De la COVID al “Gen egoista”: Stephen King, Woody Allen, 1917, Ventajas de viajar en tren, Paràsitos i el clàssic “La gata sobre el Tejado de Zinc”

Bona tarda, benvinguts un dia més al Babilònia. Avui tenim la magnífica companyia del Nacho Alonso. No ha tingut problemes de coronavirus. El tornem a treure. No hem presentat la raio de moment. No, no. Exacte, ja veurem. I això dels micròfons, vigilem, que no massa prop a un quilòmetre de distància. Que los rechupeteis. Exacte, exacte. Bé, tot bé, Nacho, no? Sí. Ens vén tornant a veure i escoltar. Pots venir més sovint. Clar que sí, com sempre, un plaer trobar-te. Tenim ganes. Molt bé. Com un plaer orgasmàtic és tenir el David Montaner cada setmana tocant els... Hola. Digues, digues. Al programa de ràdio, amb nosaltres. Bé. Què tal, com estem? Bé. Tot bé? Sí? Sí. Fantàstic. De moment sants. No saps, sí, això és important. Que els dies que corren ja és molt. Sí, sí, sí. Com a mínim esperem que no passi res. ara que sapiguem, mira, per Sant Just, que ens toca a nosaltres per a Ràdio d'Esvern, no hi ha ningú, no vol dir que ens mirem la panxa. Sant Feliu, dos casos. Què dius ara? Sí, Sant Cugat, també, dos casos. Ostres, és que és forta. No, no, ja, ja, és broma. I els que sap, és que no sabem. Ah, ja. Bé, bé, és per tant, sí. I esforçà. Clar que sí. Imagino que poc o molt acabaran haver-hi en totes les poblacions. Acabarem passant-ho tots. A tot arreu, eh, vull dir, això... Jo crec que el problema més que res és intentar frenar-ho per no col·lapsar els serveis sanitaris. Evidentment. Sí, això ho deien avui. Sí, sí, sí. És que a més el que diem, jo crec que més del... Ojo, eh, potser ara estic d'una bestiesa i potser em fotran a mi com... Però jo crec que alguns, no ho dic jo, eh, dic que algú ho ha passat i no s'assabentat, eh? Evidentment. Jo estic convençut, eh, o bastanta gent, no? Que ho ha passat perquè hi ha hagut un contagi X determinat, no? I a partir d'aquí, com és tan lleu a les simptomatologies, si estàs bé físicament... Jo em quedo a casa fins que se'n passi, no? Sí, perquè si penses el que implica dir-ho... Sí. És que agafen i t'aïllen i dius... Que sí, que sí, que sí. Tot és un refredadet i ho passes i ja està. I si no estàs morint, doncs... Clar, jo estic a casa, potser no em comeno ningú... Sí, sí, sí. Exacte, com molt dius això, no? Em quedo a casa, però ja està. Home, el perill estaria que estiguis amb una persona de risc. Clar. Que diguis, una persona gran o una persona jove, que doni igual, però que tingui problemes pulmonars, no? Això sí, llavors siga aquí una miqueta, però si vius sol, si vius amb algú... Fins i tot el que diem, a veure, gràcies a Déu, els nens no pateixen, estan suficientment forts com per poder suportar una grip més a la filla cap, no? És que jo crec que, per un costat, hi ha pot haver una complicació, però com hi haurà complicació de la grip comú amb persones malalts, grans bàsicament, que tenen malalties secundàries, no? Mira, era... Mira, parlant de cinema, era l'actor aquest, l'Eduardo Noriega, Sí. que aquesta setmana deia en un tuit, un tuit o un comentari, no ho sé ara, o a mitjà crec que era un tuit, que és el que més tira avui dia, doncs que si es publiquessin cada dia el mateix que fan el coronavirus amb el de la grip, la quantitat de morts que hi ha l'any, a l'any, eh?, de grip... Seria bestial. Doncs entraríem en pànic cada any. Clar, clar. Perquè la grip és cíclica, o sigui, cada... A més, la vacuna d'un any ja ho hauria de tampar l'any següent, no? I dius, ostres, en canvi no es fa. I això assumeix que una persona gran o una persona amb problemes respiratoris, quan agafa una grip, doncs hi ha un número, una probabilitat més alta que una persona sana, que se'n pugui anar a l'altre barri. Que se'n pugui anar. Sí, sí. Això és així. Sí, sí. Bé, a veure què tal com evoluciona això, com això és dia a dia. Esperem que, bueno, que vagi cada vegada remetent i anem solucionant. Molt bé. Doncs avui tenim dues seccions molt clares. És una molt més curteta, dedicades als llibres. El David ens parlarà de l'Institut, de Stephen King, que ja vam comentar, però el David ens farà la seva revisió, com sempre interessant. I el Nacho ens parlarà del gen egoísta. Ahí lo dejamos. Ara ens ho explicarà. Bé, és un llibre dels anys 70, quasi 80. És un clàssic de la divulgació científica en temes de genètica, que si tu miras, sobretot, recordo que sortia molt a les revistes, és molt interessant. Ah, sí, sí, aquestes coses, seguríssim. El gen egoísta, el magnífico llibre, tal, i jo... Molt bé. Ara m'ha adonat, l'ha agafat i l'estim mirant i m'ho veu. Veus interessant, no? I ara ens ho comentaràs. Perfecte. I res, i després de cinema tenim una mica de tot. Bàsicament tenim, bueno, pel·lícules bastant recents, no? Des de l'última de Woody Alien, Dia de lluvia en Nova York, passant per 1917, Ventajas de viajar en tren, Hacia lo salvaje, Paràsitos i Claus. I també tenim un clàssic, que també està per aquí, que abans es comentarà el David, que és La gata sobre el Tejado de Zinc, que és una pel·lícula absolutament meravellosa, i que ens ho comentarà també, doncs, el David. Doncs res, comencem per llibres, a l'Institut, David, i a partir d'aquí anem tirant. Doncs el llibre de l'Instituto. L'Instituto. Llibre del senyor Stephen King, suposo que és d'ell, com vas comentar tu, o... Sí, o de quatre negres. D'algun negrito que hi ha amagat. Sí, ja, és clar. Bé, comença el llibre i dius, això va d'un institut? Perquè no té res a veure. Després sí, després fa un salt, canvia de personatge i d'ubicació, i ja t'endinsa en tot el món aquest d'aquest suposat, entre cometes, institut. D'acord? Aviam, quan comença el llibre, o sigui, quan comença la part de l'Institut, ja dedueixes de què va allò. Sí. Ja veus que allò és quelcom... Com es diu això? Nacional, que és una organització... Sí, algú vinculat amb la CIA o una cosa de com, sí, amb alguna història. Amb un organisme d'aquests secrets oficials que es dediquen a, bé, en aquest cas, de males formes a segrestar nens amb capacitats telequinètiques i... Telepàtiques. Telepàtiques. I a partir d'aquí, sotmetre'ls a una colla d'experiments per potenciar aquestes capacitats i utilitzar-los com, diguem-ho així, com armes. Com armes. O de l'MC Ultra, no? Sí, sí, com armes. I tot això, bé, el senyor Stephen King s'hi explàia d'una manera soberana, no? Com s'espera d'ell. Llarga. Potser per mi massa. Mira, em va agradar més l'anterior llibre, que era aquell, es deia Elevación, que estava molt bé, era un conte curt, d'un pallo que un dia, se n'adona que va pesant menys, però la massa és la mateixa. Sí. I aquí lo dejo. Estava molt bé. I en canvi aquest, aquest pel meu gust, al principi està més bé, però ostres. Arriba un moment que es fa pesat. Hi ha un moment la part, sí, senyor. Quan estan a la parte delantera i la parte trasera i la parte delantera, i dius, ostres, tio. Aquí va molt mal. Aquí la cosa, hi ha un moment, allà li hauria d'haver donat més dinamisme, però per mi allò s'encalla bastant. Està prou bé el... No l'aconse... O sigui, al final no, al final està bé, però, diguem-ho així, el clímax, el que és la part gairebé final, no? Final, sí. Allò està molt bé. Allò està bé. Està bé. Està ben escrit, està ben resolt. Quan arriben al poble, allò... Sí, quan arriben al poble, tot. Vale, s'anima al cotarrillo. I quan s'anima al cotarrillo, no? Clar, estan en el profundo sur. I en el profundo sur, la gent, com va? Doncs cadascú té un arsenal a casa seva. O sigui, per molt que vinguin del gobierno armats, allà en tenen més, i estan a casa seva. I ja està. I aquí està tot dit, no? Bé, bé. Jo crec que té visos que això es fa en una pel·li. Sí. Però una pel·lícula segur, eh? Jo crec que és guionable, a base de veus. A mi aquest final és bastant Stephen King, eh? Vull dir, hi ha alguns llibres, jo recordo d'alguns que va fer en una època determinada, no me'n recordo ara, que es deien Conspiració, bueno, bueno, hi havia dos o tres que acabaven sempre amb aquestes coses del Midwest americà, allò amb escopetes i durant sada no sé què, i matant els monstres i el no sé què, i els altres. I balacines, que van anar a Mèxic, no? Sí, sí, sí, sí. Però no, no, bé, bueno, és el que dius tu, és un llibre que li sobra en unes quantes pàgines. Sí, la prosa està ben escrita, és un paio efectiu, escrivint. Però jo el veig massa lineal, o no? Per el que és d'ell, a vegades de dius, ai, que coll m'expliques a mi ara, que nassos m'importa això. És que clar, té una producció molt elevada. Clar. I llavors dius... Sí, que potser és un negre imitant el seu estil. Sí. I llavors queda lineal. Tu no te'n recordes? Sí, sí, sí, sí. Ho fa de la tebron. Tu quan llegies els còmics de Mortadet Filemon, de petits, i teníem, eren petits, i ja distingíem quins eren els seus i quins no. Sí, sí, sí. Doncs aquí, home, evidentment, la cosa costa més. Jo recordo que vaig llegir llibres del Stephen King, com és aquell aquell? Que era una marxa caminant. Ah, sí, sí. Ah, la larga marxa. La larga marxa. Que van cayent. Sí, perquè ho vaig escriure, m'agrada que ho vaig escriure amb pseudònim. Stephen Baumann o Richard Baumann. Richard Baumann. Backman. Backman. Sí, sí, sí. Aquest no estava tan malament. La larga marxa d'està. Està ben escrit, eh? Sí, sí, sí. Bueno, raonablement escrit. Sí, sí, sí. Parat amb... Sí, sí, sí. I va arribar un moment que va utilitzar... Són que fins i tot un altre no em va utilitzar. Va utilitzar tres. El Back... O no? Potser no ho sé. O ara em balla a mi una altra cosa. Bé, potser m'agrada. Jo em vaig desencantar una mica quan vaig llegir. Sí. perquè era tal... Després de veure les pel·lícules, que les he vist recentment, la 1 i les dues últimes més recents, doncs dic, ostres, vale, ara ho pillo. Sí. Però el llibre, eh? Era un... Era molt... És que no estan mal les pel·lícules, eh? Brutal. No, no, no estan mal les pel·lícules, eh? Misery, Misery, clar. Misery està molt bé. Misery està molt bé. Tu pots fer una pel·lícula, clar, amb una actuació i un tio... Clar, ja tenies el James Caan i la... Com es diu l'altra? Sí, la Cati Bates. La Cati Bates. L'Oscar, clar. I sortia aquella noia joveneta també, que no me'n recordo ara, que va ser molt famosa en aquella època, la que va fer Mujer Soltera Busca. Ah, vale, la... Aquella, no m'recordaré. La Rosetta aquella. La Bridget Fonda. No, l'altra. La Jennifer Jason Leigh. Ah, això, la Jennifer Jason Leigh. S'ha de sortir per allà durant voltes i d'un i dos. Per això dic, eren bons actors. Sí. Bueno, doncs ja està. I hem parlat de l'institut. Parlant de Stephen King avui hi ha un tràiler d'actors imitant altres actors fent seqüències famoses de pel·lícules, per exemple. I parlant de Stephen King perquè era basada en una pel·lícula basada en la novel·la de Stephen King que era El resplandor i sortia el Jim Carrey fent, o sigui, personificat com... Imitant a Jack Nicholson. Imitant a... O sigui, personificat com el Jack Nicholson amb el paper d'estat Jack Nicholson en El resplandor. Hòstia, diu, dona el pegu, eh? Sí. T'ho juro. Dona el pegu. Ah, ah. Donava el pegu però vas de bé, eh? És que Jim Carrey és un bon... A veure, va-te la conya, és un bon actor dramàtic, eh? Sí. El que passa que quan fa aquelles... Sí. Tu ves les canyotes que fa el... Sí. El... La màscara, i tal. Aquí. A Isventura. A Isventura. No, no, no, no, no. L'actor original. El Jim Carrey. No, el Jack Nicholson. Ah, el Jack Nicholson. Sí, sí. El resplandor. I ves el Jim Carrey i clar, sembla que faci conya. Ja, clar. Hi ha un puntín, un pelín allò de conya, no t'ho creus, no? Perquè clar, el currículum també... Ah. També influeix, no? Sí, sí, sí. Però ostres, estava... I a més, físicament, potser no té cara així tant de boig, de boig real, com el Jack Nicholson, que té cara més de boig de clown, no? Sí, sí. Però ostres, estava molt ben fet. Bueno, perfecte. Molt bé. Doncs això, passem ara al Nacho i al Gen Egoïsta. Explica'm et tu. Gen Egoïsta, sí, t'explico què és això. Gen Egoïsta està una mica lligat o està una mica amb temes que estan passant ara i ara veurem per què, diguem-ne. El Gen Egoïsta és un llibre de divulgació que, com m'he explicat, jo sempre havia sentit en moltes revistes d'aquestes pseudocientífiques o de divulgació, que sempre parlaven d'ell i en resenyes i tal. I al final, bueno, al final ja l'he adquirit i ara ja me l'he mirat. Bé, és un llibre de 70 també. Això s'ha de tenir en compte perquè llavors a les estils, per molt que sigui un llibre de divulgació, és un llibre de 70. Sí, es nota una miqueta. Es nota una miqueta l'estil i no el veig tant tant sent present de divulgació com seria un llibre del 2020, de divulgació, que ara segur que seria tot més cinematogràfic, diguem-ne. Això és més... Aquest tio té una teoria, és un tio, és un científic jove que té una teoria o defensa una teoria i alguna altra també la defensa i l'es posa allà en el llibre. és com una evolució del darwinisme, diguem-ne. Ell sempre ens ha explicat que el darwinisme és la supervivència més fort dels organismes més forts i tal, però ell baixa una miqueta de nivell i diu no és ben bé l'organisme sinó que és la genètica que tenim dintre i de fet són les unitats més petites que tenim que són els genes que el que fan és fer qualsevol cosa per perpetuar-se. Llavors, clar, els cossos que tenim no són cossos, són màquines de supervivència els diu ell dels genes que estan condicionant amb les seves estratègies de reproducció estan condicionant el que fan els cossos, diguem-ne, poden arribar a condicionar els que fan els cossos, diguem-ne, perquè és com un nivell molt baix d'unes estructures que volen reproduir-se que és el que està fent aquests dies el famós coronavirus és una cosa d'un nivell molt baix molecular que l'única l'única intenció que té és reproduir-se. Doncs aquí ell explica com molts comportaments al final de la natura de nostres estan basats en estratègies d'una sèrie de combinacions genètiques que volen perpetuar-se en una altra cosa. Volen perpetuar-se i volen perpetuar-se i per tant nostres estratègies que no sabem de vegades per què fem les coses estan una mica orientades per això. Llavors, bueno, hi ha exemples interessants, hi ha exemples no tant i, bueno, la teoria en el fons és que és interessant perquè dius ostres, per això li diu el gen egoïsta perquè ell és un egoïsta absolut, només vol reproduir-se i no li importa el que de fet acaba dient que no li importa que li passi el cos que el porta. O sigui, que fins i tot podria arribar a sacrificar-lo, no? Perquè si ell pensa que aquesta estratègia, si la recombinació genètica descobreix una estratègia que sacrificant el cos el gent podria perpetuar-se millor. O sigui, es donen contrasentits d'aquests, diguem-ne, no? S'empla així una mica raros. Curiós. Sí, és curiós, no? O sigui, ell té tota una teoria muntada que és complicada aquí que l'expliqui perquè és bastant, bueno, i en alguns moments sí que, sobretot si agafes el llibre per la nit, en alguns moments comença a fer-se una mica dur, no? Perquè, clar, està escrit. És un tio que intenta fer divulgació però, clar, dius, una mente brillante i arriba un moment en què el tio ja va pel seu compte i diu, ui, està passant i, bueno, i fins i tot que jo crec que no tenia aquesta intenció, tenia la intenció de fer un llibre de divulgació però d'aquella època. O sigui, tot avui era una mica lligat al món acadèmic i tal, no com ara que seria a l'editor i li diria, home, coses més interessants, hòstia, que sigui més pel·lícula, no? Bueno, d'aquella època també són tots els llibres de divulgació de l'Isaac Asimov, per exemple, o del Carl Sagan. Clar, però aquests, aquests sí que suposo que van agafar una mica més a... O tenien més habilitat pedagògica, diguem-ho així. I aquest, doncs, bueno, aquest és més... Però, igualment, és interessant, ja dic, sobretot per les grandíssimes referències que té, de fet, aquesta edició és una edició de recull, perquè recull el llibre del gen egoista i un parell de tigres que va escriure perquè ara s'ha complert el 30 aniversari del llibre i per això me'l vaig comprar jo i això torna a estar... 30 o 40... 40 aniversari, correcte, sí, sí, ara és una quadra, 40 aniversari del llibre, s'ha complert, això fa poc. I per això torna a estar en les llibreries i ho vaig veure a la final i dic, hòstia, el llibre i tal i ponia edició especial i tal, hòstia, vinga, va, i bueno, era una espinita clavada i al final, bueno, m'està semblant una mica més abstruso de lo que parecía però com a teoria és interessant això, no?, que els nostres cossos no pintem res, igual que pel coronavirus no pintem res, per les nostres gens tampoc, no?, no?, no?, clar, com si tinguéssim el nostre material genètic es comportés de la mateixa manera que és com estàs comportant un virus agressiu, no?, com a intel·ligència pròpia, no?, sí, sí, bueno, exactament no és així però que busca reproduir-se i munta un cos que li permet protegir-se i reproduir-se i expandir-se a on sigui, a una altra cosa, i tot està muntat per això, canvi de conceptual, no?, tot plegat, sí, sí, és com un darwinisme 2.0, diguem-ne, bueno, també hi ha gent que no està completament d'acord amb aquesta teoria, hi ha gent que sí, o sigui, els gens no són una eina, si són un objectiu en si mateix, sí, ells són els que manen, diguem-ne, els que manen, no tenim aquí, això ho fem servir clar, pensàvem que era al revés, no?, potser la nostra importància deia això, però no, però després hi ha un camp que s'ha descobert posteriorment que és l'epigenètica, que l'epigenètica és la influència dels factors externs en la genètica i es veu que influeix molt més del que fins fa un temps es pensava. Jo tinc un company de classe que estudiaven plegats, doncs que és el doctor Manel Esteller i que, bueno, és un dels genis d'així de, del món, a nivell mundial d'epigenètica i, bueno, m'he llegit alguna coseta i dius, ostres, no sé si hem d'anar al tanto perquè moltes vegades tu neixes amb un patró genètic de naixement, però hi pots tenir un germà bessó i un creixi en un ambient, en un entorn X i l'altre en un entorn Y i en funció d'aquella influència que rebi cada un per separat, doncs, cadascú agafarà un, diguem-ho així, una dracera o una altra. Un pot morir alguna cosa d'un càncer i l'altre no, per poder dir alguna cosa, perquè aquell li ha influenciat un dels millors factors. Aquella teoria diria que el gen, la teoria que toma, diria que el gen és capaç d'aprendre que hi ha una influència externa positiva, que, ostres, si jo aconsegueixo fer això perquè externament algú m'ha ensenyat que això és positiu, doncs, quan tu transmets el tema de material genètic, la reproducció, el transmets en un altre cos, doncs, fas una nova recombinació de gens. A lo millor, en aquell moment, es fa una recombinació de gens i diu, mira, ara incorporem aquesta característica positiva que si resulta que el clima ara fa molta calor i va bé que el cos sigui resistent a la calor, ho adaptem, saps? Curiós. Sí, això se't diria la teoria. Clar, perquè aquí també d'haver una guerra genètica entre els gens d'un element del mascle i del de la femella, per dir alguna cosa. Això explica, sí, clar, que això ve del caldo primitivo quan hi havia només aminoàcidos que es mataven entre ells per recombinar-se perquè si es recombinaven eren més estables. Llavors, era com una juta, em recombino jo i t'he xoti, no? Una mica així. A partir d'aquí la cosa ha evolucionat, ja tenim el que diu ell les màquines de supervivència, o sigui, el nostre cos, el nostre ésser i ànima que pensem que ell és un material genètic. Som la carcassa, vamos, els carcassos controlen. Bueno, mira, és un altre punt de vista, no? Molt bé. Si us agafeu, agafeu-vos amb aquestes prevencions, que és un llibre dels 70, que és un llibre de divulgació entre cometes, vull dir que no, pot ser una mica dur de vegades, però bueno, és interessant i estimulant la teoria. I dels 70 ens ha avançat bastant. Sí, sí, sí. Molt bé. Molt bé, fantàstic. Doncs res, seguim ara, bueno, dins del món del cinema, canviem de la part de llibres, no? I sí, sí, mira, sona, menys mal. Està marallant a fer una estoneta. Aquesta criatura que canta es diu Timothy Chalamet, que és el protagonista de Dia de Lluvia en Nova York. Sí, és un d'aquests jovenets que jo no controlo gaire. Ara ha fet alguna pel·lícula també de... Sí. d'un Shakespeare o alguna cosa. Però aquest no és el director de l'Alagant? No, no, no, no, no. Enric Cinquè, ens hem fet una versió d'Enric Cinquè. Sí, crec que sí. No, el director, no me'n recordo més deia, ara el de... No, però aquest és el nano, és el que està cantant al piano. Sí, exacto, exacto. I, bueno, és la pel·lícula de Dia de Lluvia en Nova York de Woody Allen, lògicament que és l'última pel·lícula que passa sense ni pena ni glòria arran d'això del mito i tal. L'estan maixacant dur, eh? L'estan maixacant dur, però molt dur, el Woody Allen. Aquí jo no cadascú que digui ni que faci, però doni-hi-do. Perquè és el que ell ara està intentant publicar les memòries. I no el deixen. I no troba editorial i l'editorial amb la que va signar, que no sé quina és ara, doncs al final davant del pressing s'ha fet enrere. A veure... I ho està passant fotut. Jo sé que amb aquesta pel·lícula li va costar trobar actors, d'acord? No va tenir la facilitat de tenir grans estrelles, perquè si ens mirem fixament a l'elenc d'actors, en compte de qualsevol matèria per treballar amb Woody Allen, doncs està aquest nano, està la El Fanning, que està la Selena Gómez, que millor no hagués aparegut de criatura per allà, i sí que està a Juddlou per allà donant voltes, amb un paper... Ja no és irreductible. Sí, no, no, exacte, exacte, és el que diem, i és un personatge que està per allà donant voltes. Bé, a veure, a mi la pel·lícula, jo vaig veure els primers 15 minuts, vull dir, quan vaig començar a veure la pel·lícula i vaig dir, ostres, què és això? No, què és això? No vull dir, a veure, estem a Nova York, una altra vegada, estem inicialment en una universitat fora del que seria a l'àmbit del campus a la universitat, no, a veure, és un lloc així una mica, i veiem, com sempre, l'altre ego de Woody Allen, que és aquest nens, el Timothy, aquest xalamet, que és una noix una mica desgarbat, que estudia a Humanitats en una universitat, no, no desgarbat, vinc, estic així amb jaqueta i tal, però, bueno, si el veus primet, una mica aquest rotllo. Una mica bohemi, no? Sí, una mica bohemi, no? I llavors surt una noia, que és aquesta noia, la El... Fanny. Fanny, exacte. Aquesta la que va fer de Damon, de Neon Damon, sí, i Super 8, també. Aquesta no l'he vist, la primera sí, també està no. No, és coneguda, vull dir, la veus. Ha sortit a l'última de Mujercita. Ah, sí. La germana de Cotafanny. De Cotafanny, exacte. I bé, doncs aquesta, bé, vull dir, la noia, i ho fa molt bé, ho fan bé tots dos, l'únic que en un principi i la dius, això per on t'anirà? És a dir, dos nois, un que estudia humanitats i l'altre que estudia periodisme, que es coneixen, no? Així, doncs, bueno, són com gent bé, clar, perquè és una universitat de gent de pasta, lògicament, i llavors la intenció és que ella ha d'anar a Nova York perquè ha d'entrevistar un director de cinema, no? Ell és una tia amant, també, del cinema i tot això, i la t'aixa diu, doncs mira, anem a passar un cap de setmana a Nova York, no? I et portaré aquí, et portaré allà, perquè ella és d'allà, ve de família bé i tal, Jueva, Jueva? Sí, algú sí, vingut amb el Montjuau, també sí, i llavors, bueno, doncs, perfecte, un cap de setmana meravellós, no? De tots dos, ella fa l'entrevista i l'excusa, doncs passem a un hotel de cert luxe, de conya, però resulta que aquest director que entrevista té un cert encant, és un senyor madur, que té una certa cosa i la noia no és que s'enamori, però sí que es deixa arrossegar per tota la voràgine que comporta un director de prestigi tipus, és un director d'aquests com independent, no?, amb aquesta línia, doncs, bueno, que no és que és, que és un director que no existeix. Que en el fons és un cràpulo de moltes coses. I llavors el tio, caquetes, exacte, i el Jueva Lou és una mica... Que le levanta la motxaca a l'autre, però... Exacte, el Jueva Lou és la seva madreta, també és un pintes aquest, no?, llavors apareix un altre que és l'actor de moda, que és un tal Francisco Vega, o no sé si és com un Latin lover d'aquests, que en el fa un tio també conegut, ara me'n recordo qui és i tal, que també, que la pobra criatura està ova amb tres situacions, no?, amb tres tios que, bueno, doncs, que volen tenir una situació amb ella, i ella no, no, no, és aquesta mena d'innocència inicial, em refereix a una noia, evidentment, que és... Virginal. que és de major d'edat, però, clar, que no sap desempellongar-se, caballeta, clar, amb el món d'uns homes que estan... Llavors, ella intenta sobressortir com pot, no?, a vegades, no sé, a vegades sí, l'altre l'espera, no sé què, bueno, es produeix tota una mena de situacions, no?, amb el que apareix per a Selena Gomez, com una antiga germana d'una antiga nòvia que tenia ell, ell mentre es passeja per Nova York, plou a Nova York, o no sé què, bueno, la cosa millora, les coses com siguin, la cosa va millorant, l'únic que, tinc que ser sincer, que a mi, per exemple, ja a la Selena Gomez em sobra, totalment, em sobra, fa un paper, a mi, no em fa gens de gràcia, no em quadra, és de les potxades que menys m'han quadrat amb la filmografia de Woody Allen, però, bé, el Jull d'Ou passa per allà, ells ho fan bé, la història una mica s'enreda, però tampoc és res de l'altre món, és a dir, és una pel·lícula acceptable, no quedarà com una pel·lícula a banda de que se li pugui fer o no fer, més o menys, allò, per el tema del mitú i tot això, tampoc té la qualitat, com per dir, és una pel·lícula que digués, ostres, quedarà el record, encara que ha tornat a Nova York i una mica ens pot recordar Manhattan i Hannah's and hermanas i aquestes coses, vull dir, no recordar, vull dir, tenim aquest concepte o tenim aquesta imatge que podem, però no, és una pel·lícula per mi fallida, jo crec que fa temps que falla bastant, la senyor Woody Allen, una edat ja, també és el que diem, una edat, bé, és acceptable. Encara que va fent pel·lícules gairebé cada any, no? Sí, cada any fa una pel·lícula, gairebé, jo crec que sí, l'any passat no recordo quina va ser, però jo juraria que, sí, no sé si m'enacordo ara, però bé, bueno, doncs ja està, és una pel·lícula. No n'ha tingut de dolentes, tampoc? No, no, no és dolenta, és que jo crec que cap dolenta en si mateixa no... No, no, ja voldríem que totes les pel·lícules que s'estrenen fossin d'aquest estil. Sí, planteja una línia, i això també, però hi ha coses que a mi em grinyolen, em treuen una miqueta de lloc, no? Vull dir, per la manera d'actuar, sobretot, de la Selena Gomez, per exemple, que a mi em sembla, perdoneu-me, no sé si està representant, no crec que escolti, però és una niñata insuportable, que canta com el cul, actua com el cul, parlem clar, i és una nena d'aquestes que jo crec que té la vida comptada, potser en refereixo a nivell, diríem, de vida artística, vull dir, no ho sé, no és com la tonta aquella de la Billy Ray Cyrus, que dius, bueno, la Mille, la Mille, la Mille, l'ha aconseguit, i té el pare. Clar, i té el pare. No, el pare també deixa l'anar, però bueno, vull dir que en refereixo que aquesta s'ha sabut, com a mínim, fer un salt important, però aquesta que també ja porta un bagatge, doncs bueno, no sé. Bueno, això és com la Madonna quan va intentar actuar, també. Sí, que dius, si nens cantes bé, però actuar ets de... Clar, no, exacte, però en canvi la Madonna va ser des del minut número 1. No, no, cantava bé tampoc. Cantava bé. No, cantava bé. Sí, aquí hi havia bastants filtres per al darrere. Els dos primers discos, potser sí, després la cosa ja van a deixar. Però encara i així, hi havia bastant de filtres. Bueno, és com la de dos sabies, també. A mi me perdonen. Lo de Eurovision, de la... No sé si dos Eurovisiones o una a Israel va ser... Allò va ser... Va ser impresionant. Jo dir, però que estàs cantant en criatura de Déu, no? Però totalment, estava com a possesa, una cosa. Bueno, seguim parlant de cinema i ara, doncs, Hacia lo salvaje, David. Sí. Vamos a Hacia lo salvaje, a ver qué pasa. No recuerdo el director, ho sento molt. Sí. No és massa transcendent. Però bé, estem davant d'una pel·lícula estil Factoria Disney. Ole. Estil. Ara no sé si és Factoria Disney o no és, o no sé de... Ara no recordo. Però bé, és una pel·lícula que si vas amb un nen de vuit anys, s'ho passarà pipa. Sí. Ja t'ho dic jo ara. I els papes que l'acompanyin també s'ho passaran bé. Eh, doncs, mira. Sí. Li hem portat amb bé una boda. És d'aquest estil. Sí, sí, sí, sí, sí. A més, a més, veuràs, aviam, veuràs paisatges molt macos perquè està ambientat tot a l'Alaska, a la zona del Llucón on, suposo que està rodat allà, no ho sé. Sí. Amb actors simpaticots com el, com es diu aquest, l'Omar Sly, per exemple, que surt d'un paper així, només d'una boca així que quan somriu i radia es fa de dia. Llavors, surt el, el Harrison Ford que, pobret meu, ja, escrava, ja, darrerament, uffa. Què que deu tenir, 80 llars? Veus, s'acosta gairebé perillosament aquesta xifra, no? Ostres, sí, sí. Ja gairebé podria fer el paper de pare d'Indiana Jones, no? Ja no? Directament, sí, o de l'avi. Sí, exacte. Però bé, fa un paper bé, que està bé, està bé, està bé. Surt també, bueno, actors no tan coneguts, però si heu seguit, per exemple, la sèrie aquesta d'Onton Avi, el Dan Stevens, que feia un paper destacat a aquesta sèrie, passa que surt molt caracteritzat i no l'identifiques fins que no lleges els crèdits, no? Però, està bé, la història de què ens parla? Ens parla d'un gos de casa rica, del sud, dels estats del sud, diguem-ho així, a finals del segle XIX, val? Que, per un tema monetari, és raptat i venut. I el venen, doncs, on facin falta més gossos. I on és? Doncs, justament, a la febre de l'or, al Llucón. Val. I allà, per tirar trineus. Sí. I la part, potser aquesta part és la més divertida, la part més entretinguda de tot el film, no? quan ell es dedica a fer de gossos de trineus, tot i que no és un gos pensat per tirar trineus. Hi ha gossos més adequats, però, bueno, allà suposo que era tanta la necessitat que tiraven del que fos, no? Aquella part està molt bé, que és la part que surt a l'Omar Eslí i una actriu així com asiàtica, no? No et sabria dir quin origen, poso que ella fa com d'esquimal, però molt bé, molt afavorida, ella, i aquell tros està molt bé. Després ja, diguem-ho així que els gossos van canviant de personatge, d'amus, d'alguna forma, no? La història gira al voltant del gos. Un gos, que cal dir és, està reproduït per un riador, no? És un gos real i es nota una mica, nota bastant, bueno, una mica, bastant. té una mirada així com molt humanitzada, uns uns molt humans, el gos, que bé, al principi grinyola, després t'acostumes, un cop ha passat una estona el fill ja t'has acostumat, no? Però, no, jo crec que ho podrien haver fet més real, però crec que no hem volgut fer-ho més real, hem volgut donar-li aquest punt més, més infantil, més de caire, de pel·lícula infantil, amb aquest, però, però bé, la història està bé, la història està bé, és trepidant i el que passa, bé, amb el gos, doncs és normal, és la llamada de lo salvaje, està basada en la novel·la de Jack London, Colmillo Blanco. La se n'anava a dir-te, clar. Sí, sí, clar. Però és una adaptació, molt adaptació, eh? Molt lliure. Molt lliure. Molt lliure. Vale, vale. O sigui, està basat en el famós llibre, no? Perquè aquí el personatge del nen, diguem-ho així, del noi, no apareix per allò. Vale. És el personatge de l'Omar Esli, que és un... que en realitat l'Omar Esli es dedica a transportar correu, correu de cartes. Sí. i l'altre i el Harrison Ford en realitat és un home que busca la solitud. Després d'haver-se-li mort un fill, busca la solitud. La solitud. I on millor la pot trobar? Doncs el Llucón, perdut allà en una cabana. Bé, està prou bé. Jo m'ho vaig passar bé. Va ser un... No és massa llarga, eh? No arriba a parella d'hores, em sembla. Però ens ho vam passar bé. I el nen s'ho va passar fantàstic. Bé. Més que qualsevol altra pel·li així atabaladora tipus superhéroes o personatges així de videojocs. Molt millor aquesta. Fantàstic. Doncs mira, recomanable. Clar que sí, a vegades, mira, buscant la natura també com a punt de referència visual. Sí. S'agraeix moltíssim, eh? Sí, sí, és un alliberament per la vista. Sí, i tant i tant. Nacho, t'estic posant 1917, la banda sonora. Ostres. Oh, que profundida. És que profundida. Espera un moment. És el Newman? Ara tinc un dubte. Bé, ja t'ho diré després. Tu parla de la pel·lícula. Molt bé. Bueno, 1217 era una pel·lícula molt esperada. Tothom parlava d'ella. Jo l'esperava molt perquè era d'un director, Sam Mendes, que havia fet American Beauty, que havia fet The Revolutionary Road, que són dues pel·lícules que m'agraden molt. Sí. Que va fer Camino a la Predicción, que no he vist, però que, bueno... No has vist? No. Oh, està molt bé. Està molt bé. Sí. Bueno, per això he dit que... I l'han fet moltes vegades, per la tele. I també... Bueno, pues mira, no sé per què no m'ha... Ni a casualitat. I no va fer LA Confidential, també en Sam Mendes? És la primera que va fer. No, allò no és del Sam Mendes. No? Ah, vale, vale. No, no, no. És d'una altra. No, no, no. Cap problema, cap problema. Tira, tira, tira. No recordo, però és d'una altra. El documentalista m'ha acabat de passar i no, no, no era aquesta. Molt bé, llavors, molt esperada. El Curtis Hanson. Ah, Curtis Hanson, senyor, tens raó, tens raó. Sí, sí, tens. Bueno, doncs aquest home va fer també temes de Skyfall, aquesta del James Bond i va fer coses més, però bueno, va fer aquests tres i l'esperàvem perquè es van dir que era una mirada molt especial d'una guerra molt desconeguda, que és la guerra, la primera guerra mundial, que clar, no sé si perquè en aquell moment el cinema no existia com la potència que va tenir després com a veic de propaganda de la Segunda Guerra Mundial o pel que sigui, no s'han fet tantes pel·lícules de la Segunda Guerra Mundial. I va ser una guerra veritablement molt salvatge. La Gran Guerra. La Gran Guerra, no, perquè sí que com la segona sí que va haver-hi potser una quantitat de morts més gran, però a la primera veritablement el terrenat que tenia era que hi hagi un despreci absolut per la vida humana. O sigui, com la segona, el tema estava més mecanitzat, la guerra era més tecnològica, començava a ser més tecnològica, i s'intentava que els exercis no fossin tan grans, tot i que hi havia bombarets contra la població civil pensats, però a la primera guerra mundial eren aristòcrates que estaven barallats entre ells, que el rei d'Anglaterra era cosí del zar, i a la primera guerra eren tots família. El Guillem II. Tots venien de la reina Victòria. Correcte, tots eren família, van tenir una rabieta de nens petits i em barallo perquè a cap i la fi jo el que faig és llançar homes allà al matadero, perquè al final era això, era una guerra veritablement salvatge, el sistema de guerra de trinxeres, és, doncs, vaja, fem bombardejos, sortim al... Vinga, hem de capturar la trinxera contrària, dos ataques al dia que morien el 50% de la gent, tornaven, una altra càrrega i tal, vinga, canviaven el... després de 7 dies d'estar allà, vinga, canviaven, posaven un altre, bueno, doncs en aquest context, estem en 1917, que va ser un any bastant... però penso una cosa, estancanyero, sí. Al principi es pensava que la guerra acabaria ràpid, eh? No hi havia intenció d'estancar-la i d'enquistar-la com va acabar passant, simplement que es van trobar així i... Sí, sí, no, al principi pensaria, però després ja van continuar-la, després ja, absolutament, en una guerra de masses, de dir, bueno, tirem allà... A la carne, tirem a la carne, perquè nosaltres som anistòrgates i aquests no, vull dir, és un tema que... A Sendros de Glòria es veu clarament. A Sendros de Glòria es veu claríssimament aquests capitans tan... Un sineptes, sí. Un sineptes, i són inútiles per la patria. Però, en el fons, va ser un problema, diríem, bueno, és una opinió, ara ja comentes, que bàsicament Guillem II, que havia conformat, bueno, era el fill de Guillem I, que havia conformat Alemanya, unificat Alemanya, va tenir un deliri, una altra vegada, d'intenció d'expansionar, de fer un avenir imperial, llavors... Aquest home no estava molt bé. Clar, no estava molt fi, llavors va militaritzar molt fortament a Alemanya, el que va comportar que França, que sempre se'l mirava de raó, i després de la guerra franco-prussiana prèviament, i els anglesos, que inicialment eren col·legues, però després la cosa i tal, es van militaritzar tots, i després va ser quan Balló va petar, però perquè estaven tremendament... Amb l'assassinat d'allò de Sarajevo. Exacte, Sarajevo ja va ser la xispa, però és que estaven tremendament tots molt preparats a nivell militar, estaven molt ben salvaguardats, i això va ser el que, bum, va ser que la gent moria com, vaja, com cuques, vaja, és que això era el problema. O sigui, la maquinaria militar havia arribat a un punt en què la mobilització general desencadenava la guerra. Totalment. Llavors havien portat els polítics, diguem-ne, o els governants sense que se n'adonessin, havien portat un punt en què el moment que començés qualsevol polvorí, les mobilitzacions generals portaven una guerra general que, bueno, s'ha de passar. Sí, sí, després alians i tal, però en un principi va ser això, que estaven molt preparats per una guerra. Havien fet un caldo cultivo. És com ara, que hi ha molts països que estan molt preparats per una guerra, eh? A més a més, la derrota d'Alemània, aviam, era previsible, però tampoc va ser aclaparadora com a la Segona Guerra Mundial. No, no, no. No, perquè Alemània no va ser envaïda en cap moment. Exacte. No, no, no, simplement va ser per desgast, jo crec que econòmic i de forces. O sigui, quan va entrar potser Estats Units a la Segona Guerra Mundial, a la Primera Guerra Mundial, que ja va ser cap a les acaballes, potser ja estava decidida, però ja va ser ja perquè els altres ja no tenien subministraments, anaven a dos veles i van dir, bueno, va, deixem-ho aquí perquè si no... Jo crec que és molt similar al que va passar amb la Primera Guerra del Golf i la Segona. Que la Primera es van contenir i allò va quedar per fer. I llavors va haver un moment que es va haver de fer un altre per acabar el permeten. Sí, sí, sí. Molt bé. Doncs bueno, estem al 1917, que és un any intermig entre les grans ofensives del XVI, que va ser Verdun i el Som i tal, i el que vindrà després, que vindran els americans i tal, ja hi ha un estancament, ja la Guerra de Trinxella està completament estancada, ja no es fan... I llavors sembla que és, bueno, jo ataco, tu m'ataques, jo ataco, tu m'ataques. Si ni tan sols grans ofensives buscant, no sé què. I en aquest context, doncs bueno, hi ha uns personatges allà que estan enmig d'una ofensiva, una història una miqueta, bueno, portada pels pèls, de que, cuidado, que els alemany ara es retiren i resulta que és un parany. És molt perversa, eh, com el fet d'aquells s'han d'anar a disser als altres, perquè aprofiten, agafen algú que té un lligam de sang amb algú que saben que es deixaran els cojones per a ir ahir. Anirà a salvar-lo. Sí, sí, clar. Doncs en aquesta història es tracta de casa, en un moment que no hi ha el WhatsApp com ara que es diu, les comunicacions, les línies telegràfiques, diu, no ataqueu perquè és un parany, perquè aquests llocs s'han retirat, però s'han retirat unes trinxeres més ben preparades i llavors si atacareu serà una massacre. Ja, has d'anar, el que explicava el David, has d'anar i tal, i, ostres, allà està mi hermano. Bueno, doncs tens d'avisar, has d'avisar que has d'arribar a més de dos dies perquè si no atacaran i serà una massacre. Hosti, el tio ja, bueno. L'èxit de la pel·lícula és evidentment visual, perquè visualment és brutal, o sigui, visualment tota l'estona amb un encert de dir, clar, que ens presenta el que veu el soldat, una mica això, el rotllo l'Hijo de Saúl, no? O sigui, no tot, no tot el front. Una càmera subjectiva. O sigui, el tio veient trossets del front i, clar, el front no sempre està absolutament bombardejós per tot arreu, sinó que ell passa molta estona per punts que són allò tierra de nadie, per punts fantasmagòrics allà, en què la guerra sembla que no existeix perquè està allà, bueno, està tot destrossat però està tranquil, amb imatges i tal, però, bueno, molt potent, molt ben recreat, amb un parell com a mínim d'escenes, l'escena del riu, l'escena quan arriben a, sense fer spoiler, una escena que hi ha un riu i una escena quan arriben a una ciutat que estan flames per venir, que és espectacular, la veritat, l'escena del riu jo no sé com l'han rodat, eh? I quan entren els tunnels també està bé. Sí, sí, sí, també està bé. És molt desolador, eh? També està bé, vull dir que són escenes visualment que dius, ostres, les recordes, tot molt potent. Per tant, ja és un punt a favor d'una pel·lícula, que sempre diem quan una pel·lícula és bona i tal, doncs com a mínim tenen escenes que recordis, no? Doncs aquestes se'n recorden. El que passa és que el conjunt queda, jo crec que una mica desdibuixat perquè les actuacions dels actors, sense ser tampoc dolentes, però són una mica fredes, tot com la pel·lícula, no? La pel·lícula és com un ambient fred, aquest ambient una mica surrealista d'aquest tipus de guerra i tal, que genera les imatges, però les actuacions també són fredes, el guió és una mica no guió, perquè han de fer això, però vull dir, tampoc passa res més i arriben allà i al final hi ha com una escena una mica patriòtica que no té tampoc molt sentit quan parla amb el capità aquell, però bueno, tot plegat i quan es troba al final, bueno, però dius, tot això, vull dir... Jo crec, jo crec que aquí ha perdut una oportunitat per fer una reflexió més profunda sobre el que va suposar aquest conflicte. Per fer un guió més potent. I sí, i dir, bueno, aviam, aquí parlem de més d'això. En canvi, es queda en l'espectacle, en l'espectacle visual, l'espectacle del tempo, perquè és tot un pla de seqüència, fals, evidentment, però és un pla de seqüència. Jo crec que juga amb aquests dos factors i abandona una mica, evidentment... Però abandona una mica massa. Abandona una mica massa una mica massa, podria ser una crítica o una reflexió humanista del que suposa una guerra per l'ésser humà, per dir alguna cosa, no? i això queda una mica de banda, no? Per mi, per mi, eh? No acaba de... No acaba de... De quallar. En un guió tan eixut, vull dir, clar, al final havia de ser una pel·lícula que diu, no, la proposta és absolutament visual, però absolutament 100% i tal, i bueno, sí que ho és, però... Però un film t'ha d'anar més. Sí, i ja diguem, jo em vaig quedar amarguilló i les actuacions i dic, hòstia, aquesta pel·lícula, clar... Des de Glòria et cagues amb la mare que va parir el capital, l'Adolf Menjú, que és el que fa de general inepte, per exemple, i et dona una visió corrupta de tota la histocràcia militar francesa, no? Però en canvi aquí... No, és que estan com tocats una miqueta, no? Com a saps de pintar, quatre coses, quatre voltetes, i no... Diu, home, queda raro, no? Queda raro. Llavors, bueno, visualment molt bé, ja dic escenes que recorden i si es recorden veritablement val la pena perquè el cinema és imatge pura, això no ho oblidem, però sense aquest qui ho queda una mica desdibujat. Recordo una mica, evidentment, Apocalypse Now, en totes les de venir aquest, però clar, ja hi havia, allò era... Allò era... Allò era... És que no té color. Més densitat. Hi havia molta densitat. Aquesta fredor, potser buscada, però amb aquest guió tan eixut no queda bé, jo crec que queda una mica... Per tant, jo sí que entenc que no el donessin, ara parlaré de què li han donat, que ho entenc gaire, però bueno, però s'entén que no el donessin potser els Òscars o no només els Òscars tècnics, perquè veritablement la resta és molt fluix. Sí. Jo crec que és molt fluix. El que no és visual, eh? Sí, sí. Molt bé. Vale. Doncs seguim parlant i ara en aquest cas fem un salt una miqueta al cinema espanyol, justament nominat als Goyers, d'aquest any o de l'any... Sí, d'aquest any, que es deia Ventajas de viajar en tren, una pel·lícula que no va guanyar res, les coses com siguin. El què? Un segon. Ah, bueno, val, val, val, val. Però això, el que dèiem, doncs, aquestes Ventajas de viajar en tren és una pel·lícula que està basada en un llibre, que es deia, és a dir, igual, d'un tal Antonio Orejudo. Ah. Aquest tio és un tio molt raro, escrivint. És un tio molt peculiar. És un punt bastant surrealista. I jo aquesta pel·lícula tenia ganes de veure-la perquè, Briova, és de les poques pel·lícules surrealistes que es fan a l'estat espanyol, no?, últimament. Aquest senyor es diu Aritz Moreno, és un nano que ha fet pel·lícules per allà, per al País Basc, no?, una que no confondre amb l'Oreac, que es deia Zoreac, que no és la mateixa, una que es deia l'Oreac que era Flores. Sí, és el mateix d'Andia i d'Ara la Tintxera Infinita. Sí, però no és aquest, no és aquest. No, però el director... A l'Aritz Moreno? No, el de l'Oreac. A l'Oreac, sí, l'Oreac, sí. Sí, sí. Però que pot confondre l'Oreac amb Zoreac. Ah, no, no, no, d'acord, d'acord, d'acord. Per això dic que no, que no era el mateix. Llavors aquest tio, clar, jo no he vist res de particular, però m'ha quedat molt l'atenció el que he vist amb aquesta pel·lícula. Una pel·lícula que té actors importantíssims. La Pilar Castro, que no és gaire coneguda, així a nivell, diguem, pel nom, però si la veus saps qui és perfectament. El Luis Tossar, Ernesto Alterio, Quim Gutiérrez, Belén Cuesta, Ramon Barea, vull dir que d'un i do hi ha un elenc bastant interessant. De què va la pel·lícula? Bueno, la pel·lícula va d'una noia que va en un tren, no, i se li apareix, no, apareix Ernesto Alterio i li ho explica una història. Llavors, tota la pel·lícula són dues històries vinculades amb una persona que té una problemàtica amb les escombraries, ho deixo aquí, no vull anar més enllà, i l'altra persona té una passió desmesurada, l'altra història, passió desmesurada pels gossos. A mi la primera part em crida l'atenció, estem parlant de malalties mentals, per tant, estem entrant... Ah, exacte, i a banda d'altres qüestions que van més enllà, usurpació de... de personatge, no, d'identitat, no, d'una altra part de personalitat, d'una altra persona, etcètera, etcètera, d'aquesta línia, i la part aquesta, la segona part, en la que la protagonista és ella mateixa, que viu una història absolutament rocambolesca, que em recorda moltíssim a Canino. Ostres. Vale? Ja hi lo dejo. La gent que ha vist Canino podrà tenir, no recorda molt, però hi ha uns vincles amb Canino, eh? i bé, i va per aquí. Llavors, aquesta és la potència de la pel·lícula, és a dir, en referència, la potència parla, la pel·lícula parla de, bueno, doncs de moltes coses, doncs de diògenes, de, bueno, zofilia, de pederàstia, una sèrie de coses, parla al mig. De personalitats extremes. Sí que és molt potent tot això, eh? És potentíssim, el que sembla que no passa a la primera història i et comença a desagranar la infermera que està en un espai a Iran per cuidar nens, és a dir, per aconseguir cuidar aquells nens el que li ha de passar. Ui. Ja ho dius, llavors té un potencial que no estàs veient res de particular, però allò que t'estan deixar d'anar, jo em vaig quedar mort, vaig dir, que bo és això, vull dir, que bo, vull dir, dins d'una línia particular, lleugerament surrealista, diferent del que seria el cinema, normal, és una pel·lícula que, bueno, que més o menys tampoc és grans notes, però això del film affinity que et puc puntuant està en un 6-9, vull dir que per ser film affinity que són bastant exigents, no està malament, i no està malament tot el decurs, no? I al final tot queda amb un rodolí, pim-pam-pum, vull dir, amb el personatge que ha aparegut al principi i tal, no? I bé, i més o menys queda adecentat, no? No és una superpel·lícula rodona, ni molt menys, és una pel·lícula de veu, però és una pel·lícula molt acceptable, interessant, sí, per ser espanyola i tractar una temàtica que surt una miqueta de la normalitat, vull dir, sobretot de la que seria... Mira que la pinta que fa és estracanada absoluta. No, no, no, doncs jo... I pel... És el títol, el títol és una miqueta i per la caràtula... Comedieta de Pagó León, no? Sí, si alguna cosa així. Doncs no està gens malament, eh? No és insistent, això tampoc, per tirar coets, però, home, jo he vist bastant cinema espanyol aquest any, perquè jo veig això d'Esgolla, per exemple, ja parla un altre dia, però jo vaig veure Abuelos l'altre dia, aquesta pel·lícula dels tres senyors que munten, que són emprenedors i tal, i home, deixa molt que desitja, per exemple, que estava dirigida per un tio que es diu Requejo, que és prou conegut i que, bueno, que estava bé promocionada també amb bons actors i tal. Molt bé. No ho sé. Però bueno, ja en parlarem de la setmana que ve, però aquesta em va sorprendre gratament. Per tant, sobretot la segona història, jo em vaig quedar com Quim Gutiérrez i la Patricia, aquesta com es diu la criatura, la Pilar Castro. I és una història de tots dos que jo flipava. Molt bé. Bueno, ens queden 10 minutets, parlem de les dues pel·lícules, parlem de Paràsitos i de La gata sobre el Tejado de Zinc. Paràsitos. Sí, i després... Jo faig un apunt molt ràpid d'efemèride, recordar que a Miquel s'ha mort aquesta setmana Max Boncido. El dilluns, sí. Aquest senyor tan conegut per tantíssimes coses, des de ser actor fetitxer de Berman, des de ser l'exorcista, com et recorda, des d'haver sortit a pel·lícules de Woody Allen i moltíssima cosa, perquè té una carrera, ara ja podrà guanyar la partida d'escax. Ara la ha perdut, però ara la podrà tornar a guanyar. Sí senyor. El set és agell. Sí senyor. Meravell. No, eh, pues bueno, que li recordem i ja en parlarem de... I tant, i tant. Sí, sí, a veure si coincidem alguna pel·lícula. Gran actor, gran actor. Tan coneguda, gran actor. Jo aquí no recordo el Berman. Sèntim ocellos. No, el manantial i la donzella. Ah, sí. La donzella, el tres salvajes. El tres salvajes, sí, m'encanta aquesta. No l'hi he vist, no l'hi he vist, vaig a veure. A mi, de les pel·lícules que he vist més dures de la història és gritos i murmullos. I murmuros. No s'aguanta, la pel·lícula. No s'aguanta. És dura. Molt. Però molt perquè... Maig coix de bé. Parlem d'una dona que pateix càncer i no para de cridar. Comencem per aquí. I a partir d'aquí... Tira, Nacho, que ets agafa el torno. Doncs parlem de pel·lícula dura també ara que ha sigut, no? Parasite, guanyador d'Òscars, Contra tot pronòstic i... Arrasando. Arrasando i fem allò que a l'acadèmia últimament ja li agrada que és ara fem una cosa que no s'ha fet. Ara separem el director de la pel·lícula. Ara agafem la pel·lícula estrangera i la fem coincidir amb la pel·lícula de l'Òscar. És el que ha fet. Li han donat a l'Òscar la pel·lícula estrangera. Li han donat a l'Òscar la pel·lícula principal. És absurd. És la millor pel·lícula i punt. I l'han donat no sé què. Al final sí. Al final igual han tornat a la cordura, no? Dient-ne no separar-ho així i aquestes coses que feien, però bueno. però que sempre havia estat així i suposo que aquest any han dit ara, anem a trencar. Llavors, bueno, una pel·lícula que també tenen moltes esperances en veure-la. Guanyador abans de Cannes, pot ser? Sí, sí. Era Cannes. De Palmador. Era Cannes. Basta. Sí, sí, sí. Portava... De tot. I bueno, jo no sé per què és cinema coreà, perquè clar, veu una pel·lícula coreana i traduïda, nosaltres mateixos, els matisos, nosaltres mateixos que Borralà en lleva més familiars. Com l'has vist? En coreà no. En coreà, és igual que jo també. En coreà no he traduïda. És que no sé si... Sí, perquè la intensitat de la veu és molt important. Sí. Clar. Però hi ha paràsitos, existeix paràsitos i de pel·lícula en castellà. Segurament, segurament. Però bueno, però val la pena. Però clar, la mímica d'aquests actors, la manera de... Clar, és molt diferent a la nostra. llavors ens quedem una mica que no saps interpretar si aquest tio està actuant bé o no. Tu veus les expressions que fa i tal, però no acabes de... Sí, perquè per exemple, l'actriu de la casa, la mestressa, és un paper com molt infantiloide. Sí, llavors clar, però crec que és un rol també molt... És un tema molt cultural. Sí, molt cultural. o el pare. El pare és raro com actua. El pare és insegur i així amb una veu així... Bueno, és una imatge, és un conte entre els desposseïdos, diguem-ne, els pobres i els rics, un conte de pobres i rics, el que passa és que t'ha missat per la... Perquè és la societat, clar, que són comú... Viridiana, és viridiana això. Sí, podria ser, però una mica... Es met un Jaume ara com una casa nena. Un Jaume adobe. Molt especial perquè clar, els rics són una mica també esperpènticos, però clar, suposo que allà potser són així. Frívols, són molt frívols. Sí, però són com molt així, rics allà del Leján Oriente, diguem-ne, no? No són com les d'aquí, diguem-ne, no? I els pobres són, clar, molts pobres, són quasi del tercer món perquè conviuen, estan vivint allà... I en canvi com es barregen. Com es barregen, sí, o sigui, a principi fa una mica de riure però després ho veus i arriba en un punt i hi ha escenes potentes aquelles de brutícia i de... De ronya. Total, bueno. Llavors, argumentalment és molt interessant perquè va canviant, perquè va al final una història que sembla una cosa que va sent una altra i com al final aquesta lluita de classes acaba desembocant en un final apocalíptic, diguem-ne, d'acord? I els lia a la part de... Bueno, perquè al final és una mica que cadascú defensa la seva classe i ho dia a l'altre, diguem-ne, no? O sigui, un... No és que la ho diguin sinó que els rics tenen fàstic, no?, d'aquestes persones i les altres persones sí que els rassudien, no? Sí, es nota, a més es nota, és l'efecte desencadenant aquell fàstic. Desencadenant, sí, sí, és el fàstic, l'olor, diguem-ne, no? Aquesta olor que tota l'estona està... doncs, a mi, per donar-hi un Òscar, home, no sé, no estic segur, perquè al final, mira, opinar d'això, ja arriba un moment que jo aquesta gent no la gent hi entenc, no? No, hi ha molts interessos que desconeixem pel mig. Sí, també. Sí, també. Sí, però bueno, una pel·lícula d'aquestes més aviat rara que les que em s'agrada, a mi sí que em va agradar, eh? Sí, a mi també, però millor pel·lícula estrangera, punt, ja està. I punt, i ja està, o una pel·lícula d'aquestes que us dius, que estres i tal. Ara, no és de les d'Òscar, no sé per què, què li s'hi ha passat pel cap, pel domicí, perquè tampoc que diguis, és que veritat, realment, és un pel·lículon, tampoc hi ha... Sí, però tampoc discutim que els hi hagin donat la palma d'oro. Però jo, però això m'ho crec més, Canes. Jo també m'ho crec més, perquè... Canes és més munt d'oriental. Per la manera fribola de donar els Òscars, poder. No, és que els Òscars es miren molts ells mateixos. Una pel·lícula iraní... Ja, però potser un any han dit, bueno, obrim-nos més al món. Al cap i a la fi, és un festival. No és un festival de pel·lícules a l'europea, diguem-ho així, com pot ser Venècia, Canes, o Berlín. Exacte, sinó és un... Vinga, nos hemos montado una fiesta, nos entregamos premios nosotros mismos. Però és com si els Goya, no sé, li donessin una pel·lícula coreana o els Gaudí, que no passa res, en un moment. però estem parlant de l'acadèmia de Catalunya, de catalana o d'acadèmia espanyola. Que raro, no? Queda raro. Sí, queda raro. Si digués així, sí. Si diguéss, ostres, és que tu veus cada imatge de la pel·lícula dius, ostres... És que no premiar-la és un crimen. No és tant. Vull dir, home, tenen escenes que no estan malament, però tampoc és que tal, les actuacions, tampoc, ja dic, jo no les puc apreciar perquè és tan diferent culturalment de nosaltres, les expressions de quan riuen, com fan... i no saps si... Bueno, segurament en el seu país això serà una actuació de... Però no s'han d'apreciar. Llavors, una diferència tan gran i que li donin tots els premis i tal, com si fos... O sigui, quadraríem això, no? A mi quadra més l'originalitat en general del que seria el guió, la trama. Això sí que em quadra bastant. El guió original, i vale. Clar, clar, clar, exacte. Sí, sí, per això mateix. Sí, sí, per això mateix. Però jo hauria fet estranger i guió original com a Maximi i per casa, eh? Vull dir, millor direcció, tinc els meus dubtes, també. No, clar, és que millor direcció... És que també hi ha que hi ha especial, vull dir, tampoc ha de ser un art de tècnico, però dius, és que no la recordes, allò. Diu, diga'm una escena que a veritat, hòstia, la recordes. No. Bueno, clar, llavors em vaig quedar una mica, dius, bueno, vale, m'ha agradat perquè a mi m'agraden aquest tipus de pel·lícules, però, bueno, ja els senyors de l'acadèmia ja no s'explicaran algun dia. Sí, perfecte. Per dir-ho, la ment que van pensar. Ens quedan quatre minutillos per parlar de la gata sobre el tejado de cinc. No és... Fantàstica pel·lícula, eh? No l'havies vist fins i avors? No. Quin és el director? No recordo ara. El Laurence Kasdan. Laurence Kasdan? No? No, no, no sé. La gata sobre... No és el Laurence Kasdan? Nostro documentalista ens ho dirà. Ah, no, això el viviré a l'estadèmia de l'Eden, callar. No recordo. Bueno, a lo que vull, film d'Elisabeth Taylor, del Paul Newman i d'un gran actor que no recordo un nom, que és el paper de pare del Paul Newman. No sé com es diu. Però és un d'aquests clàssics dels anys 50, 60. És boníssim aquest paul. I la mare també. La mare també. Estem amb una família aposentada, acomodada, en què, diguem-ho així, primen sobretot, o sigui, per sobre de... És una família que per sobre de les relacions afectuoses han primat doncs els interessos econòmics i la feina, diguem-ho així, d'alguna forma. Són burgesos. i arriba un moment que tot això no s'aguanta per enlloc. I en un dia en què se li declara una malaltia incurable al pare, tot això peta pels aires, però peta tota la porqueria que... tot l'odi que es tenen entre els elements de la família, doncs allà surt al mig de la taula i és una catarsi. Allò és una catarsi absoluta d'emocions i d'odis, sobretot odis, i de reconciliacions també, i de donar-te en compte de qui està més pendent de tu i qui més et recolza encara que tu en aquell moment no ho vegis. i les afinitats que fins a aquell moment no les tenies i a partir d'aquell moment tot i que queda poc per poder-les gaudir doncs pots disfrutar-les i pots adonar-te'n que realment ostres, redescobreixes éssers de la deia família que fins a aquell moment per tu havien sigut absoluts desconeguts. Un film brutal. Brutal. Brutal, absolutament. Ho vaig veure amb versió doblada a l'espanyol original de l'època que és com a mi m'agrada veure moltes pel·lícules d'aquestes. A mi em passa també això, eh? Sí, sí, sí, m'agrada aquell, aquell... Perquè sempre s'has vist així, sí. Només et diré una cosa vaig veure un dia el color són llames i la vaig veure amb un doblatge modern i vaig renegar d'ella no la vaig voler veure no la vaig voler continuar agrada els dobladors d'aquella època, eh? Jo la vull veure amb el doblatge original dels anys 70 perquè tens un record clar, sí, sí aquí ja entra la meva percepció personal és que són molt antigues la sense noia l'original i uf és un anglès una mica els anys 50 i és durillo és durillo és com ara que estic la setmana que em parlaré la setmana que ve de l'home que va matar Liberty Valence i l'estic veient amb l'idioma original i m'ho estic passant d'allò més bé perquè vaig redescobrint cosetes que cada vegada aquesta vegada has parlat de la gata sobre Tejada de Zinc jo vaig veure després vam veure tothom celebració de Thomas Vintenberg i jo vaig dir a mi que em sona no té res a veure però que em sona que em sona que em sona i vaig començar i m'assumint vaig arribar i dir és això meravellosa mira que no era un tipus de i Paul Newman està molt bé amagant la seva condició i tal que està molt ben parit allò que dius ostres a veure que si ho capten i tal és que hi ha una cosa molt civilina Paul Newman al principi fa un paper així com molt de paçotilla però després mica en mica arrenca i se'ls menja tots amb patates al final qui dirigeix que ens ha ballat el canal Richard Brooks ah doncs llavors jo estava confós també jo ara tampoc aquest pav ha fet alguna cosa alguna cosa gran sí ja apareixerà cap problema bueno mentre ho busquem ens hem d'acomiadar faltant 20 segundets molt bé doncs ens trobem la setmana que ve vinga adeu-siau adeu bueno pel pròxim dia adeu-siau adieu-siau tespé duré