Babilònia
Magazine d’actualitat cultural: cinema, literatura, art, teatre, música i debats.
Subscriu-te al podcast
Del Castell de Cornellà al fred d’El Renascut: fruita d’abans, Zootròpolis, The Martian, Mad Max i l’exposició de Molina del Cubo
Resum general
Panorama de temes
- Patrimoni i memòria local: el Castell de Cornellà, anècdotes històriques (el “castell del Borny”) i les antigues conduccions subterrànies on s’hi guardava vino espumoso (cava Pujol).
- Gastronomia i proximitat: debat sobre la fruita d’abans vs d’avui, el paper del pagès local, la pressió de les grans cadenes i un tast comparatiu del tomàquet de Viladecans.
- Cinema i premis: crítiques i converses sobre El renascut (The Revenant), Zootròpolis (Zootopia), The Martian, Mad Max: Fury Road, The Big Short i Black Mass; mencions a Carol i Spotlight; comentaris de Globus d’Or, Gaudí i Goya.
- Art: visita a l’exposició de Molina del Cubo al Castell de Cornellà, amb accent expressionista i homenatges a Goya.
- Actualitat: record a Muriel Casals.
- Tancament i agenda: bricolatge i pel·lícules a veure (Spotlight, Steve Jobs, etc.).
Cinema
El renascut (The Revenant)
- Visió molt realista i ferotge de la supervivència a inicis del segle XIX; fred extrem, natura hostil i l’icònic atac de l’os rodant amb un naturalisme impactant.
- Estil d’Iñárritu: carnal, punyent, amb to místic puntual. Es lloa la posada en escena i la immersió; es qüestiona un final massa tancat i certa repetició del patiment.
- Valoracions sobre DiCaprio i el rodatge duríssim: “passes fred mirant-la”.
"La pel·lícula és molt realista... un exercici de supervivència".
Zootròpolis (Zootopia)
- Animació amb lectura social: convivència entre espècies, poder i corrupció, component ecologista i trama d’investigació policial. Apta per a canalla i adults.
- Metàfora amable, menys radical que Gremlins, però efectiva en el paral·lel amb la societat humana.
The Martian (Ridley Scott)
- Ambientació i direcció artística excel·lents; muntatge en paral·lel amb la NASA que dinamitza el relat.
- Crítica principal: la pel·lícula no transmet prou la durada real (quasi 3 anys) de la soledat a Mart; el llibre ho resol millor. Comparació amb Interstellar, que fa més tangible el pas del temps.
- Sensació de bon retorn de Ridley Scott; possible reconeixement en apartats tècnics.
Mad Max: Fury Road
- Debat encès: per a uns, acció impecable i world-building suggerit sense exposició, amb subtext sobre patriarcat i rituals postapocalíptics. Per d’altres, guió prim i interpretacions irregulars.
- Pronòstic: forta a categories tècniques (muntatge, so, disseny de producció), però no com a millor pel·lícula.
"En poca estona t’ha recreat tot l’univers, sense explicar-t’ho".
The Big Short (La gran aposta)
- Didàctica sobre la crisi de 2008 i les hipoteques escombraria, però feixuga i molt ‘americana’; sorprenen les nominacions d’Adam McKay.
Black Mass
- Història del mafiós irlandès i la connivència amb l’FBI; caracterització forçada de Johnny Depp i direcció poc inspirada per a un material amb potencial.
Apunts breus
- Mentions a Carol, Spotlight i Steve Jobs (interès per veure-les); referències a Globus d’Or, Gaudí i Goya.
Patrimoni i gastronomia
Castell de Cornellà i memòria local
- Records del “castell del Borny”, funció d’alerta costanera (segles enrere el mar era més a prop) i rehabilitació municipal modèlica.
- Explicació de les conduccions subterrànies per emmagatzemar cava (antic Pujol, ‘vino espumoso’) i conservació tradicional d’aliments (pomes a cambres fresques) abans de la refrigeració moderna.
Fruita d’abans vs d’ara
- Debat sobre gust, proximitat i volum: el pagès local prioritza qualitat vs la producció massiva d’hivernacle i cadenes.
- Tast comparatiu: el tomàquet de Viladecans supera clarament el comercial “normal”.
- Analogies en begudes: del Soberano als Torres, i del vino espumoso al cava actual—millora clara de qualitat.
Art i exposicions
Molina del Cubo al Castell de Cornellà
- Exposició retrospectiva amb prop de 60 obres. Pintura de traç expressionista, pinzellada gruixuda, ocres i verdosos amb bona lluminositat; retrats i homenatges a Goya.
- Temes recurrents: "La foscor derrotada" i "Fragments de l’oblit".
"Si no em sento en aquest ànim, prefereixo no pintar... fins que recupero el traç i em porta alguna cosa nova".
Actualitat i tancament
- Record emocionat a Muriel Casals.
- Apunts de bricolatge i agenda: intenció de veure Spotlight, Steve Jobs i més candidates als Òscars; esment d’un cicle Dardenne a la Filmoteca.
Seccions de l'episodi

Benvinguda i obertura
Salutació inicial, tertúlia informal i menció a l’absència de la Rosa.

Patrimoni local: Castell de Cornellà i anècdotes
Història del ‘castell del Borny’, funcions d’alerta i rehabilitació municipal.

Conduccions i cava Pujol
Conduccions subterrànies sota el castell per emmagatzemar ‘vino espumoso’; memòria enològica local.

Fruita d’abans vs d’ara i comerç de proximitat
Conservació tradicional, qualitat i volum; tast del tomàquet de Viladecans; analogies amb el cava i licors.

Cinema: El renascut (The Revenant)
Supervivència extrema, fred i realisme; estil d’Iñárritu i debat sobre el final.

Animació: Zootròpolis (Zootopia)
Convivència, poder i corrupció en clau d’animals antropomòrfics; entreteniment per a tots els públics.

Ciència-ficció: The Martian
Gran direcció artística i muntatge en paral·lel; crítica a la percepció del pas del temps.

Mad Max: Fury Road
Debat intens: acció i world-building vs guió prim; pronòstic d’Òscars tècnics.

La gran aposta (The Big Short)
Didàctica de la crisi financera però feixuga; sorpresa per les nominacions d’Adam McKay.

Black Mass
Mafiós irlandès i relació amb l’FBI; caracterització de Johnny Depp discutible.

Western clàssic: ‘Les Tres Fletxes’ (Glenn Ford)
Revenja, mentoratge i to de western clàssic; connexions temàtiques amb altres films.

Clàssics europeus i memòria cinèfila
Dardenne a la Filmoteca; records de Troisi i Mastroianni; cinema d’autor.

Actualitat: record a Muriel Casals
Esment del tràgic accident i mostra d’afecte i respecte.

Art: exposició de Molina del Cubo al Castell de Cornellà
Traç expressionista, paleta d’ocres i verds, retrats i homenatges a Goya; temes ‘La foscor derrotada’ i ‘Fragments de l’oblit’.

Tancament i agenda
Bricolatge; desitjos de veure Spotlight i Steve Jobs; comiat.

Cortinetes i crèdits finals
Falques i frases de tancament del programa.
Bona tarda, benvinguts un dia més al Babilònia. Avui un programa eminentment masculí. Sí, absolutament. Absolutament, perquè som tres homes. Avui tenim la Rosa, pobreta, amb mal de queixal. Esperem que la setmana que ve la tinguem aquí. I tant que sí. Com d'escarpa i s'ha acabat. Es treu i està... Prens rollo este americano, no? Molt bé, estem amb el Jaume, què tal? Bé, mira, he anat a una exposició aquesta tarda. Allà a Cornellà mateix, allà al castell, aquest famós castell que tenim. A vegades allò que vas, no sé per rot, i ho dius, dius, sí, diu, a Cornellà tenim un castell. Diu, un castell, a Cornellà. Dos, perdó, teniu dos. El de Cap Mercader i el d'allà darrere? No, per allò, més aviat, és un... Un palau. Un palau, allò, no? Sí. Un palau de Cap Mercader. Ah, bé, és que a Sant Boi sí que hi ha un castell. Castell de Marianao. Això sí. Allà sí que hi ha un castellot enorme. Sí, hi ha castell de Fels. Castellot que cau a trossos. Tu, hi ha castell de Fels, que no n'hi ha estat mai allà, però aquí ja m'ho mirava, eh? Sí, sí, hi ha un castell també allà dalt. Sí, molt maco allà dalt, sí, sí, m'agrada. No sé, em va cridar la Tancelot i un dia que tinc una hora m'hi arribo. Ah, per aquí no en tenim, eh? Per Sant Jús i tot això. Aquí tenim el poblat Íber, que és el que és a la penya del Moro. Sou més primitius, eh? Clar, clar, clar. Però a Sant Feliu tampoc. No, no, no. Tu, permeteu-me que us faci una petita explicació històrica. El castell de Cordellà em deien el castell del Borny. I per què? Perquè hi havia un senyor que era Borny i que estava, doncs, a la cura del castell. I com que estava a la cura del castell, va dir, ui, aquí hi caben molts vents. Llavors ell hi posava els vents allà dins, no? Això me'n recordo jo. I nosaltres pujavem per la timba, perquè, esclar, el castell està en un punt aixecat, oi? Sí. Llavors pujavem per la timba. Davant del patronat, el patronat cultural i recreatiu, que encara no hi havia pisos allà davant. Tot allò era una brana, eh? I llavors, doncs, pujàvem allà. Jo no m'havia atrevit mai a pujar allà, perquè sé que s'enfadava molt aquell senyor, no? Sí. Però després, doncs, amb el temps, doncs, aquest senyor va deixar el castell, o li vam fer deixar-lo, el municipi s'ho va quedar, va arretjar-ho, tot allò. Està ben acondicionat, ara, no? La veritat és que ha fet una molt bona feina allà, eh? Municipalment s'ha fet una feina, mà, que avui ha estat, oi? És el que us deia. I la veritat és que dóna gust. Jo me'n recordo, allò era una pura runa. Semblava un castell medieval, que no sé de quan és aquest castell. Sí, al segle XII, diuen. Al segle XII. Estava, però, fet pols. I servia per avisar, o sigui, servia a prop de mar, perquè tot això... El mar estava més a prop. Estava més a prop, i tant que sí. Llavors, doncs, bueno, el corn era perquè, uuuh, es reta que bé, i tal. Bé, vull dir una petita anècdota. Molt bé, no, no, escolta'm. Home, i tant que sí, tant que sí, molt bé. Mira, jo no sabia tot això, no sabia cap com funcionava el tema. Era una cosa. A més, us diré una altra cosa. Resulta que a la part baixa del castell hi havia una porta que podies arribar a interpretar que era per entrar al castell. Doncs no, allò és un... I encara xisteixen, pel que sembla, però jo no sé per on es pot entrar ara, perquè és com un punt que... Uns caves que hi havia a Cornellà, caves que llavors es deia vino espumoso, era el Pujol, no? Que és al costat d'on jo ho veia. I era de renom de tota la comarca. Molta gent anava a comprar cava, ja. Però és bo per ser vino espumoso, és bo? Ara no sé si ja fan vino espumoso, no? O rompujol, també. Ah, va bé. Sí que em fa de cava. Que passa és que ara ha passat... Però encara està al mateix lloc on estava. No, ara està a la Rambla. El mateix carrer. M'esteu dient que la gent que fa el rompujol fa cava? No, no, és aquest. Ah, no és el mateix. Ah, vale, vale, vale. Ara he m'ha quedat una mica... Vaja, n'estic convençut que no... Una destilleria amb un tema... No, jo havia relacionat. Mira, què us explicava? El que hi havia eren tot un... Tot un... No ho sigo, unes conduccions fins a dalt, l'església es diu. Sí. I aquestes conduccions allà s'hi guardava el cava. Ah. Onda. Ah. I diu que això encara existeix. Jo un dia ho vaig d'averiguar. Ja us ho explicaré. Perquè seria fresquet, no? A l'època que no hi havia les daveres, ni el... Bueno, les daveres, eh? Sí, sí, sí. Doncs el que es feia, doncs, era com les pomes, per exemple, no? Les pomes no es guardaven, lògicament, perquè no hi havia... Clar. Vull dir, aquestes grans naus per guardar tot això es guardaven a sota terra o amb espais que no estaven, sí, airejats, però no massa avantats, diríem, no? Com, per exemple, a casa meva, que tu coneixes molt bé, a on vaig néixer jo, eh? O a casa la meva àvia. I a casa la teva àvia també, a la part de dalt, allà, es pujaven les pomes i es guardaven fins que maduraven. Llavors, tot això era un procés. Sí, es collien verdes, suposo. Es collien verdes, evidentment. Clar, clar. Sí, sí, sí. O sigui, això que diuen ara... Però és que això ho han collit verdes. És que ja es collia abans. Llavors es madurava. I era molt bona la fruita, eh? Sí, sí. Fins que va arribar allò que se'n diu el deteriorament producte del desglaç consumista que va començar als anys 60, 70... Amb els hivernacles aquests que vinc allà a l'abast. I llavors això ja va ser la catalana. També es va evolucionar amb altres camps, com per exemple, doncs, això de posar tot el que són pomes i peres, oi?, actualment i que són totes noves, que no tenen res a veure amb les que hi havia i tal. Vull dir que es posen d'una manera que les assegueixes per ruixar, per collir, per tot. Però la fruita d'avui en dia no té el gust que tenia abans, eh? Jo me'n recordo de petit el gust que tenia... Home, clar que sí que pots trobar alguna, però no hi ha manera, eh?, de trobar-ne. No? Això t'ho pot dir ell. És més complicat, eh? Home, clar, imagino que encara millor a la... Més enrere, no? Jo aquest dia explicava, també, en un programa de ràdio, no sé per què ho explicava, però avui us ho explico. Jo els puc dir una cosa que és molt elemental. Vull dir, en aquella... En l'època aquella hi havia fruites que només tenien un 24 hores de durada, o sigui, de collir-les i les vies de collir... En un moment determinat, perquè si no es feia malbé, clar. El dia aquell, eh? Sí, sí, sí. Si era l'endavà, allò, ja estava presidit. Doncs un cop collides, encara anava més ràpid, això, allò. Ah. I llavors, doncs, el que hi havia, doncs, era això que deia jo. De collir les pomes, guardar-les, anar-les triant i tal com maduraven, portar-les... Era tota una vida que t'hi passaves amb això, no? Sí, sí. Evidentment, les meves cosines, bàsicament, eren les que ho feien, no? I ho portaven al mercat i es venia a la menuda i totes aquestes coses. Ara això ha canviat moltíssim. Jo crec que això del gust de la fruita d'abans i d'ara... Jo crec que... És més la traça del pagès i les ganes de voler donar-li... Jo crec que tot això avui es té per la mà. Saber si una fruita serà gustosa o no ho serà, és que ho té per la mà. Tot depèn de la intenció del pagès de treure un volum excessiu de fruita... Però, esclar... O treure un producte més reduït i de més qualitat. Però sempre que sigui un, diguem-ho, el que és una collita de pagès local. Però quan estem parlant d'aquestes grans cadenes que vas a Mercabarna, que allò són hivernacles, que no sé què... Que allò engreixen com fan amb els porcs, parlant clar. Però no és el mateix un pollastre de granja que un pollastre de factory d'aquests. M'enténs el que vull dir, que això és la diferència. Tu abans anaves a comprar qualsevol friteria, quan eres petit, anaves aquí a Alemanya, a Sant Jús i tal, que és on anava a comprar a ma mare, i la fruita era per sistema bona. I ara no. Ara és a buscar coses a un preu exorbitat, perquè tinguin un gust que diguis, home, alguna cosa pot estar bé, però d'un i do. Ara que vens per Sant Feliu, ja et diré on anar a comprar fruita bo. Està a prop de casa meva? Sí. Sant Feliu tot està a prop. Vale, vale. És que tinc tres fruiteries al meu carrer. Tinc tres fruiteries. És petit, allò. Bueno, depèn. Sí, no, no, no, no és molt gran, eh? Jo vaig a les del barri. Hi ha una que està a prop, que també és de pagès. Vale. On vinc jo. Ja t'explicaré. Sí, sí, sí, sí. De tota manera, culturalment, crec que, com que abans era tot com era, no hi havia la pregunta o l'alternativa del que esteu dient ara. Clar, era directament això. Exacte, era el que hi havia i no hi havia... Tot era de pagès. Sí, tot era de pagès. No hi havia un plantejament. El que passa és que hi havia pagès. Com deia ell, que el que treia era una fruita més bona, perquè tenia més bona, més bon treball, que no pas d'altres. Però aquell altre ja era conscient que la seva fruita no era la més bona. I ho venia, doncs, amb un preu més econòmic. Amb un preu més econòmic. I també era bona. Mira, a l'altre dia, a la fruiteria que em vaig comprar jo sempre, i tal, hi havia el tomàquet normal, vermell de tota la vida, Déu Senyor, i al costat posava tomàquet de Viladecans. Que és bo, que té fama, és d'agua. I vaig dir, bueno, doncs mira, vaig a fer una cosa. La diferència era poc, vaig a comprar un parell o tres dels normals i dos o tres dels de Viladecans. I vaig a veure la diferència dels tomàquets. Hosti, no, res a veure. Ni color, eh? Ni color. Home, el de Viladecans, però 20 vegades més saborós i encara no són dels que està estat autènticament d'hort, que, bueno, que han fet tots, no? Que els treus, que bons, no? Va bé, però ara... És això, diferències. És una cosa tonta, però... Aquí és com un problema. Jo me'n recordo, quan eres jovenet, que estàvem en una festa i et posaven el soberano, i bevies el soberano. Clar, clar, clar. T'emborrachaves o no, això ja depèn de cadascú. Però tu veies el soberano. Ah, carai, la cosa es va complicar quan vam començar a posar no sé quina... Els torres. Clar, clar, clar. És veritat. Torres 5, torres 10, torres 10... Oh, goita, això sí que és bo, saps? I llavors tu... I ara el soberano, què fotem? Queden-s'ho d'ignorat. Queden-s'ho d'ignorat. O el cava, amb el cava, no? Clar, però això també. Qui havia provat un cú d'urniu aquella època? Avui, igual, la primera vegada que vaig provar un cú d'urniu, vaig dir, s'ha acabat, ja ho he experimentat tot. I ara resulta com morir. Però és que en aquella època que tenies, tenies el de la Pierre, el vino espumoso per helada, unes coses horribles, que deies... El Dubois, el Dubois... És que tiraves el cava i sortia sempre, perquè hi ha tanta escuma, tant de gas, que dius, però què és això, que m'estic fotent, no? I ara, com que tu et convidin a alguna casa i treguis una ampolla de cebisèc. Bé, bé, bé, bé. Què passa aquí? Exacte. O el rondel, dius, però on te vas, no? I fot una... No, però, aviam, és que avui, aviam, sincerament, per el que et costava abans una ampolla de la Pierre per posar alguna cosa, avui ja tens un cava que li dona 10.000 voltes i a mi, comparativament, et costa el mateix, però que aquella època. Però és que en refereixo, a més, però ja que són molt més dignes que el de la Pierre, que val 3 euros, per entendre's-ho. Sí, sí, i tant, i tant. Dins del que és a línia de 3 euros, vull dir, ja et caves acceptables, irraonables. Que jo no sé com la gent tenia els honors de beures allò, perquè... I semisec, i dolç. Sí. Escolta, jo la fas unes truques. Una vegada a mi em van proposar a veure si volia entrar en una mena de club per acostumar-te a tastar vins, no? I van dir, no, que pertinia a la meva llibertat. Per això que també... Bé, a veure, és un programa de cultura i de gastronomia. És que això és cultura gastronòmica. Vinga, ho estic amb... Això és cultura. Que faig broma, no? Està molt bé, és la cosa que és que m'havien parlat. Mira, hem parlat avui de gastronomia, no? Vull dir que no. Bé, a veure, anem a organitzar això perquè... No. Què t'anava a dir? Heu vist cinema? Has vist? Sí, sí, sí. Tothom he vist cosetes i tal? Has vist? Com que avui no s'apuntarà. He vist el... Clar, ara jo sé que faig el meu sumari, o el renascut. No, no, que és broma. He vist el renascut. El renascut l'has vist? Sí. Doncs comencem per aquí. Jo també he vist un parell dels Oscars. Star Wars. Home, aquesta ja vaig comentar. Everest. Star Wars, has dit. No, Star Wars. I Black Mass. També vaig dir. Ah, Black Mass, d'acord. Doncs comença per això del Revenen i parlem una miqueta de los Oscars i llavors anem a buscar altres coses. El Linyarri, tu. Linyarri. Bueno, s'ho han portat tot, els Lobos d'or. A mi això m'és igual. Bueno, és a dir, ja ho sé. Però jo sóc forofo de los festivales. No em feu cas. No, no, cal. Sí que ho és. Jo els veig. Vaig veure els Gaudí, vaig veure els Goya. I perquè no em puc aprendre els Oscars... Jo vaig veure els Goya. Els Gaudí vaig tallar perquè és que no podia més. No, jo era horrible. No podia més. Però bueno, jo passava bé... I els Goya anava a ratos. Ratos, també, ja, dir. Que no esclava a mena, això d'ahir. Jo sabia veure que són els Oscars, per l'espectacle que hi ha allà, doncs aquests fa anys que no els puc veure. Clar, clar. Però i això està bé perquè al Jamo li fa molta mandra a les pel·lícules de gel. Que surt gel i que surt això. Home, passes un fred a aquesta pel·lícula, has de veure-la, t'has d'endul·lar manta al cinc. Tres hores? Sí, sí. T'arriba el fred. Però dius, pobre desgraciat. És que jo només pel patiment... És que allò, no sé dir... No, no, allò ho ha patit perquè està tot nevat, se li veu el baf que li surt de la boca i el pallo surt de l'aigua. O sigui, que passa una geló... Es veu que van protestar contra el mateix realitzador. Home, no ho podien firmar en un lloc que no el fes tant per fet. I va dir, no, no, ha de ser així que sortirà bé així. Sí, home, sortia de conya. Hòstia, però pobret. Ara bé, pobret. No se la trobaria en quatre anys. No, no, allò va quedar com un paès sol, tu. Es va interioritzar. Clar, clar, perquè ja surt. Ja està, no surten mesos. No, bé, bé. A veure, és una pel·lícula, és un... És un drama. Un exercici de supervivència, allò. Ja. Però bàsicament, a veure, però ja no només per el que li passa a l'individu aquest, tots els que estan allà en aquella situació, perquè la pel·lícula comença d'una manera brutal, en què són els primers... Jo crec que són tremers, així que, a més a més, d'alguna manera també estan protegits per l'exèrcit, perquè d'alguna manera fan de vanguarda de, bé, de la societat blanca de l'època, no? I estan menjant-li terreny a tots els natius d'allà. I jo crec que això era també una mica tot instigat, o sigui, està tot pensat. Paguem bé la gent, que busquin, que busquin això, però de l'hora també van rascant terreny als natius, perquè així nosaltres... Van coloritzar. Sí. i per això la gent allà... O sigui, la pel·lícula és molt realista, molt. De les pel·lícules potser més realistes en aquest sentit que jo hagi vist. Veritablement, els... És clar. Era una vida molt dura, i més amb les latituds que allà es movien, que no sé exactament on està ambientat, però, o sigui, no la realitat sinó la ficció, però té pinta, allò, de ser d'algun estat dels Estats Units, però per nord. Sí. perquè jo era, clar, era gèlid, no? Però Alaska, o una cosa d'aquestes, por ahí. Potser no tan amunt, però por ahí, por ahí. Però amunt. Por ahí, però amunt, ben amunt. I clar, són ells trempers que busquen pells per vendre-les després, però els hi compra l'exerci, no sé, això no ho vaig acabar d'enganxar molt bé. I ambientat en quina època? 1820. Ah, vale, vale, vale. O sigui, que coincideix al principi dels exploradors aquells famosos, no recordo com es deien ja. Ah. Sí, els que van obrir pas cap a l'oest americà i cap a dalt, també. És d'aquella època. I que, aviam, tots ells eren supervivents en un lloc on la natura era absurdament hostil. Però, el protagonisme, el protagonista interpretat per Leonardo DiCaprio, diguem-ho, que d'alguna manera encara, encara hi ha més càrrega de supervivència, no? perquè l'ataca un os. En un moment aquest que està ell sol, no se n'adona i quan, clar, són uns fusells llargs com una espasa i a la que ja ha girat el fusell ja el té a sobre. Clar, clar. I allò, està molt ben fet. Les coses que el diguin, està allò, per ser efectes especials, que, evidentment, tan enteres, perquè és que si no és efectes especials, és que el palló està mort. Clar, clar, clar. L'atacat un os, la veritat. Amb aquest bitxo, no, no, no, no tens. I amb això sí que veus, està molt ben ambientat i suposo que s'han documentat molt bé perquè jo tinc una miqués caçador i sempre m'ho deia ell, diu, els porcs senglars i els ossos són els animals que tenen més resistència vital. O sigui, que tu amb un porc senglar, per exemple, si la gent l'està caçant, li pots fotre un tret i li voles una pota o així i el bitxo aquell ho segueix, i ho segueix, fins que no és mort de sengnat, allò pot tirar i tirar i tirar. Els ossos igual. En canvi, una persona fot un brès a l'aire i queda bastant de xoc i cau a terra. Sí, sí, sí. Aquests bitxos no. I més els fusells d'aquella època que llençaven unes bales, eren poc precisos, evidentment, però llençaven unes bales que jo tenia menys 50 grams de plom. Que tocava sí o sí. No, no és que et toqués, que si et tocava és que se t'ho endulla tot per davant, no? O sigui que per caçar allò era una arma molt efectiva si l'encertaves. Clar, si no l'encertaves, està clar que no. Ja estaves llest. Però, i ell li encerta un tret, eh? I triga-lo. Dius, collos, però si li ha fotut un tret aquí gairebé, com es diu en castellà, a boca jarro, no? Sí, sí. Però l'os encara segueix fins que al moment que ja allò, la bèstia aquella ja succumbeix, no? I a partir d'aquí, a partir d'aquí, si la natura és malpàlida, diguem-ho així, i clar, perduts al mig de la selva, allò semblava el Dersusala d'alguna manera, no? Sí, però amb... Però no tan maco ni tan romàntic. El Dersusala, en el fons, era molt bonic, clar. Sí, sí, era molt bucòlic, però aquí de bucòlic no té res. Aquí la natura és molt mal... És una filla de puta, per dir alguna cosa. El Dinyarri, tu diria... I la natura humana, com deia, encara més, no? Perquè... A l'Inyarri tu ja sabem de què va. Sí, sí, sí. No, no. És molt salvatge, és molt directe. És que és així, no? I aquí és que no desentona... Potser en altres films desentoni més, però aquí és que no... El salvatxisme aquest humà no desentona per res. Justifica tot el que facin. Sí, sí, sí, no, era un moment que diu, va, va, anà carregant-lo aquí 300 quilòmetres. El deixem aquí, el deixem aquí, però ja està, i amb tot el que hem complert. Però clar, però clar, hi ha el fill pel mig. Ell té un fill que és producte d'una relació amb una Índia i, bueno, a partir d'aquí... Una pel·lícula? Ja està, ja l'explico més. S'ha acabat. I a partir d'aquí ja està, però... És molt llarga, són tres hores de pel·lícula, no? Gairebé. Sí, és molt... La pel·lícula és molt llarga. És llarga i es fa llarga? No, no, a més, ho consultava amb un company que l'ha pogut, un company de fena que l'ha pogut anar a veure al cinema, també, i no l'havia vist allà encara i m'ho ha dit, dius, ostres, em va passar volant. Ja. Dius, que clar, el cinema, està clar, ara ja, que és veritat, dic, és una ambientació molt bèstia. Potser hi ha algun punt que la trama es fa un pèl repetitiva, no et diré que no, i arriba un moment que dius, pobra decraciat, ja, alliberem-lo de tanta penúria, no? Clar, però... Resta una mica, no? o no tantes... Però bé, perquè saps que, i aquí és el meu pro, tot acaba esdevenint una trama amb un pèl tronada, ja. O sigui, un pèl tronada. És allò... Que és en una pel·lícula de superherois. I això, em sembla que ja ho he dit. Gairebé, gairebé. És com aquella... Ho he dit amb el... No, perdona, eh? Kevin Costner. Sí, ho he dit amb el típic... allò... Mirando con lobos, pots dir? No, no, no. No, no, dirà el xama que ja que vincòs. Sí, sí, però és allò el típic de inici, desenvolupament i final, no? I al final és el típic final que dius, i no calia, home, podries haver-ho amuntat d'una altra manera. Acaba aquí. Això mateix. En aquest cas, diu, acaba aquí i posa que l'espectador tingui una mica... És un final tancat i llavors dius, no va, al final no va a to en tot el plantejament més aviat, no espiritual, perquè tampoc és, perquè no és espiritual, la pel·lícula. Ja. Però sí, més així de... Iñárritu no és espiritual. No, és carnal, no? Però bé, però és una... De la lluita aquesta no acaba així, hòstia. No, però té un punt de místic, eh, l'Iñárritu. Sí, tant en quant, se li en va una mica... Aquesta va ser una de les valoracions que va fer un company nostre. 21 gramos i tal, hi ha coses una miqueta... Ah, sí, és el que va fer. Va a Babel... Però això no és pas la seva gran virtut, eh? No, no, no, no, no, és molt clar. És el que dèieu. És molt realista, el que diu el David, és molt punyent. És un narrador, és un narrador, és punyent, és punyent. Agafa l'essència de la vida, de la natura, de tal. Sí, quan està amb això, ho fa bé, molt bé ho fa, que és el que tu destaques. Però quan se'n va cap a una altra banda... Sí, no ho fa molt bé, l'únic que sí que a vegades és una mica redemptor, és una mica com dient... Per aquí va, per aquí va el tema. Salvarem, buah, nià, nià. Per aquí va el tema. És el que a mi em va fer una mica més de mal. Jo ho he escrit tot perquè m'agrada molt aquest home i, bueno, és el menys, te n'adones d'aquesta realitat però també a tant en quant i el que dius tu, no encerta gaire però, bueno, i a vegades crec jo que s'equivoca una mica però, bueno, és l'opinió, no sé. Bé, aquesta és una... Jo vaig veure els teutròpolis aquests, eh? Què tal? Sí. Mira que bé. Això d'aquests animalons. Sí, aquests animalons que podrien ser dels anys 40 perquè van vestits igual que nosaltres i tot això, no? I a més a més tenen els mateixos objectius, en definitiva, viuen en el camp i volen anar a la ciutat perquè la ciutat és allà on tu pots ser realment el que vols, no? Amb aquest plantejament comença la pel·lícula, sí. Què dius? Total, que se'n va cap a la ciutat i tal, és un conillet, i un... Un aguineu. No, no. Bé, l'aguineu és un, sí. Ah, sí, em sona que hi ha un... La conilleta. La conilleta és una noia, sí. Ah, vale, vale. És una conilleta, sí, amb un... Bueno... És policia o així. Això mateix. Llavors, aquesta pel·lícula la vas n'haver acompanyat, oi que sí? Sí. Això pot dir en certes connotacions, una conilleta policia, a veure, a veure com s'entén això, digues, digues. Doncs és molt fàcil. No, no, no. Senzillament és aquesta... Sí, com a... Te'n recordes de Cuna d'Héroes? Brassol d'Héroeix? No. Espera quin any és. Ui, això és el Tairon Pover dels anys 60. No me'n recordo d'això. Ho sóc ho he vist, però ara mateix no. Vosaltres no teniu el bagatge meu, home. No, clar, evidentment. Aquella pel·lícula... Tampoc tens tu la nostra jugueta. Hola! No, tasca! Allò, vinga. Home, aquella... Vigui per xulo, jo. Aquella època, val, ja em quedem bé, ara. Sí, no, cadascú amb la seva. Seguirem la conilleta policia, sí. Sí, no, però aquí està plantejat d'aquella manera, com per exemple aquella pel·lícula a nivell militar, no? Vull dir, era una escola que el que sortia d'aquella escola era una meravellona. Triunfador, no? Això, era un triunfador, anava a la guerra, estava a la patria i tal. Torni era l'època. Ahir vaig veure oficial i cavallera igual. Igual. El que surt d'allà, ja pots anar a la primera fàbrica de Torni i t'endús la primera noia que estigui tan baixada. I segur que seràs feliç fins a l'última pregunta. Val. Sí. Llavors, doncs, aquesta pel·lícula exactament, vull dir, planteja una qüestió molt gràfica que és, en definitiva, com estem vivint els humans avui. Doncs estem barrejant-nos uns amb els altres, no? I portem anys fent-ho això, no? Sí. I fins i tot, com tu deies, colonitzant, fins i tot, no? Allò d'anar gratant i tal. Doncs aquí representa que el Sotròpoli aquest és una gran ciutat que conviuen totes les bestioles, no? Des de les que eren més agressives fins a les que no eren pràcticament gens com els conillets, no? I llavors, doncs, esclar, això vol dir que han aconseguit doncs el que aconseguirem els humans també, oi? Que no hi haurà confrontacions i tal. I llavors aquí el que apareix diu, ostres, diu, però això no, això llavors representa, o sigui, està plantejat de manera que aquells que detecten el poder, aquells que arriben a tenir doncs cert poder entre dins el, per exemple, ser alcalde o ser tal, no? Doncs llavors aquests hi ha com una alea de corrupció. Caram! Com els humans. Curiós, eh? Sí, ja veus. Com a València. i aquí i aquí és on està probablement la gràcia d'aquesta pel·lícula, no? Que pots connectar-la tant en aquest sentit com en l'ecologista en general, no? Que tot allò que és bo i dolent paral·lelament, o sigui, hi pot haver un paral·lelisme. I quan un, investigant des dels aspectes policials, mireu la tele que hi ha una pila d'investigadors que estan allà a veure com poden arribar a saber qui és el criminal. Doncs diríem que estem en aquesta mena de joc, no? I a partir d'aquí doncs es descobreix que la pròpia natura malutilitzada o utilitzada amb profit de no va bé. I llavors el que es pot... Però per què ho poden fer això? I la gran pregunta és bona, no? Perquè hi ha un munt a la pel·lícula però per què això? Doncs senzillament pel poder. Pel poder. Sí, sí, sí. No arriba... La pel·lícula no arriba al punt de... de metàfora com la que va ser Gremlins, no, per exemple? No, és allò. D'una societat humana, o sigui, hi era una... una exageració bestial de tota la conducta humana. No, no, aquí representada amb uns bitxos... Els homes no existim aquí. Ah, val. No, no, no, però són... És com es diu això? És una vegió antropomòrfica. O sigui, són animals que caminen com els homes i que es comporten com els homes. A la pres, sí, home. Sí, sí, sí, clar, clar, clar, clar. Home, és com si no existit mai, no? Com els Simis, per exemple. Sí, sí, sí, sí. Això. I els homes els troben perquè són salvatges o tal. Ah, els homes estan per allà. No, no, no, no, no. Ja et dic que els Simis, home. Llavors, que per cert, l'última molt bé, els Simis. A mi em va agradar molt aquella pel·lícula. Sí. Bé, molt bé. La tinc d'allò. I bé, vull dir, amb un final massa maco i tal. També és una pel·lícula d'animació, no? La guineu, molt bé, la transformació que es produeix, no? És com si treballés amb negre primer, però després ja... Sí, no? El descobreixen en tot, oi? Ja ho n'hi do. No ho sé, vull dir, sintonitza amb el... Jo penso que per Canalla està molt bé aquesta pel·lícula, eh? Per grans, doncs, bueno, explicat per mi com ho he explicat, també té la seva utilitat. No, però és que avui en dia aquest cinema té bastanta sortida per la gent gran i per la gent jove, vull dir que no... Sí, sí. Vull dir que no passa res, això. Hi havia meitat i meitat allà, eh? Molt bé, molt bé. Perquè els has d'acompanyar. Perfecte. Vale. Doncs seguim parlant d'això, bueno, una miqueta, doncs jo, com estic amb això del tema de veure pel·lícula dels Òscars, una pel·li que ha vist el David, no sé si tu ho has vist, que és el Marciano, del rei d'Escot. Sí, i m'he llegit el llibre. El llibre, m'he llegit i he vist la pel·lícula. Bueno, ja la vas comentar amb el seu moment una miqueta, recordo, que vam comentar la pel·lícula i una miqueta faré una mica la meva opinió. Un rovisó grosor, no? Sí, a la fi, ja que penso una mica aquesta idea. A veure, jo amb Ridley Scott últimament estic molt barallat amb Allà de Prometeu, aquestes coses que ha fet, bastant terrorífic. Era per fotolir de bastonades. Clar, i en canvi ara m'he trobat amb un Ridley Scott realment molt més potent, molt més competent. Però allà, crec que pobre, el van enganyar. Hi ha un guionista que és malèfic, que es diu Damon Lindelof. Però això no prometeu-vos? No, no, en general, a l'Star System juliwudenc, que és Damon Lindelof, que deu-vos amb aquest nom, és el que va perpetrar a l'Ost, aquella sèrie que es deia l'Ost. Sí. Jo no la vaig veure, però pel que he sentit allò, allò era una enganyifa. Al final, era un moment que la gent que era seguidora va acabar boja perquè al final es va emprenyar. Aquesta Prometeus, el guionista és aquest. I allò era que no s'agafava per enlloc. Sí. Doncs suposo que el tio ha vist la llum i ha dit, hosti... Que en teoria era una precoela d'alien. Per això que no s'agafava per enlloc. No s'agafava per... És el que dius tu. Allò és que ho van fer fumat. Ja a segona part, eh? Espero que sigui una altra. Per això dic que és aquesta la qüestió. Però és que allò dius com sigui el mateix. És que és per a Prata córrer, eh? Doncs en el cas del Marciano, jo tinc que dir, clar, anava amb molta por i vaig dir a veure què fa aquest home. El llibre està molt bé. I és un bon dia. Jo quan m'estava llegint el llibre, que ho vaig llegir abans d'haver el film, vaig dir... I no sabia ni què estàvem fent la pel·lícula. Vaig dir... Ostres, quina pel·lícula poden treure d'aquí? Quina pel·lícula. I res, va ser que el llibre acabi un mes d'haver-me'l llegit que s'estrenarà en tal màrtir. Ostres. Clar. Sí, sí, sí, no, no. A veure, no, és que en teoria la premissa del llibre, com a tal, no sé com acaba, em sembla que acaba... És igual, no?, que la pel·lícula. Sí, sí, sí, la trama és la mateixa. Doncs jo pensava que acabava d'una altra manera. No, no, no. No sé per quin motiu, però al final em va sorprendre. No diré què era perquè vas dir, bé, doncs mira, perfecte. Només el llibre inclou més més desventures i aventures que la pel·lícula no recull, però clar, és obvi, no pot ser, és impossible. A veure, jo realment el que a mi em va sorprendre és sobretot l'ambientació, em sembla que l'ambientació perfecta, vull dir que el treball de direcció artística és brutal, vull dir que no saps ben bé com, evidentment estem parlant d'infografies, estem parlant d'efectes especials, lògic, però és que, a veure, ell ha estat bastant creïble, vull dir, l'ambientació i està molt bé. Bé, hi ha uns moments com, per exemple, quan hi ha mesura que es va estallar, ha de racionar el menjar, que es va primant, veus que és un doble, no és ell, vull dir que una mica es nota això que el cos quan es veu així, que es veu d'esquenes, prim, no és ell, vull dir, perquè després se'l veu més un flabet, vull dir, no s'ha primat per fer la pel·lícula, per entendre'ns, i això una miqueta grinyola, però bé, això és una qüestió purament de fixar-te, però en general, el que seria el concepte, el muntatge, que podria ser, hauria pogut ser una cosa lineal, que durant una hora i pico doncs hagués estat el que fa ell, vull dir, el que li passa, però en canvi, fa un muntatge en paral·lel amb el que passa amb la NASA, amb el que passa... Això està molt bé, perquè el llibre em sembla que és bastant més lineal en aquest aspecte, que estigui molta estona amb ell mateix i amb la solitud d'aquell espai. i això és l'únic que el pro que vaig trobar a la pel·lícula, és que ell es passa allà tres anys, es pot dir, i el film no recull amb prou exactitud la solitud i la llargada del temps, o sigui, són tres anys, la pel·lícula sembla que hagi passat tres mesos, i en canvi són tres anys, el llibre sí que t'ho marca molt bé, perquè passen més coses i t'ho detalla més, però a la pel·lícula li queda, potser li falta recursos cinematogràfics per donar a l'espectador la imatge que hi passa tres anys. Però és que imagino que hem fet al revés, el plantejament ha estat que si agafes el llibre, vull dir, el llibre com a tal, insisteixo, jo no hi he dit, però tu ho has dit, hi ha gent que m'ho ha dit, clar, és un recurs de seguiment, és a dir, el que seria... Sí, és com un diari de bord. Exacte, és un diari de bord. És una mitàcora. A partir d'aquí, clar, el llenguatge cinematogràfic, si tu fas això i poses durant dues hores sense que hi hagi un muntatge en paral·lel, coses, la gent es mor. No, no, no, jo trobo molt bé, però hi ha una manera, hi ha tècniques per fer veure que allò passa més temps. Clar, però la percepció que dius tu del llibre que sembla que passi molt de temps amb la pel·lícula no passa per aquest dinamisme. Veus? Si no hagués sigut dinàmic, la percepció hauria sigut de tres anys, com tu dius. Sí, però per exemple, la pel·lícula que això resold per mi de collons és Interestel·lar. I això que hi ha el tema temps encara és més complicat. Clar, de veritat. Molt més complexa. Però en canvi, en tota la sensació t'estàs creient com a espectador que ell està en una paradoxa temporal i que en canvi el temps que està passant a la Terra doncs és molt més lent. És molt més ràpid comparatiu amb el que li passa amb ell, no? I passen molt més anys a la Terra que amb ell passen uns mesos. Això està, per mi, aquell film està absolutament ben fet en aquest sentit. I en canvi aquí a Mart és el que li vaig trobar. Per la resta, no és una gran pel·lícula, no? No, no, però està bé, és un film, coi dius, quan ja podrien ser tots els films de sense ficció així, no? Ja firmo. Exacte, no, és una molt bona pel·lícula de sense ficció. Però és l'únic, és l'únic, no? Clar, clar, per la més, ostres, aneu a veure-la perquè... No, no, val la pena, és el que diem, jo crec que això és una pel·lícula evidentment enviada cap a tema d'Òscars, guanyarà efectes visuals, coses d'aquestes rares, però no s'emportarà res. És un nàufrago, en definitiva, o sigui, està cantat que com et demàt Damon en comparació amb el que pugui fer un dicapri o amb altra gent, això no... No, home, no, jo crec que no hi ha altra, però pel que van dir no té res a veure, no? Per tant, la pel·lícula quedarà amb els efectes espacials. Ho passa malament, però no a l'extrem del dicapri. Jo l'altre dia que estava aquí al Jaume també, em semblava que estava amb el Jaume o amb la Rosa, no recordo, clar, mirant això dels Òscars, em vaig adonar que la segona pel·lícula més nominada és Mad Max 4 o Fúria en la carretera. És que és un pel·lículot. Hòstia. Perdona, tu l'has vist? Jo l'he vist, per això la vaig veure. Mad Max és un pel·lículot. T'està dient que no està d'acord. A veure, no, a veure, no, no, a veure, que sí, no, a veure, que jo l'he vist les tres. Tu què saps? És la cara que fa, eh? Sí. Aquest estiu vaig veure les tres la primera, la segona i la tercera i a veure, i el quarta està molt bé, no, et dic que no, els efectes són bestials, però és que és el que diem, no, però és que no t'explica res de nou, solament que està remossat, està tot arregladet, està tot com unes efectes brutals, però tot això que li comporti tot aquella, no sé, és que em sembla que el Top Hardy està fatal. és que no et creus, vull dir, per res del món i de Charlize Theron que... Jo ja la vaig comentar aquí i en el seu moment vaig dir, veieu-la, i jo els comentaris, o sigui, no he vist cap comentari indiferent. O que t'ha agradat molt o que realment dius, hòstia, és que ja està vist amb millors efectes. No. Això és Mad Max 1, però amb efectes macos. Sí, però jo la vaig trobar molt millor feta que el realitzador en aquests anys, no sé si ha estat inactiu, no ho sé, ha pres un colló de fer, de filmar i de... Això sí, això no t'ho nego. Trobo una pel·lícula. Però és que la pel·lícula té més que això. No té un... A veure, té un guió d'un full, no hi ha un treball d'actors, és la part... Clar, no? És que... Jo no l'he vist. és que depèn des del punt que partim. Ja. Jo anava... Jo quan la vaig veure, vaig anar a veure, la vaig dir... Sí. A veure. Vaig anar... No, sí que no. Vaig anar engatusat i vaig dir... Clar, clar, clar. A veure, a veure què veig jo aquí. Perquè, aviam, les últimes del Mad Max més aviat feien llàstima, no? Clar. i de mica en mica vaig dir... Ostres, que ben fotot està. És que, perdona que t'ho digui... Està ben fet. En poca estona, t'ha ficat el paio, com es diu el... El Tom Hardy. No, el realitzador. El George Miller. El George Miller. T'ha ficat el paio amb... Sí. Perdona, espera, t'ha ambientat i t'ha donat tanta informació indirecta, indirecta, no directament, no t'explica res, ni a ningú narrant, no, sempre t'ha donat una pila d'informació que tu ja, ha sigut capaç de recrear-te tot l'univers i tot el que ha passat allà des del possible apocalipsi que en el seu moment va succeir i que ningú en cap moment se'ns mostra, directament ni se'ns explica, no? I tot això ja et ve donat. Es fa parlar d'un paio que ha muntat una societat en què, a més a més, s'han inventat uns rituals, uns rituals de sacrifici, bestials, d'uns pallos que estan modificats genèticament per poder sobreviure a les mutacions per culpa d'aquesta radioactivitat de tot. En un moment, tot aquest muntatge bestial i a més a més d'una individua que en principi aparentment té la confiança d'aquest líder i que en realitat ell el que vol fer és alliberar alliberar a un grup del seu, com es diu en català, aren, bueno, d'aquest patriarcat bestial i dictatorial que està sotmetent a tothom d'allà, no? Hosti, vaig quedar... No, no, no, però això no t'ho nego, però és que per mi el que em va provocar és que és una... És a dir, la temàtica la pots considerar, però és una magnífica la pel·lícula d'acció, és una pel·lícula de persecucions molt ben muntada, molt ben feta, amb un rarafons que considero que pot estar millor o pitjor, però que jo torno a insistir a la cúpula del torno, això ja més o menys ja es crea també una societat al voltant d'això, és diferent el concepte, però és que està repetint clichés, ha fet un batibull i llavors a partir d'aquí ha posat, crec jo, vull dir, una gran acció, es veu molt a les tres dimensions, busca molt aquest element, perquè és una pel·lícula que pot ser tridimensional. Algún punt, però per mi no és vital, jo no la vaig veure en 3D perquè ja no la veig en 3D, però... Però tot això, ho veus i dius, hòstia, vull dir que sí, però tampoc tan rebombori la pel·lícula, és a dir, jo no li veig tan rebombori, jo crec que és una pel·lícula que torna, no sé, per mi no, per mi sí, per mi és una sorpresa de l'any. Sí, sí, sí, sí. Jo penso que el que esteu és, o sigui, per una part defensant el que hem parlat abans de Revenant, no? També, de Revenant, que en definitiva, vull dir, és una pel·lícula que li mancaria aquella novetat, vull dir, tu també ho deies, però em vaig quedar paradíssim. Però va quedar parat precisament perquè el cinema espectacle aquest, així tan ben fet, elaborat i tal, és que ho és. Sí, sí, sí, ho és brutal. Potser és pel fet que jo no esperava res d'aquest film. Clar. Ja veuràs tu, un pastig. Però em feia sospitar que, clar, que la Charlize Theron hi hagués participat, que el Tom Hardy hi hagués participat. Per cert, tu sabies que l'actor que fa de Immortan Joe, o sigui, el dolent, diguem-ho així, sí, sí. És el mateix actor que va fer de dolent a la primera de Mad Max? Ah, no ho sabia, això, veus? És el mateix actor, evidentment amb els anys que han passat, no? Clar, clar, clar, clar. Bueno, molt catrexat perquè va tot cobert i no se li veu. Sí, sí, però amb aquell pelucot i en canvi la primera anava tot pelat amb una màscara i tal. Ah, sí, sí, és veritat, no me'n recordo. Sí, senyor. Ah, que fort. Doncs no ho sabia, veus, això no ho sabia. Bé, diries. Jo diria una cosa, per exemple, vull dir, el que tenim com a dues puntes realment diferenciades del que seran els Oscars. Serà Carol i aquesta Rivenat, no? Sí. I què passa amb Carol? Carol és una pel·lícula de temàtica amb un tractament, Tom Hines, tots el coneixem. L'has vist al final? L'has vist? No, encara no. Ah, no, però la veuré, sí. Llavors, què vol dir? Vol dir que, bueno, que aquesta seria una pel·lícula que identificaria un munt d'espectadors en aquest sentit. I en canvi, n'hi ha d'altres que no identifiquen i el que tu deies, ja no només pel fred, però a mi una pel·lícula que estigui molt, molt, molt ben feta i com tu s'estàs manifestant, és un goig, ja no ho nego. Sí, sí, sí. Però buscaria una altra cosa que tingués un aprofundiment. Jo crec que en apartat tècnic el Mad Max... S'ho portarà tot. S'ho pot endur tot. Sí. Però no és un film per guanyar els Oscars, ni molt menys. No, no, no. No és una mirada de la millor pel·lícula, millor director, millor de tot, dius, però a veure, un poc no es passem. Això ho trobo exagerat. Clar, és una mica excessiu. Per mi és un film que em va sorprendre i per mi és un film de sorpreses de l'any. No, jo no ho crec. Jo, per exemple, i aquesta me la carrego en dos minuts perquè tampoc vull parlar molt. Jo vaig veure La Gran Aposta, La Gran Apuesta, que és una d'aquestes pel·lícules i tal, que tracta del tema del boom immobiliari, diguem, de la creguda. Va ser uns pallos que van intuir que se n'anava tot el garet. Sí, sí, se n'anava tot el garet. Allò de The Man Brothers. Sí, exacte. Van apostar que se n'anava tot el garet. És a dir, a comprar bonos basura, a vendre'ls, és una història. Vull dir, a veure, la pel·lícula en si mateixa... En el moment que et perds, no? Clar, no, et perds. Et perds, absolutament. Intenta ser didàctica, però dius, a veure, és un tema que és tan, tan localitzat. Però això és una història que ja coneixes. És l'inici de la crisi, 2008, el mercat immobiliari, les hipoteques de l'escombreria, tot el de història que munten allà, que és una cosa que ja saps, però intenten fer-t'una miqueta com didàctic i acaba no interessant de no gaire, en el fons. El director son tal, Adam McKay, també nominat a la millor pel·lícula, a la millor director, que clar, dic, deixa'm veure aquest pavo qui és, no? Doncs aquest pavo és un tio que ha fet telesèries i pel·lícules baixes, cutres, amb el Will Ferrell. Bueno, però també té merè. No, no, no, no dic que sigui tonto, però que són comedietes d'aquestes que no tenen ni volta ni solta i de cop i volta fa aquesta pel·lícula i va i el nominen al millor director de la millor pel·lícula i a mi em sembla que són excessivament bèsties i la pel·lícula en si mateixa te la mires i dius, home, sí, però és la típica estètica que et pots trobar en pel·lícules, com et diria, vull dir, amb un muntatge a quatre bandes d'aquests quatre personatges, Brad Pitt, sí, sí senyor, és aquest element. Allò no té color, allò és la passada. No, clar, però és que és Martí de Scorsese, clar, és una potència bestial i amb un handicapri brutal, però aquí, clar, aquí tens un Christian Bale que és superfriki, un Brad Pitt que apareix per allà donant botes i dius, vale, perfecte, tens el Ryan Gosling que dius, bueno, i són tota una mena com de clixés, no?, de pel·lícula pensada per l'Òscar, no?, amb fosos, amb no sé què, amb moments que la càmera queda quieta, i tal, amb una percepció d'un tema que interessa fins a un límit, no?, amb el qual es veu, ui, mira, aquests que dolents són, i fixa't aquesta pobra que es quedarà al carrer, que sí, que està molt bé, perquè estem parlant d'aquest moment, no?, de quan peta tota la bombolla allà i els, vull dir, com es maltracten, no?, els altres, i com juguen, com se n'adonen, però realment, quan portes dues hores i vint minuts d'això, dius, home, ja està bé, vull dir, pot interessar, és una pel·lícula, a veure, a mi m'ha passat una miqueta, com us ho diria, jo sé que a vosaltres us va agradar molt aquesta pel·lícula, però a mi m'ha passat amb Zodiac, i em vaig posar molt malalt, hi hagués moments que es feia lenta, això, doncs passa el mateix, vull dir, que vinga, que no l'enganxen, aquest pallo, i vinga, i parlen, i diuen, i no sé què, i tal, exacte, és aquesta línia, o todos los hombres de Presidente, ja sé que és diferent, que és la línia de Robert Refford, però sé que aquestes pel·lícules, que són, vull dir, que vinga, uf, i no surten dels despatxos, i tal, i a mi em va semblar feixuga, jo crec que és una pel·lícula que no se'n portarà res, o no deuria portar-se res, perquè no té cap volta ni solta, ni cap interès, des del nostre punt de vista, perquè és un tema que ja coneixes perfectament, i no cal que t'ho expliques. No serà el primer cop que prima també un mercat intern americà a l'hora dels Oscars. Exacte, però molt americà. El que et sabia molt de fer aquests temes és el Costa Garaves, aquest sí que ho feia bé. Exacte, però això és una altra història, clar que sí, clar que aquest director no té la potència de fer això. Home, l'última que va fer no va ser el Capital, va ser d'ell, aquesta? Sí, no, sí, sí, sí, és d'ell, sí. Què més ho feia bé? Sí, jo he vist Black Mass. Black Mass, què tal això? No sé si la vaig comentar aquesta. No ho sé, si no me'n recordes, és la d'aquell, el Johnny Depp? Sí. No em sembla que no. Sí, sí, sí, sí, que va ser com Calvo, no? Sí, la caracterització per mi és el que deixa una mica de desitjar, es nota una mica allò postís, no? Però bé, el film explica l'auge i caiguda del gàngster més poderós que va haver a Chicago, em sembla, o a Boston. Ai, ara m'has matat. a Boston, em sembla. Sí. A Boston o a Chicago, o un d'aquest, o a Detroit, ara no et sabria dir, ara em confonc de ciutat. Cap problema. Bé, una ciutat que, és que a Chicago diria que no, potser sí, bé, és igual. Era un pallo, que era bé, era un mafiós irlandès, diguem-ho així, d'alguna manera, i que va aprofitar, va aprofitar una col·laboració per part de l'FBI, que estava interessat en desmantellar la màfia italiana, i li van donar, ell es va oferir, bueno, un de l'FBI que havia sigut com pinxa d'ell quan era jovenet, doncs, mira, aquest pallo ens pot ajudar com a deletor i tal, no? I vam pensar, mira, perfecte, així podem desmantellar, és un xicharelo, així un reliquent de 3 al quart, i podem desmantellar tota la mà fideliana, no? I sí, sí, desmantellar la mà fideliana, però a ell en realitat no els hi va passar cap mena d'informació gaire bé, no? I ves el contrari, no? Es va aprofitar que la mà fideliana desapareixia, però per aixecar ell el vol, i va muntar un tinglau allà de mafiós, però espectacular. Què passa amb aquest film? Ara el realitzador no el recordo, perquè últimament la meva memòria està fatal, però un esco... Penses, ostres, què hauria fet a l'escocés amb aquesta pel·laboració? És que quan compares amb aquests grans... M'hi cachis la mà. Està absolutament desaprofitada. O els Germans Coen, també hi ha. Sí, jo crec que, per exemple, aviam... A l'ABCS, també, també, també. Però dic, aviam, el Johnny Depp pot fer molt bé, tot el que tu vulguis, però és que físicament no s'assembla en una castanya amb aquest home. Ja. Jo crec que han d'haver actors prou solvents... I tant. I prou semblants, de semblança física, a aquest gàngster, com per donar-li un paper i que no passa a aquest home. Perquè, home, no ho fa malament, però es nota que està massa caracteritzat i això desvirtua la credibilitat del personatge, sincerament, no? A part que aquest individu destila una crueltat extrema. O sigui, era un paio que, curiosament, contrasta amb la seva bonomia vers el seu germà i vers els que l'envolten. Els seus més allegats, doncs, tots estan per ell, fins que, clar, hi ha un moment que, diguem-ho així, els deixa tots a l'estacada, no? Ja. I llavors diuen, ostres, ara, ara... A mi em fa una mica de mandra, aquesta pel·lícula. Sí, jo la vaig veure, però, bé, una mica... Però ja està. Sí, realment t'explica tot el merder que hi havia en torn d'aquest element de l'FBI, però que, en realitat, afavoria bastant el seu antic amic d'eixut d'infantesa. D'infantesa. Bé. Què més, Jaume, tenim? Jo vaig veure un western, aquest dia interpretat pel Glenn Ford, ja fa que té uns quants anys, lògicament, però que està fet a un estil que podria fins i tot semblar-se amb el... amb el Sant Pec, i en pa, Artur Prim, i tal. Em va cridar molt l'atenció perquè és una pel·lícula que el Glenn Ford ha tingut una davallada molt forta, amb un fill seu que s'ha mort, no? I llavors el que fa, des del moment que li va passar això, doncs, perseguir, doncs, a... Bé, doncs, els criminals, no? En el oest americà. I llavors, el que em va sorprendre molt és que hi ha un xicot jove per aquí al mig, no? Que és el fill d'un... d'un dels que ell ejecuta, i llavors aquest... aquest xicot, doncs, el que fa és seguir-lo. La pel·lícula es diu Les Tres Fletxes, eh? I llavors seguir-lo. I el segueix, doncs, amb el propòsit de ser com ell. Em va sobtar molt, això, perquè això difícilment... Doncs s'ha tocat un tema semblant amb una pel·lícula, no sé, per exemple, Els germans d'Arden, amb aquella pel·lícula del Niño, si us recordeu, era una pel·lícula que és un senyor que té, que té, doncs, un taller i tal, i llavors el seu fill es veu perjudicat i mort i desaparegut per culpa d'un noi, i aquest noi, llavors ell, el porta en el taller i el forma com a mecànic, no? Jo, em va fer pensar en aquella pel·lícula, perquè és un tema que no... no s'ha tocat en aquest sentit, i em va cridar molt l'atenció. Em sembla que a la Filmoteca faran durant aquest any un cicle dels Arden. Serà molt interessant. Ho dic perquè l'altre dia vaig passar per allà i vaig veure hermanos d'Arden, no sé què, no sé quantos i tal, i vaig veure com diferents coses que faran, etroescola, no sé què més i tal, el que va ser amor etroescola, em sembla no fa gaire. Sí, va morir. Quan fa una setmana, potser? Una mica més, sí, un parell de setmana. És com una mida que vaig sentir l'altre dia alguna cosa... Jo me'n recordo una que vaig anar a veure amb el Jaume, que es deia Txero Aé, Txero, quina hora és? Que era del Massimo Troisi i el Mastroianni. Això ja està en memòria. Això era genial. O sigui, era de lo millor que he vist jo en la vida. Quin fart de riure. No comè d'italiana, però esquira d'un pare que ells meto mentodos que es fiquen en la vida del fill. I el Massimo Troisi ho feia molt bé, també. Jo recordo que es deia l'Eval, el ball. Sí. que no parlàvem, que era l'evolució del període de preguerra i guerra a dins d'una sala de ball, no? Sí, sí. Que era bestial. Vull dir, com es movien els personatges, tot mímica, tot era magnífica. És una petita obra d'orfebreria, no, allò? Ara no me'n recordaré com es deia, però també em va morir un de francès. No era, no era director, però té una sabatxa. i aquest era un home obsessionat amb portar al cinema obres de teatre. Ai, sí! I és... Ai, és molt... Sí, home. Sí, és molt popular, eh? Molt bo. Sí, home, és d'aquests... Quan feia una pel·lícula seva era de culte, automàticament... però molt... I era la floïnata... Amb un component homosexual normalment... Sí, sí, sí, sí, oi, com es deia? Bueno, ja ens sortirà, ja ens sortirà. Ja aparecerà. Sí, doncs... No fa gaire, no? Tots dos, eh? Tots dos, igual que la Muriel. Alguna novetat més, Jaume, que has vist aquests dies? La mort de la Muriel. La mort de... La mort de Muriel, has dit? La boda de Muriel. No, no és un film. El què? És la realitat. Se'ns ha mort la Muriel. Ah, perdona! Ostres, perdona, havia entès la boda de Muriel. Perdona, fill, la Muriel... Sí, clar, la Muriel Casals, clar que sí. Ostres, com estan parlant de cinema, de quan he fet una assimilació, vaja, quina coincidència... Mira, et dic una cosa i digues, ah, per aquí. Farà mitjà any o així, un programa de RAC1, aquest que fa a la Tarda del Clapés, va sortir un piton i això i va vaticinar que un element important del procés independentista uriria. Onda! a pensar... No, no, clar, que és molt fàcil, però que jo vaig recordar i dic, hòstia, ja, també és casualitat, no? Ja, però vaig pensar... Però va ser espontàni, no hi havia... No, no, no, hi havia motiu, sí, sí. Va atropellar una bicicleta. Ah, no, no, va atropellar una bicicleta. És que jo pensava que no he estat molt al dia del tema, ho sento, perquè he estat liat amb això del pis i tal, però jo vaig sentir una hemorragia, una història, però jo pensava que era una cosa... Sí, sí, la va atropellar una bicicleta. Bon dia. I va anar bastant bé d'entrada, però després va... Ostres! Bé, vull dir, ja està, eh? No, no, ja, ja, no, no, sí, val, val, val, val, val, val, val, val, val, val, la meva admiració. Ah, i també comentaves que has vist una exposició, no? Que abans m'ho has comentat, però no has acabat de parlar, has acabat de parlar dels tomàquets i de les peres? No, que és normal. Ens hem posat amb el castell i la seva forma i la seva tradició i no l'exposició que hi ha allà, no? Hola. Jo, sí, hi ha un exposició. Quin catàleg, no? Sí, un catàleg impressionant. És que Cornellà, Cornellà si posa... No estan per res, tu. No, no, eh? Ja te'l deixaré, perquè això... A Cornellà no es mouca mitja màniga, eh? Però no passa a tot arreu, vull dir, això es fa bàsicament... Sí, sí, sí. Vaja, vaja. Diu, moltes vegades m'han comentat que que els meus quadres tenen molta força, no? Ho llegeixo perquè és que està carregat de tòpics, això, no? I precisament jo penso que com tu ets un entès amb això, eh? Doncs això neix de la teva pròpia força interior, de la teva emoció. Jo, si no em sento en aquest ànim, doncs prefereixo no pintar i puc doncs passar-me una setmana o més fins i tot sense fer res. Però no m'importa per això. fins que un dia recupero aquest traç que pensava que no tenia sentit i que descobreixo que em porta alguna cosa nova. Però que sento que m'ha purificat, no? Fins i tot l'ànima parla. És com si fos un part, oi? Vull dir, ho pareix en aquest sentit. Aquest senyor es diu Molina de Cubo. Molina de Cubo, separat. De Cubo. Sí, del Cubo, a més a més. Ah, del Cubo. Perdona. Del Cubo. I aquest senyor em refereixo que és de Cornellà o és de... Sí, sí, és Cornellarenc, tot i que he vingut de fora, però ja... encara que vagi a néixer fora el Curna Llenenc, vull dir, tal. És l'anima o no fa res més? Sí, porta anys, perquè va néixer abans que jo i tot és més gran que jo pel que he llegit, vull dir, va néixer el 35. Sí, ha de ser gran. No, però això a vegades pot ser un orgull, oi? I tant. jo tinc ganes jo d'arribar... No, encara no, però ja em tocarà, però bueno, d'arribar-hi, sí, sí. A veure si arribes aquí. Sort que l'agafo, de tant en tant. Me la fot. A veure si arribem, tots plegats. Doncs, la veritat és que m'ha sorprès poc aquesta... aquesta... Què vull dir? Vull dir que m'ha cridat molt l'atenció com ha... com ha... encuadernat, o sigui, com ha fet el... Vestir-la, no? Com ha vestit cada quadre, no? Perquè hi ha uns que són molt antics i d'altres que no, que veritablement es veu que els tenia per allà a casa. Són una xeixantena de quadres. Però no transmet. Però quan parles... No t'arriba, no? Quan parles de vestia, del quadre, què vols dir? Amarcar-lo? Sí, com l'emboliques. Com l'emboliques. Ah, vale, vale, vale. I llavors, tota la pintura, aquarela, tal, hi ha algun autorretrat d'ell i tal. Bé, vull dir, que són molt antics, que tenen molts anys, no? Jo penso que això bé. Agafar l'obra d'una persona que probablement fa 60 anys que ha pintat i fer un escull dels seus quadres i llavors, bueno, ara el que et toca és a tu opinar sobre el... És que no he pogut veure l'obra en si mateixa. No, no, jo dic el que he llegit, home. Ja, bueno, però és que és una percepció, la que has comentat, que és magnífica, perquè això és l'element, diguem, de la pròpia subjectivitat aplicada a la pintura. Clar, ell considera oportun fer quan ha de fer, pintar quan ha de pintar, però clar, això li pot comportar, si la subjectivitat ve una visió real d'allò que està fent o una visió interior o intrínseca de lo que planteja. Ojo amb això, que dependrà una miqueta, no? i pel que estic veient allà a sobre, jo no el veig massa realista, el veig amb una mena de... veig amb una pinzellada bastant així com... Gruixuda. Gruixuda, veig amb uns colors una miqueta ocres, no? Vull dir, aixeca una miqueta la imatge, més o menys per això, si van perquè els tiro. Són retrats, el que estic veient, potser que sigui molt retrat amb aquesta línia, d'acord. Aquí hi ha un component molt de l'expressionisme, és una línia, jo crec que bé, però m'agrada, les tonalitats. Sí, sí, sí. Té una luminositat que no té l'expressionisme, però en canvi, la forma de barrejar aquestes cares amb aquests tons verds i tal, aquests colors... Aquest és ell, el que veus és l'alcora. A veure, tira un altre, tira un altre més cap endavant. M'ha cridat l'atenció. No dic més que res perquè és el que diem, no? Però, a veure... Ui, això és golla. Sí. És un homenatge absolut, eh? És un homenatge golla, sí. Clar que sí. I el diuen... el mateix d'allò. Ah, ah, ah. No, no... Aquest està molt bé. Aquest sí que està molt bé. Ostres, però això ja tira més... Uf, però és que això, clar, això és una... Aquesta línia més d'un realisme, però a la vegada amb una combinació de tonalitats que no són realistes del tot, no? És aquesta combinació de... Fixa't, fixa't, que diu Glòria és la major... És el millor que m'ha passat a mi. És el més gran que m'ha passat. Diu, ha estat una companya excepcional, des de... Bé, que l'ha recolzat, que ha estat amb mi durant tot el temps en definitiva. Sí, sí, sí. És una sublimació de la dona. Sublimació de la dona com a tal. Com a acompanyant. I tant, i tant que sí. No, però és molt maca, eh? és molt ben feta, eh? Vull dir, en aquest cas. Ja te'l dono, eh? Sí, sí. No, no, no. A part fer una mica l'ullada per veure com era exactament, no? I goit aquí també, veus? Veus aquí també com treballa. Molt bé, doncs un idó, eh? A mi no m'ha sorprès per això. Escutitza aquest home, imagino que ve en obra, no? No ho sé. Bueno, això és qüestió de veure com està el mercat de l'art. Això ja no ho sé. Molt bé. Doncs hem començat amb pomes, hem seguit amb cinema i hem acabat amb el món de l'art. Si vols, ara parlem d'abricolatge, que estic al dia, eh? No, no. D'abricolatge. Sí, avui he anat a comprar uns cargols del 4 en 60 mil·límetres mètrics, vull dir que m'he tornat boig. 4 per 60? Sí, mètrics. Déu-n'hi-do, has d'agafar una peça com a mínim de 50, esclar. Sí, exacte. Veus? Jo proper... Es ricomania. Jo proper, jo us parlaré de Berest. Ah, d'acord. I a veure si en veig alguna. Molt bé, molt bé. Jo veuré més tema Òscar. Vull veure les Steve Jobs, que també la Wislet s'ha de llevar a tot. Una mandrota, aquesta. No, però l'ha vist un col·lega meu i diu que està molt bé la pel·lícula, eh? Que veus tota la mala bava que té el Steve Jobs. Carrega molt aquest paio, no puc. Intentarem veure un parell així també d'aquestes. Molt bé. Intentarem veure Spotlight, que diuen que és boníssima. No ho sé. A veure què tal. Tot això del pederàstia. Exacte. Però això que és un pel·licularro que es queda... Ara, és el que diu. Segur que el club és millor, eh? Segur, segur. Seguríssim. Començut, eh? El club és el mateix tema, sí. Família, ens queden 30 segons. La foscor derrotada i fragments de l'oblit serien dos temes recurrent a l'exposició aquesta. Fantàstic. No, no, pinta bé, pinta bé. Per tant, a Cornellà, no? On? Sí, al Castell. Al Castell. Ah, fantàstic. Ah, per això ha vingut el tema. Tot és elíptic, tot és cíclic. Vinga, ens veiem dijous que ve. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau. El Just a la Fusta Parlem de tot el que passa a Sant Just Sóc una urbanita, ho reconec Sí, sí, jo també sóc molt urbanita Acompanyat d'una bona amanida I tens un plat baratíssim i facilíssim de fer També és un dels llibres més robats De les biblioteques públiques dels Estats