De Maniac i 24 a Girona, mòmies i Frozen

Però mai potser en aquest gènere, o com a mínim mai durant tota la pel·li, que és fer-ho tot des del punt de vista del protagonista. Això no vol dir seguir-li estar-te un rato amb la càmera cerca d'ell, no, no. Vol dir que et fiques dins dels seus ulls i el que veus tu és és un POV total i absoluto des del principi fins al final tu estàs dins del cap d'aquest personatge amb les repercussions també ètiques que té això perquè el tio et converteix a tu en l'assassí perquè aquest personatge és un assassí és un assassí que a més està malalt, està grillat és un tio que té un fetix cap als maniquís Té una botiga de maniquís Sí, cap als maniquís i cap a les perruques Exacte, i se'n va a matar Sí, a dones Per fer-ho encara més fàcil pel públic És una pel·li que té aquest punt també d'immoralitat si vols i d'aquesta baixesa moral i d'aquesta malaltia però és part de la gràcia de la història I sí, és així, és l'Elai Jabut no veient-se durant gaire bé Tota la pel·li. Es veuen els miralls a vegades. Es veuen en algun mirall. Se sent la seva veu, això sí. Una mica Efecto Scarlet. Su respiración constante. Exacte, la seva respiració d'assessino o loco. I ja està. És una pel·lícula que no s'amaga de ser un exploit, de ser una pel·lícula bruta i de ser una pel·lícula de baix pressupost i de ser una pel·lícula macarra... i destinada, doncs, sobretot als fans del gènere, però, escolta, dins d'aquests paràmetres està molt, molt bé. Sí, sí, sí, la recomanació d'aquesta setmana. Sí, és una recomanació arriscada, i que s'ha d'agafar amb pinces una mica, però... Recuperar el nostre esperit, tio. Ah, hi queda això, exacte. Hem de recuperar aquestes pel·lis. Ja en parlarem. De moment quedem-nos amb Maniac, aneu al Maldà, eh, em sembla, a partir de, suposo, demà mateix, i doncs ja està, ens truqueu i ens ho expliqueu, eh? Ah, exacte. Macos? Vinga, vale. Vinga, fins ara, tio. En, ja, ja, ja, ja, ja, ja, ja, ja, ja, ja, ja, ja. Anem a fer sonar una estoneta aquesta cançó, però és que no tenim una estoneta. Marxem ja, la guardem per la setmana que ve baix, ja sonarà la setmana que ve amb la estoneta l'Ikili. Però abans que res, és que la setmana passada ens vam deixar de parlar d'una qüestió que és menys important i que si no en parlem ara se'ns allargarà molt i és 24. Ah, per fi. La tornada de Jack Bauer a les nostres pantalles, amigues. després de 4 o 5 o no sé quants anys. A la sèrie diuen 4 anys i mig. Mira, 4 anys i mig d'absència des que va acabar la vuitena temporada. Ara han tornat amb una novena temporada, que és mitja temporada només, no? I que trasllada l'amic Bauer a Londres, on... La trasllada de Londres, però passa el mateix que ha passat als Estats Units i tots els actors són americans, o sigui que tampoc és que sigui un canvi d'aquells... No, al final no s'està notant gaire, no? No, però sí que és veritat que també molt això ha tornat com una mica jo esperava que tornés, és a dir, igual que sempre, ha de ser el president, igual de xungo que sempre, ja porta tres episodis i ja està començant a fer coses moralment qüestionables, que és la gràcia d'aquest personatge. L'última ha sigut especialment... Especialment qüestionable. Especialment crítica, l'última cosa moralment qüestionable... Bueno, sí, especialment qüestionable. segueix fent la seva... L'altre dia vaig veure un vídeo. Bé, després t'ho explico fora d'antena, perquè no tenim temps, ho sento. Sí, el cas és que ha tornat, jo crec que ha tornat fins i tot una mica auto-homenatge, auto-reverencial i tal, però també una mica auto-paròdic. I a mi això m'agrada. M'agrada aquest puntilló de... És lo mismo de siempre, però és que somos conscientes de que és lo mismo de siempre. Sí, jo és que crec que les temporades antigues de 24 vistas, ara, con todo lo que ha llovido... crec que no aguantarien a l'invite perquè és una mica jo guardo les primeres 5 com intocables sí però a la nostra memòria jo crec que ho veiéssim i pensaríem hòstia no sé fa moltes salvatjades eh Sí, home, sí. No dic en aquest nivell, dic en el nivell que potser em semblaria una mica cutres a nivell narratiu. Fan coses ja com una mica passades. Però si fan aquestes mateixes coses amb una certa autoironia, doncs encara poden revalidar tot. I la veritat és que a mi jo estic més o menys content. Jo estic satisfet. Ja sé que no veuré mai una gran sèrie a la novena temporada 24, però a mi m'he valent i m'he sobrat. A més, és la més entretinguda que estic seguint del moment. O sigui que... De totes les sèries. De totes les que estic seguint ara és la més entretinguda. Eh, Fargo? 24, nomenada temporada. A final de temporada nostra en parlarem, va. Vinga, molt bé. Fins la setmana que ve, fins dijous. Moltíssimes gràcies a tots vosaltres. Ens veiem. Gràcies, Carlos. Gràcies, Enric. Adéu. Adéu. Dissabte, 17 de maig, la nit dels museus arriba al Museu Agbar de les Aigües amb el concert La música de l'aigua, en motiu del seu desè aniversari. A més, des de les 7 de la tarda i fins la 1 de la matinada, podreu recórrer l'exposició permanent i veure la posada en marxa de la màquina de vapor de 1909. No us perdeu aquesta vetllada especial gratuïta per a tota la família. A més, fins al 18 de maig, el museu obre les seves portes. Consulteu tota la informació al telèfon 933423536, al web www.museudelesaigües.com o seguiu-nos al Facebook. Estem a 5 minuts del centre de Cornellà, del metro i del tram baix. Us hi esperem. Museu Agbar de les Aigües. On l'aigua viu. On vius l'aigua. Cine, música, còmics, música, llibres, sèries, còmics. La seducció de l'intel·lecte, l'elegància de lo indie. Cada dijous de 8 a 9 del vespre, a Ràdio d'Esvern, Fluzo. Segona temporada d'un programa fresquito, fresquito i que et posa... Fins demà! Doncs comencem un dijous més, aquest Babilònia, 16 de maig de 2014, el mes de les flors, el mes de Maria. Què més volem amb aquesta vida, no? Rosa, com estem? Estàs rient? Hola, molt bé. És que has fet una introducció genial. Acabaràs a l'infern, Rosa. Oi, quina... Però què, eh, pobresa? Home... Jo que tinc nom de flor, és impossible, això. Exacte, exacte, exacte. Rosa, on l'amor s'hi posa, no? Quants ho deien, sí? Exacte. Ara no. Tenim el Jaume, com estem, i el David també. Tots aquí. Semblem los hombres de las camisas de cuadros. Tots amb camisas de cuadros. La Rosa ha vingut guapíssima, com sempre. Gràcies, de color rosa. No com sempre. Exacte. Molt bé, doncs avui tenim un munt de coses, com sempre. Justament, fèiem una mica la broma, perquè justament la Rosa ens parlarà del temps de flors, de Girona, que va estar aquest cap de setmana, disfrutant, gaudint, ben millor dit. I després, a veure part de les exposicions del Caixa Fòrum, que ja ens parlarà també de mòmies, i no mirem a ningú, aquí, quan parlem de mòmies. No, no, no. Vull dir, no fem mala cara. També tindrem un comentari de les visites literàries de les coves del Salnitre, I passarem directament a la part més de literatura. Els homes parlarà de la baldufa, de la filipèndula i alguna cosa així de fonya? Fonyà. Fonyà, perdó, fonya. Trepitjar-ri. Amb N-Y, eh? Si us plau, que encara ens faran fora. Trepitjar-ri. Això mateix. Parlarem també de literatura ja amb Escarelluis, Els sants innocents, i d'un llibre curiós que és Matar a Leonardo da Vinci, que sembla que qui ho ha escrit dona poques garanties, ho explicarem després, però bàsicament és una pel·lícula, és un llibre molt interessant. I, com sempre, la part de cinema final. Parlem de Frozen, parlem de Tres Bodes de Mas, parlem del Viento se levanta, parlem de Herr, de la Perrera i de El que ens doni temps, perquè, clar, és com tot. Avui tindrem com a convidats d'excepció a dos personatges a nivell musical, per cert, abans de començar, que sapigueu que s'ha mort l'H.R. Giger, el d'Alien. El creador d'Alien, amb 74 anys, però perquè va patir una caiguda i es veu que arran d'aquí va empitjorar. I el director de Searching to Sugarman també s'ha mort. Ah, sí? Sí, 36 anys. 36 anys, però per algun motiu d'estupafaents o alguna cosa? No se sap. Només havia fet aquesta pel·lícula, em penso, que s'havia comentat. Sí, sembla que sí. Jo que sàpigui, no em sona cap cosa més. I el senyor Giger té museus, té una colla de seguidors bestials i realment ha sigut un cop per aquesta gent amant d'aquesta saga d'alien, que és un clàssic ja dins del món de la ciència-ficció i terror que hi ha arreu. I llavors tindrem així de fons, avui escoltarem a Frank Sinatra, que fa 16 anys que va morir, avui justament, fa 16 anys. I també tenim por ahí el senyor Miguel Campoviejo, el senyor Michael Field, que compleix 61 anys... Jo tampoc no ho he encantat. Allò és una Covid dolent, d'aquests que es fa... No, bueno, que fa 61 anys, vull dir que tampoc és que... 61? 61, vull dir que també té una edat, no? Bé, no, a veure, no... No és res, això. No vull dir que amb el món de la música és el que diem, no? És una experiència. Sí, sí. Què dius, Jaume? Sempre posa l'escument. No! No, no, no, no. És la tasca del comentarista. Ha de posar literatura. És aquesta fina ironia, no? Que no és que sigui fina, és directa la ironia. És una criatura. Exacte. Jo també ja tinc una edat, Jaume. Sí, però hi ha una diferència, oi? Important, sí. Molt bé, Rosa, parles de floretes. Veus? Això és irònic. Parles de Girona, que és preciosa. I vaig veure per la tele i era preciós, no? Sí, sí, és una preciositat, és una passada. A veure, això semblarà un espot publicitari que, Déu-n'hi-do, ja el que estan fent per la tele... A veure, una barbaritat de gent, la veritat és que és una fita i una cita anual, aquest any s'està celebrant, perquè encara continua, és fins al dia 18, o sigui, tota aquesta setmana i el cap de setmana encara teniu oportunitat, la gent que vulgui, sabeu que és totalment gratuït, perquè el que es fa és una jornada de portes obertes de tots els edificis, els patis, que volen participar i que llavors els guarneixen, amb adornos o guarniments florals, amb composicions, amb moltíssima creativitat. Són llocs, edificis privats, molt vells, la majoria. Després hi ha d'altres també oficials, com pot ser el propi Ajuntament. doncs és la 59a edició de fet ja l'any vinent estaran ja celebrant la 60a edició que diu que són les noces de diamant no ho sabia jo jo jo tenia un llistat de les noces que implica ah molt bé Sí, sí, no, aquí no, eh? Ah, val, val. No, ho dic perquè la revista que reparteix... A veure, a nivell de publicitat, de difusió, és impressionant aquest any tot el que han fet, eh? A part de tota la campanya a la televisió, aquests anuncis que estem veient com a ciutat de Girona Turisme, Hi ha una revista que expressament l'ha nedidat també per aquesta edició, amb tota la informació de les novetats d'aquest any, el mapa, la relació sencera dels edificis que pots visitar, les novetats, un homenatge a la senyora que ho va impulsar fa tots aquests anys, que és la Maria... La Maria Cobercí, que per tot arreu està ja en commemoració. Ho deia per això, David, perquè el primer comentari que es fa ja comença dient que les noces de diamant. i la de 75 és la de brillant aquí ja hi ha una categoria ja tinc tot el llistat de què és cada any el primer és de paper les bones de paper les de 10 són les d'alumini les de 20 són de porcelana les de 30 hi ha moltes de perla les de 40 són les de robí les de 25 són de plata Sí, sí. Les de 26 són de roses. Mira, per on? Anda. Parlen de flors. Sí, sí. I així vam fent, fins als 50, 50 les d'or, evidentment, 70 de titani, i 80 roure, 90 granit i 100 les d'os. Ostres. De hueso. Ah, de hueso. La de hueso. Ja és quan ja ets pelut, no? Ja ets molt gran i totes les pèls pel terreny. Podrien ser les d'Ivor i millor, no? No, no, tu ho creguis, això. Això dels pèls desapareixen amb els anys. És veritat, és cert, és cert. Tot cau. Digo, esto, anem continuant. Perdó, era més una anècdota. És que estem fent aquí una barreja d'informació. La Rosa Pobre es pica en Xirona i jo posant de fons la música de l'exorcista, fixeu-vos. Que bueno... És que ja millor no pot ser l'exorcista, eh? Això és la primavera, aquesta... Vinga, Rosa, explica'ns-ho. Vinga, va, doncs novetats aquest any, eh? Sobretot s'han obert a la visita als soterranis de la catedral. Ah. Sí, bueno, de fet ja les excavacions ja s'estaven fent, eh? Sí. A nivell arqueològic, a nivell d'estudi, tot això d'investigació... I aquest any, cada any busquen una novetat, s'ha novet i es poden visitar també amb els guarniments aquests florals, que és molt maco de veure. I sempre ja sabeu que posa una miqueta d'explicació de tot això. Què més? És impressionant, perquè es recorre la ciutat, sobretot al Cas Cantique, al Cal Jueu, per suposat, al Centre Bonestruç, que també s'obre, que pots visitar. Maquíssim. Totes les cases, Sant Feliu, Sant Martí, la pròpia catedral, el claustre de la catedral, és impressionant, és impressionant. Sant Pere de Galligans també es pot accedir? Clar, també, sí, sí, Sant Pere de Galligans, també on hi ha el museu arqueològic, també, que és això... És a dins, no?, de Sant Pere de Galligans, o no? Sí, sí. El claustre, és el claustre? Hora, hora i somia. Ai, no, que hi ha una exposició permanent, perdona. Espera, espera, espera. Els banys àrabs, no. És que són tants noms ja. No, tranquil·la, tranquil·la, no et preocupis. Mira, el monestir de Sant Pere Gallic en sí, efectivament, és la seu del Museu d'Arqueologia. Exacte. De Catalunya, Girona. Ah, molt bé. Veus que estava a la banda del claustre, pelitonet, digues-hi. Sí, sí, però també pots visitar el que era les naus, el que era l'església en sí. Doncs allà hi ha una exposició molt interessant, també, que es diu del Tebre 1 i la història d'un nou pragi. El que fan és exposar tot d'objectes que s'han trobat arran del que feien abans els caçadors de tres osos. Recordeu que anaven i buscaven, bussejaven i trobaven vaixells enfonsats, així, no?, de galeons anglesos o espanyols o tot això... doncs s'ha fet no sé si amb aquesta intenció a veure quines coses de valor trobaven però sí el que s'ha trobat a veure com a significat històric sí que s'ha exposat i és interessant perquè fins i tot com s'ha conservat tants després de tants anys a sota l'aigua i no s'ha fet molt bé i tot el tractament a nivell químic que li han hagut de fer químic i físic perquè no es destrueixin o que no es desfassin per exemple a la fusta, dius, ostres, després de tants anys allà submergida no li ha passat res i en canvi si ho treus a la superfície es desfa res, passen uns pocs dies i es comença a desfer de seguida, no? Doncs ja han de fer a més a més un tractament químic també i tal, no? Doncs és molt curiós, no? Perquè veus des de Civelles dels uniformes, era un galeó anglès que va venir aquí Ai David Pérez Si és anglès, serà del 17. Sí, del 18. Del 18, començaments del 19. Va ser enfonsat, és un galeu que venia de... Bueno, era de batalla, no? Que venia, perquè a més porta canons i tot, i les bales, els barrits de pòlvora... Venia d'Anglaterra, va donar tota la volta per l'estret de Gibraltar, va pujar fins al Barcelona i després baixava cap a Tarragona. I després a baix va intervenir a la batalla d'Altebre. No, no, no, una batalla que es va fer allà del Tebre. Llavors va quedar enfonsat allà. Vull dir, no em va donar temps tampoc d'aprofundir molt, perquè clar, estàs una miqueta el motiu del cap de setmana era anar a veure tot això a temps de flors, aprofitar per veure aquests edificis que obrien aquell dia, no? Però això ho explico perquè, bueno, Girona és una ciutat que pots anar l'any, que val moltíssim la pena. És espectacular. I, per exemple, a més a més, té aquestes coses, no? Aquestes exposicions molt interessants. Ja dic trobar restes, jo què sé, des d'ampolles de l'època, les eines del capità, del cartabon aquell, com observar i calcular les distàncies de les estrellas. El sextante, no? El sextante, aquesta... Bueno... No sé si era un cartabón. En fi, jo ho vaig dient. Està bé, està bé això. Tot això. Perdó, fent el·lusió a això, si d'aquella remota casualitat un dia aneu als països nòrdics i aneu a Estocolm, feu la visita al Museu Bassa, perquè és un vaixell del segle XV. Del segle XV, que el van trencar... Tal qual, es va ensorrar el dia que l'inauguraven, perquè estava mal fet, estava mal fet el vaixell, i era més alt que ample, les proporcions eren incorrectes, i va ser votar-lo i va fer... Quin èxit, no? No, és que hi havia tripulació i tot, i va morir gent. i l'han recuperat podrit però tal qual i l'han pogut estar en un museu impressionant jo l'he vist dos vegades amb un reto així és com no s'ha de fer un vaixell i ostres la mà de detalls i de coses que han trobat dintre és espectacular clar, doncs és això també Des de botes i moltes coses. Veïnes de medicina, hi ha una xeringa. Estava curiós. Abans no tot el bo era el d'abans. També es feien coses malament. Una miqueta això, que val la pena, que dura encara dies. que a part de poder visitar això, bueno, tots els edificis, insisteixo, per exemple, tots, tots, és que tot val molt la pena, la carbonera, la carbonera també és molt maco perquè hi ha un dipòsit antic, una cisterna també, o a dalt si puges a la Torre Gironella, després quan puges cap a les muralles també, vull dir, és que és molt interessant tot, val molt la pena. Per dinar i així devia estar complicat, no? Sí, però això és molt santíssim. Ai, quina llàstima. O allunyar-te una miqueta, o si ja més o menys coneixes algun lloc, doncs mira, de fer la reserva i ja està. També es pot recomanar un lloc, que es diu vinil, que es menja, ve de preu i boníssim. A Girona no és on està el cellí de Can Roca? Però no el cellí de Can Roca dels germans... El de la mare. El de la mare, que és més econòmic, és el de menjar a tiberi, no? Sí, sí, sí. N'hi ha molts llocs, n'hi ha molts llocs. De fet, hem descobert més de nous. Per exemple, també hi ha el Caixa Fòrum, que està ubicat a la Fontana d'Or, que és un edifici que també l'obren i tant. I també pots visitar, bueno, sabeu que de totes maneres amb el Caixa Fòrum mai hi ha problema per entrar i sempre molt econòmic. Està a la Fontanador, al Caixa Fòrum? Sí. Vale, vale, no, no, és un edifici, és un palau medieval, eh, del segle XV. Sí, sí, sí, per això, per això. Molt interessant, per cert. És molt interessant. Doncs l'exposició que fan ara és aquesta de mòmies, sí? Es diu mòmies egípcies, es diu així, el secret de la vida eterna. I llavors, bueno, com sempre, no?, amb molts plafons, moltes explicacions, hi ha les mòmies allà també in situ, com o no, hi ha diverses... estatuetes, coses i estris i objectes que es van trobar a les tombes, al costat d'aquestes mòmies, amulets, algun vídeo que era així curtet explicant tot el ritual, no només ja de modificació, sinó del que significava per ells, pels egipcis, el tema de la mort. I per què després havies de conservar aquell cos per després de la mort. Perquè l'ànima marxava del cos, però es veu que quan arribava un altre cop la foscor allà fora, al món exterior, l'ànima tornava cap al cos. Llavors necessitava que encara es mantingués intacta. La cultura egipcia és tan diferent a la nostra mediterrània. I complexa. I està molt basat en el museu... Perdó. És una col·lecció d'egiptologia del Rexc. Rijksmuseum van de Leiden. Això em penso que estava... Ai, no sé si a Noruega o a Finlàndia o alguna cosa així. Bé, en un país nòrdic d'aquests, ara no me'n recordo. Ja et dic tantíssima informació que no. I és molt interessant aquestes filmacions curtetes, no?, de cinc minutets, que les van repetint, de com ara amb les tècniques actuals, per exemple, del TAC o de les tomografies, com han pogut analitzar el contingut de les mòmies fins i tot saber i arribar a reconstruir com podia ser el cos d'aquella persona d'un sacerdot per exemple que va morir i estava modificat doncs com podia ser sense necessitat de desfer ni d'obrir la mòmia és molt interessant les tècniques avui dia actuals que s'utilitzen d'estudi mèdic fins i tot per aplicar-la amb aquestes mòmies amb aquestes tan antigues està molt bé penso que és interessant Girona. I també comentaves que unes visites literàries a les coves del Salnitre de Collbató, pot ser? Efectivament, sí. Això es van fer a finals d'abril, dos cap de setmana. Era una prova pilot de l'Ajuntament d'allà de Collbató i de turisme en concret. I la idea és una miqueta a veure com anaven i llavors la intenció és, si anaven bé, tornar-les a programar. Jo penso que val la pena perquè és una visita molt diferent a la que normalment es fa de dia, amb tot el llum obert, més o menys si vas amb guia no t'ho expliquen, no t'ho expliquen, està bé, però clar, això és diferent. Això és que tu comences al mateix poble, allà davant l'Ajuntament, I el que es fa és una visita literària, es recrea una miqueta l'ambient del segle XIX, com si tu fossis un viatger d'aquestes persones, com per exemple el Víctor Balaguer, que van ser dels primers que van donar a conèixer les coves. No les van descobrir ni molt menys, perquè a més sabeu que feia molts anys i no sé si tot a la prehistòria també hi havia restes. i després van dolers, molta gent les va ocupar, les coves que han estat utilitzades. Però sí que van ser una miqueta els primers que van començar a fer difusió, a escriure articles en els diaris, en plan literari, més que periodístic literari. Un sentiment romàntic. Exacte, molt bé, amb aquest sentiment romàntic. Explicant la seva sensació i tota aquesta experiència, no? Llavors és una miqueta, recrea, doncs, què podia suposar el viatge des de Barcelona fins a Collbató, no? Amb tots els mitjans de transport que havien d'agafar els esborraments i acabaven arribant en carreta, no? Pràcticament tirat per cavalls, no? I un cop allà, doncs vinga, amb les eines de llavor, amb aquelles motxilles... Clar, ho havies de portar tot a sobre, perquè no podies baixar i pujar tan ràpid, no? Doncs vinga, amb els quinques aquells, els candills, en fi, t'ho expliquen una miqueta, i van fent lectures de textos breus que fan referència a cada moment. Llavors, vas caminant, ja dic, des del poble vas caminant, has de fer una miqueta de pujadeta, però bueno, no cal estar tampoc massa fort, eh? i un cop allà, un cop entres, arribes a les coves, que també hi ha molts escalaons, això sí que s'ha de dir, llavors fan la visita, que és de nit, a més, és de nit, la visita, sense llum, sense llum elèctrica, només porten, això sí que tens guia, que et porta fins allà, i després, durant la visita a les coves, també hi ha guies, porten dos o tres candils, així, estratègicament situats entre el grupet, al grupet viníem unes 20 persones, i et recomanen que vagi, a més, amb calçat adequat, per suposat, amb un frontal d'aquells o amb una llanterna i llavors una miqueta estàs recreant aquella sensació de com si per primer cop com si fos aquella època que interessant i després això anaven parant, anaven explicant alguna coseta i amb tot aquest silenci i tot això la lectura d'un petit, potser un paràgraf, una estrofa d'alguna de les explicacions que els havien donat explicant aquells sentiments és maco això, eh? Sí, sí, provem-ho espero que ens hi vagi molt bé l'experiència i que pugui repetir Esperem que sí. Aquestes coses, a vegades, les iniciatives no acaben de funcionar del tot, potser per manca de promoció, a vegades, no? I a més acabes després amb un porronet de vidors i uns fruits secs. Això també s'ha de dir. Jo encara me'n recordo les porrons de la Badal. Mare meva! Teníem allà de tot per veure. Ens hem fotre? Com una valdufa, Jaume, ens vam posar, oi que sí? Ara ja m'has parlat de la valdufa, de la filipèndula, i l'altre ja no sé com el que acabes deia, fonya? Digue'ns, digue'ns. Fonyà, perdó. Bé, la valdufa carrega la història, no ho veus tu, quina història no té, no? És molt llarga, tot i que el seu origen, per exemple, es diu que 4.000 anys abans de Crist ja s'hi van trobar exemplars, Doncs bé, fets d'argila a l'arriba de l'Èufrates, oi, és això? Sí. També s'han trobat de fetes amb aquest mateix material a Troia i a Pompeia, o sigui, ves per on. Anda, veus, això no sabia jo, veus? Tenim aquesta pel·lícula aquí, oi? Sí, sí. La resta de baldufa més antiga del món que es conserva és la del Museu Britànic. Es tracta d'una inscripció eshumada a Biòssia. a prop de Teves, tractada del 1250 abans de Cris. O sigui, que no és poca broma, estem jugant aquí amb coses que ens penxem. Això és el període micènic, això. És gairebé una edat de bronze, però una mica, si em tires, dies dies. Quina història del que t'arriba. Per la data i per la zona, és clar. És un luxe. Em va bé saber-ho. Diu que el joc, curiosament, estava estès per tot el món i en èpoques molt remotes, com podeu veure. No eren només grecs i romans els que hi jugaven, també ho feien a la Xina i al Japó. En aquest tarrer país consta que el joc s'havia convertit en un art i en un espectacle, destacant aquell en què els jugadors... feien ballar la baldufa al palmell de la mà o amb paletes, fent passar la virolla d'una a l'altra, fins i tot es diu que les veien ballar sobre la fulla d'un sabre. El que sí que jo puc... Sí, val, es poden explicar moltes més coses, però m'ha vingut a la memòria, com que ara està de moda, altra vegada això, vull dir, fa un any que hi va estar molt, molt, molt, després va passar i va quedar com estès, el que deia el David, que... que té quasi l'emperador, que li ha de tota mena i de totes qualitats, evidentment ara de plàstic pràcticament totes, doncs aquest dia un nano molt jovenet, doncs que ja la tenia ben lligada amb el cordill i tal, i fa així, i l'entoma amb la mà, tu, li va allà així, no? Això, jo m'he estat impossible fer-ho, vaja, jo no he pogut mai... Però amb una facilitat que va dir, caram, aquest és un figura, és... Sí, sí, hi ha gent que té... Jo no m'he tingut tard. No, jo tampoc. No l'ho fa mai, eh? Ja que he provat, eh? La feies ballar, no? Com a mínim. A vegades sí, sortia. Això va ser difícil d'ho era, eh? Jo havia jugat també alguna vegada amb els meus germans. Les joguines que teníem érem de tots. Les noies, les noies, etc. Encara que és un joc més de nois que de noies, no? Em semblava Rosa en aquella època. Sí, però clar, jo tenia tres... Tinc tres germans. Com comprendràs, jo volia jugar sempre amb ells. Però que tampoc sembla... I a goma, per exemple, a goma i a saltar aquestes coses, alguna vegada també s'hi apuntaven. Però que tampoc és un joc massa masculí, em refereixo, que no és que tinc les connotacions, no? Clar, jo crec que en aquest cas les dones teniu més mà que els homes, segur. És de coordinació, seria de coordinació colomanual. Sí, sí, exacte. De l'ull i de la mà, és això. No hi ha nens que són pressults, eh? Bé, que la baldufa estigui associada a una corda, a un cordill, amb fuet o estris similars, ha portat els historiadors a especular amb la idea que el joc deriva de les tècniques de cacera prehistòriques a les illes cèl·lades, per exemple. S'han trobat eines de cacera que confirmen que els seus habitants llançaven pedres lligades a cordills perquè així els projectils arribessin més lluny. La sofisticació d'aquest sistema hauria pogut estar en la gènesi de la fonda. De la fonda, no? De la fonda, que es diu, no? La fonda. Fona, perdó, fonda. Sí, el de David el Goliat. Exacte. Li va xivar una pedrada al cap i el va deixar sec. Sí, i després diu que a la de mitjana les baldufes estaven força esteses i eren especialment agraciades a l'Anglaterra al segle XVIII, Un dels jocs més populars de tota Europa va ser precisament Els Virulets. Un joc de sis petites baldufes. La història demostra que la baldufa sempre ens ha acompanyat. Jo tenia companys de l'escola... Ara està molt de moda. Eren virtuosos, com abans eren de fusta, no eren aquestes birgeries. Eren virtuosos d'esbarlar-te la baldufa per la meitat. Clar, perquè aquest era el joc. Amb la punta... Sí, sí. Això és com les bales quan abans eren de terra que picaves i et quedaven allà. I jo les tenia de vidre, de colors. Exacte, jo també les tenia de vidre i va, allò ja va ser prou. Va ser massa allà. Aquesta no la trencaràs, no tinguis por. Llavors allà es va... El joc es va transformar en no tan agressiu i en va habilitat, lògicament. Vull dir, es tractava... d'arrossegar-la, no? Allò amb els dos pams, oi? Jo no he sigut mai, eh? Un titulet, sí, home, jo hi havia jugat molt, això. Jo hi havia jugat una miqueta, però no, aquí sí que no, aquí sí que no, aquí sí que no, aquí no se'n donava massa bé, no? Era molt poc tresut. Anaves arrossegant, eh? Sí, sí, sí, amb el pavet, no? I procuraves que no t'anés gaire lluny i que havia d'anar a parar amb un clot, clar, i llavors quan estava allà ja estava. Bé, ara... Filipèndula. Què és una Filipèndula? Filipèndula. Bé, diu, el projecte de Reborn recupera cada més una de les paraules documentades per l'historiador Albert García Espuche a la ciutat del Born. Incita a especular sobre quin sentit podria tenir en la Catalunya actual. És un joc que coqueteja amb la falsa etimologia, sense perdre de vista l'ús documental. La paraula de desembre era felipèndula, una planta de les rossàcies que fa més flors molt boniques i que figura als diccionaris actuals en la variant felipèndula. Vull dir, sí, aquesta no ens fa viure, oi? No, no, però que està bé, vull dir que són coses per saber, clar. El seu drink és pendular, però va suggerir als visitants del Born definicions molt imaginatives. Moble destinat en els bordells a desagins per la satisfacció sexual. Ah, hi ha Ja anem malament. El David està callat. No l'he impactat. Mariners que a la posta del sol iniciaven un oscil·lant pelegrinatge de taverna en taverna. Ai, ai, ai. Molt provinent de la felicitat i pèndol que designava una dona a qui li agradava anar de flor en flor sense parella estable. Bé, vull dir, més coses encara, eh? Dona que perseguia Felip Cinquè amb ganes de gresca originàriament filipèndola. No era massa guapo, eh? Estem parlant d'un període concret, eh? El Felip Quixinguer no era massa... Sí, sí, sí. No, no, no. Per cert, hi ha un llibre d'un tal Begoña, no me'n recordo, que es diu El barri de la playa, aquí, que va d'aquest període, justament, del moment del canvi, de la creació del barri de la Barceloneta, que és molt interessant, eh? Vull dir, ara ha vingut el cap a parlar d'això, d'aquest període, les tavernes, primeres tavernes de la Barceloneta i tot això... d'aquest període, val la pena que li feu una ullada, que està molt bé. Clarament recordat així. Digues, digues, Jaume. I per acabar, doncs, diria que l'esport derivat del portuguès, aquesta paraula, que designa els individus de l'illa Pèndola situada al golf de Tonkin, a Conchinchina, a meitat del camí entre el Vietnam actual i la illa de Hainan, a la Xina, Descoberts l'any 1562 per l'expedició de Francisco Serrao i descrits amb cert detall per un Giovane Perúcio, naturalista i botànic genovès de finals del segle XVII, rosa amarill, el mot de gener és blatèria. Llibre que tenia Santiago Rossinyol... a la seva tauleta de nit, quan pintava al seu taller, quan pintava les seves obres. Ah, veus? El Perugio, i tant, molt bo. I després això de funyem? Funyem. És una bona pregunta. Diuen, abans, poble jove i molt capaç, en parlen d'un avi menja capellans i me'l descriuen com a funyador. Com que els nevesencs anticlericals tenen fama d'haver estat de morrofort, o sigui, del morrofort, s'interessa, eh? Aquest és el Màrio Serra, eh? El funyador, en qüestió, ha deixat petja en la memòria col·lectiva, perquè de seguida surten episodis que demostrarien que era de la pell d'en Barrabàs. Era dels que, per fer gala del seu anticlericisme, no?, es queixava sempre del vi cart i dolent. Vi cart i dolent. Només els més avisats s'adonaven que, rere la crítica al vi, hi havia un moc al senyor Vicari. També li adjudiquen una dita bardenca que alguns navassencs deixaven anar quan anaven a omplir el porró a l'eixeta de la tina i s'ajorellaven davant el subministrador. Aquí m'ajorello, senyor, per tocar-vos el pixador. En definitiva... Tira, tira, tira. Llavors l'apel·latiu de funyador que li adjudiquen també la costa, el vi, perquè remet el verd funyar. Una de les maneres que els navassencs tenen per designar l'embriagadora acció de trepitjar raïm. És a qui ve la part normal, l'altre sobre el procés. És a dir, fonyà, perquè probablement deriva del verd lletí que designava l'acció de furgar a fons, perquè al capdavall de fonyà no només fonyava qui trepitjava rins, sinó qui furgava els ruscos de les abelles per extreure'n la mel. I en general fonya qui pasta una massa com la que forma el pa i que pren i masega alguna cosa. recordem, F-O-N-Y-A-R, ho dic bé, Jaume? Sí. Ho dic per allò de la pronunciació. Ens ha quedat clar una paraula nova que m'ha après, sembla això el Gran dictat. Molt bé, un gran programa. Per cert, molt bé, que a més ho fa de conya aquell nano, ho fa molt bé el presentador. Molt digne i molt ben fet. I ho fa molt bé, molt bé. Molt bé, seguim amb més literatura. Parlem de Matar a Leonardo da Vinci, un llibre del Christian Galvez. I ara parlem dels Santos Inocentes, David, tot seguit. És un llibre, parlant de televisió, justament el Christian Galvez és aquest senyor que fa el passapalabre. Dius, què passa aquí? Què significa que aquest nano faci un llibre a Leonardo da Vinci? Sorpresa, sorpresa. Aquest nano porta tres anys investigant a Leonardo da Vinci. Se'n va habitualment, com pot econòmicament, ell grava els programes i llavors durant un any s'anava cada setmana a Florència a investigar sobre aquest home. Fa fins i tot conferències sobre aquest senyor, és a dir, pagades, clar, lògicament a preu de fama, perquè aquest senyor és conegut. però és un especialista sense, bueno, o que en sap moltíssim, fins i tot, perdó, a la part d'agraïments, no?, es veu com està, com ha parlat amb professors universitaris, no?, que jo tinc referències, per tant, estem parlant d'un nivell alt. Bé, el llibre és matar a Leonardo da Vinci, crea una fàbola al voltant de la vida d'aquest home, explica la seva biografia, lògicament d'una forma novel·lada, i hi ha una sèrie de fets determinats que sí que són, evidentment, novel·lats, però que té a veure amb l'ordre de Vinci Pintó, amb l'investigador, amb el que seria l'inventor, el persona, diguem com a persona, i una mica desmitifica el tema de la seva homosexualitat, en canvi mitifica o deixa ben clar que Miquel Àngel sí que ho era, I a partir d'aquí apareixen els personatges de l'època, no? Rafael, Miquel Àngel, Leonardo da Vinci, el Medici i tal, no? I es crea tota una mena com d'aventureta per un costat, però quan és rigorós és molt rigorós, perquè un té una referència en aquest cas de conèixer el període i sap que quan parla del da Vinci hi ha coses que sí, per exemple, hi ha un moment determinat que quan es fa... Bueno, hi ha un moment que els da Vinci pateixen a la Santa Maria de Fiori, la catedral de Florència, pateixen una mena com de... d'intent d'assassinat, com una mena de magnicidi, que això és cert, és autèntic, i llavors com fuig al Lorenzo de Medici és volant amb una mena d'avioneta, que sabem que el Lord Da Vinci havia generat en aquella època, volant com si fos un ocell des de la cúpula, i d'aquesta manera no ens pot evitar la mort. Això és, evidentment, novel·lat. Però, en canvi, t'està donant a entendre que aquest home tenia capacitat d'inventor. Bé, el llibre se sosté no bé, perfectament bé. Per tant, sorprèn. Per tant, la idea que tenim de la imatge televisiva d'un presentador, que no vull dir ni que sigui ni curt de gambals ni llarg, això no podem dir-ho, però bé, que és un programa que tampoc demostra gaire... Sí, és un programa cultural, però tampoc fa un paper de demostrar gaire cosa, no? Bé, recomanable, a més, divertit, quan cal, i a vegades coneixes perfectament el Da Vinci, que és important. David, un clàssic, Los Santos Inocentes, el Miguel de Libes. Sí, no, no, molt bé, molt bé. En aquest cas, cal destacar el mèrit de, també, o sigui, llegint el llibre dius, hòstia, doncs, destaquem el mèrit del film, que ara no recordo el realitzador... Mario Camus? Sí, sí, sí, Mario Camus. Sí, sí, sí, segur, segur, segur. Sí, sí. De que, realment, ostres, és que lleigis el llibre i és que és el film, eh? Tal qual. Potser està el film, si m'apures, te l'enriqueix més. I mi, que és el Miguel de Libes, eh? Sorprenentment, comparant la lectura del Santos Inocentes amb la de l'hereje, que vaig llegir fa un temps que vam comentar aquí, potser també, no sé... i hi ha una distància d'uns quants anys d'un llibre a l'altre jo no sé si l'autor en aquests anys va enriquir el seu bagatge literari i a l'EREG li dona una volada una riquesa de vocabulari molt més grossa que no pas al Santos Innocentes però també, clar, l'entorn és diferent en què estem parlant del segle d'or espanyol a nivell literari com a mínim l'ambient i l'altre, diguem-ho així, és un entorn rural, anys 60, en què realment l'analfabetisme imparava pertot arreu, exceptuant, inclús també, si m'apures, inclús la classe van estant, o sigui, tenien diners, però no eren saberuts. Sabien llegir i escriure. Sí, i comptava diners, i ja està, sumar i restar, però massa més no et pensis, no? I l'únic que els donava eren aquestes ínfoles de superioritat, respecte a la resta de la gent, que això semblava que, bueno, que ja t'il·lustrava, no? Ja només el fet d'això ja t'il·lustrava, no? La trama, bé, és la de tots coneguda, o gairebé tothom conegut, d'aquella família, en un estat de semiesclavatge, que estava... Jo es calculo que jo devia ser un... una finca, Extremadura... Un cortijo. Un cortijo d'Extremadura. Més que res, molt fàcil, molt senzill, pel tema de la cacera. A Extremadura la cacera és molt abundant i hi ha molta tradició, no sé si més que Andalusia, però sí que l'art cinegètic que practicava el Miguel de Libes és potser, em sembla, més típic d'Extremadura que de... que d'Andalusia i jo crec que el situa a Extremadura doncs això, és una família necessitat de ser més esclavatge però hi ha un esclavatge que ja va saltant generacions ho devien ser els avis cosa que no em fas ment una mica així crec que per sobre ho són els pares i s'intenta que ho siguin els fills evidentment ells la generació dels fills que seria d'una edat com la del Jaume ara més o menys que això se'n van d'allà. Com a mínim el film ho planteja... El llibre no tant, però el film ho planteja ràpid, no? Tant el fill com la filla no estan per aguantar tonteries, no? Ja de... Marxaran cap a la ciutat com a proletaris, com a treballadors de pàbrica... Sí, com a proletaris, com a treballador i ella com per el que sigui. A treballar servir alguna casa, el que sigui, però... Allò ja ho és molt, ja ho és molt, no? Exacte. Que no pas viure... És fugida, ja. Sí, sí, perquè és que realment... O sigui, t'orienten tot el teu destí. Ara... Ara ho fas bé? Ara estàs aquí a la finca. Ara ho fas malament? Ah, t'enviem a la ratlla, que diuen ells, que la ratlla és els límits del cortijo, però uns límits que són a quilòmetres i quilòmetres d'on està la finca, absolutament aïllats de qualsevol comunicació, ni servei social, ni sanitari, ni res. O sigui, et trenques una cama i et quedes allà amb la cama trencada i no et ve ningú a buscar... És com una deportació, pràcticament. Sí, sí, sí, és igual. Doncs el llibre relata això, la tornada d'aquesta família al cortijo, després d'un temps a la ratlla, i de l'arribada del germà de la dona, que és a la Zarias. I jo crec que el llibre gira molt més al voltant de la figura de la Zerías, que no pas del Paco al Bajo o de la resta, i sobretot de la Zerías, del Paco al Bajo també, també, rectifico. I s'ha dut també del senyorito Ivan, que són els tres pols. amb el que la novel·la, el trípode amb el que la novel·la s'arrepenja, no? Hi ha el Manijero, també, eh? Aquí? El Manijero, què li deien? Manijero? En definitiva, sí, d'això, jo ho dic així perquè això és propi d'allà. Són aquestes persones com els encarregats, no? Sí, també hi ha la figura de l'encarregat. Aquest també és vital, eh? Diguem-ho així, és un assimilat a la casta, no? Bé, vull dir, és un capujat per merits propis. I que està vivint... Però, clar, la dona, el senyorito li fot la dona, d'alguna manera. D'alguna manera, no, de totes, totes. No hi ha més. I a més, la dona ha encantat la vida, no? Sí, sí, per ella, evidentment, estar amb aquell pel a canyes, doncs, mira, em toca amb aquest, però jo aquí em vull anar amb el senyorito, no? I és el que hi ha, i si t'agrada bé, i si no, també. I va així, no? I és curiós, hi ha un tros del llibre que és curiós, no?, perquè la relació entre el senyorito Ivan i el Paco el Bajo, perquè el Paco el Bajo, fins a una època, era l'Ivancito. Però hi ha un moment que l'Ivancito diu, eh, quan ja té 16 o 17 anys, diu, txt, d'Ivancito nada, eh? A partir de demà, senyorito Ivan. I l'altre, sí senyor, sí senyor. Clar, és... Trous la gorra i pressa el pit i ajupi el cap, no? Déu-n'hi-do, eh? La submissió. La submissió, sí, sí, aquella societat d'aquella època, no? Absoluta, absoluta. El film és que aquí... Jo perquè tenia corregida de llegir-me el llibre, no? Però qui es vegi el film, realment... No, no, el film és espectacular. Se pot estalviar el llibre. Total. A menys que vulgui apreciar la literatura del Miguel de Líder, no? Exacte, exacte. Però és que la pel·lícula la veus encara i segueix sent espectacular. La veus encara la pel·lícula i et poses pres de punta. Sí, sí. Varia personatges, tenen més fills, el Paco al Bajo i la Régula. que en la pel·lícula no surten, només fa que tenen tres fills i em sembla que ja apareix un altre noi. Però molt, molt, molt, molt presencial, molt poc presencial. Molt bé, fantàstic. Però no, no, molt bé, molt bé. Sí? Vale. Doncs abans de passar al cinema, que ens queden 20 minutets, escoltarem dos minutets d'una cançó del senyor Frank Sinatra, que avui fa 16 anys que ens va deixar, i amb la seva filla, amb l'Anna Sinatra, que és Something Stupid, doncs no en recordeu? Doncs vinga, escoltem dos minutets. Molt bé. Fins demà! Fins demà! I'm alone with you. Bona nit. I love you I love you I love you Gràcies. Eh, eh, eh, eh, aquí tots parlant, què passa, què passa, aquí? No mirem la llum. No, comentàvem el Festival d'Audiència. Clar, sí, sí, estàvem parlant el mateix, estava fent allò una miqueta de xerrida, no? Molt bé, la Conxita Burst, eh? Conxita Salsitxa, eh? Mira el New York, New York, surt per aquí, no sé per quin motiu, acaba de... Home, la Francinata. Sí, dèiem que era James Bond, la cançó, i que sí? Una miqueta... Jo hem menjat una altra, no sé quina era, una altra cançó que dic, això és James Bond. Sí, sí. Bé, és que el que deia, Matemem la Rosa, comentava Marano, que hi ha moltes cançons de festa d'autoravisió, que hi ha uns acords que predisposen a... Sembla que s'ho tornen a prendre en sèrio. Alguna cançó ja coneguda. Perquè veu una època d'estrecanades, d'aquell que canta el datzing. Ai, ostres, la... La Berca Cerdusca. La Berca Cerdusca, no? O el Chiquili 4, eh? Anava a sortir, al final no va passar la d'Irlanda, no va passar la semifinal, un pollastre. És a dir, era una persona dins d'un pollastre de plàstic i el pollastre cantava. Hòstia. Era ell que cantava dins d'un pollastre. Imaginau que el limit on hagués arribat. Ara ho filtren bastant per evitar... Sí, sí. Ara té més qualitat. No deixa de ser un gran espectacle, però Déu-n'hi-do. Molt més digne. Doncs escàndol de la Conchita Burst i la seva barba. I la seva veu. Cada cop que li donaven un premi, uns lagrimones... Perquè feia de viva, feia de cuina. És aquell paper que ve de fer, no d'emocionada. Però és un cantant... lògicament, gay i tal, però és un cantant conegut, es diu Tom, no me'n recordo, a la seva zona, va guanyar diferents programes d'aquests, i la veu és espectacular, tot sigui dit, és una veu andrògina, que dic jo, però que està molt ben parida, és una cosa molt maca. Bueno, que ara ens agafa vi el toro i tot, eh? Vinga. Perquè ens queden 15 minuts i hem de parlar de 4 pel·lícules, com ho fem, això? Ens falta temps. Rosa, Frozen. Vinga. Ah, vinga, vinga. Frozen, Frozen, corre, corre. Bueno, Jaume també l'havia vist i també llavors la podem reprendre una miqueta. És una altra de la factoria Disney. La història, com sempre, castell, palau, amb un rei, una reina. En aquesta ocasió, dues filles, la filla gran, dues princeses, la hereva i la més petita. Clar, la més entremarillada, la petita, que està sempre jugada, no sé què. i la gran ja és una miqueta més gran, té un do, la gran té un do, que és que fa màgia, fa màgia i llavors converteix les coses en gel. Està bé això. O bé, o bé, com si hi pogués haver gel amb els dits o així, i fa figures de gel, pot arribar a fer nevar, i munta ja a l'habitació de Palau, doncs munta ja tot un paisatge nevat, i comencen a fer nenots de neu, i bueno, les dues germanes jugant, i superbé, no? Però clar, és un poder que, com en totes comptes, té aquesta part vessant lúdica i divertida i molt maca, però també té la part nociva o dolenta o danyina, que és que pot fer mal també. I als pares li tenen prohibit. Espera, li tenen prohibit que l'utilitzi, aquesta màgia. Llavors, clar, ho fa sempre d'amagat. Fins que arriba un moment que, bueno, li fa una mica de mal i llavors li surt com una ràbia que ella té i de tanta repressió que té d'això i comença a convertir les coses en gel. Fins i tot tot el regne en gel. Si serà ja un hivern... I llavors ella finalment marxa, diu, mira, ella sí que fa un exili voluntari, marxa, com dir, és una, a veure, està clar que és una metàfora d'un alliament, de dir jo no serveixo per estar aquí en societat perquè jo tinc aquest problema, doncs mira, me'n vaig, no farem mal als altres, Però jo em quedaré allà en el meu regne, un regne de gel, ella es construeix un palau també de gel impressionant, maquíssim, per cert, és impecable, és preciós. Sí, sí, sí, no? I ella viu allà sola, aïllada i feliç, com, bueno, feliç no sé, no? I, bueno, fins que ella, la petita, ja començava a buscar altres vegades la seva germana. Hi ha un príncep o dos prínces de pel mig, hi ha el que sigui l'amor verdadero o un amor no verdadero, com en el... com diria l'ogro aquell. el rec i una miqueta la història està bé, està molt bé aquesta metàfora que es fa que pot haver-hi nens o que puguin tenir un problema de socialització o fins i tot un possible trastorn d'algun tipus sociable de psicològic i d'aquestes coses i com després la germana li pot ajudar, com la pot fer tornar a dir tu has d'estar aquí amb nosaltres, estimem tal com ets, no importa, això t'ajudarem d'alguna manera a controlar-ho. Bé, tota aquesta idea està molt bé. Molt ben explicat, sí. Tot això dels trastorns, una cosa molt interessant. Sí, perquè en definitiva la màgia és això, no? És tenir un poder, no un poder, té una característica especial, no? Aquí no et destaca o no diferencia la màgia blanca de la negra, per exemple, que és un dels fets més punyeterots que pot existir, no? Una vegada m'ho deia aquell, el Manel Cusó concretament, com és que presentes... l'única diferència és que té més màu a llet i prou o sigui que està com dirigida a fer mà però és dolenta igualment la blanca i la negra és dolenta és com uns poders si no els controles Una mica el missatge i la prohibició dels pares és aquest, no? Els has de controlar. Has de controlar aquests putes que tens, aquest geni, aquesta cosa que et surt, perquè pot fer mal. Pot fer mal. I mentre que a la teva germana petita no la toquis amb qualsevol part del cos, vale, però si un dia la toques en el cor, li pots congelar el cor i llavors li pots fer mal, no? És això, és el perill de fer mal amb aquest poder, amb aquesta característica de la teva personalitat que li pots fer mal als altres, no? Molt bé, molt bé. Fes aquesta lectura, Rosa, que ens volies llegir una miqueta d'aquest llibre. M'ha fet gràcia perquè la pel·lícula està inspirada, no és ni molt menys una adaptació, però sí que està inspirada en un conte de Hans Christian Andersen que es diu La reina de les neves. I sí que una miqueta s'inspira, no?, una miqueta, l'he relegit una miqueta. No gaire, no?, però que té una relació. Sí, sí, bueno, però és això, el personatge d'una reina que també viu sola en un bosc, en un castell, tot fet de gel, i bueno, no?, com la història també de dos germans. una miqueta sí que s'assembla però no és es veu molt només al final del conte realment el que suposa el castell jo penso que hi ha una cosa que es desprèn del que acabem de dir que és molt interessant en definitiva l'emarginació o l'estigma pot aparèixer a partir del teu propi convenciment i de la teva conformitat, que hi ha una diferència en tu que pots realment malmetre o perjudicar amb altres persones i vas fent aquest abandonament. Però, esclar, després això va alimentat també per gairebé tothom que, en definitiva, acaba transformant... Bé, tothom ha de fer igual. Tothom que tingui algunes diferències ha de fer el mateix. I aquí és on el joc té un interès molt important. I la pel·lícula tracta bé. això. Ho fa correcte, no? Perquè, esclar, dius, ella, de fet, la germana s'enamora, no? S'enamora d'un que no toca. Sí. D'un que no toca. Del príncep guapo, el primer impacte, no? El cup de futre, el fletxazo aquest, no? Això, vull dir que ni molt menys hi ha la pretensió que el que és el primer no pot ser el vàlid. No, no és aquesta la qüestió, sinó que bé, és prou enlluernador com perquè no hi hagi capacitat de d'identificar el mal del bé, per dir-ho d'una manera. I darrere el primer, doncs, hi ha un objectiu que no és ni molt menys. Aquest tema és molt interessant. Sí, això també és molt, molt. I després, quan arriba l'altre, ostres... L'amor, l'amor verdader. Clar, que és el noi que es fan amics. Bueno, amics al principi no, però després sí que es fan amics. Perquè hi ha el compromís i jugues i tal. Hi ha un joc que està molt bé. Molt bé. Precisament amb una pel·lícula... Ah, sí, aquesta dels vuit cornoms bascos, no? Diu... Ahir... Diu que la història de mort funciona molt bé. Esteu d'acord amb això? Jo no l'he vist encara. Jo la setmana que ve la veuré. La història de mort, jo crec que no. és una excusa és el leifmotiv per plantar a la noia allà a Sevilla i després que ell vagi a buscar allà jo crec que no funciona és que és el mateix és que jo vaig fer una pregunta amb el creador hi ha un ligoteo perdó Sí, el realitzador d'Extrems és una pel·lícula sobre la drogadicció i llavors és molt seriosa, està molt ben feta ha tingut premis, ha estat passejada llavors la pregunta era dir si et proposessin fer els cognoms catalans i ell va dir que no, ho fa molt bé l'altre Bueno, perfecte. Ara que ha venit el tema, a Tres Bodes de Mas també va una mica d'això. Sí. Sí, sí. David, sí, sí. Comenta, comenta. Doncs és això, no? Una noia que no té gens de sort en el tema de l'emparellament i un dia, en poc temps, en pocs mesos, li toca anar als casoris a tres ex-nòvios. Sí, sí. Ho fa bé, ja l'Aima Cuesta ho fa molt bé. Sí, sí, ho fa molt bé. El que no em va acabar fer el pes és el Quim Gutiérrez. Sí, no, aquí està una mica... Aquí està molt passat de voltes. Sí, sí, sí. Aquest noi actua més bé quan està més moderat, no? Sí, quan sobreactua malament. Aquí està com dius, tio... On te vas, no? Estàs pitós, no? Amaga't, que no... Parla de revolucions. Sí, sí, sí. Ell està bé, no? És el típic conte, no? Això que no t'adones que realment la teva mitja taronja... però ho va dir, no, no, jo soc una sotaronja sencera, no? Doncs la tens al costat i tu no ho veus, no? I és que realment t'entén, que realment... Fins que al final allò, un gest que recordes... Ostres, però si realment aquesta persona... Aquest nano es diu Martino Rivas. Martinyo. Martinyo Rivas. En comprèn, no? I realment el que representa que és el... Hauries el teu amor de la teva vida, en el cas del Quim Gutiérrez, doncs és un penques. És un penques, sí. És un penques i te n'adones que dius... No, no, tio... I d'això va la pel·lícula, no? Home, és molt bèstia, perquè la dona queda minusvàlida. Hòstia, calla, calla, calla, calla. És molt bèstia. Sí, sí, és molt bèstia. Jo em vaig dir, mare de Déu, senyor. Això com ho arregles? És clar, és que no pots arreglar-ho. Hi ha un parell de coses molt bèsties. Sí, sí, sí. Molt divertida. Rius moltíssim, rius moltíssim. Sí, digueu així que la dona el convida a fer la seva... I diu, desitja el que vulguis, ell desitja una cosa, diguem-ho així, per la porta del darrere. Diguem-ho així. I amb les esbranzides, doncs, li trenca el coll. Exacte. I se sent responsable. I se sent responsable. A partir del moment que ella queda invàlida i mira. La donava picant el cap contra el capsal del llit. Fins que es queda. És una mica bèstia, però bueno. Bé, bé, no. Digues, segueix, segueix. Vull dir que no... Sí, bé. Què més podem comentar? Home, la noia, dius, deixa-la anar, eh? Sí, sí, sí. No té manies, no? En la tonteria de buscar l'amor, dius, hòstia, este, venga, patapam, no? No, no. Bé, la pel·lícula és normaleta. No, no. Va ser nominada a les Goyes, no va guanyar res, i que no va quedar en aquesta segona línia. Jo crec que ens hem de fixar en una cosa, no sé, ho crec, eh? Vull dir, hem parlat de la pel·lícula Frozen i hem parlat de la primera part, d'un objectiu per part del que... del primer amor, no? I, en canvi, el segon, tots fem un somriure còmplice, no? I, en canvi, quan trobem una escaladora de plaer, per dir-ho d'una manera, o un escalador, també, llavors... Clar, és més... No interessa. No, també interessa, home, clar que interessa. Però, igualment, és el que dèiem, no? És la puresa, no? Allò no, home, allò ja dius... Aquesta no ja és, no, no. Hi ha tres classes, no? Les per catar, les catades i les recatades. Exacte. I com a recatada no entenem el terme clàssic, no? Clar, però encara hi ha una altra novetat dins del que seria això. Vull dir que ara, si em permets, empalmo amb Herr, no? Que aquest sí que és un amor raro, perquè és l'amor d'un home amb un sistema operatiu. Aquí, aquí. Com a informàtic em nego a veure aquest fet. Exacte. Ell ho fa, el Joaquim Fènix ho fa, que et quedes fregit. Ella és la, com es diu, l'Scarlett Johansson. No surt mai, però és la seva veu. I va ser la primera intencionalitat que una veu fos nominada. Mira, està aquí la pel·lícula, no? És magnífic, és un... Sí, sí, sí, sí. És Xangai, eh? No l'he vist i no la veuré perquè per mi no és creïble, això. Mira quina cara que posa quan està parlant. És bestiar, bestiar. No és creïble, per mi no és creïble. Sí, arriba a tenir... Bueno, a veure, estem parlant de la societat posterior, estem parlant de Xangai, eh? Vull estar tota mirada a Xangai, que es nota que és una ciutat tremendament moderna i ubica un espai concret, no? Bé, és aquesta solitud absoluta, crec jo, d'aquesta societat on tenim abocats, no?, on ell, les seves relacions són relacions purament, en aquest cas, millor dit, cibernètiques, no?, i justament amb aquest sistema que es crea per crear aquesta situació, no? Ella es genera un món al qual, doncs, bueno, doncs, és feliç des del que cap, no?, per tant, és peculiar, té també la veïna al costat, no?, que també té una relació amb un sistema operatiu masculí, amb el temps, no?, Però, clar, és el que diem, saps que tens al costat la teva mitja taronja però no acabes d'encaixar-la, en aquest cas per un motiu de l'evolució tecnològica, no? És com la gent ara que va tot el dia amb el telèfon a la mà, vull dir, és allò que... És tremendo, vull dir, cada vegada més, no? Aquesta solitud del WhatsApp i del Facebook pel carrer que no fa que la gent ni es relacioni, que et foti cops i tot això també és aquesta sensació, no? El senyor... Com es deia? El Berlanga va fer una pel·lícula que era de tamany natural. Ah, sí? Sí, clar, ja era... Exacte. Era el Berlanga, no. Era el Berlanga o era... No me'n recordo ara. Era una altra. O del Saura, del Saura. Val. Jo penso que en l'època que va fer el tamany natural, el que planteja el Saura és molt més vàlid, que no passa... I m'agafo a mal, David. No l'he vist, eh? Aquesta... Però en aquella època estava de moda les lindes gonflables. Clar, és quan van sortir. No és el perquè estigui de moda. No, home, no. Jo parlo per la tecnologia. És el que ens volia dir, una mica el que tu acabes de dir també. Dius, clar, és que cada vegada estem més sols. Ens comuniquem i tal, i això pot omplir la teva vida, evidentment. És molt trist veure un bar, quatre persones i les quatre enganxades al mòbil i ningú dient-se res. I encara més trist... Sí, jo agafo un tren i veig gent allà tiqui-tiqui-tiqui-tiqui-tiqui. Clar, no paren, no paren. Les gent no agafa ni un llibre, ja, com el que diu la cosa. Molt poca gent. I duuen sols i tot. Sí, sí. I el pitjor és veure una parella de... Escolta, mira com t'estic enviant. I tal, i això, no? Mira coses d'aquestes terribles, no? Bé, i llavors així molt ràpid, molt ràpid, recomanar una pel·lícula que es diu La Perrera, com es diu això en anglès, Pound Dog, és una pel·lícula independent del Kim Chopin, de tres nanos amb un correccional, és pel·lícula tres nanos correccional, vull dir aquest concepte, com no hi ha sortida, és a dir, com és una pel·lícula angoixosa, com aquests nanos intenten moure's dins d'aquest espai i la pròpia oràgine de l'espai se'l mengen i al final acaba tot, com el Rosario de l'Aurora. però molt ben feta, molt freda, molt crua, molt distant, no? I, realment, una pel·lícula que, des d'aquí, ha quedat passat així molt ràpid, va passar per Sundance, em sembla que va ser, i no, la gent no l'ha vist, la perrera, eh? Crua i directa, no? Jaume, ens queda un minut per parlar del Viento se levanta, ho deixem parlar la setmana que ve, fes un comentari. Sí, es mereix un comentari. Sí, com la veurem la setmana que ve, fes un comentari inicial, si et sembla, d'un minutet, i la setmana que ve ho rematem. Bé, vull dir, és una pel·lícula que ens parla sobre aquelles probables contradiccions que té el fet d'implicar-te en el teixit social amb tota la teva capacitat i potència. Buaja. Clar, això en l'època franquista va existir. Clar. Fa por això, eh? Ara com deig jo aquesta pel·lícula? Ja ho he dit tot, escolta. Molt bé, molt bé. Una meravella a nivell tècnic. Sí, no? Es veu que sí, no? Es veu que és una pel·lícula que té un potencial amb aquest tema, no? Sí, sí. Ahà, molt bé, fantàstic. Doncs vinga, doncs, us ho vull, crec que ens queden 30 segons? No, és impossible. L'hem d'omplir, l'hem d'omplir. No, no, no, que el tècnic estarà al carrer, estarà molt content, perquè sempre anem tan justos que ha de fer virgueries per tallar-nos, eh? Molt bé, doncs fins el dijous que ve. Adéu-siau. A l'àdio de Sant Just. Gràcies. Fins demà! Sometimes. Doncs així hem començat aquest programa d'avui i continuem amb aquest Late Night Tales, cuentos per a la mitja. Fins demà! Fins demà! Fins demà! Aquest és el tema del grup Cruan Glin, i el primer tema que sonava quan hem iniciat el programa, aquest 69 programa, Little Bits Sometimes, de Mum. Cuentos per a ir a la cama. Allà estan. Bona nit. Bona nit.