De Nada a Goya: Baztán, Turing i Boyhood

Sí, segurament. A l'hora de fer les porres. De fet, guanyarà relators salvajes. I... Què més? Ja està. Ens veiem dijous, vinent. Queden 15 segons. Podem explicar moltes coses en 15 segons. No ho sé, podem explicar moltes coses en 15 segons. Podem explicar qui va guanyar els Òscars. Si algú la va acabar, els Òscars, els Goya. Els Goya també. Podríem parlar del tema del Barça. El Barça contra el Real Madrid i l'Ajú. Fins demà! Doncs hem vingut un dijous més, aquí a Babilònia. Ah, no sabies quin dir. Però és que, clar, com que tots comencen a perdir... Exacte. No, no, i a part d'això és que, com porto una setmana aquí anat de bòlit, doncs també arriba un moment que ja no sé ni en què n'hi estic, és una qüestió també meva, eh? Això, segons com, és un avantatge, eh? No ho sé, ja ni per on parem ja. Bueno, esperem que sigui un avantatge, que no sigui ja un inici. Home, hem de mirar sempre positivament. Clar, que no sigui una pèrdua de memòria. Vols dir que els diners ja comences a anar una mica nou? Sí, no, no, no, jo ja no surto, jo em quedo a casa, em comporto molt bé i em quedo a casa veient pel·lícules, estudiant art, una persona molt sèria, molt sèria. Molt bé. Una mala profit. Jo no m'ho crec. Ostres, quina fama. Però si mira la cara que fa de bona gent. Però les maneres, no? Les maneres. Bueno, jo m'hi marcharé. Ells tots estan aquí. Hola, Cesc. És perquè hem començat presentant-te a tu. Clar que sí. I com heu pogut comprovar, tenim la Rosa. Hola, bona tarda. I el Jaume, com sempre, que ens acompanya un dijous més. El David el tenim a l'altor, l'Urdes també la tenim a l'altona. Ocupada més a l'altona. Sí, exacte. Però les coses són com són, i és el que diem. Aquí sempre tenim les portes obertes per qualsevol persona que vulgui venir. Home, si ve algú de Sant Just, m'ha encantat que vingui. Vull dir, jo, un dia... Un dia, eh? No, no. Clar que sí, si algun dia... Home, clar, està aquí a prou l'emissora. I vol col·laborar, ja sabem que aquí parlem de cinema, de música, de teatre... De cultura en general... Podem convidar tant a alguna persona que ens faci companyia. Molt bé, doncs avui tenim un, bueno, serà un programa bitemàtic, amb dos temes, literatura per un costat i una mica, doncs, també actualitat a nivell d'articles i cinema. Doncs parlarem d'un clàssic rosa, això m'ha fet una il·lusió veure que l'estàs llegint, el nada de Carme Laforet. Sí, ja l'he acabat, l'he acabat, sí, sí. Meravellós, eh? Preciós, sí. I també tindrem temps a parlar de la trilogia del Baztan, la famosa trilogia de la Dolores Redondo, que això és una bomba, tothom ha llegit aquest llibre, val la pena llegir-lo, i a més ja sabem que estan venuts els drets a una productora, em sembla la mateixa productora que va fer Millenium, la trilogia de Millenium, i bé, és normal que l'hagi agafat aquesta companyia perquè hi ha unes connotacions i unes semblances que parlarem després. El som es parlarà d'ètica, possiblement, amb un article de l'Ara, de l'Ara, doncs bé, es parlarem d'ètica. I del cinema farem un recordatori, encara que ja ha passat una setmaneta i tal, de la cerimònia dels Goya. Parlarem d'Imitation Game, parlarem d'una pel·lícula que el Jaume ha deixat una mica preocupat, que es diu Orgull, ja et diré d'acabar la pel·lícula. Sí, ha creat una expectació aquí, eh? A veure, no? Sí, sí, ens té ja equivocats. I també fem boca de cara als Òscars, que també és el dia 22 de febrer, si no m'equivoco, hem dit que parlem d'imitation game, parlem de Nightcrawler, parlem de Boyhood, i parlem d'Into the Boots, i també de La Mente Meravillosa, que és recuperar en una d'aquelles pel·lícules dels anys 2000, i que val la pena recuperar-la com a tal. Tindrem de fons un grup musical dels anys 70 que es diu Genesis, on cantava Phil Collins i que avui compleixen 33 anys. 33? Sí, 33 anys. Vull dir, no, 43. Una bestiesa. No, 33, perdó. I jo ja no sé, ja et dic, avui no tinc el meu millor dia. No facis memòria. No, exacte, per això. Limita't a dir el que penso. Sí, sí, exacte. No, si em limito a dir el que penso serà encara més banal. No m'ho crec. Veus, això tampoc m'ho crec. I llavors escoltarem una cançó, això sí, recordant el Sergio Blanco, Sergio de Estivaliz, que ens ha deixat aquella setmana. I bé, escoltarem una cançoneta perquè, bé, és una persona secundària dins del grup Mocedades en un principi, després amb el duet Sergi d'Estivaliz. Sempre lluïa més l'Estivaliz perquè té una veu meravellosa. I ell era la veu d'acompanyament, però bé, el Sergi era una persona que, bé, que tenia, era molt bon compositor i molt bona gent per al vist. Bé, doncs després d'això, la Rosa es parlarà de nada. Per tant, ja podem tancar el micròfon i podem marxar. Nada, la nada, ja està. Sí, absolut. És una paraula sola, però que diu moltíssimes coses. I amb aquest llibre ho diu molt també. I amb aquest llibre ho diu tot també. No diu nada, diu tot. Tot. Bé, recordem que és la novel·la... De fet, és la primera novel·la de Carmen Laforet i amb aquesta novel·la va guanyar la primera edició del Premi Nadal. Sí, senyora. Això, l'any ja ho diré, perquè ho tinc per aquí. L'any 44. L'any 44. L'any 44. Sí, sí, ja hi ha portat. Res, abans d'ahir. Abans d'ahir. T'imagines tu que jo feia el 44? Ah, hi has descut ja, no? Ah, eres un bebito, era un bebè. 70 anys, no? No, 60. Sí, no? A veure, 44. 70 anys. 71 anys, ja. 71 anys, senyora. Doni-hi-do, eh? Com passa el temps. Bueno, 70 perquè el Nadal es dona el Nadal, no? Clar. Sí, doncs justament s'acabaria de fer el lliurament. Bé, doncs és una miqueta... Jo he trobat paral·lelisme amb la vida de la pròpia Carmen Laforet, no és una biografia ni molt menys, però sí que els tres principals de la novel·la sí que tenen molt de paral·lelisme amb la seva pròpia vida, perquè ella també havia nascut a Barcelona, el que passa que després amb la seva família es va traslladar a viure a Canàries, I ella quan va fer, als 18 anys, va tornar a Barcelona ella sola a estudiar, a fer la carrera també de literatura, d'hispàniques, així. I clar, que és una miqueta el que li passa també a la protagonista. Sí. I després, a l'hora de... després de viure tots els anys universitaris, i així va tornar, se'n va anar a viure a Madrid. O sigui, això sí que és paralisme total. Sí que és cert. És molt curiós perquè, clar, és l'època de la postguerra immediata, o sigui, immediata postguerra, amb una societat, amb una vida molt fosca, amb molta gana, la gent passava amb molta gana, això és contínua la novel·la, la gent és que són com fantasmes, són com fantasmes, tant ella, la protagonista, com els seus tiets, perquè creia que quan arriba a Barcelona a estudiar, ella va a casa d'uns parents, que són tiets i l'àvia, I veus que és una gent que havia estat bé, amb una posició social bé, perquè encara conserven molts mobles macos. A més, viuen al carrer Arribau, en un pis del carrer Arribau. De l'Eixample. De l'Eixample, no? En una zona bé, a Barcelona, no? Sí, en aquella època. En aquella època, superbé. Però en aquella època encara més. Encara més, sí. Exacte. Era la Florinata, no? Exacte. I llavors veus com encara conserven aquelles restes del que havia estat una família bé, no? Mobles de categoria, mobles macos, però ja totes ja apilats, ja, no? Ja que dius, ostres, quina decadència, no? Quina pena, que al final mica en mica els van venent, perquè clar, és que la gana apremia, però moltíssim. I veus una miqueta la manca d'esperances, el nada ve una miqueta també per aquí, la manca d'esperances, la manca d'il·lusió, la manca de futur, és que no hi ha res, és que no tenen res on agafar-se. I han perdut moltes coses. Es conjuga la combinació fatídica, no? que han perdut moltíssimes coses, no només a nivell material, sinó a nivell d'emocional, espiritual, d'ideals, de tot, perquè són els vençuts. Els han buidat de dins. Exacte, els han buidat. I veus que fins i tot es manifesten com un cert trastorn de tipus emocional i mental, fins i tot, perquè veus que els dos tiets no estan bé, estan fatal. El que viu a dalt, no? El pis de dalt. El que viu a dalt, el romà. El romà, exacte. Que és un sàvic amb la gent, no? Vull dir, en el sentit que és una persona que és manipuladora. Perquè ell havia estat un músic així reconegut, o sigui, una mica de bohèmia intel·lectual, no? Una persona amb una cultura. Un dandy, que es deia, en aquella época. Un dandy, clar, que sabia molt, a veure, en Gatusa sabia molt seduir les dones. Exacte. Molt, molt, perquè la mare de la seva amiga, la mare de l'Aena, resulta que havia estat, bueno, o havien sortit junts, diguem-ho així. Mhm. i prou, després en canvi la nena la filla, la nena que és una persona universitària ha comptat 18-19 anys no té més, també s'ha sent atraïda per aquest senyor però ell és un manipulador i és una persona que després és molt desputa també, no? maltracta a les persones que arriba a controlar Aquesta seria la diferència que hi ha entre la igualtat que ha d'existir entre dues persones que s'estimen i la no igualtat que existeix entre aquell que supera la realitat. Sí, o que es considera que està en un plànol superior. Crea dependència, sí. Sí, que és una persona que necessita dominar. Genera una dependència en l'altra i, I aquell altre, oh, escolta, es queda mirallat allà. Sí, però la dependència que es crea és per la joventut i per la inexperiència. En canvi, deus que així aquella persona ja es fa forta, ja té altres eines personals, ja és una altra cosa, ja sap parar els peus, ja sap aturar aquesta relació, no? Molt bé. Hi ha l'altre tiet que també viu allà al pis, que està amb una parella i que tenen un nen petit. Ostres, ja hi ha escenes de violència de gènere, però contínuament, eh? Que dius, ríete tu ara, de coses que hi ha avui dia. O sigui, això és el problema més antic de la humanitat, també, no? Però quina relació més malaltissa, de totes maneres, no? També de dependència, com dius tu, Jaume, però molt malaltissa. Però, clar, quina sortida tenen? Era el no saber tallar, allò. Era el dir, m'ha tocat aquest marit per de per vida i és el que hi ha. És que me quiere, me quiere, y como me quiere, y después me pide perdón, pues ya está. Hombre, pues no. Però és un tema educacional, eh? Aquest llibre és ideal per explicar el tema de la violència de general, els instituts i a tot arreu. És una passada, no? I la figura de l'àvia, pobreta, no? L'abuelilla aquella... Pobreta, que intenta ajudar tots, que ja es priva de moltes coses, del seu menjar fins i tot perquè els altres puguin menjar i que estigui tots allà vivint a la casa, que una mica són els que li estan xuclant tot, no? A la criada, que encara mantenen una criada, com pot ser que estigui aquesta senyora aquí? El problema és que no xuclen res. No, clar. És, no sé, la gent pot arribar a transformar-la en vampírica, no? Vull dir que va xocant per dir, bueno, sí, però què, s'acabarà ell? Bueno, suposo que és el tema de la gallina, no? La mama gallina que acull els seus pollets allà sota les seves ales. Ja, ja. Perquè és que no poden volar per si mateixos, és que no tenen futur, no tenen feina. A més, la gent que es dedicava a dir, bohemia, aquest altre germà és pintor, que no ven ni un quadre, no? Clar. A veure, si la gent no té ni per menjar, que han de comprar. Però d'aquesta gent és el que diem, no? Bàsicament el viu en un espai, com a mínim, té llit i pot menjar. La serventa potser no cobra, pobreta, però on va viure? Té la seva habitació... Amb una Andalusia que es trobarà al carrer o estarà dormint en un paller, pobreta. No ho sé, per dir-ho. Són relacions molt estranyes, molt malaltisses. Després la tieta Angústies, que és la primera que està ja supersèria, super... tirant a ella, súper moralista, amb ganes de deportar la neboda per un camí molt recte, molt no sé què, quan ella és la primera que també té una història amb un antic jefe, amb un antic cap, que dius, ostres, quina, a veure, falsetat, quina cortina... Aquesta doble moral. Quina doble moral, no? De dir, jo vull ser... M'agradaria viure això i tant de bo pogués viure-ho i, en canvi, com que ho has negat perquè t'ho estan negant, no pots viure-ho. Doncs bé, tu la imatge que dones cap a fora i els ensenyaments que tu fas és tot el contrari del que tu estàs sentint, no? A reprimir tot el sentiment, reprimir qualsevol instint, a viure, això, enajenada, alineada totalment. El que està molt bé és el llenguatge, és magnífic. Comences a llegir i és una passada, és una gozada, vinga, vinga, vinga. Un castellà impressionant, amb molts registres diferents, perquè sap reproduir perfectament la manera de parlar... d'una noia molt senzilleta, com la noia aquesta, la Gloria, que és la dona del Juan, un dels germans, que ve de barris senzillets, molt senzillets, molt deprimits, a parlar a la gent, per exemple, a la mare de l'Aena, que ja és una persona que està en una societat ja amb més poder econòmic, amb més poder adquisitiu, amb més cultura, amb més nivell cultural, com s'ha reproduït aquesta manera de parlar diferent, amb el llenguatge, com ho retrata molt bé. I també les descripcions, el llenguatge quan fan les descripcions, quan descriu l'estat d'ànim d'aquesta criatura, de la noia aquesta que ve a viure allà, de cadascun d'ells, de les nits, com es fan de pesades les nits i les nits, per exemple, les nits d'estiu, no? I a més a més, amb aquella debilitat que agafa, que és la pròpia gana, que li fa ja com deliris o no sé què, no? És com perdre el cap, no? Sí, sí, és aquesta que se sent que és molt perduda i és per això, perquè està passant molta gana, no? les descripcions de les habitacions, dels espais, de la sensació del cel si cau com una pluja, jo què sé, blau, no sé què, com una escuma de... Un vocabulari riquíssim. És un llibre exquisit. Riquíssim, pressiós. Com descriure les persones físicament també. És que estàs allà mateix, tu estàs imaginant-ho. I és un llibre que no es perdrà inicialment perquè és lectura obligatòria a l'Institut. Em sembla que és la tercera i tal a llengua castellana. Per tant, jo crec que és un llibre que es mantindrà i val la pena. Molt bé, recuperar clàssics a vegades és magnífic, això és molt important. Jo faré un comentari també de... No parlaré dels tres llibres, ni molt menys, perquè no acabaríem ni demà, perquè a més tampoc es pot dir molta cosa, perquè és un llibre que està vinculat a un thriller, i per tant és un llibre que ha tingut molt d'èxit, potser és els grans bestsellers per aquesta manera que ha hagut aquest any passat, i ara amb el tercer llibre, Dolores Redondo, que és escriptora, és una escriptora navarra, doncs ha tingut un èxit bestial en una trilogia que es diu la trilogia del Baztan, que és un ball, una ball, que ja entre Navarra i el País Basc, que ja són aquesta... Que és preciós. És preciós, això. Podria ser. Sí, a mi em sona de per allà alguna película. Sí, sí, jo l'ho he vist, eh, aquesta pel·li no estava molt ben feta, però a mi em va quedar gravat allò perquè... Llavors, aquesta doctora va començar a treure llibres a partir del 2012, em sembla, un cada any, en aquest cas, i són tres llibres que han rebut aquest nom de trilogia del Bastant dedicat a la zona, però que es diuen El guardián invisible, el primer, Legado en los huesos, el segon i Ofrenda la tormenta, el tercer. Clar, ens podem trobar, és una escriptora que parla d'una inspectora, és a dir, per tant estem parlant d'una escriptora que el seu personatge principal és una dona, és una inspectora, que a més és molt qualificada, castellada a l'FBI i tal, que és una persona que ve aquí amb uns coneixements magnífics per homicidis. I que amb aquesta vall, no?, aquesta vall sempre, bueno, doncs, històricament misteriosa, plena de bruixeria, de personatges, com el Bassahound, que és una cosa que, bueno, que és un personatge, una mena de Bigfoot, no?, com es diu, com una mena de... de monstre, no?, diguem que corre pels boscos, no?, d'allà, però en canvi ajuda la gent, no és malvat, sinó que és una mena com de representació de la natura feta home, no?, l'anament primitiu, però, vull dir... Aquests personatges... I es deia bastant, eh? Imaginaris magnífics, extranaturals fins i tot, no? Típics, tan típics de Galícia i de la Barra, les fades, tot això. Les bruixes, l'úmia, les lúmies, tot això és curiós perquè... És que ja la natura és impressionant, aquells boscos són impressionants. Llavors et trobes que és una història vinculada amb un thriller, vull dir, hi ha unes sèries d'assassinats en sèrie, i tot això ho barreja aquesta dona, a part del que seria la part purament policíaca, amb el grup de treball de la Maya Salazar, que és la inspectora, amb el seu grup particular de casa, la seva família, el seu marit, que és un escultor estadounidense, que es diu James, que és curiós també el canvi que hi ha, La seva tieta, que es diu Engraci, que està molt vinculada al món telúric d'allà de la seva zona, on està, i d'unes germanes que tenen també una forma de ser. I a banda, tot el que passa amb aquests boscos, amb aquest esper. Per tant, és una barreja de misteri, d'acostumisme, com deia la Rosa, del que passa a casa internament, que això és meravellós, i de tots els misteris que hi ha al voltant d'aquella natura que envolta aquests assassinats, no? I és, cada llibre, per dir-ho així, és autoconclusiu, i cada llibre hi ha una sèrie de coses que queda tancat amb el descobriment. Són independents, es poden llegir perfectament. Sí, amb el descobriment de la persona, però el segon empalma amb allò que passa, s'amplia la informació, torna a tancar-ho, però el tercer torna a agafar el primer i el segon. I és una enganxada de llibre, és meravellós. És una cosa que tires, tires, tires... Escriu molt bé aquesta noia. Estem parlant d'una literatura no de gran alçada, però sí de grans coneixements, sobretot això de... d'aquests mons misteriosos, desconeguts per molta gent, sobretot la gent d'aquí, potser per la gent del País Basc i Navarra serà més fàcil entendre aquests personatges que apareixen d'una forma secundària i estranya. Ella a vegades té com una mena de... El que és el raciocini de la seva feina com a inspectora i com a coneixedora d'homicidis es barreja amb el món misteriós i dels somnis que ella pateix a vegades quan va a la muntanya. I té sensacions com de perdre's en un món que no és racional, i ho hem per això també amb les seves investigacions, i és magnífic. Vull dir, de debò, jo no he vist una cosa mai tan curiosa com aquesta. No sé qui ho farà al cinema, el que dèiem, esperem que ho facin bé, però si ho fan... Ho han fet, ho han fet. No crec que fessin aquesta pel·lícula, la primera no crec que l'hagin fet, però és possible que hagin fet alguna pel·lícula... vinculat amb aquesta mitologia de l'entorn d'allà. L'entorn d'aquesta mitologia. Segur, segur. Però, en canvi, ara jo estic esperant a veure què faran. Ho han d'ambientar aquí. No crec que els americans ho ambientin a Daytona, no sé, per dir-ho. Aquesta pel·lícula era espanyola, o diríem... Realitzada allà, era fet per ells, això, i tant. I em va quedar molt gravat, a mi. El que passa és que no em facis dir ni noms. No, no, no, exacte. Home, jo no crec que fos aquesta història, però com tu dius ben bé, està ambientat, que va bé, potser el millor. Doncs a veure si jo buscaré, més que res, perquè molta gent, per abans de veure la pel·lícula o llegir-lo, potser li va bé per conèixer aquests personatges, no? Ja ho buscarem, ja ho buscarem. És que a mi em sona això de bastant, eh? Tranquil, segur, segur. Home, és que és una mitologia pròpia del nord d'Espanya, no? I que explica moltes d'aquests inconvenients que teniu avui, encara pes això, home. Sobretot quan veus una criatura que diu, tinc por. De què tens por, si aquí no hi ha res. A més, toca uns temes que estan vinculats amb l'adolescència i amb la infantesa, i això és molt fumut. Entres en una línia, clar, que els afectats són aquests, i dius, uf, i fa angúnia, fa mal. Aquí és on la cosa es posa dura. A més, ella també, ja veureu, no cal explicar, però és mare també, arribament que arriba a ser mare, llavors pateix, uf, i llavors... Hi ha tota una situació, la mare... Ja ho veureu, comenceu a tirar milles. Si llegiu el llibre, us ho recomano, no parareu. Sí, sí, sí, tinc ganes. Jaume, doncs parla'ns d'aquest article de l'Ara, que ens deies. Sí. Bueno, aquesta vegada és molt senzill. El Santiago López Petit és que diu que les malalties de la normalitat, en definitiva, són aquesta normalitat que ens acompanya tantes vegades, la qual ens hem d'empassar, vulguis o no. Llavors diu, el nostre cos diu prou, no puc més, i s'escapa. L'amaltia ja s'està convertint en un arma contra aquesta societat injusta. Durant el moviment desbocat del capital, l'única manera de continuar vius és posar-nos malalts. En definitiva, és un punt on ens recuperem perquè, lògicament, estem com alatergats, per dir-ho d'una manera, no? Aquí he destacat també una altra cosa. Viure és no perdre el tren perquè suposaria caure fora i morir socialment. Viure és treballar la teva pròpia vida. Alhora, acceptar dia rere dia que aquesta mateixa vida no val res. Clar, aquesta seria una bona pregunta per allò que parlàvem abans de començar el programa, que en tot cas ho matitzem. És estrany, doncs, emmalaltir si la nostra vida en moviment s'ha de sotmetre al moviment d'un capital desbocat, i això ho concentren en capital, que podríem centrar-ho en altres paraules, eh? I llavors diu, avui això ja és obvi. El segrest del temps de treball estès a tota l'existència ens introdueix dins una presó oberta i autogestionada per nosaltres mateixos. O sigui, però la gestionem moltes vegades degut a la pressió, degut a la desqualificació que podem patir d'una manera que em malaltim, no? Jo crec que és... Mira, m'ha semblat que és molt adient. És que a vegades la malaltia és una via d'escapament. Ni tant. Sense cap mena de dubte. És a dir, el cos ha d'enmalaltir. És a dir, no pot estar sempre meravellosament bé. Llavors, és curiós que quan t'agafes un encostipat, vull dir, el temps posterior de l'encostipat tens com una sensació major de pau. Vull dir, és curiós. Vull dir, quan teixes... una mica el cos, fos el que sigui, hi ha com una mena d'alliberació de toxines, digui el que vulguis, que el cos està més relaxat. Sigui amb descans, sigui amb alguna cosa que et fa soar, que treure el que dius tu, treure les toxines. Home, una de les coses que serveix per posar-te bé és precisament treure les toxines del tipus d'alimentació que facis, que no està apropiat al nostre cos, per molt que s'hi acostumï. Exacte, exacte. Jo moltes vegades el que penso és, amb aquells pastors de muntanya, o bé, fins i tot amb mi mateix, quan anàvem així a l'estiu o a l'hivern, que feia un fred que pelava i a l'estiu que feia una calor, i compravem, doncs allò, la careta de porc o tal, igual, feien uns festivals allà. Allà a la brasa, no? A la brasa, allò, no t'ho perdis. I arribaves a casa i anaves pesant... ara qualsevol esposa que ha fet feina el que està clar és que davant del fred allò equilibrava és necessari és el que diem si tens aquest tipus de feina lògicament aquelles persones que estan en un despatx, en una calefacció això també ho miràvem nosaltres fotràs una careta de porc per esmorzar i acabes home, amb el conesteró de 500 això és automàtic aquí tenia energia per cremar tot el dia ja Déu-n'hi-do. S'ha hagut això com a cosa, diguem, així una mica bonica, no? Simpàtica, sí, sí. I d'alegra simpàtica, exacte. Molt bé. Doncs, abans de passar a parlar del món del cinema i parlar dels Goya, el que farem serà reescoltar durant un parell de minutets aquest cantant que ens ha deixat una mica sempre en segona filera. Va arribar amb l'Estivaliz tots dos a participar al Festival d'Urovisió. Sí. No em vaig equivocar, l'any 70 llars, no, 80... No. 80, no, 80 i alguna cosa, no? Déjame vivir con alegria, es diria la cançó, em sembla. No em vaig equivocar. Bé, doncs igual. Bé, van passar pobresa. Jo he agafat un dels seus temes jo crec que més macos, no? Un que es diu Buscamé, no és gaire conegut de l'any 73, però bé, jo sou quasi d'escolteu, més aquests temes que són... Amb el dueto, vull dir amb el dueto, amb el duo de Sergio y Estíbali, Vale, només ells, no la Mocedades. Exacte, Mocedades va ser una història, Sergio i Estiva i llavors van tornar a ser el consorcio. És de l'època llavors de la parella. Perquè tant en quant tornaven a Mocedades, però ells feien... I ara era el consorcio des dels feies últims 10 o 15 anys, que per cert, fa poc també s'han separat, perquè ja tenen una edat, no? I llavors... és com tot, imagino que ja no poden portar el ritme de gires, és normal, no?, perquè em sembla que estem parlant de cantants que, clar, a més, eren, em sembla, que 7 o 8, per tant, imagino que era una cosa més complexa, és més difícil. Molt bé, doncs escoltem aquesta cançó Busca Més, Sergio de Estivaliz. Donde hay un sol, donde se acabe el mar, donde el amor se puede regalar, donde mi voz se escuche más y más. Solo tres palabras, pues mi cena de partir. Tres palabras cortas, pero tristes de decir adiós. Bona nit. Búscame donde haya un sol, donde se acabe el mar, donde el amor se puede regalar, donde vivo se escuche más y más. Búscame donde hay un sol, un fuego junto al mar. Donde una flor se sienta en libertad. Donde tú y yo pudiéramos soñar. Yo te he dado techo, fuego, amor, comodidad. Yo te haría un lecho con la arena de la mar. Sí. Bebo el vino de la vida y aún le pido más. Eres como un cántaro imposible de llenar. Pero tú eres mi guitarra al caminar. Y si me quieres encontrar, búscame. Doncs, per més i en ria encara, la música era de Juan Carlos Calderón, vull dir, que també el tema, la música, la lletra, és el que diem, és una combinació, i eren molt bons, vull dir, harmonitzàvem molt bé les veus i tal, però bé, era un grup que s'anava cada miqueta amb segona filera. Molt melòdic, era cançó melòdica total. Exacte. Li podíem haver posat una mica més de força, ara ho comentàvem, perquè l'alegria que denota la cançó i la lletra, doncs home... enganxava una mica més d'alegria, de vida. Però bé, tenia aquest ritme així melodic, suau... És aquest ritme, és aquesta línia. És el que es deia la Canció Ligera, en aquella època, que era aquesta mena de pop molt suau, però per ser la música pop espanyola en aquells moments... Estava molt bé aquest tema, tenint en compte que la música espanyola va costar arrencar en aquell període pre-franquista, doncs no hi havia grans temes... Els acordes que sona de trompeta... Estava molt bé elaborat, però bé, perquè és Juan Carlos Calderón, si no... Pocs havien en aquella època que destaquessin, no? Molt bé, i per tant de destacar, justament el que parlarem ara és una miqueta molt ràpidament de la cerimònia dels Goya, i una mica, doncs, el que va comportar, i parlem una mica de les pel·lícules. Bé, doncs, va ser una sorpresa, crec jo, avui a la crítica va deixar prou bé el Dani Rovira, que per cert va guanyar el millor actor, per Rocha Pellidos Vascos, és aquest nano que realment és, de seguida, doncs, ha pujat com l'escuma, no? És un descobriment, sí. Totalment, és un malaguany que fa riure i això és el que diem en un còmic, que sigui bo en aquest país, doncs, Déu-n'hi-do, també és a mi gaire complicat trobar-lo com a tal, perquè és més complicat fer riure que fer plorar, sempre s'ha dit això, no? Sí. I, bueno, va ser una cerimònia molt correcta, vull dir, molt agradable, l'arrencament va ser molt maco, amb aquest resistiré, cantat per tots, no?, per aquella nabelent meravellosa que va sortir vestida d'aquell blau i tots aquells cantants, no?, vull dir, fent homenatge a l'última cançó d'Àtame, no?, de la pel·lícula d'Àtame, no?, I a la vegada, doncs, fer una crítica del resistirem, no? Vull dir, al cinema espanyol i per extensió, altres cinemes, no? I la lliçó que han donat, no?, els resultats econòmics de l'any 2014, no?, que han estat esplèndids. Esplèndids, no? I que han fet... De la quantitat de pel·lícules que s'han fet, però sobretot de la recaudació d'aquí, ja. 25.000 milions, no?, per les altres que s'ha estat. Sí, no sé quina bona cosa. Una bestiesa. I l'altra anà posant l'IVA cultural, no?, vull dir, que dius, això és terrible, no? Sí, sí, sí. Molt simpàtic quan li va dir Nacho al José Ignacio Huert, com dient Nacho, ja som amiguetes, com d'aquesta forma, i molt bé al Modobar dient que no era amic del Huert. Al Modobar va fer la presentació i va dir, estimados compañeros, queridos amigos, senyor Huert, por cierto, usted no está en este grupo, que em sembla molt bé, que sé clar, directe, i això em sembla magnífic. I a més, un personatge com el Modobar, que té aquesta transcendència, està molt bé. Bueno, guanyadora absoluta a la isla mínima. La isla mínima, hombre, clar que sí. És que jo la del niño no la veia claro, ni jo en cap moment. Jo vaig dir, com guanya el niño, em tallo les venes. No podia ser, és que no podia ser. No podia ser, no podia ser. Davant de la isla mínima no hi ha cap cosa, l'hem vist tots. I encara tot i així li van donar al niño 3, 4, quants van ser? Tècnics, bàsicament tècnics. Tècnics, clar, home, clar. Això sí que és l'única cosa que tampoc jo li veig tant, ni ho sento. Vull dir, perquè torno a insistir que les imatges d'acció... O no ho valores tant. Jo crec que una mica som gent que hem vist cinema, bastant cinema, tots plegats, i una mica també t'adones d'això, però jo crec que no són tan meravelloses aquelles escenes, ho sento. Jo crec que, per mi, des del meu punt de vista personal, jo he vist pel·lícules amb un muntatge molt més salvatge, potser espanyoles no, potser, i les que s'han presentat potser són els millors efectes de so i els millors efectes... M'entens? No ho negaré. Però, home, no sé, per exemple, Autòmata, que és aquelles pel·lícules que va quedar en un segon pla... Ostres, té una direcció artística, té una història darrere que dius... A veure, la pel·lícula no és que sigui meravellosa. Antònia Banderas, davant d'un món, una altra distopia, és a dir, un món a punt de destrossar-se, a punt de desaparèixer, la Terra ha deixat de tenir els milions que som per quedar-se amb... Sembla que són 10 milions de persones, solament, arreu de tota la Terra, i amb ciutats molt concretes, i a partir d'aquí apareixen aquests autòmates, els quals... són com per ajudar l'humà, però el que no poden fer és passar mai la línia de ser humans. I es produeix tota una història al voltant d'això. Tot el muntatge d'efectes especials, tot el muntatge... És que em sembla molt millor, ho sento, que no pas el ninho, des del meu punt de vista. Ara és una pel·lícula de ciència-ficció. I això... És el que diem. Pel·lícules de poesciència-ficció sempre amb els festivals anem malament, com no sigui Sitges. M'entens? Això passa també al final. Per això que una mica he explicat aquesta pel·lícula que he pogut veure i he pogut rescatar. Antonio Banderas, bueno, està bé, no fa falta, surt la Melanie Griffith, no sembla ella. S'ha tocat tota de la baix, pobreta. Es deformen aquestes cares, no sé per què es toquen, perquè perden els trets facials. I no sembla la Melanie Griffith, ho sento. Llavors, clar, també s'ha de comentar aquest tema, no? Bé, bàsicament dèiem això, també dèiem que Ocho Païdos Vascos va guanyar molt bé els principals, a part de la Clara Lago, que per cert som parella amb el Dani Rovira. Sí, sí que no, que sí, que sí. Sí, sí, sí, sí. Faren cotillos. Aquests petons eren molt reals, no? I tant, i tant. La Carmen Machi, el Carle Lehalde i el Dani Rovira, perfecte. Vull dir que crec que s'ho mereixien tots tres, crec que els papers secundaris de la Carmen Machi i l'altre és meravellós. Està genial. És per moure's. Al Carle també li van donar. Al Carle li van donar, molt bé, molt bé. I a la Bàrbara Leny. per Màgica Gel, que no l'hem pogut veure encara, però que jo crec que s'ha de preparar. Sí, sí, sí. Les ressenyes parlen molt bé. Un pel·lícula interessant, diferent. Bàrbara Leni surt al Niño, que és la inspectora, la que està al costat del Lluís Tossar. Ah, d'acord. És ella, és ella. És ella també, sí. Surt també a Estela Cadente. Heu vist Estela Cadente? No. Jo sí que l'has vist, ja m'has parlat aquest dia. Molt bé. També està allà, ja fa de la dona de la madura de Cebolla, una miqueta així, que apareix per allà d'aquella manera, un moment determinat, no? I és una actriu camaleònica, absolutament. I és una gran actriu, és d'aquelles futures actrius. No sé què ha fet a Magic Girl, imagina que ha fet una meravella, diuen que la pel·lícula és magnífica, però bé, és el que diem, no? Per tant, crec que els premis van ser ben donats, o almenys el que jo més o menys tenia controlat, no? Digues, Jaume, digues. Jo, que em vagi que el Gael, pel que he escoltat, encara no l'he vist, com has dit molt bé, Però és com la illa mínima, però amb extracció. O sigui, no és tan concret. O sigui, el que prima molt a la illa mínima, i amb això sí que hi estic d'acord, és sobretot un contingut d'una època concreta. I un espai concret. I un espai concret, evidentment. I una molt bona filmació sense... O sigui, tenint potser més cura pel lluïment que no pas per l'efectivitat també, que això a vegades hi pots estar més o menys d'acord. I en canvi, màgic, el gel és des de l'abstracció. O sigui, és allò de dir... Escolteu, diu, fixeu-vos-hi en tots els detalls que veureu al llarg del metratge, perquè tots tenen una relació amb una situació concreta. Que tant pot ser aquesta com la dels anys 80. El que passa és que als anys 80 serà diferent, perquè de 80 fins ara han passat coses i llavors serà diferent. Aquesta és una altra de les coses bones que cal tenir plantejada en el cinema aquest. Llavors hi ha un parell de coses molt ràpides, i ara ja passem a parlar per imitation game, que justament té relació amb el cinema femení, vull dir, amb el cinema de directores. Solament el 9% del que es dirigeix arreu d'Espanya ho fan directores, siguin cuimetratxes, siguin pel·lícules com a tal. L'única gran directora que és capaç d'obrir un festival, capaç, és Isabel Coixet, és el que diem, vull dir, que és aquest plantejament, la que està millor vista. I a més dirigint ara Juliette Vinoche, això deu ser apoteòsic. Aquesta combinació d'aquestes dues dones. Jo tinc que respectar una pel·lícula moltíssima, la tal Beatriz Sanchís. És una nova directora que ha fet Todos están muertos. Magnífica pel·lícula, molt curiosa, molt agradable. És una cosa molt rara, però em refereixo molt interessant a Melena Anaya, que és la que fa el paper principal. I ja et dic, no comentaré gaire cosa, perquè estem parlant d'una antiga cantant d'un grup de la moguda madrilenya, que viu una situació de tancament, és a dir, té un accident de cotxe, això és un primer moment, amb el seu germà, que era component del grup, i al matar-lo, mor, com a tal, aquella época no es portava els cinturons de seguretat, doncs el nano va sortir disparat. Aquesta l'has vist, no? Sí, també l'he vist. I llavors, ell es tanca a casa, i tanca el seu món, i el seu fill és el que intenta obrir-li aquest món, no? I em sembla una pel·lícula molt rodona, molt ben feta, molt dins de la casa. Doncs això és una nova directora que perfila molt bé. Todos están muertos. I una altra que són 100% paper femení és Marsella, Goya Toledo i Maria León, amb una nena. És una cosa també perfecta. Pel·lícules petites, no de gran pressupost. Això és una mena de road movie. És un viatge que fa la Maria León, una noia que per X motius havia hagut de deixar la seva filla, amb adopció temporal, no sé com es diu això. Amb una família d'acollida, no? D'acollida, exacte. No sorti la paraula ara. Se'n va a Marsella amb la seva filla, allà a trobar el marit, teòricament, i llavors a la seva parella, i llavors pel mig apareix una altra persona, que és la Goya Toledo, no direm per quin motiu, amb el qual és el fet de la Maria León, amb el seu paper d'Andalusa, dona de la vida, no de la vida, amb el sentit de la paraula, dona que ha viscut al carrer, que... Amb experiència de vida. Exacte, experiència de vida, però que ha arribat més enllà, fins i tot, amb drogues i tal, no? Contrastant amb la Goya Toledo, dona perfecta, matrimoni ideal, no? Exacte. I a partir d'aquí, aquesta nena al mig, que fa una mica de bisagra d'entra una i l'altra, però és una cosa també excepcional, petita, però meravellosa, eh? Podem imaginar qui és la Goya Toledo. Per tant, totes dues... La família d'acollida. Clar, exacte. Totes dues, i clar, la nena... La mare d'acollida. I la nena està acostumada a un tipus de vida determinat, exacte. Llavors, a partir d'aquí, quan arribem amb la mare autèntica, que és aquesta mare... La mare biològica. Exacte, que té un altre ritme, un altre llenguatge, una forma de ser, és molt més vulgar i tal. Clar, hi ha molts enfrontaments, però és una pel·lícula gran, però molt petita. Però, com diem sempre, aquestes pel·lícules queden en segona filera en festivals com això del Goya, no? Però bé, crec que hagués hagut de tenir més presència. Qui l'ha dirigit? Director, directora? No ho tinc aquí a mà. T'ho dic ara, t'ho dic ara. T'ho busquem ara i t'ho dic. Rosa, l'imitation game, una altra pel·lículon. Vinga. Descifrando enigma. Sí, sí, sí, enigma és la màquina. La màquina, és que sí? La màquina alemana, la màquina nazi, amb la qual cifraven tots els missatges a l'exercit nazi, i mitjançant aquesta màquina enviaven els missatges de tots els moviments que farien ells a la Segona Guerra Mundial, quan estaven lluitant contra els aliats, contra Inglaterra sobretot, Com un entrenador quan es posa la mà al davant de la boca per parlar amb els altres i que els altres no sàpiguen el que diu. Clar, no li vegi el moviment dels llavis. Clar, però és que era una passada, perquè estaven allà tots els països aliats, amb la màquina, intentant descifrar, a veure quins codis o com encriptaven els missatges, i és que no hi havia manera, perquè a més era superdifícil, és que els nazis eren molt gestos, no? a les dotze de la nit de cada dia, canviaven el codi. Clar, i tu ja avui has estat tot el dia treballant les 24 hores. Bueno, des de les dotze. Des de les sis del matí, que era quan començava el primer missatge, no? Estaves allà intentant tot el dia, intentant descifrar-ho, és que ni t'aproximaves, i quan ja estaves tu proper cansat, te'l tornaven a canviar. Ostres, i així un dia i un altre, un altre. I llavors entra en lloc el protagonista, Alan Turing, sí, que és matemàtic, analista, és un matemàtic que li encarrega molt. No sé si li encarrega o ell es presenta voluntari a la fàbrica, tot això ho tenen amagat, a una fàbrica de ràdios, perquè és un projecte secret del govern britànic. el fet de tenir allà unes quantes persones que són matemàtics, són especialistes en criptografia i tot això, fins i tot algun lingüista, intentar descifrar això. Ell el que fa és... De fet, és l'origen dels ordinadors, de les computadores actuals. Com el d'ingenier diu, com podem descifrar aquesta màquina? No som una altra màquina. Que la programem de forma que vagi molt més ràpida que nosaltres. Perquè, clar, totes les combinacions possibles... per cada dia que canviaven el codi els donava milions i milions de combinacions possibles. I és que és impossible ni que tinguéssim aquí, no sé, 800 milers de persones. I cadascú intentàvem amb una clau diferent i dius que mai no ho aconseguiríem. Hem de mirar, d'inventar la forma, que sigui amb una màquina, i que la màquina ho faci superràpid, no? Llavors veus com ell ho va construint, totes les dificultats que es troba, no? Com sempre, no? Sempre hi ha qui és molt... incrèdul d'aquestes coses i com que són els que tenen els diners i a sobremanen, doncs les dificultats ja les tens allà cantades, no? També està interessant la reacció o l'interacció entre el grup, també és molt interessant perquè aquest senyor té moltes dificultats de relació. Com li costa relacionar-se. Li costa, li costa. Vas veient també com va fent el flashback, no?, cap enrere, el flashback... que per la seva infantesa, quan ell estava a l'escola, allò típic, aquells col·legis privats britànics, amb aquells campus, en pla Harry Potter, recordo això totalment. Ell com té només un amic, clar, aquí ja veus una miqueta la seva condició sexual, no, de homosexualitat, no? Clar, tot això, com els nanos, ell pateix moving per part dels seus companys a l'escola, i això com li ha fet també, perquè ell ja és una persona especial, la mare ja diu que soc un bitxo raro, i el seu amic li diu que aquelles persones que sembla que no faran res són les que més coses poden fer a la vida, segurament. I aquesta frase sempre la té molt present i per això lluita molt. Que no era un xulo de piscines. Al revés, una persona molt solitària, molt introvertida, amb una mente prodigiosa, meravellosa. I aquesta màquina que estan fent, què és? És el primer... El primer ordinador, el primer computador. Clar, que té el mèrit és això, és aquest. I com t'enganxa veient tot aquest procediment. I a mi el que em va agradar molt, tot el procediment per reclutar, per contractar gent. Com van dir, com podem agafar gent que tingui aquesta capacitat mental... d'analitzar i de descobrir, doncs, això, amb un crucigrama, no? O sigui, un encreuat. Un encreuat, doncs, com posa l'anunci al diari, no? Diu, a veure, totes aquelles persones que siguin capaç de fer, de resoldre aquest encreuat, els mots encreuats, en menys de 10 minuts, sisplau, que ens truquin, que és una oferta de feina, no? Que és important. I el paper d'ella també està molt bé, ella com se sap posar, és un món més masculí, però ella també pot estar... Mira que no la deixarien als seus pares, perquè, clar, ella sola, treballant fora de casa, en un altre poble, en una zona que només n'hi ha homes, home, doncs tampoc. I com se les enginyen per poder solucionar també aquest tema. És la Karen Agley? Sí, que està genial. És que aquesta la poses aquí, la poses allà i queda bé. És aquella noia que la vas col·locant i dius, és magnífica actriu, també, pim, pam, pim, pam. Faig el que faci, eh? Vull dir que molt bé, molt bé. I que sembla que no fa res, però en canvi porta un pes impressionant. Sempre, sempre, sempre. Un pes impressionant, i com ella li ajuda també, no?, a interrelacionar-se amb els seus companys, i és que t'han d'apreciar, t'han d'estimar, i llavors et recolzaran, i ho necessites, i ho necessites, no pots tu sol. Molt bé, una bona pel·lícula. És curiós això de les ments privilegiades i les dificultats d'integració social, tu. Si vols parlar de La mente meravillosa... Clar, és que això lliga perfectament amb la mente meravillosa. Clar, perquè la persecució també que ell després pateix, ja no només pel tema de l'homosexualitat, però sobretot és per això. Clar, és que la pel·lícula va fent salts en el temps. És una mena de petita biografia. Sí, és un biòpic. És una biografia puntual, d'alguna període, però t'ensenya aquest final. També Anglaterra com estava, no? Quina homofòbia, no? Era terrible, però Anglaterra és terrorífica. És dels pitjors llocs, eh? Sembla que no, eh? Molt pitjor que França i Alemanya en aquella època. Això té a veure també amb la pel·lícula que parlaré, Orgull, també, perquè també estem en aquesta Gran Bretanya, no?, que té dificultats per assimilar doncs les variants que podem proporcionar les persones en general, val a dir-ho així, no? Orgull, entrem en orgull o primer la ment meravellosa? Si vols fer les dues, parla de les dues i fem un... Jo penso que la ment meravellosa lliga més amb el descifrant, no? Perquè és aquesta persona peculiar, no? Que tindrà o no dificultats, dependrà també... D'integració, vols dir. Dificultats d'integració. D'integració social, sí, esclar. Qui és el que té dificultats d'integració social? Aquella persona que sap molt, que d'una manera o altra té un plaer enorm, ha de fer un munt de coses, no li cal la distracció ni alternatives que el puguin compensar. Sí, ni l'exercici, ni lligar... Es compensa sol i tal, no? Llavors, semblament meravellosa el problema afegit... seria que, precisament, a més a més, té un problema mental. O sigui, ell... Sí, la mente meravellosa, sí. Esclar, ell té unes visions, ell mateix crea uns personatges i tal, i llavors això és l'esquizofrènia, això ja ho sabem molts, no? O sigui, fixem-nos, de tota manera, que hi ha una... Hi ha una fórmula que estaria amb el descifrant, que és una persona que no té una problemàtica abdental, però que sí que la té social, precisament perquè té una capacitat enorme i diríem que ell es pot passar tota la vida, jo amb això m'hi fixo molt ara. Es pot passar tota la vida descifrant, per dir-ho d'una manera, i creant, lògicament, una màquina que li servirà per descifrar més de pressa i, lògicament, tenir l'avantatge davant dels altres, perquè si no descifres de pressa, és com que no faràs gran cosa, no? Et quedaràs amb els mots creuats, que dient. Sí, sí. I en canvi, doncs això. I llavors, esclar, és això, no? Ha de fer un equip, té compromís amb crear aquest equip, la pròpia noia, com la integra, i llavors allà hi ha de tot, hi ha fins i tot espionatge, no? Que és el que sabem després. I el butxí de torn, però paral·lelament també el recolzador. un em podries prescindir al butxí de torn em podries prescindir tant de bo que no hi fos però de l'altre no perquè és el granatge essencial que ha de moure tot és molt interessant aquell personatge si l'analitzes bé a mi sempre m'ha apassionat aquest tipus de persona que estan per sobre de justícies d'ordres, de religions i de tot són una mera de déus llavors doncs això Amb la ment meravellosa, el que planteja la pel·lícula és una persona amb unes característiques semblants, de la manera que, clar, quan entra en el camp del predomini d'una ment que s'inventa unes coses que no es corresponen amb la realitat, automàticament aquella persona queda completament desveguda. I orgull que tal? que em deies, que és l'altra pel·lícula que em volies comentar, vinculada, no? Exactament. Orgull és l'altra pel·lícula, també, que jo penso que lliga amb aquest tema i que, precisament, també és britànica o està ambientada... I és pel·lícula nova, no? És nova, sí, es trenarà aviat. Ah, va, és preestrena. Aquesta d'aquí a poquet, d'aquí una setmana, no sé, la tindrem. Aquí, l'orgull es pot agafar per dues direccions. Orgull dels miners per defensar, doncs, que ells, vivint en una zona com la que vivien... no recordo ara bé, però crec que és a prop de Liverpool, pot ser? Liverpool pot ser, pot ser, sí, aquella zona d'allà, Manchester, Liverpool, allò és una escena. Bé, doncs, l'orgull és dir com aguanten una vaga que va tenir una durada d'un any i que va vèncer la pròpia taxa, i després l'orgull homosexual i lèsbic, que en definitiva va recolzar aquest altre moviment. O sigui, dues coses, no? El recolza, el per què? Perquè hi ha un personatge, un del moviment gai, que és el capdill, per dir-ho d'una manera, és el creador, és el que porta el davanter, que diu, ser gai és com si no té tanta importància com el que vulguis, sinó que el que té sí que és importància. Soc això, però paral·lelament m'haig de preocupar perquè el món canviï. Hi ha una seqüència... al mig de la pel·lícula, que troba un amant seu i li diu, què? Diu, encara estàs per canviar el món? Diu, és que si no, no té sentit res. A l'activisme seria això, no? Aquesta línia activista va lluitar, no? Jo crec que és una pel·lícula excessivament llapada, amb tòpics de tota mena, però que és interessant. Però és anglès la pel·lícula, és direcció anglès i tot això, no? Que jo sàpiga que sí. Té aquesta sensació de pel·lícula anglesa amb aquesta línia. Que està fet allà, segur. I està ben fatotes, saps? Potser no inventa, però sí que... Carai, que tira bé. I un parell d'horetes que la veritat és que és molt interessant. Estarem atents, eh? Vull dir aquestes pel·lícules que a vegades va bé, no? Jo crec que sí. I la pel·lícula porta per títol Orgull. Orgull. Fantàstic. Doncs vinga, jo faré un comentari molt ràpid de Nightcrawler i la Rosa acabarà parlant de Boyhood, que és una pel·lícula llarga, complexa. Boyhood, has dit? Sí, sí. Jo comento Nightcrawler molt ràpidament. El Jaume jo sé que l'ha vist. Rosa, tu l'has vist Nightcrawler? No, no, encara no. Estem parlant del Jake Gilell Hall, que és aquest nano, el de Brock McMountain, per aquella gent que no sàpiga qui és i tal, no? Personatge molt curiós, tot sigui dit, no? És un personatge en si mateix curiós, no? No sé, Jaume, com podíem considerar la seva forma de ser? Era el que estava casat o a la... El Moreno, el Moreno. Ai, el Moreno. Ai, el Moreno. No sabem... No, l'altre va morir. L'altre va morir, sí. Ah, no sé. L'altre va morir, sí. L'altre va morir. Ah, sí, sí, és veritat. Era el futur Batman i va quedar amb no res. Sí, és veritat, és veritat, sí. Pobret, sí. Com el descifraria? Jo penso que pot ser també una persona... No sé, vull dir que no ens plantegen en cap moment com va pujar d'adolescent i tal... Però jo crec que no tenia massa expressibilitats, perquè va parar en un punt que és gairebé no res, o sigui, la marginalitat, no? I a sobre s'ho creu. I a sobre no està malament per ell, allò. No, àvia no li fa falta, és a dir, que no és una persona que tampoc és que crec jo que tampoc sigui ni molt empàtica amb la gent, ni molt menys, no? Ell va marcar, domina i es crea un món internet, perquè diu que tot el que aprèn o aprèn per internet, les relacions es aprèn per internet, això és molt fort. I a partir d'aquí ell comença una vida basada en això, en els reportatges sanguinaris, aquests reportatges terrorífics de la nit americana, es munta la pel·lícula i no li importa arribar als límits gairebé. No, no, és que no li importa. Hi ha una cosa per mi que és vital, ell no s'estima massa ell mateix. Lògicament si no s'estima ell mateix difícilment estima d'altres. Lògicament, en els altres es tractarà a partir d'allò que se'n diu rendibilitat, segurament, no? Totalment, totalment. I llavors la rendibilitat és allò que, en definitiva, és que pot durar diners. Però tu fixa't que ell, quan parla de la seva feina, ho fa d'una forma artificial, és a dir, no sap com es treballa fins que crea el que crea. Quan vol tenir relació amb la René Rousseau, i tal, per cert, recuperada, feia temps que no sortia, meravellosa la René Rousseau, madura, guapíssima, surt amb una potència, vull dir que dius, que bé, una altra vegada que torna aquesta noia, ojalà la recuperin, però molt bé, molt bé, perquè contrasta la maduresa de René Russo amb aquest jovenet, teòricament, que intenta jugar això, però quan intenta tirar-li els trastos a René Russo, ho fa de forma... perdoneu-me, ortopèdica. És a dir, ho fa de forma que no sap fer-ho. El costat del guany no passa la relació. És una relació d'interès. Exacte, però és que això, vull dir, jo vull tenir a tu, vull ser la teva parella, però jo t'estimo, però jo vull tenir un interès amb tu. I dius, a veure, nen, aclara't, què vols? I l'altre es posa molt nerviosa, i jo em poso molt nerviosa, tothom són nerviosos, no? Els límits els marca el que cadascú vol fer i ell marca un límit terrible. Vull dir que ja no n'hem de dir-ho, però... Hi ha qui l'ha comparat, fixa't, hi ha qui l'ha comparat amb Taxi Driver. Jo crec que és molt millor que Taxi Driver. Jo crec... Bueno, és que jo no... Està bé, la comparació és bona, però és que jo crec que no... Com a eix vertebrador... A mi em sembla una pel·lícula meravellosa, eh? Com a eix vertebrador, Taxi Driver, per mi, és la marginalitat. Exacte, exacte. I a canvi aquí és una cosa bastant més... A mi això em recorda a Drive. la pel·lícula Drive, és aquesta línia nocturna constantment i a més Nightcrawler és molt terrible la traducció perquè és el que s'arrossega de nit el gusano nocturno és que és terrible aquesta traducció em sembla boníssima el comentari una pel·lícula que s'ha de veure, Rosa i aquesta també nominada als Òscars sí, Boyhood també nominadíssima aquesta s'ha de veure pot ser que guanyi sí, home, i tant no ens ha d'espantar la durada, eh perquè no se't fa pesada, la veritat és que es veu molt bé, perquè ja sabeu que és una miqueta la trajectòria, s'ha durat durant 18 anys? 18 anys, no, 12, perquè un nen té 6 anys i acaba que té 18 anys, es va veient una miqueta l'evolució d'aquest nen al llarg d'aquests 12 anys, amb la seva família, amb els seus germans i tal, la relació entre ells, I llavors el que fa el director, que és el Linklater, és que durant una setmana cada any grava una miqueta amb aquesta família. El protagonista és el nen. Però, clar, hi ha el pare, hi ha la mare, hi ha els germans, hi ha tota la gent que l'envolta, no? O els amics, com es relacionen amb la resta de gent, i la família, i la mare també, perquè Déu-n'hi-do també. Totes les històries, totes com van d'això. Vale, llavors... És superinteressant. És superinteressant perquè està tot... Ensemblat, de forma... Ilvanat. Ilvanat, sí, sí, que no es nota, no es nota, no saps... És que dubtes, no? Dius, ostres, estem encara quan té... Això, sis anys? O ja té set, o té vuit? És que... Perquè està tan bé ilvanat, tan bé cosit, que no te n'adones. No te n'adones. I, a més, és superinteressant, eh? Perquè veus l'evolució del nen, però a l'hora... Com van evolucionar també, per exemple, la mare, veus com és pentina, que si s'ha tallat el cabell, que si està diferent, que no sé què, que si està amb una parella, que si està amb una altra, que si han de deixar la casa on viuen i canviar fins i tot de poble, això és molt interessant. La relació d'ells amb el seu pare, si es veu, si no és superbé. El pare és l'equilador? L'Effen Hopke, sí. Sí. Sí, sí, sí. Vale, sí. I ella és la Patricia Arquet. Sí que és. De fet, ell és el protagonista d'una trilogia que també ja va fer aquest director, que també era boníssima, i antes de l'amanecer, antes de l'atardecer i antes de l'atmorzar. També boníssima, no? Aquella era amb els mateixos actors, la mateixa parella, en diferents moments de la seva vida, també, quan es van conèixer de joves, al cap després de 10 anys i després de 20 anys, també, que es tornen a trobar, no? Ja són més grandets i tal, no? Vull dir que no és la primera vegada que aquest director fa... un experiment o fa una gravació d'aquest estil, no? I, bueno, interessant i maquíssim, no? Per mi la pel·lícula està bé, però per mi la veig massa... Està molt bé, però no per tant. És la meva opinió. Mira, saps què passa? Hi ha una pel·lícula molt semblant que va interpretar el DiCaprio, no l'altre, com se diu, sempre els confon, que és del Terris Malik, l'arbre de la vida. Ah, l'arbre de la vida, sí. El Brad Pitt. Sí, Brad Pitt, exacte. L'arbre de la vida és... jo penso que és excessivament vol agafar massa massa volada i probablement sí que hi ha un seguit de coses que no calia però jo crec que allà retrata d'una manera jo diria imaginativa creativa tot el que és la realitat del moment en què vivim i en canvi Boyhood el que fa és retratar-ho com si fos un documental, gairebé. Exacte, ho fa d'aquesta manera. I aquí és on pots estar com una mica en desacord. I a mi em crea dubtes, això, no? A mi em crea sensació de repetició. Tu veus la pel·lícula i se'n fa repetitiva. Són dues hores i tres quarts, d'acord? Jo he vist pel·lícules de quatre hores, no tenim problema per això, no? Però és que jo crec que repeteix massa els clitxés a mesura que va passant tot. No hi ha una... I no és tan important a vegades com perquè ho repeteixi o perquè veritablement allà hi hagi una variant. Però és una molt bona pel·lícula. Sí, no, no, que sí, que sí, i que té molt de mèrit, i que té molt de mèrit. Clar que té les seves cosetes, i en algun moment també se't pot fer una miqueta de dir, ostres, ja noto que hi portem aquí dues hores al cine, ja un o tu, però et torna a enganxar. En dues hores potser és suficient per explicar aquest procés magnífic de fer una pel·lícula amb aquest temps. Jo trobo que és molt maca la relació dels nens, dels dos germans, que per cert, la nena, que em penso que es diu Samantha, no?, a la pel·lícula, és la filla del director. La filla del Linklater, sí senyora. Que és la que menys evoluciona, perquè és la nena bona, la nena estudiosa, la que no dona problemes, clar. I en canvi el nen és una miqueta el que té més dificultat. M'agrada molt la relació amb el pare, com el pare no està vivint amb ells, però en canvi sempre està allà, i ha marcat que ells es vagin desplaçant pel territori a diferents estats o poblacions, el pare sempre també es desplaça i també va viure cap allà per tenir-lo a prop. Sí, que no és el mateix de l'altre, que el pare sempre se'n va i torna i crea un desgarrill enorme. Te'n recordes d'això, no? És interessant la figura de la mare també, la mare Superwoman, que dius, ostres, a veure, ella sola amb dues criatures, estudiant, després treballant, no sé què, dius, ostres, i hi ha coses que aquí no quadren, hi ha coses que no pot ser... Ella ja com és de lluitadora i de pencona i de pencaira. Com troba aquests pencos. Clar, dius, ostres... I a més veus que dóna classes i que té moltes relacions amb els alumnes i una persona molt vàlida, una persona molt sociable, doncs... Bé, té cosetes, però real com a la vida misma, no? Sí, sí, sí. Els pencos han de ser pels penques. Exacte, això sí. Bueno, doncs ens queda un minutet per fer dues apreciacions. Una d'elles que Marsella és també una directora. Belén Macías. Ah, molt bé, gràcies. No és coneguda, és una nova, també. I Beatriz Sanchís, todos están muertos, ¿vale? Sí. I bé, i res, ens queda aquestes coses per dir que no aneu a veure-les si voleu. Into the Boots és durantíssima. Ho sento, eh? Vull dir, és un musical que intenta portar a marxa una mena d'història raríssima, que ara sembla que l'explicarem, però... Raúl Marshall, anem molt malament. Parla dels estoics. Exacte. I a mi m'encanta les musicals, i és un musical fet per Stephen Sondheim, que és boníssim, però dius, on te vas? Vull dir, el problema és que està fet per aquest director americà, que és massa americà, i llavors això ho trenca. Bé, ja parlem la setmana que ve, res, ens quedan 3 segons. Sí, ja ho farem. Que vagi molt bé la setmana. El Just a la Fusta, parlem de tot el que passa a Sant Just. És una cosa molt dura, eh?