De Molière a Batman: estrappo romànic, Vae Victus, Xavier Gosé, Phillips Collection, Manolo Tena i cinema (100 años de perdón, Hitchcock/Truffaut, Carol)

Benvinguts un dia més al Babilònia. Avui estem gairebé tots, com sempre. Tenim la Rosa. Què tal? Hola, bona tarda. Molt bé, quina potència, eh? Home, aquí preparada ja. És que ve de... Sí. Ah, que ve. I això és important. D'allà on ve... Ah, vale, vale. Ja ens ho explicarà. Sí, ara, després ha de seguir-ho que em donis pas. Molt bé. El Jaume? Sí, hola, què faig? Fantàstic, com sempre, amb la seva veu, eh? Vull dir que aquí no hi ha manera, eh? Això se'n té una i prou. I el David també, que el David ja es posa rabiós, ja es posa ja baixó, eh? Què passa? Home, també, la veu. És una altra de les... El que no sabeu és què acaba de... acaba de fer. Quants anys? Ah, pocs. Bueno... Els que faràs tu aviat. Sí, cert, cert, exacte, exacte. És que abans del que digui, ja m'ho ha dit perquè si em tallo, no? És molt intel·ligent, eh? Estem a la meitat de la vida. Perquè si m'ha de mirar allò que deia, ja em diu que saps quant t'has de morir. La fonda, la primera volada. Home, ja crec que ja som la segona, eh? La meitat de la vida. Però bé, però com a mínim estem buenos horros, no? Això com a mínim, no? Això és el que ens queda, no? Bé, bon horros. És el que ens queda, no? Home, home, home. Es de molt bon veure. Es de molt bon veure, eh? Es de molt bon veure. Es de molt bon horros. Sí, no? Per el que corre por ahí, no? Per fer un costidet aquí. Jo a vegades em viro un mirall. Clar, no, bueno, ja ho dic. Això no ho digui, això no ho digui. Si tindries cua, si tindries cua. Sí, sí. Per córrer. En direcció contrària. Doncs bé, comencem parlant del David i l'Avar. No vol dir que el David sigui a Avar, no és el cas, no? No, no, no ho són. Puc ser altres coses, però Avar, em sembla que no. Donem testimoni. A més, Avar és un defecte o fins i tot pot arribar a ser un avió? És una exageració. Sí, exacte. Jo crec que sí. És una exageració. Jo crec que tothom, en segons què és, Avar, pot ser molt generós amb uns aspectes i amb altres. I amb altres, és veritat. Sí, sí, però amb tots els aspectes, també de forma sentimental, econòmica, moltes coses. El que està clar és que sí, amb tots els aspectes, és com molt complicat. És un tracte de no ser Avar, eh? Ara, de sentiments, això, llavors ja és una altra cosa. Això és una altra història. Bé, la fase anal. Eh? Sí, sí, sí, quan ets petit, hi ha la fase genital, que és la més... Ah, vale. La fase anal és la retentiva. Ah, vale, vale. És el que surten els nens que dic, doncs ara no faig caca i no caca. Exacte. Estan allà i tots pares preocupats. Sí. O es caguen al revés, no? Ho deixen anar a... Ja. Són expulsius, no? Sí, sí. Vale. Doncs ja, en aquest cas, el protagonista d'aquesta obra de teatre no és expulsiu, és retentiu. Retentiu. Clar. Però t'ho guarda. És, vamos, va... Una possessió. Està molt bé, el personatge. Molt bé. Sí, sí, doncs ara no explicaràs, eh?, perfectament. Sí. També ens explicarà que és un estrapon. No, fem la broma, perquè això d'estrapon és una tècnica que explicarem. També hem de ser un llibre del Martí de Gironell, que també comentarem tots aquí. Acabria de dir el mateix, o no? No, no, no, el que vas a veure. És una cosa culta i el David ha fet una cosa guarrinxonga. És que... És que no lògic, aquí. No, no, no sé. Ens posen evidència sempre, eh? Clar, clar, clar, clar. Bé. No en sabem prou. Això. També es parlarà del Bae Victus, el David, que ha llegit la segona part d'aquell llibre que jo no vaig acabar de compregar del tot, però bé, que ja el David es farà un comentari. Exposicions. La Rosa ha estat molt artística, aquest cap de setmana, i l'anterior ja he vist l'exposició del modernista Xavier Guser, del que seria el cartellista, no? Ilustrador, exacte. Ilustrador, cartellista, sí. I també parlarem, això una mica, duet de la col·lecció Philips, que està al Caixa Fòrum, que, bueno, jo per un costat em sembla molt interessant, però per l'altre tinc que fer crítiques al respecte. El Jaume es parlarà de cinema, com sempre, 100 anys de perdón, Hitchcock i Trufó, el David, digue'm. I que quedi clar que jo no sé fer crítiques quan tu les ventes. Ah, no, que sí. És per comentaris. Home, és per comentaris. Però són crítiques... Són crítiques amables. Ell no s'ho carrega, ell sempre troba alguna part positiva. No, però et pots carregar les coses, quan són dolentes, són dolentes. Això és el que s'ha de buscar. Hi ha una virtut que es tregui les coses positives. Clar, però és que al final ja en conec. No, el que passa és que no sé ser crític, jo no n'hi he après. Però l'altre dia 4 feien Tormentajedón, tio. Això no es pot donar cap part positiva d'aquesta penícola. Xarnando, jo he dit xarnando. Clar, és pitjor. Doncs imagina't, no? Per això dic que hi ha coses que dius, per molt que miris, no, no, no, no hi ha sortida. Parlem de Carol i si tenim temps parlem de techo i comida, que és molt trista, molt trista. I la meva? Està molt trista. I la teva quina és? Ah, va't manir Superman, perdoneu, perdoneu. Un cop que vaig al cine. Molt bona, oi? Que va al cine, diu. Ah, doncs ho començo. Molt bé, a la mitja part, bueno, comentarem tot seguit que just l'empreave, doncs a la seva tarda, doncs a mort, no? Mítica actriu secundària a Dalmo Góvar. Jo només la recordo pel diàleg amb la Rossi de Palma a la flor de mi secreto. Què és allò del bitxí? Addicta al bitxí? Sí, me'n recordo ara. He trobat el link del youtuber, me'l minaré quan tingui temps. Era increïble. Jo també la imatge de la famosa just l'empreave, dient, jo no puedo mentir, soy testiga. I aquest concepte, que era la portera, que sempre ho deia tot, llavors li preguntava on havia d'explicar, perquè com era testiga de Jehovà, això és genial, és un punt absolutament... Era de mujeres al borde de Natalia. Mujeres al borde, exacte. Que quedi clar que estem, nosaltres estem dient això avui dilluns, que és quan s'ha produït l'efecte, l'avi. I que vosaltres esteu escoltant aquest espai el proper dijous, que quedi clar, això. Hi ha hagut aquesta apreciació que està molt bé i que també fa, en aquest cas, tres dies, ara que fem aquest comentari, també ens ha deixat Manolotena, que és un dels grans del pop espanyol. Posarem una cançoneta després, una cançó divertida. Això és la música del piano, la banda sona de Michael Nyman, del piano. La tenim de fons i tal, sí. Apassionant, eh?, aquella pel·lícula. Sí, és magnífica, és magnífica. I per aquí també porta una cosa de Berlioz, la Sinfonia Fantàstica, que posarem també de fons, i també el Manolotena, que escoltarem amb una cançó, que ja ho explicarem això quan posem el tema. Però comencem per la bar del David de Molière. Obre de teatre. Sí, molt bé. Però el que deia abans, el senyor a la bar aquest, que el seu nom artístic és Arpagon. Arpagon. Arpagon és el nom del personatge. Sí. Doncs és un ésser retentiu. Però això pot ser cadascú, pot ser retentiu, o sigui, que no deixes anar res, absolutament. No qüestió de diners, només. Bé, sí, diguem-ho així, no només qüestió de diners. Però en aquest cas, diguem-ho així que aquella època, el 1600 i pico, el que és la part psicològica encara no és una ciència desenvolupada. Llavors, estem en una època precapitalista en què tot això ja s'intueix, no? Recordem que a l'edat mitja, doncs, l'usura estava penalitzada i només la podien executar els jueus. Els catòlics no podien exercir l'usura perquè estava prohibida. Doncs tot el que és un afany d'acumulació de diners, doncs, des del punt de vista cristià, no està massa ben vist. I tothom que ho fa, doncs, en aquest cas, el senyor Jean-Baptiste Poqueline Molière, doncs, ho ridiculitza. Igual que el, com es deia aquell film, el malalt... Imaginari. Imaginari, que a més d'ell, doncs, i d'altres, no? Jo crec que aquest home era un gran observador de la naturalesa humana i que, bé, s'havia... És com per dir avui dia, no sé, per exemple, un Quim Monzó, que s'ha fet uns retrats perfectes de moltes situacions. Ja no de naturalesa humana, sinó de moltes circumstàncies. És aquest home igual. I va fer un retrat perfecte, jo ho sabia traslladar perfectament al teatre, un teatre que crec que ha mantingut la força i la potència de tres segles gairebé, no? Tres i pico. Inclús, de totes maneres, haig de dir que potser en l'època que estem avui dia, en què tota la informació que se'ns dona és ràpida, és llampagant, una obra com aquesta, a vegades potser se'ns pot fer una mica llarga o a algun punt, fins i tot una mica lenta. No és que per què a mi se'm fes lenta, però sí que te n'adones, perquè un ja, com dius, tenim una edat i hem vist, no tanta com el Jaume, però ja hem vist moltes coses. Ostres! Dos tasques aquí, un i dos. Sí, però això no vol dir que hagi viscut i visc més que tu, eh? Bé, jo no ho sé. Ho dono per suposat. Doncs fa que ja hagis vist que avui dia aquest tipus de trama, hi ha punts que el desenvolupament dels personatges es fa un pèl farragós. Que no es correspon amb la realitat que digui. Ho compensa amb tot el desenvolupament del final, no? Però bé, el personatge és molt estereotípic. És un paio que és que no deixa anar res, guarda tots els trasols de casa seva, que no se'n refia ni dels bancs. Els fills són objecte de moneda de bascanvi, a l'hora de negociar en qui casa, qui no. O sigui, hi ha un moment que fins i tot dius, ah, doncs com no... Com, clar, té una filla i un fill, i com en aquella època de la filla es tenia que pagar dot si la casaves, doncs la casa amb el primer que no li demana dot. Clar, coses aquestes, no? Clar, dins la seva línia, clar, és coherent. Sí, sí, sí, no, no, és una coherència brutal. No, no, no. Això sí, hi ha un moment que, clar, se'n va parlant amb gent, que és que s'enamora. I, malauradament, s'enamora de la mateixa noia que s'ha enamorat del seu fill, no del qual, però la seva noia, evidentment, correspon al fill, no a un avi decrèpit, no? Com és ell? Lliabar. Lliabar, a més a més. Però està bé, és una comèdia així de situacions xocants i de personatges potents, no? I bé, i a cap dia, els actors ho fan molt bé. A mi el que se m'acut quan hi ha una obra d'aquestes que representa, clarment, que té tants anys, no? És precisament el que no passa en el cinema, no? El cinema sembla que estem com condemnats, per dir-ho d'una manera. Aquelles obres que s'han fet, doncs, en els anys que s'han fet, doncs, quedaran com a tal. Vull dir, tal com es van fer en aquell moment. En canvi, el teatre té l'avantatge de la... Encara que hi hagi això que dius tu, que si es fa pesadeta, que si deus, però s'actualitza, diríem. I jo penso, fins i tot, que segons quin autor, o sigui, representa aquella obra d'abans i ho fa d'una manera molt correcta, a nivell creatiu, supera qualsevol retrat que s'hagi fet per inquirir-lo en la realitat que estem. Vull dir, encara que sigui així. O sigui, es pot, en aquests moments, ser a Bar seria apilar, apilar, apilar, i connectar, doncs, amb les isles, les illes aquestes... Sí, que està de qualitat. Això, això que està de qualitat, precisament avui, també, és clar. Sí, d'alguna manera, sí. Passa... Aviam. Sí, sí, bàsicament sí. Perquè moltes vegades, i jo he vist, no?, qui més diners té no és perquè guanyi més, sinó perquè menys gasta, no? I és el que... No, però si no en guanyes, doncs, la pila no és gaire grossa, eh? Òbviament. Bueno, partim d'una matri, els mateixos ingressos. Sí, sí, sí, sí. Però, bueno, en aquest cas és tot, no? Aquesta marca les dues facetes, no? Guanya molt, però també gasta poc, no? I llavors aquí ho atesora tot, no? Aquest home... El Joan Pere fa un paper bé, molt... Un paper dramàtic, no? Per fi, no és una... Sí, diu ell aquí amb el presbuc aquest, que ens dóna l'entrada, no? Sí, el programa. Això és un... Diu, és... Diu... És el somni de tot actor, no? Fer un paper així. Això estic d'acord, eh? Sí, sí, clar. És que clar, és ell. És una riquesa. I els altres voltant. Home, hi ha un detall que és que, mira, casualment aquest dia el paper de Furzina, que és com una mena de... Com es diu això? El Cahueta? El Cabota. Una Celestina. Una Celestina, així. Sí, el Cabota, sí. El feia l'Anna Barratxina. Onda. L'altra vegada era una actriu... Bueno, pel que he vist aquí, és una actriu que jo no conec. No la tinc coneguda. I també em moc, no em moc. Haig de reconèixer pel món... Aquesta, la Barratxina, és bona, eh? Sí. Aquesta de fer cegada d'amor. Exacte, té presència, aquesta. Sí, sí, sí, sí. I bé, bé, molt bé. Passa que el seu paper també és petit. Ah, bueno. Clar, tampoc entenc... No, tampoc entendria que... Clar, deu ser la substituta. Sí, sí, imagino. Però bueno... I deuen cridar, eh, vine cap aquí. Que l'aquesta s'ha posat malalta, o el que sigui. Sí, sí. Bueno, perfecte. Però bé, bé, molt interessant. Molt bé, doncs vinga. Doncs teatre. Teatre a Goya. Hem de veure teatre. El teatre a Goya. Sí, sí. Molt bé. Això t'hi aguantarà... Fins al maig, em sembla. Sí, jo crec que aguantarà això. Bé, sí. Parlem de llibres. Jo faré un comentari ràpid d'un llibre molt petit de 180 pàgines del Martí Gironell, que és un escriptor novel, també, que no ha fet gaire cosa fins ara. El llibre s'aguanta molt bé, es diu Estrapo. I, David? Sí. Ens explicaràs què és un estrapó? No, no, s'ha quedat seriós. Vinga, segueix. Ara estava a sèrio. Segueix. No ho vull buscar. No, no entra. L'estrapó és la tècnica d'extracció de les pintures murals del romànic, del romànic o qualsevol tipologia. El sentiment de teull. Exacte, el que es va fer, això. Llavors, en aquest cas, el que ens presenta és un passatge d'aquesta pintura romànica, en concret l'Expoli de Santa Maria del Mur, que és una església, evidentment, que tenia unes pintures que estaven amagades darrere del retaule barroc que hi havia a l'església, que estaven com oblidades, no? I en un moment, que és a principis del segle XX, en concret, l'any 1919, quan encara no hi ha una llei de patrimoni català, de l'art català, més que patrimoni nacional, que allò era una cosa que tampoc estava massa clar, doncs hi ha una sèrie de senyors, el senyor Lluís Pladiulla, que és un marxant que té a casa seva una mena de gran museu, té Picassos, té de tot, però també té obra que avui en dia estaria com prohibidíssima, com escultura helènica i escultura clàssica, tot això no es pot tenir, no? I llavors, clar, en aquell moment en què, clar, no hi ha aquest control, aquesta gent que tenia diners, el món de l'art tenia autèntiques museus, no? I a sobre aquest es dedica, amb l'ajut d'una persona, bé, que en aquest cas és un polac, i tal, a fer marxandart, però cap a Estats Units, que és molt demandat aquest mercat, perquè ells com no tenen res ni del gòtic ni del romànic, el que fan és expulir a altres països i emportar-se, a vegades, castells, pedra a pedra, esglésies i també pintures, no?, o escultures. I llavors, doncs, justament allà, arriba un moment que es planteja en una sala d'allà, no sé si és el Cristis o l'altre, no sé quina és, les dues, no?, allà a Nova York, doncs la venda d'aquestes pintures murals. Clar, quan baixa, quan treuen el llençol, crida molt l'atenció, perquè és l'única pintura mural del romànic català que té el color turquesa com a base. i és preciós. Clar, és una... És real. És real, és real, com a la vida misma. És que si no, no seria vida. Clar, clar, clar. Llavors, a partir d'aquí, és quan el senyor Folky Torres inicia el procés de dir escolta'm, no podem fer això perquè s'emportaran totes les pintures de la vella d'avui. Aquesta està al Museu de Boston, al Museu de Fine Arts, de Belles Arts de Boston. I, bueno, ja no et dic el que hi ha als cloisters de Nova York, que també hi ha coses catalanes i espanyoles i de diferents llocs, clar, i franceses i italianes. Clar, hi ha molta cosa. Hi ha un moment d'expoli molt ràpid. L'únic que de seguida van reaccionar. I llavors l'Stefanoni, que és el que portava, aquest que feia l'Estràpo, que extreia aquestes peces per portar-les amb rotllos i després recol·locar-les amb el seu lloc, amb una tècnia que no explicarem, que és molt llarg, i tal, doncs el que fa és el compra, el Folky Torres, aquests italians, perquè ho facin, però com a patrimoni ja català. I un dels palaus que hi havia a l'antiga, al Parc de la Ciutadella, el Palau de Belles Arts, es convertirà en el primer museu d'art modern, després el Parlament actual i després el Manac, que tenim a dalt. Per què no s'han mantingut als llocs originals tot aquest tipus de pintura? Perquè hi havia un procés terrible de destrucció. Sí? Vull dir, s'estaven fent malbé totes. Ah, per l'entorn, vol dir? Clar, clar, per l'entorn, lògicament, però tu pensa que tot el que no hi ha... És curiós, s'han aguantat gairebé mil anys i ara en els cent últims anys... No, no, no, és que no estaven aguantant. Tu te'n vas a Sant Clement de Taüll i falta totes les parets laterals i tot. Això s'ha perdut? Clar, d'això s'ha perdut. Eren les veses pintades de dalt a baix. Clar, el sostre no, eh? Vull dir, totes les laterals. Vull dir, Santa Maria de Taüll... Vull dir, és aquesta més sencera, però falten trossos, però Sant Clement estava igual. Ja. Però ja, clar, no sabem com és perquè s'ha anat perdent. Clar. I quan es va començar a fer l'estudi a principis de segle és com estava. Per això dir que és un procés d'humitats. Clar, jo era calç. La calç, encara que estigués pintada amb una pintura que tenia un bon aglutinant... Sí, sí, no, clar, és com el parten d'agressa que està tot pintat. És que és el que diem. Com aquesta tècnica es fa remullant i tornant a col·locar, però si ho remulles malament i deixes que constantment vagi remullant, el pigment es va. És el que passava. Clar, és per... Clar. Recordeu que ja va quedant a Santa Maria de Barberà del Vallès que us vaig portar a aquella església? Sí. Que us vaig dir, això d'un anènic. Que estava in situ. Clar, hi havia una esquerda. Recordeu per tot el... Clar, això, amb 10 anys no queda cap pintura. com això comença a treure aigua ni dos anys durant les pintures. És a dir, que per un costat no és bo emportar-se del lloc original, però per un altre allà estan, saps que no es mouran, no li passarà res, que els ajuts estan sempre allà, no tindran cap problema l'estructura, d'acord? Per un llibre molt interessant és una cosa molt determinada, molt concreta, però és molt amable i és tot bastant real, a part de la part nomalada, que això és lògic, eh? Bueno, David, va i victus. No n'expliques aquí un superconyazo, no, no, no. Ho dic més que res perquè a mi és un senyor que em posa nerviós. El llibre és curter, no t'ha d'Albert Santé. No, sí, m'agradava el que feia abans, no el que feia amb el victus. La pell freda, tot això. Sí, jo m'ha encantat. Sí, és que està superbé, o Pandora al Congo, totes aquestes aquestes estan... Ja m'ho llegiré. Sobretot la pell freda, és una passada. Però a mi el victus... I Pandora al Congo, bueno, bueno, però bueno, Déu-n'hi-do. I aquest... Victus, mira. Aviam, et soc sincer, no està ni... Aviam, és que no us agrada el victus, aquest, evidentment, no us agrada gens. Com a ver-ho és mal. Doncs està, parla, aviam, parla dels fets posteriors al 1714. Vale. Val. Doncs la repressió, però molt des del punt de vista del personatge principal, que és el Zubiria. Sí, el Zubiria. Però, per exemple, per mi se'm va una mica a Porto Cerros de Olvidar, a l'Albert Sánchez Pinyol. perquè enseguida la situació, l'acció es trasllada als Estats Units, perquè ell per fugir de Barcelona com sigui, se'n va amb un vaixell que es pensa que el portarà, sembla que a Itàlia o així, i se l'endú. Allò és un... Ja li diuen, quan està allà dalt, diu, ja està, ja es va votar el litzat-ho, cap als Estats Units, no? Cap a les colònies americanes dels Estats Units, no? I se'n va, no sé si és a Carolina del Sud o del Nord, no recordo quina. I en les primeres guerres dels colons amb els indis. Amb els indis. I ell s'integra molt amb una tribu índia. Uh! Sí, i a partir d'aquí els ajuda a la guerra aquesta, no? Perquè ell fa la seva feina, que és ser enginyer, enginyer militar. i igual que el primer llibre explicava com es forma un enginyer i com arribaven a ser com una mena de secta o una mena d'elògia, no? Per dir-ho més. Més afinat, sí. Perquè inclús, al final del llibre de Bae Victus, contacta ella amb una lògia anglesa, una lògia maçònica, i clar, i quan es remanga a la màniga i mostra que és un nou punts, que és la manera de... era una mena de graduació dels enginyers, i nou punts era la màxima puntuació. Això sortia al llibre, al Víctor, Sí, això és que sí. El llibre encara no era un nou punts, però en aquell moment si ell arriba a ser un nou punts i clar, es queden tots... Ostres, a Anglaterra no hi havia cap nou punts. Els unics nou punts que hi havia era el marquès de Bovan, que era el que ensenyava tota aquesta art, i ell... El mestre. I clar, per ells és el mestre, clar, perquè el mestre... O sigui, per ells, l'elògia maçònica és el cartabó, el compàs, no sé què més. Sí, sí. Clar, i l'enginyeria es basa en això, que a París és un déu gairebé, és que després se n'adonen compte i cau el més absolut, perquè el tio és un... És un camàndula, no? I cau el més absolut dels ridícus. Però bé, el llibre en aquest sentit hi ha trossos que està bé, però per mi, què passa? Que un 40% de la història se l'endul·la els trossos d'Estat Units. Uf. Llavors dius, hòstia, tio, fa una mica de mandra, això. Has passat, pot ser. Clar, massa, massa... Jo entenc, i a més, a més, després t'explica que en realitat el personatge passa per mil llocs, hòstia, em redueixo més, fes-ho més variat, no ho entenc. O sigui, és allò que dius, per què t'enrotlles tant aquí, tio? No ho acabo d'entendre, se'm fa difícil. I què passa? Que aquest tram es fa molt ferragós de llegir i en canvi els altres passen més volant i estan molt més... L'altre, la resta... O sigui, comença bé, la part del mig és més pesadota i el tros finalet que sembla que dius, o sigui, això dóna per més, ja t'enllesteix el llibre ràpidament. Aquí no. És com si dius, no t'hagués calgut aquest llibre, per fer-lo així no t'hagués calgut. És que molta gent se l'ha carregat, vull dir, el Victus podia agradar-te molt o no. Em va agradar molt. Era una mena com de línia. Em va agradar molt. Victus, em va agradar molt la primera part, la part, diguem, dels enginyers, això va estar interessantíssim, però quan comença tot el procés i tal... I la sal de Barcelona em va encantar. Però bueno. Sí, però hi ha coses que a mi no em van acabar de... Sí, que no està bé, que està bé, però que no m'ha acabat... A mi em va passar com tu, la primera part també em va agradar molt, em va entusiasmar, tota la part d'enginyeria, i l'aprenentatge, i tot això, però després ja arriba un moment que ja comencen a apropar-se cap a Barcelona i ja aquí vaig perdre... Té una part mitja, Victus, que també és una mica farregonsa. La part de Mataró, tot això... Però jo la vaig deixar-se entera, jo vaig deixar-se en ser, allò és genial. La sal final està molt bé, si t'ho és veritat. La tira et reprem una altra vegada, no? Et fica a la pell, et fica a la situació com en aquella gent estava desesperada i ja era un o tot o res, i ja sabien que seria un res, però tot i així s'hi ficaven, no abandonaven... Fins últim moment, fins als 3 de la tarda, allò a llibertat. Perquè la gent va a donar aquella batalla sabent que partarien. Sí, la gent que feia foradava per sota, que es deien els cucs, i per arrebentar les trinxeres de l'enemic, fins al Sant Fut, tenc càrregues per sota, jo, hòstia, era una lluita desesperada, però ja sabent que estàs embolcallat. És una manera, com si són, recordeu aquella de... Starship Troopers? Ah, sí. Que estan embolcallats d'insectes que dius, hosti, no surten... No surten ni l'apuntador. Però és una situació igual, no? Clar, clar. Això no estic dient que els borbons fossin insectes, eh? No. Ningú em mal entenc. No, això no. Bueno. Ni paparras, tampoc, no? No, no, no. Només que són elefants. No eren elefants? S'elefants? S'elefants. Posa això. El que faci falta. Rosa, el Xavier Gosset, el Xavier Gosset. Aquest no era cap a parra, aquest era molt elegant, era preciós. Aquest era un català universal. Sí, sí, sí. Explica'n, explica'n, jo coneixo molt poc, jo no tinc gaire referència. cartellista català, va morir molt jove, va morir de tuberculosi, no sé si amb 37 anys, em penso que era... Bueno, el típic també de l'època era la malaltia dels despintors, era una mica bohèmia. Clar, normalment... Sava molt de fred, no? Clar, és que vivien en una situació precària. Al principi, quan van a parar allà a París, clar, al principi vivien en una habitació de qualsevol manera, no? Fins que després, no me'n recordo, qui li va fer una mica de... de mesenes i li passava una... un tiet, em penso que va ser un tiet seu. Li passava després... No era l'estat, per això. Una pensió... No, l'estat bonica, ni a l'espanyol, ni a l'estat bonica. No era l'estat bonica. Allò mínim, no. Cap dels dos. En aquella època això no es feia. I llavors sí que al final, com que ja li passava aquesta pensió mensual, llavors sí que va poder treballar-se en un pis una mica ja millor i tal, no? I després ja ell mateix, ja per ser mateix, es va guanyar bé la vida perquè va ser un il·lustrador cartellista. Al principi va començar a donar amb tot el tema de la bella època. Ell feia il·lustracions per moltes revistes, revistes, doncs, des de còmics a revistes, doncs, de l'època, no? I fins que va arribar a... Perquè diuixava molt bé el cos humà, les vestimentes... I llavors es va dedicar a ser després, doncs, això, l'il·lustrador de l'alta costura, de l'autocotiu, que diuen, dels francesos. I llavors, tota aquella modalitat de París, la parisien, que li deien, era l'il·lustrador. I l'exposició està molt bé perquè és una selecció de... Hi ha el que és el boceto que es prepara primer, no? Bé, l'original millor dit. Sí. I després hi ha la reproducció amb revistes, no? O amb cartells. Llavors és molt xulo, no?, de veure com és. ja es veu una miqueta d'influència també de... Penso que era dels russos. Influència... Bé, també era una mica de cubista, també. Perdó, no eren els russos, inspiració persa, perdó, jo sabia que era... Varets russos també una miqueta. D'acord. però també una miqueta l'alcubisme, que era també el que ja s'estava fent Picasso, doncs ja començava a fer també, no? Estem parlant d'un il·lustrador del 1920 o 15 por ahí, no? Deixi la cosa. Sí, a veure, el 16 va ser quan ell va morir. Ah, vale, doncs per tant estem parlant de la primera. Sí, exacte, la primera. Els feliços anys 20, no?, que començava. A veure, aquell de fet encara no havien arribat als anys 20, però ell va ser un precursor. Exacte. És que mires els seus dibuixos i dius, joli, és que tal qual és el que va ser després del Sant Tinet, tant en moda com els cotxes, els vehicles, les ciutats, l'ambient de la ciutat de París, és tal qual, era un precursor. És un període molt maco i bastant desconegut, a veure, visualment molt conegut, però molt desconegut a l'hora d'estudiar-lo, eh? Vull dir, és una cosa d'aquestes que dius, tothom acaba amb la bell època i ja està, i és una època que hi ha art d'ecó, hi ha moltes coses pel mig molt xules, no?, que unes modes, no?, molt influents una miqueta d'Egipte, una una de les coses que dius, ostres, no?, que és una llàstima que no es pugui aprofundir sobre la bell època, no?, i les influències de la bell època, no?, que són moltes. Sí, sí, bueno, després, com que ja va venir la primera gran guerra, la primera guerra, el 1914, la primera guerra mundial, clar, ell va tornar cap a Barcelona, que és la seva padria, no?, i aquí després es va crear, bueno, no només ell com a il·lustrador, sinó també gent de l'alta costura, no?, i a Barcelona, i van continuar treballant aquí a Barcelona. De fet, hi havia unes senyores també fent la visita i ho explicava, no?, que aquí a Barcelona, a Catalunya, es va fer molta, es va guanyar molt a la primera guerra, perquè, clar, com que érem neutrals, doncs es va poder fer molt de negoci, no?, i aquí es va continuar aquesta escola tant d'alta costura com de les grans cases de modistes, de modistes francesos, de París, i també aquí, clar, aconseguir la tradició, després, quan ja va passar la gran guerra i va tornar, van ser, a la casa L'Amban, per exemple, ho he explicat l'Amban, escrit l'Amban, per exemple, van aprendre amb gent d'aquí de Barcelona. o sigui, vam venir després aquí a aprendre una altra vegada i tornar a seguir a fora allà. O sigui, que és molt interessant, no?, com sempre hem estat implicats en França, sobretot. Sempre, sempre. estem parlant d'art o senzillament d'il·lustració? O és igual això? És que jo crec que, a veure, la il·lustració, si la cartelleria... Molt bé la pregunta, però clar. Sí, sí, sí, no, no, no, però està ben pensat, perquè a vegades es considera que la cartelleria o les il·lustracions... És un art menor, però és que... Si estem donant com a art major qualsevol cartell de Ramon Casas, Denis del Mono, posem el cas, això és art. Per tant, està clar. O els famosos retrats de la Sara Bernard, aquests típics, no?, de l'Alfons Muja Preciós que es feia la Sara Bernard per allà, això és art, absolutament, no?, i art de primera categoria. L'únic que és una època, clar, que fins que la cartelleria no es considera, clar, és una cosa del segle XX, perquè fins al segle XX la cartelleria gairebé no existia. Sí que hi havia finals del XIX, però és una cosa que era nova, no?, i a partir d'aquí, bueno, i a feia que van dir Warhol feia cartells, bàsicament, era la seva base, no?, artística, no?, o es basava en la cartelleria, no?, però vull dir que, molt bé la pregunta, però és que aquest home és genial. És una especialista, sí. És magnífica. Ell havia estudiat a l'escola de la Liotge, a Barcelona, i havia coincidit amb gent com Torres García, Nunell, Mir o Sunyer. Toma, fer els quatre gats. Clar, clar, clar. Però aquests no eren il·lustradors, tot i que hi devien connectar. Bueno, bueno, ojo, eh? Bueno, molts comencen primer amb les tècniques del dibuix, no? Clar, Nunell era dibuixant, era molt bon dibuixant. Dibuixava les... Clar, és que jo n'he sentit de parlar d'això, per això he fet la pregunta com l'he fet, sí, sí, sí, sí. Perquè, esclar, que sigui art... Torres García també va fer alguna cosa de cartelleria, després va ser una mica més especial, i el Mir no, el Mir va anar directament pel paisatgisme, alguna cosa també de retrat, però va ser paisatgista al 100%, que el Mir, per cert, quan estava a Mallorca, va perdre l'escenderi. Vull dir, tan pintat, volia arribar tant, tant, tant, tant al que seria la representació de la natura, que és increïble com passa, en tres o quatre anys, entre 1906 i 1903, d'un procés de fer unes obres totalment realistes, de fer unes obres plenes de color, absolutament fora de la línia de qualsevol pintura del moment, i ell mateix es va adonar que estava perdent el sentit i es va autoingressar a l'Institut Pere Mata de Reus. En el seu xiquet, tres anys. Que vam estar. Que vam estar, senyor. Sí, exacte. Que em refereixo que ella es va adonar que no estava... És curiós, no? És que no donar-se d'això és un problema, esclar. Clar, clar, clar. El que se n'adona és el que és savi. Això ja és el kit. Sí, de donar-se'n ja és la qual de volta de la decoració. És la saviesa, esclar. Molt bé. Sí. Doncs res, preparació o una revisió d'obres que n'hi ha o d'altres venen d'alguna altra col·lecció particular. Però moltes d'elles venen d'un museu d'art... No, del museu d'art Jaume Morera de Lleida. De Lleida. Doncs mira, per on? No ho sabia. Si no, jo tampoc, eh? Sí, perquè aquesta exposició... A Lleida, Lleida. Ara està... Bueno, és que estava al Manac. Què passa? Que acabava... El 20 de març, però la van prorrogar dues setmanes més i llavors la vaig poder anar a veure. però ja està allà el dia 3, dimensi a passat, ja va acabar. Bueno, doncs com a mínim que puguin aquesta col·lecció, aquest espai de Lleida, d'aquest espai a Lleida, on la majoria d'aquestes obres estan allà exposades permanentment. Seguim parlant de Rosa, col·lecció Philips, del Caixa Fòrum. Una mica aquí donaré un recolzament. Tu explica'ns-ho, perquè jo no me'n recomano, no me'n recordo, però ho vull dir que... Sí, no, bueno, és de la Philips Collection, és un senyor nord-americà, ara us diré el nom. Com? Sí, de les bombetes. De les bombetes. Ah, no, no. Està il·luminat, està il·luminat. El d'un camp Phillips, hi ha el d'un camp Phillips, para, i després hi ha el fill, no? Que, bueno, són persones, bueno, són multimilionaris, no? D'allà, de Washington, si no m'equivoco. Sí, però, sí, de Washington. No, més que més escenes, no sé, ara no me'n recordo, si en algun moment amb algun dels pintors que va fer. No, són col·leccionistes de... Però més que res, són col·leccionistes. li agrada l'art. Faran intercanvis. I intenten comprar les peces més significatives o més representatives de cada autor contemporani, no? O més o menys dels segles... Bueno, ja veiem, n'havia una mica de tot, eh? Però igualment, en l'època, ell comprava, el pare, ja comprava coses coetànies i tenia l'ull d'agafar obres com el de Kooning i una sèrie de gent que després ja es revaloritzava moltíssim. Un rotco que ningú l'hagués comprat en aquella època i va dir, compra un rotco i té uns quants rotcos, aquest home. És un home engull. Sí, aquest em penso que en té molts perquè després em penso que va ser el pintor que ell va apostar molt per ell i té, no sé si és fins i tot una sala perquè al principi el museu ho va fer a casa seva mateixa. Bé, clar, és una col·lecció a casa teva, no? Allà en cada sala vas penjant els quadres i les obres, no? Però després va arribar a fer... Sí, no, el preu d'aquestes. Clar. Va arribar a fer tota una sala dedicada a aquest senyor. A més, és molt divertit, les obres més modernes, no? Hi ha gent mirant-se i dic, és allà, les ratlles, jo què sé, taronja i un punt blanc, dius, vale. Sí, sí, és que rotco és molt rotco, no? Sí, és que és molt repetitiu. I això aquí per emplenar una paret, dius. Però bueno, hi ha una mica de representació des del cubisme. Hi ha dos o tres obres a Picasso. És a dir, hi ha un rapàs, diguem, així per sobre, ara que vas tu, Rosa, a comentar. No, no, vés fent, perquè jo d'aquesta me'n recordo. Jo comento, és a dir... Segons que és tan heterogènic aquí, hi ha una mica de tot, clar, és que hi ha una mica de tot, però això no ho trobes, un fil, no? Hi ha una cohesió. Intenta haver-hi un fil que no l'aconsegueix, que és anar des d'Ingres, des d'aquest home, que seria una miqueta la part del romanticisme, fins a modernitat, això de rotco, que és una cosa de l'any 1970, així, i tal, no? Llavors, clar, vol intentar passar per diferents llocs, però clar, com no és una col·lecció sencera, que és un trosset, clar, no s'emportaran el millor. Llavors, que hi ha coses a ell que dius, home, sí, està bé, hi ha uns 6 anys, hi ha una sèrie de coses, hi ha un matís i tal, però... Kandinsky també és normal. Quants demà Kandinsky està bé? Vull dir, és això, és un procés entre el segle XIX i el segle XX, no? És aquesta intencionalitat, no? Que busca ell, clar, la petita banyista de l'Ingres, que hi ha que és al principi, ell és meravellós, per exemple. I l'altre que també hi ha modernitat, hi ha alguna cosa de Picasso que val la pena, l'habitació vermella o blava, la blava és la que sembla que és, i tal. Que té coses de nivell, coses molt bones, no negarem un autorretrat de Cezanne, és molt complicat tenir-lo i és inigualable, vull dir, és impossible pagar diners per allò, és una fortuna. Sí. Vull dir, però hi ha 60 obres, ens quedem en 4 o 5 o 6, no? Vull dir, els dos Picassos que n'hi ha em sembla que val la pena, aquest de la senyora aquesta, que és allà. La dona amb barret verd. Que ja és el principi del cubisme, també, de Picasso. Jo en quedaria amb 10, eh? Permet-me una petita d'allò, li preguntaré al David, i què et sembla a tu la Barta a comprar un quadre d'aquests? No, no, absolut. No, no. De cap manera, no? No, no, és el diner pel diner, ja està. Diner i prou. Vull dir, no hi ha... A l'art queda completament... Si no es gasta el diner, els diners anem a menjar, el ballo. Clar. Per això. Però, bueno, recomanable... Aquesta està fins al 19 de juny, aquesta sí que està a més temps, és al Cosmo... No, perdó, al Caixa Fòrum. Al Caixa Fòrum. A veure, és el que diem, estem necessitats a Barcelona, abans teníem el Thyssen-Bornemizza, que com a mínim teníem cosetes aquí del període dels segles del impressionisme, d'això... Estava aquí, així i tant. El... Això de Pedralbes. El Pedralbes. Sí, sí, sí. Bueno, doncs ja fa... Se va muntar a Madrid. No, però era una part, una part de l'exposició, diguem, de l'obra, i llavors allà es va muntar tot, es va acabar d'ar, s'amplia l'edifici i tal, però aquí hi havia una part, eh? Sí, jo l'havia vist tant quan estava... Sí, hi havia en Van Gogh, i tot això, hi havia una meravella, hi havia unes peces magnífiques. Tenim altres coses. Però, clar, però el problema és que aquí no tenim impressionisme francès i tot això, i quan arriba alguna cosa així hi ha molta expectació, com ha passat amb la col·lecció aquella que vam anar a veure a la Fundació Gòdia, Fundació Mafre, el triomf del color, clar, hi ha Van Goghs, hi ha els goguens, i clar, la gent es va tirar com boja, perquè és que dic això i a França... Clar, però quan has vist, jo què sé, jo sempre ho dic, al Museu d'Orsay, que no hi ha estat en persona... Clar, és que qualsevol altra cosa que vegi ja no hi ha un parell. És impossible. Jo vaig estar una setmana a París, i no, aquest no hi vaig anar. Hòstia, doncs aquest és xulíssim. Doncs a l'Orsay... Com si no hi hagués estat. Vale, vale. Si vaig estar a l'escatacumbes... Jo també. Tu també? 450... Quant és? 450 mil... No, dos milions de morts, no? Però això és a Roma, no? O a París també? A París, a París, a París. A París, acollonants. Acollonants, eh? Vas veure allò de les creus, que feien amb els caps i tal. I el negre de la taula no les veien. El vas veure al negre de la taula, el que jo vaig cridar? Tu vas cridar com una loca? No, home, no, com una loca no. Però vaig girar-me i estava allò així. Uns lluïs blancs, jo, i un sorris. Ho sap, eh? Ho sap, que està a la cantonada, i com és fosc, companys enserronats. Ah, veus això ja? Fins aquí no arribava. Enserronat. Sí. Enserronat. Posaixestes. Agafat allà. Allà, allà. Allà, allà. Què dia la vaig veure, aquesta pel·li? Farem un re, un kit-kat rapidíssim, d'un minutet i mig, per escoltar aquesta cançó de Manolo Tena, i el Jaume ens parlarà dos pel·lis, eh? Vull dir, un pel·li i un documental, una estona que tinc ganes que m'expliqueixo de Cena Llosa, perdó. I escoltarem a Manolo Tena tocant una cançó que es diu Tocar Madera, que és una peça que ell habitualment feia un pop una miqueta molt suau, molt tranquil. A Manolo Tena, qui era aquest? T'he viat ara, eh? David, una mica. A veure, no coneixes a Manolo Tena. Ara, de seguida que sentís la cançó tant de cançó. Potser sí, eh? El reconeixeràs. Clar, és un... A veure, si t'arribava el pop espanyol... Ara em la veu molt trencada. Aquesta jove és una cançó una mica diferent. Si queda la movida madilenya, si queda la movida... Exacte, ho era. Molts. Però aquest no. Després va evolucionar molt i va fer cançons una miqueta molt més conegudes i tal. A les 90 va ser molts, però llavors aquest home va acabar amb les addiccions i se'n va anar a Miami, va acabar de tot i ara doncs ha deixat per culpa d'un càncer, no? Vull dir, però també estava molt tocadet. I en general, jo vaig veure un programa que van fer a la Sexta que es deia Mi Manera, que sortia ell amb uns cantants i tal i estava tocat, tocat, però tocat de tot. Vull dir, havia perdut... Vull dir, físicament el veies que no estava bé i havia patit fins i tot algun problema, algun ictus, una cosa vinculada amb els excessos i estava com, bueno, no era ell, una persona que era molt agradable. Doncs escoltem aquest tocar madera arreu un minutet i tornem de seguida amb el Jaume que ens parla de... Fianen Jose, perdó. Gratero. B堤en Jose. Gratero. Gratero. Gratero. Gratero. Gratero. Gratero. Bona nit Bona nit Mejor no tientes a la suerte Si alguien viste de amarillo Cruza los dedos, sabes cómo te digo Si no es por superstición Puede ser por precaución Pero de todas maneras Tocar madera Tocar madera Tocar madera Tocar madera No és bé? De ritmània Sí, sí, sí, molt bé, molt bé L'únic que et dona molt habitual Era més aviat de guitarreta, més grupet Era més rockero, més popero Però clar, hi ha un moment que va triomfar molt I va fer aquesta línia una mica més funky És molt coneguda Llavors l'altra també era que es deia Sangre Espanyola Que no tenia cap vinculació estranya Vull dir, que amb el nom pot sonar així una miqueta rebomburiant Però no tenia Vull dir, és una persona És un bonícul musical És com tot És una persona molt coneguda Dins de l'àmbit del pop espanyol Si t'agrada aquesta línia Home, jo havia escoltat Rob no, Roger i Roc Esfalto Però és una altra línia Obús i tal Però aquest no ho sento No per dir que s'ha mort Haig de dir que m'agradi Ja, ja, ja Veig que no quedo sol Aquí n'hi ha més gent Ja veixent Molt bé, Jaume 100 anys de perdon 100 anys de perdon Si la pel·lícula tenia el cal per soro Doncs la veritat és que em va sorprendre molt favorablement Vull dir, recordeu que quan parlàvem de la illa Vam dir que era un retrat molt... La mínima Eh? La illa mínima Sí, la isla mínima Que era un retrat molt interessant A part de la fotografia Que també estava molt escaient tot allò Era una qüestió estètica Però que era un retrat molt escaient D'aquesta Espanya, no? Que en definitiva Doncs ens va tocar viure A vosaltres encara no gaire Però d'unidor també ja, no? Jo tenia 10 anyets Sí, per això I llavors, doncs Jo penso que allà hi ha tot un seguit de tòpics Que ens pertanyen com a cultura A Espanya en general Que funcionaven molt bé Doncs aquí És molt més moderna aquesta pel·lícula O sigui, no estem parlant dels anys 60 Sinó que estem parlant Una mica més A València, sí A València, sí A València, quan es va produir aquell atracament Que es va descobrir Tot aquell Tot aquell davassall De diners amagats I persones que havien fet moltes trampes Eh? Que ja no calia ni anar a les illes caimans Sinó que Això no fa poc Això no fa massa No et sabria dir És que no No, no, sí, ho ha No tinc la nota ara Però això Pot fer, què et diré jo Màxim 20 anys Però no No d'allò No t'ho sabria dir ara, eh La veritat En tot cas Miraré d'informar-me I el proper programa En tot cas Ho deixem ben clar La qüestió és que es va produir Aquest atracament I llavors allà Doncs bé Vull dir, esclar Es va organitzar de seguida la policia i tal Però aquest atracament No és només un atracament Sinó que hi ha un munt d'interessos En primer lloc La promotora de l'atracament Doncs és una persona Que té una caixa D'aquestes reservades, no? Que en definitiva Si descobreixen aquella Buah, se'n va tot en l'aire Estem parlant de D'això de partits, eh Vull dir, o sigui De, com es diu De com es pagaven Doncs les despeses dels partits, eh Sí, sí, sí Bé, llavors aquí el que hi ha Doncs és que l'atracament És el que menys Tot i que estem amb ells Amb els atracadors Que són les persones Que ens acompanyen Durant tota l'estona, no? I, bueno Amb un muntatge impressionant Allà no ha faltat Diners de cap mena Precisament Perquè això es pugui fer I al cap i a la fi El que hi ha al darrere Doncs és veure De quina manera Pots arreglar Treure aquesta caixa Però això es complica Precisament perquè és clar Vull dir, jo faig trampa Però jo no sé Si aquest l'ha fet, no? I llavors aquí es destapa Alguna Però impressionant T'asseguro Que és com Per començar Jo penso que començar No perquè tots ho sabem Però per començar A interpretar De la manera Barruera Fins i tot Que s'han produït Un seguit de fets De l'estat espanyol I no estem parlant Només de la dictadura Sinó que Estem parlant ja De la democràcia I el seu muntatge No? Sí A mi em va agradar molt Precisament perquè El que fa és Si allà A l'isla mínima Era el retrat D'un context Històric Concret Exacto Aquí estem parlant D'un altre context Però jo trobo Que el farceix molt bé Que ho explica I que té una coherència Molt gran Quin és el problema Que té Segons el meu criteri Una pel·lícula com aquesta De Daniel Calparsoro Que tal com diuen els crítics Jo no he seguit A la seva filografia Doncs ha millorat molt I penso que és cert Vull dir En la pel·lícula aquesta Tal com ho diuen Doncs encara que jo no recordi Massa bé Si és que ho he vist El que ha fet abans La veritat és que ha millorat I despulla de tot afectisme O sigui que realment T'atrapa la pel·lícula L'acompanyes amb aquesta colla I com que cada vegada Passen coses noves El Calparsoro Eh? Allò de... Havia fet Asfalto Sí Això me'n recordo gaire De la línia No, El Niño El Niño no No és d'ell? No No, no, no Jo us explicaré Una petita impressió Que he tret A partir de llegir Algunes coses Sobre la pel·lícula aquesta Jo el que crec És que Estem acostumats Allò que se'n diu Al cinema El cinema social O el cinema crítica social I tal I això moltes vegades Pot ser documental I pot ser ficció Però és molt fàcil És com que no t'aporta res Sí, sí, no, no t'aporta res Perquè caus en la... En el moment que ja t'has cregut Que ja t'has cregut Que tot és una birria No, per dir-ho d'una manera Doncs aquestes pel·lícules Més aviat que no t'aporten En canvi aquesta sí Aquesta té una construcció Veus com funciona Realment són persones El que fan tot això I unes més llestes que les altres No? Els atracadors Dos més llestos Que aquí és on La cosa té La seva gràcia també, no? A l'alçada D'Oceans Elements Per exemple Que s'obtenen una capacitat I se n'escapen i tot Vull dir que això Tampoc és cap secret Perquè això va ser així, no? Llavors, vull dir Que sí que faig una descoberta Però que en definitiva Doncs... A la fi d'acabes històrica I això pots trobar a qualsevol dia A qualsevol lloc Exacte I a qualsevol amoroteca Em va agradar molt, eh? La veritat Em vaig quedar molt bé Diuen que està molt bé, eh? El Rodrigo aquest té la Serna Que no sé qui és Que és el que fa de cap Del grup aquest Que salten Jo tampoc Vull dir, el paio funciona És uruguaiu I a més li diuen El Uruguaiu No sé No sé si això Vull dir Està interpretant un altre paper Però l'accent, tio És que te'l creus, eh? Vull dir No, no, no Aquest noi és de fora, eh? L'accent És de fora, sí Jo l'he vist en una entrevista Que davant de Telefinko i tal Amb Aguistos Sarr i tal I era... Bueno, argentí Perquè era argentí Clar, uruguai i argentí Són molt semblants Val, sí La veritat és que Que dona Quin muntatge, tu Molt bé Molt bé Si voleu saber-ho Que ha fet el Cal Barçol Passajes, a ciegas Asfalto Guerreros Ausentes Guerreros, sí Invasor I combustión A part d'aquest punt Ah, ah Ha fet bastantes coses Vinculades amb el tema del terrorisme Miniseries, també També coses militars Això em son a mi de... Però jo he vist poc, eh? Salto al vací, vaig veure-la Però jo no sé la que he vist Cap cosa més d'aquest home, eh? No l'he seguit gaire, no? Jaume, ja que estàs parlant Molt bé Que tens a parlar poc avui Sí, no Parlem del Hitchcock i el Trufó Oi, m'ha agradat, també Aquest documental, eh? M'ho he passat molt bé Això ho he vist avui Aquesta tarda Molt bé, molt bé Ja m'ho esperava Perquè tinc una crítica aquí No, aquí no la tinc Però, bueno Vull dir que Ja he estat llegint coses La veritat és que Tothom Avui ja està d'acord Que el senyor Hitchcock És un gran creador, no? Llavors aquest home Quan va néixer el cinema d'autor I això se'n va donar molt El senyor Trufó Doncs va caure en els camblells Perquè és molt fred Molt calculador I encara que això pugui ser cert El que és cert és que és un home Que va inventar Per dir-ho d'una manera Registres cinematogràfics Que després s'han imitat Fins a l'última pregunta Tot això, no? El cinema negre francès Hi ha molta cosa de Trufó Sí, sí, sí El cinema noir Que es diu Això hi ha molt Trufó és Noir Noir Noir Noir Rosa La de francès noir És negre Noir Sí, sí El cinema noir Gran part és ell Sí Doncs aquí Bàsicament Les dues pel·lícules que toca És Vertigen I l'altra Espera't La Noche Americana no Eh? La Noche Americana No Que parles de Hitchcock Sí, de Hitchcock És que és una entrevista Que fa Trufó a Hitchcock Sí Sobre l'entrevista que va fer Trufó a Hitchcock Sí En els anys 60 Que van estar una setmana Que van estar una setmana Allà Doncs hi ha fotografies i tal El realitzador Que ha fet aquesta pel·lícula Que es diu Kane Jones El que fa és fer participar també Realitzadors actuals Martínez Corsés Linklater Fan comentari Vull dir, fan comentari Però molt acurat Sobretot el Martínez Corsés Uau Sí, clar És per escoltar-lo, eh? Cada vegada que parla Tio, omple la pantalla De paraules i de criteri, eh? No fa les pel·lícules que fa perquè sí, eh? No No, no, no Molt Molt bé, molt bé Però molt bé El Linklater també l'he trobat molt interessant Després el West Graven El West El West Graven? No, Graven no Com se diu aquell El Anderson, no? Sí Ah, West Anderson També A mi l'Anderson em cau bé Des que vaig anar a l'Hotel Budapest Se'm va fer gràcia L'altre no Lo de com era jo Del subaquàtic Era aquella cosa L'Aif aquàtic Mira, mira L'Aif aquàtic Em tornava boig, eh? Veient aquella pel·lícula No vaig trencar la tele Perquè Era nova Segueix, segueix Bé, doncs Ens trobem amb això Que a partir d'aquella entrevista Doncs aquest realitzador S'ha inventat Doncs un documental Que no és massa llarg Em sembla que dura No arriba 90 minuts 80 i tants, no? Sí I llavors Hòstia, però és que és impressionant El que pots arribar a prendre de cinema Amb aquest documental, eh? Precisament Per la imatge I com t'ho demostren I després perquè Tot el que aporten Aquests realitzadors Que ho ho sava també Doncs és brillant Vull dir que Que s'explica perfectament És com una lliçó de cinema, tu Saps? Allò La posta en escena De la manera que fa bellugar Ah, Psicosis Perdona Psicosis, d'acord Psicosis i Vertigen Són les dues pel·lícules Que més parla Tant un com l'altre, no? Perquè Psicosis Ells diuen Tant uns realitzadors Com els altres Que psicosis És el trencament Del classicisme Val Esclar que el classicisme Llavors hem de veure Què vol dir Ai, aquest concepte I aquí Que cada vegada més Aquest concepte Es va utilitzar Això mateix I això la veritat És que a mi M'ha entusiasmat Precisament per això Perquè És que És que esclar Vull dir Aquests senyors Parlen Diuen el moment Aquella pel·lícula Va trencar Va trencar Amb el ritme natural Del que representava Allò que s'anomenava El cinema clàssic Clàssic I d'evasió Punt Que era D'on S'alimentava El cinema nord-americà Diu Però allà no Allà el senyor I el senyor Hitchcock Allà va ser categòric I en Vertigen també És que Vertigen És tot un poema És poètic Jo no considero Cinema clàssic És poètic I és més enllà Això És poètic Total També parlen De la narrativa I també parlen De la poètica Què representa Una lliçó De cinema Us la recomano Això ho intentaré Captar-ho Perquè això imagino Que allà està en DVD O encara està en cinemes No està al cinema Això ho han escomenat Ah, vale, perdona A part d'escolta Em he quedat per digonat Això ho podeu veure Aquí en el Verdi Que és el Verdi I un altre No me'n recordo Qui és l'altre Però avui dia Hi ha dos cinemes D'aquests petitons I durarà poc Perquè això no, home Això és Ens queden Ens queden set minutets Rosa, David Heu de parlar de Batman i Superman I de Carol Carol Carol Tres minuts i mitja Home, Carol Jo la recomano moltíssim Vinga, doncs comença És molt maca Molt maca La història d'un amor femení De dues dones que s'enamoren Molt bé Està basada en una novel·la De la Patricia Hitsmith Hitsmith, sí Hitsmith Que es va ser publicada En 1952 Però clar En aquella època No es podia adaptar Perquè és un tema prohibit No? Ella no ho sé Igual sí No ho sé El què? La Patricia Hitsmith És probable Home, ho descriu molt bé L'amor Ho descriu molt bé Segurament seria amb coneixement de causa Sí, sí, sí Doncs està filmada amb una estètica O com si hagués estat una pel·lícula De l'any 52 Però clar, amb la llibertat d'avui dia Clar, clar És precioso el tractament de la llum El vestuari I el Todd Hanks és boníssim Les situacions Les actrius estan genial Una noia jo no l'heia vista abans Que és la Rooney Mare I la Kate Blanches Estat de molt Estat de molt Estat de molt Estat de molt Estat de molt Estat de molt Estat de molt Estat de molt Estat de molt Estat de molt Estat de molt Estat de molt Sí, sí, sí Té un domini El director, sí El Todd Hanks A l'Amèrica D'una època determinada És brutal Aquest també és bestial treballant La interrelació entre els personatges Clar, ella, la Kate Blanches El seu personatge està casada No? No està allà separant Té una nena petita Una mica veus el tant xantatge del marit Perquè no la deixi Sí, sí, sí Veus com han de lluitar Les dues per intentar també Tenir una relació Bueno, d'amagat D'amagat O jo què sé És que no pots Tampoc que la publica És molt interessant És molt interessant D'això és molt agradable Queda una sensació molt maca Molt maca, sí I quan la veieu més Ja comentarem més Perfecte És el que diem És cinema molt modern Molt ben fet Però amb una pàtina de cinema clàssic Exacte Amb una pàtina Total, no? Veus? Veus? Entenem-ho El cinema clàssic Cada vegada més És molt pesat Sí, això cada vegada Queda més clar Escolta Aquí el que cal És posar l'accent Amb allò Que dèiem ara Fa una estona El que passa És que la recreació Que fa aquest realitzador Supera el classicisme Del temps aquell Perquè no és cinema clàssic Realment Estàs imitant el cinema clàssic Perquè ja no existeix Aquest concepte Però encara hi ha així Hi ha gent Que intenta fer O com Clini Pot ser gent Que intenta recrear Aquest cinema clàssic De gran volada Que es feia en aquella època Jo què sé Com el de Vice Cesar Aquesta última Que havien Dels Coen Dels Coen D'aquesta n'hem de parlar Perquè aquesta L'heu dit ja No l'he pot veure encara He mirat altres coses Jo a veure Però no he tingut temps Aparentment és bruixa Sí, sí, sí Jo sí, però em dormia Ja Sí, com has comentat Que et vas quedar Com clissadeta Sí, sí I després Allò que tornes Ah, vale, vinga És que no No vaig acabar d'enganxar No sé Igual quan la torni a veure Però Això és com tot És tornar Recuperar l'en DVD Quan surti en DVD Sí, exacte La recuperes a veure què tal A vegades Una vegada Exacte A vegades Això és el dia És que és Subtil Aquesta pel·lícula És com aquella dels tres germans Que canten O d'aquells El Broder El Broder Sí Té aquell Una mica que se'n va, no? Sí David Tres i mig Per parlar de Batman Ah, bé I Superman Bé I mi prima Ja per mi Home, això és un xou Un terrabastall Jo diria que és una pel·lícula Que és un terrabastall El film S'està a tres quartes parts De film Presentant personatges Donant-li la volta Més cap enllà Aviam, no té el dinamisme Que es pogués veure Per exemple En Los Vengadores El que passa és que Jo crec que per la gent Molt, molt, molt Aficionada als còmics Molt aficionada als còmics Serà un desastre, no? O no? Ja per aquí És un desastre Però té molts Jo com es diu Ja en castellà Guinyos, no? Guinyos, sí Crucades d'ull Crucades d'ull A tota la gent Que és aficionada A aquest món I perquè jo vull llegir Un article Ja Ja hem vist la pel·lícula Perquè si no l'has vist Millor que no Doncs Una vida de clucades d'ull A referències A altres còmics A altres coses A altres personatges Per mi la part més interessant És Quan El Ben Affleck Que fa de Batman Comença a descobrir Que Ni ell Ni el Superman Estan sols Com a superherois Com a superherois I és com una descoberta Dic Ostres Hi ha més gent Com nosaltres Com ell Perquè ell és un humà normal Però Ostres Com si descobrís Els X-Men D'alguna manera I allò que ell tres Està molt ben filmat I molt ben narrat Igual que també Per mi el millor personatge De tots Evidentment no és ni el Superman Ni el Batman Sinó és la Wonder Woman Que està O sigui És un personatge Que Com t'ho diria Que Surt poc Però El saben dosificar De manera que Que dius Hòstia aquesta pala Hòstia no sé què Saps Saps allò Et dona Enriques I quan surt En plena potència Dius Carai Se'ls menja els dos En patates Però Tant el Superman Com el Batman Potser el Batman Aquí Haig de fer Trencar una llança Fora del Batman I parlo així Amb aquest tot Perquè si estigui Escoltant-li La idea d'aquest món És un personatge Un superheroi Diguem-ho així No un superheroi Un heroi Molt més Amb molta més força Però amb força De personatge Sí, sí, sí De personalitat Sí, sí, sí Molt més Més torturat El Superman És un personatge Diguem-ho així Més planer Més com el que és Realment Que és un Un pallo de camp No, no No li busquis més subtilitats És el que hi ha Un pallo, un rat Un est No fa mai mal a ningú I ja està I l'altre és un torturat És pla com una paret I aquí diu És que el Batman és un feixista Hola Hòstia, tio Potser és molt gros Això que estàs dient Home, i tant que sí, no? No, no Hi ha agafaderes Per poder comentar això Per buscar una miqueta Però jo crec que va més enllà No el veig No hem de quedar Que actui com un faixenda Ni molt menys És un pallo que diu Igual que aquest home ens està ajudant Un dia se li pot girar la truita I pot anar la contra Millor que estem preparats Per poder-lo eliminar Perquè és que és tan poderós Això qualsevol supereroi Se'ns elimina Se'ns menja Però amb patates I jo seré jo Qui sigui l'encarregat De carregar-me'l I després se n'adona Diguem-ho així Ja veureu Si l'aneu a veure Ja veureu Molt bé Molt bé No res Ens queden res Deu segundets Per dir adeu, eh Adéu Adéu Adéu Adéu Adéu Adéu Adéu Adéu Adéu Adéu Adéu Adéu Adéu Adéu Adéu Adéu Adéu Adéu Adéu Adéu Adéu Adéu Adéu Adéu Adéu Adéu Adéu Adéu Adéu Adéu Adéu Adéu Adéu Adéu Adéu Adéu Adéu Adéu Adéu Adéu Adéu Adéu Adéu Adéu Adéu Adéu Adéu Adéu Adéiu Adéu Adéu