El triomf del color i “Diafragma”; llibres de Chufo Llorens i M. J. Arlidge; i cinema: Bridge of Spies, Magical Girl, Learning to Drive i Rounders

BABILÒNIA RADO D'ESBERN BABILÒNIA RADO BABILÒNIA RADO BABILÒNIA RADO BABILÒNIA RADO BABILÒNIA RADO BABILÒNIA RADO BABILÒNIA RADO BABILÒNIA RADO BABILÒNIA RADO BABILÒNIA RADO BABILÒNIA RADO BABILÒNIA RADO BABILÒNIA RADO BABILÒNIA RADO BABILÒNIA RADO BABILÒNIA RADO BABILÒNIA RADO BABILÒNIA RADO BABILÒNIA RADO BABILÒNIA RADO BABILÒNIA RADO que també era una tertúlia així, però passa que anaven tots mig borratxos. I fumats. Però bueno, també era una tertúlia. Ara tots més lletxos, eh? Sí, sí. Era tot així com... Com uns bohemios així, entre bohemios i no bohemios, que havia de tot amb aquesta vida. Jo quan tenia 50 anys vaig fer-ho la foto i encara la poso. Clar. Home, la poso. Al davant. Home, i el pèl desactualitzat. El mirall i tot, saps? I era aquest, i era aquest. I mira, hi havia quatre pèls més per aquí durant voltes, no? Jo crec que no, eh? Això va retirar de ràpid. Però diu que no, que m'han crescut i tot, ara no? Sí, sí. Home, clar, és veritat. És la persona que tinc més propera. Sí, sí, sí. És molt probable, eh? És molt probable. Més guapo no ho diu, eh? Però ho diu el que d'ell és... T'ho diem nosaltres. T'ho diem nosaltres, sí. T'ho diem nosaltres. Bé, doncs avui parlarem d'art, de llibres i de cinema. Parlarem de diafragma. No estem parlant de res vinculat amb cap mètode anticonceptiu. Estem parlant d'una... d'una exposició. Jo pensava en el múscul de la risa, no? No serveix per dir-ho. Exacte. El triomf del color, exposició que hi ha a la Fundació Gòdia. Parlarem també de llibres. El David ens farà Te daré la tierra, del Xufo Llorens. Tu te vas, tu te quedas, una cosa així molt curiosa. I cinema tindrem Aprendent a Conducir. El Puente de los Espías, súper novetat que el Jaume ha vist. En primícia, Màgical Girl, que ha vist una pel·lícula que m'encanta i que ha vist la rosa. Rounders, també el David, una pel·lícula que jo n'he vist però que al David li encanta i que realment val la pena. My Private Idaho, Frozen. Bueno, sí, potser parlem de Frozen. Podré cantar la cançó? Sí, la banda sonora. My Private Idaho. Què he rentat el cotxe? Me Idaho Privado. No cantis. Que no rips i Kevin River Fenix. Peliculón, peliculón. Què he rentat el cotxe? De les primeres, no? Eh? Que no cantis, que he rentat el cotxe. Que no canti... Ah, sí, clar, és veritat. Ah, vale, vale, vale. No, però jo cantaré, l'edit go, l'edit go. Bé, una pastisseria a Tòquio, la rosa, acabarem amb aquest tema. Bé, comencem. Jaume, Joan... Sí, jo, com sempre, vull dir... Ramoll i Gemma Gorga. Miro a veure si ja l'he vist o no, perquè recordar-me si ja... Digue'm els noms que no els he apuntat bé. Sí, és el Joan Ramell, que fa fotografies, i la Gemma Gorga, que hi posa poemes. Home, la intenció és bona, vull dir, es tracta de fer diafrasme, vull dir, de les fotografies aquestes, no? I llavors, a partir d'aquí, el que queda, hi ha hagut algunes repeticions, he vist, però, lògicament, aquestes repeticions, que deu ser en diferents fotografies, doncs té uns colors diferents, també, o sigui que no deixa de ser interessant, eh? I llavors, els poemes al darrere, no hi tinc un massa temps, ni he llegit un parell o tres, i el que intenten és captar el que el diafragma, doncs, en definitiva, capta, no? Com a fotografies, clar. I llavors, a mi m'ha semblat un... Interessant. Una novetat, sí, la veritat. N'hi ha unes quantes, eh? Potser una cinquantena. Sí. I jo crec que tota persona oberta, doncs, a noves impressions a partir del concepte art, que sempre serà així d'extracte, doncs, ho ha de veure, això, eh? Però aquestes fotografies i aquests poemes van vinculats? Sí. És a dir, hi ha una vinculació a fotografia a poema, a fotografia a poema. És un treball conjunt, no? I tant, i tant, sí, sí. I a més, a més, ho explica l'entrada. Em sap greu que ho haguéssim pogut posar en el paper aquest, que l'entrada està molt ben explicat. Molt ben explicat, una mica ho haguéssim pogut fer, no? I tant, no? Molt bé, molt bé. Bueno, fantàstic. A mi m'ha semblat que... Sí, jo també, clar, aquí al celler de Can Gina està. A veure si la puc veure jo la setmana que ve, i llavors acabem de rematar una mica el comentari. Ah, la setmana que ve, no, perquè ja estem en festes, senyors. Clar, que ens coneixis el 24 i el 31. Ja estem en vésperes. Clar que sí. Vull dir que ja no tornem fins després de Reis, gairebé. Per tant, avui ens acomiadarem. Ai, bueno, dona igual. Ara que després del sàp d'Esteve ens podeu escoltar, eh? Sí, sí, sí, exacte. Aquí tenim, anem repetint programació i Ràdio d'Esvern no tanca, eh? Vull dir, el dia que tanqui Ràdio d'Esvern, vaja, fem una manifestació, faltaria. No tanca, no tanca, no tanca, ni molt menys. Rosa, vas a veure l'exposició que es diurà El Triomf del Color. El Triomf del Color. A l'antiga Fundació Gòdia. A l'antiga, exacte, ara és la Fundació Màfrin, que està situada a la Casa Garriga i Nogués, al carrer Diputació. No hi ha algú presentador amb això? Al carrer Diputació. Ara ho dic, no, no, una persona que no. Que no val la pena. Al carrer Diputació 250. Ah, ah. La Casa Llany sí val la pena, val molt la pena. És molt maca. És una casa tipus, bueno, el que... modernista, no? Sí, és un modernisme... Té una mica una barreja d'estils, no? Exacte. I una mica neoclàssic, també, segur. Clar, exacte, és que és Enric Sagnier. I aquelles columnes, sí. Clar, és el que diem, no? Com aquells capitells corintis, no? Sí, sí, sí, una barreja estranya, però també hi havia una vida... Però hi ha una vida preciosa, preciosa, modernista, magnífica, magnífica, digna de veure's. És Enric Sagnier, és aquest quart en discòrdia dels arquitectes modernistes, Domènech i Montaner, Puigcadafalc i Gaudí, i és aquest que feia un modernisme elegant, eh? Per tant, utilitzava les tècniques, però el que dius tu, tendia cap al neoclassicisme, però en canvi posava el detall no modernista o quan calia, no? Exacte. On hi ha el Museu del Modernisme... També. També és aquell edifici, l'havia dissenyat ell. Sí, senyor. Que sembla una antiga nau així, d'espial. Exacte. Tenim aquells pirats de ferro... De ferro forjat. De ferro forjat, sí. Molt maco. Sí, sí, sí, val la pena. És molt curiós, Enric Sagnier. Ens l'estem empapant, eh? Sí, ja estem al dia. Home, tenim aquí un guia de luxe. No. Bueno, doncs a l'exposició... No hi ha com tenir bons amics, eh? Clar que sí, home, i gent preparada. Home, és que avui l'hem de fer la pilota perquè volem que ens doni vacances. Vale. Teniu vacances. Vale, ja està, ja vull estar. Ja tota mena. Vale. Bueno, és una exposició que ve de quadres, de pintura, eh? Vé provenen de París, del Museu d'Orsay, que és el Museu dels Impressionistes, bàsicament, i del Museu també de l'Orangerí. Però, de fet, poc impressionisme n'hi havia, eh? És més, el posterior, el postimpressionisme, els principis del cubisme també. Aquella concepció que era... Ai, com es deia? Els navís. Navís, això. Els navís també, que eren com els profetes. Vull dir que és una miqueta... Fins i tot hi havia també una miqueta el principi del surrealisme, que també es veu molt la part onírica, la part de somnis... El puntillisme, recorda. El puntillisme, exacte. El puntillisme, que a mi m'encanta. Bé, jo parlo una mica per els comentaris que vaig sentir. També la gent és una tècnica que agrada molt, perquè és molt diferent quan tu estàs mirant de prop, que veus tallar tot de punts a punts, en canvi, a mesura que vas allunyant, vas agafant perspectiva, exacte, és molt maco, no? Però és rígid, eh? Quan ho veus, oi que sí? Els paisatges queden com encarcarats, les persones... Clar, perquè li dona poc moviment. Exacte. No li pots donar la pinzellada que genera moviments, sinó que és els punts que divideixen la línia i a partir d'aquí et queda com estàtic, no? Exacte. Però és molt maco, és aquesta combina, aquests colors... Això és la vivesa, la vivesa de colors. La vivesa de colors. Colors que potser a la natura no ho trobes. No. És una mica inventat, també. Evidentment, evidentment. Era l'esclat de color. L'impressionisme, el postimpressionisme, era això. Era l'esclat de l'esclat dels colors. Lògicament, sí. O també aquests quadres, així en plan de perspectiva plana, allò també va ser molt interessant. Clar. Com és una mica també el principi... No, no, sí, una mica d'influència o de previ al cubisme. Sí, sí, sí, del cubisme, de l'abstracció. És de treure el moviment, treure i sí. Perquè abans n'hi havia colors. Clar. Sí, però és el que dèiem, el fet de dir que es digui el triomf del color a aquesta exposició és perquè es trenca amb l'acadèmia, és a dir, amb la forma clàssica de pintar, l'estil barroc, l'estil neoclàssic, saps? A l'inici, clar, aquí trenca els impressionistes. I aquí anem més enllà dels impressionistes, no? Clar, és una transgressió de la realitat. No estan pintant la realitat, estan pintant una imatge, una imaginació, una interpretació, d'aquí ve després tot el tema del món dels somnis... La impressió, també. El puntillisme, el puntillisme, però això era... Exacte, a partir de comencem aquí, fins al fobisme, que arriba a l'exposició. Hi ha un Picasso al final i tal, però el fobisme ja és a l'esclat màxim, no? Fobisme? Fobisme. De fòbia? No, no, no, de... No, no, de fera. De fera. Ah, fobisme. De salvatges, de feras. Fobisme. Fobisme. Fobisme. I és això, llavors aquí ja veiem que és el final, no? Quan veiem aquell quadre del pont aquell, del pont de Sharing Crows allà a Londres, no? Exacte. Que ja és la deformació absoluta, no? Sí, sí, sí. A les taques de color, no? Vull dir... El Turner entraria aquí. No. No, el Turner és realista. Exacte. El Turner és el... És més academicista. És entre romàntic i realistes. Aquesta línia és previ a aquest esclat. Encara que Turner al final té raó, quan fa aquell, aquelles obres tan embogides, no? Sí, per això. Estem, clar, però estem parlant d'un Turner dels anys 1860 i pico, quan ja estem entroncant amb l'impressionisme gairebé. Ja, ja, ja. Però bueno, Turner és un cas a part. Turner és un boig visionari, no? Constable, que és un altre que està de la mateixa època, que feia paisatges, no arriba mai a aquesta Concepció. És de la mateixa època. M'entès que ho vull dir? Això depèn de la personatge. Va ser tu qui va posar la comparativa entre Turner i Constable? O ara ho vaig llegir en algun lloc? Pots llegir? Jo no recordo, he parlat d'aquí a cap lloc, en cap moment. Sí, vaig llegir un article entre... Pots ser, potser. Crec que era Constable, aquest, que era un detallista... Total. Total. I Turner, que comença a ser-ho i acaben sent una mena de bogeria. Però que expressava molt més la pintura de Turner... Clar. Que no passa la de l'altra. Sense cap mena de dubte. I era precisament això que es definia com a art, no? Clar, i molt més modern. Sí. Sí, és que em pensava que ho havies dit tu o ho vaig llegir en algun lloc? Ahà. I fer la comparativa, no? Per cert, qui estigui interessat, a partir del dia 11 de gener, ho dic aquí a Sant Jús, a l'Escola d'Arts Plàstiques, el presente dona un curs de paisatge romàntic, que comencem amb Turner i Constable. Andar. Quina gent que vulgui que vulgui venir, ja comencem el nou trimestre. Hi ha descomptes pels companys de ràdio? No, és un molt bon preu. Hi ha enxufes. Perquè són 75 euros al trimestre. Per 12 sessions, eh? Està molt bé. 25 euros al mes, per 4 sessions, està molt bé. I a més que el saber no té cal. Clar, clar, clar. No n'hi ocupa jo ni teva. Però és un preu molt raonable, imagino, doncs, promocionat, no? Per tant, vull dir que qui us vulgui apuntar, a poder una canginesta, us apunteu a recepció i apunteu aquest curs, eh? Fantàstic. Rosa, carinyo, que t'hi tallat. Molt bé. No, no, sí, està superinteressant. Està molt bé el que estàs explicant, no? De fet, bueno, suposo que queda clar ja, no? El guia va ser en Xesco Ramos. Més clar que l'aigua, tu. Home, sí, sí, perquè a més ho portava molt ben preparat. Ens ho va explicar tot fantàsticament, sí, home. Ho vaig entrar al vostre oïda, no? Sí, home, teníem la guia aquella, l'audioguia, portàvem l'audioguia, el portava el seu micro i nosaltres allà amb l'audioguia, molt bé, molt formalets, molt bé. No calia mirar-lo, vaja. No, no miràvem. No, miràvem a les pintures, eh? Jo ja he, aneu per allà, no tiro cap allà. No, però amb ell també volíem mirar la cara que feia. Bé, doncs hi havia, jo què sé, pintors molt diferents, bueno, molt diferents, sí, des d'Algun Matís, no? Sí, Matís, Goguén, Van Gogh, també hi ha l'autoretrat, l'autoretrat del Van Gogh. Toulouse-Lautrec. Toulouse-Lautrec també hi havia un parell de quadres que eren interessants, no? La senyora aquella, la pallassa, aquella també, pobreta, sí. La pallasseta, que feia cancant, lluita lliure, i cantava, i feia humor, feia tot. Una cosa... Sí, vestida allà, va ser, la soneta, pobre, allà amb un tutu d'aquell, allà col·locadet, en fi, personatges una mica, sí. Hi havia molt retrat, també. Sí, és cert. Hi havia molt retrat. És cert. Paisatges, paisatges, Déu-n'hi-do, aquelles natures, aquell quadre que, per exemple, que feien mitat a l'estudi, mitat a la natura. Exacte. Allò també era interessant. És que provaven totes les tècniques que se'ls acudia. Provaven moltes coses, clar. Provaven tot, eh? Clar. O aquells colors, també, aquells colors així com grisosos, verdosos, que això tampoc no és la realitat. No. Però és el que dèiem, una cosa que no vaig poder comentar, és que estem... Clar, és una població que es deia Pontavent, clar, és que és una part... Abans de l'arribada d'aquests navís, que és una miqueta la segona generació d'uns pintors, que ja se'n van a aquesta població de la Bretanya. Clar, la zona bretona és molt grisa i molt fosca. M'enteneu que vull dir, clar, allà sempre està... Estem parlant del canal de la mànaga. És el nord, és el nord. La llum, és una llum, el que deia, tu te'n vas a estudiar, tu vas a veure uns quadres, a fer pintura al Marroc i et frapa els grocs i els blaus. A la piró, per exemple. Exacte. Te'n vas al nord i els grisos, els verds, clar, això no vaig poder... No vaig a recordar, però la influència de la llum, d'aquests colors tan mates... La llum d'Holanda era una altra, per exemple. Sí, però és més boirosa. És aquest ton que es veu així i tal, que és un altre concepte. Però bueno, que en aquest cas seria aquesta l'idea, Rosa. Sí, sí. Bueno. Bueno, doncs una mica és un recorregut, eh? Sí. És un recorregut, no sé si seran 72 peces, no? 72 peces. Jo crec que n'hi ha més, eh? Jo he llegit així, això. Ho posa aquí, em sembla, però potser m'equivoco, eh? Bueno, això és el foc... Ah, no, no posa aquí, la quantitat? Ah, vale, vale, hi ha passat que ho posava aquí, la quantitat d'obres. Però bueno... No, era que no importa la quantitat, vull dir, l'important és la caritat. El que sí que són quadres de petit format, la majoria, petit mitjanet format, eh? No són aquells quadres grossos, bueno, grossos, grans que hi ha al Museu d'Orsay, per exemple, que sota la paret hi ha un quadre de, jo què sé, dos metres per tres. Eren, sí, sí, aquests quadres. Obres importants. És un préstec que han fet aquests museus i, bueno, no és modesta, jo trobo que no és modesta, eh? No, no, no, està molt bé. Hi ha peces molt significatives, no? I aquella del Pol César, per exemple, també, hi ha aquells bodegons, o del Pol Gauguin, aquell pintor que va estar a la Polinèsia. A la Polinèsia, no? Que pinta aquelles dones així, no? D'A Tahití, o dones a la platja, que són molt curioses, no? A veure, jo diria que hi ha com 7 o 8 peces molt importants, molt importants, 10 o 12 que estan molt bé i les altres estan bé. Jo no puc dir que cap sigui dolenta, ni molt menys, ni que sigui de farciment, eh? Però obres bàsiques, bàsiques, ja et dic, podíem comptar amb les mans, eh? Però, bueno, però que val la pena, perquè... La pena és una introducció molt bona i, sobretot, la varietat, eh? Clar, clar, clar, clar. És a dir, home, a tenir un altre retrat de Van Gogh, no es veu cada dia. Queda molt clar. Vull dir que, en refereixo, que aquí no en tenim, no? Veure aquesta peça de dones de Tahití és una peça importantíssima. De Gauguin. De Gauguin, no? De Gauguin, sí. I els bodegons de Cezanne són molt importants, encara que sembli senzills, són molt importants, no? La peça que és de Toulouse-Otrec és molt important. Sí. Les muses, aquesta que vam veure de Maurice de Nys, aquella peça tan maca, tan gran, aquella és molt important, de manera que no és tan famosa. El talismà, aquella que vam veure a Petitoneta, amb aquella llum que incidia, també dels nevis, tot això, aquest element és així. La gent s'hi vol anar a veure, la que corri, perquè s'acaba, em sembla, Rosa, el 10 de gener... Sí, sí, el 10 de gener. No sé si hi haurà entrades, ja, eh? A la Fundació Màfrem. A la Fundació Màfrem. Sí, aquesta és la... Perquè s'ha d'entrar per rigorosa invitació, diguem, no pots arribar a dir, hola, entro, perquè si no tens el paperet no entres. Vagis sol o vagis en grup. I em sembla que està tot escopat, ja. Jo crec que ja no hi ha opció. Però, bueno, tornaran altres. I és una manera també de dir, bueno, que t'entrin ganes d'anar a París, a visitar aquests museus, eh? Això sí que ho podíem organitzar. Oh. Una sortida a París. Jo corriendo, jo corriendo a París. De què sí? Molt bé. Jo també, jo m'apunto. Doncs, exacte, com sempre, doncs aquí... Doncs, bueno, molt xula l'exposició. I molt bé, molt bé el guia, eh? D'acord, gràcies. Llibres, David, te daré la tierra. Sí. Jo, si em dones un tros de terra, encantat de la vida, eh? Bueno, depèn d'un test. Bueno, no, mira, em vaig llegir la Ley de los Justos, del Xufo Llorenç. Sí. I em va agradar prou. Però la vaig trobar prou bé. Sí, també. Era senzill, de l'escriptura no era... Agradable. Sí, era agradable, fàcil de llegir, no era... Ambient també l'època. Sí, sí, sí, això sí. Tota la Barcelona dels Baixos Fons i tot això estava bé. I vaig, va, m'animaré i em llegiré algun altre més. I vaig agafar aquest del Tèdre a la Tierra, que és el primer d'una trilogia, em sembla que no. No, són dos, em sembla, eh? Són dos, aquest Tèdre a la Tierra i Mar de Foc. I, bé, està ambientat, bé, a la Barcelona l'any mil i pico, mil poc, en l'època d'Armesenda... Oh, d'Armesenda! D'Aquella, com es diu? De Carcassona, no? De Carcassona, sí, senyor. Sí. No, de Montcada, no. No, no, era l'Elisenda de Montcada. L'Elisenda de Montcada, que és el monestir de Pedralbes. Sí, és l'Armesenda. Acabem veure la sèrie que vam fer per el B3. Sí, sí, l'Armesenda, que estava prou bé. Sí, no la vaig arribar a veure el tot, algun capítol suelto, però, bueno, per fer-me una idea ja em vaig... Algunes errades arquitectòniques i artístiques n'hi havia. Sí, sí. Llavors tindrà algun dia això, digues. Però, bé, suposo que també no és com a Castella, que hi ha més castells i que no en queden tant. No. Com així amb un bon estat, com per poder fer rodatges amb condicions, no? Clar, no va sonar trets una miqueta que dius... Sí, però, bé, es parla d'aquella època, de l'època de l'Armesenda de Carcassona, que era la dona de Ramon... Baranguer? No, no, Ramon Borrell. Ah, Ramon Borrell, sí, calla, calla. De Ramon Borrell. Que són els Borrell, sí, sí, sí, sí. Ja m'he mirat cap al... Sí, i que, bé, circumstàncies de la vida, la van portar a fer una mica de regència del Comtat de Barcelona, que després ella ho va cedir al seu net, Ramon Baranguer I. Mm, d'acord, aquí comencen els Baranguers, d'acord. Sí, el fill es va morir per mig i, doncs, va passar el net, el net. Va viure molts anys, aquesta dona, en sembla, un 80 i escaig d'anys, va ser una dona... Sí, sí, per ser l'època. Per ser l'època d'una vida molt longeva i va acumular molt de poder perquè durant un temps governava el Comtat de Barcelona, el Comtat de Girona... en aquella època, diguem-ho així, tot eren Comtats, no? I no sé si en l'època que ja... Em sembla que ja van deixar de retre vassallatge els Reis Francs, em sembla, perquè durant l'època de Carlemany els Comtats de Barcelona tenien vassallatge... Sí, senyor. Però no sé quina guerra va haver, que no van... els Reis Francs no van acudir a donar ajuda als Comtats catalans i amb això es trencava el vassallatge. Si el teu senyor feudal no t'ajudava, doncs, el pacte es trencava, òbviament, per això tu li rendies vassallatge. A canvi d'això, ell t'ajudava. Sí, sí, sí. I llavors van esdevenir independents, d'alguna manera. I en aquella època, diguem-ho així, a Barcelona, doncs, ja era una ciutat... Bé, ja era punt portant, no? No era un cotxe tríleg i un arrabal, no, no, ja. No era com l'època romana, que Tarraco era la gran capital de la zona, en canvi Barcelona ja era, sí que era un poblet més petit, no? Barcelona era un campament militar. Sí, era un campament. Era un castellum, que es veia això. Sí, sí, sí. Castro. I llavors aquí, no, Barcelona ja era una ciutat, ja era... I era important pel comerç. Diguem que en aquesta època Tarragona era ja zona musulmana. Sí, senyor. Era dels regnes de taifes, en aquella època el que era el califat de Córdova ja s'havia dissolt. Totalment. I ara en tot regne de taifes, que també hi havia tant o més merder que no pas la part cristiana, o sigui... Oh, estudiar les taifes és tornar-te boig, eh? Sí, sí, sí. És complicat aquest període, bo. I llavors, en tota aquesta ambientació, doncs, apareix un noi de, diguem-ho així, de camp, de província, de més endintre, que ve a provar fortuna perquè al seu pare li ha deixat en herència un... algo que custodia un jueu del Call. Un jueu del Call. I a partir d'aquí, bé, el llibre narra l'auge d'aquest noi que es diu Martí Barbany, em sembla que es diu així. Auge, l'auge d'aquest... no dic caiguda perquè com a mínim aquest llibre no ho presenta. l'auge, bueno, hi ha desgràcies pel mig, també, però, bueno, és l'auge... Això li mola al Xofo Llorels, eh? Sí, sí, sí, sí. Fota pel mig les gràcies d'aquestes rares. Sí. I bé, retrata bé el que... em va fer gràcia, no?, perquè si el que avui en dia, evidentment, l'aristocràcia ja no et pinta un raba en aquest país, gràcies a Déu, o qui sigui, en aquella època sí, en aquella època l'aristocràcia era aquí tallar el bacallà. Evidentment. Perquè, d'alguna manera... I l'església, no? L'església, i llavors a Barcelona es donava el fet que començava a ressorgir, no, ressorgir no, a sorgir, doncs, el que eren els ciutadans benestants que s'havien enriquit. Perquè situada a Barcelona no ho era tothom. Tenies que tenir padrins i tal per arribar a ser ciutadà. Aquest noi ho aconsegueix, i perquè greixes a la seva habilitat, digueu així, marcantil, aconsegueix a ser ciutadà de Barcelona. El llibre... bé, l'escriptura és molt simple, és molt plana. No, per exemple, jo comparant-ho amb el conte de Montecris, per a mi és un referent, hòstia, és una riquesa, una riquesa... Incluso en la traducció, ja no aspiro ni a llegir un francès, perquè, evidentment, en francès no en sé, però és que el traductor és que ella... Sí, s'ha llunyat, és que és magnífic. És bastial, sí. El conte de Montecrisdo és magnífic. La riquesa de paraules, de girs que dona l'escriptura, és bastial. El xofor Llorenç escriu... jo no sé escriure el que escriuria ell, ni molt menys. No puc dir-ho. Està ben documentat, però, en canvi, té un llenguatge molt lleuger, molt ràpid, molt planer, s'entén molt fàcil. És un llenguatge que pot llegir qualsevol persona. M'entens que vull dir, des de la persona amb un nivell cultural més baix, més midtermig, més alt... Bueno, és apropar-se a un públic genèric, no és elitista. No, no, no, està molt bé. Jo ho trobo molt bé perquè té el seu públic i està molt bé. Sí, sí, sí, sí. Però bé, això que dius veritat, es documenta molt bé i jo crec que hi ha moltes referències històriques que desconeixem. Clar. Sobretot de l'època. Jo crec que s'ha documentat bé. I molta cosa que pots arribar a suposar que és ficció, no? És real. És un període més complicat de contrastar. A l'igual que l'època modernista, l'època, perdó, de final del segle XIX era més fàcil. És fàcil, que hi ha més documentació. Aquí no. Totes les maneres, per exemple, hi ha una visita del... no sé quin personatge de Córdoba o així, un visguir, una cosa així, de Córdoba a Barcelona, que es vol que sigui, que això va ser real. No ho sé, això. Al final hi ha unes notes aclaratòries al respecte, no? El que passa és que ell ho canvia una mica d'època per... Bé, són concessions de ficció que l'autor... Però bé, una novel·la que està prou bé. La segona part, que és Mar de Foc, segueix amb el mateix personatge, amb Martí Barbany, però... Has fet un impàs. Però sí, no, no, no, no. Ara he entrat en una altra novel·la que es diu... Espera, us ho dic. Tu te vas. Tu te vas, tu te quedes. Vale. Aquest no l'has acabat. Sí, aquest sí. Que és d'un tal, no sé què, M.J. El Ritch. Que és un realitzador de televisió, un junista de tele, em sembla que és, no m'equivoco, no? No té el punt de... No té el punt de complexitat que té, per exemple, el Pierre Lametre. No. És més... També és com el Xufo Llorens, és més senzill, més planer, la trama és... És molt previsible, bastant... És truculenta en un principi, però després és previsible. Vaig trobar... La falla que vaig trobar, per exemple, de què va l'altre, una mica, així, per sobre. Sí. Un assassí agafa, segresta un parell de persones, les tanca en un lloc aïllat, no se sap mai on, i els hi deixo una pistola i un mòbil. I el mòbil només té bateria suficient perquè tinguin temps de llegir que un dels dos... Només s'obrirà la porta i podrà escapar-se si un dels dos mata l'altre. Un, algú mata l'altre. Ah, vale, sí. Sí, aquest ja vaig llegir-ho jo, també comentar-ho. I llavors, a partir d'aquí, per mi la falla que té el llibre, bàsicament, és que la trama et dona a entendre que passen molt de temps tancats, perquè es moren de gana, de set... Són quinze dies, dins dies... Però, en canvi, de la manera que t'ho explica, no tens aquesta sensació. Sí, és veritat, això és cert. Sembla que hagi passat cinc minuts o un dia, no? I això, per mi, és la gran falla del llibre. No sap a l'autor transmetre't aquesta agonia dintre la... Li faria falta un muntatge, perdó, una narració en paral·lel. I el que fa és que, en un capítol, es carrega i ràpid el que seria el tema. Llavors, clar, això que passa, el que dius tu, en quinze dies, sembla que passa en un moment. Llavors, el millor seria alternar això amb la investigació... Clar, el que passa és que acumula molts segrestos. I, clar, el llibre, suposo, es dispararia de pàgines, no? Clar, clar. Perquè és un llibre curtet, no? Sí, sí, no és veritat llarg. Va per feina, va per feina. Sí, sí, és l'únic que jo he vist... No, no està malament, és entretengudet. És com les novel·les que m'havis llegia del Marcial La Fonta Estefanía. Sí. Doncs, amb això, amb això, amb això de triller policià. Jo una me n'havia llegit, eh? Ah, d'aquest, no? A l'Emili, sobretot, i amb un imaginari et liquidaves una novel·leta d'aquestes. Dos hores i quedava liquidada. Ja anava bé, no? Estava bé. Estava bé, i et quedaves enganxant, mira, anaves enganxant-hi. T'imaginava que estigués estereotipat a l'altre d'aquest. Però bé, era distretot. Hi haurà una segona part, no? Ni lo ves, ni lo ves, ni lo ves, no? Sí, em sembla que va per un mateix... Però és una altra línia. És un altre tipus d'assassinat, un altre tipus de format, no? Bé, que ja ho veurem. Vale, vale. Fantàstic. Doncs, vinga, el que farem ara serà escoltar-ne dos minutets d'una cançó del CD que ens ha portat el de Rosa, que és el disc de la Marató, que fa poc, farà uns dies a TV3, el diumenge en concret passat, doncs es va fer. No, ahir no. No, fa quatre dies. I llavors, a partir d'aquí, doncs, escoltarem una cançó que jo vaig veure justament a la Marató i em va sorprendre veure un cantant que m'agradava moltíssim, que va treure un parell de cançons que es deia Black, un senyor anglès, i recordo l'any, l'any 1987, clar, és el que diuen, ¿Cómo pasa el tiempo? ¿Y cómo se ponen los cuerpos, no? Allò que és aquesta expressió castellana, no? Que dius, no? Però, clar, vull dir, dius, aquest senyor és Black, no? Vull dir, que és famós en un tema. Això es diu, això té una paraula. No. Això té un nom. És a dir, els cantants que tenen un sol lèxid es diuen cantants one hit, en anglès. One hit. Són els cantants one hit que tenen una cançó famosa, i aquesta, que es deia Wonderful Life, doncs l'ha versionat ell mateix en català, amb el nom de Viure és tan meravellós. Doncs escoltem el propi Black, aquest senyor anglès. És avorrit, eh, tocar sempre cantant-se el mateix. Sí, clar, perquè és que no va evolucionar més. Pobre home, no? Vull dir, que és la cançó que va treure, i va treure un disc, i, bueno, potser va treure altres, però no va aconseguir. Doncs escoltem un parell de mitjans, i després el Jaume ens parla de El Puente de los Espías, que, bueno, que em sembla que una miqueta el Jaume està com... No, però... Horrible, no? Que no té gairebé veu. Tot el que hem... Tot el que he dit fins ara, penso que lliga molt bé. Que lliga amb això. Doncs ara ens ho expliques una miqueta, i així, doncs, ja ho podem escoltar. Escoltem el senyor Black. El Puente de los Espíritus Aquí és vivo, só davant del mar. Al sol cegar els meus ulls, prossegueixut tu etat. Sé que podré, si en fel costat, els meus ulls pluradà. No vull plurad, mai més. Per què viuràs tan maravellós? No vull fugir, mai més. Per què viuràs tan maravellós? No vull plurad, mai més. No vull plurad, mai més plurad, mai més pluradà. Ben apropar, mai més pluradà. No vull plurad, mai més pluradà. pluradà. No vull plurad, mai més pluradà. pluradà, mai més pluradà. pluradà, mai més pluradà. pluradà. pluradà. pluradà. pluradà. pluradà. pluradà. pluradà. pluradà. pluradà. dass. pluradà. pluradà. pluradà. pluradà. pluradà. pluradà. pluradà. pluradà. pluradà. En quina esperança No vull durar Doncs canta molt bé aquest senyor, eh? Com sigui, eh? Assajada la té, la cançó, eh? Assajada la té, seguríssim, seguríssim, eh? Sí, home, d'estat ensenyant. I tant, i tant, que sí. Home, se la sap, però l'ha fet l'esforç de fer-la en català, eh? Clar, clar, clar. Bueno, mira una variada, que sí. Tu t'imagines que a l'Osoco els hagués fet només al ciutat d'aquells? Clar, no, imagines, no? És això. Bé, tenim per aquí una persona que ha arribat a l'estudi. El tenim sense cascos, però després ja presentarem després. Ja presentarem després. Tenim el José, però bé, que ella ens dirà alguna cosa sobre alguna pel·lícula que hagi vist, eh? Perquè em sembla que ha vist una pel·lícula amb la rosa que es diu Magical Girl, no? Bé, ja parlarem, ja parlarem d'això, ara. Ara el que farem és que el jove ens parlarà del Puente de los Espías. Sí, podem. Sí, tu parla. Que jo vaig a buscar uns cascos pel José. En una valleta. Ai, quin vellet. Jo penso que, o sigui, és curiós a vegades com les pel·lícules o allò que veus es pot situar amb el que has escoltat durant una bona estona, com per exemple, no? He parlat d'impressionisme, heu parlat del mèrit en quant a pintura i tot això, amb el mèrit de l'evolució que he tingut i tal. i llavors també el David ens ha posat en allò que tècnicament les coses moltes vegades són molt interessants, no? El senyor Steven Spielberg és un senyor, com sabeu molt bé, és el director d'aquesta pel·lícula, perquè això ho sap tothom, no? És diferent que fos màgic al Guel, eh? Doncs aquest senyor el que té és la traça, precisament, de saber explicar les històries que es proposa explicar. I ho fa des d'un punt de vista tècnic, però també hi aporta, doncs, tot un seguit d'aspectes que tenen a veure amb aquesta cultura americana, que tant envaits estem, tots plegats, no? En definitiva és la necessitat dels herois, no? Llavors, segons el meu criteri és que el senyor Spielberg el que fa amb aquesta pel·lícula, que també ho fan altres, és destacar que aquesta cultura americana, per això ha tingut tant d'èxit, perquè ha tingut, precisament, doncs, aquests petits herois. Ho més ben dit, si en determinats moments s'ha destacat, i ho han destacat altres directors, els grans herois, en aquests moments ara ja anem pels més petitons, no? Aquells que tenen, això sí, una capacitat, doncs, per ser més bons que ningú. Els reals, diguem-ho així. Sí, per dir-ho d'una manera, els reals, no? I llavors la pel·lícula està farcida a l'entorn d'aquesta valoració moral total, no? I llavors el que passa és que per mi el problema que hi ha és que ens situa en els anys 50, al principi de la Guerra Freda, no? Sí. I llavors allà, per lògica, per lògica i per mi és el que falla, ell es deixa portar per la necessitat dels americans, són bons, però els soviètics no ho era. Sí, això és. I qui diu els soviètics? Diu els alemanys de l'est, i tot això. I esclar, llavors quan entres aquí, o sigui, quan... Ah, t'han tocat el vora viure. Clar. Et salta tot per l'aire, no? Et peta dir això com pot ser, no? Que altra vegada això, però si ja ho havíem vist, això. No els han geixat deia, no? És que ara ja no toca. No era veritat? Sí. Bé, el que sí que és interessant és de la veritat que planteja les virtuts, no hi ha dubte. Ja penso que té una bona capacitat. I això ho veu la superioritat nord-americana dirigent, però que no pot fer res, i sí que llavors busca un heroi que seria, doncs, bueno, un embocant, un gabinet, que defensa amb un soviètic que l'han agraixat com a espia. La voré, la voré i t'ho rebatré. Sí, tot. Tot. Tot. I llavors aquest senyor, doncs, va, vol dir, és on t'hi aboca tota la moralitat aquesta, i clar, que el saba com es fan grans amics i tal, no? Amb el soviètic, no? No només tenien raó, sinó només tenien raó moralment. Clar, molt curiós. I els altres són els dolents, crec que era ell. Clar, la pel·lícula és americana. Perquè darrere de qualsevol acció que fan, hi ha la desconfiança més gran, no? I llavors, doncs, al final, al final, a més a més, ho remarca. Saps, eh? Que quedi clar, no? No calia que ensenyessis la imatge quan ja l'has comentat. És que els americans, amb això, vull dir, aquest cinema tan preclaro que dic jo, són tan massa... Són molt xovinistes. Exacte, els xovinistes són com dient, a veure, que ja ho heu entès, no cal que m'ho posis. No, t'ho torno a posar, perquè és que crec que hi ha una miqueta... Tu m'aixacan, tu m'aixacan. Sí, al nivell hi ha una miqueta de... T'ho posa parlant, i a més a més amb imatges, saps? Per això el cinema americà és tan fàcil, a vegades, no? El cinema americà, sobretot els últims 30 anys, és fàcil. Perquè és que busquen això, no? Suposo que la culpa té el senyor Lucas. Clar, clar, sí, senyor. No, sí, i a més, abans de veure la pel·lícula aquesta, resulta que, a Cornellà, i suposo que a tot arreu, a les 28 sales passarà la Guerra de les Galàxies. Clar, a les 28 sales. I les altres pel·lícules, a les altres films, a les altres films. No, no, no. Aquell dia, a la nit. Ah, aquell dia, a la nit. Ah, val, val. Depèn de ja faran programació habitual. A les 28 sales. A la Galaxy World Day. Des de la que hi ha, 15 seients, fins la que n'hi ha, ja ho sé. Però aquesta què és, la setena part, o serà la precuela de la precuela? La setena part. No m'ha quedat això. La setena part. La setena part. No m'ha quedat això. Seria després el retorn del Jedi. Ah, això mateix. Sí, sí, sí. Que tu no saps que aquesta és la setena part, perquè plego, eh? Home, sí, no. No, no, no, és que em faci el tonto. No, no, no, no, és que és un tema que... Un diu que amb 7 anys que anava a Star Wars, no, pot ser que no t'hagis enterat, eh? No, jo no la vaig veure. Però tu no en vivies. No, no, no la vaig veure, t'ho juro. Jo vaig veure la guerra... Que ja vivies allà, al seu rostro. Jo a la guerra de l'escalade... No, jo vaig anar a veure Gris. M'agradava més el musical. Ja m'ho has dit tot. I Tiburón. Ja m'ho has dit tot. Gris. Gris, Tiburón, Tarántula. A mi m'agrada aquest rotllo. Anem entre les coses així com d'apocalíptiques, de bitxos, i els musicals. Que em se queda molt clar. Clar, vale. Molt bé, molt bé. Calla, no? Directament. El meet-up, desmuntant-ho, desmuntant-ho, desmuntant-ho, desmuntant-ho. Home, com és que et digui, és el que feia en Arribao aquell dia, no? I vaig a veure això. Però a les grans gràcies la vaig veure, farà qüestió de 7 o 8 anys. No l'havies vist? No. Ai, David. No pots. T'ho juro. Ai, David. I aquest estiu passat... No, no, no, no ets fan bé, vaig. No, no, com d'Star Trek. No l'havia vist, un vaig a veure algun o una vegada. Em sembla molt interessant aquesta pregunta. Però un segon, però després, quan jo saps que jo sóc molt friqui, i llavors vaig dir, vaig a veure les 6... S'ha mamat tot el cinema espanyol dels anys 50. Que sí, però... Paquita Ricos i coses d'aquestes. Que no me deja acabar, que Paquita Ricos. On t'ha vas? I l'empreu a Argentina, no. Sí. Però que et refereixo, no, no, vull dir, que fa dos o tres estius em vaig a empassar les 6 pel·lícules de cop. Ah, doncs... Les he vist totes. Una fartada allà de collons. Clar, i d'Star Trek amb un estiu me'ls vaig a veure les 10. El teu no és normal. Per això, no és normal, el meu, perquè jo les vaig veure en diferents dies, clar. Si no t'has enterat de res, tio. Home, clar, que m'he enterat. Això s'ha de covar. S'ha de baixar. S'ha de baixar. S'ha de baixar. Has vist la primera, has de passar el temps per... Però a veure, ho vaig veure amb... Vull dir, vaig començar a Parlament, a Aza Fantàcia, vaig acabar pel retorn del Gedi, vaig veure-la com Déu mana. No començant per la Guerra de les Gal·lisses, que és la quarta, i llavors la cinquena... No, perquè vas veure les 3 pitjors, perquè el senyor Lucas... I les altres també, eh? Les altres també. Com Déu mana, que va anar a molts cinemes, s'hi van passar tot el seu. Sí, no. En DVDs... En DVDs, en DVDs, en DVDs. Això és com Déu mana. En DVDs, en DVDs, en DVDs, en DVDs, en DVDs. Bueno, com Déu mana, no. A poc a poc a poc, eh? Bueno. Vale, s'ha acabat la cosa. José, agafa el micròfon. Mira cap aquí. Perquè aquests ja els deixo parlar més. Ara parla el José i la Rosa. Ens tanca micros. Clar, clar, clar, clar. Home, i tant, aquí jo soc el que mano. No, Rosa, Magic Alguel. Ostres, Unido Magic Alguel, eh? Buah. Molt bé, molt bé. Durota, eh? És una pel·lícula durota perquè... És molt crua, és molt crua. És horrible. Té un assassí... No, no escenes, ojo. Qui és, això? Del Carles Vermut. Molt bé, la pel·lícula és... Sí, no sé si és... Mira, no m'he documentat si era de les primeres o... Primera, primera, primera pel·lícula. És la primera, que sí, que és el debut. Tenim un realitzador potent en ciernes. Sí, sí, sí, sí. Desitjant que faci alguna cosa més, eh? Sí, sí, molt... Molt frapant tot, eh? Molt frapant. A veure, no hi ha cap escena escabrosa, no hi ha cap escena horribilis, no? No, no cal, no cal. Però t'ho imagines tot, eh? I dius, socorro, eh? O sigui, el que no es veu, però t'ho imagines, no? La submissió. Bueno, és una cosa... No ho sé, jo crec que és més plan... No? És una altra història. Mira, fem res una mica sin sentit del que va la història. A veure, és una... De fet, són dues nenes. És una mica una història paral·lela de dues nenes. Una, que és l'actual, la que té ara 12 anys, que està malalta de leusèmia. D'acord? Sí, això vol dir que li queda poc temps de vida. I que vol el vestit... La il·lusió que té ella, una de les il·lusions és tenir el vestit de la Magical Girl, de la Yukiko. Sí, Yukiko. Sí, Yukiko. Que és un vestit... Però que és un vestit que l'ha fet un dissenyador de moda i val una pasta. Bueno, com 6.000 i escaig d'euros el vestit. D'acord? I, paral·lelament, hi ha l'altra nena, la història de la Bàrbara, que és la tio Bàrbara Lenni. Em penso que va guanyar... Va guanyar per aquesta, amb olla. Sí, sí, sí. La pel·lícula té dos o tres golles, almenys. I després té algun premi, també, no? José, d'aquí, d'aquí, d'aquí, d'aquí, d'aquí. Jo juraria que va ser... Algún Gaudí també té. Sí. I jo juraria, Rosa, que va guanyar el premi al millor director novell. Sí. No m'hi equivoca, eh? Crec que sí, crec que sí. Perquè la pel·lícula, tros de pel·lícula, eh? Jo és que ja et dic, després de tot et quedes molt... Doncs bé, ella és una altra nena que... De fet, la pel·lícula comença amb una escena quan la Bàrbara anava a l'escola i tenia també més o menys aquesta edat. i el profe li fa donar un paperet que s'havia empassat entre els companys i mira, li va tocar amb ella i bueno. I al final no li va poder donar perquè el fa desaparèixer. D'acord? I és una miqueta aquest, una mica de paral·lisme, no? Les dues nenes són com d'un nenes màgiques, no? Màgiques, però la màgica del que vol dir és que són... És un còmic, és un manga d'aquests així de Japó, japonesos. I són nenes que tenen un poder especial. Tenen un poder especial. Premi, perdó, eh? Premi Goya, només és la millor actriu. Ah, ja. Festival de San Sebastián té la Concha d'Ora millor pel·lícula i millor director. Ah, a San Sebastián. Per algú llogu amb Sonami el millor director. A San Sebastián. A San Sebastián, perdó, sí. Vale, vale. Fantàstic. Vale. Doncs ja he dit que la idea és de la màgica del Gael, perquè no entens el títol i és això. Després en els... Ai, les gravacions aquestes posteriors que fan, el making of i tot això, el director ho explica, no? La màgica del Gael són aquestes nenes que tenen com un poder especial, un poder màgic, d'acord? De poder transformar la realitat o de poder transformar-te en aquella persona que tu voldries fer, tu voldries ser. De fet, la nena que està malalta, ella el que vol és transformar-se en una altra persona. No li agrada la situació que té, no? Pròximament. I, de fet, amb el diari que té, on posa el llibre dels desitjos, clar, un dels primers desitjos és, a part del vestit aquest de la màgica del Gael, el segon o tercer desitj que és, diu fer, o sigui, complir els 14 anys. O no, els 13 anys, sempre és el que diu. Imagina't, eh? Sí. Es situa el tipus de persona que és el patiment que pot tenir la situació tan bèstia que està vivint, no? I com afrontes això, no? Amb aquesta edat. El pare d'aquesta nena està, bueno, el pobre està a l'atur, és un professor de literatura que no té feina, el pobre està una mica allí... Bueno, que ha de vendre els llibres, amb una llibrera aquesta de pes. vull dir que també està sobrevivint, estan rozant el larguero, jo vull dir, hosti, estan entre... Vale? I coincideix amb la barba a l'Helenic, coincideix una vegada, bueno, se'n van al llit junts, senzillament, i arran d'això li fa assantatge. O sigui, la situació que està patint la seva filla, amb ell pel tema després de voler aconseguir els diners per comprar aquest vestit, li fa ser fer un xantajista després, no? Clar, això li fa fer a la barba a l'Helenic altres coses per intentar aconseguir aquests diners. O sigui, és tot com una cadena, saps, les peces de dominó, que clar, jo interactuo amb tu, tu amb l'altre... Cadena de favores, no, cadena de xantajes. De xantajes, clar. Però permeta'm una cosa, quan parlava de submissió, parlo de relació del marit amb la barba a l'Helenic. Ah. Parlava d'això. És raro? És mutu, és mutu. És una dependència mutua. És una dependència estranya. Home, sí, perquè al principi sembla que ella... El marit sembla ser que és psiquiatra. Això també diu molt, ja, també. Ella no està... Ella té una situació mental, també. A veure, jo crec que s'ha d'entendre per aquest camí. Ella té una situació mental. Vull dir, una vulnerabilitat. I vols dir que ell no el domina, ella? Ella té una vulnerabilitat. No aprofita la seva capacitat. Probablement. Perquè hi ha un moment que ella es deixa com guiar, es deixa portar, no? Sí, clar. I fins i tot en coses més íntimes, no? Clar, i ella, però ella també depèn d'ell. Ella tampoc no vol que el marxi, no vol quedar-se sol. És una dependència mutua, no? Per això ella després no li vol... No és una submissió, directament. No li vol, no vol que s'entén i des que ha passat, no? A veure, l'enganya. No li diu que ha passat, no? I ella ha d'aconseguir aquests diners que li està demanant, a l'altre pare de la nena, de la manera que ella sabia o imagina, no? En el món que abans s'havia arribat a moure, no? En el món de la prostitució... Que ella podia imaginar, exacte, no? Però d'accessos i d'abusos i d'entrar en una habitació amb un sobrant blanc que ja poden fer-te de tot. Clar, això és molt fort. És molt dur, és molt dur. Pónica, el que ha durat... Digues, digues. Sí, no, no. Una mica aquesta idea, clar, si ho veus així en fred, penses, quina barbaritat, no? Ostres, això com és possible? Com que no s'entén, no? Però després ja una mica reflexionant i també veient els comentaris que fa el director. I després el que està molt bé és una crítica que fa... Bueno, només és una crítica a un comentari que fa el Gustavo Martín Garzo, és un escriptor, i va fer un comentari que va publicar el País que diu una xica màgica. I ell ho explica i ho relaciona una miqueta amb la literatura i amb els contes, d'acord? Com aquestes escenes tan bèsties, d'acord? Quan ella entra a aquella habitació que està marcada amb aquella sargantana negra. Sí. És, a veure, les pors, el que som capaços... No pors, el que som capaços de fer les persones quan estàs en una situació desesperada, no? I com aquestes persones més fràgils poden veure's, i com contínuament es veuen, no?, amb altres personatges més de la realitat, no? Que poden ser, doncs, poderosos, la gent que té aquesta... Que se suposa que està... Bueno, bé, en una situació de domini i de poder, senzillament, no? En aquest cas són les que tenen els diners, per tant, doncs, has de fer el que sigui, no? I el fet de desfiguració després de la cara, del rostre, és el quedar-se sense l'ànima, no? Sense el que tu podries ser, no? I això és molt dur de viure, també, amb això. I ho relaciona, per exemple, amb l'home invisible, amb l'home elefant, també, que a ells també li falta això, no? El tret aquest d'humanitat, no? La cara, que és el que diu molt de tu, no? Ho explica molt bé, jo ho recomano molt. No sé si es pot recuperar des del país, des de la pàgina de web, i si no, jo tinc aquí l'article. O fins i tot, jo què sé, els contes, com la Capruceta Roja, la Caputxeta, aquella que li tallen el dit, aquella de la... No, no li tallen. Sí, no, no, no li tallen. Ella se va arribar, que es prova la sabata aquella, que li ha de ser de la seva mida. La Fenicienta, la Ventafox. Aquella, la Ventafox. A veure, l'original, el conte original, és molt bèstia, eh? El que passa és que nosaltres coneixem versions molt suavitzades ja, eh? Molt Disney. Sí. A veure, a l'origen de la pròpia, una de les germanastres, perquè la sabata l'hi càpiga, s'ha arribat allà un dit. Sí. Perquè l'hi càpiga la sabata, perquè ja vol casar-se amb el príncep, sigui com sigui. A veure, això. Sí, són... Sí, sí, sí, no, no, això ho sabia jo. És molt una història mental, no? Una història mental de... No, no, és que els contes del segle ni no hi ha res molt bèsties. Clar, una mica, no ho sé, bueno. Qui més l'havia vist, la pel·lícula? Jo, jo, jo, jo. Tu també, tu com ho vas veure tot això? Estranya, quan veia que és la relació amb el marit, no? Que potser tu és una mica més clar del que jo me'n vaig percebre, potser, no? Ara tinc una barreja. Aquí no sors, José Sacristán? Sí, ell és el professor de la Bàrbara Leni quan tenia, doncs, això, aquesta, més o menys també uns 12 o 13 anys. I la part final xocant, també. Això és molt interessant, també, això m'ho estava deixant. Ah, vale, vale. La relació, també, perquè ella, a la vegada, la Bàrbara, ella també fa aquella contra si mateixa. El mal se'l fa ella mateixa. Clar. Quan entrem a aquella habitació, per mirar d'aconseguir els diners, se'l fa ella mateixa. Però també li fa fer mal a altres persones, que en aquest cas és el José Sacristán, perquè es coneixen des que anava a l'escola i és bo que durant els anys ella, doncs, com d'alguna manera l'ha absorbit, també, no? I després li fa matar. Sí, exacte. A la persona que li estava fent, a la persona que en veia li fa el santatge, no? Gran paper de José Sacristán. No, no, i el José Sacristán allà amb la pistola, al final es carrega, jo què sé, fins a l'apuntador. Exacte. Però és magnífic el paper que fa, eh? Una contenció i una cosa. I jo no sé com li van donar el Goya, perquè estava nominat. I el conscient, aquí sí que hi ha el domini. Aquí sí que hi ha el dominador. La dominadora és ella i el dominat és ella. I ell ho té claríssim, que ell està dominat per aquesta persona. Ho té claríssim. A més, és que ho reconeix en tot moment. Ho reconeix perfectament. I cada cop que ella el truca, ostres, allà està, eh? Sí, sí, sí, sí. És curiós. I ell demana ajuda després amb ell, no? Però clar, ajuda, però el manipula també, no? Tampoc li està explicant la veritat. Exacte, no és això. Ja dic que és una cadena de po-po-po-po-po-po. Però és un pel·lículon com una casa, eh? I a més aixut, eh? Aquells pel·lículons que dius, ostres, no? Sí, sí, val la pena. Bueno, doncs jo faré un comentari ràpid d'Aprendent de Conducir, que ja va comentar Rosa Malsegument també aquí, no? És una pel·lícula molt petitoneta, d'Elisabel Coixet. Per cert, ara amb la nova, no sé com es diu ara exactament, però és una de les denominades als Goya, ja sàpidem als Goya. Hi ha la nòvia, que és aquesta de la... Ah, aquesta s'ha estrenat ara. ...la Emma Cuesta. El viatge al Polo Nord. Sí, exacte, hi ha una que és aquesta. Ja serà la gran guanyadora, eh? La nòvia i la Emma Cuesta és on portarà tot i tot això. A part, a part, és la gran pel·lícula que s'ha estrenat d'aquí a poc i que és la gran pel·lícula dels Òscars, en els Òscars dels Goya. O Bodes de Sangre. Sí, està bastada Bodes de Sangre de l'Orca. És una interpretació, no? No l'he vist encara, tinc moltes ganes de veure-la. Doncs diuen que és una pel·lícula com la Copa d'Ompina. Sí, sí, segur, segur. Però bé, això ho comentarem un altre dia, quan estiguem més aviat i ho dic. Doncs l'Aprent de Conducir és una pel·lícula d'Isabel Coixet amb el que surt el Ben Kinsley i surt la Patrícia Clarkson, no? Que és una pel·lícula petitoneta però meravellosa, cantadora. Clarkson. No és Clarkson? És Clarkson, no? Clarkson. He dit Clarkson. He dit Clarkson? Vale. La Patrícia Mek-Mek, no? Podem dir, no? Aprent de Conducir. També. Doncs sí, pobra. Llavors el que diem, no? Bé, és una miqueta aquesta pel·lícula d'aquesta dona que inicialment al final el seu marit la deixa per una altra, no? És una situació que, bueno, que esdevé cada dia d'un costat per una altra, no? I, clar, i ella no assimila. És una crítica de novel·la, no? Que una miqueta, doncs, té un nivell social interessant i important. I llavors, bueno, és una mica petarda per això de Conducir. Doncs la final, però una sèrie d'elements, no? Ha d'aprendre a Conducir i entra en contacte també amb Kingsley que és un hindú anglòfil, no? Un hindú que ja... Sí, que està vivint allà a Nova York. Allà a Nova York, sí, exacte. Sí, és a Nova York, no? Sí, sí, és a Nova York, sí, sí. I llavors, a partir d'aquí, clar, com es viuen aquests dos mons, no? D'una forma paral·lela, no? Com es casa el Kingsley, no? Allò per... Una voda organitzada, no? Organitzada, no? Sense conèixer. De conveniència, això. Però sorgeix entre ells dos una mena de química, no? Peculiar, perquè, clar, hi va amb el seu turban, no? I les seves coses, és seriós, no? I es mou d'aquella manera. És magnífic. El Ben Kingsley està per menjar-se'l, de, diguem, de lo bé que ho fa, no? Vull dir, perquè té una capacitat, és una mena com de camaleo, aquest home, eh? I ho fa molt bé, no? I és aquests vincles, aquesta relació tan peculiar que neix, no? Que necessiten mútuament per comentar, no? Per no, per viure, no? És aquest aprenentatge, la filla cap també, no? Al llarg d'aquest procés, entre cometes, no? D'adol que està patint ella, bàsicament, perquè ella ho està patint bastant, no? El trencament, no? Ella, el marit, sí, el marit la deixa. Se'n va viure amb una altra noia, no? Exacte. Però ella ho refereix. Ella intenta no patir molt, però, clar, sí que... Però surt el tema, eh? Va sortir i tal, i això. És un dol, això. Però bé, la pel·lícula, en sesteixo, no direm gaire més, perquè tampoc hi ha molta més cosa, però, bàsicament, bueno, tampoc direm una mica, doncs, tampoc re de l'altre món. Jo, veieu-la, jo, és una pel·lícula encantadora, que té, no sé, que té una base, no és la coixa més dura. És una pel·lícula d'aquestes per encàrrec que li fan a la Isabel Bruxet. Ah, no sé ni això. Sí, aquesta és per encàrrec Però molt bé, molt digna Sembla seva Bé, doncs una mica descobria aquesta pel·lícula Ara veurem la nova, que ja recordarem el nom Aquesta que diu el Jaume del Polo Nord Em sembla que és I a veure què tal Ara s'ha anat aquesta? Ah, d'acord, jo estava despistat Jo pensava que no estava estrenada Molt bé Això, David, els rounders Sí, mira, la vaig revisar 5 minutets És una pel·lícula que sempre m'ha farpat Perquè quan la vaig veure em vaig quedar molt parat Això que es pogués És un món, a mi tot aquestes pel·lícules Que descobreixen mons Que en la realitat normal Ni t'hi atances, ni els coneixes de res Me'n curioseixen I una pel·li que parla del món Dels jugadors de cartes Amb antros de malamort Però que si no ets jugador de cartes Que es pot dir gairebé professional Ni t'hi acostes, ni els coneixes Evidentment, han viatat a Nova York Doncs em va cridar l'atenció És com, per exemple, abans deia el Jaume La pel·lícula de la Scorsese El color del diner Que hi ha tot un cercle De locals I d'un recorregut Una ruta Hi ha una cultura Una cultura De jugadors De billars I una llegenda Es creen llegendes I tot Doncs aquí Amb això de les cartes Doncs Tres quarts del mateix També Va una mica A la parell A la pare Amb aquest film Perquè Moltes vegades No només és Tothom diu Ah, el pòquer Un joc d'atzar No No, no T'ho trenquen de dalt al baix O que no és un joc d'atzar No, no, no És un joc psicològic Perquè tu pots tenir Pots no tenir O sigui, pots tenir Molt males cartes Però molt males cartes Perquè, evidentment Les cartes són les que són, no? Però aquí està En tu En saber En saber Llegir Les cares Saber llegir Els moviments Els tics de la gent El que es diu la puteria Sí, sí Els tics No, la psicologia del joc La psicologia, no? I llavors A partir de tu En un joc Pots arressar allà Dominant tots aquests Aquests paràmetres Collats al rei del Mambo, no? A més, hi ha una escena Que és molt bona Que estan Ell, a més a més El protagonista És el Matt Damon És un estudiant De De De dret, no? I es troba Fent un favor A un jutge I es troba En un moment D'un despatx Que estan els jutges Tots els jutges Jugant a cartes Clar, ella La primera I els clitxa tots I diu Són uns pèssims jugadors De cartes Seran excel·lentíssims jutges I els hi adivina Què té cadascú A les cartes Sense haver-hi res Els queden tots Ostres Que et ruptos Sí, sí No, tontos no Ostres, com ho ha fet aquest pallo Com ha aconseguit Clar, clar No, no I després ja és Tota la trama De Bé, d'ell Amb un amic i tal Però Tota la subtrama aquesta De la ruta aquesta Que hem de recórrer Sí Per aconseguir una quantitat de diners I com ells Van buscant partides Amagades per aquí i per allà Per poder Diguem-ho així No estafar Perquè ell Ell vol jugar de legal Et guanyo Però perquè jo en sé més Que tu I s'ha acabat el ròquim Tota aquesta ruta De timbes Sí Però hi ha allò De ganyar-lo també Bé, el company seu Que ell li deu un favor Doncs aquell sí Aquell va en plan En plan Puteria En plan Enganyar I en plan Buscar Fer trampes D'alguna manera Passa que amb una partida De polis La enganxen No, no el tenen No, a poli Calaven una pallissa El deixen espavilat No tenen manies I bé La pel·lícula I el missatge final És No has nascut Per ser advocat Sigues el que tu realment Vols ser Que és jugador de cartes I ja està Deixa't demanar No perdis el temps Ves a el que tu realment Vols ser Ja està Molt bé Doncs mira Escolta'm El director de qui és D'aquesta pel·lícula El Rondal Em sembla Ah, el Rondal Vale Perfecte Molt bé Doncs escolta'm Ens queda enrre un minutet José És que tenim una persona A l'estudi Que no vol parlar Salud Vine, vine Vine cap aquí A propa Digues hola Home Hola Hola José Fill meu Estaníem aquí Escolta'm Que res Que ens hem d'acomiadar Ja no tornem fins al Després del Nadal I t'ha tocat cantar La Nadala Oh Directament Directament Com no tenim Nadala He pensat que la canti El José Això ho dic jo per ell Que cal Ai No, no, no Cal que José Doncs això José, Rosa, Jaume, David Doncs bon Nadal Igualment Igualment Bon Nadal I a tothom Bones festes Que ens escoltarem Després de Reis Eh, quan ja tinguem tots molts regals No, no, i estem jugant I estem jugant Doncs el dia següent justament Quan estem gaudint I quan hàgim passat ja tanta torró Exacte Tant de menjar Ens hem greixat 3 o 4 quilos més No, eh I doncs, bueno Doncs és el que hi ha Fantàstic Doncs quedem així Bon Nadal Bones festes I bon dia Fins aviat Exacte Adéu-siau Adéu-siau Vinga, adéu Adéu-siau Ara escoltes Ràdio d'Espern Sintonitzes Ràdio d'Espern La Ràdio de Sant Just Durant 28.1 Al Just a la Fusta Parlem de tot el que passa a Sant Just Hi haurà alguna premsa Que ja aconseguiran treure Qui eren tots els empresaris Que anaven amb ell Que fins ara mutis 400 pisos per vendre Si se l'ha pagat de la seva butxaca Ningú li pot dir Busco sempre aquella notícia I I I I I I