De Montserrat Roig a Mr. Turner: teatre a Igualada amb Momo, cinema amb Convicto, El nen de la bicicleta i Mortadelo y Filemón

la ràdio de Sant Just. Ràdio d'Esfer. Doncs comencem un dia més una edició del Babilònia aquí a Ràdio Desvern amb, com sempre, els nostres companys, la Rosa Alcalá, què tal? Hola, bona tarda, molt bé. Com estem? D'estiu, ja estem d'estiu. Ja primavera, estiu, sí, ja pràcticament anem en línia. Molt bé. El Jaume Vidal... Amb línia de calor ja. Amb línia de calor. Gràcies. I el David ja traient foc, no? Bona tarda, sí, ja fa calor. I jo que estic aquí dic... El Xesco Ramos aquí dins, aquesta peixera, aquí ja començarà a pujar, però jo tinc aire acondicionat. Ah, té el comandament. Jo tinc The Power, no? Però com és això? Home, no sé a qui quimana. No, me l'acabo de trobar. Ni sabia que estava. Per casualitat, saps? Aquestes coincidències que estava allà, totes papers... Però pot ser que aquest també? Sí, no? A distància? Sí. Si vol! Sí, si vol! Si vull! Bueno, com us deia, la setmana passada, el programa, allà es diu, ara es diu Ja Txesquilònia. No, bueno, seguim sent el Babilònia, com sempre. I el que farem serà començar amb la Rosa, que es parlarà d'un llibre de la Montserrat Roig, que es diu Ramon Adeu. El Jaume, que està molt teatral, que s'ha vist dues obres de teatre. El festival de teatre allà a Igualada, els darrers dies de setmana ha estat molt bé. Clar que sí, aprofita la prova de teatre, que s'ha de veure molt de teatre. Va veure Momo, del Michael Ende, el mateix que feia la Història interminable, i una altra peça que es diu una representació de circ de la companyia Jordi i Vidal, que no té res a veure amb la seva família. Almenys jo no el vaig reconèixer com a familiar. Al món del cinema el David ens parlarà de Convicto. Jo us parlaré d'una obra magnífica que es diu Mr. Turner, que sé que el Jaume ha pogut veure. de l'has vist, Mister Turner, del Mike Leif, aquella del pintor. La Rosa s'ha anat al Palau Macalla amb aquella mena de cicle. Encara ens ho tornaran a explicar amb el treball de la Rosa, que ens en recordem, que és un cicle que s'ha de veure. El nen de la bicicleta. I jo us parlaré, al final, de tres pel·lícules, quina més curiosa, si hi ha temps i si no, doncs dona igual. Parlaré de Mortadelo y Filemón contra Jimmy el Cachondo, de Javier Féser, que m'ho vas passar en gran, veient aquesta pel·lícula, va ser una de les guanyadores dels Goya, de les millors pel·lícules d'animació, i després he recuperat un parell de pel·lícules del 94, una que es deia Fel Pudo Maldito, si us sona. Em sona molt el títol, però no me'n recordo de què anava. Jo l'he vist, però no me'n recordo. L'he vist, però no me'n recordo. L'he vist, però no me'n recordo. una visió. I també s'hi dona temps parlant d'una pel·lícula molt rara, d'any 94, una pel·lícula experimental que es deia Poison, del tot Haynes, que també l'he recuperat. Totes tres les conec. Fantàstic. Són tres pel·lícules, dues o set últimes, que si anem bé de temps ho comentem i si no, doncs no passa res. Molt bé, doncs Rosa, Ramona, adeu. Adeu i hola, per començar. Jo n'hi dono, el títol és una de les novel·les que va fer la Montserrat Roig. Aquesta en concret la va fer durant l'any 1970 i 72, o sigui, abans del que seria la transició democràtica. Ella ja era tot un personatge literari, era molt jove, recordo que ella va morir també molt jove. I les novel·les, tot el que ella va escriure, novel·les i assajos, ho va fer també amb molta joventut. No sé si tenia vint-i pocs, vint-i dos, vint-i tres, vint-i cinc, els trenta pocs que va morir. No, quaranta i algú. O quaranta i algú era ja. Ara és que no he tornat a buscar l'edat concreta de l'edat. Em sembla el cre de la Quinta del Jaume, més o menys. Potser un pèl més jove, però... La Montserrat Roig. Home, no, era més jove. Però no molt més, tampoc. 4 o 5 anys més jove. No, sí, ara tindria més o menys. Ara tindria 60 anys, sí. Sí, si va morir 82 i en tenia 40 i algú... Jo sempre l'havia fet bastant més jove. No, bueno, una mica més, però no massa. Aquesta novel·la és molt interessant. La tècnica narrativa és molt trencadora per a l'època. amb aquella forma literària i de forma narrativa, fins i tot a nivell gràfic de com s'escrivia, amb els seus guions. Si era un diàleg, per exemple, havies de posar els teus guions, que quedés molt clar. Quan parla cada persona seria més ben identificat. Ella no, ella fa com una barrejada. T'està explicant i de fet et costa una miqueta seguir fins que te n'adones ja de què va seguir al principi el fill. de la novel·la, de l'argument que ella està explicant, perquè està explicant la història de tres dones. Tres dones de la mateixa família, són tres generacions de la mateixa família, que totes tres es diuen Ramona. El que passa és que agafen el diminutiu de Mundeta. A la seva família a sobre es diu Amundeta, i sempre parlen d'Amundeta, i a vegades no se'ls ve de quina Amundeta està parlant. Però és àvia mare i filla? Exacte, sí, sí, sí, àvia mare i filla. La història comença que és la... la suposa que és la... la mare, la que està buscant a la... bueno, durant un desbombardeig a Barcelona, durant la guerra civil, està buscant el seu marit entre les escombros. Sí, sí, sí, a les escombros. i no el troba. Va recorrent Barcelona, veus com està Barcelona destruïda, vas veient els personatges amb qui es troba. Un senyor molt gran, per exemple, que va a un hospital a buscar-lo, el seu marit. I es troba amb un senyor gran i es parla amb ell i resulta que és un anarquista de la FAES i gent diversa, gent diferent. I llavors, acaba i comença així. Amb aquesta història de que ella està buscant el marit allà durant aquest bombardeig. I llavors durant tota la novel·la el que és és la història, una miqueta com un feedback, la història de la seva àvia, però en aquest cas seria la mare, però també van explicant la història de la filla. Veus que l'àvia era una senyora que venia de l'aristocràcia i tenien diners, el seu maritès dedicava negocis. i tenien diners i anaven al Liceu i anaven a dinar al restaurant Als Suïs i un nivell de vida impressionant. Al Bilbao, anaven al Liceu, tenien el palco. Després ja començaven a anar a l'Apollo també. a Raquel Mayer i aquestes coses. Els complets o d'això? Els complets, van passar d'anàlisi seu, de sentir Wagner a sentir Raquel Mayer. Que maco, aquests canvis són genials, a mi m'agrada molt això. Fa un retrat molt fresc de la Barcelona, de l'evolució que anava fent Barcelona a finals del segle. Comença a ser-hi 1.800 finals i principis, 1901-1919, en aquest canvi de segle. I està molt bé. També la relació entre l'àvia i l'avi, la relació entre dona i home, entre esposos també. Com vivia en Parchevera, no hi havia passió. Sí que s'hi enamoraven. Era molt de poema, però la veritat tu aquí no hi havia passió ni àvia. Sí, això m'ho explica. És com un retret que li fa. Però després arriba a la nit a anir a la habitació i tances el llum i un petonet i gràcies. I és curiós com evoluciona. Després la senyora aquesta, la segona que també diu mundeta, és diferent ella ja. I allà sí que el seu marit al final té una història que s'acaba suïcidant i tal. I després ella sí que té una altra parella. Ja veus una altra evolució també. Tot el tema, per exemple, de les tramvies, que com Barcelona es va modernitzant també. De fet és un retrat costumista de l'època de la ciutat de Barcelona. I ja l'última de la saga és la Mundeta, que ja és una noia de l'edat de la mateixa escriptora. És una noia que va a la universitat, que participa en les assemblees, que és superactiva, que ja té un noi, un xicot, el tema de l'amor lliure, totes aquestes històries. Queria una diferència amb l'àvia, per exemple. Per exemple, la viva en tot el tema de les vagues estudiantils, quan van tancar, per ordre del govern van tancar la Universitat de Madrid, aquí també tot això com es va viure aquí a Barcelona, ella com que estava a la universitat doncs també va viure molt, va haver un temps que també va intentar amagar una miqueta perquè potser també la podíem buscar. I una miqueta és això, no? L'evolució de Barcelona ja veus també a l'època ja moderna, no? Això del 1900 ja, 70, com és tot tan diferent, no? I bueno, també, molt, el que sí que trobo també és molt la reivindicació del català i del fet d'escriure en català. S'enriu una miqueta dels poemes que feia el Francisco, que els feia així en plans jocs orals, així, però en plans castellà encara. I en canvi després ja la seva mare, quan... Coneix un altre senyor, un estudiant que s'enamora d'ella. De fet, arriba a tenir a fer adulteri. I veu com aquest noi ja li escriu en català. I així ja quan diu que se n'adona de la importància de poder expressar-te amb la teva pròpia llengua, perquè sona molt diferent i realment té sentiment i te n'anteres i realment d'això sí que t'arriba. I bueno, llavors també recorda una miqueta el tema de Maram Bovary, la novel·la de Maram Bovary, de la regenta, una miqueta d'Alterin també. És un retrat de Barcelona, diràs, diràs, perdons. No, no, sí, és això, que té una miqueta d'aquesta tradició, de dones una miqueta rebels a la seva època que no es conformaven amb la situació social i familiar que els havia trucat viure, però sobretot a nivells socials, pobres, és que no feien res, portaven una vida superavorrida, superavorrida, i a més sempre amb la religió catòlica, amb tota la repressió que això suposa a nivell moral, a nivells de comportaments, a nivells que no podies fer res, que sempre... I el fet d'haver de preparar-te a allò que feien les dones, a aprendre a cosir, a brudar... Bueno, s'havia fet totes punts de brudat. Sos labores. Sí, al Servició Social. Tenien altres noms, fins que va... És el que havies de saber fer per poder trobar un marit i casar-te. És el que li deien l'àvia i la mare amb la jove. Ni pensament, ni marit, ni marit, ni nòvio, ni ni idea. I només estàs allà a la universitat i què et passa? Que has canviat molt. Com caia a Mallorca una mica. És que l'esperança de vida era molt més baixa. Els 20 havies de casar tenir fills perquè l'esperança de vida era menor que la que tenim lògicament ara. Si parlem del principi de segle XX, lògicament. De l'any 46 és la Montserrat Roig. Va morir el 91, 45 anys. Havia fet moltíssima cosa, molt interessant. És una figura cap d'ale de la literatura catalana. A mi ara que acabes de dir això de parlar en català i tal, he trobat una notícia que diu que el festival Pau Casals reproduirà el concert que el músic va oferir fa 100 anys. Aquell famós concert que va dir jo soc d'un petit país. No, no fa 100 anys. No, no, no. Això va ser a l'ONU, no? A l'ONU l'any 66. 66, no tant. Per tant, 100 anys potser no tant. Doncs aquí el que diu diu l'Israelià. A Mid-Pedal repetirà el concert que Pau Casals va oferir a Baltimore amb el mateix violoncel, el mateix que va utilitzar el senyor Pau Casals. El festival tindrà lloc de l'11 de juliol al 22 d'agost. Jo entenc això de tota manera. Posa cent anys. A lo millor és un altre concert que l'ha fet molt famosa. És un altre concert. Segur, segur. A Baltimore. A qui es devien estirar els cabells quan el tio devia soltar això? I tant. Mare meva, clar que sí. Encara que els últims anys, als 70, la cosa es va una mica flexibilitzar. Jo vaig anar a l'aeroport, quan va venir el teut, Amb el col·legi va organitzar una autocar i vam anar. Aquestes coses no es fan avui en dia em sembla. Bé, una cosa que no he explicat és que és molt tonta. Estem escoltant de fons el Robert Smith, que és el cantant de The Cure. És un grup mític que m'agrada moltíssim dels anys vuitanta, i aquest senyor que era el més modern que ja té 56 anys. No sé si encara portarà aquests cabells crepats, aquelles ungles pintades negres, aquests llavis pintats de vermell que portava. Era molt gòtic, era molt gòtic, però molt curiós. I si no ho porta ho portarà d'una altra manera. Exacte, però genial. És que sona molt bé això. És una línia més fosca, però sona molt bé, són molt bons. Un sonític. Sí, és molt ben fet. I després, al mig programet, escoltarem una dona que sovint serà a tothom, que és l'Ina Simone, que fa 12 anys que ens va deixar, que va morir, i ens cantarà allò del My baby just cares for me, que és preciós, escoltarem com a meitat. Però ara, el jamu es parlarà de teatre. Durant una estoneta parlem d'això del Momo i de la representació de Cirque. Sí, com sabeu, la major part de persones ho saben perquè això ha estat publicitat per tot arreu, doncs a Igualada aquesta última setmana, em sembla que a partir de dijous fins... fins al diumenge, doncs hi ha hagut un festival de teatre. I llavors això vol dir que hi havia un munt de companyies que actuaven i també activitats pel carrer, amb bestioles d'aquestes grosses i tal. Total, que la ciutat estava aixecadíssima diumenge quan vaig arribar allà i lògicament vaig dir a veure què puc anar a veure. I la veritat és que em va interessar molt tant una obra com l'altra. La primera és aquesta que deies tu del senyor Vidal. Que es veia una representació de circ, no? Sí, companyia Jordi L. Vidal. Ah, L. Vidal. I a més a més es diu en Ops. I en definitiva presenten una obra que té tant de... de circ com d'això de contingut crític. En definitiva l'obra comença amb dos països amb un sac així de gros de diners i que estan fumant puros i tal, doncs satisfets d'haver aconseguit. Ves a saber com. No sé què ens segueix treballant, això t'ho asseguro jo que no. Treballant honestament no et fas ric. I llavors els veus satisfets. Mira el rato, mira el rato. Es desenvolupa amb ells allò que se'n diu, a veure si puc quedar-me amb l'altre i tot. De les dues bosses, una per cada una, a veure si es pot quedar. I a partir d'aquí, números de circ estan prou ben pensats perquè pràcticament només disposen d'aquests dos sacs que són goma inflada, lògicament. I llavors a partir d'aquí hi ha moltes més coses, com es van desinflar els sacs sense adonar-se. I ja dic que és una, no sé, va ser una obra que la vaig trobar molt interessant i molt divertida. I en quant a l'altra, L'altre és això que deies tu, el Momo, que és aquesta obra, una adaptació lliure, molt lliure del d'això de la novel·la Michael Ende. Com està presentat? És tan elemental com que tres personatges que viuen en un jardí botànic abandonat ens esperen per explicar-nos una història, la història de la nena Momo. Momo poseeix la meravellosa qualitat de saber escoltar els altres i desitja ajudar-los a humanitzar la seva vida, sobretot quan els homes grisos decideixen apoderar-se d'un dels vents més preuats que poseeixen les persones al seu temps. El que em va agradar és que fossin els homes de gris, no? S'identifiquen moltes coses. És que ara ja tenia una segona intenció Michael Ende amb aquesta peça. Jo vaig llegir la novel·la, que seria en l'any 1985. És una novel·la meravellosa. És meravellosa, és deliciosa. Deliciosa. És tendra. És abans que la història intermenable. I de fet és qui li va donar més coneixement al Michael Ende. I és de debò que és deliciós, és molt recomanable. Que és per relegir, disfrutar i odiar. És petitoneta, no és gaire gruixuda, oi que sí? És superagradable de llegir. Bé, la qüestió és que la representació teatral, que val a dir que no era pas amb un escenari ni tot, sinó que era fins i tot amb un porxo, o sigui, un d'aquests llocs que els han adaptat per al festival aquest, I llavors al vell mig hi havia aquest jardí botànic, per dir d'una manera, no? I tenia diferents sortides i entrades i els tres personatges que són els que actuen, que són els bàsics de l'obra, doncs es van trobant amb les diferents... Però home, era com si fos al carrer en una plaça. Era dins un porxo. Ah, dins un porxo. És aquell lloc on en les cases peials i les cases de pagès s'hi guardava el carro i el burro. És que pensava en un porxo, diguem, d'una plaça o alguna cosa, sinó que era a l'interior d'una gran casa. L'interior d'una gran casa. Que pel cert ens van dir que és molt fosc això. Hi havia unes llumetes que no eren espelma. Si vam arribar no vam veure res, però fins al final era autènticament un porxo. Allà segur que hi havia hagut carros i la porta era la mateixa. Aquestes portes tenien una porta més petita. Per aquesta porta petita vam entrar fins que ens situàvem al lloc. L'experiència va ser molt interessant, és aquesta novetat i ho vam fer molt bé, ho explicaven molt bé. La poètica que utilitzen és, jo penso que es correspon perfectament a una obra com la que jo ignorava això, però ara ja veus, vas a veure una cosa i després t'enriqueixes a partir dels que ja la saben, aquesta cosa, esclar. I bé, molt bé, perfecte. A mi m'agradaria veure aquesta obra de teatre, ja estem aquí, és una cosa puntual. A mi també. Però potser, si em permets Jaume, veig que això ho fan, diu, la producció és de la companyia de teatre Anna Roca. Hi ha una pàgina web que és les2bdobles, AnnaRoca.com. Igual aquí podem mirar una miqueta quin itinerari faran o quins bolos o per on poden actuar aquesta gent. Aquest festival, precisament per si alguna cosa serveix, és una mostra. És una mostra perquè els contractin i es porten. I la llista era interminable d'actuacions que hi havia. Després, l'altra cosa que tinc molt interessant també és l'exposició d'aquí a Can Gine està, que porta per títol Inveí, i que en definitiva estarà del 16 d'abril, va començar el 16 d'abril, i estarà fins al 26 de maig. Bé, és una exposició de diferents autors, a mi ja 3 o 4 quadres m'han agradat moltíssim, i llavors hi ha altres coses que venen, però moltíssim. El vaig trobar una finesa extraordinària. Suposo que tu el pots haver vist. No he tingut temps perquè quan vaig voler no vaig poder, però ara t'explico una miqueta. I llavors el que també és interessant, perquè com que són de molts autors d'aquí Sant Just, Paral·lelament hi ha un apartat que és aquell punt interior que alguna vegada que hem vist alguna exposició tu i jo també l'hem detectat. Allà es anava fent com una exhibició filmada, en aquest cas, de tot un seguit d'obres que ja no només s'exposen aquí a Can Ginestar sinó que són exposicions que s'han fet a diferents punts d'aquí a Sant Just d'Esver. Bé, bé, vaig passar ben bé mitja hora, tres quarts gaudint de la sensibilitat dels creadors i també d'aquesta informació tan interessant, encara que sigui fílmica, que em va semblar molt interessant. Igualment, si us heu fixat, quan arriveu per Can Ginestar, per la part principal, hi ha també altres tipus d'escultures i instal·lacions que estan col·locades per diferents punts del jardí i encara que s'han de col·locar més coses, hi ha unes roques a la entrada i tal, I això és el que diem. Es vol fer una mena d'envai, és a dir, omplir de bat a bat el que seria canginestar. I es vol fer justament el dia de Sant Jordi. És a dir, es vol intentar que demà o quan celebri l'equip que es celebra un altre dia, que no és el dia concret, volen omplir canginestar. És una mica aquesta sensació d'art i de persones. I aquí col·laboren, evidentment, els professors, gran part dels professors que pertanyen al taller dels plàstiques, la Puri Martín, la Carme Malaret, la Genira Romero... Hi ha una sèrie de gent que són, si no m'equivoco, el gran part, i a part d'això la Dolors Montserrat... Hi ha una sèrie de gent que treballa amb aquesta línia per crear aquesta mena d'intensió de donar a conèixer l'art als Sant Justencs d'una forma molt més clara i molt més directa. Bé, a partir d'aquí, el que s'intenta és que s'ompli. Can Gina està amb gent. I no concretament demà, que és el dia de Sant Jordi. No, exacte, constantment. Però em sembla que hi ha un dia, ja us ho diré bé la setmana que ve, però ho he de preguntar, que volen intentar omplir la màxima possible. Era una cosa així com Can Gina està a vessar o Can Gina està... L'iniciativa. L'iniciativa com a tal. Farem ara un petit KitKat i escoltarem l'Anina Romero Navadera, l'Anina Simone. Janida, si m'estàs escoltant, perquè és molt maca. Doncs l'Anina Simone amb aquest tema, que és My Baby Just Cares For Me. My baby don't care for shows My baby don't care for clothes My baby just cares for me My baby don't care for cars and races My baby don't care for A high-tone places Liz Taylor is not his style And even Lana Turner's smile Is something he can't see My baby don't care Who knows it My baby just cares My baby don't care for shows And he don't even care for clothes My baby just cares for me I wonder what's wrong with baby My baby just can't Just as his clothes fall My baby just cares for me Nos he tingut Alina Simone, que era peculiar aquesta senyora, que realment, a veure, és el que diem, no? Vull dir, quan cantava, no és que tingués una magnífica vocalització, ni dicció, ni era una gran cantant, però tenia una veu peculiar, no? I, vull dir, perquè era veu trencada. Aló Tom Waits. Sí, sí, Aló Tom Waits, una persona molt educada vocalment parlant, però tenia molt d'encant, com la Billie Holiday, que tenia una veu trencada. Bueno, en aquest cas no sé si hi havia... Bueno, Tom Waits potser m'ha exagerat. No, bueno no. Però jo no es veu. Però també sé una sèrie de cantants que hi havia una sèrie d'addiccions al darrere. Amb aquesta nena Simona no, però que hi ha altres que sí, però aquest és una veu peculiar i que realment ens va marcar molt la història del blues i del jazz. David, Convicto, Jaume, digues. Jaume, un moment, jo ja me n'aniré, com aniré a començar el programa, i bé, que us vagi molt bé tot plegat. I ens veiem la setmana que ve. Vinga, ens veiem. Patonets. Acabes de fer un petonet ara, s'acaba de sentir. Això és a la ràdio indirecta, no? Ara veurem com fa un petó el David al Jaume, i ara tancarà la porta. Bum, el petassol. Això és la ràdio indirecta. Exacte, sí, sí, aquí ja no. Ara esperem que no vingui aquí a la peixera, i no sé, i que em faci algo raro. No, home, no. És broma. David, com Víctor? Doncs sí, és el director David Mackenzie. Sí. I és aquest senyor. Bueno... És un realitzador anglès. Sí. L'han fet unes quantes. A més el Convicto és del 2003 i s'ha estrenat ara aquest any. Ja potser, ja potser, que passi això. N'ha estrenat per exemple, us dic algunes d'aquest realitzador, jo no n'he vist cap. Perfect Sense, Rock'n'Roll, American Playboy, Mr. Foe... No. Obsessió Young Adam i The Last Great Wilderness. El John Adams sí. Aquesta no? És de l'Igua McGregor i la Tilda Swinton, per exemple. Aquesta de John Adams. Sí. Young, Young, Young Adam. Ah, doncs no, llavors no. Obsession és de la Natasha Richardson i la Ian McKellen, per exemple. A mi això em sona. Mr. Foe surt el Jamie Bell i el Sofia Maels. I, per exemple, American Playboy, El Ashton Katcher i l'Anne Hedges. Ni idea. Són coneguts, Perfect Sense també. Són coneguts ells, però no penso que els pel·lícules a mi no em sonen de res. No, no, no. Com Víctor els actors jo no els conec. Deuen ser molt coneguts a l'àmbit anglès. American Playboy és més coneguda, no? No sé, broma. Me he quedat amb el títol. Sí, sí, sí. Els actors són un tal Jack O'Connell, Ben Mendelsohn, Rupert Frank... Jo no els conec. Són un cert conegut dintre de la ciència anglès. Segur, segur, però no... El film és prou interessant. A veure, és un pel·líc, un film rodor-rodor. Però té la seva mala bava perquè mostra que és una presó... Tu ets un pres allà dintre. I centrat en la figura d'un nouvingut, en aquest cas noi de 19 anys, que es pot dir que és el primer cop a la presó. Fins als 18 estàs al reformatori. I és un paio que dius es nota que ha estat el reformatori perquè ja se les sap totes. O sigui, el tio sap, ja només començar ja marca territori perquè, clar, sap a on va varar, no? I allà, si no marques territori, se't menja. O et menges o menges o se't mengen. De viu en viu. I, al principi, i clar, ja muntar un sidral de calample i ja n'estan. I què passa? Que és, a dintre de la presó, Diguem-ho així, tothom voreja la línia de la delinqüència, però inclòs els vigilants. Llavors, és un món a part. Allà no es regna la democràcia, no es regna la llei, no es regna la justícia. Res de tot això. La justícia és la de la pròpia manera. Evidentment. Inclus la dels vigilants. Allà es compren aquests vigilants o no? Sí, hi ha un marcadet. Diguem-ho així que hi ha un... Destaques sobretot el fet que hi ha un pacte entre l'Alcaida i un pres de màxima influència. Aquest pres marca les pautes i procura gràcies als favors o als sotamans de l'alcaïda, que la presó estigui tranquil·la. I a partir d'aquí es basa, es recolza, sobretot amb un individu que és l'executor. No és que hagi d'assassinar ningú, però és el que si algú es desmadre el posa a ratllar. Evidentment, amb mètodes carcelàries. Amb això ja ens entenem. I què passa? Doncs que hi ha una relació entre aquest personatge i el nou vingut, que resulta que són pare i fill. Ostres! Es troben pare i fill dins de la persona. I a partir que el xaval li doni que aquest l'ha de posar en verea, que ens està desmadrant el cotarro. I bueno, el film intenta, no crec que aprofundeixi massa, però té una idea, S'aguanta la pel·lícula? Sí, no és massa llarga. No és un film llarg. No és la típica pel·lícula de duelo final. Sí que hi ha un clímax final, però potser és el més poc trobat i creïble del film. Grinyola una mica. És molt interessant, per exemple, hi ha un grup de sociabilitat entre els presos i un individu que sense cap remuneració dedica el seu temps a crear aquest grup. i fer que els presos puguin expressar el seu neguit sense haver d'emprenyar la violència. La línia que separa, jo expreso el que vull i acte seguit em desbordo i em plou la violència és molt fina. i el que intenta aquest individu és que es puguin expressar, que traguin tot el seu neguit, perquè pensa que ells estan tancats en una presó que només veuen la llum elèctrica. No surten a la pati, però una hora al dia, però la resta del dia és tota llum elèctrica. Això carrega molt la gent. I doncs, ells han de saber expressar-se, han de saber dir el que volen dir, però sense arribar al punt que ells no ho controlen, molts d'ells, d'acte seguit en ple de la violència. Sobretot aquest xaval jove. És incapaç de dir Em trobo fatal sense agafar algú i atonyinar-lo. Aquest grup treballa això. El que passa és que hi ha un conflicte molt gros amb l'establiment de la presó. i a partir d'aquí veieu el film. El film no és un film burro, té moltes mancatxes. Jo no tenia dubtes amb aquesta pel·lícula. El vaig veure doblat i el doblat se'n grinyola molt. L'ús seu potser és veure-lo en versió original. Però hi vols dir que aquesta pel·lícula està en versió original? Sí, crec que sí. Et refereixo al cinema actualment? No ho sé. Jo la vaig veure en versió doblada. No ho he vist. Intentem arreglar-la en versió original, a veure si millora una mica. És una pel·lícula que si es pot aguantar prou bé, ja està. Jo he vist una obra mestra, com el Mr. Turner, famós. Això és un peliculó com la copa d'un pi. Per la gent que estigui una mica despistadeta, el senyor Turner és el pintor Josef Maylor, no, Josef William Maylor Turner, que és un pintor paisatxista. Competència directa amb John Constable, que és l'altre que sempre estava a Pica Baralla. que era tipo Mozart Salieri o què? Més o menys. Però estem parlant d'un personatge excèntric, diferent, un personatge curiós, a més al paper que fa el Timo Tiespol, que és un tio conegut. El de Segrets i Mentides. No oblidem que la pel·lícula és de Mike Leith, el que va fer els Segrets i Mentides, el mateix director. Sí, sí, sí, l'actor és el mateix. És el mateix, no? Aquell home agressonet, així, amb aquella cara, exacte, però en aquest cas va tot peladet, sense barba, però en canvi és l'extrem, no? Absolutament, de com un cos, no? És com un, potser una persona, absolutament... Jo no me l'imaginava tant quan estudies aquest personatge a nivell purament geogràfic. Era tan exagerat aquesta forma d'actuar i de ser, perquè és una mena de ser primitiu, amb una sensibilitat especial, que no para de fer... constantment, que estigués disconforma amb el món, sempre malhumorat, encara que tenia un sentit de l'humor molt salvatge, quan el deixava anar deies, ja s'ha quedat tranquil. Físicament és una persona grasa, camina, va embolejant-se com si fos que era bé, una cosa com un personatge molt peculiar. I llavors era curiós que tenia Curiós, em refereixo que tenia un cert èxit amb les dones. És curiós perquè ell, sent una personatge bastant desagradable, ell... Bueno, això és com el Jean-Paul Sartre, que era un seductor. Era més lleig que pagar una mare. La seva servanta, que era servanta Tela, jo tampoc ho sabia, aquest personatge està enamorada fins a les tranques d'ell absolutament. I ell no li fa ni cas. Sí que li fa cas. li fa cas quan li interessa a ell. I llavors això és una miqueta pervers, perquè quan ell no aguanta més, l'agafa, fan l'amor durant 30 segons i cadascú pel seu costat. Llavors és com una mena d'amor... Sí, sí, sí. És una cosa absolutament que jo tampoc sabia si és novel·lesc, si això és cinematogràfic, perquè jo tenia ni una referència. No, jo crec que és molt seriós amb això. Per l'altra banda, a part d'aquestes coses que són com frusleries, que es diria en castellà, amb l'element que dius a part aquesta potser més bruta de la biografia, per dir-ho d'aquesta manera, o com vulguis dir la paraula, o potser més anecdòtica d'una manera... o posar-lo una mica de salsa picant a la història. Llavors hi ha tota una història molt ben organitzada. L'únic que em va xocar amb un principi és que és una pel·lícula molt brillant, però en canvi no. Segueix sent la típica pel·lícula de la forma d'impregnar la pel·lícula de Mike Leif, amb uns tons marronosos, uns tons que li donen un plus com d'antiguitat a l'efecte visual. I això trenca també la lluminositat, potser, d'aquests quadres que són presents, però que tenen importància, No es basa en la obra, sinó en la figura d'ell. Llavors sí que es veuen, veus vapor, ferrocarril, vapor, humo, que és molt coneguda, que és un tren que va per allà. O que hi ha de Venècia, no? De Venècia? No en té una, de Venècia? No, no. És una d'una ona. Sí, el gol ja vaig confós. Exacte, Turner comença a fer obres molt normals i acaba sent un hipermodern de l'època, però era un acadèmic. Això és segle XIX? Això estem parlant del segle XIX, estem parlant de la meitat del segle XIX, aproximadament. Era acadèmic. És molt bo perquè l'escena del Saló de l'Acadèmia, és a dir, l'Acadèmia era una mena de lloc on estaven tots els que estudiaven arquitectura, escultura i pintura d'aquella època, I llavors era al voltant de tota Europa, hi havia l'Academia Francesa, l'Anglès, la Catalana que era la Lloja, l'Espanyola que era la de Sant Fernando, tot això era el lloc on s'aprenia. I llavors hi havia un espai que es deia el Saló, que és on cada any els alumnes presentaven les seves peces, però no només els alumnes, sinó també els acadèmics i també aquella gent que ja havia estudiat. que es col·locaven segons la reputació. És a dir, a la primera i segona filera, com era una mena de sala totalment carregada de quadres, primer i segon nivell eren els reputats i coneguts i a dalt, on es veia pitjor, eren els nous, els nouvinguts. Encara que aquelles obres que eren mig refusades estaven a la bancambra. Era com amb un costat, i és molt bo perquè s'explica perfectament aquesta situació, que és molt curiosa. I com ell improvisa, i com cada vegada es torna més excèntric, i bé com pinta fent escopinades... Agafa en el moment, fa una textura i soluciona l'escopinada. Exacte, i és una gran modernitat, és part de l'Eisabel I, l'anglès, de l'època isabelina, no, Victòria, la reina Victòria, perdó, ara m'he confós. Sí, sí, sí, per això, jo estava pensant això. I la veus per allà com diu, oh, este cuadro es de Turner, ¿verdad? Ese hombre que suele ver las cosas amarillas. I l'altre està al darrere, allà, escoltant-lo, i fa... A mi me la foto aquesta. És una obra, i et dic, molt peculiar, molt curiosa. es veuen coses molt típiques com quan ell fa un quadre que és increïble, que és absolutament una mena de combinació de l'atmosfera amb el mar, perquè feia moltes marines, amb una tempesta perquè ell es fa enganxar amb el màstil per veure-ho i pateix una tempesta bestial allà i com va en malalteix, però llavors ell veu estar dins de la tempesta i per tant ell el que fa és representar Aquesta sensació de no veure res, d'una atmosfera bestiala de la seva visió. Per tant, són sensacions. És un tio que s'adavanta moltíssim als impressionistes. Per tant, és el gran primer impressionista... No estava a l'hora de la seva obra a la seva època, no? No, sí, sí, sí, sí. Sí? Sí senyor. És curiós. Sí, és a dir, al principi no gaire, però quan ja enganxa la seva biografia és quan ja té una edat. És quan viu amb el seu pare, no estem parlant dels principis del tot. Ell de seguida es comença a fer un forat perquè comença a fer obra bastant normaleta i llavors va reconvertint. I llavors, com estem parlant, del 1860-70, aproximadament, aquí ja comencen a veure coses d'una gran modernitat i la gent comença a ser... els burgesos són moderns. És l'època del Fortuny i de l'altre, de Martí el Cino, del Tapiró, que venia molt a Londres. Hi havia molt de moviment pictòric a Londres. Evidentment, Londres i París eren les dues bases. París es va cada vegada més, però Londres era molt important. i va anar després amb Picasso. Exacte, això seria el segle XX, els finals del XXI, però en aquell moment l'Acadèmia Anglès és la més radical. A més, es veu molt bé, perquè quan esteu al Saló es veu l'obra de Turner i de Constable. Turner és la modernitat i Constable és el classicisme, la forma habitual. Que avui dia es valora igual un que l'altre. Exacte, i ho veus i t'adones perfectament del que realment, com en aquella època, allò que feia Turner podia posar nerviós a certa gent però en canvi hi ha gent que ho valora i a més hi ha un senyor que arriba i diu jo tinc molta pasta m'he fet milionari fent coses et dono cent mil lliures per tota la teva col·lecció Clar, perquè li interessa i ell diu no, l'he donat al meu país i en Londres, em sembla que és a la Tate Gallery, està la Turner Room, la zona de, diguem, espai, que està tot lo de Turner. És que a Turner hi ha molt poqueta cosa fora de Londres. Has d'anar allà a veure-ho. Sí, sí, ho dona, i era valorat, però era considerat l'exèntric de l'Acadèmia. Saps? Vull dir, el boig de l'Acadèmia, que va molt bé. Però la de la pel·lícula Rodona, la veieu, és meravellosa, I quan cal és costumista, intimista, preciosa. Us recomano, m'he fet una més llarga més perquè val la pena. Val la pena, és blau. I descobrir aquest pintor, també s'ha de descobrir perquè és absolutament important. No, però el doblatge està molt ben fet. Quan hi ha un bon doblatge, ja en aquest cas no molesta en cap moment. I ell va guanyar per ser el millor actor al Festival de Canes, perquè val la pena. Rosa, parla'ns del cicle que ens vas comentar i de la pel·lícula, nena de la bicicleta que has pogut veure. Sí, sí, sí, però sí que vaig poder anar a la primera pel·lícula. I sobretot, primer una introducció al Palau Macallà, que no s'està fent, que és de la obra social de la Caixa. De fet, la Caixa el va adquirir el 1947. Aquesta casa es va construir al Passeig de Sant Joan i es va construir l'any 1898, en plena effervescència del modernisme. És modernista total. el van carregar a l'industrial que es deia Roma Macaia i Llibert, el van carregar al Josep Puig i Cadafart. És una preciositat. De fet és un dels edificis més emblemàtics del passeig de Sant Joan. S'ha restaurat recentment i en les instal·lacions últimes les més noves són del 2012 perquè s'han convertit en un centre per coneixement i reflexió intel·lectual. De fet es fan cicles sobre el tema sobretot sobre la sostenibilitat econòmica, social, temes socials i mediambientals. De fet aquest Palau es va declarar el 76, va declarar És un bèl cultural d'interès nacional per la Generalitat de Catalunya. És un bèl cultural d'interès nacional per la Generalitat de Catalunya. És un bèl cultural d'interès nacional per la Generalitat de Catalunya. És un bèl cultural d'interès nacional per la Generalitat de Catalunya. Sí, sí, el pati és preciós. Sí, sí, és una preciositat amb aquella escala que puja, amb aquells pisos diferents, no? Com veus des de baix, que sí que té, les finestres són més riques, més ornamentades, i a mesura que van pujant, clar, allà a dalt viu el servei. Exacte. Clar, hi ha menys arts, els arts són més senzillets, hi ha els grafiats per decorar-los, hi ha les vidreres, però ja no tenen, al revés són vidres normals, no hi ha aquells vitralls. Molt maco, molt maco. Es pot entrar a veure el pati lliurement o no cal entrar a fer cap... Les activitats que es fan allà són gratuïtes. Puig de Falc té tres periodes, el periode rosa, el periode blanc, i llavors té un periode posterior que és curiós perquè té les espinades pintades així de color rosa i moltes de color blanc. és un comentari agradable i és de les blanques perquè crida l'atenció, perquè tan blanquet tot és així, no és que estigui rehabilitat. No és que sigui de guix, no és que hi hagués originalment. És un espai incomparable per fer aquestes coses. El cicle jo us el vaig comentar la setmana passada, aquest cicle el condueix el Carles Vidal, que és un professor de la universitat, Família del Jaume també, no? Segurament, jo ja ho pensava. L'Icosa Vidal és un cognom molt habitual. Una miqueta també, la idea també, el psiquiatra i el psicòleg, millor dit psicòleg, educador i periodista que és Jaume Funes, que està darrere de totes aquestes activitats a nivell social que es fan allà amb aquesta funció de la Caixa. Doncs el Carles Vidal és una mica el conductor i és qui també fa la presentació inicial. Ho dic perquè va la pena, perquè és que ara no trobes pràcticament llocs on primer es faci aquesta presentació de la pel·lícula i després es faci una mica de fòrum. I penso que és reconegut. Sí, encara es fa, però tant en tant també. Cada vegada costa més, però regularment. Vam presentar la pel·lícula El nen de la bicicleta. Aquesta pel·lícula va ser premida al jurat a Cannes. És dels germans d'Arden. De fet, ells quan van fer la presentació de la pel·lícula ens van dir que estaria bé que us fixeu en dues coses durant la pel·lícula. Una, què significa o què representa la bicicleta, i sobre si els infants necessiten una família. Està bé, no?, perquè amb aquestes dues organitzacions, una mica també ja et vas fixant més. I és una situació imaginada. De fet, el que fan és condensar en la història d'un nen situacions de desprotecció de la infantesa. de família, d'un nen que es queda sense família, de la mare no se sap res, no es parla de la mare, sí que se sap que l'àvia fa poc que ha mort i que ell de fet estava vivint amb el pare, però tot arrenca que ell ja està en un centre de menors, o sigui, ja han ingressat, han internat en un centre, i tota la seva intenció, el nen té uns 13 anys, no, 11 anys em penso que eren, era uns 11 anys, i ell vol a anar a viure amb el pare. Ell intenta localitzar el pare com si sempre s'escapa de fujos del centre a buscar el seu pare. Però el pare no està vivint allà. Després finalment, quan s'hi cal localitzar el pare és que no vol saber res d'ell. El pare té una figura una mica covard. Per no dir molt covard, no vol cuidar-se del nen. Diu que ell no se sent capaç i que no. Ell estava sense feina i que ara ha trobat una altra feina i que ja està refent la seva vida, fins i tot amb una altra dona. i que no es veu capaç i no vol que aquest nano l'interrompi amb aquesta nova vida que s'està creant. Ell es queda perquè una d'aquestes fugides va parar i es troba amb una noia que és una esperruquera d'allà del barri i al final quan ella ve al centre a portar-li la bicicleta, la bicicleta resulta que el pare l'havia venuda. I ell li diu, ostres, vols ser la meva família de cap de setmana? És una família d'acollida. Hi ha moltes maneres de fer acolliment d'any d'infants. Un pot ser durant tot l'any, o un altre pot ser durant el cap de setmana. Són nens integrats al centre, que estan bé adaptats, però si necessiten, al cap de setmana anem amb la família d'acollida perfectament. i llavors la reflexió que vam fer sobre la idea aquesta de que els nens, més que una família en si, el que necessiten és un adult que sigui la imatge, establir un vincle, un referent, i amb qui tenir un vincle Emocional, afectiu, pot ser la paterna, un oncle, pot ser una mare, pot ser una noia, en aquest cas es pot mirar la perruquera, que és una coincidència que la fiura de la dona, però podria haver estat perfectament un home, una família de dues persones, amb fills, sense fills, homosexuals, és igual, és el referent adult, un adult que connecti amb aquella criatura, que la criatura connecti també, I ja està. I llavors veus una mica de tots els trencaments, tots els dolçs que ha d'anar fent la criatura al llarg de la pel·lícula. Ja dic que és una situació simulada. És superinteressant. Molt, molt, molt. Com ell intenta, i ella també intenta que faci una vida normal, que s'integui al barri, que jugui amb els nens, veus que els nens del barri de seguida, doncs vine a jugar al futbol, que ens falta un nen, ens falta un jugador. Però també té la possibilitat d'anar pel mal camí, o pel camí de la delinqüència, que és quan connecta amb un nano que havia estat també al centre, però ara és un prenda. I té possibilitat, és el perill que tenen aquests nanos, si no troben aquell adult de referència, se li pot plantejar perfectament que sigui un altre que està fora de la llei. No és aquest risc el més gran. I és molt interessant tota aquella escena també del que li proposa fer i que el nano finalment ho fa, que dius ostres, la criatura, que no sap ni el que està fent pràcticament i arriba a fer mal a una persona. Després tot això recondueix, com que és pel·lícula és una mica idíl·lic entre cometes, tot això recondueix. A més estem parlant de Bèlgica, molt més avançada que aquí segurament. I veus com sí que s'arriba un acord, li perdonen, no sé què... Sí, sí, no, són potents, són potents. Sí, sí, sí, és dureta, perquè és molt duret el que planteja, però sempre amb una esperança de 10 o 13 veus és possible. És la vida mateixa. És possible que aquests nanos, hi ha molts nanos en aquesta situació que necessiten un adult referent. És que cal fer un cinema social. Una família o un adult referent. Està molt interessant la reflexió. Aquesta pel·lícula en concret, la que també li va ajudar a marcar l'esvidal a fer aquest fòrum, és la Nabel Carbonell, que és una treballadora social. Jo crec que ho va saber també conduir molt bé. Tots dos allà ho van fer una, no sé, més de mitjoreta, tres quarts o un llargs. Allà la gent participava molt també. Mira, és un espai a descobrir i unes propostes molt interessants. Sí, el cicle que us vaig comentar està molt bé. Doncs ens queden encara vuit minutets i acabarem parlant de Mortadero i Filemón contra Jimi El Cachondo. Aquí ja tenen conya segur que parlant de cinema. Aquest pel·lícula és Top Motion i tal, no? Aquestes pel·lícules habituals. Ja sabeu que els germans Feser van fer el Javier i tal, va fer un mortadero de filamón que no sé com es feia. Amb carn i ossos. Amb carn i ossos, que van fer una segona part. Estava molt bé. Estava molt bé, aquella. És que els personatges que van buscar eren clavats. Era el primer mortadero. Amb la calma. El primer mortadero era el filamón. I l'altre era aquell sí. Un era un treballador de correus, que era clavat. L'altre va ser aquest còmic català. Però és el que diem, sent pel·lícula amb molts efectes especials a primera i molt ben portada, el fet de fer-la amb aquest format encara és molt més trepidant. I aquest Javier Fesser ha tret tota la mala bava que té. És del Fesser també. És una pel·lícula que passa per sobre, però vaig adonar que els Go ja va guanyar tres premis. Amb la part de millor pel·lícula d'animació, millors efectes i tal. Vaig a veure. És tal qual el còmic. I és magnífic. Es traireix de la pel·lícula, que és l'única que he pogut veure. És constantment la que li cau al Mortadelo, al Filemón. És que cada dos minuts li passa alguna cosa. És molt bo al principi, com dius, oi, què passa aquí, no es que ho expliquis, però clar, al igual que és xosquero, tot el que a la casa on viu el filemó, i tot això, que al ICAO, el típic, no?, que l'esperta, bum, amb aquell cop de martell, aquella història, i tal, que el llit fa, bum, i tal, aquella història. És curiós perquè quan... ah, ¿dónde está Mortadelo? i filèmon, pum, veus una casa, però del segle XXI, supermoderna, i tal, amb música relaxada, dius, aquí passa algo, no? I llavors, clar, no, ja voreu, no us ho diré, però que realment, clar, és una... bueno, és que està molt bé, és que és un no parar, és un constant, no? Ell... Exacte. Mortadelo, en canvi, no fa gala massa de les seves disfresses. Les fa, però no és una constant. Aquí pateix més el Filemón. Jo crec que és més de Filemón el fésser que no pas a Mortadelo. No sé, tinc la sensació, perquè el que estiga més li fot més canya, no? I és un no parar. La veritat és que està molt ben parida la pel·lícula, els efectes són boníssims. El personatge del Jimmy el Cachondo és divertidíssim. Ja en uns 100 mesos paria i tot, és una cosa absolutament fora de lloc, fora de línia surrealista, però que val la pena. He recuperat dues pel·lícules, una es diu Fel Pudo Maldito, pel·lícula del 94, de la Josiane Balasco, una lesbiana declarada, en aquest cas, no? Sí, és del cinema aquest que feia la victòria d'Abril quan va marxar a França, a París, a treballar... L'Abril està fresquíssima, divertidíssima, a veure... De què va, de què va? És que no me'n recordo si la vaig veure, em sona molt la pel·lícula i el títol... Jo l'he vista, eh, però ara no... Sí, sí, és una relació, és lo típic, no?, vull dir, una senyora que va amb la seva furgoneta, que és el Josep Balasco i tal, que ja per l'aspecte ja, en aquest cas, és una mica ser el prototipus, no?, de la de l'esviana masculina, camisa de quadros, cabell curt, aquesta línia, una senyora imponent. I clar, que recala a casa, perquè ha tingut un problema amb la furgoneta, i demana ajuda, i és una casa una mica l'extraradi, no sé si és de París, no sé, ara mateix tinc el dubte. i ella és la Victòria Abril, una mare exemplar, amb dos nens petits i un marit, que per al marit constantment les infideu a ella, d'una manera constant. Llavors, clar, ella és una dona de casa, molt normal, i arriba l'altre, amb tota la seva innocència, doncs és una dona que li agraden també les dones. Llavors s'inicia una relació de tres molt peculiar. Per un costat, el marit quan veu que la dona li està posant els cuernos, i a més, amb una dona, s'emprenya quan ell és constantment greu i està posant les cuernos, però amb un munt de noies. Llavors el que li surt al matxito, quan no li ha sortit al matxito, li molesta... Arriba un moment que arriba una relació de tres, molt peculiar, molt curiosa, que arriba fins i tot al límit que ell, la Josea en Velasco, li demana un fill a ell, perquè vol ser mare soltera, i llavors li demana un fill al marit de l'altre. Llavors crea un cercle viciós, impossible de trencar. I bé, s'entén, ja acabaran entenent-se. És com un trio. Vull dir, és això. És pràctic, és ser pràctic, mira. A veure, té un punt d'idíl·lic, però també un punt de complicat. La situació és molt complicada, no? I a partir d'aquí, doncs... És molt pràctic, com som els francesos. No, sí, sí, clar, això sí, això sí, no? Però bé, la pel·lícula, vista després de vint anys, vint i escaig d'anys... És com aquella pel·lícula de Tango, la mateixa porqueramia. Ostres, me'n recordo d'aquesta. També era francesa. I acaben vivint tots els homes en una casa de camp. Bé, vivint de conya tu, però ja començant a assumir el rol femení-masculí. Un s'encarregada. És que, clar, no veniu mai a l'hora de dinar. I s'emprenya, no? Ja són tots dos marits vivint. Mare meva, sí, sí. No, no. Doncs mira, ara parlem justament d'això, del rol... Doncs mira, l'Aruki Murakami ha dit un llibre que es diu Hombres sin Mujeres. Són 12 històries de què li passaria als homes si no hi haguessin dones. i es veu que està molt ben fet el llibre i que tracta això. Vull dir, no caiem potser amb els tòpics, però què passarà? Un món sense dones, no? I, a més, des del punt de vista japonès, que també, clar, és una altra òptica diferent. La gent que la llegit diu que és la línia Murakami, ja sabem aquesta línia, que les coses passen d'una manera diferent a Occident, però bé, que també és una peculiaritat, no? Doncs aquesta revisió, mira, escolta'm... És el que diem, no? Ara potser s'hauria de fer la visió femenina, no? Diguem, un món sense homes, no? Vull dir que també seria... Que avorrit. Que avorrit també, no? Jo crec que cal, exacte, jo crec que en aquest cas no és que... La veritat és tan agraç. Clar, exacte, és el que diem, no? Molt bé, doncs res, doncs ens queda un minutet, just per escoltar la sintonia. La setmana que ve ens trobem, una altra vegada, i seguim parlant de cultura. Doncs vinga, adeu-siau. Adeu-siau. No, no, no. No, no, no, no. Oh, but it's so well-prepared. Another swim. I couldn't take my eyes down. As you whispered, can I use some of your lips? It was perfect, so believable. It was real Kissing crims and blood into her wetting arms Stranger tractors, breaded twins Fairies, but the smallest sins You never know how anything will change Stranger tractors, breaded twins The hunters, but the smallest sins You never know how anything will change A l'altre aspecte...