Del romànic barceloní al cinema: cordill i baldufa, La cambrera, El adolescente cautivo, Movie 43, El Gran Hotel Budapest, Chuka i Corazón salvaje

No, és que estava en el rayo del viento se levanta i has dit això de ni Chihiros ni Componios. Ni Chihiros ni Componios. En fin, ja està. És una pel·li gairebé autobiogràfica, és una pel·li on veus el Hayao Miyazaki convertit en un personatge, és a dir, fins i tot autobiogràfica, és històrica, és una història d'amor tractada amb una subtilesa bestial, és una història d'un personatge cuidat fins al punt de dir, hòstia, si és que sembla aquesta avorrida la pel·li, no, no és avorrida, és que cada pincelada de guion és important. És tan bona que sembla avorrida, molt bé. Hi ha molta gent que es va enfadar quan la van veure a Sitges perquè la gent s'esperava un Pony o un Chihiro. I no, no, no. És una pel·li que va sobre la segona guerra mundial, sobre la seva passió dels avions, de disseny d'avions, etc. Té molt de drama, té molt d'estudi de personatges. Jo la trobo màgica. Igualment màgica, però no en el mateix sentit. I la recomano com una de les més importants de la temporada i de l'any. Bueno, doncs queda apuntada aquesta pel·lícula que no em recordaré mai com es diu. De Wind Rises. Me la sent en japonès. Kaze Tachinu. Jo de tota la vida ja em sembla que li diré Chau Haiyao. Com que és la seva última pel·lícula, li diré així. Chau Haiyao. Doncs Chau Haiyao, última recomanació de la setmana. Ai, adeu, fins d'aquí, fins de dies, que us ho he dit molt bé. Gràcies per ser a l'altra banda. Adeu, Carles, gràcies. Gràcies, Carlos, gràcies, Carles, adeu. Adeu, Xavi, gràcies. Doncs benvinguts un dijous més al Babilònia, un Babilònia Primaveral, i estem aquí tots gairebé, perquè és que és el que diem, eh? Abans de començar el programa sempre parlem nosaltres i avui estàvem aquí com petant la xerrada, vinga va, portem mitja hora parlant, eh? Sí, ens vam fer la tartúlia. La tartúlia, ens faltava la cerveseta. La pre-tartúlia. Això és el precalentament. El precalentament, exacte. I aquí ja tenim les veus ja ara preparades. Sí, sí, sí, ja ho tenim preparat. No, i més que res, perquè avui ells vam parlar... I les idees. Clar. El precalentarem perquè el Joan va parlar de l'almenac del cordillot ahir d'abans, eh? Això vull dir que ja està la cosa calenta. Bé, no home, no, parlem de recalent, eh? No penseu, eh? No, no, del creixendo, del creixendo. Parlem d'una àvia. És que trobo que no està bé de la manera que ho posen aquí. D'una vella. Una vella no és maco. Ho canviarem. Exacte, això ho canviarem. Farem una mica el sumari. Començarem per una sortida que vam fer parlant del romànic barceloní. Vam tenir la magnífica proposta del capellà del monestir de Sant Pau. El monestir de Sant Pau ens ho va explicar molt bé aquell senyor. Ja en parlem ara del que vindrà. Tot seguit el que dèiem, no? El Jaume traurà el seu cordill per parlar-nos del Manac i de la Valdufa. Això ja s'ho farà ell, perquè aquestes coses avui ja no vull fer més comentaris. Què vols dir? Que el cordill el tinguis a dins una capsa o què? No, enlloc, enlloc. Bé, Jaume... Jo em quedaré aquí a l'estudi. Això no m'ho perdo. Exacte, exacte. Tu no marxis, eh? Vull dir... Ai, era una vagenada, callo. Seguirem parlant de literatura amb un llibre peculiar dels que dius, mare meva, ja ho explicaré a veure com ens ho passarem. No hi ve ni malament, és una cosa rara, que es diu La cambrera, d'un escriptor alemany que es diu Marcus Hortz. I la Rosa es parlava de la presentació d'un llibre, encara no ha llegit, però segur que el llegirà, perquè ja fa una pinta el títol, que es diu La adolescente cautivo, amb el subtítol Adolescentes y adultos ante el reto de crecer en la sociedad actual. A veure, això té molta xitxa, segur. Seguríssim. I de cinema tenim dues novetats, una és la pitjor pel·lícula de l'any que he pogut veure jo, guanyadora de 6 premis Ratzi, ja sabeu que és el Ratzi, això dels Òscars però al revés, que es diu Movie 43, del Peter Farrelly, que va fer Algo Passa com Mari. Ja ens en situem, no? I ens ho passarem molt bé. Allò no em prometia gaire, tampoc, oi? No, ella ho passa amb el Mari. Bueno, però ella està bé. Té gràcia. Però és que això és encara molt més enllà. És opinable, eh? Però bueno, va ser una comèdia que va tenir molta fama. A seu dia va ser. Potser més conegut dels Farrelly, dels germans Farrelly. Va triomfar, sí. Doncs aquesta no. L'hem donat sis premis i en motiu, escada d'unidor. Una altra cosa rareta, no? El gran hotel Budapest, oi que sí? West Anderson, és una cosa... Sí, sí, però ja veureu la... faré una miqueta de comparació amb una explicació que fa, una interpretació que fan des del diari d'expansió, del punt de vista... Fantàstic. de la motivació de personals. Hombre! Aquest és un clàssic. A mon pare li agradava moltíssim aquest senyor, eh? Mare meva. I també parlem de Cor salvatge de David Link, que és una d'aquelles pel·lícules del Link que acaben bé. Mira per on. Sempre tot acaba, que no sabem bé per on va amb el senyor David Link, però en aquest cas acaba molt bé. I per últim... Però ell sí que sap per on va, eh? Sí, ho té molt clar. I la Rosa es parlarà del final del cinefòrum del Baixo Bregat i un cicle de música i cinema que serà de recomanacions que tindrem en compte, doncs, per a aquests dies que venen per aquí davant. Hem de fer dos esmenys. Abans de res, primer de tot escoltarem la cançó de Corazón salvaje de Chris Issa, que és una cançó preciosa, que ja recordarem. I també posarem de fons a Paul McCartney, perquè avui es compleixen 44 anys que va deixar els Beatles i 44 anys de carrera en solitari, que es diu molt, més els 10 que portava de Beatles. I també farem un recordatori del Miki Rooney, 93 anys, l'etern jove, que es veu que era un cascarràvies. Forja d'hombres. Un emprodisi, havia estat un emprodisi. Sí, amb aquell cos així petitonet i poqueta cosa, però que era encantador de xerit. Amb la Júlia, amb la Júlia Andrews, no com es deia aquella. La Judy Garland, calla. Va fer vuit pel·lícules. Va ser la parella de Hollywood. Es va casar amb la Begarner. Ens hi podem passar una hora, si volem. Sí, es va casar quantes vegades. Vuit vegades. Vinga. Però la passada no era la mateixa. No, però amb la Begarner, mare meva. La millor era indirecta i improporcional. Ara parlem del cordí, Rosa. I també una esmena a un dels últims higienis de l'escultura, molt criticat, tot seguit el Josep Maria Sobiracs, que ens ha deixat en 87 anys, que va fer, per aquells que una mica ho sàpiguin, la façana de la passió, l'altra façana coneguda de la Sagrada Família, entre els anys 1985 i 2005, no em vull equivocar, el 2003, i també recordeu que va fer el mateix que en Gaudí, va viure a dins de l'Església mentre donava aquests 18 anys, que va estar sent aquesta façana, una façana molt problemàtica per a la forma de plantejar. Però en Gaudí ja sabia que havia deixat, ell va acabar la façana del naixement, va dir a partir d'aquí les façanes que ho hagin acabat altres generacions. Però una mica complexa per aquesta forma de fer aquestes figures molt retallades i molt amb moltes punxes. Però bé, és la façana de la passió. Per tant, a partir d'aquí és la façana del dolor. No és la façana de la glòria ni la façana del naixement, que és una façana festiva, sinó que ja ha quedat bé. A mi no em desagrada aquesta idea. Però bé, ha fet moltes més coses, però el senyor Sobirax era un gran de la escultura. I bueno, s'ha de tenir en compte, faltaria, d'acord? Bé, doncs bueno, parlem de la sortida del romànic, perquè hem de dir que la Rosa va per una coseta, explica'ns-ho tu que... Sí, com va sorgir la idea. Mira, senzillament, perquè vaig fer una visita a la volta comentada a Sant Vicenç, en diferents drets interessants, culturals, arqueològics... Llavors vam visitar el molí dels Frares, actualment és un molí de cereals, que tenia una mena d'estanc d'aigua i llavors era molí amb aigua, funcionava amb aigua i tot això t'expliquen. Ara són dependències municipals, hi ha la promoció econòmica, el servei d'ocupació i tot això. I llavors ho vaig preguntar, sempre parlem del molí dels frares, però de quins frares? Quins eren els propietaris d'aquest molí? On estaven aquests frares o aquest monestir? I em van contestar que són del monestir de Sant Pau del Camp a Barcelona. I vaig dir que tenia ganes de conèixer aquest monestir. I va ser la proposta que et vaig fer, Cesco, d'anar a visitar aquest monestir. Vam veure que era un monestir romànic, hi havia més cosetes romàniques a Barcelona, que val la pena, a Barcelona Ciutat. I és per això que vam començar aquesta visita per Sant Pau del Camp. Hem de dir que, perquè la gent ho sàpigui així molt ràpid, hi ha 6 emplaçaments. I moltíssimes gràcies, que va estar molt bé. Home, que facis un desig, que diguis un desig i que t'acompleixin. Això és molt important, és molt d'agrair. I la gràcia és trobar la persona dient-ho. Exacte, i anàvem a acceptar. El que has de fer és dir-li, Xesco, hem d'anar a veure la Roma renaixentista. Jo vaig tan bé. Encantat de la vida, ens en anem. Vull amb l'excusa, me'n vaig pitant. Vinga, ja busquem un vol baratí i aquestes coses. Ara comentarem la visita que, en aquest cas, al monestir de Sant Pau, que jo vaig fer una mica d'introducció. Vam tenir la gran sort que el cap allà, que fa de guia, els diumenges, va fer una explicació meravellosa. És clar, el que diem, aquella gent que... Sí, però tu més de la meitat ja ho havies. Però tu ja ens havies fet tota la visita. A mi em va anar molt bé perquè també, el que diem, la gent és molt maco quan et fan una visita concreta, una persona que porta ja dins molt de temps, perquè, clar, són gent que va investigant sobre la marxa. El tot va començar per aquí precisament. Diu ara us faré una prova d'acústica si voleu. Ens va veure tan interessats fent la visita que va dir us faig una prova d'acústica i es va col·locar a l'altar de cara a la paret i llavors va començar a cantar Can Gregorià i aquella és la teva sonoritat impressionant, magnífica. Però també el Jaume ja li va preguntar, recordo el capellà, i li va comentar si realment això estava estudiat. Jo crec que en l'època romànica no hi havia cap estudi. Bàsicament és una qüestió del que seria del moviment, del so. Estem parlant d'espais que són absis, són espais semicirculars, i amb una cúpula que també a dalt és semicircular, amb unes altres connotacions, potser de forma semi-esfèrica, però amb un altre concepte. I quan passen per aquí el que sona la veu o un so, lògic que patini, que corri per tota l'església. Jo sí que segur que puc dir que a l'època gòtica sí que es va començar a mirar l'acústica, la llum, la incidència de molts elements de construcció, això sí, perquè hi ha estudis d'Elevat Sujer, per exemple, de Sant Denis, i bueno, hi ha altres qüestions, Violet de Duc, posteriorment, el segle XIX, que va estudiar tot això, i se sap, però el romànic no tenim constància. Per tant, jo crec que és una mica la inèrcia pròpia de la construcció i que te n'adones que també segueix, no? Però dubto que l'any 2012... A mi si em permets em fa pensar en la història del cinema, quan es va invertar o quan un seguit de persones experimentava sobre les imatges en moviment. Jo crec que no n'hi havia cap que es plantejés que allò podria ser una manifestació artística. És com intuitiu. És com una cosa intuitiva, tècnica i bé. O segurament a nivell simbòlic sempre és més agradable i més acollidor un edifici rodó de planta rodona, que de fet és això rodó. que no pas quadrat, o que no pas amb angles. És que no oblidem que bàsicament... I suposo que la figura, la idea, la de Déu... Jo imagino una veu com aquella amb un racó estudiat, perquè això sí que s'ha fet posteriorment, i amb unes alçades molt doble o triple. Vull dir, allò no, eh? Les alçades són molt adients, van dir, hòstia, tenim això? A veure què? A Grècia i a Roma s'estudiava. O veient que si veien que les consonants d'aquesta manera tenien bona sonoritat. I ja funcionava bé, doncs endavant. I de fet posa això als musens o als frares o als components de la coral del cor. es col·locaven a l'altar perquè hi havia més unitat d'aquí i se sentia allà per tota l'església. En canvi, si la solidaritat hagués estat al revés, per exemple, a la porta d'entrada, potser s'hauria col·locat allà al cor. També pensem que fins al Concil de Tren els capellans miraven cap a l'altar, no miraven cap al públic. Per tant, aquest descobriment és molt fàcil perquè quan s'anava a cantar sonava tot. Ho feien d'esquena. Aquest efecte seria diferent. Però ho fèiem mirant a la forma del cos de Déu. A partir d'aquí, quan va ser quan a mica en mica m'ajudava a evolucionar les formes, aquests capellans miraven cap allà aquests retaules, aquestes pintures murals, allà t'estaven ensenyant, no t'estava dient com ho feien en llatí, i el poble era en alfabet, i llavors l'únic que tenia era aquella imatge. I per això van evolucionar aquests retaules fins a límits insospitats, perquè t'anaven posant la vida de crits i tal, i bueno, i aquí anava parlant amb llatí i ja, mira, vaig a l'església per salvar-me i res més, no? Jo el que tinc d'una manera molt, molt, molt bona és la valoració de gent que s'organitzava encara que fos a partir d'una ordre, no? Però que s'organitzava, i a més a més de fer el bé, que és bàsic, no? A més a més, doncs s'ho havien de muntar precisament per d'allò, perquè aquell bé es pogués fer, eh? L'emplaçament no era un lloc, com es diu en castellà, baladí, sinó que és el que dèiem, corrents d'aigua, posicionament del sol... Havia de fer un procés... Això és essencialíssim. I si podia ser la millor comunicació possible, amb qualsevol punt de la ciutat i tal. L'únic que es posava a extremurs, bàsicament, quan la ciutat era molt carregada, com el cas de Barcelona. La Barcelona romana estava a tope, va créixer prou ràpid i per això va acabar fora. Em refereixo que és un espai que va ser molt curiós i que ens va ensenyar moltíssim coses noves que jo fins i tot no coneixia i que ens va quedar moltíssim l'atenció. I comentant per sobre, perquè la gent ho sàpiga, tenim un estil de Sant Pere de Sant Pau, del camp, Tenim la capella de Sant Jatzer, per si algú vol mirar per internet i vol apropar-s'hi, com a mínim, veure un espai. Amb un matí es fa. Sí, sí. Llavors, la porta lateral de l'Església del Pi, que hi ha uns capitells. La porta lateral de la catedral, també hi ha uns capitells. També es podria considerar la capella de Santa Llucia, però és un moment ja molt final, però també es podria considerar. I després hi ha sobretot la capella d'en Mercús, que és una capella que està al carrer Moncada, una mica més cap a dins, i que també és una presència macabre. Hi ha un altre edifici que està molt desvirtuat, però que a la part de dins encara es podria veure o podem intuir aquestes formes, que seria amb un estil de Sant Pere de les Pueles, que està allà al carrer Trafalgar i tal. Però per fora no té res a veure, per fora és un gòtic final retocat i per dins sí que veus una sensació, però l'únic lloc on veiem una església amb condicions romàniques a Barcelona és a Sant Pau del Camp. Això que la gent ho tingui clar, a veure si és molt econòmic a l'entrada, 3 euros o 2 segons si tens nadat, si ets estudiant... Depèn com sigui i val la pena, val la pena més fer-la guiada amb aquest senyor, perquè ho fa meravellós. I una cosa sobretot, que és una característica única d'aquest monestir, que el claustre, els arbres del claustre, que són globulats, són únics a tot Europa, però segurament a tot el món. No crec que hi hagi romànic a Europa, no? No crec que hi hagi romànic a Amèrica. Però com que és una forma aràbiga, potser el millor per la zona d'allà de Turquia, però no ho crec, a mi no em sona. Però que aquí a Europa és l'únic claustre així amb aquests arcs globulats. El petitet, el claustre... Ara que hi ha hagut aquesta setmana aquest procés d'anar al Parlament espanyol... El senyor també ens va explicar una història molt interessant, probablement si mai es proclama la independència haurà de ser d'aquest balcó. Ah sí, el balcó del costat, que va ser la casa... La casa del rector. Però no crec. Si es fa es farà des del balcó de la Genet. Això ja serà un clàssic, no? Des que va sortir el Tarradellas. Però saps què passa? Depèn de les tradicions. Hi fan dues sortides. Ens estan portant en un camp o en un terreny que s'haurà de posar molta imaginació per tirar endavant en definitiu aquest projecte. I potser sí que algú dirà, escolta, allà, Ell ens ho va recordar i home, aquell senyor se'l veia que tenia pes. Específic. Però jo crec que faria falta un espai amb una esplanada. Crec que serà pla de Sant Jaume o al Parlament, o alguna cosa molt gran i tal. o tota la muntanya de Montjuïc. No callis. Segueix parlant. Parlem d'un comentari d'aquest almanac que porta Santxulo sempre. No dic res més. Obre-ho a casa. Exacte. Almanac i la baldufa. Parlem de la baldufa. Després la baldufa. Diu que s'esqueia el 30 de març quan una vella, com deia jo diria una senyora gran, formosa, Es burla del mes de març dient que Bo i el fred de les ventoleres del mes de març no li havia pogut matar cap bèstia del ramat, això ho deia l'Ariadia. Enfedat, el mes de març va demanar menllevats uns dies a l'abril. Avril, gentil, deixa-me'n un, deixa-me'n dos, deixa-me'n tres, i amb un que jo tinc seran quatre. I el bestiar de la vella farem per... a veure com ho diu això, per nevatre. O sigui, en definitiva farem alguna cosa, no? L'abril va deixar uns dies en el mes de març, que els va convertir en grisos, freds i plujosos, i des de llavors, dels mals dies de l'abril, en diem els manllevats. Ara us explicaré una cosa, per això us estic dient. i el ramat de l'avella què va passar? Diu, val més no saber-ho. La qüestió és que... Molt bé, molt maco. La qüestió, i ara ve el que també és interessant, perquè això quan ho he vist avui dic, resulta que aquesta setmana passada vaig estar amb un grup de famílies que discutim entre nosaltres com ens hem d'orientar, si tenim alguns problemes i tal. Vaja, una teràpia, no? I llavors un dels senyors va dir, diu, tu no saps això del mes de març? Diu que el març li vam enllevar tres o quatre dies a l'abril i això, o sigui, això era la setmana passada, doncs diu, ja veuràs aquests quatre dies del mes d'abril com no farà bo. De fet va ser així, eh? I llavors va ser quan ens va explicar, doncs que això era una història del camp, en definitiva, no? Sí, sí, sí. Llavors hi ha una altra cosa que penso que també està molt bé. Entre primavera i l'estiu, el Mussol Pirineu n'hi ha i busca amagatalla les escletxes de les roques. Per pondre de 3 a 8 ous, doncs sortiran uns pollets de color de xocolata amb taques blanques. Llavors diu, el Mussol fa por als caminants. pot ser silenciós, però quan cau la fosca xiscla i sembla que es queixa com si fos un ànim en pena. En definitiu és un altre d'aquestes cosetes. Que no sé, jo trobo que fa gràcia. Està bé, està bé, és molt interessant el que és la fervor. El cordilló, tanco la caixa. A l'horitzó de les coses, de les frases... Aquells temps que et passaves moltes hores a la vora del foc... I com s'explicaven les coses, per què passaven les coses... L'art d'explicar, d'explicar, d'explicar històries... Quan anaves a l'estiu sorties al carrer i parlaves amb el veïnat... Això era convivència, socialització... Ara agafa la consola... És xulo. I treure la cadira l'estiu al carrer i estar allà xerrant amb els veïns. Hi ha una altra cosa que es fa. Estar en una terrassa d'aquestes. Amb la connotació hi ha més de consum. En canvi l'altre una mica més de socialització, de convivència amb els veïns. També, també, també corria per allà, no? Una mica de pa torrat a vegades, no? Sí, oi? Una mica de festa, no? Una mica de... Un gelat, aquestes coses... Jo estiuajava també, bueno, estava aquí a prop, a Gavà i tal, i estava amb una barriada, recordo quan jo tenia deu anys... Ui, t'estiuajava i tot? Sí, sí. A Gavà, imagina't. A Gavà, imagina't, no? A prop de la platja, amb la brisa... Exacte, estava amb el meu oncle, ja teníem una... Estàvem vivint allà, no? I d'això, sortia al carrer amb la cadireta i pensava, mira, no? És una cosa potser la millor no tant d'aquí, d'aquells dels anys 70-80, que ja era una cosa com que ja no es feia, que és potser la millor més de Castella. I aquí es feia menys, a menys com a mínim en llocs entre cometes més propers a la ciutat. Potser en un poble més de muntanya del Pirineu és més normal. i amb el temps a mi em feia gràcia, m'agradava moltíssim, perquè jugava amb tothom allà, amb els nens, els veïns, cotilleava, enxerràvem, em deien que guapo estàs, i em tiraven d'aquí, com que jo sempre he sigut gran, de la galta, i em tocaven el cul, jo recordo, però en sèrio, aquest nen estava fort, jo com que estava fort tot, i em pessigaven el cul, però de bon rotllo, que bé que menja aquest nano, té un cul fort, i la meva mare contentíssima, esclar. És el que hi ha. Que bé que l'he dit. Que intranyeable, no? Que intranyeable. Sí, sí, sí. De les pessigades al cul, a mi no em feia gens de gràcia. I aquí a la cara tampoc, que tenia deu anys, però bueno... Ai... El mig mig de tot això, hi havia una cosineta que d'una manera o l'altra... Sí, sí, és bueno... Callo, callo, callo. Va, ja, parlem de coses serioses. La baldufa. La baldufa. Ai, la baldufa. Tu ja havies jugat a la baldufa, suposo. Era un desastre, era molt desastrós. Ah, sí? No, jo no, amb això no. Ja som dos, ja érem dos. Tu més cap aquí. Jo també havia jugat una mica, també era juguina de nenes. I ara torna a estar de moda, eh? I ara torna a estar. Tornar ara més aviat ja no, eh, altra vegada. No, no, ja he vist molts escrius, l'unica és diferent. És de plàstic i ja està preparada per llençar-la i que surti bé. Que sí, però això fa més aviat un any, ara ja no en veus gairebé cap. Ah, potser. Tu saps millor. Ja ha passat aquesta moda, el segon cop. Home, jo que tinc... Clar, clar, clar. Doncs ara ja estan allà, ben guardades tampoc, però estan guardades, no? Doncs bé, què dir de la baldufa que no coneixem, no? Doncs es poden fer tantes coses amb la baldufa. I tot i que el seu origen diu aquest senyor, que és el senyor Andreu Mas, que fa aquest bagul d'estiu, això era aquest any passat que ho feia, i l'estiu de l'any passat sí que estava malentablement de moda. Estaven de moda, sí. Diu que és molt incert. Des de l'any 4000 a.C. ja s'han trobat exemplars, en definitiva, que tenen a veure amb la baldufa. No es batzeu, que això fa quatre dies i evidentment que no podrien ser de plàstic. Jo encara les conservo una mica per allà, perquè allò que no ho fas tot malbé. és d'aquestes de fusta. Com més bona fusta, millor, perquè tots sabem que això també es podia tirar de manera que, pam, no?, picaves contra l'altre i la treies de la rotllana que feies. Vaja, vull dir, com allò de les bales amb el titulet, no?, també. Les caniques, no?, jo les caniques. I les bales. Si tenies una balabora molt bé, però com que fos un desastre es trecava. Com la tinguessis de fa que estaves perdut. Bé, doncs va semblar que era molt interessant tot això. I també s'han trobat coses de material a Troia, a Pompeia i la resta de baldufa més antiga del món. que es conserva en el museu britànic, que es tracta d'una inscripció exhumada a Bellozia, a prop de Tebes i datada del 1250 abans de Cristo. O sigui, és egipte, no? Sí. Això sap d'egipci, o periódegipci, no? Es diu que les primeres estaven fetes amb fankuit, no? Sí, sí. M'ha cridat molt l'atenció, no? Sí, jo no ho sabia. Aquesta és una julina ben antiga, aquesta té solera. Molt bé. Molt bé. Doncs fantàstic. Ja sabem les cosetes, clar. I ja sabem l'origen de la baldufa, que és d'aquelles coses que de vegades, mira, doncs, que quedem a l'aire, no? Molt bé. Parlem d'un llibre, ara. Un llibre que he pogut llegir molt petit, molt curtet, de 100 i poques pàgines, que es diu La cambrera, d'un tal Markus Ors, un senyor alemany, d'acord? El llibre comença per parlar d'una noia, una dona jove, ni gran ni petita, la qual ens donen unes premises molt puntuals del que és la seva vida. Però ja t'adavanten que serà una mena d'homenatge a la solitud d'aquesta noia. Ja t'ho diuen d'aquesta manera. Sabem que va abandonar la casa de la seva mare per fer una vida determinada, intuïm que va tenir una relació fallida amb un senyor, Sabem que ha estat 6 mesos rebent una teràpia, però no tenim cap referència més. No sabem ni el perquè, si hi ha hagut una influència a la mar. Troba una feina quan surt d'aquesta, perquè serà que està bastant un temps, no l'especifiquem realment, però s'entén que aquests 6 mesos no ha pogut treballar. I llavors a partir d'aquí li troba una feina que és de cambrera, però de cambrera d'hotel, de netejadora. I aquí es comença a veure una miqueta què és el que li pot succeir. Té una obsessió absoluta per la neteja. Això és l'element essencial. És a dir, neteja fins i tot els somiers. Neteja al darrere dels quadros. D'acord? Neteja qualsevol cosa, tot, és una absoluta meravella. Estan encantats. Fa hores extra perquè ella vol fer. Perquè quan arriba a casa no té res a la vida. D'acord? Veus clar, hi ha una cosa molt peculiar, no? Resulta que arriba un moment que l'únic moment que ella es troba feliç és quan s'amaga a sota dels llits de les habitacions de l'hotel. I un cop a la setmana ho fa, però canvia de diferents habitacions perquè vol compartir la vida dels altres. Aquesta vida, teòricament nocturna, amb què ella es troba acompanyada. I en una d'aquestes nits que... Sí, sí, són una cosa molt curiosa, una cosa molt rara. Jo estic fent aquí una cara... Però mentre està sota, està netejant el somier i el matalàs a sota. Per tant, no saps ben bé quina problemàtica, però no te l'acaben d'explicar del tot. O la deixen intuir, o a mi se m'escapa directament. Nicolas Caix... Marcus... Marcus Hortz. Perdona. Nicolas Caix va fer una pel·lícula que era Els estafadors. Sí. I tenia aquesta problemàtica. Sí. Doncs mira, jo no he vist aquesta pel·lícula. Això és impulsiu-compulsiu. Ah, d'acord, doncs és això. És una problemàtica manta. D'acord, d'acord. És que jo no... És molt bona, aquesta pel·lícula, dels estafadors. Sí, doncs la tinc a veure. Però molt, eh? No l'he vist, no l'he vist. Doncs mira, serà bo parlar una mica. I llavors és curiós perquè una d'aquestes moments que està sota d'aquest llit, no?, compartint aquesta vida dels altres, com ronca, com està, bueno, cosa molt peculiar, llavors apareix un home que està casat, que sabem que està casat, i truca una prostituta, d'acord? i aquesta prostituta ha realment determinat que ella, per clar, escolta, sap el que està fent i fa unes pràctiques fora de la línia de la heterosexualitat, és a dir... Ella se'n va cap a una altra línia diferent, i llavors ella comença a tenir relació amb aquesta noia. I és una relació lésbica amb aquesta noia. El llibre et descoloca constantment aquesta persona. i al final aquesta persona potser intenta retornar el si familiar, el que seria tornar a casa de la mare, aquesta mena com d'úter, no? Tornar aquí, no? Però t'ho deixa com obert, pensant què passarà, però què fa? El que fa és quan arriba a casa seva mare, es torna a posar sota del llit de la seva mare. per tenir aquesta companyia que potser no ha tingut mai de la mare. És una cosa molt peculiar, és un llibre molt raro, però és un llibre que val la pena, com a mínim per experiència, de saber que hi ha una continuïtat d'explicativa, però també trenca molt el que seria el llenguatge narratiu. Són capítols curts i, per exemple, les converses de mare i filla són tremendament curtes, sense cap tipus de carinyo, sense cap tipus de res. Quan acaben dient bueno, bueno, s'acaba així la conversa. I ella diu, per què em diu bueno? Que em digui adeu, filla, o t'estimo. Bueno, bueno, s'ha de baixar les converses. Manca de comunicació o una comunicació molt escala. També jo crec que aquesta educació nòrdica, que són alemanys, aquesta és aquesta educació que no és tant com la nostra, que és potser la més propera, sinó que hi ha una certa... Bueno, no tothom, no? No serà així. Però sí que hi ha un altre tipus d'educació, crec jo, amb diferents punts d'Europa, que no és la nostra, també. Vas a Suècia i tal, els mateixos tipus. Jo crec que hi ha moltes coses per allà sueltes que et van esquitxant i és això. Et sorprèn, no? És una cultura occidental, però no deixa de ser una altra cultura. Quan tu hi hagués un llibre, per exemple, suec, un thriller, és molt distant. Tots els personatges tenen unes característiques molt diferents que si l'és un Pepe Garballo no té res a veure. Això són aquelles constants que a mi m'agrada descobrir i aquí el llibre m'ha agradat. La veritat és que el cinema de Neswek, és boníssim, és que sempre és d'una singularitat especial. Nosaltres ja vam parlar d'infomania, ja vam destacar tot un seguit de trets que tenen a veure amb tot això, com a experiència, a vegades les diferents experiències que pots tenir a la vida no tenen per què ser traumàtiques per tothom, sinó que hi ha persona que s'hi pot adaptar o fins i tot diu no, això no interessa o això no és correcte o a mi això no em satisfa o no em diu res, no? I en canvi, si ens ho mirem des de l'altre punt de vista, que és allò de dir, eh, vull dir, que carai, home, això és un goig, vulguis o no, llavors és un altre tema. I evidentment es pot transformar, doncs, en el que dius tu, no? El fet del contacte físic és una d'aquelles coses que es valora més positiu en el món, no? Jo me'n recordo a l'època que vaig néixer que tot això era gairebé prohibitiu i per això es mentava que sempre hi havia una cosineta que, com que era prohibitiu precisament la cosineta, m'enterreplegava per allà al mig. Quina fama, ja veig que aquí ha tingut èxit. Però fixa't en aquesta fraudor que aquesta noia quan té aquesta relació amb aquesta prostituta que s'acaban més o menys enamorant, ella li segueix cobrant. En cap moment. Diu ara que t'estimo i dius que ets especial per mi. Però li segueix cobrant. I quan la convida a fer unes vacances, ella no vol anar. És molt interessant. No fa gaire que parlàvem de bonica i jove. Jove i bonica, que també era una noia que experimentava diferents... diferents actes sexuals amb diferents persones i també estàvem amb això. Molt interessant. Fantàstic. Tirem endavant. Tot això sí que ho analitzarem. Sí, segur. Rosa, parles d'aquesta presentació que segur que ens llegiràs al llibre o un dia d'aquests i us ho explicaràs. A més, és un llibre que és molt agradable de llegir, perquè ja he estat fosgejant i tot això, he estat mirant, i a més tampoc és massa llarg, vull dir que sí, sí, a més és un tema interessant, perquè tothom, encara no tinguis fills, és igual, tots vivim en societat i als adolescents ens toca a tots. I tant. A veure, es titula tal com t'ho has dit al principi, es monolenscita en castellà, es el adolescente cautivo, adolescentes i els subtítols adolescentes i adultos ante el reto de crecer en la sociedad actual. Els autors són dues persones de reconegut prestigi, sobretot per sobretot de molta experiència, en l'àmbit de l'atenció a nenes i adolescents, és el punt de vista Mèdic i sobretot psicològic, psiquiàtric també. Vull dir que ja porten molts anys tractant aquests temes. La doctora és la doctora Asunción Soriano Sala, és metgessa, psiquiatra, psicoanalista també, té un currículum impressionant. D'aquí a Barcelona. Sí, en concret ara és la coordinadora de l'Hospital de Dia per adolescents de Sant Pere Clavi, la Fundació Sanitària. Segur que l'he vist a algun lloc. I a més també és la supervisora clínica de la unitat terapèutica de justícia juvenil també del Parc Sanitari Sant Joan de Déu. I l'autor és el Rubén Gualtero Pérez, que és redactor de la revista de Psicopatologia i Salut Mental. del Saló Mental del Niño y del Adolescente, es sociòleg i màster de consultoria en Desarrollo de las Organizaciones. Ha publicat moltes coses i ara és el responsable de publicacions de la Fundación Oriental de Barcelona. Van fer la presentació ells mateixos amb un acte que es va organitzar la Biblioteca de Castells de Fells Aquest dimarts passat, el dia 7 o 8, que passen tan ràpid. Dimarts passat a la biblioteca de Castelldefells i es va fer una miqueta de... No conferència, perquè al final es va fer una miqueta de tertúlia amb la gent que... Una presentació, no? Sí, exacte, parlant del tema de l'adolescència. Van explicar aquest llibre l'han vertebrat en quatre subtemes. Un seria la mercantilització del cos, que l'han titulat El cuerpo robado. Tot el tema de la transformació que pateix el teu propi cos. Quan et passa el canvi. Exacte, i tot el tema del culte al cor, el cos, la publicitat, aquella idea del cos perfecte, que mira que van evolucionant les societats, aquesta idea de cos perfecte també va canviant. Nosaltres els adults moltes vegades també tenim aquesta idea i sense voler l'estem també transmetent. És una miqueta que ho tinguem en compte també. Abans la pell havia de ser blanca, ara no. Ara has de tenir el cos Déu, a la dona Déu, ara són les popstars aquestes per les noies i els tipus atlètics per als nois i aquestes coses. Fa poc la moda de l'home tot depilat i ara ja no es porta la mà depilat, per dir alguna cosa. La mà en cabell com sempre ha estat. Ara està guapo, el sentit de guapo i acceptat. Físicament sentit t'ha afectat. Tota la problemàtica que pot comportar. Tota l'estabilitat que també et pot donar. La segona part seria les transformacions a l'àmbit familiar. La titulen aquestes famílies particulars. És tot el tipus de famílies que estem... Cada dia tenim més famílies diferents. Fa pocs anys no pensaves que ara hi havia moltíssimes famílies monoparentals, famílies nuclears... Famílies de parelles d'altre sexe, o de parelles separades que han tornat a tenir una segona parella i alguns tenen fills d'anteriors matrimonis. Són una sèrie de casuística. O pares o mares que tenen ells sols una criatura. Per química, per vitro, per totes aquestes coses. O per a solter, que també està molt de moda això. Per Ricky Martin, Miguel Gosset... Exacte, i homes i dones. Tots aquests tipus nous que hi ha de família, tot això comporta també d'adaptació. La tercera part que parla és el que seria l'emancipació i l'accés al món laboral. Això li diuen trajectòries vitales en l'incrucijada. Abans ho tenia molt clar, però avui dia la generació... Aquestes persones poden tenir entre 50 i 60 anys. Abans el pare treballava o la mare, però era més habitual el pare, treballava en un lloc, en un ofici, i li ensenyava l'ofici al fill o la filla. O si treballaves en una fàbrica o en un lloc, en una empresa, després feies els contactes perquè la teva criatura, el teu fill, la teva... En tres també treballava allà. Ara no, ara això ha canviat moltíssim. I més a davant de la situació de crisi econòmica actual, que potser estan estudiant ja i dius, perquè estudiaré si tal com estan les coses o al revés, o estudiaré molt i ja estàs pensant que hauràs de marxar a treballar a l'estranger, segurament. Vull dir que tot això està més canviat. Això són tensions, pors, possibles frustracions... Tot això també s'ha d'entendre, que no és igual al món on vivim ara aquest adolescent que al món que hem viscut nosaltres. Això evoluciona molt. Això ho hem de tenir en compte. La quarta part també, que és el moment a nivell emocional, el que suposa també l'adolescent, el transitar cap a l'edat adulta en si, no també a nivell emocional, també això li diuen un equilibri precari. Tot el dol que suposa, el dol, per ells mateixos han perdut com a nens. I tu com a adult també has perdut aquell nen. Ja el teu fill o el teu familiar, els teus mestres... Clar, ja no són aquests nens, ja no són aquests bebès... Hi ha moltes gent que no ho supera, això. Exacte. Ara ja trobem una persona que vol impulsar, vol créixer, vol ser madur i vol tenir les seves experiències i vol ser ella mateixa. i no és el teu nen, és una altra persona. Però és que per ells, tu com a adult també t'han de fer un dole a tu, perquè tu no ets tampoc la idea que tenien de tu quan ells eren petits. Jo trobo que és molt interessant, a mi em va treure moltíssim i quan me'l llegís ja us explicaré més cosetes. Ells van insistir que sobretot no són en plan consells ni molt menys, sinó anar explicant coses i anar reflexionant sobre coses. que ens pot ajudar a tenir en compte que aquests nanos estan vivint en una adolescència però en una situació molt concreta també. Tot això s'ha de tenir en compte, s'ha d'escoltar. I sempre els hem de donar un missatge molt d'esperança que hi ha futur i totes aquestes coses. I és que diem una edat molt complicada. I que és una generació molt maca també. Fantàstic. Ens queden 20 minuts per comentar 4 pel·lícules. que és Mobi 43 i al Gran Hotel Budapest començaré parlant de Mobi 43. Per què he vist aquesta pel·lícula? Doncs he vist perquè l'altre dia vaig dir, ai, per cert, ja que jo soc molt d'Òscars... Els premis, i en quins premis? Ratsi. Ratsi, amb Z, Ratsi. I llavors, mira, jo soc molt d'esgóia i dels Òscars, soc una mica així friqui, miro aquestes coses. De Eurovisión, també. No, però m'ho miro bastant i quan arriba el moment veig totes les pel·lícules de cop. Vaig a veure qui ha guanyat el ratzi aquest any i va guanyar After Earth, aquesta pel·lícula del Will Smith amb el seu fill. Aquella va ser una de les guanyadores, però la que va guanyar és una pel·lícula que jo no sabia que es deia Movie 43. Dius, vaig a veure què és això, me'n vaig a internet, crac, crac, crac, crac, crac, crac, crac, crac, crac, crac, crac, crac, crac, crac, crac, crac, crac, crac, crac, crac, crac, crac, crac, crac, crac, crac, crac, crac, crac, crac, crac, crac, crac, crac, crac, crac, crac, crac, crac, crac, crac, crac, crac, crac, crac, crac, crac, crac, crac, crac, crac, crac, crac, crac, crac, crac, crac, crac, crac, crac, crac, crac, crac, crac, crac, crac, crac, crac, crac, La pel·lícula comença amb la següent premissa. Són dos adolescents que estan davant de l'ordinador fent unes coses i llavors un col·lega de la residència on viuen, són aquestes residències de nois a una universitat. Així, bueno, qüestió, és el típic listillo, i llavors una mica els fa una broma determinada, sap com funciona això dels virus, li fa una cosa informàtica, llavors els volen venjar, i llavors el criden i li diuen, escolta, hi ha una pel·lícula que es diu Movie 43, això és pel·lícula 43, li fan aquesta broma, busca-la a l'ordinador i tal, perquè veuràs lo nunca visto. I resulta que aquesta pel·lícula existeix. Però l'excusa és que a mesura que acabava buscant aquesta pel·lícula per diferents mons d'internet apareixen diferents curs. I aquests curs matratges són els que estan dirigits per a aquest senyors. Clar, explico el primer. Kate Winslet, magnífica. Hugh Jackman, magnífic. Són per a les senyores, aquest senyor. Bé, la Kate Winslet s'arregla normal la pel·lícula. Diuen que la pel·lícula aquest curt dins de la pel·lícula, aquest sketch, per entendre'ns, no? Vam quedar amb el Hugh Jackman, tot ell ve a arribar, es troba per una mena de cita cegues, una mica com de coneixes, han conegut, una cita cegues, l'han presentat i va anar a fer. I ell és conegut, és un tio que surt al Time, ha revistat i va... llavors arriba en un restaurant, ella es treu la bufanda, i t'ho juro que no exagero, si us plau, ara no, i té el coll als testicles, penjant amb cabells, i tot. I s'asseu. Perquè porta bufanda, esclar. Imagino el moment surrealista. I no és la bufanda, esclar. No és la bufanda, no, no, és ell. I llavors s'asseu l'aquest Winslet i el Hugh Jackman i comencen a sopar, i tothom el tracta ell amb molta naturalitat. i ella està com al·lucinada perquè és impossible no mirar-li la cara i no saber-li que jo estic-les penjant. No, no, ho veu tothom, però és que és normal. A veure, que jo em perdó, em perdó. Qui s'ha tret la bufanda? El Hugh Jackman. El més curiós és que no fa una mica de fred i se'n congeix. I ja riu, ja riu. Però això és el principi de tota una sèrie d'excessos bestials que jo em tornava boig i m'estava partint de riure. Però la cosa més extraordinària és això. Ah, això és una de les coses. De qui ve lo del cabell a la sopa? Però cada una de les set o vuit que hi ha, cada cop més friqui, la cosa. Cada cop és pitjor. Richard Gerd, dius, Déu meu, què fas aquí? La Hal Berry, què fas aquí? La Hal Berry acaba totalment... Bueno, és una cosa... És que us ho recomano, cavaller, per dir què és això. Per escandalitzar-nos. A veure, és una pel·lícula rara, diferent, actuant fatal. Només els pebrots? No, els pebrots i ja està, res més. És genial perquè és magnífic. És una cosa que passa amb Mari. Ja està. Aquelles situacions absurdes, quan, per exemple, el benestir s'enganxa al testicle, també quan està al lavabo, us ho recordeu? Aquestes coses m'agraden molt els adolescents, eh? Gràcies al coneixement del propi cos, imaginar-se, bueno, si jo un dia estic en públic i resulta que això se'n veu, no se'n veu, després d'aquí, després d'allà... Exacte. És humor gordo, allò que es diu... És l'humor gros, això de les pel·lícules. Però és que això és una sola. Després, quan es troba el Hal Berry amb aquell, allò és bestial. Allò de la Hal Berry amb aquell, que també és de Farrelly aquesta. Ui, que ho vaig passar bé. Jo feia cada riure que pensava que estava sol, que no estava veient ningú. Tu reconeixes que això no és bo? No, en absolut. Que això senzillament és una vagenada. És un entreteniment bèstia. Totalment. Però jo no sé com es presten. Però aquests cinc grans monstres com es presten a fer aquestes pel·lícules? Clar, és que és molt fort. Què fa Richard Gere per allà? Bé, Richard Gere, és una altra història. Aquí no entenem per què Richard Gere actua en aquest cas de forma masclista. Aquí tenim el torrent i hi ha molts actors i actrius que es donen totes per intervenir i fer una... La història de Richard Gere és prou masclista. És molt masclista. Perquè crea un iPad per escoltar música que té forma de dona. I llavors es veu que el problema que té és que té de forma de dona, és com pots tenir i escoltar música, no? La seva vagina porta el ventilador per refredar l'equip. I llavors els nois van molt sortits i llavors el Dejonsis... I talla. Tot és sexe. Sempre hi ha coses que... Imagina't. He dit dos i encara seguiríem més. Tallem, que si no s'agafa el temps. El Gran Hotel Budapest. Rosa. Ai, molt diferent això que t'ho explico. Res a veure. Hi ha molts personatges que n'hi ha. I hi ha actors i actrius, sobretot actors coneguts. Una passada. el repartiment que tenen, però sobretot, altres dies ja s'ha comentat, ja et llamo sobretot, que va comentar la pel·lícula. Jo sóc una miqueta que t'escoloca, no acabes de... Jo n'havia vist, es veu que aquest director, el Wes Anderson, allà ha fet un altre que era los Tenenbaum. No sé si va per aquesta mateixa línia, si personatges una miqueta molt inventats tots, molt de ficció, mig peròdics, perquè veus que sí que fan peròdies d'altres personatges, està claríssim, no? Diu que fa una mica d'homenatge, també el Gran dictador del Chaplin, perquè surten els soldats És un hotel que estava en període d'entreguerres i encara viu de l'esplendor, però sobretot per l'esforç dels seus treballadors, del que porta a l'hotel, que ve a ser com el conserge, perquè és que no és el director, és el conserge. el personatge del Ralf Fins, que és el Gustaf, aquest personatge de Gustaf està genial. I després el seu ajudant, el seu aprenent, que és qui li ajuda a portar una miqueta aquesta idea encara una miqueta desfasada, una miqueta ja... Tronada. Tronada, sí. Clar, ja de cadet, aquestes coses ja no es porten, que el món està en canvi, mira encara vosaltres, encara què esteu fent aquí. Però és una miqueta la reivindicació aquesta. I és molt curiós perquè a mi m'havia quedat l'atenció com al diari Espansió, que és un diari sobre economia, com va fer una ressenya d'aquesta pel·lícula des del punt de vista de recursos humans. En concret la va fer l'Ignacio García de Leonis, que és professor de recursos humans a la Universitat de Calares. i diu cine de gestió. Les aventures d'aquest conserge, diu que sobretot es fixa en quatre punts, que és el que ell també ensenyava a la universitat. Una organització centrada en el client. Si la teva empresa se centra en el client, en donar-li un bon servei, en la fidelització, en que hi hagi una empatia, un carinyo que t'estimi, ja t'has guanyat moltíssim. del teu mercat, els gustos, tot això, saber fins i tot la biografia del teu client, i veure les relacions que té amb les seves clientes d'Orido, també és molt divertit, pràcticament està embolicat en totes, i després fins i tot l'hereden, el deixen com a reu, que per aquí és quan comença precisament tota la història allà fora de l'hotel, a partir d'aquesta, de la mort d'aquesta clienta, i tot el tema que li deixa un quadre d'herència, i després segurament, bueno, això. Després el tema del foment del compromís leal, que és la gestió de recursos humans per mitjançar els valors de les persones. Fixar-te en cada persona, valorar el que tenen de positiu aquelles persones i saber treure-li tot el positiu i que hi ha aquella implicació el que ell diu és el contacte psicològic, que no només és un contacte mercantil de dir mira jo et dono les meves hores de feina i tu a canvi em dones un salari, un sou, sinó que a més a més hi ha un contacte psicològic, que això es ve molt clar entre el conserge i aquest nano, el zero, el personatge del zero. Després, una altra aplicació també dels departaments de recursos humans, que seria l'ideal. L'aplicació del concepte del State of Flow, que és el tema, el que ara es coneix com el concepte del COACH. Que això a partir de l'any 91 aquest país ha difundit al Juan Carlos Cobeiro, qui l'ha difundit per aquí, però bueno, era un tema que ja fa temes... Un nom una mica raro de pronunciar, que ho va crear l'any 91, com aquesta formació professional o aquest convenciment que has de tenir una elevada motivació i un sentiment de recompensa interna, com a treballador, per estar a gust i per rendir amb una feina, i dius, ostres, i no vull canviar de feina o no, perquè aquí estic molt bé, perquè hi ha aquest grau d'implicació, de seguiment, d'identificació. I després també es fixa molt en el tema de la importància del networking, el que ara està tant de moda, i dius, ostres, el networking. és treballar en conjunt col·legues de la mateixa professió encara que estiguis en empreses diferents. Això es veu quan necessiten una cosa que els provéixi d'un servei en aquest cas i com ell truca als seus col·legues d'altres hotels. per demanar, escolta, jo necessito això. Va bé, doncs el trucar a l'altre col·lega. O sigui, a tots els concerts, ja no, que és la màxima figura d'aquests hotels, no?, així una mica. I com al final aconsegueixen això. O sigui, això és el networking. Treballem. No som oponents, som... Podem treballar conjuntament per aconseguir una millora també a la qualitat dels serveis que estem donant en aquest sector nostre, no? Sona com un ideal capitalista? Sí que ho és, però jo ho faig, a la meva empresa. Va bé, va bé, perquè llavors vas contactant i... Però ho és, ho és, va, això és lògic. Estem al capitalisme, no vull dir que no. És treure rendiments, bàsicament. És allò que quan vas, per exemple, a una botiga, que això és molt... Jo aquí faig dues comparacions, també. Me'n recorda dues coses. quan vas a una botiga a buscar una cosa o una botiga de serveis que tu dius, necessito això, mira, jo no ho tinc, però també s'ha fol·lar-hi tot el que està al costat que ells sí que ho tenen, que ells sí que ho tenen. Això és molt d'agrair. Per tu no és una competència, tu ara me'n vaig a la competència, mira que bé que me n'he atès, que fins i tot els serveis que ells no donen m'indiquen on. Encara et reforça bé la confiança cap a aquest establiment. O per exemple un altre, que en un carrer comercial hi hagi moltes sabateries o moltes botigues del mateix sector. Que hi ha comerciants que això no ho entenen i diuen que no, perquè tindrem competència. Avui ja està més que demostrat que és on més es ven. Per què? Perquè els consumidors sabem que si necessito unes sabates del tipus que sigui, jo sé qui vaig allà i tinc diverses botigues ja. I jo sé que en aquell moment ja les tiraré amb una o amb l'altra. Però ja és una zona d'afluència. i al final és un benefici per a tothom. És una zona especialitzada. És molt interessant aquesta reflexió. Jo he dit que era això. Jo la tinc a veure. Mira aquest punt de vista que tu has fet, que m'ha agradat molt. No, no aquest i l'altre, el cotxe. Ens queden 7 minutets. Jaume, 3 minutets per parlar de Xuka, d'aquest western. Bueno, Xuka és un divertiment d'aquells tan macos, d'aquell ideal absolut, no? Vull dir, estem amb un pistolet, Rob Tyler, com deia. que és un xicot que més aviat no destaca. Si el realitzador hagués triat el Barland Custer no se'n surt perquè és massa potent. En aquest en canvi és més petitó, és allò senzillet. I llavors és un home que ha estat menys tingut per una xicota que encara que no ens ho sembli és de classe alta. Allà a Norteamèrica també existeix. I a l'Oest també. i llavors es retroben en un fort avançat i que vagilen els índis i que els proporcionen tot el que els han de proporcionar perquè no garregin i en definitiva perquè no morin de gana. Però en aquest fort tots els soldats i fins i tot els oficials que hi ha són castigats. I això és el que és singular de la pel·lícula. Això no pot ser. Però estem parlant d'un western clàssic. Jo crec que és molt clàssic, això. Molt. Però molt bé, tu. Hi ha una... Cent euros al desierto, no? L'estil del rostre pàl·lic. Impenetrable. No. No, home, no. Aquella del Clint Eastwood que s'enamora d'aquella noia que és la història d'Argals Cofundes. El Genet Pàlid. El Genet Pàlid. Hi ha una aventura igual que aquella. Està molt bé, això. És fantàstic perquè en l'època això no es donava. I llavors vaig dir que anava avançat. Ells dos tenen el dèficit Ara. És ella, eh? Ah, ja l'hi diu. Molt bé. Deixem dos minuts, Rosa, i ara parlem del final. Comenta una pel·lícula. Aquesta cançó és maquíssima. És el Chris Isaac amb el tema Wicked Game, que és una pel·lícula... la cançó va sonant constantment allò per la pel·lícula de Corazón Salvaje. És que s'acaba d'espatllar, però bueno, l'he fotut un cop i això funciona cops o vegades. Molt ràpid. Corazón Salvaje, David Link, és una pel·lícula posterior a Blue Velvet, que al Jaume li encanta aquesta pel·lícula. Tenim a Nicolás Keyes, tenim a Laura Dern, no sé si la tenim present, no? Ell és un home calent, calenta, refereixo amb l'aspecte... Vull dir, una persona amb una sèrie... Bueno, amb un tio xulet, no? Del mig oest aquest americà, no? I a partir d'aquí, doncs té una relació amb una noia, que és la Laura Dern, que és una noia així, doncs, com molt... Bé, no és un comentari masclista rosa, una mica tunteta. És tunteta. Ei, hi ha persones de tot tipus. Aquesta persona en concret és tonteta? Ell és un xulo i ella és una tonteta. Tant un com l'altre surten mal d'allonsis. La qüestió és que viuen amb una mena d'aventura, més o menys cap a una fugida endavant, per poder estar junts, perquè la mare, la sogra, Hodia profundament aquest nano perquè no ha pogut aconseguir una relació sexual amb ell. I la repudia. I perquè sap una sèrie de coses que té a veure amb aquest món fosc de David Link i aquests personatges que apareixen. La Dian Lat, que és aquesta sogra genial. Exacte, amb totes les coses, aquests personatges misteriosos que apareix a Twin Peaks després d'això. I tot en algun procés. I els personatges que apareixen per allà, la S.B. Rossellini surt amb el cabell acossigenat, amb unes celles negres, anant a pinta. És una cosa que no explicaré gaire, però està molt bé. M'agrada molt veure-la. La banda sonora és el... D'Angelo Badalamenti, com sempre, la banda sonora és general. El que sona de fons. Aquesta sonora és això. Això és la cançó principal. Aquesta i el Love Me Tender, del Elvis Presley, que li canta. A mesura que la pel·lícula avança, també el final se li va una mica al cap. Però té un happy, un final feliç. Això és important. Reviseu-la. Reviseu-la perquè és de les poques intel·ligibles del senyor, o bastant intel·ligible o bastant plana del senyor de building. Rosa, tenim dos minuts per comentar el cinema. Ho recomano moltíssim perquè segur que estarà molt bé. Al cap de setmana, a les 3 hores del vespre, fan la pel·lícula Les maestres de la república. És un documental que va guanyar, aquest any 2014, el millor diarmetratge. documental. Està dirigida per la Pilar Pérez Solano i s'ha fet el fórum amb commemoració de la proclamació de la segona república. La data recordat que és el 14 d'abril del 1931 es va proclamar la segona república. Només va durar fins al 1 d'abril del 1939, quan va acabar la guerra. És un homenatge a aquestes dones que eren dones que eren pioneres que vivien d'acord amb la seva manera de pensar, independents, a favor d'una educació laica, respectuosa, progressista, mixta, nois i noies. Allò que va tallar la guerra. I una miqueta és tot el tema de la institució libre d'ensenyament i tot això. Ja ho comentarem un altre dia. Després quan comentem la pel·lícula, novel·les de Josefina Aldecoa que precisament parlen d'aquest tema. Tant la seva mare com la seva àvia com ella mateixa van semestres i llavors ella té una teologia precisament sobre aquest tema. I ja està, i després també una miqueta a recomanar, o no m'heu de comentar o no, que segur que m'està molt bé, a la Filmoteca, un cicle curtet sobre del Benet Casablanca, que és un compositor i musicòleg de l'Auditori, que es titula La música en el cinema. Ahir va fer la masterclass de introducció, però després d'uns quants dies, fins al 30 d'abril, s'aniran emetent 8 pel·lícules que l'ha triat, per estudiar precisament la música, com es fa servir. Moltes Albares de les sorpreses, Vértigo, Ascensor al Cadalso, Rant, 2001, Notícia de l'Espai, Sarabant... Són molt bones, això. Són molt bones, molt bones. El desviu no té punt. S'ha acabat, això. 5 segons per dir que bones vacances. Que tornem a passar la Semana Santa. Que vagi molt bé. Adéu-siau. Al Just a la Fusta parlem de tot el que passa a Sant Just. Hi haurà alguna premsa que ja aconseguiran treure qui eren tots els empresaris que anaven amb ell, que fins ara mutis. 400 pisos per vendre. Si s'ho ha pagat de la seva butxaca ningú li patirà. Busco sempre aquella notícia una mica positiva. Tant d'èxit de públic està omplint gairebé cada dia. Si volem veure algun d'aquests grups més de casa hi ha moltes oportunitats, molts festivals. Si t'equivoques en un penal en un Barça a Madrid, pots quedar crucificat a perdida. Tot se soluciona, amb el temps tot se soluciona. Just a la fusta, vivim-se en just en directe. Cada matí, de 10 a 1. La Penya del Morro és un programa de ràdio que fan una vintena de col·laboradors cada tarda de 5 a 7 parlant de les coses que passen a Sant Just, la seva història o el que passa a l'Extra Ràdio. I també parlem de televisió, esports, bandes sonorets o fins i tot notícies positives. Cada setmana connectem amb el casal de joves de Sant Just, fem un caracar amb nois de segon d'ESO i parlem del que no hem de fer a l'antiagenda del programa. També tenim noves tecnologies, videojocs de llibres, llegit de concerts o cinema. Smooth Jazz. De dilluns a divendres, de 4 a 5 de la tarda, relaxa't amb estils com el chill out, el smooth jazz, el funk, el soul o la música electrònica més suau. 100% música relaxant. Cada dia de dilluns a divendres i de 4 a 5 de la tarda. I esperem. La ràdio t'espera, ràdio t'espera M'ha agradat molt. M'ha agradat molt. M'ha agradat molt. M'ha agradat molt. Música. Música. Música. Música. M'agradaria veure-la. Música. Música. M'ha agradat molt. M'agrada molt. M'ha agradat molt.