad Si tú me dices ver Si tú me dices ver No detengas el... Ai, que m'agrada això, tu. Tu han dit mai, això, tu? No ho sé. Home, a mi si m'ho diuen... Hi vas, oi? Em maten, vaja. Tal com està la cosa. És que com que avui del que parlarem és precisament de persones que moltes vegades ningú els ha dit això. Sí. Val a dir-ho. Per començar, ja penso que és un fet que cal tenir molt present. Doncs precisament per això ho preguntava, no? Vull dir, o sigui, passem de la pregunta amable a moltes vegades aquest món tan fosc encara que moltes vegades representa la salut mental. I el que és un problema molt greu és que moltes vegades el que passa és que nosaltres encara el fem més fosc, amb la nostra actitud i amb la nostra, diríem... Desconeixement. Desconeixement i tancament de coneixement. O sigui, que el que cal és conèixer-ho, no? Avui, precisament, he tingut una... I començaré així, després aniré per al llibre, He tingut una conversa amb un veí i tal, i li explicava, doncs sí, jo conec bé això de la salut mental, perquè estic en una associació, lògicament el fet d'anar a parar en una associació vol dir que coneixes o que tens molt propera a la problemàtica, i veritablement per mi ha estat una descoberta, no? Vull dir, trobar-me amb la foscor que nosaltres, les persones, i això val pel que dèiem abans, no?, nosaltres les persones moltes vegades ens mirem amb allò que ens trobem, que, com deies tu, dius, però tu creus que això pot anar? Dic, el primer que hem de fer és creure'ns-ho, perquè és que si no ens ho creiem, la veritat és que no ens en sortirem. Amb això no vull dir de cap manera, i amb el que explicaré a partir del llibre, que la foscor no existeixi en aquest món, vull dir, existeix, i que hi ha persones que precisament la seva gravetat no permet que pugui Actuar-se d'una manera molt més ample, posant en marxa tots aquells recursos que, en definitiva, hi ha capacitat o ha existit la capacitat per crear-los i atendre les persones que tenen algun problema d'una manera com cal, no? Doncs bé, que quedi clar que això no... jo no ho discutiré, que això existeix. Avui me n'han explicat una que té la marinera per posar-hi ordre, no? I bé, vull dir que això és el que vas coneixent, no? Llavors, un dia, doncs això, com que de programes de ràdio en fem més d'un, doncs un dia em van dir, escolta, hi ha una xicota que ha vingut a presentar un llibre que concretament era a Sant Boi, i diu, tal, i ha portat el llibre, dic, té, mira-te'l, me'l va donar i tal, i evidentment vaig quedar completament atrapat. El llibre porta per títol La noche también es blanca, eh?, i la seva creadora és la Montse Valdric, Llavors, d'acabar aquesta obra, doncs senzillament exposa un cas com a Los Tarantos, no? Los Tarantos és una pel·lícula que plantejava la dificultat d'entesa entre ètnies diferents, entre persones d'un nivell social, a vegades racial, diferent. En aquest cas és social, o sigui, hi ha uns contrastos socials, Aquesta és una xicota d'una posició molt ben, vaja, vull dir molt ben abrigada, i l'altre xicot més aviat passa fred per fer la comparació fàcil. I llavors, però bé, es troben i entren en un camp d'enamorament, la qual aquesta dificultat en la qual viuen socialment provoca una separació. Val a dir que en cap moment amaga la dificultat que té ell per començar, que fins i tot la podries mirar amb els ulls ben grossos d'enveja, perquè viu un seguit d'experiències que l'altra xicota, amb tota la riquesa, de cap manera les viurà mai, o no voldrà viure-les, o... I a partir d'aquí entrem en un punt en el qual hi ha un trencament, no? I tot allò que ja marcava el xicot, amb tot el que dic d'experimentat en la vida, tot allò que ja marcava, doncs amb el trencament d'elles, s'exegera d'una manera potent i entra en un camp de dificultat d'entesa amb ningú que li provoca precisament un aïllament pràcticament total de... de tot l'ambient en el qual estava acostumat i, en definitiva, viret de portar-lo l'altra vegada perquè com a mínim visqui. Això vol dir, vaja, tancat a casa i poca cosa més, no? I la història comença, jo crec que comença en el moment que tant ella com ell tornen a trobar-se i tenen ganes de trobar-se. I llavors aquesta xicota, la Montserrat Baldric, que algun dia mirarem de portar-la. Estic convençut que estarà contentíssima. Doncs el que ens va explicar són els efectes positius que té la relació, l'estimació, probablement també allò que no es va produir i s'havia d'haver produït perquè d'aquesta manera tots dos haguessin, sobretot ell, eh? Vull dir, perquè ella ha quedat situada. És allò de la diferència de les classes, també, no? Eh? I llavors, per arribar a un final, no pas solució total, però sí per arribar a un final on el que queda clar, jo penso que això és el que li hem d'agradir a aquesta xicota que ha escrit aquest llibre, que a la vida no pots creure't mai amb la foscor que es pugui presentar en un moment determinat o aquella foscor que et pot arribar moltes vegades del veïnatge, perquè el que cal és tenir aquesta actitud positiva d'estima, d'atenció i tal, i tot, tot, tot anirà molt millor. És una obra, francament... Jo crec que el que l'estima, l'estimar, jo crec que... Com tu i jo, vaja. Sí, exacte. Jo crec que és essencial. L'equilibri és bàsic, no? Vull dir, jo crec que l'estima entre els amics, l'estima familiar, l'estima de la parella, l'estima un gos. Jo crec que que és el que diem, tot això ens equilibra d'una forma essencial. Aquella gent que no sent o no entén aquest concepte, per X motius, no busquem el què, no vol dir que estiguin bancades. El millor és que han tingut mala sort a la vida i es pot donar el cas. Però jo crec que la persona, si tal com es plantejava ja Darwin, que deia que és bo per natura, si realment sap compartir els seus sentiments... jo crec que molts problemes estan solucionats. Molts problemes mentals, no tots, però gran part, evidentment. Jo crec que és molt important el contacte i la relació. Si entrem en el cap de les grans dificultats, això ja n'havíem après a tractar-ho. Això ja, vull dir, no cal enganyar-nos, vull dir, per molt que s'hagin oberts, i s'hagin trencat els murs a l'Hospital de Sant Joan de Déu, de Sant Boi, que és el que tenim més a prop i que tothom coneix, malgrat que això s'hagi trencat, doncs allà ja hi viu gent que no té altra alternativa o que la dificultat seria enorme fora d'aquell recinte que l'acull i que li permet viure una vida, si més no, serenada, no? Vull dir, serena, tranquil·la, no? que és el que moltes vegades podem arribar com a conclusió que necessiten determinades persones que tenen una gravedat alta. Però totes les altres persones, ja és un altre tema, això, no? I és el que jo penso que aquest llibre planteja, i lògicament jo com a persona, que ho hem dit més d'una vegada, que hi estic implicat en una associació i... i vaja, oients d'aquí a Sant Jus, segur que alguna vegada ha coincidit que heu escoltat algun raonament en aquest sentit, doncs la veritat és que em plau molt aquest llibre, presentar-lo, perquè crec que és bàsic. A més a més, com deia, avui és el Dia Mundial de Salut Mental. Sí, sí, sí, és perfecte. Bé, jo estic d'acord amb el que comentava el Xesco, no? Sempre que hi ha algun tipus de relació positiva d'estimar, les respostes són positives, no? I també estava pensant relacionat amb això, amb la importància que té la integració dins de la societat i a nivell laboral, també per sortir d'aquest aïllament que pot tenir persones amb dificultats i com això és un canvi d'estar aïllat o poder estar dins d'un entorn social... treballant amb una dinàmica X, mínimament normalitzada, doncs trobo que és fantàstic. També, perdona, estava pensant en algun cas d'algun alumne, amb unes dificultats, que es veu molt clar aquell alumne que té aquestes dificultats i que no li permeten a nivell acadèmic un seguiment que nosaltres diríem normal, sinó que és una persona... que està bloquejada emocionalment per X motius... Si més no és normal amb la majoria. Sí, o no segueix dins d'aquest estricte sistema que tenim educatiu. Doncs sí que és molt clar que el fet de l'apropament, sigui del professor, sigui del tutor, canvia totalment aquella persona. Té les mateixes dificultats... però és capaç de fer una mínima cosa... Se sent estimar. Una cosa a classe, però és que canvia totalment. D'un nano que no t'està fent res a la classe pot entrar a fer alguna cosa, amb una dinàmica, etcètera, etcètera. Hi ha una cosa que potser he ressaltat excessivament, que és la diferència de classe social entre els dos protagonistes de la novel·la. Però val a dir que probablement un dels reptes més importants el pren ella, curiosament. Per què? Doncs perquè amb tot el risc que comporta per la seva pròpia família, que ja la té ben organitzada, casada, amb dues filles i tal... Vull dir, fa aquesta atenció, no? Aquesta és una altra de les virtuts que penso que hem de saber trobar amb nosaltres mateixos, de la manera que podem ajudar, oi? Vull dir, que el que se'n diu un ajut natural, i com dius tu, des del punt de vista del professor, com dius tu, tu ja la tens, aquesta facilitat, no? Perquè estàs amb alumnes i... Vull dir, en el cas teu, doncs seria una altra... És diferent, clar, cadascú és una situació, no? I en el meu, com a jubilat, doncs ja veus tu, amb aquests set, vuit anys que fa que ja ho estic, oi? No de jubilat, sinó que estic dins el tema. De jubilat em fa més, ja, eh? Bé, doncs, tot això et genera, doncs, una potència... És com aquell que pren energia, no?, que carrega les piles, per dir-ho d'una manera. Jo penso que la vida s'ha de tenir molt present, això, que no t'hi disseny. El que deia abans a Lourdes, que també estic d'acord, hi ha una qüestió que és molt important, crec que amb els crios, o potser la gent que ens hem mogut molt i que ens movem, no?, evidentment, no? Crec que la gent d'aquí no som gent que siguem aïllats, som gent que som inquiets i que tenim diferents grups de gent per X motius determinats, no? Jo crec que hi ha una diferència importantíssima, potser no dic bé els termes, entre el que és la intel·ligència de les persones vinculades al que sigui, amb una intel·ligència social. Enteneu-me. Hi ha gent que potser és molt intel·ligent, no cal que sigui intel·ligent de mena, però que té unes capacitats, de ben segur, laborals, a les que siguin, però socialment els hi costa. És a dir, no saben comportar-se Potser per motius familiars, per qualsevol qüestió. Per motius, potser, d'aïllament personal, tema internet, tema... les Playstation, que arriba un moment que no saben fer-ho. I això jo crec que és la gran malaltia, crec, entre cometes, mental del segle XXI, no? Vull dir, a part d'altres, lògicament. Però una d'elles és aquest aïllament provocat, autoprovocat, sobretot per la joventut, que no saben comunicar-se. I jo crec que això és una manca d'intel·ligència social, cosa que abans... tots plegats, sortíem al carrer i sempre estàvem xerrant i tenim una capacitat. Jo és que veig molts joves d'ara i és que els hi veus que no tenen comunicació, no saben expressar-se, no saben... No tots, però hi ha un percentatge molt alt que no... Vull dir, fins i tot quan els hi vols fer un gest d'apropament, de tocar-los, sembla com si els hi molestés. Jo crec que això pot provocar una societat bastant freda, bastant distant, cada vegada més, i això em preocupa. Jo que sóc àvic, i que lògicament t'ho pots mirar des d'un punt de vista que no és aquell responsable, que moltes vegades, evidentment, tenen els pares, no? Ja hi ha passat per aquesta etapa, no? Llavors, el que acabes de dir em sembla molt interessant. Però mira, jo he experimentat, perquè jo els porto al col·le, normalment, no? A les 8 del matí estic amb ells, i fins a les 9 que van al col·le, no? I això que dius, potser a mi també em costa de dir, fes-me un petó i obligar-los, acostumar-los, tots aquests hàbits tan tronats al mateix temps de sempre, i que aquell que ho compleix la mar de bé és el bo i l'altre serà el dolent. Jo hi he experimentat que no cal això, penso que hem d'evolucionar, Llavors, he observat aquests últims dies que m'assec, dic, què estàs veient aquí? I diu, mira, estic veient això, per exemple, el Komatski, els pingüins, no? I llavors jo em quedo, ui, doncs a mi m'agraden molt aquests, no? I aquesta l'has vist ja, i llavors et diuen, sí, i veus que s'acosten i et toquen. Això. Tenen ganes de contacte. Sí. M'entens? Se senten en aquells moments acompanyats amb una cosa i, a més a més, te l'expliquen, no? Que s'estàs compartint amb ells, a la vegada, no? És aquesta fusió, aquesta comunió que es produeix. En canvi, tot el contrari del que moltes vegades he vist com a mecànica, de dir, escolta, el pare vol veure les notícies i tu t'aguantes. Sí, senyor. Això es terrorici. Llavors, el nen que fa, se'n va l'ordinador. Clar. Clar. Què faig? I allà posa el que vol. Clar, ho agafa el mòbil i comença aquest procés, no? I llavors el risc que tu planteges és el que em deia, també ho company, però salta a la vista, no? Em deia, ei, quan un nen està en un ordinador, ha d'estar acompanyat i saber i veure què mira. Jo això em sembla crític perquè els últims mesos he estat a la universitat per X motius, I és cert que veus aquesta gent de 18, 19 o 20 anys que costa moltíssim apropar-te a ells. Mira que jo parlo, bueno, amb una cloïssa, eh? Vull dir, que me la poses allà i li dic, com estàs? No, igual, hola. No, però és veritat, intentes comunicar-te amb ells, demanar-li coses i no són, ni comparteixen informació, ni gairebé ni et saluden, ni et diuen res, vull dir, però això és una cosa que la gent més gran, que coincidim amb aquests horaris, ens adonem que costa moltíssim apropar-te a la gent jove, no? Aquesta situació, eh? Però bé, jo això no crec que sigui una malaltia, ni molt menys, és un problema d'asocialitat. El que sí que és cert és que quan hi ha alguna problemàtica que pot... Perquè això, no ens enganyem, la salut mental no sempre debuta des d'un bon principi. La salut mental... I els seus inconvenients moltes vegades salten fins i tot a partir de 30 anys, vull dir, no ens enganyem. Sí, també és veritat. I evidentment és quan s'han d'adquirir uns compromisos, quan se complica la vida, per dir-ho clarament, no? I apa que no ho està complicat ara, i lògicament això fa preveure que tot un munt de, diríem, de trastorns que no apareixerien en una situació més estable, doncs apareixeran. Per què? Perquè la dificultat serà... Digues, Nortes, digues. El que sí que és cert, quan parlava el Xesco, estava pensant, no? Tu veus els nois i noies que s'estan comunicant contínuament amb el WhatsApp, amb el mòbil, no? I llavors, o es parlen pel Messenger o tal, Facebook o tal. Però llavors, l'endemà, quan arriben al col·le, que es veuen i es parlen. O sigui, els és molt més fàcil una comunicació d'aquest tipus que, hola, què tal? A veure, fan les dues coses, perquè els alumnes, doncs, es queden o surten de colònies i tal. Sí que és cert que en el moment en què hi ha un alumne o un noi, diem-li, que té alguna certa dificultat, l'ordinador, per dir alguna cosa, és un refugi, no? És un refugi i és una manera de, com tu dius, de quedar-te a casa sol, però no estic del tot sol, sinó que estic a l'ordinador buscant coses, xatejant o El que sigui. Sí que és cert això que dieu, que això provoca una certa incomunicació, encara que de portes a fora et sembla que no, que s'estan parlant contínuament, no? I això és molt peculiar perquè una companya també que és professora de secundària em comentava que l'altre dia estaven parlant, com si estiguem tu i jo ara com estem un al costat de l'altre, i estaven enviant-se missatges. Ai, mira què t'he posat, mira què t'he posat. Escolta'm, digue-li a la cara. Vull dir, és que imagina't el límit on està arribant, és a dir, el fet de... I a més, són missatges que és el que es diu, són a vegades que a vegades li porta el telèfon perquè ja es traga classes, no fas cas a classe. Llavors, potser li han enganxat pujats de to, o molt carinyosos, o molt directes, no? Bé, és una altra forma de plantejar. De tota manera, no sé si estareu d'acord, però jo cada vegada veig que a nivell social no parlem només dels nois. No, no, en general. També, en general, estem o estan o jo... Estem molt enganxats a aquestes tecnologies perquè vas amb un dinar i et trobes que la gent està a parlar. Sí, senyora. Vull dir que no voldria jo posar tot el pes... No, no, no, en absolut, eh? Però vull dir que potser és més exagerat en el cas de la gent més jove, però sí que a nivell social ha estat un impacte. De 30, 40 i 50 anys, eh? Ojo, eh? Vull dir, vas al metro tot el dia i vas gent de la meva edat i d'altra gent que va mirant això. Una cosa que et vull comentar, jo, molt ràpida. Què et sembla, aquesta notícia que va sortir l'altre dia, que s'ha triplicat la venda d'ansiolítics a les farmàcies? Però... por la cara, eh? No és allò que vingui amb recepta mèdica, eh? Hola, vengo por los ansiolíticos. Què et sembla això? Això em sembla... La situació comporta, però... Com és lògic, n'he sentit a parlar molt d'això, evidentment, perquè com que estàs amb tota aquesta moguda, diem-ho, dels psiquiatres i dels treballadors socials i tal. Bé, jo el que crec és que aquí estaríem també parlant... Estaríem amb la mateixa història del... O sigui, no cal la drogadicció. O sigui, moltes vegades no s'arriba a la drogadicció, o sigui, al consum de droga i la problemàtica dual, però el que hi ha és un substitutiu que, d'una manera o altra, sense arribar a l'explosió total, sí que genera un relaxament que, per altre costat, gairebé tothom té com a assimilat de natural. I és clar, llavors, doncs, qualsevol pastillona és la que qualsevol d'aquestes ho proporciona, això, no? No puc dormir, em prego una pastilla tota la nit i somies amb els àngels. És una evasió, no? Absoluta, no? Exactament, però el problema més greu és que a vegades fins i tot en interpreto que sense caure en el parany, qualsevol persona que en un moment determinat pren algun tipus de droga i va parant al cim de la... Vaja, com els indis, no? Que fumava la viva aquella... Sí, de la pau. I escolta, diu, aquí farem la pau. Clar, vull dir, jo penso que fins i tot és més dolent la utilització d'aquests elements i el que cal és interpretar al cap i a la fi que el que és més natural és... en definitiva, menjar i dormir. Jo em preguntaria, en un minutet que ens queda, a nivell social, suposo que té a veure tota la situació que estem vivint, perquè jo també sé, o han sortit estadístiques de nivell de depressió, gent sense feina, sense pagar en hipoteca... No sé si està ben bé relacionat amb això, però potser li podíem buscar una miqueta. La por és l'automedicació, és aquesta por, perquè hi ha molts tipus d'ansiolítics i d'antidepressius, i depèn del que puguis prendre, és a dir, pots acabar absolutament encara pitjor, o pots tenir una problemàtica major, o una addicció determinada. Llavors, clar, crec que això s'ha de vigilar molt. Voldria dir que aquí a Sant Just, aquesta setmana, concretament el dimecres de la setmana que ve, vaja, tindrem un quart de vuit del vespre a l'auditori de l'equipament Plaça de la Pau, que és l'antiga vacuneta, una conferència que parlarà sobre els efectes terapèutics de l'activitat creativa en l'àmbit de la salut mental. Serà càrrec de Josep Montseny i participaran també la Núria Martínez Bernís, poeta, Eva Minyarro, cantant, i la Cristina Pérez Alai, art terapèutic. Molt bé, fantàstic. Doncs fins aquí el temps, res, ens falten 30 segundets. Dir que avui la música que ha sonat de fons ha estat els concerts de Brandenburg, el primer, el segon i el tercer, del senyor Bach, Johann Sebastian Bach, sí, clar, i els panchos, que no faltin, home. Això és un clàssic dels clàssics, eh? Molt bé, doncs ens trobem el dissabte que ve, com sempre, de 7 a 8 de la tarda, i re, companys, fins a propera, no? A passar-ho, molt bé. Adéu-siau. Fins demà!