De l’Infern de Rodin a Baby Driver: memòria del Biberó, salut mental i un tour de cinema (Canino, Musa i La seducció)

Bona nit, benvinguts un dia més al Babilònia, dijous 16 del 11 del 2017. La Rosa ja ens ha dit hola, hola. És que som escapat. Cap problema, home, clar que sí. Sí, ja venia això, ja automàticament ja us presentava, eh? Sí. Tot bé? Ah, sí, molt bé. Sí, sí, ja voleu, sí, sí, molt bé. I el Jaume? Volant. Volant, sí. Volant. Bueno. Molt miradament. I el Nacho? Bienvenidos a la nave del misterio. Totalment, eh? Soy Icaro Jiménez. És una conya que he tingut aquí fora d'antena, perquè sembla que si l'audiència nota que passa alguna cosa rara, doncs truqueu a algú perquè sembla que hi ha esperits per aquí avui. Sí, sí, sí. Hem vist aquí una cosa, una ombra, però a algun lloc. Halloween ja ha passat, però o no. Bueno. Bueno, igual s'allarga. Algú que torna ara d'aportament. Bueno. Bueno. Interessa. Bé, sí, no, no, però ja estic d'esquenes, eh? Hem de ser valents. Tranquil que et vigilem. Ja, ja. Bé, bé, bé, bé, bé. Fesco, què tal, tu? Bé, bé, molt bé, perfecte. Sí, sí, oi? Sí, sí, bé, a part de l'ensurt d'aquest estrany, no? Però, bueno, doncs el que ja és una mica atabalat. Moltes informacions al meu cap, que, bueno, justament avui començar a parlar d'una coseta que hem fet una mica en comú i que hem coincidit. I bé, hi ha altres elements, com sempre, que omplen el Babilònia amb aquest grisol d'elements artístics des del món de la cinema, del teatre, dels documentals i de l'art. Bé, t'atenem quan m'inspiro. Rosa, parlarem de l'exposició de l'Infern segons rodent. També parlem de teatre. Filla, estàs directament molt teatrera, eh? Ah, exacte. Mai millor dit, eh? Molt, molt, molt teatrera. I memòria amb la Quinta del Biberó. Fa bona pinta, això, no? Sí. Bueno, serà interessant. El Jaume, sempre m'esculta, amb aquesta raó que dóna el temps i la vida. No ho espatllis, no. Veus contra l'estigma, eh? En parlarem. Però això no. Eh? Això no és com el Groguet, on vas a parar. No, no, no, bueno, clar, és una altra història, però bueno. I cinema, el Nacho ens fotrà canya, eh? Sempre ha correglado más oscuro. Sempre, sempre, eh? Mai millor dit. Canino i Musa. Correcte. Això, doncs, eh? Doni-do, doni-do. Jo aquesta primera peça no me'n recordava gaire i m'ha fet recordar el Nacho. Sí, sí, sí. És interessant, és interessant. I ara parlarem. I l'altre, bé. L'estrena d'ara. L'estrena, no? Musa del Jaume Balagro. Correcte. I parlaré després jo de la seducció, de la Sofia Coppola. Jaume, parlaré de Sofia Coppola. Tu saps el que tinc jo amb Sofia Coppola, que tenim alguna cosa que mai és molt complicat que i jo coincidim, no? No queda mai ben clar, oi? No, no, no. Jo tinc una cosa estranya, però sorpresa. Amazona, que ens comparàs tu amb aquesta pel·lícula, i també Baby Driver, que soc feliç, absolutament, amb aquesta pel·lícula. Bé, ho posaré moltes vegades perquè em va molant moltíssim el concepte, muntatge, so. Està molt ben parit. Qui la va comentar també, el David, eh, que sí, que també l'havia agradat. El David la va comentar. Molt bé. I a més, posarem la cançó, una de les cançons principals, una cançó dels The Commodores, que es diu Easy, que la Lionel Richie, la posarem després, que és una cançó que surt perquè la música és meravellosa, no es pot dir d'una altra manera, i a més, molt triada, molt concreta, però ho parlem després. Primer parlem de l'infern. Saps com en rodent? Comencem bé. És probable que aquesta imatge que hem vist per aquí vingués directament de l'infern de rodent, eh, perquè tant donar-li voltes és probable. Heu obert la porta i s'ha quedat obert. Exacte, exacte, heu obert la porta. Molt bé. És una exposició molt maca, és una exposició d'un escultor francès, que s'està fent a la Fundació Mafre, allà a la Casa Garriga Noguès, Diputació 250. Abans ens preguntàvem l'adreça. I encara esteu a temps de veure-la, eh, quin no hagi anat, fins al 21 de gener, es pot visitar. Hi ha marge, aquí. Sí, però no cal adormir-se, perquè, per exemple, els grups guiats, doncs, doni-n'hi-do, eh, van buscats, eh. Sí, sí, van a la pastilla, eh. Quan l'has vist? Quantes vegades has vist l'exposició? Jo ja porto cinc, amb aquesta, i encara en faltaran vuit més. Sí, no, sis més, ara per ara, ja ho veurem. Clar, perquè ell, a més, les guia, les comenta. Intessència, la parla. I val molt la pena. Ah, et ho fa això. Ara mireu aquí. Ara aquí, ara allà. Sí, sí, ja, amb la seva memòria. Fixeu-vos, són escultures, són, com es diu, bocetes, no?, també? Sí, sí, són esbossos. Esbossos. Sí. Són maquetes amb guix, amb guix, efectivament. Bàsicament, la seva gran obra, que va ser la Porta de l'Infert, que va ser un encàrrec, perquè es volia fer el museu de les arts decoratives a París, i va ser un encàrrec oficial, no? I ell va treballar durant 27 o no sé quants anys, o més, després molts més, però 37 fins que la tenia més o menys ja preparada. I quan la tenia ja més o menys preparada, diu, ara ja la podem col·locar, resulta que aquell museu ja no es va fer. A canvi, es va fer al Museu d'Orsay. Ah, no, perdó, rectifico. Era això? És a dir, durant 9 anys... No, no, no, no, molt bé, perfecte, la idea. Vec que m'escoltes. No, que és broma. És que jo em sento una miqueta com, no en un examen, però com un alumne... No, no, no, no, no, et prohibeixes en absolut, escolta'm, que faltaria. No t'havia entès. Va ser 9 anys el que hi va estar treballant la peça, perquè fins aquí, diguem, va començar el 80, el 1880, i el 89... És que és una porta enorme. Enorme, 6 metres... El que sempre diem de la porta. Sí, sí, sí, 6 metres 35 per 4 metres d'alçada. Perdó, per 6 metres 35 d'alçada per 4 d'amplada. Sí. Per tant, estem parlant d'un tros de porta. Aquí té unes composicions i unes figures i moltes escenes, que clar, això treballar cada una és temps i és d'això, no? Exacte. Recordem que és la porta de l'infern, no? I recordem que estava... La porta de l'infern és basada en l'obra de Dante Alighieri, del mateix nom, i clar, una miqueta idea és de com castigar els excessos o els pecats que podíem, doncs, això cometre els mortals en aquesta vida, doncs, i que això es paga amb l'infern. Ah, evidentment. Clar, llavors és una visió molt castigadora, una visió molt retrógrada, no?, molt més antiga. Exacte. I arriba un moment, també va coincidir que ell es va enamorar de la Camille Clovell, va ser, que va estar treballant amb ell allà a l'estudi, d'escultora també, de fet treballava molt bé, molt bé. Hi ha un documental pel·lícula que no l'he vist. Sí, sí, sí, tampoc l'he vist, però he vist alguna cosa, però... Jo no sabia ell, que ell era molt bona també, molt bona escultora. Magnífica. Però, clar, quedava una mica eclipsada per la figura de Rodent. De Rodent. Ell era el cap de llei i, clar, hi ha moltíssima gent. I ell era conscient, eh? Ell era conscient d'aquest element, però era una societat molt més masclista que la d'ara, no?, per entendre'ns. I llavors el fet de presentar-la en societat va fer-ho, sobretot quan van tallar la seva relació amorosa, però no la seva relació laboral, i ell es va adonar que part de les seves, bueno, de les seves problemes nerviosos que va tenir, perquè no ho veiem mai clar que a mi, Claudel, va estar després trenta i pico d'anys tancada en un hospital psiquiàtric, no?, de l'època. Però no solament per la problemàtica que pogués tenir, sinó perquè ja interessava la família. Clar, una mica treure-la del mig. Recordeu aquestes coses que es feia abans, no? Jo que es feia molt, sí, sí, sí. I ja estava bé allà. Una persona que molestava. Exacte. Mira, una miqueta abans va amb una societat més religiosa, potser la fessin ficat en un convent, ja ho. Exacte. Arran d'una crisi nerviosa, va bé apartar-la del món. Clar. Quan ella li demanava al seu germà, Paul Claudel, que era el poeta Paul Claudel, sisplau, treu-me d'aquí, perquè estic bé, i a més passo gana. Finalment la van deixar, ja perquè consideraven que, bueno, així d'aquesta manera no tindria relacions il·lícites, com va tenir amb Claude de Vizy, com va tenir amb Rodent, i això a la societat de l'època millor tancada, que no, això és molt fort, vull dir, és una pena molt gran. I aquí de quina època hi ha aquesta? Doncs estem parlant... Finals del segle XIX, pensava que el Rodent va néixer el 1840 i va viure fins al... La Claudel va morir a l'any... 1917, doncs sí, ella també contemporània també. No, no, no, no, és que ella tenia 20 anys, 30 anys més, 20 i escaig, em sembla que no me recordo ara, ella va morir a l'any 41, ella, per tant, imagina't, no? Força més jo. Sí, sí, sí, per tant, va morir en aquella època. Sí, sí, digue-ho. No, la Porta de l'Infern és de la Divina Comèdia, d'acord? I llavors una miqueta la idea del càstig, no?, de l'Uteri, de... És el capítol de l'Infern, recordem, el cant número 5 es diu, que és la Bern, en aquest cas, i a partir d'aquí, doncs, seria aquesta distribució. Exacte. Tot el tema de la mort, amb T, o de l'amor, amb R, el cercle de l'amor, i amb tota una sèrie de... Però a mesura que ell anava avançant en la seva hora i que ell també tenia aquesta relació més passional amb aquesta dona, doncs, clar, li surten escultures molt naturals, molt expressives, molt del desig, de la passió que estava vivint, clar, i dir, home, tot això és fruit de l'amor, no? Això és que li sabia greu que figuresi allà a la porta de l'infern, i que això potser hauria d'estar fora. Hi ha una escultura que se'ls diu el beso, el petó, que és aquesta d'aquí, que ell la deixa fora, és superfamosa, junta amb el pensador, aquesta és la segona, també, a l'ordre més coneguda i més famosa, i més reproduïda, de Rodent, d'acord? Llavors ell la deixa allà fora de la porta de l'infern, aquesta escultura, i, de fet, ell continua les seves escultures inspirant-se més amb el tema de Baudelaire, de les flors del mal, que no per ja amb el tema de l'infern o de tota la repressió que podia significar a l'antel·ligèria, no? Té, sobretot, té un parell de poemes, si voleu us llegeix un, perquè ara l'estava buscant. De fet, ell també va arribar a fer els dibuixos, o sigui, a il·lustrar una edició que es va fer de les flors del mal, de les flors du mal, del bibliòfil Paul Gallimard, de fet, era el que d'aquestes va tenir l'editorial. Sí, senyora, l'editorial Gallimard, ara en 87. Doncs sí, són dos poemes, sobretot, que té diverses escultures. Un es diu Jesuibel, bueno, jo he buscat la traducció en castellà, que es diu, La belleza. Yo soy bella, oh mortales, como un sueño de piedra, y mi seno que a todos eternamente torturó, ha sido creado para inspirar amor a los poetas. Eterna e incolumne, como la materia, incomprendida esfinge, reino de enazul, el níveo corazón junto a la blancura del cisne, detesto el movimiento que desplaza las líneas. Yo jamás lloré, como tampoco jamás reí. Los poetas, ante mis gestos altivos, que recuerdan antiguos monumentos, consumen sus días en penosa labor. Que para fascinar a estos dóciles amantes, tengo puros espejos que embellecen las cosas. Mis ojos, mis dos enormes pozos de eternidad. Que gran. A banda de això, imagineu el gir que fa la obra de Rodin. El altre, el que no le he buscat, es las donas d'Anne, soy condenadas. Y también es una miqueta entre donas. Ya vos he leo explícitament, también la obra entre dos dones. Sí, bueno, que és aquella imatge, no?, que després ell farà, que serà l'hermafrodito, amb aquella, amb la salmacis, que és una mena de náyade, que això surt de la metamorfosis d'Ovidio, que estem parlant d'una cosa molt profunda, d'un gran coneixement, una persona culta, està claríssim. Per això que has dit del Gesu Ibel, de Jo soc vella, hi ha aquella peça, que potser ja està al catàleg, que és aquella imatge d'aquell home fort, que sosté una figura femenina, que està agafada, és la primera de totes, la que tens al darrere, aquesta d'aquí al mig. Aquesta peça és la que està basada en aquest poema, i que ha dit, vull dir que jo sóc de pedra, que sóc inabastable, que no puc arribar, vull dir que ningú pot arribar a mi, perquè estem parlant justament de la bellesa, és la mussa de la bellesa que està parlant i està dient que és impossible, que ella té miralls, però mai s'aconseguirà, ella somia, ella plora, ella riu, però és a dir, la perfecció, la bellesa, i aquest home està lluitant per agafar aquesta figura femenina, que és la mussa de la bellesa, jo sóc vella, però és impossible agafar-te, ets inabastable, no puc agafar-te. Els poetes lluiten per això, per aconseguir aquesta línia. I és aquesta la intenció, per tant són aquestes obres que després de plantejar aquelles figures de l'infern típica per entendre'ns la que seria l'infern florentí plantejat per d'ant, això són elements genèrics, la bellesa, la despressió, l'avarícia, la luxúria, la ràbia, el no sé què, i això són posicions que va creant amb certes imatges, amb certes posicions de les cares, dels cossos, i això és d'un absolutat, d'un simbolisme meravellós, que és la part aquesta més interessant. Jo m'imagino sempre, m'he imaginat aquestes persones amb aquesta creativitat, sobretot amb l'art, i que és molt solitari, estem parlant, doncs arribar a les 8 del matí, i ara què hago? I ara què? És veritat, és veritat. Ara es buit com un mortal, horari de feina. Molt bé. Aquesta gent té un horari diferent. Bueno, doncs hi ha també, bueno, penses, o referències a mitologia, com per exemple, hi ha la figura d'andròmida amb arbre, que ja és preciosa, me la vaig apuntar, perquè m'agrada moltíssim, que també hi ha un antecedent a les anaides, tot això ja està en la mitologia, que això també s'ho explica superbé, i hi ha per exemple també el bus de Sant Joan Batista en bronze, que també és magnífic, quina pena que no tinguem la imatge, que no tinguem la figura sencera, perquè està caminant, té un pas al davant, i té els dits posats d'una manera, és molt interessant. Veure la figura sencera és preciosa. Però tenim al cap. I després, quan ja arribes a l'exposició de la sala on està el pensador, després també t'explica, n'hi ha un altre díptic que t'explica també en qui es va basar una miqueta, el va inspirar per fer Rodem, per fer aquesta escultura, que és aquesta, bueno, amb el Miguel Ángel, per exemple, que era dels més, exacte, que era dels més admirats, la tomba. Està darrere. Està darrere, és aquest d'aquí. És la tomba de Lorenzo II, el duc d'Urbino, que també és una figura d'un senyor assentat. Ell està assentat i està així també amb actitud pensativa. És Juliano Lorenzo? Aquí diu Lorenzo II, diu, eh? Tomba de Lorenzo II, diu. No ho sé. Bueno, és que són moltíssims. Sí, sí, sí, jo mirem això. O un altre, per exemple, també de l'Albrecht Dürer, que és el Melanconia 1. És aquesta, que és una figura femenina. Ah, sí. D'acord. Això és un gravat. D'acord, d'acord. Sí. O els Jeremías. O una pintura, exacte, i una pintura de Rafael de l'Escola d'Atenes també. D'acord. Una figura d'un senyor que també està assentat. No, que és Miquel Àngel. Aquest. Porta botes? Aquest diu que és Rafael. No. Sí, sí, sí, sí que vota botes. Sí. Segons l'escola, segons era, com a l'Escola d'Atenes s'ha presentat. Miquel Àngel, sí. Oi, que sí, que és Miquel Àngel. És un Miquel Àngel, que va ser que aquí han posat a la posa de Rafael, mira. Ja. Però bueno, és Miquel Àngel. Ah, molt bé. Veus que també l'actitud pensativa. Sí, sí, sí, una posició que està... I jo que segurament es va inspirar en aquestes tres models, o en aquestes tres figures pensatives per fer el seu... Molt bé. Fantàstic. Fantàstic. Que a més hi ha moltes còpies en el món, eh? Que jo això no ho sabia, i resulta que hi ha moltes còpies, tant del pensador com del petó. Mira, del pensador hi ha 28 i del petó al voltant d'unes 300. Oh, vaja. Això és el que... Ah, sí. I de la Porta de l'Infern em sembla que n'hi ha tres. Una a Filadèlfia, una al Museu Rodent i l'altra no s'ho ha entestat. Però vull dir que més o menys a gros són models, això. Sí, sí. Molt maca l'exposició en molt la pena. Val la pena, val la pena. Sí, sí. Molt bé, Rosa, no callis, segueix parlant. No, vinga, en ja. Parlem de la Quinta del Vivaró. Home, un tema molt diferent. Sí, parlem de teatre, ara. Sí, sí, en teatre, en teatre. Allà, bueno, a Sant Cugat van fer un bolo. Per cert, que el tornen a fer, el tornaran a fer aviat. No sé si ja era pel gener, penso que ens van dir després. Perquè quan va acabar l'obra van fer una mica de conversa amb la companyia i ens van dir que la tornaven a fer al lliure. Crec que van dir que el cap al gener. Bé, que a qui li interessi que ho miri una mica la programació. D'acord? Bé, la Quinta del Vivaró. Aquesta està dirigida pel Lluís Pasqual i és la companyia del lliure. Surten actors, sis actors molt joves que, home, ja sí que estan treballant, estan fent altres coses, però realment sí que... home, no t'imagines amb nanos de 18 anys, però Déu-n'hi-do, Déu-n'hi-do, molt, molt, sí que s'assemblen. A més, també, a l'escenari hi ha dos violins, o sigui, dos violinistes amb els violins i un xero i un clavitxembal. I un senyor que... bueno, un tenor que també va cantant alguna òpera, alguna... com us deia, del Monteverdi. Ah, la cantata. Sí, perquè es veu que un d'aquests nanos que va morir a l'Ebre li van trobar partitures d'això, no, o del Réquiem, del Réquiem de Monteverdi. Ah, vale, vale. Es veu que era aficionat a la música i, bueno, ell ja havia guardat aquestes partitures de música, tenia diverses coses. Que guai. I una d'elles és aquesta. Bueno, a veure, és impressionant, és... en si, el que és la posada en escena és, a veure, no minimalista ni molt menys, però sí molt senzilla, molt pràctica, eh? Perquè fan una estructura com de fusta o metàl·lica, així fosqueta, que igual al principi serveix per representar els pupitres de l'escola. Clar, és que són nanos que tenien 16, 17 anys, no havien fet encara els 18 anys quan se'ls van endur els nascuts l'any 21, que la Frédica Montseï, la ministra, llavors, va dir, quan es va sabantar que aquests nanos els portaven a l'acra i diu, ostres, però si encara ho estan prenent el biberó i per això els van batejar d'aquesta manera, com la Quinta del Biberó. Jo vaig sentir parlar molt d'això. Sí, és que de fet, hi ha molta gent que coneix un avi o el germà del pare de no sé qui que havia anat a la batalla de l'Ebre com a quinta, com a biberó, van ser un dels mobilitzats, d'acord? Perquè encara, encara, bueno, ara cada cop queden menys, però quan es va preparar l'obra encara se'ls van poder entrevistar amb alguns biberons que estaven vius. I també, bueno, l'assumpte Montella, jo aquí ho he explicat moltes vegades que hem fet excursions amb ella, vam anar també a Corbera d'Ebre, bueno, als escenaris, a la Serra de Pàndols, una mica als escenaris de la guerra de la batalla de l'Ebre i vam estar també travessant a l'Ebre i tal. Per mirar, a veure, clar, ella també s'ha entrevistat amb alguns d'ells i de fet ella va ser la que em va recomanar molt que veiés també aquesta obra, ens ho va recomanar i ella havia portat a veure l'obra alguns d'aquests biberons i ells van sortir emocionats i dient, ostres, però aquel soc jo, si això ho vaig dir jo, perquè clar, havien explicat com ells ho havien viscut i amb les seves frases, no?, la manera d'explicar-ho i a més amb els seus accents perquè hi havia gent de Lleida, amb accent de Lletà, gent de la, més a prop d'Aragó amb accent així més aragonès, gent més de la Catalunya central, més, no?, i tots ho explicaven a la seva i a més amb el seu vocabulari, gent, alguns més culs, un altre menys, menys coneixement de vocabulari o de tal, i ells deia, ostres, si soc jo, diu, sí, sí, ets tu, clar que sí, per exemple, el Quimet, qui fa el personatge del Quimet, no?, i per això deia que el que és l'escenari és molt minimalista, molt pràctic, perquè té com una estructura allargadeta, com uns pals, no?, com si podria ser una reixa, com si podria ser això, un copitre de l'escola, així tot seguit i allà tots sis figura que estan a l'escola i després aquest mateix figura, aquesta fusta, també s'aixeca una mica més i llavors figura que són les trinxeres, que és quan ja estan a la guerra, o fins i tot quan travessen l'Ebre, perquè s'ha de dir que hi ha un moment de la guerra en si és de l'absurd, això està molt bé perquè, a veure, no pren partit, o intenta fer una descripció una mica objectiva, biogràfica d'aquestes persones, ja dic, està basada amb l'explicació dels supervivents, era que els portaven al front però havien de travessar l'Ebre i llavors es trobaven just davant de les tropades nacionals, d'acord? Clar, davant dels nacionals que venien a arrasar i venien a matar a tothom i a darrere tenien el riu, no era tan fàcil tornar a creuar el riu, l'Ebre, i per això va ser tan bèstia i va haver-hi tantíssimes baixes, de fet, és que pràcticament tots van morir, poquets es van salvar, perquè són els que han pogut. Déu-n'hi salvar, jo n'havia conegut. Sí, sí, no, algun sigle, però és que van ser milers de nois que van morir allà, o si no, els afusellaven, intentaves escapar-te o fugir, o intentaves tornar a posar els mateixos, el teu mateix exercici republicà, també et matava. Sí, sí, així de clar. Éres tu que parlaves avui de la vegades que notes que hi ha com una manca de sensibilitat en tu davant de coses que puguin parlar d'això, d'aquests fets històrics. Sí, jo comentava que, clar, arriba, jo veig un cert risc, no?, que et deixi d'impressionar aquest tema, no vull dir que et deixi d'impressionar, que t'impressioni una mica menys, però que ja ho veigis com més familiar perquè la història ja et sona, ja te l'han explicat, d'acord? Quan te l'expliquen per primera vegada, ostres, sí que et colpeix ja molt, moltíssim, perquè ni t'ho penses, no? I a més que és una, un episodi força desconegut, força desconegut de la història d'Espanya, no?, i de Catalunya. I arriba un moment que si ja ho has vist diverses vegades, si t'ho han explicat, jo és que he estat dos vegades ja en l'escenari de les Terres de l'Ebre, una va ser amb l'Oriol Junqueras que ens ho va explicar, quan ell col·laborava, bueno, era professor a l'escola d'Adults de Sant Vicenç, un altre també amb l'Assumpte Montellà, després l'Assumpte Montellà també ha fet un llibre que es diu 115 dies, 115 dies a l'Ebre, la batalla de, no me'n recordo exactament, però és això, 115 dies a l'Ebre, no? Clar, quan ja, que també és bo, ja ho coneixes, d'acord? Però sí que pots perdre una miqueta la visió d'aquesta duresa, no?, encara. L'expressió de la immediatesa de saber-ho per primera vegada, no? Seria? Clar, fins i tot hi havia, i dels propis actors, que després ara el col·loqui posterior d'estar parlant amb ells, i un d'ells ho deia, diu, és que jo, per exemple, jo no sabia que havia hagut aquest episodi, no?, de la nostra història, i fins i tot a nivell personal jo tampoc no sabia la història del meu avi, i ell no va explicar que el seu avi era, és, bueno, era, és o és, no sé si encara viu, Galler, que va venir aquí amb els nacionals a lluitar contra, eh? Sí, sí. Contra els d'aquí, senzillament perquè allà donaven menjar i tenies un temps que estaves ocupat, no?, i fins i tot va animar el seu germà també perquè vingués, ei, vine cap aquí que aquí et donen menjar i aquí tenim, d'acord? I diu que llavors va conèixer la seva àvia, encara és de la ràpita, llavors allà es va casar i es van quedar aquí a viure aquí a Catalunya i ja està, diu, jo sóc també un producte de la batalla de l'Ebre, clar, per això estic aquí, no? Però que ell mai no havia parlat d'això amb la seva família fins que va ser i fins que el van fitxar per fer, no?, per fer aquesta obra. Ara quan parlem de la pel·lícula del Fratis for Coppola, com se diu, ara, el taxi, el V-Driver, dir això. No, no és del Coppola, bueno. No és del Coppola. No, no, no, V-Driver? No, la Sofía Coppola és la seducció. A veure. Que no la liem. Vale, vale. No, no, tu dius, el taxi driver, el baby driver. És una altra pel·lícula. Ah, sí, la veig. Ah, exacte. Sí, sí, sí, per això dic, no, és una altra cosa, ja ho comentarem després. Després una cosa també, una mica ja, deixem aquest tema. Sí, sí. Que a veure, que val molt, bueno, la història és d'aquests sis nanos, eh? A partir de cartes que ells havien escrit, que van arribar a la família o d'aquestes entrevistes que els hi feien, no? Ai, que m'ha anat una mica ara. Ah, bueno. Ah, sí. No, que també hi ha una altra novel·la que és del Lluís Llach que es diu Memòria d'uns ulls pintats. Sí. Que la vaig comentar. Que també un dels protagonistes, el protagonista de fet, també li toca anar a la batalla de l'Ebre i també explicar de un i dos escenes superfortes. Sí, jo he llegit aquesta obra. És que va ser molt fort, és que allò va ser una massacre, però allà davant, és que ells ja sabien que anaven a morir i és que eren nanos, és que a la nit gritaven mares. Sí, sí, sí. Les criatures. Us puc assegurar que almenys jo el que recordo d'aquests que van estar allà, que també hi havia una alegria d'haver sortit allà, que en la seva manera de parlar-ne i tal, era com un... Com una menada. Exacte, haver estat supervivent. Home, ells que estaven convençuts, molts d'ells estàvem convençuts que anaven a ajutar per la llibertat, no? Clar. Però, bueno, el que els van trobar va ser... Sí, devastador, no? Sí. Molt bé, Jaume. D'acord. Veus contra l'estigma? Per on anem? Jo ara vaig perdut amb aquest documental. Sí. Explica'ns-ho, jo no sé de què va. No, jo el voldria veure també. Sí, doncs vaig estar a la seva estrena la setmana passada. Em sembla que va ser el dilluns que per això no vaig veure. Ah! Ai, ai, ai, ai, em sembla, eh? Ja, ja, no puc assegurar, vaja, què faig ara jo? No, i tant, i tant. Dues coses alhora, no pot ser. I bé, doncs llavors aquesta pel·lícula és un documental de Marta Espart i Marc Peramaca, Percero, Peramon, perdó, sí, que per cert s'expliquen molt bé, carai, van sortir, van acabar la pel·lícula i tal. Bé, aquesta és una pel·lícula que ens posa al dia, un documental que ens posa al dia de la pretensió d'abastar tot el que representa la problemàtica mental tractant-la d'una manera comunitària. O sigui, que si el muntatge que teníem ara fa 40 anys era de tenir els manicomis, que tu fa poc ho deies, que si, eh, i tal, d'això, d'això, d'això es va passar que seria la família qui ho entomaria, les persones amb problemàtica mental, les famílies l'entomarien i això ja s'ha vist que això no va prou bé tampoc, no? I ara estem, val a dir, estem treballant, eh, vull dir, això està clar que jo també hi treballo, perquè es produeixi un canvi espectacular que altres països ja ho han fet, ja ho han, vaja, que han comprovat països i grans ciutats com Girona, eh, també, Girona també és espectacular els resultats que hi ha allà, el que ho fa, el vaig conèixer no el fa gaire perquè vam anar allà a veure'l i tal i la veritat és que els resultats són espectaculars. Evidentment, això és diner perquè sou, però paral·lelament també és acompanyament. O sigui, les persones que tenen una problemàtica mental en aquests moments es considera que escoltant-los les coses poden anar però una barbaritat de millor. I o sigui, que això és el que farem. I el documental aquest mostra l'experiència, o sigui, l'explicació d'un tal Edgar Vinyals que és una figura extraordinària, un senyor que havia patit i molt i també s'havia drogat, o sigui, llavors encara és molt pitjor i, bueno, ara s'explica que dona gust, escolta, és una meravella i, bueno, és una denúncia contra els subjectaments, o sigui, aquests llits que es poden, es lliguen i d'aquesta manera encara que ralentin de ràbia és igual, tot això va contra aquestes coses, no?, que això deixi d'existir i tal. Bé, és una pel·lícula que probablement la pots arribar a considerar com una mena de meeting, no?, o sigui, és fàcil d'entendre el que t'explica, perquè està molt dirigit a que ho entenguis, no?, i qualsevol, no?, avui també escoltava o llegia en un article la, o sigui, la poca, la poca entesa o interpretació que hi ha en la gent del que és política i ara representa que sí, que ens n'estem empapant tots, però és una falsetat això, perquè està organitzat perquè et desbordi totalment, és un article molt interessant, no em feu dir de qui era, perquè això no, em quedo més amb la poesia. Però estem parlant d'un documental que s'ha estrenat amb cinemes comercials o és alguna cosa? No, no, s'ha estrenat a la televisió TV3 amb sense ficció. Ah, vale, ah, perdona, perdona, és que allà va molt perdut ara, perquè no sabia. Busqueu Sense Ficció la setmana passada. A la carta, tretes a la carta, no?, i ho podem trobar allà. I allà ho trobeu a la neu. Ah, pues sí, sí, ho miraré, perquè és que no, ara estava com descol·locat una mica. Està bé, és una hora, és una hora de metratge, em sembla, no cal més. Sí, és dins del programa Sense Ficció, penso que el vam passar. Sí, sí, el vam passar, jo vaig tornar a veure l'endemà, que l'havia vist. I després avui m'han fet molta gràcia, aquesta pel·lícula ja no la podeu veure, segurament, però avui hi ha molts mitjans que hi ha. Aquesta pel·lícula es diu Amazona, i llavors és colombiana, és una pel·lícula que vam passar al mes passat amb això de la pel·lícula, o el documental del mes, no els docs. I llavors aquí explica que la mateixa protagonista, que no veig qui és ara, ah sí, Clar Belskopf, que és una noia que quan va néixer doncs la seva mare la va tenir només un any i la va abandonar. I llavors amb ella i amb un germà petit. Trenta anys després, la Clar es queda embarassada i decideix retrobar-se amb la seva mare per buscar respostes i tancar ferides. Necessiten, eh, vull dir, necessiten doncs connectar amb allò. Per què has fet això, no? Ja no seria només el mal o el bé, sinó per què ho has fet. Probablement per un excés de llibertat, de sintonia amb la llibertat, diu, i bueno, i d'això va la història, una història que fascina. Evidentment, entre dues dones, mares i filles plenes de converses que fan saltar espurnes, llàgrimes també, no? Sí. I llavors... Estem parant d'un documental també? És un documental, també és documental. Sí, sí. Que l'ha fet la mateixa protagonista de la pel·lícula a la recerca de sa mare portant a la seva filla. Perquè un cop tu t'has, eh, vull dir, un cop experimentes allò que ha fet la seva mare, que la va endonar, diu, per què carai ho va fer això? i llavors hi ha tota aquesta presentació, per dir-ho d'una manera, del que això comporta. Jo penso que, bueno, segur que la podeu trobar. Sí, això imagino que ja serà una cosa més complicada de trobar, però potser amb el temps d'una forma més digitalitzada es pot aconseguir, no? i després la veritat és que ja que parlàvem de l'exèrcit i d'allò m'ha semblat... Bueno, jo no sabia que parlaríem, és igual, és per fer-ho lligar, eh? Doncs no fa gaire que vaig estar allà a la biblioteca aquesta d'Allac Pronellà, que vam estar veient l'exposició i tal. A la Marta Mata, no és que? A la Marta Mata, sí. Doncs llavors allà vaig passar aquesta pel·lícula d'Alfred Cinema. El per què és molt senzill. M'he decidit veure si és que un cinema com aquest amb moltes me'n canses perquè el so i tot és d'allò. Dic, a veure què passa si fem com si fos una filmoteca, no? Vull dir, i, i, i, i, i, de moment hem tingut tots... Quina pel·lícula has dit que has posat? D'aquí a l'Eternitat. Ah, d'aquí a l'Eternitat. Bar Lancaster, no? Sí. Pallò de la platja, no? És fantàstic. Aquesta pel·lícula és genial. És poc abans de Pearl Harbor i allà fins allà veiem un desastre de deixar jo no sé com ho van permetre els amiguitants perquè, escolta, però no, és clar, llavors dius, és clar, que ho van permetre. Pearl Harbor i allà s'organitzen tot que és una, que és una meravella. Molt, però molt, amb un blanc i negre que, ah, convida a mirar, eh, la veritat. Doncs ja està. Vale. Aquestes són les tres pel·lícules. Perfecte, mira, hem fet les tres pel·lícules, hem parlat. Molt bé, Nacho. Et toca. Entramos en un moment oscuro, de la dia, no? Començarem per una oscura també, però que és més antiga, que és Canino, i després passarem, si us sembla bé, passarem a la d'estrena, que és Musa. Què és del fresa, d'això? Quina? Canino. No, Canino és de Giorgio Santimos, un autor grec que hem parlat d'aquí alguna vegada, vam comentar l'angosta, l'obster. Ah, sí, és veritat. I, bueno, Canino és abans que l'obster, és una película del 2009, i ara aquest home té una que han estrenat i la van donar, bueno, o va tenir alguna, no sé, la van donar premis, sembla, no? A Can o a Venecia, ara mateix, que és el, la muerte d'un ciervo sagrado, que l'estrenen ara, l'estrenen ara, l'estrenen ara, al mes de desembre. No, no, no, aquesta s'ha de punt de... No, ja l'han presentat, no sé si a Can o a Venecia, no em recordo ara, i va tenir unes, bueno, allò, mitat crítiques, mitat, perquè el home és bastant controvertit, i ara l'estrenen ara al desembre, una mica, perquè la trajectòria del home, no? Molt bé, molt bé. Canino no va ser la seva primera pel·lícula, tenia algunes altres abans, però sí que va ser la pel·lícula que es va donar, que es va començar a conèixer, com un realitzador molt controvertit, independent i especial, li van donar premi a Certain Regard, no puc fer bien, Rosa. Oh, molt bé. Sí, sí, de cant. Sí, mirada. Una certa mirada. I, bueno, és una pel·lícula d'aquestes bizarres, que ens agrada molt, tant del Xesco com a mi. Sí, sí, sí. Bastant bizarra, però, bueno, amb un missatge i amb una intenció important, no? Bueno, pel·lícula rodada amb pocs mitjans, amb actors pocs coneguts, grecs, i, bueno, allà tot un tancadet en un espai reduït, que és una casa, una casa allò una mica, doncs, amb piscina i amb un jardí i altres coses i tal. Com un nadador. Com un nadador, sí. Llavors, no sé si us recordeu, aquí vam comentar la pel·lícula aquesta, Cap Time Fantàstic, us recordeu, no? Sí, sí, sí. un pare que té unes idees una mica especials, com educar els seus fills, doncs, bueno, aquí l'argument té una similitud, vull dir, hi ha una família que té unes idees una mica especials de com educar els seus fills, el que passa és que no està tan, així com la pel·lícula Cap Time Fantàstic, que estava molt plantejat, tota la intenció que tenia el protagonista perquè els educava així, tal i qual, aquí l'acció es va desgranant, o sigui, és una foto fixa d'acabar passant i tu vas veient que els personatges, tota la família, que és un pare, una mare i tres adolescents que estan allà tancats a casa, que no surten de casa i aquí no t'explica en cap moment per què aquesta família està educant aquests joves d'aquesta manera, bueno, tu vas descobrint i planteja, bueno, ells estan allà de la societat i tenen una manera de relacionar-se entre ells i amb el món molt curiosa i especial, no?, en la qual, fins i tot, canvien, el de llenguatge és molt curiós, no?, com canvien, tu te'n recordes d'això, canvien les paraules? És que em sona de... Què és telèfon? Què és qualsevol paraula que té algun lligam amb la modernitat i tal, la canvien i a lo millor estan agafant el salero, el sal, i diuen, mama, em passes el telèfon? Sí, llavors agafa el salero i tal, si canvien totes... Totes les paraules, totes les paraules, és una reflexió, sense que t'ho digui en cap moment, de com tot és arbitrari, completamente arbitrari, en funció de com totes les saps que són la realitat. El llenguatge, les relacions sexuals, les relacions socials, perquè els tisos creen, clar, els tisos no surten de casa, creen ja una espècie de societat una mica tancada, i com tenen la relació amb la tecnologia, o sigui, és tota una cosa bastant friqui, estranya, però que té tot un sentit intern, diguem-ne, el que fa pensar és això, tot el que nosaltres s'hem dotat, l'organització social, el llenguatge, moltes coses, al final és perquè hem volgut, diguem-ne, perquè hi ha una altra realitat que si tu la vius des de ser molt petit i te l'expliquen així, tu t'ho creus i és la teva realitat que s'hi passa a aquesta família, que les germans es relacionen d'una manera molt especial entre ells, a més a més juguen perquè són adolescents però com nens, i juguen, tenen una sèrie de jocs una mica estranys, diguem-ne, uns jocs de resistència, uns jocs una mica cruels, però que ells ho veuen amb tota la naturalitat del món perquè és l'únic que han conegut, no? Llavors, els pares sí que surten fora, els pares estan, tenen una relació amb l'exterior i compren coses fora i el pare té un càrrec en una fàbrica, diguem-ne, però els fills estan educats i no coneixen res de l'exterior perquè, bé, els pares s'han tancat allí i tota aquesta relació també hi ha una història que el fill, clar, el fill ja té una edat i té unes necessitats fisiològiques que, bé, per no satisfer-les amb les germanes, no?, que potser seria massa fort, doncs, bé, busquen una ajuda a l'exterior perquè això es materialitzi i aquesta ajuda que ve de l'exterior que és una prostituta, doncs també té una relació amb una família i tot, és tot, tota la pel·lícula, no?, és tu, el bo que té, penso jo, més potent a part de les idees de Guillod aquestes, és que explica molt poc, ell et va posant allà com es comporta aquesta família i tu ja construeixes el que volgues perquè la intenció, no t'explica mai quines la intenció dels pares, i per què ho han fet? Perquè hi ha hagut una història, una prèvia, us recordeu del bosc que s'ha demanat que aquí sí que hi havia tota una història, hi havia gent que estava, que havia patit molt per la societat i a un que l'havien matat el fill amb un tiroteo, un altre que l'havia passat no sé què i aquesta gent havia quedat com molt ressentida la societat amb la part més dolenta de la societat i havien tancat tota la seva prole, diguem-ne, havien fet allà una aldea tancada com si fos al segle XVI però estava al segle XX i estava allà tancada i se parava pel bosc i tal. Aquí no es diu, en aquesta pel·lícula d'Antimos no es diu ni per què ho fan, és com ells han triat aquesta realitat i aquesta realitat es construeix de la mateixa perquè no té influència a ser exterior i es fa pensar que tot el que ens envolta i tot el que nosaltres ens hem dotat és d'una vitalitat molt important, diguem-ne. Bé, t'escenes contundents com havia l'Obser, és una pel·lícula una mica de paranoia, de surrealisme, d'estranyesa però què és recomanable per això? Per no explicar-te gaires coses i que tu construeixis el que vulguis allà veient per què ho fan i si estàs d'acord amb el que fan o no el que fan i si faries tu el mateix i si estuviessis allà amb aquestes influències i deixat allà en aquest món com reaccionaries tu? I això després. La recuperaré perquè no me'n recordo gens gairebé. Sí, sí, sí. El que m'expliques alguna cosa em sona però com molt llunyà. Jo he intentat no distripar tot l'argument però sí que és més pura que l'Obser, l'Obser és més artificiosa, ja té una idea més distòpica i aquestes més perquè són cinc personatges, sis personatges. vull dir... No, sí, sí, perquè són la família, el pare, la mare, les dos germanes, un germà i la prostituta que entresurt i ja va. No hi ha molt més. Anem a parlar de Musa, de Jemí Balagueró. Doncs parlem de Musa que és la segona pel·lícula així fosc i tal. Bueno, el senyor Jemí Balagueró ja començarà així perquè és aquell home que quan va fer rec tothom deia hòstia, aquest home apunta, aquest home farà alguna cosa bona. Rec, un, dos, tres, quatre, quarta mil. Cinquanta mil ja portem. Després va fer Fràgiles i, ostres, aquest també apunta. Després va fer... Bueno, abans havia fet l'Ocindombre, que era una prèvia, tal, que és una cosa... Però en totes aquestes deies, hòstia, que tio, mira, és que és un tio que pinta bé. Clar, que arribis a Musa i diguis lo mateix ja començes a dir, ostres, ja allò és com l'eterna promesa aquesta amb aquests futbolistes a vegades, no?, que diuen, ai, aquest serà bo i està a punt de retirar-se. Clar. Saps? Tens aquesta sensació, diu, què li passa, no?, per què no acaba de... Perquè seria un Stephen King, perquè té unes idees molt bones, té unes idees molt imaginatives, però després, la manera de narrar és una mica telefilme. Ja. Estàs veient això, i dius, hòstia, aquest tio no podia venir després de tant de temps. Amb això tens raó, eh? Què li passa? La cosa del telefilme, és la que tinc jo també que el Joan Balagaro. Ja la sensació, com diu... Comencen els títols de crèdit d'aquesta pel·lícula de Musa i tu dius, ostres, aquí, a més, per què ha triat, esposo que el productor l'he dit, sembla que estàs veient una sèrie d'aquestes de la Fox, saps que comencen totes així d'una manera molt determinada, amb una música, amb una imatge, una mica de videoclip i tal, i dius, això sembla una sèrie de la Fox, no sembla una pel·lícula. Llavors comença, continua, i la manera de narrar sembla un telefilm. Això ha de resser que hi ha uns personatges que tampoc els actors no són molt coneguts, no?, perquè surt la Leonard Watling, també està una mica de capagaiguda, surt una altra que no sé qui és, i surt uns quants allà i dius, bueno, tot d'una aire una mica de... Cutre. Cutre. Cutre dius, però aquest tio, això ho ha fet en pasta, no?, la pel·lícula, originalment, sembla que l'han rodat també en anglès o o així, o es diu en Musa, una sèrie d'històries aquí. Total, que hi ha un parell d'idees fortes, això està basada en una novela que es diu Las treze damas de un similar al Somoza, algo Somoza. Uy, el Somoza, uy, uy, uy. Tira, tira, tira. Tira, un tema ya, un cuarto milenio. Vale, llavors la idea, la idea, bueno, principal no està malament com a idea, que és que a les muses que, veritament, són nou, no són ni trecha ni sis o set, com diu en la pel·lícula, aquí y tal, aparentment són beneficiosas i representan al art i, bueno, i té una sèrie de virtuts molt relacionades, molt positives, doncs aquí no. Aquí les muses són, diguem una sèrie com muses alternatives, que són unes entitats diabòliques, que el que fan és atrapar el poeta, atrapar l'escriptor, més aviat el poeta, perquè ho porten a aquest nivell, i intoxicar-li amb una sèrie de versos que són com maleïts, no? O sigui, diguem-ne una poesia maleïta que les muses susurren allà a l'oïda del poeta i el que fan és acabar el poeta, vull dir, és com una maledicció pel poeta i, a més a més, aquest tipus d'aquestes versos agafen com una força per si mateix, una força maligna que es pot fer servir en mans de les muses quan repeteixen aquests versos per fer mal a algú, diguem-ne, no? Llavors, amb aquesta posta en escena que em sembla bastant interessant, dic, mira, això té joc, no? Una pinta, sí. No té mala pinta, no? Per per cert, la potència, llavors recitant la divina comèdia que hem parlat, que ha sortit aquí, ha donat voltes, que per cert, m'estic llegint per enésima vegada, uf, perquè és que això, clar, he començat, dic, mira, ara l'acabaré, és que la divina comèdia, o sigui, no, tu no, no t'estàs enfrontant a Dante, estàs enfrontant al que t'expliquen que Dante havia volgut dir, llavors hi ha una sèrie ja de gent que interpreta i, bueno, tornant una... Sí, clar, és massa erudició, dius, això serà així com Dante ho pensava o és que algú m'ho ha explicat, bueno, tornant a la pel·lícula l'altra vegada i jo, perquè surtan bastants referències a la divina comèdia, no? Bueno, llavors, il·licció, doncs, bueno, al final la pel·lícula comença amb un assassinat o una mort, diguem-ne, no queda clar, llavors comença a evolucionar i acaba sent una miqueta Código de Vinci en el sentit que aquí hi ha una cosa rara, què va descobrir aquesta persona, va descobrir aquí una carta, saps allò? Un enigma, i allà i tal, llavors comencen a sortir les muses, llavors la part de terror tampoc és que estigui molt allò, ostres, mira, mira que bé, quines imatges de terror, bueno, quatre sustitos, però quatre, eh? I tampoc que pensis que... I no molt reixides les imatges, llavors comença a perdre's allà en el tema de l'enigma, en el tema dels quatre sustitos, en algun parell escenes que estan... Bueno, que tenen que veure amb aquest nus central de dir que les muses són diabòliques, que els versos fan mal i algunes coses d'aquí que et dius, bueno, mira, aquí no està tan malament però molt poca cosa. I ja dic, surta, mira, surta ara, m'han recordat, la Franca Potente, us recordo? Oh, la Franca Potente, Lola Corre, després va tenir una segona fase, va sortir totes les prícules aquestes del Burn i tal, i ara està ja una mica gran. i aquestes actrius que ja agafen aquests papers una mica per dir, bueno, doncs això ja està. Agafo perquè la miració que és aquella. I, bueno, les quatre idees, no és que surtis al cinema diguem-ne, sinó que dius, bueno, mira, se m'ha passat l'estona i entro una cosa i una altra i tal, però saps amb la sensació de, bueno, he vist una miqueta dos idees bones, una narració de telefilme i... això és... Algú que et diu al costat, tu confia que tome a farà una obra maestra algun dia, dic, home, jo confio, però no sé, ja al final què serà? Sí, que les muses aquestes diabòliques li diguin alguna cosa a aquest senyor i tal, i és una mica això, un Stephen King, no?, amb unes idees bones, però després s'ha de posar-les. I falta. Ell les tria, suposo, perquè també no se les inventa ell, les tria bé i intenta desenvolupar-les, però després que ens queda... Clar. Bueno, jo volia volia aclarir, com que jo sento desventatge, això, i la veritat, jo no la sé veure, aquesta diferència entre telefilm i pel·lícula, o sigui, l'estètica, per dir-ho d'una manera. No sé, m'agradaria escoltar quatre paraules. Bueno, mira't, no sé, el diumenge a la tarda Antena 3 o Telecinco i tens suficient. Les alemanes aquestes. O TVU. La 1 sempre posen pel·lícules a l'estètica. Sí, és que TVU és terrible, és que és el concepte aquest, això és el telefilm americà, que és una cosa que ja ve dels anys 70-60, que es promocionava a les televisions americanes i que es feien pel·lícules pensades per la televisió en concret. I ara se segueixen fent pel·lícules pensades per la televisió, però hi ha algunes que tenen una certa qualitat i altres que són un petardo. Hi ha encara aquestes pel·lícules de, jo què sé, madre sobornada, acción letal, mortal, vull dir, coses que no tenen ni el pes específic. Té a veure amb la forma i el contingut, no? Sí, sí, sí, clar, evidentment. La forma de rodar és una forma molt, bueno, plana, insípida, no? Tampoc hi ha... És molt de sèrie, eh? És que és com si... Durant tota... No perquè sigui de televisió, sinó perquè jo crec que aquest tipus de telefilm està adreçada a un públic molt, molt, molt genèric i jo dic, mira, jo vull... Va passar l'estona. Jo vull abastar-ho tot. Com a seguretat que hi ha segut, veient-la, i jo vull posar aquí el telefilm, el que vull posar és anuncis. I com aquí hi ha una audiència, potencialment, que pot ser de qualsevol tipus, llavors, diguem-ne que ho faig tan pla, ho faig tan pla que, bueno, les històries són molt planes, els actors estan al servei de la història que tampoc... Actors de segona filera i tercera filera. directors que no busquen reartístic, que no busquen un muntatge ni busquen un escenari... És que tot és molt... En aquesta pel·lícula, tot i que el tio, clar, està en un format de cinema, el tio intenta això però que no ho aconsegueix i que hi ha un moment en què tens aquesta sensació, dic, és com si estigués allò seguda el diumenge veient una pel·lícula d'aquestes que digués mira, per ser un telèfil no està tan malament. I ara, si no és això en el cinema, amb una persona que ja porta una trajectòria i la prometia molt i tal. Jo suposo que igual m'avorriria més amb el Bayona perquè l'altre volíem veure allò del Marrobón i vam dir no, no, no, no, no, aquesta deu ser fins d'una avorrida. Passem a aquesta que té una mica més d'aigua. Encara va ser pitjor potser, no? No sé què dir-te, eh? Molt bé. Doncs seguim foscos, perquè ara parlarem de la seducció, no és que sigui... No, però fosco a fosc a nivell fotogràfic, vull dir, bàsicament per aquí van els trets, eh? Perquè no hi havia llum elèctrica. No, exacte. Recordem aquesta... Recordem, de punt ràpid, aquesta pel·lícula que ens vam carregar en un programa abans que la fessin. Algú l'ha vist? De vosaltres? No. No, seducció no. Llavors ara... Jo soc molt crítica amb la Sofia Coppola. Jo sabeu que amb la Maria Antonieta em vaig recordar de la família de la Maria Antonieta i d'ella. L'Osting Translation em vaig avorrir, si és una pel·lícula de culta, jo no li vaig trobar el que ni la gràcia, bàsicament, però bueno... A mi sí m'agrada l'Osting Translation. No, no, no. A veure, que molta gent l'ha encantat, eh? L'Osting Translation tant com l'encantar-me no. Mira, jo estic amb la Rosa. Té alguna coseta, eh? No, que hi ha detalls que sí, que estan bé, però en general... Correcte, és una pel·lícula de moments. És una pel·lícula de moments. Probablement sí. Moments d'edat, de l'edat que la vegis i de moments vitals, de vegades, no? O de tornar a un moment vital. No, i el fet de veure l'enversió original, també. Sí, també influeix, no? Llavors, en aquest cas, ha fet un canvi de... Bueno, canvi, no, canvi de concepte, d'idees, una pel·lícula, diguem, històrica, està basada l'any 1865, la Guerra de la Secessió Americana, i ens trobem amb un panxa blava, que és un dels del nord, que és com es deia de manera així vulgar, no?, amb una zona surenya, lògicament, i hi ha una nena que va a la muntanya a agafar, doncs, no sé, polets i tal, i això, i llavors es troba a aquest noi que està ferit, que és el Colin Farrell, i llavors, clar, hi havia una casa de senyoretes, és a dir, una mena de reducta, una casa meravellosa, de tall neoclàssic, que dius, bueno, a veure la casa, la meva senyor, quin casoplon, no?, i que està dirigida per a Nicole Kidman, més que res, per situar els personatges, i per allà està la Kirsdans, per allà donant voltes, que també la coneixereu, que és aquella que va fer allò de les pel·lícules de l'Estat, i tot allò, quan era joveneta, i bé, doncs, lògicament, ja la senyora té 30 anys, de 30 i pico, i la noia, vull dir que ja està grandet, en reflexo, clar, tenim la imatge de l'enna petita de les pel·lícules de l'Estat, i aquí, doncs, evidentment, ja han passat molts anys des d'aquelles primeres pel·lícules, no? Bé, estem en una casa de senyoretes virtuoses que viuen a la zona sud-enya, sí, perquè és aquesta la concepció, ara Nicole Kidman. Aquesta no li ha d'anar a l'influir. Clar, exacte. El concepte és aquest, és tancar-les allà perquè estiguin allunyades de la barbària i de la guerra. Exacte, i de les temptacions, i lògicament, de tot el que pugui haver-hi, no? Clar, lògicament. Llavors, clar, arriba aquesta persona, clar, hi ha una mena de descolòqui, absolutament, no? Són noies, doncs, preadolescents, adolescents, joves... Això ja ho va fer el Clinis Botet, també. Sí, sí, sí, sí, és un remei d'aquesta pel·lícula que es deia igual, em sembla, no? Com es deia? És igual. Sí, el seductor. Ah, el seductor, em sembla que es deia. Però aquí llavors, crec que la Sofia Cobra té tota l'artilleria del que ella sap fer perquè és una noia que et sap fer, és molt bona artesana, crec jo, és una bona directora d'actors, això no ho negarem, no? I aquí ha afegit una cosa, l'he agafat un gust meravellós amb la fotografia i amb la llum. Llavors això li dona, per mi, un punt més important, no? A més, no ha fet coses anacròniques, com fa ella tant en quant, que et posa a la festa de la Maria Antonieta música rap, no? Això no ho ha fet. Ha tingut l'elegància, coses d'aquestes que a mi em posen una miqueta nerviós, que em sembla bé que es pugui fer amb una pel·lícula com Romeo i Julieta del Bas Lurman, perquè aquest senyor va per altres mons i per altres elements més surrealistes o més unídics, diguem, però en canvi quan és una pel·lícula amb normalitat i de cop de tot et fa això dius no sé què ha passat, no? Hi ha hagut una línia del temps que jo m'he perdut i aquí no, aquí és molt conservadora, és tremendament elegant, estan els personatges molt ben portadets, no? I sobretot el que genera, és a dir, el fet que una persona, un noi, no? Que evidentment pel fet de ser simplement un home dins d'aquella societat o en aquell espai diguem femení el que genera. I és una seducció no provocada per ell perquè sedueixi, sinó perquè hi ha una atracció. Seria més correcte aquest concepte, no? És meravellosa i una escena molt peculiar que lògicament la Nicole Kidman és la que es fa càrrec d'ella, té una ferida a la cama molt important, no? Que s'ha de cosir i tal i clar, s'ha de netejar a la cama i el noi, no? Ella està mig inconscient, no? És meravellós com veure la Nicole Kidman, no? Com està netejant, es veu un primer pla, lògicament del cos, ella està tapat amb el que seria amb el llençol, no? I ella no para d'esbufegar, de girar-se, de mullar-se la cara. És magnífico, això, vull dir, en reflexo que representa perfectament aquesta necessitat, no? Vull dir, clar, aquesta necessitat ja no solament platònica, sinó carnal, és a dir, aquestes senyores, biològica, que es necessita, no? i això comença a passar d'una forma determinada. Què passa? L'obra en si mateixa podia ser una cosa així com molt, bueno, doncs mira, passa el que passa, però la cosa es va ennegrint una miqueta. Passen coses, hi ha elements que van complicant la situació, ja esclaten certs elements amorosos, no? Hi ha una certa enveja per un altre costat, clar, són set o vuit noies en busca d'un mateix home. Llavors, ell es mostra educat, clar, exacte, i les coses arriben a límits bastant potents, no estem parlant de res, Gore, ni molt menys, però sí que, bueno. Bueno, jo per què estàs dient és bastant fidel a l'original. Clar, jo crec que sí, jo no l'he vist aquesta, m'ho van dir l'altre dia, m'ho van comentar això del seductor. Recordo aquesta escena que dius tu, és, bueno, no calcada, però semblant que és la Gerard Impeich, que és la l'equivalent a la Nicole Kidman, que és la senyora, l'ama d'allà, la senyora més adulta que està amb les senyorites, i també l'hi està netejant, i tot i que és més continguda, diguem-ne, o sigui, ellen no suen i tal, però sí que estan allà i de la manera que mira i tal, veu que, tu veus que allà hi ha l'atenció i el que li ha volgut que està com mig dormit, llavors, hola, així i tal, i li mira i això, no? Hi ha un rotllo allà. Aquí hi ha com molta més elegància, l'interior, té una atenció passional no resoltes, i llavors, quan és de nit, van amb els seus canelobres, i llavors la llum és dels canelobres, no hi ha una trampa de fer llum per crear, és molt fosc tot, és que realment hi ha moments d'una gran foscor que intueixes a vegades les cares, per tant, jo crec que està fet amb molta gràcia i amb una fotografia magnífica, vull dir que jo això tinc que reconèixer que aquí jo crec que ha fet una pel·lícula ben feta, des del meu punt de vista personal. I l'altre és el Baby Driver, no Taxi Driver, Jaume, que amb aquest que ens hem confós, que és una obra d'una, és una pel·lícula d'Edgar Wright, que és un director anglès, no ha fet gaires coses, ha fet alguna coseta més, i escolta, aquí m'he tornat tonto, o he vist una cosa peculiar, no? Especial. Especial, és a dir, una pel·lícula que la música no para. Durant dues hores, gairebé, la pel·lícula va sonant, va sonant, va sonant música, i en moments que sí, que hi ha moments de frenada, però és el que hi ha. I comença amb un nano que porta uns cascos enganxats, un nano d'uns, sí, 18, 19, 20 anys només, no? Amb les seves ulleres, la seva dessuadora i tal, no? I està allà en un cotxe i es produeix un atracament en un espai determinat. Però tot va al ritme de la música que va sentint pels cascos. I és com una cosa que, clar, veus que qualsevol moviment, qualsevol entrada, qualsevol cosa coincideix amb un cop de la música, el no sé què, el no sé quantos, pa, pa, pa, pa, pa. I jo pensava, dic, ostres, és com un vídeo musical, però molt ben parit el que és aquesta primera imatge. Segueix amb una segona imatge que segueix produint aquest tema, una tercera imatge que segueix amb el mateix tema, no sempre és aquesta la línia i a partir d'aquí es va complicant la troca. És un conductor, és un driver, que es diu Baby, es diu així de nom, per una sèrie de motius, condueix per una sèrie de motius familiars, que ha esdevingut el fet que condueixi amb ràbia i amb un gran coneixement, es produeixen escenes de persecucions de cotxes brutals, rieta del fastanfúrius, vull dir, amb una categoria complicadíssim de fer allò, jo no sé com nassos ho han fet allò, i llavors a partir d'aquí el que genera, i a més hi ha tot un joc de comunicacions amb el so que hi ha, els equífans que hi pateix, els sorolls dels seus oïdes per un motiu determinat, amb un vincle amb una persona que és sordo-muda, hi ha un joc de so i d'imatge, i això em sembla bestial, a més una banda sonora, música dels anys 60-70, dins del soul, soul power, el que seria el rock dels 70's, vull dir, sona Queen, sona Suprem, sonen els The Commodores, que per cert són aquesta cançoneta, que ja com ja queda poquet, posem de fons i anem escoltant, de la Daniel Ritchie, però és el The Commodores, que era quan va començar ella a cantar, que és un grup de soul molt típic americà i molt elegant, i tot això genera una mena de sensació general d'estar veient un meravellós videoclip i, a la vegada, una història d'amor que s'hauria esparit al mig, com són aquests secundaris, entre cometes, que són els encarregats de fer aquests atracaments, un Kevin Spacey fantàstic, un Jamie Fox, que és el boig, i ara amb això té tot, quan cal matar, es mata, i quan cal fer les coses es fan d'una manera dràstica i directa, un llenguatge peculiar, és molt curiós perquè abans d'un atracament dius, espera, espera, espera, que vaig a posar la música bé perquè, saps, vull dir, dius, què ha passat aquí? Abans de fer un atracament dius, però què fas? ell abans de poder fer allò, la seva ment ha de tenir un procés musical per crear el que ell veu, va veient coses, no?, i la música va coincidint amb els moviments de les portes, el no sé què, dius, ostres, aquí hi ha un curro, però meravellós, de debò, una pel·lícula molt peculiar, molt interessant, el David tenia dubtes de no saber ben bé què li va semblar, jo dic que és una obra d'art, ho sento, vull dir, no sé on arribarà o on ha arribat aquesta pel·lícula, però de debò, val la pena, val la pena, hi ha moments una miqueta més baixets, més nyoños, però al conjunt, hi va d'atracaments, hi va de persecucions, hi va de música, hi va de sensacions, hi va de sentiments, hi va de tot, barrejat, té un paper molt fred, molt distant, però no ho és tant, evidentment, vull dir, la vida ha sigut complicada per ell, i és un nano jove, no sé com es diu el nano, no recordo ara, però és molt creïble, no ho sé, és un conjunt de cosetes. Molt bé. Per tant, ja està, ens quedan 20 segons, ja no ens queda més. Molt bé. Ara sortim la setmana que ve, escoltant aquest, aquest Easy. Una mica més, més potents. Adéu-siau, adéu-siau. Adéu-siau. com a la ràdio de Sant Just, llorant de ruït, com a la ràdio de Sant Just. El Just a la fusta, parlem de tot el que passa a Sant Just. Hi haurà alguna premsa que ja aconseguiran treure qui eren tots els empresaris que anaven amb ell, que fins ara mutis. 400 pisos per vendre. Si se l'ha pagat de la seva butxaca, ningú li patirà. Busco sempre aquella...