Dels Oscars a Txèkhov: Planeta, cinema i fe

Però mediana. Però mediana. Jo he fet una mica de deures i m'he fet una llista de les més nominades. Ah, molt bé. He fet així un conteo. Molt bé. I surten totes? Després me la passes i així veig les que més falten. No, no, de les més nominades. He apuntat les nominacions. I la cosa m'ha sortit del que ha sigut Gravity. La gran estafa americana. Són les dues més nominades, amb 10 nominacions cadascuna, seguides de 12 anys d'esclavitud, que té 9 nominacions. Després ja passem al Capitán Phillips, 6 nominacions, una pel·lícula, com tu deies, una mica rara perquè estigui aquí, però a nivell tècnic està prou bé. I com a pel·lícula està molt bé. És una gran pel·lícula. I de les Bayers Club i Nebraska totes tres tenen 6 nominacions. Després Jerem 5 nominacions, perdó, El Lobo de Wall Street 5 nominacions, Filomena hi ha 4 i després ja en anem a 3 nominacions per Blue Jasmine i per El Hobbit. Llavors, bueno, ens quedem amb això, Gravity i... La gran està fabricant, eh? Són les dues pel·lícules més il·luminades d'aquesta gala i de 12 anys d'esclavitud. I, doncs, totes han aplegat les categories més importants, doncs, això, millor pel·lícula, millor director, diria que les tres, també. Sí. I, doncs, categories d'actor i de guió, totes aquestes distàncies. Però gràvit i totes les tècniques, no? Gravity, totes les tècniques, també millor pel·lícula i millor director. I millor actriu, també. Ah, millor actriu? Sí, sí, no, no, Gravity ha rassat. Gravity ha rassat a tot arreu. Menys el pobre Joc Cluny, que no ha rascat. Que serà, jo crec que serà la triomfadora, eh? Gravity? Sí, jo crec que no, eh? Sí? No, no et vull treure... No sé, és que els Oscars sí que són més de... Una mica més, eh? No sempre, però sí que són més de millor director, millor pel·lícula. no sempre però jo crec que no li donaran el Cuaron i ja està si ho volen fer o les seus huevos però llavors li donen a l'Steve McQueen i per què? perquè la pel·lícula és molt bona no perquè és de color ni res No, no, no He seguit fent deures, m'he fet una llista de fiascos M'he fet una llista de fiascos No puc dir negre en antena Coses que... Coses que... El director d'aquest programa no es fa responsable de les opinions i els comentaris dels col·laboradors M'he fet una petita llista de fiascos De coses que més o menys havien sonat durant la temporada I no han entrat a les nominacions Com ara el Wayne Davis que dèiem Com ara, Olis Lost, quan tot està perdido, aquesta pel·lícula del Robert Redford, que tampoc es va menjar un colí. Però ja sonava... Té una nominació a Edición de Sonido. Sí, alguna. El tema de la vida d'Adel també ens ha fet molt de mal, perquè ja sabíem que no podia estar nominada com a millor pel·lícula estrangera, perquè per un tema de dates va quedar fora, però sí podia optar algunes categories de... generals, diguem. I jo, sincerament, em pensava que Adele Lexarcopolos estaria nominada millor actriu, sincerament t'ho dic. Per exemple. De fet, vam fer una mena de... Abans dels Òscars fan una trobada entre les actrius més destacades de l'any i ella hi era. Hi havia ella, hi havia la Julie Delpi, que tampoc ha rescat bola, ha caigut fora els globus i que estava nominada i tampoc ha entrat. Bueno, però té alguna cosa, no? Com a millor guió adaptat. Sí, sí, no, no. Antes de la Tardecer té coses. Antes de l'Anochecer. Anochecer, perdó. Sí, el guió que comparteix ella amb el Richard Lindleiter s'ha portat d'una de les nominacions. Doncs Adele també ha quedat fora, Rush també ha quedat fora, una de les... Bueno, se n'havia parlat una mica, s'havia dit que potser entraria, va guanyar, va estar nominada al Globus d'Or també. I la del Senyor Banks, en busca, no? Com es diu? Sí, a l'encoentro del Senyor Banks. A l'encoentro del Senyor Banks, que també és una pel·li menor, tampoc esperàvem que estigués nominada, però també era una d'aquestes pel·lícules comercials que més o menys agraden alts. Hi ha un fiasco que te n'has oblidat d'ell, eh? Sí, probablement. Un que hem dit abans? The Butler. Ah, hombre. Aquesta pel·li pensada pels Òscars. Gran fiasco, exacte, però molt gran, perquè sí, exacte, és la pel·li, una pel·li que ha estat... Bueno, l'Ida Nils, el director, no deia acció, deia Òscars. Quan estan allà rodant deia Òscars! I llavors ells havien d'entendre que havien de començar a actuar. Doncs mira, ah, Lee Butler. Com es deia això en castellà? El mensajero, no, el mayordomo, això. Tio? Lee Butler, mayordomo. És que fixa't el que m'importa aquesta pel·le, tio. És que ho tenia tot. Jo la vaig veure. Reparto de Oscar, duración de Oscar, dues hores i mitja Era d'Oscar total Bueno, s'ha quedat fora i no ha guanyat cap ni una sola de les nominacions A les quals podia haver... In your face, precious, in your face Ràbia és molt, eh? Sí, sí Més gent que ha quedat a fora partint una mica de la llista Mira, estem dient els fiascos i no estem dient les nominacions És igual, entreu en una web d'Oscars i mireu qui està nominat Perquè no veureu que el nom d'Idri Selva Que ha quedat fora per Mandela Que fort, això, és brutal Però si era el guanyador de l'Òscar Bueno, doncs jo de vegades no t'entenc Tom Hanks tampoc Robert Redford i Oscar Isaac també van estar nominats Joaquim Fènix Em fa ràbia, pobre home, perquè em cau superbé I em fa ràbia que no l'hagi nominat Emma Thompson, Kate Winslet Noms que... què? Marc? Què dius? El conec aquí o sigui, m'estàs distraient ralentitzes tot i a sobre després fas així en plan en fi un únic punt final han nominat un espanyol és aquella cosa que diu que a mi més igual no, no, ni que estigués nominat a millor actor un espanyol, és que m'és igual és un actor, és igual Ei, és espanyol, és igual. Esteban Crespo va fer un curt que saia que el no era jo i ha entrat com a millor curt de ficció. Bueno, Esteban Crespo i el seu impressionant curt ens ha convidat fins la setmana que ve. Gràcies, Carlos Jacomeni. Gràcies, Paul Roldán. Gràcies, Marc. Gràcies a tots. Marc, gràcies. Adéu. Estàs molt guapo avui. Doncs bona tarda nit, que tornem un dijous més aquí a Babilònia per començar a parlar justament del tema de la cultura, no? I avui tenim gairebé un ple al 5, ens falta el David, però tenim a la Rosa. Hola, què tal? Hola, bona tarda. Com estem? A la Lourdes. Hola, què tal? Com va tot? Molt bé. L'any ha entrat bé, a la Lourdes? Sí, molt bé, molt bé. Fantàstic. I el Jaume? Bé, bé, hola, bona tarda, què tal? Que avui parlem del cordí del Jaume, eh? Sí. Ja ho avancem. Ja comencem. Però primer haurem d'explicar què és això. Exacte, exacte. Clar, és que així ho diem perquè... Però això ho explicaràs tu, eh, Jaume? Clar, clar, clar. Ho diem... No pot explicar ningú més, això, no? No, clar, és una cosa teva. Exacte. Ho diem bàsicament perquè les dones no marxin. No, que és broma, que no és res estrany, al contrari. Serà, en tot cas, eròtic, però mai pornogràfic. Exacte. Mai, mai serà pornogràfic, mai. No marxarem, no marxarem. No, no, aquí, aquí, nosaltres sempre, però que no. Molt bé, doncs avui tenim teatre, tenim literatura, tindrem cinema i tindrem un debat que tant en quant en fem. No en fem gaire últimament i avui hem dit, avui l'hem de fer arran d'un llibre que s'ha llegit de Rosa, que es diu D'on està Dios, papà? I parlarem una miqueta de la religió, de l'existència de Déu. Per això serà al final del programa, els últims 20 minutets. Però començarem amb l'Urdes, que ens parlarà d'Abania, aquesta obra d'Anton Chekhov, de literatura, parlarem dels Premis Planeta. Parlem o millor no parlar-ne, que això ja ho direm per què. Després parlem d'un àlbum que té el Jaume, que és l'àlbum del Cordill, per això fèiem la broma. I a partir d'aquí ens explicarà què és això. Ja vam parlar, se n'ha passat una miqueta, del mes del gener, i seguirem parlant del gener i una miqueta aquestes qüestions populars tan agradables de conèixer. Cinema. Tenim tres estrenes. Agosto, de John Wells. Tenim Les Bruxes de Zugarramurdi, d'Àlex de l'Eglésia. I a propósito de Ewing Davis, dels germans Coen, que vam parlar la setmana passada, però avui tindrem un altre punt de vista també del Jaume i de la Lourdes. Agafarem un parell de clàssics, el Roc Jesús Hermanos i Jesús de Montreal de Denis Arcoe, i farem uns països comentaris, perquè val la pena, una pel·lícula recuperar aquests clàssics tan potents. I com dèiem, acabarem parlant de religió amb la Rosa i tots plegats. Avui ens acompanyarà de fons Diana Ross, perdó, no, la Sade, Helen Folsade Adú, és aquella cantant de color nigeriana, que compleix 55 anys. No us sembla, és guapíssima. I fa poc la vaig veure a la televisió. Dius, mana, adeu, senyor. Es conserva molt bé la senyora Sade. No passava que era tan gran, simplement. No és que fos gran, però ja té una edat, vaja. I escoltarem una de les cançons de la Dayana Ros i les Suprems, perquè avui fan 47 anys que les Suprems, amb Dayana Ros, que es va separar d'elles, perquè Dayana Ros era molt viva i tal, van fer l'últim concert. L'últim va ser l'any 1967, em deien arròs, eh? Després les Suprems es van buscar la vida i van actuar a Las Vegas, allò que fan aquests casinos, una mica així més de segona filera. I bé, doncs van començar a parlar, a cantar altres coses, més modernetes, però que no deixen de ser de la línia d'aquest grup de la mota americana. Tot un clàssic. Lourdes, el tio Bania, d'Anton Chekhov. Començaré dient que l'obra de teatre es diu Bania, ja no és l'oncle Bania. Es basa en l'obra de Chekhov, però és una mica com una actualització. L'han fet les Antonietes, que és un grup de teatre que van fer també Stockman el 2012, és un grup molt potent és una companyia i al mateix temps són productors la fan a la sala petita del Teatre Nacional i estarà del 8 al 26 de gener l'oncle Bania de fet el va escriure a Txekov el 1899 o sigui té una certa edat però penso que és completament aplicable ens presenta bàsicament 5 personatges Ens presenta el professor retirat, no sé si recordeu, un professor retirat que va en cadira de rodes, que es dedica a escriure sobre l'art. Després tenim la noia jove, en aquest cas es diu Helena, que és la segona dona, perquè la primera dona representa que vam viudar. Llavors tenim la Sònia, que és la filla del primer matrimoni, i l'oncle Bània, que és el germà, diguéssim, de la primera dona, no? I, bueno, després surt un metge, també, etcètera, etcètera. I estan tots en una mateixa casa, podíem dir una casa pairal, no?, I la idea és que tant la nebuda com l'oncle Bània es dediquen a treballar i a tot el que treuen per poder mantenir aquest home que representa, que és un professor que escriu i que es dedica a l'art i tot això. Llavors la història es desenvolupa, la relació entre ells, i per dir alguna cosa, de què ens parla l'oncle Bània? Es parla del desencís, de no trobar els interessos a la vida o els anells que voldries haver trobat... De què parla? També de tot el que haguéssim volgut fer i no hem fet, no? I hi ha una frase que diu l'oncle Bania, que diu, bevem, perquè durant tota l'obra el vodka va allò sobrat, no? Estem a Rússia. Exacte. A Rússia. Diu, bevem perquè no ens agrada la vida que tenim, i així ens inventem una plena d'il·lusions, no? Llavors va sobre aquest desencís, va sobre la buidor, Va sobre el fet que tu pensaves que aquesta persona, en aquest cas, és el professor, que era una persona molt entesa i tal, i després acaba arribant a la conclusió que en realitat el que és és un mantingut per ells, no? I també em va agradar molt una cosa que surt sobre l'avorriment, no? En el sentit que no tinc el que vull, no ho he aconseguit, estic desencisat, però no faig res. Estic com parat en el temps, no? I després també parlo una miqueta... Comenta, Shekov, de la paraula justa. El fet que a vegades no acabem de trobar la paraula justa, no? Per exemple, quan hem de dir adeu, no ho acabem de dir mai. I què vol dir? Que estem en una situació en la que potser ens aniria més bé dir adeu... i no la diem. O diu, a vegades parlem d'amor quan en realitat volem dir afecte. I una miqueta tota l'obra va sobre aquest desencís, aquesta idea d'avorriment. És que tu veus tots els personatges que estan com tirats, dirien els meus alumnes. Estan tirats, no? I l'únic que fan és anar-se retraient uns als altres. És una obra amb un muntatge molt contemporani. Tu arribes allà i veus... a l'escenari està al mig, a la sala petita, i està tota la gent al voltant, no? I veus tots els personatges que estan tapats amb una bossa de plàstic, tots asseguts, d'acord? I tu arribes, és com si estiguéssim aquí, i fins que no parla el Jaume no es treu la bossa de plàstic, fins que no parlo jo, i van apareixent els personatges... Però això és un muntatge molt modern, molt contemporani, no? Sí, sí, sí. Perquè això originalment no estava a l'obra. El que passa és que jo he repassat una mica i sí que manté l'essència de l'on clava. Però és un muntatge, ja dic, totalment contemporani, que espera trobar el típic escenari amb els típics personatges. Vull dir, l'onclavània va amb xandall. Vull dir, no és un muntatge... Està bé, no va contemporani a tope. Vull dir que no és un muntatge... Però penso que l'essència l'han sabut mantenir i jo pensava que no, no, però entres de seguida també, perquè potser penses que potser costarà. Aquí nosaltres tenim la contraposició justament de Chekhov. Vam veure la Gavina, tots plegats, us en recordeu? Sí. Sí? Sí. No? Jo no me'n recordo. No? A Cornellà. La Gavina era? Era la Gavina, que sí, Jaume? Explico una mica, Xesco, perquè ara no... Sí, era aquella trobada... A l'estiu, com una festa... Exacte, una tardor... Que també és aquesta desídia... Es reuneixen amb una mena de festa... Exacte, la desídia de la burguesia russa... Exacte, exacte. Aquesta mena que estan apalancats, això és aquesta fórmula de burguesia. A mi s'ha mancut la pregunta, a vegades les constants com es repeteixen en l'espai i en el temps, no? I en el fons deu ser que no canvia gaire tot plegat. I llavors, esclar, t'identifiques perfectament, perquè jo últimament el llegeixo molt, el Chekhov, vull dir, i tinc un parell de llibres, i vaig llegint així petites narracions, no? I dius, caram, tu, però si això és completament aplicable. Per exemple, quina diferència no hi ha entre això que deies tu de fer córrer l'alcohol a tota hora i a qualsevol moment? Quan jo era petit, això pràcticament era així. Tothom se'n sentia orgullós. Dic, oi, t'aporto ja vuit conyacs i encara m'aguanto dret, no? Per exemple, en canvi, ara la versió és molt diferent, però ara, en canvi, tenim moltes més dificultats, no? evidentment que el que era alcohòlic abans, que acabava completament dominat, era tan espatllat com qualsevol progadicta actual, això no hi ha dubte, però que sí que hi havia una forma vigorosa, diríem, que proporcionava el licort i que en definitiva es presumia d'això. Llavors, esclar, això és el que, en definitiva, és el que hem de saber veure... on estan aquelles diferències del que existia abans. Però és que la cultura russa és una cultura de veure, vull dir, pel fred, no? Aquesta, que no és una excusa, ni molt menys, però a més en aquella època, no? Em quedaria jo, després de comentar tot això sobre acabar l'obra, que al final, clar, l'escritor aquest es vol vendre l'Aizenda i tal, bueno, és la revolta contra ell, i la neboda, la Sònia, que és la que potser té... una miqueta més als peus sobre la terra, li diuen al seu tiet, escolta'm, perquè hem de viure nosaltres, hem de viure, no podem viure a mayúscules, no hem d'estar aquí tirant-nos a flagelant-nos de tot el que no ha sigut, que si l'altre no acaba de complir les nostres expectatives, penso que és una obra que val la pena. Si ens agrada un muntatge així relativament diferent, val la pena. Molt bé, molt bé, fantàstic. Doncs seguim parlant, en aquest cas, de literatura, i farem un esment molt ràpid dels Premis Planeta. Potser no caldria esmentar-los, sincerament, perquè jo crec que ha estat aquesta vegada una vegada més. Cada any és pitjor, el Premi Planeta, sincerament, la qualitat de les obres. Abans, com a mínim, tenies que donar mal al Trensimoix, que hi havia una sèrie de gent que tenia un nivell. En aquest cas, la guanyadora va ser Clara Sánchez, amb un llibre que es diu El cielo ha vuelto, el cielo ha tornat. I tenim la segona, que és la, com es deia, la Cíndida, com nom, Àngeles? Àngeles González, sí, no ho sé? Exacte, això, Rosa Sitxata. Crec que, bueno, no ho sé, no sona també el nom de la ministra. Exacte. Crec que, no sé si són famílies, són germanes o alguna cosa així, no ho sé. Bé, no, però és la ministra que va fer el llibre, eh? Vull dir que ja ella mateixa, ja la vam conèixer al període Zapatero, no?, i va ser una persona, doncs, d'aquella manera. I va fer un llibre que es diu El buen hijo, que ha estat finalista d'aquesta història. Molt bé. El buen hijo, directament, us ho tinc que dir, jo soc lector com aquí, tots som lectors, vull dir, 15 fulls, vas dir, basta, això no té sentit, no? No s'aguanta. No s'aguanta per enlloc, és un llenguatge molt, molt, molt senzill, molt simple. És com un llibre llegit per una principianta. Tampoc no crec que tingui moltes grans novel·les darrere seu. Crec que és la segona que ha fet o la tercera, però a mi em sembla que el nivell és molt baix. I potser el millor en aquest cas és una qüestió més aviat, no direm política, però sí potser de contactes. Vull dir que estem al sector de la cultura, ministre de Cultura, doncs home, exministre de Cultura, li donem un premi. Bé, i el cas de Clara Sánchez, doncs bé, el llibre s'aguanta prou bé, però és un llibre que l'altre dia vaig ser molt dràstic, no?, i la Rosa em va mirar així una mica espantat perquè jo no acostumava a fer comentaris d'aquest tipus, potser una mica masclista, i vaig dir que era carta que no de dones, no?, aquest llibre, no?, i és perquè realment em fa ràbia, no, no, no, no, no, Va, que m'arramango. Sí, no, no, no. Espera, que jo no sé de què va. Però a mi em fa nosa que dones escriguin aquest tipus de llibre. Aquí, perquè és Clara Sánchez, és un senyor que ha escrit un llibre que dius, bueno, potser, però és que ella mateixa, el que diem, a vegades hi ha dones que estiran pedres elles mateixes, i no és una crítica general, poques, però n'hi ha algunes, com homes que també estiran pedres elles mateixes, segons quins comentaris fan. Però vull dir, ara m'he rebatit si té pelees conmigo, nos tiramos de los pelos. No, que és broma. No, què passa? És un llibre d'una model que fa apologia de principi de l'anorèxia. Un, anem malament, i això ho fa una dona, una escriptora. A pol·lusió d'una forma o d'una altra, però ella diu que sempre es cuida, que no menja, que no sé què, que no sé quantos, que tal, per estar en forma i tal, no es droga, com a mínim i tal. I aquesta model fa un viatge que ve de l'India i es troba al d'allò, si és un evident, eh? Dius, bueno, ja em poso nerviós, no? Un evident de Barcelona i tal, i a partir d'aquí aquest evident li inculca una sèrie de qüestions, però clar, tot és entre dones i és la relació amb el marit, que és el marit de la model, que és artista, que ja queda bé aquest concepte, I aquest artista que està xulejant, entre cometes, a la seva dona, vull dir aquesta model, i resulta que ella és mig conscient però ho accepta, dius, basta, basta, home. I ara entens el que et dic, no? Vull dir, que és molt salvatge aquest tema i com, teòricament, és un producte, perquè això ho dius per internet, pensat per dones. Com es pot dir això? Compte amb els estigmes. No, no, no, però si jo no els dic... Jaume, Jaume, jo això no ho dic. Ho diuen les crítiques. Per tant, és una qüestió genèrica. I la sensació que tens quan hi hagi el llibre és que és un llibre molt poc agraciat en aquest aspecte. Jo, si em permeteu, enviem tots una miqueta la nostra. Clar, clar. A veure, dius com és que una dona pot escriure això i pot, home, senzillament, perquè té un interès, un interès lucratiu, lucratiu de fer una novel·leta que vengui molt. Sí. Una novel·leta que no hagis de pensar res, és un tema que ara no sé per què s'ha posat de moda, que tu també l'altre dia no de les ombres aquestes de Grey fa moda. Sí, sí, sí. O sigui, com pot haver gent que llegin això o trobi... I les ombres de Grey... Pot haver de tot tipus, home, faltaria més. Allò no és masclista, és quatre vegades més enllà. Ah, la novel·la. El tracte a la dona és brutal. Jo crec que dius, mira, amb tot el que s'ha evolucionat, que som al segle XXI, amb tot el que s'ha avançat amb els drets de les dones, i si s'ha ajudat moltíssim, és perquè hem anat patint al llarg dels segles, i segons en quina cultura o en quin país t'hagi tocat viure i néixer, hem patit moltes... agressions de tot tipus, culturals, intel·lectuals, de no poder sortir de casa, de no poder ni votar, ni poder comprar-te res sense que el teu marit... Home, s'ha lluitat molt, no? Ara avui dia tenim, i no vull entrar tampoc en aquest tema, però tenim el tema de l'avortament que està en el Parlament, que ho volen reformar, que dius, ostres, però de què anem, no? Clar, què està passant aquí? Per això a mi m'emprenya. I llavors dius, home, si hem fet tota aquesta lluita, i resulta que ara, jo per mi, quan explicaves una miqueta l'argument de la novel·leta, Home, recorda una miqueta aquelles novel·letes dels anys 60, 70, d'amor, no? D'amor, la idea que la dona s'enamora... Al final ella es revela, sembla que es revela. Sempre està pendent a veure del marit o de l'home que ella estima, a veure què... Però ella no pot tenir una vida per si mateixa, tampoc. Es revela, però resulta... És dir, ostres, no hem avançat. Què passa? Que encara estem una miqueta... Com a literatura de versió, jo sempre dic, ostres, fantàstic. Tot és possible, però, ostres, amb uns valors i amb uns principis i una mica de cara i ulls. Jo per això m'emprenyo, perquè es ve en un producte que no és un producte autèntic per al que seria una dona actual del segle XXI. Però una dona qualsevol, vull dir que no cal ser ni una dona sofisticada, ni amb molts estudis, ni sense estudis, una dona, home, amb dignitat, i amb un ésser humà que vol viure... És que el més fort és que a sobre que ell és conscient al final que ell li està provocant fins i tot... Per això està pel mig d'evident, perquè està emetent unes energies, teòricament, que també això ja tu creus, entrar en aquesta línia una miqueta més esotèrica, que li provoca fins i tot que tingui accidents i tot. Vull dir, que ell està desitjant la mort. I després, quan arriba el moment que ell se n'adona que li estan posant els cuernos amb un altre, a sobre li fa pena deixar-lo. Dius, tia... És que, vale, no? Vull dir, que no, no sé què senyora hi serà més conservadora o no. Hi falta molta educació sentimental i, a veure, és que aquí hi ha una miqueta també el germen del que després pot ser una relació malaltissa i que això pot arribar a suposar uns maltractaments psicològics o físics, fins i tot. A veure, per mi és un tema molt greu. És un tema molt greu que no es pot tractar amb banalitat. En absolut. Ni amb superficialitat. I llavors dius, home, en quina societat estem, que qualsevol coseta la vinga, no? I penso que, a veure, tot és possible, hi hagi llibertat d'expressió, faltaria més, no? Però s'ha de fer, penso, una miqueta aquesta reflexió. I cada vegada més te la van colant amb aquestes coses. Sembla com si hi hagués aquesta tendència a tornar enrere. Hi ha un estatus, un establishment que... A veure, jo sóc un jurat al Premi Planeta i agafo aquesta obra i la tiro per la finestra volant. Lourdes, no sé, ho veieu. M'he apuntat diferents coses. Primer, el que comenta la Rosa, evidentment que hi estic totalment d'acord, però estava pensant en diferents productes que es veuen per la tele, que serien aquest tipus. Hombres, mujeres y viceversa. Alguns productes, que també jo penso que un Premi Planeta és més sèrio i hauria d'estar més filtrat. Un exemple. Després, que hi ha molta gent enganxada a veure aquests productes perquè si no, no els farien, està clar. Si no, miren les novel·les de la tarda, no? En tot més respecte. Després, un tema que m'ha tocat molt és el tema que tu comentaves sobre l'anorèxia, no? Clar, nosaltres ens estem trobant, imagina't que ho vaig dir, que hem plantejat una xerrada... a nivell de professorat, perquè ens estem trobant amb aquestes problemàtiques de tipus alimentari, són problemàtiques molt serioses. Per tant, anem al tanto. I després, l'última cosa que havia apuntat és el que deia la Rosa sobre violència de gènere. Una de les modes que... Ens trobem, així en general amb els alumnes, és que això de la violència de gènere, tu penses, home, estem al 2014, alumnes d'aquest any, doncs ens estem trobant. Ens estem trobant amb alumnes que et diuen que a través del WhatsApp, que està tan de moda ara, bastant dient on estàs, què fas... O sigui, un control. I un control absolut. No vull dir que només sigui l'home o la dona, eh? Vull dir que tots aquests temes penso que han de tenir una bona reflexió. I les noves tecnologies tenen un navegador que, si el tens activat, saps on estàs. Això no... Sí, bueno, això no ho sé. Ojo, eh? Sí, sí, sí. Si tu l'actives, jo sé si la Rosa està treballant o està en un carrer estrany que puc dir, ep, potser està... a casa d'algú i em puc fer una paranoia. M'entens que ho he dit? Dic, Rosa, dic qualsevol. No, no, entre altres coses, perquè tu no tens el meu navegador. No, no. Va por mi. Però mira, això que dius del navegador és molt interessant. És molt bèstia, això. Jo sabia d'un amic meu que és informàtic i tal, el seu fill adolescent i tal, que volia anar a fer la volta al món pràcticament, i ell diu, ostres, amb tota la seva preocupació del món, dic, clar, jo haig de deixar que el meu fill marxi. Clar. no sé, no me'n recordo quina era tenir, potser eren ja 18 anys, no? Clar, tu no li pots tallar les ales i vols que sigui una persona responsable i que faci món i que faci... Però, clar, diu, però ell porta el mòbil i porta un localitzador aquest, jo sí que sé, més o menys sé on estarà, en quin país o més o menys per on està, no? Vull dir que hi ha, com tot, la tecnologia i les coses poden ser molt positives i és això el que ens hem de mirar, no? La part positiva d'aquestes coses. Els navegadors tenim els famosos tom-tom aquest que pot circular i pots anar de punta a punta del món, vull dir, gairebé que seria amb un indicador d'una pantalleta, no? Però, bueno, s'ha d'esperar per positiva. Bueno, ens estem enrotllant massa i no farem el debat. Jaume, no dic res més del cordill. No. L'àlbum. És un àlbum que el Jaume ens explica la setmana passada. Explica'ns una altra vegada, Jaume. Està molt bé tot això. Ara posar el cordill per aquí al mig. No, home, no. Jaume, no volies dir-ho. Però quin cordill? Però sí que ja estem parlant de cordons en amunt. Sí. Això, els cordons ja és una altra cosa. En amunt. Ja té allò. No, ja ho sabeu. Vinga, vinga. No, deixeu-me només dir-me una cosa que precisament hi he apuntat abans. Sí, sí. Jo el que crec és que tot això de l'anorèxia, també, el que està passant, l'altre dia ho llegia, que el que està passant també és que tota aquella persona que practica l'anorèxia no té consciència d'anar contra ella. Oh, evidentment. Llavors sí que, a canvi, és molt més fàcil que les persones, segons quin tipus de trastorn, sí que tenen consciència que van entre elles mateixes. Llavors això és un inconvenient i al mateix temps és un avantatge. I com ho popularitzem, el que deies tu? Tu ho trobes horrorós i t'empada, potser no es tracta d'enfadar-se, sinó de valorar i veure de quina manera incidim en positiu que per una part pot ser bo que una persona acabi a partir d'un començament trasbalsat i tal, pugui començar una activitat com aquesta, però, esclar, que no es transformi en una mena de desordre total. Que, a més a més, no em pot tenir mai conscient. Tu li vols dir i no li podràs dir mai, perquè és el que vaig generar. És que no és que faci apologia, ni molt menys, però sí que comenta constantment els seus hàbits de menjar, que avui menjaré una amanideta, que després tinc que anar a fer la sessió, i tinc que anar plana, i no sé quantos, i m'estan dient, ai, mira quin cul que tinc. Home, Basta? És suficient, eh? No cal dir que faig això. Després, quan parlem de la pel·lícula, ja també acabarem d'afegir tot això. Comencem amb el Cordill. El Cordill el vam començar la setmana passada, és un almenac, una agenda, en definitiva, que et va dient tots els sants que tenim i tot el que cal plantar, les llavors primer, després les plantes, oi? Quan han crescut una mica... I llavors, doncs, de cada mes hi ha un parell de coses que són interessants com a explicació, i perquè ens adonem més aviat de com passa el temps, ja que hem parlat aquí de com el temps ha passat, i, per exemple, aquí hi ha un fet que segur que contemporàniament no podem recordar-ho, i sobretot vosaltres, que sou més joves, no?, que diu, tapeu-vos perquè baixa el bisbe de la seu. L'altre dia vaig esmentar-ho una mica, no?, Bé, doncs, Montpol és una parròquia de l'Alt Solsonès, a la capçalera de la Ribera Salada, un afluent del segre. Quan arribava el fred, els vells deien a les noies, tapeu-vos, que baixa el bisbe de la seu, no? Llavors diu, als vells els agraden els jocs de paraules. A la seva boca, el rigorós fred de l'hivern s'havia convertit en el bisbe de la seu. en sentir els vells, tots reien. Vull dir que era una gràcia. Sabien que en les escasses visites del bisbe les noies s'havien de tapar més del compte per entrar a missa. Mantellines, guants, vestits d'arts, mitges i mocadors. per tapar braços, colls, genolls, cabells, ulls i mans. Alfred, com el bisbe, també baixava del nord, de l'indret de la Seu d'Urgell, i com el bisbe, Alfred també demanava bons abrics, vestits i complements. Ah, que bé. Doncs ja ho sabeu, això són coses d'abans que... Això no ho sabia, eh, quan diuen el bisbe. No ho sabia tampoc. Avui encara, quan entres a la catedral a l'estiu, les dones s'han de cobrir. Sí. Els homes no, però les dones sí. Però fixa't com això està... Per variar, continuem, continuem. Clar, clar, no, no. Mira, el llibre que jo després comentaré també és per què surten tan poques dones a la història. Exacte, veus? Això és molt important. És el que diem, no? Que avui estem en plan reivindicat. Clar que sí, hem de reivindicar aquestes coses i a veure... Molt bé, tres minutets per parlar cada un d'una pel·lícula. Tres tenim, eh? Vull dir, ja, perquè ja la Rosa ja em feixem l'ull i em tirarà el bolso que em sembla que porta dins la planxa. Sí, home, la planxa, no? Porto la tablet, aquestes coses, planxa a casa... Molt bé. Doncs, Lourdes, Agost, John Wells, aquesta pel·lícula, què tal? Agost, no sé si recordeu que vam fer una obra de teatre, jo no l'he vist, no sé si l'heu vist. La vam fer fa dos anys, que es deia Agost. Era molt llarga, era de quatre hores, eh? No, no la vaig veure, però no l'hi do. Sortia l'Analizaran, i la pel·lícula aquesta, que és del John Wells, està basada en una obra amb un guió teatral, del Tracy Letts. Aquesta pel·lícula, no sé si heu sentit que la protagonitza la Meryl Streep, que fa de, podríem dir, d'analyzerant, no? I surten tres filles, i una de les filles... La matriarca, no? Era de la família? Sí, matriarca, la que queda ella a l'autoritat encara, no? I les tres filles i una de les filles que surt com a més protagonista és la Julia Roberts. A veure, l'obra de què va? Comença l'obra en la qual el marit, que és una persona alcohòlica interpretada per un actor que a mi m'encanta, el Sam Shepard. És genial. Ell és un alcohòlic, són una parella, està casat amb la Meryl Streep, i comença la pel·lícula, doncs això, i diu, bueno, molt desencisat també, i diu, bueno, li buscaré algú que estigui amb ella, perquè la Meryl Streep és una persona que està prenent fàrmacs contínuament, o sigui, s'està drogant contínuament, té un càncer a la boca, d'acord? Llavors, ell veu que allò... Bé, es porten per dir alguna cosa no gaire bé, i ell... Tu veus que contracta una senyora perquè l'ajudi, perquè tal, val? Desapareix aquest senyor i ella no sap què ha passat, la Meryl Streep, no? I el comencen a buscar de tal manera que quan el comencen a buscar és quan apareixen les tres filles amb la Julia Roberts, amb el seu marit, que és el... Ara no em surt el nom. A veure si el trobo aquí. Aleua McGregor. Apareixen i comencen a buscar el pare. En realitat el pare s'ha suïcidat. De què va la pel·lícula? Va del retrobament de la Meryl Streep amb les seves filles. Una família que no se venen i en aquell moment es comencen a retreure tot. Tot el que tu n'has fet per mi, que si tu t'haguessis quedat aquí el teu pare no hagués marxat, etcètera, etcètera. Com una dificultat familiar per ser feliç... Vull dir, també ningú és feliç. Sempre una mica la idea és que s'acaben quedant soles, tant la Meryl Streep com les filles. Una miqueta va d'això. Va de totes les converses, sobretot la Julia Roberts amb la Meryl Streep, a nivell potent de mare-filla, no? Són com si diguéssim el blanc i el negre. Molt bé. Cal dir que la Julia Roberts, jo no és una actriu que m'encanti, està imponent. Aquí està impecable. Està impecable, està... Cada vegada està més impecable, la Julia Roberts. No ho sé, jo vaig... A mi em van dir, la Meryl Streep està molt bé, fins i tot algú deia, potser exagera el personatge, jo no ho vaig trobar exagerar, perquè és un personatge molt potent, que diu la veritat sempre, que es carrega el que es passa pel mig, no? I la Julia Robbins la vaig trobar genial. Surt sense gens de maquillatge, o bueno, deu ser un maquillatge d'aquests que no es veu gaire, però molt bé a nivell interpretatiu. Bueno, jo és una pel·lícula que la volia veure perquè no havia vist l'obra de teatre i bueno, va estar dues vegades, va estar dues temporades al Nacional i tal. Sí, i va ser impossible. I jo la recomano. I aquesta pel·lícula no va de camí dels Òscars? Mira, la Julia Roberts està nominada com a actriu secundària, la Meryl Streep com a actriu principal. Els Globos d'Oro, potser, no? No, pels Òscars. Ah, directament? Ja ha sortit la llista dels Òscars? Bé, aquí ho posa, jo ho he llegit, però no ho sé si és ja real. Serà candidata. O deu ser candidata. Ara faltarà saber quines quatre... Jo em sembla que encara no s'ha estat per als Globos d'Oro s'han entregat ja. Els entregaven. Doncs tens raó. Deu ser que les deuen... Són candidates. Bé, és una bona pel·li. Jo per mi la recomano. Doncs perfecte. Parlant de premis, una de les que tindrà 8 nominacions serà les Bruxes de Zugarramurdi, els Goya. La primera serà aquella pel·li que va veure la Rosa, em sembla, de la gran família espanyola. Sí, mai no l'he vist. De David Alvarez Castro, es diu el director. Bé, dona igual. Però en aquest cas té 12 nominacions, per tant aquesta pel·lícula serà la gran nominada, a veure què passarà. És la que surt, perdoneu, el Quim Gutiérrez, és aquesta? Sí, sí, sí. Això és el Quim Gutiérrez, no, Rosa? Jo crec que sí que surt, no? És que no l'he vist, pregunto per si... A veure, tres botes de mas estem parlant? No. Ah, doncs llavors m'hi confós jo. Jo crec que estem parlant de tres botes de mas. Sí, m'hi confós amb aquesta pel·lícula. Per això és el que es diu la gran família espanyola, del Daniel, el que va fer Azul Oscuro Casi Negro. Raúl Arevalo. Raúl Arevalo, exacte. Que va fer Azul Oscuro Casimero, Primos... I és el mateix director i es veu que és una pel·lícula que està molt bé. La gran família espanyola, sí. Que és una molt bona comèdia, molt agradable... val la pena. Llavors, Les Burgues de Zugarra Murdi serà la segona nominada, en 8, i seran més aviat temes tècnics, més aviat que grans interpretacions, perquè la pel·lícula en si mateixa és un batiburrillo dels personatges habituals, últims, de les pel·lícules del senyor Alex de l'Eglésia, i tenim des de l'Ugo Silva, el Mario Casas, el Santiago Segura, no podia faltar... No sé com es diu aquell senyor que va fer balada trista de trompeta, el que feia... Té un nom a Ceres? Areces? Areces, de cognom. Es diu Areces, aquell grassonet tan agradable, tan simpàtic... I la Trele Pávez i la Carmen Maura. Realment la pel·lícula és una disbauxa. És a dir, ja hem de pensar, és un Àlex de l'Eglésia que ens recordaria més el dia de la bèstia que no pas potser aquesta balada trista de trompeta o altres pel·lícules tipus La Comunitat que són més... Exacte. Vull dir, surt d'aquesta niña. Sembla més cap a això, buscar un tema més apocalíptic i tal, no? I llavors, res, la història en si mateixa no és que sigui reinteressant. Hi ha una sèrie de gent que fa un robatori a la plaça del... Com es diu? La plaça aquella de Madrid? La Porta del Sol. Ah, la Porta del Sol. No, no, no. Mentre no m'equivoque dir la plaça... Em cridaran de Madrid i em dirà què passa. Allà fan un robatori, marxen fugint i tal, perquè hi ha qüestions que està molt muntat allò, i al fugir cap a França passen per la zona basca... i passant per Zugarra Mordi, i allà es comença a veure tota una festa, la Carmen Maura volant por ahí com una bruixa, la Tarele Pavès per allà, vull dir, efectes especials a Dojo, moment gore, moment zombi, moment bruixa, al final allò ja apareix la gran bruixa, ja amb els pits, bueno... No, però dic-ho d'Espits perquè és un monstre d'aquests grans, que és la gran bruixa. Una deessa, però en plan dolenta. Que no fan gotja. No, no, perquè és com si fos aquelles deesses famoses, prehistòriques, vull dir que són rotundes i tal, i surt per allà en que en menjo a tothom i tal. Clar, dius, a veure... ¿Se nos ha ido la pinza todos o qué? ¿Qué pasa aquí? Llavors la pel·lícula és divertida si entres en el joc. El Santiago Segura fa un paper molt bo. El Santiago Segura i aquest Areces van vestides de dona. De dona cinquentona con tono bascó. I és boníssim. Vull dir, l'accent basc la dius, però què fan aquests? Vull dir, senyores de... A més, són bruixes, eh? Són bruixes de categòria... Molt bo, és una tonteria com una casa... Vull dir, la pel·lícula està bé, rius, eh? Però bé, has d'entrar en aquest joc. És molt gamberro l'Alex de l'Eglésia i aquí entra... Jo crec que és massa, massa, massa gamberro i al final dius, no saps com acabar la pel·lícula, no? I bueno, l'acabes i ja està. Molt bé. Tres minuts, Jaume, també, per acabar amb la Lourdes en la propòsit de David Davis, els germans Coen, que ja vau parlar... I després, tot seguit, el Jaume farà un comentari sobre la conferència i la Rosa ja la deixarem perquè parli de Cot-le-Corbusier i d'On estàs, papà, i escoltarem els Suprems. I no tenim més temps. Correu, correu, que ens acaba el temps. A propòsit d'aquest senyor, com se diu? A propòsit de Llewin Davis. Llewin Davis. Bé, doncs aquesta és una d'aquelles pel·lícules que quan tu has anat seguint, doncs, el camí que han fet a nivell creatiu, doncs, els germans Cohen, la veritat és que et sorprèn, no? Vull dir, així com ho vol dir, ja no sorprèn gairebé ningú pel que jo veig. I diu, o sigui, és tan bona com la de Match Point, no? Aquí no, realment aquests senyors tenen una capacitat per plasmar una realitat que és molt dura i que aquesta realitat no precisament l'ambienten en el moment actual, que llavors estaríem parlant d'una capacitat per visionar aquest moment, no, sinó tot el contrari. Allò que dèiem abans fa una estona, no?, sinó que ens ambienten en els anys 60 i ens parlen de coses d'una actualitat extraordinària, que precisament, davant de la crisi que s'ha patit i tal, hi ha molta gent, amb això de l'empoderament dels emprenedors, pot haver-hi emprenedors que, francament, poden tenir un èxit extraordinari, però d'altres, alimentats precisament per aquest concepte que tant, tant escoltem, Doncs el que sí que poden és emprendre un camí, que és el que veiem amb aquest protagonista del film, que la veritat, si no troba algú pel camí que li digui bé, que ja el troba. Abans de trobar-lo hi ha una seqüència també, que és el John Burman. que és allò que deies tu de les bruixes aquestes. Ostres, quina cosa més potent. Allò és difícil devastar-ho, eh? Però tens l'autèntica sensació a nivell de valors que veritablement és una manera d'expressar un seguit de constants que veritablement ens dominen i que nosaltres no en som massa conscients. Perquè, vaja, és com una mica el mort en vida, no? Ui, quina cosa més potent. Molt bé, jo tinguis a veure-la, eh? Bé, jo segueixo el que diu el Jaume, perquè és una persona, com sabeu, que es dedica a cantar i a composar, i l'escena que diu el Jaume una miqueta és quan ja ha passat gairebé, s'està acabant la pel·lícula, i no troba feina, no hi ha manera, no hi ha manera, es troba amb algú i li diu... això que tu fas no et donaré feina. Si vols fer una altra cosa, cantar amb una altra gent i per dir alguna cosa, desvirtuar una miqueta el que ell vol fer, però si no, no tindràs feina. Llavors una miqueta la idea aquesta de... Posa la dualitat, no? Seguim el nostre camí encara que allò ens comporti, dormir cada nit amb un sofà diferent perquè va passant de casa en casa, perquè no té ni un duro i aquelles històries, no? té un fill, té fills per allà, una situació una mica d'allà, i o fem això o la proposta que li fan no li convenç, una miqueta posa aquesta dualitat, jo no dic que és millor ni pitjor, però penso, i una de les gràcies de la pel·lícula dels Coen, jo penso que una pel·lícula que és totalment, per mi, contemplativa, no?, allò que dius, bueno... I no es fa gens... La música, per mi, boníssima. És que el Cohen no es fa mai pesat. Per mi no se'n fa pesat mai. La pel·lícula que l'home, en sa que es deia que nunca estuvo allí... És un estil, no? Anem... Vinga, anem tirant, no? Sí, sí, molt bé. És massa. Sí, sí, és que és potentíssima. Ahir, precisament, em deien... Escolta, això de la gran felicitat... La gran... La gran família... Quina? La gran belleza. La gran belleza. La gran belleza del Paolo Sorrentino. Evidentment, però aquesta encara és millor. Per què? Sí, perquè és que és més profunda. És el que acaba de dir ella. Jo penso que ho ha dit molt bé, no? Perquè ell té la sort de trobar una persona que amb tota la honestedat del món diu, escolta, això ja ho veus. Ni tu ni jo ens guanyarem la vida amb això. Jo soc un empresari, però també soc un entès, no? I llavors et dic la veritat, jo et proporciono el que en definitiva és el món, que el que fa és sacrificar l'art de veritat. Ah, molt bé. Molt bé. Escolta, però ara no, això vull veure. Fantàstic. Jo les he vist totes, els Coen. Sí, jo també, jo crec que també. Bueno, em falta posar alguna de les primeres, però a partir de Fargo ja va ser un enganxe total, eh? Si agafem això i ho projectem amb el que dèieu de la televisió, aquests programes que tenen èxit, doncs ja ens tendrem. Ja l'hem liat, no? Ja tenim l'hàbit creat i llavors l'únic que és posar allà tot el que vulguis. Jaume, explica'ns això de la conferència. Re, uns 30 segons. Bé, aquesta és una d'aquelles coses que t'hi poses per dir. Veure com determinades persones tracten una cosa tan sediosa com són els valors socials, no? I bé, vam començar amb una conferència amb el señor Torralba, que ja en vam fer esment i vaig parlar-ne. I, posteriorment, doncs, esclar, es tracta de tocar valors. I el primer que tocarem serà civisme. Ah, molt bé. I el civisme ho farà... Cal molt civisme, cal molt de civisme avui en dia. Sí. Bastant. A la ciutat, almenys a Barcelona... El metro i éssers llocs, sí. Sí, sí, sí. Hi ha una cosa, avui, precisament, he escoltat una entrevista amb el doctor Josep Ramos, que el coneixem molt bé, la Rosa i jo, i l'entrevista que li han fet, li han dit quin és el valor que destacaria, i ella ha dit que el respecta. Diu, perquè el respecte és mirar la cara a l'altra persona. Vull dir, és aquella complicitat, no? Ha estat genial. Doncs, bé, vull dir, segur. que ens farà una conferència. Quin dia has dit? El dilluns que ve a les 6 de la tarda a García Nieto de Cornellà. Molt bé, fantàstic. Abans d'escoltar una mica les Suprems, Rosa, també fes-nos un apunt sobre l'exposició de la Corbusió. L'exposició de la Corbusió, però llàstima que no puc... Sí. Està bé aquí. Agafant l'agenda i està apuntant-ho. Pensem en veu alta. Pensem en veu alta. Cap problema, cap problema. Mira, les corbusiers. L'exposició es diu les corbusiers. Les corbusiers, molt correcte. Un atles de paisatges moderns. És una exposició d'aquestes temporals que es fan al Caixa Fòrum, allà a casa Ramona, al Caixa Fòrum de la Caixa, naturalment. Comença ara el 29 de gener i s'estarà fins al 11 de maig, però les persones que siguin interessades en veure aquesta mostra es fa un itinerari complet per totes les fases de l'obra de Le Corbusier a través d'una expensa col·lecció de dibuixos, pintures, projectes arquitectònics i maquetes d'edificis. Peces procedents majoritàriament de la Fundació Le Corbusier a Paris i del MoMA de Nova York. De fet, està organitzada pel moment, pel Moció d'Art Modern. A mi em fa gràcia perquè jo he rectificat la rosa, que jo tinc ni fava de francès, ella sap moltíssim de francès, i vull dir, ni fent la conya. Home, jo és que no tinc ni de... Deixem aquí. Deixem-ho, deixem-ho. Doncs bueno, que penso que val la pena, eh? Molt bé. Bueno, a més, sabeu que hi ha moltes pel·lícules que també s'han fet amb aquestes. Señora, aquella pel·lícula argentina del vecino, que hi ha una obra a Buenos Aires. Aquella que li obre una finestra que toca de ple a la seva casa. Ah, sí, jo l'he vist aquella. Com es deia? Com es deia que hi ha una pel·lícula molt bona al vecino. Es passa amb la pel·lícula intentant que la tapin. És una obra de Le Corbusier d'allà, exacte. Sí, sí, sí, va. Molt bé, doncs ara la Rosa ens farà d'aquest llibre. Un minutet, per donar el peu. Estic com a un minutet. No, no, un minut, no. Ara hi ha la venjança. Home, clar, hi ha un minut i ja una quart d'hora pleguem abans i marxem. Molt bé, i ara escoltarem a la Diana Ross en The Supremes amb aquesta... Rectifica'm, Rosa. No, no, treviant. Endavant, endavant. Baby Love, una cançó molt divertida de la Suprems. Avui fa 47 anys que van deixar d'actuar juntes. Una pena, eh? I mira que eren bones, eh? Bona nit Don't you say need ya, need ya Doncs bé, que teníem el Tom Ballant. Jo penso que el cantant de la pel·lícula que hem parlat canta molt millor. Canta millor, els dos Coens. Sí, sí, sí. Molt bé. És que la Deiana Ross té una mica així de pitu, una mica tonteta, eh? Però no, perquè... És que és veritat. T'ho heu vist a Floridò, Pep i Planeta. No, però... És veritat. Aquesta senyora era molt així, molt allò... Ai, hola, molt figatoba. Però bueno, però... Tens raó, tens raó. Jo no dic res més amb l'últim quart d'hora perquè li deixo perquè la rosa fa dos a l'estona. La rosa, la rosa que ens ho expliqui. D'on està Dios, papa? Aquí, ara, molt bé, vinga. Som-hi. Bé, el títol d'un i dos ja diu molt, eh? D'on està Dios, papa? Aquest llibre l'ha escrit el Clemente García Novella, és un economista que, bueno, havia estudiat també, a part d'aquí crec que era a Saragossa o a Salamanca i després també a París i ha treballat a França i a Anglaterra i a diferents països, vull dir, és una persona... Bueno, amb unes inquietuds, que té una preparació, té una formació, i és el que seria, bueno, no sé si dir-li, una persona oberta al món, senzillament, intel·lectual, una persona oberta al món, no? Que ell, clar, a més de tot això, resulta que es para. I als seus fills li comencen a fer preguntes. Papa, no? I per què dius? I on està dius? I dius existe? I les religions? A mi també el mal es fan i això cabi. Clar que sí, eh? És que jo, de debò, tenia moltes ganes ja de comentar aquest llibre, us diré que l'he gaudit moltíssim, he gaudit de cada paràgraf, m'ho he llegit jo amb calma, assaborellant-ho, perquè de debò és una reflexió, allò que dius, no sé quina satisfacció pel cap, per la mente. per la intel·ligència, poder anar fent aquestes reflexions, amb molt de respecte. És un llibre que està fet amb molt de respecte, no s'intenta carregar res, sinó senzillament dius, home, a veure, reflexionem, no?, per què creiem en aquestes coses. Us diré, la dedicatòria ja per començar el llibre, aquí el llibre el dedica a mis padres, després ell de totes maneres també fa agraïments especials a persones que han estat importants a la seva vida o que li han recolzat molt per fer aquest llibre. No deixa de ser a la societat que encara vivim, que... està marcada amb unes connotacions religioses, que la religió impregna moltes facetes de la nostra vida, que tinguis creences on les tinguis, però a la societat resulta que sí, te les estan marcant contínuament i t'estan recordant. Doncs ella, aquesta dedicatòria, agafa uns versos del... Unes paraules d'Al-Khalil Gibran, aquest auto-arab. I diu, vostres fills, aunque estén con vosaltres, no us pertenecen. Podéis darles vostre amor, però no vostres pensaments, perquè ells tenen els seus propis. Podéis esforzaros en ser com ells, però no buscés hacerlos com vosaltres. Molt bé. I ho vaig trobar... Molt bé. Crec que val molt la pena, jo ho estic... Jo sempre recomano els llibres i tal, però és que de debò que ho recomano, però fervientemente. A més, ell té una pàgina web que és precisament el títol, les tres ve dobles, el títol del llibre, tot seguit, dondeestadiospapa.com. I val la pena, perquè entres allà d'entrada de presentació hi ha fins i tot un vídeo molt curtet que ell explica això, que ell volia fer raó als seus fills. No els vol fer creure en coses que de per si, de per tota la vida, per tradició, ens han fet creure perquè la societat ha estat així, perquè majoritàriament hi ha hagut un credo, una creença que impregna tot. I llavors dius, mira, jo vull fer, perquè com que jo no crec a això, jo crec que el món no ha estat construït per una... Força per un déu que no se sap. Per una màgia. Exacte, per una màgia. Jo vull fer una miqueta aquest raonament amb els meus fills i ha tingut tota la paciència, tot el treball i tot l'esforç de plasmar-lo per escrit i fer-lo d'una forma molt metòrica. Són capítols curtets. molt concrets, cadascú parla d'una cosa molt concreta, i és que, de debò, és que us miraria, jo tinc subratllat moltíssima cosa, tinc estèrics posats per dir, ostres, això val la pena, aquesta reflexió. Us llegiré res. Comenta-les, comenta-les. Sí, sí, els capítols, per exemple, la primera part és... però sobretot primer fa una mica d'introducció que diu el perquè d'aquest llibre després la part primera diu parla sobre dioses ho dic perquè aquest està en castellà no sé si existeix la traducció en català ho desconec però bé tenim coneixement i dominem Llegues, doncs vingui endavant. Clar que sí, per això està. Hem de ser intel·ligents i hem de ser aprofitar tots els recursos que tenim a l'abast. Doncs mira, per exemple, el primer capítol, d'on està Dios, papa? El segon, per a què imaginar dioses? Una altra és, ¿por qué la gente sigue creyendo en dioses? ¿Quiénes fueron los primeros en creer en dioses? ¿Puedes probar que Dios no existe? Tot això és el títol, efectivament, Jaume. Aquesta reflexió que tu fas, aquesta resposta, és això. Ens fa molta por a allò desconegut. I tenir por és humà. I llavors, des dels temps prehistòrics, s'han anat creant unes idees, unes il·lusions, unes invencions, una miqueta per apaivagar aquesta por. Si hi ha gent que això li funciona, li va bé, li deixa tranquil, el reconforta, fantàstic, però no vulguis imposar-lo a tots els altres. I no vulguis, doncs, el que ha passat a la història, al llarg de tota la història, no?, doncs, aquestes excomulgacions, aquestes penes de mort a la foguera, la inquisició, tot això, dic, home, t'expulsem d'aquí, no pots ser ni enterrat en terra santa, en terra sagrada, has d'enterrar fora dels... home... Diu que les persones no hem arribat encara en el nivell humans, no? I aquesta seria la raó de tot això, no? Per això fem barbaritats, perquè no estem en aquesta categoria que està en el nostre anel. Això sí. Allò que dèiem de l'expectativa, eh? La perspectiva, eh? Jo pensava, que suposo que ara ho comentava la Rosa, que a part de la religió relacionada amb la mort, allò de dir, bueno, és que no pot ser, que això s'acabi, no? Exacte. També penso en el que deies una mica tu també, Rosa, però que a vegades et queda molt present, no? El paper de la religió al llarg del temps, a part d'aquestes coses tan potents com una inquisició o tal, com ha frapat i ens està frapant de manera totalment inconscient. O sigui, tu estàs actuant, els teus pares et deien és que fèiem això, és que fèiem allò, i veus que a rere fons hi ha tot un bagatge religiós que el que trobo més potent és que no ens en adonem. Exacte. Ho tenim tant ja incorporat que penso que per això pot ser tan important el llibre, no?, per parar-nos... Sí, sí, sí, i fins i tot que s'incorpora en el llenguatge, també, no?, en el llenguatge. Si Déu vol, si... Gràcies a Déu, adéu, fins i tot... Mira, fa poc, i clar, després del llibre jo també ja em fixava en aquestes coses... reflexiones més i te n'adones, ho fas més conscient, no? Quan va haver, què va ser, a les Filipines, no? Va ser l'últim huracà, aquest huracó tan enorme i tal, doncs, ostres, la gent estava desespantada, la gent estava desesperada i tal, no? Ostres, a veure, això havia estat per forçar la naturalesa, ha estat claríssim, no? És un desastre natural, no? No hi ha ningú que enviï una a això. En canvi, el president de Filipines deia, els mitjans de comunitat, dirigint-se al país, als seus conciutadans, i a la premsa i tot, ostres, sí, no, després d'aquest desastre i tal, bueno, espero, ara Déu ens ajudarà a fer... Ostres, i penses, quina contradicció. Però a veure, si penses això, llavors és Déu també, qui te l'ha enviat? I en canvi ara Déu vindrà? Home, vull dir que no... Com pot ser? Els segles ja que tenim un coneixement empíric de tot, de les ciències, com és possible que un element que no està constatat de cap manera estigui marcant a milions, milers de milions de persones? Les seves cultures donen igual, sigui cristianisme, siguin budistes, siguin hinduistes, sempre hi ha aquesta presència. Llavors, clar, és molt fort, no? És com si ens inventem un ídol, un concepte nou, és com un element sectari, la feia de cap. I això, vinga, us ho començo a dir tots i comencem a obrir, obrir, obrir, i ja està. A veure, la Rosa que segueixes explicant, però la Bíblia és un gran bestseller de fa 2.000 anys. Sí, sí, efectivament, sí, sí, és això. Mira, allò que comentàvem, per què comença tot això? Doncs pel tema de la por, de la por a la mort i més coses, no? I al moment que les preguntes, ¿para qué imaginar dioses? Digo, para sentirnos menos tristes por la muerte y por las cosas feas que pasan en el mundo. Ell fa, en aquest capítol per exemple, parla, creer en dioses alivia el miedo, creer en dioses consuela, da esperanzas, creer en dioses da poder, creer en dioses es una forma de explicar el mundo... I llavors menciona, bueno, contínuament està citant, en paraules textuals, des d'autors, filòsofs, científics, de tots els temps, fins i tot de l'ada mitjana i anteriorment. Per exemple, una cita d'Albert Camus sobre el tema de la llibertat. Diu, la llibertat de l'home consiste en saber-lo. Saber, el món s'ha construït així, punt, és així. La clarividència, que podria ser su tormento, és en realitat su victòria. El saber per què te ha d'anguiixar tant, és afrontar-lo. És la millor forma d'apaciguar nostres miedos, tal com ho veig jo, i això ja ho diu el autoreal Clemente, no és creant entelequias, huyant d'aquests miedos, sinó afrontant-los. És que la religió vol ignorància. Afrontant-los després de la mort, ell diu, no hi ha res. La religió recerca ignorància. Ah, te l'estàs carregant, eh? Sí, sí, sí. No, no, és veritat, la religió és cert. Perquè a l'època franquista volia que la gent no tingués un nivell de cultura elevada. Clar, sí, sí, sí. Contínuament està fent aquestes reflexions, ja et dic, amb tota l'estona superrespectuós. A més, no només es refereix a la religió cristiana, parla també de la jueva, el judaïsme, el budisme, no sé què, bueno, hi ha tota una relació, que ara us ho diria. I a més, després de cada capítol, de cada parte, que són unes quantes, hi ha bibliografia. Això també és molt interessant. Perquè hi ha llibres, jo, per exemple, em vaig marcar dos, que n'hi ha molts més, no? Per exemple, un que es diu del Pol Arden, diu Dios explicado en un trayecto de taxi. O... I tant. Sí, clar, jo em vaig quitar molt l'atenció, dic, a veure quan tingui, a veure si és el proper llibre. Amb el taxista, potser en un diàleg, no? Aquest és de l'Auditorial Oceà, no? Del 2011. Amb un taxista, a vegades, amb un quart d'hora... Arregles el món, eh? I arregles el món. I l'hi donen a 24 voltes. Sí, tots són llibres molt actuals, són llibres molt recents, i llavors, clar, és que és un tema que dona molt de si, hi ha moltíssima biografia. Un altre, per exemple, del Samuel Beckett, que és Esperando a Godot, per exemple. Ui, ala, això... Bueno... Sí, sí, sí, bueno, fa menció, ja he dit, cita, per exemple, el Bertrand Russell, el Charles Darwin, clar, com no, la teoria de l'evolució. Home, essencial. la Stephen Hawking, però quantitat de gent, poetes, tant a favor com en contra. Ho he dit ara molt senzill, eh? Ho he dit massa bàsic, però és això, no? Gent que han escrit i que han parlat i que han defensat les religions i gent que no, que estan dient tot el contrari, d'acord? És que parla de moltíssimes coses, mira, de l'anada, de la immortalitat, de l'existència del cel... del proselitisme, dels valors, dels principis a transmetre als seus fills, de la fe, del pecat, de l'autoestima. Hi ha una paraula, un res, això és molt breu, de l'autoestima, que és molt interessant, perquè clar, s'allunya precisament de tot el sentiment aquell de culpa, de tot, sabeu, tot el tema aquell de la culpa, que es basava molt en moltes religions... i Déu-n'hi-do, és que clar, no volem anar dient, no? Perquè nosaltres volem continuar sent molt respectuosos amb tothom, però també es vol que es respecti l'altra opció, l'opció de l'ateïsme, de l'agnosticisme, del llibre pensament, que diu ell, lliure pensament. Doncs mira, per exemple, aquest de l'autoestima és molt greu, és molt interessant, és que debo que tot té el profit de cada pàgina i de cada... Això és a la pàgina 79, mira, diu... A las historias para no dormir que me contaban siendo niño, prefiero concrecer lo que Marco Aurelio, el emperador filósofo, se decía a sí mismo cuando se daba cuenta de que había obrado mal. No te desanimes, no te consternes, no sientas asco de ti mismo si a veces no consigues actuar sobre cada cosa conforme a los principios más convenientes. El que él comenta después, ser siempre absolutamente irreprochable es en la práctica imposible. Los seres humanos somos imperfectos y como tales cometemos errores. Si hemos de juzgarnos a nosotros mismos, que sea con un espíritu de mejora para próximas ocasiones, no para violentarnos ni para castigarnos. Bé, una miqueta són aquestes reflexions, no? Del tema del pecat, de la culpa, de no sé què. Molt bé, molt bé. Bé, és que seria... Bé, podem fer una cosa, Rosa. Que és l'alma, que és l'inferm... Molt bé. Si voleu, ho reprenem un altre dia. Sí, sí, sí. Bé, ara hem fet una mica la presentació, bastant àmplia, molt interessant el tema. Hem fet quatre apunts, no? Mireu, a la web, us recomano molt que entreu a la web, eh, les tres d'hombres. I fem una cosa, la setmana que ve, si de cas, acabem de reprendre la informació i llavors fem un debat una mica més en profunditat. Què us sembla? Perquè és que, com sempre, el que diem, ens agafa el temps perquè hem de parlar de tantes coses, ens ha de parlar de tantes coses que és important. Però jo crec que és un llibre, encara ens queden dos minutets, vull dir que jo crec que Rosa és un llibre molt interessant i que pot donar molt de suc, primer, per la gent. Que tingui o no tingui dubtes, sinó per simplement, crec jo, aclarir els conceptes des del punt de vista positiu. Treure-li l'estigma. Exacte. I que siguis conscient de què realment és una religió. Que tu siguis conscient que és una forma de consol. de refugi i hi ha un moment del llibre que diu home, és una experiència que jo també m'agradaria que els meus fills la visquessin el fet d'entrar a un temple resar fins i tot sentir aquella calma tot aquest ambient que hi ha allà per què no? que ells lliurement que tot això ho visquin Però que coneguin realment... És que l'objectivitat és molt important. És a dir, plantejar un llibre objectiu, el més objectiu possible, com diu la Rosa, el positiu i el negatiu de les coses, crec que tothom això hauria de seguir. Però clar, aquí és on entraríem, no? Aquella gent, potser, que és tremendament religiosa, potser aquest llibre l'entendria? És un plantejament extern, eh? Jo insisteixo, ell ho fa d'una forma molt, molt, molt educada. Hi ha un moment també del llibre que al final ja pràcticament que ell diu... Clar, hi ha molta gent que se n'adona cosa, es dona compte de tot això. El Sala Pilag diu, dejemos la luz encendida. Molt bé, molt bé. Llavors és sobre el traje de l'emperador. Tothom veia que l'emperador anava nu i ningú s'atrevia a dir-li. Fins que aquell nen va arribar i diu, ui, si l'emperador va nu. És una miqueta això? Sí, sí, sí, molt bé, molt bé. Doncs hem deixat molt obert el tema, el rematarem de setmana que ve i llavors sí que parlarem i comentarem amb tranquil·litat. Doncs bé, el que diem, ens hem d'acomiadar. Adéu-siau. Adéu-siau, fins la propera. Exacte, fins el proper dijous. Gràcies. Bona nit. Fins demà! Fins demà! Bona nit. Fins demà! Fins demà! Gràcies. Benvinguts al 46, programa Godiva Bonaparte de Ràdio d'Esvern. Felicitats a tots per aquest 2014 que comença i amb aquest programa d'avui, titulat 3, 2, 1, espero que l'Èpic formi part d'aquest any i de les properes experiències que tinguem tots. I was far too late. And so it's troubling. Keep it in my hand there. I'm okay about the scenery. And you're on the line and I can't escape. Because it's all you see. But we're all descendants of a simple thing. And it's all you see. Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà!