Entre pobles, Wajda i el Nobel a Dylan: Lemaitre, Mazzantini, Kapuściński, Café Society i Sitges

La ràdio de Sant Just, 98.1 Doncs comencem un dijous més a la Babilònia. Avui tenim un programa eminentment masculí, perquè solament estem els homes de la casa, mai millor dit. Els maixotes, no? Algú va canviar de gènere aquí, eh? Com no se sent ningú, avui podem parlar de coses d'homes. Exacte, exacte, això. No, perquè d'aquest programa l'escolta la Rosa i la Lourdes i tal, i després ens diuen, ja està bé quan no estem nosaltres, us esmadreu i tal. Sí, sí, sí. Però bé, res. No ho faré. Doncs estem amb el Jaume Vidal, què tal? Hola, què tal? Amb el David Montaner. Hola. I amb el Nacho. Alonso. Alonso, gràcies. Com estem? No me'n recordo. Com el Fernando. Ai, la memòria, la memòria. Sí, sí. Doncs bé, avui parlarem, bàsicament, farem com, parlarem una miqueta d'una exposició que hi ha aquí al celler de Can Ginestà, una exposició molt interessant de Camuapa, però bàsicament avui parlarem de llibres i de cinema. I el que farem serà, doncs, parlar de, bàsicament, de pel·lícules, no? De tots els temps, no? Però també tenim un moment cinema de Sitges, ai, cinema de Sitges, festival de Sitges. Festival de Sitges, sí. El Nacho, doncs, ambient especial de Ràdio d'Esbert, no? Tot pagat, tot pagat. Això explicarà tot l'ambient. Sí, sí, sí. A l'Utalarro que hi deia, sí. Exacte, total. Total, totalment. A l'estudi presidencial. Exactament. L'hem vist una miqueta així com canviat, una mica, unes maneres, unes posicions de les mans i tal, no? Que això és la influència de Sitges, no? Això és normal, és normal. Sí, sí, sí. Clar que sí. Això que és broma, eh? Topicazos, eh? Bueno, jo parlaré de Topicazos, després. Exacte, exacte. Topicazos. Bueno, doncs això, comencem parlant d'una exposició de fotografia, no, Jaume? Que tenia el que és el celler de Can Gina està. Sí, és curiós recorrent, no? Exacte. L'altre dia ho deies. Diu, hi ha una de fotografies ara... És un no parar. Sí. Entre pobles, no, es diu? Entre pobles, sí. Probablement és tan interessant l'estètica com el contingut, si més no en algunes de les fotografies. O sigui, hi ha fotografies que estèticament estan molt bé i d'altres que és el contingut. O sigui, la diferència, per exemple, tinc aquí a les mans uns nens que són d'aquí, d'aquí Sant Just, i a sobre, doncs, hi tenim els que són d'allà, de tot... Com ho dic que es diu, això, aviam? Camuapa. Camuapa, exacte. És el poble que està germanat Sant Just. Sí, està germanat. A Nicaragua, sí. Llavors, també hi ha algunes fotografies que tenen a veure amb les àvies i sí, i és aquest talent, no? Aquest contingut de persones que s'han fet grans en una cultura i després les altres que s'han fet grans, doncs, aquí a Sant Just. Paral·lelament, doncs, bueno, hi ha tot un seguit d'aspectes, doncs, que si el menjar, com van vestir-ho uns, com van vestir els altres... No sé, vull dir, a mi m'ha semblat que me'ls he mirat totes, vaja, perquè dic que alguna cosa l'hi he vist a cadascuna d'elles. Hi ha vegades tècnica i altres vegades contingut. Recomanada queda, no? Sí, sí, sí, perfecte. Clar, clar, clar. Sí, sí. No, a veure, realment és que, a veure, sempre aquesta fotografia, que és una fotografia més periodística... Bé, a veure, més periodística, podíem considerar-ho així, no?, com a tal, però sempre amb aquests vincles que hi ha hagut amb Nicaragua i Sant Just i tal, sempre han fet moltes exposicions d'aquest tipus. No vull dir que sigui recurrent, vull dir, en aquest cas, recurrent al concepte de fotografia com a exposició genèrica arreu de Barcelona, que és una cosa molt habitual, però que en refereixo que és la primera vegada, crec, que fan una exposició de fotografies d'aquest tema. Aquí, concretament, sí. Ja diria que sí. No, jo volia introdir una cosa que no hem parlat abans. Sí. És que aquesta setmana passada s'ha morir a l'Andrés Bagda. Ah, sí, que m'ho has comentat, tens raó, sí. I crec que calia, com a mínim, esmentar-ho, no? Sí, sí, sí, i tant, i tant que sí. I recordar una pel·lícula, va, clar. La terra de la gran promesa. Oh, esclar. Ah. Jo la tinc llunyà, en aquesta pel·lícula. I en tinc una per veure que també la tinc en DVD, que és Katin. Katin, aquesta va ser una cràfic. No l'he vist mai. Molt interessant, també. És que el seu pare, el seu pare, es veu, va ser d'un dels oficials polacs que van matar la massacre aquesta de Katin. Sí, senyor, veig que has llegit. Sí, sí, sí. Bueno, doncs val la pena, però és magnífic. Jo no recordo qui he vist, he vist un parell de coses... Hosti, això de la terra de la gran promesa està... Si vols dir el capitalisme en estat pur, mira aquest film. Ah, ah. Molt bé, no, no? Passat-te, doncs. I mireu la diferència que hi ha amb ara. No, massa, no. Perquè la fotografia... I a més a més, jo convidaria encara una altra cosa. Aquells que negueu l'existència d'organitzacions defensores dels treballadors i no esmento res més, doncs mireu aquesta pel·lícula i veureu si a vegades hi ha coses a poder fer. Sí, i així com també, només afegeixo l'apunt, aquest any fa 80 anys del famós discurs del Unamuno, el paranimf de la Universitat de Salamanca, davant del senyor... del general Millán Estray. No, Millán Estray. Millán Estray. Ah, vale, vale, vale. Sí, el del parche al fundador de la Gió. El famós que va dir Viva la mort de abajo de la intel·ligència, i hi ha una pel·lícula que vaig trobar que es diu La Isla del Viento, en què recrea, no sé si la pel·lícula va d'això, recrea, doncs, aquesta famosa escena, en què al final, curiosament, va tenir que ser la dona del Franco, la Pilar Polo, que va tenir que... Carmen Polo, això, perdó. Que va tenir que rescatar, això ho sabe més ell, que la va tenir que rescatar l'unamuno, perquè si no l'haguessin llinxat allà mateix, es veu. Sí, sí, sí, sí. La cosa es va esbarar de tal manera que la dona se'l va emportar. Doncs mira, és un moment que no el tinc gaire clar, vull que refereixo que és un moment històric que no... que em sona. Sí, que va dir... Van entrar Millán Estray, va dir Muera la intel·ligència, tal, i llavors va dir la frase l'unamuno, que s'ha dit, diu, vencereis, però no convencereis. Ah, va, ara sí. Aquest és el moment històric, aquesta és la frase, no? Vale, vale, vale. Però és que ara no queia el moment exacte i m'ha anat molt bé per... Hi ha un discurs que és bestial, eh, es veu? Tot sencer i no l'he trobat, eh, ja el buscaré, però... Sí, sí, sí. Bueno, doncs mira, escolta, si ho trobes la setmana que veu podem tornar a comentar, però és una cosa que està molt present. Doncs mira, ja que estem parlant no d'efemèrides, sinó de coses que han passat aquests dies, s'ha de dir que la setmana passada el primer novel de literatura va ser per Bob Dylan, no? Que va ser una miqueta... Tot em passava que era per Aruki Murakami, que jo tinc ganes boixes que li donin aquest bon home que escriu d'una manera particular, però és meravellós el que fa aquest home. Però a mi no m'agrada. I no t'agrada? Ostres, jo m'he llegit tot del Murakami, eh? Home, hi ha coses que diu... Home, s'entén, però s'entén dins de la filosofia, no? Però no diu que sigui dolent. Diu que no li agrada. No, no li agrada, no li agrada. No, jo no dic pas que sigui dolent, eh? No, en absolut. No, però que en refereixo que és això, no? Vull dir que en aquest cas... I, bueno, i com justament el que diem, no? A vegades un es prepara les coses i quan se sap el que hi ha... Doncs, bueno, tenim el Bowling in the Wind, que són dos minutets. Si us sembla, posem ara una cançoneta i després ja començarà a parlar del Camil, de David, o si ja m'ho vols dir alguna cosa. Sí, només això, que hi ha un acudit de la punxa del Jap que diu... Sí. Diu, ostres, un novel de la literatura que no s'ha de llegir. És fantàstic, diu. Li van donar per tot el contingut poètic, no? D'aquella Amèrica profunda, no? A part les seves cançons, no? Jo no sé què deia qüestions, no? Jo la veritat és que... Però va ser molt discutit, eh? I he escoltat coses molt interessants sobre el cop diòleg, eh? Sí, és que el que diu, diu moltes coses, no? Però, clar, amb la seva música, clar. Havent escriptors com n'hi ha, jo crec que... Li haguéssim pogut donar aquest premi moltes vegades, no? Per les seves composicions, els grammis, qualsevol tipologia de premi musical. Sí. Els musical awards, qualsevol. És que hi ha molts per poder donar-li, en canvi, grinyola. Leonard Cohen també amenaçava, eh? Leonard Cohen amb les seves composicions també a ser nominat, no? Bé, és el que hi ha. Escoltem res. Dos minutets, si us sembla, i anem a parlar de... No, però això, de Camille. No, però això, de Camille, The answer, my friend, is blowing in the wind The answer is blowing in the wind Yes, and how many times must a man look up Before he can see the sky Yes, and how many years must one man have Before he can hear people cry Yes, and how many deaths will it take Till he knows that too many people have died The answer, my friend, is blowing in the wind The answer is blowing in the wind The answer, my friend, is blowing in the wind Well, we'll be able to hear it in the wind We'll be able to hear it in the wind I'll be able to hear it in the wind The answer is the fourth part of this trilogia of Camille Verhoeven Well, it's a three and a half Yes, it's the third and thus are the second and third There is Roy Cijón Exactly That I saw him watch the season ILEX Bé, a mi em sap greu que s'hagi acabat, perquè és que a mi m'agradava molt. No sé si continuarà més endavant o no, no tinc ni idea. Jo crec que sí, és un personatge recurrent, eh? Sí, no? Jo crec que el traurà, ara no, amb aquest Tres Vides i Un Dia, que és el nou llibre. Enri Poirot, no? Què era, l'Agata Christie? L'Agata Christie. Doncs igual, suposo que el va anar fent. Veus, no he entrat mai amb Agata Christie's i Cors d'aquestes. Jo a mitges. No. A mi era més jove, sí, però... Potser per mi és un tipus de literatura un pèl massa... Clar. Que no connecto amb ella. potser pels anys que porta i tal. En canvi, amb aquesta és absolutament actual i la manera de narrar és absolutament d'ara. L'autor que ho tenia uns... És grandet. Sí, és grandet, eh? Uns 50, potser. 50 llarguets. Sí, sí, sí. I em sembla que s'hi va posar res. De la primera volada. Hòstia, això. De la primera volada. No, sí, sí, clar, clar. Home, clar. Compart amb alguns matusalems que tenim per aquí. Oi, oi, oi, oi, oi, oi. O si no els teniu a volta. Se volten. Volten, que no és el mateix. Ah, tenint que bé, no vol dir-ho. No, jo, no. Ah, per arreglem-ho. Vinga, va. Doncs... Doncs això, ens presenta aquesta darrera novel·la, que és Camil, que ja és el curufó, diguem-ho així, a les altres llugues. Bé, el Camil és un personatge, com ja he esmentat altres vegades, qui m'hagi sentit, doncs és un inspector, un comissari de policia, perdó, que no inspector, que justament fa metro quaranta d'alçada. I això li marca el caràcter i la seva manera de fer, òbviament. I la seva relació amb la gent. Personatge més aviat tancat en si mateix, molt pensatiu, però bé, però molt fidel dels seus, també, i... bé, i un punt, també, per què no dir ligoncete. Sí. Perquè és el que l'home es lliga unes dones de bandera, no? Ah, sí. Sí, sí, sí, metro quaranta, però ben posats. Però no és normal, això? Home, home, no ho sé si és normal. Tampoc conec molta gent, molts homes de metro, adults de metro quaranta, com per poder-t'ho dir. Clar, clar. No ho sé. Potser sí que és normal, no?, que quan tens una alçada menuda, doncs, diguem-ho així, l'essència queda tot més concentrat, no? Saps per què ho dic, això? Perquè és que tinc la sensació quan es fa una... Una descripció. Una descripció d'això, doncs jo m'imagino una pila de dones enfadant-se, perquè és que dius, sí, home, mira, viva la Pepa, no? Ja està, ja el tenim aquí. Però és que el que passa és que socialment és una cosa d'aquestes tontes, és a dir, veure un senyor gran i una senyora més petita que és de parella, no passa res, però quan és al revés, queda una mica estrany una senyora alta i un senyor baixet. Per què no? No, per què no, però són... I la Bàrbara Reia, Bàrbara Reia, l'Àngel Cristot. Exacte. Però no sé, hi ha coses que socialment la gent no les veu bé, no sé per quin motiu, no sé per quina raó exacte, però no queda bé una noia alta amb un noi baix, no sé què vols que no digui. No, això que no quedi bé. No quedi bé, a veure, és una cosa relativa, però que no és tan habitual. A tu és difícil que et passi... No, clar, però és que a mi no em passa de cap manera, però bueno, això és una altra qüestió. Però la meva neboda, que fa 1,85 m, doncs clar, no es posa mai sabates a taló perquè la seva parella fa 1,75 m. Llavors ella... i diu, però tu hi posa tals. No, no, no, que em fa vergonya. Imagina't, una parella jove, vull dir, la dona li fa vergonya ser més alta perquè no és normal que les noies siguin tan altes en relació... No ho sé. Però això són tòpics. Són tòpics, són tòpics. No fa poc va n'estrenar una pel·lícula francesa, també del Jean Dujardin, que ell també feia metro 40 o així. Sí, sí, sí, sí. Sí, sí, sí. Sí, sí, sí, no sé com es diu la pel·lícula, però també... Ara no ho recordo, eh, tampoc, però aquest estiu em sembla que vaig veure... Doncs parlem del Camíl, vinga. Que ens hem anat a parlar dels baixos de la història. Diguem-ho així que el Camíl, doncs, torna a ser feliç després dels seus problemes, diguem-ho així, bèsties. Però bèsties. Bèsties i tornar a reemprendre's la seva vida amb una relació amorosa. Però bé, diguem-ho així, d'alguna forma que... aquesta persona és víctima d'un atracament molt raro, molt estrany i pateix un greu accident que és la seva parella. I... Clar, és que aquí és complicat anar explicant la trama perquè... Puc desgraciar el llibre i algú vint a esperar-me aquí a la sortida de la ràdio, no? Sí, sí. Però bé... Sortim a dos quartes de l'euro. Sí. Molt bé, gràcies. Això és la venjança per dir-li... Sí, sí, sí. Que teniu una edat, eh? Vull dir, això ja saps que... Ja sabem, és el diablo por viejo que por diablo. Exacte, no? Aquí ens anem tirant canivets. Ja no, no està la rosa, tio. I aquí ens parlarem, aquí no sé què passa. Rosa, vina, rosa. Ella ens posa una mica de... A la tampera, a la tampera, sí, sí. A la tampera, hòstia. Bé, la novel·la és a l'estil de les altres del Pierre Lametre, no? Perquè molt meticulosa a l'hora d'escriure les situacions i li va donant uns girs a la trama que no t'esperes, no? Però més pesat, no? És més lent. Aquest tutim llibre no m'ha fet tant el pes com el... Està bé, perquè tot el que... Com escriu també, dius, està d'abans de vorant, eh? Sí, m'ha passat, sí. Però, per exemple, Rossi John, ostres, jo vaig comentar-se en el passat és un compendi de... Com es diu això? De resum? No, de resum no. De síntesi. De síntesi, sí. De síntesi, ostres. Però és que, perdona, això és una historieta que va fer, em sembla, que per llegir, em sembla que per Movistar, eh? Imagina't. Va haver-hi una mena cosa... Era una mena com de novel·la per entregues. Sí, sí, sí. És el mateix concepte de l'època de Zola i d'aquella gent que feia les novel·les per capítols. Doncs això és el mateix. Em sembla que Movistar va contractar, no sé, no recordo ara, i cada setmana passaven allò un capítol. Doncs... Per això és tan reduït. Però aquesta és més ferragosa. No intervenen... Aviam, es centra molt en els lligams de la parella, amb els atracadors i tot plegat. Però no... A mi m'agradava més quan se centrava més en tot l'equip d'investigació. Perquè cada personatge tenia una particularitat molt potent i ho sabia mostrar molt bé, no? I això és el que guanyava molt la novel·la aquí. S'aparte una mica d'aquí i llavors la novel·la de cau un pèl. És com també podem parlar de les novel·les de la Dolores Redondo, de la teoria del Bastant. que li han donat el planeta. Sí, el planeta. Li han donat el planeta, sí. Que en aquest sentit... I aquí denosta molt aquesta dona. Però jo em vaig llegir, estava molt bé. Està molt bé. Està molt bé. I sap escriure... Tu mateix. L'equip que forma el seu equip d'investigació estava molt ben narrat i molt ben descrit. I amb això disfrutaves molt. Jo em vaig... Però va ser la trilogia del Bastant aquesta, però va ser com pim-pam-pim-pam-re. Amb 15 dies me la vaig volar tota, eh? Les tres llibres, eh? Però és una autèntica... Bé, és que és tan... També és el que diem, no? Enganxa per la variació, per la temàtica, per aquell punt mitològic, per moltes coses, no? Van fer una pel·lícula d'això. Estar en Faran. Estar en Faran. L'estrenen... L'estrenen ja. No sé si la setmana que ve o l'altra. Ah, sí? Sembla que està present aviat o abans del Nadal em sona alguna cosa. Està lligat tot, no? Amb el Premi... Home, lògicament aquí hi ha un treball, no? Sí. Recorrent. No diré en compro. No, clar, és evident, no? Això... No ho hem dit, això, eh? Home, tot s'ha de dir que els últims Planeta a mi m'estan sorprenent perquè jo vaig llegir aquella que es deia Hombres desnudos, aquella que vaig explicar l'altre dia, no? D'aquells nois que es dedicaven amb el seu cos i tal. I això, Planeta, dius, ostres, i ara han donat el premi no a un, sinó a dos thrillers perquè l'altre, el del Mario Chicot, em sembla que es diu el nano, que és el... Ai, com es deia? El Asesinato de Sócrates o no? No, no, no, no. Bueno, també és un thriller però ambientat a la Grècia Clàssica. No t'ho perdis. La novel·la que ha guanyat no té res a veure amb això del Bazzan. No, no, no, però també és una mena de thriller, eh? És una mena de periodista, no sé quina història, i bueno, i en refereixo que també té un vincle però també és un thriller. Molt bé. Bueno, doncs escolta'm, doncs... A veurem, recomanada, eh? Però la més fluixa de les tres. Sí, però encara hi ha així, recomanable, els tres llibres i mig, aquest que dèiem, no? Sí, sí, tenen tant. Sí, sí, sí. Que era Àlex, era Irene, no? Era l'ordre Àlex, Irene, Rossi i Jon? No, Irene, Àlex, Rossi i Jon i Camil. I Camil, eh? Vull dir, que val la pena, sobretot per la cruesa, eh? A vegades em quedeixen les coses, és com una guillotinada, no? Sí, és una descripció, és com un informe d'una autòpsia. Sí, sí, sí, sí, és molt claret, és molt claret. Molt bé. La sangra fria, no? Sí, sí, val la pena, val la pena. Bueno, jo he llegit un llibre que es diu Esplendor, de la Margaret Masantini, és una noia italiana, és un llibre d'aquests que et recomanen, tant en quant t'arriba a aquests llibres i tothom que de certs àmbits et diu, escolta'm, mira't aquest llibre, no? I te l'agafes i després he llegit i dius, ostres, què és això, no? Vull dir, quina cosa. És un llibre que en un principi et porta cap a una línia i et vigila per a una altra. Estem parlant d'un drama, no estem parlant ni de cap thriller ni cap història. Estem parlant d'un espai de la zona calabresa, diguem, del sud d'Itàlia, no especifica on, jo em sembla que és Nàpols, o aquella zona, però no especifica el lloc en concret, amb el qual el llibre et parla de les relacions d'amistat, de les relacions entre homes i les relacions també socials que existeixen, no? És un edifici on hi ha un porter, que hi ha un senyor, una família que té un noi i una noia, i llavors estem parlant del pis del primer, que hi ha uns senyors burgesos que tenen també una família determinada, que té unes problemàtiques internes, un pare d'aquella manera, una mare alcohòlica i tal, i llavors una relació que es comença a establir entre el nano burgesos i el nano del porter, que és un nano obrer, per entendre'ns, no? Llavors aquest vincle es desenvolupa a la novel·la, no? Sempre estem parlant d'uns anys 60, 50-60, imagineu-vos que és com si fossin els 30, vull dir, al sud d'Itàlia, és com una mica l'Andalusia també de l'estat espanyol, amb aquesta de llavors, és clar, l'evolució és mínima, no? No han arribat les modes, no? Vull dir, tot això costa molt arribar, no? Però hi ha un d'ells, que és aquest, que és el que té un nivell social econòmic determinat, no?, que es comença a moure amb unes altres línies, no? I comença a descobrir certs elements, no? Amb els quals està clar que a tots dos li agraden les noies, està claríssim, es casen, tenen fills, no?, amb el temps i tal, però en canvi, ells dos tenen una cosa molt especial, alguna cosa que està allà i que no és que diguin, no, és entre ells dos, és una relació que es produeix entre tots dos, d'acord? Amb el qual, quan això esclata, esclaten molts vincles socials i també, lògicament, sexuals, no? Vull dir, és una cosa molt peculiar. Llavors, és com si no poguéssim estar un sense l'altre, com els anys, els separen per X motius, no? Com fan la seva vida, però tant en quant s'han de trobar. I quan es troben, esclata allò, esclata amb el sentit positiu de la paraula, no? Fins que arriba una cosa que ja no anirem a explicar, ja no l'explicaré, perquè això és una mica la base, no? Llavors, es veu el Londres de l'època punk, no? Vull dir, hi ha una sèrie de canvis, no? Clar, els anys passen, no? Fins que es fan grans i tot això, una sèrie de coses. I llavors, a partir d'aquí, passa una cosa molt determinada que és molt probable en una zona com és el sud d'Itàlia, amb aquesta tipologia i tal, amb aquestes relacions determinades, no? I tot això genera un final dramàtic, molt dramàtic, no? Que evidentment, doncs, no esbatllarem, no? Però és un llibre que dius, a veure, aquesta escriptora ha hagut de tenir al seu voltant alguna persona que hagi viscut aquesta dualitat, no? O diguem-li, perquè no, jo crec que no podem parlar ni de bisexualitat. o l'hi han explicat. O l'hi han explicat, és a dir, perquè està clar que ells els generen les dones, però en canvi, entre ells dos, hi ha alguna química especial, hi ha una cosa que és de pell, més que físic, i tot et diria que, vull dir, m'entens? De tacte. De tacte. És un vincle físic, perquè després els homes, no és que diguis, ai, mira, és que després me'n vaig amb un home, no, no, no, són ells dos, és el Constantino i el Guido, no? És aquesta història. I pel mig, a vegades li posa poesia, no és gens, ella no és gens, no explica, no cau amb la que es podia dir, anem a explicar aquesta relació turbulenta a nivell sobretot sexual, no, no, no, vull dir, quan entra en aquests temes, pam, no? És a dir, deixa entreveure el que hi ha, però ja està, no? Fa una frase suficient per entendre el que hi ha allà, no? Ja que expliques això, penso que és interessant que ens quedem amb el que expliques i precisament el que jo he dit, el tacte. A vegades no és una qüestió de vocació, ni és una qüestió de projecció, sinó que, bueno, dels cinc sentits hi pot haver aquest, el tacte precisament que és el que pot provocar una definició d'acció. Exacte. I llavors a partir d'aquí també l'entesa que hi ha en aquest cas, no?, de la que són les parelles que intueixen, que noten, no?, que quan es troben allà hi ha algú que se'ls escapa. És com allò quan tens una molt bona amiga, molt bona amic, que hi ha una química que dius, és que mirant-se aquesta persona ja saps el que passa, doncs passa el mateix, però ja el pas més enllà del cos, no?, d'arribar. Però tal com expliques, vull dir, ells fan una vida normal, diríem, integrada en el teixit social. Sí, sí, sí, socialment correcte. Clar, el que sabíem aquella època també. esclata, però esclata entre ells dos i en una privacitat clara, no?, llavors dius, jo penso que és important destacar aquest fet. Fins i tot el que és més, el que se'n va cap a Londres, altres queda allà, a la zona calabresa, clar, jo allà no hi ha molta evolució, no?, obvide, em refereixo que tot és com molt tancat, no?, com ho sàpiguen, veres. Clar, clar, ell ha de marxar cap a Londres a veure l'altre i llavors allà quan una mica s'esmadra tot, no?, però em refereixo que en aquest cas el vincle que existeix, no?, vull dir, per exemple, el noi aquest, el Guido, el que està a Londres, ell intenta estar amb un altre noi, no?, però no, no, no, no, no. O ell o l'altre. Clar, és que dir, llavors la pregunta és... Clar, ell té els seus dubtes, no?, però no, però és que està casada amb una noia que a més és japonesa i que també passa un drama per allà, bueno, és... A mi m'agradaria també... Però és molt dramàtica, és molt dramàtica. M'agradaria també entrar en un altre tòpic, no?, moltes vegades diu no hi ha homes, vull dir, com es fan allò? Sí. Dignes frígides sinó que són homes inexperts, no?, per exemple, no? Sí, sí, sí. Llavors, sempre que es parla d'afinitats, no?, vull dir, jo penso que s'oblida el fet que a vegades aquestes afinitats no hi són, vull dir, precisament perquè el que dius tu, si ell té una relació plena en el moment que es troba, vull dir, buscar un altre que pugui ser, per dir-ho d'una manera, si no el substitut, doncs el compro al forat, que pel cas vindria a ser el mateix, esclar, igual trobar això és el que ha de ser difícil. Clar, clar, clar. Jo penso que aquesta és la clau de tot el que representen aparellaments, però també a vegades, doncs, aparellaments, diríem, diferents, no? Sí, de tot tipus, que no cal que sigui exactament. Ara, enganxant amb això, està molt de moda tot el tema del poliamor i tal, i de l'anarquia relacional, que de fet l'anarquia relacional el que dius una mica el que estem parlant, diguem-ne, no? de buscar no que sigui l'amor una anarquia o les relacions una anarquia, sinó que siguin no de les maneres establertes. Llavors, aquesta gent sí que fa bandera de dir, bueno, doncs, aquesta relació seria possible, és a dir, persones que sexualment no estan atretes, perquè, bueno, aquestes persones s'atreu la gent de l'altre sexe, i fins i tot, potser, persones concretes de l'altre sexe que els s'atreu molt, però que tenen un vincle emocional i això, dintre d'aquestes teories d'anarquia relacional seria completament vàlid. Vull dir, aquesta gent preconitza això, fins i tot preconitza dir, escolta, hi podies tenir, mira, hi podies tenir tres coses, una persona en la que estiguis molt atret sexualment, del teu sexe o de sexe diferent, una persona com aquests dos, el Constantin i el Guido, que tinguin una relació més aviat espiritual o més de pell, diguem-ne com vulguis, i una persona amb la que et poden tactar. També de tacte, també hi ha el tacte, vull dir que tot es conjuga. Clar, perquè està en un altre nivell, no? Si el tacte no va, no n'hi ha res, eh? Clar, o fins i tot de dir, escolta, una persona amb la que facis un contracte per tenir una criatura, no? Aquesta gent desmuntava el tema de dir, bueno, el matrimoni ha de ser una figura en la qual tu formes una família i tal, doncs en aquestes teories que estan ara, bueno, hi ha literatura i estan una mica de moda, doncs es parla d'això, que tu pots tenir tres o quatre nivells diferents de relacions i això no ha de ser dolent, diguem-ne, bueno, com a debat, doncs està bé sempre i quan no vagis a parar doncs amb essències extremes que... Clar. Bé, es parla a persones adultes... Parlàvem de l'estralla abans, vull dir que no ens vinguin amb problemes d'aquests que no. Clar, clar, clar. Oi? La burua deixa clar i nosaltres també ho deixem clar. Sí, sí. Home, vull dir, hi ha coses que no. D'acord? Bueno, doncs perfecte. Nacho, parla'ns d'aquest llibre que es diu Ébano, no sé, el nom és raríssim, te'l deixo tu. Bueno, el nom està relacionat perquè va d'Àfrica, llavors Àfrica és Ébano, diguem-ne, és el negre, diguem-ne. Bueno, doncs mira, és un llibre que ja no és que sigui molt nou, però bueno, jo tinc una mania que... M'ha gustat leer mucho, no?, les coses a mi tàntiques, si són bones i tal. Bueno, és d'un periodista que es diu, és molt conegut, Richard Kaputzynski, que ha escrit molta literatura de tot en real i tal, Premio Príncipe d'Astúries i tal, ja és mort, diguem-ne. Aquest llibre és del 2000 o així, d'acord? és un dels que va escriure i bueno, aquell llibre parla d'Àfrica, però està parlant d'Àfrica des del punt de vista d'un periodista que és un narrador extraordinari, però és un narrador extraordinari, i que t'explica com és Àfrica, bueno, una idea d'Àfrica bastant propera a la realitat perquè ell va estar de corresponsar allà molts anys, diguem-ne, no? Sí. Llavors, parla des de les coses més polítiques d'Àfrica, des de les dictadures, des de les guerres de Ruanda, des de tal, a part la de la vida que t'hi duen en Àfrica, que és una vida, bueno, que a nosaltres, si no no te l'expliquen, tu no la coneixes, diguem-ne, no? Perquè a més, aquesta persona, ell no volia estar, diu, hi ha gent que va a Àfrica i diu que ha viscut a Àfrica, i diu no ha viscut a Àfrica, ha viscut a les barris aquells europeus, no? Que hi ha europeus que estan abandonats, que ara estan poblats per les èlits d'allà i tal, i no viu a Àfrica, diu, s'ha de viure en el carreró, en el callejón, que diu ell, i el tio se'n va a viure allà on hi ha malària i on hi roben i on fins i tot els negres venen i li pregunten què fas tu aquí? Jo no, jo vull viure. Amb lo bé que estaves allà. No, no, vull dir, que és doblement estrany, no? I el tio va a buscar aigua i tal, i veu tota la gent allà al carreró que està tot el dia sense fer res, no? Vull dir, hi ha gent que està movent-se, no? Quan toca el sol doncs es mouen a l'ombra i quan toca el sol donen a l'ombra es tornen a moure, no? Si no estan malalts i arriba el final del dia i al final del dia diguem-ne que revifen i van a fer unes coses, doncs bueno, van a un bar perquè es prenen l'única part que es prenen al dia que és com una beguda, una espècie de cerveja i tal, hi ha tota una història però aquesta gent sobreviu, no sé com, ell no s'ho explica però sobreviu, no? I bueno, explica moltes coses molt interessantes de tota la filosofia del que és... Contemplació, eh? Sí, sí, del que és Àfrica, diguem-ne, com els africans el concepte del temps diu, el temps no és igual per l'àfricà que per nosaltres, diu, per nosaltres, el temps és un tirano, diguem-ne, nosaltres ens regulem pel temps i no podem viure, ells, el temps, per ells no existeix, ells creen el temps, diguem-ne, i si no pensen en el temps no existeix, llavors hi ha coses com que quan esperen un autobús, els tiosos esperen un autobús i quan sortirà l'autobús, diu, quan no sé gent, és així, i estan esperant i a més a més diuen que tenen com una, de tota aquesta estructura mental, ells tenen la capacitat d'entrar en un estat una mica catatònic, diu, tu veus molta gent allà asseguda que està amb la mirada apertuda, saps com si estiguessin a l'ordinador que entra en suspensió, es queda allò en bajo d'energia, són capaços de fer una espècie com de meditació o així, es queden així i poden aguantar hores sense menjar, amb el calor, amb les mosques allà i tal i qual, perquè estan esperant alguna cosa i quan aquesta cosa es produeix, no sé, potser estan esperant que comenci el mercat, estan esperant... Deixen d'estar en stand-by, no? Sí, sí, deixen d'estar en stand-by i ell al·lucina perquè diu, això nosaltres no ho podem fer i això ho fem de manera natural i innata, no? Vull dir... Sí, però ara sí que ho fem davant dels ordinadors, llavors... Bueno, correcte, però que aquesta gent ho fa amb un mètode... Però és que això és molt... Això ve molt a to amb la concepció... la concepció de... del teu entorn que puguis tenir... Llavors aquí tenim una concepció més cartesiana, més de... ara fa temps... Ara ho tinc molt rovellat aquest tema, eh? Però abans ho tenia molt més fresc de cap... Hi ha hagut tres èpoques molt puntuals que va ser l'antiga Grècia, Roma, una mica de l'edat moderna, no, el Renaixement i l'edat moderna en què l'home s'ha basat en una mena de raonament lògic i cartesià, no? Tot té unes conseqüències, ens basàvem el temps, però abans hi ha hagut l'edat mitja i la resta d'èpoques i encara avui dia, per exemple, a Àfrica o altres llocs, el concepte no ha sigut mai aquest, sinó ha sigut el que deia el... ara no en sortirà el nom... el mite de la Terra Torn, que es diu el... això és... Mitge? No, no, no, no, no, del... Aparecerà, aparecerà després. Sí, sí, sí, sí, sí. Això és que per tu està basat una mica en la vivència... Ah, bueno, el del riu, no? Sí, en la vivència natural, que tot té un cicle i tornar a regenerar-se, del Mircea Eliade. Ah, Mircea Eliade, vale. Del Mircea Eliade. Un llibre molt interessant, el mite de la Terra Torn, de la Terra Torn. i és un altre concepte, un altre concepte d'entendre la vida i tot plegat. Mira, jo només semblant que... Bueno, semblant, no, he estat a Àfrica, jo he estat a Tunísia, que no és l'Àfrica central. Això és més aviat l'Àfrica negra. Exacte, sí, sí. Parlo una miqueta, però és més aviat l'Àfrica negra. Però hi he anat a la Tunísia, però la banda de baix del tot, la banda del desert, que no és el mateix, però no, no és centre d'Àfrica ni molt menys, però és el que dius tu. Allà hi ha Tunísia capital, que és una capital, el temps és diferent. I això està claríssim. És com aquí, és com aquí. Però a la banda de baix, on estàvem a Atmata, a tots junts, tot allò, allò era el que dius tu, eh? Lo dels... Vull dir, que ens movíem nosaltres, estaven dins l'altre d'un hotel, com jo, mana, però quan nosaltres érem de sortir, no, i de moure't amb la gent i tal, no, hi havia una picaresca, hi havia una... Bueno, tot una sèrie de coses, el que dius tu, no, estaven allà, a l'ombra, perquè el sol no es podia estar, no, i llavors estaven allà, no feien res, no? Diries, però què esteu fent? De què viviu? Però de tota... És que és això. Però de tota manera, és una societat molt dinàmica, perquè no és... O sigui, la idea que tenim des d'aquí és que són gent que, bueno, que no fa res i tal, fan moltíssim, el que passa és que ells han de fer el triple o el quadre que nosaltres, per sobreviure. Per sobreviure, evidentment. I són una gent que, vull dir, fa qualsevol cosa al cap del dia, qualsevol ofici, si tenen una... o té una pala o no sé què, es lloga algú que fa no sé què, i tal i qual, diu coses com que, en Àfrica, nadie et dirà que no sabe hacer una cosa. És a dir, tu preguntaràs, tu saps conduir un camió i et diran que sí. I després, conduiran el camió i quan el camió s'espatlli, diu, va obrir la tapa, hi havia un brever i va obrir la tapa, diu, l'estava mirant, i era la primera vegada que veia un motor d'estos, un camió d'aquests enormes i tal. A mi el que em preocupava moltíssim, i és una cosa que jo vaig comentar amb el seu moment i tal, és que recordo que on estàvem allà, que era, tu sors que és la capital del desert que li diuen aquella zona, no és d'Àfrica ni molt menys, però és una Àfrica allà que ja és una altra història, que no és de la dalt, per entendre'ns. I jo recordo que sortíem, perquè allò era una mena com de búnquer, d'hotels, perquè quan entres sempre... Sí, és un barri. És un barri. I quan surts allà cap enfora, jo vaig tenir... Vosaltres sortíem, hi ha gent que sortia directament ja motoritzat, sortíem amb un cotxe i ja no... Saps? No, jo vaig sortir caminant. Doncs ja a la zona on estàvem nosaltres, que era una mena de resort així, no una mica pijillo, lògicament, perquè ja havies d'anar a llocs pijillos francès i tal, jo sortia i veia un mur ple de nois i noies que et miraven. Clar, no sé què miraven. M'entens el que vull dir? El que dius tu, no? Vull dir qualsevol cosa, no ho sé, però a mi em preocupava. Jo passava per allà i jo notava mirades, no? Insisteixo com dient, bueno, si aquest senyor m'ofereix diners, m'entens? Una mena com de prostitució encoberta, una mena de coses, no? Vull dir, recordo barallant-se un perquè ens portés amb la mula aquella i amb aquell cotxet per tal, que volia que fóssim, clar, era el meu, era el nostre. Vull dir, no podia ser un altre, no? Vull dir, sempre ens esperava quan sortíem i dir, però no, avui no et volem, que sí, que sí, que sí, que sí. Era el que dius tu, buscar-se la vida d'una forma molt agressiva, no? Fins i tot de cara a tot el turisme, que és el que més sabien que hi havia diners, no? Sí, sí, bueno, però se la busquen, vull dir, no, no, però era, jo anava molt temps, pel carrer, anava molt temps. Ell parla, ell parla de països on no va el turisme, perquè són països ja més degradats, on hi ha senyors de la guerra, o sigui, hi ha tota una història o hi ha els que diuen els ballalles, ballalles, diguem-ne, són la gent que està en el camp i, bueno, ha hagut sequera, han hagut allà senyors de la guerra i tal, i aquests tios han fugit del camp i han anat a la ciutat, no hi ha feina, en aquestes ciutats no hi ha feina, hi ha feina pels quatre i tal, però no hi ha feina, i per això estan tot el dia al carrer i està ple de ballalles i sempre que hi ha algun tipus de revolució i tal, recluten aquesta gent, els donen un kalashnikov perquè són les armes aquelles ruses que tenen per allà i no s'hi paguen res, només els donen el kalashnikov, diu, tu amb el kalashnikov ja faràs i evidentment aquests tios amb el kalashnikov ja es busquen la vida. Es comença amb milicians, no? Sí, no, però a partir d'aquí un tio amb un kalashnikov busca allà i si ve un tio que ve una vaca l'apunten al kalashnikov i se'n porta la vaca. No s'hi paguen res, diguem-ne. Ostres, he pensat aconseguir el millor una feina més. Només donen el kalashnikov i donen l'eina. Només dels peces, dam-me la canya, ja els donen el kalashnikov. Per tant, a més a més, comencen a morir-se i al final només queden els nens petits i diuen que aquestes guerres són molt violentes perquè si la fan els nens els nens no tenen consciència ni consciència del perill ni res i tenen armes automàtiques. Aquí tot explica tota una història d'una vida d'Àfrica que nosaltres no la coneixem perquè si hem estat allà hem vist la part del turisme pijo que dius tu que ens ha tocat una miqueta el normal o altres coses o la gent que ve d'immigració i tal però aquesta gent és normal que vinguin perquè aquí hi ha una història però encara així tenen una força per viure que es queda copsat i és admirable com poden viure avui sentia bueno avui sentia una entrevista que li feien al Jordi Évole del documental que van fer el diumenge respecte a aquest vaixell que es dedica que es diu Astral Astral va fer un reportatge sí, sí, sí que va ser un tros doncs i un tema que comentava diu la gent que venia els homes que venien eren uns armaris unes bèsties i clar ja teníem racionat l'aigua o sigui tu donaves una ampolla a cada persona i no en podies donar més perquè tenies que anar rescatant gent diu si ells haguéssim volgut diu aquesta gent ve en un estat tal de de desesperació i de submissió que si algú hagués volgut baix a baix agafa l'aigua que vol i ningú li hauria pogut posar oposició i no li deies no, no només hi ha una i sí, sí se sentaven allà i amb la seva aigua i es conformaven i dius hòstia Déu dius sí, sí bueno doncs per acabar igual que aquí sí per acabar aquest tema vull fer un comentari molt ràpid i ara passem directament al cinema que si no ens agrafarà el temps simplement dic que al Centre de Cultura Contemporani de Barcelona hi ha una exposició que es diu Making Africa que és una cosa que jo vaig veure aquest estiu que encara està en marxa em sembla es diu Making Africa un continent de disseny contemporani és a dir és la visió de tots els punts d'Àfrica no de la part insisteixo turística de hi havia coses de Nigèria d'altres punts i tal de dissenyadors que estan emergent i fan coses molt interessants és el que diem Àfrica aquest continent Àfrica té una creativitat exacte aquella gent aquella gent el problema que el punt de partida és tan baix que és impossible però si en aquest continent nosaltres tinguéssim aquesta força aquesta creativitat i aquesta ànsia de viure diguem que eren ells ves a saber però clar aquesta era la gent que destacava una miqueta aquesta gent que començava a tenir un espai dins del món del disseny de roba del disseny industrial i tal i hi ha una segona de coses que dius ostres això està molt bé és que és molt interessant del disseny de mobles a l'alçada d'un Ikea vull dir per entendre'ns un disseny molt més com diríem tribal no és la paraula molt més les decoracions tenen molt a veure els colors és més africà aquesta idea però val la pena val la pena bueno parlem de cinema que si no nos vamos i no pot ser Jaume parles dels germans Grimm una pel·li del 2000 quina diferència del que hem estat parlant fins ara amb el que plantegen els germans Grimm en definitiva el que planteja els germans Grimm és escolteu ho heu analitzat mai els contes com són ja recordo ja recordo i a partir d'aquí doncs diu vinga doncs ara anem a veure com ho desmuntem aquests perquè ells són uns són una mena de farsants oi que sí bueno ells són uns investigadors sí però tenen com un xou muntat o alguna cosa així jo només de tot això que ho has explicat crec recordar jo crec que aquest senyor que ha escrit aquest llibre vull dir és un investigador com és possible que aquesta gent es conformi i el que tu has dit també els pujaves a dalt els vaixells li deies no no només una d'aigua perquè és allò clar imagina quina diferència no hi ha entre els que s'escapen del seu país amb un vaixell com aquest de salvadors i tal amb altres que tant i ja veurem si les arribes no vull dir no ens hem d'enganyar la diferència és enorme no i això en el mateix context que estem ara oi doncs els germans Grimm igual que per mi el senyor Tim Burton és un senyor que intenta anar a l'arrel d'allò que som el que deies tu el temps per nosaltres és una cosa molt valuosa per dir-ho d'una manera molt valuosa perquè hem de fer moltes coses vull dir ens comprometem d'una manera molt clara no hi és aquesta situació algú sí això no hi ha dubte llavors jo penso que una de les coses bones és precisament la pel·lícula aquesta dels germans Grimm que ens posa en contacte amb que si som d'aquesta manera és perquè hem inventat uns contes com els que exposa la pel·lícula que en definitiva ens han construït d'aquesta manera i llavors el que cal és veure de quina manera desconstruïm determinats contes a fi efecte de millorar que aquí sí que hi estem amb aquesta possibilitat en fi se m'ha acut moltes coses de tot el que he escoltat vull dir també hi ha una altra cosa que a mi m'ha flipat molt també això de flipar m'he copiat ara m'he copiat no que és això és això de la manera que determinades persones doncs acaben anant a parar una recerca del seu propi interior com a com a un argument molt vàlid precisament per conquerir què en definitiva més felicitat dins el temps en el qual ets conscient d'aquesta felicitat anem de vacances i ostres tu tot és maquíssim però sabem que tornarem i que no serà tan maco però el temps és molt relatiu sí és relatiu perquè passa molt ràpid això és un tòpic el temps sempre és el mateix jo que et dic tio aquests 4 dies a la muntanya se'n van passar però amb un vol pam però això és una sensació però això és una sensació són 4 dies i punt no? ja no però són 4 dies diferents 4 dies que has de pencar 8 hores al dia per entendre'ns no és el mateix concepte no és la mateixa percepció de temps però a veure però ens ho hem muntat així és el que estem dient ara és de viure així no podem desmuntar això és que això no es desmunta tan fàcilment però que sí que veritablement el que fem és i penso que la pel·lícula és molt vàlida en aquest sentit de dir ah carai nosaltres som així per veure quins esforços per arribar però tu visquessis a la muntanya sempre cada dia venint el mateix passatge el temps et passaria no lent no exacte per això dic que també és relatiu aquest element vull dir clar és que depèn com m'organitzis la teva vida la percepció és diferent hi ha èpoques de la teva vida que són més lentes més ràpides vull dir això i és el mateix pas del temps és el mateix objectivament cada segon és un segon això que acaba de dir és fantàstic perquè nosaltres que hem estat de la muntanya almenys jo he estat amb vaquers jo recordo una anècdota que em vas explicar tu d'un vaquer de llers que portava a pasturar les vaques en cert que tu li vas dir hòstia aquí ara no recordo bé la conversa però anava més o menys així hòstia aquí sí que que respira salut i ho quiten a fartes de salut de salut acabes fins a dalt de salut era molt bo aquell vaquer molt jo sempre procurava trobar-lo per veure què m'aportava perquè escolta ho tenia claríssim a més a més república fins a la mèdula això també era un altre d'aquells detalls aquests punts això era complicat i ara es carreguen una pel·lícula David no? sí Capitán Koblik no? sí jo la vaig veure aquesta bueno és del realitzador Sebastián Borezenstein o algo així argentí no? sí és argentí va fer un cas d'allà una pel·lícula deia Cuento Chino ah vale però no l'he vist no l'he vist sí del Ricardo Darín aquí també aquí també també surt el Ricardo Darín bé la trama la trama apunta apuntal la trama apuntal perquè ens parla d'un militar que era pilot d'aviació durant l'època de la dictadura argentina i si ets pilot d'aviació durant l'època de la dictadura argentina doncs no vas massa lluny si endivines quina feina feia home clar o sigui que era pilot avions els quals es llançava la gent al mar exacte al mar això és el clàssic per desgràcia els vols de la mort que es deia doncs diguem-ho així que aquest pobroma bueno pobroma perquè arriba un moment que no pot més i ho deixa estar i el film ens transllada diguem-ho així i això va ser l'any 77 doncs no massa més lluny d'aquí finals dels 70 principis dels 80 a ell doncs que evidentment es busca la vida d'una altra forma però clar només sap pilotar doncs un amic li aconsegueix allò afomigar camps amb una avioneta bé però és una feina i a partir d'aquí doncs el seu passat el persegueix diguem-ho en una forma però relativament és com una mena d'arrels profundes aquell film que sortia l'Alan Lat l'Alan Lat i el Nen aquest dia vaig veure aquest és molt bo però sense aquella mística aquí a part del Ricardo Darín doncs tenim la Imma Cuesta actriu espanyola que se'm fa una mica estrany sentir-la parlar amb el Deixer Argentí però però és ella o està doblada no no és ella i diria que no està doblada diria que no està doblada ho fa prou bé però és que la trama és molt feble és molt feble ja tornem a estar sempre amb les mateixes no? en què arriba el personatge just es troba es confronta amb el personatge malèfic diguem-ho d'alguna forma quin rotllo i el duel final i guanya el de sempre ja oh western i si tenim això i tenim Star Trek per exemple doncs anem a parar sempre el mateix tipus de trama és que hi ha un moment que dius hi ha algú que faci algun film que no que que rient la brossa no arribis a la mateixa trama sí home sí per exemple sí ja ho sé ja ho sé això són paraules mayores no l'he vist encara però jo ens refreixo al cinema un punt més comercial no potser haurem d'anar a un Woody Allen també hombre ara pararem a Woody Allen ara pararem a Woody Allen però tampoc creguis no això també mira no és un happy end mira per on no és un happy end raro gairebé ho intenta Match Point tampoc és un happy end també és veritat però és un happy end no és un happy end és una condemna allò l'has vist tu no no l'última no però Match Point és una condemna al final clar clar clar però bé ja està seguim amb Match Point no en Café Society Café Society és una pel·lícula també el Jaume ha vist i és bueno jo tenia ganes de veure-la perquè una miqueta parla l'ambientació a banda d'això és una cosa que és mi mundo friki que a mi m'agrada aquestes coses anirem a la part argumental a la part seriosa pots posar porres bueno ja ho diré inicialment la pel·lícula jo estic una miqueta escarmentat dels últims Woody Allen bàsicament des de Match Point des de Midnight in Paris mira que les he vist totes són les úniques que jo però les últimes aquella de la Kate Blanchett com es deia aquella no me'n recordo com es deia ara vale sí però ja sé quina és és que estava prou bé no l'he vist però l'última que va fer bueno és que dona igual ara no sabem els noms perquè ja tenim una edat no però que em refereixo que l'última que va fer també peixes sí no que sortia al oi o Ben Wilson no el del llavi de Porino com es diu el River no el Joaquim Fènix el Joaquim Fènix exacte que no sé com es deia que era profeta de filosofia allò era una cosa vull dir al final intenta solucionar-lo de la manera rapidíssima i jo em vaig enfadar moltíssim amb Woody Allen amb l'última vegada però en canvi aquesta vegada no perquè ha volgut reprendre una miqueta aquesta estètica no l'estètica ni molt menys no, no, sisplau no és Manhattan res d'això però sí que és veritat que hi ha una certa elegància la forma de fer d'aquesta pel·lícula que dius home, doncs està bé una mica que m'he donat un detall molt concret potser és una coincidència les pel·lícules ho podrien durant 90-92 minuts però 45 minuts greu exactes passen a Los Ángeles i 45 a Nova York és una cosa potser és una coincidència que no deixa ser dos fases d'aquesta parella no, ella és la Kirsten la Kirsten la Kirsten Stewart la del Crepúsculo el Crepúsculo i aquesta mossa clar, que tenia una fama de ser donantíssima com a actriu no, bueno la fama que tenia quan feia Crepúsculo que no parava amb la llengua totes les tantes tocava una cosa absolutament insoportable però ojo aquesta ja va fer aquella que va fer amb la Juliette Vinoche de la pel·lícula aquesta del el Cils-Marí ah, això el Cils-Marí el Viaja Cils-Marí ja va sortir i ja li feia de partener i era meravellós el que feia ja la Kirsten Stewart i aquí la Juliette Vinoche que dius ostres aquí hi ha hagut un aplementatge és el teu tòtem però fa molt bé aquesta nena i aquí evidentment ambientada els anys a l'estil anys 40-50 la forma de vestig al mig dius qui és qui és qui és ostres és aquesta nena ell és l'Alan Rosberg que és el que fa la pel·lícula del Facebook l'Alan Rosberg no del Facebook del Facebook l'Alan Rosberg es diu no l'Alan Rosberg no no no bueno potser m'equivoco i l'Steve Carrell el de Virgen en los 40 aquestes coses que és aquell que és una mica el contrapunt la història en si mateixa és una història una història d'amor que sorgeix entre un jovenet que ve d'una família molt variopinta des d'una família que té un punt de mafiós el germà que està a Hollywood no Jesse Eisenberg ostres doncs jo vaig mirar-ho ahir t'ho juro el film Affinity i sortia és aquest dels cabells rossos cabells rissarets cabells rissarets sí doncs t'ho juro que posava Jesse Eisenberg doncs posava Alan Rosberg t'ho juro és una errada llavors d'alguna informació que vaig mirar la Lake Lively Wikipedia sí sí Steve Carrell vale vale Parker Posse sí perquè també surt i els altres jo doncs m'hi confós però és aquest és el mateix bueno qüestió que la relació que apareix entre aquests dos joves inicialment que és una cosa com molt tendre molt normal es complica perquè ella té un compromís amb una altra persona que és un familiar d'aquest nano i a partir d'aquí què és d'haver no és una història d'amor inicialment que en teoria a veure com va al final això s'ha de tallar ell marxa a Nova York per una sèrie de motius aquesta història d'amor no pot seguir però el passat torna quan cadascú no hi ha de dir res més quan cadascú evoluciona personalment vale i ja està no puc dir molta cosa més potser he sigut una mica abstracta explicant la pel·lícula però és que si no és això però igualment té molta coseta a la pel·lícula i ho fan molt bé tots dos aquest que ja no sé com es diu el Jesse Esenberg aquest i la Stewart ho fan molt bé tots dos tenen molta química sembla que no com totes les històries de morts podem pensar amb Romeo i Julieta també no? sí, sí i què passa amb Romeo i Julieta? doncs que com que hi ha privacions o interessos també hi ha interessos en aquesta pel·lícula aquí hi ha interessos això sempre però per part dels dos no pensem en ella que sembla ser però a ell també li interessa si no s'enfaden un amb l'altre no, no, no exacte és que ho tenen molt clar però això ja ho veureu i no sé jo saps què em va em sembla que ho vaig comentar quan la vaig veure que també té alguna cosa a veure un cotonclar però el que passa és que més aixut més distant però per l'ambientació que són els cafés societies de l'època que així van els tiros aquí però no hi ha la festassa que hi ha la és molt més tallant diríem molt però et presenta és això no cal que t'ho repeteixi per dir-ho d'una manera et presenta aquella mena com de l'època l'americana aquell concepte d'aquells cafès que tenen moda amb aquelles cantants de jazz i molt ben ambientades que apareixen tant a un costat com a l'altre de l'Atlantic parlo perdó dels Estats Units tant sigui a Los Angeles com allà i aquesta estètica que dic jo de l'art decò de cada dentista que apareixen en certs moments que dius això és una mica doncs lleig és el lleigisme del Hollywood passat dels anys 40-50 que dic jo però bueno això ja és una altra història és que ens agafa el temps ens queden set minutets i hem de parlar del Festival de Sits és el que has pogut veure i el que has pogut parlarem tampoc tampoc jo ara començaré ja diré mira començaré ja veureu per què hi havia una frase de la Gertrude Stein que deia solo tienes que leer lo mejor y lo peor clar jo estic d'acord però bueno lo del mig no sí pues jo li he fet cas a mitges i he visto lo peor que bé m'encanta el primer capítol sí sí sí m'encanta carregar-me pel·lícules o que es carreguen pel·lícules sí bueno aquí ja he dit hem fet pel·lícules fantàstiques però bueno hi ha pel·lícules que Bollero 2 bueno a mi el Festival de Sitges jo fa temps que no anava però sí que he anat algunes vegades i bueno és un festival que bueno que és el que tens a prop i tal i és una mica bueno diguem-ne que no és un festival de primeríssima categoria però bueno és el nostre tens a prop però està molt bé és conegut internacionalment és conegut i jo crec que era millor fins i tot quan era més més el seu esperit de cinema fantàstic hi havia una especificitat aquí que potser i ara està una mica entre dos aigües perquè posen tot tipus de pel·lícules i intenten una cosa i es queden a mitges però els premis acostumen a ser pel·lícules fantàstiques acostumen o no o depèn de vegades ja es retroalimenta el tema va haver-hi una època que no eh sí sí va haver-hi una època que van fer que era el festival de Catalunya el van donar com la projecció tenien com dos seccions diferents una de les pel·lícules serioses entre cometes i una altra de les pel·lícules més friquis més del tema fantàstic del tema més de terror i tal jo crec que s'hi torna en aquest estil més de bueno estarà millor però bueno el de terror el del fantàstic i tal doncs jo vaig triar malament culpa meva i vaig triar una pel·lícula mexicana que es deia Tenemos la carne que el títol em va agradar a més a més era una pel·lícula d'horror mexicana és que mola això eh el terror mexicano és molt bo per això i hòstia i bueno com jo tota la sala perquè estava ple de fet la vam veure en l'Auditori Tramuntana allò que comentava abans fora d'antena que és curiós quan vas als festivals aquests que diguem-ne que no gaudeixes del cinema en el sentit que quan vas a una sala tipus el cursal que té allò una pantalla enorme i un so allò vas a un festival diguem-ne de vegades et trobes una pantalla petita perquè la pantalla que és a Tramuntana era com d'estar per casa com si fas una projecció aquelles del col·le diguem-ne era molt petita per tota la sala que era un llençó penjat de la paret quasi, quasi tu veies allà i fins i tot va sortir el director que era el director molt jove que va fer diu bueno siento los que estéis en las últimas filas com dient de saber nada i li vam botre allà a canya i tal també recordo una vegada en El Retiro que aquí vam parlar El Retiro que és un teatre si veus la pel·lícula amb això original evidentment la veus subtitulada com a un teatre diguem-ne veus allà a sota l'escenari allò els retuts aquests una mica amb els puntitos aquells i clar mirar allò el subtitulat perquè si la pel·lícula és anglès encara però si la pel·lícula és coreana doncs has de mirar el subtitulat i què vas fent així allà amunt i avall i recordo que vas marejar vam sortir una vegada amb un mal de cap deia bueno amb tot això que tenen l'ambient i jo del festival que tens els periodistes al costat que de vegades veus algun famós sete que vam fer una foto amb l'Ales Gorina que és una persona que estava ja amb l'estat i vam fer una foto molt simpàtica aquest home ja una mica grandet ja eh però bueno és un enciclopediu humana és un enciclopediu humana sí no aquest home és una passada tota la vida i tal i bueno i vam la pel·lícula i la pel·lícula veritablement doncs molt dolenta molt dolenta en el sentit que semblava saps una col·laboració d'aquestes entre l'Institut Cinematogràfic de Mèxic amb l'Institut no sé què de Catalunya que els estudiants de primer de cinema de no sé on fan una pel·lícula i tal bueno o sigui bueno un desastre no un desastre però diguem que potser va fer un enfoque molt ambiciós diguem-ne de fer una mica una pel·lícula estilo happening estilo com les que feia el Jodorowsky sí sí sí perquè a més a més es parla explícitament d'alguna referència molt conceptual molt és un tio que està allà en un edifici que està allà destirant alcohol sembla que hi ha una societat postapocalíptica fora perquè el tio està allà tancat i està i el tio es torna boig perquè es fan unes begudes molt fortes i llavors aterren allà dos nanos molt joves i el tio com els adopta es recull es dona allà refugi i després intenta pervertir-los una miqueta són dos germans intenta que tinguin relacions entre ells al final tenen relacions sexuals tot allò que sona dic ostres això és fort diguem-ne això no ens espanta ni molt menys però és molt ridícul si aquest tipus de plantejament tan ambiciós es fa d'una manera dolenta es queda molt ridícul com el Jodorowsky com el Jodorowsky però el Jodorowsky té un altre sentit diguem-ne però té un punt de vista artístic té un punt de vista artístic clar jo si estigués veient una escena una escena amb un happening molt happening diguem-ne però diu ostres mira quina imatge més impactant ostres mira aquesta combinació d'escenes d'objectes a l'escena que no peguen diguem-ne que et doqui un xoc però això no tenia res els actors ho feien socorraven això ho he comentat abans socorraven perquè els tios clar els tios estiraven pel terra rebusaven un cos saps el rollo happening però total cridaven i tal vull dir que els tios socorraven i segur que buscaven la nuesa també o no que s'havia de presentar la nuesa tant en quant bueno havien moltes imatges explícites sexualment explícites molt explícites però que dius això està molt triadet està molt triadet en un lloc com ara que hi ha porno per tot arreu estaves mirant i dic no m'està dient res i la gent veus gent que va a marxar la gent que jo miren la llotxa els periodistes al costat jo estava al costat dos periodistes que estaven allà que ja ho hem vist també estava el Gorina el Gorina no estava que em van explicar vaig enterar per periodistes d'una anèdota d'allà es veu que hi ha una nena petita que diu que porta allà abans de la pel·lícula que porta en el festival des que era molt petita es veu que tenia un o dos anys i els pares la portaven al festival els pares devien ser una mica hippies i tal jo no he vist a la nena però estaven explicant diu aquesta nena quan era petita sempre anava amb la seva càmera i com una nena petita molt maca es feia fotos amb tothom amb tots els artistes que passaven per allà es feien fotos i aquesta nena ha anat creixent ha anat creixent i resulta que ara diu aquesta és la mascota de l'hospital junt amb el gorila el gorila saps allò quin com aquesta nena té acreditació és una nena que deu tenir 10 anys i tal i igual i va a tot arreu la coneix tothom i estàvem parlant i de les pel·lícules? això no ho sé però jo vaig sentir una conversa del periodista dic hòstia això és el més interessant que he vist a tota la pel·lícula estava allà estava allà és curiós escolta'm la setmana que ve fem segona part i tant que sí tornaràs a festival el festival ha acabat però pot parlar d'alguna bassa relacionada fantàstic ho farem així fins la setmana que ve molt bé adéu-se Gràcies.