Del bullying a Sant Boi a David Lynch, gats i tortugues, Ben Affleck, Mr. Ripley, La Mòmia, la mort de Lluís XIV i el Capità Calçotets

Ràdio d'Esvern. Ens agrada estar amb tu. Bona nit. Benvinguts a l'últim programa de Babilònia. Esperem que es gravi això bé, però bé, no? És el que estem fent, perquè estem fent... Què passa, què passa, què passa, què passa? Això de l'últim no, eh? Bueno, l'últim de la temporada. De la temporada. Sí, no s'ha tastat el dimarts. No, no, no, en teoria, ja vam dir, ens han fet el contracte multimilionari, que ja vam parlar de tots plegats, no? I clar, d'això ho podem viure perfectament, no? Hem dit que sí. Clar, ja traiem la casa a Florida, tot això ja l'hem comprat. Perfecte, doncs com és l'últim programa i com no ens n'hem portat res, el que farem serà intentar explicar cosetes d'això, del món dels llibres, del cinema i acomiadar-nos, a veure si tenim un minut per dir adeu tots plegats, no? I no sé, si voleu poder cantar alguna cosa, podeu, no sé... No, segur que no. No, jo no canto sarsuela, no. L'estararà és ja. Doncs avui tenim un ple al 5, tenim la Rosa Alcalá. Hola, bona tarda, què tal? El Jaume Vidal. Bona tarda. El Nacho Alonso. Bona tarda. I el David Muntaner. Hola. I tu? David. I el Xesco Ramón. Molt bé. Bravo. M'anava a presentar jo avui, mira per on, eh? Ho vi que m'heu tallat i diria ara a presentar-me. Molt bé, doncs avui el que farem serà una mica parlar de, bueno, de coses interessants que s'han de tenir en compte, la societat com és un fòrum de convivència contra el bullying, que ens comentarà una mica el Jaume. La Rosa ens recomanarà una biografia de David Link, que aquí uns quants som amants, eh?, d'aquest... No n'hi manen les pel·lícules, eh? Unes pel·lícules. Amants no, bueno. Amantes, esposos... Només hi veus una, eh? De dues formes. Sí, no? No som unes... Ostres, mare meva. Doncs és tota un... Bueno, dues, perdó. L'home elefant i carretera produtora. Anem super, molt bé, molt bé. Bueno, ostres, quin canvi d'un a l'altre. Sí, no, no, t'han de veure. No, t'han de veure. Parlem una mica de llibres, un llibre que es diu A Cuerpo de Gato, que és una cosa molt curiosa, i després de cinema, bàsicament cinema actual, però també alguna coseta que hem recuperat de... Bueno, també d'aquest segle, no? Bàsicament, no? Sí, més o menys. Perquè més o menys seríem per això que parlarem de la tortuga vermella, el talento de Mr. Ripley, Vivir de notxe, La mòmia, La mort de Lluís XIV, i acabarem una temporada parlant d'una pel·lícula que imagino que acabarà dins del cinema, el Capitán Calzoncillos. Perdó, no, Capitán Calçotets. Calçotets, perdó. La vas veure en català? Sí, al cine baix. Molt bé, molt bé, fantàstic. Doncs perfecte. Sant Ferriu de Llobregat. Molt bé. Bé, doncs Jaume, comencem parlant del bullying. Ho veiem, un tema molt seriós. I doncs endavant. 250 alumnes de secundària, més de 20 educadors, 9 centres educatius d'ESO públics i concertats, i 3 recursos socioeducatius en aquesta sisena edició del Fòrum de l'Evidència i, en definitiva, la consolidació d'aquest acte de ciutat dins del calendari anual de la comunitat educativa de Sant Boi. Això va ser el mes de maig. La veritat, a mi m'havia passat una mica així, però t'ho hem plegat fa un mes, eh? I llavors, doncs, la veritat és que jo hi participo. Vull dir, hi vaig i m'agrada perquè estic amb els professors, amb els alumnes, com es creen aquestes performance, en definitiva, aquestes actuacions. I la veritat és que aquest dia que ho fan, que no acostuma a ser un dijous, hi ha un... no sé, et dona una sensació que tenim aquesta capacitat realment d'estar organitzats precisament per... davant de l'evidència que existeixen coses, doncs, automàticament, a veure com es fa una previsió perquè aquestes coses desapareixin, perquè tenen una característica de dificultat que, en el moment que ens fem grauts, doncs, pot ser francament dolent. Per exemple, en el seu moment es va parlar de l'homosexualitat, en l'altre moment va ser un altre tema, i en aquest cas, oi?, doncs, ha estat el bullying. El bullying, tots sabem, i, bueno, és una d'aquelles característiques que moltes persones, precisament, fan canvis d'escola, precisament, perquè hi ha qui té prou, diríem, prou maldat, o no sé com li podríem dir, no?, prou capacitat de desestabilització, com per posar-se a sobre d'un altre, i a vegades perquè té unes bones notes, altres vegades perquè, veritablement, hi ha persones que són com una mica febles, no?, tot això, qui ha fet l'Emili, com jo, doncs, en sap una mica de tot això, no? Jo no, jo també. Tu també? Jo no. En sap una mica... Doncs no ho saps. En sap una mica de tot això, perquè, veritablement, allà ho veus augmentat encara, perquè, esclar, a 20 anys, jo crec que no hem deixat de ser adolescents encara, i automàticament allà hi ha la permissivitat, i, a més a més, l'exemple d'aquells que et dirigeixen o et governen en aquella etapa de la teva vida, no?, doncs la veritat és que t'ajuden a que tu tinguis gades de tocar els dassos de tothom, no? Però allà potser sí que és una tocada de dassos, però, en canvi, el bullying, en una edat molt més joves, vaja, vull dir, molt més criatures, la veritat és que fa molt de mal, jo ho vaig veure, i aquest dia, doncs allà, mentre es prepara tot això, sempre hi ha algun cas que s'explica com ho va viure, com tal, no? En definitiva, doncs, que tingueu present que, a Sant Boi concretament, hi ha una capacitat de previsió sobre aquest tema, i aquesta representació crec que és un punt que cal que ho imitin altres ciutats, eh? altres centres culturals de diferents ciutats, precisament per preveure tot aquest desgavell que provoca el bullying, la veritat, molt interessant, eh? Fantàstic. Molt bé, molt bé. Doncs vinga, tinguem en compte tot això, evidentment, perquè últimament han fet algunes pel·lícules, per una altra idea de Moonlight, més o menys les oportunades, és dir que... Aquesta combinació... Com us deia aquest, el Corbacho, va fer una casella covardes, no? Sí, covardes, és veritat, és veritat. No me'n recordo gaire, jo la vaig veure... No l'hi he vist. I també tenia que veure amb aquest tema, eh? Amb el tema del bullying. És veritat, és veritat. Però no me'n recordo gaire, ara. Déja-me... salir o... No, salir... Deja-me entrar. Sí, aquesta, és veritat. En la pel·lícula també hi ha un bon... Aquesta és boníssima, eh? Ostres, però allà ho resolen d'una manera... De una manera molt... Deja-me entrar, és aquell de vampirisme. Sí, no? No recordo-ho. Una barreja d'ací, home, al final de tot és... És la barreja. Sí, al final de la pel·lícula d'ací. Ara el fan bullying i, bueno, té una amiga. Sí, sí, l'amiga ja sé que és... L'amiga molt interessant. En cas de tenir el primo zumo sol... De salutiva. Té una barriga. A veure què ens emeteix. Jo crec que aquestes poques pel·lícules que la versió americana i la versió sueca... Sí. La sueca són igual de... Bastant bones. Mira, jo és que no he vist l'americana, mira. Però no està malament, eh? S'ha de veure, no? No està malament la sueca. Com és més autèntica? L'americana. Clar, és autèntica la sueca. És molt més esquerpa, molt més seca. És millor dir-ho. És una forma més nòrdica. I la fredor que ella, nòrdica. Clar, clar, clar. Jo no vull parlar-ho. Però no està malament, eh? No està gens malament, eh? És com de ring, no? Que de ring és millor l'americana. Exacte. Aquí una mica de passa quelcom semblant que vos l'americana dius... Ostres, doncs... És una caçadora. Per això ho dic, van per què els tiros, eh? Molt bé. Rosa, parlem una miqueta del Devil Ding amb aquesta biografia que està prevista. Sí, és un assaig. Sí, sí. Sí, és un assaig que l'ha fet el Dennis Lim. És un periodista i programador de la Film Society, del Lincoln Center. I, bueno, de fet, segurament hauran d'actualitzar alguns capítols per exemple de l'última temporada de Twin Peaks. Perquè això es veu que encara no hi constava aquí. Però clar, és que és una persona, el David Lynch, que és molt prolífica. Perquè amb 71 anys, Déu-n'hi-do encara tot el que està fent, eh? Sí, ara és jove. És molt jove. Clar que sí, Jaume. S'ha fet un blanco patrocinado por Ariel, no? Bueno, a veure, jo no l'he llegit, eh? Però sí que m'ha semblat interessant i com que sé que aquí també n'hi ha, i suposo que entre els oients també hi ha molts seguidors de la cinematografia. Bueno, no només de la filmografia, eh? Perquè ha fet més coses, ha fet també anuncis. Per exemple, hi ha un treball publicitari que era Lady Blue, bueno, és Lady Blue Shanghai i és un anunci per la Christian Dior. protagonitzat per la Marion Cotillard. No, no té ni idea ni idea. Per la Marion Cotillard. Sí, sí, sí. Per un sí cinematogràfic, no? Sí. O, per exemple, també la seva vessant musical, no? Perquè ell també ha fet la banda sonora de diverses... M'han dit pictòricos, també, eh? Sí, aquí no ho comenta, però... Pues igual sí. Sí, hi ha una part pictòrica. També, no? Per exemple, ha fet, jo què sé, bandes com sonores o discos com Blue Boat, Crazy Cloud Time, The Big Dream, i bandes sonores com la de... de la seva pròpia pel·lícula, eh? De... Ereizer, no? Ereizer Fit. Ereizer Fit. Ereizer Fit. Ereizer Fit. Ereizer Fit. Ereizer Fit. Ereizer Fit. I Inland Empire. Inland Empire. Aquesta que dèiem. Sí. Sí. Doncs que ell mateix les havia fet, d'acord? Sí, sí. Però... Diu que aquest llibre, Déu-n'hi-dosi, recull la trajectòria cinematogràfica d'aquest director, que ja sabeu que, bueno, va dirigir moltes pel·lícules. Amb la persona que fa la ressenya, li agrada especialment els capítols que dedica a Bellyut Blau i a Mulholland Driver. No en té tantes, no? Les dos pel·lícules de les millors pel·lícules d'ell. No, no. Però és que Blue Velvet és una cosa. Sí. Ereizer Fit, l'home elefant, Blue Velvet, Cor Salvatge, Twin Peaks, Los Highway, que és carretera perduda, una història veritable, i Mulholland Drive, i ja està. I l'Eyland Empire aquest. Això. N'ha fet moltes, eh? Moltes no n'ha fet, però les que ha fet són d'aquelles que recorden... Contundents. Exacte, de gran pes. La carretera, que és més senzilleta, però que també, vull dir... Però d'un i do, eh? Sí, perquè va trobar... Aquests moments en què fa aquells moviments de... que no saps ben bé què és el que està passant amb aquella ment, d'aquella persona. A mi això em posa els pèls de punta, eh? I em sembla que és d'aquelles pel·lícules que té molt... Bueno... És aquell home que va veure el seu germà, això, eh? Sí, sí, sí. Exacte. No, no, no, això parles d'una història verdadera. Claro. Això. Jo parlo de carretera perdida, eh? Carretera, els Highways... Allò és una nana de cap, absolutament, eh? Sí, sí, no ho recordo, ja, la veritat. Uf, sí, no ho recordo. Clar, és que hi ha algunes... Era Ser Head. Era Ser Head, és una pel·lícula que tu quedes mirant-la i és molt... O sigui, costa molt de pair perquè... O sigui, moltes vegades no entens el que t'està dient, t'està dient moltes coses, però no ho entens, però quedes així, amb una sensació i... I, bueno, és aquest blanc i negre, no? I el que l'altre ja i tal. Jo vaig veure un amic que es va... Em recordo que es va tocar en un concurs de la ràdio, no em recordo el que vam dir, i ens han donat les entrades, a Casa Blanca, i la vaig veure allà, i l'amic es va dormir. Clar, perquè segons quin tipus de públic... Clar, això no s'ho passa a triomfos. Era... És que era molt, molt així, jo... A mi això em va passar, però amb Cronenberg. En Cronenberg, bueno... Anar a veure Videotrom. En Videotrom. Em volíem sorrar al sortir. Això per proposar aquestes pel·lícules. Per res, recapitulant. Diu que al llarg d'una carrera de quatre dècades, Lynch s'ha interessat per excavar en l'inconscient, la duplicitat, la desil·lusió, el sexe, l'estranyesa i la deformitat. A l'home elefant. Era el monstre a qui tenia por. Sovint fent gala d'un macabre sentit de l'humor. És un criador vingut d'un altre lloc. Com proposa el llibre. Un mussol que, igual que passava a Twin Peaks, no és el que sembla. Doncs animeu-vos a llegir aquest assaig sobre David Lynch. Molt bé, perquè realment segur que descobrirem moltes coses que a vegades cal. Jo crec que és un director artista que t'ha d'explicar a vegades quina és la seva essència. Perquè hi ha coses que te s'escapen segur. I si no és perquè l'home diu, jo soc tan gran que faig el que em dóna la gana i reinvento el món del cinema o no sé. Perquè allò de l'Inland Empire, que són tres hores de pel·lícula, jo estava amb la boca així oberta com dient, no m'estic enterant d'anar, però de res. I mira que estem bregadets aquí del cinema, eh? No m'enterava de res. Estava absolutament desesperat. Digue'm què m'estàs explicant. Digue'm què m'estàs dient. Sorolls, imatges... No va haver manera d'intentar unificar res. És que feia molta angústia. Videoart. Totalment. Però passat de més enllà, perquè jo he vist videoart... Com que deia aquell, el Viola, com que diu... El Vilviola. Vilviola, sí, sí. Però he vist coses del Cremaster, que és una cosa totalment videoart, que és per tirar-te contra la paret i rebotar 40 vegades. I és que aquest va aconseguir-ho, eh? Va aconseguir-ho, va emprenyar-me, eh? Va dir, ja està bé, eh? Digue'm què s'has fet. No, però bé bé, molt bé, molt bé. Però, perdona, aquí has conegut el teu aguante. Per veure segons què, eh, tio. No, doncs mira, és que no és normal. És a dir, jo vaig llorar a la Llama Hiro aquesta, que no la comentarem ara, la comentarem un altre dia d'això dels zombies, i quan vaig acabar es començar a veure El Pissito de Marco Ferreri. Amb el López Bazzi i la Mari Carrillo. Aquí el cavallero té unes tragaderas que ni un diuró en blanco, eh? És polivalent. Clar, i em mola, i això m'agrada, perquè si canvies... Pissito està bé. Està guai, està guai. Home, però m'estàs dient una cosa que està bé. No, clar. Però quan veies tot el cinema franquista als anys 40... No, perquè anava per ordre, i llavors, bueno, i encara... Estoy en el guardián del silencio, que és una pel·lícula de l'any 40, del 55, i que també està fet per... Té més moral aquí, més moral. És a dir, l'Heredia, no sé com es diu. El José Sán de Heredia. Però això és el que pots fer ara a la dosa cada dia. Home, com vaig veure Razam i s'he posat els pelos com escàrpies. Ai, sí, sí. Van anar corrents a les mans i poden buscar la camisa blava't. Vos dir, hola, però què és això, no? Era conegut pollo, sí. Clar, evidentment, és una pel·lícula que des del punt de vista, vull dir, de l'història del cinema, s'ha de veure. Sí, sí, sí. No com un element, evidentment, propagandístic, com era... Sintonitza el 13TV i les que vulgui. I segur que les posen, vull dir, una darrere a l'altra. El Mayo, com es deia? El Fredo Mayo. El Fredo Mayo, que aquest estava apuntat a totes les de Jonsis, a les delícules aquestes, no? Això que dius tu, saps, quan em va passar? Quan vaig veure la caza. Però, bueno, la caza... La caza... Completament diferent. Ja, és. Això és per les mayores, saps? Per les mayores, això. Ah, sí. Però aquí hi ha moltes... No fa massa que la vaig veure per la tele, però la van fer, la van... Hosti, em vaig enganxar de cau a rabo. Sents la calor que fa en aquell pare, no? Clar, clar. I l'atenció, l'atenció i la calor, i això està en tot l'estat del món, i tu ho sents, no? És el cric, cric, cric, els grins. S'afogó aquella, però no només és una calor, és una calor també simbòlica, no? A més a més... Tota l'opressió que hi ha aquí, d'aquella... Per donar-li més realisme, jo crec que la pel·lícula està com cremada i tot. Sí, sí. És probable, eh? És una sensació com del negatiu cremat, per donar aquesta sensació d'encara més torramenta. És que el Saura tenia també aquestes coses, eh? Vull dir que no, és un dels primers grans directors, eh? Dels anys 60-70, vull dir, perquè realment, quan tu... Mira, l'altre dia llegint el llibre aquest de la història del cinema, del Roma Govern, és que no parla del cinema espanyol fins als anys... Fins a Marco Ferreri, bàsicament. És que comença a parlar fins als 50-60. Verlanga. Exacte, Verlanga. Comença a parlar aquí. Tot l'altre s'ho passa pel forro, eh? Tot això que diu el David Camus, que m'hi hem passat. Segundo de Chomón. I és que és veritat. No, no, però... Bueno, i la... Com es deia aquella? La Torre de los Siete Jorobados, que també està bé, és una película de l'any 30 i pico, que està molt correcta, que té un punt expressionista, vull dir, en cosetes que es van saltant. Però del 39 als 50-60. Allò és una xurrongada increïble, no? Però, bueno, jo crec que s'ha de veure que és el que hi havia, tot el folclore aquest espanyol, i tal, no? Dels anys, vull dir, tots aquests grans oblidats, no? Del cinema i tal, que, bueno... No, igual. Que no nos liamos a otra cosa i no, no teníem... Bueno, és l'últim dia, tu. Clar que sí. És l'últim dia. I si no ho diem tot, és igual. No, però està bé. Bueno, un llibre, un llibre que us recomanem, ara que arriba a l'estiu, no? Ja està l'estiu aquí, però... Quan arriba, quan... Clar, clar, està a punt d'entrar, em faltarà un parell de dies, eh? No, ja està, ja està, no? Bueno, qui ho és, no? Ens havia passat, no? Sí, sí, sí. Si no ho arribes a dir... Clar, clar, clar, clar. Que ara vinc amb l'anora, tu. Doncs, bé, perquè és una lectura que no és gaire llarga, és un llibre que es diu A cuerpo de gato, a l'escriptor és Hiro Arikawa, ja sabeu que és japonès, no? No, no ho sembla pas. Això dels gats, ja sabeu que és una cosa molt japonesa, no? Sí, no. Una obsessió, bàsicament, el Murakami sempre utilitza gats als seus llibres, no? Des de Tokyo Blues, passant per allò del Carnero, me'n recordo com es diu ara, sempre hi ha un gat per allà donant voltes. Però en aquest cas, el gat és el protagonista, no? Llavors, és un llibre que és molt entranyable, perquè, esclar, és un nano, és un noi jove que té un gat, d'acord? Un gat que li diu que es diu Nana, però és masculí, és un gat, i es diu Nana. Però es diu Nana perquè té la cua en forma de set i en japonès set és Nana. Però el gat és conscient que Nana, de cara a l'àmbit general, és nom femení i és masculí, no? I llavors comença tota una trama meravellosa en què per un costat apareix la figura del noi que per una sèrie de motius que no puc explicar ha de donar el seu gat. I llavors és la visió del seu amo i el gat. Llavors el gat és intel·ligent, divertit, és la visió del gat, no? És aquella cosa de l'estimar, però no gaire, és aquella cosa dels gats que el poden estimar molt però tant en quant fan la seva. Exacte, no? Et foten allò de llonsis, no? Vull dir, és absolutament deliciós. I llavors, a mesura, cada capítol és el vincle que té ell amb antics companys i amb gent, no? Que per intentar deixar el gat. Bé, clar, no us puc dir per què ha deixat el gat. Ell no ho diu en cap moment fins que arriba un moment que ho diu. Vull dir, clar, et planteges, ostres, per què? per una costa de feina, per una costa de no sé què, per una costa de no sé quantos, jo no us ho puc dir. Perquè no li pot comprar més pins. Bueno, no. Ell diu que no entén per què el pinso no el farceixen de pit de pollastre. Ah, mira. El gat, no és tonto, eh? Vull dir que, diu, això és una queixa, és una queixa que faig al pinso quan el trenqui, clac, que surti pit de pollastre de dins, no? Imagina't, no? Em sorpresa. És un punt elitista. A cuerpo de gato. A cuerpo de gato. i a partir d'aquí, insisteixo, la història és molt simpàtica per un costat, l'enfrontament d'ella amb altres gats, no? Té la relació amb una gata que coneix perquè ell, quan intenta donar el munt jo, clar, però la gata és que dorm a sobre de la caixa de la tele. Què passa? Que ella cada vegada té una tele prima. Una tele com la que tenim tots, una tele de plasma i, clar, no té una tele que et tregui que es cal foreta i llavors, clar, la que ella li deixa i es col·loca a sobre de la tele de caixa allà ui, que bé estic aquí, no, vull dir, coses... Ja m'imagino el gat allà. Clar, és meravellós, és un gat increïble, no? Com allí són altres gatets, no? Per la baralla. Però què estàs explicant? És un llibre maco. Doncs ara la Teresa... Ai, la Teresa. La Rosa... Jo explicaré la tortuga vermella, vull dir que la cosa... Anem millorant tots. Anem aquí. Bueno, però jo crec que val la pena, eh? Val la pena passar una estoneta agradable, eh? No és tot flors i violes, tot sigui dit i ja està, i a partir d'aquí, doncs us recomano la lectura. El gato... A cuerpo de gato. A cuerpo de gato. Vale? Rosa, segueix... Ah, em toca, encara? Tirem un cable que m'estan dient que soc rarito, per aquí. No, doncs si tu parles de gat, jo parlaré de tortugues, mira, i a més ets una tortuga vermella, o sigui que ja ho arrodonim. Però clar, és una tortuga vermella que l'ha fet l'estudi Ghibli de Japó, precisament. Oh, maravillosos. Continuem també amb el món d'hipó. Ahir és la primera col·laboració que han fet amb un director europeu. El director es diu Michael... No, perdó, Michel Dudok de Witt, que és francès, i han fet aquesta preciositat de pel·lícula que és la tortuga roja plena, vermella, plena de simbolismes com són les pel·lícules dels estudis Ghibli, sense diàlegs, no hi ha cap diàleg en absolut. No hi ha diàleg. No hi ha cap diàleg. Això està bé. Però... Cine puro. Però s'interpreta tot, s'entén tot la mar de bé amb les imatges, eh? Sí. Aquesta pel·lícula va guanyar a Cannes d'any passat, del 2016, el premi En certain regard, una certa mirada. Ah, sí, sí. És una secció molt important. Sí, sí. Exacte. Sí, sí. Suena ver, sí, sí. Sí, sí. I, bueno, la història... No desveixo res perquè la història és d'un nàufra que és un senyor que està... Bueno, es veu quan anafragant, es veu d'on ve? ni qui és, ni res. Senzillament, que el nàufragat està sol en una illa deserta, però deserta. Sí. Amb vegetació, això sí, però... I amb aigua, ell vol deure aigua, té aigua potable i pot espavilar-se una mica, però clar, ell vol tornar a la civilització o a casa seva. Clar. Però hi ha una tortuga vermella que l'impideix. Cada cop que fa una canoa o una balsa, millor dit, una bassa d'aquelles de troncs, doncs li destrossa. Destrucció. Sí, sí. És molt xulo el simbolisme. i, bueno, però de fet, veus que una tortuga vermella tampoc és normal. No, clar. És un ésser fantàstic o simbòlic, no? De fet, és una mica posellà en la natura, no? Al final té una història molt maca amb aquesta tortuga i, bueno, fins i tot ja sabeu la... Bueno, no la por, és que és cert el que passa al Japó, no? El tema dels maremotos, dels tsunamis, tot això. Ja la pel·lícula Journame també ja vaig comentar, però amb aquesta també hi ha també una... Journame fantàstica. Sí, sí, també ho va comentar que era magnífica. Se'n va escapar. Magnífica. Hauria de veure amb els nens, però potser pel petit no era massa adequada. Pel petit no tant. No. Pel petit no tant. I no podia, pobret, col·locar-lo. Bueno, doncs quan puguis val la pena veure-la. De bo que sí, Journame no la podem deixar escapar, eh? Val la pena. Doncs és aquesta idea també de la destrucció, el mar, les fosses del mar, com destrueixen una miqueta la illa. i, bueno, com és la natura que li ajuda també una mica a sobreviure i, a veure, una mica la idea de viure doncs en pau amb la natura i saber estar bé amb ella, no? I també la idea de continuïtat, no? De què passa quan nosaltres margem i la continuïtat que n'hi ha, no? És molt simbólica. Ja dic, no, n'hi ha diàlegs, els dibuixos són preciosos també i és que s'entén tot la merda bé, tota la història i tot el que passa, els sentiments, els pensaments, el que... És universal, és universal, s'entén la merda bé. Aquestes pel·lícules a vegades, aquestes en concret, però n'hi ha altres de japoneses, molts simbolistes Està plena de simbolismes, apareixen les tortugues, o sigui que... Jo recordo, quan vaig acabar de veure la pel·lícula, no me'n recordo, la vaig agafar a la biblioteca i tal d'aquí i de debò hi havia un llistat després de simbolismes i vaig dir, la torno a veure una altra vegada perquè m'he perdut la meitat de la pel·lícula. Amb el diccionari. Amb el diccionari de símbols, tio. I era espectacular les coses... No me'n recordo, ara, el caparroda, el caparafon de la... ho diré ara. la closca de la tortuga que apareix en aquella pel·lícula, simbolitzava la illa on ella s'aïllava i tal, i pensava, mare de Déu, senyor, quin cap tenen aquesta gent, clar, és tota una simbologia diferent, no? Home, per les cultures orientats, la tortuga sempre és un bon simbol... És un símbol de moltes coses, de saviesa, de longevitat, d'eternitat, de la vida que t'espera després, vull dir, de perduració. Però no recordo, però eren tantes coses, vull dir, si podeu fer això, o jo recordo, almenys, la que vaig agafar de l'alquí de Sant Jús, jo juraria que hi havia aquesta informació. Una guia de símbols. El viaje de Chihiro també és molt simbòlic. Ah, també és molt simbòlic, clar, però falta que t'ho expliquin, perquè si no és una llàstima, perquè és molt complicat, no tenim la percepció occidental. No hi ha una portada domànica sense explicar. Exacte, és que és això, clar, és que a ells els costa moltíssim entendre el que seria la nostra simbologia com a nosaltres a seva, no? És com la simbologia hindú, és dificilíssima d'entendre també, vull dir que hi ha moltes coses, o la mesoamericana, no? Te'n vas allà a los precolombinos i et tornes tonto, vull dir que no ho enganxes. Molt bé, per recomanació, per aquest estiu. Molt recomanable, també, sí. Molt bé. David, a Vivir de Notche i després del Nacho. Sí. Molt bé. Hola. Vivir de Notche. Vivir de Notche, ja saps, això ja ho saps tu, però... Què t'ha de dir? Què t'ha de dir? I cada dia, oi? Oh, doncs fa temps, fa temps que no surto, no, no, soc molt bo últimament, no faig res. Fac mentines i tot. Què m'agradaria? Si el que pots fer és dormir a la nit, no? Ja. Més alt. Més els veïns al costat, que estan d'una marxa, digues. Que bé, no? Cada nit, que te cranc, que te cranc, digues, digues. Doncs bé, és una pel·lícula del Ben Affleck, dirigida i protagonitzada per ell. Sí. I bé, és una pel·lícula, diguem-ho així, a l'ambient. És molt bon director, eh? Sí. Això d'Argon. no és la més rodona, no és la més rodona, aquesta, eh? Potser és que jo crec que ha agafat, se li fa una mica gros, aquí, els temes gángsters, deixem-ho pel senyor... Robert De Niro, Robert De Niro, o Scorsese. O Scorsese, clar. No està malament el film, està bé, però divaga una mica, pel meu gust, no? I ens parla bé d'un paio que, un moment donat de la seva vida, quan és més aviat jove, decideix que amb ell no el manarà ningú. no el manarà ningú. I així ho intenta. Així ho intenta, no? El que passa que estem als anys 20, no sé si aquí, a Chicago, o un lloc així, i clar, ja és complicat que no et mani ningú. Els anys 20. Ja val a tothom. per molt que intentis anar tu per lliure, és com, al principi pensava, dic, mira, així serà com Mort entre les flors. Però aviam, no té la sapiència, és molt bon director, però no té la sapiència ni l'originalitat de Germans Coen. Clar, és que ell és molt gran, eh? Clar, llavors, no va per aquí, o sigui, a Mort entre les flors vas veient tota la, vas veient tota la intencionalitat del protagonista, no? Que diu, ah, aquest paio ja sap per on va, aquest intenta aquí confrontar les dues bandes perquè acabin, nyix, nyac, s'acabin enorreant un a l'altre, no? Aquí no, aquí, diguem-ho així, és més aviat una fita particular i que, bé, d'alguna forma ell utilitza, utilitza aquí durant un moment donat la de manar, tot i que ell ja es busca, diguem-ho així, busca una manera molt particular de ser manat, si no és a la distància i així, doncs no sembla pas tant que siguis manat, no? S'ha de convencer ell mateix. Sí, no, però bueno, al final es veu, no? Com d'alguna forma, bueno, el paio, doncs, intenta alliberar-se. A veure, la trama és molt simple, la trama és molt simple, és, en el fons també hi ha una venjança de pel mig, diguem-ho així, que ell és un, és un atracador, un atracador d'aquests que roba, doncs, a qui sigui, a els mafiosos, a qui sigui, no? a pangs, o el que trobi. però que arriba un moment que el posen en una disjuntiva, o sigui, has d'estar amb un o amb l'altre, hi ha dos clans rivals, els irlandesos o els italians. El teu compte no pot ser això. El teu compte no, perquè acabarem amb tu, no pot ser, això és el que pitjor, el que menys volen ells, un tercer en la discòrdia, allà, no, no, ara aquí estem els irlandesos o italians. Bueno, i ell opta, opta per un, per un dos dels bàndols. I a partir d'aquí, bueno, vas veient, i és un paio molt eficaç en la feina que li manen, no? Molt, molt. I, bé, i la pel·lícula també t'explica. És curiós perquè arriba un moment que el que no poda, ni el Ku Klux Klan, pinteta també, cullar-lo amb ell, ni les altres màfies, ho pot una noia joveneta de 16 anys. I aquí ja no explico més. No, no, no és res romàntic, no? Si és malament. No, home, no. Per res, en absolutament. No, no, no, però pot amb ell, ell li reconeix, no, no, ell no és mafiós, en el fons, ell simplement, aviam, ell si ha de fer la seva feina, la fa, però no és esperit mafiós, no és aquell que dius, no, no, jo vull agafar el cetre per quedar-m'hi, no, no, no, allò és temporal per aconseguir una fita seva, que és arribar a no ser manat per ningú. I a partir d'aquí, el film està bé, el passa que, aviam, no és brillant el film, hi ha moments que fluixegen. Arribar a ser capo, no? Arribar a ser capo. Sí, arribar a ser capo, però no, tampoc, no és com aquella de Promeses de l'Est, que sortia el Diego Mortensen. Ah, sí, aquella és molt bona. Que allà potser ell, sense bolero, sense bolero, patapam, has de fer el capo. No, aquí no. Això no és del Cronenberg, no? Sí, del Cronenberg, no? Allò està molt bé, però està molt bé, però això que dius tu, allà ni s'ho proposa. No s'ho proposa i s'hi troba, i clar, quan s'hi troba, doncs ho aprofita. Ho aprofita. Perquè això és així. Però aquí no, aquí quan s'hi troba, ja ho veureu, és que si no, bueno, al final t'agrada a ser. Sí, però bueno, passa que aquí el Ben Affleck no actua massa bé, jo crec que és més bon director que actua. Ja. Hi ha fills, jo crec que fa més bé de Batman, no passa, no passa aquí. Que tampoc es mogui gaire, no? Sí, home, està, hòstia, és que hi ha moments que dius, hòstia tio, tan maquillat fatal, eh? Ja. És una cara de cera, tio, que no se la treu a sobre. En Argo, en Argo ho fa millor. Sí. En Argo està més inspirat, fins i tot l'expressió del tio. Sí, sí, aquí no. Jo no puc evitar, Argo, dame Argo, ho sento. No puc evitar-ho, és que és d'aquelles coses que automàtica no sento Argo, dame Argo. Va ben aquí ja, no? Totalment. Sempre, és que ha sigut una cosa que ho he explicat tota la vida. Si no teniu res a veure, doncs és una bona opció per passar l'estona. Molt bé, molt bé, doncs el talent de Mr. Ripley, Nacho. A veure què tal, això és un clàssicotelló? Això ja és un clàssic del 99, que va tenir 5 Oscars al 2000, però ja, és un clàssic, no? Clar, clar, clar. Perquè, bueno, jo crec que després al director, que és l'Antoni Minguella, li van donar l'Òscar per al Pacient Inglés. Uuuh, què tal del Barça? Sí, i jo diria que aquí hauria hauria anat al revés, no? Perquè l'Òscar hauria estat per aquesta pel·lícula, per al talent de Mr. Ripley, que és una grandíssima pel·lícula. El Pacient Inglés és un coñazo. Però el Pacient Inglés jo estic casi d'acord amb tu, que és bastant coñaz. Uuuh, mara meva, eh? Però bueno, que és curiós, que tú veus aquesta, si la veus al revés, si la veus al revés, vull dir, si veus primer el Pacient Inglés, diràs, ostres, que tot ja veus, bla, bla. Però clar, si has vist l'altra, dius, ostres, no sé què ha passat, perquè veu una raga de l'altra, no? Sí, sí, Bueno, no sé què li va passar amb el Pacient Inglés i no sé per què no li van donar els Oscars, a lo millor, amb el talent de televisió públic, que té allà una inspiració de pel·lícula, Sí, sí, està molt bé la pel·lícula, és una pel·lícula que té moltes banderes d'enfocar-la, diguem-ne, és una versió d'una pel·lícula francesa, bueno, és una versió d'una novel·la de Patricia Highsmith i ja es va fer una, de fet han fet més versiós, però una més coneguda, que era a Pleno Sol, que la va fer a Malent de Lone de Minguella, que l'altre, perquè l'altre tenia, sí, tenia un tono noir i tal, però que aquesta aporta més, aquesta, clar, jo crec que l'avantatge és que els actors ho fan molt bé, els actors en el temps de mi terrible ho fan molt bé, des del Matt Damon fins al fallecido Philip Seymour Hoffman, ah, sí, sí, sí, és veritat, és veritat, cada cop que veig aquest tio jo ja em quedo, hòstia, pobra, no?, o sigui, és la moneta, i tot, Jun l'Hop, tots se'm han inspirat, les noies, la Muriel Padro, la Kate Blanchett, fent de pijas d'aquestes que tenen molts calés que estan en una Itàlia fantàstica dels anys 50, amb una Itàlia molt martini, no?, si us agrada l'estètica, molt de jazz, molt d'Itàlia martini, molt de joves, molt macos ells, molt macos ells, molt remini, molt remini, exacte, tot aquest to, no?, i allò, molt així, no?, arriba ja a l'autobús del poble i el conductor comença a xerrar, s'acosta al cura del poble i comencen a xerrar i comencen a cantar, tot en aquest ambient, molt estètic, molt jazz i tal, s'envolupava una història profunda d'una persona que d'aquestes, em recordava el personatge aquest del Jake Gyllenhaal en la pel·lícula aquesta que el tio és reporter, que ara m'ha ballat a Nightcrawlers, exacte, d'un tio que sempre està prenent, que sempre està mirant, que sempre està prenent des de tot, sempre està, sempre està, aquest home és un donà, diguem-ne, que vol ser algú, el Matt Damon, en la pel·lícula, i com vol ser algú, doncs és una persona que sempre està mirant els rics, està mirant la gent que té poder, la gent que té classe, i està intentant, o sigui, aprenent tot d'ells d'una manera fins i tot una mica siniestra perquè té una capacitat per imitar veus, per falsificar sinistres. Com canta My Funny Valentine, el Jeff Baker, no fa malament. Sembla que és un tio que té una força interior una mica diabòlica de dir, jo puc imitar qualsevol cosa perquè de tantes ganes que tinc de ser això, jo tinc una força especial i puc això, puc actuar com ells i puc fer, i puc veure el que no veuen ells, i el tio està allà i s'hi posa en una trama que gairebé sense voler-ho perquè tampoc és que... Passa la rosca, no?, una mica. Clar, però el tio no és que tingui un plan de dir jo faré això, jo faré això, sinó que el tio té una missió, diguem-ne, que és ser com els altres. És capturar la vida dels altres i quedar-se amb la vida dels altres. En principi, no sembla que sigui per destruir-los, però clar, tal com es desenvolupa la història, al final, ha de destruir els altres perquè d'això amb la seva vida. i en tota aquesta condició tan psicològica i també de novel·la negra més pura perquè hi ha assassinats, bueno, doncs és una pel·lícula una mica desassossegant, una mica... també molt amizada per l'estètica, per tota l'estona. La banda sonora és perfecta, la banda sonora és música clàssica, és ja... surten allà unes coses... a més, molt oportunes, perquè la banda sonora de vegades és inoportuna i destrossa la pel·lícula, però aquí acompanya molt, o sigui, l'estat d'ànim i fins i tot les cançons que es van fer per la pel·lícula, ja no les peces de fora de música clàssica, són la banda sonora pròpia del compositor, que no em recordo quin és, també molt, molt, molt adient. Doncs... Bueno, molt, molt recomanable per tot, per la direcció d'actors, per l'argument, que tot i ser un argument de pel·lícula negra es va mantenint molt bé i de manera molt intel·ligent allà com entrava i tal, per les actuacions, perquè ell com està enganyant tota l'estona, però... Però, bueno, però no és una cosa increïble, dius, ara... Este ara que s'ha muntat... No, no, no, de veritat dius, no, és clar, és que té un talent per enganyar, però un talent, el que em va sobtar a mi és que el tio no és que sigui especialment una persona molt malvada, sinó que de la pròpia... De lo que estima aquella gent, perquè ell s'estima i vol ser ells, vol ser gent d'aquesta classe, doncs al final, bueno, ell fa qualsevol cosa per arribar a ser ells i s'acaba destruint. S'acaba destruint de moltes maneres, no? Al final, físicament s'acaba matant, diguem-ne, no? Però, bueno... I realment, els planos aquells quan acaba l'última escena allò que s'està tancant la porta... Ah, sí, sí, sí. L'última mort que ha fet i s'està tancant la porta que fa com una espècie de plànol... Com una mena de transbordador o fèrric. Sí, exacte, exacte, no? I ell està allà, no? I una jara, no? Que té un lloc a l'interior, no? Aquesta força que té i aquesta lluita contra si mateix, no? I la porta es va tancant i tal i se fa com una espècie de fundido però amb la porta, no? Molt bé, molt bé. O sigui, hi ha de veritat plànols que dius, hòstia, aquest tio, un director molt ben parit que després la va cagar, com dius tu, amb una pel·lícula llarguíssima i una mica insuportable que és aquesta del Pacient Inglés en la que... Mira que fa poc ho vaig intentar una altra vegada, eh? Jo també ho he intentat alguna vegada. Lo vaig veure al cinema en el cinema, em vaig tornar a bo i em va dir que és això, quina cosa més avorrida de les poques que... Jo la he vist sencera, eh? Ho reconec, però costa, costa. La parella no té... No, és que no hi ha gràcia. No té química. No té química. Això que es diu que sembla molt benit, és que és així. Hi ha vegades que hi ha... Jo no parlàvem... Ara fotem un salto després ja, com després ho parlem de la mòmia. La mòmia aquesta, i no salto per què? Perquè hi ha una parella amb molta química, la Rachel Bates i el Brendan Fraser. Sí. I una pel·lícula que tampoc té gaire cosa, però amb aquesta química doncs el mateix és el contrari, no? Una pel·lícula que potser podria estar bé, però amb una molt poca química en aquesta gent, doncs... Però clar, una pel·lícula i això ja amb el Jaume ja començant a parlar ara, que la protagonitzi Tom Cruise, la controli, la produeixi i tot ho faci ell i estem ja amb aquestes coses de missió impossible que es van convertir. Avui he llegit un... La crítica deia hem fet la pel·lícula pel públic, no per la crítica. Clar, bueno... Com s'ha dit, nen. Però és que han fet la pel·lícula per Tom Cruise, com totes les misiones impossibles últimament que ells produeix. Llavors, clar, ja és un tema que ells els seus primers plans, els seus moments, el no sé què, vull dir, està bé de Tom Cruise, tu, escolta'm... Jaume, tu mateix, que tu has vist la pel·lícula, que jo estic parlant de sobre, però em sembla que... Tu no t'estimaran gaire si et carregues el Tom Cruise, eh? Ui! Però si, aquella està més operatia... A més, surt el Russell Crowe i tot. Ah, sí, és veritat. Però Russell Crowe és un tio molt naturalot. Ah, sí? Jo crec que sí. Campechano. Campechano, exacte. Com el rei emèrit. Qui m'ho va dir, diu, aquell... Ah, sí. Sí. Jo crec que és un tio que té... Està molt bé el paper del Russell Crowe. El Russell Crowe, aquest senyor era australiano, oi que sí? És. És australiano, però és... No ha renunciat, no? No ha renunciat, no? No ha renunciat, no? No ha renunciat, no? No, però és molt... Jo crec que actua d'una forma molt anglès, aquest tio. Sí. En referència... A Mastery and Commander, tu tu creus que és un capitán anglès? Sí. O mi, t'ho creus. No és perfectament. L'havia dit tot que el creus. És que és molt creïble, aquest power, no ho sé, vull dir, té una tècnica... Però el Tom Cruise no te lo creus. El Tom Cruise, no. Nada. El creies al principi, quan feia el Risky Business, quan feia... Com fa d'ell. Exacte, quan feia... Com fa d'ell, el tio Xulesc i... Exacte. Rayman. Rayman i tal. Home, on va estar bé va ser a... A Ice Boy Chat. Allà sí. Ah, vale, sí. Allà sí. Allà va estar molt acotat. Aquest... I allà va dir... Aquí no en pot... Allà no controlava ell. Allà el controlaven. Aquesta, allà en parla de mon dià, però... No... Bueno, veus? Menos mal. Alguien que m'apolla, gràcies, i tal, no? És que jo tampoc li acabo de veure... Mira que jo... Mira que jo... Cap de Kubrick m'ha decebut, però aquesta... Aquesta m'ha decebre, veus? És l'única, i el Jaume amb això de vegades hem comentat, no? Que estem amb aquesta mitja mitja. Jo l'he recuperat fa 3 mesos, perquè la vaig veure i tal l'altra vegada, i sí que va millorar, va millorar el meu concepte que tenia, però encara i així, per mi no és Kubrick. Ho sento. Jo penso que hi ha una cosa, només això, eh? que està en Kubrick, vaja. I després, en el cas de gent. Sí, sí, sí, sí. Jo crec que és una cosa que no és una història en ella mateixa, sinó que, en definitiva, és una proposta de reflexió sobre el que som i el que ens condiciona. I llavors agafeu-vos-ho com vulgueu, no? Però jo ho veig així. Sí, sí, aquesta la idea. La idea és aquesta. Llavors, clar... Però jo li veig una falsa contundència. Pretén fer una cosa com dir... Mira el que t'he de presentar. Fas... I dius, home, això està molt vist, nen. I aquests moviments de càmera i aquestes coses... A més a més en Kubrick. Vull dir, si ets un altre, dius, tio, què t'ha passat? Exacte, m'has adonat moltes coses, que ets Kubrick, tio, i no m'estàs adonant res. O per mi em va adonar molt poc. A mi em frapa molt més la taronja mecànica, em sembla una porrada. Això, davant de l'altre. I estem parlant també d'altres constants. Evidentment, però també hi ha sexe, també hi ha violència. És una altra història. Però, ostres, l'altre ha fet una cosa elegant, maca, molt ben feta, molt ben portada, no ho negaré. Bueno, amb els anys també et tornes més sutil. Exacte, vull dir, això no ho negarem, però per mi em falta... No, quan ets més jove ets més contundent. Ets més jove, més gran. Jo us ho deixo així, suavet, suavet, i ho heu de trobar, eh? Ho heu de trobar. Busquem aquí la vaselina, no?, per anar... No, és veritat. No, no, és veritat. Sí, perquè a tu també t'agrada, oi, aquesta. No, però si no és mala pel·lícula per mi, eh? No, tant com això no, però... Però li falta coses. Bé, va passar per la mòmia, els la carregarem, Jaume, et carregaràs alguna pel·lícula algun dia d'aquest any? Carregat-la... Aquesta, no? Molt bé. Olé, olé, olé. Ja s'han dit, m'allà s'ha dit. L'últim dia. Vas de sola a veure-la? No. Bueno, te la carregui, molt ben acompanyat, més o més. Eh? Sí, senyor. Ja està pensant... En els teus nens. En el whatsapp, ja. En els teus nens. Pobre nano va de vol i diu, hosti, que em perdo jo en aquest món. recordeu que hi ha moments de la pel·lícula que diu, què m'estic perdent? I si ho provo? Hòstia, però i l'altre? Ah, clar. Molt bé. Escolta, anem a parlar de la mòmia. La mòmia és tot el contrari de Kubrick, eh? Vull dir, això està més clar que l'aigua, això no cal. I així ja queda carregada la pel·lícula. Ara ja parlem d'altres coses, no? No sé... Jo sé poc, tu ho saps molt. Què vol dir amb això? La història de l'art, que tu et posen en unes condicions molt favorables per opinar sobre allò que ens proposen a nivell d'evasió, que t'ho igualeixen fins gairebé que tot és aigua, no? Sí o no? Sí, sí, és cert. Doncs això és en definitiva la mòmia. És el que tu deies, i tu també ho deies, fa una estona deieu que, bueno, que aquella que té un sentit de l'humor i tal, ah, doncs mira, m'hi vaig divertir. D'acord, esclar, allò és divertir. L'anterior. A canvi, Tom Cruise i companyia, pel que heu dit, doncs està clar que és ell, no gaire companyia més, no? Doncs el que proposa és una versió més seriota, però el que passa és que utilitza elements que crec que no ens correspon a res del que poden ser les mòmies, la cultura egípcia, bueno, tot això. Ostres, ja pot ser això, eh? Sí. I llavors, clar, vull dir, quan veus la pel·lícula dius, bueno, m'hanig de assabentar de tot això, perquè el que dieu vosaltres, el que està proposant no té res de seriós, vull dir, no és una cosa que es correspongui. Ah, vaja, això ho veus claríssim, no? I a més a més, per més inri, el Russell Crow, doncs és aquell senyor que en definitiva és el savi de torn que controlarà la lluita contra el bé, entre el bé i el mal. Estarà sempre aquí al mig, no? I de la manera que governa tota aquesta constant. Ell no, ell és la pilota que està dins el camí i ara la toca la mòmia, per no esmentar ningú. És igual, ara toca el fulano, ara l'altre i puc gol, no? Per exemple. Ell va de pilota, eh? Va remol, no de l'altre. Va remol, sí. L'altre se la mira, no? I l'altre és el que sempre sap. El que passa és que hi ha una constant que també és prou interessant, que ell, el que té és la versió normal del que està vivint com a experiència, però a més a més té el flax del que va passant, eh? Vull dir, va vivint l'experiència de l'altre i com d'això. Però va molt atabalat sempre aquest home, no? Va sempre li passen coses, no? És com, vinga, va, sempre és una acció, no? Això és una mica missió impossible 24, no? Vull dir, perquè n'ha fet tantes emissions impossibles i sempre va atabalat pobra home, no? Clar, és que ha de ser l'estrella, no? Ha de ser jove eternament quan ja té 60 atacos. Potser estem caient amb el tòpic, no? De què? No sé. Sí, deixi'l ser. Com a, jo crec que sí, però és que ell cau amb el tòpic. Sí, potser sí, no ho sé. Ja la veurem. És una acció avorrida. Estan bé d'ell, eh? Sí. No, ja, però a banda de la primera emissió impossible, les altres que ha controlat ell, que n'ha fet 4 o 5, però s'ha fet la broma de l'emissió 24, sempre ha de ser el que està al davant, corrents, li passen coses, no sé què és a quantes, a mi, diu que fa i les pel·lícules, fa l'acció... Home, per exemple, aquesta que va fer el Filo del Mañana, sí que evidentment ell és el protagonista, però per exemple l'Emily Blunt se la menja amb patates amb ell, i aquell film, la trama, està prou bé, està prou bé. No l'has vist, aquesta? El Filo del Mañana? Hòstia, però te la recomano, eh? Està prou bé. Així, estem parlant d'un film d'acció, aviam, i de sense ficció. no anem més enllà, però dius, coll, quin producte més ben peridor. Sí, sí, sí. Per això el recomano. Jo que em queixo és quan ell controla la producció. Quan ell fa la producció, surt corrents. És a dir, Missón Impossible 3, són els primers plans, d'allà van cabellar, que no sé què, on vas, on vas, tira, tira, tira, que ja tenim una edat, home. Creus que si fes una pel·lícula Cristiano Ronaldo. Exacte, sí, sí, és aquesta cosa. Vinga. Eh, tu, com el que googles, davant de moltes de les pel·lícules que va fer, exacte. Quan estava ben dirigit, era genial, la treba, no? Exacte. Ja vaig parlar del tren aquell. Sí, sí, del tren i tal. El pas dels glori. Però, exacte, allò també molt bé, vull dir, quan la va dirigir. Però Kirk Douglas, jo sempre, que més o menys quedava més o menys sempre bé. Jo el que he vist de Kirk Douglas, jo no recordo res que diguis, opa, que malament ha trobat, i el Tom Coriés ja ha quedat cada pel·lícula. Sortia aquella pel·lícula que es deia Los Profesionales. No, home, que va fer la tan contundent que va fer, com se diu allò ara? Espartaco. Sí, home. Home, clar, però allò és meravellós. Sí. Allò és Cúbric. Allò és Cúbric, per una altra línia. Bueno, d'encàrrega. El Cúbric va perdre els papers, allò, eh? Sí, sí. Bueno, va perdre els papers, però finalment va mig abandonar el projecte, no? Exacte. Però la part... Va controlar ell, tot. Però la part inicial... Mira, escolta, mira, això, això, això és el que jo ve, del que jo sé que va perdre Cúbric és precisament la crucifixió final. Exacte. Diu això, no, ja estava gens d'acord amb Cúbric, home, i què més? Ah. Eh? Vull dir, i què més? No, home, no, això no. Em sembla que hauria d'haver mort a la batalla final. Per exemple. Em sembla que la trama inicial era aquesta, que morís a la batalla final. I a més a més seria... Les creuses històric, però és que, bueno, aquesta de jo soy espartaco i... Bueno, és posar-li un fil. Més èpic, allò més... Clar, és que això, quan es perd el control des de la direcció, a vegades passen aquestes coses. Jo m'imagino entre ell i el... el d'això, el director, no? Clar, que no, que no, que no, que no, per exemple, eh? No sé si Espartac és anterior a Path of Glory o al revés. No m'ho remenço ara. Posterior. Escolta, hi ha totes aquelles seqüències... Perquè es va acabar, eh? Es va acabar la col·laboració. Amb la gent Simons, totes aquelles seqüències, allò és allargadíssim. Qui era el director abans que tenia que fer Espartac? era un altre. El Fleming. No, el Fleming era... No, el Fleming era... No ho recordo ara. No era igual. No, bueno, un d'aquests. Un clàssic. Sí. Ja trobaré. I van dir, no, no, no, això no pot anar per aquí. No. Bueno, doncs ens queden això, 13 minutets, parlem una miqueta de la mort del Lluís XIV i acabarem amb el Capità Calçotets. M'agradarà escoltar. M'agradarà escoltar. A veure, mira, parlant de mòmies, pobre. Ara hi ha passat un quart de pobles, però és veritat, pobrec meu, no? És una miqueta mòmia, no? Perquè està amb aquells cabells que porta. Bueno, a veure, jo no he vist res de l'Albert Serra. Jo sí. El jove em va dir, mira aquest nano, mira aquesta pel·lícula, intenta entendre el que va. Jo crec que és un, per allò que he vist, o intuït, no? Jo crec que és un director que és bastant alternatiu, que no és un director a l'ús, no és un director que diguis, vaig a fer una cosa clara, directa. Bueno, és la mort de Lluís XIV. Ja sabem que Lluís XIV, bueno, ja sabem, si no ho sabem, va morir de, exacte, el resolt d'una gangrena. Digues, digues. Escolta, per a me, però em sembla que s'escau perfectament. A vegades els meus nens, m'avorreixo, dic tots, diverteix-me. Ah, bueno, clar. És aquesta pel·lícula, dius, has d'estar com dient, bueno, i canvies el rol. Exacte, i et poses davant. Si no n'hi has de fer, és dolir-ho. A veure què m'explica, no? Bueno, doncs això, doncs clar, jo en un principi, jo no, m'agrada veure pel·lícules amb una referència, però no sense tenir un coneixement, perquè si no m'agudio i tal, no? I llavors, bueno, doncs això, imagino que per plantejament, és molt curiós una cosa, eh? No sé si això t'has d'adonar. Els sitos de crèdit, del principi, és una mena de caché, en negre, i al darrere passen les seqüències, passen seqüències, és com si un carro anés corrent i tal, no? Allò és un travelling com una caça, d'acord? Però clar, està amagat sota el caixer, del que seria la pantalla negra, amb el que seria això. I penso, clar, quan després veus la pel·lícula, que no hi ha cap travelling, no hi ha cap moviment de càmera, que és un pla fix, és un pla fix, no hi ha... Te'ls poso tots al davant. Exacte, no hi ha res que es mogui, penso, que cabron, amb el cinc de la paraula. Tu ho has fet abans, no? M'ho ha fet abans, i m'ho ha cobert, amb un caixer, una cosa molt clàssica, dius, ostres, això m'encanta. Ja, al principi, ja dius, m'estàs castigant, ja allò que dius, ja em poso, eh? No, no és veritat. Aquests directors, que em diuen coses, i que m'estan matxacant, a mi això em mola, ho sento, com està tinguin. I se visten de cuero, no? Tampoc és això. Llavors, ja, al principi, veus aquesta cosa tan dinàmica, que dius, què passa, i de cop i volta, pum, primer pla fixa, absolutament, no? Pa major, llit. I d'aquí no ens mourem. No es mou de l'habitació, llit als peus, llit al costat, llit a l'altre costat, ens quedem aquí, assallem, l'altra esposa. Però ell ja t'ha ensenyat abans què és el cinema actual. Clar, ja m'ha posat, però ara veuràs el que jo crec. Home, i tant, no mou la càmera per res, la gent passa per davant de la càmera, si cal, no hi ha un plan bèstia, però sí que va passant, és com una petita obra de teatre, de tant en quant, el temps queda mort, no hi ha tempo, la pel·lícula en si mateixa, clar que hi ha un muntatge, un moc, un dià, no, no, estan parlant, estan parlant. N'hi ha un que està viu que es morirà, però, ja vorem quan. Però bé, és que això, és que, i la gent que va passant, allà per la xambre. Exacte, és a dir, és que ja sabem què passarà, és la mort del Lluís XIV. És la retransmissió. Clar, la retransmissió de la mort, a la fi a cap, no, i el que comporta, no, això d'aquella cosa que feia Lluís XIV, no, que convidava la gent que el veiessin menjar, i quan menjava la gent aplaudia. Ai! Això és meravellós, això és la cosa d'aquestes cors absolutistes, no? Quan cagava, i quan paria la dona, i tot això. L'únic que això no ho posen. Eren fets reals. Exacte, però també ho feien, vull dir que no refereixo. No, no, però era, una servitud que tenien els reis vers el seu poble. Exacte. En aquell cas no era exactament el poble, perquè ja no entrava el poble allà, sinó era la resta d'aristocràcia. Sí, sí, els cortesans que estaven allà. Si tenia que parir la reina, tothom a veure com paria. Clar, exacte. Per certificar que aquell que naixia era el futur rei. No, però també era una mena com de contemplació, no, d'això del rei sol, és a dir, era com veure que realment una persona que estava en un altre límit, amb una altra dimensió de Déu, tenien això, no? Llavors, clar, a partir d'aquí es crea aquesta història, ell ho fa magnífic, és el Jean-Pierre Léon, és un senyor bastant conegut. És dels pocs actors professionals que passen a l'hora de la Gerser. Sí, sí, sí, exacte. És que aquest, aquests altres no són gaire coneguts. Aquest és aquell que va utilitzar el trofó, home? Sí. Exacte. Però no me'n recordo ara, perquè a mi em sonava aquest home, bueno, ho vaig mirar, però no me'n recordo ara, però és això. Llavors, bueno, bàsicament és això. Llavors intentes, en un moment determinat, plantejar-te si li trobes alguna semblança amb el món de l'art, no? I és veritat, perquè intenta fer-te, no diré bodegons, perquè no són bodegons, però sí podria ser perfectament els drapejats de la pintura neoclàssica o de la pintura barroca, aquells vermells que apareixen per un costat, les perruques, perquè ell seguís portant unes perruques absolutament abastials, com eren reals a l'acord de Lluís XIV, que era l'extrem màxim d'aquells plantejaments, però, per a banda d'això, tot el que hi ha al voltant, no? Vull dir, tampoc estem parlant d'allò de coses, d'intrigues de palau, no? Vull dir, hi ha sobretot la part mèdica que és molt interessant, no? L'element d'una persona que porta una mena de pòcimes per intentar solucionar, no? Veu molt vino delicante, és una cosa molt curiosa, és un vi que és fort, més dolç, no? Veure la medicina quan era abans sempre és curiós. És molt interessant i això es veu molt curiós com eren els de la Sorbon, no? Que són els més avançats amb la de Ionsis, no? I li diuen, haurem de fer una cagnia, eh? Vull dir, això és la resolució final, no? Vull dir, que com sempre, portant aquesta línia molt marcada i tot això passa i no passa, vull dir, és molt, molt el temps mort dins d'un espai, no? Sí. I la servitud que a vegades no és tal, que comença a dir, oh, jo la vaig, o aigua, aigua, aigua, aigua i arriba tranquil·lament, no? Al servent, no? No hi ha pressa. És el que dius, tio, que t'està demanant aigua perquè és que està sec, que està suant, no? I tal, no? I llavors, l'altre, com és rei, diu, no, no, però amb la meva copa de vidre, no me la faràs amb una copa vulgar d'aquestes? Vull dir, que a sobre morint-se de set i en una situació límit, vull dir, és pastic, vull dir, dius, com mou aquest home? M'agrada... Convencionalisme. Clar, com mou el temps? En aquest cas, la situació, que saps com acabarà, però com ho mou aquest director, no? I això em va semblar magnífico. En quant de temps passa? Que és més d'un dia, suposo. No, no, sí, sí, són diferents dies. Hi ha constància noció del temps, eh? Des que la cama està bé fins que la cama queda negra. Ah, hòstia. Vull dir, imagina't, és el procés, no? Va ser un accident o... No, no, no, va ser a poc a poc, vull dir, va començar a fer-li mal. Podria ser el sucre. Exacte, allò de la gota, evolucionada amb altres coses, el sucre, imagina'm, aquella època, se li va combinar i va començar. Llavors, clar, i ja anaven allà, anaven mirant, anaven tocant, no? Hi ha una escena, i ara ja parlem del camí de gafoncillos, que si no se n'agafa el temps, que a mi em va frapar moltíssim, perquè dins del colmo de la tranquil·litat hi ha un moment que, simplement, li fa un pla de la cara, allà, i posa, durant vuit minuts, el kirie de la missa en si menor de Bach, tio, dius, què més? Què més m'has de fer, no? vull dir, és el temps mort, absolutament, però magnífic, per l'altre costat, em va gustar, em va agradar molt, vull dir que no... Fixa't en una cosa, fins i tot l'Holmerd, a França, vostros, tu, és una meravella, aquí és, és agrada, però és discutit aquí, no? I aquest igual, el que passa és que és tan diferent una cosa de l'altra, que és on estem, amb aquesta variant de diferents conceptes artístics, no? Però bueno, és una obra que no pot ser comercial, és una pel·lícula que té una base bastant artística. Ni un gol, ni un gol, eh? No, no, no, no, David, saps que em van explicar? Acabarem la temporada amb els col·lectius. Em van explicar una nota, aquest al Serra, aquest va fer una convocatòria per explicar, no sé, suposo que aquesta pel·lícula, que és l'última que ha fet, o encara, ja n'ha fet una altra, ens ha fet. Em sembla que està fent una altra, o sigui, o... doncs si no, la deu haver acabat, i va convocar, i només hi van anar a tres persones. Què dius ara? Això és el que em van explicar d'altre dia. Ai, pobre tio. Surt bastant a RAC1, a la ràdio. Ah, ah, ah. Sí, quan surt, el deu tenir bon feeling, i el conviden cada dos per tres. i després se'n li foten, però bueno, ell suposo, fan propaganda. Sí, dius, són gent normal. Tres minutets. Sí, són gent normal. Doncs, capeta calçotets, doncs, què podria dir? Mira, a la vida, tots passem per la fase oral, hi ha qui es queda, i és de bé fumador, i després ve la fase anal, i després ve la fase genital, diuen que és la de més maduració. Segons Freud, no era? I la fase anal, doncs, hi ha la retentiva i l'expulsiva. doncs, les retentives que el nen juga, i fa amoïnar els papes, doncs, dient que no faig caca, per exemple, i els papes amoïnats, i els diuen, aquí tinc jo el poder, us faig anar tots de corcoll, perquè jo no cago. O l'expulsiva, en la qual regala a tothom, doncs, els seus excements. Diguem-ho així, que la pel·lícula va per aquí, no? I és més aviat expulsiva, la pel·lícula. Però, a partir d'aquí, la trama està en un col·legi, en què, també és una altra caprícula, capritx de qualsevol infant, o no, perdó, capritx i, com es diu, somni de qualsevol infant, somni. Que, amb un xesc, allò, així veus dits, poder controlar la voluntat d'un adult. Ostres. I a partir d'aquí, ja està tot explicat. Hola. Ah, molt bé. Està bé. Per això, Capitán, Cazoncillo, no? Cazoncillo. Molt bé, molt bé la vida. Ja està. Molt bé. Molt bé divertida. Ja m'ha acabat, el comentari. No, no, però ho ha dit, de capacitat sintètica. No, no, ja, ja, ja, molt bé, molt bé, doncs mira, la veurem, no? Mira, jo he de pensar, aquesta la veure i tal. El trailer, el trailer sí que es veu, no? Que se'l diré. Però, però estem en la línia de la... El trailer sí que es veu una mica, que és l'adult. Però, però és per un públic adult. No massa. No massa. No és la fiesta de les... És igual. No, no, no, vale, vale, vale, vale, ara no sé si no sé si no sé si no sé ni l'ovella a xaón. Ni l'ovella a xaón. No, no, perfecte, perfecte. Però bueno, no sé. Bueno, va passar una estona divertida. Sí, pensava que seria bastant pitjor i bueno, va estar una estona, vaig riure un rato i tot. Una soltona. Home, perquè aquest estiu, doncs mira, m'ha quedat una pregunta a mi, però és aquesta, o sigui, en definitiva, és aquesta afició que tenen les criatures actualment, de dominant els grans, pel que veig, no? Sí, per qui pot anar. Això és una cosa d'aquestes. Bueno, escolta'm, ens ha quedat dos minuts i tot encara, si us voleu acomiadar, perquè ja ens acomiadem, ja no tornem fins al setembre, eh? Ostres! Pudo prometer y prometo que veré más películas y leeré más libros. Molt bé. Molt bé, bravo. M'agrada mi gira. Este verano, eh? Nacho, quines proposicions tenim per la primera temporada? Doncs, bueno, fer-ho millor, home, jo per mi ha estat un any molt important, perquè va ser la primera vegada que estava aquí i tal. Et vas desvirgar amb nosaltres. Sí, correcte, llavors en recordo, en recordo molt bé del primer dia, del que em va costar el primer dia i ara, bueno, a la que... Quina soltura, eh? Però igualment la primera vegada. No és per tirar-te floretes, ho vas fer de conya el primer dia. Sí, ho vas fer molt bé. El que passa és, bueno, sempre es millora i tal, el que passa és que la teva sensació en aquell moment, i fins i tot quan l'escoltes després, bueno, quan l'escoltes després et quedes, però en el primer moment, quan estàs parlant... Tens la percepció de que ho fas fatal. Sembla... No, i sembla que nosaltres, malauradament tenim el públic que tenim, però en aquell moment, sembla que estàs parlant allò per a tot l'orbre, saps? Vull dir que sentes la... O sigui, sense jo tot els ulls, no? No és el munt, no? Llavors... Que tenim un públic potencial gairebé de mig milió de persones. Potencial, perquè tenim tot el Baixobregat. Clar. Que ens l'escoltin. I hospitalet, eh? I hospitalet. Sí. Agraeixo molt l'oportunitat, agraeixo amb els companys que m'han fet sentir aquí fantàsticament. Que no t'hem fet bullying en cap moment. No! T'esperem al setembre. I tant, ens veiem tots aquí. Li vam dir que li farem la vaca el primer dia i no va fer-la. Encara no. Però bueno, Jaume, ens quedem 30 segons. Bon estiu, Rosa. Bé, que vagi molt bé, bon estiu. Ja està, doncs no tenim res més. Les proposicions aquí, les de sempre, eh? Les de sempre. Ens veiem. Fem moltes coses. Vinga. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau. Súper. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau. Ràdio Tostè Búrga 8.1