Del Marciano a Whiplash: Gaudí, bioètica i cinema

Especial Òscar, feu els deures. Bueno, no serà especial, però ja parlarem dels Òscars. Parlarem dels Òscars, no? Sí. Carlos Giacomelli. La Ripley diu, bon programa. Gràcies, Ripley. El guanyador d'Ungoya Jordi Domènec, moltes gràcies. I qui us ha parlat, Xavier Roldán. Gràcies por escoger la ràdio. Adeu. Adeu. Doncs bona tarda, benvinguts un dia més a Babilònia. I avui, doncs, estem... Bé, doncs, la Rosa, com sempre. La tenim per aquí. Hola. Hola, bona tarda. Què tal? El Jaume. Hola, bona tarda. Bona tarda. I el David. Hola. Hola, que ha tornat després d'una lleugera malaltia. Sí. Tant com lleugera... Home, em va deixar bastant impossibilitat. Ja, ja, ja. Estava jo per masses... Roses, diguem-ho així. Per això havia de ser lleuger que ningú el toqués. Com per acaronar-te, saps? Ja t'explicaré un dia què em va passar a mi. Que passi, que corri el vell. Hola, Xesco, bona tarda. És que avui tinc una problemàtica una mica així, tecnològica, per aquí donant voltes, però bé, ja m'aclariré. Però bé, doncs parlarem avui de diferents cosetes, com és el Marciano, el David, no és que sigui el Marciano ell, sinó que és un llibre que es diu el Marciano. Era un currador de motos, també, que se li deia el Marciano. Sí? Ah, vaja, doncs mira, no ho sabia, això. Jo tenia un profe també, el meu tutor, que estava amb totes les noies enamorades d'ell. Bueno, bueno, bueno. Perquè era guapo, jove i a sobre intel·ligent. Ostres, ho tenim tot. Es diu Marciano, eh? Es diu Marciano de cognom. Ah, Marciano, és veritat, clar. Jo ja em sento petit, ja no respondré a les expectatives d'avui. Ah, mito. Nito, nito. De marcenito. Molt bé. Parlem de la cultura o... Sí, sí, exacte. La Rosa ens parlarà d'un conte que es diu Set Blancaneus i un nan, és un joc d'aquest conte. Sí, un conte ni res, sí. d'una il·lustradora que es diu Núria Feijó, i després el Jaume ens parlarà de, doncs, un dels seus articles... Bioètica, tu. Bioètica ens parlaràs? Mare de Déu, senyor. Ja veràs. Si és com aquell acudit que diu... Aquella que truca per telèfon, eh? Oh, ara més faltaria això. Ai, després l'expliques. Sí, no, no, és una cosa vinculada amb això, no, això no es donaria. Doncs parlarà el Jaume de la bioètica, a veure què és això. I després parlarem directament de cinema. Avui fem literatura i cinema. Mira, avui hem triat. I començarem parlant una mica de la Gala dels Gaudí, parlarem de 10.000 quilòmetres, Estela Cadente, parlarem de pel·lícules vinculades als Òscars, que és un guai plaix, meravellosa pel·lícula, David i jo l'hem vist, és espectacular. I Siempre Alice, també parlarem d'aquesta pel·lícula de la Julianne Moore, espectacular també. Parlarem també de Corazones de Acero. Julianne Moore? Sí, sí, Julianne Moore. Exacte, exacte, sí. I llavors també parlarem d'una altra novetat, que és Corazones de Cero, i dues pel·lícules que ja tenen una mica els últims, però són pel·lícules boníssimes, tant Àgora com El arbre, que el Jaume també ens ha comentat. L'arbre, sí. Doncs això, comencem amb el David i aquest, el Marciano. Què tal, aquest llibre? Perquè jo tinc gent que ha agradat el llibre, o parlàvem abans. A veure, que tu t'has semblat magnífic, t'ha agradat molt. A mi m'ha agradat molt, aviam. No és una gran literatura, no és el Conde de Monte Cristo, no és Miguel de Libes, ni molt menys. És ciència-ficció. I ciència-ficció de la senzilla, també, diguem-ho així, d'alguna manera. No és el George R. R. Martin amb Joc de Trons, ni molt menys, però és un llibre fresc. Molt... Com t'ho diria? Simplement... Us explico la trama i és que tampoc té cap trucu. o sigui, és en un futur o no, que també podria ser ara perfectament, però bueno, diguem-ho així, és en un futur, diguem-ho així, l'home ja ha arribat a Mart, igual que va arribar a la Lluna, va arribar a Mart, no? I pel de la bandera allà. Bueno, jo no sé, no, sí, clar, per allà, però bueno. Doncs, igual que quan van anar a la Lluna, no només van anar una vegada i es van quedar així, va haver una sèrie de missions, va posteriorment per realitzar coses, no per fer coses... a Mart igual, i això és la tercera o la quarta missió. La tercera, la tercera missió. I en aquestes que ja ho tenen tot, perquè clar, no és allà per estar-se en dues hores com va passar la Lluna i aixecar el boli i marxar. No allà, si un viatge d'un vuit mesos fins a Mart i tornar, doncs és per estar-se uns quants dies més. I muntant una mena d'acampament per aposentar-s'hi, no? El que passa és que al cap de dos dies d'estar allà, doncs és el que arriba una tormenta de sorra i han de fotre tot el camp corrents. Què passa? Que se'n deixen un. Un que es pensa que s'ha mort, quan resulta que no s'ha mort. I ells agafen, pugen tots a la nau aquesta de... d'escapament i se'n van, tornen cap a la terra i el tio es desperta que, ui, mare, han marxat. Han marxat i estàs sol. Com un Robinson Crusoe. I el llibre és tota la seva odissea, a veure si el poden rescatar o no. I si pots sobreviure, no? I si pots sobreviure. És aquesta pregunta. El que passa és que és possible que al teu amic no li hagi agradat perquè el llibre ho descriu molt com un diari a d'abord. És com un diari d'una bitàcola. I va comentar que era com un manual de supervivència. Sí, d'alguna manera sí. És prou científic el llibre, com perquè a qui no li agrada dir que així el tiri enrere. I el llibre et va explicant totes les seves peripècies amb art Però basat tot en... Perquè va llegint tot té una coherència científica i que té sentit. Sí, té sentit. Com interessa l'art, vaja. Sí, d'alguna manera. Sí, sí, va interessa l'art també. I ara sé que, per exemple, el Riley Scott està adaptant el llibre aquest a la pantalla. amb l'octo aquest... Ai, com es diu? El Matt Damon i la Jessica Chester. Onda. Escolt-lo. El Matt Damon està cotitzat. Sí, sí, últimament està. Últimament no, vull dir, de sempre, però últimament en fa moltes coses. Jo dic, el llibre, aviam, jo el recomano, perquè no és massa llarg i és... També surt a Interestellar, Matt Damon, per cert. Sí, sí, sí. És un d'aquests tapos ja perduts amunt d'aquelles galàxies. Sí, pobre, amb un planeta ja perdut que els ressusciten quan ja no tenia cap esperança que els ressuscitessin. Un film molt interessant, també. Sí, sí, sí. Vam parlar de la setmana passada. Aquí, el veu veure. Sí, sí, el vam veure i tal, molt bé. A mi em va semblar una pel·lícula. Jo al principi tenia els meus dubtes. És que costa d'entrar una mica. És com una distopia inicial, que a mica en mica va tirant, tirant, tirant, tirant, perquè al principi dius, què passa aquí? Seguiria sent una distopia, crec jo, un inici, però clar, després es converteix en una pel·lícula totalment de l'espacio, amb el concepte que tenim nosaltres. d'aquesta idea, i clar, hi ha tota la història que ve darrere, tota la pensió física... Però rebuig molt tota la magnificència de l'espai. Evidentment. Planteja-te el qual. A tant en quant posa alguna imatge d'això, de Saturn per allà, una història d'aquelles, però tampoc es recrea, no?, que es pot fer una recreació, és com molt més intimista, molt més dins del que passa dins d'aquella nau, no?, i quan surt a l'exterior és com més escenari lunar, però bueno, és aquesta línia només. Bueno, digues, digues. No, no, el llibre bàsicament és això, no implica més. Està prou bé, però bueno, entenc que qui no entra d'aquest... No és narratiu, si no és un llibre narratiu, no. Descriu, però molt molt puntualment. Sí, sí, sí. I és la relació també, bueno, quan ell... Bueno, no ho explico més. Ah, perquè... No, no, és que és un llibre que, curiosament, mirant per diferents foros i tal, i això, veus que és un llibre que la gent li dona bona nota, vull dir, que és un llibre de nou, de deu, vull dir, la gent li ha agradat. Clar, també hi ha crítiques negatives, no? Però, clar, hi ha més positives que negatives. És sense ficció, però no es podria que tal com a tal, perquè tampoc és un llibre... Tot el que apareix allà, l'únic que dius, bueno, encara potser... el fet d'anar a Mart és una ficció, perquè bàsicament pel tema cost, perquè s'ha de desenvolupar un tipus de... Es podria fer, jo crec, un tipus de tecnologia que avui dia... Que seria aplicable. Es podria fer, però no... Per exemple, el motor que impulsa la nau, jo perquè... estic suscrit a diferents webs que expliquen coses, és un motor teòric, però encara no està funcionant, no és un motor que funcioni. No és un coet típic amb propulsor, perquè, pel que sembla, el llibre planteja que és un coet reutilitzable, d'anar i tornar cada vegada que hi hagi una emissió, no? I això implica un motor que no és com els que coneixem avui dia, és un motor d'ions i no sé què. Sí, sí, és un altre concepte. Un altre muntatge. Clar, però fora d'això, fora d'aquest tipus de tecnologies, la resta és perfectament actual, diguem-ho així. Perdona, tot és qüestió d'acumular prou energia per arribar-hi? O veritablement arribar-hi no és el gran problema? No, no, sí, és arribar-hi. Arribar-hi i el pes que hi portes. Tot està supercalculat. I el llibre aquest et fa palès dels detalls, els detalls, com importants que són en una missió així. Perquè és bo que ells viu en una tenda de campanya, que és com un habitacle gros, però és com una lona, no? I per culpa d'un petit defecte en una punta d'una lona, clar, allà, diguem-ho així, l'aire és com un buit. La presó atmosfèrica no existeix. Allò s'esguerra, com ara s'ha de bé. Ostres, clar. I dius, ostres, tonteries d'aquestes. Doni-do, eh? No, no, però és interessant. És una cosa que es queda una mica per saber-ho. A llegir-lo. El què? Sí, sí, dir-lo. No, no, i tant que sí. Jo tinc ganes de llegir-lo i, bueno, com estic a entrar una cosa i l'altra, el sí i el no, doncs tinc el dubte. I m'estic acabant, perdó, cròniques de la màfia. Però ara últimament se m'està fent molt ferragós. Molta dada, molta dada. Ja ens ho comentes. Sí, sí, no sé quan acabaré. Clar, quan vagis acabant ja ens ho comentes com a tal. Bé, una cosa que he dit abans. De fons escoltem el bon Marley, que avui hagués complert 70 anys. El nostre bon Marley. És el que diem, no? Quina era de pa morir? Doncs va morir, em sembla, que amb 40 i alguna cosa. El 80... No sé què. El 84, avui hem de ser, no me'n recordo. Sí. Víctima d'un càncer i tal. I també escoltem després, així a la part intermitja, doncs una cançó que avui fa 34 anys que va ser número 1. És un tema preciós de John Lennon que es diu Woman. I que avui fa 34 anys que va ser número 1. Per tant, cançons d'aquelles que anem recordant i que van ser importantíssimes. Bé, Rosa, parla'ns d'aquest conte curiós, no? Sí. Set Blancaneus i un nan. Sí. Sí, és el conte al revés. El que deia el David, que bé s'ho passava al Nan. Imagina't. Déu-n'hi-do. I ell sense bolero que es va trobar allà amb un regal. Pel mig, no? Sí, sí, Déu-n'hi-do. Mira, és un conte... Bé, després us explico per què vaig arribar a aquest conte, no? Però primer explico llavors el conte. Molt bé. El conte l'ha escrit el Carles Cano. No, Carlos Cano. No, de mi Cano. sinó Carles Cano, que és un senyor de València, de Pairó, que va néixer l'any 57 i és un autor de literatura infantil. A més, és contacontes i aquestes coses, no? I amb aquest conte va guanyar un premi que es diu, diu-se d'aquella zona de València, no ho he buscat, però és un conte que és el Premi Carmesina de Narrativa Infantil, el va guanyar del 2012. Llavors, res, és divertit, s'ha escrit en valencià, s'ha escrit en valencià i llavors encara és més divertit, no? Perquè et sorprèn la forma de redactar el vocabulari i tot això, no? Bé, la història d'un rei i una reina, com o no, que tenen set princeses, tenen set filles, set, eh? Però és que han nascut de parts múltiples. Primer van néixer tres princeses i després van néixer quatre. Carai, coi. I clar, però el rei encara volia tenir un hereu masculí. Aquestes coses de la vida, no? No, de la vida, no. Sí. De la cultura. I la reina diu que no, que no perquè llavors el que tocaria, si seguim la progressió matemàtica, serien cinc princeses. I diu, què passa? Que no, no? Llavors, un dia apareix un nant com si fos un moisès, apareix allà al riu. Un Rasputín. Bueno, apareix que ell té un altre regne, és un comerciant i, pobre, com que ha tingut un accident amb el vaixell que ha perdut la vela i el rem i no sé què. Doncs apareix per allà i la reina ja t'hi diu, mira, no volies un hereu? Aquí tens un hereu, vinga. Ja veus, hi ha caigut del cel, a més a més. Però és divertit perquè comencen a inventar-se una història, no? Perquè el poble no digui, jo, és que és un senyor o un nant que hem pescat allà del riu, no? Pensant en una història així, no? En plan, la legenda d'on venia, que la reina havia somiat, que se l'apareixeria i, bueno, aquestes coses, no? Diu, no, no, si al poble s'ho creurà tot, no? I el rei diu, però on vas amb aquesta fal·làcia? No, no, si el poble s'ho creurà tot. I de fet, sembla ser que sí, que el poble s'ho creu. Però bé, després és la idea, també la mateixa idea que amb el conte, que la Blancaneu la porta al bosc amb la intenció de matar-la i tal. Doncs amb ell també tampoc se n'en surt. A la set Blancaneu serà. No a ell, l'en Nant. És que és al revés. També hi ha un mirall màgic que també diu la veritat. La veritat no menteix. Això no vol dir que estigui dient la veritat tampoc tota l'estona. Està molt bé tot el lloc que fa en tots els elements del conte. És molt divertit, és un conte petitet que es llegeix ràpidament. I el que més em va agradar molt són les il·lustracions. Que, de fet, per això ara us ho explico, vaig arribar a aquest conte a partir de l'il·lustradora. Perquè és una il·lustradora de Sant Feliu, que quan vam fer... Sí, oi, David? Sí. És de Sant Feliu. Sí. I quan vam fer la fira de Nadal, allà davant de l'església, a la plaça de l'església, tenia una paradeta també, allà amb il·lustracions seves. Molt maces. Fa uns dibuixos preciosos, unes il·lustracions preciosos. I llavors tenia aquest conte, tenia alguns exemples de conte que ella també havia il·lustrat. I és una xulada. Dibuixa molt bé, molt bé, molt bé. Després, mira, com que ens vam fer... Una mica hi vam donar adreces i tal. Ens ha enviat també una felicitació de Nadal. És molt maca, eh? I és molt xulo. És que, ja dic, no tinc televisió. Aquesta noia és més jove que l'escriptor, que el Carles Cano. Ella va néixer l'any 73. Va néixer a Barcelona. Suposo que com tothom, que néix a la Barcelona, però després resident a San Feliu, en aquest cas. I, bueno, a més a més, diu que, a més d'il·lustradores, arquitecta, pastissera i recentment també fornera. O sigui que li agrada fer ara pastissos i posar-los al pont. Té un blog molt xulo que es diu Núria Feijó. blogspot.com i de debò que val la pena. Mireu, entreu les il·lustracions que ha fet de contes, il·lustració de literatura infantil. És una xulada, és una preciositat. Ha treballat per moltíssimes editorials. Mira, l'editorial Barcanova, l'editorial Somos Libros, Noguer, Cadí, Planeta, Abrest, Cruïlla, Dal Bullent. Dal Bullent és aquest llibre que hem comentat avui. Un altre que és Aizcorri. També, una altra editorial. Una altra és per americana. De debò, no sé, la recomano molt. Val la pena, no? Una miqueta reivindicada la literatura infantil i la feina que estan fent aquests il·lustradors i il·lustradores, eh? Molt bé. Escolta, m'és genial. És que és magnífic. I a sobre resulta que és d'aquí, que és de Sant Felip. És un plaer, no? Coneixer una persona així, un artista. No fa gaire sortit un Don Quijote amb il·lustracions meravelloses de gravats i tal. I és absolutament... A veure, a part que tothom coneixem la història de Don Quixote, però és el que diem, no? Els llibres il·lustrats són una autèntica meravella. Sigui conte, sigui el que sigui, o llibres d'aquesta catedra clàssica, no? I val la pena aconseguir, ojalà, gran part dels llibres que llegim tinguéssim les il·lustracions que una mica ens ajudin a la nostra imaginació, a vegades, no? Allò que estàs llegint, no? Sí, sí. Està molt bé. O a dirigir-la. O a dirigir-la, exacte. Això va bé. Molt bé. Fantàstic. Doncs, Jaume, comenta'ns aquest article de la bioètica. Sí. Bé, avui m'ha semblat que és molt interessant perquè, bé, diu que la bioètica estudia els dilemes ètics que es deriven de les transformacions tecnocientífiques i socials del nostre temps. Hem d'aprendre... a harmonitzar millor el respecte a la natura, però també a la creativitat humana. Aquesta és una... No ho sé, vull dir, més que la moral, vull dir, com aprenem a harmonitzar les dues coses. El respecte per allò que és necessari per poder sobreviure... I si no, com interessa l'art, ja buscarem la manera de fugir, no? I llavors, doncs, potser fins i tot pot ser més fàcil, no?, que d'allò que... introduir com a normal coses que d'entrada poden ser complexes. Aquí destaco un petit una de les grans diferències entre la vida humana i la biològica o l'artificial de l'autoconsciència reflexiva i les seves capacitats de creació i crítica. No hem de confondre la identitat personal amb la genètica ni experiència viscuda amb observació externa de la conducta amb sensacions enregistrades per ordinador, diu ella. Les neurociències ens expliquen coses noves sobre els circuits cerebrals i la conducta humana, però no copsen la consciència de cadascú en allò que té de vivència singular autoreflexiva, gràcies al diàleg amb altres i als seus reconeixements. Podrem arribar a una millor comunicació interpersonal? O sigui, el que jo interpreto, i seré molt breu de tot això que acabo d'explicar, És que, esclar, com més respecte tinguem per tot allò que és demostrable, i una vegada més se m'acunt la pel·lícula Interstellar, que sintonitza amb allò que pot ser i que hi ha coses que estan comprovades... Esclar, el que no podem és posar-hi aquest inconvenient. Jo ahir precisament parlava d'una cosa sobre les armes i perquè hi ha gent que està tan defensora de portar una arma per defensar-se quan veritablement això pot ser un inconvenient, però hi ha qui té aquesta necessitat, no? I aquestes persones que tenen aquest convenciment difícilment els faràs entrar en el camp aquest de la complexitat i, vaja, de tot allò per descobrir el canvi a la fi, no? Perquè penso que els humans, encara que hàgim descobert moltes coses comunicatives com les xarxes socials i tal, semblaria que hem d'anar descobrint moltes més coses i que d'una manera o altra això ens posen... amb una alerta de dir, a veure, a veure, com jo a vegades he manifestat, diu, carai, tu, ara no cal tenir oficis ja. Per què? Doncs no ho sé, sembla que és molt senzill prendre un ofici. Quan, per exemple, quan jo era molt petitot, doncs llavors era un gran què, prendre un ofici. Era molt important. Molt important, perquè era una forma de vida, guanyar-te la vida i tal, esclar. Llavors dius, escolta, i mires això i dius, doncs la veritat és que aquest paio sí que té capacitat... per harmonitzar diferents oficis i treure'n davant, no? Llavors, això què vol dir? Que hem fet una evolució segur, no? Sí, sí, sí. És el que a mi m'ha fet pensar, doncs, aquest treball. Ja està. Molt bé. Escoltem, s'ha de reflexionar sobre els temes. Això és importantíssim, eh? Molt bé, doncs el que farem ara tot seguit, si us sembla, serà fer un petit tall, no?, i escoltem aquesta cançó que he dit del John Lennon, que sempre ens agrada escoltar, John Lennon, que és magnífic, eh? Ja et dic 34 anys d'aquesta cançoneta i segur que us sonarà. Fins demà! For showing me the meaning of success. Bona nit. Bona nit. Bona nit. El David diu que s'identifica més amb aquesta cançó que amb la que es pot inventar ara. Tu creus que és normal, això? Doncs sí. Jo no soc normal, tampoc. No, és que és veritat que hi ha un tipus de... Què? No, però hi ha un tipus de música pop que sigui tipus balada... Tipus temporal. Exacte, i tipus pop que als anys 80 i 70 va sonar molt bé i que ara avui en dia no saben fer-ho. Aquest tipus de pop és molt difícil trobar algú que ho faci i que sigui amb aquestes melodies... Aquestes harmonies, tot això, és que això ha arribat un moment que tot es mecanitza molt més, no? Imaginem, per exemple. És que John Lennon era molt John Lennon, no? Era el millor, eh? Era el millor, era el millor. No és com allò de l'escola, vaja. El Bomacarni no està malament, però... Bueno, Bomacarni va tenir una època una mica correcta, però després ja va començar una mica als 80, i el Pipes of Peace... Encara s'aguantava, però... Sí, jo encara. Però al final allà, per al Sanderi, però bé. Bé, doncs el que diem, els Beatles, doncs és com tot, no? Aquests grups que els anys 70 ja es van desmuntar i no van tornar mai més a tocar i és una llàstima, no? Perquè això dels egos, no? Jo era molt jovenet, eh? Sí, sí, sí, clar. Van començar el 58, 57, no? I van desaparèixer el 71, em sembla, no? L'últim va ser el Heijut i tot allò que van cantar, no? I després van començar a separar-se. El Ringo Starr va començar a fer discos pels solitàries. els Harry són dos per la seva banda. És del 71? Imagina't. I a l'època aquella recordo que els ha de dir, però què és això? Què és aquesta barbaritat? Aquesta música, no? Sí, sí, sí. Bueno, és el que diem, va ser l'inici del rock, i el rock va ser un gran trencament, cosa que avui en dia el rock costa molt, de trobar un rock comercial, és un rock molt més alternatiu, però allò que soni, la música rock també està morta, és una música tot molt comercial, I això és el que no és ni pop ni rock, és com una cosa entre discotequer no saps ben bé el que sona. S'ha integrat a la mentalitat actual conservadora, per dir-ho d'una manera. I és un bativull que no hi ha falta originalitat. Sembla que hi ha coses que surten originals, però costa, costa. Per tant, és el que hi ha. No sé que aquesta generació, que quines cançons recordaran, tindran referències, però que no seran tantes com les nostres. Estic convençut. És a dir, perquè tornaves a la discoteca i tens uns referents bestials, els 80 i 90, i en canvi ara la música és tan insustancial... Tota la part tecno també... Clar, per això, per això. Però a l'època tecno hi havia una sèrie de cançons molt bones. Pots comptar que hi ha 30, 40, 50, però en canvi de la música avui en dia, del house actual, comercial, et quedes amb dos o tres. Vull dir que des d'un punt de vista... objectiu, més objectiu possible. M'entens, però vull dir que hi havia molta escombreria, com a qualsevol estil, però, teòricament, la cosa... Ai, hem de parlar de cinema. Que t'agrada molt. I hem de parlar de la gala dels Gaudí, que jo vaig tenir el plaer, i aquí els compis hem vist parts d'aquesta gala, jo vaig dir, m'assec i me l'empasso tota. Jo vaig tancar. Com el David, tu te'n passes tot, jo me'n passo tot. És veritat, és que és això. I vaig seure i vaig dir, a veure què m'expliquen bé. Va començar aquest senyor, com es diu, l'Àngel Yatzer, no? Bé, a mi és un senyor que el David no el traga, jo el trago a mitges, però és que... No és que no el tragui, però... T'entenc, eh? T'entenc. Però és que jo aquests meses de cerimònia, és curiós, perquè quan fan altres promes de televisió, ho fan bé, i quan són els protagonistes, agafen unes afectacions, vull dir, amb la forma de moure's, de parlar, de dir no sé què... I molesta, i a mi em va molestar. I a més, no va ser molt protagonista, vull dir, va deixar molt el protagonisme la gent que feia les nominacions, que presentava els premis com a tal. Bé, Les pel·lícules més nominades eren tres, en aquest que era El Niño, era a 10.000 quilòmetres, Estela Cadente, perdó, i em sembla que Rastres de Sàndal, eren les quatre més potents que hi havia, no? I llavors, El Palmarès va ser El Niño, van ser els set premis, tècnics, bàsicament els tècnics, l'actriu secundària, que és la Bàrbara Leni, que és una tia que ho fa molt bé, és una futura gran actriu, crec que jo, bueno, ja ho és, però com a tal... 10.000 quilòmetres, que va guanyar els 4 premis principals, que va ser millor actor, millor actriu, millor director i millor pel·lícula no catalana, en aquest cas no feta en català. Estela Cadente, que també estava nominada la quantitat de coses i no va guanyar res, vestuari i direcció artística. I Rastres de Sándal, que no va guanyar res, només, curiosament, el gran premi, la millor pel·lícula catalana. Tampoc s'ha agafat per lloc el concepte. perquè jo et dic una cosa, jo d'aquestes, les rastres de sàndal no l'he vist perquè no sé si l'han estrenat o sí, ah, vale, jo no me'n recordo. Tu la vas veure ja amb aquesta? No, però sí que la van estrenar. Sí, la van estrenar, però ara s'ha tornat a rastrear. Vale, vale, jo no me'n recordava. Doncs jo et dic, jo d'aquestes tres, per mi la gran obra mestra és Estela Cadente. És boníssima aquesta pel·lícula. I ha passat així, bum, que no te n'enteres, no? És el Lluís Mignarro... Ostres, aquest home ha estat productor i ara fa una pel·lícula. I quin tros de pel·lícula. Ja plega. Ja plega? Sí, tanca la productora. On ja? És la que va produir l'oncle Bonmi. Sí, Bonmi, no sé què, aquesta la va produir. Però és que aquesta pel·lícula és bestial. És a dir, a veure, per fer una comparativa odiosa, la Maria Antoniet de la Sofí Còpola per fer una comparació odiosa una pel·lícula que tracta una temàtica com molt intimista d'una relació determinada i que a sobre introdueix tocs de modernitat com per exemple aquest, un segon imagineu, any 1870 i són això quan està en un moment en què jo explicaré després aquesta la coneixeràs tu, és francesa la cançó és aquest joc de la modernitat i l'antiguitat És com te diré a dia de la Françoise Henry. És la que es diu. Jo faig la meva pronunciació, eh? I tal. Doncs clar, crida molt l'atenció. Una pel·lícula d'època, Amadeu de Saboia, 1870. Que era un rei importat d'Itàlia. Exacte. Va durar dos anys, pobret meu. Van dir, qui podem buscar? Va, busquem aquest home. Exacte. En un moment que sis governs van passar per l'estat espanyol. Imagina't, pobre home. Era un rei pelele, no? Absolutament. Ell volia governar, tenia unes idees molt modernes. Era un personatge... Però és que no podia fer res. La pel·lícula és una autèntica obra mestre. És a dir, són planos absolutament quietes. És una pel·lícula plena de desídia. És ell... que no sap què ha de fer. Impotent, no? Impotent, absolutament, no? Envoltat, no? En aquest cas d'una sèrie de personatges, no? D'un ajudant de cambra... Exacte, no? Lola Dueñas, que és la cuinera, no? Vull dir, hi ha una sèrie de personatges al voltant que es mouen amb una línia absolutament paral·lela, no? Del que seria aquest món més fosc o més vinculat amb el sexe, amb la vida, no? És molt evident amb el sexe, també, Lluís Minyarro, eh? Vull dir... Hi ha moments que dius, home, és una imatge bastant fehacient, no? Hi ha alguna reacció, fins i tot, per dir alguna cosa. Vull dir que Lluís Minyarro no es talla plantejant la pel·lícula en si mateixa, no? I llavors et passa de moments absolutament de desidi absolut a moments de gran, no dinamisme, sinó de gran expressivitat. A més, fa una cosa que per això va guanyar la meva direcció artística i és que et planteja cada escena que dius que són quadres del barroc espanyol, és a dir, són natures mortes. Una qualitat d'imatge, d'il·luminació, que és increïble. Llavors, clar, no entenc per què aquesta pel·lícula ha anat més enllà. Ell ho fa, l'Àlex Brandenmuller, que és el que es diu, Brandenmull, Ho fa catimors. Ho fa perfectament bé. La història, és a dir, són dins d'aquell castell el que passa. No hi ha res més, no? Vull dir, aquesta evolució està feta en dos parts. Estella cadente vol dir estrella fugaz. Vull dir, queda molt clar per la fugacitat de dos anys d'aquest home. I bé, i a partir d'aquí, doncs, bé, què feia amb aquesta intimitat? Jo tinc monedes de la meva primera casa. Sí? Ah, vale, doncs això té el seu. I llavors hi ha un parell de moments, no?, que juga Lluís Minyarro, com feia la Maria Antoniet, que amb el seu ball posa una cançó de música rap, no?, doncs posa una cançó d'aquest de 100 anys després, no?, amb la qual, doncs, bueno, doncs imagino que vol trencar tanta serietat, no?, i tant concepte. Bé, això per un costat, no? I després, El Niño, ja l'hem comentat alguna vegada, podem tornar a comentar si voleu. Jo la vaig veure. I què? Què us va semblar? A mi no em va agradar gaire. Jo ja vaig comentar la passada. Em pensava que era més... La Rosa a mig mig. Sí, jo a mig mig perquè és bàsicament una pel·lícula d'acció. Exacte. I com a tal té la gràcia aquesta i l'originalitat que és allà l'estret de Gibraltar, no? A mi em fa por els Goya. Els Goya s'ho pot emportar tot, eh? I s'ho emporta tot... És que jo crec que l'Eduard Fernández has portat el millor paper secundari. No ho fa malament. És una pel·lícula comercial. No ho fa malament, és el més creïble. El Fernández té una manera d'actuar, que sembla que passi per allà. Sí, és com a malalt. Sí, no? Sí, sí, sí. Diu que no ho troba creïble, no?, la figura d'aquests policies. Jo no els trobo creïbles. Jo el Lluís Tossar no me'l crec. El Sergi López no me'l crec. La Bárbara Lénia encara. L'Eduard Fernández encara. M'entens? En crec més als nanos joves. El Jesús Fernández. I l'altre, com es diu? I l'altre es diu... Chequillo. Chequillo, chequillo i tal. Que també està molt bé, no? Però, bueno, a veure què passarà. Es veig una mica impostats. Sí, una mica, veus, d'aquella manera. El Sergi López, sobretot. Una mica m'agrada el Sergi López, però veig... Sí, és que aquí no està bé, no està bé. Mira que és bo, aquest nano. Jo me n'he cregut sempre. I a Luis Passart, per mi, bastial. A mi m'encanta aquest home. Sí, però jo, en canvi, aquí no l'he vist molt millor, a Luis Passart. No es creu paper. No, no està creït. Mira que aquest tio fa qualsevol paper i tu creus. Sí, però aquest no. No sé què fa aquí. Jo crec que molts efectes especials, molts efectes especials. Exacte, han tirat per aquí. Aquells helicòpters quan van patrullant allà per l'antic... Però són efectes molt repetitius. Però són efectes molt repetitius. Allà a la nit, pof. Però és molt repetitiu. Si ho redueixen la substància, tant no per res. Exacte. Per un xaval que passa amb la patina. A la moto parria per abajo. No li veig. Bé, a veure, jo espero que els Goya, a la setmana que ve parlarem, guanya l'Islamínima, s'ho mereix molt millor. Si estem parlant de comparativa, no té res a veure. L'ambientació, tot. Però bé, ja veurem què passarà. L'Islamínima, de tota manera, també té una mica un component aquest de l'estètica. El té, el té. Molt. Anys 70, busquen aquesta línia, 80. El primer 80, això. És una exhibició de saber explicar una història. Exacte, però estan molt bé tots dos. És que és el mínim. És que els actors estan de conya. Ah, tu dius que això és el mínim. Que t'expliquin una història, clar que sí. I que te l'expliquin bé. I que sigui increïble. Que hi hagi una bona direcció d'actors, jo és el que demano. A veure, si tens un bon guió i tens uns actors que van donant voltes, això s'admet. S'havia explicat històries. Este, però se l'explicava de conya. Clar, però Joan Ford agafava els seus actors i els hi fotia teca, eh? No els hi deixava... Els seus mètodes jo no els discutiré. Sí, sí, sí, John Ford era molt exigent. Jo crec que deien que era l'única persona que al John Wayne li tenia por. És que per aquest motiu, perquè John Wayne, com es desmadreix, també va fer pel·lícules molt dolentotes. El John Wayne, que estava per allà com... Se va fer la mateixa cara. Home, al John Ford li treia, eh? Home, és que, ojo... Bé, i per últim, i abans de passar... Què no, que s'ha de tornar a repetir això, que no m'has fet bé. És com l'Almodóvar, no? Ara anem a Guayplash. Ara et deixa, David, que t'esplayes. No, no, tranquil. I llavors sí que em vull carregar la gran guanyadora, que és 10.000 quilòmetres. L'heu vist, algú, 10.000 quilòmetres? No, no. A mi em va sorprendre que guanyés, perquè jo ja sabia que no estava agradant massa al públic. Millor actor, millor... L'actriu és el David Verdaguer, aquest nano que va sortir fent... que feia a l'APM, que feia preguntes i evolucionat i tal. Exacte, la fa Cracòvia. Ella és la Natàlia Atena, és una noia que és londinenca. Sortia a Jo de Tronos. Exacte, això mateix, i que ho fa molt bé. I millor director, el Carles Marqués Garcet, es diu aquest home, que té un nom superraro, un segundet, si us plau, Carles Marqués Marcet, és que té un nom d'aquests llarguíssims i tal, i millor pel·lícula, diguem, no catalana. Bé, a mi em va avorrir profundament la pel·lícula. Vull dir, estem parlant d'una primera mitja hora que és un pla seqüència de casa de tots dos. Surten solament ells dos, no surt ningú més a la pel·lícula. No hi ha cap més actor. A partir d'aquí hi ha una sèrie de qüestions que ha de marxar ella a Los Angeles, perquè ella és una fotògrafa amb un cert prestigi i ella pot fer un projecte. Marxen i llavors és tota una relació que es produeix via ordinador, via càmera. Jo crec que aquest no seria el problema. En tot cas, el problema ha de ser que realment aquesta conversa, aquesta comunicació que es tenen entre els dos no va més enllà d'una comunicació banal i sense sentir. Exacte. A veure, cau en molts clichés. És que tu imagines, aquesta relació inicial que hi ha en aquella casa, que hi ha en si mateix, per què hem de fer tants silencis, per què hem de plantejar aquesta qüestió, quan realment la situació és bona, és una mica jugar a... Com us ho sé explicar? Queda bé fer silencis perquè vull ser un director diferent? No. Sí i no, clar que pots fer coses, però això s'ho pot permetre a certa gent, no tothom. En una pel·lícula tan, tan, tan normal de relació de parella, és lògic que hi hagi silencis, és evident, però jo trobo que és més lògic el que passa més cap al final, que ja no tenen gaire cosa que dir-se, perquè aquesta distància ha provocat una distància amb la seva relació amorosa. Jo entenc que hi hagi silencis. Però clar... Sí, el muntatge està bé. Va plantejant diferents dies, no? Està molt ben fet el muntatge en paral·lel de casa seva i casa de la noia a Los Ángeles, no? Com veu la pantalla de l'ordinador un i com veu la pantalla de l'ordinador l'altre, no? Com juga amb la càmera que es queda congelada. Exacte. No està malament, però tota aquesta parafernalia... Però clar, darrere hi ha alguna substància. Sí, però és que és un guió de dos fulls. No s'aguanta. I un final predible, absolutament. Perquè una promoció de l'escape tampoc té massa sentit. No, és que és una cosa més vista. És que per això veus Open Windows del Nacho Vigolondo i allò és brutal. Està bé, allò què? És boníssim. I constantment veus la pantalla de... Pobre Elie But. Sí, sí, sí. Tu amb la Sasha Gray i no fes res més. No, però és veritat. Amb aquesta pel·lícula tot és pantalla d'ordinador. El gens del cinema és la pantalla d'ordinador i finestres tanquen, pujen, i allò és meravellós el que fa. Però, en canvi, això és una cosa avorrida. Però és una altra història. Tampoc ho podem comprar. Vinga. Espera. La pel·lícula que hi ha Gran Piano, el guionista és el director de Whiplash. Àndia, ah, no sabia això? Doncs Gran Piano estava malament, aquella pel·lícula, eh? I què tal, aquesta pel·lícula? Whiplash. Oi, és boníssim... David, parla. No, no, és que acabarem aquí... La trama, un noi jove, de 19 anys, més o menys, que és el seu primer any a una acadèmia de música, de jazz, a Nova York. Considera la millor acadèmia dels Estats Units. I es creua amb un professor, que és el J.K. Simons, l'actor que, que ell està practicant al final d'un passadís en una sala, i el mestre es va cossent i l'interrompeix. Què estàs tocant aquí? I ja el porta... I clar, el xaval para i li diu, perquè és parat, toca. Clar. I a partir d'aquí, bueno, resulta. La cara que em fas, tu em convides. No, no, no, sí, sí, sí. Jo crec que els nostres comentaris no estaran a la sala de la pel·lícula. Ja t'ho dic jo ara. No, s'ha de veure. He de dir tacos. Perquè la pel·lícula t'engloba, t'atrapa. És un nano que toca la bateria. I aquest home dirigeix l'orquestra, diguem-ho així, de l'escola. I clar, ell va guaitant, alumne per aquí, alumne per allà, i els va captant, no? I a més a més el tio, clar, veus els altres components de l'orquestra, els veus més granadets que no pas ell. Però tots hi tenen un terror a aquest mestre. O sigui, la manera que ell entra a la sala es posa tots a peu. Jo estaria cagat, però així és clar. O sigui, el típic terror que pugui produir-te un superior, diguem-ho així, a nivell laboral o a nivell acadèmic, està personificat en aquest individu. O sigui, és una passada. A més, juga. Però al final de la pel·lícula... I què és el que trobes malament de tot això? No, no, no trobo malament. Al final de la pel·lícula, Veuràs la seva missió. I què pretén? Perquè... Deus, collons, és que els està utilitzant de mala manera. O sigui, no té cap... O sigui, utilitzi la gent per trobar el millor. O sigui, té tres bateries i els fan... A més, el tio és un perfaccionista. No, no, això no... És un perfaccionista. Això no sona bé. Això no sona bé. Aviam, canvia't el de l'altre. Vinga, torna a tocar. Vinga, vinga, pam, pam, pam, pam, pam, pam. Aviam, sabeu què? Ens esteu fent perdre temps al tots. Vinga, els altres, tots, parxeu, aneu a fer un cafè. Ens quedarem els tres bateries aquí... A les 8 de la nit. A practicar fins que això surti. I a les dues de la matí encara estan allà. Sagnant les mans. Sagnant les mans. Bueno, bueno, bueno. El fi, ell qui busca, diu... No, no, és que jo aquí vull trobar el meu Charlie Parker. Mhm. Ell ha de trobar un geni. Ell busca el geni. Ell busca el geni i fa el que calgui i trepitja el que calgui i utilitza la gent que faci falta per trobar-lo. Ell fa una criba de tots els alumnes que van passant. Té l'orquestra. L'orquestra, diguem-ho així, és la parada. A jo li serveix d'excusa. D'argument. D'argument per anar... Fa d'oteador, no? D'oteador. El que passa és que hi ha un moment que allò es desmadra i surt de mare i... És una mica l'exigència... Bueno, la pel·lícula acaba així, no se sap, però... Jo crec que sí, però bueno. A veure, la seva exigència, el seu perfaccionisme el porta a buscar la generalitat, però no el seu personal, sinó de la persona que hi ha al davant. M'entens? Vull dir que és una cosa com que és exigent, però exigent per buscar aquell geni, no? Sí, sí, sí. No per fer un favor bé, no per fer un favor bé. I ell és conscient que té davant un possible geni però no li vol donar l'oportunitat. El vol matxacar per aconseguir el doble de generalitat. Perquè ell diu una anècdota. Charlie Parker va començar a ser un geni el dia que un membre de la seva banda li va llançar un plataret de la bateria amb intenció de decapitar-lo. Ell ho fa també. Sí, sí. I tira també alguna cosa. L'indemà, diguem-ne, si no sé què va passar, va tocar el millor concert que se sap del Charlie Parker. I aquí passa quelcom... No és el mateix, però és posar certs límits a la gent. Però els límits ja de... Però màxims, eh? I fa una cosa que dius, escolta, amb qui collons està darrere d'aquesta bateria, no? Perquè és que allò és inhumà. El que fa és inhumà. És allò que dius, típic una mica, a vegades aquestes pel·lícules musicals, amb aquests finals americans, que dius, pot sonar una miqueta així, però no importa. No importa. I a vegades aquests finals musicals que dius, oh, vinga, va, un moment ja de màxim apogeo i tal... però és que... Jo en el món de la música... Un tema del jazz Caravan, això, és meravellós, el de Caravan, és el milloret del jazz. Jo pensava que el jazz era més improvisació. I aquí veig que està molt pautat, ara toca amb tal, això ha de sonar tal. Exacte, però hi ha uns ritmes estipulats, això és evident, però a partir d'aquesta en les jam sessions, que és dins d'aquests ritmes estipulats i no van sobre aquests ritmes. És com les variacions de la música clàssica, que hi havia músics clàssics que hi havia una sèrie de normatives i a partir d'aquí, durant dos minuts, deixaven llibertat a la invenció, segons aquesta línia, doncs això té un nom, té una... La Rosa un dia ens ho va explicar molt bé. És el que ho fa ell al final. Una... Bé, o sigui, ja... Exacte, exacte. És una improvisació. El fa callar. Les improvisacions de la música clàssica, el mateix passa amb el jazz. El fa callar i ara... Vinga, ara m'aguantes a mi. Però ei, sisplau, que li donin 4 o 5 coses perquè val la pena, eh? O sigui, que d'una manera o altra hauríem de prescindir de tanta creativitat o de tanta genialitat en benefici que no ens tractin inhumanament, no? Pel que esteu dient, no? Bueno, és que també hi ha una relació hi ha una relació de dependència per part de l'alumne envers el mestre perquè en un moment donat Camina pel carrer i veu que ell actua, el mestre actua en un local, diguem-ho així. I ell no pot estar-se'n d'entrar a dintre i anar-lo a mirar com toca. I després ell el reconeix i el convida a una cervesa i tal, i després li diu, ah, toco amb una banda i tal, vols apuntar-te? És que és molt cabró. És que dius, ai, sembla que al final és bona gent. És que molt clar, és que no podem destripar. Ell segueix a lo mateix. No podem destripar. No, no, ell segueix a lo mateix. que no val la pena, val la pena. Val molt la pena. D'acord, d'acord. Del millor que s'ha estrenat. Del millor que s'ha estrenat. Sí, per mi sí. Per mi, dels Òscars, per mi el millor. El que va als Òscars, per mi és el millor. Ah, els Òscars? Sí, sí, sí. És que jo he vist un munt de les pel·lícules dels Òscars i per mi és de lo milloret, eh? Per no dir lo millor, per mi, eh? Damien Chassel, el director no sé qui és. El director és el guionista de Gran Piano. Ah, perdó, això mateix, perdó. I el nano és el Miles Teller, que ara fa una nova pel·lícula dels Quatre Fantàsticos. Ah, vale, doncs és que té una cara molt normaleta, aquest nano. Sí, no és normal. No és jo ni un guaperes. I ell és el J.K. Simons. Exacte, a veure què tal. Rosa, Àgora, parles d'Àgora? Ah, ja em toca. Sí, toca tu. Bueno, aquesta pel·lícula ja ha portat molts anys. Sí, bueno, però és un pel·lículon, eh? És un pel·lículon, està superbé, és de l'Alejandra Menábar. I el que fa, sí, i el que fa és situar al segle IV d.C. a Alejandria, a la ciutat d'Alessandria, allà a Egipte. que estava encara sota el domini de l'imperi romà. I llavors és una miqueta el que jo havia explicat aquests altres dos dies per la ruta aquella de Barquino i la conversió dels cultes pagans. Una de les coses que ens havien explicat és que la pel·lícula sí que és veritat que surt, això es veu molt bé. La pel·lícula no sé si té un rigor històric molt... molt acurat, però... Artístic, sí? Sí, però fa la sensació que sí. Els edificis són bastant bé. Aquell període de la història... El trobo bastant perfeccionista la mena. Sí, per això que jo crec que sí, ja dic, jo sense conèixer a fons aquest període de la història, però fa la sensació que sí, perquè la història de la hipàtia... però l'imperi romà ja s'estava... Clar, era al principi... No, al principi era allà que estava... I és que això es veu a la pel·lícula. Jo era l'imperi romà d'Orient, aquell era d'Orient. Sí, clar, és quan ja comença una miqueta a ascendir-se ja també, perquè és quan es veu que al final ja perden el poder els humans. El precepte és el que és vençut al final pel cristià, pel bisbe. Sí, clar. que en aquell moment era el Cirilo el bisbe Cirilo que després va ser santificat l'època de Sant Agustín però aquest estava a Hipona, a la part de Tunísia queda més lluny allò ja era Imperi Romà d'Orient d'Occident d'Occident perdona, perdona és interessant el que estàs explicant i una miqueta la història una miqueta la protagonista és l'hipàtia que eres una filòsofa Llavors la filosofia englobava tots els sabers, l'astronomia, la matemàtica, la física, tot el que sabia en aquell moment. Ella dona classes allà a la biblioteca, a l'acadèmia que tenen allà a la biblioteca d'Alessandria. Els alumnes són tots nois, curiosament, que suposa que són de les classes més altes, les patricis i tot així, que seran després les classes governants. No, a classe no hi havia ni una. Curiós. Per això és molt curiós. Ella sí que està donant classes, ella és professora, però no veus ni una noia d'alumne. Això sí que em va cridar molt l'atenció. Era un tema social, eh? Sí, no sé. Aquella classe va coincidir, però no sé. És com tot molt masculí. En aquell període les dones... Perquè tots són homes. Raro que estigués. Pràcticament l'única és ella. Sí, surt alguna esclava més, però les esclaves estan allà a la casa que estan fent les feines. Exacte. Diríem que no estava prohibit. El seu pare era director d'aquella escola. Per això, si no, malament rai. Són pagans, tots dos són pagans. En canvi, veus com ja comencen entre els alumnes, ja n'hi ha cristians. Entre el servei i els seus esclaus també ja tenen cristians. Veus que també hi havia jueus. Fundamentalistes, no?, pel que sembla? Sí, ostres, una passada, eh? Ara, què passa amb els muçulmanes? Amb els llizadistes. El fundamentalisme extremista és que, bueno, dius, ostres, els cristians, Déu-n'hi-do, no? Havien creat fins i tot un cos que eren els parabolanos Anaven vestits de negre i així amb caputxes i tal, que eren els encarregats de vigilar que es complissin els dogmes i el comportament i l'ètica o la moral cristiana. Els talibans d'ara. Que no fessin festa. Els rituals, no? Ostres, però una passada. A més feien por, no?, aquella gent, eh? Déu-n'hi-do. Déu-n'hi-do. Bé, i era una miqueta la revolta que ja estàvem fent. És que això era una qüestió política. Era la revolta que estàvem fent els cristians contra el poder dels romans, contra el projecte. I la van enganxar pel mig. I la van enganxar ella, clar. Perquè ella, a l'haver estat professora, tenia molta influència amb Orestes. Orestes arriba a ser després el precepte de Roma. És el representant de l'imperador allà, a la província d'Alexandria. Això no ho sé. I després, un altre alumne que ella va tenir, no me'n recordo el nom, Un altre alumne, també, que ja era cristià quan ella li donava classes, va arribar a ser un altre bisbe, també. Un altre bisbe, també, amb força d'influència. Clar, era gent, era l'elit. Ja estava formant a l'elit. I, bueno, es veu... Ja no és l'època en què els cristians havien estat perseguits, ni molt menys. Estaven agafant molta força, molta força, ja era un pols. Era un pols impressionant, ja, i aquí es veu... Però l'obscurantisme, també, que això també fa una por, una sensació de dir, ostres, que els fundamentalismes, els extremismes, que dolents que són, no? És que l'extorsió del cristianisme, de l'estructura, perdó, de la jerarquia eclesiàstica cristiana, va ser... Si això eren les estructures romanes, es van agafar i es van posar a sobre. I quan va desaparèixer l'imperi romà, es van quedar ells en la mateixa forma. El sumo pontífice era un càrrec romà. No era un càrrec cristià, era un càrrec romà. I ells el van adoptar com a propi. I totes les festivitats, tot... Tot ho van agafar així. Exacte, és això el que vaig estar explicant en altres programes. Que tenia la seva seu a la basílica, futura forma de l'església, Cristian. Llavors també surt el teòfil, que era el bisbe, que hi havia primera, va ser el teòfil, a veus com predica i tal, i va ser qui va ordenar la destrucció de la biblioteca. El pedófili. El pedófili. Sí, mira, ja no me faltaria, no? Ja venia de lluny. Home, és que heu ido las cosas que feien també, no? Los romanones. els afrontaments eren contínuos la rivalitat era contínua i veies que si uns els ficàvem amb els altres i es lapidaven els altres després venien a buscar els els fèiem una altra emboscada era una guerra oberta sí, sí exacte Era una batalla contínua, no? I, bueno, però ella, en canvi, veus com continua, doncs, investigant i pensant i rumiant a veure el sistema solar, el cosmos, perquè l'òrbita de la Terra, perquè empenyada en descobrir si era l'òrbita rodona, bueno, continuament amb continues al·lusions a altres filòsofs, altres... I, bueno, al final ella ja veus com sí que està descobrint ja al final, perquè després el Kepler, més tard, ja al segle XIX, i així va fer la teoria, sí, sí. I Per veure-la, per revisar-la. No val la pena. No, jo no l'he vist, jo no l'he vist. No val la pena, val la pena. I veus també, com que aquests cristians, que eren els més instigadors, els més durs i els més sanguinolents, després els fan, això, són bisbes, quan moren, els fan sants, doctors de l'Església, martis i de tots. O sigui, els nomenen de tots. Els sants cristians són els herois grecs. Clar. I el tema de la... I el tema de les dones, com s'ho fa venir, l'últim, el bisbe Sirilo, per fer la lectura d'una carta de l'apòstol Sant Pau, on parlava del paper de les dones, a la llar, a la família i a la societat, que no tenen paper nul, paper zero. Clar. O sigui, veieu si el senyor, si Jesucrist es va fer acompanyar de dones? No. Es va fer acompanyar per 12 decebles. Eren homes tots. Perquè era la manera de dir, com que l'Orestes, el precepte, bueno... es guiava molt per les paraules i per l'hipàtia, que de fet vivien junts i tal, doncs creava una forma de carregar-se'l, no? És que ell es deixa aconsellar per una dona, no? I al final, doncs, amb ella l'acusen de bruixeria, no? El típic que s'ha passat també a la Inquisició, doncs allà també, no? L'acusen d'això. Era una forma de vèncer amb el precepte, o sigui que el poder romà... I mira que el precepte era cristià, que havia allà. Jutgen per qualsevol l'esfalgui, qualsevol cosa, i ha pogut cramar l'ambient. O el lápiz de la banya Jaume Tres minuts, oi? No, no, encara tenim set Set minuts Bé, jo estava ara fa una estona esmentant tot això que heu esmentat que jo la veritat és que em quedo molt concentrat en tot el que dieu perquè penso que és com una lliçó d'història fins i tot moltes vegades quan parlem, no? Sí, sí, sí, clar que sí que són molt interessants per tothom En canvi, Laura, que és aquesta pel·lícula que vaig veure abans d'ahir, em sembla que era per la segona cadena, és una pel·lícula del Kare Aki Kaurismaki, que és un senyor que ara fa quatre dies aquí... Fa una setmana va estar per aquí a la filmoteca i es va fer tot un seguit de pel·lícules d'ell i se li va fer homenatge i tal... Jo diria que és tot el contrari de tot això. És d'una rabiosa actualitat. I una actualitat que es pot explicar mil històries diferents i que el realitzador aquest ho explica aquesta, però que podria ser de qualsevol altra mena, no? Resulta que, concretament aquí a l'Aure, que és un punt de França que hi ha Mart i tot, no? Sí, sí, és una zona, em sembla, del nord noroest, em sembla que és, no? Doncs arriba, doncs, uns vaixells amb això, amb aquestes... que porten coses a dins, no? I el que hi va, eh? Contenidors d'aquests. Contenidors, exacte. Llavors, el que hi va, doncs, és una família que ve de... Ves a saber d'on, no? No ho diu ni tal. Sí, sí. I llavors aquesta família ja tenen estructurada una petita estratègia. L'avi, que és el més gran, és el que, d'una manera o d'una altra, com que estem evolucionats, anirà a parar amb una llar d'avis. I el nen, el que s'ha d'aconseguir és precisament que s'escapi i que tingui la sort de poder trobar una vida amb molt poca ajuda, per dir-ho d'una manera. I això és el que passa. En definitiva, s'escapa i llavors aquí, tot i que tenim muntat un aparell policial que està a la recerca que tot això no tingui facilitats, perquè si no, el convenciment és que quedaríem envaïts. per tot un seguit de gent que ve de països que no hi ha cap mena de sostenibilitat, no? Doncs llavors aquest aparell, el que és curiós és que, tot i que està manat i se segueix d'una manera amb l'ordre i tal, hi ha un munt de gent de la pròpia societat que protegeix, encara que sigui puntualment, a determinades persones que fa viable... el fet que hi hagi gent que vingui d'altres punts i que pugui tenir la possibilitat d'aquesta aventura. Per què dic que no treu, o que almenys queda molt lluny del que parlàvem fins ara? Perquè, veritablement, el senyor Caurismaki el que sap fer amb la seva manera de narrar és exposar tots els elements en marxa. ja fins i tot parla de miracles i de coses així, vull dir que no ho oblida, això, no?, sense matitzar, eh?, però que estan a l'ordre del dia, no sé, no fa gaire que jo també amb un familiar, doncs, em vaig trobar, diu, ara, saps què?, el portarem a un lloc que diu que, bueno, allà hi ha miracles, que fan que estaran millors i tal, però no vegis, eh?, tot això, no?, vull dir, això és el que vull dir, és realment interessantíssim el cinema del senyor Caurismac, sí, Però no és un cinema gran, és un cinema petit. No, no, petit, petit. Tan petit com vulguis. Vull dir, és una càmera que hi ha actors que actuen més o menys. Més o menys, perquè no hi ha un estereotip o una qualitat. Que sigui exacte, no? Molt bé, molt bé. M'agrada molt. Molt bé, doncs ens queden... Uf, ens queden dos minuts, mira bé, per això dic que anem malament. Faré una, si em permeteu, molt ràpid, comentaré una pel·lícula que val la pena, és Siempre Alice, és una pel·lícula de la Julianne Moore, i que... Julianne Moore no, surt la Julianne Moore en aquest cas. I estem parlant del Richard Glover i el guai Walsh Moreland, que són dos directors que van fer quinceanyera. Recorda aquesta pel·lícula? Aquesta és la que guanyarà. Exacte. Ella guanyarà, segur, el paper i tal. Estem parlant d'un paper, lògicament, ja seure que va al tema, no? És un tema vinculat amb l'Alzheimer, en aquest cas amb l'Alzheimer precoç, i en aquest cas... Sí, molt bé, perquè diuen com més precoç, més agressiu és. Sí, exacte, ella és una eminent lingüista, no?, i clar, i va veient com se li van, ell diu que se li van caient les paraules, no?, està parlant, no?, i se li cauen les paraules davant dels seus ulls, no?, una persona que ha estudiat les paraules fins a la profunditat, no?, Llavors la pel·lícula en si mateixa és una pel·lícula que està molt pensada, el que dèiem, no anem a buscar una temàtica, que això dels Oscars agrada molt el tema també de la malaltia, de les situacions límit, però realment que t'oblides d'aquesta opció, veus que els personatges estan molt bé, surt l'Àlec Balvin, que fa de parella bastant covarda, tot sigui dit, ell li fa por, tot això, ell també vol seguir la seva línia investigativa, són gent que està en un nivell universitari, però bé, és el que hi ha. I la filla és la Kirsten Stewart, aquesta que va fer Crepúsculo, que era molt durant tota, i ha fotut un canvi a aquesta nena, l'han agafat i l'han dit, escolta, tu espallonga, eh? L'evolució de Julianne Moore és la lògica i evident, no? Diguem, des de la seva lucidesa fins al moment en què queda una miqueta així. Al final, els últims minuts és bastant potent amb aquest aspecte, però imagino que això és una mica també el que busca l'acadèmia, posar la típica pel·lícula. I es pot lligar amb la pel·lícula que hi ha del Henique a Moore? No arriba, no arriba amor. Menys mal que no arriba. Perquè amor és molt més potent encara, perquè és que és Michael Haneke, no? I aquí, en aquest cas, ho suavitza una miqueta més, no? Però encara hi ha així un límit que dius, hi ha un parell d'escenes que dius, bueno, és el que hi ha, no? O no recorda, no, això no. La vida 5.000 de la Isabel Cuixet tampoc. No, la vida 5.000 és una altra. El de l'amor és més proper dins d'aquesta temàtica, no? Però que no... Perquè es veu la degeneració, no? Exacte. Però no arriba a uns límits tampoc excessius, eh? Vull dir, bueno, saps que el que hi ha i punt, no? Exacte, no més a sucradet. Però bé, la pel·lícula, ella està molt bé, ella guanyarà sense cap mena de dubte, eh? Vull dir que això ho tenim molt clar. Molt bé, doncs se'ns ha agafat el temps, eh? Vinga, fins la setmana que ve. Adéu. Adéu. Fins demà! Fins demà!