De Strauss i Takemitsu a Kim Ki-duk i McQueen

Una miqueta més a prop. Ah, clar, clar. I hi ha un museu del cine a Queens? A Queens, al barri d'Història. Jo em vaig enterar, quan hi vaig anar, el vaig veure, que Història era com uns estudis de cinema, sobretot a l'època muda, que era una mena d'alternativa a Hollywood. Aleshores vam fer moltes pel·lis, una mica més menors, Però era com l'altre gran estudi americà durant l'època muda. L'història. I aleshores... Història, sí. I aleshores allà el que tenen ara és un museu de cine, em sembla que hi ha una escola de cine i tot. I està superbé perquè tenen moltes càmeres de l'època, molt... No sé, és sobretot tecnologia de l'època. Deu ser com una mena del Museu del Cine de Girona, però a lo bèstia, no? A lo saco. A lo Hollywood, bueno, l'història, clar. Bé, doncs això pinta bé, pinta guai, no? Sí, sí, sí. A més, sí, sí, és un lloc que està superbent doldorat. Ara surt a totes les guies. És com un dels millors museus del cine, em sembla, eh? Ho vaig estar llegint. Almenys a la costa est. O sigui, és un lloc molt, molt guai per anar-hi. De seguida, quan no te n'adoni, s'haurà convertit en un lloc de peregrinació hipster, ja ho veuràs. Tots els modernisos all around the world aniran allà a mirar els seus vestits de la Marilyn i totes aquestes històries. Exacte, exacte. Bueno, si voleu buscar, el museu es diu... Bueno, en català seria museu de la imatge del moviment. Us heu de Museum of Moving Image. Ai, veig que tens l'anglès una mica enrobinat, no? Una mica oxidat, sí. Una mica enrobinat, no els fa servir molt. Bueno, no, però això està molt bé, està molt bé perquè la gent que va a Nova York, doncs suposo que una mica arribes allà i dius, bueno, què vaig a veure, l'estatua de la llibertat, el top of the rocks i totes aquestes històries... que estan guai i que són xules, però també hi ha una altra mena de visites, que són visites potser d'un nivell més cultural i de treure un profit una mica diferent a la visita. I aquest és un bon lloc per visitar, segons tu, aquest museu de cinema. Sí, Nova York, a més, és un lloc on pots trobar moltes coses de cine, si el que t'agrada és el cine. Després hi ha moltes filmoteques per aquí també, o sigui, és fantàstic. Estupendo. Bueno, doncs queda recomanat aquest museu. Tenies alguna altra història? Ho dic perquè anem una mica cortets de temps. Anem una mica justos de temps. Jo tinc classe ara també, eh? Tu tens classe, però tu ets un pluriempleado, eh? Jo treballo a totes zones. Si et sembla, ho deixem aquí. Ens quedem amb aquesta recomanació i la setmana que ve ja tornarem a... La setmana que ve més. El teu josgat de pau cap al museu és positiu. Em sembla una mica tonto això de dir el josgat de pau, però és el que hi ha. Ens quedem amb això i ja està. Doncs hi donarem voltes i intentarem anar cap a Nova York en aquest museu en algun moment de la setmana. No sé si dimarts a la tarda potser tenim un rato lliure i anem cap allà. Molt bé. Pau Roldán, en juzgat de Pau, moltíssimes gràcies per la teva col·laboració. Fins la setmana que ve. Una abraçada molt forta. Adeu. Adeu. Bé, sí, sí. No, és que no volia que em punxessis a l'aire. Em volia dir una cosa, un secret, entre tu i jo. Però... No, no, punxa'm, que si no ara semblarà que realment tinc secrets. Els secrets te'ls explico al final. No, no, que anava a dir que anem ja tancant aquest programet. Sí, sí, sí, ja comencem el cap de setmana, Marc, no t'amoïnis. I res, doncs us emplaço com cada setmana fins a la setmana que ve. Jo, doncs això, no sé què fer amb aquest pernil que he portat expressament per la nostra oient de la setmana passada, que ens ha deixat supertirats i la noia, la Marta, entre cometes, deia que, em sembla que va dir que es deia Marta, deia que sí, que vindria, que no sé què, i segur que per dins es pensava, aquest no tindrà nessos de portar-me un pernil. Doncs toma, fota't, sóc un home de paraula, aquí està el pernil. El deixem aquí, Marc, i a veure la setmana que ve si ha criat alguna cosa. Vinga, aquí es queda, tota la setmana aquí. I a vosaltres, dir-vos com cada setmana, que moltíssimes gràcies per acompanyar-nos. Ens hem sentit molt acompanyats per la vostra presència física i mental. I seguirem aquí la setmana que ve fent un altre programa amb més cultura, amb més històries, a les 8 del vespre a Ràdio d'Esvern. Cuideu-vos molt, sisplau. Bon cap de setmana. Adéu. Bona tarda, benvinguts un dia més a Babilònia, que avui el podríem donar-li un subtítol que seria algo així com amb la intimitat. Eh, Rosa? Sí, sona molt bé. Oi que sí? M'agrada, m'agrada. Amb permís del José, eh? Home, i tant. És que avui estem la Rosa i jo. I el Gescu. Estem solets, eh? Clar que sí. Vull dir, motius extra... Com seria? Un tubatú? Exacte, un tubatú. Un tutetet, no? Allò... Però bé, és el que diem, a vegades, quan hi ha molta gent, també ens despistem tots, comencem a dir... Aquí ens va bé tot, si estem als cinc, tot cinc, la mar de bé. Si al final quedem dos, doncs dos, ens apanyem bé. El que no fem mai és quedar-nos un solament, perquè la setmana passada ens va passar una qüestió també... personal i determinada, i bé, doncs vam poder salvar la situació com vam poder, però el que diem, que intentem sempre compartir aquests esdeveniments culturals sempre emparellats. I ara amb més ganes, encara. I tant que sí. Avui, com sempre, tenim un programa ple, encara que siguem dos aquí, és que ens faltarà segur una altra hora per acabar el programa, com sempre. I començarem parlant de música. La Rosa ens parlarà de la Sinfonia Alpina, de Richard Strauss, i una cosa peculiar de música japonesa o xinesa? Japonesa, japonesa. Vull dir que sempre és peculiar. L'hipones, sí. També ens parlarà d'un cicle de conferències sobre economia. I també passarem a parlar de la literatura, en aquest cas amb dos llibres, un que és La increïble història de Barnaby Croquet i un conte de por de Stephen King que es diu En la Llerba Alta, que realment us ho explicaré i acabarem amb una mica els plegats. Quina por! I dedicarem la segona part àmpliament, abastament, a cinema i tindrem clàssics i cinema actual. Ens airem a Corea i parlarem de El Arco i Primavera, Otoño... Ja m'he saltat el verano una altra vegada, veus? Primavera, verano, otoño, invierno i primavera. Ara, molt bé. Ara, ara. del Quim Kidú, que són dues pel·lícules meravelloses, recomanables al 100%, i dues novetats, 12 anys d'esclavitud, de l'Steve McQueen i Blue Jasmine, del Woody Allen. Seguirem també amb altres pel·lícules una mica més antigues, però també d'actualitat, perquè el cinema mai passa de moda, amb l'escorridiza o Com ho esquivaré l'amor. I acabarem amb una comparativa de les Amistades Peligroses i Balmond, que en aquest cas he pogut veure i que s'ha pogut versionar, en aquest cas, les dues versions del mateix any. Això ho explicarem després. Molt bé. Molt bé, doncs mira, amb aquesta musiqueta de fons, que una miqueta ens ambienta, parlem d'aquesta Sinfonia Alpina Rosa. Vinga, molt bé. La sinfonia alpina, que és la sinfonia d'Strauss, de Richard Strauss, que abans deien, ui, és del Johann Strauss, del Richard Strauss... Bé, clar, és la família Strauss, eren tanta família. El que no feien valsos. Fèiem valsos, feien bretot. Exacte. Eren prolífics, no?, que es diu? Sí, sí. Era una família molt, molt prolífica, molt professional, a més a més. A veure, és un concert que es va fer a l'auditori, a l'editori de Barcelona, la setmana passada, el cap de setmana. Jo us recordo que els concerts es programen per setmanes i llavors es fan els divendres d'aquest cap de setmana. Els divendres es fan a dos quarts de nou del vespre, els dissabtes es fan a les set de la tarda i els diumenges es fan a les onze del matí. O sigui que hi ha horaris diferents per poder triar. I són concerts que val molt la pena. En concret, clar... forma part del que ells diuen els concerts espectaculars, un cicle, un abonament de concerts espectaculars, perquè són concerts que d'entrada enganxen més al públic, saps que no cal entendre massa tampoc de música per poder gaudir d'aquesta música clàssica. Llavors aquest concert de la setmana passada, en concret jo em vaig anar dissabte dia 25, són dues peces les que es tocaven. La d'Estreus també, clar, perquè és la més llarga i és la més emblemàtica, la més coneguda i la que tira, la locomotora del concert. Però en primer lloc es va tocar una peça d'un autor japonès que es diu Toru Takemitsu. Mira. Sí, sí, sí. És un autor contemporani. Va morir res l'any 1996. Sí, sí, del segle XX, vaja. Sí. És una peça que es diu November Steps És una peça que és un fruit d'un encàrrec que va tenir el Takemitsu, aquest compósito, la va rebre aquest encàrrec de la Filarmònica de Nova York. per commemorar el 125è aniversari de l'orquestra de Nova York. Llavors va ser el primer cop que l'autor inclou ja dos instruments tradicionals japonesos en una obra sinfònica. Són dos instruments que això... És clar, que tota la peça i l'actuació en si va ser molt exòtica, perquè ja dic que és una mica de sinfonia petitona, Corteta, japonesa, llavors amb dos solistes, que toquen dos instruments japonesos, tradicionals japonesos. Un és el... A veure si ho dic bé. Sakuachi. Sakuachi. És una flauta així més grandota, tota rodona, com una... No una flauta travessera, sinó, com diria jo, com un tub de fusta, una miqueta més gruixuda de les que nosaltres tenim. Com si fos la flauta de la gaita. Més ampla, més gruixudeta, amb un dia més gran. I l'altre instrument, això ho tocava un solista, un senyor, us dic el nom si voleu, però és que és una mica divertit. És impossible a memoritzar. Home, el solista es diu Kifu Misuhashi. Mishuhashi. És impossible memoritzar aquests noms. I l'altre solista és una dona que es diu Kumiko Suto i toca el Biwa. La primera és B alta i la segona és B doble. I aquest va ser com una espècie... Com una mandolina però amb aquell... amb el... ara no sé com es diu el pal, el mastil... Bé, això més allargadet, saps? És aquell instrument japonès que a les pel·lícules van els gravats japonès o sempre surten, no? A la corte les heises que ho saben tocar. Doncs els dos solistes sortien a més a més vestits amb els vestits típics, no? Ella, la Kumiko Suto, anava amb un kimono, maquíssim, preciós, i ell anava també amb un vestit així, amb aquella mena de camisa, kimono, fins a la cintura ampla, i després aquells pantalons amples que porten ells. Que això és típic dels samurais, eh? Que portaven els samurais, aquella mena com de bata i aquell pantaló ample, eh? Exacte. Que no sé com es diu, eh? No, jo tampoc, això sí que no ho he buscat. Bé, més que res és una miqueta la curiositat, l'exotisme, no? D'aquest concert, el que tenia aquest... aquest exotisme, no? ja dic que és una obra d'aquest senyor que també és japonès d'aquest compositor i llavors el que sigui també és important que tot el concert el va dirigir un altre japonès un director japonès és el Kasushi Ono aquest senyor actualment és el director principal de l'òpera de l'IOP i amb la curiositat que la temporada vinent serà el director de l'OBC, de l'Orquestra de Barcelona, de l'Orquestra de l'Auditori. O sigui que ja va ser una miqueta l'abans, vam pensar, home, clar, és que s'ha de lluir en un concert que s'ha de lluir, no?, i això va estar molt bé. O sigui, l'exotisme aquest estava molt bé. A més, són instruments que, clar, que tenen unes notes diferents, no?, que nosaltres coneixem aquí, no?, i llavors, doncs, Des de donar... Per exemple, fa uns tos timbrics que no... que transporten cap a un altre temps, no? Explica una miqueta aquí en el programa, i és veritat, no? Diu, a la calidesa del vent, a un altre espai, a la natura, a la llibertat dels ocells... El compositor el que fa és plorar les possibilitats d'aquests instruments, que abans ells també ho feien servir en la música tradicional japonesa, però que ara també s'han incorporat a una orquestra sinfònica. Mhm. Mhm. Molt bé. Això, la primera peça, eren 20 minutets, i la segona peça, que ja és quasi una hora de durada, és el que hem dit de la Sinfonia Alpina del Richard Strauss. Bàsicament, d'aquesta, el que podem dir, bueno, imagineu-vos impressionant també, no? La va composar el Richard Strauss inspirant-se en les idees sobre la superació de l'home que Nietzsche exposa als seus llibres. Això ell mateix ho va dir. L'obra consta, l'obra La sinfonia, de 22 parts. Totes elles s'interpreten seguida, sense interrupcions. Per tant, té un mèrit impressionant perquè, insisteixo, és pràcticament una obra de sinfonia... Els músics acabarien... Clar, per això després l'aplaudiment era va ser impressionant, no? Doncs són... Aquestes 22 parts corresponen als moments de la història, no? La nit, la sortida del sol, l'ascens del sol, la gelera, instants de perill... Tot això t'imagines allà als Alps, no? A les muntanyes. El temporal, la posta de sol, etcètera. Al llarg de l'obra hi ha tot així de caràcter descriptiu. reconeixent elements musicals tòpics, com pot ser el toc de trompetes de cassera, que també és típic de fosc, el piolà dels ocells o els escaillots dels ramats. Però aquests passatges realment et recordaven la gelera, per exemple? Sí, clar. La forma de tocar els instruments, la tria que si fos fusta o fos metall, et comportava sensacions? I tant, i tant, i tant que sí. Però això sempre, els instruments ajuden molt a... A donar idea i a descriure auditivament els paisatges. Pensa que qualsevol paisatge no només és el color o el sentit de la vista o les formes, també n'hi ha d'altres sentits que influeixen, com són el sentit de l'oïda, tots els sorolls. Tu, si tanques els ulls, depèn on t'estiguis, sens uns sorolls, sens una... Música sigui més agradable, més melodiosa o no, però sense un soroll amb els instruments i tant que es pot reproduir. Això és impressionant. Per exemple, també hi ha una altra cosa que m'has fet pensar, Xesco, al sentit de l'olfacte. Ah? Sí, de l'olfacte de l'oïda. A veure si ho recordo bé. A ver si recordo, perquè a mi m'agrada molt, és una obra que va fer a Juan Echanove, o va fer a les teatres, que és com canta, és una obra de teatre, una conferència que va fer Federico García Lorca, que seria com canta una ciudad de noviembre a noviembre. Crec que és com canta. Ja et dic, és que ara estic parlant de memòria. Ho buscaré i el pròxim dia ja ho explico. Perquè llavors és la ciutat de Granada descrita, o sigui, la conferència el que fa és descriure la ciutat de Granada mitjançant els sons. Els sons, les veus de la gent, la gent el que canta... De novembre a novembre. O sigui, primer l'època de la castanyada, quan comencen a vendre castanyes, però és castanya, no sé què. Al Nadal, quan comencen a sentir-se les Nadales, la gent que passa pel carrer, si es fa fred, si no fa fred, si van... És preciosa, és deliciosa. Aquella conferència és deliciosa. Interessant, però sincerament, quan torni cap aquí, seguríssim que m'escaparé, intentarem. Sí, fa temps, fa temps, bueno, fa un temps que la va fer... Ja miraré de recordar això i el pròxim dia a veure si ho puc explicar. O sigui que sí, que la música es pot recrear perfectament. Home, és com el cinema, la música ja t'està indicant... A transporta. Però a vegades, alguna sinfonia que escoltes, que dius, doncs tal, com això, no? Jo aquesta sinfonia alpina la recordo que no fa gaire la vaig escoltar, perquè la tinc a casa, segur, i em va transportar, segur... Però que a vegades intenten imitar alguna cosa, no? Vull dir, igual que concepte vivaldi, que és molt més típic, no? Allò dels trinos dels ocells, no? Vull dir, això sí que és una cosa més fàcil d'entendre i veure, no? Quan parlen de la primavera, l'estiu, no? S'aconsegueix. Però a vegades jo tinc la sensació que certes coses que han volgut realitzar, no em diguis el que ni com, però vull dir que no les he trobat. Potser és el que dius, no? Potser tens l'oïda acostumada a altres coses i no acabes, no? Però en aquest cas recordo que sí, que ara que ho dius... Jo vaig apreciar que sí, a mi em va donar la sensació que sí, que més o menys sí que s'estava descrivint sonorament. Això és important. aquell passeig o aquell moment del dia o aquella escena a la cacera, per exemple, amb les trompetes aquelles i amb les trompetes i els... Els corns. No, el trombó. El trombó no, la trompa. Aquella, la corna. Sí, la corna, això. Amb això ja tens el son de la cacera. Clar, ja tens el son, això sí, això està claríssim, no? Molt bé. Molt bé. Abans de seguir en literatura, Rosa, comenta'ns això de les conferències d'economia. Vinga, sí. Això és que ho he trobat molt interessant. L'he vist que ho organitza a Caixa Fòrum, allà a l'edifici de Casa Ramona. És un cicle de conferències que fa l'obra social de la Caixa i en col·laboració o conjuntament amb el Centre d'Estudis Econòmics i Socials. I és un cicle de conferències sobre economia que es diuen visions econòmiques del futur. Són cinc sessions només, es faran, comencen el 6 de febrer, dijous, 6 de febrer, 13 de febrer, 20 de febrer, 6 de març i 13 de març, seguidetes, sobre temes d'economia, són conferències gratuïtes, l'entrada és gratuïta, ara això sí, s'ha de fer una inscripció prèvia, una mica per aquí comptin. I us dic res al títol de les cinc conferències, perquè trobo que avui dia amb el que tots estem passant i estem patint o estem vivint, potser interessant, no?, també per entendre una miqueta què passa i com pot evolucionar tot això o quines solucions tindrien, no? Penso jo que segurament s'arribarà a debatre sobre això. La primera es diu com veiem l'economia després de la crisi. La segona és el paper de l'Estat i la política econòmica. La tercera és eficiència, preocupació social i medi ambient. La quarta, economia, política i organitzacions. I la cinquena, banca, finances i diners. Molt bé, no? Déu-n'hi-do a més, tot són gent, per exemple, hi ha professors d'ESADE, hi ha, per exemple, el director de l'Institut Catedrà d'Economia Verda de la UBIC, la Universitat de Vic, un catedràtic de Política Econòmica de la UB, un altre de la UPF, vull dir, penso que això està interessant. I qui vulgui anar a aquest fòrum, però amb un tema més d'oci, també, també es farà una actuació que es diu Un té a la menta, Músiques del Magrib. I això començarà l'1 i 2 de febrer, el 8 i 9, el 15, en fi, els 4 dies de febrer, 4 dissabtes i 4 diumenges, a diferent horari. Els dissabtes serà a dos quarts de les 6 i els diumenges serà a les 12. Llavors escoltarem, qui vulgui anar, qui pugui venir, els cants i ritmes dels berberts, dels sofis, i recordarem, us recordarà la important influència de la música àraba a la península ibèrica amb temes arabo-andalusis. Molt bé. I també s'entén de la música raf, que es deia, la música algeriana, és la música raf que té una tendència. És el magrip, és el magrip. Bé, algeriana mateix no sé si es considera magrip. No ho sé ara. Home, sona francòfona, sí. Sí, sí, sí, ho és. Però magrip ben bé, bé, no ho sé. És una miqueta la perfilada que posen allà, no? Clar, serà una experiència, perquè també potser això d'un té a la menta, potser també són sensacions, potser et conviden a un té, i clar, en un espai que potser ja està condicionat, potser se us enterra, no ho sé, potser organitzen d'una manera perquè les sensacions, com dèiem abans, que la música transporti també sensacions que siguin oloroses, les espècies... Exacte, ara estàs recordant també l'exposició que van fer ells, la Fundació La Caixa, que es deia els olors, les olors de l'Àndalus. I era això que diu, sí, fa molt senzillat. I era deliciosa, eh? Com per les olors també. És molt important, eh? És una part d'una cultura, no? Molta, molta, molta cultura. Molt bé, doncs, molt interessat el que has dit la Rosa i ara farem un petit break sobre literatura. Abans direm que tenim de fons escoltant a Phil Collins, que avui compleix 63 anyets de res. Va, que jove! Pobre home, aquest senyor. El temps que porta treballant, no?, va començar treballant a Genesis, no?, un grup que va ser en un principi sinfònic, molt peculiar, no?, es va tornar més comercial, no?, i Carrera en solitari. L'únic que els últims anys no ha tingut gaire sort. Ha llançat discos, però com als anys 80 i 90 no s'ha retrobat. Després escoltarem també una cançó que avui també compleix 29 anys, que sembla mentida com ha passat el temps, que és el We Are The World, aquell tema promocionat per Lionel Rich i Michael Jackson per intentar ajudar... a la fam, a Àfrica, aquell Just for Africa, que és, com es deia, aquest grup que cantaven tothom, Tina Turner, Bruce Springsteen, Steve Wonder... Sí, va ser un disc col·lectiu, no?, d'aquests així, per recollir fons. Sí, sí, sí, va ser... Dissolidari, una miqueta... Seria una miqueta els orígens del disc de la marató de TV3. Exacte, però a més van... és que va ser una bestiesa, no?, el que van... perquè van vendre cents de milions de discos, no?, de singles, no? A veure, tots els autors boníssims i les cançons valen molt la pena, valen molt la pena, perquè encara han perdurat. Clar, clar, que sí. Ho escoltarem després. Vinga. Doncs ara farem re, un petit resum d'aquestes dues obres que hem parlat abans, la increïble història de Barnaby Crocket del John Boyne. El John Boyne és el senyor que va fer el noi del pijama a ratlles. Sabeu que aquesta pel·lícula amb aquest llibre, no? La novel·leta, no? La novel·leta, en diminutiu carinyosament, no vol dir res més, eh? I llavors, em sembla que ahir fèiem la pel·lícula, no sé si la feien a Antena 3 o i tal, la feien abans de dir, no me'n recordo. Bé, una pel·lícula estava molt bé, molt fidel al llibre, tot sigui dit, no? El llibre és un llibre que no hem d'explicar, molta gent l'ha llegit, va ser un bestseller totalment, no? A mi m'agradar molt. Molt, molt, molt. Molt trist al final. Duret i trist, perquè, déu-n'hi-do, a veure, el que t'està descrivint és... Sí, sí, sí. Molt tard. És una situació molt dura, però que és curiós com amb aquest llibre John Boyne ha sabut canviar. Es tracta també d'un nen, que és aquest, el Barnaby Croquet, però li dona un toc de fantasia al tema, que per moments és divertit i per moments és absolutament trist, també. No arriben a cap mena de drama, perquè tot s'acaba solucionant, però és això. La premissa del llibre, tal com tu diguis, diràs què és això. Què m'estarà explicant? Perdona, torna a dir el títol, sisplau. L'increïble història de Barnaby Croquet. Barnaby Croquet, molt bé. Barnaby Croquet, d'acord? Sí. Doncs la premissa és el primer capítol, no? Doncs que la mare del Barnaby, doncs, està a l'hospital perquè ha de néixer el Barnaby, no? Sí. I llavors, tal com neix el nano... Està parint. Està parint, no? I llavors, tal com neix el nano, t'ho deixa ben clar que és una família normal, amb un entorn normal, amb un treball normal. És molt curiós aquesta normalitat que la fa ja amb una segona intenció el senyor John Boyne, perquè quan surt el nen, que és un nen que està sa, que és maco, que és molçut i tal, no? El metge, tal com el deixa, a l'actaula se flota. Vull dir, se'n va cap al sostre. Ai, mare, levita. I se sent, ouch, que és el cop que dona pobreta amb el cap quan arriba dalt. Clar, dius, què passa? Anem malament. Portem deu pàgines, què passa aquí? Doncs és un nen que no contempla la llei de la gravetat per una teòrica, forçada... qüestió vinculada amb un problema d'oïdes, no? I clar, i a partir d'aquí, com no hi ha la gravetat i no hi ha el control del que seria l'equilibri, doncs aquesta persona sura, no? Llavors, clar... És tot al voltant d'aquesta criatura que arriba a tenir fins a 8 anys, no? Sí. Com aquests pares que volen una vida normal han d'enganxar el sostre a matalassos perquè el nen, clar, és que... Han de folrar el sostre, i tant. Pobre criat. O està agafat, allò, però... Sí, seria la vida al revés, no? Exacte, la vida al revés. En comptes d'anar al terra, doncs el sostre, mira. Els germans l'estimen, amb la seva raresa, al contrari, és xulo tenir un germà que flota, però ja mola, vull dir, perquè... Però, en canvi, els pares pateixen molt, perquè volen una vida normal, és el que sempre han volgut, perquè fins i tot el pare... No volen diversitat, no volen un nen diferent, que es diria un nen diferent. Exacte, i el pare, fins i tot, que de jove, els seus pares que eren actors, volia que canters i tal, ell no, ell sempre està en un segon pla, no? Bé, a partir d'aquí les coses s'acceleren, no? Passen situacions més divertides o menys divertides, no? Bé, té un gos, no? Que és deliciós el gos perquè el gos és l'únic que l'entén, el mira d'aquella manera, fa coses com una mica humanes també el gos, no? És una mica fantasiós, evidentment, hem de partir de la premissa que ens hem de creure. Però és curiós que arriba un moment que els pares ja no poden més, d'acord? I aquí una reacció negativa per part dels pares, no? Molt poc exemplar, no? que és que troben que posant-li una motxilla plena de sorra, ell pot caminar. Però caminar on? A terra? A terra, a terra. Li posen un lastre? Li posen un lastre, i ell va caminant. Sí, però s'acostuma i va d'aquella manera, però quan toca el terra li fan mal als oïdes. perquè està com si estiguéss tu en una altra posició. I llavors la mare no pot més, i la mare el que fa és que se l'emporta a Sydney, està ambientat a Austràlia, amb un lloc que és la roca a la silla de no sé què, que és una roca que hi ha allà, i amb unes tisores li talla perquè el nen se'n vagi volant. La mare ja està tan cansada com diu, mira, dona igual, és que no sabem què fem. I què passa? Se'n va volant, se'n va volant, i no hi ha límit. És molt simbòlic tot. És molt simbòlic, sí, sí. Però és molt simpàtic perquè la mare vol dir, mira, dona igual, no podem més, és com un sacrifici, com un suïcidi, com un assassinat, les coses com siguin. La mare provoca aquesta situació. Però, bueno, és el que diem, és un llibre positiu, xoca justament amb la cistella d'un globus. que en aquell cas són dues senyores que se'n van cap a Brasil i recorren el món amb diferents posicions i arriba fins i tot a trobar-se una nau especial que és magnífic. És un llibre d'aquests que és molt agradable de llegir, no? I amb l'avantatge que tots els esdeveniments sonen positiu, eh? Vull dir que no és allò que pensem, oh, i una altra vegada el nen al final, com el llibre, a l'altre llibre li passa, no, tot és positiu, tot molt bé, molt agradable, val la pena, és molt simpàtic. M'agrada molt aquest simbolisme, que els fills han de deixar en llibertat i que creixin i que facin la seva vida. I l'acceptació de la diferència. Però aquest simbolisme exacte, a mi no... Vull dir, ell vol tornar a casa. És molt curiós, perquè quan ell fa tot el possible per tornar a Sidney, arriba a Sidney, és molt curiós, que li ha fet la mare i el pare. La gent li diu, però com és que vols tornar a casa quan la teva mare i el teu pare, perquè aniran amb convivència, t'han volgut deixar... a la teva llibertat però clar, és que l'efecte és aquest si tu et deixen anar, te'n vas a l'espai i et mors Clar, és que arriba un moment que surts de l'estatósfera... Sí, aniria a un amor segura. Un amor segura, clar, et quedaria sense oxigen. Clar, per tant, no estem parlant d'una alliberació del fill, estem parlant d'unes intencions que, bueno, si no torna, no torna, sigui com sigui. I té la sort de xocar amb aquella gent i... Clar, però l'alliberen, entenc que l'alliberen o li tallen les cintes d'aquesta motxilla perquè no pateixi aquí a terra. No, no, no, no, no. O perquè és un problema, si s'ho posa un problema i ells volen un fill. Clar, clar. Clar. Aquest és el problema. Ells voren un fill normal, entre cometes. Clar, no accepten que sigui diferent. Li diu, ja està bé de fer això, com si fos una gambarrada. I ell diu, però és que no puc fer res si jo floto. No com els nens dretants, al revés, els nens escarrans, no? Exacte, el mateix. Eren contradits, eren bon i castigats i pumba, els hi pegaven i mare meva. Però és una cosa molt simpàtica i val la pena llegir-la, a part d'aquest moment, us ho recomano. I fent una aprensió molt ràpida, aquest conte, que parlaven de l'Stiffin King, un llibre complicat de trobar, però que realment val la pena, que es diu En la Llerba Alta, És una història totalment per sortir, per morir-se de por, eh? És un llibre molt petit, no? No per sortir corrents. Sí, no per sortir corrents, no? I llavors és una història de l'Steven King més macabra, perquè l'Steven King té una línia actual més tranquil·leta, però té una època potent, eh? I llavors, doncs, pertany a aquell moment de l'època d'Aït, d'aquells llibres que eren difícils, el cementeri d'animals, una sèrie de llibres que d'unidor, eh? Que tenien una mica de sang i fetge. I aquí és una història molt senzilla, són dos germans, ella està embarassada, i que van a un lloc determinat, no?, i quan passen per uns camps, diguem, de, no sé, potser, uns camps d'herba, doncs gran, no sé, de plat de moro, del que sigui, doncs hi ha una... Bé, passen pel cotxe, per un moment, en un lloc... Sí, ells van per la carretera. Sí, sí, per la carretera. Paren un moment i senten un nen que es diu en socorro, que m'he perdit, o, clar, amb una mena de gran espai, clar, amb una herba a dos metres d'alçada, no? Clar, a partir d'aquí... Sí, com a los niños del maíz. Exacte, una cosa semblant, eh? Llavors, clar, baixen, anem a salvar-los, i és curiós perquè en el moment que entren en aquest món és com un microcosmos, no? Que està dominat per una mena de pedra magnètica que hi ha al mig, no? S'endinsen allà entre aquelles herbes altes. Entre aquelles herbes altes, exacte. I va ser un moment que la germana es despista, l'altra entra per una línia, però sembla que a partir d'aquí les dimensions canvien totalment. Perquè hi ha una mena de pedra al mig, que és una pedra que és negativa, potser venguda de l'espai, que porta com un magnetisme... que comporta que la gent, quan es mogui, per entendre'ns, està al costat, ai, mira, estàs aquí, t'agafo, i quan dius, no, no estic allà, ja està a l'altra punta. És com si fos un laberint, una cosa molt curiosa. I hi ha gent que està a dins, i hi ha gent que provoca això, perquè aquesta pedra... Mira, se m'està posant la pell de Regina, ja. Aquesta pedra vol sacrificis. Oh, què dius! I llavors, és com que van cridant, vine, vine, vine, per ajudar, però no, no, és que estan ja... Són per any. I llavors el que fan és, bueno, realitzen una mena de canibalisme, bueno, tot un procés bestial, no? I ja no et parlo de la noia... Sisplau. Amb el cri, bueno, una cosa, una bestiesa. Però bé, si voleu llibres de por sang i fetge, ole, això ens ho passaríem de nassos, eh? Vinga, fes-me un comentari i passem al cinema, perquè ja, i que això és més tranquil·let. Jo soc de lecturers una mica més. Sí, sí, més normals, no? Parlem de l'Arco i de Primavera, Verano, Otoño, Invierno i Primavera, del Quim Kiduk. Rosa, què tal? Sí, són aquestes dues pel·lícules que les he visionat perquè em feia gràcia i insisteixo, perquè tot va ser també arran de la biblioteca de Can Genestà, la biblioteca Joan Margarit, doncs havíem fet una exposició, una selecció de pel·lícules asiàtiques, de cinema asiàtic, i ho vaig veure interessant, vaig recuperar aquestes pel·lícules que no les vaig poder veure, no? I, bueno, el trobo, el que tu dius, superrecomanable. És impressionant. Aquí sí que n'hi ha simbolisme per tot arreu. Simbolisme, clar, d'ells, no?, de la seva religió, com es diu el... El budisme, bueno... El budisme, sí, exacte. El budisme, sí, sí, sí que n'hi ha. I, bueno, i de la seva pròpia cultura, també, no?, els seus costums... les tortugues, la tortuga exacte, la tortuga és la longevitat exacte jo quan vaig estar al Vietnam vaig tenir la gran sort de fer aquest viatge fa anys també en els temples també surt la tortuga com a la figura i a més és la base on es sustenten moltes vegades els pilars dels temples que és la base de tot de la sabidoria sobretot però això és el temps la sabidoria perdó una cosa saps on hi ha dues tortugues? No, diguem. Que sostenen un dels temples més importants de Barcelona, la Sagrada Família. Ah! Una tortuga de terra i una d'aigua. Sí. A la portada principal. Em penso que ho has comentat tu aquí en algun programa. Per això dic, veus? Això m'ha sabut perquè això no ho sabia. Molt bé, molt bé. Digues, digues, perdona. Ara mateix ha sigut una... Veus? Això no ho sabia. Buscava el per què i m'has donat una explicació molt correcta. Clar, són sustents en aquests pilars. Sí, sí, molt bé. És això, eh? Doncs mira, El Arco. El Arco és una, aquesta és de l'any 2005. Bueno, és de l'any 2005, començo per aquesta. Jo recordo que el Quim Kiduc va fer també Hierro 3, que és impressionant. Sí, oh, que bo això, que bo. O La Isla, també. Aquesta encara no l'he vista, aquesta en falta. I aquesta, això. L'Arco és una història... A veure, les històries en si són molt senzilletes. Són molt senzilletes i, d'entrada, amb pocs personatges. L'Arco són dos personatges que viuen en una mena de barcaza, anclada al mig d'un... Sí, sembla com un llac. Jo dic que és un llac, allò. Un llac perquè no veus que hi hagi gonades ni tempestes, per tant, hi ha de ser aigües interiors. És un llac. Ara sí que hi ha molta pesca. Molta pesca perquè llavors, clar, una manera de guanyar-se la vida... A veure, aquestes dues persones són un senyor llac gran, però Déu-n'hi-do, força grandot, i una nena, una noia que pot tenir uns 16 anys, una cosa així, 15 o por ahí. que es veu que ell la va recollir quan era petita, no sé on se la va trobar, i la va recollir ell, la va adoptar, no?, i llavors la va cuidar, l'ha pujat, i llavors, però clar, diu, ostres, quin altruisme, no?, la intenció, bueno, sí, no?, la intenció és casar-se amb ella, és desposar-la, eh?, casar-se amb ella, quan ella arribi, doncs això, als 16 anys, em penso que és, ara ho dic de memòria. Doncs clar, imagineu-vos la situació. Ja tenim aquests dos personatges allà, una miqueta de relació, es parla poc. Sí, no aquestes pel·lícules. És molt tipic d'aquesta ja poc tiada. A Llero 3 no es parla gaire. A Llero 3... Jo diria que no es parla. No? Jo no me'n recordo poqueta, molt poqueta cosa. Ell no parla. No, ell no, pràcticament no. Ell ja diu alguna cosa al final. Els altres personatges, potser. Els altres personatges en aquelles cases on ell va entrant... Sí, exacte. Els altres personatges potser sí que diuen alguna cosa, o si alguna vegada tenen la tele posada, per exemple, no? Però ell no parla. Però no, ell no parla, no? I ja et dic, és que és, bueno, també és un tret, un tret també de la cultura, també, aquesta asiàtica, no? Parlar poc, no? I quan es parla es diu el necessari i ja està. En just, sí, sí. El just. Doncs és aquesta la relació d'aquests dos personatges. Viven allà, que dius, hòstia, aquesta nena no té cap contacte tampoc amb el món exterior. Només quan arriben a aquesta barcasa o aquesta... No és una plataforma, és un vaixell allà, un curat. arriben gent que són pescadors, pescadors aficionats. És una forma de guanyar diners. El senyor gran és el que va buscar-los a terra, els porta allà al vaixell, i a la millor passen un dia sencer o un parell de dies, amb alguna nit inclosa, de pesca. Llavors, si estan allà fent pesca esportiva, veus que sí que realment ja hem arribat al segle XXI, però en canvi aquells dos personatges estan vivint a les tradicions, a la cultura seva. Tu veus com ell, de mica en mica, així com va traient, per exemple, a pescadors, perquè després li paguen pel fet de quedar-se allà pescant, També va portant a aixubar, no? Però més que res aixubar serien les parts que ells necessiten per fer la cerimònia. Perquè clar, la seva intenció és casar-se amb ella. I o es comporta que si les sabates, que si aquella mena d'aquella kimono, aquella bata així ampla, que si una mica de corona així pel cabell, que si les arracades, tant la roba d'ell com la roba d'ella. Ell ho va buscant tot això, no? I ho va deixant allà guardadeta amb un armariet i tal. I, o sigui, aquí veus, no és pel que s'explica, sinó perquè, com que vas veient que ell va muntant i va organitzant tots aquests vestits, doncs ja sí que veus, dius, ostres, realment això va en sèrio, ell pensa casar-se amb ella, no? I arriba un moment que venen uns pescadors i entre aquests pescadors venen el fill, se suposa que és el fill d'un d'ells, un nano jove també, més o menys de l'edat d'ella, potser ara un any més gran. El nano ja ve amb el seu iPod, amb els seus auriculars, no sé què, tot el dia ja, ai, a mi, deja'm el rotllo de la pesca, jo estic aquí, no? O sigui que dius, home, realment és el segle XXI. Sí, sí, sí. I clar, el que havia de passar, aquest nano i aquesta nena, doncs clar, s'atreuen. i acaben enamorant-se ella té la intenció de marxar amb ell això el gran no veig que malament que li senta t'esperes això potser en una societat no més occidental potser es reaccionaria amb més violència impedint que ella marxés Però, bé, veus que, finalment, ella també, ostres, li costa, també, perquè, clar, per una banda, també s'han creat uns vincles i una efectivitat, no?, amb aquest senyor. No han arribat a res, vull dir, a tenir relacions, ni molt menys, no?, ell l'ha respectat sempre, també. I, bé, jo vaig entendre això, no?, que era la seva cultura, com sempre ho han fet, el tema de relacionar-se, que potser no et coneixes, que una nena jove la poden caçar perfectament amb un senyor més gran... tota la cerimònia que suposa, que ella ha de viure aïllada del món, clar, aquest nano el que fa a veure, home, aquesta nena, és que ha viscut fora, ni ha anat a l'escola, ni ha anat a l'institut, home, i això tampoc és plan, no? Vull dir, però, bueno, amb moltíssimes, moltíssimes... I el tema de l'arco, que és el títol de la pel·lícula, bueno, és que ella sí que, tant ell com ella, han après a disparar amb aquest arco, i bueno, són destres, però totals, amb aquest arco. Molt bé. fent una mena d'escena o de simbologia per averiguar el futur. Amb això també es guanya uns dinerons, perquè ella es passeja amb un grunxelló i llavors ells dispara l'arc. Vull dir, és exòtic. Són penícules molt plenes de simbologia, que és difícil explicar. Molt plena, que et crida molt l'atenció tot i dius, ostres, quina manera de ser, de pensar, quina cultura... que s'ha de mirar, no? I l'altra també, l'altra pel·lícula del Quim Kidú, que és Primavera, Verano, Otoño, Invierno i Primavera, o sigui, això ja el títol ja ho diu tot, és el cicle, el cicle de les estacions, el cicle de la vida, com comença, com continua, com avança, com s'acaba i com tornes a començar el cicle, no? Llavors, és la història d'un nano que està vivint amb un... També tornem a ser dos personatges també, amb un llac també, curiosament, Un llac entre muntanyes, és la vall, o sigui, allà van a parar altes muntanyes, si veus allà al mig aquest llac, que a l'hivern a més es congela, es queda totalment gelat, gelat, gelat, i es pot caminar a sobre, es pot trepitjar. I és el monjo que viu allà amb el nen que va acollir amb el seu dia. Clar, llavors que el nen és l'aprenent, no? Clar. I està allà, una miqueta, doncs això també parla un poquet, però clar, totes les ensenyances, els ensenyaments que fa aquest monjo cap a aquest nen, no? És la primavera, després a l'estiu ja... Ara no sabem bé quan... El cas és que arriba també una altra noia, perquè també la noia està malalta, no sé què li passa, d'aquestes malalties de l'ànima, que dius, alguna cosa li ha passat i ve de depressió, pobreta, o que ha tingut un mal tràngol. Es va retirar, entre cometes. Es va retirar, clar, perquè la cuidin allà, i res sin per ella, i no sé què, i amb la vida tranquil·la es recuperi, i tonjol, que si se recupera. S'enamora també, s'enamoren, clar, una altra vegada, aquí l'enamorament... s'enamora del monju de l'aprenent, i aquest xic arriba a marxar, després hi ha una història, uf, mare meva, hi ha la història de gelosia, ell es veu que l'arriba a matar, fins i tot. Vaja. Sí, però tot això no és perquè s'expliqui, sinó perquè surt al diari, veus com el monju veu un retall d'un diari, que ha portat una cosa, una provisió que necessitava, llavors veu que està veient embolicada amb un tros de diari. I quan l'obre... I ell, quan l'obre, clar, llavors... Agafa la notícia i ho veu. Ostres, veu la foto d'un senyor, un senyor que ha fugit i no sé què, que ha matat la seva dona. Vull dir que és molt interessant per això, perquè sense parlar tant, però explica moltíssimes coses, no? I has d'estar atent allà. I, bueno, llavors ell amb el temps ja torna una altra vegada allà... vull dir, amb les estacions també, no?, la tardor, ell torna també a anar allà, clar, de fer, uf, tot un procés de neteja, de neteja psíquica, de neteja de tot aquest acte que l'ha fet, degut al seu sentiment tan negatiu que ha tingut, no?, és impressionant, després arriba la policia que l'està buscant, dos senyors, que dius, ostres, aquests també vénen que són actuals, no?, vestits a l'Europa, de forma accidentalitzada, amb les seves pistoles i tot, no?, I, bé, és tot això, tota aquesta simbologia torna a sortir també, bé, el gat, surt la serp, surt també la tortuga també arriba a sortir. I tota una simbologia concreta i determinada i tal, no? És impressionant. Jo sempre dic una cosa, que per entendre aquestes relacions amorores que expliques tu, que no queden clares, sinó que són peculiars, no? Sí. Jo recomano moltíssim que la gent s'agafi llibres de l'Aruki Murakami. Perquè totes són històries d'amor que dius, però a vegades són fins i tot estranyes, no? Vull dir, però perquè té una forma de ser molt peculiar, no? Vull dir, amb aquestes formes d'enamorar-se. Estem parlant de relacions actuals, que agafin Tokio Blues o que agafin Baila, Baila, Baila, que són aquests llibres, i realment hi ha coses, diguem, de fins i tot unes certes fílies que tenen, no? Entre ells, per exemple, hi ha un que té obsessió per les orelles, no? Però és aquestes relacions que a vegades falta una miqueta d'anar més enllà, el que deies tu, els costa donar passos, no? I a vegades arriben al suïcidi sense cap tipus de motiu, no? Dius, però per què s'ha arribat a aquest límit per una situació amorosa que potser no era tan clara? Però la reacció d'elles és com dir, bueno, ho tenen bastant superat aquest tema. És una cosa que dius... Em posa nerviós, a vegades, el Murakami, perquè es veu que és bastant, no real, ni molt menys, però que agafa històries que tampoc són tan... Que pot ser segurament habitual, fins i tot. I que és la seva forma, la seva ensenyament, la seva educació, clar. És molt diferent, i més ara al Japó, després que es van haver de fer després de la Segona Guerra Mundial, a base d'un estoïcisme, d'una capacitat de sacrifici tan bèstia, com així van arribar a ser una altra potència mundial, que han arribat a ser Japó. Tot això va ser en detriment també una miqueta del que és la persona, del sentiment. Mira, tu com a individualitat no hi comptes. No. Aquí és el país el que compta, la col·lectivitat, i hem de sortir tots. Per tant, sentiments fora, sí que clar, s'ha mantingut l'estructura de la família i tal, perquè clar, el ben vist és que et casis, no sé què, però no importa els sentiments. Has de casar perquè has de casar, si aquest senyor tu proposa i la teva família està d'acord, doncs au, amb aquest senyor, amb aquesta senyora, I a viure i a tenir fills i ja està. I els fills, després, exigir-los també molt en els estudis, no sé què, que després també hi ha una taxa de suïcidi també dels nens impressionant. Altíssima. Perquè s'exigeix moltíssim. Altíssima, sí senyor. Que clar, és que nosaltres, i més nosaltres com a mediterranis... Clar, clar. Som calents, tenim una altra forma... Els suecs que estan allà més al nord, més no sé què, no sé què em queden pensar, o els finlandesos, però nosaltres, com a mediterranis, ostres, això no... I que som tan viscerals, no?, les passions i no sé què. Aquells dius, però desperta, no?, i no hi ha manera. Aquí hi ha, en aquest país, no?, a la península ibèrica, hi ha això, hi ha a Itàlia. A Itàlia, a Portugal, dius, és un altre món, no? Molt bé, doncs molt recomanable al cinema coreà. Kim Kiduk, tot s'ha de veure, tota la seva filmografia és espectacular, per tant jo crec que és val la pena i no espantar-se de veure un cinema asiàtic, vull dir, hi ha cinema asiàtic de tot tipus, però en aquest cas és un cinema que et frapa, que entra molt a dins i que et fa pensar en moltes coses. Bueno, canviem una mica de terç, no?, i parlem de cinema més actual, però en aquest cas una pel·lícula que diuen que s'ho menjarà tota als Òscars. Ah, quina, quina? Que és els 12 anys d'esclavitud, no? Ah, sí. Realment, vista la pel·lícula, et sorprèn. El director és l'Steve McQueen, no és el lector, eh? Steve McQueen, pobret meu, que va morir. Ah. No, no, es diu igual Steve McQueen, no? I per una mica de referència, si algú ha vist alguna pel·lícula, és aquella que es deia Shame, que no fa gaire, fa dos o tres anys la van fer, que protagonitzava el Michael Fassbender, que és aquell noi prim... No, no, sí, sí, tu explica. Jo ho explico perquè una miqueta per situar-nos. Ho vaig fent aquí, cares, però a mi no... Aquest, justament, el Michael Fassbender és el seu... No Fassbinder, que és l'altre, el Rainer Werner Fassbinder, que és alemany, aquell director tan peculiar, no? Ho dic perquè Steve McQueen té aquest actor com una mica un actor fetitxe, d'acord? I a les seves quatre últimes pel·lícules ha aparegut aquest senyor. Un nano, ja et dic, un noi més aviat d'una Constitució més aviat nòrdica, és un nano ros i tal, no?, amb una... 30 i pico d'anys i tal, no?, però que és un tio d'aquests viscerals, i quan cal ha de ser fred i quan cal ha de ser una persona amb potència. Ho dic perquè és important destacar el personatge, que és el personatge d'un negrero de l'època. La pel·lícula en si mateixa la porta un noi de color, un afroamericà, que es diu Chibetel Ejófor, no sé si ho dic bé. Segurament, sí, segurament està ben dit. Que és conegut visualment, sabeus? Ah, mira, sé qui és, però pel nom és una miqueta peculiar. Bé, la pel·lícula en si mateixa podria recordar-nos a moltes pel·lícules d'aquest sector, des del color púrpura, per dir alguna cosa, fins a Art de Mississipi, fins i tot aquest llango desencadenado que va fer... Hosti, llango, que bona. Que va fer... Però és que jo crec que supera a Tarantino, aquest senyor, no t'ho perdis. Tant amb la realitat com amb la crueltat. Com presenta les escenes. Jo a vegades m'estirava dels cabells, que no tinc gaires, i rapats, però estava com dient què està passant aquí. Hi ha un apallissament amb una negra, perquè és com aquella època es deia, que jo m'esgarrifava absolutament. Com han pogut fer aquest realisme tan clar? Però és una pel·lícula que, a banda del patiment que pot comportar veure-la, s'ha de veure. És un tros de pel·lícula que juga a fer un cinema que podria ser molt clàssic, amb el concepte, no? No explicarem l'argument amb excés, ni molt menys, però és una persona, que és aquest home, que cau en les xarxes de l'esclavitud de l'època, no? És un senyor que viu al nord i, per tant, té la seva entitat, sent negre, pot ser perfectament una persona que pot viure en aquest tipus de problema, no? Vols dir que et viu al nord dels Estats Units i allà l'agafen, l'encampen i se'l porten com a esclau. O sigui, hi havia també un esclavatge interpaís. Evidentment. No només esclava. Això és lo interessant de la pel·lícula. Com es planteja quina reacció té aquest home que ha estat lliure tota la vida, que té família, que té fills, i com passa 12 anys d'esclavitud, que és així com es diu la pel·lícula, El llibre el va escriure ell l'any 1800, ja es caig, no me'n recordo. És un llibre basat en el seu llibre. Sí, sí, és una biografia del que va fer. Que fort. I, a més, aquest senyor, l'Steve McQueen, és un director fred. Fred amb el concepte de fer cinema. Llavors, clar, fa un cinema meravellós, però a la vegada, quan s'ha de ser fred, et deixa gelat. i a més com reacciona la gent l'estètica és una estètica bastant moderna dins del que cap quant al que serien els enquadraments no és allò que sigui un cinema clàssic vull dir, l'estil per entendre'ns del coi del cinema més dels anys 70, 60 bé, igual de Clint Eastwood per entendre'ns, un Clint Eastwood clàssic en quant a concepte perquè és bastant això, no és, és una pel·lícula que té uns enquadraments curiós Deixem-ho aquí. Veieu-la, val la pena, és molt interessant, d'acord? Molt bé. I ràpidament, Blue Jasmine, que ja s'ha comentat aquí, però jo la vull comentar molt ràpid perquè l'he vist aquella setmana, no he pogut veure-la abans, no? A veure la teva opinió. Deliciós, aquest Blanchett, que s'ho mereix tot, que també està nominadíssima i s'ho guanyarà. Curiós que una pel·lícula de Woody Allen estigui nominada amb aquesta potència, també. Ella ho fa molt bé, és una noia que ho ha tingut tota la vida, no?, i a partir d'aquí es queda sense res, i això li comporta una mena de desequilibri emocional, no?, i llavors va parar amb la germana, no?, que la germana és a un altre nivell social molt més baix, no?, i aquest contrast, no?, entre una dona que va vestir de Chanel i de Louis Vuitton, no?, amb l'altra, que és una dona que viu en una barriada, em sembla que és de Sant Francisco, en aquest cas, que és un ambient... Que porta uns texans i una samarreta. Exacte, i que dona igual com porta el cabell, no?, I com ella intenta sobreviure amb aquest estat, no? I és molt curiós perquè la pel·lícula, en aquest cas, no dona solucions, no? No dona solucions a aquesta persona, que és que dius, a veure, és un Woody Allen que no sembla tant Woody Allen com per mi, com fins ara. és un Woody Allen més modernet, per entendre'ns. Té una línia, una forma de plantejar el cinema que dius, estic veient un Woody Allen, realment? I no apareix per cap lloc. El personatge d'ella sí que té a l'esquema potser una miqueta d'un cert histerisme, aquest histrionisme que planteja el Woody Allen, perquè ella el pateix, però jo crec que la pel·lícula en si mateixa s'aguanta molt bé i que, bueno, i que realment val la pena, que una mica la veieu. Crec que és una de les bones pel·lícules de Woody Allen dels últims anys, perquè l'última ha fet cada desastre. I res, recomanable, com a tal. Seguim amb una pel·lícula, seguim amb aquestes, ens anem amb l'altra punta del món, no? Abdelatifkechiche, La escurridiza o Como esquivar el amor. Això és de la pel·lícula, eh? Per si la gent diu que m'he tornat boig, no, no. La escurridiza o como esquivar el amor. Rosa, explica'ns com s'esquiva el amor, que és muy difícil esquivarlo, eh? Cuando llega, llega. Cuando te pilla, te pilla. Aquí te pilla, aquí te va. Bueno, això és una licencia que ens hem permès. Aquí nos permitimos todas les licencias del mundo. Vinga, en francès no sé com era el títol, l'esquive, penso que és l'esquive. L'esquive. Sí, de fet, és una obra del Maribó, que és un autor francès clàssic. I llavors, de fet, és una obra que uns alumnes d'un institut... Se suposa que és una barriada, així, de la Van Lier, de les afores, suposo, d'una gran ciutat. De París, eh? Pot ser perfectament, eh? Sí, pot ser perfectament. No acabes de veure el situat exactament, pot ser París, pot ser, jo què sé, Lion, una gran ciutat, no? És una banlier, és el que es diu una barriada, no? Una barriada, senyora. I llavors són els alumnes d'un institut que estan assajant a classe de literatura. que és llengua i literatura francesa, estan assajant aquesta obra d'aquest autor, del Maribó, l'Escolidisa, o com esquivar l'amor. Llavors són nanos, clar, imagina't, nanos d'institut, a més és molt curiós, és molt interessant, com a moltíssimes pel·lícules franceses, així que toquen el tema de l'educació també, la interculturalitat que n'hi ha a les aules, eh? Hi ha nanos, hi ha molts que són d'origen magrebí, que ja són les noves generacions. No hi ha la primera generació que ha nascut allà. Segurament, fins i tot, poden ser ja la segona generació, perquè la immigració marroquí del Magreb, allà a França... Perquè és l'època dels Pierre Noirs... Exacte, d'Algeria, tot això... Ja porta dues generacions. Després hi ha alumnes negres també, o sigui, negres de color negre. Les colònies africanes. Exacte, les colònies africanes. Vull dir que és la interculturalitat i la multiracialitat. Sí, multiracialitat. Molt bé, no? També es nota a apreciar, no? Llavors, suposo que és una miqueta... Veus, al principi dius, ostres, quin rotllo, no? Que aquests dies... Els alumnes hi ha, sobretot, un grupet que sempre estan discutint, que s'estan ballant, a més, amb un llenguatge barroer que dius, hosti, tu... Bueno, clar, un llenguatge de l'edat i d'un barri així, no? Que dius, ostres, vols dir que desagradable, no? Jo això no ho sé si continuaré veient la pel·lícula, no? Però, no, no, després et va interessant perquè vas veient com... A veure, d'entrada... Perquè veus com aquests nanos s'estan assajant, que dius, ostres, si per una banda tenen aquest comportament així de callejera, no?, del carrer, després com així que estan interessats, i ells veus que sí que s'esforcen i els hi fa gràcia assajar aquesta obra i fins i tot per ser vestits, vestits d'època, així molt macos, ella es fa un vestit llar, el nano que fa el paper d'Arlequín, També es fa vestir d'aquí. Dius, mira, com estan motivats? Llavors veus com s'entra a l'aula i veus aquella professora com els està motivant per fer-lo. I veus que és... El tema de l'amor, com? Si una persona que s'enamora de tu ja sigui d'una classe social diferent o que tu consideres que és molt diferent a tu, doncs això, no... I a la... A veure, no és que sí, la protagonista, que és més cregudeta, que no, a mi aquí ja em poden venir, no? Jo l'esquivaré, no? Esquivaré la mort. I, bueno, veus com és un tema etern, un tema universal, un tema atemporal, que no importa que la novel·la estigui escrita, bueno, que està pensat de teatre, estigui escrita, no sé si va ser l'any... 1800, suposo que deu ser, 1800... Doncs com ara també està plenament vigent, no? Perquè també pot passar. La situació que amb ella personalment aquesta nena li passa a la seva vida real, amb la seva colla d'amics, és això també. Un nano, que ara diria, li tira els trastos. I llavors ella, ostres, no, no, perquè com que acaba de sortir, ha deixat de sortir, ha tallat... amb una altra noia, jo no vull que l'altra vingui i em trenqui la cara. Però amb ella l'estan perseguint. L'estan perseguint i l'estan buscant. Veus una mica el paral·lelisme que això sí que pot ser. I llavors és interessant com aquests nanos són capaços de resoldre aquest problema, aquest conflicte que ja s'hi ha plantejat. I com intervenen els amics, el amic més íntim d'aquest amic que vol declarar-se que vol aconseguir sortir amb aquesta nena... La nena amb les seves amigues, les converses que tenen. Ai, doncs tu digue-li que no sé què, tu notifiquis, tu què t'has pensat o no sé què. Està bé, està bé. I a mi m'agrada això, com acaben resolent això, aquest conflicte que dius, bé, Déu-n'hi-do, dintre de tot, crec que més o menys ho han sapigut. Amb més o menys destressa, però han sapigut... La base és bona, avui estem parlant d'un clàssic, no? Exacte, que els hi ha fet reflexionar amb ells, també. I, a més, veus també una miqueta els problemes personals que pot tenir també aquest nano. El seu pare està, per exemple, a la presó, la mare... Perfecte. I llavors, el director, l'Abdelatif Keshush... Sí... És, que per això vaig buscar la pel·lícula i em va fer molta gràcia de veure-la. Ell, posteriorment, va fer Cuscús, que aquí ja l'havíem comentat, que és una pel·lícula impressionant també, amb gent immigrada també del Magreb, també allà com refloten també un vaixell i fan una festa, un dinar, un sopar supergran, a base d'entrada als costes, sobretot per Cuscús, que ha d'estar deliciós, aquell Cuscús. Veus com el cuinen i com se'l mengen després, no? Quina gana, aquestes hores. És mala hora, clar. Ara podem parlar de la menja. I l'altra pel·lícula, que és La vida d'Adèl. La vida d'Adèl, és veritat. Penso que encara està a les cartelleres. Segur, segur que ho està, ha estat molt d'èxit. Mega interessant, eh, la vida d'Adèl. Fantàstic, escolta'm, doncs mira, recomanacions. Tenim de fons, eh? Sí. Que jo us he dit que la posaríem, però clar, com anem així com el que havíem, que som dos i al final es faltarà temps, vull dir, per acabar. Però ho tenim per aquí, eh? Tenim tela, tenim tela. Sí, sí, sí. Molt bé, doncs per rematar ens queden... Sí, 5 minutets, que és magnífica. Té 29 anys, eh? Com passa el temps, eh? Aquí és res. Mare meva. Quina bestiesa. Igual que sempre, amb aquesta força. Sí, sí, sí. I a part d'això, per la base, no? Diguem, per què es va fer, no? I quan una cosa està ben feta, és atemporal. Això ens passarà sempre. Molt bé, i acabarem justament... Mira, hem parlat d'una obra del segle XIX francesa i seguim amb una temàtica del segle XIX francesa. L'únic que me'n recordo com es deia aquest senyor... Mira que volia mirar-ho, però no he caigut, no? I estem parlant de les amistats perilloses. A veure si jo me'n recordo. Exacte, no? Que era de Dangerous Lisons, si en francès no me'n recordo... Dona igual. Les Amities Dangerous. Ah, exacte. Crec, a més en la traducció literal, però jo diria que sí, que era... Em sembla que sí. Em sembla que sí, de que ho dius, em sona. Em sona. Llavors, jo el que he pogut fer aquesta setmana, perquè tant en quant faig aquestes coses, perquè digueu-me friqui, però jo crec que la gent que ens agrada la cultura són friquis, en general, no, que és broma. No, no, no. Salve-se que em pueda. Salve-se que em pueda. No, a veure. Ahí ho deixo. Podríem ser friquis, però som guapos i simpàtics, eh, també. És una brometa, és una petita brometa que hem fet. Home, clar que sí, clar que sí. No, faltaria que... És que és el que diem, la cultura és essencial. Sense cultura seríem bèsties. Ai, el dia que la ràdio porti imatge que ens vegin els cretos que fem. Aquell dia rosa ens vestirem, d'acord? Home, sí, estarem més... Que sapigueu que ho fem nusos, eh, aquest programa, no? Clar, estem aquí pelats de fred ara amb el fred que fa aquest dia. Si de cas no direm l'adreça perquè potser veniu tots a veure'ns, eh? Vull dir, jo us diria que no perquè... Llavors cobrarem entrada, eh? I per fi llavors cobrarem... Mira, jo diria que no perquè jo estic d'esquenes del públic i tinc cabells a l'esquena. Per això ja no veniu, segur, eh? Ja no vinc del públic, sinó... Com som de dolents, eh? O sí, o sí, ves a saber quines... No, no estem nusos, som gent molt normal, vull dir que en aquest aspecte ho fem. Escolta'm, que has passat el temps i no parlem de les Amistades Perigoses. Vinga, vaig, escupar. A més són dues, a més són dues versions les que has vistes. Sí, sí, però es poden unificar. Molt bé. Les Amistades Perigoses, any 1989, i Valmont, any 1989. dues pel·lícules de la mateixa temàtica, tractades de forma diferent. Seria interessant, no he pogut fer-ho ja per manca de temps, llegir el llibre a veure qui és més fidel i qui no és fidel. A mi m'han dit que és més fidel Balmond. Per què es diu Balmond, la pel·lícula? Perquè és el comte, el vescomte de Balmond, que és el gran... ho diré ara, el gran erotoman, no em surt la paraula ara correctament, el gran... Bé, és igual. El que es dedica... El que es dedica a lligar amb les dones de l'època, no em surt la paraula ara exactament. El seductor. El seductor, això, no em surt la paraula. Mira que senzill seductor, t'has anat a buscar... No, és que em sortia... A veure, Cesc, per què ho farem? Ja. Senzill, si ho podem fer difícil, no? Exacte, doncs això, no? Ja s'ha d'acallar amb el cap. És que això de parlar de noves... No, vinga, molt bé, senta, senta que ho estàs fent molt bé. És un gran seductor, i a partir d'aquí, d'aquesta presència, en aquest cas, en el cas de Mestres Perigoses, té un paper important, però en el cas de Balmond encara és més present, no? Les amistades per erosa, Stephen Friars, un director irlandès amb un potencial increïble, fa pel·lícules molt costumistes i pel·lícules també de gran qualitat que han arribat al cinema americà amb una gran potència. Aquí tenim a Glenn Close, tenim a John Malkovich, tenim a Michelle Pfeiffer i tenim a Laura Thurman, d'acord? Balmond, any 89, mateix concepte. Miros Forman, el director, un director que ha fet grans pel·lícules també d'època i grans musicals, tampoc oblidem això. I tenim aquí a Annette Bening i a Colin Firth, que també són dos grans guapos de l'època que segueixen sent guapos, evidentment, no? Però la mala baba que té les amistades peligroses no la té ni molt menys Balmond. Glenn Close fent el paper d'aquesta amiga del seductor Balmond, que a la vegada és la que ordeix aquestes amistats per venjança. Fins que no aconsegueix que el senyor Balmond acabi al llit, parlant clar, amb una verge... Perquè per una qüestió personal no para, no? I a partir d'aquí com ells dos arriben al límit, no? Tant el Balmond com la seva, aquesta amiga, aquesta contesa, no? Que té també un gran poder. Que és la instigadora. Exacte. Aquell amor-odi és un pas, no? Molt ràpid, no? I com al final tot això comporta la mort de Balmond per una qüestió determinada. És a dir, com es destrueixen entre ells per un tema d'amistat, com l'amistat pot destruir, com es pot podrir aquesta amistat i de quina manera ho fa. Les amistades peligroses ho fa d'una forma tremenda, duríssima, i Balmond ho fa d'una forma més clàssica. L'ambientació de Balmond és això, més rococó. Estan molt treballades els escenaris, són espectaculars. Vull dir, com ubica perfectament en un versall, és hipotètic. No són versalles, però per entendre's, la decoració. Stephen Frears està per la decoració, però són primers plans, són sensacions més directes. És aquesta glenclous, freda, espectacular, és magnífic. Jo crec que per mi l'Assemblea Espegrosa té molta més potència. Però, en canvi, si vols alguna cosa més clàssica, has de veure Balmond, no? Però bé, una pel·lícula, una comuna altra, recomanables, totes dues, no?, per una història, com deies tu, que en aquest cas no s'ha actualitzat, però que seria perfectament actualitzable si canviéssim els vestits, l'època... Podria ser un segle XX. És un joc, perillós. És un joc d'amor. És un joc. Exacte, estem parlant. De perseguir una víctima, o sigui, triar una víctima, perseguir-la, o sigui, es fa com una aposta. Sí, sí, és una aposta, exacte. És una aposta, llavors has de perseguir-la, el seductor ha d'anar a parella. Evidentment. I a saco. I a saco, no? I el que això pugui comportar. I, clar, i pobre de la víctima, si s'enamora, pobre de ella. Home, però és que s'enamoren, perquè és que ho fa bé el senyor, clar. Home, clar, té la gràcia. Ui, que ens hem passat de temps. Com pot ser això? Apa, adéu-siau. Adéu, Rosa. Ah, vinga, ja està. Som-hi, vinga, fins a tot cim dia. Adéu, adéu. escoltes ràdio desvent sintonitzes ràdio desvent la ràdio de Sant Just ràdio desvent ràdio desvent ràdio desvent ràdio desvent ràdio desvent ràdio desvent ràdio desvent ràdio desvent ràdio desvent Bona nit. Fins demà! Fins demà! Bona nit, Godapartisans, en aquest programa número 49, estem a un programa dels 50, això s'ha de celebrar, i aquesta nit d'avui la iniciem amb aquest gran tema del grandíssim, grandíssim francòfon, però també català, Pascal Comelade, amb la seva versió, la seva manera de veure el gran tema de Johnny Guitar, la pel·lícula. Doncs sí, avui jo amb aquest tema crec que marquem l'estil de tota la nit d'avui i ens ha donat per aquí i farem tot versions, versions de temes que ens agraden molt i que les versions han millorat, a vegades diuen que les còpies no valen la pena normalment, que no es poden superar l'original però no és el cas i si no ho podreu comprovar. Ara li passem el testimoni a la Maritza Nadler, que fa un virtuosisme perquè ha de versionar el gran Bob Dylan i amb un tema molt conegut. A veure si us convenç. A mi m'ha convençut de ple. It's four in the morning, the end of December, and I'm riding now. Just to see if you're better New York is cold But I lie from living There's music on Clinton Street All through the evening And I hear that you're building Your little house Deep in the desert Fins demà! She said that you gave it to her That night that you planned to go clear Oh, the last time I saw you You looked so much older Your famous blue-ray call was born This over you've been to the station to meet every train But you came home without Lily Marlene And you treated my woman to a flake of your life