De Shostakovich a Don Joan: Strauss, sardanes, fotollibres i cinema (El rei borni, El olivo, Un otoño sin Berlín) + llibres (Micro, Alma)

Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Alfons demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Som aquí, no ho oblidem. Això són vacances, literalment. Molt bé, doncs Rosa, comencem a parlar del senyor Shostakovich, de la Sinfonia número 7, digue't tu millor, i el que farem serà què? Què farem? La posarem de fons? Home, mira, quina cosa, quina entrada tan espectacular, no? Una força, impressionant. El primer moviment que estàs posant, el primer moviment ara, no? Sí, és l'Alegreto, són 25 minuts. Sí, és que és una sinfonia una mica llarga, són 70 minuts de sinfonia. 70 minuts de sinfonia. I una interpretació magistral, impressionant. Amb el director que es diu, bueno, va venir expressament per aquest concert, el Vassili Sinaiski, i, bueno, va ser amb aquest director, bueno, impressionant. L'orquestra, bueno, pràcticament jo crec que estàvem, no totes músics, perquè pot haver-hi encara més música en una orquestra, no? Però n'hi havia 35 instruments de vent, de percussió, 7, que són molts. 7, és molt, eh, de percussió. Dues arpes, un piano, i 58 cordes, entre violins, violonxels, baixos, bueno, vull dir, contrabaixos, violes. Sí, sí, sí, sí. 58 de vent. En total, 103 músics a l'escenari. Bueno, impressionant. Quina bestiesa, no? Magnífic. Quina bestiesa. I ha només començat el primer moviment, són quatre moviments. De fet, és la sinfonia, la número 7, és de les més conegudes i les més cèlebres de les 15 que va que va a composar el Sostakovich, eh? El primer moviment ja és una és una passada, perquè recorda, és un moviment també cadenciós, que va increixendo, és una mica repetitiu, però continuament increixendo, com una mena de marxa militar, perquè ja ho esteu sentint, que en tot moment recorda una marxa militar, i recorda també una miqueta el voler de rebel, eh? Aquella musiqueta repetitiva que van... Sí? Es veu que ara ja no és de rebel, ara ja és de qui vulguis. Patrimoni Universal. Ah, està bé. Sí, senyor. Ja ho veus. Si vol ja el pot interpretar, no necessita drets d'autor. Exacte. Està bé. Sí, perquè... Ja explicaré la història que han explicat, que estava molt bé. Sí? Ah, vale, molt bé. Sí, perquè amb el tema de les gai, amb el que és el collon que té. Sí, sí, sí. No dic res més. Vale. Doncs, bueno, una sinfonia maca, bueno, interpretada magistralment, sense... Bueno, vull dir, perfecta, impecable. Clar, després el públic dret a aplaudir, aplicant de mans. Va ser la cosa més interessant, ja dic, a part de sentir-la, que és molt impressionant, va ser composada l'any 1942 i també es va estrenar. De fet, és, bueno, en plena Segona Guerra Mundial, vale, i fa referència precisament a això, no?, a les batalles tan virulentes que estaven a Venti, amb tot el que suposava de lluitar entre pobles, vale, i, bueno, fins i tot, clar, no podien interpretar-la aquí i la van portar aquí perquè l'havia escrit, espera, l'havia escrit on estava? és que... a Samara, a Kuibich, i no podia portar-la aquí a Occident, clar, perquè estava tota la barrera dels nazis, que no podien passar, i la van fer, la partitura la van fer microfilmada i la van passar via Teheran. I llavors va aconseguir arribar aquí a, bueno, no sé una última ciutat. Ah, vale, a Nova Ior finalment la van aconseguir també interpretar, vale? Doncs això és bàsicament el tema de la Segona Guerra Mundial, de les guerres i el que suposen tantes guerres, no? L'altra peça que també es va interpretar va ser del Richard Strauss, que és contemporani també amb el Shostakovich. Penseu que el Shostakovich va morir el 1975, no fa gaire, i el Richard Strauss també havia mort el 1949, o sigui que van haver-hi una època que sí que vivien... Quetanis. Exacte, Quetanis, molt bé. I doncs el Richard Strauss també va interpretar el concert per a trompa i orquestra, un concert també molt maco, i que també l'havia composat el 1943, o sigui, també en plena Segona Guerra Mundial, era el punt en comú que tenien totes les dues obres. I aquí el que sí que hi havia era un solista, que és el Juan Magózmez, és un solista, que és un trompetista, de Bilbao o de Sant Sebastián, perquè ell ha estudiat als dos conservatoris, i ara, bueno, està actuant per tot Espanya, per Europa, i ara també és professor de conservatori, professor de trompa, i també ara està el professor a Castelló, a l'escola de música de Castelló. Bé, un concert, com sempre, la veritat, que magnífic, magnífic tots dos, per escoltar-lo després tranquil·lament a casa, com fas tu amb aquesta música que ens poses ara, de debò que val la pena sentir-lo sencer. No es fa passar tan absolut, eh? Pensa-sos totes 70 minuts. El primer, el concert per la trompa de Richard Strauss, per la trompa i orquestra, el número dos, dura 25 minutets, superbé, després tens un descans i després aquest, però molt bé, molt bé. Jo ho recomano moltíssim, eh? A més, és una música, abans ho deia amb una persona que veníem del curs d'història de l'art, que és una música que et relaxa molt i et reconcilia una miqueta, no? Amb, bueno, amb altres virtuts, amb altres qualitats, no? I, bueno, amb la espiritualitat i amb la pau i amb coses per molt que estiguin parlant d'un tema de guerra, no? Però, bueno, és una experiència molt intensa i molt relaxant també. Fantàstic. Veus, mira quina música de fons. Bueno, no sé si la deixaràs posada o després... Sí, sí, sí, no, no, ara està una mica posadeta. Veus, t'acompanya perfectament. No, no, és que jo el que tinc la sensació és que no és gaire contemporània, és a dir, el concepte de música que estem parlant d'una peça de l'any 1940 i poc, no? Vull dir, la percepció de la música contemporània que pots tenir d'un Schoenberg, que pots tenir d'un Bellabartoch, jo el sento molt clàssic, és a dir, és de les grans peces del romanticisme, no? Sembla més del 19 que no pas potser del 20, no? Per la percepció que tinc, no? Sí, exacte, sembla que sigui, efectivament, sí, aquesta contundència de les grans, no? De les grans... Sí, sí, no, és clàssica, clàssica. Ah, ah, ah, que podia ser, que podia tocar més pals, com seria l'Estrevinsky, no? del segle XX, encara manté, sí. Per això, per això, una essència com bastant potent, molt bé, molt bé. Realment, doncs, bueno, és sorprenent, no? Vull dir, que diguem que en aquella època, doncs, com tu deies, no? Vull dir, que es pogués fer en plena guerra, també el Pau Casals, no? També aquí... Sí, exacte, amb el camp dels ocells i tot això, no? Fantàstic. Sempre hi ha gent que és una manera de protestar o de reivindicar la Pau, no? De denunciar el que està passant, no? Molt bé. La intel·lectualitat, en canvi, la fi és això, la intel·lectualitat. Exacte, vull dir que una mica és allunyar-se de la situació, dir el moment, i m'influeix, però m'influeix de manera positiva com a inspiració en una situació tan límit, com pot ser una guerra, però sempre és bo, no? Jaume, parlem de la sardana i intentarem buscar-te una sardana, estic amb aquest procés, estic amb un problema tècnic, estic amb elló, però no garanteixo que s'uneix a la sardana, ho sé, però estic amb això. Explica'ns aquest tema. No ve, vull dir, cada any en un lloc, en una ciutat diferent de la geografia catalana, però aquest any va ser Andorra, o sigui que també, doncs, esclar, es tracta d'anar promocionant, oi? una característica, en definitiva, la sardana que està situada en el clàssic, més clàssic que puguem demanar o que puguem albirar, no? Perquè en una conversa que vaig tenir amb gent que vaig anar, no? Vam estar en una excursió, vam estar tot un dia fora, un dia, una nit també, i tal, i llavors em deia, diu, què t'ha semblat? Li vaig dir, aquesta sardana, com ho has vist, i tal, diu, molt bé, però hi ha hagut una errada per part de l'orquestra, i això, diu la malmés, i molt, no? De tota manera, em va dir que aquesta era trencadora, o sigui, que era una sardana que no estava que no estava dins dels cànons del que, com ell, dels que, com ell, doncs, defensa, doncs, el classicisme i res, res de trobar, doncs, fórmules diferents que, en definitiva, ens facin continuar pensant en la sardana, però que, però que tingui aquell to de novetat, no? Una mica el que parlàveu ara, no fa gaire, oi? d'això, del concert. Llavors, bueno, sabem, dit això, doncs, senzillament, la pel·lícula, perdó, l'obra que va guanyar va ser 30 i 50 a Bellvitge, doncs, com podeu imaginar, doncs, està molt proper, doncs, a casa nostra, eh? I, el Joan Jordi Baumala, doncs, és el seu creador. Les que van anar després, ja, ja no me'n recordo, però sí, així que, així per sobre us, puc dir, que més o menys devia ser compartint emocions de Josep Colli Ferrando, hi havia un de Cornellà que també participava i la veritat és que no va tenir cap possibilitat, és en Carlos Santiago, Camí de Bellmunt, que estava prou bé, també, però que, jo dic prou bé perquè jo me n'haig d'assabentar per una altra si una sardana és bona o no, eh? I llavors, per què serveix? Doncs, jo penso que això, el que és cert, eh?, i probablement perquè la sardana, doncs, ha perdut aquella capacitat que tenia amb la integració de joves que hi participin, tant en el folclor, ara mateix, com en el fet de les persones que vagin, doncs, tant en els aplecs com en les ballades de sardanes que es van fent per arreu, no? La veritat és que el que està més bé i això ho diuen ells mateixos, és precisament la quantitat de joves que han donat peu a poder retirar-se, doncs, les velles, o sigui, els vells músics, no? i aquí sí que la cosa està però que molt plena. Senzillament, vull dir, un escull que es fa durant tot l'any, o sigui, que es fa durant els quatre mesos i, evidentment, de l'any passat, doncs, comencen arribant a la ràdio, la ràdio hi té, doncs, un paper important i, paral·lelament, dic que un cop s'ha acabat aquesta exposició de les deu sardanes per dues coples, a partir d'aquell moment, doncs, comença un altre tema que és el música allà contra, és una obra que s'acostuma a presentar i que té, doncs, la variant de la novetat, o sigui, en el camp de la sardana probablement hi ha poca cosa que hi ha ni algun que ho fa, però poca cosa, en canvi, a la segona part d'aquesta presentació de la setmana de l'any sí que es presenta, doncs, un de xou, un concert, fins i tot, no? I aquest concert, la veritat, és que té la característica de sorprendre't perquè, en fi, perquè surt de tota normativa coneguda, per dir-ho d'una manera, no? Molt bé, vull dir, és molt agradable, la veritat, anar en aquests punts, sí senyor, encara que no hi entenguis gaire de música. Sí, no, no, com a mínim, no, no, és aprendre com tothom, és això, escoltar, bueno, no ha pogut ser, eh? ja intentarem trobar la sort d'anar després, d'acord? És igual. Cap problema. Alguna cosa més que volies comentar, Jaume? Bé, jo voldria destacar una exposició que hi ha a Cornellà que es diu Fotollibres, i la veritat és que em va sorprendre, la primera història em va agradar molt perquè parla de Colombs, no? I llavors el llibre, doncs, destaca, doncs, un petit paràgraf d'aquest llibre que en definitiva s'exposa i el que prima són les fotografies. Fixa't-hi, Rosa, tu que estàs al meu costat i tu, David, quina fotografia més maca, no? El trimatge de la Colombs, d'aquí ho veig. Bé, doncs, el llibre aquest, la paloma a l'aire, eh? Diu, el llibre busca un tema allunyat de l'actualitat com la pràctica de la colombòfila esportiva en el llevant espanyol, un joc que consisteix a deixar anar una coloma i diverses desenes de coloms que volaran darrere d'ella competint precisament per aconseguir els seus favors, no? I a partir d'aquest tema, eh? Perquè això és, bueno, això estem allavant, allavant es practica, doncs, aquesta... No, no, jo a Sant Boi, a Sant Boi deu haver alguna associació d'això, perquè on viuen els meus pares, per allà, i a l'altre... Un cop va passar que a la casa del costat tota la teulada estava plena de coloms, a més a més els pinten de colors, per reconèixer-los. Per reconèixer-los. I l'altre dia estàvem allà fent una volta pel busquet que hi ha al costat i dic que és aquest remol de... I a la... Com es diu això? A dalt d'un arbre estava tot ple també de coloms, de color reines. I cap, doncs, mira, deu haver algú aquí que es dedica a això. Que es deu fer aquesta prova i tira endavant. La veritat és que el llibre parla d'això, jo vaig estar revisant un seguit de fotografies perquè d'això es tracta, eh? Es tracta de fotollibres, o sigui, doncs, agafar un llibre, agafar... Fets amb fotografies? Hi ha diferents fotografies, però també hi ha els seus escrits, no? Vull dir que van allò agafant, doncs, per exemple, n'hi ha un altre que es diu Carme, diu... Carme Oscar Monzón presenta el cotxe com un mitjà de locomoció que no està separat de l'ésser que l'habita, ja que és en ell mateix producte de la roda sense fi que gira en el nostre interior. Llavors, també podeu mirar alguna fotografia, no? Però n'hi ha moltes més, tota era sobre cotxe, i llavors aquestes fotografies tant les destaca en el llibre que paral·lel en aquest escrit com també unes quantes fotografies escampades per l'espai on es presenta aquesta exposició. Això ho trobareu en el Graja, acord-li, actualment, això es va inaugurar aquesta setmana passada, i, sincerament, a mi em va sorprendre per allò de dir l'art ho és tot, hi ha qui ho diu, no? Doncs llavors que vagis a veure una cosa com aquesta em sembla també profitós i enriquidor, perquè no, i tant. Molt bé, fantàstic, doncs mira, i ja que hem parlat d'aquesta foto llibres, ara passem als llibres, no? També ens serveix una miqueta d'entrada, i el David ens parla de micro, de Michael Crichton, no? Què tal el Michael Crichton últimament? Bueno, últimament res perquè està mort, però... Bueno, no, és cert, tens raó, és cert, però a les últimes obres... Aquesta és l'última. A l'última que va fer, no? Perquè, sí, a més a més el va deixant acabat, i llavors va haver un altre autor, que ara no recordo el nom, a més si mires la portada del llibre, posa els dos noms, que el va acabar, el va acabar. Es nota, es nota una mica el... No sé quin punt exacte, no m'ho feis dir, perquè no ho sé, però em va donar la sensació que es nota el punt on hi ha la continuació... On hi ha la continuació, no? Sí, inclús et diré que millor, perquè... Sí, sí, sí, sí, sí, del Michael Crichton m'he llegit alguns, però no massa, és així que recordo, només conegut el Parc Juràssic, sí, molt abans una pel·lícula, me'n recordo, i vaig pensar, imagina't que fessin una pel·lícula d'això, patapam, i vam fer la pel·lícula. D'això de micro, no ho sé si faran una pel·lícula, no ho sé, no en tinc notícia. Recordo, en el seu moment, haver llegit aquell de El Marciano, i quan vaig acabar, m'estàguant el llibre, el llibre em vaig assabentar que estaven acabant la pel·lícula, també, que vam veure aquesta molt bé. Sí, sí, està molt bé, per cert. En aquest cas, no me n'hi he assabentat. De totes maneres, hi ha films que toquen el tema una mica, també, i que l'han tocat, i alguns són molt coneguts, i amb molt bona traça, no? El llibre de què va? Micro. Micro, tothom que pugui entendre, és una cosa petit, no? Doncs, bé, aquí estàs... No, micro també és això que tenim. Sí, però bueno, vale. Gràcies. Bé. M'he despistat amb aquest... és micròfon, sí. Que això també és un micro. Sí, sí, sí, sí. Però bueno, la paraula micro ve de petit. Microbi. Sí, microbi. Sí, no, no, ja és això. Que sí, que sí. Doncs, en aquest cas, bé, el Michael Christian sempre toca temes científics, i li agrada molt endinsar-se en, bé, en tecnologies que, que potser avui dia encara no, no estan, una mena, no estan, o sigui, funcionant, no? Una mena de Jules Verne, que en el seu moment es va inventar coses, objectes, com el submarí, o els coets i tal, i realment encara no existien, i faltaria temps encara, passaria temps encara que apareixessin, no? En aquest cas, crec que el senyor Christian fa un salt massa gros, no? Com perquè això d'aquí cent anys pugui passar. Ja. i és que és la típica història d'un científic, bueno, en aquest cas, una empresa, quan dic empresa, amb tot el sentit pejoratiu que se li pugui donar, que desenvolupa una tecnologia per fer petites les coses. i qui diu les coses, diu les persones. Anda. I... És l'increïble hombre menguante, les bèsties, no? Anem per aquí. També, també, també, també. Llavors, bé, passa és que... potser no és el film més exemplar, però... O el viaje alucinante. Sí. Ah, sí. O el chico produefioso. Ah, també, és veritat, és veritat. Aquí, diguem-ho així, que hi ha una mena d'interessos comercials pel mig, i... i a vegades, el que em destila el llibre, d'alguna manera, no explicaré massa la trama, perquè qui vulgui que se'l llegeixi, no? Sí. Però... moltes vegades penses, ostres, pots... moltes vegades, tècnicament, fas uns avenços prodigiosos, i que hi ha persones que estan molt dotades per trobar invents d'aquests, però alhora, en paral·lel, mai hi ha una mena de progrés ètic o moral, no? Envers tot això. Ah, bé. I aquí hi ha una... Si... Si hi hagués una... si el progrés tecnològic, diguem-ho que és una línia ascendent, així en progrésió, no sé si és geomètrica o aritmètica, ara no ho faig dir. Sí. Diguem-ho així, em fot ràbia, no? Que moltes vegades, en molts casos sí, hi ha molts científics que tenen una ètica a l'alçada de la seva capacitat tecnològica, no? Però el llibre no t'ho mostra així, no? Mostra un científic parra empresari, però amb uns escrúpols de l'empresari més bèstia i més psicòpata, perquè ja hi ha voreja d'aquests... que puguis trobar la cara, no? Clar, això ja... Què m'estàs explicant? Vaig acabar el llibre per dir, va, no li farem un lleig al senyor Michael Cretson, no? Però... Tot i que m'interessava veure com acaba la trama, perquè m'encuriosia, no? Però... Però aquesta paradoxa de que un pallo sigui tan brillant com per dissenyar la tecnologia... Bé, hi ha qui la dissenya, però hi ha qui li fa un ús no adequat, no? Però és igual, el que fa l'ús no adequat és tan, tan brillant com el que la inventa, és igual. Però en paral·lel, el tio és un psicòpata assassí. I dius, hòstia, no, no, no, potser sí, no? Que a vegades els punts de genialitat van paral·lels amb mancances en altres aspectes, no? Sí. No ho sé. No ho sé. Evidentment, tota la part tecnològica... És molt curiós, a mi em va sobtar molt. Clar, el gran estudi que l'escriptor, o els escriptors en aquest cas, fan del micromón que podem tenir amb un pam de terreny al mig de la selva, no? No tots són animals grossos, sinó que realment hi ha tota una vida, una fauna invisible als nostres ulls i que és un altre món. Un altre món que no té res a veure i amb unes altres, diguem-ho així, lleis de la física, que amb ells no els afecta igual la gravetat. Si volen beure aigua, l'aigua no té la mateixa textura quan ets tan petitó que quan ets gran. La tensió de l'aigua fa com si fos una membrana. Tu veus, literalment, una gota d'aigua i llavors l'has de trencar per poder beure. Hi ha aspectes que el paio s'ha documentat molt bé, no? Com són els insectes, com es comporten. El terror bàsic que tenen són les formigues. Clar. Perquè allò és un... Perdó, eh? És un matriarcat extremista. Sí, sí, sí. No, no, no. No, no, no. Igual que si els patriarcats en els extrems són, són, diguem-ho així, molt bèsties, els matriarcats en els extrems són molt bèsties perquè és la supervivència de la colònia. I de la reina i tal. Passa per sobre de qualsevol. I els obrers no són res. I uns humans que trepetgen un niu o que pares en l'albora d'un niu, doncs clar, evidentment, allò és objectiu. Clar, si pensa que els humans els n'enjouen els redueixen a un o dos mil·límetres d'alçada. Les formigues són com gossos d'aquests grussots, parells, i clar, una pinçada d'una formiga d'aquelles, doncs... Diguem-ho així, que fan mistos d'una persona, no? Això és molt pel·lículero, eh? Sí, sí, sí. No, no, no. La pel·lícula... Em sembla que d'aquí a poc fem pel·lícula. El film està dissenyat... Ja ho veus, no? Això mola, eh? Ja el veus que el film... Una formiga del cony. Home, si és tal com el llibre explica, el film el podria dirigir el Peter Jackson. Veus? Peter Jackson, pel Gore, que després... És bona idea, eh? Què? La novel·la, no sé si ho has dit... D'aquest any o el passat. No, no, no, no. És del 2011 o alguna cosa així, ara no et s'ha de dir... Però i aquest llibre no l'han re... Fa poc no l'han posat. És que em sona que aquest llibre ha estat últimament com reeditat o alguna cosa, eh? Em sonen campanes, eh? Sí, sí, no ho sé. M'ha parat a les meves mans. Vale, vale, vale. No et puc dir com... Quan és de l'edició ni em recordo. Sí, sí, sí. No ho deia perquè no és amb aquest argument, no rebreixen les persones, però sí que hi ha un documental o pel·lícula que el vaig veure fa també anys, fa uns quants anys, sí, sí. I també és un microcosmos, es diu alguna cosa així, i també és això, un tros de bosc o... però real, real. Vull dir, no és inventat, no és ficció, no es redueixen les persones. I sí que es veu moltes coses que tu comentes, eh? Aquells éssers tan petits, tan micros, com viuen, no? Com es interrelacionen, quines amenaces es veuen, no? Això que és de les formigues. I és molt interessant. No me'n recordo del títol, eh? Intentaré buscar-lo a veure si... Però crec recordar que va ser al cinema, sí, sí, amb un cinema. A veure, la imatge és espectacular i la fotografia impressionant, vull dir, amb aquelles... amb aquelles cambrades de filmació, de micro-micro filmació directament. O sigui, era observació científica, eh? El bo del cas amb aquest film és que pel fet que et redueixin i et posin en un terreny que l'home, diguem-ne, d'alguna forma no... O sigui, el fet que et redueixin i et posin en una selva per la trama que porta aquí els personatges, doncs fa que l'home, els personatges, retrocedeixin, diguem-ho així, a una època en què l'home encara no tenia un control sobre la benatura. perquè, doncs, passen a ser... Baixen diversos... Com si ho és? Els galons... Els galons... En la piràmide alimentària. Sí, sí. Directament. Clar, passen de ser depredadors a ser depredats. Possible depredats. Possible depredats. Tenen altres espècies per sobre d'ells. Clar, clar, clar. Clar, és un món encara no conquerit. Clar. Tot i la tecnologia que moltes vegades, en aquest cas, has d'haver inútil. Has d'haver inútil, no? Totalment. Però la tecnologia la dominen els homes, pel que dius. Sí, perquè, inclús, amb els homes, també redueixen instruments i coses, i elements d'ús habitual, però petitó. Cotxes, avions, tot, tot, tot, tot. Per això mateix. Molt bé, molt bé. Molt interessant, eh? Bé, doncs, escolta, quan aquest, el Jackson, ho sàpiga, farà una pel·lícula, que és el que deia, segur, eh? Sí, ja et dic, jo aquesta sí que la vaig veure, però que era un documental, no és? Partaria la part aquesta de la ficció. Sí, sí, sí. No, seria el llibre. Bueno, perfecte, doncs mira, escolta'm. És una altra realitat, no? Sí, sí, de mirar. Bé, és que estem intentant d'arreglar una coseta. Bé, doncs, seguim parlant de llibres, en aquest cas parlem d'un llibre, jo faré un comentari bastant ràpid, perquè és un llibre que en un principi feia molta il·lusió i que era un llibre que tenia una percepció molt interessant, però després resulta que la cosa una mica et desagrada, no?, amb el concepte, no? Seria un llibre de Carles Sissí que es diu Alma, que inicialment sembla ser que és una mena com de personatge vinculat amb el món de l'evidència, aquesta evidència tan, bueno, tan de moda, no?, amb els últims anys de la televisió, que veus que fan aquests programes de prediccions i tal, i està ambientada en un període, doncs, com bastant, bueno, doncs, modern, no?, vull dir que seria l'actualitat. Hi ha un senyor que escriu un llibre dins del mateix llibre que està vinculat amb el món de la guija, per tant, estem parlant d'un llibre que s'inicia com una mena de thriller, no?, aquesta noia que es diu Alma, així es diu el llibre, inicialment, doncs, és com una, això, una visionària que des de petita se n'adona que és molt sensible per veure altres mons, eh?, i entrar en altres espais, clar, d'entrar en aquesta línia, no?, creure't una miqueta, doncs, tot això de com funciona. Per tant, bueno, pintava bé, pintava curiós, no?, les viscions que tenia Alma. I arran d'això, doncs, veus que el llibre sembla que va per una línia, però, mica en mica, arran d'aquesta escriptura del llibre, la gent comença a fer una sèrie de, com et diria, de rituals, eh?, amb la guija que van obrint cada vegada més una mena de forat negre on entra la maldat, on entra el mal, eh?, vull dir, una mena com de porta a l'infern, no?, que cada vegada és una mena de grans forats negres que es van generant perquè molta gent a la vegada està generant unes energies negatives. I llavors entra en joc ja la part més que dic jo estil Stephen King, no? Carles Cici, aquest no és que no sé si on és, però que és espanyol, no?, vull dir, a partir d'aquí inicia, és molt semblant a aquest escriptor que el coneixem molts per ser un gran escriptor de novel·la de terror i perquè ha tingut 50.000 llibres que han estat adaptats al cinema, no? Bé, sembla que la cosa va tirant bé i arriba un moment que es desmadra. Tot això es perd de polleguera i es converteix en un llibre apocalíptic perquè, esclar, tantes portes obertes negatives, no?, tant desconeixement per part de la gent al fer aquestes pràctiques. Després obre una altra, fa una segona part que es diu Ànima i aquesta segona part obre la porta dels dimonis, és a dir, de l'infern directament, no?, una mena també de rituals que genera aquesta part. Llavors es barreja tota aquesta història i apareixen uns personatges que es diuen els descarnats, no?, que és una mena com d'elements que surten del submón, d'aquest submón, diguem, per entendre'ns, d'aquest món paral·lel que s'introdueixen al nostre món i fa desaparèixer la raça humana. Com la niebla, una mica. Algo així. Aquest noia de la niebla. Allò era bestial aquella pel·lícula, i això és una borrada. Llavors, com passa sempre, com en moltes pel·lícules, com molts llibres com la pròpia Apocalipsis del mateix Stephen King, al final el plantejament és que hi haurà algú que ens salvarà, que salvarà aquesta raça humana que ha arribat al límit, però estem parlant que potser, no sé, a París fa el plantejament, no?, vull dir, doncs s'obre un forat immens, no?, amb el qual desapareixen de cop i volta un milió de persones, no?, vull dir, són com angolats, no?, per aquesta mena d'éssers, no?, que s'ajunten, no?, és una cosa com, bueno, com una ombra que apareix, no?, clar, has d'entrar en un món absolutament de terror, no?, no pots entrar en un món lògic, no?, per tant és aquesta la idea, però bé, però encara hi ha així, sí, sí, partint de la Ouija se'n va cap a un altre costat, no?, obres un altre espai i aquest espai al final acaba entrant dins el que seria el món de la raó, no?, del raciocini, no?, per això que és aquest el plantejament. Bé, jo pensava que anava per un altre costat, però finalment se'n va cap a aquesta vessant que no m'agrada tant, jo pensava que anava amb el món dels invidents, una mica també amb aquesta línia de carri, no?, aquesta línia, d'aquestes evidències, no?, aquests cops, que generen, doncs, aquesta fórmula, doncs, de llibres, no? Bé, doncs, passem al teatre, Rosa, el Don Joan de Molière, què tal? Això és un clàssic, ho digui, eh? És un clàssic, però molt actual. Ah, mira. És una versió molt actual que ha fet el... la dirigeix el David Selvas i, bueno, el personatge principal, el personatge del Don Juan, del Don Joan, és el Julio Manrique, aquest actor que està, bueno, a tot arreu, a tot arreu, però que també és director, eh? També és director, està fent una cosa molt interessant. aquí, no? Aquí, no? Aquí és l'actor principal. Bé, és el mitjà del Don Joan, però, insisteixo, una versió molt actualitzada, passa, està com un... és com una sala de festes o el hall d'un hotel, d'acord? on hi ha gent diferent, i llavors, ell és una persona, doncs, molt actual, vull dir, no us imagineu vestits amb aquelles... No. amb les mitges aquelles i les capes. No, amb bambes, això va. No, exacte, sí, quasi, quasi, amb bambes, amb ulleres de sol, és una persona que és, doncs, un trasnotxador, no? que seria el Don Joan d'Ada. Acaba de deixar allà la seva dona, vull dir, l'havia seduït, havia aconseguit casar-se amb ella, i ara ja l'ha deixat, no? Ja està, ja no li interessa, ja un cop ha fet la conquesta, doncs, ja ha a buscar una altra cosa, no? Una altra dona, en aquest cas, no? I, bueno, es veu això que és un seductor impadernit, és que no té, no sap parar, és que ha de ser continu, no? O sigui, dona que veu, dona que ha de seduir. Fins i tot es veu com està seduint ja amb una, a la directora de l'hotel, o d'aquella, sí, ja sabeu que és un hotel, perquè ja n'ha... i també a la cambrera, vull dir, és que, vull dir, faldilles, és igual, encara que no portin faldilles, és igual, no? Ho sedueix. I té el contrapunt de l'altre personatge, del criat, no? El que a la seva obra és el criat, que es diu, espera, és ganarel, el criat, es dóna tot el contrapunt divertit, no? És el criat fidel, que l'acompanya en totes les fechories, que, d'alguna manera, no és que el justifiqui, però clar, és el seu amo, és el seu jef, és el qui li dóna de menjar, el qui li va, no? Bueno, però amb molta diferència, el qui i això no té res a veure, eh, amb el don Joan. Però sí, em ha sentit que de protagonista hi era el contrapunt. La relació entre els dos. L'heroi i l'antieroi, no? Doncs aquí seria el seductor i el que no ho quedo tan clar, no? El que fa una crida una miqueta a l'ordre, no de dir, hòstia, tio, para ja, perquè al final això no és bon que a mi està deixant molta gent ferida, no? I amb l'honor, fins i tot, no? I ja es presenta el típic, no? Els germans que volen vengar l'honor de la dona que l'ha deixat, no? Bueno, que això sí, clar, a veure, bàsicament és l'obra, no? La molèdia és el clàssic, però ambientada molt actual, no? Per exemple, es veuen els dos segurates, no? Com hi ha una mica d'altercat a fora al carrer i doncs avisant per megafonia que han de sortir a posar ordre, no? I llavors els personatges assegurats són divertits, no? O sigui, és molt amena, no t'avorreixes ni molt menys, i també és una miqueta llargueta, però que no t'avorreixes en absolut, no? I, bueno, després el personatge, aquí no apareix doña Inés, en absolut, sí que apareix el personatge del pare d'ella i després hi ha tots els efectes una mica fantasmagòrics, no? Us recordo que el, clar, és que el de Molière és, no té, el de Molière no té el sentit final de càstig com pot tenir el de Zorrilla. Nosaltres aquí tenim el Don Juan de Zorrilla, d'acord? que aquí sí que és el que passa el dia de Tots Sants quan ell ja va al cementiri. Per això el dia de Tots Sants hi ha la tradició en molts teatres de representar el Don Juan, que és el Don Juan de Zorrilla. Allà sí que el castiguen, d'acord? El de Zorrilla. Ell està allà, se li apareix el fantasma del pare de doña Inés i ve una miqueta a vengar el que era fet amb, jo no ja només amb sa filla, doña Inés era una persona que estava, una noia que estava a punt d'agafar els vots per ser religiosa, per fer-se motge, no? I és clar, tot el que suposa d'anar contra la religió i contra, no? I llavors, clar, el Zorrilla sí que castiga Don Juan, a Don Joan. En canvi, Molière, que ja és francès i és una mica posterior, Molière no, el castiga. És ell mateix que arriba a reflexionar comogut o una miqueta influenciat per la dona que realment l'ha estimat i l'ha estimat d'igual a igual, d'acord? No com a seduïda, sinó d'igual a igual, d'acord? En un plànol ja de la mateixa... Amistats perilloses, no? Està molt bé això. Sí, exacte. Sí, però és aquesta idea. És una miqueta aquesta idea. Amistats perilloses, penso que el que intenta és destacar el despropòsit de tot això. En canvi, penso que aquesta valoració que fa l'Idea és molt... Si et centres en les amistats perilloses amb el protagonisme... Del The Clos, no sé què... No, no, no, de la Michelle Pfeiffer i a l'altra... A la pel·lícula. A la pel·lícula i a l'altra actor, com es diu el... Sí, ai, sí, sí, ho tinc... Bueno, ja tothom sabem... Realment és això, ell és un... El John Malkovich. El John Malkovich. És un conqueridor i l'altre és... Sí. És un ànima càndida. És un joc per... És jugar per jugar a seduir. Sí. Fins que ell se n'adona que ella és un igual que ell. Clar. No igual en el sentit de seductora, sinó no igual a nivell... A nivell d'ésser humà, no? I doncs aquí és on ell diu, hòstia, què està passant aquí, no? Deixo de jugar i en s'hi hagués quan l'altra, la Glenn Glow es diu, sí, ara deixaràs de jugar. Ara sóc jo qui jugar amb tu. Ara jugo jo amb tu. Exacte. Però fixa que ella aquí destaca la diferència que hi ha entre el Zorrilla i el... Sí, això també hi ha. Això és molt interessant. Home, això és la mentalitat. Això és mentalitat. Sí, hi ha una mentalitat. És una manera diferent. Hi ha un estil de vida i de societat, també. No és igual l'espanyola, de ser clar, que la francesa. I més encara. Després, és que n'hi ha... Ara ja no me'n recordo molt, però vaig a estudiar a batxillerat. Hi ha després també el Don Giovanni, de Verdi, que també és el mito del Don Giovanni. O Casanova. Casanova, exacte, tot això. Clar, és que un cop el personatge mor, llavors és quan neix, el mito. I segons la societat o l'autor que ho està escrivint o que li munta la història, doncs clar, ho fan anar per un camí o ho fan anar per un altre. Aquí a Catalunya no tenim un personatge així. No. No. Falta. No el tenim, no el tenim. Nosaltres tenim el Manelí. Sí, el Manelí, la Terra Baixa. Un primer espàs així, però... És que el Manelí és un molt bon nano, és una bona persona. Es poden fer moltes... Però un primer espàs així... Exacte, però es falta aquí, això. Es poden fer moltes... Un campeón. Un pitxa brava. Ens falta. Sí, sí, sí. Però que s'ha quedat com el mite de seductor, no sé què, mira, no? Però que hi ha darrere tota una problemàtica, eh? Fins i tot si Freud, Freud l'analitzes, té la marinera, eh? Sí, sí, sí. Perquè amb una de les persones que ho havíem comentat, ja et dic al batxillerat, sí que ho deien, que hi havia qui ho havia estudiat, que Don Juan era una persona amb un problema d'impotència. Per què? Per què? Perquè buscava precisament... Clar, sí, sí, David... Buscava qui l'arregles el problema, no? Bueno, precisament, amb qui no sabia, no podia comparar. Buscava noies verges. Clar. Perquè no podien comparar. Clar, i de fet no s'acaba de saber si realment consuma l'acte sexual o no. Segurament no, perquè amb les preses, no sé què, que ara ve a no sé què... Les desfella d'amor i després... Ah, exacte. El tio... Ui, ui, que veien el marido cornudo, el meu boi. Clar, i ells no podien... Es quedaven enamorades... Es quedaven allà, però exacte. I una interpretació també és aquesta. A les amistats periós, sí, sí, el paio acabava la... Arrematava la feina. Arrematava la feina. Clar. Sí, sí. Molt bé, molt bé. Sí, sí. Sí, sí, senyor. Molt bé. Hem tret una mica de... Sí, sí, de suc, el d'en Joan, eh? Caldria un dia anar... Perdona, caldria analitzar la diferència entre el Zorria i el senyor Moliere, eh? Sí, a veure si rescato... A veure, no és per re, però vaig fer un treball... Sí, perquè a tu fa aquí a... A veure si ho rescato, perquè ho vaig estar... Vull dir, ho vaig estar treballant. A les boles aquelles que es posen a l'armari perquè no surtin bichos... En aftalina. En aftalina, però... Sí. Perquè són coetanis, no. No, no. Em penso que hi havia diferència d'any. Moliere... Moliere... No, molts, no molts. No, molts. No, molts. No, molts. No, molts. No, molts. No, molts anys, no molts anys. Sí, sí, ja ho sé. Per això et deia la diferència... No, massa vaig veure l'àvard també de Moliere. Clar. I també per aquí pot anar el tema, no? Però és que l'època de Zorrilla és una època d'una Espanya... Encara, encara... Profunda, encara... Que era l'època... I ho estem parlant, jo l'he dit... I no és el XVIII, no? I no és gratuït, no? I no és gratuït. Jo a finals del XVIII, no, Zorrilla? Ara no t'ho sé dir. Ho buscaré i ho portaré, és que no m'ha donat temps per avui. Que era José Zorrilla. Però ho buscaré i ja ho comentaré. I l'època de Moliere és una època bastant dels lluïsos, eh, a França. Vull dir, hi ha molta... Vull dir, que molta absolutisme per un costat, però també molta llibertinatge amb certs nivells d'aristocràcia i la noblesa. Per tant, aquesta mena de... No jutjar-lo, però la feia cap que sigui una pròpia moralina del pròpia personatge. José Zorrilla va morir a finals del segle XVIII, XIX. XIX, vale. XIX. Per tant, principis del XIX serà. Maite? El què? O buscaré... Espera, us ho diré. Vale, vale, vale. Jo ho comentaré perquè... Va néixer el 1817 i va morir el 1893, als 75 anys. I la seva obra, Bibliografia... Doncs llavors, no és una Espanya tan... Ui, espereu, perdó. No, però per això dic que ell castiga a la seva obra. A veure, no és gratuït que un autor, igual que feia l'Orca o igual que ha fet per qualsevol autor. Don Juan Tenorio és de mitjans, de 1844. No és gratuït que s'hi mata el personatge. I Molier... Què fa amb aquest personatge? Què li fa fer al personatge? No és gratuït. Està intencionat sempre, no? I Zorrilla acaba matant, acaba castigant a Don Juan, eh? Aquest personatge depravat, vividor, inconscient. Ui, Molier és molt anterior. De 1622 a 1673. Clar, clar, clar. O sigui que anem a pitjor, doncs. Sí, sí, clar. No, però és que és diferent. Una cosa és Espanya d'aquesta època i una altra cosa és França. És diferent i potser el personatge del senyor Zorrilla no és tan brillant ni li dona... Està més condicionat per arquetips. Exacte. Més carques, diguéssim. Exacte, sí, sí. El mito del Don Juan seductor, del Latin Lover, el que fa després, jo què sé, l'Antonio Banderas quan fa la pel·lícula del Zorro. perquè el contracten al principi a Banderas, a Banderas allà a Hollywood, per fer el macho hispànico... Tot el landismo que vam veure després i tot això. Exacte. Tomács, la pel·lícula Tomács fa també de macho hispànico, o Tomács, recordes, que s'enamora d'aquella que es va casar amb la Mena Nigrifici, allà fa de macho hispànico, també. Sí, sí, sí. Però l'han de macho... No, bueno, era el macho... Bueno, eren seductors... Era una mica el macho dels anys 60-70, no? Sí, sí. Que jugàvem, això, que era una mica ridícul... Era ridícul, era ridícul. Ho veus, que ho veus. Cuidau, cuidau, que a això me li agradava molt a aquestes pel·lis, eh? Sí, sí, sí. El landisme i el pajarisme. El pajarisme, també. Yo hice Roque III. O Pepito Piscinas. Los vingueros. Pepito Piscinas, jo recordo, tinc la imatge del Cinema Texas. Per cert, que parlen de cinemes que han tancat i que ja no són res, a Sant Lluís, a l'antic Cinema Texas, ara serà un futur condis. Però, bueno, és una llàstima. Mira... Va fer un temps de videoclub... S'haurien de regirar la gent del poble perquè a Sant Feliu va passar el mateix amb el que era el cine Guinart. Però és que Sant Feliu... I Sant Feliu, Sant Feliu, ja ho sé. I mira, tenia que és un súper i al final va acabar tornant a ser un cinema. Ha estat tancat fa 15 anys. I cada dia... I cada any, jo pel que he anat llegint, cada any va millor, eh? Ah, ah, ah. Tu, per cert, que ja ets Sant Feliu, no sé si encara t'has estornat. No, encara no. L'altre dia vaig estar a punt d'anar a veure Julieta. A la tigaza esteu. Ja, però és que no vaig... Vull dir, com vaig dir, ostres, se m'ha passat l'hora. Vull dir, perquè vaig veure els horaris i tal, i això, i al final... No et concedien la nacionalitat fins que no vaig del cinema. Encara no la tinc, eh? No la tens. Molt bé. Jaume, parles del rei Borni. Sí, aquesta és aquesta pel·lícula catalana que es va presentar a Màlaga. L'actualitat, no? Sí, molt, molt. I va crear un impacte impressionant. Evidentment, l'impacte ve del tema que tracta. Es tracta de les persones que van a les manifestacions i els policies que els aturen. Vull dir, del que es tracta és d'això. I llavors, paral·lelament, doncs cadascú d'aquests té la seva parella. I aquí, esclar, fa un judici de valors. No hi ha cap mena de dubte, el realitzador, no? I aquest judici, a mi, la veritat és que m'ha sorprès, no pas favorablement. La veritat és que no. Sí, al contrari. Sobretot amb les dones, no. Ah, vale, vale, vale. Les deixa bastant en una situació de... En una, sí, l'altra... Però és discutible, perquè no és... No, no, no, no. No és qualsevol cosa, la prògula, no. No, no, no, home, té més... Vull dir, hi ha un... Està més elaborat. Hi ha unes ganes d'anar realment al fons de la qüestió i això em sembla que és el que prima com a aspecte principal. Després, tècnicament, està molt bé. Vull dir, això ja... Sí, això, tot i que a mi em pot passar una mica desapercebut, la veritat és que em va semblar que... Molt realitzador, no? Que sí, que es realitza molt bé aquest paio, no? Ja és un bon principi. Com se diu el... No, ja us ho diré. Després ho miro, quan el miro. Perfecte. És realitzador. Sí, és... Bé, ja dic, i el Màlago, uah, aplaudint tot el públic allà, o una cosa... I aquí jo vaig estar... Marc Creuet. Marc Creuet. I diu, jo vaig estar aquí a la preestrena, amb els tècnics, amb els crítics, no? I diu que aplaudien i tal. No, és veritat, eh? Vull dir, els crítics no van aplaudir, eh? Jo no sé d'on ho ha tret el que ho ha dit i tal, que no, eh? Vull dir, al contrari, romologia. Vull dir, vaig sentir en un que deia, ostres, és que només en retrata un de B dels quatre. En fi, i estic d'acord amb això, eh? Crec que un, Déu-n'hi-do. Llavors, tu l'acabes de salvar, per dir-ho d'una manera, no? Perquè ja estàs d'acord, no? Vull dir, això és com aquest país que som, no? Que dèiem abans. Som d'una manera que anem cap als punts més alternatius, i aquí l'alternativa és el que... El que és interessant és el discurs que fa el que va a les manifestacions i a la sorpresa que té de conèixer amb aquell i de la manera que reacciona i tal. Això és el que està més bé de la pel·lícula. I de la manera que ell intenta argumentar el per què falló i l'altre diu, és que això no va enlloc. Però bé, en parlarem d'aquesta pel·lícula. Sí? A veure si li fem una ullada, perquè jo tenia poc coneixement de la mateixa, i al comentar-la diu, bueno, no es val la pena, no? Hi ha un problema de tractar un dels personatges com a problemàtica mental, que em sembla fatal, això. Però bé, ja en parlarem. Bé, perfecte. Aprofundim, deixem que es vegi. A veure si l'anem veient i l'anem comentant, perquè això és el que anem fent. David, parles de l'Olivo. Molt bé. Aquí és de l'Iciar Bolleïn, no? Sí, sí, molt bé. L'Iciar Bolleïn em sembla una persona molt compromesa. Dona una imatge d'una persona molt compromesa a nivell social. Permet-me una petita... Sí, sí, perdona. Avui m'he trobat un veí i em diu, escolta, han premiat en el Ken Loak. Sí, a veure si s'ha baixat els pantalons aquest, ja. Ja què diu això? Home, porta 50 anys baixat els pantalons, eh? Perquè aquest porta temps, eh? Però m'ha semblat molt interessant la reacció que ha tingut aquest paio. Clar, clar, clar. No, a l'Iciar Bolleïn no. Jo crec que no. No s'ha baixat els pantalons. El que passa és que és una persona que, crec, pel que he anat veient, que es mou per pulsions interiors, no? I jo crec que li venia d'agost fer aquest tipus de film. Un film molt planer, a nivell de trama, inclús a nivell de personatges molt estereotipats. Perquè és una olivera que la porten d'on? Sí, la trama és molt senzilla. Un olivera no la pots... No, no, no. La trama és molt senzilla. La trama és molt senzilla. És un home, un avi, que és, per allà castelló, que és pagès, i té tota una extensió d'oliveres. N'hi ha una que li té una devoció, perquè aquella olivera té... Milers d'anys. Milenària. Milers d'anys. I l'home amb la seva... L'home se n'està molt de la seva neta, que és petitona, això ho veiem per flashbacks, eh? Se n'està molt i li transmet aquesta passió per l'olivera, també. i quan la neta ja és més gran... No, quan la neta és petita, bé, petita, 8-10 anys o així, doncs els fills, doncs el típic, ja es pensa que el seu pare ja xutxeja d'alguna forma i tenen un punt de vista... T'ho ambienta en l'època, diguem-ho així, del començament del boom immobiliari, doncs necessiten efectiu. I l'oneguen efectiu per un olivera així doncs et donen una... una pila de diners, una pila de guardos. Una volta d'al·lada, sí, sí. I doncs en contra dels desitjos del pare i de tothom, doncs es venen l'olivera. Sí. D'això se'n diu, se'm permeteu, l'espoli natural. Sí, sí, sí. Encara que ho vengui, però clar, és patrimoni, ara hi ha una campanya de declarar-los patrimoni... Sí, sí, sí, clar, clar, això no t'ho pots vendre. Patrimoni cultural o no sé com es diu, no... Bueno, un patrimoni natural. Diguem-ho així que la pel·lícula ens trasllada a l'època actual amb totes les... com se diu això... Totes les... No, totes les conseqüències, tots els estralls que la crisi ha provocat en aquesta família, diguem-ho així, sobretot amb els fills molt avispats en negocis que després els han menjat vius i que l'ha vist en una mena de coma... No, no, com està com un home que no està connectat amb la realitat, perquè l'home l'únic que vol és veure la seva olivera i allò que on estava cada dia va l'home s'escapa passejant que l'han de buscar sempre que no saben on és i la filla, la neta sap on està sempre que està al mateix lloc i l'home cada cop que va i deixa una pedreta i clar, hi ha una pila de pedretes allà al punt on estava l'olivera i la neta que és una noia així molt xapalante amb molt d'empenta i molt de caràcter doncs decideix anar a buscar aquesta olivera perquè clar, l'han venuda i no saben on està saben que està per Europa però no saben on està i la va a buscar i la torna aquí no riu tant ara ja està que te'n vaig xerrar massa és que has explicat la pel·lícula no explico la pel·lícula ni va per aquí ni va per lo contrari s'acabó lo que se dava home, el tràiler una mica intueix això és això però bueno no, la pel·lícula veus amb el camió que va a l'olivera això potser no és tan rellevant no, no, no, no feu cap cap idea preconcebuda aquí el que importa de la pel·lícula és la relació bàsicament entre la neta i l'avi i entre l'avi i l'olivera i punto els altres no compten els altres compten també i hi ha subtrames i hi ha subtrames sobretot l'amiga la que m'agrada és la del hi ha un noi que treballa amb ella la noia treballa a la granja a una granja de pollastres que hi ha milers de pollastres allà una explotació també d'aquestes i hi ha un noi que és encarregadet que està per ella que bueno que es desfà però l'home noia és molt així sí, el noi està molt molt talladet fins que arriba un moment que diu tu vols anar a buscar l'olivera tranquil·la que jo t'acompanyo i si cal robo el camió el meu jefe sí, sí robo un camió i se n'hi van cap allà apa però ja saben on t'està ara sí, clar i és aquesta i és aquesta has de fer una destrosa amb la pel·lícula no, no perdona però si això és el que mira jo no, no això és la ressenya si deixeixes la ressenya t'explica això tu vas a fer bé però el home va fotent baza va fotent allà la cullerada i al final a la calle a la calle el direm l'espoiler Jaume l'espoiler ja no cal veure-la tu sí, home i tant que cal veure-la és un film una directora que ja sisplau i la hice al bollà que fa molt és un film no, no, no és un film que va a tocar-te era per una altra directora no, no, no no busquem cap crítica social tot i que hi pot haver pot haver pot haver algo va tocar la fibra sensible de l'espectador ja està va per aquí i no li busca res més no és no és pretensiosa no és no busca tampoc més del que dona a mi ara em seriós a mi el que em fa molta gràcia és aquesta connexió avi neta no vull dir aquesta és una realitat que bé que jo a vegades m'agradaria experimentar alguna neta dels tres encara són joveneta home hi ha una escena que és molt entranyable no, perquè diu que té 10 anys hi ha una escena que és molt entranyable que veus la neta quan és petitona i l'avi li fa totes les marraneries a l'avi que li pinta les ungles li pinta els llavis i veus l'home amb els llavis pinta i l'home es fot uns farts de riure amb els llavis pintats i les ungles pintades ja saps com has d'interacció amb la teva neta exacte volem fotos ja et veig venir amb les ungles pintades i amb allò i amb corones de princesa i això merament no, és com que ha parlat de l'avi de la neta els altres el compten per això per això m'he vingut a dir no, perquè no sé si dir-te que és potser l'única neta que té no en té cap altra més no, no n'hi ha més els altres són els fills un fill solter que vols dir quan hi ha tres que en pateixen no, no, no però film molt bé bé, ens queden sis minutets i a temps de comentar una pel·lículeta també molt petita David que també és, bé, és espanyola és un otoño sense Berlín un otoño sin Berlín és una pel·lícula també d'una directora novell que es diu Lara Izagirre no ho dic malament no és Izagirre Izagirre li falta la U és curiós és aquella que ho he mirat bé la tele si ho vaig mirar bé perfectament és una pel·lícula que ja realment ja no està al cinemes està en DVD i que ja ha passat en aquest mercat però que va estar justament estrenada en el moment dels Goya és la millor actriu revelació és una noia que es diu Irene Escolar que és una noia vull dir que és coneguda que l'hem vist en unes quantes pel·lícules així sobretot més d'aquestes més amb la línia més de joventut i el nano que també és que aquest nano és que l'has d'ubicar es diu Tamar Noves i és que és d'aquelles cares que dius mare de Déu Senyor aquest nano l'he vist jo amb sèries és una persona vull dir increïble bé la pel·lícula és una pel·lícula que esdevé en una zona del nord a la zona del del del del del del del del del del del del del del del del del del del del del del del del del fora i ve aquí i llavors es troba que no és ben rebuda a casa dels pares a casa del pare i dels germans els germans sí però el pare a l'Aita com ell diu se la mira de reull així ho diuen Aita sí sí és com li diuen Aita és com es diu pare jo tinc família i llavors i llavors el que és el com allà pensa que no serà ben rebuda encara que el pare se la mira de reull però l'acaba rebent bé evidentment se'n va a casa del seu ex que ha compartit moltes estones a Berlín fins que i decideix venir-se cap a cap a cap a cap al país bas cap a casa seva què es troba? Es troba amb un amb un nano un ex un ex vull dir que que li costa obrir la porta que li costa tornar a interactuar és una cosa que està passant una depressió ho fa magníficament bé aquest nano és a dir et creus perfectament que està passant per una situació complicadíssima agorafòbica, no vol sortir al carrer no vol que entri ningú a casa seva vull dir, no gosa a fer res ella escriu contes i llavors el més meravellós és que la pel·lícula la directora li encasqueta parlant clar una càmera aquí al costat tota l'estona, la Irene Escolar com el que diu la cosa, i la va perseguint això és tan complicat, és tan difícil de mantenir aquesta objectivitat per això va guanyar potser el millor El hijo de Saúl també exacte, és aquesta línia que és una pel·lícula que també tinc prevista la setmana que ve la comentarem segur que la vull veure i llavors està col·locada és aquesta mena de percepció, una pel·lícula petita amb la qual és aquesta manera d'ella intentar retornar després de ser immigrant en aquest espai com tornar a integrar-se amb una casa que no és ben rebuda del tot amb un ex que intenta recuperar aquesta relació acaba visquent amb ell però són com amics hi ha un moment que interactuen que es tornen a fer petons però ell no vol estar amb ella a vegades sí que vol estar és quan surt té com petits pics de bons moments vull dir, llavors és aquesta ella que lluita constantment perquè surti d'aquest forat i no hi ha manera la mare, per exemple d'ell no la deixa entrar la seva mare no sabem per què ella inicia una relació amb una criatureta vull dir, li dona classes i aquesta criatureta li dona aquest punt maternal una criatura que li dona jo la torna d'una manera meravellosa és una pel·lícula petita però està tota plena de sentiments trobats de lluites personals i és una pel·lícula i no diré res més elíptica i si enteneu per elíptica el concepte de no vull dir més perquè és l'intent per un costat de retrobar-te amb el teu món i és el moment també de la fugida és aquesta doble percepció que tens quan la veus i de debò quina naturalitat quina patxoca té ella davant que és com si no portés la càmera i és la cosa més incòmoda del món estic convençut que tenir un col·lega i que tinguis que fer aquelles cares aquelles posicions que ets traure suposo totalment és molt gran aquesta nena vull dir que serà una de les grans actrius crec jo del panorama de ser-hi perquè és que va guanyar el Goya a la millor actriu i revelació per aquesta pel·lícula l'altra que va guanyar va ser la Natàlia de Molina que va guanyar per techo i comida però ja es considera una actriu més consagrada però aquesta és com nova que no ha fet si va fer un discurs me'n recordo molt coerent donant les gràcies als seus pares com vaig quedar molt academicista un discurs molt ostres és que a més actua d'una manera és que no sé una dicció molt bona molt perfecta és absolutament de bona escola allò que dius de bona escola però la pel·lícula no té res de particular és mínima mínima mínima és com techo i comida és com aquesta que comentaves tu a lo millor de la Isi Arbollaín que són pel·lícules que no tenen grans paisatges o pretensions vull dir són coses que passen amb cases petites habitacions brutes espais se'ns acaba el temps tu com sempre la setmana que ve ens en retrobarem una altra vegada com sempre si no anem malament si no ens retrobem no? no no anem bé ens veiem o ens sentim ens veiem que vegi vinga adeu-siau adeu-siau a l'escoltes l'àdio desvent sintonitzes l'àdio desvent la ràdio de Sant Just el just a la fusta parlem de tot el que passa a Sant Just hi haurà alguna premsa que ja aconseguiran treure qui eren tots els empresaris que anaven amb ell que fins ara mutis 400 pisos per vendre si se l'ha apagat de la seva butxaca ningú li pot dir busco sempre aquella notícia una mica positiva tant d'èxit de públic que estan