De “Las Meninas” falses a monstres, vampirs i Buñuel: teatre d’autoria, Colossal, La llibreria, Cruising i més

Sous-titrage Société Radio-Canada Sous-titrage Société Radio-Canada Sous-titrage Société Radio-Canada Sous-titrage Société Radio-Canada Sous-titrage Société Radio-Canada Sous-titrage Société Radio-Canada Sous-titrage Société Radio-Canada Sous-titrage Société Radio-Canada Sous-titrage Société Radio-Canada Sous-titrage Société Radio Sous-titrage Société Radio-Canada Sous-titrage Société Radio-Canada Sous-titrage Société Radio-Canada Sous-titrage Société Radio-Canada Sous-titrage Société Radio-Canada Sous-titrage Société Radio-Canada Sous-titrage Société Radio-Canada Sous-titrage Société Radio-Canada Sous-titrage Société Radio-Canada Sous-titrage Société Radio-Canada Sous-titrage Société Radio-Canada Sous-titrage Sous-titrage Sous-titrage Société Radio-Canada Sous-titrage Sous-titrage Sous-titrage Société Radio-Canada Sous-titrage Société Radio-Canada Sous-titrage Société Radio-Canada Sous-titrage Société Radio-Canada Sous-titrage Société Radio-Canada Sous-titrage Société Radio-Canada Sous-titrage Société Radio-Canada Sous-titrage Société Radio-Canada Sous-titrage Société Radio-Canada Sous-titrage Société Radio-Canada Sous-titrage Société Radio-Canada Sous-titrage Société Radio-Canada Sous-titrage Société Radio-Canada Sous-titrage Société Radio-Canada Sous-titrage Société Radio-Canada Sous-titrage Société Radio-Canada no me'n recordo molt bé qui deien no és gaire rellevant però hi ha un comprador, imagineu-vos un jeque d'un país d'Orient i clar, amb aquests diners com que l'Estat està com està doncs es podrien pagar, per exemple les pensions la jubilació, totes les pensions durant, jo què sé, 10 o 20 anys aquí és l'arrenc de la qüestió llavors començaven a plantejar-se una sèrie de temes i una sèrie de reflexions o de contradiccions o de dicotomies des del punt de, per exemple la monja, ella ho pinta bé i fa la còpia exacta perfecta i després l'ha d'assignar però fins a quin punt és interessant llavors que després la gent sàpiga que això és una còpia i que la gent, el públic comenci a valorar la còpia i que arribi a valorar-la potser més que no pas fins i tot l'original llavors es treu la importància als clàssics perquè eren clàssics en el seu moment és un tema que ha anat perdurant durant la vida durant el pas de les diferents corrents post-victòriques exacte, sí doncs intentar valorar més la còpia que no pas l'original ella intenta clar, dius això estaria bé però clar després té la veu de la consciència no, la consciència o la provocació més aviat al llançar-se anar a fer un pas més endavant que és aquest actor que dius tu el Francisco Reyes és el personatge del vigilant nocturn precisament surt sempre per la nit aquest personatge que li diu ostres, si tu pintes molt bé pots atrevir-te a ser tu mateixa a que la teva tècnica doncs es valori i que es vegi que tu fins i tot perquè no doncs podries estar ben considerada fins i tot que aquell autor en el seu dia no? tu ets una persona real tu ets una persona actual però ella està copiant literalment o està fent una còpia, còpia a mida real i tot a mida real i tot clar, perquè la intenció és substituir l'original és vendre'l amb un comprador que pagarà molt bé per la situació econòmica del país i que d'entrada començaran per aquest quadre però que poden anar venent més o sigui aquí es qüestionen moltes coses i bueno està donant el personatge aquest nocturn i en canvi el personatge diur el que apareix de dies la directora del museu llavors llavors dins d'aquest plantejament veus allà com es transforma com intenta introduir alguna variant per exemple el quadre de les menines descalça amb un dels nois amb un dels nens que surt que és un príncep el descalça per exemple el pinta sense sabates o després té la intenció de pintar també una de les menines una de les infantes en comptes d'un amb una gerra de fang que era típica de l'època doncs pintar-la amb un potellín de plàstic d'aigua de plàstic bueno cosetes així que ella no sap si és que ho fa per això per intentar introduir una gracieta o bueno també per jugar-se a la Carmen Màxi perquè no oblidem que ella es desenvolupa molt bé amb personatges còmics amb personatges dramàtics també però clar l'oceus mola el personatge còmic de fet jo trobo que l'obra quan més llueix també és quan ella es transforma per exemple fa com a experimentació d'intentar fer servir altres corrents pictòriques per exemple el dadaïsme l'impressionisme l'art més actual més pop pop art que es diu a fins i tot arribar a pintar amb l'espraixa aquella així aquelles escenes són molt divertides perquè és que no veus la monja que es transforma a fer tot això o fins i tot amb l'exorcista amb la nena amb la nena amb l'exorcista clar això queda molt bé no no però queda bé no queda no queda histriònic queda molt bé i de fet et desperta perquè si no l'obra seria una miqueta una mica pesada una miqueta pesadota perquè quan entra ja a reflexionar sobre tot això podria resultar una miqueta pesadota bueno la proposta està bé la proposta està bé és interessant és interessant la possessió l'autoria la individualitat de l'autor la valia que pot tenir això en comptes de o què és el que es valora com a art què és el que es valora una miqueta tot són totes aquestes reflexions està interessant molt bé fantàstic doncs mira és el que diem una proposta estan fent bolos o sigui que com sempre dic quan vagin a aquests teatres o a vegades tornen també a Barcelona doncs és qüestió d'intentar perseguir-ho molt bé per això una cosa interessant que fan a l'auditori de Sant Cugat és que quan acaba la funció la companyia en aquest cas els tres actors doncs hi ha un petit col·loqui amb el públic i això està molt interessant perquè si tu et quedes ostres hi ha coses que no he entès o hi ha coses que no acabo de això vull comentar-ho doncs està molt bé perquè llavors ho pots comentar i també els comentaris o les aportacions que fan altres persones doncs és molt enriquidor molt bé és molt maco aquí és mitjuleta tres quarts d'hora de col·loqui i està molt bé molt bé doncs genial no? vale doncs el que farem ara serà si us sembla escoltem aquesta cançó de Ramazzotti i com comencem el bloc dedicat al cinema doncs ja llavors tirem milles i posem aquesta història aquestes coses de la vida que canta Ramazzotti la Tina Turner d'acord? Són humanas situacions els moments de los dos la distància a les pasions encontrar un aradó hoy como siempre estoy pensando en ti amb... s'emotions Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! No! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! No! Fins demà! ! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Bé! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! Bé! ! ! Bé! Bé! Bé! Bé! Bé! Bé! Bé! A partir d'aquí dius a veureu això em peta! Sembla ser que quan era joves aquests dos nanos va haver-hi una picabaralla de nens! La destrucció d'una mena de... com es diu això? Buf! Això que es fa que es posen les casetes com una maqueta! Unes maquetes que ens feien fer al col·le per fer la caseta, l'arbre, la casa, tot això no? I van al col·le tots dos! I un cop de vent s'emporta la d'ella i ell li va buscar! Jaena diu, ai mira que bé, que maco, no? Però resulta que allò que li havia costat una fortuna de fer de temps i tal, que curiosament era la ciutat de Seul, resulta que l'altre nano el que fa és que ho trenca. A la fi i a cap la seva amiga l'odia, no l'estima. I ella és una cosa que ha perdut en la memòria amb el temps, no? Però a base de recordar et va posant petits flashbacks fins a arribar a la resolució. Llavors ella s'emprenya i es veu que té superpoderes. I quan s'emprenya, fa oh! I llavors apareix uns trons o una cosa, no? I llavors ella... Sí, sí, sí, és una cosa... És molt friqui, eh? Per això dic que la cosa comença a ser bizarrilla en aquest moment. I llavors, clar, resulta que ella té la capacitat que en aquest moment, cada dia a aquesta hora, del cabreig que va agafar en aquella època, i en el moment que ha tornat allà, en el moment que no estigui en aquell parc, en aquell espai, en aquesta mena de microcosmos que genera aquests monstres, per dir-ho d'aquesta manera, doncs no passa res. En el moment que està allà, doncs passa això. Com anava borratxa, que ella pel terra i matava la gent. Ara és conscient del que fa i vigila. Però, en canvi, el company, també ha estat poseït per aquesta mena de monstre i es provoquen baralles entre tots dos. Per tant, imagineu-vos la cosa. Que dius, madre mia, que forte todo. El resultat, home, dius, però tampoc ha estat tan malament. Si t'ho creus. És una cosa friqui, però t'ho creus. I ja les coses van passant, passant, passant, passant, i arriba la resolució, etcètera, etcètera, i tal. Però és una cosa, que et dic, molt peculiar. No sé com explicar-ho. Recomanable, a pesar de tot? A veure, jo, recomanable per mirar-t'ho així de rotllo i dir, peli-bizarrilla. Ja està, no? Que t'ho mires bé, els actors. Home, doncs no ho fa. És que ella és molt famosa. Elles són les pel·lícules de Tim Burton. Ja ho miraré ara. Ells no ho són. És que no tinc bateria. Llavors és això, no? Llavors una miqueta és aquesta la idea, no? Per tant, bueno, bizarrilla, i ja passa una estona, si us ve de gust. Clar, pel·lícula que en aquest cas ja heu de recuperar en versió dvd, que és l'únic que heu recuperat, perquè la van estrenar aquí en cinemes. No fa gaire per això. No fa gaire. Deu ser del març o del... Ostres, del 2017 aquest any. Sí, sí, del 2017. Però va passar en s'aprenent i glòria, clar. Ostres, sí. I es diu col·lossal. No m'ho havia sentit. No m'ho havia sentit, no m'ho havia sentit. Però bueno, està bé. Ah, mira, és la... S'ha intentat, s'ha vist. Sí, sí, sí. És l'Anne Hathaway. Ah, l'Anne Hathaway. Exacte. Sí, sí, és molt maca i ho fa. Carai. Sí. Clar, clar. No, no, no. A veure, que la pel·lícula no és bizarra en quan el muntatge. La direcció és molt correcta, eh? L'única vegada li falta una mica de credibilitat i els personatges d'altres dos nois no són coneguts, però són coneguts al cinema americà. Vull dir que, que em refereixo que no és que facin una tontada allà i donin voltes. No és una sèrie B. Sembla una sèrie B en quan el conjunt és com una mena entre Godzilla i una cosa rara d'aquestes. Actors de sèries de televisió, perquè estic leyent, la Hathaway aquesta, que és la que ha portat la pel·lícula. Sí, ha costat uns... Tenim un cas important, ja. Però bueno, és una cosa per divertir-se, per mirar-se-la i dius, bueno, ja està, no passa res. No passa temps. Pues seguim amb coses divertides i rares. El vell de los vampiros, com Polanski. No rares, no, però avui en dia és com... Molt bona. És molt divertida. És molt divertida. Aquesta pel·lícula l'ha triat per dos motius, diguem-ne. Perquè fa 50 anys que la van fer i la van estrenar. És una pel·lícula de 67. I ja comencem totes aquesta... la quantitat de pel·lícules que va haver a 67, que va ser un any fecundo-fecundo. Doncs... Pues bueno, és una d'aquestes. Després, més endavant, parlarem també d'una altra, que també és de 67. Ah. I perquè ara, fa molt poc, s'ha produït la mort de l'arxifamós de James Manson, el psicòpata més famós, potser dels Estats Units. De tot els estats. Sí, sí. Que té lliga amb aquesta pel·lícula perquè va ser, si no directament ell, sí, el seu grup, la seva família, la família Manson famosa, va ser autora de l'assassinat de la triu Sharon Tate, que és la protagonista d'aquesta pel·lícula, del Baile dels Vampiros, que estava casada amb Roman Polanski, i que va ser assassinada el 9 d'agost del 69, en un crimen ritual, que no s'ha explicat encara ben bé per què va ser. Hi ha 3.000 teories al respecte. Però bueno, que lliga tot plegat amb això, no? 50 anys d'una pel·lícula molt divertida, una mica friqui, però molt divertida, amb molta qualitat, de Roman Polanski, que és un gran director, això no ho oblidem, i lligada amb aquest tema macabro, que va ser una de les, no l'última, però una de les últimes pel·lícules que va fer Sharon Tate, el paper protagonista, i que, bueno, de seguida, o un any i mig després, la van assassinar d'una manera brutal, no? Sí. Bueno, Baile dels Vampiros, pel·lícula paròdica, mig comèdia, mig terrorífica, perquè hi ha moments que és un toc d'una mica terrorífic, d'uns personatges quijotescos, diguem-ne, el professor Abronsius, que és un professor, l'imatge del Quijote, no?, un professor idealista, que vol demostrar l'assistència dels vampirs, i que ningú el creu, que està a la Universitat de Konigsberg, no sé, nada menos, i que van allà... Sí, sí, molt coneguda. Sí, sí, evidentment. I que van allà molt alemana, no?, molt de cant. Estan allà, ningú el creu, i, pues, el que fa? Se'n va allà a Transilvània a demostrar això, i es porta el seu d'ajudant, que és el personatge més aviat, Sancho Panza, diguem-ne, no?, sí, que és el propi Roman Kwaransky, que sempre és un noi molt temerós, i sempre, professor, professor, i tal, i l'altre ja està, no, anem, perquè què tal? Bueno, amb tot allò, pues, arriben allà al poble Transilvània, que és un poble en què tothom coneix assistència dels vampirs, però tothom ho nega, i hi ha uns personatges també molt, allò, obscur, no?, diguem-ne, de la taverna aquella, amb els alls penjats, no?, els alls, no?, sí, sí, amb els alls penjats, tot és molt, molt parodi, no?, llavors, la filla del, ell és assustat janà, hi ha una pensió d'aquestes, i la filla de l'amo de pensió, que és la Sharon Tate, que aquesta després la mossega un vampir, i hi ha un castell allà, que es van viure uns vampirs, que hi ha directament al cont de drac, uns vampirs que són molt divertits, molt amanerats, hi ha un que, de fet hi ha un que no es diu en cap moment, i li tira els tejos al Roman Polansky, l'ajudant i tal, i això, i bueno, hi ha escenes molt divertides, que hi ha els miralls, quan estan ballant, que estan fent el ball, els que es reflexen i els que no, de fet els vampirs no estan de reflexar el mirall. I els teus estan allà dissimulant, tindic que, mira, ja han passat el trang, una dissimulant allà ballant, de cop i volta mirant el mirall, i es veuen només els sols, no?, i la resta no, llavors van sortint allò fent com un disc per al foro, són escenes una mica de com de, com si fos un teatre una mica ridícul, saps allò, així molt histrionic i tal, però molt divertit, amb un toc macabre, amb escenes com aquella, la baixa d'aquella amb el tal trineu, que és boníssima, com està rodada allà, amb la càmera i tal, clar, però ara és que al cap i a la fi, al final fa, deixa la seva impronta amb això, no?, i... I que també estem als seixantes, que estem amb una mena de fer cinema, molt determinat i molt concreta, una miqueta psicotrònica, podríem d'aquesta manera, molt representant d'aquesta manera psicotrònica, no? Exacte. i no és la potència que després va tenir la semilla del diablo, que és una pel·lícula psicològica i tal, aquesta, tot i que té una manera, la manera com filma, sí que és una mica, sí que angustiosa, no?, sí que et fica una mica en aquest escenari i això, una mica, no?, surrealista i macabre del tema, no?, perquè tota la història és d'un humor macabre, no?, i bueno... però barreja amb aquesta paròdia, no?, sempre, una paròdia que és molt histriònica, però no, sempre està... No, però és elegant, és elegant, és agradable, és agradable. Jo sempre dic que és una pel·lícula per treure la por dels vampirs, eh? Sí, si no t'ho trobes amb això, ja, clar, clar. Sí, sí, però que no, o sigui, l'èxit jo crec que no acaba de ser una comèdia histriònica al 100%, perquè si no seria una altra pel·lícula, seria Mel Brooks o coses d'aquestes que feien, no? Però té la barreja aquesta, té la manera de la càmera del Polanski, i té la barreja amb el tono macabro, no?, que hi ha vegades que estàs veient la música, la música és una música molt setentera, o sigui, si s'entera del final, que ja està tocant la setentera, així, molt, una mica, no?, el so d'allò del trineu, de los cascabeles, tota l'estona ja perseguint-se, i bueno, sí, sí, molt divertides, aquestes pel·lícules que... Jo la tinc a recuperar, eh?, perquè jo m'ho vas passar molt bé, recordo quan la vaig veure. Sí, sí, sí. Hi haurien els pel·lícules que s'han de recuperar. Aquestes casi d'infància, perquè la posaven en sábado cine, quan feien allò, quan aquí no teníem més que la primera o la segona, que posaven aquelles pel·lícules, i sempre... A mi me la van posar a l'institut, quan feia primer, recordo que la van posar... Quina assignatura? la van posar un dia que era una mica... Ah, un dia així una mica festiu. Sí, i tal, li van posar-la, no sé, un dia que faríem una setmana cultural, o sigui, la van posar, i recordo que sempre que la vaig veure ja vaig quedar com flipat, vas dir, mare meva, no?, tenia 15 anys, i em va fer gràcia, i la gent reia'm, i després ja la vaig veure amb més coneixement de causa, doncs amb això, no?, però bueno, ha estat molt bé. Rosa, la llibreria, ara ens adormirem tots, no? Per què no?, perquè vius que és com... No, a veure, no, la pel·lícula és molt maca, eh? Bluf! Allò com... I potser te sentirem allò? Directament. No, no, no, que dones per dormir. A veure, potser hi ha algun moment que sí que se't fa una miqueta lenta, però res, molt poquet, molt poquet, eh? Perquè estèticament és preciosa, és maquíssim, els paisatges. Ens vam quedar a veure els títols de crèdit, i es veu que s'ha rodat al nord d'Irlanda. Ah, ostres. Al nord d'Irlanda, són uns paisatges molt macos, uns prats allà, amb una cibada allà, que el vent passa i veus com s'agita la cibada. Que guai. Una preciositat, no? Una cançó, no? El vent agita la cibada. Clar, sí, sí, sí. La pel·lícula aquesta que va fer aquel loc. Exacte. O el cel, no? En funció també de l'estat d'ànim, del que està explicant en cada moment de la pel·lícula, se serveix de la natura, per una miqueta expressar aquest estat d'ànim, no? No perquè sigui... Bueno, sí, primavera, també és una mica les estacions, no? Però també és, doncs quan ella posa la libreria, doncs és l'esclatar, no? La vida comença, ella arrendeix també, després de tot el que havia passat personalment, doncs veus que la natura també ajuda, no? La història és, senzillament, una història... Bueno, és de la Xabel Cuixet, aquesta pel·lícula, l'ha dirigit ella, que està basada en una pel·lícula d'una autora que es diu Fitzgerald de cognom, que no és molt coneguda, no... Bueno, és el que és anglesa, perquè... Bueno, la Xabel Cuixet té molta formació anglesa, eh? Sí. i ella llegeix molt en llengua original, eh? Coneix molt les autores, les autores angreses, eh? Eh... Doncs, bueno, és la història d'una senyora, d'una relativament jove, que és viuda de guerra, això és als anys 50, eh? Que viu a Londres, però... Bueno, a Londres havia viscut, d'acord? Però ja feia temps que s'havia traslladat amb un poble de la costa, i... Bueno, després que ella es va quedar viuda, i tal. Llavors, quan ja passa aquell dol, ella vol, bueno, doncs fer alguna cosa interessant a la vida, no? Interessant, i fer tenir un projecte a ella de vida, i de professió, i dedicar-se a una cosa, doncs que li pugui omplir, no? I, bueno, doncs com que ella ja havia tingut l'experiència amb el seu marit d'haver posat, bueno, com una llibreria, doncs pensa que val la pena allà en aquell poble que no hi ha res, no hi ha cap activitat cultural, doncs pensa que allà pot estar bé, no? La llibreria, de fet, troba un local, una casa, que també la... L'utilitza també per viure, eh? I per tenir també la botiga. I, bueno, és tot el muntatge d'aquesta llibreria, no? Però, clar, de seguida ja comença a trobar-se amb entrebancs, que dius, ostres, no? La cacique, no? La totpoderosa del poble, que és la mateixa actriu, és que ara ho estava buscant el nom, costa una mica recordar els noms, que feia en una de les últimes pel·lícules, també, de la Isabel, de la Isabel Coixet, que era Aprendiendo a Conducir. Ah, sí. Aquesta noia meravellosa. Sí, senyora. Sí, senyora. Que feia de... Ah, sí, senyora. Sí, sí, sí. Amb el Ben Kingsley. El Ben Kingsley és el... Sí. Ai, no, et recordo ara. És una dona meravellosa, eh? Té una capacitat interpretativa molt peculiar, eh? Mm-hm. Aquesta noia. Vull dir que no... Vull dir que no... Vull dir que no... aquesta escola de la Julia Moore, aquesta línia d'actrius, no? Que tenen molta potència, molta presència, eh? I fixeu-vos, la pel·lícula aquesta de... de l'Aprendiendo a Conducir, ara feia cap, ho porten ells dos. Sí. Clar, i és la potència... És la relació entre ells dos, no? Exacte. Com se retroalimenten, no? Ella, de l'experiència d'ell, de la saviesa, de la paciència, de l'estar bé amb si mateix, d'estar bé amb el món. Exacte. A veure, és la... Emily Mortimer? Ah, exacte. No. No, no, no, no. És Rosemar i no sé què. Patricia Clarkson. Ah, la Clarkson. Patricia Clarkson. L'Emily Mortimer és la protagonista. És la protagonista, vale, vale. Que és la noia, doncs això, vídua, que comença a muntar la llibreria. Molt bona, aquesta noia. La que fa, ja et dic, de la terratenent, de la poderosa, que és la Patricia Clarkson, que a més té, bueno, té influències a tot arreu, i té coneguts i persones a tot arreu, però a parlamentaris i a tot arreu. i a tot arreu té un nebot, que a final fa, és a l'impulsor d'una llei, que li ajuda a aconseguir els seus plans. Clar, és una pel·lícula, per una banda, veus que és molt idíl·lic, el paisatge estètic, és a dir, la fotografia és preciosa. Preciosa, no? El vestuari, el vestuari és una passada, els vestits que ella porta, bueno, que tots els personatges porten, sobretot les dones, no? Estem parlant de quin període, més o menys? Els anys 50. Ah, és molt elegant els anys 50, eh? Sí, sí, sí. Una passada, unes teles, unes robes maquíssimes. És molt xulo, eh? Aquest període és molt maco. A més, molt colorit, molt vitalista, no? Que no et sembla que estiguis al nord d'Irlanda? Clar. Jo m'imaginava que seria tot com més trist, no? Amb molta boira. Sí, sí. Més tardor. I no veus pluja pràcticament? Sí, alguna escena hi ha en pluja, una miqueta, però, bueno, en general fa molt temps. Però tampoc fa allò una... Sí. Molt bé. I després, l'altre actor, que també em fa gràcia, però aquest senyor també fa poc que l'havien vist. És el Bill Niji. Aquest senyor ja una mica... Està allà grandet. Està gran. Que havia... Us vaig explicar la pel·lícula, també, su mejor historia. Ah, sí? Que era aquella gent que estava fent el Ministeri de Defensa, una informació del govern de Gran Bretanya. Sí. Com feia pel·lícules per elevar la moral de la... No ja tant de la tropa, sinó dels civils. Eh? Perquè la gent o les dones que s'havien quedat havien de continuar, o treballant a les fàbriques o produint. Eh? I en aquest cas, era la... Era una productora de cinema, eh? Però estatal. Era del Ministeri d'Informació o de propaganda. Vale? Doncs aquí fa d'un senyor que viu sol amb una mansió, tipus... Com es diu? Ai... De les germanes Bronte, de la Emily Bronte, al... Ah, les coses, sí. De fet, és el seu primer client. primer client, però per carta, perquè és un senyor, bueno, més introvertit, o pel que sigui, que no surt, viu més en plan eremita, allà a la seva casa. I la primera novel·la que li envia és Fahrenheit 451, que això ja, clar, és molt definitori, no? Sí, sí, sí. Molt definitori del tipus de literatura que ella vol tenir, del tipus de llibres que vol tenir, i de fet ho encerta des del principi. A ell li encanta el llibre, li envia dos més, que no li fa tanta gràcia. Diu, mira, d'aquest autor porten tot els que ho tinguis... Que l'afraig del Godard, no? La pel·lícula, no? M'equivoco. No, Truffaut. Ah, Truffaut. La pel·lícula és Truffaut. Sí, m'he equivocat. Digues. És de Truffaut. Sí, sí. Perdó. I en canvi, per exemple, diu, quan ella finalment sí que, bueno, s'arriba a conèixer i tal, en persona, i li diu, ostres, que s'havia imaginat que seria... Dius que la literatura de les germanes Bronte diu, ha fet molt de mal. Clar, la gent del poble s'imagina que jo soc un vidu solitari, aturmentat, i no, ni molt menys. Senzillament, mira, no m'agrada baixar el poble, no m'agrada tenir relació amb la gent. Jo ja des d'aquí faig els meus negocis, els meus assuntos, els dirigeixo des d'aquí, i ja està, no? Doncs, bueno, de dir, tot el plantejament està molt bé, la història és molt maca, la història de la llibreria, la nena que li ajuda, també, no?, per les tardes. Són històries molt maces, són personatges molt nobles, no? Però, clar, contrarresta molt, després, amb la figura d'aquesta senyora, no?, ja et dic, de la totpoderosa, que ella no vol que s'instal·li aquesta llibreria. I no desveixo res, perquè és que el trailer ja es veu, no?, que les dificultats que ella es trobarà, no? I, bueno, una mica la deriva que fa això, no? Al final, clar, dius, ostres, ja sé que... El cinema sí que a vegades és com la vida mateixa, no? Sí, sí. Diu, i al moment que ella parla, no?, diu, clar, és que a la vida hi ha depredadors i depredats. Sí. Aquesta senyora és una depredadora, i si ella no vol, té molt bona acollida entre la població, i, bueno... I fins aquí puc llegir, no explico res més, ja està, ja està, això s'ha de veure, eh? Fantàstic. Com desenvolupa tot al final. Ja veurem les històries que passen a la llibreria, no? Qui guanya, si el mal, si el bé. Molt bé. Diu, és molt senzill, és molt simple, potser, no?, dividir a vegades la societat o les persones entre el mal i el bé, però a vegades és que és així. Però el 90% de les pel·lícules juga a això, eh? El bé i el mal, eh? És fàcil. És fàcil trobar aquest tema d'una forma constant, eh? constant, eh? L'emoció és... Exacte. Rebaixat, eh? És com erostana. Aquestes duplicitats, no?, i aquestes sinestèsies. La dualitat, no?, sempre. Sempre. Molt bé, doncs aquí no hi ha dualitats. No, no? No, perdona, amb la pel·lícula que jo comentaré ara. Ah, no, no, sí, sí. Mira, descancem una mica de... Cosa més senzilla, línia 5 per la directa. No, senzilla, no. Això és potent, en teoria. És cruising, aquesta paraula, per un cert sector de la població. Vull dir, el món gay és fàcil d'entendre. És, en teoria, un concepte de que, doncs, nois es troben en qualsevol punt determinat, o en lloc determinat, sigui un bosc, sigui qualsevol espai tancat, un lavabo públic, a partir d'aquí tenen una relació puntual, esporàdica i adeu-siau, no? S'ha acabat la història. Aquesta idea és una idea, doncs, com molt, molt genèrica, no? I aquí, doncs, en el seu moment, en aquestes traduccions que feia en el cinema espanyol, se dijo a la caza, no? No sé exactament si això realment és gaire... Bueno... Sembla com a la caza del rojo. Exacte, no? Perquè és a la caza del, ens entenem, no? A partir d'aquí, doncs, és aquesta la idea. És que a la quita és millor, a la quita és més llarga. Si no... L'haguéssim pogut de seva, però, clar, a l'any 80... És que és l'any 80, la pel·lícula. Doncs, evidentment, aquí veiem un problema d'idiomes, no? Que això de posar noms en anglès, en aquella època no hi havia cap pel·lícula que tingués nom en anglès, no? Perquè potser hi havia una precarietat d'aquest idioma. Ara ho tenim més controlat, això, però com a tal. Dit això, és una pel·lícula dirigida per el William Friedkin, el que va fer l'exorcista. I va ser una pel·lícula una mica bastant posterior, perquè l'exorcista és l'any 75, un? No, jo diria que... 70 i poc. 70 i poc, oi que sí. Sí, sí, sí, és que sona por ahí i tal. Sí, perquè sona la música del Mike Oldfield, del Tom L'Arbelts, per demà, perquè els trets. Exacte, que és aquesta. Un moment. I aquí, doncs, veiem una pel·lícula que està protagonitzada per el Patxinó jove, imagineu-vos, una Patxinó que té 35 anys menys que ara, i que el que passa és que hi ha un assassí entre el que serien els llocs, eh? ambient gai que hi ha per la zona de Sant Francis, com si en la que és, m'he equivocat, o de Nova York. No recordo ara. No sé, però... és a dir, no s'agrada si és un o l'altre. Sí, sí. I a partir d'aquí, doncs, bueno, doncs, la millor manera d'enxampar aquest és infiltrar un policia a dins, no? Que tingui una estètica semblant a aquest home que ha matat a diversos, perquè l'ha matat a tres o quatre, amb aquestes trobades, sobretot a la muntanya, no? Vull dir, sobretot a l'exterior, no? Sempre el fa sortir fora, i anem aquí, anem allà, i llavors allà agafa un ganivet, no? I l'hi clava, eh? A l'esquena. Bàsicament, el remata amb tres o quatre ganivetades a l'esquena. És aquesta la seva percepció. O també portar-lo a un hotel i el mateix, no? I sempre no se li veu perquè porta... va tot de queer, no? És una mica aquesta línia més... aquesta línia més bondage, no? D'aquest sector. És un bondage que pot haver amb el món heterosexual i homosexual. Per homosexual hi ha una tendència, potser, bueno, més àmplia, no? Més coneguda, potser aquesta estètica de Frankie Ghost to Hollywood, aquesta cosa, aquests grups que van promocionar aquesta idea. Exacte. Llavors, a partir d'aquí, doncs, bueno, ell entra en aquest món, però clar, ell, evidentment, té la seva parella, té la seva dona, ell és heterosexual, però, bueno, ha de jugar a flirtejar, ha de ser un bon policia i ha d'entrar, i sí, sí, flirteja i juga i entra i tal. Però arriba un moment que les coses com tot, no? Passen que ell va investigant, investigant, et vas apropant a la persona que podria ser. Sembla ser que això es va generant. La dona li diu, escolta'm, que és que resulta que et vens poc, no? No és que estic molt ocupat amb aquesta feina, però què fas? No t'ho puc dir, que és una cosa molt especial, molt concreta. I arriba un moment que sembla que això dona un gir inesperat, no? Sembla que el que saben o que intuïm que és l'assassí comença a ser caçat, mai millor dit, per el patxino. I llavors es genera una sèrie d'elements, no? que fan dubtar de moltes coses. No sé si m'enteneu. És a dir, l'assassí està per aquí durant voltes, d'acord? Però el patxino està per aquí durant voltes. I llavors et genera els últims 20 minuts de la pel·lícula un dubte importantíssim, d'acord? Sobre elements, sobre tendències, sobre formes, sobre moltes coses. Llavors, aquí, doncs, és una pel·lícula que és molt buitantera. El caçador caçat. Exacte. Sí, sí, sí. M'emparquia els tiros i, a partir d'aquí, després, la reconversió teòrica ho deixa obert, no ho tanca. A l'últim... No, no, no, encara que digui l'última set no passa res. És un pla d'ell directament de la cara. Vull dir, s'apropa amb un zoom, no? Fins que gairebé, doncs gairebé no pots veure els ulls, no? Vull dir, és un primeríssim pla. Bé, és el que tenim. La pel·lícula s'aguanta molt bé, eh? Escoltes com siguin. Aquesta estètica una mica buitantera, sobretot, per les formes decoratives. Ai, les formes decoratives. Uf. Les formes artístiques, vull dir, de l'espai, no? Les robes que porten, no? Pantar una mica de campana, no sé què. Però, bueno, en general, insisteixo, la pel·lícula s'aguanta molt bé. Val la pena. Se'ns ha acabat mig el temps. Se'n queden cinc minutets per al vell de jur. No, sí, igual. La setmana que ve comencem. Jo d'aquest... Parla, parla. Comentaré molt poquet. Sí, sí, parla, parla. A veure, és curiós, no? La història, no? D'aquests dins allà, amb poders especials o amb... Poguessin, facultats especials, no? Que és un llibre. Sí, bueno, i llavors, bueno, posto d'aquests al bucle del temps, del temps que creen, no? Per poder mantenir-se i que no els afecti el pas del temps i que no enveixin ràpidament i els puguin, doncs, això desaparèixer, no? Bé, és que bàsicament és això, és que no té més... Vull dir, és distreta, és distreta mentre l'estàs veient, però jo trobo que hi ha coses agafades d'altres pel·lícules o d'altres històries, no? Que no és massa original, trobo. No, el Tim Burton... Té una aparència una mica com d'originalitat, però no. És molt gran diluqüent, perquè, clar, són paisatges molt grans, molt macos i tal, però no és... jo no l'ho trobo original, especialment. El Tim Burton del Manos Tijeras, del Mars Atac, que era molt canyero i molt canalla, aquestes coses a mi em molava molt, i ell s'ha tornat una miqueta més estilitzat, no? Sí, sí, sí. Més gòtic, però més estilitzat a la vegada. Ja està, ja està comentada. Ja està comentada. Ja està comentada, ja està. Doncs ara tens tres minuts i mig llargs per parlar de Bell de Jug. Vaig a fer també jo, pla, pla, pla, sintètic, eh? Molt bé, molt bé. M'estava pensant quan ho deies, i ja estic perdent ja segons. Molt bé. Bueno, pel·lícula també del 67, també pel·lícula que ha fet 50 anys. Molt bé. El senyor Buñuel, León de Oro en Venecia. Meravellosa. Interpretacions molt bones. Sí. Sempre amb el tema aquest del senyor Buñuel, de la burguesia i el subreverso oscuro, diguem-ne, d'aquestes vides regalades i benestants, que d'aquesta gent que no soporta aquest tipus de vida i ha de buscar un altre tipus de, no?, una fugida. Diversió, exacte. Exacte, no? O sigui, que ell ho posa com una condició consubstancial, no? Vull dir, una cosa ve l'altra. Doncs dona perfectament casada, classe mitja alta, casada amb un metge, viu a París, en un pis fantàstic i tal. Caterine Deneuve, diguem el nom. Exacte. Caterine Deneuve, molt guapa, la veritat, és molt jove, molt guapa, molt perfecta pel paper, la dona perfecta casada dels anys 60, vestida amb aquests abriguets tan monos i tal, i que té un marit que és el marit perfecte. A la moda, eh? que la, sí, sí, la moda, la moda. És el marit perfecte, que l'estima, que respecta i tal, i que no li dóna el que ja vol. Perquè d'aquest marit tan perfecte, doncs a aquesta dona se li crea una espècie com de trauma i no pot tenir relacions sexuals amb el marit, cosa que el marit assumeix amb tota la no, tranquil·la i tal, cosa que sí que és pitjora encara, i el que acaba transformant la situació que ja necessita una sortida i el que fa és anar a una casa de cites i prostituir-se. Això està basat en una novel·la que es deia Belle de Jour, d'un escriptor que ara no entretem i tal, i la frase és, la frase d'un lloc de paràboles amb Belle de Nuit, que és, com es diu, de manera eufemística a les prostitutes, i una flor que surt de dia, que és el Don Diego, diguem-la, perquè florece solo de dia, no? Aquesta barreja, aquesta dona, florece només, tota la seva prensa surt de dia. Llavors, fantasies masoquistes d'aquesta dona que donen peu a somnis que té ella i escenes oníriques absolutament increïbles, com quan el marit l'entrega... O sigui, en els somnis, diguem-ne, el marit és tot el contrari de la realitat. El marit és un tio allò xulo i tal, que l'entrega a sus cocheros, una espècie de tal, els cocheros que busquen aquelles escenes, uns tios que busquen els tios més asquerosos que ha pogut trobar i tal, els cocheros que l'agafen allà i l'agafen i tal. I una altra escena que la tiren, l'agafen, o sigui, amb una pala, una muntanya d'estièrcol, amb molta companya i la van dient, zorra, no sé què, perquè ja és prostituta, diguem-ne, és tot el que pensa. Llavors, tot aquest món, el món de la infància, ja, les repressions i tot aquest nivell tan bunyolet, no?, que et dóna a pensar tant, que està a rodar, sobretot, les escenes soníriques són boníssimes, molt ben rodades, amb aquesta potència de bunyol, amb aquesta sensació de desasosiego. Però molt crues, eh, el que dius tu, eh? Molt crues, molt crues. Que ara, avui en dia, serien totalment incorrectes. Sí, 67 eren incorrectíssimes i per ser el 2017 també és molt atrevist. Sí, unes quantes pel·lícules dels seixantes, finals cap un i dos, eh? Aquesta revolució que va haver-hi en tots els aspectes va impactar molt, eh? I bueno, que ens mengem tot, eh? Déu-n'hi-do, molt bé, molt bé aquí. Ens veiem la setmana que ve. Vinga. Gràcies. Adéu, adéu, adéu, adéu. Al Just a la Fusta, parlem de tot el que passa a Sant Just. Hi haurà alguna premsa que ja aconseguiran treure qui eren tots els empresaris que anaven amb ell, fins ara mutis. 400 pisos per vendre.