Babilònia del 5/10/2017 — De Beethoven a Detroit: Heroica, Sharko, Agatha Christie, Mother!, Fátima i El viajante

Panorama general

Un episodi molt complet amb música clàssica, novel·la negra, teatre i cinema. Els tertulians combinen opinió i context per oferir un recorregut que va de la Sinfonia núm. 3 “Heroica” de Beethoven a la crònica racial de Detroit (1967), passant per la saga Sharko de Franck Thilliez, el clàssic d’Agatha Christie, i tres pel·lícules destacades: Mother!, Fátima i El viajante.

Música: Beethoven a L’Auditori

• Heroica (Simfonia núm. 3, Op. 55) i obertura Egmont com a obertura de temporada a L’Auditori, dirigides per Kazushi Ono.
• Programa complet: Egmont (8’), Txaikovski: Concert per a violí Op. 35 (34’) amb el violinista lituà Julian Rachlin (Stradivarius 1704), i l’Heroica (47’).
• Idees clau:
• L’Heroica apel·la a la dignitat humana i s’adiu al context social del moment segons el director.
• Egmont simbolitza la resistència contra la imposició (Inquisició als Països Baixos) i la llavor de la independència.
• El concert de Txaikovski: interpretació virtuosa, instrument de gran valor i detalls curiosos (cordes patrocinades, assegurances).
• Anècdota destacada: canvi de dedicatòria de l’Heroica de “Bonaparte” a “Heroica” quan Napoleó es corona emperador.

“...va canviar el subtítol ‘Bonaparte’ per ‘Heroica’, composta per celebrar el record d’un gran home.”

Llibres: Negra i fantasia

Saga Sharko — Franck Thilliez

• Franck Sharko, policia d’homicidis de París, protagonista d’una sèrie de thrillers intensos (ex.: L’Àngel Roig, Deuils de miel, GATACA).
• Tò de la sèrie: molt fosc, amb cops emocionals contundents i temes com ADN i ciència, obsessions i traumes personals.
• Comparativa: més “salvatge” i visceral que Pierre Lemaitre; manté pujades i baixades de tensió amb trams d’angoixa sostinguda.

L’última bruja — Maite Navalón

• Fantasia urbana sobre una nissaga de bruixes i bruixots que allarguen la vida amb conjurs i màgia negra.
• Segueix l’evolució d’una bruixa ancestral i la descoberta d’una nova iniciada amb traça ambigua.
• Valoració: lectura lleugera i d’evasió, efectiva com a distracció però argumentalment modesta.

Teatre: Agatha Christie a l’Apolo

• I no quedarà ningú (adaptació de Ricard Reguant) del clàssic “Deu negrets”.
• Premissa: deu convidats en una illa aïllada, amfitrions absents, assassinats successius i un final que cal no revelar.
• Posada en escena: aire de sèrie B, vestuari 50s-60s, saló art déco amb molt de marbre, ambient sonor eficaç.
• Referències creuades: el dispositiu d’aïllament i eliminacions remet a films com Identity (2003) i l’obertor de Relatos salvajes.

Cinema: tres mirades potents i un clàssic revisitat

Mother! — Darren Aronofsky

• Reacció polaritzada: aplaudiments i esbroncades a festivals; cartell que juxtaposa crítiques bones i dolentes.
• Lectures simbòliques: al·legoria bíblica (Gènesi, Caín i Abel), invasió de l’espai domèstic, deteriorament de la convivència i subconscient desbocat.
• Interpretacions: Jennifer Lawrence molt solvent; debat sobre la gradació i exigència del simbolisme constant.
• Per alguns, un despropòsit excessiu; per d’altres, una proposta intel·lectualment estimulant si s’accepta el joc simbòlic.

Fátima — Philippe Faucon

• Drama breu (76’) i minimalista sobre una mare magribina en una barriada francesa i les seves dues filles.
• Punt fort: naturalitat i tendresa en la interpretació (Soria Zeroual) i un retrat humil i honest de la immigració, l’educació i la tradició.

El viajante — Asghar Farhadi

• Òscar a millor pel·lícula internacional. Context urbà modern a l’Iran amb la companyia que representa La mort d’un viatjant.
• Un incident domèstic desencadena una investigació personal que exposa por, vergonya i la vulnerabilitat de la dona davant institucions.
• Farhadi: posada en escena precisa, ritme àgil i clímax final de porcellana que reordena el sentit del que hem vist.

Clàssic a la biblioteca: Picnic (1955)

• Revisió del film de William Holden i Kim Novak: avui pot resultar envellit en ritme i subtext, però conserva interès en subtrames i recursos formals (eco de pseudo-reportatge a l’estil de Citizen Kane).

Detroit — Kathryn Bigelow

• Recreació dels disturbis de 1967 i el cas de l’Algiers Motel: tensió racial, policia (majoritàriament blanca), brutalitat i injustícia.
• Estil: més observacional i immersiu que introspectiu; prioritza l’entorn i les víctimes per sobre del perfil psicològic profund dels botxins.
• Resultat: contundent i correcte, amb sentit d’urgència i context històric sòlid.

Cloenda

• Tancament amb to esperançador i menció a l’estrena de Blade Runner 2049 com a cita cinèfila del cap de setmana.