Eastwood, Clerks, P.T. Anderson i art al MNAC

We're all gonna die. Fins demà! Bona tarda, benvinguts un dia més a la Babilònia. Avui comencem un programa que ens acompanyarà al llarg de la Setmana Santa i també ens acompanyarà la setmana que ve per motius personals, però que lògicament el que farem serà parlar, com sempre, de cultura i ho farem parlant de cinema, parlant de llibres... i també ara d'aquí una estona vindrà el Jaume i ens farà companyia per parlar-nos també de les estrenes que segur que ell ha vist abans que ningú al nostre programa. Doncs avui estic jo, el Cesco Ramos, insisteixo, i d'aquí una estona vindrà el Jaume, però jo us parlaré d'una sèrie de pel·lícules, sobretot intentarem parlar d'unes pel·lícules una miqueta que han quedat enrederides, vull dir que són els anys 190 aproximadament, i que van ser pel·lícules interessants i determinades. Parlem de Clerks, per exemple, de Kevin Smith, o parlem d'Un mundo perfecto. També parlarem d'un llibre que a mi m'ha sobtat absolutament i és un llibre que bàsicament ha tingut una presència potser una miqueta lateral al món espanyol. de les llibreries, però que val la pena. Te quiero porque me das de comer. És un títol ja que en si mateix ens crida l'atenció, perquè bàsicament sembla com si hi hagués una mena de submissió per part del títol. Però és el que intentarem esmentar en qüestió d'uns minuts. I abans de presentar-vos, avui tenim darrere fons un dels grans cantants i compositors i tocadors de guitarra, és Malent Eric Clapton, que avui compleix 70 anys, vull dir, és d'unidor, vull dir que estem parlant que són molts anys, però encara ell segueix amb efectiu, segueix tocant, segueix fent composicions noves, i bé, doncs tindrem de fons aquest gran, gran... I també no abandonarem la zona d'Anglaterra perquè tindrem el plaer de recordar un dels números 1 més importants de la música discotequera dels anys 80. Avui es compleixen 32 anys d'un número 1, que és Western Girls, dels Pet Shop Boys, que en el seu moment també, quan fem l'intermig, per entendre'ns, l'intermedi, del programa, doncs, escoltarem aquesta cançó, que seguríssim que recordareu i que molts de la generació dels 40 anys heu ballat seguríssim. Molt bé, doncs, com dèiem, el que començarem és a parlar, mentre escoltem aquest tema de Derek Clapton, que es diu Blue Eyes Blue, doncs, un llibre, un llibre curiós, si més no. Te quiero porque me das de comer. És un senyor que es diu David Llorens. És una mena d'escriptor, una mena com d'artista multiexperimental, multicultural, diguem-ho així. Ja està, ubicat a Praga. És català, però s'envena allà i fa un teatre avantguardista. És un magnífic dramaturg, també. I el que ha fet és una mena d'experiment en forma de narrativa, una novel·la que ens pot recordar certes coses, però que realment últimament estan apareixent llibres que criden moltíssim l'atenció. No fa gaire us parlar d'un llibre que es deia Ànima, que va ser premiat pel Gremi de Llibreters d'Espanya, i és que realment val la pena, no? Vull dir, són llibres nous, diferents. En aquest cas, ens sumem davant d'un llibre complex, complex de seguir, bàsicament perquè estem parlant de moltes trames a la vegada. Quan estem parlant de moltes trames a la vegada, hem de tenir en compte el següent, i és que no pots perdre el fil. A més, ell ho fa d'una forma molt a l'estil de José Saramago. Recordeu que en Saramago, amb els seus llibres, La balsa de pedra, tots els noms... Doncs el que feia era escriure de tirat, és a dir, de principi fins al final. No hi havia un punt de diferenciació, és a dir, no hi havia diàlegs, quan hi ha diàlegs... I en aquest cas, en el cas d'aquest llibre del David Llorenç, fa quelcom semblant, l'únic que ens aporta és una sèrie de trames que es solapen una darrere de l'altra amb una continuïtat que, bé, doncs, arriba un moment que gairebé és impossible, no?, el poder controlar tanta informació. Però és així, vull dir, al final ho aconsegueixes i hi ha una història... que és la més important d'un personatge que es diu Max Luminaria, una mena d'això, de Luminaria, mai millor dit, una mena de gran doctor amb cirurgia, una eminència, que el que fa és tenir una doble vida, una vida que va sorgint al voltant d'aquest llibre, va movent-se com una serp dins d'aquesta... d'aquesta línia que ens aportarà ell d'una forma constant, i el que crida l'atenció és que ho mou en una ciutat, o una ciutat que escrava en gel, Madrid, i com allà es desempelloga tota una sèrie de situacions límit, fins i tot, el que passa. També toca temes de l'actualitat, d'aquells anys 90, que ell és el que es mou, es remou per allà, una època que el mòbil encara no estava imposat, una època en què les relacions entre les persones estaven vinculades amb les drogues, amb altres elements. Un llibre que no es pot explicar. És un llibre que s'ha de llegir. No podem parlar d'un únic argument. Hi ha molts arguments. Sí que podríem parlar d'un, però no vull despatllar aquest primeríssim argument, sinó que el que vull fer és buscar una mica la intenció per part vostra d'aquest busqueu i que agafeu el llibre i que us selleu i que es trobeu en un llibre que cridi molt l'atenció. I aquest és el cas, no? És un llibre... absolutament apassionant, diferent, trencador, i això és el que imagino que pretenia aquest senyor. Per tant, llibre experimental, llibre amb molta potència, i el que heu de fer és comprar-lo. És el Te quiero, porque me das de comer, del senyor David Llorens. I el que farem ara serà... Hi ha una de les cançons del senyor Eric Clapton, per fer una miqueta de musiqueta de fons i tal, que ens va copsar a tots, no? És una cançó que va dedicar el seu fill. El seu fill va morir d'un accident, em sembla que un accident de casa, no? D'aquests casolans, no? Que a vegades no saps què passa, no? I tens aquesta situació, aquesta tristesa, no? I és potser una de les cançons més tendres que s'han escrit mai a la història de la música pop. És un tema que es diu Tears in Heaven. Són aquestes llàgrimes que Eric Clapton segur que va derramar pel seu fill i que van anar directament al cel. Tears in Heaven If I saw you in heaven Would it be the same If I saw you in heaven I must destroy Would you hold my hand If I saw you in heaven Would you help me stand I am my way, through night and day, cause I know I just can't stay here in heaven. Fins demà! Bona nit. Una de les balades en rock, potser més important dels anys 90, gairebé tocant en l'any 2000, i que realment Eric Clapton va tocar amb tot el seu cor. És una dedicatòria al fill perdut i això és importantíssim. I parlant potser de fills, mai millor dit, i en aquest cas peculiar, he pogut trobar-me una pel·lícula d'aquelles que tant en quant trobes i que dius, vinga, vaig a intentar... perquè a vegades quan aquí als presents veiem molt de cinema i ens trobem amb situacions una miqueta a vegades de dir què tries, perquè tenim tant per veure, som tan friquis a vegades que no sabem què és el que és millor i el que és pitjor. Però realment hem de fer seleccions, no? Doncs aquí al Babilònia tenim una dèria especial per Clint Eastwood, no? Ens agrada molt, no? Aquest director, igual que seran altres coses, no? Però és un gran clàssic, no? Del cinema dels últims, bueno, doncs, 50 anys, no? Què hem de dir? I repassant la seva filmografia, que en repassant tots, és una d'aquelles pel·lícules que no s'ha quedat en un segon pla ni molt menys, sinó que de tant en quant dius, ai, mira, la veuré i mai la veus. És una que es diu Un mundo perfecto. És una d'aquelles pel·lícules que potser no van entrar tant, possiblement perquè, bé, potser és un tema potser més suau dels que habitualment toca el Clint Eastwood. Estem parlant d'una pel·lícula protagonitzada per Kevin Costner, amb el nen que es diu T.G. Loiter, un nano que no l'hem perdut la pista, potser va créixer i va canviar molt i no sabem trobar-lo, però bàsicament és així. El Clint Eastwood i una Laura Dern que està molt de moda als anys 90 amb aquell Corazón Salvaje i altres pel·lícules que va fer al costat de David Link. Un mundo perfecto és una pel·lícula amb una gran factura, una qualitat absolutament magnífica, que és el que trobem. Bàsicament... El senyor Clint Eastwood intenta refer una història la qual, bàsicament, és una parella de presoners que surten, que s'escapen de la presó i que directament se'n van a fugir. Amb aquesta marxa, entre ells no es porten gairebé bé, hi ha una mena de situació violenta, perquè un dels personatges en concret és violent de mena, i a partir d'aquí entren en una casa i provoquen una mena de situació una mica complexa. Kevin Costner és un... El presoner d'aquests més normal dins de la línia és un senyor que roba, però no és un senyor que mata. És a dir, que no és el mateix concepte d'una cosa amb l'altra. Hem de parlar de diferents tipus de persones que estan a la presó per certs temes o per desgràcia. Vull dir, que es pot plantejar una cosa o l'altra. Bé. El que vull dir amb això és que quan arriba aquest moment, en aquesta casa, entre un d'ells intenta violar la dona i de pas dona una mena de cop amb un nen petit que hi ha per allà dins de la casa. Entra Kevin Costner i el que fa és defensar aquesta situació violenta d'aquest home que ja arriba a uns límits que són realment perillosos. Bé, doncs, l'única manera de poder escapar, perquè la policia ve i tal, és fer agafant de l'osta, no?, el que seria a un nen petit, eh?, un nen petit que fa un paper meravellós, no?, i que fuig amb Kevin Costner amb una mena de, això, de fugida endavant, no?, que té tota la pinta d'acabar com ha d'acabar. Acabarà malament, però bé, és el que esperes que no sigui així, no?, Bé, doncs, aquesta història entre Kevin Costner i el nen és absolutament magnífica, no?, amb l'aspecte que hi ha una mena com de síndrome d'Estocolmo, no?, vull dir, aquell que es rapta és el que al final es converteix en el teu millor amic, gairebé, no?, i aquesta situació, aquesta entesa, no?, d'un nen que també, no hem d'oblidar, viu amb una família que és testimoni de Jovan, i això comporta, doncs, tota una problemàtica també en quant a les aficions del nen, que no gaudeix gairebé de la vida perquè... Hi ha una religió bastant implacable que envolta aquesta criatura, doncs, descobreix la vida. Vull dir, descobreix la vida i bé, i a partir d'aquí, doncs, et trobes amb una sensació de dir, bueno, doncs, arribarà tot, no? Vull dir, arribarà tota una mena de... de bona entesa, no?, amb la situació. Bé, amb això queda una mica explicat, veurem que al final no és el que potser esperaríem, no?, vull dir, Clint Eastwood fa un paper una mica més secundari, fa com de xèrif, no?, d'aquests xèrifs d'usos, no?, vull dir que què l'hera de fer, aquell mena de Harry el sucio, però com como trasnotchado, que es diu en castellà, amb aquella filosofia més, bé, doncs més... baixa, més d'aquella manera, perquè, clar, ella està en una mena de poble, i a partir d'aquí no té el mateix caliu, un policia de Nova York, que no pas un policia de poble, d'aquests camperols. Per tant, hi ha tota una simbiosi, una mena de situacions, no... una pel·lícula molt agrícola, molt camperola, molt de fora, però que sorprèn, sorprèn agradablement amb l'aspecte que és el que hi ha, que és una sorpresa amb aquesta fórmula. Molt bé, doncs el que farem serà, abans us he dit que hi havia un grup que va ser molt famós als anys 80, va seguir triomfant als 90 i encara està en actiu. Jo crec que vam perdre una mica el senderi al final i no saben ben bé el que volien realitzar o el que volien fer. Però bé, segueixen dins de la línia de la música de dance, de la música de ball, i insisteixo, una de les cançons que va ser número 1 fa 32 anys, que això ho ballava jo, és aquesta cançó, que es diu Western Girls. Fins demà! The East End Boys and Western Girls Fins demà! Fins demà! Fins demà! Western Boys and Western Girls Doncs, bé, tenim aquí els Pet Shop Boys, que després haguem escoltat més temes i que realment van ser una autèntica bomba, vaja, no es pot dir una altra cosa, i que van canviar el panorama, vull dir que absolutament radical de la música. al llarg dels anys 80 i 90 i bé, doncs esperem que tornin a sortir, encara que ja són 50 i escaig que tenen aquesta gent, per tant ja la cosa tira milles. Molt bé, doncs abans de seguir parlant d'altres temes, bé, doncs us vull comentar que aquests dies de Setmana Santa és una oportunitat molt bona per dedicar o per anar als museus, perquè realment aquí a Barcelona tenim una sèrie de museus importantíssims. I des d'aquí us vull fer una recomanació, perquè aneu a la secció de l'Art Modern del Manac, del Museu Nacional d'Art de Catalunya, aquest museu que, com sabeu tots, està... a dalt de Montjuïc. Bàsicament hi ha tota una mena de recerca, d'intencions per part d'aquest museu per intentar promoure i extreure diferents parts del dipòsit que té aquest museu a nivell de tota Catalunya. I el que ha fet ha sigut una mica restaurar o reestructurar, millor dit, aquesta secció, una secció que és immensa, que potser en un matí, home, hauries d'anar una miqueta d'aquella manera, però bé, en un matí ho pots veure, com no, però que des d'aquí recomanem amb gran força. Bàsicament s'inicia la trajectòria a principis del segle XIX, i acaben les primeres avantguardes. Per tant, estaríem parlant des del romanticisme, del Maria Fortuny, passant pel realisme de Ramon Martí Elzina, l'orientalisme, una sèrie d'elements molt interessants que val la pena que repasseu. És una part molt important de modernisme, on no solament hi ha pintura i escultura, això també hi ha cartelleria, hi ha mobles de les cases importants i altres elements que també val la pena, com poden ser vitralls, etcètera. La part final és una prèdica del simbolisme, un període més misteriós, més esotèric, i si hem de dir una cosa una miqueta no en contra, sinó una miqueta amb aquesta filosofia d'aquesta secció que, insisteixo, fa qüestió de quatre o cinc mesos, es va reestructurar tota la La part final és potser la part més fluixeta, no perquè no hi hagi informació, sinó potser perquè és la part menys coneguda o menys interessant. Clar, si comparem el modernisme en qualsevol cosa, tot el que vingui abans o després potser no té tant d'interès. Però és cert que en aquest cas trobem que la part del noucentisme, que és la part final, és potser la més coixa, la que tampoc s'ha volgut, imagino, des del comissariat d'aquesta secció en concret, s'ha volgut promocionar massa en favor d'aquest modernisme. Bé, per tant, si voleu veure un bon element modernista, si voleu veure una bona pintura del segle XIX, doncs el que heu de fer és passar-vos aquest estiu, aquest estiu, paja, aquesta Setmana Santa, per aquest espai magnífic i realment interessant. Bé, igualment, si teniu dubtes al respecte o si voleu una mica més d'informació o voleu que, en aquest cas, us guiïn perquè seria més interessant, hi ha una pàgina que és barcelonart.blogspot, podeu accedir allà, i a partir d'aquí hi ha diferents activitats vinculades amb aquesta secció. En breu, el dia 25, farem una promoció, i una sortida, en concret, 25 d'abril, aquest dissabte, d'aquí 3 o 4 dissabtes, i que llavors això ho teniu tot a punt de tallar, ho mireu a l'horari i tal, i això ja veureu que ens ho podem passar molt bé i que val la pena que descobriu justament el Museu Nacional d'Art de Catalunya, que per això el tenim aquí, que és el que diem, anem a Madrid i anem al Museu del Prà, anem a París i anem a veure el Museu del Louvre, que està molt bé, que són meravellosos, però aquí tenim una pintura i una escultura molt bona, de molta qualitat, sobretot del romànic, del gòtic i del modernisme. Per tant, això s'ha de conèixer, no solament mirar, sinó conèixer, estudiar una mica i saber que tenim grans artistes catalans. Per tant, no tot ha de ser italians, francesos, anglesos o no. Tenim magnífics artistes catalans que s'han de descobrir i que sempre deixem una miqueta cap a un costat. Bé, seguim parlant una mica de cinema i agafem una pel·lícula de l'any 1994. Tinc que dir que dins del que hem vist amb aquest programa, que hem vist 50.000 milions de pel·lícules, tota la gent de diferents tipus, realment hi ha un director que jo no havia vist res mai, però per coincidència, o potser per intentar vincular una cosa amb l'altra, i és la pel·lícula Clerks. Clerks és una pel·lícula de l'any 1994, d'un director que es diu Kevin Smith, que va ser una autèntica sensació, és a dir, aquest senyor va entrar a l'escena del cinema més radical americà, amb una pel·lícula en blanc i negre, com és aquesta, com acostumen a fer molts autors, una pel·lícula que va costar, no m'hi equivocar, 27.000 dòlars, vull dir, que seria actualment uns 30.000 euros, no arribaria, uns 20.000 euros actuals, per tant, per ser una pel·lícula, això és no res, són quatre duros, no? Bàsicament, l'intenció era una època en què estava molt de moda una estètica, com ara estan de moda els hipsters, que porten aquesta barba i aquesta forma de vestir, doncs estava molt de moda el que era la moda grunge. El grunge era una tipologia de personatge que potser la gent que va viure aquella època el millor és que, per exemple, recordi la música d'Oasis o d'Ablur, d'aquests grups que van protagonitzar aquesta escena, potser una mica els cabells... ...més llargs, aquesta línia... ...una miqueta més... ...com deia una amiga meva... ...pobre que em puc descansi... ...que era com anar brut... ...però net... ...és a dir, anar brut... ...però anar... ...vull dir, sense anar... ...vull dir, anar com tirat... ...és la millor explicació... ...però sense fer olor... ...és a dir, net... ...vull dir, asseat... ...com cal... ...però amb l'estètica... com molt tirada, com molt cabàs de trencat, amb unes combinacions de colors a vegades una mica impossibles, uns cabells molt llargs, però nets. Això és important. Llavors, aquesta línia, que es podia dir d'aquesta manera nirvana, és un altre exemple, no curcobent, és una altra mita d'aquest període, va generar un cinema molt concret i molt especial. I aquest cinema especial, bé, doncs, realment, Kevin Smith va saber fer-ho d'una forma molt clara, no?, Una pel·lícula en blanc i negre, insisteixo, amb la qual assistim a un venedor que està en una mena d'estanc o en una mena de botigueta americana en un d'aquells espais, que està dirigit per Brian Alloran, que és el que seria... el nom del protagonista, de l'artista, vull dir, que en aquest cas està allà, un personatge anudí, bé, cansat de la vida, insisteixo, en aquesta estètica d'aquest tipus de format grunys, amb una sèrie de personatges que passen per davant d'aquesta botiga, que realment són alguns esperpèntics, altres són absolutament problemàtics, altres fins i tot veus que hi ha una malaltia mental pel darrere, és a dir, hi ha tota una mena de situació absolutament curiosa. A partir d'aquí sí que apareixen dos personatges, que ja serà una miqueta, o un d'ells, que és un clàssic de les pel·lícules del senyor Kevin Smith, segur que recordeu Malrats, Persiguiendo a Amy, Dogma, van ser les pel·lícules que van venir després d'aquest Clerks, que va ser la primera pel·lícula que va llançar Kevin Smith, que és el personatge de Bob el Silencioso, que és una mena de personatge també que porta una gran gabardina, amb barba, amb una mena de gorra i tal, i que no diu res. Escolta un altre que no parà de parlar tota l'estona i això fins i tot va crear un spin-off, una pel·lícula que la Fia Cap també va generar una mena de format que tingués això. Bé, per tant, parlant de cinema independent, aquest concepte de cinema independent que a vegades costa una miqueta d'explicar, però que realment els anys 90, els primers 90 i finals dels 80, va tenir un munt de pel·lícules amb aquesta línia, des de My Private Idaho... de Leading End, moltíssimes, ara mateix potser no he fet un llistat, però si comencem a mirar trobaríem autèntiques Poison, per exemple, de Todd Haynes, autèntiques meravelles, un cinema experimental que, insisteixo, buscava una línia. Jo recordo el cinema verdi, que encara ho fan, encara segueix en aquesta línia més independent, més alternativa, buscava una línia molt determinada i molt concreta. Fins i tot hi havia un cinema que es deia, no sé si encara existeix, l'Alexandra, que era una sala petita amb la qual allà també es portaven aquest tipus de pel·lícula i altres que amb el temps han anat sortint, però autèntiques joies. I aquesta Clercs va ser una de les que va estar molt de temps als cinemes d'aquí de Barcelona. Realment val la pena... tenir una referència a vegades d'aquest format. Avui dèiem que estem escoltant d'una forma alternada temes dels Pet Shop Boys que feien justament amb aquesta cançó, volíem dir, el número 1, però que realment van ser número 1 mundials aquell any, I vull que escolteu ara una altra cançó del senyor Eric Clapton, i que en aquest cas realment és un dels clàssics. Un tema, no em vull equivocar, de l'any 75 o 76, per exemple, dels tiros, que era una de les grans cançons rock de l'època, que es diu Laila, i és, com no, Eric Clapton. Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Magnífic aquest tema d'Eric Clapton, aquest Leila, amb una versió en plàguet, molt més suau, perquè recordem que la versió original era absolutament elèctrica, gairebé. I aquesta fama que té el senyor Eric Clapton, d'anar tocant la guitarreta. Sembla que no toca la guitarra? Vull dir, ja li dieu en mà lenta, no? Perquè justament, quan toca, sembla que no estigui tocant res i està fent una autèntica harmonia i una autèntica meravella amb la mà. Per tant, això és el que el destaca, el diferencia. Bé, seguim parlant de cinema, i a més és una cosa curiosa, perquè amb aquest programa parlem poquet, no perquè no ens agradi, sinó perquè a vegades, mira, doncs, no li fas gaire cas, no? Vull dir, o perquè, insisteixo, com hem de veure tantes coses i som tan exigents, no? Doncs hi ha una pel·lícula que va guanyar justament l'Òscar, la millor pel·lícula d'animació, que es diu Big Hero 6, eh? Big Hero 6, que no vol dir que sigui la sisena part de cap pel·lícula, eh? Vull dir, de cap pel·lícula d'animació... Doncs és una magnífica pel·lícula de stop motion, no estem parlant de dibuixos animats a l'ús, sinó d'aquest format que no és al 100% el que entenem com una pel·lícula Disney. Bàsicament, el que veiem és una pel·lícula amb un missatge absolutament positiu. Estem davant d'una mena de... Com es diu? És que ara tinc el dubte. És un nom que barreja San Francisco i Tòquio. No sé com es diu ara. Frank Tòquio, em sembla que es diu o alguna cosa així. És una mena com de visió d'una ciutat del futur, on es combinen, imagino tant, les cultures. I és veritat que els personatges semblen com una miqueta manga. Vull dir, estem situats als Estats Units, però la forma d'ells no té l'estètica americana, sinó potser una estètica més asiàtica. Aquesta combinació fa que estem davant d'un moment en què la robòtica ja està en un grau molt més enllà del que habitualment poguéssim imaginar en una pel·lícula d'aquestes connotacions. Big Hero 6 és un personatge, és un grup de personatges que sorgeix arran d'una situació determinada i concreta. Estem parlant de dos nois. Un jovenet, preadolescent, que és un geni, però dels petits robots. És una persona que està qualificada, aquesta generació, que no som nosaltres, sinó la que ens ve darrere nostra, o fins i tot l'altra que vindrà, que està acostumada a les tecnologies, amb una velocitat que nosaltres no captarem mai, per molt intel·ligents que siguem, i que realment... El que ens provoca és una absoluta sensació de trobar-nos davant d'una mena de pel·lícula molt original, no? l'evolució d'aquesta... Home, què ha passat aquí? Un segon. Hola, Jaume. Què tal? Molt bona tarda. Ja et tenim aquí, clar que sí. Estava parlant d'una pel·lícula d'animació. Mira, com estava parlant de cosetes, i bé, estava parlant de Big Hero 6, aquella pel·lícula que va guanyar la millor pel·lícula als Òscars, no? I res, ho acabo i ara ens expliques, que he estat parlant d'altres coses que ja comentarem el que hi ha. Doncs bé, és una pel·lícula, insisteixo, que té un missatge molt positiu, és un missatge molt valent, perquè justament es produeix per una sèrie de qüestions, una mena d'atemptat terrorista pel mig, i llavors un d'aquests germans mor, i aquest germà que mor, amb aquestes connotacions, que és un dels genis i tal, té una mena de... de robot, que és un robot sanitari. És curiós. I aquest robot sanitari, si aquesta l'has vist ja amb aquesta pel·lícula, fa companyia al que seria aquest nen. I llavors tots ells, ells i els seus amics i un grup de gent i tal, són els que lluitaran contra el mal, contra el mal que vol una mica destrossar, acabar amb el món arran d'un invent que fa el nano i tal. Hi ha qüestions que tampoc explicarem per què val la pena. Llavors es converteix d'una pel·lícula basada en la robòtica i futurista, en una pel·lícula d'herois. I per això són els Big Hero 6, són els sis herois, els sis grans herois que salven a la Terra d'un d'aquests... Un d'aquests bojos amb l'aspecte, vull dir, megalòmanos, volia dir la paraula. Ah! S'ha taculat, eh? Exacte, però vull dir, és que realment l'actitud que pren és una actitud absolutament això, de voler controlar el món, d'intentar ser un gran emperador mundial, i al final no aconsegueix, lògicament, perquè aquests nanos fan la seva tasca. Vé una pel·lícula molt maca, que val la pena, i Jaume, què ens expliques? Com va tot? Bé, anat al cinema, i saps d'allò que no et surt res a rodó, i acabes arribant. Cap problema, cap problema. He vist això de Puro Vicio. Puro Vicio. Aquesta pel·lícula. Molt, molt. A veure, aquesta és una pel·lícula que en principi cal aclarir d'una manera taxativa. Taxativa, sí. Allò de dir, escolteu, no, no us penseu que perquè jo digui que està molt bé a vosaltres anireu i us agradarà igual que a mi. Vull dir, no, és una altra cosa. Aquestes són d'aquelles pel·lícules que passen, doncs, això en poc públic i que moltes vegades, doncs, tants espectadors pregunten si dius que no ho entenc perquè l'han valorada tant, aquesta pel·lícula i contra el cap d'una setmana ja l'han tret. Doncs bé, nosaltres intentarem explicar... El per què. El per què la valorem tant i d'allò. A veure, aquesta, jo no sé si recordeu el senyor Anderson, que és el seu realitzador, no? Ah, el que va fer Magnolia. Sí. Ostres, això és molt bo. El Thomas, com es diu? Thomas no sé què, Anderson. Sí, senyor, sí, senyor. Val, i algun altre més que en té també de molt bona, no? Sí, sí, sí. Bé, llavors, esclar, tu quan veus el títol, no sé tu, però jo m'hi fixo molt. No, no, a veure què passa, no? Sí, vas cap allà. Llavors, a veure, aquesta és una pel·lícula que es podria tenir una comparació molt fàcil durant el metratge Mentre l'hi he estat veient, doncs a mi m'ha donat com a valoració una comparativa, com moltes vegades, i és allò del Mulholland Drive, no? El Mulholland Drive. Sí, que és la pel·lícula del... Del David Link. David Link, exacte. Què és Mujal Andrei? Doncs, si us recordeu, els que ho pugueu haver vist, doncs és una pel·lícula que parteix del somni. Doncs aquí no és ben bé del somni, però estaríem amb una irrealitat que, exactament igual que el somni, no pertany a la raó, sinó que pertany al domini, en aquest cas, de substàncies, no? O sigui, d'addicció. Sí. I llavors, esclar, la pel·lícula, a la que portes mitja hora o tres quarts o així, dius, ui, això no variarà gaire, ui. Llavors, esclar, vas veient tots els detalls, vas entrant en tot el tema, i jo convergiria en dir que hi ha dues coses, almenys, per a mi, que m'han agradat molt i que probablement sempre m'ha agradat molt en el cinema, en les pel·lícules que veig, no?, I una d'elles és precisament que d'allò no racional acabem entenent moltes coses de les que ens passen. Precisament perquè, tal com deies amb el senyor Jiro, sempre hi ha algun, tu ho has dit d'una manera, jo diria algun psicòpatre, no?, que és una altra cosa, que vol dominar el món i ser el rei. Vull dir, hi ha hagut molts de reis, però n'hi ha que s'ho creuen i acaben fent molt de mal. Llavors, esclar, jo crec que és molt interessant que tot aficionat al gran cinema, el gran cinema no al gran espectacle, sinó al gran cinema... aquest que et proporciona tot un seguit d'elements, que al cap i a la fi, amb tota la negativitat que té, perquè la té, lògicament, l'addicció genera uns estats d'ànim i de desig i també de buidor, de... de persimònia, hi ha tot un munt de coses, no? Hi ha una altra cosa que també proporciona, que al cap i a la fi els humans som humans i els humans ens bellugarem per contractes, fins i tot, no? Recordeu, per exemple, perquè té una semblança, ell és un inspector privat, no?, que el podríem agafar del famós campre i bogar... amb les pel·lícules més populars, no?, el senyor Marlou, oi, era el... El Marlou, sí, el inspector Marlou era, no?, el... Sí, sí, sí. Inspector, no?, en tot cas és... Bueno, un privat, no?, un... Diríem que un agent privat. Ah, un detectiu, perdó, un detectiu. Sí, sí, sí, sí, vale, vale, exacte. Llavors, esclar, vull dir, allà hi ha, per exemple, Xina Tou, per posar un cas. És tan enrabassada com Xina Tou. Què vull dir amb això? Vull dir que Xina Tou és molt enrabassada. El que passa és que a la llarga tothom l'ha valorada molt bé, aquella pel·lícula. Per què? Doncs perquè en el moment que es va fer Xina Tou, jo penso que es va evolucionar en quant a narrativa, en quant a estalvi de coses, en quant a anar de cara al gran, encara que hi hagi una lentitud, no? O sigui, allà de cara a veure vol dir que hi ha coses que tu ja te les imaginaràs perquè encara que no te les exposin amb imatge, doncs lliga, no? I aquest estalvi narratiu de coses per suposat fetes, doncs ja no cal posar-les, no? Doncs allà existia això. Doncs aquesta també, en comparant, doncs també tindria aquesta qualitat, aquesta línia. Aquesta comparativa que feies es diu Paul Thomas Anderson, el director de Magnolia, amb la Puro Vicio, que és la que tu has anat a veure. I llavors va fer una que es deia The Master, amb el Philip Seymour Hoffman i el Dragon Fenix, que era molt bona aquesta pel·lícula. Va fer Pozos d'Ambició, amb el Daniel Day-Lewis, que aquesta va ser una miqueta més fluixa, que sí. Jo em vaig quedar una mica lluny amb aquesta. I en canvi, el que sí que recordo molt bé és Magnolia, una que es deia Dranging Love, embriagada d'amor, Jo aquesta la vaig veure aquest dia, em va agradar molt, eh? És una pel·lícula que no sembla... Perquè a l'Adam Sandler dius, aquest pavo a mi no entra... No, però ho fa molt bé, és l'únic que està bé, l'Adam Sandler. Jo crec que es deia Boogie Nights, que a mi m'encanta. Aquesta de Boogie Nights ho vaig passar molt bé, a Boogie Nights, perquè, clar, una miqueta sortia una música i una cosa que ja m'agradava, no? Bàsicament, molts anys 70 i 80, no? Però era... I, bueno, parlava d'aquell, del John Holmes, no? Que tenia aquella cosa, que feia pel·lícules porno i tal, no? Per tant, és un tio que sempre ha tocat uns temes, crec, una miqueta... Complexes. Si hem parlat de sexe... I no només això, sinó que, a més a més, és un inventor de narrativa, o sigui, d'estètica, no? I llavors, esclar, tota la pel·lícula et quedes com amb edelit, no? Qui l'interpreta és el... El senyor... Sí, espera, espera. No me'n recordaré. El tindrem per aquí. Sí, dies, dies. Bueno, doncs, aquest que va fer no fa gaire, també. Una pel·lícula molt interessant, ja ho veuràs. Doncs, escolta, està molt bé. Vull dir, és potentíssim, aquest actor. El Joaquim Fènix. Això, Joaquim Fènix. Ah, vale, vale. És que estic veient una imatge aquí ara, justament, no? I, no, a més, és molt curiós el pòster, eh? Ostres, és molt psicodèlic. És a dir... és el que diem, no?, en un període que aquesta tipologia i aquesta forma, sí, clar, he vinculat amb el LSD, bàsicament, amb les drogues, no?, però aquesta ambiental, els anys 70, aquesta pel·lícula, vale, doncs ja m'ho dius tot amb això, ostres, però això ha de ser... que a Buggy Nights també es parlava molt dels estupefaents i tot això, eh? Sí, sí, sí, que bo. Doncs mira, jo l'altre dia vaig veure precisament aquesta enbrigada de mort i llavors vaig pensar, ostres, quina... Vora que, bum, em dominava tot allò. I llavors vaig pensar, mira, un estrenat aquesta, doncs també, eh?, també l'anirem a veure. I a més, el que dius tu, Boquinais i d'altres. Sí, sí, d'això ho feia molt bé. Bé, doncs, un dia complet avui, no? Haver vist una pel·lícula com aquesta... No, home, no, és aquest senyor. Quan es treu una pel·lícula no et deixen diferent. És com el David Cronenberg, com el David Link. És que són directors que s'estan esperant que surti la pel·lícula per veure'n o gairebé a l'espera, no? I això és important. Ara em sembla que hi ha un parell. Aquesta del Cronenberg, no? El Cronenberg també la deixen a veure. El Maps to the Stars també, que és aquesta. I hi ha un altre d'un altre personatge, no sé qui era ara, D'un altre director d'aquests que deia, ostres, l'escenari passada, que no entraré, vam comentar aquella d'intercera persona, del Paul Huggies, del que va fer Crash, que també és un d'aquests que esperàvem que feia sis anys que no feia cinema i feia una pel·lícula molt completa. Què més ens parla, Jaume? El Pasalini ja en vaig parlar la setmana passada, o sigui que és una altra d'aquestes fites que penso que tot cineasta que s'estimi a ell mateix, doncs ho ha de comprovar tot això com va. I llavors, doncs bé, vull dir, a part d'això, doncs, bueno, alguna pel·lícula que una altra, aquesta que has esmentat d'embriagada de mort... que em vaig quedar bocabadat i és el que dius tu, Adam Sandler, que el tens situat. Sí, que no l'ubiques gaire. L'únic que no me'n recordo gaire de l'argument. Com anava l'argument? Jo sé que era com un venedor. És alguna cosa així, que és un venedor o alguna cosa? Sí, sí, sí. Mira, jo què vaig agafar de tot, eh? Perquè a vegades has d'esperar que s'adormi algú. Per estar una mica a la guai, no? Per agafar la pel·lícula que realment val, no? Llavors, el que jo vaig agafar, i perquè ja l'havia vist, aquesta pel·lícula, doncs, és que ell és un... Bueno, és una persona sense massa... Massa brillantor que va anar a parar, doncs, a unes dinàmiques, diríem així, molt toves, no? I crec que aquesta és una de les qüestions bàsiques del senyor Anderson, eh? Què passa? Que coneixen una noia, aquesta noia s'enamora d'ell i comencen a tenir, doncs, un punt de trobada que és com excels, no? Llavors, per això em parla d'embriaguesa, eh? Embriaguesa que... Sí, sí, ara vaig recordant. Vale, vale. que voldria dir, en definitiva, doncs tu tens una feina a fer, per dir-ho d'una manera, però aquesta feina... Vull dir, ostres, tu, això no té cap... Massa maledicència. Et poses molt neguitós davant del fet que tot allò no et motivarà ni ara, ni et motivarà mai el que estàs fent, no? Llavors, cada cop i volta trobis una coincidència que pot ser embriagadora, en definitiva, emborratxadora, no? Sí, sí. Doncs ja penso que és genial, no?, per la persona que s'hi pugui trobar i que tingui una situació com aquesta. Llavors, ella, que és la d'això... Ai... L'Emily Watson. L'Emily Watson, exacte, com en Gams, aquesta dona, com l'Avinoix, no? Doncs, esclar, no és res més que probablement un producte de la seva pròpia ment, no?, com a producte. a punt de trobada ideal i absolut, eh? I llavors, esclar, aquesta coincidència... És allò que arriba un moment d'una aventura d'aquestes romàntiques, no? Fantàstica, total, sí, sí, sí. Va ser una pel·lícula que va... Romàntica, no clàssica, diguem-ho clar. Exacte, és un romanticisme contemporane, ara. No estem parlant d'allò de... No, no. No estem parlant del Clint Eastwood, a los cuentos de Madison. Ni dels punts de Madison, és una altra cosa, eh? Allà hi ha molta moralitat, aquí no, és que precisament aquesta és la qüestió. Igual com tampoc hi ha moralitat amb la pel·lícula que dic, que he vist. De pura visió, no? Molt bé, molt bé. Doncs va ser guanyadora, aquesta d'embregador d'amor, millor director ex-aequo al Festival de Cants. Vull dir que també d'unidor, vull dir que per reflexionar la pel·lícula tenia potència com per arribar a tenir aquesta situació. A canvi, la que va tenir més èxit és aquesta que ha esmentat, Els pobles d'ambició, Probablement perquè parla d'una cosa més... O sigui, també parla de perdre o de molts aneguts, perquè, esclar, amb Brigada de la Mort, igual que amb la pel·lícula aquesta que he vist avui, doncs es perden als extrems, eh? Vull dir, es perdi, entres en un camp de violència i també de favor, no? Doncs amb Els Pous d'Ambició, allò tenia com a virtut, crec jo, perquè també l'he vist, eh?, aquesta pel·lícula, Com a virtut tenia que, en definitiva, això és el que comprendrem més bé de la reacció humana, que faci tot allò que vulgui, que s'ho proposi, precisament perquè el sistema funcioni d'una manera total i absoluta. Ell és un home que comença gairebé amb res, amb el petroli, i acaba que ho domina tot, no? Clar, clar, clar. I tot el que això comporta com a desgarrer, com a vivència. Però és de les pel·lícules, crec jo, massa llargues. Crec que poc creïble, el Daniel Day-Lewis. Jo no em vaig trobar gaire, el paper era com una miqueta encarcarat, massa mala bava, aquest home, i poc creïble. Però és justament el que és l'entitèsi del senyor Anderson, que jo crec que és un tio que és molt experimental, no experimental, vull dir, que fa coses curioses, que fa un cinema molt creatiu, com tu deies, i jo era com bastant... Entre fosc i tonto i històric, una cosa rara, que vaig dir, no sé què pinta. Jo tenia el referent de Magnoli, i a mi Magnoli em va tornar boig. Aquesta malaltic va ser present. És una bestiesa, clar, parla de la malaltia, parla de la mort, parla de moltes coses, Magnoli. És una pel·lícula, és un gran puzzle, no? Fes una petita d'allò, a veure si... El problema és que hi ha diferents històries, i aquesta és la qüestió, no? El que és molt clar és que hi ha una escena molt famosa, que és aquella escena de la pluja dels gripaus. Se n'acordes, aquesta escena, que és molt famosa, va quedar com una de les clàssiques, no? Però a veure si podem trobar una mica d'argumentació, perquè és que, ja et dic, parlava de moltes coses, la pel·lícula, mira, és que sortia un munt de gent conegudíssima, mira, el Tom Cruise, el William H. Macy, que és un tio molt conegut, encara que potser ara no... Bueno, és un tio que té una cara així com de tontet, pobret meu, no? La Julia Moore, el Philip Seymour Hoffman... qui més, és que hi ha molta gent, l'Alfred Molina, la Felicity Huffman, bé, sortia molta gent, no? I aquesta és la de les primeres que va fer, no? Sí, sí, sí, jo diria que és la segona que va fer, perquè al final va ser Boogie Nights, no? I són, diies, eren nou trames paral·leles, és clar, és que a mi això em sonava moltíssim, no? Ambientades en una vall, que es diu la Vall de San Fernando, a Los Angeles, on veiem un nen prodigi, el presentador d'un concurs de televisió, un ex-nen prodigi, que també és una mica el mirall de l'altre, un moribund, que és l'escena que jo veig que és més crua, que es veu aquella situació com el Philip Seymour Hoffman fa d'infermer fins a arribar a la pròpia eutanàsia, vull dir, el fet d'aplicar-li pel patiment que tenia, que era molt dur, Un fill perdut, la dona i l'infermer d'aquest moribund. Són històries que són independents però que tenen una estranya relació i que acaba amb aquesta pluja de gripaus, que era com una mena de simbologia, la qual allà van haver bufes per entendre per què fa això al final el senyor Anderson. I jo encara no entenc per què ho fa. Però, en canvi, és un final que dius, ostres, d'una potència, perquè, clar, no entens ben bé què succeeix. I això és el que passa, que aquest punt, a vegades, com fa el David Link, que és un... Exacte, surrealista, digue-li com vulguis, abstracte fins i tot, això és el que m'agrada d'aquest home, no? I val la pena, val la pena. Hem fet un especial del Paul Thomas Anderson gairebé, no? Si ens cuidem, no? No, no, no. Com el que diu la cosa, no? Sí. Llavors estava parlant d'una pel·lícula que es diu Un Mundo Perfecto. Aquesta l'has vist tu, el Clint Eastwood. És l'única que em faltava per veure de Clint Eastwood. No l'havies vist, aquesta? Perquè l'has vist totes, però aquesta és l'última que em faltava. Jo penso que és una pel·lícula rodonota. Sí, sí, sí. D'aquest classicisme que tu es mataves la setmana passada. Exacte, exacte. S'ha explicat molt bé les històries i les vesteix, que dóna gust a veure les floretes, eh? Clar. Jo crec que és el moment... És que la pel·lícula em sembla que la va fer després de Los Puentes de Madison. No, no té res a veure, no. Però em refereixo que jo veig que és una pel·lícula que sí, que té tota la potència que té, però, a veure, com t'ho explico? A veure, per mi Clint Eastwood té una època de molta mala baba, que és l'època primera, l'època setentera, que dic jo, de Harry Suss, i aquesta època és, vinga, va, d'Astraler, no? Tirem milles, no?, que és diferent. Però jo crec que té una època, als anys 90, que... que es va endolcir una miqueta. Dins del que és el conjunt de tot el que hi ha, són històries molt tendres a la filla cap, encara que després, vull dir, no perdoni, perquè no perdona el Kevin Costner, que jo pensava que el perdonaria, però no el perdona, i tal. Hi ha una mena d'això, no?, de grans històries internes, en aquest període, no?, amb la pel·lícula Virdi, amb aquestes que dius, ostres, tu, vull dir, aquí hi ha, que la té molta sensibilitat, no?, I que potser després, no és que l'hagi tornat a perdre, però potser per les temàtiques que ha tractat hi ha hagut coses que... Que t'ha fet dubtar el Terabacada. Exacte, que no vol dir que no les tingui, però que potser ho reprèn, mira per on, a Gran Torino, no? Dins d'aquesta mala bava hi ha una tendresa que em remou, però en canvi amb Cartes i Wojima, aquestes pel·lícules són pel·lícules contundents, però perquè han de ser contundents, francotirador, ha de ser contundent. Hi ha concessions, però molt poques. I aquí veig una cosa molt maca entre el Kevin Costner i el nen. Hi ha una cosa meravellosa que hi ha allà que sorgeix i una... No sé, no sé... Però és positiu, eh? Sí, com aquella oportunitat que tota persona probablement ha de tenir perquè li surti de dins el seu, doncs, els aspectes més interessants. Jo crec que ell no ho defuig mai, eh, el Clint Eastwood, això, al contrari. No, no, no. Fins i tot amb els ponts de mali són quan vesteix amb ella, o sigui, quan la tracta, la justifica total i absolutament. Totalment, totalment, sí, sí, sí, sí. però és aquell realitzador i això ja queda clar que en tot cas el tindrem com un gran clàssic que ens interessa pel que parla per la varietat que hi ha i esperem que segueixi jo crec que és aquests directors com el Woody Allen o l'Oliveira que morirà amb les botes posades però l'Oliveira és més profund oi? ja però l'Oliveira té 100 anys per això ho dic no, no, sí, sí, clar clar, no t'has de veure Jo no coneixo gaire Oliveira, no puc opinar gaire, perquè és un d'aquests desconeguts, no? Mira, avui, per exemple, comentava que estic descobrint a Kevin Smith, que ja veus que és un director d'aquests, el Malrats, per si ient d'Aimi, que tampoc he vist gaire cosa. Llavors, clar, jo també estic descobrint ara, sembla que no, però que diem, a vegades... És la frescó del moment. Exacte, no? Quan va sortir, doncs, ui, sí, noi, ui... Exacte. Però clar, després s'apaga la llum i no ho caigui, no hi ha res. Això mateix, sí, sí. Sí, a veure, el que acabes de dir precisament del senyor Oliveira, eh? Sí, del senyor Oliveira, jo penso que ha estat molt interessant que el posessis al costat d'aquests com a clàssic, no? Sí, sí, clar, evidentment. Però jo penso que una de les coses més interessants que ofereixen tant com el senyor Arsene, que hem parlat avui com el senyor Oliveira, com molts altres, eh? Fins i tot m'atreveixo, jo ho veig així de clar, el senyor Stanley Kubrick, jo penso que són... També, també. Que són persones que no els abastes amb una pel·lícula. No, no, no. Són molt grans. Són tan grans que bussen, t'escapen a les mans. Clar, clar, clar, clar. Molt interessant, molt. Molt bé, Jaume, doncs bé, ens queda un minutet. Sí. Doncs res per acomiadar-nos. Desitjar que tingueu aquests dies relaxats i tranquils, que no és tan fàcil, eh? No, no, no. que potser depèn d'aquí un moment, potser tens més feina, que no pas potser el fet de dir, aprofito per fer això, això, això, això. S'han acabat els dies, eh? I no he fet res encara. Molt bé. Doncs vinga, doncs quedem així. Adéu-siau. Adéu-siau. Al Just a la Fusta parlem de tot el que passa a Sant Just. Hi haurà alguna premsa que ja aconseguiran treure qui eren tots els empresaris que anaven amb ell, que fins ara mutis. 400 pisos per vendre. Si se l'ha apagat de la seva butxaca, ningú li patirà. Busco sempre aquella notícia una mica positiva. Tant d'èxit de públic que està omplint gairebé cada dia. Si volem veure algun d'aquests