Delibes, urbanites, Jujol i cinema: Oz, Montpetit

Ara escoltes Ràdio d'Esfern Sintonitzes Ràdio d'Esfern La Ràdio de Sant Junts Fins demà! Bona tarda, un dissabte més estem aquí, a Raïla d'Esvern, a Babilònia. Avui tenim bastant ple, eh? Una mena de ple al 4, no al 5. Teníem la Rosa. Hola, què tal? Hola, bona tarda, molt bé. Com estem? Bé? Sí? Sí. Ah, vale. Jo ja anava allà a l'ençada. Ja, directament, a parlar-nos del diccionari del castellà rural, no? Sí. Molt bé. El Jaume també el tenim aquí. Avui, si fem votació, serà vàlida. I tant. I el David, que s'haurà de trobar. Molt bé, David. Molt bé. Molt bé. Doncs res, avui tenim un programa bastant allò farcidet. Et presentes tu, Xesco? Bueno, sí, el Xesco. Ja li, el teu micro s'anarà fatal, per cert, eh, tio. Ajusta't. Em sento malament, sí? Una mica. Vaja, bueno, a veure, no sé. Ara intentarem solucionar-ho. Estava massa a prop del micròfon. Això a vegades passa, la saturació. Molt bé, doncs tenim avui el Diccionari del Castellà Rural de la narrativa de Miguel de Libes, del Jorge Urdiales, que ens parlarà la Rosa. Parlem del concepte urbanita, eh, amb el Jaume. Ah. També parlarem d'un itinerari interessantíssim del Josep Maria Jujol per Sant Joan d'Espí, que el tenim aquí al costadet, la Rosa va fer-ho l'altre dia i ens ho explicarà. I parlarem de cinema amb el David, amb la pel·lícula Oz, parlarem de Franklin Winnie, parlarem de The Host, parlarem d'un assunto real meravellosa, la pel·lícula, i de clàssics, en Rio Bravo... l'honor de l'Espritzi, i també parlarem, Jaume, de l'Hombre Tranquilo, que han fet una remasteració. Sí, que la podem veure al cinema esverdi. I, per últim, un documental anomenat Montpetit, que a partir d'aquí també parlarem d'una temàtica vinculada amb la superació de barreres, etcètera, etcètera. Molt bé, doncs, Rosa, tot teu al micròfon. Vinga, doncs comencem. Vinga, parlem-ne. Mira, és un diccionari, de fet, la gent que li agrada a Miguel de Libes sabeu que és un escritor castellà, Sí, boníssim. Molt prolífic, perquè a més ha fet moltíssimes novel·les, i moltes d'elles també fins i tot especialitzades en temes de caça, i així, no? A mi és que, bueno, m'agrada moltíssim, sempre és un dels meus autors en castellà. Els temes de? Caça. De caçar? De caçar, sí, de caçera. Ah, vale, vale, vale. De caçera, era molt aficionat. De caçar-se, no? No, això, bueno, és a caçar un cop i prou. Sí. La va estimar una mica. Sí, sí, sí, no, era un matrimoni d'aquests de tota la vida, no? Bé. De casera era molt aficionat a la casa, a la casera, a la pesca, tots aquests esports de la natura, que era el que es podia fer amb aquella castella, amb aquests cubrets de Valladolid. Recordo que va néixer a Valladolid. I llavors, bueno, té moltíssimes novel·les. Podem parlar des de, jo que sé, Cinco Hores con Mario, al Midoratrado y Josisi, al Príncipe Destronado, el Hereje, al Diario de un Emigrante, Viejas Històries de Castilla la Vieja... Bueno, és que és impressionant. Los Santos Inocentes... Moltíssimes. Moltes d'elles es van portar a la pantalla, també al cinema. Vull dir que les rates, per exemple, el camino... Moltes d'elles eren fins i tot novel·les o lectures que es feia a la secundària. Jo després vaig començar a conèixer Miguel de Libres, doncs clar, a la secundària. I a partir d'aquí, la veritat és que he llegit molta, molta cosa d'ells. I ara m'ha fet molta gràcia perquè hi ha una persona, que és professor precisament, que ha fet aquest diccionari, és el Jorge Urdiales Juste, va néixer a Madrid l'any 69, ell és lligenciat en Filologia Hispànica i a més és doctor en Ciències de la Informació, Però, clar, li ha agradat moltíssim també l'obra de Miguel de Libes i, bueno, doncs ha indagat moltíssim, sobretot amb el tema del vocabulari, perquè, clar, el Miguel de Libes té un vocabulari molt ric de termes rurals, no?, sobretot, perquè les seves novel·les la gran majoria passen en zones rurals, no? I moltes vegades vas a buscar-lo en un diccionari normal, no normal, vull dir, aquest de l'Adrae, o el de Maria Moliner, i no ho trobes, no?, Llavors, aquest noi, que s'ha entretingut, aquest senyor, s'ha entretingut en anar a fer un estudi de camp i ha anat pels poblets aquells de Valladolid, d'aquella zona de Castella, de Zamora, tot això, i llavors una miqueta, doncs, entrevistant a la gent i preguntant, doncs, a veure, les paraules que ell no havia trobat en els diccionaris ortodoxes, i llavors ha fet aquesta recopilació, no?, És un diccionari, és petitet, l'obra és petitet, és de molt fàcil mirar i de molt fàcil consultar. Per exemple? Per exemple, mira, jo precisament m'he marcat tres paraules perquè em feien gràcia. Una és com, per exemple, com defineix Zangano. A veure, Zangano potser sí que és més habitual, no? Però diu Zangano. Primer posa una mica de la frase de quina obra està, en aquest cas seria 5 hores con Mario, diu, claro que esas leyes para ti no rigen ni para el Zangano de tu hijo. Clar, ya vos lo explica, ¿no? Pues Zango, con lo que al men, es un muchacho alto, desvaído y que anda ocioso, teniendo ya edad para poder trabajar. Després, una altra investigació de camp, diu, una altra persona, i ha dit, no tiene que ser un muchacho, aquell que seu, exacte. Doncs, per exemple, aquesta paraula, o diu, un enganyapastor, diu que és un enganyapastor, diu, ostres, del diccionari d'un caçador i del diccionari d'un emigrante. Diu, enganyapastor es pot ser un xotacabres, és un au, és un au. Dio es una ave trepadora de pico pequeño y corvo con varias cerdillas alrededor del plumaje. Gris, con manchas y rayas negras. Se alimenta de insectos que cazan al vuelo y buscan los rediles al anochecer. Sinónimos, pues, chotacabras o capacho. También te explica, pues, eso, ¿no? Que es... Bueno, pues que suele asustar a la gente cuando hace ruido. Y todo eso es lo que la gente le explicaba. También algunas paraulas... que ell va mantenir correspondència amb el propi de Libes quan encara vivia, perquè ell havia començat aquesta recopilació en vida de Miguel de Libes. Quan va morir, per cert? Ara no t'ho sé dir, sé que ja fa... No fa gaire, per això... No fa massa, no? Sí, no fa gaire. Sí, sí, tres anys o sí, màxim. No fa molt, no fa molt. I llavors té correspondència i al principi es reprodueixen algunes cartes així manuscrites, també... on es veu com ell li pregunta, no?, doncs, mira, pues, senyor Deliver, que aquesta paraula, doncs, no la trobo, no?, i ell mateix li explica, explica, doncs, mira, té aquest significat, no?, penseu que, mira, de términos populares rurales, què diu ell?, diu Nian, 1466, va trobar ell, ha trobat ell a l'obra, no?, precisament diu, Diu que apareguin en el drare, són uns 1.040. I clar, els que no apareixen són 326. Llavors, ell ha fet aquesta tasca d'anar-los buscant i d'anar preguntant, a veure... És molt interessant, ja dic que és molt de fàcil consultar, és un diccionari, per tant, ordenat de l'A la Z. I et diu el llibre que apareix? Sí, sí, és molt interessant perquè, mira, hi ha una relació aquí que et diu, com és que seria, amb abreviatures, no? Et diu, la primera... lletra de cada de la paraula del llibre i llavors al principi de cada definició ja et diu per exemple si posa DIC vol dir diccionari del caçador si posa LGNA la guerra de nuestros antepasados i així ha disputado voto del senyor Cayo de UES i així això en fa una pel·lícula no? si també que amb Alfredo Landa si no m'equivoco pot ser? si no me'n recordo si però em sona Quina de los Santos El disputado voto del senyor Cayo. No, no, no. O el Vázquez. No me'n recordo ara qui feia del senyor Cayo. El tinc. Ens apareixerà. Jo volia comentar que una vegada parlant-nos amb un company del nostre programa Amics, si anem sense condicions, amb el Francesc, que justament a la zona del Lleó, a la zona del Bierzo, hi ha una mena com de, diríem, de dialecte especial... que recupera un dels castellans més purs i més antics, com estava parlant d'aquesta tipologia. I es veu que una amiga seva, que treballa, que és filòloga i tal, ha fet un diccionari també d'aquests termes de la zona de Castella, però d'aquesta zona en concret, que encara és més... Més profund encara, no? I es veu que és molt peculiar, no? Perquè hi ha terminologies que gairebé deriven del llatí, no? Del llatí vulgar, no? D'aquell període, no? I que, per tant, evoluciona d'una manera espectacular, no? Sí, a més, és un vocabulari molt ric, molt variat per definir un terreny, per definir animals, doncs, una passada. És un vocabulari molt ric, no? És tota la zona del Valle de l'Esgueva, del Valle del Duero... Ja. I, bé, són poblets com Tudera de Duero, Quintanilla de Onésimo, Valbuena de Duero, Sant Llorente, Fontvellida, Vilafuerte, Castillo de Tejeriego, que és Cogreces del Monte, que és on ell també anava a fer les excursions amb el seu pare allà. A Quintanilla no era on anava a jugar al dòmino? Podria ser. En Quintanilla de les Vinyes... Cada any anava un poble d'aquests a jugar el domino. En Quintanilla de les Vinyes hi ha un dels millors exemples d'arquitectura visigòtica, que hi ha aquest país, per dir-ho per això. I és molt maco. És molt recent, aquest diccionari. Es va fer la presentació el dia 28 de gener a la Fundació, també perquè t'esinteressa la dada. Hi ha una fundació que porta aquest nom, la Fundació Miguel de Libes. Està a Valladolid, al carrer Torrecilla. Fantàstic. La que era a Casa Revilla. D'acord. El que no pot entrar ara és això Parlar d'urbanites Del vintage i d'urbanites Home, clar que sí Home, és la contraposició D'allò rural Precisament un dels temes de Miguel de Libes És la contraposició entre el món rural i la ciutat Les avantatges La persona si guanya o no guanya en valors Quan estrellada cap a la ciutat La novel·la El Camino, precisament Parla d'aquest tema De l'anada cap a la ciutat Jo hi ha una cosa que penso que, no sé, m'ha vingut a la memòria tal com has fet això. Parlem-ne. Se m'ha despertat la memòria, aquella que potser sí que no recordo què hi menjar per dinar, que sí, però bueno, vull dir que a vegades que no te'n recordes. Però sí que te'n recordes d'allò, d'aquell temps que no sé, que vas viure coses com experiència i tal. Bé, jo us la cito Urbanita. I diu aquí que la primera aparició pública que té aquest senyor, Vicenç Pagès Jordà, que recordeu, documentada la paraula urbanita, és del 1975. Ah, sí? Oh, mira, això diu... Pensava que era més actual, aquesta paraula. Més cap aquí? Sí, recent. Em sonava més recent, no? Més encara. Oi, més encara, exacte. Home, jo no he de l'any 75... No, però diguem l'ús habitual d'urbanita és una cosa que potser em sonava més cap aquí, més cap ara. Existiria abans, lògicament. És una derivació també del llatí. És clar, jo com que aquest any ja tenia 35 anys, doncs jo ho veig... T'acabes de delatar. Perquè la gent sap sumar. Ho veig. No és cap secret d'estat. No, home, no. Bé, llavors això diu que ho va publicar fragmentos d'un discurso libertari a punts d'una urbanita de Max Abel. O sigui, aquí és on es troba. Perquè, esclar, de què es tracta el diccionari aquest? Precisament, com deies tu, de... D'aquest senyor, com es diu que es deia? Miguel Delibes? No, l'altre. Ah, l'autor del diccionari. Sí. Del Jorge Urdiales. Urdiales. Osti, quin interès i tal. Doncs el Vicenç Pagès també, no? I van buscant a veure quan troben per primera vegada el nom aquest, no? Diu que quan faltava un reportatge en un suplement dominical es recurria sistemàticament al catàleg fotogràfic de les tribus urbanes, on al costat dels sinistres, els heavies i els nous nius romàntics, que això no haurà sigut. I tant, i tant, sí, sí, sí. I tant, i tant. Vaig gairebé, gairebé. Al final no em vaig quedar amb pijo. No vaig arribar. Era una tribu ser pijo, eh? Encara ho és. Encara ho és, eh? Però vull dir que en aquella època, sí, sí, ho era molt en aquella època. Digues, digues, ja, home. Els New Romantics portaven, era una estètica portava d'Anglaterra, portaven jaquetes llargues, el que veia una miqueta així estorrofat. The Cure, no? The Cure, sí, The Cure, The Page Mode, aquests grups dels vuitantes, no? Més aviat, no? Una mica també l'Spandovalet, el Durant-Durant... Avui els titlleriem. Jo com el cabell el tenia ja cas a aquella edat, doncs no vaig poder fer gaire cosa amb el cabell. Clar, llavors per aquí no vaig dir no, no em vaig posar el que ve de punta. Digue, home, que t'he tallat. Bé, doncs. El vell mig d'aquests, que he vist els nils romàntics, doncs sempre hi cabia el lloc per una urbanita, no? Va ser en el moment que apareix tot això. I un ciutadà orgullós de ser-ho. el que s'estranyava que al camp els pollastres no fossin a l'ast, no? Vull dir, això és una petita broma que fa aquest senyor. I que la llet no vingués ja amb el tetrabric, no? Sí. Jo recordo que jo vaig deixar-me una casa de pagès, el David ho sap molt bé, això, i tal, molt proper. De pagès ben bé, no. Sí, l'altre dia ho matitzava. L'estem posant galons que no toquen, aquí. El meu pare no era pagès, sinó que era xofer, oi? Llavors es deia així. i el meu avi era carreter, que no era pagès, esclar, tot i que feien de pagès... Per guanyar-se un doble sou, no? Perquè si no no arribava per res, això, no? Com ara? Bé, doncs... Jo me'n recordo dels anomenats urbanites, que no eren tals en aquella època, esclar, perquè, com deia, als 75... No, però quan jo era petit, 12 anys, per exemple, estem parlant... Sí, dels anys 50. Sí, dels anys 50. doncs què passava? Que hi havia famílies que no havien de fer aquest doble esforç, per dir-ho d'una manera, sinó que el seu sou, no sé com, perquè a vegades quan acabava sabent què és el que guanyava, dius, com és possible que doni per tant això, no? Com l'extraperlo, no? Sí, que anaven amb el corbata i el vestit tot el dia, quan això pràcticament, fins i tot me'n recordo que el meu avi, el meu pare i el meu oncle quan anaven el diumenge a la tarda al camp a veure què farien tota la setmana, anaven amb el vestit que els donava la fàbrica nou, per dir-ho d'una manera, anaven nens i polits, però no és que anessin arreglats. Però hi havia aquests altres, i això és el que m'ha fet pensar quan tu parlaves d'allò que recuperes. O sigui, memòria meva, també, no? Sí, sí, sí. I penso que així queda avui... Potser no riem tant com altres vegades. Bueno, però ja va bé. També està molt bé, oi? Jo percebeixo més aquella gent que no es pot desenganxar de la ciutat. Exacte. A la que salta el món rural està desubicat, troba a faltar la pol·lució, troba a faltar el soroll, troba a faltar... La gent. La gent. Tenir un bar i un restaurant a cada cantonada... que van al món rural i tenen agorafòbia. Jo em sembla que tothom té amics, o almenys en el meu cas jo tinc dues amigues en concret, que odien el camp, és a dir, volen la ciutat. Sí o què? Sí, sí, sí. No el camp, és que prefereixen la ciutat 100 vegades que anar-se al camp. A vegades, oi, tants bitxos i tanta cosa. Sí, sí, sí. Sí, hi ha gent que és d'asfalt, que dic jo, no? I, bueno, això són gustos, no? A veure, hi ha gent que li encanta el camp i hi ha gent que li encanta la ciutat. Imaginen que em va passar la primera vegada. És una humanitat actual. No cal que sigui tot. Perquè les dues coses trobo jo. Imaginen, la primera vegada que vaig anar de vacances me'n vaig anar a un lloc que és molt a prop de Figueres, Massa de Cabralges, es diu. I hi ha moltes xems allà. I tenia un pànic que no veig. Doncs vaig acabar acostumant-me, no? És el que dius tu. De principi, els primers dies, ei, mare, tio, anaven per les regadores, fins i tot... Vaja, que va ser el precedent de la Salma Hayek, no?, abierto a l'amanecer, no? Va ser el precedent, no?, allò. Te la vas posar per sobre. És molt... La comparació dels... Molt afortunada. No té color. El Jaume segur que estaria molt millor que la Salma Hayek fent aquesta escena. Segur que no, oi, va dir-ho. Que és broma, eh? Vinga, vinga, urbanites No cal ser tan perfecte David, has tingut una il·luminació de cop i volta Sí, m'ha vingut De cop, la fet ha vingut És que m'estic llegint un I no me'n recordar l'anterior Em vaig llegir el Rabino Rabino Ai, a mi aquest senyor em fa una mandra Aquest sí que fa mandra És una mica nyonyo, crec jo Igual que, per exemple, té el mèdico S'aguanta Sí, per mi se m'aguanta. Està prou bé. Molt millor... Digues, digues. Tira, tira. Està molt millor que no pas els del Ken Follett. Molt millor, aquell tio. És que és impresentable escrivint. No hi ha per on s'agafi, no? Sembla de redacció de pati de col·legi. En canvi, aquest, escriu molt més bé. Les coses, com a mínim, el que t'escriu està més ben fet. I sembla que us documenta. Aquest llibre... Tal com comença així de manera planera, doncs acaba de manera planera. D'explicar la vida d'un rabí entre els anys 30, 40 i 60. Sí. Que és el que transcorre la vida d'aquest home. Des que és jove fins que té una edat d'això d'uns 40 i escaig. Però un rabí a Jerusalem? No, no, no. Un rabí americà. Ah, americà. Un noi que és educat amb una... És que és... T'endinsa molt bé en el que és... Quins tipus de... microcosmos hi ha dintre la societat jueva que no està a Israel. A Israel ja no sé concretament com està el tema. Però a aquella època hi havia la part més... les diferents faccions de la religió, els més ortodoxes, els que són més... Té un nom més lliberals, però no, té un altre nom. Eterodoxes? No, tampoc. Tienen una visió més moderna de la religió, incorporen coses que els ortodoxes, evidentment, ni suplantegen, No és monolítica la religió jueva, sinó que hi ha moltes variants. Hi ha compacció, sí. Llavors, evidentment, ella es casa amb un home que diuen amb un jueu, que no sé com es diu, però una gentil, no? Es casa amb una gentil que la noia es transforma, es converteix al judaïsme, no? Clar, això a ulls ortodoxos és, bueno, que un rabí, a més a més, la seva dona sigui gentil o de procedència gentil, allò és... Terrible. Està bé el llibre, està bé, eh? però no destaca, no té ni clímax, ni res, no. És plànic documental. Sí, sí. És un tipus d'autor que, a més, és molt estimat per un cert públic molt determinat, no? A més, té un públic femení molt important, no sé el motiu quin és, exactament. Jo no he llegit cap del Gordon, no he llegit cap. El mèdico està molt bé. El mèdico m'han dit que està molt bé, és veritat. Si alguna vegada llegís algú, seria aquest, eh? És curiós perquè jo recordo una vegada que vaig mirar una estadística... Potser també perquè les dones llegim més, en general. És possible, això també, vull dir, que no és una crítica, vull dir que era un llibre molt... Vull dir, és un autor que jo recordo una estadística, una crítica, que em sembla que era el segon o el tercer, més llegit per les dones. Vull dir, va ser una estadística de l'any, no me'n recordo si va ser de l'últim deceni... És molt sensible... apunta temes i apunta emocions que molts altres se les passen pel forro. Exacte, possiblement per això, eh? És molt acurat. La trama no porta més enllà, tal com comença, acaba, perquè comença que ella té una edat mitjana, en què la seva dona està patint una depressió molt forta, i a partir d'aquí fa una mena de flashback i comença a explicar-la tota la seva vida, inclús la dels seus avis, que és interessant. És interessant. És interessant. T'explica ell com decideix fer-se arribir, com es va formant, com té una mena de peregrinació per diferents punts de... com els capellans, catòlics, no? Sí, sí, sí. Els destinen a, doncs tu, a aquesta parròquia, o tu, a fer parròquies de la muntanya. I te'n toquen 25, per dir alguna cosa, no? Sí, sí, sí. I això és el mateix. Fins que més o menys s'estableix, té fills... I t'explica una mica la seva vida. Fantàstic, doncs mira, el llegirem. Una lectura fàcil, ràpida, doncs mira, doncs va bé. De quantes pàgines, perquè normalment aquest llibre... Sí, són bastant grandets, eh? Són de 500-600 pàgines. Van dir mal estiros por ahí, eh? I ara m'estic llegint que vaig per la meitat, una mica més de la meitat, la zona de Guerra Mundial. Ah, això és molt potent, això, eh? Jo no l'he llegit, però... Són unes 1.700 pàgines aquest llibre. Déu-n'hi-do, Déu-n'hi-do. La semà que ve parlarem de més coses, també. Jo tinc la Rosa Montero... No l'acabaré, però la semà que ve... No, no, no vull dir que els acabis, no. Jo sí, però la semà que ve parlaré de la Rosa Montero de la vida de Madame Curie, amb un llibre sensacional, recomanable, al 100%, però bueno, ja ho comentarem. Rosa, tenim 5 minutets com a màxim. Vaig marcar aquí el temps perquè ens hem enrotllat molt. No, que és broma. S'han de parlar molt de cinema. Tenim per parlar... 7 o 8, clar, clar, clar. D'aquest itinerari magnífic del modernisme a Sant Joan d'Espí, però justament de la ruta d'en Jujol, no? Exacte, sí. L'itinerari general del modernisme a Sant Joan d'Espí, jo sé que l'estan preparant, però ara el que ja tenen en marxa i que està molt bé de debò que val la pena, és l'itinerari de l'arquitecte modernista del Josep Maria Jujol. El Josep Maria Jujol va ser arquitecte municipal de Sant Joan d'Espí. Ell, de fet, va començar a treballar allà a la Torre dels Ous. Sabeu? La Torre de la Creu, coneguda també, bueno, per la forma, no sé, que té. La Torre de la Creu, bàsicament, o també la Torre Romeu, que, de fet, era uns terrenys que va comprar la seva tieta, perquè ell vivia a Barcelona, però la seva tieta va comprar-se uns terrenys allà a Sant Joan d'Espí, just al costat de l'estació de tren, amb la intenció, doncs, de construir-se una casa i anar a veure, anar a passar-possos estius i tot això, no, allò típic. I llavors li va dir al seu nebot, dic, escolta, vine tu i em fas tu la casa, la dissenyes i la fas. Llavors, clar, ell li va posar a fer aquella torre tan maca, que és molt original, així tota rodoneta, amb aquells cilindres, aquella forma, a més, és que està coronada amb aquella creu també modernista tan maca, que és molt significativa també la creu amb l'obra del Jujol, perquè és una persona molt creient, i a tot arreu apareixen creus. Com en Gaudí, que anava a posar creus a tot arreu. Efectivament, Jujol va ser disciple d'en Gaudí. Sí senyora. Llavors ell va començar fent aquesta torre, la Torre Romeu, la Torre d'Arecreu, la Torre dels Ous, i clar, resulta que hi havia un altre senyor, també amb una certa poder adquisitiu, que es deia Negra, de cognom. Aquest senyor tenia una masia que tenia ganes de restaurar, no? I llavors li va convidar amb ell, com que va veure que bé que estava treballant, li va agradar molt el que estava fent, li va dir, escolta, em diu, què pots venir? I tu a fer la restauració de la meva masia. I llavors li va dir que sí, i llavors també va restaurar el que avui dia és Can Negre al centre Jujol, el centre d'interpretació de Jujol, que és municipal. Era pagès, aquest senyor negre. Sí, sí, sí. Ell sí, ell sí que era. Ah, el del cinema Esguinar de Sant Julio. De fet, és que Sant Joan d'Espí, com tots els pobles del Baix Llobregat, era un poble eminentment agrícola. És que avui estem en plan rural. I hem començat amb el diccionari aquest del Castellano Rural, doncs continuem. Llavors va fer la reforma d'aquella masia, que, si us en recordeu, és aquella que té la façana tan maca que una de les finestres principals té... És una carrossa, de fet, és una carrossa. On està? Ui, l'adreça... Ah, la que està ja al costat de l'estació de... No, aquella és la torre de Romeu. Ah. La que us dic jo, espera't, dic si vols l'adreça... Mira, està a la plaça de Catalunya. Està molt a prop de l'Ajuntament i de l'Església. La visita és preciós. A més, és que la visita a l'interior de Can Negra i de la Torre Romeu, sí que la visites per dintre, i llavors t'ensenyen fins i tot mobiliari, i veus tot l'enginy que tenia per crear i per salvar dificultats i per facilitar la vida quotidiana. I és superinteressant els mobles que t'ensenyen com s'obren, com s'aguanten, quina maquinària, fins i tot per obrir una finestra que dius, ostres, allà dalt, com fas el patent de dalt, com el baixes. Hi ha tot un mecanisme supersenzill, que també el va dissenyar per poder obrir la part de dalt d'una finestra, per exemple. És molt interessant, no? És que no oblidem... Digues. No, perdona, no digues. No, que dèiem que el modernisme, justament a part de... va ser un dels meus moviments que a nivell de mobiliari va trencar amb l'estatisme del període rococó, que eren mobles simplement decoratius, i van ser utilitaris, no? Ara són molt utilitaris. Però en tots els àmbits, perquè jo recordo... I aprofiten racons. Exacte, això és molt important. A la Pedrera, fa anys... Bueno, ara no sé si ho fan encara, eh? fan concerts a l'estiu a dalt, no? Sí, encara ho fan. Encara ho fan, no? Jo vaig anar a un que és el Gani Mirzo, curt, per cert, molt bé, música de fusió, xulíssim, i al pujar ens van fer una mica d'explicació. I resulta que abans d'arribar als terrats hi ha una mena de sala anterior als terrats que és una sala que està pensada perquè entri corrent d'aire i està pensada per poder estendre la roba i que no es mulli, òbviament, però que a l'hora s'assequi molt ràpidament. I no sé com ho fan, que segur que... I tu no ho veus, però entra una corrent d'aire per allà dintre i es notava més fresquet, estàs, l'estiu? I es notava més fresc, en canvi. Perquè és una sala que hi ha com una mena d'arcs parabòlics molt grans? Crec que sí. Oi que sí? Just abans d'arribar dalt. Que són així molt elevats, en forma així, molt rodonet. Sí, però la sala no és molt alta. No és molt alta. Sí, sí, sí. Estava pensada per estar a la roba. Jo pensava que jo estava pensat pel tema de la ventilació de l'edifici. potser té les dues funcions, que és probable. El que ens van dir, ens van dir això, no? Aquesta curiositat, vaig pensar que han de mirar. Sí, és que era tot molt funcional. Està tot pensat. El forat de l'escala, per exemple, també s'ha aprofitat per fer un moble d'aquests per guardar l'aixubar. I és superxulo, superinteressant veure el mecanisme per poder obrir aquell moble on t'ha estat col·locat i que, a més, són calaixos molt fondos i com... facilitava molt també per poder col·locar tot bé. És que a vegades el modernisme el veiem sempre com un element purament arquitectònic, però la part mobiliari... El museu de modernisme, que és molt car, des d'aquí fem la crítica, val 10 euros a l'entrada, em sembla caríssim. 10 euros. Això està al carrer Valmes. No sé a quina alçada està. És Aragó, per allà. però és caríssim, però hi ha molt moble i és molt interessant. A igual que a dins també, per exemple, del Palau Vell, les robes que hi ha són espectaculars. Vull dir que jo crec que això val la pena, no? El que està allà a la Rambla. El que està de Rambla, que també és el més desconegut de tots, no? Veure aquests Nadals. Ah, veure els Nadals? Conx, tio, estàs tu amb nosaltres. Ah, vale, sí, perdó, d'acord. Sí, sí, no, però aquella és a l'interior. No, a l'exterior, exacte, sí, sí. L'exterior era molt curiós. D'acord. per acabar, que és molt breu una miqueta aquest resum ell es va quedar a treballar allà com a arquitecte municipal llavors a partir d'allà va fer moltes diferents intervencions i després també hi ha diverses cases que va dissenyar ell, que les va treballar i llavors també les que són les visites des de fora, el que és la façana una miqueta mirant els motius, els esgrafiats que fa servir anècdotes de la vida quotidiana, uns sànecs per exemple que s'havien escapat i com ell es pinta, es dibuixa, perquè també dibuixava molt bé i a l'església mateixa també n'hi ha un com es diu on es guarda un sagrari també guapíssim perquè sembla una bombona d'aquelles de sulfata és xulíssim ell no va guanyar el concurs per restaurar l'església però sí que després va poder fer alguna intervenció amb el púlpit i amb alguna cosa més a la capella de la Maradera de Montserrat i aquesta del Sagrari és una preciositat. Jo trobo que és molt maco, és una jovella que tenim aquí al costat i fan aquests itineraris l'últim diumenge de cada mes. Quan? L'últim diumenge de cada mes. Però escolta'm, potser si algun dia us animem jo he encantat la vida perquè no hi he vist mai, hi he vist exteriorment. He vist per fora algunes, diguem això de Torre dels Ous, tot això l'he vist per fora, però per dins no hi ha estat, i això és el que fa ràbia. A vegades val la pena, no? Molt bé, abans d'entrar a la part de cinema, durant dos minutets farem una petita efemèride. Sabeu que fa 25 anys que ja ha plogut, eh? 25, espera, calla. Anys 77, no, 35 anys, eh? 35. 35, eh? Que sonava una cançó que va ser número 1, justament el dia 6 d'abril, que és el dia d'avui, eh? Va ser número 1 a tot el món gairebé, eh? I és una cançó molt coneguda del grup AVA. Escoltem un segonet. Fins demà! Fins demà! Anybody could be that guy. Night is young and the music's high. With a bit of rock music, everything's fine. During the mood for dance. And when you get the chance, you are the dancing queen. Fins demà! No parlarem de Mamma Mia, però a mi és una cançó que em recorda la boda de Muriel. Tothom pensa en Mamma Mia, però és la cançó que escoltava la Muriel quan la germana l'atacava i la família l'atacava, no? I ella llavors entrava a l'habitació, es tancava i posava aquesta cançó perquè li donava una energia i una força. I deia, llàstima... I la reina del desert, també. I la reina del desert, allò, la Priscila? La Priscila. Podria ser, eh? La Priscila també. Tot eren cançons d'ava, aquella peli. Sí, també sortia molt d'ava. Però jo crec que jo tinc aquest record perquè era com la cançó que inspirava la Muriel, no? Pobreta meva. Sí. molta força i molts ànims, és una cançó que és molt optimista, i bé, mira, com estem a viure una mica de canvi, escoltarem de fons el Zaba, que tenim d'aquí tot un LP meravellós, que per aquella gent que vulgui, que es diu Gold, és una meravellosa recuperació, que està tot, tot, tot, tot l'Odaba, el més conegut del món, i que de pas la gent s'ho passi bé i disfruti. No parlarem de Mamma Mia, però... Però parlarem d'Oz, David, que no deixa ser una història així com meravellosa i fantàstica, creiem o no? Sí, curiosament, es veu que... Ara no em feies dir quines són els propietaris de l'original, que la de l'any 30 i pico, Mago de Oz. Mago de Oz, a Judicar-la, en tota aquella penya. Doncs es veu que una és la Sony, o no sé quina és, però es veu que han hagut d'anar molt en compte amb trepitjar-se drets, drets i copyrights i mantengues d'aquestes. Perquè la història que explica la pel·lícula que han estrenat ara, que és Oz, és la preqüela del Mago Deus, d'alguna manera. Quina maniga, les preqüeles. Se n'hi posen molt nerviós, les preqüeles. El que no em feies realitzador, no me'n recordo. Sóc un desastre. Tampoc serà molt important. Sí, home, sí. Ah, vaja. És conegut. El Nolan? No, el Spiderman. El Sam Raimi. El Sam Raimi. Ah, doncs aquest senyor és bastant fosquet, no? Sí. Aviam, el que passa és que la pel·lícula té molts altabaixos, llavors. Com a molts papes que s'equivoquen, jo em vaig equivocar una mica i vaig provar a la meva filla a veure-la. I no és que sigui una pel·lícula per adults, però tampoc és per nens. I ens queda una mica en terra de ningú, no? I això el que potser fa que no acabi d'entrar ni els peques ni els grans. Dues hores, deu minuts. És llargota, és molt llargota. Ja s'agapa els crios, quin agòvio, no? Llavors, ens explica una mica com va parar aquest mag. que al cap de la fi és un... un farsant, d'alguna manera, i ell mateix ho reconeix, però no pot evitar-ho ser un farsant. Un farsant i un Don Juan, no?, alhora. I a totes les enamora, perquè el tio té planta, és el que fa el James Franco, i a totes va amb el mateix cuento. Saps aquells pallos que... A totes les intenta enamorar amb la mateixa cantarella. Fa més que se li descobreix el truc. Funciona 20 vegades com una caixeta de música. En aquest cas és una caixeta de música. Era de la seva ialla, però és el que la seva ialla tenia moltes caixetes de música. I, misteriosament, ell és un mag de fira, d'aquest fira amb volant. I, diguem-ho així, perseguit per un marit banyut, d'alguna manera, s'escapa amb un globus i aquest globus entra amb un amb un tornado d'aquests que se l'endú el món d'Oz. I és un món... Curiosament, el pròleg està tot fet en format 4 terços i en blanc i negre, i quan arriba el món d'Oz, tot s'il·lumina d'una coloraina impressionant i la pantalla s'allarga al format 16-9. És curiós, va fent així... I es va acolorint tot. Està molt bé. I allà, doncs, el regne aquest està, diguem-ho així, governat temporalment per tres fades, o bruixes, o ho vulguis saber-ho. Ara no em veus quines són. Unes són dues germanes i l'altra és una tercera, que és la suposada bruixa dolenta. I a partir d'aquí hi ha una disputa entre aquestes bruixes... Ah, bé, ell coneix una, molt innocent, molt càndida, però, clar, no pot evitar ser un ligoncete. I me li trenca el cor. I a partir d'aquí ja la cosa ja... Se desmadra. Bueno, el que passa és que... Sam Raim és molt dolent, eh? És molt dolent, ho refereixo, que té molta mala baba. Sí, sí, hi ha alguns punts de mala llei. Es carrega mites, eh? Acostuma a fer-ho. El que passa és que a la pel·lícula li falta trempera, li falta ritme, el perd durant molta estona, es fa passadot... després ho intenta recuperar, passa que... No ho veig jo. Aquí era una pel·lícula per un Tim Burton, no per un Sam Raimi, mi que em perdonin. El Sam Raimi és més d'herois, diguem-ho així, clàssics, no? Sí, i també de pel·lícula esgore, no oblidem. Sí, i en canvi això... No pots expressar més del que voldries, perquè ja no seria infantil la pel·lícula. Clar. però també es queda curt llavors li falta aquella candidesa que la pel·lícula potser reclama hi ha una segona part i tot però hi ha moments que els crius Ja s'espantaven, no? Agafats a la cadira, dius... Papa, tinc por! No, perquè hi ha un pèl d'orgull que encara... Clar, i una mica refrenen, no? Que tens por? No, no. No tant. És que se t'arrima, no? És que se t'arrima, dius... Ostres! Doncs imagino que el com semblant passaria justament amb Frank King Winnie. Parlaves de Tim Burton. Frank King Winnie, recordem que era un curtmetratge... de fa molt de temps. Jo ho vaig veure al seu moment. Amb el seu men, que és el que la van estrenar, no sé si va ser a Medbut, amb alguna d'aquestes. No, el van estrenar amb Pesadilla antes de Navidad. Això, d'acord, perfecte. Llavors era un curt molt maco, blanc i negre i tal, i això que han fet ara al llarg matratge, no? A més, en feien dos, el Frank Inguini i el nen que volia ser Vincent Price. Ah, ostres, sí, que era molt bon aquí. Sí, sí, que el recordo. Era un nen que volia ser Vincent Price. És veritat, és veritat. I punt, ja està. Doncs res, jo crec que la pel·lícula com a tal, a veure, lògicament és Tim Burton 100%, està feta en blanc i negre, estem parlant de la mateixa història, no?, en aquest cas d'aquell gosset, no?, vull dir que té un noi, que és una mena de noi no especial, no?, vull dir, no estem parlant ni d'autista ni res, però és un noi que és una mica l'ombreres, que és una mica social, no?, vull dir, que té la seva vida, no?, Llavors té aquest gosset, no?, que al final, doncs, té un accident i llavors el fa reviure, no?, perquè el fa reviure vinculat amb una mena de concurs de ciències que fan al col·legi i a partir d'aquí, doncs, i és el gos, no?, que tot així, amb sutures, no?, amb els ferros aquí, escarpolets al cap, no?, vull dir, que fa gràcia la cosa, no? Exacte, i a partir d'aquí és una mica, doncs, aquesta competició entre els joves, no?, una mica aquest joc, no?, aquesta jugalla, no?, vull dir, l'estètica és molt curiós. Però té mala bava, també, no? Té molta mala bava, clar, home, t'espanta, t'espanta, t'espanta, tant en quant... Hi ha una gosseta que s'enamora al gos, que és clavat a l'antiga nòvia del Tim Burton, és molt semblant, és curiós l'estètica. Però bé, la pel·lícula en si explica això, és molt senzill, i a partir d'aquí tot el que ella comporta interiorment. Però bé, és simplement comentar-ho, dir que és una pel·lícula molt recomanable, que està bé. Molta gent dirà, i jo crec que hi ha un company que l'ha vist, em va dir que hi havia prou amb el curtmetratge, no calia estendre aquesta història, Però bé, jo crec que és simpàtic, no? Perquè cau bé el gosset, i cau bé ell, i cau bé l'amic, no? Que és dolent i tal. Només els cossos són com girbats, no? Vull dir, aquesta... Contra-hechos. Contra-hechos, no? Que seria, no? I està molt ben marcat el que són els dolents i els bons, no? I és, bueno, és agradable, però és fosca i fa por. Per tant, per crios tampoc. Això que dius al resum, ja qui dius les sinopsis de les pel·lícules del diari, ja no va veure-la. Ja no va veure-la. Ja saps a què va. Sí, sí, ja saps a què va, no? Molt bé, Jaume, parla'ns de The Host. Que anem una miqueta així de temps. Estava pensant com comentaré aquesta pel·lícula sense aixafar-la com acabem ahir. Si cal, la aixafem, si no val la pena. Recordeu la pel·lícula dels lladres de cossos, que en definitiva eren uns alienígenes. que es posaven dins dels cossos humans. Unes veines, no? Sí, sí, jo me'n recordo. I substituïen. Exacte, i llavors, en definitiva, el que feien era anul·lar-nos els sentiments més nobles. Exacte. Doncs aquesta pel·lícula va d'això, però no puc explicar més, perquè llavors el que dius tu... Com el comunisme, no? Va dient, com el comunisme, com el comunisme. Allà el Jaume va tirant, va parlant. És que és un... xafa, roig, no estic jo concentrat ara, com has de venir? Perdoneu-me, oients, és que el Jaume té un micròfon vermell, vull dir, al davant, no sé per què. Per això s'inspira a ell. Digue, Jaume. No. No per cap d'any. Això seràs tu, eh? Ai, mare meva. Ja està, deixem-ho aquí. Bé, doncs, és això. El que passa és que la pel·lícula, així com la del lladre dels cossos, és seriota i tal, vull dir, parla de la tragèdia que podria ser això, Aquí ens posa un cantó prou romàntic, no? La pel·lícula és excessivament llarga, això estic d'acord. El David, quan he arribat, diu que m'han dit que més aviat és infantil. Adolescent. Sí, o adolescent. I fins i tot he llegit comentaris que la defineixen com molt semblant a Crepúsculo, fins i tot. Ui, horror. Sí, estèticament. Però són els productors de Crepúsculo, ara que ho dius. Ho poso al cartell. Ara m'ha vingut al cap. Llavors, esclar, si tu associes Crepúsculo amb la seva estètica i tal, i l'apretes a córrer, està clar. Però compte, jo diria que cal donar-li un cert grau d'això, de confiança i anar-la a veure, perquè penso que hi ha coses que són prou interessants, no? En definitiva, les dobles... possibilitats, i també en definitiva que probablement, per molt que pogués arribar, com plantejava l'altra pel·lícula, que ja estàs llest, doncs potser no. I això em va semblar... Una miqueta que havia... Sí, irreversible. A mi no em va desagradar gens la pel·lícula. El que la vaig trobar és massa llarga, redondant. Això de dos a dins d'un bunt, no sé, coses molt curioses. Jo pensava que era una revisió d'aquella pel·lícula japonesa que es deia The Host. Jo pensava que la revisió americana, perquè no sabia de què anava el tema. L'altre ja la vam fer a la televisió. Sí, però és curiós que es digui igual, la pel·lícula. Sí, però he vol dir l'hosta, no? L'hosta. Clar, però l'altra també, era l'hosta que venia del més enllà, o no sé d'on venia, de l'espai, aquell monstre, no me'n recordo gaire. Sí, però era genial. Però la pel·lícula és molt correcta, aquesta pel·lícula, està molt bé, la japonesa aquesta. És molt bona, molt potent. Sí, sí, està bé. Tot això és una altra història. Però jo la vaig trobar agradable. A més, anava molt ben acompanyat la meva pròpia dona. I tant, sempre és un avantatge. És broma, home. És veritat, no? Si vas amb la teva dona... Quin rotllo! Jaume, és que no tries bé les pel·lícules. L'has de portaveure un assunto real. Això li hagués agradat. Perquè és una pel·lícula amb un empac, amb una força, amb un element històric brutal. I estem parlant d'una pel·lícula de procedència danesa. És a dir, una pel·lícula històrica sobre Dinamarca Això és com molt poc habitual. Estem fars d'Enrique V, Enrique VIII, Carlos I i Reis Catòlicos. Però parlar de la corona danesa és complicat. Estem parlant de l'any 1750, aquell període realment complex de la reialesa. És aquella història que la reina s'avorreix i se demora d'un doctor. Exacte, del doctor, del metge reial. Acabas de destrossar la pel·lícula. No, no, no. Però si passa al quart d'hora, Jaume. El Mari Antonieta, no? Estem parlant d'un tal Christian Seté, que ningú coneix, una persona amb una malaltia mental greu, és a dir, una persona amb una problemàtica que no governava, una persona que no regia en cap moment, i era com un joc governar per ell. Llavors, a partir d'aquí, es casa per interès amb una tal Catalina, que és aquesta noia, aquesta dona, que provenia, em sembla, de la casa, no me'n recordo, si és de la casa francesa o d'Italia, no me'n recordo, provenia d'una casa d'aquestes potents, I llavors es casen, clar, el vincle ja és des d'un principi mínim, no?, perquè aquest noi, fins i tot al llit, sí que va procrear, va tenir un fi, que és el Federico, que és un altre posterior, però que a partir d'aquí, bueno, és lo just, no?, ell simplement vol divertir-se, vol caçar, vol marxar, vull dir, el sexe és algo, sí, quan té ganes ve, ho fa i marxa, vull dir, és una persona que no governa. Llavors, a partir d'aquí, pensen al consell de posar-li un doctor, un metge personal, no?, i aquest metge personal és el que realment Doncs el guia. El guia, en un principi, cap a regnar bé, però després el segueix regnant millor perquè introdueix, vull dir, trenca amb el feudalisme regit, parlant del 1700 i pico... Richelieu, Barçomé. Exacte. Instaura el lliurepensament de Rousseau dins del que seria la forma de plantejament. Però, clar, això agrada al poble, lògicament, agrada al que seria la reina... li agrada aquest metge que està fent aquesta influència, i a partir d'aquí, perquè ella també és lliurepensadora, però a partir d'aquí hi ha una facció que té a veure amb el fill bastard i amb la dona de l'antic rei, del pare d'ell, que vol el poder i vol tornar allò el més ranci possible. I ho aconsegueix, ho aconsegueix. No, bueno, no, explico al final, és que passen moltes coses. però ho va aconseguint i a partir d'aquí hi ha un moment que hi ha un discurso del rei però la pel·lícula és magnífica Té uns moments, té uns contraplanos magnífics al darrere, bàsicament, amb uns desenfocaments que és absolutament espectacular. És d'una gran bellesa, és danesa. Es nota que és l'Ars von Trier, que està per allà donant voltes. Sí, em permets una pel·lícula, una pregunta seriosa, no? Perquè has parlat que és un home que està fora de tota lògica i, conseqüentment, parles que està malalt. L'has dit, no? Ho has dit tu mateix. És com un nen petit. Sí, ja... Jo penso que és molt interessant. O sigui, tot el... El que has dit, penso que el més interessant és això, no? Semblaria que, no precisament per obligació, però que tota persona que es comporta així, de poc responsable amb res, és el que tu dius, no? El que genera amb els altres, però el que també genera amb tot el seu... Fa pensar que aquell responsable diu, escolta, com ho podem arreglar? Com ho podem arreglar, això, exacte. Sí, són els... En un principi, el consell de savis, per entendre'ns, és el que porta el conjunt. És tallar com una marioneta, simplement signa, i de tant, quan diu, escolta'm, per què no posem uns carruatges per agafar borratxos de la nit? Llavors, coses que no tenen sentit, vull dir, pressupostos perduts, o recollir gossos del carrer, que després el que li fa a l'altre doctor és donar-li la volta i llavors sí fer coses, com per exemple evitar les tortures, coses molt serioses, vull dir que les dones puguin anar a la universitat... etcètera, vull dir, hi ha una visió molt moderna, que clar, que és el que diem. Irracional. Segons qui va pujant, i llavors, clar, els cops d'estats, que això és lògic que succeeixin en una monarquia, i a més en aquella època, el que fa és que es torna cap enrere, es torna cap endavant, es torna cap enrere, i ja està. Val la pena, eh? A la pel·lícula L'Osta, i aprofito perquè penso que s'escau perfectament, hi ha un moment que la resistència a ser com el que proposen els almenijes, lògicament organitzada i estan molt ben amagats i hi ha un moment que és quan introdueixen amb ella dins la seva comunitat i diu bé fem una votació, diu res això no és una democràcia això és una dictadura jo dono la confiança i heu de confiar en mi em va sobtar molt això penso que s'ha de gaudir amb tot el que això representa i no caure en el prany de fàcilment dir, ah, això no... No, crec que té bastant. Ens queden 10 minutets. El que sí que farem solament és esmentar que el Jaume deia que l'Hombre Tranquil ha fet una remasterització de la pel·lícula, com a tal, no em vull equivocar, i el que farem serà parlar d'un documental que ha vist la Rosa, que es diu Montpetit. Deixa'm dir una cosa. Sí, digues, digues. Saps allò que deien abans? quan sortia el títol. John Wayne, aquesta pel·lícula és bona. Ah, sí? Rio Bravo, oi que sí? Sí, senyor. Això passa. Perfecte. Estàs d'acord que el John Wayne és una gran pel·lícula. És bo, és un bon actor. No, jo no dic que sigui bon actor. Dic que aquella pel·lícula està bé. Ja està. Expliquem als oients que havien de fer una secció una miqueta de clàssics, però el temps s'ha agafat a sobre, el David. Al Río Bravo li han cantat, ens ha agradat a tothom la pel·lícula. Jo he vist El honor de los prits i tinc que dir que han vellit malament la pel·lícula. John Huston, és un John Huston molt fallat. Xinetou també. Exacte. Sí senyor. Però curiosament, previ a dublinesos, que és una meravella. Avui la fan, eh? Avui la fan dublinesos. Avui dimecres, perdoneu. És espectacular, no? Acordeu que estem parlant de... Que no sempre John Huston va ser un... A veure, és un gran director, però que no sempre va fer pel·lícules encertades, no? I en aquest cas no. Rosa, Montpetit, i parlem una miqueta d'un tema que tu ens planteges. Vinga. Superació, superació personal, superació de tot tipus, no? Mira, Montpetit és un documental que ha fet el Marcel Barrena. El protagonista és un noi de 20 anys que es diu Albert Casals. És conegut. Sí, sí, sí. És real, és una persona real, no? És un documental per això, no? Llavors, és... l'afició que té aquesta persona per viatjar, malgrat la seva discapacitat. Però és que és increïble veure l'energia, el positivisme, l'alegria, les ganes de viure que té aquesta criatura. És una passada. Al principi pensa, jo quan vaig veure el tràiler, dius, ostres, aquesta pel·lícula per patir, com que no, no? Sí, no, és veritat, tots tenim una sèrie de... No, no... Dígali com vulguis, no? Sí, sí, no, no, lògicament. De filtres, clar, per protegir-se una mica... Però vaig llegir una ressenya que ha fet el Màrius Serra a l'Avantguàrdia i això em va animar. Sabeu que el Màrius Serra també havia perdut una criatura que també tenia una certa discapacitat i tal. I em va quedar molt l'atenció com ho diu. Precisament ell es fixa en això. A les ganes... No sé ja ni si posar-ho en plan així filosòficos de l'esperit de superació, no sé què. Senzillament les ganes de viure... Com hi ha dues persones que aposten una miqueta també per aquest projecte, que és el Víctor Correal i l'Adrià a quatre cases, que el que van fer és facilitar una càmera, perquè llavors aquest nano el que fa és portar una càmera portàtil per poder gravar coses. En un dels viatges li acompanya la seva xicota, la seva nòvia, que té 19 anys, l'Anna, l'Anna Sòcias, que és l'altre protagonista. Quants anys té aquest noi, ara? Ell ara té 20 anys. Bé, a la pel·lícula ell ja ho diu que té 20 anys. Ara deu tenir una mica més, potser, no? Però bé, que és molt recent. Em sembla que va començar molt jovenet, molt jovenet, molt joveneta. Sí, amb 15 anys. Sí, alguna cosa així. Amb 15 anys, amb 15 anys. Som a l'Àfrica o així. Sí, és que ha recorregut, hi ha un moment del documental que explica tots els països per on ha passat, i se'n recorda de tot, té una memòria prodigiosa. Amb 20 euros. I veus, amb 20 euros comença, sí senyor, amb 20 euros comença i sense més diners, amb una motxilla, la seva caïda de rodes i cap endavant. A base de... No és anar pidulant, no és anar, ostres, aquí a fer pena, no. ell també fa una mica d'intercanvi de valors, ell aporta molts valors també, i ell ho té clar, diu, jo no vaig ni de por diocero, no, no, no, a veure, és un intercanvi, no? És molt important la figura del pare. És molt important la figura del pare. Després ja veureu la figura de la mare, què passa, què no passa, no? O com, per exemple, l'actual parella del seu pare, no? Com arriba de natural, no? La naturalitat de dir, a veure, digue'm com vulguis. Si em vols dir mon, em dius mon. Si em vols dir mamà, em dius mare, tu mateix. Vull dir, que tu vulguis, ja està, no? Amb quina naturalitat es tracten aquests temes? Que dius, si tinc una criatura... que camina i què tal, doncs mira, ja et costarà deixar-lo anar sol a viatjar pel món, no? Doncs imagina-se sobre ti aquesta dificultat. Doncs no, veus una miqueta com també el pare ja li havia ensenyat a aquell munt i el viatges, a que s'ho prepari tot, a més té un domini de l'anglès impressionant, veus que parla superbé l'anglès, clar, home, li dones uns recursos. Jo crec que és molt el tema també de l'educació, de l'educació, de la llibertat que li has de deixar als fills, Un cert control, també, però sense que això impedeixi que tinguin aquesta llibertat, no? I t'ensenyo a caminar i tu ja faràs el camí. Exacte, tu ja faràs el camí. A veure, tot s'ha de veure una miqueta l'historial d'aquesta criatura. Diu que amb cinc anys li van detectar la leucemia. Clar, i a partir d'aquí, o sigui, el nano que havia caminat, que havia normal, havia portat una vida, entre cometes, normal, no? El que es considera una vida normal, no? I veus després aquest determinament que ell va patir, com va anar perdent com a... d'això secundari, com a efecte secundari d'anar a perdre la mobilitat de les cames, no sé què. I, en canvi, ell anava superant cada obstacle que tenia, cada obstacle que tenia, i que això no li suposés un handicap per no poder viure, no? Per no poder viure. L'últim viatge que fa, que és el que es roda d'aquesta manera, és de, doncs, fins a un... un far que està a Nova Zelanda, una mica més lluny de Nova Zelanda, que és el lloc més llunyà de casa seva. O sigui, vol anar a l'altra punta del món, que són 30.000 quilòmetres, que es diu ràpid. 30.000 quilòmetres, 200 dies de viatge. Viatjaran de tot tipus, viatjaran baixell, en tren, en autocas, en carro, en tractor, en camió, fent autostop. Diu, és que moltes vegades és la gent que té por de tu. Es pensa que li faràs alguna cosa, no? Diu, si t'agafen d'autopista, igual es pensen... Però clar, com que et veuen que vas així... Clar, potser és més fàcil. És molt interessant. Sobretot aquesta part que dius, ostres, de renúncia dels pares. El pare ho deia, dius, clar que ens quedem patint. I tant que ens quedem patint. Però s'ha de fer. Si això ha de fer, ho has de deixar bé. Veus el contrapunt també de les amigues de la nòvia, com elles diuen, ostres, jo és que això no sé si ho faria o no ho faria. És molt interessant també. La parella l'acompanya. En aquest últim viatge, sí. Ell fins ara havia viatjat tot sol... Però ara, com que ja té aquesta noia, doncs ella també diu, doncs jo d'hi vull anar amb tu, no? I també es ve una miqueta a totes les precisituds, no?, que passen tots dos. Les coses que... Les que graven, les pots veure. Les que no graven, diu, home, és que no les van gravar perquè si no, no haguessin succeït. És molt interessant, aquestes reflexions, no? Perquè una mica t'obliga la càmera. Quan passes fronteres, has de tancar càmera, no pots anar amb la càmera a la mà perquè és que, bueno, te la requissen o te empresonen directament, no? I tu quan viatges sol pots dir, posarem aquest avis P... però quan vas amb parella, que tu de bona manera... Has anat més compte. Has anat més compte i dius, ostres, no, aquí no m'hi fico. No per mi, que jo m'hi ficaria, però potser ella no té el mateix enginy, el mateix recurs, o al revés, però potser és la més agosarada és ella. Ell és molt prudent. Però se suposa que ell, amb el currículum que té de viatges enrere... Això ja et dona moltes taules, no? Sí, veus que té molt clar tot. Per ell les coses són molt senzilles, són molt fàcils. Diu, a veure, si això els molesta amb aquesta cultura, doncs jo no ho faré. I al revés, vull dir, és molt respectuós amb tot, no? És un viatger. Ell no és un turista, i això ho explica. No és un turista. Sóc un viatger, és un aventurer. Clar. De l'antiga, no? Però amb una problemàtica, no? Bueno, però amb una problemàtica que no li suposa res. Que està superada per ell mateix, que això és molt important. No ho veus, no ho veus. Si la persona ho superi... Això ve a ser... I el fet de voler anar a l'altra punta del món, a les antípodes, és un McGuffin. I tant. És que no importa si arribes o no a la vida, és que t'oblides. I ell també fins i tot diu, bueno, no és que ho tingui present contínuament, és com anar superant el dia a dia, com anar sobrevivint, si munta la tenda de campanya, si no sé què... Jo veia una escena que es veia ell arribant per un camí i hi havia una valla. Sí, aquesta de fil ferro. El tio agafava, desmuntava la cadira, la bocava a l'altra banda i on s'hi fotia ell? Per sobre, amb els braços, trapava i posava a l'altra banda. La tornava a muntar i seguia. Però és que jo crec que aquestes pel·lícules les ha de veure gent que... Bàsicament per un instint de superació. I també molta gent que amb aquesta vida, vull dir, no és que ho tingui tot, que li falta aquesta energia, no? Hi ha molta gent que té molt a la vida, ho té tot organitzat, té... Vull dir, i és incapaç de fer cap cosa per ell mateix. Vull dir, no estem parlant de la persona que ha tingut una depressió, eh? Estic parlant d'un cúmul general de persones que haurien d'aprendre d'això, vull dir, d'intentar, no sé, vull dir... I no ha de ser viatjar, òbviament, que pot no agradar-te, però... No ha de ser viatjar, tampoc ha de ser... No, no, no, no, si no viatges no ets ningú, no, però a mi no m'agrada, per exemple, no? amb altres coses no cal viatjar, pots fer moltes més coses pots emprendre uns estudis, pots fer moltes coses i això hi ha gent que no hi ha manera i la gent justament que per desgràcia té un impediment o té una problemàtica són els primers que es tiren al carrer i els primers que fan el que facin falta i això és encomiable i jo això ho veig totalment i mira que jo no paro però crec que sí jo crec que estan més acostumats a lluitar han hagut de lluitar per tot i estan més acostumats perquè veus en pel·lícules de vídeo domèstiques veus també aquest nen com era de petit quan li va sobrevenir la malaltia i com anava superant cada cosa està molt bé la combinació aquesta de la filmació ara actual amb aquesta videocàmera portàtil que el té que portava als viatges el documental en si el que s'està filmant que veus que hi ha moments que sí que hi ha càmeres reals que ho estan filmant i després aquestes pel·lícules de vídeo domèstic un apunt també no, digues, digues No sé com anem de temps, però... Falten dos minuters, Rosa. Tranquil·la, digues, digues. Això em sembla que és molt interessant perquè, clar, es veu que els detalls són molt importants, normalment. Hi ha un moment que es veu una guia del Jack Kerouac que diu, ostres, això què és? Jo no el coneixia, no sé si és per la meva edat, que soc jove. Però he investigat, investigat, investigat i llavors el Jacques Queiroir que és un dels tres autors mítics dels anys 50, 40, 50 sobretot dels 40, exacte, en el Camino In the Road In the Road M'ha dit el José In the Road Es pronuncia així Bé, doncs és precisament també la història d'uns viatges que feia ells amb els seus amics a través de la mítica ruta 66 aquella que travessa de costa a costa als Estats Units I llavors que van ser un mite i van ser referents de la generació Vita, aquesta generació que va ser una miqueta els fonaments dels que després van ser els hippies, el moviment hippie, no? De llibertat, de... Bueno, en aquest cas era el tema de droga, rock and roll, sexe, no sé què. Però, bueno, és una mica el tema de la llibertat, no? De la llibertat d'explorar, d'anar... No, no, realment va ser una mena de... Una miqueta el pare, el pare igual és que havia begut segurament, havia begut una miqueta d'aquest tema, d'aquesta història. I per això després li va saber transmetre també amb el fill, no, d'aquesta... Ja hem acabat. Gairebé, gairebé. Mira, encara ens falten 30 segons. Mira per on, eh? Vull dir, encara podria dir alguna cosa i tot. No, o sigui que ja no podem gairebé, perquè si no ens foten la bronca els tècnics, perquè llavors encurem molt, eh? Doncs vinga, això, adeu-siau, fins ixapta que ve. Vinga. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau. Gràcies. A continuació, us oferim la repetició del programa M de Música, a mes dilluns passat. M de Música, un programa realitzat i presentat per Maria Quintana. Molt bona nit, una vegada més, en Marc i una servidora, per compartir aquesta hora amb vosaltres. I amb la veu del poeta, com sempre, comencem. D'en Joan Margrit, discurs del mètode. D'infant, jo ja buscava les finestres per fugir amb la mirada. Des de llavors, quan entro en algun lloc, em fixo on és la porta i on l'he deixat l'abric. Llibertat, per mi, vol dir fugida. El món és ple de portes i fins i tot el sexe n'és una d'emergència.