De la Fundació d’Asimov al Fil Invisible: Mula, Grupo Salvaje, ¿Quién te cantará i La noche de 12 años

Bona tarda, benvinguts un dia més al Babilònia. Avui tenim una reunió d'homes. Sí. Bàsicament, per falta de la rosa. Clar, exacte, ara. Reunió d'homes. Exacte, sí senyor. Aquí, com sempre. Tenim dos bolos aquí, aquestes sortides que fan els americans, no? Treu homes jugant al pòquer i els bolos, que tenim tot aquí a l'estudi avui. Sí, sí, sí, i tal, i tal. I disparar el plató. Exacte, també. L'he vist, si és necessari. Sí, per tirar el plató, mira, si tira el plató, és el que hi ha. Bé, doncs estem amb la companya del Jaume Vidal. Hola, bona tarda. Molt bé, del Nacho Alonso. Què tal, ja. Encantat. Aquestes coses que tinc jo, que vinc, que no vinc, doncs bé, és que la feina... A final has vingut, és el que passa. Igual que jo. Et farà ric, eh? Aquest home igual. Et farà ric, eh? Jo sempre ric. No, no, no, no. I el que ja és ric de mena és el David, també, que fa uns dies que, pobret... No, en aquest cas ja són temes determinats. Clar que sí, és el que passa. És com ser animals, és animal. Sí. És el que tenim. No hi ha cap menys cosa, no? Quan es fa l'animal, què es diu? Clar, clar, clar. I des de la peixera, el Xesco Ramos. Mira, parlant d'animals, que bé ha quedat, eh? Doncs jo sé d'aquests animals que no pensen més d'un segon, els peixos, no? Sí. I ja no sé què tinc a dir després, no? La dòlia. La dòlia. La dòlia. Peluda, però bueno, no. No has fet mai un discurs de deu minuts, per exemple? Home, cada dilluns, cada dimarts, hora i mitja, que has conès a parar i van callar, dic, bueno. No, sí, sí, sí. No, bastant ja parlo jo avui, com per parlar després. Bé, avui parlem de dos llibres i d'unes quantes pel·lícules, algunes d'elles peculiars, altres que, bueno, que anirem descobrint sobre la marxa. El David ens parlarà del Mamotreto de Fundación Isaac Asimov de Proachat. Ostres, vale, eh, jo puc parlar de la tira. Bueno, doncs vinga, doncs parleu. No estic rellitjant. Sí, sí, sí. Molt bé, fantàstic. Jo parlaré d'un llibre, rapidet, d'un thriller que es diu La desaparició d'Estefany Myler. Aquestes coses que això ho pas per una mica per llegir, que és a més. Però són sisèntes i pico de pàgines, eh? I està molt bé i ho va anar tot. Ja ho parlarem, jo ho comentarem. I de pel·lícules, doncs, ja m'ha vist una superestrena que és Mula, que està així com amb la cara dient, bueno... No, no, és que m'ha sorprès, la veritat. Sí, bueno. Sí, no sé, vull dir, és que quan, sobretot, quan parles, quan vas a algun lloc que parlen d'ètica i veus aquesta pel·lícula... Una mica fa pensar. Ara ens ho comentaràs, eh, i aprofundirem sobre el tema. El David ens parlarà de Green Book, que hem pogut veure tots i que és una autèntica meravella, però el David ens farà la seva versió. Jo us parlaré de dues pel·lícules que han estat... Jo segueixo amb el rotllo Goya, jo soc una mica així, ja sabeu, obsessiu, I he vist Quien te cantarà, del Carlos Bermud. Hombre, mira, quines ganes que m'expliquis. I he vist una pel·lícula que m'ha deixat absolutament frapat, que és La noche de 12 años, d'Antonio de la Torre, i explicarem del Pepe Mujica, del president d'Uruguay, que ja jo em vaig quedar dient com poden fer una pel·lícula d'aquestes característiques, quina potència, que ben parit és d'això, i jo parlarem. Que va estar nominat, Antonio de la Torre, us sonava aquesta pel·lícula d'algú? Sí, però això parla la història de Pepe Mujica, no? Sí, sí, exacte, és la història dels 12 anys que va ser tancat. És una borrada. Però amb unes condicions bestials, no? Bestials. Vull dir, home, no estem parlant, és una comparativa odiesa, no estem parlant de l'Hijo de Saúl, per entendre'ns. No, no, òbviament, no. És un altre concepte de càmera i tal, no? Però un estil de... Exacte, l'angoixa i la percepció, si ets claustrofòbic, no veus aquesta pel·lícula. L'expresso de Medianoche? De Medianoche, em sembla que... Sí, bueno, jo crec que no, jo crec que és molt més salvatge, és molt més... Sí, sí, sí, és molt més... Carai, jo. Ja parlem de quatre detallets mínims, però... L'entorn de la càmera l'han de posar en el Goya, l'han de treure a la cara i posar la seva, perquè m'agrada, aquest tio diu que té 13 nominacions als Goya. Als Goya, als Goya. Jo tenia dos o tres. Aquest any va estar nominada pel Reino i per aquesta, com a actor secundari. Jo no sé si dos o tres, però hi ha estat 13 nominacions. Sí, sí, sí, és que és una... A més, i aquí torna a fer un altre gir que diu, és que el tio parla en uruguajà, és a dir, parla d'aquesta manera i tal, i és que, tio, saps parlant de conya, sembles uruguai, tio. És que no m'ho pots... Vull dir, sembla d'allà, és que és bestial. Bé, ja en parlarem d'això una miqueta després. I després parlem d'unes pel·lícules una miqueta així més anteriors, no? Vull dir, més del cinema clàssic, Scaramuix, Grup Salvatge, i et havies parlat del fil invisible, eh? Et recuperarem aquesta meravellosa pel·lícula. Absolutament. Això és una cosa... Podem fer molt tàndem avui perquè... Sí, sí, sí, sí. Perfecte. Molt bé, doncs comencem per Fundació, eh? Sí. I endavant, David. No sé si ja la vaig començar a explicar. Vas parlar una miqueta, però bueno, fes un recordatori. Bé, jo fa 30 anys em vaig llegir aquests llibres, precisament quan estava fent el Servei Militar, i perquè em servien per extraure'm del agradable ambient. dels quartels de l'exèrcit espanyol. Era mili. Sí. I llavors pensava, dius, bueno, el meu cos era vostre, però la meva ment no. I la meva ment durant les tardes viatjava a diferents... Ui, que revolucionari és això. A diferents mons. Sí, sí, no, no, no, jo... El cos vostre... És que sou uns porcs. Sí, sí, sí, sí. I tots penseu sempre de mal manera. No, dius, no, no. Jo era per la manera així molt logística. I aquestes dutxes, i aquestes dutxes. No, i aquest jabonet. Ah, ja està, ja està. Anava a la segona part. Digues, digues, digues. I llavors, ja no me'n recordava, ja. I l'altre dia em vaig assabentar que no sé quina plataforma que han creat nova, d'aquestes noves que van creant. Ara no sé si Apple o Amazon, no sé quina d'aquestes. Crec que Apple. Que han adquirit els drets per passar en sèrie tota la saga de Fundació. I vaig dir, ostres, doncs mira, és un bon moment per rellegir-se les novel·les. Les vaig haver d'anar a buscar, les vaig trobar totes, i ho estic alternant. M'estic llegint, per una banda, la saga de Fundació i ho alterno amb la saga de Robòtica. Ah. perquè resulta que al final aquestes dues sagues s'ajunten. Ah, no sabia això. En Fundació i Tierra s'ajunten. O es troben. Es troben. L'autor les va fer lligar. Pensa que va començar tot això, com comencen moltes novel·les al seu moment, els anys, sobretot, 40 i 50. No, 50. 40 i 50 van començar amb petits escrits publicats en revistetes. O sigui, que no... Després, mica en mica, ho van ajuntant, i em sembla que el Senyor dels Anells també va començar així. Ho van ajuntant, i on ja va establir les novel·les fetes de l'any 50 i pico. Les primeres es nota que estan fetes els anys 50, perquè... No hi ha mòbils, encara. No, evidentment. No hi ha el concepte de mòbils, no hi ha el concepte d'internet. Bé, es vislumbra, es vislumbra alguna cosa, l'hipervisor i coses d'aquestes. Però no... La televisió, bueno, no existeix, no... La cosa encara no és capaç. Tot i que, per exemple, el Jules Verne va ser un visionari brutal i va ser capaç d'anticipar molts fets que van produir-se gairebé 100 anys després, l'Asimov era un científic, no era un imaginatiu. I com a científic, doncs estàs una mica encursetat, crec jo. I, val, que sí, amb la seva mirada científica va ser capaç de desenvolupar coses, però potser aquesta visió més profètica no la va tenir, perquè, bé, va pensar, sobretot en les novel·les dels 40 i 50, va pensar que tot seria atòmic, està un bolígraf, un, jo què sé, qualsevol cosa, no? El tema d'energia atòmica... Sí, sí, l'energia atòmica dels anys 40 i 50 es pensaven que allò era el futur i era la modernitat. S'un producte de l'època. Sí, sí, i que tot seria atòmic, no? Es feia cosmètica amb radi. Sí, sí, sí, per això així acabava tothom, no? Sí, sí, sí, és veritat, és veritat. I ell, bé, ho porta amb un màxim exponent, no? I, bàsicament, la saga Fundació és una novel·la que intenta, al principi sobretot, intenta que la humanitat, perquè ja és la humanitat, no la societat, sinó la humanitat, doncs que no torni a caure en un caos, en el caos del desordre, del desori, de guerres intestines pel poder i tal, no? Sinó que tot estigui un altre cop, o sigui, que intenti, o sigui, ell, el protagonista, preveu i ho encerta que la humanitat, o sigui, la societat galàctica, d'alguna forma, se'n va en orris, o sigui, allò s'acaba, o sigui, tot el que té un començament té un final i allò s'acaba. I diu, com ho podem fer perquè aquests càlculs que ell preveu en funció de la psicologia de la societat, que és psicohistòria, doncs, ell preveu que uns 30.000 anys de caos, i dic, això no pot ser, hem de reconduir tot això per minimitzar tot aquest període tan llarg, no? I al final arriba a la conclusió que ho pots reduir en uns 1.000 anys, tot aquest caos de 30.000 a 1.000, d'acord? I llavors estableix dues fundacions, una tecnològicament potent, a un extrem de la galàxia, i una altra mentalment potent, que serà la que d'alguna forma guiï l'altra indirectament, doncs, perquè es torni a establir tot l'imperi galàctic una altra vegada, no? Paral·lelament, i així ja ho enllasteixo tot, doncs, aquest escriptor va inaugurar el que era la saga robòtica amb George Robot, que es va fer una molt mala pel·lícula en aquest moment. Aquella pel·lícula, sí. Sí, molt mala pel·lícula, i després va inaugurar tota una saga, no m'he llegit jo la primera de George Robot, no em venia de gust, perquè són petites històries i volia enxetar, em venia de gust una trama continuada, no? I vaig començar llegint-me les bòvedes de cert, val? Tot està tramat, eh? En aquest sentit, però tant la saga fundació com les bòvedes de cert. No les primeres novel·les, òbviament, perquè ell no tenia la intenció de lligar-les, sinó més endavant, ja vas veient que de mica en mica les va lligant, les va posant, les va entrellaçant. Doncs les bòvedes de cert és que el planeta Terra, d'alguna forma, després d'haver hagut una migració de terrícules cap a altres planetes, allò s'ha acabat, val? Hi ha un tancament, com molts països fan, com a vegades fan als Estats Units, que es tanquen en si mateixos, després de potser, o entre guerra, empradeu de guerra i guerra es tanquen en si mateixos, però això va fer la Terra. I a més a més, no es tanca simbòlicament, sinó també es tanca físicament. crea la ciutat, les tanca en bòvedes de cert, i la gent inclús, és molt metafòric, agafa agorafòbia, té agorafòbia de sortir a fora. Ells només se senten recollits en el cau de la seva ciutat, en l'úter, que implica la seva ciutat, i allà se senten... és una mica una tirada enrere, una tirada a l'úter matern. Se senten protegits. Tot el contrari que els espaials, que diuen ells, que en canvi viuen en uns mons absolutament escèptics, en què no hi ha cap bacteris ni virus, perquè hem pogut deslliurar-se dels bacteris i virus que comporta la Terra, i tenen una mitja de vida de 200 o 250 anys, i ens procuren no barrejar-se i prohibeix... A més, s'han convertit en societats molt més poderoses que la terrícola i controlen la societat terrícola. I això arribarà un moment, un punt de dilema en si la Terra s'ha d'expandir a altres planetes que no passa aquests 50 o s'ha de quedar enclaustrada i acabar reduïda el no-res, es pot dir, no? I això és el que les novel·les aquestes van per aquí, i van per allà. Intentant explicar-ho, sí, sí. Llavors, es nota el salt perquè ell, quan va acabar a fer les tres primeres novel·les de la Fundació, va fer un salt d'uns 25 anys fins que no va escriure les següents, que eren Els límits de la Fundació i Fundació Imperi. No, Fundació i Terra. Exacte. Fundació i Terra. És Fundació, Fundació Imperi, Segunda Fundación, són les tres primeres. Sí, sí, sí. Segunda Fundación, després ja va fent Els límits de la Fundació, que és la que m'estic llegint ara, Fundació i Terra. I després, amb la saga robòtica, ho tinc, sé que és, jo robot, Bòvedes de la Cero, la que m'estic... És que aquesta no recordo com es deia, la segona, després de Bòvedes de la Cero no me'n recordo. Després eren Els robots de l'Amanecer i després Robots Imperi. I això quants anys fa que està escrit, dius? Això, l'última novel·la és del 80... No, després em va escriure, després em va escriure unes quantes més que són, com es diu això? Prèvies a la Fundació. Precueles. Precueles, això. Precueles. Precueles a la Fundació. Em sembla que va acabar escriure, poc abans de morir-se, el 90, i alguna cosa, em sembla. Sí, sí. I després hi ha tres novel·les que jo no les sabia, que no les coneixia, que és un guijarro en el cielo i alguna més, que parlen del període imperial. Sí. El període imperial del primer imperi. Del primer imperi. Allò com a spin-off, diguem-ne. Sí, del primer imperi. Sí, sí, sí. Jo no m'he llegit. Potser ara aprofitaré i me les llegiré quan hagi acabat. És una saga, jo crec que la saga Fundació és una saga notable dintre la sensació. Sí. És una història simple perquè al cap de la fi es agafa la història universal traslladar-la a un futuro distòpico, hipotètico, i ja està. Saps allò? Aijo y caída de las civilizaciones del Toynbee. Sí, sí. Això del Toynbee. Això del Toynbee ja està. Vull dir, és un macroimperi que és com si fos un imperi romà però més bèstia. Sí. En ser tan gran, al final caurà en el caos i en la descomposició i, clar, en ser tan gran, en comptes de tenir mil anys d'edat mitjana que vam tenir, tindrà 30.000. Llavors, algú pensa això, no?, que per les lleis de la psicohistòria i per les equacions que ha fet, això es podria reduir en mil anys agafant tot el coneixement i tancar-lo en una esfera com una aïllada, un planeta aïllat que en N temps ja començarà a expandir-se i tornarà a créixer i tornarà a donar la civilització a la Galàxia. Llavors, aquí fa, hi ha un moment també que això es converteix com les republiques venecianes, no?, i al final ja surt el general aquest que és el Belriós que és com si fos Belissari o el general aquest del tal, bueno, tot això, això que és la història universal amb una bona idea, el que passa és que, clar, així molt ves com Stephen King, és un escriptor que és dolent, vull dir, tu comences a mirar, o sigui, com escriptor, és que, clar, és que és un paio que era científic, és que, a més a més, d'escriure novel·les escrivies sagos sobre història, tot això, tota la potència de les idees i del tema, però, clar, els diàlegs són una mica tontos, intenten ser i tal, o sigui, quan posis diàlegs i tal, és molt fluix, novel·lísticament és molt fluix, per exemple, per posar una comparativa, eh?, amb això de Joc de Trons, és molt més bo el George R. R. Martin a nivell de diàlegs i de trames i de relació entre personatges molt millor que no pas el de ser molt simple, que és molt simple. És que la influència que ha tingut de la ciència-ficció per aquestes coses que has dit tu, per la idea de robots, per aquestes sagues ha estat important i ha estat un escritor molt, molt conegut. Jo, per exemple, ara que em vaig llegir la saga Hyperion, novel·lísticament li dóna 10.000 voltes, però 10.000 voltes a tota la saga fundació i a més me la vaig llegir tota i, ostres, això sí, vas dir... No, és una altra cosa, a més, es nota molt, també es nota molt de les primeres fundacions a les últimes, estan molt ben escrites, es nota que l'home va aprendre a escriure, va aprendre a escriure. Les primeres són més, són més ramplones. Més idees, més idees, però començant amb l'idea, però més ramplones. Molt bé. Bueno, fantàstic, doncs mira, esperarem que les altres que acabis de llegir, no?, altres històries, no?, una mica anem ampliant, no?, tot el temari. és un resum genèric. Sí. I sense res a veure amb el tema cineficció, ens anem al món thriller, que és un llibre que es diu La desaparició d'Estefani Miller, Miler, perdó, és un noi que es diu Joel Dicker, aquest senyor ha fet algun llibre, va fer un altre també, no me'n recordo com es deia, però que també va ser un bestseller d'aquests, ha vingut, no sé, quatre milions de llibres, por ahí. I, bueno, és un llibre que inicialment partís d'una base com bastant senzilleta, però, clar, són 60-65 pàgines, em sembla que són, i es va complicant. I és una cosa que no es deixa de sortir d'un poble del... a prop de Nova York, com es diu allò que és Tampijo, de Nova York, els Hamptons. Els Hamptons de Nova York, que estan a Sant Fork, aquells pobles superguais i tal, que hi ha per allà, un lloc es diu Orfea, i a partir d'aquí, bueno, és un espai que, bueno, que fa cada any un festival de teatre. bé, a partir d'aquí apareix una noia que parla amb un policia, amb una festa, i li diu et vas equivocar amb l'assassinat que va passar l'any 1994 quan va acabar la primera edició d'aquell festival. I aquest li diu, home, però, perdona, perquè, clar, va haver-hi un... fins i tot una de les... a l'assassí, en teoria, doncs havia mort per culpa de la situació i tal, per una sèrie de coses que evidentment passen. I llavors aquesta noia desapareix del mapa. És a dir, davant d'aquesta advertència, desapareix. I es comença a crear una mena de fil de taranyina, allò, pa, pa, pa, que es comença a obrir per tot arreu, en el que s'ha de veure exactament qui és el culpable d'aquell assassinat que s'havia providat l'any 94, que estava vinculat amb una obra de teatre que es deia La nit negra, i que, a banda d'això, involucra no solament a la policia, sinó a l'alcalde, a crítics de teatre, actors, a la pròpia policia, i, bueno, i a partir d'aquí es comença allò típic, no?, a parlar de personatges que tenen vincles amb orfea, amb aquesta població, però que són de Nova York, i tal, algun editor, doncs, la típica dona que també, doncs, està vinculada amb una relació de mans, llavors, tothom sembla culpable, tothom, vull dir, la FIA CAP va buscant que qui digui, doncs, aquest deu tenir algun vincle que fos l'assassí que, en teoria, no era, de l'any 94, i l'assassí del 2014 de l'Stefany Meiler, per tant, que al final coincés que són els dos, vull dir, que al final no, vull dir, que sabem que la lògica ens portarà, perquè ja des del minut de la pàgina 15 ja insinua que hi haurà aquesta vinculació amb l'assassinat aquest amb l'assassinat anterior, no? I, bueno, hi ha moments trepidants, hi ha moments que són una mica més fluixets, sincerament, però, bueno, no deixa de ser un thriller d'aquests per llegir i perquè, vinga, pim, pam, pim, pam, la desaparició d'Estefany Meiler. I, bueno, ja et dic, no és un gran llibre, ni molt menys, no és un, ni molt menys un pierre la metre, per cert, David, ha aparegut la segona part del llibre aquell de... Ai, com es deia aquell David? Espera'm en el cielo, no? Com es deia allò? La de la guerra... Sí, la de la guerra mundial que es deia Los años... No sé què, bueno, hi ha un de la primera guerra mundial de Pierre la metre que no es té a veure res amb el que seria la trilogia d'aquell d'Albert Joven i tal, i això, i, bueno, i que segueix. Perdó, i dit això, simplement comento que el llibre en si mateix es va desenvolupant, es va desenvolupant, no es mou gaire d'aquest espai, però realment és allò que... ara busquem aquesta pista, pam, anem a parlar, pam, i llavors és molt dinàmic, és un guió cinematogràfic. L'autor, com es diu? Podríem fer Joel Dicker, em sembla, o Joel Dicker o Joel Dicker amb CK, i res, et dic, un bon llibre per passar l'estona, no ho negarem, no estem parlant d'alta literatura, ni molt menys, però, bueno, com a mínim, et va enganxant, et va enganxant, no? Arriba un moment que t'imagines qui és, és veritat que quan falten 100 pàgines ja t'ho vas calant, però bé, dependrà de cadascú de la seva capacitat d'investigador o d'experiència en aquest tipus de llibres perquè, clar, dependrà d'això, no? Però bé, es pot suportar perfectament bé. Jo el recomanaria allò en una època que tinguis temps, que no el deixis, perquè si el vas deixant allò, ah, doncs d'aquí una setmana l'agafo, no, has de seguir perquè hi ha molts personatges i es mouen molt i ja està, doncs simplement és aquesta la recomanació d'un llibre correcte i un bestseller. I anem al cinema, Jaume, a veure, jo he trobat per aquí la banda sonora de La Mula, un tema que es diu Mind Games, no sé si això et sona, jo t'ho posaré i si em dius que et sona, doncs fantàstic, és a dir... Hi ha un tros que m'agrada molt. Jo no sé si és, és com una cançó com molt moderna, veieu que està vinculada amb el... Qui fa la banda sonora al fill, pot ser? Perquè el fill fa moltes bandes sonores. O la fa ell a vegades també, eh? Aquest tia ha vingut a l'auditori de Sant Cugat, de poc. Per cert. Calís Baudès. Us ve Sant Cugat la de Diana Kroll, eh? Bé. Home, doni-do, eh? Quin nivell, quin nivell. Sí, això és allà, sí, ja s'hi veus. Deus algun moment de la pel·lícula, no? És allà amb el càrtel. Ah, ah, d'acord. Perfecte, doncs ja m'explica'ns La Mula, mentre sentim la musiqueta de fons, no? No, és la... Ah, Mula, perdó, Mula, sí, sí, tens raó, tens raó. És que m'agrada és de Mule, com diu en David. Jo he anat amb la devoció que vaig a veure sempre al Cunís, perquè jo sempre he tingut molt clar que aquest home m'ha portat molta, molta clara evidència en quant coses que pugui haver trobat bé o malament i en canvi ell les ha posat, segons el meu criteri, d'una manera que a mi m'ha enriquit, vaja, vull dir, no? i llavors, doncs, la pel·lícula, les expectatives es compleixen en aquest sentit. O sigui, ell torna a parlar d'un avi, ja, molt avi, molt, eh, que no té 90 anys, però gairebé, representa. el coreja, no? Sí, el coreja. I llavors, doncs, com sempre, doncs, és un home abandonat per la família perquè no l'ha entès mai perquè, pel que explica, ell havia fet sempre de camioner, no? Anava d'una banda a l'altra i, esclar, la família el veia arribar i el veia marxar gairebé immediatament pel que he interpretat, no? Llavors, a mi el que, el que m'ha sobtat molt és aquella simpatia, aquella capacitat de complicitat que crea ell. Ell et convida a que l'entenguis, a que l'acceptis com és, no? I això no vol dir que sigui com com aquella que s'ha dit tant d'ell a Gran Torino, eh, no estem parlant d'un altre tipus de valors, eh? I llavors, bueno, ja es va desenvolupant d'una manera, en música, vull dir, en moltes estones perquè ell acaba fent molts viatges perquè torna a entrar en el camp del transport quan ell ja el que havia arribat a tirar endavant doncs eren unes floretes que eren, és el que diu, diu, són flors que s'han de gaudir en el moment que estan, a la demà ja no tenen res de valor, no? Són unes flors molt, molt, molt maques, molt així, no? Total, que quina impressió m'ha donat aquesta pel·lícula que el seu conservadurisme com a com a filosofia el porta doncs a una elementalitat molt gran sobretot a l'hora de treballar per la família i després de la manera que allò s'arregla d'una manera molt artificiosa però que ell destaca com a molt profitosa, molt vàlida i sobretot el que és més interessant és que o sigui, ell té molt tracte amb el càrtel i els seus i la policia també acaba tenint tracte, no? I això sobta perquè ell és clar, és ell i llavors els altres doncs l'acaben respectant no saps ben bé si perquè fa el que fa i el negoci que els hi genera o bé veritablement perquè entren en una connexió amb la seva manera de ser o canvi a la fi doncs és el que tantes vegades hem escoltat i tu què faries si tinguessis oportunitat, no? Connecta molt amb això la pel·lícula aquesta. A mi aquí és on m'arrascati molt, no? Jo crec que altres vegades per exemple, no sé, per posar un exemple el gran Torino està clar que ell allà és un home abandonat al mercat deixat també abandonat pel reaccionari també reaccionari també sí, no, aquí també eh? i també també fa les seves amb un parell que troba a la carretera que se'ls ha rebentat una roda i el paio que la dona ho diu és que ell no sap com va diu esclar perquè tot ho mireu en el mòbil i si tot el que no està en el mòbil no d'això i diu va vinga que us ajudo i tal i són de raça negra no? i llavors diu hauré ajudat a dos negritos diu escolti vol dir que no ens ha de tractar d'una altra vegada saps? vull dir juga també amb cosetes que està molt bé i després hi ha una altra cosa també que és la part que ell entra en contacte amb el càrtel allò és d'una d'una festassa tan gran que que bé que el padrino queda en el cel i allò no allò queda en el d'allò en fi vull dir que d'una manera o altra llueix o presumeix o insinua potser només ho insinua que encara és un home doncs amb capacitats naturals no? i esclar dius doncs potser no oi? sí sí bé vull dir ja prometia per als propers Oscars deien que aquest home seria una de les properes pel·lícules de cara l'any que ve que estaria molt nominat parlaven ja sí ja parlaven ja parlaven ja ho deien sí sí sí sí sí en plan bèstia van dir que no que segur que Clint Eastwood seria la seva gran pel·lícula que no sé què ara que van vaig llegir un aviat fotograma sí sí un aviat fotograma aquest home li han donat per si em perdon no? sí em sembla sí em sembla que ja està bueno si és alguna cosa anterior no sé si per Mystic River o alguna vegada Mystic River sí sí sí sí sí però em sembla que deien que el paper que ell feia és a dir que li volien que serien un dels candidats als propers Òscars com a millor actor com a director no ho sé a director l'han donat clar home hi ha Òscars que al final d'una carrera és com un horífic és com el que va guanyar el que va guanyar el Paul Newman no sé per quina era ah sí tens raó per color del dinero color del dinero era l'Òscar que no l'havien donat al Buscavides sí era un Òscar honorífic va agafar un paperàs també eh i que no el va agafar que jo no recordo no el va agafar sí sí no el va agafar no el va agafar té raó clar o sigui no sé si no recordo si va si va pujar allà i va dir que no l'agafava o es va excusar d'alguna manera però no va recollir l'Òscar aquest perquè deia que no a bones hores a bones hores sí és que em sembla que n'hi va anar jo diria que n'hi va anar n'hi va anar llavors em sembla que el que va recollir va dir l'hi donaré però no sé què potser el millor seria qüestió de mirar-ho bé fa anys en una hemeroteca perquè estava marallat era un paio molt coherent eh també sí el Paul Newman un paio molt coherent amb les seves maneres de pensar podria estar en cor o no però un tio que això hi tira endavant a mi em va agradar moltes pel·lícules d'ell sobretot la gata i tant oi sí la gata solta la gata de cinc allò és brutal va sorprendre a mi aquesta pel·lícula jo no hi havia pensat mai en aquelles coses tan potentes sí i molt moderna per l'època et va quedar com ostres què és això això ha passat amb el cinema clàssic que ha destuat en pel·lícules que dius ostres quina modernitat de cop i volta als anys 50-60 no sé què a vegades que continuen sent moderna sí sí però hi ha pel·lícules mira jo per mi una de les pel·lícules més modernes que vam parlar i que és més antiga que el de John 6 que el Fil Negre és la passió de Jonah Dark del Dreyger 1928 tio i la veus i dius és que sembla una pel·lícula d'ara d'ara avantguardista tio aquesta sempre en recordo que la vaig veure quina meravella a la filmoteca amb piano oh això ja és per tothom la musiqueta que era tin tin tin tin tin tin tin tin si és veritat si senyor la tinc picada jo l'he vista però no jo la vaig veure com és deia aquell cinema que estava a prop del Carrer Aragó que només feien clàssics que van fundar només per el Capsa no el Meliés el Meliés el Meliés encara existeix no ho sé ja no existeix no ho sé jo diria que no però sí que és veritat que vam fer el Passeig de Gràcia no no no a prop del Carrer Aragó aquí vaig veure jo moltes de Hitchcock i l'Hombre la parada dels monstruos sí també també jo heu veure moltes i tant com aquell cinema ara està el Fenòmena ara funciona no ho sabia ara està el Fenòmena bueno tens una mica sí no Fenòmena no fa tants clàssics de tan antics és que les antigues s'han de veure perquè estàvem una cosa més espectacular estàvem pensades per la pantalla gran i tu t'es allà la ventana indiscreta i flipes amb la càmera o el tercer hombre jo em vaig flipar el tercer hombre ho he vist jo a la tele moltes vegades però no amb la potència però quan la vaig veure ja dius hòstia és que està feta pel cinema el cinema clàssic aquestes característiques s'ha de veure amb pantalla gran però clar és complicat molt bé doncs Nacho que encara no has parlat parlant una mica de Grupo Salvaje ja està cinema clàssic clar i què estem parlant doncs vinga va som-hi Sam Peck and Park Sam Peck and Park llavors què passa que fa 50 anys aquesta pel·lícula és la pel·lícula de 69 i bon número bon número sí és un any maco sí per la gent que va néixer no sobretot sí per la gent que va néixer aquest any sobretot no diguem-nos casos no però sí que és veritat que mirant la llista de pel·lícules dius estàs una mica de fluixet l'any perquè sí com l'any passat us recordeu l'any 68 que van haver d'haver 3 o 4 pel·lícules com 2001 home aquest era el millor any la sortia del diablo cincuenteros va haver-hi Casnoti al 69 van haver-hi pocas pel·lícules i que sí que ser que las dos més conegudes són dos pel·lícules del oeste sí que són Dos hombres i un destino sí aquesta tal que parlàvem de Robert Redford por Newman i Grupo Salvaje i després a partir d'aquí els següents anys la cosa no va anar tan més i després ja va començar a mitjans dels 70 ja van començar els pel·lícules aquestes potentes de bueno pues Taxi Driver va aparèixer Scorsese i tal llavors comença el Copola ja comença a aparèixer és una altra línia és una altra línia però que passen uns anys allà just al principi del 79 71 72 no sé quines pel·lícules no hi ha pel·lícules allò molta pel·lícula bèl·lica d'aquelles i també molt western serien serien de mirar bé exactament ara pensen ara pensant ara pensam en una pel·lícula western que a més els professionals però és un pel·lícules més antigas de l'any 66 i va haver-hi bueno aquí va haver-hi una mica de bèl·lica sí està molt bé i què tal això que posa al màxim Sam Peckinpach a mi és una pel·lícula m'agrada molt és una pel·lícula molt poètica és una jo crec que de les millors pel·lícules de l'oeste Sam Peckinpach que va inaugurar el gènere aquest tan bueno parlat d'ell que és el western que és el muscular diguem-ne amb slow motion sí i a més a més el dos hombres i un destino també és una mica western que és muscular jo crec que és una reflexió o sigui els Estats Units diguem-ne han perdut la innocència ja no és el vaquero de les llanures allò dels anys 50 han guanyat la guerra mundial i tal i són els reis ara s'estan matxacant a Vietnam i això es nota la societat està molt dividida pel tema de Vietnam diguem-ne que se les ha caigut la innocència és un estat de xoc llavors què passa que apareixen aquestes pel·lícules una mica més fosques de l'oeste vull dir que els vaqueros ja no són aquells que estan plans del bo i el dolent i la noia i tal i qual sinó que són bueno personatges amb molta torturats amb molta càrrega psicològica aquesta pel·lícula és una pel·lícula nostàlgica d'uns personatges que ja estan fora del seu temps perquè estem parlant de bandidos ja en el 1900 o sigui no sé és bastant perquè els soldats ja jo diria que s'en 1916 o una cosa així els soldats perquè a més s'enfrenten els soldats ja van vestits amb el uniforme aquest caki de la primera grana mundial els soldats de Persing que estàvem ja preparant per la guerra i tal hi ha cotxes o sigui ja comencen a haver-hi cotxes ja el bandido el general és com els últims els últims samurais els últims samurais aquests tios continuen a més a més són ja una mica grans tots els actors també perquè hi ha un holding que tenia una edat Ernest Bornant i tal i és un grup que es resisteix i a més a més volen donar l'últim cop diguem-ne ja per acabar amb això doncs amb aquesta èpica de gent que està allà són companys companys de professió companys a la vida ells s'estan acostant a la seva final diguem-ne doncs hi ha com una espècie d'idea que els tios d'alguna manera moriran fent això i que moriran en això que van a fer ara diguem-ne hi ha diferents avisos no però vull dir que al principi es veu la primera escena que es veu un escorpí que el cremen allà llavors ja no sé que estan jugant allà i un escorpí i de cop i volta l'estan cremant allà i quan està allà mig morint-se venen un munt de formigues que les acaben matant i és una mica com una reflexió de dir mira aquesta gent que són uns idealistes uns bandits romàntics diguem-ne doncs estan superats per les formigues per la massa per la cultura de les masses per el capitalisme industrial per 300.000 coses i aquests tios només poden que per fer diguem-ne i al final és el que passa perquè al final de la pel·lícula els tios s'enfronten allà quan tu tens exèrcit de mexicans allà amb unes metralladores i moren allà i maten no sé quanta gent però al final moren diguem-ne d'una manera poètica sacrificant-se perquè no heroica heroica sí però heroica però fosca diguem-ne és com el que va fer el John Ford amb el Liberty Valence també al final sí una mica així però bueno el vaquer heroic doncs deixa pas voluntàriament en aquest cas aquí no el maten doncs a la societat moderna llavors ells d'alguna manera són dolents perquè són gent de crueltat és una película bastant violenta l'ultra violència aquesta de Sam Peck impacta la slow motion que avui dia es quedaria curta es quedaria curta però en aquell moment però amb una poètica i un bon director un tio que no va en aquell moment llavors la gent a la que s'estan enfrontant són pitjors que ells clarament perquè és el govern és el ferrocarril són gent absolutament corrupta i a més a més la gent que està el com ho sé aquest Robert Ryan que és l'altre que és el que ha estat amb ells llavors ha posat el servei del ferrocarril hi ha un munt de gent que estan anant amb ell a buscar aquesta banda i tal i qual i són el pitjor són a l'imanya són gent allà que després quan es carreguen els tios allà es baranyen ahir per agafar els anells i per agafar totes les joies que tenen i li tallen un dit amunt per quedar-se són absolutament carronya i al final es maten també tal i qual aquests diguem que és una imatge poètica aquesta gent té més virtut i fins i tot alguna reflexió filosòfica amb aquelles frases que diuen però com com ha podido aquest tio que es està perseguint que era el seu diuen aquest és un traidor com ha podido fer-nos això diuen diuen su palabra al ferrocarril diuen que tiene que ver i dice importa que se dé la palabra i dice no importa a quién se dé la palabra i al final la cosa acaba malament però una pel·lícula poètica amb escenes allò càmera lenta i escenes del poble allà dels mexicans allò primeres càmeres molt intimistes i sí és curiós digues és curiós perquè això també reflexa una mica el cine bèlic de l'època el desafiament de les àligues l'any següent van fer Patton que és la pel·lícula de l'any 70 que també és una pel·lícula és bèlica però no té un ton íntimo no fa massa la vaig veure amb uns fallos tècnics brutals però brutals però bueno volia dir que el nostre d'aquest realitzador que acabes d'esmentar Sant Peck Impact Sant Peck Impact hi havia Artur Pen també Artur Pen sí que no va ser tan reconegut com a bo però que també va fer coses però interessants va fer coses bones aquest tio no recordo ara però és que té moltes conegudes és un referent també del western dels anys 50-60 potser més que pels 60 és Artur Pen jo no he vist cap pel·lícula que hagi retratat tan bé allò del general Custer i llavors ell era presenta que ell és un dels supervivents d'aquella situació i els explica i tal amb un novel amb un que escriu va fer Little Big Man que és del Pequeño Gran Hombre que és del 70 també veus Soldado Azul també és a l'època oi que sí una casaia Soldado Azul va fer Bonnie and Clyde també aquest home la Bonnie and Clyde de Warren Beat uf quina mandra Bonnie and Clyde a mi gens ni a mi que em va agradar aquesta pel·lícula de Gigantes el Zurdo que és aquest del del Pile Niño sí sí sí també és un referent ara que acabes desmentava i el Niño ahir vaig veure una pel·lícula que parla d'ell però que explica la seva vida i que no el va matar a l'altre vull dir el inspector aquell sí llavors em vaig quedar una mica no estava gaire ben fotut allò vull dir el seu amigo no està gaire ben documentat vull dir agafarem aquest fil i estirem tant com puguem i ell va explicant i tal però no no me'n recordo ni com se deia ja que estem per cert parlant una mica de clàssics parlant una mica d'escaramuix Jaume perquè ja passem a pel·lícules una mica així més posteriors perquè veiem a Green Book i tal però anys 50 total sí sí sí a mi a mi el que m'agrada m'agrada més d'Espadachins és el prisioner de Senda també és de l'estil també és de l'estil però aquella que siguin germans i que un atrapi en l'altre permet-me fer una introducció sí previ a aquestes pel·lícules es va fer aquella de els tres mosqueters sí del George Sidney del George Sidney que sortia que també era sortia el d'això el el Gene Kelly el Gene Kelly sí que ja era un i el Balló i el francès aquest el Depardieu també sí i no sé qui més hi ha uns tres mosqueters no el Depardieu no home no hi ha uns tres no el Depardieu no devia ser més era una altra versió hi ha uns tres mosqueters de l'any 1903 que et pixes a riure aquesta és del 40 i poc del 48 jo que estic veient aquest cinema de les primers anys 10 jo m'ho estic passant el Gene Kelly però està molt bé aquesta i aquestes que dius tu també sortia el Mel Ferrer sí amb això amb aquestes Caramuix surt no no te'l creus és molt repinat va d'allò sí sí sí sí l'Estabar Grans encara encara trobo que d'allò ara les dues noies la Donald Parker i l'altra la la la Janet Lake la Janet Lake sí que les dues són uf s'ho porten tot eh en la pel·lícula clar clar clar és que estem parlant de granses sobretot m'agrada molt en el cinema les mirades i aquest parell és que sempre van amb aquella aquella habilitat per veure com l'Eleanor Parker l'Eleanor Parker és la de Marabunta la Marabunta no aquella és una altra oi la Marabunta jo li tinc sempre una famosa escena del piano potser perquè en el fons soc un masculista jo diria que no és l'Eleanor Parker ara t'ho diré i tal però no diria no diria hòstia d'aquestes pel·lícules que parleu ja per tancar la de l'alcool i la fletxa sí també mítica el trapecista també la passaven també la passaven un dia o trapeci també estava molt bé estava molt bé hi ha una que jo intento localitzar i no hi ha manera de trobar quina és? és el major espectàculo del món jo la vaig veure aquesta no la trobo jo per algun lloc l'he pogut veure no la trobo em va frapar quan la vaig veure aquesta sí estava molt bé amb el Toni Curtis era? el Charlton Heston Toni Curtis el James Stewart que va de pallasso sempre pintat amb la cara blanca no diguis res més si no ho descobreixo tenia vostè raó que és la l'Eleanor Parker l'Eleanor Parker molt bé i un paparàs aquella pel·lícula allò és genial el posa el posa a puest un vell però ràpid sí no, no el posa no, és que sí això o et queda sol sí vols un piano tocat i un piano tocat sona millor sàpiga quina gràcia que la frase la única condición que puse és que tot el que baixara por este río fuera nuevo és la frase ahí la tía se queda convidiendo i dos bestiesos bueno, doncs cambiem dels anys 50-60 a Mocedades per reclamar aquesta cançó de la zona és ¿Quién te cantarà? a Amico díganse ja anem por ahí ja anem a aquesta línia és una cançó que jo no me he recordat de Mocedades jo soy un poco Mocedades digo Mantic però em mola Mocedades no, a mi sí en aquel moment aquesta cosa una mica així més pol sí, sí són els mateixos són de la mateixa família una cinció de mamas amb de papas espanyols exacte exacte bueno, crida l'atenció perquè clar evidentment aquesta cançó aquí al mig de la pel·lícula del senyor Carles Vermut clar, és una sorpresa perquè dius ja sabem com és el senyor Carles Vermut no? a veure Màgic Alguel ens fem una idea que és una cosa un tio molt especial molt peculiar molt a càmera de fora molt concreta no és un tio que sigui massa clar explicant les històries al contrari deixa coses una mica turbulentes i en el cas de Quente Cantará tenim la Natja Nimri tenim la Carmelías i no me recordo de la que li fa bueno hi ha una noia que es diu Violeta però no me'n recordo ara estrella no sé què que no és que era coneguda i jo vaig tenir la sensació d'estar veient una pel·lícula del Modóvar però més estilitzada és a dir aquesta sensació que ja vaig tenir lleugerament amb Màgic Alguel no tan loca no tan loca la part loca no però no crec si hi ha uns moments que dius aquí hi ha unes cosetes que jo m'esperava una cosa encara molt més potent molt més sencesa vull dir molt més allò i bueno la història és bastant senzilla des del que cap vull dir igual que Màgic Alguel et deixa coses lleugerament subtils aquí t'ho deixa bastant clar tot i això és potser el que no em va agradar del tot simplement és Natxan Imri aquesta criatura que fa de cantant és a dir que ella és cantant també i actriu lògicament que juntament amb Carlos Gin havíem fet anar xegint aquesta història i tal sí no estava malament una cosa així una mica més alternativa una mica en rotllo independent però amb tocs dens i tal i la veritat és que he estat buscant i no l'he trobat hi ha un parell de cançons que estan fetes per Alberto Iglesias la banda sonada d'Alberto Iglesias que doni i do que estem parlant de nivell que estan molt bé les cançons això sí m'agrada molt que té una cosa així com molt peculiar una mica alternativa és una senyora que és una gran cantant espanyola que es diu Lila Cassen que ja el nom a mi ja em recorda Almodóvar no sé a més l'estètica que té quan veus cada seva a mi em recorda els Ablazos Rotos aquelles pel·lícules que tenen aquella estètica tan malmodóvar dels últims anys Keats no no Keats no al contrari més Aixuta més de l'Almodóvar més de l'època final no de l'època de Pepi Lucibov i aquestes coses no això no llavors què és el que passa insisteixo aquesta dona ha tingut un problema passa almeny un número 1 això vull dir que té amnèsia i a partir d'aquí no recorda qui és i apareix una persona que li recorda qui és a nivell de cantant i llavors aquí entrem una mica del que seria el món de l'estrellat el món dels karaoke i tal aquesta cosa una miqueta més baixa que dius ui baixa em refereixo dins del que seria el nivell que sempre aquest home ens ha presentat en altres pel·lícules però amb Soda Màgica el que estava en una altra línia passa això i a partir d'aquí s'intenta que aquesta persona recordi les coses i que entri en una altra línia Carmelies fa d'amiga i de manager i també està per allà al mig però a la vegada aquesta noia té una relació a casa seva la noia que ajuda la natxa Nimri que ajudarà per una sèrie de qüestions que és la Natàlia de Molina que fa un paper de què passa la nena poligonera diu que jo no m'esperaria mai de la Natàlia de Molina tio és una tia que no sé però fa un paper i et diré que és molt més salvatge tot el que passa dins d'aquest microcosmos d'aquella casa on viu la violeta que és la que li fa que ho fa perfecta aquesta criatura i la Natàlia de Molina que no pas el que passa la natxa Nimri en teoria m'interessa més l'altre que no pas allò quin problema que la pel·lícula la càmera és molt elegant el moviment és magnífic l'estètica és brutal però tot és massa evident i llavors a mi jo volia un Carles Vermut que no fos evident és com Jaime Rosales amb la càmera vaga és el que dic si a mi em canvies a Jaime Rosales i me'n fots travelings i em fots un element dinàmic no m'agradarà Jaime Rosales que parlàvem l'altre dia de ui que parlàvem com es deia aquella pel·lícula de Jaime Rosales la que vam veure últimament bueno ja me'n recordaré per tant és aquesta la idea per tant una pel·lícula que està bé van dessonar bé assètica bé però el que dèiem que li faltava una miqueta de punx a la pel·lícula doncs li falta punx i això estic d'acord amb les crítiques que hi havia encara que bueno que la deixen bastant bé alguns però bueno està bé però visible correcta acceptable sí que no és una pèrdua de temps i comentaré res en tres minutets i així parlarem del fil invisible i alguna cosa més que voleu parlar una que es diu La noche de 12 años d'un tal Álvaro Beckner que és un senyor que és que és que és uruguai uruguaià uruguaià uruguaià uruguaià i llavors està interpretada per tres senyors l'Antonio de la Torre un crac el xino d'Arin que no sé si és el fill és el fill imaginava perquè per l'aspecte diu si és el fill o un familiar directe no ho tenia controlat i un tal Alfonso Tort que no sé exactament aquest noi d'on surt aquest home vull dir d'on surt perquè em sona molt d'haver vist alguna pel·lícula i jo diria que és d'allà és de per allà perquè potser fa molt bé també l'accent ara tindria que trobar-lo any 1973 aquesta dictadura que va durar 12 anys però no uns sinó diferents el Pacheco uruguaià ja em perdo tu la d'Argentina i Xile encara però la d'Uruguai vaig mirar-ho perquè no coneixo aquest món i llavors hi havia un tal Pacheco un tal borró no sé què i un altre és a dir tres que van empalmar vull dir que es posaven un darrere l'altre per intentar que fos això aquests són uns revolucionaris los topamaros això sí que sonarà i llavors són lògicament d'esquerra són comunistes o que seria la línia més esquerra lògicament la dictadura no accepta aquests senyors i agafen a 9 o 10 en una sèrie de situacions i tal i a partir d'aquests 9 o 10 hi ha tres que se'ls emporten i hi ha uns controls la FIEG el que crec que és una dictadura hi ha uns controls de la Creu Roja i per tant aquesta gent no els poden matar i què és el que fa la dictadura? doncs el que va fer aquí ja feia altres llocs no et matarem no els matarem perquè tampoc teniu delictes de sang ni res per poder fer-ho però us parlem clar putejarem fins a l'infinit i van estar 12 anys 12 que es diu molt ràpid per això es diu la nit de 12 anys passant pels pitjors espais que us podeu imaginar és a dir no és que anéssim per presons és que anaven els fotien en un espai abandonat és a dir en una mena com de celes tipus no sé imagineu-vos el castell de Montju abandonat un espai on regalim aigua amb rates amb esmorres que es diu abans però una quantitat de coses és a dir hi ha un moment que és brutal que a mi em sembla que és el més salvatge de tot que és que arriba un moment que no tenen res que porten 5 anys sense llegir un llibre sense res vull dir no tenen res no tenen ni lavabo és a dir no tenen ni per dormir no tenen un llit és a dir és que és el mínim possible que et puguis imaginar es comuniquen donant-se copets a les parets i tal creen un llenguatge perquè és una única de comunicar-se amb dos uns a l'Antoni de Torre i aquest embogeix pobret meu aquest ja ja arriba un moment que diu que li han posat un micròfon dins de l'oïda que li està dient el que ha de fer constantment i que li treguin i tal perquè clar el que té és que pobre home és que és una autèntica no sé com dir-ho és un deliri absolutament el que estan patint però aquest sobretot i a partir d'aquí sí, sí absoluta però arriba un moment que de cop i volta estan entrant en aquell espai de merda parlant clar i li entren de cop i volta menjar, cadires llibres no sé què ostres, no? i diuen què ha passat que imagina't una al·lucinació és total, no? clar llavors tot ho toquen els llibres els oloren no? vull dir el bolígraf és meravellós vull dir com fa això vull dir m'ho fa de conya aquest director és boníssim això és salvatge és cru a la pel·lícula vull dir en el moment que els deixen perquè quan surten fora no els deixen veure el dia els hi tapen la cara amb un sac vull dir és que és brutal vull dir és que no es deixen res allò que nosaltres fem habitualment vull dir un moment que surten una nit quan ja comença a haver un aperturisme però aperturisme de la política sinó perquè dins hi ha per exemple un tio un sergent que li diu a canvi de que em facis cartes per la meva dona per la meva parella per enamorar-la et donaré condicions i una de les és que sortir a fora a veure la nit i els estels clar és que dius quina pena més gran com pot ser l'ésser humà tan desgraciat doncs amb això que deia dels llibres i ara ja passarem perquè no no vull explicar més coses clar és perquè resulta que la Creu Roja està fent un control i llavors van amb el tio al darrere amb el militar i clar diu què? et tracten bé i l'altre ha de dir que sí perquè si no ja sabem el que li toca i llavors l'altre diu sí vale ja pot dir-se això és militar com sap el que estan fent i tal llavors quan se'n van i llavors quan passa aquesta revisió li treuen tot una altra vegada és el que diem és una qüestió darrere de dos o tres dies que estan i llavors però això llavors el porten en un lloc encara pitjor és a dir és absolutament angoixós angoixós i així 12 anys tio i és el PP Mújica el José Mújica el president de l'Uruguay i els altres dos nois van ser ministres de de defensa a l'Antoni de la Torre Antoni de la Torre sí és que ho borda vull dir fa perfecte és el que el que té més els altres suporten més la pressió és a dir tenen una comunicació entre ells en canvi l'altre ha arribat un moment que pap al seu cap ha fet clac trenca i llavors a partir d'aquí és terrible li porta a la seva mare una bacineta per cagar i al final com ja ha hagut una millora els últims anys llavors té un lavabo al final els últims anys llavors aquella bacineta el que fa és plantar una flor i surt amb la flor dius quina pena més gran quina pena infinita vull dir com ho diu no no t'ho juro jo a més i al final plorant com una mala cosa clar és que home ja et pots imaginar al final perquè surten però hòstia tio és que el que han passat a aquestes criatures molt ben feta molt bèstia David què hem de parlar en el Green Book tio perdona si m'heu sento al Fiel o que no hem parlat de Green Book i del Fil Invisible perdona parlem del Fil Invisible aquest ho vulguis si no parlem setmana que ve del Green Book perdona i això ho parlem de les dues Fil Invisible que és el Paul Thomas Anderson i vaig quedar frapat frapat perquè ens parla d'un món primer començà d'un món que jo crec que avui dia no existeix que és aquesta moda que va durar fins als anys cinquanta seixanta i que després ja la cosa es va revolucionar tot van entrar sembla que una altra manera de fer moda els texans per dir no era una altra manera hi ha el pret-a-porter i coses això era alta costura el que ens presenta aquí és un modisto d'alta costura britànica que no està arraigat a París era un altre món era un món molt més tancat la costura francesa estava més oberta al món i crec que la britànica era més més tancada era un mercat més interior més interior però no per això era amb menys prestigi ni molt menys aquí ens presenta un individu no sé com es diu el nom però sí que em va quedar el cognom que era Butch Butchoc que si m'apures vol dir polla de manera de manera jo em vaig pensar a traducció sí sí vaig pensar bueno bueno bueno vale doncs vale és un entorn absolutament malaltís sí malaltís totalment una relació molt curiosa amb la seva germana sí la paraula molt simbiòtica seria aquesta sí molt simbiòtica uns necessiten l'altre es retroalimenten fins que hi ha qui diguem-ho així la germana i ara m'avanço un salto un tros fins que la germana pren consciència de la situació crec jo i aposta aposta per per trencar la rutina que té ell establerta i i i dir no ell i ella no no ella la germana diu això és el que ara t'ha de convenir no el que fins ara estaves fent a partir d'ara has de tirar per aquesta senda i ell submís però alhora conforma també ho accepta val però i això rege és la trama finíssima que no hi ha aquí no hi ha no hi ha cap complexitat però és que tot tot hi ha un ritual és és un individu de rituals i rituals intocables i rituals que que la seva germana els preserva que ningú el molesti és atenció allò que diuen atenció genio pensando és allò és ell arriba té tot un ritual de neteja de pentinar-se de vestir-se d'esmorzar mentre esmorza fa una tasca ningú si algú l'interroma aquella tasca el dia ja està perdut el tema de l'esmorzar quan apareix la tercera persona que entra en aquesta vida és brutal com la tercera persona que arriba a aquesta vida mica en mica se sap adaptar tot i després també per la seva banda trencar aquells esquemes esbarlar-ho tot estem escoltant el fil invisible és la banda sonora esbarlar-ho tot Jerry Greenwood sí, sí, sí esbarlar-ho tot aquella noia és la més espàvida de tot ajuntament amb la germana jo crec que al final del film hi ha un pacte no xerrat no xerrat una comunicació no verbal entre les dues dones del seu món i entre les dues en lloc d'haver el que era un duo s'estableix en un trio se coneixen les dues el poder que tenen sí i llavors el van portant perquè clar la germana sap que la seva ascendència sobre ell no serà eterna llavors una mica en mica diguem perquè tot això aguanti haig de cedir una mica una mica com el gato pardo el que passa és que al final em vaig quedar frapat amb aquella relació literalment tòxica tòxica tòxica malaltíssim en tot el sentit tòxica amb les famoses truites de bolets Déu-me en què allò és com una mica un catalitzador per tornar a establir la relació quan la cosa trontolla tranquil truita de bolets el canto i tornes a ser meu tornes a ser meu és recorrent sí, sí, sí, sí veig quedar dic no pot ser primer pensava dic hòstia, què fa aquesta individua no, no, no què carai no se'l vol carregar ho té molt ben pensat i ara em malaltiràs i necessitaràs i tornaràs al cau tornaràs a l'úter matern i tornaràs a ser meu sí, sí, sí quan et desvaries zasca ai, te pillo ostres, vaig quedar dic uah, això sí que ja m'ha desmuntat tot però això és molt molt Paul Thomas Anderson que te la fot que s'hi diu tranquil·lament dius oi, que bonita pel·lícula què és això de cop i volta bum et fot aquesta cosa que et quedes com trasposat això és molt bo molt bo fantàstic la resta és molt previsible ell és un ego que no li capa la pell està clar però és com els grans artistes o els grans actors a la vegada que tenen un ego molt potent a la vegada són un sac d'inseguretats brutal o sigui trontolla si ho hem de fer tot d'aquella manera sí, sí, trontolla perquè si no allò es desmorona això seria com un trastorn això, obsessió compulsiva m'equivoco o massa obsessió però és que sempre fa el mateix que de tant en quant pot arribar segurament jo no ho sé jo pregunto perquè és tan perfecta amb allò evidentment no arriba a l'extrema aquella pel·lícula del Jack Nicholson que no pot ni trapejar les ratlles de la cera impossible evidentment allò és molt exagerat hi ha gent així però hi ha un punt hi ha un puntet d'aquesta persona clar, dir-te perquè has fet un soroll de la torrada ja m'has arruïnat el dia això has de saber reconduir molt bé ens queden 30 segons però aquest és un convenciment que té molta gent tant per una part és hora ja sí ens queden 30 segons que acabes de acabar no, no ja ho explicarem un altre dia perquè això segueix gran film jo us recomano tot i ser de l'any passat absolutament però val la pena absolutament el millor de l'any passat doncs acabem amb The Phantom Phantom Freed és com es deia en anglès Fins la setmana que ve adéu-siau adéu-siau ara escoltes ràdio d'esfern sintonitzes ràdio d'esfern la ràdio de Sant Lluís durant la red puntu-siau Fins la setmana que veu-siau