De Hiperion a Osho: llibres, sèries i cinema — Wild Wild Country, Molly’s Game, Tom of Finland i Campeones

Doncs hem vingut-nos un dia més, un dissabte més, al Depilònia i que res, que ja acabem la temporada, com el que diu la cosa, eh, família? Encara no, eh? Queden una miqueta junts... Queden tres programes o quatre, eh? Clar, per Sant Joan ja estem de vacances. Exacte, exacte. No, vacances no, estem pensant en la propera temporada. Això sí. No descansem mai, no? Sí, sí, sí. Nosaltres sempre connectats. Clar, clar, no, és quan hi ha... Això és el furor del dragón. Clar. És quan tornem a fer el nostre... Bueno, doncs anem a parlar amb la direcció, per fer el nostre nou contracte multimilionari. Sí, sí. Cada any fem, no? Cada any és el mateix. I aquest any haurem de demanar més perquè l'audiència... Home, hem de negociar, hem de negociar aquí una alça, eh? Moltes vegades molt més. És com a Neymar. Sí, sí, com a mínim que ens ponguen aquí uns bocadillitos de algo, quasi de parnaïrica. Jamás que estaria bé. Un brunche. Molt bé, doncs estem, això, com dèiem a Babilonia, estem amb la Rosa. Què tal? Hola, bona tarda, molt bé. Ah, mal, fa aquí, com sempre. Tu, guapíssima, em va agradar molt aquesta camisa, eh? Gràcies. De floretes. Molt, molt, molt. Gràcies. Nacho, que va de Tejano, eh? Ojo, eh? Aquí va de worker, eh? Total, allò. Com es diu Tejano, com es diu això? De denim. De denim, sí, sí, de veritat. I el David, que va quadriculat, eh? Sí, jo, com sempre. Sí, sí, sí, perfecte, de mantel, no? I jo vull de vell. I el Cesco, que va en plan professor aquí, molt xulo. És una mica modernet, eh? Sí. Sí, avui venia de moda. Vinga, que sigui més alternativa. Amb les sabates, amb les cibelles que he vist jo aquí, eh? Sí, brillants, eh? Aquí, categoria, categoria. Un punto, un punto sado aquí, una cosa. Muy modernet, eh? Sí, sí, les 50 sombras de Cesco, dios mara, adéu, Cesco. Què més voldries? No, però són liberades, ara. Que és la tercera pel·lícula, que es diu Liberades? No he vist ni la primera. No, no, no, jo la primera. No repel·la, no repulsa. Horroroso, horroroso. Horroroso, horroroso. No, jo tampoc, no. Bueno, doncs avui parlarem solament... Solament, no, parlarem bàsicament de llibres i de pel·lícules. El David es parlarà d'Hiperion, algo romano. ¿Me suena a mí esto? No. No? O la lia o parda. Bueno, doncs del que ella ens parlaràs, ara no, però no ens preocupem. Una pel·lícula que es diu La Ràdio de Piedra, que és un llibre molt petit, molt costumista, que us recomanaré, que està molt bé, que està molt simpàtic, que ja parlarem. I parlarem també de Los perros duros no bailan, del Peres Reverte. Sí, guau, guau. Que jo la deixe i la Rosa ja ens explicarà. Jo, estoicament, el vaig acabar. Vale, vale. Ho comentarem. Pel·lícules, abans de res parlarem d'una sèrie, Wild Wild Country, que el Nacho ens comentarà. Correcte, una sèrie de Netflix que ha tingut molt bona acollida i que, veritablement, que parla d'una història, un tros de la història americana, d'una secta que es va fundar ja a Oregón i que del no re, diguem-ne, i en un paro van construir una ciutat utòpica amb una dimensió que, bueno, que al final va tenir una dimensió nacional als Estats Units, a l'Amèrica de Reagan, que va ser bastant interessant i era un tema que jo no coneixia i que ens hem quedat bastant flipats del que va passant allà. Sí, sí, com una cosa que no coneixem i sempre és original, no?, el fet de conèixer història. I amb una potència argumental, que és de la pròpia realitat, que ja veureu que... Molt bé, doncs els comentarem, clar que sí. El David ens parlarà de Molly's Game, que, bueno, que està embugit amb la Jéssica, no?, Chastain, home, estava guapa, estava guapa. Sí, sí, sí, val la pena, no?, però la pel·lícula... Sí, ara l'explicaré. Vale, ja l'explicaré, l'explicaré. És molt bona actriu, també. Clar, clar, clar, clar. I jo parlaré d'un biòpic que es diu Tom of Finland, que és dibuixant, tan peculiar, que realment ha fet un documental. Ah, bandido, eh?, i la cosa... No, però és que és un documental que... És un biòpic que està molt ben parit, eh? Com de Finlàndia. Sí, sí. I després parlaré també, bueno, d'una pel·lícula, me la carregaré, de tant en quant ens carreguem una pel·li, una somnia dentro de tus sueños, es diu així la pel·lícula, i el títol ja dius, eh?, doncs sí, em vaig posar amb aquest benenjenal, dels meus i va ser un desastre. I ho comentarem. Tinc una lletur rosa, campeones. Rosa, no sé què he posat jo aquí. Què hauràs posat tu aquí? No sé què he posat. He leído capones, imagina't, no?, i va escriure ràpid. El David es parlarà de 12 anys d'esclavatge, i la Rosa es tornarà a parlar d'una habitació en convistes, James Ivory, no?, que també, eh?, aquest senyor... Una pel·lícula d'època. Sí, sí, d'època, d'època. Molt bé, doncs David, digue'ns això d'Hiperion, que és, perquè jo ara m'hi parlo. Uf, aviam. Es vol que es veu... Jo no coneixia l'autor d'aquest llibre. És tota una saga, eh?, dintre de... Aquesta és la primera de la saga, però si els pilars de la ciència-ficció diuen que és l'Arthur C. Clarke, l'Isaac Asimov, el Frank Herbert, doncs aquest és un altre, es veu. Jo no ho sabia, no el coneixia. Qui és? Dan Simons. Ah, sí, Dan Simons, sí. Dan Simons. Que ara està una mica en boga, perquè el canal AMC, em sembla que és, fan la sèrie de Terror, que és també un llibre d'ell. Està basat en un llibre d'ell. Que no té res a veure, eh? No és ciència-ficció ni molt menys, eh? És fantàstic una mica, no? En gènere una mica fantàstic. Sí, però surt un element... És una reconstrució d'una història real amb un element fantàstic que s'ha inventat ell. Sí. Bueno, que s'han inventat la sèrie, es veu. O la sèrie, o no sé si ell va estar per mi. No ho sé, no ho sé. No sé si a la novel·la surt així. Jo diria que sí, però bueno. No ho sé. Bueno, el fet està, és que el llibre que us parlo no té res a veure amb la temàtica que parla de Terror, sinó que la temàtica és de ciència-ficció. D'acord? I sembla que l'obsessió de la majoria d'escriptors de ciència-ficció és intuir que la nostra societat amb el temps es anirà expandint. Ja no només s'allotjarà el planeta Terra, sinó que d'alguna forma no es anirà ocupant altres planetes. Sí. amb tota... Està molt ben... El paio que l'ha escrit està molt ben documentat, el Dan Simons, perquè... Bé, pels elements tècnics i tecnològics que ens explica al llarg de... M'estic acabant el segon llibre, que és La caïda d'Edip Erion, que d'alguna forma és el mateix llibre, però una continuació. Llavors, estem en un futur d'aquí uns 700-800 anys, més o menys, en què conviuen doncs tres tipus de societats. L'hegemonia, que és tota una xarxa de mons habitats, uns 200 i pico mons, que l'home ja ha pogut anar... Colonitzant. Colonitzant. Al principi amb naus que sobrepassaven la velocitat de la llum, i amb el que ja diuen les deudes temporales que acarreava això. Això què vol dir? Que si tu viatjaves de planeta A al planeta B, això, tot i que anessis a la velocitat de la llum, t'ocupava un cert temps. És allò que vam veure al planeta del cim, si us en recordeu. Doncs, durant aquest desplaçament, la gent que estava al planeta A, doncs, evidentment, per ells passava molt més temps, que no pas per tu, com jo era un viatge de mesos, però per ells eren, al millor, 20 anys. I tenies una deuda temporal tu de 20 anys respecte al planeta A. I hi havia gent que fins i tot que es dedicava a això, anar viatjant, eren viatjants, i al millor ells, ostres, la seva vida, que per ells era una vida que passava normal, en temps normal, però de cara als planetes, doncs, era una vida que gairebé consumia la vida de tot un ésser. Sí. Val. Doncs, això que us deia, hi ha tres elements. L'hegemonia, que diuen la ret de mons, que és tota una unió de mons amb un líder que els governa tots, més o menys, val. amb un exèrcit molt poderós i tal, després uns que es diuen els éxters, que són uns humans que van marxar de la Terra abans que marxés tothom i que aquests no van evitar cap planeta sinó que es van adaptar a viure en naus espaials i a l'espai. Ah, mira. i són com un misteri pels que viuen a la ret de mons. I després hi ha el que és el tecnonúcleo, que és un alliberament, o sigui, els, diguem-ho així, intel·ligències artificials que han pres consciència de si mateixos i han creat un contrapoder a l'humà. Però un contrapoder tan poderós que fins i tot li donen un regal als humans, però és un regal que més endavant veurem que és enverinat, que és el que es diuen ells els telelectores, que simplement és unes portes que creen forats de cuc entre els quals pots tu passar d'un planet a un altre sense cap mena de problema. Sí, sí. O sigui, són unes portes que tu dius me'n vaig a Marti i travesses la porta i ja estàs amarrat. Com teletransportar-te, no? Què? Com teletransportar-te, no? Sí, sí, sí, però automàticament. Tu ni notes res, es veu. Fins i tot és que l'escriptor ho arrodoneix, ho complica. Fins i tot els més rics tenen el que es diu cases multimundo. Què vol dir? Que tu tens una casa i tens... Una segona residència. No, no, no, no, encara més sofisticat que això. Tu tens una casa i potser una habitació la tens en un món. L'altra habitació la tens en una altra perquè la porta que tu travesses del menjador a l'habitació t'ha portat a aquell altre món. Carai. Original això. Per exemple. Això mola, eh? És una miqueta la idea del castillo ambulante, eh? Ah, sí, sí. Una miqueta. Sí, sí, sí. La idea per aquí, tema, eh? Una casa sencera. A per aquí. Sabe, molt interessant. Juga amb això. Clar, pensa que hi ha una xarxa, inclús hi ha un riu que travessa diversos mons a través d'aquestes portes. Uh, carai. Clar, ostres, ja... Clar, mica, mica... Tot això t'ho has d'anir imaginant, no? T'ho has d'anir imaginant, però clar, clar, dona una riquesa aquí. Però què passa? En tot element organitzat, quan apareix, i controlat sobretot pel tecnonúcleo aquest, que és com un ent que ningú sap on està, és un misteri, ningú coneix on està aquesta, però en canvi és el que dona, entre cometes, podríem dir-ho, el servei d'internet. Pensa que el llibre està escrit l'any 89. Aquella època internet no existia. Clar, clar, clar. Llavors, tothom està connectat a el que es diu un comlock. Un comlock és com un visor en el qual tothom... És que fa una visió del que estem avui dia gaire veia, no? I llavors tothom està com enganxat i té sensors ficats al cap i tothom està... Gaire veia qui es passa més connectat a la xarxa que no pas a la realitat, d'alguna forma. I això està escrit l'any 89. Home, ja és... Era més fàcil intuir-ho, no? Però això té mèrit. I... I ara s'ha anat al sant al cel. Ah! El que em volia explicar. Bé, bàsicament... Que no hi havia internet. Que en aquella poca no hi havia internet. Hi ha un planeta que encara no ha estat assimilat per la xarxa de mons, que el que passa és que aquell planeta conté una anomalia de temps. I aquesta anomalia de temps implica un ésser que es diu l'alcaudon o the shrek, em sembla que es diu en anglès. S-H-R-E-K. Què és l'alcaudon? Alcaudon és aquell ocell que agafa les preses i les clava en les espines dels arbres per consumir-les quan ho creu convenient. A l'espina o albar. Sí. Llavors, és un ésser que després averiguarem... L'ombre i la Tierra, les representacions... Sí, sí, sí. És un ésser creat pel tecnonúcleo, però en un futur que l'envia cap al passat per crear com una mena... per arrasar amb la humanitat. És complicat. És complicat. Però un cop entres... No, però és interessant. I el primer llibre es veu que es munta tota una mena religió al voltant d'aquest alcaudon i es fan peregrinacions anuals. I doncs, just en un moment molt crític que està a punt d'esclatar una guerra entre els éxters i els éssers humans, doncs, es genera, es crea una peregrinació de 5 o 6 peregrins triats pel tecnonúcleo per motius molt concrets i el primer llibre, Hiperion, ens parla de la vida, o sigui, ens parla del per què aquesta gent està fent la peregrinació. En aquest sentit, el llibre està molt bé i han de fer la peregrinació a un planeta que es diu Hiperion, que és on se suposa que allà està ubicat a l'alcaudon, però l'alcaudon està encerclat per unes dubles tombes del tiempo que li impedeix sortir, però es veu que s'estan obrint i quan suposadament s'obrin aquest alcaudon quedarà lliure i podrà, entre cometes, reçar amb la humanitat. I això vindrà a la segona part? Això vindrà a la segona part. Ah, vale. Me l'estic acabant ara. Ah, vale, vale. Llavors, misteri fins a setmana que ve. Continuarà. Però està molt bé, està molt bé, perquè ens parla de l'Església Catòlica que gairebé és vestigial, o sigui, queda no res, és un reducte. A més a més, està ubicada en un planeta que és d'Opàcem, perquè la Terra es va aniquilar, es va crear un forat negre dintre la Terra i va desaparèixer. Llavors, abans que això passés, tothom va marxar corrents, que es diu la Ejira, famosa. Ah, sí, sí, sí. O sigui, carai, quines condicions religioses, no? Sí, sí, sí. No, però un idolatiu, s'ha currat, eh? Val molt la pena, i està molt ben escrit, està molt ben escrit. Potser no arriba al punt que s'estigui llegint Juego de Tronos, potser per mi el George R. R. Martin potser encara escriu més bé, però aquest, ostres, Déu-n'hi-do, eh? Però aquest és conegut, el Dan Simmons, jo no hi he llegit res, però alguna cosa jo he escrit jo tenia referències, d'aquesta vèria. No hauria sentit parlar d'ell. Un bon escriptor, vaja, d'aquesta vèria, no? Molt bé, molt bé. Bueno, doncs vinga, ens quedem amb el misteri fins a setmana que ve. No podrem dormir en una setmana. Queda poquet, poquet. Sí, sí, molt bé. No, res, jo parlo d'un llibre, com és poquetes pàgines, també parlo de poquet, però el tinc que deixar molt bé, perquè és un llibre d'aquests petitonets, deliciosos, no? Que dius, agafes i es recomana, i dius, vinga, anem a mirar-ho, no? És un llibre que es diu La Ràdio de Piedra, d'un tal Juan Herrera, que és un escriptor novell, no? I que, bé, doncs són aquests llibres costumistes, no?, que t'ubiquen en un poble, no? Bé, no estem parlant concepte urdes i tal, ni molt menys, però un espai d'aquests de l'Espanya, de la guerra, de la postguerra, millor dit, però postguerra recentment acabada, eh? Vull dir, que en Franco fa un any que està, doncs, governant el que seria l'Estat. Anys 40. Sí, anys 40, exacte. Més que res, perquè és curiós, perquè és un poble que encara no coneixen la imatge de Franco. Ah, sí. Per això dic, perquè és una cosa molt iniciàtica, molt dels principis, no?, d'aquest senyor com és, no?, perquè entra en joc aquesta idea, no? La rèdia de piedra fa referència, com sabem, a aquella ràdio de Galena, aquella primera ràdio mínima, no?, amb la que es feia, doncs, amb aquella manera de fer... La Galena era un mineral. Era un mineral, una pedra i tal, no?, i a partir d'aquí es contactava i llavors només no podia escoltar una persona. Sí. Vull dir, es posava una mena com de... El meu pare no se n'havia fet. Sí, d'auricular, una mena d'algú, no? Feien servir un matalàs com a entena. O sigui, un somier de llit com a entena. Exacte, però ells, com són una miqueta més avançats, ho col·loquen a sobre del campanar. Ah, clar. O arriben a tenir aquesta opció perquè el capellà està interessat, no? Llavors, imagineu, és un poble, no et diu exactament on, no?, però fa pinta de macetàrio, allò que deia és una cosa d'aquestes de per allà, amb les típiques imatges d'un poble molt petitonet, un senyor que compra, o que es fa aquesta ràdio, llavors tothom va a casa seva a veure quines notícies hi ha del món, no? Llavors aquí entrem en el joc de la realitat i la ficció, vull dir, de fet de dir quines notícies són autèntiques i quines són falses, llavors ell juga a ser el centre d'atenció. Llavors és magnífic perquè et veus com arriba doncs el sec, no?, del poble, el tonto del poble, no?, que no és tan tonto, però bueno, és el típic noi que és un tio molt alt, molt desgarbat i no sé què, i a partir d'aquí, doncs també el capellà amb la seva germana Beata, hi ha tres noies que li diuen les lombrices, perdó, i li diuen les lombrices perquè són les cuidadores de les, com és llombrius? Llombrius en català? És correcte, llombrius? Crec que sí, no? Les cuidadores de les llombrius del poble. Ens entenem? Sí. O això ha de ser més clar? Vull dir, clar, que el cuido de les llombrius dels homes, però ho fan d'una forma, no diríem, perquè no fan la prostitució, és a dir, elles tenen necessitats, bueno, doncs com home o home o dona, volen tenir relacions i és una manera de fer com una mena de prostíbul, però fent un acte de caritat o un acte de fe. Ella s'ho passa bé a canvi d'estar amb senyors. És un intercanvi. Un intercanvi, que està molt bé, que és supermodern, però clar, això és un escàndol, lògicament, per al capellà, per al poble, en si mateix, però com sempre s'han portat tan bé i han estat els cuidadors de les llombrius del poble, doncs ningú es queixa. Ens entenem? Perquè és un tomadaca, clar, i és meravellós. I llavors, amb tot aquest impàs, imagineu-vos tota aquesta història explicada, no?, amb aquesta situació. El Dimas, que és el vell, ai, perdó, que és el sec, va amb el que és aquest noi que no és tan eixerit, no?, que resulta que aquest noi agafa la fama que és un magnífic amant, perquè és tan dolç, tan maco i està tan dotat, clar, i tot això es remou en un moment que ha de venir una persona, es lien amb una d'aquestes notícies, i que diuen ve Franco i ve un senyor baixet que no és Franco, fan un peripé amb una obra de teatre i tal, perquè hi ha un cas que es diu Menasalves, que és el gran dramaturg del poble, el que és el gran lletre ferit, el que llegeix poemes i tal, i llavors crea com una mena de farsa al voltant de l'arribada d'aquest, perquè, bueno, per una sèrie de qüestions, no? Clar, això es barreja amb un encant i amb una gràcia i amb l'arribada dels alemanys, perquè arriben els alemanys que necessiten, amb aquest espai crear un punt de connexió també, amb una antena que fa que millori la connexió. És un joc de cosetes petites que passen allà entre un benvenidor Mr. Marshall barrejat amb una cosa, no sé com dir-ho, vull dir, costumista, una cosa, la Ràdio de Piedra. És un llibre petit, però que té, no sé, té gràcia, no? És aquesta coseta que dius que bé que entra, no? I res, recomanable, i res, a l'estiu, això amb dos dies, que quan tinguem temps per llegir tothom, ho llegim en un moment. Per tant, val la pena, val la pena. Rosa, i ara parles del reverte, que tampoc és moure en el llibre, no? Los perros, no? No, no, i a més és molt curtet també, sembla, la enquadernació és molt així, molt tipus mitjà, però que va, es llegeix de seguida, són poques pàgines, perquè està imprès així amb poqueta lletra i lletra grossa, tu la lleixes molt ràpid. Ara costa una mica, eh? Sí. És el que tu comentaves abans també. Comença amb un cert interès, perquè és molt... A veure, és original, no? El plantejament és un gos, el protagonista és un gos. I de fet, com que... I fa una mica de referència al coloquio de los perros de Cervantes, que diu, des de que tuve fuerzas para robar un hueso, tuve deseo de hablar para decir cosas que depositaba en la memoria. Clar, dios, ostres, aquest paragraf del coloquio de los perros, pues igual és una cosa així, no? De injundia, no? Bueno, és la historia de un gos, que es... Por això dice, los perros duros no bailan. Bueno, jo pensava que era negro. És un gos que és negro, perquè a més li diuen així, negro, que viu en un barri, tenen els seus costums, sembla que van al bar, però és un aveurador, que és una fàbrica de whisky que surt un racholida. Ai, guai, el que fan és això, no? Sí, estan allà i beuen allà. Allà a veure el whisky, i bueno, mira, una miqueta paral·lelisme amb el món dels homes, però en un món marginal. Clar. És un món marginal. Hi ha gossos que allà que sí que tenen amus i viuen en una casa, d'altres no, o d'altres no més de carrer. I bueno, però aquest gos de seguida llavors que té una història una mica dura o tèrbola, no? I mica en mica allà ho desvella, no? Que havia estat un gos de baralles, de baralles a mort, senzillament, o sigui, ensinistrat a ser agressiu fins a matar l'altre, el contrincant, no? però bueno, no se sap com ha aconseguit alliurar-se d'aquell món i ara està vivint, doncs mira, com que s'ha refet, no? Bé, però resulta que després, això sí, té molta, no, molta no, com diria, sí que va, és curiós, no? Perquè va mencionant tots els personatges, tots els protagonistes són gossos, no? I gosses. I llavors, clar, sí que surten moltes races i això, clar, resulta com una miqueta, no? graciós, no? Doncs el negro, per exemple, és un creuament de mastig espanyol i fila brasilen, la Gilulfo és un podenco, la Margot Laporteña és una bollera de Flandes. Ah, sí, és boníssima aquesta. Sí, a més l'accento és de porteño, l'accento porteño, no? Alteo és un sabueso rossiciano, Susa és mestiza callejera, el Rudi, pues és alia Perlita la dos Queen, és un delicado caniche grisperla que tocava otra música. O sea, vull dir que és divertit, no? Perquè surten moltes races, surten un setter irlandès, un pastoral alemán, un xulo, Itquintle, mexicano, Doberman, Golden Retrie, Vertec, el Dalmata, bueno, surten, és que m'he intervingut en anar-los apuntant perquè li buscaré una motivació al llibre perquè és que si no no me l'acabava. Husky siberiano, Cocker Spine, bueno, jo crec que surten pràcticament, no sé si totes les races, però Déu ni d'o, no? I el Chihuahua no surt. El Chihuahua no surt, però al Chihuahua sí que hi ha una expressió, això també és original, no? perquè fan expresions com si fossin clagosos, no personas, per exemple, hi ha una expressió que diu me importaba un carajo de Chihuahua, o una altra que dice al que se le ocurrió no se le peló el rabo por estrujarse la imaginación, o una altra perro santo en contra de Dios santo por perro santo, o habéis oído ladrar de un tal Teo? Sí, sí, sí. Clar, aquestes cosetes et fan gràcia, perquè el veus en situació, no? Però? Però, clar, la història és una miqueta això fosca, de tornar una altra vegada i a un segrest, segrestant dos amics, i clar, tornant cap a aquell món, perquè aquí ha segrestat aquests dos amics, doncs gent que es dediquen a les baralles aquestes de Gossos, tu, i se les emporten allà amb unes gàbies, amb unes xaboles allà a les afores de la ciutat, no sé què, ostres, però és tot com molt, no? De tornar a connectar aquest gos, de tornar a connectar amb tot això, amb aquest món, però des del punt de vista que ell ja s'ha regenerat, o sigui, sí que entra, però no entra, bueno, no sé, és una mica de liu, no? I és com, després, com si volgués donar com un final exemplar, no? Aquestes, tot això ha de tenir un càstig, ha de tenir, no? Ja dic, a part d'aquesta originalitat, però clar, després com una novel·la com negra, de detectiu, no? Perquè aquest gos fa com una mica de detectiu, i va preguntant, i veus que hi ha una gossa mexicana que té els seus acòlits, no? La gent que està per ella, a canvi de drogues, i no sé què dius tu, no sé, això ja no. I a més, trobo que és sexista, també, és sexista, que no cal, bueno, valent que la novel·la, potser en aquests ambients, segur que el tema és així, però no cal, no sé. Estereotips, cauen els estereotips. Per exemple, hi ha dues expressions que, no sé, me la vaig apuntar amunt, quan parla d'un gos, curso, i dius, hombre, això s'ho podia haver estalviat, no? I després... Estem parlant del senyor Turó, Pérez Reberta. Clar, per això, però és que jo no havia llegit res d'ell. Con tot el que conlleva. Jo no havia llegit de res, de, mira, i l'altre, jo què sé, doncs vivia amb dues hermanes, que eren, dues humanes, que eren hermanes, solterones i mayores. Que bueno, tampoc no passa res, no? Però dius, no sé, jo per ser la primera cosa d'ell, la veritat és que no m'agafen ganes de llegir més coses. No sé si vosaltres podeu recomanar alguna cosa d'ell, però... Jo he llegit la batalla de Trafalgar. Ai, què tal? Que jo recordi, no sé si he llegit alguna cosa més. Jo no sé la trista, són meravellosos. Sí? Els salatristes són boníssims. Sí, deus tan bé. És que parla d'una època que jo crec que ell s'hi troba. Clar. Que és l'època de l'imperiador espanyol. La controla perfectament. Sí, sí, és molt conscient. Les expressions, los pardieces i tal. Per què ell és periodista o és historiador? A veure... Bueno, va ser reporter de guerra. Va ser reporter de guerra. Però és periodista, eh? És un tio molt viscut. Clar, llavors és periodista, sí, més a dir. Però va amb una càrrega ideològica molt forta. A més de que és acadèmic també de la Real Academia de la Llengua Espanyola. Jo, per exemple, el... Aquesta novel·la és d'ara, és de l'Abrit del 18, segur que l'ha tret ara per Sant Jordi. Jo de la batalla de Trafalgar, jo li dic al senyor Onomatopeya perquè vaig veure que feia servir moltes Onomatopelles, però d'estil de còmic. Fasca, bum, coses d'aquestes, no? Em va sobtar moltíssim perquè el llenguatge que empleava en aquella batalla de Trafalgar ens explica la batalla de Trafalgar, la que va passar ja a la Bahia de Càdiz entre la flota franco-espanyola contra la flota anglesa del Miran Nelson, no? Si tu analitzes la història que t'explica, està molt ben explicada, molt ben explicada. Ara bé, el llenguatge que utilitza per explicar aquesta història és molt barroer. No me l'esperava, m'esperava alguna cosa més més treballada, més currada. Sí, sí, digues. No, no, i bàsicament això, però l'ambientació estava molt bé. En canvi, jo he llegit a los oratristes i he llegit la carta esfèrica. D'acord? Clar, la carta esfèrica, jo me la vaig llegir perquè me la acabo sí o sí. A mi no m'interessa gens ni mica el món del mar. Gens, el món de, pues això, los extantes, navegaciones i tal. sap la host, perdó, sap la repera aquest home amb aquest tema. I és el que dius i cada un dels llibres que agafa, imagino que si que fóna immersió. Segur, segur... Quina passadesa. Segur, segur que queda empatitit si ho compares amb Moby Dick. Ah, no, no, sí, però és que és diferent el concepte. Perquè allò és un tractat de marineria, bàsicament. Però bàsicament aquí el que ell fa és un tractat de marineria però actual, és a dir, dels nous baixers, no sé què, no sé què, però jo tinc ni fava. A mi em va semblar un conyazo, parlant clar, però en canvi als elatrices em va semblar un portent i és quan realment ells el fes famós arrel dels... Són quatre, em sembla, perquè com escriu... És que ja estàs vivint el segle d'or espanyol a nivell de llenguatge, a nivell d'ambientació, Salamanca, és que t'imagines, no? Si has vist Salamanca, anar per aquests carrers que hi ha en Salamanca, al centre, la societat de Salamanca, dius, ostres, que ben parit, no? Vull dir, el Jardín de Calixto i Melivea. Doncs val la pena. Aquest sí que és... Jo com a recomanació, és l'únic que puc recomanar. Jo he vist la pel·lícula que va fer el Vigó Martins. Sí, sí. Bueno... Bé, la pel·lícula tampoc feia massa... No, exacte. I també va fer la pel·lícula de la Carta Esfèrica, amb el Carmelo Gómez i l'Emma Suárez, que també era per anar a dormir-te. Crec si la va fer al Bardem o... No, al Bardem, ai, al Mèdem, no, el Mèdem no era? Era el Mèdem, no. No ho recordo. No crec que el Mèdem fes aquestes coses. Aquella època, Mèdem. Però no, no l'estamos cargando. L'Emma Suárez i el Carmelo Gómez era un triunvirato. Clar. Sí, o potser era el Mèdem. Jo ho miraré, però sí, sí, sé que amb aquests tres l'han fet i era. Sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí. Sí, sí, sí, sí, sí. Bueno, deixem una mica a los librillos i ens anem a parlar de sèries, que abans ens ha deixat una mica també amb ganes de saber què més passava con el Wild Wild Country. Wild Wild Country. Bueno, parlarem d'un gènere de sèrie que no és tan, bueno, vist, que és el gènere documental, però que últimament també ha tingut sèries, docu-sèries, sí, que ha tingut sèries importants, com el que vam fer de l'amor de Gianni Versace, tot el que l'envoltava i tal, un altre també en el tema aquest de sectes Waco, de la secta aquella de los Davidianos, són sèries amb molta qualitat, basades en els fets que van passar amb l'estil de sèrie documental, però no pot ser d'altra manera, i aquesta, que és Wild Wild Country, doncs, és una sèrie d'aquestes, sis episodis, basada en un episodi que va tenir lloc als anys 80, entre el 81 i el 85, a l'Amèrica de Ronald Reagan, important també aquest detall, perquè és... Té a veure. Sí, sí, té a veure, i que, bueno, això va començar una mica abans a la Índia, que hi havia allà un gurú, que tenia, doncs, una comunitat, que era una espècie com un ashram, el mateix que tenia el Gandhi, allò com un kibbutz, o alguna cosa així, no?, una cosa allà on feien... Una comunitat, una comunitat, que cultivaven tot l'oceu, que feien tota la roba, que estaven allà, i aquest tio tenia unes ensenyances, basades, bueno, en molta cosa, la típica ensenyança basada en Buda, basada en Gurdies, basada en no sé què, passada en no sé qual. Aquests tios van tenir uns problemes allà a la Índia, amb Indira Gandhi, que ja estava en Indira Gandhi, doncs, també suposo que perquè el tema havia agafat una dimensió semblant a la que va agafar després als Estats Units, llavors van fotre el camp d'allà i van comprar un tros de terra herma, absolutament herma, a Oregón, al costat d'un poble molt petit, de 40 habitants que es deia Antelope, era un terreny, allò, enmig de les praderes, no?, un wild, wild country, que per això dona el títol de la sèrie, diguem-ne, un pàramo salvaje, no?, i allà van construir una ciutat utòpica, a l'estil del que feien els socialistes utòpics de Furien, en aquest segle i tal, no s'han fet una comuna utòpica, en la qual, del no re, van aixecar tota una ciutat. Carai. I, lo, interessant del cas és que allà, pel missatge d'aquest home, que era un missatge que en aquell moment calava molt, era una mica post-hippie, però encara estava això molt ficat a la societat. Quins anys concrets, això que és? Això era entre el 81 i el 85, va ser quan va acabar. Però, encara, suposo el missatge post-hippie, encara... I quan va començar el comprar el terreny? Com? Quan van comprar el terreny? Sí, sí, els anys 81. La comuna de l'Índia, primer estava al final del 60, a la década del 70. Llavors, van començar, a finals del 70, van començar a tenir problemes amb Andhira Gandhi, aquesta, i llavors van venir aquí. Bé, van comprar el terreny. Llavors, això tenia una potència i una qualitat molt important perquè la gent que va venir allà era gent molt preparada. O sigui, va treure a un munt de gent, ell volia muntar una ciutat d'uns 50.000 habitants. Llavors, va treure a bastanta gent molt preparada, arquitectes, enginyeres. O sigui, no és que ell els triés, diguem-ne, però de cop i volta es va adonar que tenia tot això a la seva disposició, se li va córrer a la generació de la ciutat i tenia planificadors urbans, o sigui, gent que treballava, que abans havia treballat de coses molt tècniques i molt concretes, metges, científics, tot tipus, gent amb oficis més normals, diguem-ne, no? Perdona, flipo que gent amb aquesta... Correcte, correcte. Se n'anés darrere aquest indignament. Bueno, bueno, lo de les sectes no només va la gent que no té quatre dits, sinó que, a més a més, les sectes busquen sempre la gent preparada. La gent preparada té més... La tendència a viure amb... Això, amb comuna, amb comunitat, amb grup, no? Això com és ser gregàri, gregàri, no? Sí, gregàri, sí, gregàri. D'ajuntar-se, no? La tendència a ajuntar-se, sí. Tenim a l'opús, també. Sí, sí, no és clar, que passa que també la gent preparada, a més a més, que t'hi calés per donar, és aquesta gent preparada, si tu fas un convenciment d'una idea, és molt difícil de treure aquesta idea, perquè precisament són gent preparada que es defensa, està preparada per... Un cop ja els has trencat, estan molt preparats per defensar-se i tenen una capacitat intel·lectual forta per defensar-se. Llavors, aquest experiment que en principi en tot el documental diguem-ne està una mica esbiaixat, diguem-ne està una mica la part, diria jo, de la gent aquesta que va fer com una espècie de somni que en principi no semblava que fos una secta destructiva, perquè ells tenien allà, vale, tenien el típic molt del que era una secta que ballaven nus, que feien unes cerimònies com de teràpia, ja cridant i acabaven una mica en sexo col·lectivo, però bueno, era una cosa tolerada, no hi havia un control mental d'aquest, no s'hi agafaven i es anaven a vinga, ves a vendre flors allà com els Hare Krishna als pobles, no? Vale. O sigui, era tot dintre la comunitat i era una comunitat harmoniosa basada molt així, en un estil molt hippie, molt de secta hindú, diguem-ne, el tio sí que estaven allà, el tio vivia com un rei, això sí, tenia 30 Rolls Royce, això s'ha de dir, cuyos, cala meva. Aquests tios van construir un aeroport allà, tenien dos avions privats d'aquests d'aquest, som els de negocis d'aquella època, les que tenien de llupis, uns llupis, això també, no? Però a part, a part d'això, diguem-ne, els tios, bueno, s'autofinanciaven, feien tots els cultius, tenien allà totes col·les, tenien tot un muntatge important i la cosa no hauria passat d'allà si no hagués hagut un enfrontament al poble del costat. El poble del costat era un poble de 40 persones enmig d'Oregón, Amèrica profundíssima, de l'època de Reagan, que, bueno, tot i que aquesta gent no s'hi ficava, no venia al poble ni res, a ells no els semblava bé això, perquè eren tios cristianos, fundamentalistes, i aquestes pràctiques sexuals, obertes, i aquestes coses, no els agradava. Bueno, això va començar a agafar una miqueta de velocitat, diguem-ne, la que és l'enfrontament, i de poques coses en van començar més, a més a més perquè, diguem-ne, per l'altre costat, resulta que aquest tio, en el poble, hi havia una família, que eren els, no recordo el nom ara, però que un parent era el fundador de la Nike, un parent d'aquest poble. Llavors van començar, aquest tio va recolzar el seu parent, que tenia un ranjo allà al costat, diu, aquí estan al costat del ranjo, del meu parent i tal, i va sortir el fundador de la Nike a parlar, van començar a ficar pel mig més poder, es van muntar una associació d'amics en defensa d'Oregón, l'associació cristiana, americana, es van començar, i això què és, i tal, llavors aquesta gent, els de la secta, que no eren pacifistes, ja ho van dir, i bueno, nosaltres no som ni Jesús, ni Gandhi i tal, bueno, van començar a comprar armes, automàtiques, van muntar una policia allà, llavors què passa? diguem-ne... Però perdona, la secta a Estats Units, que estava formada per indis, i per nord-americans, o només per nord-americans? Sí, diguem, hi havia 4 o 5 que manaven, que eren més aviat indis, era una, ell, que era el gurú, la germana, oi que sí? No, no la germana, una dona, que era manant Xila, que aquesta era la dama dragón, aquesta la tira xunguíssima, una tia molt fanàtica, és que ara veureu per què, vull dir, no ho dic per, no, no, saps la típica dama, dama dragón, que està darrere de les polítiques, com la Líbia, de l'imperi romano, o coses de així, és una dona que està darrere de tot, que està ja intrigant, i que, i que ella estava... Una mesalina, no? Una mesalina, ella estava enamorada, d'aquest home, del gurú, del Bhagwan, i estava, i estava assolvament convençuda que feia ara el correcte, i quan els van atacar entre cometes, quan aquest poble va intentar que aquesta societat desaparegués, o d'alguna manera, els tios es van defensar, i ella va dir que, bueno, que el fin justificava els medius, i a partir d'allà... Con tota la contundència. Bueno, van fer tots els temes legals que van poder, al final van comprar el poble, es van posar en el conselt del poble, van canviar tots els noms, els carres, tal i qual, i va haver-hi una votació en l'estat d'Aragón, no sé què, bueno, és com la de McDonald's, no? Aquesta secta, no explicarem com, té el rècord de l'ataque bioterrorista més gran que s'ha fet, jo diria que al món, als Estats Units i al món, atac bioterrorista, perquè van fer, ells tenien uns laboratoris allà, tenien científics i tal, tenien un muntatge impressionant, i aquests tios van enverinar algo, i va haver-hi gent que, bueno, no van haver-hi morts, però sí que va haver-hi gent bastant intoxicada amb un atac bioterrorista que van fer per fotre a la gent del poble i als del poble del costat. A partir d'aquí, el tema va acabar ara com el Rosario de l'Aurora, va haver-hi presó, va haver-hi, bueno, però va costar molt, no?, perquè estaven molt defensats legalment, i bueno, hi ha tota una història en allà que t'explica que, probablement, és molt interessant, no?, de com aquesta, primer, com van muntar una societat tan utòpica i tan perfecta, que veritablement estava molt bé, i com, quan van entrar, no tenien previst el que passaria quan entressin en contacte amb una altra societat tan forta com ells, diguem-ne, que la societat americana cristiana de l'època de Reagan, tan forta com ells, diguem-ne, no van saber què fer i van reaccionar de les pitjores maneres possibles i, clar, amb això, doncs, enfrontant-se amb un poder que era més fort que ells, en el mateix context, van perdre, diguem-ne, i la cosa va acabar, al final es va esmentellar i tal, però molt interessant, tractat amb estil documental, vull dir, entrevistes de l'època, muntatge molt ràpid, música interessant, de l'època, il·lustrant i tal, i mantenint l'atenció, sis episodis, vull dir, cada episodi acaba, clar, això com va d'escalada, cada episodi acaba amb una, ui, ara què passarà, diguem-ne, o sigui, és molt interessant perquè el guió que té la pròpia realitat és tan interessant com moltes vegades som més que la ficció, no? Molt recomanable i t'enamores d'alguns personatges, alguns personatges reals, que són uns personatges amb una força brutal, clar, la Manany Xila, aquesta, era una tia hiperintel·ligent, fanàtica de lo seu, però clar, només parlant per la televisió, o sigui, veient-la ja per la pantalla, tenia un magnetisme, una cosa, ja veus el magnetisme que tenia, són gent que té una capacitat el gurú no es veu tant perquè el gurú les imatges que surten una mica així que és una mica flipadillo, va tomar quatre pastilles, no? Algo així, a més a més que va acabar amb temes d'aquests també i tal i qual, però aquesta, aquesta era una tia que era, només estava dedicada a la seva causa hiperintel·ligent, provocadora, capaç de donar les ordres i de les coses més bèsties com es va veure, no? I que va patir després presó i tal i acaba sortint que està exiliada com molts dels que coneixem últimament, no? Està suïssa i allà no la poden estraditar i tal, vull dir que està perseguida per la justícia, està trànsit, no? Vull dir que... Clar, clar, clar. És lògic, no? És curiós, tot això, però mira, que és una cosa que no tenia ni fava, jo. While country, jo tampoc tenia ni idea, igual del nom del gurú es diu Osho, va tenir diferents noms, el Bhagwan, Rajnex, no sé què, el Rajnexi, però al final, si busques en internet Osho i la seva filosofia ha tingut una mica tensió, diguem-ne, o sigui, la gent que li interessa en tots aquests temes de místiques hindús, budisme, mindfulness, tot això que està una mica de buscar una altra consciència, buscar alguna vegada diferent del que tenim de pensament occidental, l'Oxio aquest surt, perquè tenia també una nínia de pensament que era interessant, diguem-ne, no? Molt bé. Després ja, de desenvolupament, doncs tinguem-ho en compte. While country, sis episodis, una hora cadascú. Fantàstic, però tampoc està, no sé què dir, és que tinc gasta, jo enganxat 40 episodis, que sí, és una mica que ho expliques. Molt bé. La sèrie de Waco? No. Com? La de Waco. I el que està a la vista, no? No, és que també diuen que està molt bé. Sí, és que he comentat. Diuen que realment era gent pacífica. És que igual que les altres. I que es van defensar simplement de la brutalitat policial. Aquí igual que les altres, eh? I allò va acabar, evidentment, i on ja es va... Waco sí que va acabar malament. Sí, jo me'n recordo, això. I tant, i tant. Això és una de les nostres coses de la... és l'any de la nostra adolescència, diguem-ne, no? Sí, sí, que et quedava ja impactat amb el que havia passat, no? Tota la gent aquí morta. Los Davidianos de Picó. Sí, sí, va ser una imatge, la tinc tan mera que dius tu, eh? De imatges. Això, i l'assassinat de la Guyana, d'aquests tios que van morir molts estius, també surt aquí a la... James, sí, el James Brown. Això va ser abans, això va ser l'any 79, 78. Abans, abans de la secta aquesta de Dojo, però hi ha una referència a la... que al final es van enverinar tots. Sí. Els que volien i els que no. Sí, sí, tot trist d'allà va caure. Jo sí, te lo tomaves. Paràs de tothom. Molt bé. Molt bé. Doncs ara passem a una pel·lícula real. No real, no, fictícia, en aquest cas. Fictícia o no tan real. Que seria Molly's Game. No, no és fictícia, perdona. Ah, perdó, és real, també. També és basada en fets reals. Ah, sí, sí. Amb aquesta pel·li vaig ser una mica perdut, eh? No, no, no. Explica'm, explica'm. Doncs mira, estem davant... O sigui, sempre hi ha gent que tu els veus per separat i dius, hòstia, aquesta persona és brillantíssima. Sí. O sigui, és una passada. O sigui, és una persona com la dama aquesta dragó que dius tu. La maranxella. Però una passada. Però realment, aquella persona, en el seu entorn familiar, és el petit Ofeo. O sigui, imagina't com són els altres, no? Ostres. Doncs això és el que li passa a la protagonista, a la Molly. Com ho has deia? Molly... Molly's Bloom. Ah, ah. Que és el nom del personatge que sortia a Ulisses, del James Joyce, també. Ah, ah. Molly's Bloom. Però, bueno, això és una anècdota que surt a la pel·lícula. Sí, sí. No ens diu així, ens diu així la dona. D'acord? Era una noia molt intel·ligent, dintre d'una família de superdotats, en què el pare, doncs, és un pare amb una relació amor-odi, més un pare amb unes... El pare estava protagonitzat pel Kevin Costner, però el pare amb trets, gairebé dir, teatorials, no? Aquella família es governava amb mà de ferro i la mare es podia dir un paper testimonial, no? Allà qui decidia tot era el pare, no? I una noia en què, bé, en què ell imposava una disciplina acadèmica, però a la vegada una disciplina esportiva. Allò de men sana, incorporé sano, doncs, a Catamor aplicava al fons, al 100%. Més que res perquè tots els germans van ser esportistes olímpics i tots van tenir una carrera laboral d'èxit, però brutal. Poso un exemple dels germans, però no ho recordo. I ella, d'alguna forma, era l'única filla, em sembla, i era la contestatària, la que s'enfrontava al pare, la que li replicava, i la que realment, d'alguna forma, va fracassar en l'àmbit esportiu, perquè ella va començar com a esquiadora i inclús va participar en proues olímpiques... No, en proues olímpiques... En campionats. No, gairebé va estar... Es va... Ai, va estar en proues olímpiques... Ara no sé si el que li passa era l'Olimpiada o la selecció per anar a l'Olimpiada. Crec que era l'Olimpiada. Crec que era l'Olimpiada. Però, bueno, per unes circumstàncies... X, doncs, no va... La cosa no va a quallar. I va estar fotuda, perquè es va lesionar, i llavors, a partir d'aquí, ella va dir... Receso. I es va buscar una feina. Una feina d'administrativa i de servir copes. No, primer de servir copes, i després li va sortir, gràcies a un client, de servir copes, una feina d'administrativa. I a partir de la feina administrativa, doncs, aquell paio que li va subministrar a la feina administrativa era un paio conegut, amb un famós sete d'aquests, no?, que hi ha per allà als Estats Units, és el que n'hi ha molts. I a partir d'aquí, aquest home es veu que organitzava timbes de pòquer. I ell utilitzava la secretària, que era xica para todo, doncs, perquè també li organigués les timbes de pòquer. i a partir d'aquí, gràcies a su poderós intel·lecte, la tia va quedar frapada pel mundillo aquest. Clar, no eren timbes de pòquer de 3 al 4, com la podíem veure aquella pel·lícula, per exemple, de Rounders, no sé si la recordeu. Sí. Allò eren timbes de 3 al 4. Sí, eren timadors. Sí, sí, sí. La Rounders està molt bé. Això és un estil així. i és un estil així. Doncs, aquí no, aquí eren timbes amb gent que movien molts quartos, perquè eren famosos, eren actors, eren gent de negocis, magnats, i movien molts diners, i clar, les aposta mínima, potser alguna ja anava a 100, 200.000 dòlars. Que dius. Sí, sí, era una barbaritat. Mare meva. Era una barbaritat. Lo que vale mi casa. Sí, sí, sí. Això era una mà de pòquer. És una mà de pòquer. Això és per l'habitació que has destit abans de la casa aquella del futur, que una ja estava a casa. Sí, sí, sí. Acabar. Un parell de portes. Doncs, doncs, clar, ella comença, ella s'hi enganxa al joc aquest, evidentment té una ment superoberta i ho agafa tota la vegada. A més, es necessita molta vista per saber, per clitxar, o sigui, el pòquer no és un joc d'atzar, és un joc d'habilitat. No, no, recordem-ho, tot i que la normativa legal el tracta com un joc d'atzar. Però no, no, no, allà tu has de, com la pel·lícula Rounders ens il·lustrava d'alguna forma, és un joc de psicologia, d'estats d'ànim, moltes vegades. Unos 5 minuts de la partida no sabes quién es el primo, és que el primo ets tu. Esta frase es boníssima, es la primera frase. Sí, sí, doncs aquí igual, no? I és el que passa, ella escala amb tot, a més té molta mà dreta, però clar, pensa que està en un món que és molt complex, és un món en què poden entrar elements negatius, molt negatius, perquè igual que hi ha gent legal amb diners, també hi ha gent que no és massa legal tenint diners. I aquest tipus de negoci crida, crida aquest tipus d'elements. I tants. Llavors, es veu que jo no ho sabia, i això és, almenys als Estats Units, tu pots muntar timbes de pòquer, sempre i quan tu no participis dels diners que es... tu no participis dels diners que es mouen a la taula de pòquer. Tu, el teu guany, escriva en les propines que et puguin donar, pel servei prestat. O cobrar una entrada, diguem-ne, no? No, no, no, no, no, no, no. Tu només, tu gestiones els diners, però tu no toques un diner. O sigui, tu ets legal mentre tu no toquis un diner dels que corren la taula. Sí, però potser per jugar dius, vale, doncs mira, 200 dòles per jugar, m'ho invento. No, no, no, no. No, no, no, no. No, no, no, no. És com lloguer de local, jo poso de local... No. Tu no recordes el Cincinnati Kid? Aquesta pel·lícula de... Cincinnati Kid, és una pel·lícula del 60... No, no l'he vist. No. No? Del Steve McQueen, que és un jugador també, tal i qual. No l'he vist segur. molt clàssica, tal i ja fan això igual, no? O sigui, el que organitza la partida no guanya res, però sí que cobra una mica de lloguer de local, diguem-ne. Per muntar el tema i cobra una entrada. Aquí d'alguna forma ella cobra propines i de les propines se'n pot anar al principi, molt al principi, a 3.000 dòlars una nit. Sí, sí. Bó. Imagina't, només de les propines, eh? Mare meva. Sí, és espectacular. Això d'abans que ella agafi les regnes del negoci, o sigui, imagina't, no? Però la llei, ella trepitja, però clar, què passa? Ella d'alguna forma es converteix en banca, perquè ella té les seves pròpies fitxes, perquè els jugadors li donen els diners amb ella, ella, evidentment, no se'ls queda, ni en toca res d'iners, i ella els dona fitxes, i les fitxes són dos jugadors. Ara bé, les fitxes es mouen d'un jugador a un altre i el que guanya es queda amb els quartos, ja està, o amb els avals, perquè no tothom paga diners, amb els avals o el que sigui. Sí, ho sé si amà, que qualsevol coste que tingui que serà amb diners. Però clar, si ella fa de banca, és ella qui ha de responsabilitzar-se d'aquells diners. I on una li fa veure, diu, tia, com no puguis pagar, et vindran a buscar tu. I on se n'adona, i on aquí ja cometa l'error, que és quedar-se un percentatge de les fitxes. I ella li fa una senyal a la Crupier, i la Crupier agafa dos fitxes i pop, pel boter. Clar, a partir d'aquí és quan la justícia, la llei, t'enganxa. Vale. T'enganxa. Això no ho sabia. Sí, sí, sí. Sí, és legal, però d'aquesta manera. És legal si tu montes les times però no llepes res. Si no vius de les propines, que evidentment no són propines tontes, no? No, clar, és que deu ser una propina que, vamos... Et forres, és clar. Sí, sí, sí. No, no, molt interessant. El problema és que fins a... La pel·lícula està molt bé, ella contracta un advocat, que és l'actor aquest de l'Hidris Elba, amb tot a qui implica i tal, però quan... Quan tu penses, una, salvarà un judici, bueno... Però, ostres, arriba el judici, pim, pam, pum, bo que digui a tu, s'ha acabat la pel·lícula. Oh. dius, ostres... Ja està. Sí, sí, ja està. Dius, tant de follon per això... Però, a més, la primera és llargueta, són dues hores i pico, em sembla. Sí, sí, sí, tant de follon per això... Ja. Quan, realment, tota la pel·lícula és un... són flashbacks, que explica ella aquí i allà, amb el seu advocat, hi ha moments del present, que és quan ella està parlant amb l'advocat, però, hòstia, et quedes... Però això em va... Clar, està basada en fets reals, doncs potser sí que... Sí, sí, sí, sí, no? No ho sé, aquesta era la idea. Però, la pel·lícula juga amb això, no? Que a mi m'agraden les pel·lícules que et fiquen en mons en els quals, evidentment, ni de lluny hi arribarem a entrar, no? I doncs, ostres, és molt espectacular, sobretot el tros en què hi ha un paio que... Ah, no, que se sabe. Ah, no, que se sabe. Lo huec difícil. I, doncs, hi ha un paio que, veritablement, diu, dels jugadors que hi havia en aquell moment a la taula, aquell era el veritable que sabia jugar a pòquer. Diu, els altres, els altres què feien? Aquell jugava a pòquer. Aquell sabia quan un jugador, doncs, s'estava marcant un farol perquè li sabia llegir si les venes del coll se li deien a la taula. Carai! Sí, sí, era un paio que en sabia molt, però... El lenguaje corporal. En aquell moment no estava preparat per un determinat tipus de jugador que en aquell moment estava a la taula. Perquè ell estava acostumat a professionals i li toca un novatillo de turno. I el tio no es pensava que hi hagués un novatillo de turno i el novatillo de turno li pot una repassada que l'ample. Mare meva. Molt bé. Bueno, doncs mira, recomanable. Absolutament. Fantàstic. Bueno, doncs ens queda res, deu minutets per parlar del Tom de Finland i per Campeones i mira, se'ns ha acabat avui el temps perquè hem aprofundit més, però bueno, ja com tenim... Exacte. Ai, això ja... Bueno, doncs mira el que fa Tom of Finland, no? Sí, és un moment. Bueno, realment, quan arriba sempre a l'època Oscars, època de, diguem, de festivals, sempre es fan biòpics, no? Això se ve que és un clàssic, de veure el nom, té un nom... Bé, és finlandès, també el director, els actors són finlandesos, però la sensació de veure la pel·lícula tampoc és tant allò, pel·lícula nòrdica, saps? Té una certa concepció lleugerament americana, no?, de pel·lícula ambientada, lògicament, a la Segona Guerra Mundial, perquè aquest senyor era conegut com a Tuko, un d'aquests noms, és que els finlandersos tenen noms molt raros, jo he estat a Finlàndia i és complicadíssim, allò té U-K-K-O, llavors deia Tuko no sé què, i llavors aquest noi, doncs bueno, se'n va a la guerra, està a la zona, exacte, a Finlàndia, exacte, va ser al front de Rússia i allà, doncs, i se n'adona, doncs, que té, que li ha de lançar els homes, no?, per tant, a partir d'aquí... I, i curiosament, comença una relació amb un dels capitans, no?, que tampoc sembla que no i es comença a veure aquest àmbit, no?, d'una miqueta, el que seria vulgarment el concepte de cancaner o d'anar a llocs, no?, i això es comença a remoure, que era una forma de lligar amb aquella època quan estava prohibidíssim, no et podien enganxar. Quan estava a la casa del campo. Exacte, que es feien redades i t'enganxaven, et tancaven a la presó, et fotien una multa de caldeu i tal, no?, llavors, ell és un noi que, bueno, que passa la guerra i això li marca moltíssim i aquest, el punt de la guerra, és el que li dona els clixés per començar a dibuixar, el que serien les botes de pell, aquest món que Tom of Finland crearà al voltant del còmic de contingut gay, no?, vull dir, realment, és un home que ja ha traspassat amb el temps el concepte de pintor de còmic per ser considerat realment un artista, vull dir, tu quan treballes a l'àmbit del que seria, per exemple, la universitat, parles de Tom of Finland, quan també parles del Mappel Torf, a més, ve un estereotip de tifus de dibuix. Clar, i a més, és d'una qualitat excel·lent, és a dir, a més, ella es veu com dibuixa realment, no el que puguis trobar per internet o veure en un còmic, sinó realment el dibuix que ell fa a llapis, a carbonet, bé, és espectacular, vull dir, és un domini dels volums, de les formes, llavors, ell comença a crear-se, insisteixo, aquest món, que en un principi vivia amb la seva germana quan torna de la guerra, clar, ell amaga coses, no?, la germana també veu que fa coses, que pinta, però no li ensenya els dibuixos, llavors, ell, perdó, es mourà per aquell Helsinki una miqueta més fosc i tal, i sí, i començarà a moure's, no?, llavors sí, que a mica en mica hi va obrint-se i d'una forma mig amagada coneixer un noi, comença a mirar l'estereotip, no?, del senyor amb bigot i tal, i crea una pel·lícula amb un clímax absolutament magnífic, res de, no diguem escabrós, res que busqui, saps, la imatge fàcil, no?, com troba els personatges, no?, adients, no?, per representar, doncs, el modem, ell sempre va amb un quadernillo i sempre aprenent, veu el típic prototipus que li agrada a ell, no?, doncs el noi amb bigot i aquest, no saps aquesta idea així com més de cara quadrada i tal, fortote, motorista, així molt setentero, el motorista, aquest rotllo, llavors, ai, em deixes que et pinti i llavors el dibuixa, no?, però és una pel·lícula molt sensible, està molt ben feta i molt creïble perquè són actors que no coneixes i això és meravellós perquè a vegades quan dius, ui, te lo va a fer, jo què sé, el Viggo Mortensen, ja no m'ho crec, no, tu creus perfectament, perfectament. Ara m'ha vingut al cap la quella de Behind the Candelabra, sí, ah sí, veus, però allò és una altra història, però allò és un passote de pel·lícula també, hòstia, allò, Behind the Candelabra, allò és boníssim, tu no l'has vist això? No, míratelo, que te va a gustar, que somos bizarrones amb això, és molt bizarro, és la vida del, del liberéis, del cronista, liberatxe, el que tocava el piano, no saps qui era, aquest que era un tio, vale, vale, de fèncer tant, sona, sona, sí, per tant, pel·lícula rodona, una estrella de Michael Douglas, meravellós, aquest sí que te'l creus, i és Michael Douglas, està genial, està genial, bueno, un bon biòpic, d'aquest que dius, val la pena, li feu una ullada, fantàstic, i bueno, ja està, no s'ha de dir res més. Es quedan 5 minutets, parlem de campeones, Rosa. Bueno, és una pel·lícula de Javier, sí, Javier, Javier Feser, Javier Feser, sí. Bueno, el protagonista és el Javier Gutiérrez, ja l'hem vingut a la isla mínima, i coses així, aquí fa un personatge molt diferent, aquí és un entrenador de bàsquet venido a menos, perquè, bueno, li sancionen per, bueno, arriba a agredir, està molt nerviós, està passant una època així molt... Molt difícil, no? Molt supersiva, molt supersiva, i, bueno, agredeix al seu entrenador, que és el principal, ell està jugant a la principal lliga, no?, de bàsquet del país, i, bueno, doncs, li posen en condena que ha d'anar a fer serveis comunitaris, clar, a entrenar, que és lo seu, però que l'entrenen amb uns nois que tenen una dificultat psíquica, no?, i física. I, bueno, doncs, és entranyable, trobo que és entranyable, és una barreja entre humor i tendresa, i és una miqueta la reivindicació, també, de les emocions, no?, de l'educació emocional que potser en aquesta societat ens falta, no?, i com els que són, les persones que són diferents, o que, bueno, tenen unes altres, o que tenen unes altres qualitats, doncs com, d'entrada, vivim una miqueta més d'esquena, no?, amb això, i quan te'ls plantegen i te'ls posen en pantalla, que al principi hi ha gent que es pensava que eren actors, eh?, però no, són realment gent amb dificultat. per l'aspecte que es veu al tràiler, ja es veu que són gent. Sí, sí que ho són, sí que ho són, però amb una humanitat i amb un sentit de l'humor, la pel·lícula és divertidíssima, és divertidíssima, eh?, en cap moment sent llàstima, això tot al contrari, tot al contrari, és un homenatge amb aquestes persones i al dedicar-se a aquestes persones amb un altre ritme de temps, eh?, amb uns temps diferents, amb una concepció de la vida, de les relacions entre les persones, molt realista també, però com més senzilla, però més autèntica també, d'acord? És la que té la reivindicació aquesta, no?, la base d'arregir ser humà. Està molt bé, està molt bé, jo penso que val la pena. Sí, sí, sí. Insisteixo, divertida, no et fa pena. No fa pena, no hi ha que dir, ah, vaig anar a una pel·lícula, no sé què, què va, què va, són entranyables, al final és que ja coneixes a cadascun d'ells i cadascuna, perquè també al final hi ha una noia, que la noia és, el tope, és la mosca cojonera. Jo amb el tràiler vaig veure que dius, ostres, això té alguna cosa, que no serà jo que diguis, ostres, anem a veure una cosa que serà divertida, que ens ho passarem bé, no és allò que diguis, has de començar a pensar, a veure què no... No, no, no, al revés, al revés, que és molt natural, tot el que et poden aportar a tu aquestes persones, tot el que et poden aportar a tu. Clar, clar, clar, per això que a vegades és el que diem, és molt enriquidor. Sí, sí, sí, molt enriquidor. Perfecte, perfecte. Per dir alguna cosa, no sé. Home, jo la perú que quedava ja la comentaré la setmana que ve. Sí, 12 anys d'esclavitud. Bueno, jo i la prima que em carrego. Vinga, va, carregat-la. Dentro de tus sueños, malíssima, malíssima. És allò, un nen que el porten a casa d'acollida, al nen li passa alguna cosa, és un nen molt especial, no? I llavors aquest té la capacitat de dir que té un monstre que es diu Cànquer al seu costat, d'acord? I llavors a partir d'aquí, doncs resulta que això és el monstre de la seva mare, que havia mort de càncer. Llavors, hi ha molt petit i tonet i llavors ell posa aquest nom, no? Llavors aquest monstre és un monstre real que ell genera amb la seva ment, no? I a partir d'aquí fa que aparegui gent que està morta i, clar, i això és el que genera, no? Genera, per exemple, aquesta família que recull el nen és perquè se li ha mort el seu fill. Llavors fa reviure el seu fill i, clar, el que comporta això per als pares, no? És un interior d'animals, això, tio. Sí, sí, és bestial, és bestial. És com una mena entre això, una mica, s'ha deien mestrit perquè passen coses mentre es dorm el nen, no? I és ell mateix que genera aquest monstre, aquest ésser, no? Que en teoria, doncs, en un principi és negatiu però també és positiu per un costat positiu amb l'aspecte que et fa reviure de nou allò com si fos real però és negatiu perquè si t'enganxa aquest monstre se't menja. És com si fos el càncer, no? Sí, sí. Llavors, la premissa no és dolenta però, en canvi, se li esbaraó ja allà, vinga, va, vinga, ara me'n vaig cap aquí, ara què fots? vull dir que estàs fent, clar, jo et foten crits davant de, eh, gairebé, perquè, clar, perquè, dius, no, te l'estaran al cap, no? I una premissa bona, doncs, com el llibre de Berta, no? Que té una premissa bona però se li a la matraca, no? I això és el que no pot ser, no? Família, doncs, ens anem retirant, eh? Ens veiem la setmana que ve. Sí, vinga. Perfecte. I això, doncs, adios, no? Fins el prochain dia. I no podeu assinar demà. Adió, adió. Que vagi molt bé. Adiós, adiós, adiós, adiós. Adiós, adiós, adiós, adiós.