De Falla i Palomar a Eisenstein: Requièm flamenc, “En brazos de la mujer madura”, “Art” (Reza) i cinema (“El bebè jefazo” i “La torre fosca”) en el centenari de la Revolució Russa

Adiós de Sant Junts 98.1 Bona tarda nit, tornem a estar aquí una altra vegada, amb el Babilònia. Passa el temps volant. És que passa el temps molt ràpid, eh? Molt bé. I, bueno, hi ha molt de fred, que mira com tinc jo la veu, la tinc mitja agafada també, allò... Ja estàs aquí una mica. Clar, perquè és que qui no estigui... Amb aquests canvis, amb aquest fred de cop i volta, que ja portem uns dies un fred que... Sí, sí, sí, eh? Que d'unida, d'unida. Però ja tocava, eh? També. Home, és que això ja és, això, ja ens toca això, no? Vull dir, no hem de fer més voltes. La caiguda de la fulla. Clar, bueno. Les castanyes. El cabell, no? També. Exacte. Les rimes de l'octubre, no? Com os rimes, no? Vull dir que no. Les coses que passen, no? Molt bé, doncs estem amb la companyia de la Rosa Alcalá. Hola. Com sempre, és un plaer. Igualment, és mutu. Clar que sí. El Nacho Alonso. Que el Sabanti és un plaer. Sí, això és un mèrit, això és un mèrit. Un miracle. Exacte. Vinc una paciència aquí. Entre tants homes. Què va? És el que hi ha. Home, hi ha moments que és una mica dur, però això porta bé, això porta bé. No, home, que va, si som molt encantadors tots. Gràcies. Bé, ja m'heu guanyat aquí. Sí, sí, sí, sí. No, és veritat. T'has guanyat que no et talli el micròfon, que jo som el tècnic. Clar, és que, si no, no em deixeu parlar. Teníem el Nacho Alonso, que també és un altre... No és un plaer, és un orgasme, tenir el Nacho ja directament. Bueno, jo us deixo sols aquí ja, avui. Som més d'això, eh, m'agrada. Som més d'això, eh, m'agrada. Ja t'agrada més, no? Ja, aquí, desmedido. Sí, sí, sí, sí. Mira, toquis les camises que portem, aquest senyor. Aquí, és que deu ni donar les camises. Avui ja estima la ràdio amb imatges, eh? Quina ja estima? Va, connecteu per internet. I posa la ràdio amb colors, que sí. Exacte. Això sembla economia amb colors, però per ser ràdio, eh? Molt bé, modernes, colorides, molt bé, molt bé. Un, quan compleix anys, vol ser més jove, no? Llavors es torna enrere i dius, no, no, no, i cada vegada... L'única manera aconseguit és així. Clar, clar, clar, no podem fer una altra cosa ja, perquè la calva i això, com no ens posem aquí a spray, dissimulina, ja no podem dissimular. S'ha d'assemblar, s'ha d'assemblar. Molt bé, molt bé, molt bé. I com sembla, foten la bronca, el que us parla... Molt bé, molt bé, molt bé. Molt bé, molt bé, molt bé. Despritonocla, despritonocla. Al final, ja t'he dit això, m'ho creurà al final i començaré a dir, hola, el programa Babilònia, Falcesco Ramos, i aquí tenim els col·laboradors. Aquí tenim dues persones que presenteu vosaltres o no. Exacte. Que magnànimament us deixaré parlar de tant en tant. Exacte, sí, sí, sí. Aquestes criatures que tinc aquí darrere de la peixera, criatures nàutiques. Cada cop són ben nàutiques, sí, no? Es van reconvertint, no, allò? Esperen agafar el micro, que li obrigui el micro. Exacte, exacte. Molt bé, doncs avui tenim, com sempre, moltes cosetes. Tenim música, parlem de l'amor brujo, però moltes més coses que la Rosa ha pogut escoltar i contemplar a l'auditori. Hi ha més coses que l'amor brujo i sorpreses. Parrarem també després d'un llibre, Embrazos de la mujer madura. Correcte. Sempre, sempre millor la mujer madura. Bueno, és la tesis del llibre, eh? Com l'home madur. És la tesis del llibre. Clar que sí, jo crec que és això, no? Ja argumenta, no sé si amb les mateixes raons que argumentem nosaltres, però ja argumenta amb raons. Clar que sí. I es parlarà. Bueno, ens fem autopromoció. Com que ja som os maduretes, doncs ja una miqueta ja ens fem promo, no? Correcte. Si algú ens estima, no? Bueno, alguns estan estimats aquí, però altres no. Bueno, teatre, art, que això ja és un clàssic horror, d'aquests que es quedes ja fregit, però clar, de Jasmin Reza, per això, que és un no parar durant anys i anys, eh? Doncs perfecte. I després parlarem de cinema. Parlarem de La torre oscura, de l'Stiphen King, que un ment de l'avist. Parlem de la Corazador Potenkin, que avui el Nacho ens recordarà els 100 anys. Sí, perquè parlem perquè just ara, a fet, el dimarts, que és el 7 de novembre, 100 anys de la revolució russa, revolució d'invierno, de Pérez Blas. Va ser el 1917 i, bueno, ha hagut celebracions a tot arreu. Fantàstic. Sobretot, i s'ha comentat molt. I, bueno, com és una pel·lícula que il·lustra aquests fets revolucionaris, no directament el que va passar en el 1917, sinó la prèvia, perquè això és una revolta que va haver-hi a Crimea en el 1905, que ja prefigurava el que passaria després, però que va ser una pel·lícula post-revolució, que es va agafar com una bandera, diguem-ne una senyera, tot això. Sí. Doncs, bueno, parlem d'aquesta... d'aquesta pel·lícula com il·lustradora i com a l'importància que té dintre del que és el cinema, no? Molt bé. Aleshores, amb els tècnics i d'un geni com Einstein. Bueno, exacte, i que va ser una pel·lícula molt trencadora en aquella època, no? I molt necessària per entendre el cinema. Per evolucionar el cinema. La que sí, la que sí. I parlem també del Bebé Jefazo. Ja l'heu vista? Jo. A la meva línia de dir vaig a veure aquestes pel·lícules d'anem 40 d'animació, que ja feia temps noia, dic vaig a veure una pel·li d'animació d'aquestes una mica així més americanoides i tal, no? Les típiques famoses que hem vist, com sempre, no? Del Yamazaki i tal, que és una meravella. Però una altra cosa, no? I m'ho he passat molt bé. M'ho he rigut molt, i ho explicaré, perquè partés d'una idea home, absolutament surrealista, però té gràcia, té gràcia, no? I la pel·lícula té molta gràcia, no? Està molt bé. Són les cares que fa el nen és molt divertit. Bé, i també parlem d'Alien Covenant, ja ho veurem. I parlem d'Ell se'ns tenen Guanajuato, eh? Exacte. Peter, avui serà molt raro tot, eh? Sí. Això és molt estranya, que avui farem coses molt estranyes, no? Avui, exacte. Exacte. Exacte, sí, sí, sí. És que està de nit més d'hora, més ràpid. Exacte. Jo crec que una mica va per aquí, no? Tant de foscor. Però abans de res, començarem a parlar de música, i com no pot ser una altra cosa, doncs posarem una cançoneta, que de seguida, jo crec que reconeixerem tots. És una part d'aquest concert, no? Ho dic bé, Rosa? Sí. És el concert de... De Manuel de Falla. Exacte. De l'Amor Brujo. Exacte. I vinga, ens salutem. I tu ens pas, exacte. Bé, doncs és l'últim concert de l'Auditori, que va ser una preciositat, una passada, un concert espectacular, d'acord? Amb tres autors contemporanis, eh? L'Enric Granados. Sí. L'Enric Granados és de finals del XIX, principis del XX. Correcte. Però, bàsicament, la seva obra la va fer durant el segle XX. Ell va morir el 2016, molt... Relativament jove, eh? Manuel de Falla també és contemporani, també és la seva obra. També va néixer també el XIX, però, bàsicament, va ser durant el segle XX. Va morir també el 1946. I el tercer compositor és l'Enric Palomar. Un descobriment. Aquest noi, aquest senyor va néixer a Badalona l'any 64 i ja està fent coses interessants, eh? Va presentar un concert que es diu El Réquiem por el Cantador de los Poetas. I ara us explico. Home, és que el nom és molt... Molt atractiu, eh? Molt atractiu, sí. Mira, primer, Enric Granados, d'acord? Amb tres de les danses espanyoles, doncs tres danses, l'oriental, l'andalusa i una rondalla. Molt macos. Molt macos, tots tres. Aquests no porten acompanyament vocal. És música, però, bueno, una música molt maca. El Manuel de Falla, l'Amor Brujo, aquí sí que porten acompanyament vocal. Hi ha una cantaora, que és la Mariola Membribes, que també és un descobriment. Ja quan us vaig explicar que havia vist aquella obra sobre García Lorca, amb aquell documental, aquell format així tan enriquidor, molt multidisciplinar, ella ja també salia com a cantant, com a cantadora. Doncs aquí també torna a actuar ella. Clar, la seva intervenció és breu, ella està tota l'estona a l'escenari durant el concert, que dura uns 24-35 minutets, i ella està recantada a l'Amor del Fuego Fato, la canció de l'Amor del Ciclo Màgico, i al final també de les campanes, les campanes de l'Amanecer, també fa una petita intervenció. I també la dança del Fuego de l'Amor, que dèiem, no? Exacte, que és el despecho, l'Amor despechado. La noia, la gitana, perquè sabeu una mica la història de l'Amor Brujo, és una història nocturna, d'uns gitanos que s'ajunten al voltant del foc, i ballen, i dansen, i tot això. I hi ha històries d'amor, que una gitana que vola amb un altre gitano, que no la respon, que no la correspon, i és una miqueta aquestes queixes de l'amor despechado, de l'amor no correspost. Rosa, permete'm una cosa, ja que has parlat justament d'aquesta cançó, que dura un minut i 32 segons, si et sembla que l'escoltem, en aquest cas no tenim aquesta cantora, tenim nada més i nada menos que la Victoria de los Ángeles, com a soprano, cantant la peça, per tant jo crec que el nivell també és bo, amb aquest element registrat, i escoltarem aquesta, la canción del Fuego Fatuo. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Preciosa. Preciosa, eh? Preciosa, impressionant, Victòria dels Los Ángeles. Sempre. Molt bé, molt bé, molt bé. Bueno, sabeu que l'Amor Brujo va ser un encàrrec de la bailaora gitana i cantant, que era la pastora Imperio. Anda. Va ser un encàrrec d'ella. Sí, sí, que volia una mica fer aquesta història d'aquests amants que no eren corresposts. Que en un principi era la història una mica diferent, però bueno, amb el temps ja les diferents versions que van a fer el Manuel de Falla ja va quedar la que era actual. Molt bé. Mira, sí que es interesant les escenes que conté aquesta obra, perquè situa molt més encara, no? Amb tota la història i amb tota la situació. La primera és la introducció i l'escena. Després és en la cueva de los gitanos. La noche. Canció del amor dolido. El aparecido. Danza del terror. El círculo mágico. Romance del pescador. A medianoche. Los sortilegios. Danza ritual del fuego. Escena. Canción del fuego fatuo. Pantomima. Danza del juego del amor. i final, que són les campanes de l'amanecer. Tot és com una atmosfera així molt màgica. És com un procés, exacte. És com una evolució. Hi havia alguna pel·lícula també. Sí que s'ha fet també en pel·lícula. Sí. Sí que s'ha fet en pel·lícula. Sí que s'ha fet en pel·lícula, sí. De que estàs així en blanc i negre de fa temps. Doncs aquí ja només per començar tenim Enric Granados. Enric Granados és curiós. Ell va néixer a Lleida. Però en canvi va saber reflectir molt bé tota la simbologia i l'esperit tant andalús com orientals o de rondalles que ells anava fent. Ho va saber transmetre molt bé, molt bé. Ho va captar i ho va saber transmetre. El Manuel de Falla sí que va néixer a Cádiz, sí que és veritat. Era andalusia d'origen. Era una miqueta més clar poder investigar i ho tens tot més a prop. I el tercer compositor, ja et dic al descobriment per mi, que pensava que no m'agradaria i en canvi ha estat una sorpresa impressionant, és l'Enric Palomar. Va néixer a Badalona en 1964. Veig que col·labora al voltant d'una cosa que és un projecte que tenen diferents entitats. Entre ells també hi participa una mica a l'escola de música, que és el taller de músics. Llavors ell també ha fet el rèquiem pel cantaor de los poetes i va estar molt bé perquè resulta que és l'estrena d'aquesta obra. Llavors ell va pujar a l'escenari i ho va explicar, que era en homenatge a Enrique Morente, el cantaor de los poetes és Enrique Morente. que llavors això ja et situa en una altra dimensió. És una altra història això. En una altra dimensió. Recordeu que Enrique Morente va morir no fa gaires anys. Sí, no gaires. Malaboradament, perquè era molt jove encara. Sí, no tant, sí. I ell havia col·laborat, havia fet molta fusió en diferents estils, en diferents tècniques. Con la Gartijanik. Con la Gartijanik, efectivament. Que era un grup supergrunx que hi havia aquí. Con la Gartijanik havia fet Omega, que jo aquí l'he portat alguna vegada i l'hem sentit. És espectacular. Allà ha fet moltes col·laboracions. I ell tenia previst també fer alguna col·laboració. Alguna col·laboració l'havia fet així petita també amb orquestres sinfòniques i tal. Però sí que tenia previst fer alguna cosa. I penso que és una miqueta aquest homenatge, no? De dir, ho fem ara. Ho fem ara, d'acord? Llavors, de fet, és la missa Prodifuntis. És de totes les zones en llatí, perquè surt el orfeu català, cantant aquesta missa en llatí. És un rèquim. I llavors hi ha tots els versos o el diàleg entre el cantaó, hi ha un cantaó, i una altra persona, que és una soprano. Llavors això està basat en un encàrrec que li van fer al Santiago Auxerón. Ostres! Sí, senyor, al Santiago Auxerón, que també estava present aquell dia a l'auditori. I també amb un poema de José Gorostiza. José Gorostiza és un poeta mexicà. I en concret és un poema que es diu El final, Pere. Muertes sin fin. Muertes sin fin. Muertes sin fin, sí. I són els últims versos, pràcticament, d'aquestes, les dues últimes estrofes d'aquest poema, que també els agafa i l'inclou també amb aquest diàleg que té el cantaó. El cantaó també és un descobriment, per mi, que no l'havia sentit abans. És el Pere Martínez, és un cantaó molt jove. No el coneixo de res. Està molt bé, molt bé, molt bé. Jo hi ha moments que em recordava molt també a Enrique Morente amb aquella veu, o jo què sé, un Miquel Poveda, gent molt bona, de molta qualitat. Miquel Poveda, Badalona, també. De Badalona, també. Atenció a això, que hi ha una escola de cantaores allà que timors, vull dir que atenció a això. I a més aquest nano, aquest Pere Martínez, també surt de l'escola de música i del taller de músics. O sigui, estan tots una miqueta interrelacionats entre ells. El Santiago Serón, per exemple, també està fent de professor també en aquest taller de músics, també fa intervencions. Sabeu que el Santiago Serón és filòsof? S'ha traigat la carrera de filosofia. Ah, no ho sabien. No teníem idea. Vaig veure una entrevista que li fa el Buenafuente, el Light Emotive, i sí, sí, ja està. Bé, de fet, estava acabant ja el doctorat. O sigui, la carrera ja la té i ara està fent ja... Ah, no ho sabia. Estava acabant el doctorat de filosofia. Sí, sí, és interessantíssim, no? Curiós, sí, sí. És molt curiós, sí. La soprano es diu Mariano Josa, també ho fa molt bé, però, clar, quan ella parla, com que ho fa així, no és com la Victoria de los Ángeles, el trost que tu has posat, que s'entén perfectament la lletra. Costa més, no? Però té una cosa molt bona a l'auditori perquè et donen el programa demà i llavors aquí tens totes les lletres del que s'està explicant i del que s'està parlant, eh? Que si voleu posar, també llegeixo alguns fragments. Sí, sí, sí. Perquè és preciosa, és preciosa. Jo crec que el Santiago Serón ha sabut captar molt bé l'essència del que és el flamenc, poemes de García Lorca, poemes que Morente també després musicava. Crec que ho ha sabut agafar molt bé i han fet una fusió molt maca. Santiago Serón té la capacitat d'això, de tenir una fusió magnífica de ritmes. Aquest home, quan estava en solitari, quan estava a la part final de Río Futura, va saber fusionar molt bé, sobretot, els ritmes llatins, bàsicament. No, però clar, segur que si domines el ritme llatí i ets un compositor i entres dins el joc i t'introdueixes, segur que ha sabut captar l'essència perquè és un magnífic compositor. L'únic que sempre... L'escola de calor, enamorada de la moda juvenil... Tenim aquests referents... Que està molt bé, eh? Que són genials. Sí, però després Santiago Serón... El jardí botànic. Clar, ha fet banders sonores, ha fet coses, aquest tio. Vull dir, que és seriós, eh? Vull dir que no... Sí, sí, sí, no, no. Està treballant, està treballant molt, està treballant força. Doncs tot el concert està dirigit pel Josep Caballé, que és, bueno, aquí diu que és nascut amb una família de músics. De músics, no? Ja tots sabem, no?, d'on ve. Clar, evidentment. Que a més és el director d'una orquestra d'Alemanya. Anda. Sí, bueno, i ha actuat i ha dirigit orquestres per tot el món, eh? D'acord. Doncs mira, jo passo ja a llegir, si voleu. Sí, d'acord. Perquè penso que val la pena, perquè ja et dic, ha estat una sorpresa i jo em costa emocionar-me. Bé, emocionar-me no em costa, perquè sóc una persona que sí que m'emociono, no? Però a l'auditori mai m'havia passat tant. T'ho juro que vaig plorar, eh? Ah, molt bé, molt bé. Això és magnífic. Quan plores vol dir que t'entra a l'ànima. Jo veia allà Enrique Morente, a més el cantaó és una passada, el bé que canta va sortir descalç a l'escenari. Vaja. Sortia amb tres palmeros també, tres nois també que venien amb ell que li estàvem fent les palmes en el moment que era de cantar, d'acord? I primer canta en castellà, els versos, però arriba un moment que ell també continua, està seguint el diàleg amb el coro i amb la soprano i ell també canta en llatí. I llavors això ja és espectacular. La fusió ja és espectacular. per cantar flamenca. Flamenca amb llatí. El llatí amb els versos del rèquim. Que es dient les barreges. És, fuà, és impressionant. És impressionant. Doncs ja buscaré això. Segur que té algun defecte tot això, però a mi, ja et dic, a mi em va arribar moltíssim. Doncs ja buscaré així rotllo per un tipus YouTube, a veure si ho puc escoltar d'alguna manera. Ja et dic, va ser l'estrena. Va ser l'estrena, però, bueno, aquest, el Pere Martínez sí que té, també, bueno, a la web també té alguna coseta, té una malaguenya gravada i té alguna coseta. A veure si ho puc escoltar per algun lloc. No sé quina edat té, és molt jove. I a la foto que apareix aquí mira, és superjove. Sí, sí. Sí, sí, sí. És molt jove. És molt jove. Ui, sí. Ja la vores, és molt jove. Veus les veus des d'aquí? Sí, no posarà la data de naixement, però... Vint i pocs. Sí, vint i pocs o trenta, no m'ha sent d'on més trenta. Seva i flamenca del poema d'Espriu Pell de Brau. Això sí que ho he intentat buscar i de moment no ho he trobat, però suposo que en algun lloc ha d'estar gravat. Clar, segur, segur. Si porta temps, està gravat en algun lloc. Sí, sí, sí. Doncs llegeix-nos una miqueta aquest poema, si et sembla. Com es deia? A veure. O és un generi? No, és el... A veure, el Requiem té quatre parts i ja et dic, ell ja vols cantar amb el... Ell canta amb cap castellà. Mira, per exemple, des d'aquí que a mi em feia molta gràcia des que l'hem... Ha cantat. Diu, Jo me voy... Que tot això és un flamenc, jo no ho cantaré en flamenc, però s'ho puc imaginar, eh? N'hi ha cap problema, potser. He posat imaginació una mica. Igual m'arranco, eh? Perquè jo amb un m'arranco, m'arranco. Vinga, a cantar. Hala. Jo me voy como un niño por el río contemplando los sauces o la nieve que allà en el monte frío sin olor se deshace. La soprano diu que cuando la guadaña arrime el filo a la inquietud febril de mi cabeza tan solo decapite una brisa fugaz de primavera. Hijos míos, os dejo una granada que se ha abierto en el cuenco de mis manos. Trae fuego y agua juntos cada uno de sus granos. Yo vuelvo a donde nace la granada, a la raíz del fuego, hacia la luz del agua. Diu, el cantador. Voy camino de noche por un sembrado y los cantes se suben a mis zapatos. Anda. Voy camino... ¿Os recorda García Lorca? Sí, sí, tanto hombre. Pues això en flamengues se te posa la pell de gallina. Home, te dirás. Voy camino de noche por la calleja olvidando mi nombre de puerta en puerta. Sal de tu embozo, sombra, sal de tu embozo y si me traes misterios sean de gozo. El coro contesta, crea me a ti confutates maledictis, flamis acributadictis, bocame cum benedictis. Y si me traes misterios y el coro continúa amb ya ti, oro suple, es que es preciosa que estaba en ella o el fons que va... El cor a vegades s'està fent com de fons, com ara tens la música que m'has posat, però altres vegades és com un diàleg també, no? Diu el cantaor, ¿Quién anda ahí? Soy la que devana el hilo de un pañuelo carmesí. Deja que lleve a mis labios la punta de tu pañuelo. Soy la que tiende un arroyo de cristales por el suelo. Deja que lave mi cara en la luz de tus cristales. Soy la que levanta el vuelo al alba en los olivares. ¿Por qué te apartas de mí? Diu el cantaor. Tan pronto huelo una estrella, florecita de jazmín. Continúa, le contestan a ti, papam, papam. ¿Quién anda ahí? ¿Cuánto camino anduviste antes de oler una estrella? Mecha de lles que aprendiste de tu mano ansiosa y terca. Sal de tu embozo sombra, sal de tu embozo. Deja que cante la lumbre que traigo en el esqueleto antes de acercarme al río. Van continuant, van continuant. Després us llegiré llavors al final pràcticament que és els versos del poeta mexicà que us he dit al José Gorostiza del Muertes sin Fin. Diu, ho canta el cantaor, eh? Sí, sí, sí. Tan, tan. ¿Quién és? Tot això imagineu amb la percussió amb els cimballs. És el diablo. Ai, una ciega alegría, un hambre de consumir el aire que se respira, la boca, el ojo, la mano, estas pungentes cosquillas de disfrutarnos enteros en solo un golpe de risa. Ai, esta muerte insultante, procaz, que nos asesina a distancia, desde el gusto que tomamos en morirla por una taza de té, por apenas caricia. Bueno, la tengo una miqueta y continúa. Tan, tan. ¿Quién és? Es el diablo. Es una muerte de hormigas incansables que pululan odiós sobre tus astillas, que acaso te han muerto allá, siglos de edades arriba, sin advertirlo nosotros, migajas, borra, cenizas de ti, que sigues presente como una estrella mentida por su sola luz, por una luz sin estrella vacía que llega al mundo escondiendo su catástrofe infinita. Al coro, le contestan de a ti y al libérame y él, y a vos, la soprano, aquí te aseos, permítame, súper emotivo, digo, cuando me echen a la tierra no grites que no me vaya, el sol se pone y la luna enseguida se levanta, el cubo que saca el agua primero al pozo bajará, semilla hundida en el suelo dará su fruto mañana, y digo al cantaor, deja que calle mi boca que al cielo puro se abra, no hay cajón que la contenga, cantando se me va el alma, cuando me echen a la tierra no grites que no me vaya, el sol se pone y la luna enseguida se levanta, el cubo que saca el agua primero al pozo bajará, semilla hundida en el suelo dará su fruto mañana, deja que calle mi boca que al cielo puro se abra, no hay cajón que la contenga, cantando se me va el alma, y entonces cuando ya continúan aquí acaban ya cantando en llatí. Doni, adiós, maquíssim, es precioso. El último trost era machado, más bien. Sí, sí, sí, molt bé, molt bé, molt bé. Bueno, hem fet una dissecció magnífica d'aquest concert. Molt bé, això. Sí, sí, sí, molt maco, molt bé. Bravo, bravo. És que això arriba al cor, això arriba al cor. I tant, és que quan hi ha coses que realment et frapen i et generen sensacions. S'has deixat aquí, estàs mirant-te i s'han deixat una mica. Sí, sí, sí, estem corpresos. Jo ara ja no parlo. No, home, sí, ara continuem. No, no, Nacho, ara en brazos de la mujer madura. Espero que això no sigui res ordinari després de tanta bellesa. Clar, és que ara que dic jo, no, intentarem... Aquí la gràcia que tenim, no, que abarquem molts temes passen d'aquesta poesia, d'aquestes barreges tan impressionants entre cantadors sopranos i aquí, Machado i Lorca. Clar, i el riquemorent. Baixem una mica a la terra, perquè a la terra del poema, no?, una terra més mundana. Sí. Llavors, parlem d'una novel·la que és en brazos de la mujer madura, que és una novel·la d'un actor húngaro que es diu Stephen Bissingay. És una novel·la... Aquest home va néixer en els anys... Home va néixer en els anys 30 o així. Llavors va ser molt jove en la década del 50 a Hongria i va viure com persona molt jove o adolescent en la Guerra Mundial i després a l'invasió dels rusos i la revolució húngara, després a su maveria abortada i tal. I després va estar escriure aquesta novel·la quan estava ja exiliat als Estats Units en el 65 o així. Les memòries de joventut i, bueno, fer una mica de ficció però basada en part en la seva realitat. I a part de les seves vivències, que és una obra d'iniciació d'una persona jove que viu una mica trasbalsat per la guerra, per una adolescència troncada i per coses d'aquestes i que ha de tirar de picaresca per viure doncs això acaba barrejant-se en la seva relació, el seu descobriment de la sexualitat però d'una manera molt especial en comptes de descobrir-ho amb les noies de la seva edat, ell comença a descobrir aquesta sexualitat amb la mujer madura, amb dones més grans que ell, no molt grans, molt grans, com a molt fins a 40, 50, diguem-ne, però sí significativament diferents d'edat perquè ell té 18, 19 o menys, més i tot, a la novel·la, no? una novel·la molt fresca, narrada en primera persona, un ser toque d'humor, diguem-ne, per les peripècies que de la disquera, una mica picaresca, i bueno, la teixis que posa ell és que al final era més, totes les encontres sexuals que té, amb dones més joves i amb dones més madures, diu que es queda amb la mujer madura. Ah, molt bé. Sí, perquè, bueno, és la que té l'experiència a la vida, és la que, no, no, el teu defensa bastant bé, és la que té una sexualitat molt diferent, clar, amb les niñes, que dice ell, clar, i en aquella època, que era tot diferent, els anys 50, potser ara són, bueno, molt diferents també del tema, però en aquella època, clar, ell té unes experiències amb les niñes, diguem-ne, molt frustrants, diguem-ne, perquè ni el sap, ni elles en saben, i ja s'estan carregades també d'una sèrie de coses, de prejudicis de pinxacetes i tal, en canvi, amb aquestes dones, que són dones que viuen també unes circumstàncies vitals una mica curioses, perquè hi ha una que s'està prostituint, allà, que és una, com a dir, ex aristòcrata húngara, que, clar, havia estat una partidària del règim fascista que va durar molt poc a Hongria, perquè Hongria primer va ser neutral, després es va alinear amb els nazis, després va ser derrotada i en aquest intèrval de temps va haver-hi tota una aristocràcia que va confiar en aquest règim pro-nazi i després va ser, bueno, reestructurada, diguem-ne, i va acabar sent, bueno, una classe molt baixa i aquesta dona s'ha de prostituir fins i tot els soldats americans per anar sobrevisquent i ell, amb aquesta dona, estableix una relació i després comença a establir relacions. Sempre són dones que tenen problemes en aquella postguerra tan dura, però que ell amb ell es descobreix la sexualitat i es té en molt bona consideració per tot el que li estan donant i sobretot per això, per aquest coneixement de la vida que només pot tenir una dona ja d'una edat i que sobretot modifica moltíssim la seva sexualitat, o sigui, canvia moltíssim la sexualitat que té amb les joves que amb la que tenim aquestes dones, que a més a més són dones caçades que el marit tampoc les veu, o sigui, hi ha tota una sèrie de circumstàncies i ell explica en diferència, cada capítol té un nom de les vírgenes, de no sé què, saps? Com si fos un tractat, allò d'un animalari, diguem-ne, de dones... Bueno, un mujerinari. Un mujerinari, no? Hem estat amb molt respecte, diguem-ne, perquè ja diguis, és una novel·la molt fresca, i amb totes ell de fet s'enamora de moltes i tal, però acaba sent tot un breviari, no?, de totes aquestes... de com les relacions sexuals poden ser molt diferents, diguem-ne, no?, i tot i que la novel·la no té ni tintes pornogràfiques ni res, sinó que és bastant normal, diguem-ne, no?, explica coses curioses de les relacions. Una mica eròtiques, sí, no? Una miqueta, una miqueta, però explica coses... Molt formalet, explica tot molt formal. Sí, sí, però més aviat... No entra en detalls. Sí, és com elles es prenen aquesta situació de que sigui un noi molt jove i les estigui pretenent, no?, i estan més quedant una mica així com dient, va, home, i tal. Diu, tu ja te conozco, le dice una, tu no ves una mujer i de això no ves a les mujeres que estan interessades en ti, les que no ni les ves, diguem-ne, ell veu que aquestes dones saben de la vida, no?, i ell està prenent... L'experiència, exacte, però no, psicològicament, la madureza i com estan desengañades i com veuen com un regal també que ell estigui amb elles i ell també amb elles, diguem-ne, no?, i com, sobretot això, la diferència amb les joves que les posen molt capritxoses, molt que no saben el que volen, efímeres, efímeres i tot, bé, per tant, ell acaba, amb tota la seva experiència, acaba quedant-se amb la mujer madura, fins que ell arriba a la maduresa, que és quan acaba la novel·la, diguem-ne, perquè va passant, va haver-hi un moment que hi ha un salt temporal i el tio ja és als Estats Units i tal, i diu, aquesta va ser l'última meva aventura de jove amb dones madures, llavors vaig entrar ja a l'època en què jo era un home madur, però això és una altra història, diguem-ne, i no se sap què passa quan ell arriba a la maduresa. No hi ha segones parts, perquè això és una altra història i tal, però sí que com un, ja dic, una novel·la molt fresca, molt epicaresca i molt de relacions humanes i les coses que diu, bé, tenen un cert viso de veritat. Absolutament, que hi havia una pel·lícula. I després una pel·lícula i una pel·lícula també, no? Al 97, llavors una pel·lícula, doncs aquest personatge era molt libertino, una persona jove, molt fresca, que té moltes amants i, bueno, no recordo qui la va fer, però sí que, no, no va a fer una pel·lícula, no? Però, molt fresca, ben escrita, no és literatura major, diguem-ne, però tampoc és menor, diguem-ne, no? L'estil és adequat a la frescura de la novel·la, al relat en primera persona i la persona parla com un jove i té, bueno, certes dots d'humor i certes... el que picaresca està que explica i la manera d'explicar les coses entra molt bé i és ràpida, lectura ràpida i estimulant i la posa llegia en una... suposo que jo ja era una mica més granadet quan la vaig calar a les meves mans, suposo que si ets molt jove també t'entraria bé i si no ets tan jove doncs també t'entraria bé, per tant, això és una novel·la per fer-te per fer-te per fer-te per fer-te doncs mira, per recomanació després d'aquesta... Tenia una mica que s'havia estat llegint la novel·la fa anys que l'estava vivint amb una dona madura i me'n recordo que s'estava llegint amb aquesta novel·la que li dèiem ah, clar, ho fas perquè... no? pel tema de què... jo no és el cas perquè sempre no ha estat... bueno, sempre jo no... he tingut aquestes experiències sempre ha estat de la meva... de l'edat, no? però sí que... sí que em sentia... coetani, no és? sentia identificat, sense haver-ho viscut però em sentia identificat i que mira, això té raó, té raó, eh? Molt bé, doncs mira, escolta, experiències literàries, no? En aquest cas, no? Molt bé, molt bé, molt ben explicat també, Natxo. Molt bé, seguim amb teatre, art, que això és un recurrent que hem dit, no?, dins del món del teatre, no?, a nivell de Barcelona perquè cada X temps la van fent, no? Exacte, us en recordeu que, Flotats, Josep Maria Flotats, la van protagonitzar, no me'n recordo amb qui, amb qui ens érem, els altres actors, que també eren molt bons, però no sé si era el Josep Maria Pou, pot ser? No. No? Era el que fa la veu del Carlitos a Cuéntame. Hosti, no sé com es diu ara, Carlos Expósito, no, Carlos... Són tres, són tres. Bueno, da'igual, ja sortirà el nom? Sí, sí, fa molt temps, és recurrent, sí. Jo també aquí ho vaig explicar una vegada, que també fa uns anys ja he anat al Mas Nou, el grup aquest de Teatre Amatera, aficionats, que també ho van fer superbé, eh, superbé. Doncs ara aquesta és una versió diferent, és una altra versió. Els actors ja us ho dic, perquè us quedarem. Qui són? El Pere Arquilloé. Cony, home. Francesc Orella. Hola. I Lluís Villanueva. Mare meva. Fantàstic, no? Què més vols amb aquesta vida? Sapou. Impressionant, o sigui, gaudeixos a veure des del primer moment, des del primer moment. s'ha recollit el que és de la Jasmin Arresa, aquesta triu, ai, perdona, aquesta escritora francesa. Ah, la escritora francesa, sí. Llavors el que fan és versionar la història, ja sabeu tots el que és, eh? La història de un... Són tres amics, que un d'ells, és el d'armatòleg, Metxa, que és una miqueta així, amb més poder adquisitiu, doncs s'ha comprat un quadre. Un quadre blanc. Totalment blanc. I a més el treu allà a l'escenari, clar, veus el lienzo blanc. Clar. Clar, i li ensenya als amics, per separat. És la reacció que van tenint els amics, no? El que és més sincer, li dius, saps, però com t'has gastat? Què és això? Doncs 100.000 euros amb aquest quadre. O sigui, clar, hi ha un que li diu, la veritat, bueno, la veritat, ojo, a veure, la veritat se suposa que... Bueno, una mica és la reacció que hem tingut nosaltres, no? Saps, un quadre blanc per 200.000 euros, ni que sigui el pintor més cotitzat d'Anglaterra o de jo què sé. A més que tingui alguna ratlla, i són una ratlla, és, bueno, mira, la millor és la gràcia, no? Calla, que es veu que les té. Perquè després, quan comences a aprofundir, sí que diu, bueno, ja, però és que té unes ratlles verticals i després té unes així com obliques també blanques. I tu, hòstia, clar, ho expliquen d'una manera, ho fan molt divertit, ho fan amb un to humorístic. Clar. Humorístic, d'acord? Estàs tota l'estona pendent de tot el que passa, del que fan, dels gestos, de com es parlen entre ells, de com es miren, de com es mouen per l'escenari. És una passada. Està molt bé. Llavors, un d'ells, d'entrada ja sí que li fa, imagineu-vos aquí, al Francesc Orella, el que fa el personatge d'Ivan? No, l'Ivan és l'altre. Bueno, m'ha recordat els tres noms. Clar, és que ells ja per si mateixos tenen tant de pesa a l'actor que hi ha, però t'oblida, són ells, són ells. Què li diu la veritat? Des del primer moment, dic, escolta, que snob que t'has trobat, que t'has tornat ara, no? Exacte, exacte, l'emperador està desnuda, sí senyor, qui se lo dice? I nadie se lo dice, todos se rient, hasta que llega un niño o no sé qui és que li diu, home, però si no l'emperador va desnuda, no? Bueno, doncs això. I en canvi l'altre, és el personatge, o la persona, que vol quedar bé amb tothom. També perquè té, clar, és més pobra d'esperit, el pobre té més problemes, havia treballat pel sector del tèxtil, i ara es dedica a la papereria, clar, pobra, així, de comercial, no? I ell intenta quedar bé, no? Diu, bueno, escolta, cadascú que sigui feliç com sigui, si a mi li fa il·lusió, compres un quadre, doncs tu, ja està, però jo què he de fer d'això? Doncs que se'l compri, i jo, el pot pagar, no? Doncs ja està, i si ha d'agafar, demanar un préstec, doncs que el demani, jo què sé, a mi no em fiquis en això, no? I l'altre, que no, que li vol dir les coses a la cara, sigui com sigui, si estàs de barallar, et baralles, no? I llavors ja està una miqueta, tota l'estona, al voltant d'aquesta idea, no? Veus que també, els dos, que han dit les coses clares des del principi, no? Per entendre'ns, són els dos que tenen més força, també, són els que tenen més carisma, i d'alguna manera, es barallen per l'altra, no? Clar, és que aquí pot haver-hi moltes lectures, una miqueta són els dos, poden ser, mira, dos partits polítics, poden ser dues idees, pot ser dues tendències, pot ser dos, no? Dos modes, pot ser, no? I l'altre és el que està allà marejat, a veure qui li fa cas. Si dic a l'altre que sí, l'altre ja no m'estimarà, ja no voldrà ser amic meu. Si li dic a l'altre, escolta, però per què és de cantar-me per un o per l'altre? Que no podem viure bé tots tres? Que no podem conviure? És clar. És un missatge molt maco també, no? Amb el temps que estem, tan convulsos que estem vivint, no? És cert, és cert. Molt, molt, molt, molt, molt. Fantàstic. I després ja com acaba, com no acaba, però bueno, és el de menys, això ja és... Molt bé, doncs mira, recuperem-nos una altra vegada. Però la Llesmina Retza fa molt bé això de treure la part fosca de les persones. Recordeu aquell altre? Com es deia l'altre que també va fer fa poc? Bueno, també la fan de tant en tant. Que eren també dos matrimonis que es reuneixen a casa d'un d'ells amb motiu que els nanos van junts a l'escola i un dels nanos li ha pegat a l'altre. Ai, com és dir això? Llavors els papes es reuneixen per parlar del tema i... I van fer la pel·lícula que sortia la... Sí, no me'n recordo ara. Bueno, ja ho pensarem. Però vull dir que s'ha de aprofundir molt en aquesta... L'ha de fer Roman Polanski. Roman Polanski, sí, la pel·lícula, sí. Ja en sortirà. Sí, sí. Apareixerà. S'endinsa molt bé amb aquestes parts fosques de les persones, no? Aquests enfrontaments i aquest treure el pitjor de la part més atàvica que tenim dins. Doncs res, ens queden 20 minutets, 20 i pico. Jo faré un tàndem d'aquests i després deixem els últims 10 minuts per parlar tranquil·lament de Corazó de Potenquim. I així ja parlem i parlem de la Revolució Russa i tal. I d'aquesta manera ho llancem. I començaré parlant del bebè jefazo. Ole, ole, ole. Bueno, a veure el que diem de tant en quant ja sabeu que aquí ens agrada veure aquestes pel·lícules d'animació perquè a vegades són sorprenents, a vegades no. Evidentment estem parlant d'una pel·lícula més acomodatícia, més per entendre'ns, per un públic potser més infantil, però tampoc és el que diem, que aquestes pel·lícules a vegades de dibuixos animats, doncs home, una miqueta tenen molta mala baba, les coses com siguin, no? És una història molt tonta, no tonta, bueno, sí, una cosa normal és una família que té un nen, un nen que ja té sis anyets, no? I que és feliç perquè ho té tot. És a dir, no ho té tot, vull dir, té l'atenció dels pares, bàsicament, no? Doncs fan, té una imaginació desbordant, el nano, és una bestiesa, no? Aquest nano que sempre, doncs, s'imagina que està al desert i que està a l'Amazones i que fa d'explorador i que fa d'astronauta, vull dir, és allò que és constant. I els pares, doncs clar, solament tenen un ús parell, és l'únic que hi ha a la casa i fins i tot tenen la cançó que li canten els pares al nen per anar a dormir, el conte, els quatre contes que li han de llegir, vull dir, la vida està organitzada al voltant d'ell. I no li han dit que està embarassada la mare, no li han dit, i no s'ha adonat el nen, imagina que també és una edat de cinc anys, sis anys, i arriba un moment que li diu, aniré a tenir un germà, i ell diu, no, si jo estic la mare de bé, així, clar, no em fa falta res. I llavors, hi ha un moment determinat en què, el típic, no, doncs se'n van a l'hospital a tenir la criatura, se'n van a portar la criatura a l'hospital i es veu com arriba aquesta criatura. Clar, tothom pensem... Exacte. Llavors, hi ha un món paral·lel, mira, avui la torres clara va del mateix que hi ha un altre espai en un altre lloc, en el que es creen els bebès. I aquests bebès tenen dues opcions, o és un bebè que va directament a la família, a la família, pareix family, cap allà, o la que se'n van cap a l'office. però d'oficines. És a dir, es creen bebès espacials que neixen amb intel·ligència, amb capacitat de reacció i que ja surten en comptes vestits amb el bolquer, surten amb un tratxo i una corbata. I són els bebès jefazo. I aquests són els intel·ligents, els altres són tontos, però tontos no, són inconscients, són bebès, són bebès, que riuen, que fan bombolletes amb la... tot o típic, que fan uns bebès petitonets i ells en canvi no, ja surten amb el maletín, amb tot i tal, com Déu mana. i els hi toca un d'aquests. Però no, no és que els hi toqui un d'aquests, vull dir, realment són gent que tenen una missió, d'acord? La missió és arribar a la Terra per entendre'ns, imagineu això que és el que estic dient, que això és una imaginació desbordant absolutament, no? Per intentar, doncs, bueno, trencar amb l'amor familiar que hi ha entre pares i fills, entre mares, entre pares, sí, exacte, ho dic bé, pares i fills. I, per una altra banda, per lluitar contra un gran monstre de mascotes, què us heu fet ara? No me'n recordo. Bé, és un... vull dir, que està creant la mascota ideal per apartar definitivament els nens, també, del vincle paternal. Que la cosa té tela, eh? Sí, sí. Que no és tan fàcil com sembla. No. I els pares treballen amb aquesta empresa de mascotes. I llavors, ell té una doble funció, però a un costat, plantejar aquesta no tanta vinculació amb el nen únic, vull dir, que hi hagi un partit i, sobretot, lluitar contra això. És boníssim. És boníssim, perquè, clar, el nen entra per la porta, vull dir, agafat amb braços, però vestit amb corbata. I, clar, i el nen diu, però no veieu que va vestit de tratxo? I no. I l'altre, clar, el típic, quan vol fer el paper, quan vol quedar bé amb els pares, plora, com un nen, però al moment que es gira, clar, gira i a lo millor li tira coses al germà, vull dir, consciència, li diu coses i li insulta. Bueno, és boníssim. És boníssim el joc aquest, aquests canvis, no de reaccions, no? I com al final tots dos es posen d'acord, més o menys, fa una entente i finalment, doncs, bueno, finalment no, amb el de curs, defensen la terra d'aquestes mascotes meravelloses, no? Que són, oh, quan surten la mascota, quan presenten la mascota públicament, tothom fa, allò que fas com un cos maco, abandonen els nens, no?, i van a buscar la mascota, m'entens? Llavors aquí hi ha tota una mala baba de rarafons que dius que està molt bé, no? Llavors són mascotes que mai creixen, estan estudiades genèticament, perquè tinguin sempre, a més, el bebè jefazo ha de prendre sempre un bibaró especial per no convertir-se en bebè, realment, m'entens? Per tenir intel·ligència, llavors si no l'hi té, de cop i volta se'l seu començar a fer, clar, i llavors quan pren allò el treball i diu, què passa, què ha passat? Amb una veu així profunda, què passa, no sé què. Aquesta veu que dius tu em sembla que és d'Àlec Baldwin. Exacte, és d'Àlec Baldwin. Sí, sí, sí, vull dir, és boníssim, és boníssim, clar, vull dir, que jo vaig ser en versió doblada, no?, però està molt bé, és una tonterieta, però molt ben feta, molt agradable, molt ben pensada, i molt agradable de veure, per tant, mira, us ho recomano. el trailer de tenis fa molt bona pinta, si jo tenia ganes, boni, ja amb el que estàs dient, ja segur que la miraré. Ja està molt bé, bueno, el que dic al final, perquè al final està molt bé, perquè és una mena com de, bueno, de tornada, de reinici, no?, de les coses, però bé, ja això no ho dic. Molt xula. I de segona, ja que estem parlant també de mons paral·lels o d'espais una miqueta curiosos, bueno, La Torre Oscura, La Torre Oscura és un mamotreto de vuit llibres que jo m'he entomat en el seu moment, no?, a més, els tinc tots a casa i és així, a la biblioteca, de l'Stiffen King, que és una persona que jo no sé com escriu, si escriu a quatre mans o jo què sé, perquè és impossible aquesta persona escriure o té cinquanta negres allà que n'hi escriuen, perquè jo no acabo d'entendre. Tot la família ja. Sí, sí. Llavors, és una, clar, tothom diu que aquesta pel·lícula és un meravellós, una meravellosa pel·lícula, una meravellosa pel·lícula de bona vora no, vull dir, en relació amb el que seria una futura sèrie, un capítol pilot molt ben fet i que donarà part al que serien els vuit llibres, d'estí thinking. És com una preqüela, mai millor dit, perquè clar, hi ha tantes coses que pots agafar dels llibres que no s'agafa gairebé res. S'agafa els personatges principals, que és el pistoler Roland, el Walter, que és l'encarnació del mal, i el nen que es diu Jack Chambers. Aquests tres són els personatges principals. Matthew McConaughey és el que fa de dolent, diguem, del mal, d'aquest Walter. ja hi ha el pistoler, el pistoler és de pell negra, és negra, cosa que el llibre és tot el contrari, és el típic pistoler de cabell blanc, de blanc d'ètnia, vull dir, atrotinat, vull dir, és diferent, i el nen que sí, que es cita el que us va a estampar, que és la mateixa idea. Llavors, què és el que passa? en general, per explicar, perquè això és impossible, explicar-ho ni en dos minuts, ni en quatre minuts, ni en quinze, és simplement que hi ha aquesta mena de món, que és el món nostre, que tenim nosaltres, és Nova York, lògicament, ho ambienten allà, perquè Stephen King sempre ambienta amb el seu país, sigui on sigui, i en aquell Nova York existeixen portes que s'obren altres dimensions, altres espais, d'acord? Però bàsicament hi ha una porta que ens porta a la torre fosca, aquesta torre fosca és una torre que és el que vincula la realitat amb el que seria la realitat amb el món, com t'ho diria, és a dir, el que seria el que veiem nosaltres amb un món paral·lel, que és un món que està dins del món de les màquines, però com si fos un segle anterior. O seria homes, me parece. Això és complicat. Et s'ha vist la cara. És complicat. És a dir, en refereixo, tu tens, amb el món on estem nosaltres, que és el real, per entendre'ns, tot funciona perfectament. Llavors, hi ha un món paral·lel que és com si fos cent anys enrere o més enrere. Tipus matrix, tipus origen. Exacte, on la gent vesteix d'un tipus segle XVIII, XIX, més o menys, no? I que hi ha unes màquines que generen una torre fosca, que dona la llum del món, és a dir, la que realment dona aquesta mena de percepció més divina, no?, de l'espai. I llavors, dins d'aquesta lluita sempre típica del vell al mal, que és una cosa molt típica amb la música, amb la història, amb l'art i amb el cinema també, doncs hi ha el bo, que és el pistolero, i el dolent, que és el Walter, i és la lluita entre tots dos. Un és l'encarnació del diable i l'altre seria com una mena d'arcàngel Miquel que lluita contra el mal, constantment, i el nen és com una mena de messies, mira què et dic, una mena de visionari, una mena de profeta, millor dit, no?, i que és el que intenta catalitzar aquests dos mons, i aquests dos vincles. Clar, és la lluita d'un món per aconseguir l'altre i de l'altre per sortir-se'n de l'altre. Allò que és una mica complicat, insisteixo, però a mesura que vas veient vas entenent, no? I llavors aquest dolent el que agafa és els nois que tenen aquesta capacitat visionària per donar més força al seu món i el seu món cada vegada que és més fort obre més portes, no?, i va accedint a altres dimensions. Clar, això és una cosa infinita. I el llibre ho explica molt bé, els llibres ho explica molt bé tot això i es creu que és el pilot de la sèrie que vindrà dels llibres. I encara em falta un personatge que em feia molt a Teresa que era un gos que es deia Atxo, Atxo, Atxo, perquè era un gos que parlava, d'acord? I aquest gos és un gos que l'acompanya sempre al nen, aquest nen té 13 anys o 14, vull dir, és un noi, és un preadolescent i tal, i aquest gos és molt important a l'obra, imagino que això a l'obra, vull dir, la pel·lícula que no ha sortit, i t'imagino que la sortirà i tal. Però bé, millor és veure-la perquè d'aquesta manera entendreu aquests canvis d'espais i el per què fa una cosa i fa l'altra, però sobretot és una cosa molt banal, molt banal en l'aspecte que aquest vincle d'un món i l'altre és una mica això, quin té el poder, si és un o l'altre, qui té la capacitat de demanar si el bé o el mal. Hi ha això de les altres dimensions, no? que moltes vegades s'ha sortit al cinema i a les dies llibres, per això dic. Però bé, la pel·lícula en si està molt correcta, és bona, té qualitat, té uns efectes espacials magnífics, els personatges estan ben portats, més o menys ben portats, tampoc és per tirar coets, sincerament, és Matthew McConaughey, funciona sol, i el que fa de pistoler, no recordo on va sortir en una d'aquestes pel·lícules últimes, les típiques pel·lícules de gent de color, perquè hi ha hagut aquesta... Sí, hi ha pel·lícules als Òscars, i hi ha sempre... Però de si de western, el Django desesperado, no era aquesta. No, no, no, no sé si era o el Dofellos d'esclavitud, o una cosa... Aquelles pel·lícules que són, que sempre dic jo, que estan pensades pels Òscars, que són pel·lícules fetes amb gent de color, dirigides per gent de color, i és una cosa molt... que a mi no em sembla ni ben... em sembla perfecta, però em refereixo que sembla que estigui preparat per guanyar uns Òscars per agafar la tassa de la gent de color a Nord-Amèrica, l'afroamericà, no? I això fa una miqueta de pes, vull dir que estiguin inclosos dins dels repartiments i fora, no? Hola, soc el documentalista Miquelet, i aquest que parleu és l'Hidris Elba. Vale. I aquest que ha fet? Un moment. Espera, que vam més ràpid que aquí. L'internet no va bé. No, però aquí tranquil. No preocupis, ja. És que em sona... Bueno, Feia de Guayar. Ah, de Guayar, vale, vale. Aquesta sèrie... No, no, i hi ha més pel·lícules, aquest nom és bastant conegut, eh? Sí, sí, sí. És que el Caldeus dius jo l'he vist algun lloc, aquest home, però més d'una vegada. Tot alguna més coneguda, que, bueno, Loc and Rola, que és més antiga, tal, tal, tal, tal. Però alguna més... Bueno, va sortir Prometeus, que ara enviaçarem, no? Bueno, no, millor parlem de La Corazada perquè ens queden 10 minutets, American Gangster... Sí, suposo que va sortir en pel·lícules d'aquestes de... Sí, que et sona. De persona de color, no? Però és molt creïble, eh? Fa molt bé. Sí, sí, sí. Fa molt bé el tio, vull dir, és un senyor gran i tal. Parlem de La Corazada, millor, perquè ens queden 8 minuts i mig i parlem, parlem. Parlem, correcte. Doncs com s'ha introduït ara, ha estat l'aniversari i 100 anys de la Revolució Russa, que és una revolució tan important a la història i que, bueno, que significava el fi de la història i al final, doncs no... Com a ser així, no? No, no, clar. La fi de ella mateixa, bueno, uns anys després, bastants anys després, no? 70-80 anys després. Bé, llavors, aquest jove que és Sergei Ensenstein, que era un geni del cinema, doncs era plan càrrec de fer una pel·lícula d'aquestes patriòtica, no? Per una mica per clossar totes aquestes fites de la Revolució. Estem parlant del 1925, ha passat, diguem-ne que s'ha consolidat tot i ha acabat la guerra de... la guerra d'Aberia i després entre els blancs i els efectos rojos i tal, i això ja està consolidat i, bueno, doncs arriba el moment que rep aquest encàrrec i de fer una pel·lícula sobre fets revolucionaris. Ell tria, en comptes d'uns fets més recents, com serien els del 1917, un tsunami anteriors, que és l'any 1905, una revolta dels marineres de l'Odessa contra el Far, per les condicions ja que eren una mica intolerables, doncs ja començaven a haver-hi revoltes abans de tot el desencadenant de la Guerra Mundial que va acabar d'esfermar-ho tot, doncs bueno, ja hi havia un malestar i aquesta revolta va acabar malament pels revoltats, va ser sofocats en sang, però, diguem-ne que va ser una cúspira del que vindria després. Sota aquesta per aigua, en sis temps, fa una pel·lícula que ha quedat, la Col·laçat Potenkin, que ha quedat com una de les fites del CTE Art, sobretot per la innovació tecnològica que va suposar, no? Primer, en blanc i negre, muda, com no podia ser d'una altra manera el 1925, 70 i escaig minuts de metratge, i les claus o la clau, diguem-ne, d'aquesta pel·lícula en la vessant més tecnològica, més tècnica, va ser que va començar el muntatge com s'entén de la manera moderna. Sí, senyor. Van haver-hi altres que van fer ja, que van començar, més pioneros, que es munta una pel·lícula, agafo processos de metratge i els intercanvio i poso coses no directament relacionades amb això que estic veient, sinó escenes de fora que pot estar pensant algú, començo ja amb aquesta tècnica, insisten, li va donar carta de naturaleza, li va portar aquest muntatge a la seva maduresa i a partir d'aquí ja comença el que s'entén com muntatge tècnic i el muntatge que es diu psicològic, allò de jugar amb les, no amb les imatges per si mateixes, sinó amb la resposta que estan generant en l'observador, en l'espectador i de jugar amb l'estat emotiu que jo vull en aquell moment que ara necessito unes imatges que causin molta emotivitat o ara necessito unes imatges que rebaixin aquesta emotivitat o que vagin per un altre tema més, a les arrels més racionals de la persona o, bueno, aquí, en aquesta pel·lícula, aquests primers plànols dels, dels oficials russos ja cridant i dels, i dels, tot allò, és una pel·lícula propagandística, no?, d'aquesta evolució i llavors, clar, era allò, els mariners allà vivint la llibertat i aquests anells allà i amb els plànols i tot, bueno, tot molt, molt vívid, diguem-ne, i aquesta pel·lícula té escenes mítiques que després s'han reproduït i és l'escena de l'escalinata tan comentada del port d'Odessa on estan avançant allà els cossacs allà amb tots els fusells que van disparant contra, van baixant les escales i disparant contra la multitud que va cayent allò heroïcament i al mateix temps va cayent el carrito del bebé i llavors es veu-lo al muntatge com va passar. És un muntatge en paral·lel, això que dius els cossacos, bum, les escales, com va cayent, bum, i això és meravellós, això s'ha fet després en els especables, en els nens, s'ha fet en moltes i aquesta, la imatge aquesta del padrino quan està ell allà, saps, també és un joc de muntatge, no?, de que està, renuncies a Satanàs al final, si renuncio, pam, maten a un, i renuncies no sé què, el matí, pam, és un mateix, diguem-ne, és una semblança, si queres, no el mateix, però diguem-ne, que és jugar amb aquest muntatge i és... no hi ha caigut, veus, amb aquesta comparativa, molt bé, molt bé, no hi ha caigut. I és això, és la innovació tecnològica que després segur que s'ha superat, no?, però a mi m'agrada molt quan una persona fa una... els innovadors, els que fan per primera vegada alguna cosa, d'alguna manera, tot i que la capacitat tècnica després es veu superada forçosament per les evolucions i pel pas del temps, aquesta persona que ho ha vist per primera vegada té una mirada diferent i si la mires veus coses que potser després no t'han sabut donar. Després segur que han millorat tècnicament el tema i no podia ser d'una altra manera, però en tot l'art, en moltes coses, això és el pioner de l'estil musical, el pioner de l'estil arquitectònic o l'estil pictòric o l'estil literari i l'estil també cinematogràfic. Aquest que fa el pioner sempre et dona aquesta mirada que si la mires atentament dius que aquest tio tenia en el cap o va parir en el seu cap i per tant diguem-ne que li va venir la idea li va venir d'un altre estrato diguem-ne més tocant el que és la immortalitat llavors pel·lícula fantàstica que jo no he pogut veure el cinema i això ja ho em té perquè he vist pel·lícules aquestes antigues que són fantàstiques aquestes pel·lícules mudes que les veus amb piano i tal i una pantalla gran i tal però aquesta no he pogut veure-la i bueno és una deuda pendent que suposo que podré igual ara potser ara fan algun tipus de cicle amb això de doncs podria ser a la filmoteca exacta ara entrem diguem-ne en l'any del centenari de la revolució i segur que hi ha moltes coses d'aquesta jo imagino que tant la paraula potent com Huelga com Octubre que són aquestes pel·lícules que són totes de l'Einsenstein a fer cap a aquest toc propagandístic no sé si eren prèvies o anteriors o posteriors però estan aquí marcades és a dir és el que diem és una magnífica pel·lícula de recordar i a partir d'ell malament rai bueno volíem comentar l'únic que ens queden dos minutets que va haver no fa gaire fa dos anys aquella pel·lícula d'Einsenstein en Guanajuato exacte que és aquella pel·lícula inacabada que va intentar realitzar que era Viva México crec jo és una mena d'obsès de la perfecció fins i tot visual estètica que fa sempre té un deute amb el barroc pictòric és un estet absolutament el senyor Greenaway absolutament i jo crec que aquí fa una mena d'aventura sobre aquest Einsenstein embogit absolutament una persona que segons ell o segons l'ha volgut veure no es presentava aquesta part més frívola era un tio bastant frívol i també era homosexual i llavors a partir d'aquí es veu la relació que té amb un noi màxicà i a la vegada també es veu dins d'aquelles escenes corals que ell fa sempre al voltant del llit és que és un senyor el senyor Greenaway si l'estudies és que jo he vist tot el Greenaway sóc un forofo raro però en refereixo no perquè és un person a mi em genera coses creatives aquest home allò que m'està fent ha fet coses de Rembrandt meravelloses ha fet obres és el millor que ha representat de Rembrandt a internet al cinema però bàsicament és això també es veu tota aquesta gent que està al voltant per fer la pel·lícula que li està dient estàs demanant molts diners no arribaràs no podràs no sé què i al final com acabar amb la seva vida fins i tot que és el moment en què Hitchstead morirà és tot aquest procés final de la part més una mica desconeguda del senyor Hitchstead amb aquesta època de Mèxic no tota l'època prèvia quan ja era un geni quan ja era considerat una persona important bueno imagino que la revolució és revolució la revolució russa la revolució mexicana gairebé és aquesta la idea imagino és el que hi ha molt bé hem parlat de tot com a botica vull dir jo Déu-n'hi-do adonat de si clar que sí doncs ens veiem la setmana que ve ens escoltem i tant adeu-siau adeu-siau adeu-siau adeu-siau adeu-siau adeu-siau adeu-siau adeu-siau adeu-siau adeu-siau adeu-siau adeu-siau adeu-siau adeu-siau adeu-siau adeu-siau adeu-siau adeu-siau adeu-siau adeu-siau adeu-siau adeu-siau adeu-siau adeu-siau adeu-siau adeu-siau