Especial cinema: curts, estrenes i clàssics

Fins demà! Doncs... I allà estàs rient? Sí. Estàvem parlant d'un debat i vell que es produïda. Com jo estic darrere de la peixera que es diu amb això de la ràdio, llavors a mi ningú, clar, jo no m'entero de la missa a la mitad. És que aprofitem per rajar de tu. Això està claríssim. Això no tinc cap mena de dubte. Molt bé, doncs, avui és el programa. Falten dos programes per acabar la temporada 2014, eh? 2013-2014. I bé, no és que estiguem contents ni molt menys, estem amb amigues tristos perquè, clar, doncs, què hem de fer, no? I bé, doncs, avui tenim la Rosa. Hola, bona tarda, molt bé. Tenim el Jaume. Què tal, bona tarda. I el David. Molt bé, ara xantatxant. Fantàstic. Doncs el que avui farem serà un programa... Bueno, doncs ha coincidit allò que a vegades veiem cinema, veiem teatre, escoltem música, llegim llibres... I avui hem vist molt cinema. Bueno, jo estic llegint un llibre. Sí, amb tots tenim el llibre començat. Però ha coincidit que encara no hem acabat de poder fer una crítica constructiva, no? Llavors el que hem fet és... Mira, doncs el cinema sabem que ens agrada moltíssim i hem tirat per aquí. I bé, doncs avui tindrem el que vulgueu dir més. Parrarem d'uns crometratges, això sí, una mica per sortir de la línia del llarg metratge habitual que el Jaume ens comentarà. Parrarem de novetats com Madre e Hijo, El Filo del Mañana, Azul i no tan rosa o La Ladrona de Libros, i clàssics també com El Crac, per exemple, també, que és una d'aquelles curiositats del Garci. que estan por ahí donant voltes. També Henry, el retrato d'un assassino, o el misterio von Bullow, i també novetats una miqueta més de ficció, com seria el Robocop 2014, o una pel·li que a David li ha agradat moltíssim i l'he entretint molt. La vida secreta, no? De Walter Mitty, sí. Fantàstic. Molt bé, doncs avui tindrem com a convidats justament una banda... Mira, allò que dius sembla mentida que tot va junt, eh? La banda s'ha d'hora d'una pel·lícula que avui fa 21 anys, no? Que va ser número 1 en vendes, que és la pel·lícula Tina, What's Love Got To... Ah, ja ho vull, en un segon, eh? What's Love Got To... Això m'està. What's Love Got To Do With It, ara. I és la pel·lícula... No em diguis. Ara ja l'hem pillat. Ara ja l'hem pillat. És el nom oficial de la pel·lícula Tina, de Tina Turner, que justament avui compleix 21 anys, que va ser número 1 a la banda sonora. Ah, 21 anys de la banda sonora. I de la vella grana, aquella època, que deu tenir 80 anys. Que recordeu qui feia de Tina Turner? A on? Ai, que us he enganxat jo ara, la venjança. Angela Bassett. Us recordeu? Que estava així com molt forta i era així, doncs, bueno, era la que feia Tina Turner. Sí, sí, sí. Doncs la pel·lícula estava bé, aquesta pel·lícula, eh? A mi m'agradava molt... Era una biografia que estava molt correcta, no?, dins del que cap. enrasca alguna cosa ella es rascava una mica perquè físicament a mi no em recordava la Tina Turner però en canvi tal com actuava, com es movia i en si la banda sonora i com és la pel·lícula està molt ben feta això és com la Nicole Kidman amb la Grace Kelly exacte que em sap greu acostumava a agafar actrius més guapes que les protagonistes però que en aquest cas em sap greu però no, la Chris Kelly estava llum de la Nicole Kidman i es veu que la Naomi Watts ha fet un desastre amb aquesta de la Lady B es veu que ha fet un desastre perquè és que és molt baixeta i no per res, però l'Ai Didi, que és una senyora bastant alta, es veu que no l'han sabut treure al partit per l'assemblança. Baixar una mica més la càmera i... Possiblement, exacte. O simplement posar una passarel·la perquè no es vegin les cames i que... Com l'ha d'anlat, eh? Exacte, allò que es feia, no? Que es posava el taburet, no? 7,50 i es caig, és el que feia. Molt bé. Doncs res, doncs això, tard o nit cinematogràfica. Jaume, parlem d'aquests curs, no?, que són interessants. Sí, jo en vaig veure dos. El que passa és que, esclar, vull dir, això és un programa que fan a la 2, doncs, a partir de les 10 del vespre, eh? És un programa de cinema espanyol i llavors el que vaig comprovar ahir és que passaven, un cop ja t'han presentat la pel·lícula l'an passada i fins i tot el director o l'actor li fa la seva entrevista, la senyora que ho presenta, Que no em facis dir com se diu ara, però bé. La Galletana, Guillem. Ah, això, la Galletana. Ah, sí, exacte. Llavors passen dos curs, no? I llavors un company meu que té un fill que s'ha dedicat al cinema, que ha après tot el que s'ha d'aprendre a nivell tècnic i tal, em va dir, mira, a veure què et sembla que m'interessa molt. Suposo que per fer-me una mica de pilotena... La qüestió és que sí, sí, em vaig quedar fins gairebé a les 12 a veure el primer. Però ho vaig veure el segon i tot. I tant un com l'altre, la veritat és que em van interessar molt. El problema és que el segon... El problema i al mateix temps la virtut. I començo per ell per després dedicar-hi més estona en el que almenys per mi té més interès. Era un curtmetratge que no era d'aquí, sinó que estava subrotolat, no? Llavors, ostres tu, el que em va flipar va ser veritablement la veu que anava explicant i jo diria que la consciència del propi personatge que sortia en aquella pel·lícula amb una ambientació realment important i em va semblar molt elemental, si voleu, això sí, també. Però, en definitiva, per entrar en la dinàmica del pensament, no? I ara això, i després... I escolta, no, estic enamorat, però bé, potser el que faré serà provocar una situació... Enteneu el que vull dir, no? Una mica aquella veu que t'explica i que té un interès important. O sigui, francament, interessant. En quant al que ens ocupa, que jo no us puc dir el nom, però sí que el cognom sí que el sé molt bé, és Martí. Aquest xicot, doncs, bueno, jo hi he estat amb algun jurat, fins i tot amb el cinema de Cornellà, ho has explicat alguna vegada, i la veritat és que ja quan vaig estar amb ell vaig veure que, home, que afilava prim, no? I bé, llavors, doncs, esclar, ahir quan vaig mirar la pel·lícula, molt interessant. Però el nom del curt te'n recordes, per casualitat? No. No, vale, vale, dona igual, dona igual. No. No me'n recordo d'això, però ja us ho... Segur, perquè aquests curs els tindré fins i tot i us els proporcionaré perquè els veieu, perquè em va semblar molt interessant. La pel·lícula no és altra cosa que un control amb un descampat que podria ser qualsevol lloc, com per exemple Cornellà, això de famades que tenim, que es concentra en tot un seguit de joves i bé, a proper de les discoteques i tot això... I, lògicament, en aquest punt hi ha uns controls policials, no? Aquests controls van a la recerca, doncs, que no condueixis, eh? I, paral·lelament, doncs, a veure si poden pescar, doncs, amb algú amb la droga i, en definitiva, doncs, castigar perquè això no sigui un hàbit natural, doncs. La pel·lícula comença amb una situació com aquesta i automàticament hi ha com una mena de desplegament, que el xaval ho fa molt bé, ho explica d'una manera molt bé, diferents xicots que aparentment no tenen cap mena de connexió, aparentment vol dir que no n'hi ha cap, i probablement no la tenen aquesta connexió, no?, Però que en el moment que hi ha un d'aquests que la policia els detecta i, en definitiva, els hi pren i de qui és això i tal, aquests altres components que ell ha tingut cura de presentar-nos d'una manera que no té coherència de moment, reaccionen a la defensa del xicot, del ciutadà, en definitiva, diria jo, i en prejudici dels controls policials, no? Em va semblar molt interessant i crec que una de les coses bones que té la pel·lícula és precisament plantejar aquest aspecte humà que encara ens agraden les víctimes i que en definitiva moltes vegades probablement són víctimes i això no és que ho digui la pel·lícula, ho poso jo com a cosa probablement no d'acord amb el que vaig veure però les víctimes a vegades és producte de les temptacions que generem, no? Doncs sí. Ja em vaig quedar molt ample. Molt bé. Fantàstic. M'agrada molt. Escolta, el que hem de fer és saber si la setmana que ve tenim el títol, i així ho diem, perquè la gent per internet, que això a vegades ho pot trobar, i així ho buscarem, perquè també tinc ganes de veure-la jo. D'acord? Rosa, supernovetat, madre e hijo, Colin Peter Netzer. Colin, Colin. Ai, Colin, ja t'he canviat. Colin Peter Netzer. És romanès. És romanès, és una pel·lícula de la Romania. d'ara, no és d'ara, perdó ara és quan s'està estrenant aquí al nostre país però és la pel·lícula que va guanyar el Festival de Cinema de Berlí de l'any passat, del 2013 va guanyar l'Os d'Or és aquesta pel·lícula que per això és estrany que hagi trigat tant a estar aquí perquè s'esperava molt abans Doncs és una pel·lícula que també té una mica l'aire documental, sembla. Està molt de moda, això. Agafant la càmera així amb mà, molts primers planos, molt a prop dels personatges, això crea una sensació una mica de, fins i tot, com de nerviosisme, perquè els tens molt a sobre. No deixen espai, saps, allò per respirar i analitzar una miqueta més de lluny i allunyar-te d'aquella problemàtica. Bé, la situen una miqueta... Diu que el cinema romanès, després de la caiguda del teló de cert i de la mort del Nicolà Xoixesco, del rotador, que hi ha com dues tendències en el cinema d'aquest país, de Romania. Una que és més, que com que encara hi havia una miqueta del que era el comunisme, no sé què, recordant això... I en canvi l'altre no, l'altre que seria una miqueta ja aquesta, aquesta tendència d'aquesta pel·lícula, de, bueno, una miqueta centrar-se en la societat actual, com està evolucionant Romania, i naturalment clar que es veuen les reminiscències i com està empapada encara la societat de moltes coses i maneres de ser d'abans, no? Doncs és això. I llavors, és això el que es veu a la pel·lícula, una miqueta, eh? Tot s'assembla a la relació entre una mare i un fill. La senyora es diu Cornelia, té 60 anys, només té... Bueno, està casada, el marit és una miqueta anecdòtic, el personatge del marit. O sigui, que apareix, però, en fi, no? No pinta gaire. Ai, no pinta gaire, el Jaume, mira, és que, bueno... Com gairebé tots nosaltres, oi? No, no, és... Bueno, ja ho veureu, ja ho veureu, no? Vull dir que... Qui porta la batuta és ella, està claríssim, i que té tots els contactes. A més, és una classe aristocràtica, tenen moltíssims contactes. Tenen un fill només, un fill únic, aquest nano té 34 anys i acaba res, fa poc, ha marxat ja de casa i intenta evitar la seva mare amb tot el possible, perquè és una senyora molt tirana també, A veure, una miqueta manipuladora, perquè amb la història de protegir el fill el que està fent és anul·lar-lo també, no? Perquè després, a mi d'acabar la pel·lícula, ja veus també els problemes que té el fill, no? No vull desvallar-lo perquè és molt interessant la conversa que té aquesta mare amb la companya del noi, eh? Que s'ha independitxat amb una noia i, bueno, la conversa que al final té d'unit és interessant. També és curteta, però aquí ja queda retratat que jo sap la problemàtica que té aquest noi, no? Bé, doncs no desvero res raro perquè quan es fan la ressenya de la pel·lícula ja ho expliquen, el fil argumental central és un accident de trànsit protagonitzat per aquest noi. Ell va conduint i llavors a l'hora de fer un avançament en un altre cotxe, per cert, dos cotxes d'una gama així important allà, no? Un Lada. No me'n recordo. Ah, de que més important. No sé si eren dos cotxes així. Ah, no, ha passat que deies que eren cotxes així d'aquests russos que són... Bé, bé, perquè són aristocrats. I el cotxe que adelanta, perquè ja veureu que després fins i tot arriba a aparèixer també l'altre conductor. És que aquesta senyora té però molts contactes i mou tots els fills per intentar ajudar amb el seu fill. Perquè amb aquest accident de trànsit mor un nen. Vaja. Mor un nen, sí. I clar, llavors és tot els esforços que fa la mare per contactar amb tota la gent que el coneix, fins i tot la corrupció de la policia, per aclarar que el seu fill no l'imputin com una mort, com un assassí. Que sigui una cosa amb tots els eximents possibles. I arriba fins i tot a parlar del testimoni principal que és l'altre cotxe, el que el seu fill adelanta. Avança, millor dit. És molt interessant tota aquesta relació mare-fill, però que a la vegada també una miqueta el que es veu és a la societat. La mare representa l'aristocràcia, la gent que té poder, que té un estatus, que té una posició econòmica molt solvent, que entre ells veus com es protegeixen avui per tu, demà per mi. Aquí estan tots, però super. De seguida veus les trucades que comencen fent i com tothom va responent per ajudar perquè és un dels seus. Però és un conservadurisme. La casta, no? En canvi, la casta, sí. En canvi, el fill veus que ell vol tenir un altre tipus de vida, no? I que per això té l'afrontament amb la mare, no? Mira, malauradament, ha tingut aquest accident totalment involuntari, per suposat, no? Però veus que ell no vol fer una altra vida, és que ell no vol que la seva mare l'estigui contínuament a sobre, és que no vol. Arriba un moment que diu, mama, deixa'm que sigui jo qui doni un pas, que sigui jo, deixa'm un temps, el que sigui un any o dos, no sé el temps que sigui, que jo truqui, que jo truqui, perquè quan em tornis a trucar tu, dius que ja... trencarem ja per tota la vida. Però planteja un conservadurisme dictatorial d'aquest període del Xauxesco, d'això que parlàvem? Una mica, sí. Bueno, veus que és la democràcia. Aquesta cosa rància, però... Pertanyen a la Unió Europea i fins i tot, no? I veus que és la democràcia i que sí, no? Però, clar, és... Sí que hi ha. Sí que hi ha la manera de ser. Hi ha la manera de ser. Aquesta gent estan tots emparentats. Són cirurgians, són fos jutges, embaixadors, polítics, els caps de la policia. Clar, són aquesta gent. I qui és el nano que mor a la carretera? És un nano humil, d'una família molt humil. Veureu que també van a visitar la família. De debò que tens una anàlisi... magnífic de com està ara les noves generacions com volen que això realment canviï però la recansa que hi ha per part dels altres que encara ho volen manipular tot i que encara estan allà i jo sobretot com es protegeixen entre ells com s'ajuden, uah Amb una paraula, vull dir, la dictadura que diuen molt soviètica, que va durar 70 i tants anys, no va acabar amb els privilegiats. No, clar. No, no, va crear la seva pròpia casta, que diu el David. La va crear. És que encara aquí haurien de brutxar, eh, a veure realment... I encara és més... Jo trobo que encara és... El franquisme que encara n'hi ha, eh. no sé si us sembla encara més delicte i és més greu perquè si precisament estàs en un comunisme que és la igualtat per tothom i en canvi estàs fent tot el contrari del que estàs predicant això ja és superhipòcrita de tota manera penso que el que és greu és precisament que hi hagi unes castes aquest matí dèiem un company molt divertit Diu, m'estic més al PP perquè el PP t'hi diu clarament les coses a la cara. Si és que no, t'hi diu que no. No va jugant així, però no, sí, però no. Per exemple, no? Diu que les coses no li diuen clares. Doncs canviem de terça i anem a parlar d'un senyor que s'ha estirat la cara i el que no és la cara. A vegades hi va sortir David, el Tom Cruise, a l'Hormiguero i semblava un nen. Ah, sí? Semblava un nen i té 50 i escaig, em sembla aquest nano, no? O 50 i alguna cosa. El maquillatge. Però s'ha tirat... No, no, no, s'ha tirat de tot, eh? La pel·li no ho sembla. És que no està massa fi. És alguna cosa rara, eh? Alguna cosa rara s'ha fet, o potser és que no està gaire. Però jo em vaig quedar com dir, aquest s'ha fet alguna cosa. No pot ser que estigui tan jove. Què tal això? A mi fa una por aquesta pel·lícula de vida, el filo del mañana. No, bé, jo, un company meu de feina, que és molt així, molt... Molt friqui dels films de sense ficció. I és poc diva que pràcticament és el que mira. No mira res més. I ell també anava enracant-se a veure el film. I diu, home, diu, m'he entusiasmat. però com a mínim he trobat un producte ben empaquetat i que moltes vegades ja és el mínim que demanes el realitzador és el Doug Liman que per qui potser una de les coses més conegudes que podeu saber és el que va fer el Casburn que la primera em sembla que és i que no deixa de ser un film prou prou potent prou potent i però coherent dintre de la seva trama, no? I aquí també, dintre del, si us ho han recordat, del film aquell d'Atrapat en el temps... Sí, de Bill Munray. No, de Bill Munray, sí, sortia de Bill Munray, el realitzador era un altre... Ah, no me'n recordo, això, sí. Era el que es va morir ara fa poc... un dels caça-fantasmes, com has de dir? Ah, sí, bueno, ja sortim. Sí, sí, sí. Doncs allà, realment, el film entrava en una bucle d'un dia sí, un altre també, un dia sí, un altre també. A més a més, el film no és on estava. En aquell cas... et repetia tots els passos cada dia, no se'n saltava ni un. Aquell film intentava provocar en l'espectador el tedi, la monotonia de passar un mateix dia... De la vida quotidiana. Aquí el realitzador, en aquest cas el Doug Liman, va més per feina. Sí. I per què? Perquè en realitat, de què va el film? Doncs d'una invasió alienígena, en què un comandant, doncs, diguem-ho així, trepa l'ambient a primera línia de front. Dic, xaval, el degraden i a primera línia de front. I el Pallo és un covard, no? Un covard, però com pogués passar en tothom, no? Perquè no és que sigui un soldat que és lluitador i, en canvi, és covard. No, no, és un Pallo que és militar, però perquè li ha tocat viure... la circumstància aquesta, però és un comercial, i l'han fotut allà al front, l'han ajusticiat directament perquè ja saben que no se'n sortirà. Si els soldats professionals amb prou feines sobreviuen, aquest encara més. Òbviament, es mora. I a partir d'aquí dius, hòstia, ens has aixafat la pel·lícula. No. Perquè el paio, doncs, es bo que mora juntament amb un alienígena que li dona unes propietats de tornar a rebobinar el dia abans i... Intentar salvar-se. No, no, ell, pom, ostres, es desperta al mateix joc on s'havia aixecat el dematí, no? Que era amb una pila de sacs i tal, de petates... almenys en un aeroport, ostres, i torna a repetir el dia, i així un cop i un altre, i un altre, i un altre, i un altre, i un altre, i un altre, i ell va aprenent, va aprenent, clar, al principi intenta, eh, que això ja ho he viscut, però, però clar, se n'adona que allà algú passa, no? i... no ho explicaré, a partir d'aquí ja no explico més trama, perquè la peli ja... S'ha deixat amb el suspense. Però està prou... Aviam, és una paradoxa en el temps, que això és molt fàcil equivocar-se, i molt fàcil no lligar bé les trames, i molt fàcil deixar-se elements sueltos, i ho fa prou bé. I l'altra actriu, la... L'Emily Blunt, molt bé, també. Sí? Molt bé. Sí, sí, sí, sí. Aquesta és aquella amb el Jack Nicholson. No. No, és la mateixa. Quina dius? La pesca de Salmón en Llemen, és aquesta. No, no, una altra. Aquella, l'actriu surt amb aquest film. Sí, exacte, surt amb el... Com estem avui, eh? Tenim l'Alemanya avui durant voltes per aquí, eh? Doncs el film molt bé, ja et dic. En aquest sentit, no espereu gran cosa, però... Bé, però com a mínim, si és una cosa entretinguda, és així, mig sense ficció i val la pena, ja és un molt, eh? Perquè avui en dia, tant passes cada bodrio, que dius, en aquest sector, que dius, no, no val la pena, no? Molt bé. Fantàstic. Jo vull comentar una pel·lícula que l'hem comentat 50.000 vegades, aquí ja l'hem vist tothom, però jo faré un segundet i després ja parlo una altra, que aquesta sí que ho heu parlat, que és 8 apellidos bascos. Al final l'he vist i tal. I m'ho vaig passar molt bé. Jo aquest nano, el Dani Rovira, a mi és un nano que em cau molt bé, no em diguis el per què. És bon atxó, no és aquestes persones que dius, mira, i crec que és un nano que amb el temps serà un bon actor. És molt difícil ser un actor de comèdia. És un tio molt natural i deixa anar certes coses que dius, home, això, a part de, lògicament, que estigui d'uns d'un guió, ho fa amb una certa naturalitat. És un tio que ho fa bé, és creïble, no? Vull dir, amb aquesta, potser, una mica aquesta imatge de Boba Licón, no?, una mica aquesta idea... Però bé, el concepte, bueno, explicat 50.000 vegades, no? Vull dir, aquell andalús que va al País Basc, no? I aquests acudits, no?, entre una cosa i l'altra, que estan molt bé, que estan molt simpàtics, que Ralehalde i Carmen Matchi estan magnífics, perquè són dos secundaris d'or, amb aquesta pel·lícula. I crec que la pel·lícula si s'aguanta prou bé, hi ha moments que dius, home, no, home, no, però al final es dius, bueno, allá con los del río, allá tocando Sevilla tiene un color especial, que em sembla magnífico. És allò que dius, moment americà, no? És aquell final americà aplicat a una pel·lícula, doncs, espanyola, que dius, bueno, pues... pot quedar bé o menys, però és molt diferent, jo què sé, que t'arribi, jo què sé, cantant l'Isa Minelli, que t'arribin cantant Los del Río, amb tots els meus respectes, no?, vull dir, per dir alguna cosa, no?, per aquests finals apoteòsics, no?, amb tots els meus respectes, no perquè sigui ni sevillanes, ni que sigui una jota, ni que sigui una sardana, dona igual, és el concepte en general, no?, que dius, bueno... És la fusió. Exacte, i llavors una miqueta... Per cert, ja està seguríssim que l'Emilio Martínez Lázaro farà 9 apellidos catalanes. Sí, de debò. El 2016, ja està previst i a partir d'aquí no sé què pot passar. No, no sé jo. No sé si funcionarà igual. I la partener, el partener, què serà? No, no ho sé. L'altre dia vaig llegir-ho i... Gallega. No ho sé. Segur que serà Andalusia, també, Andalusia i Catalunya. O Madrid. Ah, sí, tens raó, David. Imagino que serà madrilenys. Els arquetips de cadascú i l'altre, no? Els oposats. Sí. L'associeria basca amb l'alegria andalusa. i, diguem-ho així, centralisme i... Imagino que dependrà com va evolucionar el procés sobiranista, clar, tindrà més o menys pes el contingut. Imagino, perquè és per 2016, per tant, no és per l'any que ve, és per l'altre, el que té previst. Es considera una pel·lícula estrangera. Li donava el Premi a la millor pel·lícula estrangera, no? Sí. A partir d'ara. Els Premis Gaudí. Molt bé. I llavors, l'altre que he vist, i aquesta sí que va parlant de Premis, justament, és la guanyadora del Premi Goya a la millor pel·lícula iberoamericana. És una pel·lícula venezolana d'un tal Miguel Ferrari, una opera prima d'una pel·lícula que es diu Azul i no tan rosa, no? A mi és una de les pel·lícules, jo és que em va sorprendre moltíssim, no?, perquè quan van guanyar el premi, van muntar una festa allà a l'escenari, com dient, al fin una pel·lícula venezolana ha aconseguit un premi i tal, i això, no? La pel·lícula, inicialment ja pel títol una miqueta, ja deixa entreveure per on van els tiros, no?, en refereixo pel concepte que segur que la temàtica té a veure amb algun tema vinculat amb el tema gay i tal, no?, Sí que és evident que hi ha un activisme amb el que seria el concepte. Però en aquest cas, un activisme que juga no solament al concepte gai, sinó també al transgènere, que seria la transexualitat, i a la violència de la dona. Per tant, hi ha tot un aparell explicatiu amb una societat com és la venezolana, que això encara no està acceptat. Parlo dels tres conceptes. Tant se'n fa si la dona se la violenta, tant es fa si és un transexual, la gent se n'en fot, i si és un gai, encara més. Evident, refereixo... que això és encara aquesta societat que no ho té molt clar, o com a mínim, el que aprenen a la pel·lícula és regular, en concepte i en forma. Aquest senyor, amb el concepte, té punts al modoborians, perquè lògicament la influència és lògica, fins a tot arribar un moment a dir a un personatge, existe la possibilitat, per pequena aquesta sea, que me dé una mesa, vull dir, juga aquest moment en què Tacones Lejanos és, em sembla, no és Tacones Lejanos, és l'altre, que fa la Marisa Paredes i l'Evanolàries, quan ell marxa... A flor de mi secreto. Quan ell marxa, ella li diu, ¿existe una possibilitat por pequeña aquesta seda de salvar lo nuestro? Doncs aquí dius, apa, aquí ha agafat la frase i l'ha utilitzat, no? Perquè és com una comèdia, però també és un drama. Perquè és una pel·lícula venezolana i perquè hi ha moments que la pel·lícula és dramàtica amb aquesta línia, fins i tot a mi com ironitzant aquests excessos venezolans amb les seves pròpies colabrons i tot això, i a vegades té moments, i no dic amb una mena de sublimitat, vull dir una sensació que dius, apa, on toca aquest home, on va a tocar, no?, hi ha un moment d'una escena molt dramàtica, no?, i no té millor idea que agafar i posar el Castadiva, i posar unes escenes d'òpera, i a partir d'aquí té una banda sonora amb un violí que és meravellós, vull dir, hi ha uns punts a la pel·lícula que dius, aquest noi apunta, però apunta molt fort, es diu Miguel Ferrari, la primera pel·lícula que ha fet, no?, I a mi em va sorprendre gratament la pel·lícula, per això va guanyar Imagina el Premi Goya, no? És com tot, no? Perquè hi havia pel·lícules molt potents, eh? El d'aquest any, el del club. Ah, d'aquest any, sí, sí, hi havia pel·lícules, no recordo ara, però no m'havia recordat alguna argentina, no me'n recordo, però jo vaig dir, home, ha guanyat la menys coneguda de les que a mi em sonaven, no? Bé, val la pena. Azul i no tan rosa, si la podeu, eh?, doncs, en aquest cas, doncs, agafar. És una pel·lícula que no... Vull dir, és una temàtica que a vegades, el que agafes amb el Jaume deia, no?, a vegades com comentant, no?, hi ha pel·lícules d'una temàtica, doncs, gai i tal, que llavors a partir d'aquí pot arribar a ser fins i tot que diguis, home, no?, ja està bé, no?, tanta... Sí. Però aquí, en aquest cas... és una cosa que t'ho deixa entreveure d'una manera absolutament natural, i és la naturalitat, i això és el més important, quan veus una pel·lícula que en el fons té un activisme, sigui el que sigui. Sí, jo penso que del que es tracta és... Ai, m'he quedat envalidit. Jo penso que del que es tracta és precisament, com sempre ho he destacat del Fassbinder, de no plantejar aquestes constants que puguin considerar-se una variant com al màxim aconseguir a la vida. Jo penso que totes les coses, com tu deies, vull dir, perquè siguin naturals, doncs són en si mateixa i ja són importants, no cal... plantejar-les com, no sé, jo sempre, una de les pel·lícules que m'ha agradat sempre molt és la de Fassbinder, que li toca la loteria i entra en el camp com a homosexual que és, entra en el camp de l'homosexualitat i el arruïnen, no? I a mi em va semblar genial, això, no? La ley del más fuerte. Llavors em va semblar genial perquè dic, home, com a mínim no t'ho plantegen com si ja tens la garantia total que per què estàs en aquest lobby doncs estaràs a la mar de bé. Això és el que penso que és elemental i que es plantegi, no? I quan els ha xopat llidors bascos, jo crec que passa el mateix. És tal el goig que ha trobat la gent amb aquesta pel·lícula que penso que hi ha moltíssima gent que troba genial que hi hagi aquests contactes, que en definitiva això ens alliberaria dels perjudicis que tenim. Jo crec que això no és així. és una impressió que tinc. És com el cinema espanyol de sempre, que tenies aquells homes completament quadriculats, que fins i tot eren quadriculats amb això, amb la variant aquesta que esmentava, i que tot això es contemplava... Jo crec que com una festa, i en definitiva com una festa tothom queda convidat, però caram, una festa s'acaba i després venen també les conseqüències de la pròpia festa, o en definitiva els inconvenients d'aquella pròpia festa. I si no hi ha una visió molt ample, doncs allò es transforma... amb un drama, no?, per dir-ho d'una manera, i jo crec que amb això, jugar amb això, per això jo no estic gens content, eh?, que facin la pel·lícula dels catalans, enfrontats amb els maderolens, menys. No ho sabem. És que sortirem tots els tòpics, tu, i ho veuràs. És que aquí surten molts tòpics. Això no ens ajudarà res, eh?, vull dir al contrari. però a mi no ho fa tan bé com dius tu que ho ha fet aquí a mi no m'ha molestat refereixo a la forma que ho fa el Dani Rovira i la Clara Lago ho fan molt bé tots dos entenc que el que es molesta el que es molesta no té corretja l'autocrítica és bona i la crítica també és perfecta i jo si fa una pel·lícula que parli de nosaltres és el que diem, m'ha d'aprendre com sigui però com tothom jo crec que són molt tòpics però que són certs jo tinc una companya nostra del grup excursionista és Vasquez de Vitoria i a ella li han cantat la pel·lícula clar que sí que és veritat que són així després hi ha més coses i més qualitats i més efectes també i s'ha tingut aquesta delicadesa en fer aquesta pel·lícula però que és molt correcta no els hi ha molestat exacte Molt bé, doncs, ara que estem... Sabeu que m'encanta dir aquesta paraula, no?, en l'equador del programa. El que farem serà escoltar una cançó que segur que us recordarà moltíssims temps quan ballàveu a la discoteca, quan us posava el tupe una mica més cap a dalt, seguríssim, perquè avui fa 26 anys que Rick Asley llançava el seu primer disc, eh? Vull dir, recordeu que això ballàvem, eh?, nosaltres. Doncs bé, escoltarem una cançó que es diu Together Forever, no?, que, bueno, que això va ser lo más en el seu moment, d'acord? Tornem ara. Fins demà! Bona nit. There's always something I can do Because I wouldn't ever want to see your ground I'll always do what's best for you There ain't no mistaking It's true that we're making Something to last for all time Fins demà! Doncs hem de dir que el David i la Rosa i el Jaume estem aquí ballant, bueno, directament, no? Sobretot, Jaume, eh? Sí, sobretot. És que no ho sabeu perquè ja l'estudi, tenim uns enterimats, i és cert, tenim unes caixes, no? I jo ja he vist, ja la Rosa i el David sobretot, ja diem, anem a pujar, anem a pujar, i tal, no? Molt bé, doncs posem-nos seriosos, perquè la Rosa ens ha parlat d'una pel·lícula seriosa, que és la ladrona de libres, no? Que no estem parlant de... de qualsevol cosa. No, però seriosa, però... Molt vital, molt alegre. Amable. Amable, sí, que veus tota la problemàtica que hi ha i veus, home, a veure, estàs a la Segona Guerra Mundial, la invasió ja, bueno, Hitler ja comença... a fer de les seves per tota Alemanya i per Europa. I llavors ja comencen a haver-hi jueus que han de començar a refugiar-se de les persecucions que estaven a vent-hi. Llavors és la història d'una nena que es diu Liesel i el seu germà, el seu germà pobre, mort pel camí, com els porten a una casa d'adopció. Però ja de per sempre, no? Ja pobres, perquè al final la seva mare ja no hi ha manera de trobar-la, no? És una pel·lícula que està dirigida pel Brian Percival i està basada en el bestseller internacional de Marcus Sousa, que és el mateix nom. Els actors són la Sofí Nelís, que és la nalena que fa l'Issel, que està magnífica. A més que físicament és molt agradable, té una cara superexpressiva, té uns ulls i una expressió, una mirada. d'intel·ligència, d'innocència, de tot, no?, el que li suposa amb aquestes edats, no?, ja se suposa que té uns 11, bueno, va creixent, no?, se suposa que arribem uns 11 anys i després ja va creixent, 12, 15, no?, i vas veient com està una miqueta més gran. I, bueno, és la persecució dels jueus, no? La recullen aquesta família, és un matrimoni que ells no tenen fills, i llavors, clar, els fa il·lusió, no? O la protegeix. Sí, bueno, sobretot l'home, perquè aquí també hi ha una... aquí hi ha una miqueta com a la pel·lícula anterior, no? És la senyora la que té una, bueno, la que porta una miqueta a la casa, no? En el sentit que té molt de gent i, bueno, és la que s'espavila fora, perquè clar, el marit d'alguna manera està com represaliat i no pot trobar feina de lo seu, perquè en algun moment ell s'havia oposat ja al règim de Hitler, no? I llavors, clar, com que havia caigut en desgràcia i s'apanya la vida, doncs es guanya la vida buscant feinetes. Pobre, llavors és la senyora la que s'ha d'espavilar, rentant roba, planxant roba de la casa de l'alcalde, no sé què. I veus la relació també entre aquell poble i aquella societat. I la història és a partir de... Veus com es fa una foguera i comencen a cremar llibres. I tot el poble de la portada llibres per cremar llibres. I aquesta nena, com que li agrada la lectura, que arriba, ella arriba que no sap llegir, és el pare que li ensenya, el pare adoptiu, però que per ella ja és com el seu pare, és realment amb qui connecta més. El Stephen Ria, no és? No, Geoffrey Rus. Ah, jo he fet res. Jo he fet res, exacte, sí. I la dona, la que fa de mare adoptiva, la Emily Watson, sí, que també està genia. Perdó, que mato. Tots dos estan genies. Bé, doncs és aquesta història una miqueta, no?, a partir d'aquell film també dels llibres, de l'amor a la lectura... I com ella coneix tot el món i pot conèixer pel que no pot sortir fora, ho coneix mitjançant els llibres, no? A tots els clàssics. Després arriba un altre personatge que és un noi jove, el Max, que és també un altre jueu, també. que ve... ell també ha fugit, a més és molt bèstia, com veus que quan els venen a buscar els soldats alemanys, els nazis, veuen que només poden salvar a un, o sigui, només poden salvar a un, o la mare o ell, i la mare insisteix que sigui el fill qui se salvi i que marxi, i ell marxa sabent que de què li ha passat a la seva mare. Aquest nen aconsegueix també arribar a casa d'aquesta família perquè tenia l'adreça. Ja et dic, el pare, com que s'havia posat al règim, estava claríssim. I llavors l'amaguen també, l'han d'amagar als sòtanos, és molt maca la relació. Clar, perquè continuament poden tenir també els porcolls dels soldats i se'ls cau el pèl a tota la família. És la relació molt maca amb aquest nano que va tenir uns 25 anys, és jove també, però també és una persona molt culta, també poeta, i és la relació entre ella que li agrada la literatura, tot el que ella va aconseguint, llibres que ella va aconseguint a casa de l'alcalde. Sí, perquè ella es fa molt amiga de la dona de l'alcalde. És una mica com la filla que aquella senyora no ha tingut, no? Veus una mica les carencies afectives, tot això una mica relacionat, no? Bé, doncs, a partir de la literatura, com li fa viure a aquell nano que sí que està allà tancat totalment en els sòtanos, i suposa que van passant anys i anys i neva, fins i tot, i bé, li porta neu, li baixa neu per jugar a fer un minut de neu, i tot, bé, és una història molt maca. A l'escola la nena s'integra molt bé, veus que té el seu amic, la seva gent, molt maco. Molt maco amb aquest aspecte agradable, però tot el trasfondo és aquest. Tota la repressió, el diari d'Anna Frank i tota aquesta gent. Molt bé. Jo el llibre vaig a llegir-lo i em agrada moltíssim el llibre, el llibre està molt bé. Ja no sé, no recordo qui és l'escriptor. El Marcus Zusak. Exacte, està molt bé. I recordo que era molt bon llibre i a partir d'aquí la pel·lícula tinc gana de veure-la, però jo cada vegada ja falta el temps. Molt bé. Ha trobat vells paisatges, tota l'estètica de la pel·lícula, és molt maca. El poble, el poblet aquell... El pel·lícula és entranyable. Per això dic que és una pel·lícula amable dintre de la gravetat de tot el tema i de la situació, però estèticament i com està plantejat és amable. Entra bé, no? Fantàstic. David, La vida secreta de Walter Meaty. Molt bé. Què? Bé? Sí? Sí, sí, sí. És una pel·lícula així familiar, diguem-ho d'alguna manera. És un remake d'una que va fer el Danny Kaye als anys 50, que jo recordo haver vist però era molt petit. No sé si la trama és exactament igual que aquesta. No ho sé. A vegades fan remakes però fan variacions. Sé que la feia el Danny Kaye, que era una pel·lícula simpàtica, però ja no sé més. No me'n recordo, no l'he revisat. En aquest cas la fa, la dirigeix i la protagonitza el Ben Stiller. I bé, ens parla d'un pallo gris, molt endreçat, Però que té un... Bé, té una característica. I és que... Quan està parlant amb algú... Doncs... La seva ment... Agafa la conversa que estigui fent amb aquella persona... La distorsiona i se l'imagina d'una altra manera. Molt més espectacular, molt més... Surtout a ells. A mi em passa amb alguna. Són sent el protagonista, eh? Per exemple, es troba... Jo què sé, amb una noia que li agrada molt... I on ja s'imagina ell que és un heroi, que entra en un edifici i que s'està crevant, l'agafa al seu bocet... Una imaginació d'aquella... Desbordant. A més, clar, què passa? Que es queda ell out. Es queda en aquell moment... Clar, la gent li diu i el tio està en otro mundo, no? Clar, està imaginant. I ell és cap del departament de negatius de la revista Life. amb tot el que implica una alçada del nacional geogràfic per posar un exemple d'un caire més social la live és més social i com passa avui dia en moltes empreses és adquirida per una altra multinacional i esdevé han de tancar la revista perquè avui dia es veu que una revista de paper no té sortida i la volen fer online i això implica molts acomiadaments perquè en una revista online Ja no cal tant de personal. Llavors, ell rep... Ja es vol que hi ha un fotògraf freelance, que és l'estar de la revista, que és el paper que fa... Sortirà el nom, avui estic fatal. L'actor aquest, el... Fantàstic. Sortirà, sortirà. El Sean Penn. El Sean Penn. Doncs que no el veus fins al final, l'actor aquest, no? que li envia els negatius, ja per un negatiu d'aquests, que és el negatiu 25, aquest serà el fotograma de la revista. A més a més, el film... estereotipa molt bé doncs el que són els nous directius que han agafat el control de la revista uns nanos joves tots trajats així com de Utsi per dir alguna cosa de marca de marca tal tots amb una barbeta molt rara com si fos un té un moment que em sembla com de Star Trek com si fos un marca de la casa clar i que van allà en plan superior, creguts, prepotents, menyspreant, a tot Déu, i atractant-los com a borregos, no? I ell, doncs, no troba aquest negatiu, no? El prestig per ell és com... I on se'n va a la recerca d'aquest negatiu? El problema és que el fotògraf aquest freelance és un rolamont, I a ell no li toca més nassos que patejar-se a mig món a la recerca d'aquest fotògraf. I és curiós perquè a mesura que la seva vida és d'haver una aventura, la seva imaginació deixa d'actuar. Ah, que curiós. Que bo. Quan per fi ell viu... Sí, l'aventura realment. No cala. Que no és allò que dius, ala, venga. Home, si hi ha algun punt que dius, ala. Però... Ostres, te'l fa entranyable, no? I és un paio que, ostres, et queda així mirant-lo, desitjant-li que tot li sorti de cara. Clar, que li vagi bé, no que ve en cau, no? Sí, sí, sí. És bona persona. És un film que et quedes... No és un gran film, però, ostres, que gust. A més, clar, que l'ambienta, la majoria del film, que és quan ell viatja... Està ambientat a Islàndia, a Groenlàndia, països amb una natura... Home, que maco, no? Amb una natura... Sí, sí, sí. Esmenja el fotograma, vaja. Sí, sí, sí. Afganistan també se'n va. És molt maco, eh? O Paquistan, no em se'n faig dir ara. Clar, jo és... Buah! És espectacular, no? Ah, doncs mira, la revisaré. Mira que faig una mica també de mandra, però mira, ara que m'ho dius... Molt bé, no, no, la recomano. La recomano, però tothom que la vulgui veure... Molt bé. Perquè sortirà... Ostres... Bé, una bona sensació, no? Com un somriure almenys, no? Sí, sí, sí, molt bé. Que ho veiem d'elles molt, eh? Sortir amb un somriure, no al cinema, sinó de la vida en si mateixa, no? Bé, ara anem una miqueta cap a... Ens anem cap als 80, em sembla, Jaume, amb el crac del Garfi. Mira, doncs... Què tal, això? Bé, bé, jo... El crack 2, és el crack 2, eh? Ah, vale. El crack 2, sí, el primer ja el deuen haver passat, no? I ara tocava... Ah, la segona part. Bé, com tots sabeu, aquest és el senyor Garci, que és un senyor que ha fet coses prou interessants, sobretot a nivell temàtic, no? Una altra cosa és a nivell... Aquella va guanyar l'Òscar, no? Sí, jo com era. Volver a empezar. Volver a empezar. El que sí que és interessant és que el paio, quan va acabar la pel·lícula, aquella xicota, la Cuervo, que dèiem, oi? Doncs li va... La Cayetana. La Cayetana, sí. La Cuervo. No ha quedat bé, no, no. És com té la fam aquesta, és una mica així amb caràcter. La Cuervo, jo, ja. No sé si té caràcter o no. No, però té caràcter, té caràcter. A vegades a les entrevistes dius, zaca, te la fot, eh? Sí, sí, digues, digues. Doncs li va preguntar i diu, home, però aquest final, no?, de la pel·lícula. I ell diu, no, però és com li fot. Havia sigut parella la Cayetana. Sí, sí, sí, el García, el García. Diu, és el que hi ha, eh? Vull dir, si no, fixem-nos què és el que tenim aquí. Perquè, en definitiva, suposo que la sabeu molt bé, la pel·lícula aquesta, i resumeixo, en definitiva, és una mica... Fins i tot pot semblar-se amb el tercer home, no? No importa tant que la medicació que es fabrica sigui eficaç, sinó que el que interessa és que sigui negoci, i això ho tenim posat a dins de la ment... lògicament fer una pel·lícula en aquest sentit és recorrent i lògicament ens ho empassarem de seguida, perquè està en l'àmbit, en la nostra ment, amb un convenciment absolut, no? I llavors el que sí que té com a variant la pel·lícula és que, i durant la pel·lícula, van insistint, diu, compte, diu, perquè això no són coses de 3 al 4, sinó que això és una cosa que implica a tothom, no? vull dir que tothom vol dir que les persones que porten això tenen una cobertura que és el que parlàvem fa una estona també d'intocables que no té tothom hi ha una seqüència final que hi ha un intent de dir tu també pots participar d'això i ell diu no, jo soc prou coherent i el fet de ser coherent vol dir de no acceptar la participació amb això doncs és precisament el que es contempla com a bona persona, que és el que ell és, no? I això és... A mi em va sobtar, també, perquè, esclar, si això cau a mans del cinema nord-americà, aquest solet es ventila tota la... Segur. Tota l'organització i més enllà i tot, no? El polític i tot, no? És del 83, la peli. Sí, sí. Llavors, aquí sí que vaig trobar aquesta singularitat i ho vaig trobar prou bé. El problema està una mica en què hi ha trossos, tant a nivell d'imatge reiteratius com a nivell de paraules o d'acudits o de contestacions, saps? Vull dir, crec que és la limitació que té aquest realitzador, oi? Però bé, vull dir... Home, se li noten els anys, també, eh? Sí, però vols dir que des d'un bon principi ha tingut una mica aquesta... Home, sempre ha sigut un classicón, eh? Una moral d'estar per casa, per dir-ho. Sí, sí. És d'aquests... Massa radical no ha estat mai, al seu cinema n'hi ha molt menys, eh? Home, a... El protagonista, que és aquest detectiu, és una mica... És una mica nyonyo. Lobo solitari, que, bueno, li costa molt relacionar-se, tenir una relació emocional amb ningú, amb prou feines amb una seva parella, no? Tio bastant tancat, bastant tancat, molt concentrat en la seva feina... Ja ho explica, això hi ha un moment que ho explica i està prou bé. Diu, home, jo vaig pel món i vaig mirant. I lògicament el que veig no m'agrada gens, no? Vull dir, lògicament no puc estar content. Seria com una explicació d'aquesta actitud que tu dius. Això sí que em va semblar mariet, no? Bé, allò que diem, no? Penso que això pot ser prou interessant. Pensa que a partir d'aquí, abans només havia fet ell el que era pel·lícules que ell amb el seu nom va marcar en el gènere, que era el Landisme, no? A partir d'aquí el Crac ja va canviar de registre. i recordem que l'any següent d'aquest film ja va fer els Los Santos Innocentes i a partir d'aquí ja es va generar un prestigi aquest actor que el va mantenir fins al final tot i que va retornar a fer comèdies però digueu ja se sap que els actors a partir d'una edat malauradament, han d'agafar tot el que els hi ve, perquè, si no, han de viure d'això. Han de viure d'això, no? Molt bé. Jo entenc que hi ha una cosa que és bastant important a la pel·lícula, que, veritablement, seria molt difícil desmuntar una parada absolutament negativa pel teixit social, i que qualsevol persona, això ho ha de saber, i ha de tenir la virtut de decidir què és el que li convé, o desmuntar la parada que no... o bé quedar-se amb la parada remuntada. Molt bé. Doncs, bueno, seguim una miqueta, ens queden 10 minutets. Jo vull rescatar dues pel·liques, una faré un comentari molt ràpid, de l'any 1990. Una és El misterio von Bullow, és una pel·lícula que va ser portada als Òscars. I bé, Jeremy Irons, Glenn Close, dos actors com la Copa d'un Pi, Barberta Schroeder, que és el director, que és iraní, jo no sabia què diria aquest home. Em va sorprendre perquè la pel·lícula té un tuf... El Barberta Schroeder? Sí, sí, és iraní. No ho sabia. Deu ser un nom, evidentment. Clar, se l'ha retocat, però em refereixo que inicialment ell és d'allà, no? Llavors, em va xocar molt perquè el concepte és bastant així americanot, la pel·lícula, la idea, no?, el concepte. I bé, doncs, bueno, és aquell misteri que no saps ben bé fins al final què ha passat, no? I aquest dubte d'aquesta Glenn Close, no? No ho saps, al final. No ho saps, no? Vull dir, no sabem si ha estat ell, si ha estat ella, vull dir, la que ella mateixa ha buscat aquesta mena de suïcidi, doncs, dins d'aquesta vida, no?, que ho tenim tot, no té res. És curiós, no? O potser ni ho busca, sinó que s'ho troba. Exacte, o que s'ho troba perquè... Producte de com és ella. Exacte, no? Perquè ella cau amb l'alcohol, cau amb els... Amb tot. Amb tot. Pastilles per dormir, tot és un procés, no? Vull dir, el seu cos. I, clar, llavors, segons quan ho explica ella en off, és molt curiós, perquè ella està en un estat de, ho diré ara, en coma, no? Vull dir, va explicant aquesta història, sembla que tendeix cap a un costat, i quan ho explica Jeremy Aaron, sembla que tendeix cap a un altre. Sí, sí. I al mig està tot aquest grup d'advocats, aquell advocat de segona filera i tal, que intenta salvar justament a ell, que és el Jeremy Irons. Per tant, és una pel·lícula que encara vista avui en dia es manté molt bé, estèticament i tal, però bé, potser el millor està superada en quant al que... l'últim moment en què ell va buscar un diari, en què ell va buscar un diari i mira i li fa un somriure a la noia que agafa el diari perquè surt a primera plana, et deixa entreveure que què? És ella el que ha estat l'artífex de l'assassinat de la seva dona? O és ella la que ella mateixa ha tingut aquesta evolució? Però bé, la pel·lícula sí és elegant. Jo crec que és una pel·lícula que es porta molt bé. Clar, és que tots dos són molt grans. Llavors, a partir d'aquí, jo crec que l'aguantan perquè són ells. Si no fossin ells, No s'aguanta, sí. Jo penso que hi ha una cosa en aquesta pel·lícula que està molt ben trobada, i és que el que fa més bé, jo crec, és el retrat d'ells dos. Exacte. I aquí és on està la gran virtut d'aquesta pel·lícula. Que sigui un assassinat o que sigui... No importa tant. No importa tant com el fet de construir dues persones amb un privilegi absolut de vida que tenen, i que en definitiva això no els fa ni molt menys allò que se'n diu, ets feliç? No, perquè diuen completament fora de joc del que podria ser allò que anomenem felicitat, que un amic meu deia que això és com una mena de cinta de color rosa que no... Com es trenqui, anem malament, no? I llavors, una altra pel·lícula que jo recordo que la vaig veure amb el seu moment, al cinema verdi, em va provocar una sensació de malestar increïble, i és el moment que és Henry, el retratador d'un assassino, del John McNaughton, no? És una pel·lícula que la veus avui en dia i encara et posa els cabells de punta, les coses com siguin. És aquest personatge que no té cap mena de sentiment. És un psicòpata. Sí, totalment. Però és una persona que no té simpatia per res. És a dir, no entén les relacions socials, no entén l'amor, no entén res. Llavors, a partir d'aquí, li costa tan poc matar. No n'importa. Hi ha una cosa que dius... No tens empatia amb res. Res, no hi ha empatia. Amb el patiment humà ni res. I a més, és una estètica... Com que regona full de paper. I és que, a més, el director fa una estètica aixuta, bruta, que et planteja, a més, el vincle que té ell amb aquell company, amb aquell amic que troba, que resulta que és una persona que també gaudeix. Ell disfruta, no?, diguem, totalment amb la mort. Aquest no, aquest simplement mata. Exacte, com el que menja patates. L'altre, en canvi, gaudeix, s'excita fins i tot, li produeix, perquè l'altre és un grau diferent. I pel mig, la germana que ha patit el que seria que el germà abusés d'ella. I a la vegada, aquest també... que té una problemàtica homosexual també, perquè intenta tenir una relació amb un nano. És tota una mena com de sensació. I quan dius a veure si es pot redimir amb la relació de Henry amb la noia, és que no hi ha salvació. És el final més a mi em posa els pèls de punta. Quan veus que se'n va amb ella... i de cop i volta para el cotxe, treu aquella maleta, la deixa allà, i clar, i a dins no està ella, és a dir, l'acaba de matar, amb la persona que teòricament pot tenir una relació, no?, i deixa allà la maleta i se'n va, i veus la maleta i dius, és que ha estat impossible, no?, en un moment que veus que ell té una miqueta com de feeling, una mica d'empatia amb el món, És impossible, no té empatia. Qui és l'actor? Ai, és que no l'he apuntat. Fa ràbia perquè volia apuntar-ho i venia pel cap donant voltes. El director és el John McNaughton, però bueno, és una pel·lícula que val la pena. David... El Robocop, Jack Ryan, dos minutets. Ah, 5 minutets. El Robocop. El Cruzaito. El Robocop. És que m'ha recordat la de la cançó. El realitzador és el José Padilla. Padilla, com us digui? Padilla? Sí, és el que va fer... És espanyol? No, no, és brasilè. Ah, vale, vale. Aquesta de... Ai... Bé, aquí, bé, és un director brasiler que va fer uns films, doncs, que són bastant fatxandons, però molt fatxandons, que van, bé, ara amb tot el merder aquest del Mundial del Brasil, doncs, Doncs allà diguem-ho així que és amb la visita del papa i han de pacificar una favela, no? I allà existeix el que es diu la policia militar, que evidentment es diu militar però perquè té un caràcter militar, no és una policia civil i que gasta molta mà la regla allà. i és l'única que s'atreveix a entrar a les faveles, on en aquella època eren càrtels de droga brutals, i la policia... La peli és un panegíric de l'actuació militar contundent, brutal i despietada contra aquests dolents que trafiquen en droga... i que ocupen tots aquests barris. Diguem-ho així, que els faig gent dels Estats Units... doncs no han trobat més director més oportú que fitxar-lo per dirigir una altra película policiaca, en què aquí el protagonista és un pallo deshumanitzat, només li queda el cap, diguem-ho així, el cervell, la cara i els pulmons, i quatre òrgans més, i la resta és tot metàl·lic, doncs per aniclar bé la delinqüència. d'alguna manera, per dir, va, ja que no ens deixen tenir robots, perquè realment... Però això no ho va fer el... El Polver Heaven, sí, sí, sí. Aquí tenim un referent que és el Polver Heaven, no? I que ja va fer un gran film en què posava la picota totes aquestes grans corporacions. Bueno, en realitat el Polver Heaven, i aquí també una mica, aquí hi ha també, cal dir que el José Padilla gasta-me la bela. Mm-hm. i el que ens planteja aquí ja directament en què és i fer-ho d'alguna manera ja si avui en dia les empreses influencien els partits polítics de manera soterrada i que no es vegi hem arribat a una època en què això ja no és soterrat, això ja és directe, és públic i és notori. Ja no se n'amaga ningú i fins i tot se n'orgulleixen del tema. Jo vull vendre, vull inundar el mercat d'un producte, en aquest cas uns robots militars, passa que hi ha un polític que m'està donant la morga i em diu que als Estats Units no es poden ficar robots que controlin la policia, que siguin facin de policia. Per tant, mira, saps què farem? Doncs buscarem perfils de policies mutilats i a partir d'ells reconstruïm la resta que estigui mutilat i farem un policia que ja no és un robot, sinó que hi ha un pallo dintre. Llavors la gent ja és més acceptable. Però d'alguna manera... A la fi a cap segueix, no?, la mateixa... Sí, mitjançant drogues i coses, doncs farem que el policia gairebé sigui un robot, no? I aquí és amb el que juga, doncs, el... El que passa és que, clar, la humanitat del policia sempre acaba triomfant... i fa que la corporació acabi derrotada. Allà on hi ha un ésser humà, encara que sigui un trosset, però en comparació amb la del Polverhaven, res. Si aquesta l'haguessin fet a l'època del Polverhaven, potser diries, aquesta és trencladora. És massa semblant i llavors la trencadora... És com desafió total, no? Que jo vaig veure no fa gaire la versió original, no? I vaig veure després la versió actual i, bueno, té res a veure, vull dir, encara que sigui una cosa nyonya, allò de l'original, tu veus l'actual i és que no té xitxa per cap manera. I, en canvi, l'altra té molta potència, no? L'autèntica, no? Bé, doncs, avui hem fet un especial cinema, escolta, tant en quan, us ho podem permetre, eh? I tant. Molt bé, doncs res, ens queden 10 segons, ens escoltem el dijous que ve. Adéu-siau. Vinga, adéu-siau. Fins demà!