Babilònia

Magazine d’actualitat cultural: cinema, literatura, art, teatre, música i debats.

Horari d'emissió
Dissabte
19:00 - 20:00
Dijous
21:00 - 22:00

Subscriu-te al podcast

Títol i resum generats per IA

De la felicitat i el temps (Levi i Kapuściński) a Millás; cinema amb Valhalla Rising, Suburbicon i Downsizing; Eurovisió 2018 i homenatge a Donna Summer

Visió general

Un episodi variat i dinàmic que transita entre literatura reflexiva, crítica cinematogràfica i cultura pop. Els conductors obren amb una agenda àmplia i entren de ple en dues lectures curtes però potents (Primo Levi i Ryszard Kapuściński), segueixen amb la novel·la recent de Juan José Millás, passen a una ronda de crítiques de cinema (Refn, Clooney, Payne) i tanquen amb Eurovisió 2018 i un homenatge a Donna Summer.

Literatura

Primo Levi — felicitat i infelicitat (Si esto es un hombre)

  • A partir d’un passatge de Primo Levi, es debat la idea que la felicitat perfecta no és possible, però tampoc la infelicitat perfecta.
  • Context: Levi escriu des de l’experiència d’Auschwitz, posant en valor com les "preocupacions materials" i la finitud humana limiten tant el goig com el dolor.
  • Idea central: fins i tot en el pitjor context imaginable, hi ha una matriu humana (esperança/temor, finitud) que impedeix els absoluts.

"Todo el mundo descubre tarde o temprano que la felicidad perfecta no es posible; pero pocos hay que se detengan en la consideración opuesta, de que lo mismo ocurre con la infelicidad perfecta... la seguridad de la muerte pone límite a cualquier gozo, pero también a cualquier dolor."

  • El diàleg deriva cap a la resiliència, el judici sobre el benestar aliè i el trauma que roman fins i tot molts anys després.

Ryszard Kapuściński — el temps a l’Àfrica

  • Lectura d’un fragment on Kapuściński contraposa el temps occidental (lineal, tirà) al temps africà (elàstic, subjectiu).
  • A Occident: conflicte insalvable entre l’home i el temps; el temps "ens aniquila" i ens en fa esclaus.
  • A l’Àfrica: el temps és més obert; els esdeveniments li donen existència i l’ésser humà n’influeix el ritme.

"Para ellos el tiempo es una categoría mucho más holgada, abierta, elástica y subjetiva... El tiempo incluso es algo que el hombre puede crear."

  • Reflexió personal sobre com canvia la percepció del temps amb l’edat i amb l’oci/feina.

Juan José Millás — "Que nadie duerma"

  • Protagonista: una analista informàtica que, arrossegant un trauma infantil i una mare que actua com un ocell (to surrealista), es reconverteix en taxista.
  • L’òpera ("Nessun dorma", Turandot) activa un periple identitari que barreja realisme màgic i urbanitat: Madrid es confon amb Pequín, i la protagonista oscil·la entre dona-ocell i princesa xinesa.
  • Estil: clar, directe i madur, sense por a parlar de sexualitat; univers Millás: microcosmos (el taxi) i acceptació natural del fantàstic.
  • Valoració: lectura curta, potent i recomanable; probable desenllaç agredolç marca de la casa.

Cinema

Valhalla Rising (Nicolas Winding Refn, 2009)

  • Ambient viking amb Mads Mikkelsen (mut, un sol ull); fotografia impressionant, atmosferes fosques i boiroses.
  • Pocs diàlegs, simbologia carregada i un relat que es percep més contemplatiu que narratiu: bellesa visual però feixuguesa i falta de "què" i "per a què".
  • Comparativa amb Drive: allà l’economia verbal era cinema pur al servei d’un personatge magnètic; aquí l’abstracció no sempre cristal·litza.

Suburbicon (George Clooney, 2017)

  • Suburbia americana anys 50 (estètica "Mad Men"): posada en escena exquisida.
  • Dues trames en paral·lel: sátira racial i thriller domèstic amb Matt Damon i Julianne Moore (doble paper).
  • Guió d’origen Coen (adaptat per Clooney): to negre i maligne, però resultat irregular; es veu bé, podria sostenir-se molt millor.

Downsizing / La vida a lo grande (Alexander Payne, 2017)

  • Premissa distòpica brillant: miniaturitzar humans (2 cm) per reduir consum i salvar el planeta; world-building convincent i ple de detalls.
  • Inici prometedor que es dispersa a mitja pel·lícula; la sàtira social i els arcs emocionals perden focus i el conjunt es dilueix.

Música i cultura pop

Homenatge a Donna Summer

  • Sis anys de la seva mort; so disco icònic i vincle amb l’escena LGTBIQ+.
  • Sona "On the Radio" per celebrar-la i, metarreferencialment, el mitjà del programa.

Eurovisió 2018

  • Netta (Israel) guanya amb "Toy": missatge anti-bullying i posada en escena memorabla (beatbox, estètica pop orientalitzada), cançó enganxosa.
  • Record a Salvador Sobral (Portugal, 2017): una de les millors balades recents; l’artista és crític amb l’edició 2018.
  • Espanya: duet poc inspirat, escenografia antiquada i execució desigual.
  • Incidència: espectador envaeix l’escenari del Regne Unit; tensió i nervis.
  • Eurovisió com a festa transversal: gran seguiment al món gai, però viscuda per públic molt divers; un esdeveniment social per veure entre amics.

Idees clau

  • Ni felicitat ni infelicitat absolutes: la condició humana i la finitud en marquen el límit.
  • El temps pot ser tirà (Occident) o elàstic (algunes cultures africanes); el vivim i el creem a través d’esdeveniments.
  • El realisme màgic urbà de Millás normalitza l’estrany amb una prosa neta i personatges memorables.
  • Al cinema, la forma pot esclafar el fons: Refn brilla visualment però pot desconnectar; Clooney llueix estètica; Payne es desinfla malgrat una gran idea.
  • Eurovisió alterna qualitat i espectacle; la memòria pop (Donna Summer) continua sent patrimoni emocional compartit.