Babilònia del 12/4/2018 — De Babadook a Lanthimos: terror psicològic, Sitges (Jupiter's Moon), distopia (Siete Hermanes), Fincher (Perdida), Álex de la Iglesia i Sorogoyen

Panorama del programa

Retorn del “Babilònia” post-Setmana Santa amb una ruta cinèfila variada i ben crítica. Els conductors repassen títols de terror i thriller, una distopia d’acció i un bloc final dedicat a l’univers de Yorgos Lanthimos, amb una pausa musical de Lisa Stansfield al centre.

Temes i idees clau

• Terror psicològic ben construït: Babadook com a model d’angoixa sense efectes especials i amb ambigüitat entre trauma i presència maligna.

• Sitges i el risc de la barreja: Jupiter's Moon intenta fusionar crisi de refugiats i element místic/angelical; malgrat una set piece antològica, la simbiosi no acaba de quallar.

• Distopia d’alt concepte i ritme: Siete Hermanes sorprèn pel dispositiu dels 7 papers de Noomi Rapace i un món de control de natalitat que funciona a nivell d’entreteniment.

• Fincher en estat pur: Perdida destaca pel seu muntatge de 10 minuts central, una lliçó d’eficàcia narrativa, i per una Rosamund Pike imponent.

• Comèdia negra de mòbils a taula: Perfectos desconocidos s’aguanta en el guió-diàleg i el joc d’interpretacions contingudes, sense excessos marca de la casa.

• Neorealisme fosc espanyol: Que Dios nos perdone, vigor i credibilitat: calor, multituds, policia i un assassí brutal en un Madrid saturat per la JMJ.

• Univers Lanthimos: Canino, Langosta, Alps, El sacrificio del ciervo sagrado — realitats alternatives assumides com a normals, humor negre, llenguatge pervertit i ansietat existencial.

"Aquí el guió són els diàlegs" — sobre Perfectos desconocidos

Crítiques i valoracions

Babadook (2014, Jennifer Kent)

• Relació mare-fill marcada per un trauma fundacional (mort del pare el dia del part) que es materialitza com a presència maligna o com a metàfora del dol.

• Terror suggerit, amb el monstre quasi invisible i enfoc en la psicologia: no se sap si és al·lucinació, símbol o entitat real.

• Clímax i final no convencional: resolució coherent amb el dispositiu emocional, fugint del clixé d’“exorcisme” final.

• Moment dur i definitori: la mare, superada, deixa anar —

"¿Por qué no te moriste tú en vez de tu padre?"

• Recomanació relacionada: avanç de l’esperada “Hereditary” (comparada amb The Babadook, The Witch i The Shining), amb referència al pedigree creatiu de The Witch.

Avanç: Hereditary (2018) + The Witch

• Es destaca la recepció crítica excel·lent de Hereditary (Sundance), lligams temàtics amb traumes hereditaris i el to psicològic de The Witch.

Jupiter’s Moon (2017, Kornél Mundruczó)

• Premissa potent: refugiats sirians a la frontera hongaresa + jove que, després d’ésser abatut, levita.

• Forma: càmera viva i immersiva; una seqüència espectacular ("el món al revés") que marca la memòria visual recent del gènere.

• Fons: metge corrupte, moral ambigua i “explotació” del miracle en clau ambivalenta.

• Valoració: interessant però irregular; la barreja sociopolítica-mística és fallida en cohesió. Ritme llarg (2 h), repeticions d’esquema. Aproximadament 3,5/5.

Siete Hermanes (What Happened to Monday, 2017, Tommy Wirkola)

• Distopia de superpoblació i control de natalitat: només es permet un fill. Les gestacions múltiples esdevenen la norma.

• Noomi Rapace interpreta 7 germanes bessones amb personalitats diferenciades; Glenn Close (autoritat tecnocràtica) i Willem Dafoe en suport.

• Execució tècnica molt sòlida en escenes amb totes les germanes; ritme alt, entreteniment consistent, amb algun excés assumible del gènere.

• Valoració: proposta fresca i efectiva, bona enginyeria de posada en escena; crítica al biopoder encaixada en el thriller d’acció.

Perdida (Gone Girl, 2014, David Fincher)

• Thriller de desaparició que muta a joc de perspectives a mig metratge; 10 minuts de muntatge amb veu en off que reescriuen tota la trama amb energia i precisió exemplar.

• Rosamund Pike signa una interpretació magnètica (voluble, perversa, freda). Ben Affleck, correcte en l’ambivalència víctima/sospitós.

• Primera mitja hora pot semblar pretensiosa o lenta, però acaba justificada per la construcció de personatges i dinàmiques.

• Valoració: Fincher en forma, llarga però robusta; per a molts, entre les seves millors amb Seven.

Pausa musical

• Lisa Stansfield — “All Around the World”: pausa de 2-3 minuts per respirar entre blocs.

Perfectos desconocidos (2017, Álex de la Iglesia)

• Sopar d’amics i joc de mòbils a la taula; secrets i tensions a flor de pell.

• Guió basat en diàlegs i gestualitat: l’engranatge funciona, càmera elegant i continguda.

• Belén Rueda destaca; to controlat (sense “desbarrar” com a El bar). Durada justa.

• Valoració: rodada, intel·ligent i cómplice amb el públic.

Que Dios nos perdone (2016, Rodrigo Sorogoyen)

• Madrid en plena Jornada Mundial de la Joventut: calor, multituds i pressió mediàtica.

• Parella de policies antagònics (amb Antonio de la Torre i un company d’energia més “basta”): química i versemblança.

• Realisme sec, localitzacions reals i alguns moments gores no gratuïts que intensifiquen l’horror de l’assassí d’ancians.

• Valoració: contundent, opressiva i molt ben interpretada; a la línia de Tarde para la ira i La isla mínima.

Bloc Yorgos Lanthimos: realitats alterades que esdevenen normals

• Marca d’autor: microcosmos regits per regles absurdes que els personatges assumeixen amb naturalitat; humor negre i to clínic.

Canino (Dogtooth, 2009)

• Família aïllada, llenguatge pervertit (paraules redefinides), sexualitat regulada. Xoc i sàtira de control i desinformació.

Langosta (The Lobster, 2015)

• Distopia sentimental en dos blocs (hotel i bosc): el món obliga a parella o transformació. Grandiosa en concepte, amb lleu estira-i-arronsa cap al tram final.

El sacrificio del ciervo sagrado (2017)

• Primera hora d’estranyesa freda; última mitja hora demolidora. Ritme deliberat, recompensa alta.

Alps (2011)

• Els “suplents” que ocupen llocs de persones perdudes: identitats borroses fins a no saber si vius o supleixes. Ansietat i ambigüitat sostinguda.

• Nota final: el salt cap a actors de Hollywood (Nicole Kidman, Colin Farrell) porta visibilitat sense (encara) renunciar a la singularitat, tot i el risc de normalització.