De Duchamp a Jarmusch: art local, ‘El fantasma de Canterville’, ‘Gomorra’, Goya, ‘Frágil equilibrio’, ‘Passengers’ i la sèrie ‘Humans’

Bé, bé, bé. Jo trobo que... El Jaume, que l'estimem... Això, l'infinit i més enllà. Infinit i més enllà. I més enllà. Exacte, estigablement i tal. Molt bé, doncs res. Jo començo l'any avui per vosaltres, eh? Sí, jo també. I el Nacho... Sí, avui començem tu i jo. I com que m'estimeu una miqueta, és igual, ja, és suficient. Aquest any t'hem après a estimar, Nacho Alonso. Això s'ha d'aprendre. Estimat, Nacho. Estem en proceso, estem en ello. Exacte. Pensa que al final acabarà... Diu, més que... Com era? Menys que ahir, però més que demà. No, com era, al revés. Menys que demà. Més que hoy, però menys que mañana. Exacte. L'anunci, allò que deien, no? Sí, sí. Pensa que al final fem... La medalla de la madre. Sí, sí, sí, un rotllo d'aquest. Pensa que quan al final ens estimem molt, fem allò del Titanic. Que ens abracem i ens posem allà... Ah, molt bé. Anem allà a les golondrines, fem aquestes coses rares, eh? Sí, les golondrines, ha de ser, clar. Perquè si no, ho tenim xuc. Piu, piu, piu, piu, piu, piu. No em creué d'aquests, no els colamos. Som una miqueta raros, aquests del Babilònia. Hi ha tants anys, no? Arriba un moment que ja la cosa, no? Ja ens hem tornat una miqueta. Tu creus? No. Nosaltres estem en un nivell molt acceptable per a tothom, eh? La que sí, la que sí. Molt bé, doncs com el que deia el Jaume, com estem acceptables. Com estàs, Xesco, per cert? Bé, bé, bé. Encantat a la vida. Hola, salutacions. Avui estic absolutament una miqueta fora de lloc. Si dic alguna bajanada, perdoneu-m'ho, eh? Perquè vaig una miqueta descontrolat. T'anirem sentant, no t'amoïni, ja estarem pantent. I que consti que no heu pogut cava, ni res, eh? No. No, no, vull dir, no. En aquest aspecte. Però has escoltat moltes coses. Sí, no, és que avui he donat molta informació. I fins i tot a tu mateix, no? Clar. És que ve de fer classes. És que has fet classes. I fer classes és cansat, eh? I és que avui ha sigut una classe com amb molta informació i vaig allò amb el cap fet un bunyol. Però bueno, ja n'hi ha sortit, ja ha sortit. Molt bé, doncs avui parlarem, parlant d'art, mira, per on... Avui començarem amb una cosa molt interessant, eh? Diu, fa cent anys que Marcel Ducam, per molts el pare de l'art contemporani, era membre de la Societat d'Artistes Independents dels Estats Units, que en els seus estatuts establia que qualsevol membre de la seva escola, per dir-ho d'una manera, tenia dret a participar en una obra en l'exposició anual sense passar per cap censura estètica, tècnica i de filtre de cap tipus de jurat. I llavors, a partir d'aquí, doncs, bueno, ho podria seguir llegint, eh? Però per què ens situem? Estem parlant d'art i estem parlant d'una escola d'art al mateix temps, del taller d'art Juan García Nieto, que els seus alumnes exposen en aquests moments a Cornellà. O on està? A Cornellà. Allà, a García Nieto. O sigui, al costat d'on hi havia la del Joan Vidal. Ah, va dir-ho. Al costat, que és on, en fi, per joves i tal. Bé, la veritat és que és molt sorprenent, perquè, clar, vull dir, per pintar, que potser no per fer art, o no per fer coses novetoses, sinó que fer còpies, podria dir-se així, això, no? Sí, pel que veiem, sí, sí. Però s'ha de poder, s'ha de saber, no?, per fer una còpia, per dir-ho d'una manera, també. S'ha de començar, vull dir, Picasso, dius tu, boi, Picasso, Picasso tenia un estil, va començar fent còpies, després va començar fent aquest tipus d'art, i després va evolucionar, vull dir, s'ha de començar per això. Sí, sí, sí. Perfecte, aclarit això, que penso que així, amb aquestes dades, doncs ja estem completament ambientats, no us la perdeu en aquesta exposició, que, bueno, que hi ha artistes de tota mena, per dir-ho d'una manera, Miquel Torrijos, La Fita Martín, La Paquita Verdaguer, Jordi Güell, en fi, una colla. I n'hi ha un aquí que tu, d'això ho has dit, és el d'això, Miquel Carrera, Montserrat Sunyer i José Paro, que han fet una còpia de... De Rendició de Breda, el que estic veient, el quadre de les danzas, de Berázquez, que és el Museu del Prado, que és un quadre molt maco de veure, perquè és bastant gran, i, bueno, molt bé, molt bé. Aquest, Déu-n'hi-do, és el més gran que hi ha de tots aquests, eh? Sí, sí, sí. O sigui que, com sempre, que fem promoció de l'art que ens envolta... Pel que hem vist a les imatges, són bones còpies, estan molt ben copiades. No, no, us asseguro que... Realment... que no he vist algun que està molt bé. d'altres que és una mica més relatiu, no? Clar, clar. Això ja és així, sí, sí. Perfecte. L'Ignasi Rosés és un senyor que està aquí a Can Ginestat. Al celler de Can Ginestat, sí. Sí. El nostre amic, el Carles, actualment responsable de director de ràdio Sant Just, no? Doncs m'ha dit que va fer una presentació molt interessant, i la veritat és que bé, he entès algunes cosetes a partir d'ell, perquè la pel·lícula... Ai, l'exposició és com molt peculiar, és més arquitectònica que pictòrica. Llavors, diu, com a fonaments, estructures primeres que hauran de superar la raó final del constructe, com runes a la seva dissolució de la natura indeterminada, suspendre el temps que davalla cap a la no presència o el construir-se en projectes... Ai, és que no ho acabo clos... Existeix un instant de coincidència en tot envair-te i en tot consolidar-se on l'objecte adopta una significació poètica, una estabilitat harmònica, més enllà de la lògica constructiva o de la forma arrociva. Però, bàsicament, què és el que realment aquest senyor exposa? Perquè això que expliques és molt... Poètic. Exacte, molt poètic, però a la vegada com molt abstracte, vull dir, molt així, molt explicatiu. Sí, sí, de fet, és una exposició, ja dic, arquitectònica de formes que tenen a veure amb l'arquitectura, evidentment, de concepte i tal, fins i tot una terra. Llavors, quan entres, ui, què és això, no? I automàticament, fins i tot les finestres del fons d'aquesta sala d'exposició, doncs també l'aprofita per fer una construcció amb les finestres antiquíssimes i tal, i la veritat és que et sorprèn d'una manera molt agradable. Jo també recomano que l'aneu a veure perquè entre el que us hi dic i el que captareu, doncs la veritat és que us fareu una poesia d'una exposició. Molt bé. No, no, doncs mira, provarem, a veure, perquè jo sempre passo pel davant i m'hi entro, corrents, i surto corrents que no tinc temps de mirar-la, clar, jo arribo sempre, que em falten un quart d'hora per fer les classes i és increïble. Ja, ja, ja, ja, ja, és el que passa, és el que diem, no? Molt bé, doncs seguim parlant de llibres, ara parlaré jo del fantasma de Canterville i després el Nacho es parlarà de Gomorra, que també, bueno, està vinculada amb una pel·lícula, però ahir es parlarà del llibre i després ja farem algunes ment. Bueno, jo he anat a buscar un clàssic aquesta vegada, que és això, un clàssic de l'any 1867, no em vaig equivocar, de l'Oscar Wilde, i és un relat petit, és a dir, són d'aquests llibres petitonets que eren molt típics en aquell període del pas de la literatura romàntica, la literatura realista, en aquell moment com a tal, no? I Oscar Wilde és meravellós perquè té una mala bava, vull dir, quan li surt aquest punt irònic i una miqueta doncs, bueno, salvatge fins i tot, tenint en compte les formes d'aquella època, el decoro de l'època que es deia, no? I bé, doncs, és una petita historieta molt curiosa amb la qual per una vegada a la vida empatitzes amb un fantasma, et fa pena. T'identifica. Sí, a mi em va fer molta pena el fantasma de Canterville, de debò. Clar, fixeu-vos, la temàtica està vinculada amb això, amb fantasmes, amb espais, això és el romanticisme, aquest element més misteriós, més gotitzant, més aquesta línia que es buscava en aquell període, i aconsegueix Oscar Wilde amb aquest llibret. L'estòria és molt senzilla, és una menció d'aquestes típiques fantasmagòriques, no? És que els fantasmes només existeixen en aquests llocs altres. Ja, no, clar, ha de ser una menció, si és una casa de dues habitacions no hi ha fantasmes, sembla d'anar vinculats. És que jo sí que sé l'estudi d'un altre fantasma que sí que és més recent, eh? Ah, sí? Jo us ho explicaré. Ah, ja us ho expliques, això? Oi, oi, oi, oi. No, però a mi no em fa por, és una senyora que vivia on, a veure, on jo vivia abans, era el palau, el palau de Villalegre, allà a Marix, i ara resulta que són dependències municipals, i hi ha la guària urbana, hi ha joventut i diverses coses municipals, no? Allà fan consells a l'estiu, perquè hi ha un pati, té un sentit, i està molt maco, i diu que veuen la fantasma d'una senyora, gran, la senyora Luisa, però és que era la senyora que vivia als baixos i era una bellíssima persona i a mi no m'importaria trobar-me-la, eh? I tu l'has vist? No, jo no, la policia, quan estan de nit fent guàrdia, doncs es veu que alguna vegada ho han vist, però és que resulta que alguns policies de petits es ficaven molt amb aquesta senyora. Ah, ja ho has dit. El típic que si tira una pedra, llença una pedra a la finestra, no sé què. Clar, clar. I ara diuen que... Clar, a mi jo, per exemple, si la veies a mi no faria por. Ja, ja, quan tu no has fet res. Hi ha la història d'aquest fantasma i això és més recent. Clar, clar, clar. El d'Ajadu. Eh, ju, ju, ju. Sí, sí. El que farem és que crida l'Iker Jiménez que vingui i també ens faig un estudi, no? Sí, sí, sí. Això és clarament un cas, no? És un cas. Palau, fantasma. Ah, sí, sí, sí. Història de policia que la tiraven pedra. Exacte. Clar, que dius de petits eren uns entremaliats i ara surtes són policies, eh? Com sempre, sí, sí. I quan estan sols fent guàrdia de nit, doncs llavors veuen fantasmes, clar. Doncs, a mi, les remordiments i la mare consciència del que han fet de petits. Sí, sí. Bueno, doncs, a aquest fantasma li passa cal com semblant, entre cometes, eh? Però, bueno... Això té a veure amb la taronja mecànica, no? No! No, o sigui, això de fantasma de Canterville. Home, la taronja mecànica quan el volen agafar perquè faci de controlador de la societat perquè és com és després de les barbaritats que ha fet el protagonista? No, però... Policies. Estem parlant de policies. Ah, vale, vale, vale, vale. Ah, vale. Ah, les policies. Jo estava passant amb la novel·la i pensava, ara m'he tornat bo. S'ha mogut l'edifici, s'ha mogut... De debò, eh? Tornem a estar. No, és que, permeteu-me que encara faré una altra. Jo he vist avui la pel·lícula fràgil d'aquí. Jo he venit aquí a parlar de mi libro, eh? Com es fa el que és cobrant, eh? Ai, no, n'hi do. A veure, se'n centrem, nois. No, m'he deixat guardar de mi libro, no. Va, que ells abans que us centraria. No, que és broma, que és broma, Jaume. Vols parlar de la policia? Ja em parlarem després. Coi. Després ho diguem. Oi, però si una conya. Ara faré jo de moderador. El senyor Txasco continuarà amb el fantasma de Canterville i llavors enllaçarà el senyor Jaume després. Molt bé. Molt bé. Tenen la paraula. Tenen la paraula. Doncs mira, faré com una... Callo. Faré com una persona. És un llibre molt maco i d'aquí no segueixo perquè ja sabeu què és això. Bé, ja està. Dóna, igual callo. Va, està. Us explico després, això. El fantasma de Canterville és un llibre, ja us he dit, de l'Oscar Wilde, i a partir d'aquí estàvem amb el tema de la història en si mateixa. És una menció, com dèiem, que té un fantasma clàssic de tota la vida, fantasma de cadenes i bola, que fa soroll. Ah, amb l'enjançol. Exacte, amb l'enjançol. Pel tema de l'enjançol. Sí, sí, sí, depèn. No, es canvia. És molt presumit. Quines lletres posa per fer això? Què? Les lletres que posa perquè nosaltres tinguem... No, no, no. Ara el mal fred es posa les llençons de Coralina, no? Aquelles... Sí, directament. No. Per això, llavors, el que diem, no? La típica família, una família que no creu en res d'això, que compra la casa, no? Té diners, és un banquer, em sembla i tal, i té, o sigui, que són dos filles... No, té dos bessons, una filla gran i la dona i tal. I clar, evidentment, li diuen vigila que aquesta casa ha mort molta gent mort d'ensurts, no? I clar, i l'expliquen, no? Doncs mira, el fantasma de Canterville, d'aquesta menció que es diu Canterville, lògicament, no, a la família Canterville va provocar un atac de cor a la senyora tal. Amb aquest li va provocar un ictus de l'ensurt que li va provocar. Amb aquest li va... Clar, perquè feia molta por. Ja que els diuen, ai, bueno, doncs mira, que vols que et digui, no? Doncs vinga, si me'l trobaré, me'l trobaré. I com són, no són creients o el veuen, però s'ho passen pel forro. I el pobre agafa una depressió. De debò? El fantasma. El fantasma agafa una depressió. Té el seu espai on dorm, on, on és, evidentment, el soterrani, la banda baixa, no? I llavors, és el que diem, avui faré de terrible fantasma com si fos amb armadura inclosa, no? Llavors, clar, de nit, ell va arrossegant la seva armadura, ro, ro, ro. Però llavors, què han fet? Els bessons, com se n'en foten, i ja se van acabant a Itàlia, això, doncs a la mig i han posat a terra un fil de punta a punta i va de bum! I cau, no? Vull dir, clar, coses d'aquest tipus que llavors és un fantasma. Veus com es fica amb els fantasmes? Però humanitza aquest fantasma. I això és el bo que té el llibre, que arriba un moment que aquesta humanitació és tal, que comença a haver un vincle entre ell i la filla gran, que lògicament provocarà un desenllaç molt trist. Ui! Perquè no pot superar tants segles d'espantar la gent, ara, com no espanta aquesta gent, doncs, finalment, tinc que descansar. És meravellós, el llibre, és una coseta petita, no té res de... Doncs no és un llibre que dius, oh, que et vas emocionar. No, és Oscar Wilde, aquesta cosa i tal, i tota la malababa de com el... Val dir, mal puteja, en parlant clar, vull dir, pobre fantasma. Clar, això és això. Però bàsicament està molt bé, és un llibre, res, de 50 paginetes, no té res de particular. És deliciós, eh? Mira, Oscar Wilde s'ha de descobrir. A mi se m'acunta una pregunta. Ara parla dels policies. No, no, després. Escolta, se m'acunta una pregunta. Tu quants anys fa que fas ràdio, ara? Ui, des del 88, no sé. Per això, jo, 30 anys. més o menys, o potser abans. 30 anys, ho feia? Llavors, imagina't que descobrim ara que tot, que ja ningú ens vol escoltar perquè som uns pesadims, no? que ens trobem amb uns incrèduls com el fantasma aquest. És d'un romanticisme. Sí, sí, no, és que és això, vull dir que el llibre té d'aquesta base i tal. i m'acabes estimant precisament per què agafo una depre. No val això, eh? Que hagi d'agafar una depre perquè l'estimis, no, eh? No, no, no, no, això no és, però vas veient que dius... Si t'estimen... A veure, clar, també... Això és el romàntic. Però hi ha un problema. És que és guai que t'estimin. Per això. Però també ha sigut dolent perquè ha provocat morts, eh? El fantasma. Però clar, has de pensar en el rol que té, clar, és un fantasma, ha de tenir aquest rol. És una evolució del tema fantasmal, d'aquest personatge. Exacte. Llavors, un fantasma ha d'espantar amb qualsevol condició, jo crec que... És allò de la... Com era? El vídeo va matar l'estella de la ràdio o això? Això. Bueno, és el que diem, no? És com, ja parlem després si tenim temps d'aquests zombis, no? Del tren de bussant i tal i això, que tenen la seva funció, tenen una problemàtica, genera alguna cosa i són escoles amb éssers banals i sense cap tipus de... Que els identifiquem amb els... Com és? Amb els d'això, com se diu, amb els de Walking Dead, no? Ara m'hi perdó. No, els protagonistes els identifiquem amb els morts vivents, en definitiva. Bueno, clar, clar, clar. Amb els zombis, no? Amb els zombis, sí, és aquesta idea. Per què? Perquè tenim la cultura d'assimilar els zombis quan això, però no perquè ho digui així. Però ja ens comentaràs després tu on has arribat, a quina conclusió. Ah, ja t'agrada dir. Això, això hem de portar aquí, no sé, algú de Podemos, perquè faci una introspecció, una cosa profunda, no? Podemos, precisament, sí. Bueno, perquè aquests són així com més, no? Bueno, dono igual, ja parlarem d'això. Molt bé. Dels policies. Nacho, per què? Ah, no, policies. Per on anem? No m'atabaleu a mi avui, que avui estem molt caòtics, eh? Que algú digui... Parla! Parla, parla Jaume. Parles Jaume de Fragil Equilibrio i quan jo digui pararé. Però si no estem al cinema. No, encara no hem arribat al cinema. S'estem comentant llibres. Ah, doncs després quan parlem. Sí, moltes ganes de... Ah, bueno, doncs parlem després de Fragil Equilibrio i ara parlem d'un llibre, que és una cosa amb un format allò, saps, diferent. Un bo borra. Molt bé. Parlem d'un llibre, que també s'ha fet una pel·lícula, però donem la volta. Hi ha un llibre que es diu, parlem d'un llibre que es diu Gomorra, que és d'un periodista italíac que es diu Roberto Sabiano. S'ha fet una pel·lícula que jo no he vista, però que aquí els companys me l'han recomanada. Sí. Està molt bé. Sí, i jo us recomano el llibre, que és l'origen de la pel·lícula, que és un llibre fantàstic, la veritat. Jo suposo que la pel·lícula, si està molt ben basada en el llibre, serà una bona pel·lícula. Si la novel·la és fantàstica, el llibre és difícil. És difícil que una pel·lícula ho superi, eh, per això, oi? Jo això també ho tinc com... Bueno, també hem de dir que tampoc és una novel·la en el sentit, o sigui, el seu valor literari no és tant per l'estil, que sí que té un estil que, bueno, que està bé, és un estil periodístic, més aviat, sinó per la informació que dona, per com la tracta i per el grau de verosimilitud, diguem-ne, del que està explicant. Perquè ells expliquen una història d'una màfia italiana molt concreta del segle XXI, o sigui, no és la màfia aquesta més novel·lesca, més del segle XX, tipus Lucky Lucian, no, són una màfia més cruenta, una màfia més real, diguem-ne, perquè moltes vegades el que hem vist a Hollywood, diguem-ne, està una mica distorsionat, són uns gàsters romàntics, diguem-ne, els buenos bandidos, aquí no, aquí són gent que es dedica al crimen organizado, que és el seu modus vivendi, són gent molt cruel i que han muntat tot un sistema per aprofitar totes les escletxes de la societat per guanyar calés, tampoc és que siguin una gent especialment dolenta, no, intel·ligents sí que són, però vull dir que no són uns genis del mal per si mateix, sinó que ells volen fer calés, el més important és trobar les escletxes però es pot fer calés i intentar que les coses que facin no que no s'enxampin perquè saben que s'enxamparan, sinó que no es puguin demostrar en un judici, que és la cosa més curiosa, ells tenen tot un muntatge, una manera de fer les coses perquè si s'enxampen sigui molt difícil de demostrar en un judici o com a molt la responsabilitat que puguin tenir tot pensat d'una manera molt freda és una maranya tot pensat d'una manera molt freda aquesta setmana que estem en el pas decisiu del judici de la Gürtel i tot allò no ens sonarà tan llunyà diguem-ne d'aquestes maneres de treballar el que passa és que aquesta gent trafica amb drogues amb totes les drogues possibles Gomorra és estrictament la màfia napolitana que és la Camorra que és al voltant la ciutat de Nàpols i una sèrie de pobles i barris de la ciutat de Nàpols que bueno on està instalada allà aquest tipus de màfia o sigui la màfia italiana com la coneixent la del Padrino no és una màfia més concreta una màfia molt violenta molt ben estructurada que igual que fan en els països de l'Àfrica negra que recluten nens per els exercis i tal els exercis de la màfia recluten nens recluten adolescents els hi donen armes els hi fan fer missions i al final té una estructura semblant a totes les jutes aquestes de senyors de la guerra d'Àfrica però aquí en el primer món en un primer món que és un primer món una mica així perquè els barris estan bastant degradats allà la policia entre poc és una població marginal exacte i sobretot el més interessant és la verosimilitud de com tu vius en aquests barris i és molt difícil o sigui no t'escapes d'això no t'escapes vull dir tu acabes treballant per la màfia aquesta o acabes d'alguna manera tancant els ulls o acabes mort per culpa de la màfia aquesta però al millor sense vulguer-ho perquè aquí al final sense enfrontar-te al final quan hi ha aquestes guerres de la màfia resulta que un és el cosí de l'altre que havia sortit amb una dona de no sé què i pel que pensen que sap alguna cosa o perquè volen deixar un missatge potser maten alguna persona allà que té una botiga la maten allà perquè en aquestes guerres de la màfia per donar un missatge i tal i aquesta persona al final havia volgut escapar-se però és difícil perquè estan allà també diu que no quan s'instal·la la màfia en determinades zones ja és molt difícil perquè tu et penses en un sistema que al final diu que acaba sent el 4% de producte interior brut d'Itàlia en negocis legals això està muntat això hi ha molts calés i un sistema muntat perquè tu facis delictes i no t'enxampin o si t'enxampen que no es pugui demostrar és molt difícil d'atacar llavors aquest llibre es pica amb molts detalls molt ben treballat també l'influència del cinema que és curiós com diuen que ells es miren al cinema i reprodueixen coses que han vist o sigui dels mafiosos del cinema les reprodueixen ells o sigui una mica ser una mica cavallerosos ser no sé què també diuen bueno coses com quan disparen saps les pel·lícules aquestes a Tarantino quan disparen disparen la pistola així de costat i fan una serie bueno amb la màgia a horitzontal exacte que els mafiosos copien aquestes coses vull dir que el cinema de Hollywood retroalimenta aquesta gent perquè aquesta gent el que volen són gent que vol notorietat són gent que ha començat en barris molt marginals que no han estat mai que no tenen cap vocació de poder prosperar i de poder ressaltar en res i quan arriben comencen a imitar coses del cinema o sigui això es retroalimenta i és bastant curiós tot aquest món que és puc conegut ell ho explica en molts detalls ho està explicant tota l'estona i tu dius que això ha de ser veritat perquè t'ho explica d'una manera que és difícil inventar-se això per tant el tio investigat potser ha tornat alguna cosa però en general dic això deu ser veritat i és bastant és garrifós perquè el sistema digués-ho molt molt a mi el que em crida l'atenció o sigui de tot el que has dit és que és periodístic el llibre o sigui que hi ha un estil periodístic això vol dir que tot el que posa és demostrat o sigui ho pot demostrar sí veiem aquí no hi ha un fons perquè clar ell és el que l'ha anat allà el que ha parlat i dalt no és un recull de llibres bueno t'has de creure les fons i sobretot aquest tipus de llibres és com t'explica la coherència que t'explica i el grau d'allò que diuen els italians tal que és italian que si no ne vero ben trovato vull dir això és ben trovato vull dir això té ja que no ja que abans hem estat hem estat amb el romanticisme jo que a vegades he interpretat de les organitzacions mafioses és que tenen diguem-ne no pas la virtut però sí doncs la missió per dir-ho d'una manera de glutinar un seguit de gent com dius tu que neixen en els barris més més d'estralers i que lògicament doncs només es poden governar persones així a partir d'una autoritat única vull dir i a partir d'aquí doncs ho transformen en éssers socials des de la negativitat no hi ha dubte perquè com dius tu el que fan és vendre tot allò pitjor armes droga tot això però al cap ja la fi governats i el que s'escapa d'aquest govern també se'n va vull dir que no no el deixaran o sigui a mi sempre m'ha cridat molt l'atenció perquè estaríem amb un aspecte romàntic també no hi ha cap dubte jo penso que el romanticisme avui sortirà més d'una vegada al final acabem fent uns petonets i tal que s'ha de fer la gent però bueno ens hem de controlar el romanticisme què té a veure amb els petonets hi ha de tot amb el romanticisme hi ha amor hi ha odi hi ha de tot la pel·lícula és molt fidedigna és molt fidedigna el que t'estàs explicant ho veus amb imatges i amb personatges reals que tu creus molt bé la veuré la veuré bueno llavors el que farem a partir d'ara serà escoltar sobre temes de pel·lícules sobre escoltarem crítiques de cinema però volia dir que volíem escoltar una cançó perquè com hem dit hem portat per aquí això que està escoltant de fons és el llibre el disc el disc de la Marató que aquest any ha anat dedicat als dictos i les lesions medulars i celebrals traumàtiques que el tenim per aquí està molt bé perquè a banda de tenir el disc oficial hi ha un segon disc que són la selecció dels millors temes d'altres maratons per tant tens una doble selecció amb un premò molt raó de 95 ho dic perquè és per una causa i per això donem el premò i la promoció vull dir que val la pena que el compreu hi ha una cançó mira parlant de romanticisme Jaume que és bueno per morir-se és una cançó que la Mònica Naranjo que segur que és que ella crida molt i tal i això que té una veu espectacular ella faig la broma és una sopreníssima però bueno que la Mònica Naranjo va per als altres nens però últimament sí que s'ha anat més cap a l'òpera rock i cap a aquesta història que ella agrada l'últim disc és un disc que es deia l'Upna no l'Una sinó l'Upna i és una òpera rock és la primera vegada que es va atrevir a fer això i aquí va fer una cosa meravellosa amb la polifònica de Puigreix amb la jove orquestra sinfònica de Barcelona i amb la banda de gaites juntant-se de Catalunya no te digo nada fa una versió de la Amazing Grace més coneguda per la versió de Joan Baez bàsicament i la va tocar a la Sagrada Família la va cantar per tant allà imagineu-vos quina acústica doncs això és el que escoltarem no pagant Sant Pere canta mai millor dit d'acord? no l'escoltarem a la Bòrica Naranjo ja veureu quina cançó més maca avui avui vull agrair la vida al cel i amb tu celebrar que sóc viu ahir vaig patir tant Però això és passat Amb tu jo vull pregar Ben fort Avui renaixeré Un altre cop Farei que la buscó Si jo viure Sença capó Gaudint d'alumor Ja tindré a prop del meu amor Tindré a prop del meu amor Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! I en algun moment pot resultar una mica tan lenta perquè clar és la repetició del dia a dia! Patterson és una ciutat dels Estats Units de New Jersey! I ells! Però a més a més el protagonista també es diu Patterson casualment, ell és un conductor d'autobús de la línia d'aquesta urbana d'autobusos i crea la seva vida dilluns, dimarts, dimecres, dijous, divendres, dissabte i diumenge i la pel·lícula és això! I el gos? El gos és molt bo! És molt bo el Marvin, és molt bo. Ell vi amb la seva dona, es porten la mar de bé, jo penso que és una mica l'ideal. Estan bé, s'estimen, són joves, tenen en mente que poten tenir criatures o no, és igual, de moment tenen la mascota, tenen el cos que està bé. Algo li fa la punyeta amb ell, eh? Sí. Algo no li agrada tant que estigui per allà, però bueno. I és el dia a dia, és la senzillesa aquesta, la repetició, fins i tot, clar que sí, és la repetició, però ell és feliç amb aquesta vida, i a més ell és un poeta, i agafa aquesta quotidianitat, aquesta senzillesa i fa poemes. I veus en el moment que fa el poema, que a més a la pantalla es veu sobrescrit en anglès, no?, perquè ho fan en anglès, després surt la veu en castellà, i, bueno, en castellà, no sé, suposo que en català també ho veu en una doblatge. I veus que és el moment que aquelles coses quotidianes, des dels llumins que tenen a la cuina, pensant de la cuina de gas, no?, que és d'una capsa de color blau, blu, no sé què, la marca concreta d'aquells llumins, i com fa un poema, no?, d'una cosa tan senzilla, no?, llavors és com si la imatge i la música i tots es transformen, i és com si fos un moment de creació, però la creació en majúscula, no?, la creació. En aquell moment ja, el moment que tu ho nomenes, que li poses un nom, que ho escrius, allò comença a tenir més sentit, i comença a tenir un valor, i comença a ser una cosa important, no?, també. I és aquest procés de creació, no?, però ell ho té com una cosa seva, no?, no publica, no... La seva dona sí que li valora molt, diu, home, això ho hauríem de publicar d'alguna manera, això s'ha de compartir, ha de ser de tothom, ha de ser un... Sí. Aquí estaríem amb... Un privilegi de més gent. Què és poesia? A vegades podem preguntar amb una altra persona, i jo, a mi, jo que ho he preguntat més d'una vegada, encara ara no, no ho controlo, jo, la veritat és que he tingut contestacions, per exemple, poesia és tot, diuen, no?, és tot el que fem a la vida, i lògicament, en la pel·lícula, ens mostra aquesta vessant, no?, ell escriu el que dius tu, aquesta capseta de llumins, no?, que és la part més fàcil que hi ha. Sí, més trivial, i més trivial, que dius, com pot ser un poema de la capseta de llumins que tens allà a la cuina, al matí, quan t'escalfes el cafè al llum. És poesia o no és poesia, això, és que jo crec que el Jim Jarmus ens presenta la pregunta, vull dir, tu mateix te la contestes. Jo crec que el Jim Jarmus és un poeta urbà, és la meva opinió, és un poeta urbà, i tracta sempre temes amb una gran profunditat, que crec que se'ns escapa a nosaltres. De debò, eh? Perdó, jo crec que va molt enllà a vegades. Jo parlava de masculinitat, precisament perquè és que ell és l'eix central de tota la pel·lícula del protagonista, i ell és secundària, la companya, ja ho deia, ella mateixa, és la companya, i a més a més viu bé amb ell. Ella és una persona que té altres inquietuds, ella és més inquieta, ella necessita variar, necessita canviar, per exemple, amb les cortines, l'estat de pintar, cada dia està, que si les pinto d'aquest color, sempre en tots blanc i negre, sempre juga amb el blanc i negre. I algun to blau també, igual que les cartetes de llumens, casualment, no? Què t'anava a dir? El Jim Jarmus va fer aquella pel·lícula dels vampirs amb la Tilda Swinton? Qui? El Jim Jarmus? Va ser... Quina dius? Quina dius? Espera. I no sé, Estranos en el Paraíso, és la més coneguda, és la més coneguda. Allò era una cosa... Noche en la Tierra. No, aquesta sí, aquesta sí. Nighting Earth. Sí, Nighting Earth, aquesta també. És molt que en siga, rets i tal, però ja aquesta dels vampirs era una cosa meravellosa. Tireu, tireu. Ah, ja sé quina vols dir. Era Jim Jarmus, amb color, amb una mena. Allò era una autèntica... I el que està molt bé, ja dic que d'entrada és una persona que segons com l'amics, hòstia, és que no és expressiu, és molt inexpressiu, és molt hieràtic, no té expressió pràcticament. Però sempre ho fa. No, no, no. A veure, hi havia una persona al cine que va dir, hòstia, ja ha acabat, per fi, no? Ja. Clar, però bueno, això és que no és una pel·lícula moguda, no és una pel·lícula d'acció. És que has de saber el que vas a veure. Exacte, és que has de saber el que vas a veure. Ojo amb això, aquests directors, o saps el que vas o et tornes tonto. I el perquè hem de menysprear una pel·lícula, i ho dic en general, una pel·lícula que parli de persones normals, de persones senzilles, de persones que són felices amb el que tenen. Però si és que això hauria de ser el que hauríem de tenir tots, ser feliç amb el que tens, no? Sí. Perquè hem de buscar persones desgraciades o persones que fan mal als altres o persones que... No, senyor, això també és un personatge que s'ha de posar en el cinema. I n'hi ha molts d'aquests, a més a més. Vull dir, persones que compleixen d'una manera correcta. I després la masculinitat, què dius tu? La sortida nocturna per treure a passejar el gos, això és boníssim. Sí. Que la va parar, el lliga amb una corda allà a fora, i ell entra a un bar a fer una cervesa. I és molt divertit. I allà el que ens proposen és un Romeu i Julieta, però l'inversa. els personatges que hi ha allà, els personatges que hi ha allà, els personatges nocturns. Romeu i Julieta, l'inversa. Bueno, és Romeu i Julieta pel tòpic que uns amants o uns ex-nòvios, uns antics nòvies, han de ser Romeu i Julieta, però de fet no, és això, Romeu i Julieta, al revés, era el drama que sí que s'estimaven i va ser el que li envoltava els que el van fer anar a la mort de tots dos, no? És diferent. I tots dos s'estimen, aquí no, aquí ella no l'estima, ell. Bola. Ella no l'estima. És la bona pregunta. No, que ella no l'estima. L'estimen, a veure, té carinyo perquè el coneix de petit, però no l'estima, com a parella no l'estima. Com a parella no, però diguem-ne que hi ha aquest punt de dir que ella va seguint el joc, al cap i a la fi, no? Vull dir, ella constantment va seguint la petició d'ell i cada jornada o cada visita que fa o cada nit com amb el gos que ballar, doncs és un episodi a l'inversa del que per mi és Romeo i Julieta, que allò cada vegada és un complement per cadascun d'ells per arribar a atrevir-se al que acaben fent i aquí doncs és com que no, és tot el contrari, és la llibertat de mostrar-se. Bueno, segons com. No sé, potser és una ruptura, és una ruptura. Ella tampoc no li pot fer, no li vol fer mal. Exacte. Però és una ruptura. Perquè l'estima, no li vol fer mal. O perquè estima tothom. A veure, és que una cosa s'estima i una altra cosa s'estima com a parella, és que és molt diferent, eh? Tu pots estimar una persona, la pots apreciar moltíssim i una altra cosa és una parella. Solo dos amantes sobreviven. Ah, vale. Sobre dos... Aquelles. Quins germux, eh? És meravellós, aquesta pel·lícula. Sí, com... Ja em tornava tonto amb aquesta pel·lícula veient en el habitat, eh? Sí, sí, sí. És un color, però una mica així com en brutit i tal. Sí, sí, però que ella la va fent color. Ditmen, bajo el peso de la Leia Genial, Extranjación del Paraíso, Flores Rotas, que ja vaig tenir un conflicte amb ell. Aquesta també, molt bona. Gravíssim, no? Molt, molt bona. Mystery Train, que això és una meravella. Tu aquí vas tenir un conflicte. Sí. Flores Rotas, sí. Aquí no hi vas entrar. Perquè jo volia, el Jim Jarmusch, m'agradava, el Jim Jarmusch potent, el de Ditmen, el de Mystery Train, jo m'agrada aquest, el de Blanc i Negre, aquest poeta urbà, de la vida, del dia a dia. Això, aquesta n'hi ha potser que Patterson tindrà, que és la que no... Possible per aquí, això m'agrada més. Ves a veure-la, vés a veure-la, perquè jo penso que trobaràs coses. Sí, sí, segur. O sigui, nosaltres, la Rosa com jo, només hem fet uns apunts del que és la pel·lícula. Sí, clar, clar, clar. I tu has fet el tercer apunt, que és allò, diu, ei, escolta, que costa molt devastar-lo, eh? que no, que realment el que et proposa no està tan clar. No està tan clar. I a més, por ahí voleixen més coses, no? Jo per això m'he inventat això de Romeo i Juliet a la inversa, no? Perquè al cap i a la fi depèn un de l'altre. L'interpretació és lliure, tu pots, clar, donar a peu que t'ho interpretis com a espectador el que tu consideris, sí, eh? La trobada amb altres poetes, no?, aquella nena, el japonès, al final també de la pel·lícula no està molt bé, la trobada amb el japonès, un personatge japonès molt bé. Tirem endavant que ens agafa el toro. Sí, els últims de Filipina, Rosa, que m'ha esticat que faries un empalme. Els últims de Filipina, ràpidament, jo ho sento molt, però... Jo també faré un comentari després ràpid d'una cosa i passaré amb el Jaume. Puf, puf, puf, puf, puf, molt pretensiosa, imatges fantàstiques, els uniformes són xulíssims, sobretot al principi quan desembarquen tots allà tot guapos amb aquest uniforme a blau cel. Oh, molt bé. Per favor, ja està. amb una illa de les Filipines que van a defensar l'últim bastió que queda allà de l'imperi espanyol, no? Sí, sí, sí. A partir d'aquí ja és la barbàrie i la tonteria, la gran tonteria soberana de defensar una cosa que ja està perduda i que no té sentit ni... No hi ha baixar sang ni matar ningú més, sinó ni un dia més allà. És que és un tema. Jo soc antibericista. Clar que sí, m'acabarà jo també. Clar, és que no té sentit. Veus que és la lluita de poder d'aquells dos comandaments i les raons personals que ells tenen per estar allà. Sí, sí, sí. En canvi, els altres sí que tenen una vida que els espera. Són joves, és igual, no importa si tenen parelles o no tenen parelles, igual són joves tenen tota la vida per davant. Aquells dos paios, el comandant del general i l'altre, tu, un d'ells és el d'Albert Fernández que ho fa molt bé si és que tots no ho fan molt bé precisament. Sí, sí, sí, són bons. Però tenen un paper que no és agradable. Perquè sí, perquè has d'estar allà el meu ofici és la guerra i jo he d'estar aquí fent guerra i a mi ja em poden venir a dir els meus propis, l'altre que ha fugit, els filipins mateixos i m'estan portant als diaris que la guerra ha acabat ja fa temps i que ja filipines ni tan sols és d'Espanya que ja és de Nord-Amèrica i jo continuo aquí perquè sí. Perquè soc el militar i m'he compromès. És la tonteria més grossa del món, o sigui, la tossudes aquesta. Ja estem una mica arribant amb allò que deia allà dels soldats. Doncs mira, jo faré també un comentari ràpid i ara sí que parlem de frágil equilibri que sembla jo el talismant d'avui de la pel·lícula. No, perquè és que arran de lo que diu ella vull fer un comentari ràpid vinculat amb els Goya que seran el dia 8 de febre de la cerimònia i justament aquesta pel·lícula de los últimos de Filipines i també amb altres seran les premiades, seran les que tindrà més nominacions, no les que més tindrà. Un monstruo bien a verme, Tarde de ira, que és la que comentaré ara, El hombre de las mil cares i 1898, los últimos de Filipines són les quatre que sembla ser que tenen més opcions, també Julieta, del Modóvar. Els de Filipines. No, no, no, no. Llavors, jo crec que de totes aquestes, a part d'un monstruo bien a verme que és una macrohistòria i tal, clar, a més, vam tenir, el que passa és que també a l'estat espanyol ja fan coses que recorden bastant a Los Angeles, no? Per què dic això? Perquè, és a dir, per un costat, sabeu que els Òscars, l'avancela dels Òscars és els Globus d'Or. Ara aquí s'han inventat els premis Forqué. Sí. Val? I van donar i van guanyar tot Tarde de ira o va guanyar la millor pel·lícula almenys, com a mínim, no? Llavors, clar, què passa? Ja t'està dient una miqueta però aniran els tiros, no? Clar, jo de les pel·lícules que estan nominades a millor pel·lícula, millor director, els Goya, no he vist gaire cosa, aquesta no l'he vist encara, però he vist almenys Julieta, no sé quina més també ja nominada, i aquesta Tarde de ira i ara, de cada setmana que ve, no l'he pogut encara veure. Jo també l'he vist, també està bé, està bé. Però jo crec que en aquest cas és una pel·lícula tan gran que potser no li donen els grans premis, perquè és una pel·lícula molt evident. Però és íntima, el monstre, propera. Potser guanyarà efectes especials, guanyarà aquestes coses, però jo crec que les pel·lícules, exacte, però la part, diguem, de pel·lícula com a tal, últimament guanyen, va guanyar la isla mínima, pel·lícules amb una... Allò és molt millor, que la passa al monstre. Per això, per això, i és que el que et diré ara jo crec que és molt millor, no l'he vist al monstre, li ha llegit al llibre, però no he vist la pel·lícula, però això de Tarda d'Ira està dirigida per Raúl Arevalo, és l'actor, que l'he vist a los Quirassos Lestiegos, aquest tio que el coneixem. Doncs jo, vista la pel·lícula, benvinguts, de nou, al cinema de Carlos Saura dels 70 i dels 80. Jo ho dic així de clar. És que veiem, estic veient a Saura per tot arreu, però vull dir... Que em veus la mínima també? No, no, no, perquè des de la mínima és Alberto Rodríguez, el director. parlo d'aquesta pel·lícula, que és el primer que fa el Raúl Arevalo, clar. I clar, dius, a veure, ja veus un primer director, dius, per on va? Per on va? I aquest tio s'ha anat per una línia absolutament, i et dic, però jo em vaig quedar, vull dir, al Carlos Saura, sec, a l'aixut, al que llença les coses, de la caza, no? I altres coses d'aquesta línia, no? Que va cap aquí. I també, la volta que va fer després per al cinema així més de barri, més així, més... No recordo quines pel·lícules, i és una pel·lícula de venjança, d'una potència... Estàs amb una tensió a vegades que penso, mare de Déu, senyor, en qualsevol moment això patarà. És l'Antoni de la Torre. És aquest senyor? També és el protagonista. Sí, senyor. El reinventa com vol. Sí. És increïble aquest home. Com pot tenir aquella cara i com pot reaccionar d'aquella manera? No fa res, no mou una sella, però és que està grandiós, de debò. Sí, sí. I bueno, i no explicaré res de particular. És una història molt... En un principi dius, oi? Quina cosa més tonta, no? Més així, no? I de cop i volta vas veient el per què, no? Explico-ho al primer minut. Hi ha un robatori d'una jolleria, d'acord? Que estan involucades una sèrie de gent i a partir d'aquí ja no dic res més. Apareix una persona per allà donant voltes i ja està. I hi ha uns vincles. No segueixo. I això genera una reacció en forma de thriller. Bueno, en aquest cas, més aviat rural, que dic jo, més de més... vull dir, amb espais, una mica, a les anfores del que hi ha. La pel·lícula és petita, però és que és molt gran a la vegada. És el que passa. Aquelles pel·lícules que dius, mare de Déu, senyor, no? És a dir, què hi ha, no? No té la bellesa de l'Isla Mínima, per exemple, és que és molt... té una història i és maca visualment, és lletja visualment, no té una... saps? Vull dir, no són uns espais... és que és una... Jo insisteixo, a mi m'ha agradat molt, però jo crec que a persones no li agrada la pel·lícula gens. I jo crec, però clar, si li estan donant premis és per algun motiu, dic jo també. I clar, sabem com és el cinema espanyol amb això, que són bastant jovinistes, doncs... No ho sé, mireu-la, a veure si la podeu veure i a veure què us sembla. Vull dir, és la percepció que us dic, eh? Vull dir que... a veure què tal. Molt bé. I fem una segona part el dia següent. Exacte. Finalment, Jaume parlarà de fràgil equilibri i de Passengers. Tenim temps. Vinga, tenim temps, tenim un quart d'hora. Sí, Passengers. I després, ja això es parlarà de la pel·lícula, ai, de la sèrie Humans, no? Humans, sí. Doncs vinga, va, parlarem. Ala. Ala. No, bé, comencem. Sí, jo crec que és molt interessant que anem a veure el fràgil equilibri, perquè porta des del novembre, es va estrenar, o sigui, és una pel·lícula petita, molt petitona, és un documental, evidentment, i bé, doncs, perquè tingueu molt clar el que volia dir, ho diré tot seguit, eh? Fràgil és aquest senyor que era expresident de l'Uruguai, eh? Vale. El senyor Mujica, que és el que ens va acompanyant i, en definitiva, ens va aportant un concepte filosòfic de la seva manera de veure la vida, no? I llavors acaba dient-nos, i això salta a la vista ja des d'un bon principi, que el més bonic que tenim a la vida és la vida pròpia i que totes les altres coses el que fan és, tot el contrari, desviar-nos, precisament, d'aquest respecte que cal que tots plegats hem d'arribar a conquerir pel medi en el qual estem, precisament perquè puguem gaudir de la vida pròpia, així de senzilla, no? I llavors, com ho fa? Ella agafa i ens posa a l'Àfrica amb l'illa concretament per poder saltar a la valla aquella famosa que han fet últimament, com s'actuen allà perquè no puguis passar de cap manera, no? Però que al cap i a la fi hi ha persones que venen de diferents punts de l'Àfrica que van allà per saltar i punt, vull dir que allò és la vida per ells, allò és precisament la vida. i aquí està la gran la gran bellesa, la gran poètica que té aquesta pel·lícula. Per un, per un senyor com per exemple del Japó, la vida és una altra, o la Xina és una altra història. Per què? Perquè tots sabem que en aquest punt concret la vida l'estan perdent precisament per obligacions. A França ara està, han fet això que els mòbils empresarials, o sigui, aquells caps d'empreses, doncs a partir de les sis de la tarda deixaran de funcionar. No es podran utilitzar perquè es fa una sobreutilització de les persones que es veuen estan obligades a tot, no? I allà al Japó sí que tenen doncs un seguit d'avantatges però la pregunta diu, sí, diu, però esclar, és que em vaig comprar un cotxe per sortir de viatge i és que no surto perquè estic tan lligat que no hi ha marge. Sí. Diu, imagina't tu, el vaig comprar per fer mals quilòmetres i només he fet tants, no? Per res, no? I d'això, doncs, també, amb la veu d'aquest senyor, doncs, també se'ns pregunten, o sigui, ens proposen preguntes a l'estil d'aquest. Què pensava? Una de les coses que veiem a la pel·lícula i aquí ve l'esment de la taronja mecànica i també relacionat amb Gomorra és que precisament el que veiem és algun film, o algun tros de filmació de la manera que aquells que intenten sentar la valla per Melilla doncs de la manera que els tracten. Qui són aquestes persones que es presten a fer una tasca tan contundent? No ho sabem ben bé, però això lligaria amb la taronja mecànica, per això la deia. La frontera de Melilla jo l'he passat, no per la tanca, sinó per la frontera, però és curiós, veus? No per la tanca. Bueno, Nacho, no volíem donar-lo a conèixer tan ràpid, però bueno, si tu vols ja sortir de la plana i pujar. Jo venia de Nador i vaig passar a l'altra banda i tal. I clar, el que veus allà només en el moment que passes, hi ha les cues passen a la part marroquí, allà que es demanava un visat, allà tota la feina, allà remuninant-se i tal, la gent que vol passar a l'extret. I al mateix temps que tu passes per allà, que tu comences espanyol, diguem-ne, però se't deixen passar, passe, passe, passe. Però al mateix temps que estàs entrant tu, jo vaig veure una moto que intentava entrar, que gairebé atropella un policia, que s'ha posat amb una mare llet i va fotre allà el tio de la moto, que va matar-me, no sé què. Al mateix temps, unes marroquins que entraven per distreure uns tios que anaven llençant fardos per sobre de la tanca. O sigui, tu has quedat... Millor que a les pel·lícules. La realitat sempre supera la ficció. Això s'ha de veure, no?, perquè, a més a més, passes allà i tot... Molt cutre, no?, com diu, un desprecio total de dir, allà hi ha un tio assegut, allà un policia nacional assegut en una cadira, una cadira d'aquestes de paret, o allà asseguts a fora i fan així, passeu, passeu a nosaltres i mirar el passaport i allà es veia que eren espanyols, dient, no?, i els altres allà aturant-los, bueno, o sigui, tot molt desagradable. Que fort, no? Cal? Sí, sí, si mai teniu l'ocasió jo em vaig quedar bastant estorat. Doncs si anàveu a veure aquesta pel·lícula tindrà una valoració i és definitiva una filosofia escarrenosa, no hi ha cap mena de dubte que té aquest senyor que ens va posant en qüestió tot el sistema capitalista i la seva manera que, bueno, en definitiva ell el que ve a dir diu és que escolta tu que ens tenen enverinats per tot arreu que no, que ens han fet creure coses que no ens porten enlloc, en tot cas a l'autodestrucció. Ostres. Interessant, eh? Sí, sí, tant i tant. I no gaire llarga, eh? Un hòrum, un quart o així. Però està bé? Sí, sí, molt bé, molt bé, m'agrada molt. Molt bé. I l'altra és la del, bueno, el Passengers. Això està bé, sabeu què és el que m'agrada? Eh? Explica, explica. No, el que m'agrada molt de Passengers és que en definitiva tots aquests valors que tenim tan fixes doncs veus en aquesta petita història que es relativitzen, no? Vull dir, per què? Doncs senzillament, vull dir, la pel·lícula comença d'una nau que se'n va cap a a cent anys lluny, eh? Ves a saber on. No em sembla que ho diuen però no me'n recordo. Jo no n'he vist. Que és un viatge que ha de durar no sé, cent anys o cent anys. Sí, 90 o cent. Sí, sí. I van tots, com es diu, els ocupants van hibernats. Sí, i van completament, clar, per néixer allà, no? I llavors hi ha una... Acabo de descobrir quina pel·lícula és. No, és que estava mirant i dic, no em sonava, va-li dir, hòstia, sí, sí. I a part, hi ha una errada i neix ell, no? I llavors, clar, es troba, doncs, amb la gran nau però que, res, és com si estigués en l'illa el Robinson Crusoe, no? Perquè tota la primera part és això, eh? Està sol i tal. I llavors, ostres, veuen bé, i jo no puc fer, que neixi, que... Que et desperti, que et desperti. Que es desperti, ja ho veuràs tu. I, bueno, això té un cop molt interessant a nivell d'això que dius tu i aquesta cara que fas. Vaja tela, la podria deixar tranquil·la ja. Com es busca, però tu imagina't que estarà. Allà com a Dani i Eva. Sí, no, no, i a part d'això, no, hi ha un robot per allà també. però el robot no sap guardar els secrets i és el que ho espatlla tant. Val, és igual, això ja ho veureu. Senyor, quina cosa, no? Eh? No, no, quina cosa, en general, el conjunt, no? Sí, una cotilla, un cotilla. És una cosa romàntica del ciència-ficció. És romàntica, però paral·lelament també si t'atures a pensar. Sí, però és molt egoista. Estres, he nascut... És molt egoista per part d'ell també. 90 anys abans, tu, tio, jo moriré sol aquí. i a la volta de 3 o 4 anys diu, això no pot ser, ho he de fer alguna cosa per mi també, no? Sí, sí, sí, sí. Però jo, jo la... Què fa, doncs, va allà i xuc? El dubte que tinc és, ella quan, en algun moment de la pel·lícula, no vull desvetllar res tampoc, no sé, no l'he vista, però ella quan ella, en algun moment, suposo que descobreix que és ell qui l'ha despertat, eh? Ja t'hi dic o espatlla aquell, el robot o espatlla. Això, jo vull saber la reacció, quan ella se sabenti, de qui l'ha despertat, eh? Abans d'hora. Bueno, doncs... Bueno, t'ho explicarem, però gairebé t'ho explico per a mort, per a mort també. Bueno, però el que és cert és que probablement tu en determinat tractament que puguis tenir a la vida, t'enfadaràs molt segons el tractament que tinguis, però això no et privarà d'enamorar-te, que és a la inversa del que dèiem abans. Sí. I automàticament aquí es pot produir precisament aquesta identificació, es pot, home, perquè si us ho explico tot, tampoc no l'he d'allò. No, no, no, ja està, ja està. I bé, el que sí que és interessant és que quan la nau aquesta la veiem al final, quan arriba i es desperten tots i està molt bé. Em va agradar molt. Però fan cosetes, ells dos? Fan cosetes? D'Aixo, ja saps. Cosetes? Si fan, no sé si, si tenen... Ai, què fan? Xesco, mira, ha fet dos gestos així, ha juntat dos d'itets. Clar, dos d'itets, i si fan cosetes. A mi em sembla que... Home, són adults, vull dir, han nascut amb dos anys... Ah, per això, ah, vale, dic a veure, si la cosa se complica. Són joves, guapos, grossos... Vale, vale, són àrios, no? Ui, ui, ui, ui, una bona lectura... És la selecció de l'espècie, o sigui, és un plan, no? És Carlet Johansson, sembla, per la memòria. No, no ho és, però se la sembla moltíssim. Ah, Jennifer Lawrence, perdó. M'ha ballat el cap, correcte. i el Cris Prat, sí, el de Guardian of the Galaxy. És aquest físic, tant... Bueno... Aquest model de bellesa, no? Amb el altra. Sí, sí, sí. Hi ha un bon tros a la meitat que no acaba de tirar, però està... Bé, bé, vull dir, i a més a més, jo crec que hi ha creació, o sigui, que en definitiva els humans som capaços trobar-te amb una nau com aquella, que tot és... I a més a més, hi ha una cosa, hi ha un punt que és com aquella aquella del... de la... Ai, com se diu, home? Mentre ho penses, que parli d'homes, d'humans, que si no, ens acaba el temps. Ja me'n recordaré. Sí, ja s'acaba el temps. Bueno, ja apareixerà, no et preocupis. Bueno, jo parlaré d'una sèrie, perquè sempre parlem de pel·lícules i al final resulta que la gent veu més sèries que pel·lícules. O sigui, jo tinc amics que veuen, bueno, vuit hores de sèries, però al dia, comencen una hora i bueno... Jo era bastant d'això, eh? Sí, sí, però ja al final m'he tranquil·litzat. Una passada. Bueno, doncs ara que hem parlat aquí que el robot espalla les coses, doncs és una sèrie que va de robots, molt bé, i de la interacció de... O sigui, sí que s'ha parlat bastant d'aquest tema allà de robots i de replicants i tot allò, però això és una sèrie anglesa que és una... que és una versió, diguem-ne, d'una sèrie sueca que sembla que no és tan aconseguida com la sèrie anglesa que has fet després, dues temporades i sobretot el més important és que jo el que veig més interessant a part d'acabar desgranant idees noves sobre aquesta... el món dels robots és que el prisma més interessant no és la relació dels robots amb els humans sinó la relació dels humans amb els robots. És una societat que està ja bastant avançada en la que tothom té un sintètic que li diuen, és un robot, i a partir d'aquí no és tant que sí que parla de robots que tenen consciència, de robots que es relacionen amb els humans amb un estil de Blade Runner o amb estils de jo robot, amb estils més coneguts, però més interessant és com els humans el fet de tenir robots a casa es comença a condicionar, comencen a generar-se una sèrie de relacions noves i hi ha gent que... hi ha síndromes de gent que imita robots que actuen com robots perquè estan absolutament fascinats pels robots perquè són sers purs, angèlics, fidels, llavors comencen a imitar robots i hi ha ens petits que agafen síndromes diguem-ne d'estimar més els robots que els pares hi ha tota una sèrie d'idees que mai s'havien posat així a la pantalla amb una certa gràcia i que fan que la sèrie és una sèrie feta amb un pressupost baix diguem-ne té una sèrie d'efectes especials però tampoc és que sigui una cosa diguem-ne els actors que fan de robots tenen pinta de robots i tal estan ben aconseguits però són totes aquestes relacions com hi ha també humans que es manifesten hi ha manifestacions perquè els robots s'hi treuen la feina hi ha tota una sèrie de relacions sobretot de la part dels humans de com estan relacionant que a mi em sembla bastant interessant perquè crec que la propera revolució que veurem hem vist moltes revolucions tecnològiques i ara el tema sembla saturat doncs la propera ja ho hem comentat aquí alguna vegada serà que tindrem robots a casa com tenim ara rentadores o com tenim ara de baixíssers tenim una interacció i jo estic convençut que a mi quan sigui vell em cuidarà un robot no sé on m'acabarà a casa meva a una residència però m'estarà cuidant un robot a l'autodomèstic i ara hi haurà en coses més avançades i això si comencem a plantejar-nos totes aquestes possibilitats ja està bé que ho fem perquè crec que és una cosa que en 40 anys ho veurem si vivim el suficient ho veurem és una mica el que abans comentava la pel·lícula Eva de Quique Mario això de debò que val la pena perquè seria una mica l'embrió de tot això que tu estàs explicant ara a part que bona pel·lícula al principi que són monofisitots i la nena Eva de fet és un robot però al principi sembla una nena de debò i el personatge de Lluís Omar fent això de majordom ja és això és una bona pel·lícula aquesta d'Eva i estan superhabituats que siguin robots el que està clar és que el robot quan tu li facis una trastada no s'enfadarà com la protagonista no, no exacte, exacte bueno sí, sí aquí és el problema i aquí és el fallo el fallo d'Eva bueno, perdó s'ha de veure la pel·lícula no, no, no no dic que no Eva com a personatge jo no li trobo que fallo a la pel·lícula però el personatge de la nena és això arriba un moment que no tallo l'argument tallo perquè s'acaba el programa Rosa continuarem la tirania de la ràdio és així la setmana que ve parlem de tren abussant que jo vull parlar i aquí hem vist 3 persones la pel·lícula la ràdio també s'apuntarà a veure-la que ens agafa el temps adeu-siau adeu-siau adeu-siau adeu-siau adeu-siau adeu-siau adeu-siau un cop el·lícula que ens agafa la ràdio de iau-siau Durant el 8.0