De Bartók a Ad Astra: automedicació, terror i twerk; Alzheimer, remakes Disney i El peral salvatge

El tercer programa de la setena temporada, vam dir l'altre dia, jo que sí, que jo estava una mica despistat. Ara ja saps que has d'anar enumerant els programes. Sí, sí. La setmana que ve serà el quart programa. El quart programa, clar, clar, i així nafeu. És veritat, és veritat. Perquè al final portem un bativull ja. Sí, és el 48. Sí, sí, sí. De Babilònia, diguem al programa, que ja sabeu que s'emet cada dijous en aquest horari, i a partir d'aquí en repetició els dissabtes al migdia. Això dels Babilonis. Babilonis, els Babilonis, clar que sí, venim d'aquella antiga cultura, i és això. Bé, avui tenim la companyia de la Rosa Alcalá. Hola, molt bona nit. Com sí. Molt maca, eh? Gràcies. Aquesta camisa groca m'agrada molt, eh? Igualment. I a les arracades no vengis, eh? Sí, sí, sí. Hola. Hola. Mare de Déu, senyor. És veritat, sí, sí, més a conjunt amb les formes. Ítniques, tòquers. Les formes romboidals. Ítniques. Sí, sí, sí. Aquests noms que s'empeten els de la moda. Clar. Jaume Vidal, què tal? Jo, no, tio, jo no porto. No porto arracades, el lloc no porto arracades, eh? Ell és abanic. El boli de... Sapentina. Ah, sí, el boli. El boli va conjunt amb alguna... És natiu, d'aquí. És natiu, no? Clar, clar que sí. Tinta blava i tinta blava. I el boli en conjunt amb el plastiquet aquest, el micro. Amb el micro. I el David Montaner. Què tal? Molt bé. Molt bé? Sí? Sí. Fantàstic. Doncs ja està, estem tots i falto jo. Clar, ja que... Nadia me quiere, me lo digo jo. El Nacho no hi és, el tenim avui, no? El pròxim dia el tindrem. Exacte. I jo aquí a la peixera tancadet, que ningú m'estima, el Xesco Ramos. Xesco Ramos. Que estic amb un raconet. Abraçada. Ens estalverem rimes. Una abraçada. El que, el que? Ens estalverem rimes. Sí, no, exacte. Ah, això mateix, això mateix. Com a mínim, doncs, no tens el benefici de tocar. Espera, és que és curiós, perquè hi ha la Rosa, el Jaume, el David i ell, el Xesco Ramos. Clar. Per què et dius el cognom? No, jo he dit a tothom el cognom i cognom, eh, de tots, eh? No, senyor, no. Com que no? Jo he dit Jaume Vidal i Rosa Alcalá i David Montaner. Avui no. Avui no. Si acabo de dir-ho. Ens has degradat, xaval. Rosa. A veure com tenim... Això rebobinem, rebobinem. A veure, això ho hem de gravar, eh? Escolta'm, el dissabte repeteix. Jo ho sentiré dissabte, eh? El dissabte ho direm. I si no, em deus un sopar, David. Sí, home, mira, ja està. El tio tira pel oi. I últimament tenim al cap una miqueta raro, eh? Que no sabem les coses, vull dir, que jo ja... Ai, ai, ai. No, que és prou. Serà la demència. No, home, no. En la confiança. Bé, doncs avui parlem de... Primer de música. Parlem de Belabarto, el mandarí meravellós, que ens explicarà la Rosa. Parlem de dos llibres. Un que es diu Mi año de relajación y descanso, que ja en parlarem d'això. Un any sabàtic, que es deia, abans. Bé, això és una cosa molt friqui, que ja comentaré. I el David parla de La Senyal, que és un llibre de por, que jo també estic per allà donant voltes, però que el David l'explicarà molt bé. Exacte. La Rosa se'ns passa de Belabarto que a l'Espai Brossa, i una obra que es diu Així bailen les putes. Sí, Així bailen? Sí, sí, sí. Sí, sí, sí. Així es titula l'obra, sí. Així es titula l'obra. Per tant, no, no, vull dir, és qüestió d'entendre el missatge. I a partir d'aquí, doncs, bueno, parlarem una miqueta de cinema, no? I, bueno, una mica el que ens doni temps, el David es parlarà d'At Astra, ens parlarà d'una sèrie que es diu The Boys. Jo us parlaré de les noves revisions de Dumbo, de Tim Burton i d'Aladdin, de Guy Ritchie. Ritchie, vull dir, ja que estem parlant del món Disney, bueno, doncs en parlem una mica així després. La Rosa ens parlarà del Per el Salvaje, si tenim temps, i el Jaume ha de Vivir dos veces. Bueno, parlarem de molt de cinema, com sempre, i, bueno, i comencem amb Belabarto i aquest mandarí meravellós, que Belabarto, no és fàcil, eh? No, i a més va ser molt polèmic també a la seva època, quan la va estrenar, perquè, clar, el públic estava molt acostumat al classicisme i al virtusisme i, bueno, a fer les coses de certa manera, no? I, clar, ell es trencava una mica amb tot això, no? Fins i tot el tema també era una miqueta, una miqueta sòrdid, no? Ell la va composar en 20 anys, d'acord? S'havia fet una mica, una mica sota la protecció del matrimoni Schumann, d'acord? I, bueno, va fer aquest concert que és per a... A veure, ara no sé si m'estic mirant o què... No, ara, perdó, perdó, perdó, què deus? Estava explicant? Perdó, no, perdó. Ara estava explicant l'altre. És que, clar, el mandarí meravellós va ser la tercera. Ah, d'acord. Sempre fan tres peces, d'acord? La primera era Brahms, el concert per a piano i orquestra, la número 1. La segona va haver un canvi de programa, en comptes de fer el que estava previst, es van fer, es van tocar les àrees i danses antigues de Ras Pigi. Aquesta va ser només amb corda, en plan així, música de cambra, només a posar això, violins i tal, i viola i piano. I després ja va ser la de de la Bartó, que llavors sí que va ser aquesta que us comento, d'acord? Ara m'he despistat una miqueta. Ja, s'ha despistat. El què? Sí, perquè m'he despistat una miqueta del que us volia explicar. Bé, sí. A veure, per què va ser polèmica? Primer perquè, clar, era una manera molt diferent ja de concebre la música. que, a més, comença amb molt de... A veure, així va arribar amb el sentit de molta algarabia. Com si fos jo al principi pensava, això deu ser un mercat, un mercat a la Xina o a Pèrsia, no? Amb molta bullícia, amb molta gent, amb tots els instruments allà tocant, no? A veure, dins d'un ordre, no? Era una cosa desmandada, no? I va increixent, va increixent i dius, ostres, no? I, clar, el que fa veure, el que intenta veure és una pantomima, perquè parla i ho explica així, no? Que són tres pòtols que retenen en contra de la seva voluntat una jove prostituta. I l'obliguen a estar-se d'en peus en una finestra per atreure els vianants amb l'objectiu, clar, d'apoderar-se dels seus diners, o sigui, com a esquer, no? Per robar i per fer malifetes, no? I després assassinar-los un cop seduïts. Llavors són una mica tres persones o tres malànimes que cauen en aquest parany. un divertit, un jove miserable i, finalment, un mandarí amb uns poders extraordinaris, d'acord? Llavors és una miqueta, clar, això va ser molt provocador, no? Saloperístic. Exacte, i va ser molt provocador a l'època. Però i això, com tu pots imaginar una música? Home, pels instruments, pels instruments... Una pregunta, sí, sí. Clar, home, pensa que estava tota l'orquestra. Violins, tota la corda, estava tota la percussió, també? O sigui, l'orquestra sencera, tota la percussió vol dir timbals, el bombo, el gong, els platerets, el triangle, bé, tot, tot, d'acord? I cadascú, no sé exactament quin instrument té, representa cada personatge, perquè no van poder anar tampoc... A vegades fan la sessió prèvia, que llavors t'expliquen, també, com es relaciona tot això, tots aquests elements, no van poder anar-hi. Però sí que normalment hi ha cada instrument que representa uns, o un conjunt d'elements, o una forma de tocar, no? Però tens alguna guia o alguna cosa que sàpigues quan... No, això és la gent que ho ha estudiat, perquè són entrevistes que van parlar amb ell, o perquè ja se sap més o menys el tipus d'instrument que representen. Per exemple, un violí sempre és la dolçó, no? Normalment són els personatges... Sí, ja, ja, sí, sí, sí. És com el... No s'hauria de dir que l'àvit... És com la... com es diu, la sinfonia aquesta des del Moldava, del Borjac. Ah. Que sí, que només començar a t'explicar és el naixement d'un riu i com va... I tu sí que vas... Tu imagines, no? Al principi és les fonts del riu i després jo com va ràpids i... Potser és més fàcil, però clar, tota una història amb persones, aquí ja és més complicat. Bé, però també perquè ho expliquen. Ah, parla. Ho expliquen també, no? Què volia dir amb aquesta obra o quina és la situació una mica que presenten, on hi ha personatge, vull dir físicament no hi ha, no? No, no, no, clar, clar, has de fer moltes abstracció, no? Clar, exacte, sí, sí. Fúriós. Però ja et dic, igual que al principi sí que et veu molt bé que es posa això un joc així una mica marginal, no? Aquest bullís i aquest una mica de sodre... Clar, perquè em dius una ópera de Verdi o així i és que la claves, perquè és que... Clar. Sembla una temàtica típica d'òpera. Mhm. Sí, sí. Una desditjada allà que la posen d'un aparador d'un postiu, o sigui, una cosa així. Clar, i després ja és tot el que passa amb aquest personatge, no?, amb aquest mandarí que, clar, ell no es deixa enredar, no?, d'aquesta manera. Molt bé. Ah, molt bé, veus, és això, veus? Veus, aquí ja veus que hi ha un ambient de possessió de marginalitat, veus, de perill, d'assetjament, de... Sí, sí. Ha costat, eh, molt bé. No, no trobar-la, sinó bàsicament que arrenqués les coses, no? Clar, però molt bé. Veus, es veu tot el de sort, de tot el... Jo vaig estar escoltant l'altre dia... La deixarem de fons, eh? Sí, sí, sí, sí, que fan com òpera o ve concerts i tal, i donaven la de Mozart, l'última, la que va escriure, el Rekki. El Rekki, sí. Meravellós, allò. Sí, sí, sí. És que encara que no hi entenc més, per això se m'ha agafat. Clar, és que de música no cal entendre, jo sempre ho dic, jo no entenc de música. M'agrada la música. Sí que en el seu dia vaig estudiar una miqueta, però molt poquet, però sí l'ho he ajustat per saber d'això, doncs, què t'ha d'agradar. I l'important és el que tu sentis i que sàpigues reconèixer els instruments de l'orquestra, que sàpigues, ja està. Jo la vaig escoltar al Palau de la Música i em vaig quedar, bueno, no l'havia escoltat mai, a casa sí, lògicament, i meravella, eh? És espectacular, no sé, amb quants cors, una bestiesa. És una bestiesa. Jo sempre he escoltat la versió del Carayan, que surt un baix, un tio que té una veu, no baixa, no, profunda. Profunda, sí. Em va quedar el nom perquè es diu José Bandam. Anda. Ah, mira. Que no té res a veure un lector. No, no, no, no, vull dir. Però, a més, el nom és en castellà, José, i es diu Bandam. I també està en danés, no? Sí, sí, sí. I tu no veus, quan canto allò. Estres, breja tot tu, els baixos que té el baio aquest. Brutal. Molt bé. Bueno, sí, sí, ja està, ja està, ja està, ja hem començat la temporada amb l'auditori, doncs ja us aniré comentant una miqueta. Fa música barroca? Algun concert potser, no, no tenen massa acostum, eh, perquè això no atreu massa al públic. Però després fan altres sèries, igual que la banda, per exemple, la banda de Barcelona, que també, la banda de música de Barcelona, que també toca, sí. O, per exemple, hi ha també algunes sessions de jazz, tenen programacions diferents. És clar, la música barroca. A vegades sí que fan algun cicle de música barroca, alguna vegada, però... És música de cambra. A l'auditori gran, a la sala gran, no ho fan, normalment, no. No, no ho fan. No ho sé bé, bé. Però, ja, ja miraré si fan algun consell, ja t'ho diré. Perfecte, perfecte. O els passo la programació directament, eh, sí, sí, sí. Bé, doncs, passem, bueno, deixem de fons el mandarin meravilloso, que no hem pogut enganxar abans, doncs, bueno, l'escoltarem, són 19 minutets que hi ha per aquí, doncs, mira, d'entrestant, és que arribem a veure si podem trobar les bandes sonores de les pel·lícules, perquè és això. Bé, doncs, parlem de, jo parlem d'un llibre que vaig llegir abans de l'estiu, i ara, res, el comentaré molt ràpid, perquè és un llibre que, jo no sé, potser al comentar-lo, a lo millor, la sensació és una miqueta molt, com diria, molt alegre, molt alegre sobre un element que és molt seriós, que és l'automedicació, i l'automedicació vinculada amb els àmbits de, no del que seria antidepressius i tal, sinó tot al contrari, una persona que està patint una depressió que no vol reconèixer del tot, i se les inventa i reinventa per estar un any de relaxació, però, és a dir, pastilles per dormir, és a dir, està tot el dia aquesta dona prenent això. Explico el tema. És una dona que, per la seva condició, és una dona que, bueno, que té una vida molt correcta, em refereixo a el que entendríem, al que vas fent broma amb el Ja, amb una burgesa, entraves a dir la paraula, no?, que viu molt bé, que treballa amb una agència de publicitat, que té un nivell molt determinat, i un dia determinat decideix que està cansada. Si treballa, no és burgesa, per no t'ho digui. No, però entén-me. Les burgeses no treballen. Ja, ja, ja. No, no, però és una dona que té un nivell molt alt, vull dir, és el que seria l'àmbit. Treballa per no avorrir-se. Exacte. No, però és una persona que, bàsicament, decideix, amb la vida determinat, doncs, fer un canvi. I, clar, i un canvi, dius, bueno, doncs, decideixo canviar de feina, decideixo marxar, no sé, a veure la muntanya, jo què sé, em compro un gos, no sé, no tinc ni idea, per dir una tonteria, eh? Però aquesta noia decideix descansar, és a dir, està tan estressada que decideix relaxar-se. I llavors... Fantàstic. Sí, sí, sí. Llavors, una opció dius, bueno, però, escolta, te'n vas a viatge, te'n vas als espais, te'n vas a balnearis... No. Ella decideix tancar-se a casa i fa totes les possibles per haver-hi, per aconseguir que, quan va veure una psicòloga, no, doncs, plantejar-li tota una sèrie de coses, entabanar-la d'una manera per aconseguir cada vegada més medicacions per dormir més temps, per arribar fins a la inconsciència constant. I és una cosa que a mi em va sorprendre moltíssim. Això és una fugida, no? És una fugida total. Té una amiga que l'entén, entén una miqueta la situació, entre cometes, no?, i és l'única persona que té una mena de contacte, perquè ella és una persona que es mou en un món, en una societat, però està sola. Això també és una cosa que té a veure, no? Però la manera en què es tracta el tema, a mi és el que em preocupa, no que em preocupa, a veure, em va donar la sensació de que, bueno, és una cosa com que, bueno, li dona una gran normalitat la seva escriptora, que ja ara buscaré el nom, i ara s'ho diré, que el tinc per aquí, però ja s'ho diré ara. I a partir d'aquí, doncs, bueno, aquesta amiga és la que comparteix amb ella coses, la que li diu, escolta'm, jo ara dormiré quatre dies seguits, si us plau, doncs, no sé, jo què sé, porta'm menjar, perquè jo, amb aquesta mena d'inconsciència, per la vegada, com una mena de, com es diu això, quan t'agafes per la nit i et despertes, una mena de sonambulisme, i tal, ella s'aixacarà i es menjarà un tros de pizza, perquè, clar, no menjar, si dorms, clar, arribarà un moment que el teu cos, vull dir, pot arribar a morir, per tant, ella no vol arribar a morir. Llavors, clar, és una sensació estranya, és com una fugida total. Vol viure dormint, dormida. Sí, sí, sí, dormida, durant un temps, no? I, bueno, no vull anar més enllà del llibre en si mateix, perquè hi ha una resolució determinada i concreta, però, bueno, es produeixen coses... De totes formes, pel que has dit, pel que has dit, eh? Sí, sí, no, no vull explicar molta cosa, perquè, si no, es perd la gràcia. Ja percebo una cosa que és molt sovint, i no sé per què, i és una denostació cap al col·lectiu de psicòlegs. Sí, sí, sí, totalment. A molts films, i a moltes novel·les, i a molts mass media, no? El psicòleg és com un empaio que ve, que fa un paperot, no? Dubto molt que un bon psicòleg, ja no dic, evidentment, d'un duet, no? Un bon psicòleg no enganxi aquesta individua i no detecti què és el que li passa. Ja, però ella té la sort... Tot i les troles que li puguin esminar, perquè, evidentment, forma part de la feina, eh? de la professió d'aquest col·lectiu, saber que al pacient hi ha una part que potser t'enganyarà. Però, però... Però aquí cadascú... Però hi ha una cosa... La tens propera, eh? Combre! Però hi ha una cosa que està molt clara, és a dir, el llibre planteja que és una psicòloga que no és la millor... Com a tot arreu hi ha bons professionals i mal professionals. Sí, òbviament. I et pots ser un exemple molt ràpid. Una amiga meva, que és una problemàtica d'una mort d'una filla jove, no control... Sí, però amb un psiquiatre no s'hi fica. Espera, espera. Això és el que toques collons. Espera, no, no, si no és això, no és que sigui psicòloga. No, no, però és que és la percepció, és a dir, ella que té un dol no resolt, absolutament, va a veure una psicòloga, i em perdonareu, no direm ni el nom ni sé qui és, però és que la psicòloga se li posa a plorar, a ella. Ai, mare. Quan li explica... Clar, i llavors... Llavors ha de buscar un altre psicòloga. Llavors, per això dic que no hi ha professionals com Déu mana, i acaben les dues. Sí, vale, potser fer una mena de catarsia, o molt que ho he dit, però clar, i a vegades em diu ella, em diu aquesta amiga meva, que es diu Fanny, diu, és que a vegades la tinc al consolador. No, no, no, la meva amiga, la meva amiga, no, no. Li ha posat un nom fictici. Clar, no, no, no, però és la meva amiga, no, no. Això és el problema, és que potser aquesta psicòloga no supervisa. Clar. Necessita supervisió per part de la gent que es dedica a això. O que no està bé, que té una problemàtica. Sí, bueno. A veure, els psicòlegs poden tenir problemàtiques. O que aquell dia tenia un dia fluix fora, tenia un dia... No, no, no, però és que sempre, eh? Ah, hòstia. I s'han acostumat, i van allà, i... Ai, i s'han de una flora. I clar, i... Sí, però una cobra, l'altra no. Però a l'altra li va bé, com no vol superar el seu dol, que també toca les nassos, i ja està. I volar a l'altra i queda com... Clar, és un exemple. Doncs això no va per aquí la cosa. Va aquesta, li explica històries de pàntomaquet, i a partir d'aquí l'altra, bueno, sembla que s'ho creu, i cada vegada dona la medicació cada vegada més forta, i hi ha una sèrie de relacions... Però perdona, llavors no va el psicòleg, no va el psiquiatre. De tota manera... Perquè un psicòleg no dona medicació. Ah, doncs serà un psiquiatre, llavors, clar. Serà un psiquiatre, i el psiquiatre... Molt bona puntualització. Sí, sí, sí, sí, sí, sí. Sí, sí, sí, sí, sí, sí. Llavors va el mèdic. Perfecte, perfecte, sí, sí, sí, sí, no, no acabo de... Un psicòleg... No me'n recordo, és que fa... Quatre minuts que vaig llegir el llibre, per això no me'n recordo. Clar. Home, si és psiquiatre i és psicòleg a la vegada, òbviament. Però un psiquiatre, simplement, recepta medicines per combatre això. Però com acabes de dir tu, n'hi ha que fan les dues coses. N'hi ha que fan les dues coses. Però hi ha molt d'intrusió professional. Bàsicament, és a dir, és aquesta una mica... No ho vull explicar més, perquè passen coses que són... Sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, que està molt bé, que està molt bé. Jo no me'n recordo, però fa quatre mesos. Potser era un psiquiatre i era un midi psicòleg, perquè és l'acostum, no?, de deixar anar sempre aquest concepte. Però, bueno, és un llibre que a nivell estilístic no té res de particular, no és un llibre massa bo, és un llibre que, dius, bueno, és curtet, i dius, bueno, a veure què passa, què passa, et vas liant a veure què passa, i tampoc passa res a l'altre moment, bueno, és un llibre correcte, punt. Amb una temàtica rara, un plantejament diferent, que dius a veure per on va i no arriba a lloc. Jo, la veritat és que moltes vegades jo m'he trobat. M'he dit que és més llesta, la meva filla, el meu fill o tal, perquè enreden el psiquiatre i fa el que, el psiquiatre fa el que ella pidiu i li tolera i tal, i això no va enlloc. No, no va enlloc. I per això, una persona que decideix fer el que tu dius, tancar-se a casa, descansar, tenir cada vegada més insulitis d'aquests, per dormir, dormir, dormir, dormir, és la idea. Què persegueix aquesta persona? Clar, persegueix una desconexió del món, total. Això és una desconexió. Però, evidentment, amb el rerefons d'aquesta persona hi ha una problemàtica greu. Clar, totalment, molt greu. És el no acceptar coses, el no sortir al carrer, és molt potent. I aquí sí que estic d'acord que el psiquiatre ho ha de veure. Sí, sí, sí, sí. Bueno, David, la senyal. La senyal. Cap on anem? Què és això? Doncs és un llibre d'una escriptora que es diu Maxim Chatham. És francesa, però casualment, bueno, no sé, ens ho ambienta en un poblet d'Estats Units. Sí, és un llibre. Sí, sí. Em va sorprendre molt gratament aquest llibre. Molt gratament. Jo també. És una mica Stephen King. Sí, però si m'apures, no és tan recargolat com l'est Stephen King. No, exacte. És més directe. No, no, no, i em refereixo a la prosa, a com escriu. És clar, diàfan, valgrà, però alhora té una prosa fàcil de comprensió, no et perds en cap moment. ets capaç, sense poder deixar el llibre, tornar-lo a agafar i seguir fàcilment tota la trama, que no és fàcil, no és fàcil, però que en aquest cas és una trama de terror. Feia temps que no llegia un llibre, entre cometes, de terror, doncs que fos, ostres, fos gustós d'anar... Aquesta no és raó. Jo feia temps que no hi hagi un llibre de por que tingui xitxa. I que té xitxa. Aneu a veure Hit, home, que la pel·lícula... No, jo m'he llegit Hit i me'l vaig acabar ja fa molts anys, per punt d'honor. Però era un... És un tostorrono. Era un tostorrono. Era una palla mental del senyor Stephen King que vaig dir, anda bé a cagar la via, tio. No, no, és veritat. Perquè diu, ai, anem insofrible. La pel·lícula, la vull veure un dia d'aquesta, passa que tenim crios, és complicat. Sí. Perquè l'altre dia vaig insinuar una mica i has... Ui, què és això, què passa aquí? La vam fer l'altre dia per TV3. Sí, la vam fer, sí. Sí, i vaig veure al principi i vaig dir, no, treu això perquè no és viable. Però el llibre anem insofrible. Però en canvi aquest llibre, ostres, tu, et planteja una situació d'un... Saps allò de dir els dols mal resolts? Ui, diguem-ho així, eh? Doncs, diguem-ho així, que és un dol mal resol a nivell col·lectiu. Però a més a més, diguem-ho així, barreja tecnologia amb, es diu això, amb efectes paranormals, val? I llavors, diguem-ho així, que hi ha un... entre cometes. Hi ha un... bueno, no ho explico, perquè llavors esgarro el llibre. Te'n recordes de la pel·lícula Conspiración de Silencio? Sí, del... Doncs allò també és un dol mal resol, allà, aquella col·lectivitat, alivinen a una persona, val a dir-ho. Un xinès, no? Un xinès, oi que sí? Allò està molt bé, eh? Sí, sí, va per què? L'analitzes, sí. Vale. Però aquí és a nivell col·lectiu, no? Hi ha uns drames ocults a dintre, i només cal una xispeta, un element fortuit i accidental, per fer sortir tot el que hi ha enagrura de dintre, i clar, he trobat que aquell poble, allò, acumulava porqueria sota la fombra, però durant segles, no? Vinga. I surt de la manera més violenta i més salvatge que puguis estudiar. Però, hòstia, recomano aquest llibre, i estic buscant llibres d'aquestes a la mateixa escriptora, hòstia, perquè m'ha sobtat. També em va agradar molt la pel·lícula Fargo dels germans Cohen, no fa gaire. Oh, quina cosa, quina meravella. Ah, que xula, eh? Sí, a mi m'encanta, que són de les meves favorites. Fargo és genial. Fargo és de les meves favorites de sempre. És allò de dia a veure. Saps que han fet una sèrie, també? Sí, es veu que sí, que l'han acabat ja. No, no sé si l'estan ja... És que el marit com és, ella com és també. El sogre. El sogre, que és el que té la carn d'olla sobre la taula. Ah, val, val. El que va de barret de vaquero. Sí, sí, sí. És el que té el propietari del concessionari. Val, val. Molt bé, eh? La vaig trobar... El marit, el sòmina, que dius... Bueno, no és un sòmina. No. No, està sempre al darrere. Mira. És el suport, és la paret. Exacte, és el suport. És el suport, és la paret. Quan ell arriba a casa, troba amb ell i ell fa això que dius tu. Ara t'abraça. De bord de baixa. Exacte. D'ornament, de menjada, de tot. Et faig això, et faig lo altre. I no oblidem que ella està embarassadíssima, aquesta ja a punt de... La parilla està a punt de... Està sempre atent. Són aquestes situacions, no? Està molt ben trobada, aquesta. Per això és la meva... de les meves favorites. Des que la vaig veure, quan la van estrenar, és que m'ha quedat, eh? Per mi també, l'ha deixat. M'encanta. No, la vaig veure no fa gaire. Que hi ha algú. Sí, no, és que és per veure no. Està com enganxat, aquest home. Està, no sé què li passa, que no, avui no és ell. No, no, no. El control, té aquí una baralla amb els botonets. Sí, sí, sí, m'estic barallant amb tot. Vull dir que no. Ja seguim, siguiente punto. Siguiente punto a seguir. Així venen les putes. Rosa, i després ja parlem, Jaume, de la teva pel·lícula i anem... De mi libro, avéramos de mi libro. De l'Espai Brossa, no? Que hem comentat, Rosa? Sí. Un amor si posa. A veure, això és de l'Espai Brossa, eh? És un espectacle del grec, d'aquest estiu, però que encara l'estan fent a l'Espai Joan Brossa, d'acord? A l'escenari. Fins al 20 d'aquest mes. Després no sé si faran bolos o si sortiran... Està parlant de teatre. Teatre, teatre? Sí, sí. El director és el Pau Roca, que és que ara està buscant... És l'actor aquest de Vendel Pla. Sí, és un dels actors. No, jovenet. Sí, sí, jovenet. Sí, home, déu-n'hi-do, sí. Si estava allà, només entrar, com que et deixen que deixis les bosses i tot el que portis en una taula allà per poder entrar lliure sense res a les mans... Avui és el dia del programa de los abuelos coñones. El Jaume, aquest és el que està fent. Què et passa aquí? Se n'en fonda que jo veies vint del Pla. Clar. Fa 40 anys d'això ja, no? Bueno, però va crear escola això. Te estoy poniendo la Rosalía con el J Balvin, eh? Que hacen twerking. Ay, mare meva, no, pues es la Rosalía. No? Bueno, tómateix. Jo no, és que no, és igual. Jo a mi a la Rosalía le tinc unes... Vale, vale, vale. Tinc como una cosa que sí, però que no. Que sí, però que no. No, per això que ella basicament es la Silvia Pérez Cruz. Bueno, tampoc no tan. Jo soy estrella morente, déjate de. Oh, però és que això és puro, eh? Home, això és una altra història. Aquella que em va regalar aquell lletro, com era aquell lletro? Ah, bueno, Xambao també. Xambao, Xambao, Xambao, és molt bé. Sí, sí. Sí, també descobertarà un altre que es diu... Ah, ja t'ho diré, no, Rosalía, no. Ja t'ho diré, ja t'ho diré. Ja, ja, ja. La Rosalén. Rosalén, la Rosalén és molt bona també, eh? I té una lletra, una lletra... Una lletra és preciosa. Sí, sí, la puerta violeta, que aquesta un dia la hem de portar. La hem de posar, eh? Ah, no, ja la he posat. La m'ha quedat la vena petarda. Vale. No, no, no, és categoría, és calidad, és calidad, és calidad, eh? Sí, sí. Bé, doncs és un espectacle que el dirigeix ell, i el Pau Roca, i llavors són dues protagonistes, que no són actrius, és que cap de les dues són actrius, la Júlia Bertran i l'Anna Chinchilla. La Júlia Bertran és periodista, i ella va fer aquell llibre que es deia Mestimes i Amtimes, que feia aquell joc de paraules. Sí, sí, sí, que em sona, sí. Per un Sant Jordi va ser molt... Sí, sí, sí, em sona el títol de l'iegit, però... Jo l'ho he llegit, eh? Sí, sí. Però una miqueta en aquell llibre, i a més amb il·lustracions i tal, i converses, amb diversos personatges, el que fa és posar en qüestió l'amor, la visió o l'idíl·lic de l'amor romàntic, de la cultura monògama, fa una mica aquesta reflexió a la família tradicional, als rols sexistes que encara regeixen la nostra vida íntima i social, d'acord? Això és una miqueta del llibre. Doncs imagina, aquesta persona, ara no tant, ara no tant, i moltíssimes persones no, per sort, aquí tenim el setxemple. Ole! Ole! Sempre hi ha... I, vale, doncs, aquella de la periodista és qui li ha sortit la idea, no?, de fer, escolta, fem algun espectacle, alguna cosa, per posar en pràctica tot això que jo parlo amb el llibre. I llavors va buscar la complicitat de la seva professora de twerk. que es diu de twerk, de... Explica-li, Jaume, fer-li una demostració gràfica. No, gràfica no. És aquests valls que l'home està de peu a darrere i la dona es posa com així amb el cul amb pompes i li va rastregant el cul amb les seves parts l'homes. Jaume, no, doncs no és això. I són aquest tipus de música. No és això, precisament és contra això. I boven el purete. Per desfer aquestes idees. Clar, perquè això és la part masclista i això és la part andrògina del tema. Que s'ha subvertit totalment al sentit del ball. El ball, de fet, aquesta, la professora és colombiana, de família colombiana i segurament, va estar explicant després, que segurament procedia dels esclaus africans que els van portar cap a Amèrica. Llavors, és un ball de dones. És un ball que el ballaven entre les dones. és una forma d'espressar, de ballar. Clar, el cul forma part del teu cos. I tant que has de moure el cul, no?, per ballar. I amb aquelles músiques i tal. I era un ball entre elles. I un ball, i també podria haver-hi homes i tal. Clar que sí, però ja està. Ara, tot això aquí, la nostra societat occidental, a tot això ho hem pervertit. Sí, senyora. I llavors ve aquesta part que deia el David. Clar, és que... no. Això és la segona... no, també ho sabem. Jo m'ho miro per un altre punt de vista. Clar, perquè aquesta és la visió masclista de dominació... No, masclistes no, és de desig. El desig no és masclista ni feminista. També, però és una utilització una mica de sensualitat. Jo et dic la interpretació que fan elles, eh? Perquè una cosa és si entre dues persones ho volen i llavors que ho vagin d'aquesta manera. Clar. Però no que... mira, tu pots ballar perquè vols, no perquè et mirin segons com m'entens. Si s'utilitza d'alguna altra forma, no. Per denostar la gent femení o per humiliar-lo, no. És un ball que qui ho fa, ho fa perquè vol. I ja està. Exacte. I provoca. I que sempre que... No, això de provocar, no. I entre persones que ho vulguin ballar, no cap problema, no. Però una miqueta el que expliquen és el sentit aquest, no? De que... I el fet de dir-li d'aquesta manera, si veïn a les putes, elles ho van explicar. A més, el públic està dret, eh? No hi ha escenari. Cansat. Bé, dret. No, ja passant. Vull dir que estàs ocupant l'escenari, no. Hi ha tres plataformes, així en forma de... No, d'una, no? Queda quadrat. Que pots seure, de fet, comences allà sentadet, no? És teatre interactiu. Però, clar, després ja t'intenten animar perquè també t'aixequis o a terra i llavors comences a fer aquest moviment, no? Tot com començar el tour. Clar. Però és una miqueta de lliberació del cos. Però no et pensis que a la gent li costa, eh? La gent és supertallada, eh? A la gent li costa, la gent està supertallada. I perquè posa les llums així, a semi-tenues, saps? Allò de perquè dins que no em vegi ningú. Com si fos la discoteca, que no em vegi ningú. Clar, fa una mica de... Perquè encara tenim aquell... Nosaltres, la nostra societat, encara és molt... Molt puritana. Molt puritana i cuiveix molt. Costa, i fer-ho en públic, això. I a davant dels altres, hòstia. Una altra cosa és amb la discoteca allà a mig a la foca i que t'has begut no sé quanta copa allà, no? Sí, sí, sí. Doncs és una miqueta això, no? Una mica aquesta reflexió. I el títol ve, perquè ja ho explica, alguna experiència que jo he tingut de petita o quan ella allà en el seu país o havia ballat en una festa, l'home ja per 15 anys, doncs ja veia música i ella es posava ballar també. Però, ostres, amb la inconsciència... No inconsciència, vull dir, amb la... amb la netedat, no? De dir, ballar ni punt, i no et planteja res més, no? I que se t'apropi una senyora gran o que digui, així balla la puta. Clar. M'entens? És aquesta repressió. Aquesta de veure una cosa dolenta o de voler fer dolent una cosa que no ho era. Clar, això és el molt pensat, això ha sigut tota la vida. Exacte. És com, mira aquesta, que extremada que va. Clar, el tema dels escots, el tema de les minifaldilles... Ja no ho deien, això. Amb el to, amb la tonada, amb el llenguatge cult i subliminal, ja l'estaven etiquetant. Clar, igual que el fet de portar un escot o el fet de portar una faldilla no vol dir res més. Té de gust, ho portes, et queda bé o no et queda bé, és igual. T'ho portes i punt o t'ho poses, no? Abans he fet el comentari del twerking. Jo l'entenc com un ball íntim, entre una parella. Sí. Ja està. Una habitació sol. Una parella. No he dit ni dona i dona, ni home ni dona, ni home i home. Però aquest tipus de ball sensuals ja va haver-hi precedents. La lambada i tot allò. Exacte. La lambada era molt de refragar. T'hi deien la rambada, no? Clar, perquè... Sí, és que era refragar, les coses com siguin. Però vull dir, però era un ball que amb el que, lògicament, clar, la major part dels balls que són agarraos encara hi ha aquesta tendència que l'home porta la dona. Vull dir, és un element que és complicat. Exceptuant el xotis és l'únic. És l'únic ball, el xotis, que porta la dona a l'home. Als altres, sempre l'home dona el pas i aquí... El xotis porta la dona a l'home. Sempre. No ho sabia. Clar, clar, clar, clar. L'home està en una rajola i ella li va donant la volta i la xolapa. O sigui, és una contradicció de la xoleria madilenya masculina. Ja, però exacte. Però en aquest cas, sí, sí, sí, sí. És l'únic ball que la dona porta. És que veieu que és superinteressant tot el tema de les balls? Sí, sí. Però tots els balls sempre l'home dona el pas. És molt la reflexió que està. Després també fan imatges que estan gravades i tal, que també està xulo. La reflexió que es fa. El fet d'intentar fer ballar al públic, això és secundari. Vull dir, que tampoc no... està molt bé. Però són aquestes reflexions que es fan, no? Clar, clar, clar. Molt bé, fantàstic. És una proposta interessant. Sí, és diferent. És atrevida. Perdona, i al final la gent es va soltar o què? Clar, al final acabes tot allà ballant, home. I va acabar allò com el final del perfume, no? Has d'anar, David, has d'anar-hi. O aquella escena del Aigua i Sud, no?, que tenia la del Jaume. Sí. Li van pujar els calors allà. Uns fogots, no? Una cosa. això existeix. Bueno, Jaume, sort de no poder viure una experiència com aquest, pensava jo. No, pues, escolta, por ahí fan coses d'aquestes, no ho sé, jo no sé on, però... Clar, clar, clar, clar, clar, clar, clar, clar, clar, clar, clar, clar, clar, clar, clar, clar, clar, clar, clar, clar, clar, clar, clar, clar, clar, clar, clar, clar, clar, això, jaume, s'ha de vivir dos veces per explicar esto, una pel·lícula, no? Vivir dos veces, no? Això sí que és diferent del que parla fins ara, eh? Ja, doncs vinga, canviem el tema. Mireu, el tema és tan elemental, i no tingueu por, que això no haureu de fer-ho amb mi, eh? Sí, sí. És tan elemental com que arriba una persona que pateix d'Alzheimer, sí, i de mica en mica va perdent, no? I arriba un moment que diu, jo vull que em porteu amb la meva dona, ai, amb la dona que jo he estimat més. És princesa. Però no era la meva mare? I diu, no era la teva mare. Hòstia. Vale, ja hi som, no? I ja comença. La pel·lícula comença així, de senzilla. Que és francesa? És francesa, aquesta pel·lícula? Eh? És francesa? Sí. Jo no sé si la pel·lícula ho reflecteixen. Amb un anant. No. No és aquesta? El trític anant, no, no. Bé, potser jo m'he despistat. Continua, perdona. El principi dels Alzheimers és que es desinhibeixen. Ah. No sé si això també t'ho mostren. Sí, sí, ho mostren molt. I bueno, i va agraeixant. I llavors, doncs, la seva filla està molt neguitosa, a més a més, amb el seu marit no sabé ni res, perquè és un pamplines aquest que qualsevol que passa per allà doncs el distreu. I llavors, doncs, arriba un punt, oi, que aquest home diu, ara vull que estigueu per mi. Jo vull anar a visitar la dona que vaig estimar. Més o per primera vegada? no hi hauria gaire diferència, eh? Tal com ho deixa, no? La que va deixar més emprinta. Això, bueno, és la primera, eh? Vull dir, llavors, això... I tota la pel·lícula, hi ha una nena, també, que és la neta, no?, d'aquest home, molt simpàtica, molt agradable, vull dir, molt bé. Aquesta és espanyola, llavors. Sí, sí, busca la busca. En la Imma Cuesta. En la Imma Cuesta. Vale, aquesta és l'espanyola, vale? És que hi ha una francesa, també a la Catellera, que... D'acord, és l'espanyola, vale, sí. I llavors tenim aquest trajecte fins que ell decideix anar, vull dir, visitem centres per quedar i ell cada vegada va perdent i, evidentment, coneixem i força què és això de l'Alzheimer, no? Però, quan arribem al final, tot això és gairebé el que a més ens importa. Fixa't-hi que el que planteja la pel·lícula precisament és com més amorosos ens posem, com més estimem, com més atenció prestem a la persona que necessita aquesta atenció, doncs més bé es conjuga tot, no? I llavors, fins que ell, la filla, doncs llavors diu, doncs, anem a Navarra, perquè se'm van a Navarra, a buscar-la, no diguis, no? La Rodmudi, no? I sí, sí, llavors allà els costa trobar-la i tal, però al final la troba. Quina bellesa, us asseguro, eh? Quina bellesa final de trobar-se ells dos. No us dic res més, té moltes tonteries, si voleu, que és una pel·lícula de ser, amb la Imma Cuesta pels Goya, si no m'equivoco, perquè ja està anomenada dues o tres vegades, l'última per la nòvia, sí, que bona pel·lícula, i diuen que igual aquest any ja ve la si algú enllà, no? Això, la nòvia és brutal, jo la vaig trobar molt agradable, espectacular, jo no sé si és amb altres demències, però l'Alzheimer, un dels trets, és que fa que les persones també es tornin més carinyoses, gent, persones que no han sigut, potser no, jo parlo del meu cas, no tothom, no tothom, dependrà, imagino, no? Però notes que hi ha més, o hi ha més receptius, es tornen més receptius a l'estimació. A veure, si tu analitzes, ara parlàvem d'això de si bailen les putes, no? Però si tu analitzes aquest home amb tota la seva trajectòria que ha viscut amb aquella família que la té, que la filla se separa perquè no hi ha qui l'aguanti en aquell paio perquè el descobreix i, bueno, a part d'aquell... No, a vegades una malaltia així provoca que les realitats de cadascú que l'està vivint, aquesta malaltia saltin, saltin pels aires. Sí, sí, sí. No, hi ha moments que és francament desagradable el que fa, eh? Però hi ha aquesta nena també que és molt agradable que fa un canvi molt gran, esclar, perquè bé, doncs... És una mica repipi, és una mica, no? Que sí, que sabrà l'avi de... Rebutja i se'n fot a l'avi. Ui, escolta, acaba que diu, ui, l'avi, això no me'l toqueu. Molt bé. Bueno, no ho sé, és que m'ho ha agradat molt. Guai, no? Sí, sí, sí. Vivis dos vegades. Escolta, la tinguem en compte és recent, em refereixo a estar actualment als cinemes. Vale, vale, vale, ja vaig una miqueta perdut. Això ho feu per a ell el tres de setmana. Sí, està estrenat. Anem a posar una banda sonora, així? Sí. A veure si... Alguien se da por aludido. Sí, jo. Clar. De seguida. Esqueta. At-ras, eh? La vaig anomenar At-astra. At-astra. Hi ha una dita que diu Per-àrdua At-astra. He sentit una cosa... He escoltat una cosa molt interessant d'aquesta. A veure si ara... Vinga, vinga. Si tot el contrari de 2001-2012... No té res a veure. Eh, que no? No, això és Apocalipsis 9. Aquest film és Apocalipsis 9. Bueno, això... Més o menys. Aviam. Saltant les distàncies. També la vam posar. És que aquest dissabt també m'està parlant. Però la temàtica va per aquí. Això sota la de l'una, no? Pot ser, sí. Potser hi ha algun moment que sí. Ara no recordo més tota la música, evidentment. Sota la de l'una, no? Sí, sí, sí. Sí. Però amb versió així una miqueta... Sí, sí, sí. Perdona, perdona. Sí, sí, sí. Aquí estem. Ja, ja, ja. En aquest film estem parlant de la recerca. És el coronel Curts que s'endinsa la seva illa i ella munta un petit regne, diguem-ho així, d'Apocalipsis 9, i envien el paio que, sisplau, vagi a desbaratar això perquè allò no pot ser, no? Doncs d'alguna forma és el mateix. Simplement que aquí, en aquest cas del film, hi ha una relació paternofilial. és el pare el que és el desaparegut de fa molts anys, el gran heroi de l'astronàutica mundial, el que ha anat a la recerca de la troballa de vida extraterrestre, vida alienígena, però ja alguna cosa ha passat. Ja ha hagut un embogiment i la cosa no ha funcionat com tenia que perrotllar. Jo no diria un embogiment, seria una altra cosa, però bueno, encara no l'he vist. Bueno, diguem-ho així que hi ha un trencament de la puresa que ell recerca. Vale. I llavors, ell diu, ah sí, ara no voleu anar per aquí, anirem per aquí. Això ja li va fer el curs al centre. Sí, sí. I diguem-ho així, el Martin Sheen doncs és el Brad Pitt i que és el més pragmàtic i ens el que va cap allà diu, bueno, a veure què passa aquí, anem. Perquè clar, diguem-ho així que les conseqüències d'aquesta puresa estan malmetent tot el, entre cometes, el sistema solar. Val? O sigui, hi ha un prejudici directe. En aquest cas és directe. I la puresa no tenia res a veure amb l'espiritualitat, no? No, no, és amb una obsessió. Hi ha una obsessió ja de tirar, de tirar, de tirar, de tirar endavant. Entens? perquè al cap i a la fi deia, no hi ha res més. Sí, si fa o no fa. Però, bé, no, no, si algú ha entès. No ets tu, no, me la vas obligar, que bruto que és. Sí, llavors, el film és molt respectuós, i ara, deixant no ser tan abstracte, el film és molt respectuós amb noves tecnologies que s'han insinuat de cara a l'astronàutica, d'un futur llunyà, per exemple. Només començar el film som espectadors del que s'ha teoritzat com un ascensor espaial. És, en lloc de tenir una nau a dalt de l'espai, com ara, avui dia ja a l'Estació Especial Internacional, no, diu, cony, en lloc de gastar diners enviant coets per arriba de abajo, per arriba de abajo, no, muntem una estructura física com un gratacels que va des de la Terra fins al punt de l'òrbita, fins a l'òrbita on desitgem, on ara, per exemple, està l'Estació Especial Internacional, no? És una estructura metàl·lica que fa de, i tu, simplement, els agafes a pujar un ascensor i et puja dalt. Hi ha un ascensor i tot. Sí, sí, té una estructura i et puja dalt perquè hi ha un accident i un astronauta cau, cau i vas veient com va caient i el seu en paral·lel vas veient l'estructura que està muntada fins que arribes gairebé, arriba un moment que ell ha d'obrir el pare caigudes per poder aterrar, entès? Perquè, ostres, ha hagut un accident. Dius, ostres, és curiós, no? El film ja ens situa en què l'home ja ha colonitzat la Lluna, però la Lluna gairebé nivell com qui agafa un avió i arribes allà i com a 2001 d'alguna forma. Però no tan restringit a científics ni és tan introspectiu ni tan a la recerca de l'origen. No, aquí no, aquí simplement la Lluna és una colònia més. No, mira, ja t'ho dic jo, és el nou Far West. D'acord? Que bé. Sí, és el nou Far West perquè fins i tot... Estan començant a colonitzar-la. Sí, fins i tot hi ha, entre cometes, pirates. O sigui, hi ha elements descontrolats que es dediquen a assaltar els colonitzadors que arriben allà. I això en un futur no massa proper i dius, hòstia, però no, aviam, aviam. Com ho farem? No, no estàvem avançant. Ja no només a nivell tecnològic, sinó a nivell ètic i moral. Com és que hi ha pirates a la Lluna, no? Com és que la societat en aquest sentit ha patit un retrocés, la societat va a batgegades, dos passos endavant i un endarrere. I en segons quins aspectes no s'avança, se segueix igual o s'empitjora. hi ha vegades a la inversa. Sí. Un endavant i dos endavant. I és curiós, no? Si recordeu la pel·lícula aquella del Marcià, sí, del Matt Damon que es queda a mar, abandonat, sol. Sí, sí. Allà era tot molt, molt, molt tecnològic, molt tècnic, però no, no endinsava amb la, el per què fas les coses. Aquí la pel·lícula aquesta, el Brad Pitt tota l'estona va reflexionant sobre el per què i al final. i al per què ho fa. I al per què ho fa. I ell és un pallo que no s'hi muta, però clar, fins que li toquen el punt crític. És un pallo que quan cau i té un accident, les pulsacions no li puixen de 80. Per dir, un pallo és super fred, està super entrenat, no clar. L'estabilitza, sí. L'únic que el supera és la figura paterna i a partir d'aquí és quan, boh, tot trontolla. A mi em va agradar el film, em va agradar. No és un gran film, no és un gran film, jo no crec que sigui un gran film, perquè el que se suposa, té alguna falla de tempo, per mi, perquè el que se suposa que un ha trigat tota la vida a arribar, l'altre arriba amb un pis-pas, no? Diu, hòstia. Amb un ascensor, vaja, que digui. No, amb un ascensor, però triga ràpid, dius, hòstia, però si això no. Hi ha unes incongruències que no encaixen. Igual que, per exemple, Apocalips Now, veus, pateixes el viatge del Martin Sheen fins a arribar al Marlon Brando, i entens que aquell paio està endinsat a la selva, en un lloc ultra remot, que a tu t'ha costat Déu i ajuda, i gairebé tot el viatge, tot el trajecte del film és el viatge, aquí no, aquí no, dona aquesta sensació de provisionalitat per mi, d'ostres, de ser apanyat en la pel·lícula, però bueno, però està molt interessant. Bona, fantàstic. Doncs, res, seguim una mica, mira, jo faré un comentari ràpid de dos pel·lícules, una, el Jaume, m'ajudarà a parlar una miqueta, a veure si traiem alguna cosa, que traiem poquetes segur, però sí que vaig veure també una mica així abans de listir una pel·lículeta que a mi em valada molt, que és l'última de Tim Burton, que és el Dumbo, vull dir que parlem de l'Aladdin, amb el Colin Farrell, el Michael Keaton, el Danny DeVito i l'Eva Green, que bueno, que és com tot, vull dir, tant Dumbo com l'Aladdin, que parlarem després, han agafat gairebé fil parrant de la pel·lícula de Walt Disney i han fet una, en aquest cas, una personificació, com dir-ho, vull dir, una... No, no és igual. No, a veure, hi ha variacions a la part final, diguem, home, què és la part, home, però fins que, fins que se l'emporten, l'aquella mena de, de, de superportaventura, allò sí que és igual, l'únic que allà sí que canvia una miqueta i tal. la figura del, del villano, Dumbo, a l'original, i t'ho dic perquè la tinc mamada a la pel·lícula, perdó, eh? No hi havia, no hi havia un que era, no? Jo pensava que sí. Era el Capitost. No. Jo pensava que sí, a lo millor estic confós, jo fa temps que no la vaig veure, però a mi una, no sé, parlant-ho una, m'han comentat que sí, però que dona igual que se'n mateix. La sensació que tens veient Dumbo, crec jo, és una opinió, és que veus un Dumbo, bueno, doncs que no és especialment una pel·lícula per nens, és a dir, hi ha potencial allà. Ho és i no ho és. Sí que ho és o no ho és. Sí. És una barreja. Jo penso que Tim Burton sempre fa això, no? Ja, però és una pel·lícula fosca en quant a concepte visual. Sí. Hi ha certes coses que potser no són les més adients perquè un nen ho vegi, des del meu punt de vista, jo crec que no. Hi ha moments determinats quan es maltracta a la mare i no sé què més i se l'emporta i tal. Vull dir, no és que sigui, a veure, però potser aquí depèn de quina criatura patirà, crec jo, pateix. És el que diem, el que diem el Tim Burton, que és una mica canyero però que sí que té uns refons i una base bastant correcta i està ben portada. Però no té... Jo crec que Tim Burton ha perdut el seu encant, ho sento. Vull dir, la seva... a la direcció de personatges que eren personatges molt ben treballats, quan treballava amb el Johnny Depp, dos manos tijeres, l'originalitat, jo crec que se li està acabant. Les últimes pel·lícules a mi no m'han generat sensacions positives des del punt de vista. Miss Peregrin estava prou bé, aquella de Miss Peregrin. Sí, però estava basada en un llibre, també en una novel·la, no ho sé. Els fills encara la recorden amb neguit, perquè això de només començar a Miss Peregrin sortissin uns pallos que no tenien ulls... Clar, clar. Va dir, hòstia... És una pel·lícula d'unitat, també, aquesta cosa, no? No ho sé. Però bé, que em refereixo que és una pel·lícula totalment acceptable, visible, absolutament, no dic que no, està molt correcta, en l'opinió, com una altra. I el tema d'Aladdin, aquí sí que és, crec jo, bastant el que seria la pel·lícula de Walt Disney, segueix bastant la ment. I, bueno, és una pel·lícula que està dirigida per el Guy Ritchie, que el David em deia que no li semblava que fos dirigida per ell. Bueno, és que, clar, és que el Guy Ritchie és una persona que, des d'allò de la isla de les cabezes cortades i aquestes coses que feia, no? No, el Remy Harlin. Ah, el Remy Harlin. Ah, sí, perdona, perdona, perdona. Vale, vale, com fos, com fos, sí, sí, el Guy Ritchie és... Jo estava intentant comparar-la amb aquella... Esmaig, verdes i diamantes, els sherlocks aquells. Vale, doncs llavors jo no va confós. Sempre es mou pels baixos fons, el Guy Ritchie. Vale, vale. Doncs jo estava confós ara amb aquest. He fet una barreja entre el René, m'ho imagina't, perquè l'altre dia parlant algú m'ho ha dit, ah, doncs mira, doncs m'ho ha dit aquí i jo vaig caure. És que l'ha fet el Guy Ritchie? Sí, segur, segur. Ah, vale, vale. Però si s'ha assenyit a més en el que és un conte, no ho sé. Clar, sí. No, a veure, jo crec que en aquest cas sí que segueix fil per randa el que seria la història i la banda sonora és com un musical, eh? També hi ha música per allà al mig, i van cantant, van fent i tal, i això, però sincerament els dos personatges que la fan, que no sé com es diuen, ell i ella, no tenen gaire gràcia. Jasmina i l'altre, no sé com es diu, de l'Aladdin. L'Aladdin sí, però dic els noms dels personatges, com es diuen, no? Em sembla que un és això, doncs, ara i tal, de nom i tal, i clar, quan sona Will Smith sí que la pel·lícula guanya, sí que té gràcia, sí que els efectes són molt bons, les coses com siguin, bé, bons, però d'aquests que també, no sé jo, no estem parlant tampoc d'efectes tipus Senyor de los Anillos, vull dir, ens entenem, no? Que estan ben fets, però que a vegades, bueno, una mica grinyolen, que dius, per estar ja al 2019 tampoc són els millors determinats. Jo vaig veure al final, els millors determinats. Sí, com es diu això, previsible. previsible, totalment. Home, és que clar, si has vist la, el, el, la escala de Walt Disney, és que aquí no hi ha, no hi ha misteri. No té sentit d'haver fet aquest film. Sí, és com potser fer el Rei León, que també s'ha fet, amb aquesta, que està molt bé, jo no l'he vist. Ja, però és el mateix, diuen que també que la pel·lícula, és a dir, que la pel·lícula de Walt Disney, clar, és que estan fent, és que les idees, són revisions, clar, amb tecnologia millorada, amb tecnologia millorada, i amb trucomorfes, i amb personatges, a vegades, bueno, ja et dic, a mi, ni una, potser d'un mòs, sí que em va agradar més, em va omplir més, em va donar la sensació més d'espectacle. Vulluís o no, el senyor Barton, encara hi fica la seva petjada. Sí, la seva coseta. És de qualitat. Ja, però vaig veure un Michael Keaton molt descafeinat. Michael Keaton a mi em sembla brutal, quan li donen canya i li apreten, i aquí estava com, bueno... És una pel·lícula alimentícia. Sí, exacte, i a Colin Farrell, doncs, tampoc fa res de l'altre món, és que sigui un gran actor, però, bueno, és un tio que dius... I en aquest cas, aquí Will Smith, sí que dins, clar, dins de tota una parafernàlia d'infogràfica, perquè, clar, ell és el geni, clar, apareix i desapareix, però té molta gràcia, llavors, potser el propi guió s'omple de cosetes i de conyes i de coses que fa sempre aquell bon home quan es planteja aquests temes. Però, bueno, pel·lícules per passar l'estona, que sempre es poden parlar i, bueno, i d'un nivell, doncs, mitja baix, per mi. El joc és la segona. Ai, com se diu aquest, aquesta pel·lícula que han estrenat ara. El Joker. El Joker, sí. Diuen que és brutal, però jo... És impressionant. L'has vist? No, no, no, diuen que val la pena. En Nacho deia que l'havia vist i la vol comentar el present dia. Sí, sí, sí, sí. I es veu que és potentíssima i s'acosta molt al que podríem dir de la manera que tots plegats ens veiem atrapats en aquestes constants. que ens fan perdre la bondat i... Molt bé. No em crida molt l'atenció, però d'ell he llegit alguna coseta i he dit, hòstia, podessi, eh? Tots els crítics s'han posat com força d'acord. Jo voldria també parlar d'una altra pel·lícula una estona de res i és aquella pel·lícula Herb. Suposo que la recordeu. Precisament pensant en el Hawker. Amb el joc del Joaquim Fènic. Quina Herb? De corazón? Herb. Ella, ella. Aquella que és un... Ah, Herb. Vale, vale, vale, vale. El senyor se relaciona... El Joaquim Fènic. El Joaquim Fènic, sí. Sí, però pensant en el Hawker. Sí, sí, sí, sí. I d'allò... I he anat a parar hòstia, que vaig veure aquesta... Aquest estiu, no? És una molt bona pel·lícula, Herb. Molt bé, eh? M'ho vaig passar molt bé. No l'havies vist, aquesta? No l'havia vist, no. És magnífica. I està lògica total. Vull dir, en fi, no ho sé. Em va arribar. Va ser nominada, eh? També als Oscars fa uns quants anys i no va guanyar res però perquè era una pel·lícula com molt particular però, bueno, tenia molta... molta xitxa, aquesta pel·lícula. Tenia allò que no és prou agravable. Sí, exacte. No acabava d'entrar amb el circuit, no? És això, no ho vol dir, eh? Perfecte, perfecte. Bueno, ens queden uns minutets. Rosa, al final podem parlar del Peral Salvaje, no? Finalment, que portem tres setmanes intentant-ho. Vale, bueno, ja la comento ràpidament. L'altre dia la comentaré el pròxim... Bueno, el pròxim dia. Ja la parla. La biblioteca ja... Sí, ja... La biblioteca dels llibres rebutjats. Ens queden 100 minuts. Sí, doncs ja està, però la Peralva, perquè ja estava anunciada. ja està anunciada el Peral Salvaje, sí. Bueno, doncs és una pel·lícula turca, d'acord? El director es diu Nuri Bilge Seiland. Havia fet altres coses, eh? Havia fet Una vez en Anatòlia i Sueño d'Invierno... És cinema realista. Realista, però amb tocs de... El realisme màgic, que dic jo, de García Márquez. Fins i tot hi ha un moment, hi ha un moment que s'està entrevistant amb un escriptor turc, el protagonista, d'allà en una cafeteria de la ciutat, i es veu al fons, és una cafeteria-llibreria, i es veu la fotografia de García Márquez, de García Márquez. Jo crec que és un guinyo, no?, d'aquesta manera. A veure, és la història d'un dessinant, que és un noi que és mestre, ha acabat la carrera de mestre i torna al seu poble. Clar, ha estat fora estudiant i torna, és la primera tornada que fa. És el contrast, ciutat, poble, el futur que espera, no?, a la població en general, no?, és una cosa força deprimida, no?, en el sentit de... Però molt vital, de totes maneres. És una situació, ja dic, la gent es veu molta pobresa, imbuïts pel tema de l'islam, no?, que no et deixa avançar, que no et deixa... La situació econòmica, que és que no hi ha feina pràcticament per ningú. Molts companys d'ells ja es piquen a treballar a l'exèrcit, per exemple, no?, s'enrolen a l'exèrcit. Ell, la primera vegada que ell torna, és això, que torna de fer la carrera, llavors, l'única opció que té és fer oposicions, a veure si guanya alguna plaça, però per anar al nord, o sigui, on ningú no vol anar, però la gent a sobre és supercontenta si li toca una plaça allà, eh? És bo que és una zona que està amb molta sublevació i amb molta agitació a nivell polític i social, no? Doncs aquesta és la primera vegada. Després ell el que vol fer és escriure. De fet, ja té un llibre, ja ha escrit un llibre, però, clar, intenta veure qui li pot publicar i això està superdifícil, també. I després, una miqueta, el seu peregrinatge, a veure, va parlar allà a l'Ajuntament, a l'alcalde, perquè alguna vegada n'hi han fet alguna publicació, aquell li deriva cap a un altre senyor que té com una mena de constructora, no sé què, que és bo que alguna vegada havia fet com un demescenes. se'n va a aquesta llibreria que us dic, llibreria-cafeteria, i llavors parla amb un escritor d'èxit turc, no? Una mica demanant-li la seva opinió i demanant-li consells, no? A veure què pot fer per publicar. I, clar, amb això, amb aquesta excusa, va veient diferents personatges, torna a marxar, llavors, la segona vegada que torna ja ha publicat el llibre, però, bueno, l'ha publicat ell, al final, imagines que ha aconseguit. Que ha pogut. Poquet acosament, perquè es veu molt poquet. Després ha de fer el servei militar, llavors també es veu molt poquet, el servei militar es veu molt poquet, es torna, llavors és la tercera vegada també ja que torna, i, bueno, doncs, clar, cada cop la situació de dius, ostres, bueno, quin futur li espera, no? No, a tota la seva generació i a tota la gent, no? Però, més o menys, és molt maca, per exemple, l'escena quan es troba en un bosc així preciós amb una antiga companya d'institut, que ara la noia ja està a punt de casar-se i tal, no? És molt interessant la conversa que tenen, no? I ella diu, mira, si és que la sortida que tinc és casar-me, és que jo ja no vaig continuar ni estudiant, no? Pa' què? Pa' què, no? I, sí, no, no, així, així diu pa' què, no? Veus també, es troba, també amb dos imants, joves, un representa, que fan una conversa més, però tot això és molt agradable, la pel·lícula dura tres hores, però de debò que se't passa ràpid, eh? Sí, sí, sí, però et passa molt bé, home, sí que hi ha un moment que dius, ostres, ja... Però no, no, és molt interessant, és molt interessant, és molt àgil. Amb dos imants, també, un que presenta la part més tradicional, l'altre la part més clàssica, no?, de com entendre l'islam, no?, el que vol evolucionar i estar al costat de la gent, i l'altre que és superestricte i superortodoxa, diu, no, no, si les coses han estat sempre així, no es poden moure, no? Sí, clar, la... Hi ha molta simbologia, per exemple, hi ha un cavall de Troia, a una de les ciutats, perquè es veu que és una ciutat que també té a veure, no?, amb el mitjà d'Ulises i tot això, Ulises era, no?, que també s'amaguen tots els... És un cavall... El cavall estava a Turquia. Exacte, és que no m'ha donat temps d'investigar més, però vull dir que, des d'aquest punt de vista d'errància bolengo, no?, de molta cultura, de molt ancestral, no? Vull dir que és una ciutat, és un país amb molta cultura darrere, amb molta història, no? La fotografia és preciosa, és una passada, el ritme narratiu. Hi ha també la figura de la seva família, clar, torna la seva família amb la mare, el pare i la germana. El pare també és mestre, però el pare ja està acabant pràcticament ja s'ha de jubilar, però, bueno, li agafa una mica pel joc, no?, aquest d'apostes i així, això no agrada a la família perquè grans gastar els diners allà. I el que sí que tenen és com un terreny que allà el senyor està acabant un pou i que ningú entén el perquè està acabant un pou en un lloc que no hi ha aigua i que no treurà aigua d'allà, però és una metàfora totalment, és totalment una metàfora d'aquí. I ell també per això al final ja s'identifica molt amb la figura del pare, que sempre han estat molt tibans i ve a ser una miqueta també com el peralt, que també està per allà un peralt solitari, que és una miqueta, doncs això, que creix on pot i malgrat tot, i malgrat el terreny que no hi ha, que és sec, però com continua creixent i com fa vida, no? I com fa perdres. Una mica més antrop, una mica d'allò de, que veus que la relació amb les persones també costa una mica, no? És una miqueta una persona, la flor, no?, en el desert que dius, ostres, malgrat tot hi ha esperança i s'ha de continuar acabant en aquell pou, no? Al final el nano entén una miqueta això. Jo la recomano moltíssim, és una pel·lícula preciosa, de debò. Peres el peralt, també. Se suposa, clar, perquè fa peres, al final fa fruit, també. Els perals se'ls ha de donar la ventalló, és que si no treu peres, com s'acomodi el peral, no treu peres, l'has de maltractar, eh? Però és molt maco, de debò que sí, val molt la pena. Té fama que és un arbre molt fumut, diuen jo, no? El peral. El peral, no? No, que si el peral, si s'acostuma a no treu peres, llavors es veu que l'has de donar ventallots i tal. El que diu, no sé, jo sé que és un peral por. Això ho va dir un senyor de 90 anys, eh? Que ha sigut tota la vida. De la classe grana, que l'has d'estobar perquè penqui... M'ho va dir un senyor de 90 anys que ha sigut tota la vida. Es poden fer moltes lectures, moltes lectures, val molt la pena. Jo no tinc ni fava, eh? No, no, jo no vaig estar vivint cinc anys amb peres i no... Ah, bueno, tu que tens aquesta experiència agrícola. jo no tinc ni idea. Ni idea, ni idea, no sé. I unes peres, no? Ja, ja, ja, ja. Bueno, doncs res, parlem de peres un altre dia. Vinga. Això que una mica paro. Vinga. Ens veiem la setmana que ve, adéu-siau. Adéu-siau. Radio TASPERT Durantabuit.u En Moema Radio TASPERT Durantabuit.u .