Escòcia i Roma; Midsommar i Tarantino; Van Gogh, Gauguin i Nureyev; i el thriller gallec "Quien a hierro mata"

Bona nit, benvinguts un dia més al primer programa de la temporada de Babilònia, com sempre. Sembla que sempre serà l'última, però no és l'última. Sembla que no hagi passat el temps, eh? Sí, que no hagi passat el temps. Han passat tres mesos i aquí estem tots ja d'una altra vegada tornant i, bueno, esperant que, teòricament, aguantem fins al juny. Aguantarem, aguantarem. Segur que aguantarem. Em ho dic perquè... Sí, jo crec que sí. Sí, segur? Sí. Home, és que ja portem quatre anys o cinc anys? Ja portem quatre anys, em sembla, eh? Són quatre anys, si no m'hi equivoco. Jo que em vaig comprar més tard, perquè jo crec que és el tercer any el meu, no? Sí, jo diria que fa més, eh? Cinc anys? Parlem de Babilònia, no parlem d'altres programes, eh? Sí, però jo crec que ja portava-ho, quan vaig entrar jo, i aquí em sona que si jo no sé si és la tercera o la quarta, potser és la quarta aquesta. Tu comences la quarta. Jo començo la quarta. Jo començo la quarta, tu és la cinquena aquesta, ja no ho sabem. Ho diria perquè ja ens coneixem massa bé, no? Jo crec que... Hi ha unes tensions internes. Jo crec que ja fa set anys. Set anys ben bé. No ho resoltes. Set anys ben bé. No, set anys no. Sí. No, Babilònia, set anys, no. No? No, no, no. Doncs no anirà lluny, eh? Jo crec que... Bueno, no ho sé. Ja ho miraré, a veure, ja faré memòria, i ja la setmana que ve ja us ho dic, no? Perquè jo no he fet els deures, no sé que hi ha temporades d'enviar. Home, és que aquí el present té des del 96, i el David, des de quan portes aquí a Ràdio d'Esvern? Des del 94? 93. 93. Per això dic, que ja portem tants anys que hem fet els programes, que ja no sabem ni en quina època estem, que ja portem aquí vint i pico d'anys, eh? Sí, sí. L'he de demanar autògraf, o sigui, o alguna cosa així. Sí, sí, exacte, un monument, una cosa d'aquestes, al mig del poble, no? Molt bé. Ja aniria bé, no? Bueno. Molt bé, doncs com sempre, bueno, seguirà la mateixa norma, no? Vull dir, som els quatre companys de sempre i el present, eh? Sí, sí. I, bueno, ens falten dos avui, i estem amb el Nacho Alonso. Què tal? Tot molt bé? Molt bé, molt content. Fas cara com en cara d'una mica moranet, eh? Aquí a la zona superior del caparró, com jo. Bueno, sí, sí, a part superior segur. Estem encara aquí, amb aquesta banda d'aquí encara moranets, no? Sí, sí, sí. Jo no, jo tinc ben blanquet, eh? Sí, no? No, perquè tu tens molt de cabell, bandarra, eh? Mata de cabell aquest que ho ha. Home, això ja. Ostres. I el David Muntaner. Hola. Tot molt bé, Xa, tu? Sí. Sí, sí, sí. Com sempre, no? Fantàstic. Un estiu plàcid. I ens falta la Rosa Alcalà i el Jaume Vidal, que ens vindrà la setmana que ve. Que, bueno, aquests dies sabem que també estem per aquí, mig mig, que si hi ha uns a feina, que si la setmana de la Mercè, bueno, estem amb aquesta... Sí, és una miqueta encara... Sí, la setmana d'aquestes tontes. Ja sueto. Estem arrencats. Exacte, però ja la setmana que ve ja començarem ben ferm, perquè clar, ja comencem a l'octubre i ja no podem fer més vacances ni més coses amb aquesta vida. No, ja hem d'aixecar... Hem d'aixecar el país. Hem d'aixecar. Catalunya, evidentment. Molt bé, doncs, parlem avui, farem tres seccions. Un que són viatges, perquè clar, hem viatjat molt. Sempre. És un clàssic. És un clàssic del primer dia, no? Ja expliques tot allò corrents i tal, perquè et falta temps per explicar les coses. Parlarem d'Escòcia. Sí. Parlarem de Canes, que ha estat el Nacho. Parlarem de Roma, que ha estat el David i el present també. hem coincidit, no amb dates, però sí amb elements, no? Sí, amb allò. I també per aquí hem fet un viatge per París i els castells i les ciutats del Loire. No tot el Loire al 100%, però, bueno, comentarem quatre cosetes que també valten la pena. Llibres. Doncs dos llibres. Bé, tots ells bastant vinculats amb el món del terror, del suspens, no? Perquè tant Matadero, del David Tribinho, com un llibre que ha llegit el David, que es diu La Senyal, doncs són llibres que tenen aquesta base més de suspens, més una mica de terror i tal. I cinema, com sempre, com és el nostre gran apartat, el Nacho ha vist Midsommar, també ha vist Era ser una vez Hollywood, tant el Nacho com el David, i també el David David, a qui en hierro mata. Per una altra banda, hi ha dues pel·lícules per aquí, de dos grans, bueno, dos grans pintors de dos els temps, que és Van Gogh a les portes de l'eternitat i Gauguin viatjat a Haití, que són dues pel·lícules dedicades a aquests pintors del post-impressionisme francès, que jo comentaré també una miqueta, i se'ns dona temps, també parlarem de Rudolf Nureyev, i aquest el ballerí dirigit per Ralph Fiennes, que és un pel·lículum com la copa d'un pino, i que llavors val la pena, per el que és, per el que tracta, que si dona temps, comentarem. Doncs ja està, feta les presentacions. Ah, deixeu-me fer un comentari, sisplau, sobre un curset que, justament com estem parlant de temes de cultura, que en aquest cas començarem el dia 1, en concret, el 2 d'octubre, el dimecres, aquí al Taller d'Arts Plàstiques de Can Ginestà, al carrer Carles Mercader, doncs que comencem, insisteixo, el dimecres, dia 2 d'octubre, a les 5 de la tarda, que és el cinema còmic Mood, és a dir, parlarem bàsicament dels primers, com Max Linder, i després sobretot farem grans especials dedicats als coneguts del Gordi i el Flaco, l'estant en Laurel, Oliver i Hardy, perdó. Estant Laurel i Oliver Hardy. Ah, exacte, vull dir, he fet els canvis, Harold Lloyd i Buster Keaton. Molt bé. I després ja, a partir del trimestre que ve, ja farem Charles Chaplin i farem altres coses, i entrarem en un món, insisteixo, que ja parlarem del cinema d'avantguardes. Aquest és interessant, això. Parlem de cinema d'abstracció, d'adaïsme, surrealisme, impressionisme, que n'hi ha francès i una sèrie de coses. Però bé, això ja ho comentarem, però aquest trimestre parlarem del cinema còmic, ens ho passarem molt bé, doncs simplement, doncs això, passeu per Can Ginestà i doncs pregunteu per aquest curset i des d'aquí ho recomanem, d'acord? Molt bé. Ja està bé de la publicitat, doncs ja, això, doncs parlem dels viatges. Vinga, comencem per Escòcia. A veure què tal. Mira, poso música una mica, eh? Vale, Braveheart, no? Aquesta cosa una miqueta així més animadeta. Braveheart que està per tot arreu, el William Wallace aquest, l'han tret, bueno, punta, però per tot arreu, bueno. Clar, clar. Mira, Escòcia és la part nord d'Anglaterra, una part una mica especial, perquè són més nòrdics que anglesos, on ja es nota ja una mica d'influència, fins i tot pel clima, no?, que és un clima una mica més sever, no?, estàs ja a una alçada en latitud similar a Noruega, la part del sud de Noruega, o sigui, la part del nord, diguem-ne, d'Escòcia està molt amunt. i es nota, es nota que fins i tot que sigui a l'estiu ja fa més fred, hi ha molt vent del nord, hi ha molta boira al cel molt, molt, molt, zona nord, i això, clar, això fa que el paisatge tingui unes característiques de, clar, com està nubulat i tal, doncs tons grisos, no?, els llacs, que hi ha un munt de llacs per allà són de color gris, el llacnès és de color negre gairebé, hi ha un munt, el llacnès al final, bueno, i quan vas veure el monstre per allà, va fer així o no? Bueno, em va saludar, vam parlar, sí, sí, sí. Bueno, ens han explicat tota la història molt ben explicada, que si al final és un esturion, que si no sé què, que si no sé què, que si no sé què, que si no sé què, no sé què, no sé què, potser el llacnès és el menys escenogràfic, el que passa és que és un llacnès, clar, que dius, ostres, mira, bueno, fem una foto i tal, perquè hi ha un llacnès per estar només i ja està, però hi ha llacs molt, molt més macos, llavors, clar, això sí, castells per tot arreu, castells en uns emplaçaments brutals perquè estan a dalt d'un promontori que es veu o el mar, si us recordeu com enviem les fotos, o al costat d'un llac, i clar, és un ambient tot molt verd, no?, tota la gespa que arriba arran d'aigua, llavors tot aquest paisatge, és un paisatge molt com a Galícia o alguna cosa així, no?, és un paisatge molt de mar del norte, no?, i això és molt escenogràfic, no?, i en fet, bueno, han rodat allà pel·lícules per un tubo i et diuen, no?, doncs Highlander, aquella pel·lícula que vam fer als 80 i tal, que era la balaçada... Els Immortales. Els Immortales, aquest Highlander, que es va fer al castell d'Elean Donant, doncs passem al castell. Bueno, i per tant... Són castells medievals, no?, del segle XIV a XV, o anem per aquí XVI, potser, o són més anteriors. Algú és més anterior, però què dius tu? Més a la vida d'aquesta època, més a la vida d'aquesta època. A l'Alta del Mitjà, ara que sí. Exacte. I, bueno, és un territori molt guerrer, hi ha un territori de molta història, també amb problemes amb els anglesos i tal. Es veien estelades. Es veien estelades? Ostres. Llavors, a algun punt, a l'Escosesa hi ha alguna estelada. Bueno, perquè suposo que ells estan, clar, com tant... S'ensensibles, el tema. Sí, sí, el tema de la independència. S'ensentrar en temes d'una o d'una altra, però això era, es veia, i sobtava, dic, ostres... Però aquí a Escoceses no hem vist mai. Alguna manifestació s'en veu, eh? Alguna manifestació s'en veu, eh? Sí, perdó, sí, sí, sí. Però pel carrer, així penjades, no n'hem vist. Bueno, però sí, sí, bueno, vull dir que és una cosa curiosa, anecdòtica de veure't. Molt anglesos també, clar, perquè tota la parafernalia és anglesa i tot l'ordre anglès, diguem-ne. I, bueno, ja dic, els paisatges són maquíssims, són el que són els highlands, diguem-ne, aquestes muntanyes que estan cobertes de gespa per tot arreu, no n'hi ha ni roques. Tu veus una muntanya de mil metres, tota, tota, una ladera, tot arreu, i vas passant i veus una i una altra. La parafer que hi ha als highlands és molt maca, és veritat, molt maca. No són muntanyes enormes, però ja he dit que no passen a lo millor dos mil metres, però són molt macas, molt escenogràfiques, molt macas. I després, l'illa Sky, que són les Èbrides, que és un punt que sempre jo havia volgut estar per la sinfonia de Mendelssohn, que m'agrada molt i tal, i entrar una mica en el tema cultural. Tens raó, ostres, sí. I, hòstia, les Èbrides, i després, les Èbrides interiores, les Íbrides o alguna cosa així, no és exactament Íbrides, bueno, en anglès no sé com és, les Èbrides interiores, i després estan les exteriores, en les interiores està l'ísla d'Aran, la famosa pel·lícula de los hombres d'Aran, que estan ahí. Ah, sí, sí, sí. A veure, pues ahí està l'ísla d'Aran. I aquí està l'ísla d'Escai, que l'ísla d'Escai és una illa que tu quan arribes dius, ostres, dic, siente un toque a, no sé, com més al nord, i jo anava, un dels que anava havia estat a Islàndia, dic, sí, sí, a mi em recorda molt l'Islàndia, és una illa volcànica, també amb un rotllo això, no? Pues, petites muntanyetes que són d'ergen volcànico, coses negres per allà, moltes llespas també, platges molt guapes, molt salvatges allà, o sigui, allà per veure balenes i per veure dofins i per veure coses d'aquestes, no? Clar, però allà banyar-se ni en broma. Ni en broma. Perquè l'aigua està congelada, no? I a part de la temperatura. Sí, segur, segur. No podem ficar la mà, ja és suficient. Clar, també s'estan en una sala important, ja dic, que aquelles estan... Sí, una latitud important, important. Exacte. I, bueno, ja dic, passatges naturals, eh? Més tema cultural de museus... No tant. No, Edimburg, Edimbra, es diu així, és una ciutat, Edimbra, és una ciutat que té, doncs, que té el festival d'Alagost, el festival aquest de bandant maco, de teatre, de fan tot tal, però, bueno, és una ciutat molt maca, que té el castell, que té edificis, que té carrers macos, però no és que sigui allò, que dic, ostres, que té una història, que allò és maca, és maca, veritat. A Verdi-en també, A Verdi-en és una ciutat curiosa, perquè és una ciutat, és una ciutat del petroli, d'allà al nord, que tenen molts calés, llavors tenen unes avingudes amb edificis nous, que combinen edificis una mica antics, no molt antics, diguem-ne, com 17, 18, com a molt i tal, aquests països. i, bueno, però ja dic, és més aviat paisatges, és cosa més aviat paisatges, pots trobar-te la cultura, evidentment, perquè la tens per tot arreu, els monuments i tal, però és més, no sé, com altres països, com a mínim, Irlanda, que té moltes grans titànic, o altres llocs, però aquests, bueno, són, però si us agraden els paisatges, sobretot d'aquest estil nòrdic, us agradarà moltíssim, ja dic, tota la combinació aquesta de castells, aigua i muntanyes, allò verdes, és molt maca. I Glasgow? Vas a estar a Glasgow? Sí. Sí, sí. I què tal Glasgow? Bueno, Glasgow és molt gran, molt més gran, exacte, molt més gran que... Això ho he de tenir, igual com Barcelona o així, no és tot molt gran, perquè Glasgow i el gran Glasgow i no sé què, no és tan gran. Glasgow té molt macos els, i allà tots, són els cementiris, però són els cementiris d'aquests que estan darrere de les estil·lècies i són cementiris al terra. Ah, floretes. i tal. Sí, sí, són els cementiris amb làpides i tal. I el de Glasgow, el pots visitar que està en un turó, diguem-ne, tu arribes a la catedral, que és maca, és una catedral protestante també, això és curiós, no?, de veure, perquè... És diferent, les icones. Per fora, per fora tu no ho notes, però per fora és una catedral, jo què sé, del segle XVI o quan sigui, i entres per dintre i canvia tot, és més fusta, la decoració és diferent, sobte, no?, té allò com una càmera separada d'una altra, allò amb cortines que entres dintre ja, com, no sé, no tan austero, diguem-ne, és una mica més una cosa diferent. I tampoc són tan amants de la càmera de les icones. No, no, la imagineria no, és una cosa mínima. És una cosa més burguesa, no? Algún Crist, la paret, algú molt pur, algú molt net. Però no t'has allà que és un tio que l'estàs pagant per fer servei, diguem-ne, perquè porti el sermó i tal, és un rollo així. Llavors, a l'altre... Més professional. Sí, exacte. Sí, com és el millor sajón de tots els professionals per a tot. Ara hi ha un turó que hi ha un cementiri que és bastant gran, que pots passejar, que pots anar a passar a la tarda tranquil·lament perquè està obert i tal. I és, bueno, és bonic, perquè veu tota la ciutat i veus allà mausoleos, lápides, és un lloc molt tranquil, no? Jo sempre estàs en un cementiri que estàs una mica així, però que estàs tranquil. Em sembla com si... Hi ha morts allà, i fins i tot hi ha morts nous. No molts, però sí que hi ha molts antics, diguem-ne, del 1700, 1800 i tal, però hi ha hagut del 2006 i tal, bueno, no tants, però que no tens la sensació. És com un jardinet. Un jardinet, més aviat, però té molta pau. Ja t'es tires a la gespa, que potser tens al costat allà d'alguna cosa. Però no passa res, estàs molt tranquil. El dia, molt tranquil. I bueno, doncs recomanable i ja sabeu, si podeu... Fantàstic. I hi hagi de gastronomia, què? Bueno, gastronomia Angladerra. Clar. Això no és do millor que... de la cervesa, no? És potser no millor. Bueno, la cervesa no, allà el whisky. Allà el whisky, és veritat que... Allà aquesta anèdota que vam explicar, que vas allà, tenen cervesa com a tot arreu, però el que tenen específic són els... Els whisky, els processos, clar. Els processos i llocs on venen només whisky, no? Molt castan i totes les ovelles i aquestes vaques que són, saps què tenen allò, tot molt de pel. Molt de cabelles, molt de pel. Sí, sí, sí, que no sé com es diuen. Sí, sí, que són molt simpàtiques, però bueno. I la gent, què tal? La gent, bueno, potser una mica nòrdica, no? Sí, anglesos. Anglesos, bueno, van una mica... I quan surten a festes s'emborratxen superràpid, no? A tope. No, no, no, però ja a les 7 de la tarda en els pubs ja borratxos tots, ja està. Això és molt típic del nord, a més finlande no passa això, però bueno. Però caiença pel terra a les 7 de la tarda, igual aquí a Irlanda, també ho veus, sinó aquí igual, no? I bueno, tothom, el pub allà ha ficat, eh? Clar, clar, la filosofia del pub és el que hi ha. Molt bé. Bueno, però recomanable, Escòcia, ara apuntem a veure si l'any que ve ens podem escapar. A veure, a veure, això ja... Cara, perquè és la lliure, eh? No, clar, clar, és caret, caret, ja ara ha baixat, tot allò del Brexit, ha baixat. Està mirant l'any passat per mi, fa dos anys a Escòcia i no sortia barato, eh? Si passa un circuit no sortia barato, tu ara sortia bé, però em refereixo que no és una cosa... Hotels cars, menjar car, per això, per això, per això. O sigui, tot és car i fins i tot que l'any lliure estigui com a l'euro, però és car. Bé, vinga, següent. Vinga, Roma, David. Roma. Vinga, diré que abans anem a Roma. Ostres, tu. Ciutad de Viena. Bé, aquí hi ha dos punts de vista diferents, el meu i el del Xesco. Sí, clar, o no? No, home, no, perquè les circumstàncies són diferents. Jo anava en família, amb nens petits i el Xesco anava sol i en forma, en cima. O sigui que... En forma i formao, vull dir... Sí, clar, home... Em refereixo que hi ha una base de por ahí... Però tu vas a lo que anaves, a lo professional, a veure coses que segurament... No sé si et podràs tornar a veure alguna vegada. Sí, no, no, home, no ho sé. No se sap mai. No, per si de cas, sí, ja ho tinc dit. Me lo paté todo. Jo vaig anar a un... Era un viatge, doncs anava a veure el més típic. Com si ve aquí a Barcelona i veu la seva família, al Camp Nou i quatre tonteries més. Però no m'estic de Roma, d'un i dos. Sí, sí, sí. De veure molt, d'un i dos, eh? De veure molt, eh? També, ostres, d'un i dos. Sí, home, vam enganxar el primer dia que feia una calor que rebentava. Jo no, els cols s'hi devien anar en jaqueta, però és que allà era horrorós. O sigui, era pitjor que aquí. Era pitjor que aquí. Arribar a l'estació de tèrmini és com arribar, jo què sé, dius, ostres, és que vam al·lucinar. O sigui, el punt, hi ha qui li té, li dono, per segons quines persones, el fet d'aquest punt de cadenya que té Roma li és un encant. No dic que no. A mi m'agrada. No dic que no. Però, clar, primer sobta. Clar. Perquè dius, hòstia, és capital d'un país, Itàlia. La zona puntant de tèrmini és una mica... Sí. I aquella s'ha de... És que ni sants. No, no. És una mica xunga. És molt xunga. I vam arribar allà i dic, hòstia, això què és? Però bueno, dic, bueno, primer anem a esmorzar perquè anàvem amb dejú. Però la primera empresa de vegades serà... Sí, sí, la primera empresa és bèstia. El transport públic deixa molt que el desitjar, també. El metro. El metro. El metro no vaig entrar perquè no em va caldre. Jo el metro em vaig a enpassar metro, però també els tramvies. Però el tramvia. Alguns eren dels anys 50, tio. Però literal. Però molt bé. Literal, eh? I bueno, la ciutat, aviam, és com... és com... és com... és com aquí. És com aquí. O sigui, el caràcter de la gent d'allà trobes com a casa. Sembla que no estiguis de vacància. I són plans físicament, no són tan diferents, eh? No, igual, igual. Les noies i la forma de vestida i les senyores... Igual. Ara parla català i no parlava italià, feia gràcia. Sí, sí. No, no, no, igual. Jo no vaig trobar una diferència abismal. La part del nord d'Itàlia sí que és nota, eh? Sí, ella és diferent, té raó. Sí, és completament diferent. Florencia, la que hi havia avui, aquella banda d'allà... Milana, ja som més... València... És com més alemany. molt moranets, elles són molt moranetes, molt baixetes, també. Sí, sí, sí, és un altre món. Sí, això. Vull dir, i això és una altra història. Digues-te-me. En canvi, a Roma no. Jo vaig, bé, normal. Com si anés a Barcelona, però una ciutat bastant més gran, monumental, a més no poder. Bestial. Bestial. O sigui, a més és curiós, està molt... A nivell de... Clar, és que jo no he fet el turista per Barcelona. No sé què és fer el turista per Barcelona, per tant, en aquest sentit, no puc comparar. M'entens? però tota la part monumental més tòpica ho tenen molt ben gestionat. Les coses com siguin. Sí, sí, sí. Ho tenen molt ben gestionat. I volen arreglar bé. I tot aparentment, i tot i el caos aparent dels transports públics és bastant puntual. És bastant puntual. Mouvia amb una aplicació que es diu Moubit, més o menys, i quadrava més o menys els horaris que t'indicaven. O sigui, que en aquest sentit, no... L'especte era trotinat, però no podia dir és que no passa ningú. No, no, no, no. O sigui, amb això es complia. Per l'edat, espera, perdoneu, és que el micro em fan, a les teves em fan una mica el burro. Llavors, per l'edat, et baixa una miqueta la potència que el millor és això. Sí, vam visitar el més tòpic els museus vaticans, el Sant Pere del Vaticà. Sant Pere del Vaticà. Vas anar a Sant Pere i Víncoli per veure el Moisés. Sí, vam visitar totes les més o menys places i esglésies més tòpiques. La Piazza Navona, la Piazza Espanya, la Piazza, no, Venècia, el Popolo. Sí, la Fontana di Trevi, tot allò d'allà, el monument aquell de Víctor Emanuel, el Panteón. Sí, això podies dedicar un dia tranquil·lament a anar-t'ho patejant i anar mirant. Sí, perquè està tot a prop i vas caminant. El que passa és que les dates que vam coincidir, jo es puc dir que hi havia el triple de gent que segurament t'has trobat. Sí, clar, segur, segur. El triple. Hi havia molta penya, però segur que tu... Jo, per exemple, per entrar als Museus Vaticans, nosaltres vam trobar qui vagi en èpoques massives, recomano que s'agafi una entrada pagant més, però que t'entren directament a dintre. Clar. Perquè la cua per entrar als Museus Vaticans era tota l'avinguda aquella que puja, era tota l'avinguda, era una cua. Ja, sí, sí, igual, igual. Però tu anaves amb el tiquet aquell, especial, que un senyor o una senyora et va posar amb una gent i vas entrar per una porta lateral. Sí, sí, sí. Llavors allà vas fer mitja horeta de cua. No, no, no vaig tenir cua, res. No, jo vaig fer un quart d'hora entre que passaven els aparells i tal. No, no, no, no. Jo potser vaig pagar una mica més i jo directament el tio ens va pujar a peu, va entrar directament per les entrades, per la porta d'entrada dels Museus Vaticans, ell va recollir els tiquets, ens els va donar i ja directament vam entrar. Val, jo vaig fer una miqueta de cua, però era per culpa dels controls. Ah, no, no, no. Sí, sí, ho vam passar directament. Ah, doncs jo vaig fer una miqueta més. Entra David. Val, i els Museus Vaticans és espectacular. És una bestiesa. O sigui, potser l'únic que puc dir que el supera és el Louvre. Sí. Des que jo hagi vist. Sí, jo crec que sí. A nivell de quantitat d'obres d'art. Sí, el Louvre jo... El Louvre o el Museu del Prado, fins i tot, eh? No hi ha estat. És a dir, el Museu del Prado és una bestiesa. Però el Museu del Louvre és... Ja. Comparat, potser dius... Però és que és més variat. El Museu del Louvre... El Prado és més concret. Sí. El Louvre hi ha moltes coses. I aquí potser tenen coses que el Museu del Louvre i el Prado es molarien les urpes per aconseguir. I tant. No, no. Hi ha unes coses meravelloses. Està enganxat a la parella, ja arriba el dos. Solament a les estances de Rafael ja matarien, no? És a dir, és que... O els frescos de la capella sextina... Home, això ja és una cosa intocable, no? No té nom, però després... Hi ha només detalls, com per exemple, vaig fer fotos de les vasijes aquelles de gregues que es veu jugant a escacs. Allò també, allò té un preu que jo calculo i dic... Hosti, però si això... La pare antiga és una... Ho tenen en una sala cutre de nassos? Que crec que és com un pas... És de pas? I dius, però si això en qualsevol altre museu seria... I tenen una saleta d'art egipci? Que res, sí. Són 15 o 20 cosetes, però tenen dos molt importants, eh? Que jo em vaig quedar i vaig dir... Eps, quan hi havia un atut mos i no sé què més, vaig dir, això és important. Vull dir, que són les tèpiques que jo quan feia glacé presentava i tal, no? I estan allà, vull dir que... El Gesco no li calia, per exemple, però el que és profà amb la matèria o aficionat... Jo no coneixia tot, però vas a buscar el que coneixia, lògicament, clar. Però val la pena agafar-se una audioguia. Sí, sí, sí. Ara, llavors no acabes amb tot el dia, eh? No, a més, a més, l'audioguia pels nens és una audioguia que has d'anar com seguint un circuit i tachant i buscant... Ara has de buscar això. I clar, no s'ho va passar, pipa, buscant. Però hi havia 300 i escaig d'entrades, eh? Sí. Almoçó, vull dir, per anar picant, eh? 300 i escaig d'obres. És una passada. Imagina't, és que tens per tot el dia. Nosaltres vam estar des de les 9 fins a les 2 de la tarda. Sí, sí. Que fa tant de temps que vaig estar... Vaig recordant, vaig recordant. Vam anar a dinar, ens van enganxar aquells típics que et venen propaganda i vam anar a dinar a un restaurant d'allà darrere, menú barato. Molt bé, molt bé. Però bueno, 10 beuritos i ja està. I a la tarda vam veure Sant Pere del Vaticà que vam pujar dalt. Pots pujar dalt a la cúpula amb un ascensor i bé, val la pena. I vas apropar al castell de Sant Àngelo i al ponte de Sant Àngelo? No. Estava acostant? No vas apropar al castell i al pont? Pensa que quan vam acabar de Sant Pere del Vaticà No, no, no, patats. Estàvem trinxats. Clar. El que de ganes teníem era d'agafar el tramvia perquè estàvem una mica lluny l'hotel Sí, sí. I anar a descansar perquè no podíem més. I més els nens. Hi ha un pont amb uns àngels i tal col·locats allà mateix, re, un quilòmetre més o menys trenen cap allà i tal, no? I és molt xulo, són de Bernini. Sí, aquell moment els hi dic. Un quilòmetre molt rosa. I et maten, no? No, a més, tampoc ho desconeixia, eh? Sincerament, vam anar a un més tòpic. Clar, clar, clar, clar. I bé, la part del Coliseu... Potser la part que em va de sebre un empèl va ser la part del Coliseu. El parc. No, la part, la part. O sigui, el... El foro. No, el foro romà. El foro romà, no. I els imperials? El Coliseu. El Coliseu en si... No et va agradar el Coliseu? Sí, que em va agradar. Sí, però m'esperava... Més gran. Més gran, sí. Més majestuós. Jo passava cada dia per davant del Coliseu, d'anar de tornada. Jo me l'he vist com 30 vegades i al final ja me'l coneixia de memòria. Clar, tenies més de comar. Jo estava a 700 metres, no? Ja, suposto, clar, però està com està, vull dir, no està completament conservat, però està bastant ben conservat. Sí, sí, i ara estan fent un símil d'arena i tal, per poder veure'l bé. Clar. Sí, però dius... Però suposto que dius, ostres, mira, jo història, no? Sí, sí, sí. Que meravilles. Clar, el que passa és que són coses que dius, a veure, la part més antiga era la part més complicada de totes, en el fons. Perquè, clar, t'has de fer la idea. Quan vas al Foro Romà, t'has d'imaginar que allò és la Basilica de Magentio, aquí tens la Casa de les Vestales... Clar, el circo, el veus i dius... Clar, el circo, el veus i dius... Clar, el circo, el veus i dius... Clar, el circo, el veus i dius... Clar, el circo, el veus i dius... Sí, de l'emperador aquell que té... Clar, que és allargassat i tal. Clar, i llavors, clar, després has de pujar al Palatino, el Palatí que està a la banda de dalt, no? Sí, sí, hi ha les fonts aquelles, també. Exacte, és una bestiesa. Sí, és una bestiesa. Moure't per allà dins. Aquelles estàtues del dit i tal. Exacte. I caracal i no sé què és. No, allò del dit, això és al Campodoclio, això és al Capitoli. Al piatge al Campodoclio. Al Palatino, no. No vull dir... Ah, Palatino no. Allò que dius que són els museus capitolins. Sí, sí. Al Palatino eren les tances de l'emperador. Exacte. Sí, a la part més alta. Exacte. I allò estava la casa d'August, la casa... Sí, de diferents i tal. També estava no sé qui i tal, i allò era una borrada i tal. No, aquí ho vam fer amb guia. Amb guiat. Guiat, vale, vale. Perquè vas allà i vas caminant i dius, ah, vale. No, jo portava una informació i tal, d'una guia i tal, i anava mirant i això és aquí i tal. No, no, no, aquí ho vam fer amb una noia guiada i és l'únic que vam fer guiat. L'únic que se m'ha fet llarguíssim, perquè n'hi ha forma de sortir, és a dir, està tot... No, no, i bé, a nivell... És interessant. Bé, i a nivell gastronòmic, doncs què t'haig d'explicar, no? Basta, punta, pala. Recomano un restaurant molt concret del... No vaig poder anar, no vaig poder anar. Et vas perdre els millors espaguetis a la carbonara en carxofa fregida que he provat a la meva vida. M'estau picant? Perquè, clar, jo he quedat un cap de setmana, que vam dir, com la segona no vam fer, i dius, bueno, doncs un cap de setmana agafarem i em direm, doncs igual m'agafo un cap de setmana de novembre. Un cap de setmana llarguet i et vires... Aviam, d'on has estat mai, sí? A Roma, has estat a Roma. Sí, sí, sí, però et mires Vaticà Coliseu i Trastevere, per dir alguna cosa? Sí, sí, és això. I ja fas la Roma més així? Sí, sí, però ja hem estat, diguem, potser ja m'aposto que no es veu les catacumbes, no es veu alguna cosa, el Trastevere molt poc, el veuríem més, hòstia, jo ara m'he picat. A mi el Trastevere no m'ha desagradat, però tampoc em va matar, eh? No, no m'ha... I mira que vaig moure'm dos vegades pel Trastevere, perquè vaig a Santa Cecília, vaig a Santa Maria, i a Trastevere, les esglésies són brutals, a Trastevere, eh? Són molt maques els mosaics. Hi ha molta cosa paleocristiana, molt mosaics i tal, que s'ha de veure, n'hi ha la tira d'esglésies. I ja li deia abans al David, i fora, és a dir, Sant Paolo d'Extremurs, Sant Lorenzo d'Extremurs, hi ha una sèrie d'esglésies fora, que són aquestes, que són unes basíliques brutals, igual de grans que Sant Pere del Vaticà. I la gent no hi va. Està a 8, 8, 8, tu vas, 4 o 5. Però és que clar, la gent no sap que a Santa Maria de la Vitoria està a l'Extremurs de Santa Teresa. La gent no sap que a Sant Francesc o a Ripa està una de les primeres escultures del barroc, que es diu, que és una meravella, que està la Ludovica amb una església, por ahí també, al final del Trastevere. I jo vaig arribar allà, vaig dir, nadie está viendo la Ludovica del Bernini. Vull dir, són unes obres que són importantíssimes. Però això que diem, que la gent cau, sempre el que em sembla que és lògic, però hi ha racons preciosos. Jo aniria a veure aquests llocs, clar, ja havent vist, ja l'altre ja l'he vist. Pues San Pablo d'Extremuros, és una cosa... Jo em vaig quedar tonto, vull dir, per posar un exemple, i les termes de Caracalla, és que s'ha d'anar... És que allò és una borrada, és tan gran, tan maco, tan espectacular, vull dir, el que hi ha allà. No és molta estona, però és que la sensació de com eren aquells banys, vull dir, és que allò és de bojos. És que és brutal, és brutal. Val molt la pena. A veure-ho vist, un viatge en el temps i haver-ho vist en el seu moment. Sí, sí, és que ojalà, eh, ojalà, tio, perquè hagués sigut una meravella. Bueno, estem arrollant com parciana, és el que dèiem. Farem una cosa, el tema del Loire, quan vingui la Rosa, setmana que ve, ja en parlarem d'aquest tema, si us sembla bé, també ho compartim i tal, i això, com hem fet ara amb Romelló i el David. A mi em parla molt del viatge teu, els frescos aquests de Luca Signorelli, que a mi m'encanten. Ah, sí, sí, sí, sí. Els frescos aquells, aquells, no? El que estava, això era... Catedral d'Orvieto. Orbieto, exacte. Sí, era una passada, aquells. Això és una meravella, però, clar, això ja és a fora, t'has de marxar... Perquè aquells frescos no són... Allò estàs restaurat, no? Bueno, estàs molt restaurat. Ah, no, vol dir, perquè abans veiem una vivacitat dels colors brutal. Clar, clar, estàs molt... Però tampoc podies estar... Vull dir, no podies apropar-te a més, és que el problema és que el que ha fet a Roma ha sigut que la Pietà... Molta gent diu, però no estàs a prop del Moïsèus? Dic, no, estava a quatre metres. Sí, clar. Igual que la Pietà, abans la podies no tocar, però la tenies davant, és a dir... No, ara no, ara hi ha una espantalla... Sí, sí, sí, però amb el temps han anat tapant, però hi ha espais que... És com també l'exercici de Teresa, vull dir, és que hi ha una distància brutal, dius, home, tampoc és... També hi ha una capella, no me'n recordo on està ara, hauré de mirar-ho, on hi ha tres crevatxos, és a dir, on està la vocació de Sant Mateu, que està allà, dius, però bueno, la gent hi va, però no hi va tant, i tampoc la gent no li fot cas a la transfiguració de Rafael, que és a Sant Pere del Vaticà, i jo flipo, i la gent passa d'allà. Clar, és que dic, home, està bé que la gent no tingui... A veure, jo no vull dir que la gent cultura menys cultura, dona igual, però n'hi ha cosetes... Què dius? Oh... Que s'han de tenir en compte, no? Vull dir, si vas allà, i a banda d'anar a l'otípic, a buscar coses una mica també diferents. És diferent el que deies tu, David, el rotllo d'anar amb la família, és lògic, i vas una mica agobiat, i no... És lògic, perquè pot ser un ritme. No, i et dic una cosa, i és com, per exemple, el passeig des d'aquella que hi ha a la galeria dels mapes. Exacte. Allò és bestial, jo. Allò és preciós. Jo me'n recordo d'això. És brutal, és brutal. I vaig cada pare a dir que és això, no? Quina feinada. Sí, sí, sí. Em recordo especialment d'això. Clar, clar. Llavors, i als voltants, Orvieto, que és un descobriment, allò és l'úmbria, que es diu ja, és una meravella, i hi ha un pol... Jo aquí està una hora de cotxe, però... Bueno, jo vaig anar amb tren, una hora i quart amb tren. En tren, perfecte. I a banda d'Orvieto, la catedral, que és una meravella, que és una mica una rèplica, entre cometes, de la de Siena, no és el mateix, però té un recordatori, tant estètic per fora com per dins, i també hi ha espais que són absolutament interessantíssims, que no vaig poder anar perquè hi ha la ciutat subterrània, és a dir, es pot anar per sota, hi ha totes les coves, però, clar, l'hora que vaig anar no podia ser, i a més ho feia en anglès i en italia, i vaig dir, mira, igual. I hi ha un pou, el pou de Sant Patrici, Sant Patrici? Sant Patrici, que té 62 metres de baixada i és la cosa més, que m'ha donat més vertigen en els últims anys. T'hi cagues, fa molta por, és broma, però és espectacular, vull dir, baixes un pou 62 metres i es de tornar a pujar, després que arribes rebentat, però, bueno, fa una angoixa i després unes fotografies i tal. I Tívoli, a los jardines de Este, que és una meravella, uns jardins que són patrimoni de la UNESCO, amb uns salts d'aigua bestials de l'època del manierisme i del barroc, i la Villa Adriana, que és on estava, la Villa Adriano, d'Adriano, perdó, que és on estava l'Adriano, que també està tot una mica fet un desastre, però és una meravella també veure allò, és espectacular. Jo, per exemple, vaig entrar a la Villa Borgués el primer dia, el primer dia, com estàvem rebentats, a la tarda vam dir, què fem? Maquíssim, aquí el jardín. I vam entrar a veure, sí, molt xulos, però molt deixats. Molt deixats, molt deixats, sí, sí. Molt deixats, o sigui, vam entrar a la Villa Borgués i pensar, ja veuràs tu, això serà, jo que sé, un part de la ciutadella, però la bèstia. I potser escalar, feia una calor que no s'hi podia estar aquell dia. Sí, la calor... Aquell dia era, jo recordo, com a Sevilla, per a veure, 37 o 38 graus, una calor brutal. És que ja fot, ja fot. Però vaig veure els jardins, evidentment les Galeries Borgués no vam poder entrar perquè estava tancada i pel que m'expliquen, a mi tampoc em va deixar entrar perquè havia de demanar reserva per mesos i jo no ho sabia, veus, no vaig caure. I em vaig quedar en guarda. Però els jardins, vaig dir, ostres, molta gent els fa servir per... però hi ha bastants jardins, per allà. Vull dir, hi ha molts espais, està l'Aventino, el Pincio, el no sé què. Pel carrer, les fonts d'aigua que estan constantment rejant. Rejant, sí. Sí, sí, sí. Això és meravellós i boníssima l'aigua i freda, eh? Sí, sí, sí. Jo m'havia d'aquella aigua. Pel 3T veure deies, ostres, com cau l'aigua. Però per alt arreu, eh? Vull dir, qualsevol lloc, però freda, freda, freda, eh? Això sí que va ser un avantatge, vull dir, no vaig gastar res amb aigua, esperàvem amb ampolla d'aigua, de mig litre anava omplint i anava fotent-me i és boníssima, eh? Sí. De debò. I la laixeta també, vull dir, que no calia comprar aigua. És que això és un avantatge de Roma que tenia envers l'altre, no? Osti, doncs, amb la calor que fa i la d'aigua que hi ha per aquí. Sí, sí, sí. Jo al·lucinava. Bueno, deu ser alguna cosa de font subterrani, o les d'aquestes que tant se'ns escapen, vull dir que no us ho tinc ni idea. Bé, fem una cosa. Voleu començar a parlar, com queda mitja horeta, de cinema i després, si veiem, agafem els llibres, si ho sembla. I és una miqueta, fem cinema, que és una mica més dinàmic i ja hem parlat molt i després, si voleu. Doncs, Nacho, comencem parlant de Midsommar. Molt bé. A veure què tal. Midsommar, no sé com es pronuncia. Midsommar. És en suec. Jo tampoc. Midsommar, diguem-ne. És en suec, eh? Sí, és com una paraula, és com el summer anglès, però amb o i amb a i significa solstici, no? Bé. Doncs parlem d'una pel·lícula de terror, d'un nou terror que ara s'ha posat de moda que li diuen El terror elevado. Ah? El elevat i terror. I això què és? El diurn, m'han dit. Que és terror diurn. Correcte. El diurn. O sigui, aquí hi ha diferents, vull dir, els que li s'agraden les pel·lícules de terror són fans del gènere i tal, no li s'agrada aquesta etiqueta perquè diuen què passa? Que el terror normal no és elevat, és vulgar. i ara s'ha inventat una etiqueta de dir, no, no, després d'aquestes pel·lícules, l'etiqueta, el que descrius són unes pel·lícules que no són vulgars sinó que tenen un terror més psicològic o més treballat, no? Llavors, clar, els que els agrada molt el terror, els fans del terror diuen que què terror elevado. Però això s'ha posat de moda en algunes pel·lícules paradigmàtiques, per exemple, l'anterior d'ell que era hereditari, per exemple, La bruja. La bruja o aquella Déjame salir, no? Sí, potser sí. És aquesta línia. Pel·lícules com? Nosotros. Podria ser també. Per cert, molt dolenta, eh? Exacte. Que la vaig veure aquest estiu i sé que la vas veure i no l'he vist tant. Aquest as sembla que se n'enfotin. És dolenta. La de Déjame salir és més... Sí, però sembla que se n'enfotin a nosaltres, perdona, eh? Sí, aquella és una mica rara. Aquella és una mica happening però no acaba de reixir i al final se'n mala olla però malament. estil, veus? La bruja, sí. És una pel·lícula molt psicològica amb un tipus de terror també molt diurn que dius tu. Ara n'estrena alguna aquest, el de La bruja? Sí, i sí que jo tinc ganes de... No sé quina és. Ara se m'ha d'assonar però sí, si algú es trena, eh? L'hora no sé. Doncs aquest senyor que era debutant l'any passat Ari Aster hereditari que va ser una pel·lícula que tot i que parlava de coses molt vistes en el terror de sempre com la possessió i coses així li donava una visió, li donava un toque personal que, bueno, reixia bastant i fins i tot hi havia escenes que les hem vist a totes, no? Que eren una mica ostres, angonioses, no? Dius, ostres, m'hi ha aconseguit aquí veritablement desassossegantes, no? Bueno, doncs aquesta incideix en aquesta línia també és una pel·lícula de terror molt diurn basada en una premissa que es pot desvetllar perquè no trenca res doncs grup d'estudiants que estan en una universitat americana un dels estudiants és suec i arriba a l'estiu i estan pensant que he fet de vacances i diu per què no veniu al meu poble al poble dels meus pares allà a Suècia perquè allà fem una festa com molt així folclòrica, tribal, de rebuda de l'estiu tal celebrem el justici i és molt maco hi ha flors i tal bueno, vale i aquells ho veuen bé una cosa exòdica doncs anem a Europa americans que van a Europa i tal bueno, arribant allà i resulta que la festa és molt maca i tot moda així en cabanes i tota la gent i fent alluns valls i coses però clar la cosa al final comença a veure que no és exactament això que hi ha alguna cosa per darrere i aquí entra ja el terreny del terror no? s'havia pràctiques ja una mica no? bàrbares bueno paganes etc etc etc i això clar acaba desenvolupant en una pel·lícula de terror puro diguem-ne en la qual ja dic molt de dia tot amb imatges que en algun moment també és una mica happening però aquest sí que està lograt diguem-ne perquè clar alguna de les pràctiques que fan són una mica bueno però desasosegant en tot moment estàs ahir pensant ostres ara sortirà aquí una escena i bueno no surt l'escena però quasi amb alguna cosa una mica fins i tot paròdica i ridícula un tema reaccionat amb el sexe diguem-ne d'aquí per allà bueno jo la recomano 100% no es pot ser tan no hi ha escenes tan terrorífiques com l'anterior d'Hereditari aquesta és més és més suau és més psicològica en aquest sentit però sí que incideix en tot aquest en un món de pràctiques de paganisme en un món molt visual de totes aquestes coses que hem vist tantas vegades de els mitos nórdics perquè és tonta tot està basat en això tot de temes sacrificiales tal bueno no podem apuntar a molta cosa perquè llavors desvellem una mica que no diguem massa exacta és una mica llarga però no se fa llarga la acció és continua no hi ha en moments tampoc feix xucs allò de què passa i tal va corrent bastant bé l'acció actors bueno poc coneguts home ja l'actriu la Florence Puck aquesta és l'única exacta aquesta l'he vist Lady Macbeth exactament i el Rip Oskrito exactament vull dir que és l'única però la resta són bueno que bona Lady Macbeth m'encanta aquesta pel·lícula Lady Macbeth sí l'actriu va sortir d'una que es diu Rip Oskrito aquesta no la va ser molt bé si no la tinc a veure està molt bé és el Chris Pine que fa de Robert Debruch sí parlant d'Escòcia sí que va ser el que va acabar de fer la feina que el William Wallace no va acabar de fer és com una seqüela sí, sí perquè hi ha un moment que es veu un tros del William Wallace ah, vale, vale vaig dir que l'agafa jo la referència molt bé bueno, pues això recomanables perdó és els nobles que diguem-ho així van deixar que matessin el William Wallace i després van dir és el que surt me parece que l'hemos cagado vale el Dreifart és el que surt allà que no se li veu que porta una armadura que el persegueix llavors aixeca l'armadura i és aquest el Bruce el Robert Bruce Robert Bruce hòsties i al final, clar l'enxampenar el William Wallace i ja suposo que aquest tio es queda del líder dels nobles i bueno molt bé molt bé doncs això si podeu fantàstic doncs mira recomanació doncs seguiu parlant eres una vez en Hollywood bueno, doncs comença tu a parlar exacte, jo aneu parlant jo m'apunto ostres, aquesta pel·lícula com t'ho diria era una del Tarantino sí, sí la pel·lícula la darrera pel·lícula d'aquest Tarantino estrenada a l'estiu ara molta expectació això mateix i que tanta expectació jo crec que molta gent que és fan del Tarantino no crec que li hagi agradat aquest film bueno, però sí correcte però a mi sí que em va agradar aviam tot no és quin Tarantino és? és el de Jackie Brown a mi em mola el de Jackie Brown bueno, no no? jo penso que sí que té un punt no és el de Django desencadenado per exemple no, no és un tema no, no en refereixo a la temàtica en refereixo al tempo és un Tarantino molt especial d'aquesta pel·lícula només jo diria perquè s'allunya del Tarantino no hi ha res que es pugui no, no no és un Pulp Fiction no és un Kill Bill res de tot això és un tempo molt pausat és un nas de venint a l'ocas diguem-ho així d'un Star System dels anys 50 60 que excepte pel tros del final que no ve a cuento però bueno l'extracanada l'extracanada final que sí que seria tarantiniana sí, és l'únic Tarantino és l'únic Tarantino però que no ve a cuento la resta són altres tipus de pel·lícula és un revival però està ambientada en quina època? els anys 60 finals de 60 està ambientada en el Hollywood del 60 i l'acció en volta als mesos previs i al moment quan maten a Sharon Tate la banda Manson mata a Sharon Tate surten allà el món de Hollywood surt allà Polanski surt allà un telgrafa de Polanski surt Sharon Tate surt també la banda Manson tota la família Manson és la família és la família és la família és la família és la família és la família que aquí ha hagut marro perquè s'ha que ha hagut marro s'ha queixat perquè el posen una mica com tonto el posen un prepotent prepotent tonto i tal i s'ha queixat els herederos i els fans els fans no sé què s'ha queixat de Brandon Lee en família però el film ostres és que com t'ho diria hi ha molts detalls és quan clar què passava allò era un Pol d'atracció de molt tipus de gent allà s'ajuntava tota una fauna humana brutal al voltant de Hollywood des de mercenaris des de gent de malviure qui pogués dir per exemple la família Manson englobant-ho tot amb el moviment hippie que estava en plena efervescència tot l'Star System de l'època l'antic Star System i el pujant Star System que venia cinema d'autor tipus tipus polanski i tota la pleia d'actors que envoltaven tot aquest tipus de directors i després estaven els actors de tota la vida que realment sentien enveja i admiració pel que feien aquests nous directors però que moltes vegades ignoraven que aquests directors de nova fornada bevien de les fonts que ells havien representat del cinema clàssic del cinema clàssic de les sèries policiaques clàssiques i que ells formaven part i el film d'alguna forma acota molt bé aquests aquests mons fins que bé no ho explicarem al final ni molt menys perquè sí no no però que llavors ja comença a haver-hi una permeabilitat aquí diguem-ne que jo crec que ha hagut fer con fresco de l'època una cosa que Tarantino normalment no fa perquè Tarantino fa una sèrie de películes més paròdiques basades en unes nides argumentales bàsicament mitòmenes molt mitòmenes sí exacte molt mitòmenes això és que ho has agafat i ho poso a la gàmera i retrato intento retratar a base de molts personatges com era aquest ambient en aquell moment em baso en bones actuacions i em baso en noms importants perquè al final està Brad Pitt està Leonardo DiCaprio Marco Tirovi que és la Sharon Tate bueno hi ha uns actors allà surt bueno surt el Patxino suposo per figurar perquè surt un moment que diu ni té sentit el que diu surt allà el Jason Roberts tres minuts sí va sortir era el paper que tenia que fer a la cabana el vell de la cabana era el paper que tenia que fer el Pat Reynolds que es va morir el vell de la cabana és caso real era així sí, sí, sí, sí no, perquè hi ha un sense desvetllar perquè això ja és conegut és conegut diguem-ne és la que la família Manson vivia els mesos previs a fer l'assassinat vivia en una espècie de rancho que l'havien fet servir per rodar pel·lícules allà de l'oeste i era d'un tio i el tio estava allà que estava postrat i tal i bueno es veu que per tenir-ho content estava postrat al llit i tal per tenir-ho content el Jason Manson que tenia allà un munt de noies al seu servei cada nit feia anar una d'aquestes noies que el satisfeix a complaure a complaure aquest senyor i aquest senyor estava encantat i la seva vivia en ella això és caso real no vaig reconèixer-la Dakota Fanning hòstia és complicat estava molt, molt canviada és la que fa la Patricia Krevinkel aquella de les tres que van a fer l'assassinat pot surt amb moltes moltes hijes d' però surt la Lolita aquesta morena la que fa el to stop és la filla de l'Andy McDowell i també surt la filla de l'Uma Thurman també surt va sortit una sèrie de filles ja em fixarem en aquest detall que ja són clar ja comencen a tenir 20 anys les altres actrius ja són una mica més maduretes la Dakota Fanning ja té 27 o 28 sí la Dakota però les altres dos les filles són més jovenetes les noies de les famílies i em va agradar molt el paper el Leonardo DiCaprio fa molt bé sí, sí els actors ho fan molt bé el Brad Pitt ho fa molt bé també és molt sòlida amb això ho fa molt bé el tio dirigeix bé com a fresco de l'època però clar quedes tu si buscaves un Tarantino et quedes alguna escena tarantiniana d'aquestes tan tenses i no passa perquè no no hi ha els diàlegs per exemple de los odiosos 8 o de qualsevol pel·lícula aquells diàlegs com molt forçats que sembla un diàleg per haver-se jugos que no porten enlloc però que és l'essència pura del Tarantino aquí no aquí realment bé sí jo crec que potser el millor seva és Malditos Bastardos perquè té un parell o tres escenes molt molt bones molt de cinema clàssic molt de western diguem-ne quan estan allà al sòtan aquells jugant a cartes allò genial o quan arriba els primers 10 minuts d'escena aquella quan arriben a la cabana hi ha algunes que dius ostres deixant a part totes les mitomanies aquestes ja prèvies de Pulp Fiction Reservadocs que són un altre tipus de pel·lícula aquesta sembla que el trencament una mica que va fer potser això és com si tu veus un Dalí típic surrealista i de cop agafa i el Dalí et pinta un paisatge un paisatge doncs aquí igual el pinta de puta mare perquè el Dalí era un pintó excepcional però dius ostia què m'has fet ha pintat un paisatge i al final ha dit bueno però jo soc Tarantino vaig a fer un final Tarantino no dient quin és una mica també amb el gust que ja havia agafat en Ballitos Bastardos de fer Ucronies que m'he enterat com es diu Ucronies Ucronies que significa jo agafo la història i la modifico i a partir perquè aquí se'n modificaran en Ballitos Bastardos també ho va fer així Clar Ballitos Bastardos és Hitler Hitler mor allà i la guerra canvia i tal i qual doncs aquí igual aquí hi ha un canvi a la història de com va ser no és la història com va ser com va ser realment és d'altra manera i és al final que tampoc t'esperes i dius i això calia et rius et rius perquè dius ala que ho has agraït la pinça encara són cinemes per casualitat és que jo camí que s'ha anat escapant i al final crec que Sant Feliu encara la fan això va ser i la vaig a veure perquè principis d'agost o finals de juliol mitjans d'agost potser encara estarà en cartellera potser sí jo vaig a veure molt bé doncs bueno recomanació com sempre la Tarantino sempre és una cosa peculiar si més no a veure què tal res jo encara es queden 13 minutets el que faré serà re jo agafaré tres pel·lícules faré un matxembrat els meus perquè curiosament són tres biòpics però a més el que diem no són els biòpics típics de principi a final sinó que són trossos de la vida d' i a més curiosament són tres directors que fan pel·lícules una cada quatre o cinc anys és a dir són directors que s'ho pensen és a dir la primera és Van Gogh a les portes de l'eternitat que és el Julianne Schnabel aquest senyor ja sabem que és un artista ell mateix és un artista avantguardista i tal no, exacte és dedicar a fer art i altres coses i fa una història així com molt peculiar i fa instal·lacions i tal i llavors d'un en quant fa una pel·li llavors deixen coses d'aquestes i és una pel·lícula lírica ha agafat el William Dafoe que ja li va bé el paper de del Creus vull dir perquè és un gran actor les coses com siguin i agafa que fa de Van Gogh l'Òscar Isaac que farà de Gauguin curiosament perquè és el període concret d'Arlé i l'Emmanuel Seynier que està per allà donant voltes que bueno que aquí estava apareixent i fa un paper molt secundari vull dir no té res per posar la vessant femenina perquè en poca feminitat hi ha la pel·lícula en si mateixa què tracta? doncs el període en què bàsicament Van Gogh fins a la seva mort però és el període des d'Arlé fins a la mort és a dir el moment en què queda en Paul Gauguin el moment en què se'n va en aquell poble en què estén en aquella habitació la famosa habitació de Van Gogh el famós bar i tal el moment que estigui a l'orella perquè el Paul Gauguin vol marxar llavors i diu que no marxi i hi ha una situació una mica d'aquest tipus i el seu procés a mesura que quan s'ha passat per diversos psiquiàtrics fins a la mort diríem que arribaria al costat del doctor Gaucher per tant això és una mica el que intenta explicar la pel·lícula per tant és un tema molt típic però en canvi la lírica que llença el senyor Schnabel amb unes escenes amb unes contrapicats les càmeres totalment a contrallum és a dir aquesta cosa aquesta mena de bogeria però és una bogeria molt controlada és a dir no és la bogeria que dothom pensa sinó que ha agafat un guirant de foc que a vegades perd el que seria el seu punt de referència en la realitat però bàsicament és un tio molt sencer dins del que seria vull dir que em refereixo que té el seu moment d'esgotament físic que és el que realment és cert el seu esgotament físic el portava a perdre el cap bàsicament i la seva problemàtica que creiem clar això no està diagnosticat però creiem que hi havia no sabem si una bipolaritat o un principi d'esquizofrènia existia aquesta possibilitat però bàsicament ella arribava a aquests límits quan estava esgotat perquè pintava moltíssim i pintava fins que no podia més i a partir d'aquí tot això li generava una sèrie de coses la pel·lícula és una pel·lícula que no t'explica res de nou sí que visualment sí perquè és una cosa molt plàstica els colors tampoc són gens llampants però bé és una pel·lícula que es pot acceptar i que es pot veure però que és una línia insisteixo d'una pel·lícula feta per un artista i llavors això sí que té molt a veure i que parla sobre un artista llavors és la qüestió bé és una pel·lícula molt correcta Goguen viatjat a Haití amb Vincent Kassel com a Goguen en aquest cas les altres són personatges sobretot femenins però són sobretot gent perquè ha passat a Haití per tant noies oriundes d'allà això fa que sigui molt creïble és un senyor que es diu Eduard Deluc que també fa pel·lícules quan li rota és un d'aquests també visionaris francesos que fa pel·lícules molt molt atemperades molt sèries i clar aquí veiem un Goguen que no és gens lluminós la idea és que això ha de ser una cosa amb uns colors i tal no és el període a Haití punt s'ha acabat és a dir aquest moment en què ella arriba allà i el que li passa al seu voltant com es mou dins de les tribus que és el que la seva problemàtica de cor i tenia un problema de cor també tenir una sífilis com una casa que també arrossegava i que això generava també una problemàtica al cos i també uns certs moments de pèrdua del cap és a dir hi ha tota aquesta mena de visió massa massa què diria massa antropològica com és la paraula i el va fer portar-lo anar-se'n allà no simplement la inspiració ell volia trencar és a dir estava cansat d'aquest París on estava gent importantíssima com Manet Monet Cezanne tota aquesta gent estava treballant i ell volia fer alguna cosa diferent llavors s'envallà i descobreix el color i descobreix les taques sense varietats de gradacions com molt colorit i va ser un dels primers grans trencadors del que seria diguem del gran creador de les formes de color sencera és a dir d'abstracció és a dir tocs de color vull dir molt marcats que després amb el temps anirien segmentant-se i crear l'abstracció per tant és un dels grans visionaris però esclar tot això en aquella època ell ni ho pensava és el que després van interpretar la gent del segle XX però aquest buscava un contacte amb la natura i ho va aconseguir i va aconseguir totes aquelles peces magnífiques de les noies d'allà que posaven el nom en Polinesi vull dir que no me'n recordo ara els noms però són noms molt peculiars que era la meva amiga la meva no sé què vull dir que hi ho posava per tant és una pel·lícula en aquest cas insisteixo molt senzilleta molt molt molt per passar l'estona vull dir allò per veure què és el que passa però a la vegada molt feixuga vull dir molt lenta allò que es diria una pel·lícula lenta que passa tot en un microcosmos que en aquest cas és aquesta illa bé però té qualitat és una pel·lícula amb nivell no cal conèixer la vida de Gauguin per veure la pel·lícula és perfecta i per últim per rematar El bailarín El bailarí de Ralph Fiennes amb un noi que es diu Oleg Ibenko que fa de Rudolf Nureyev és la vida d'aquest home i el propi Ralph Fiennes que fa un paper de professor i tal és la vida de Nureyev fins al moment en què demana asil a París per tant no estem parlant de la part posterior on és la part més de la seva vida més tempestuosa que va tenir vincles amb el món també va entrar en una mena de depressió i va entrar en una mena també en el món de les addiccions i la part més en què ell realment ja surt de l'armari perquè clar en un principi a Rússia ha de guardar les aparences encara que sí que es veu que té una relació amb un ballarí però bueno és allò que va fent i és una pel·lícula magnífica és Ralph Fiennes també que no fa moltes pel·lícules i quan les fa les fa consciència i és una visió molt russa molt russa vull dir s'ha ambientat molt bé amb l'estètica dels anys 60-70 deu ser no em vull equivocar ara sí els anys 60 de la forma de vestir dels russos la forma de fer i tot el que passava aquell govern soviètic de l'antigua URSS que estava sempre vigilant vull dir que no sortissin cap vull dir ell sortia a sopar i tenia darrere sempre dos controlants és a dir sempre hi ha aquesta idea i com ell comença molt gran i per tant ningú confia en ell em refereixo que és un nano que comença bastant grandet i per tant és molt bèstia és molt sec quan balla però al final crea un estil propi que és el que dona la fama a Rudolf Nureyev i no és una pel·lícula que es mogui massa amb coses tèvies és un tio sec directe clar a explicar les coses i no hi ha contemplacions perquè és més la vida d'ell o la seva part és una mica bàsicament hi ha com un mutatge en paral·lel en el que bàsicament es veu ell des que té una edat joveneta fins a aquest 17 anys potser fins als 20 i pico o així que demana s'hi i la vessant de quan era jove quan era un nen i una mica els records i tot això que va passant i també per una altra banda el que passa a Rússia i el que passa també a l'acadèmia és a dir hi ha una mena de connexions una mena de flashbacks que van molt bé per una mica ambientar-te i el per què ell reacciona d'aquesta manera i tal per tant pel·lícules estrès molt senceres són tres bons biòpics concrets de períodes concrets d'aquesta gent d'aquests artistes tot i amb la seva història però jo us recomano que les veieu que està molt bé es queden 5 minuts és el temps de parlar de quien llerro mata David ja que estem bé és un film molt aspre sí molt aspre està ambientat a mi inclús la llum és gallega o sigui és fosca és plujosa no? sí i ens parla molt senzill d'un infermer que treballa en una residència d'avis i un dia li arriba doncs el capo conegut o sigui conegut per tothom òbviament un capo de la droga de per allà no? tipus citominyanco sí una cosa així sí sí d'aquests i llavors ja que està l'home ja jo crec que l'home és d'alguna forma per apartar-se del pressim que li causen els fills és la típica relleu generacional que els fills collen el pare perquè ja cedeixi els fills de poder cap a ells i l'home és molt reaci d'alguna forma ell és qui s'ha treballat tota la bona fama la fiable fama que té ell i els fills és el típic són uns estrelers pensen més en un negoci ràpid i no tant a llarg termini com feia ell d'alguna forma i allà es topa amb un infermer que és bueno l'infermer és el és el joker per dir alguna cosa de la residència com he dit el joker és el tio carismàtic el tio que vol que tothom vol que estigui és el tio simpàtic obert que tracta els malalts amb una atenció especial amb dedicació bé és és la residència en si no? i li assignen aquest nou malalt amb ell ostres però aquest malalt cada cop va empitjorant més però clar dius ostres clar és que l'home ja tenia una malaltia degenerativa ara no recordo quina i cada cop ostres ja no pot caminar cada cop li costa més menjar cada cop ostres té com uns atacs de feridures la cosa està fotuda no entens però és que aquí el film ens descobreix que darrere aquest infermer d'alguna forma hi ha una altra història que també ha d'estar relacionada amb el capo aquest de la droga no ho explico més perquè realment la trama és ja la fa xaltar pels aires però bé sobretot és això tot i la bona voluntat o les ànsies diguem-ho així d'algú aquest home no és un individu és un individu a tenir molt en compte perquè realment la seva complexitat doncs al final del film doncs es notarà i ja està i ja ho deixo aquí ho deixem aquí però bueno Justo Sarf fem paper que suposo que ja ha fet més vegades però Justo Sarf i Paco Plaza director no? Paco Plaza molt bé fantàstic bueno ens queda un minut i mig però encara i així m'agradaria fer un recordatori no? qui ens ha deixat últimament Camilo Sesto ostres és una de les millors veus que ha donat aquest país sincerament i era compositor era compositor ho feia tot ell ho feia tot ell tot i tot ell i llavors per això aquest home ha tretat els diners perquè feia cap als compositor que guanyen diners i composava pels altres exacte i feia una miqueta això però bueno bàsicament bueno doncs bueno aquí jo crec que és com tot no? vull dir el procés degeneratiu venia donat per bueno la gent no això ho amaga perquè no queda correcte però són addiccions i punt no? aquest home se li va fer un trasplantament de fetge podia ser per una qüestió física fa 30 anys o 20 i pico però jo crec que venia per altres qüestions com el Rafael exacte l'únic que és un tio és un tio que s'ha sabut mantenir és a dir una simpatia clar i és un tio que se nota dins del que sabia però aquest no porta 50 anys als escenaris Rafael clar clar clar vull dir que potser li va ser una cosa més aviat física una malaltia que li va generar això una cirrosi igual una cirrosi una patitis el que sigui però és que l'altre jo crec que des dels vídeos dels anys 90 ja anava begut aquest home quan sortia per fer entrevistes però bueno no deixava ser un geni no deixava ser un tio que era molt bo i ja està doncs res 20 segons i deixem Algo de mi que és una d'aquestes coses de la vida fins la setmana que ve adeu Algo de mi Algo de mi Algo de mi Se va a morir Ràdio Taspers Durant avui 1.1 Radio Taspers Durant avui 1.1 Ràdio Taspers A les totes Ràdio Taspers Durant avui 1.1 Ràdio Taspers