Babilònia
Magazine d’actualitat cultural: cinema, literatura, art, teatre, música i debats.
Subscriu-te al podcast
Especial cinema: El sacrifici d’un cérvol sagrat, Dunkerque, A Ghost Story, Orient Express, Abracadabra, Verónica, Sol en casa i Rocky
Panorama de l’episodi
Episodi dedicat sobretot al cinema amb un repàs variat que combina autor, èpica bèl·lica, misteri clàssic, terror domèstic i clàssics nadalencs. El to és distès, però les valoracions són argumentades i amb punts de vista contraposats.
"A mi em va semblar una obra mestra" (sobre Dunkerque)
Temes principals tractats
- El sacrifici d’un cérvol sagrat (Y. Lanthimos): univers estrany assumit com a normal, ritme pausat i final colpidor; lectura simbòlica sobre la culpa.
- Dunkerque (C. Nolan): immersió sensorial, disseny de so i tensió constants; debat sobre repeticions i versemblança d’alguns segments.
- A Ghost Story (D. Lowery): minimalisme, salts temporals i una mirada existencial.
- Assassinat a l’Orient Express (K. Branagh): adaptació luxosa però avorrida, amb excés d’exposició verbal.
- Abracadabra (P. Berger): comèdia kitsch i desvergonyida amb bons actors.
- Verónica (P. Plaza): terror quotidià basat en un cas real, amb ambientació molt efectiva.
- Sol en casa 1 i 2: slapstick familiar a l’estil Buster Keaton; diversió nadalenca.
- Rocky: la primera, icònica i premiada; la nissaga posterior baixa el llistó.
Anàlisi detallada
El sacrifici d’un cérvol sagrat — Yorgos Lanthimos
- Segell d’autor: realitats alternatives que els personatges assumeixen com a normals.
- Punt de partida: cardiòleg d’èxit i família idíl·lica que s’esquerda per una "malaltia" lligada a una culpa passada.
- Fortaleses: atmosfera inquietant, final potent i simbòlic (tema de la culpa i el sacrifici).
- Peròs: arrencada lenta i sensació d’estirament; interpretacions fredes/hieràtiques (Farrell/Kidman) que poden semblar sobreactuades.
"Aquesta realitat acaba sent la realitat normal i habitual pels personatges"
Dunkerque — Christopher Nolan
- Experiència immersiva: so protagonista, trets que ressonen, vibració a cabina i pulsació de rellotge que sosté la tensió.
- Posada en escena: sensació de massificació real, espais múltiples (platja, vaixellet civil, aire) i claustrofòbia efectiva.
- Debat: per alguns és obra mestra; per d’altres, repeticions (ofegaments, avions) i algun personatge poc creïble.
- Consens: transmet angoixa i supervivència d’un setge amb final conegut però emocions vives.
"L’èxit de la pel·lícula és transmetre l’angoixa d’aquella gent que estava allà esperant"
A Ghost Story — David Lowery
- Fantasma com a presència/càmera: observador mut en un relat no lineal amb salts temporals.
- Minimalisme: imatges quietes, silencis, temps dilatat; experiència existencial sobre memòria i permanència.
- Impacte: proposta sòbria i hipnòtica, molt apreciada pel to i la forma.
Assassinat a l’Orient Express — Kenneth Branagh
- Virtuts de producció (luxosa, fidel a Christie) però amb exposició verbal exhaustiva i discurs moral de Poirot que resta ritme.
- Valoració global: correcta però avorrida; el toc existencialista no acaba de quallar.
Abracadabra — Pablo Berger
- To: astracanada kitsch entre Almodóvar i De la Iglesia, colors cridaners i humor negre.
- Actors: Maribel Verdú, Antonio de la Torre, José Mota i Josep Maria Pou, tots solvents.
- Gust: desacomplexada i esbojarrada; diversió si s’entra al joc.
Verónica — Paco Plaza
- Basada en fets reals (Vallecas, 1991): ouija i presència maligna en un pis humil.
- Terror domèstic: angoixa per proximitat i quotidianitat; nens que actuen molt bé; Héroes del Silencio a la banda sonora.
- Resultat: efectiva, sense voler ser una obra d’art, però amb tensió creixent.
Sol en casa 1 i 2 — Chris Columbus
- Slapstick pur: paranys cada cop més creatius i dolorosos; ritme de videojoc.
- Ideal familiar: riures assegurats, especialment per la canalla.
"Et tronxes de riure de la inventiva dels guionistes"
Rocky — John G. Avildsen (nissaga)
- Rocky (1976): 3 Òscars (Pel·lícula, Director, Muntatge), icònic relat de superació i música motivadora.
- La resta: combats hiperbòlics i descens qualitatiu a mesura que avança la sèrie.
Música i context nadalenc
- Intenció inicial: posar Band Aid — Do They Know It’s Christmas?
- Solució: Cyndi Lauper i el tema de The Goonies com a interludi festiu entre blocs.
- Ambient nadalenc també amb Sol en casa i referències a visionats en família.
Un gust. Una mica osito, no? Ui. Momento vir, no? Perquè, clar, el Nacho també té barba. Llavors, clar. El tema del ver, el conec, eh? No per tendència. Cachorro. ¿Tú no has vist la pel·lícula Cachorro? Sí, ostres. Ahí salía el tema osito. Déu n'hi do, déu n'hi do. Vaya con los ositos, es la que lian, eh? No, es como ensaya, eh? Ojo. Jo dic, el conec perquè no per tendència, sinó perquè tinc un amic que és d'aquesta tendència. Ah, vale. I aquí tot un moviment a nivell mundial i a Barcelona hi ha un moviment molt important. Aquesta gent s'ho passa molt bé, eh, companys? Sí, sí, sí. Hem d'aprendre... Si s'ho passen també els de l'altre, saps? Hòstia, s'ho munten molt bé, eh? Bueno, mira, és una manera de viure, no? I de moure's, no? En un espai. Això és el que vol. Això és el que vol dir, no? I tant. Molt bé, doncs avui, bueno, ens falta una mica de gent. Ja ens anirem trobant. Potser sí, ens vindrà el Jaume després. Però, bueno, ara per ara som els que som. Jo soc el Xesco Ramos. Hola, us saludo. I bé, doncs el que farem serà, doncs, bueno, ja ens queden dos programets per acabar una mica, doncs, aquest any, eh? Perquè ja a Nadal, doncs, aquí, eh, nosaltres ja fem vacances perquè, clar, som potentats i aborgesats i fem aquestes coses, clar que sí. Un país càlid, no? Anirem i tal. Sí, sí, sí. Les Seixels. Ara sí, exacte. Sí, sí, per no dir-ho. El que es paguen aquí a la ràdio anirem a les Seixels. Totalment, totalment. Dos vegades. Anirem i tornarem. Exacte. Molt bé. Doncs, res, doncs, parlarem de cinema, avui, bàsicament, que és el que tenim. I, d'un i dos, farem un bativull important perquè em sembla que cada pel·lícula té lo seu, no? És que flipa amb el que jo li he dit. No, no, no, no, jo no soc persona. Ja comentaré el que vaig fer amb aquesta pel·lícula. Ja us ho diré després. Però, bueno, comencem amb una cosa que d'un i dos, que és el sacrificio d'un fierbo sagrado. Correcte. El Nacho ens parlarà d'aquest senyor, que ja ens va parlar de Canino i d'altres obres, eh? Sí, sí. D'aquest director... Giorgio Slantimos, el director crec que és una mica especial en les seves pel·lícules. I tant. Bueno, ja en parlarem. Fantàstic. Parlarem també d'una pel·lícula sèria. No sé si el sacrificio del Cordero sèria, crec que sí, però Dunkerque. Això és un pel·liculón. Sí. És potser una de les pel·lícules de l'any. Seguríssim. I després... Alguns matisos, però bueno. Bueno, sí, sí. Alguns matisos. Matisos, ja en parlarem. Sí, sí, sí. Bueno, parlarem d'una que teníem moltes expectatives, que és Assassinato de Neroine Express. I el Nacho ens dirà a veure què li ha semblat aquesta història. Llavors, deixarem el misteri, que no és una pel·lícula de misteri, no se sap. És el Mallordomo, no? Ho deixarem per després a veure què passa amb aquesta pel·lícula. Clar, clar. Bueno. Ho farem així, misteriós tot. Fantàstic. Misteri misteriós. Després de les pel·lícules, cada una també hi ha quina més curiosa, Abracadabra, que ja veurem. Abracadabra. Sí. I Verònica, que també és una pel·lícula, en aquest cas, de por. I don i don, no?, el que també ens podem trobar amb aquesta pel·lícula. I per acabar, com el que diu la cosa, com estem al Nadal, acceptarem Solen caça 1 i Solen caça 2, és una cosa puntual. A més, et dic una cosa? Sí. D'una tacada. D'una tacada, les dues. D'una tacada. Mare de Déu, senyor. Quin fet xatiu, eh? Vull dir... Bueno, jo no, els dels meus fills, però... No, no, però... No, no, però... Les van demanar i dic, venga, venga. Clar que sí, clar que sí. Doncs endavant. Tu no et preocupis que... Ei, després ja explico. Et deixarem parlar potser un minut màxim, no més, perquè clar, no dóna més la pel·lícula, però... No, sí. Ai, tu... Perdona, perdona, xatiu, perdona. Llavors exerçarem coses... Amb les salvatxades que has arribat a tragar-te, que et tenen les tragaderes d'un tiburó en blanco, jo crec que aquestes, amb la teva nebudeta, les has de veure. No, no, evidentment, però si jo estic encantat, eh? Jo em poso... Perquè el meu fill petit, que té la mateixa edat... Sí, s'ho va passant grans, no? Revolcava pel sofà. Ja provarem. Quan es queda a casa, doncs he dit, escolta, em posem... Perquè la tinc per casa, eh? Que conestig que la tinc, eh? Però vull dir que... Queda això. I també el Nacho ens parlarà de Rocky. Sí. O de la Nisaga Rocky, directament. Potser totes ens parlaràs de totes. Bueno, parlaré de totes, però només de la primera, així, en profunditat, perquè la resta són molt diferents, eh? Ja. La primera és una mica especial i la resta ja són despropòs. Sí, ja, ja. Despiporre, ja. Bueno, com és Nadal, acceptem... De tortàfos. De tortàfos, no comentem. Com es diu en castellà, frusleries, eh? Frusleries. Això són frusleries, no? Perquè nosaltres, que som exigents en el món del cinema, doncs, home, és el que hi ha. Però bé, no siguem crítics, no siguem crítics. Rocky va tenir tres Òscars, eh? Sí, sí, sí, no, no, no. No, no, no, no, no. No, no, no, tres Òscars. Sí, sí, sí, sí. Bueno. Diguem que en una època no massa exigent, tampoc. No, no, no, no, evidentment que no. I després de la meitat, doncs, si com estem, tornem amb el tema proper al Nadal, escoltarem una cançó dels Band Aid, no és que siguin uns bandidos, ni molt menys, ho, ho, és un xister, un acollit dolent, però que, bàsicament, era un grup... Reugénio. Reugénio, exacte. És pitjor que el segon locutor de Good Money in Vietnam. Exacte. Aquell que estava allà com dient ell. Bé, doncs, és un... Això, doncs, va ser una agrupació de gent que es va ajuntar a George Michael, Bono de U2 i tota aquesta gent, i sota la batuta de Bob Geldof i d'altres que ja explicarem després, i de la producció de Mitch Yur, que també explicarem que és aquest bon home, van fer una cançó que es deia Do They Now It's Christmas, que va ser una mena d'aquelles tipus We Are The World, del Yousaf For Africa, doncs, aquesta història, però en versió Christmas, i van vendre 3 milions de còpies, i bé, van vendre el que va voler, lògicament, per als nens que passaven gana i que segueixen passant gana a Etiopia, perquè això és un mal endèmic que no interessa, el primer món que hi hagi tants primers mons. Bé, parlem del sacrificio del fierbo sagrado. Bueno, sona molt, si no. Sona molt. El títol, allò... T'hauria de posar música. Potent posar música, de fons. De fons. Digues, digues, corre. Molt bé. Bé, ja amb el títol ja veiem que estem davant d'un cinema una mica especial, molt personal, com no pot ser d'una altra manera parlant de Jojo Rantimos, que és aquest director grec, que des de les seves primeres pel·lícules ja ha mostrat un segell molt, molt personal, i pel·lícules veritablement... jo crec que et quedes una mica, no? O sigui, al límite de lo bizarro o molt bizarres, no? Perquè Canino seria una pel·lícula i Langosta igual, diguem-ne, no? Totes les que ha fet i tal. Bé, la característica del cinema d'aquest home, a part de que, bueno, és un cinema que tampoc té gaires mitjans, diguem-ne, no són pel·lícules d'aquelles de gran superproducció, sinó que són més sabiat intimistes i fetes de manera barata, és que totes les pel·lícules tenen un comú denominador que hi ha una realitat que és una mica sorprenent, que és una mica allunyada de la nostra realitat habitual, com era a Canino, aquella família que estava tancada dintre d'una casa i que els pares les educaven i no deixaven sortir i tal, com és a Langosta, que és aquella societat que si no estàs casat o emparellat que quan arribes a una edat no saps d'anar allà a un hotel i fer una sèrie de temps, un temps allà per trobar parella, si no et transformen en el teu animal que has triat prèviament, que en aquest cas potser on es tria a la Langosta, totes aquestes coses que són un punt de partida una mica curiós i estrany, la volta que li dóna és que aquesta realitat acaba sent la realitat normal i habitual pels personatges, diguem-ne que en cap moment es veu que sigui una cosa estranya, sinó que els personatges viuen amb aquesta realitat i els que estan tancats allà a la casa ho veuen com no és normal del món que passi això i que no puguin sortir fora i tal i els que van allà a ser transformats s'ho prenen d'una manera com si fos l'única realitat possible o la realitat més probable i no hi ha ningú. I amb aquesta pel·lícula del Sacrifici d'un Cervo Sagrado també hi ha un... aquest denominador es manté, diguem-ne. Hi ha un punt de partida en el qual és un metge que té una vida ordenada, un metge d'èxit que fa jo conferències, que és un cardiòleg reputat, que té una dona que és la Nicole Kidman, el cardiòleg és Corin Farrell que ja va sortir amb aquest director a Langosta, té una vida ja en una casa benestant, una casa molt maca, criatures, una nena de 14-15 anys d'acabar l'institut ja, l'equivalent, un nen més petit, de 8-10 anys i viuen una vida tranquil·la. Llavors, d'un episodi que ha passat en el passat recent, que bé, com passa de vegades amb la pràctica mèdica doncs ha hagut un problema i un pacient se l'ha mort allà en el quiròfan. A partir d'aquí, d'aquest punt de partida, doncs comença una realitat alternativa o una cosa que no era esperada que és que la seva família comença amb malaltia, una malaltia estranya que els impedeix de caminar i una sèrie d'històries, que tot va relacionat amb el tema d'aquesta mort, no diguem com, diguem-ne, hi ha un personatge que està relacionat amb la persona que va morir en el quiròfan i que es relaciona amb aquesta família i que, bueno, ha de desencadenar tot això. en cap moment se sap, perquè no, bueno, al director tampoc li importa gaire, sembla, vull dir, què és el que està passant allà, vull dir, si hi ha una maledicció, si és un tema psicosomàtic, això és igual, això és l'excusa que fa servir el director per ficar-se d'aquesta trama, d'aquesta família que comença el malaltí i com aquesta malaltia, com la família al final l'acaba prenent com el més normal del món, en la línia d'aquests, dels Giorgio Santimos, i com acaben de, com reaccionen veient això d'una manera malaltissa, no?, perquè, bueno, no explicarem gaire tot perquè si vas veient, però sí que és veritat que aquesta malaltia s'hi va condicionant, s'hi va generant una sèrie de reaccions entre ells i al final porten a un final desencadenant en el que han de fer, ja ho diu el títol, un sacrifici, ja veurem quin tipus de sacrifici és i com s'articula i tal, i al final, bueno, és una pel·lícula simbòlica en la qual tu pots interpretar que això està parlant de la culpa, tu pots interpretar de moltes coses i jo crec que l'èxit de la pel·lícula té les seves virtuts i també té els seus, bueno, punts febles, diguem-ne, no?, perquè és una pel·lícula que triga molt d'arrencar, tota la posta en escena, la descripció del metge i com arribem a aquest punt, doncs triga bastant, fins al punt de que, a lo millor, si això s'hagués fet en una pel·lícula de tres quarts d'hora, doncs, bueno, hagués tingut la mateixa unitat, vull dir que tot el que passa al principi de la pel·lícula o a la primera hora, diguem-ne, de la pel·lícula, tampoc és que porti gaire a la que passa al final a l'última mitja hora, diguem-ne, que és quan estàs en cadena tota l'acció i això s'accelera, llavors té un final molt bo, un final molt interessant, que van sortir aquestes relacions molt d'ell, diguem-ne, molts relacions com Canino, o sigui, unes coses molt estranyes que fan aquesta família i com m'accepten com és normal del món i tu vas veient cada cop que vam fent coses més estranyes, ostres, ostres, però tota aquesta posta en escena fins arribar fins aquí, potser és una mica llarga i potser era necessari o no, han entrat aquí ui, fantasma, fantasma de ràdio atrat, un fantasma vir, no? Eh, que és el Jaume, hola Jaume, hola, tens aquella pel·lícula que parla amb la història d'un fantasma? Ja l'he vist. Ah, ja l'has vist? i però, aquí arriba... Bueno, ara Jaume no sé si serà el sen o no, però més o menys si és un ànima que parla, però bueno, bé, doncs, recomanable en el sentit de si us agraden aquestes pel·lícules en el qual és la sensació que et deixa per sota la que tu vas a buscar o ja t'agrada que et deixin una sensació per sota, totes les situacions estan basades una miqueta en buscar aquesta sensació, diguem-ne que ells posen una cara com les pel·lícules d'aquest home, així com molt, no?, molt hieràtica i molt, no?, per donar una cosa, com un sentiment d'irrealitat, però al mateix temps d'acceptació d'aquesta realitat és una cosa molt estranya, potser una mica sobreactuades, perquè Nicole Kidman, que jo no sé si és que sobreactua o és que té, jo diré una cosa una mica dolenta i tal, de les operacions estètiques que s'ha fet i hi ha... una rigidesa facial una rigidesa facial és com Terminator, que feia, què ve que fa la sua estètica de Terminator? que clar, què ve que fa el de robot? clar, bueno, una gran atriu Nicole Kidman, però que aquesta pel·lícula ja dic, no sé si sobreactua... Últimament no tria per mals papers, per semblar. No. Llavors, ja dic, si us agraden aquestes pel·lícules una mica bizarres, que us deixen una sensació per sota i esteu disposats a entomar-vos determinades trames en les quals heu d'acceptar, igual que accepten els personatges que aquesta realitat és normal i probable, doncs vosaltres l'accepteu també, doncs us agradarà. De les tres persones que anaven a veure-la, una va sortir dient que això era una merda, literalment, que no li veia, no sé què, i l'altra, que és més fan del director, doncs va dir que sí, que per sota havia sentit coses, que havia estat aquesta sensació i que era suficient. Bé, anirem d'escol·lir més pel·lícules d'aquest home, no? És en la línia, és en la línia de Canino i en la línia de Sirau Vista o en la línia de Langosta. No, no, jo fa molt de temps el de Canino que vaig veure i ho he d'intentar recuperar, eh, per dir, quan tingui temps perquè és el que hi ha, si hem de recuperar aquestes cosetes. Fantàstic, bueno, tenim un problema tècnic. Canino. Canino. Canino, la pel·lícula. No, no, Camino, no. Tenim un problema tècnic. Que ella sigui, era de l'Opus. Hi ha un problema i és que la cançó aquesta que us havia promès, doncs no la tinc, per ells, com a tal, i no sé on està. No, la setmana que ve us la poso, però hem solucionat amb una qüestió. Com estem, com després farem una part una mica així més ortera, parlant de Sol en casa, insisteixo, amb Rocky i tal, he trobat, he trobat Cindy Lauper, el tema dels gunis. Ah, mira. La podrem escoltar. Dels gunis, eh? Uau. Això és boníssim, això, eh? No, perquè com és una cosa així una mica tot folclòrico festivo... Això ja... acostant-se'n al Nadal, diguem-ne. Exacte. No, però bàsicament perquè són pel·lícules molt banals, però bueno, doncs anem a fer coses, no? Sí, sí, sí. Ja em mataràs, eh? Un apanyo. Anem a parlar de Dunkerque. Vinga, anem a parlar de Dunkerque. Sí, un apanyo. Home, i tant, i tant. I res parlem d'aquesta del fantasma que en dius... Records el títol? Perquè no sé quina pel·lícula en parles. Estàs mal, d'història del fantasma aquest. Ah, vale, vale, vale, vale. Oh, em va agradar, tio. Sí. El River Phoenix. Però quina et parles? De la clàssica? De la que fa... La del River Phoenix i la Runymara. Ah, doncs aquesta no l'hi ha. Que va amb el llençó així. Ah, a Ghost Story. Una història de fantasmes. Ah, vale, vale. Això està bé o què? Oh, jo ho vaig a disfrutar. River Phoenix? No, no, no. No, River Phoenix. No, Joaquim Phoenix. Ah, joaquim Phoenix. Ah, vale, que està mort. Perdó, perdó. Per això estava buscant... Sí, potser sí, també. Jo em pensava dir... Potser per això, no? Ara he tingut... Pobre. Vale, vale. Ah, doncs aquesta m'interessa... Lògicament que comentis, no? Perquè és d'aquelles perigües que tinc ganes de veure. No és... Bueno, no són aquests, però... No? Aquest diu Cassi Affleck i Runa i Mare. Ah, diu, perdó, sí, Cassi Affleck. La Runa i Mare sí, per la Cassi Affleck. Ara que d'acord. Com estàs? Sí, sí, sí, sí. Perdó. Sí, però sempre va embolgat. No, no. Clar, per això no m'ha recordat. Hem liat. A la cara al principi, sí. Hem hagut de mirar la xulera. Sí, sí, perquè si no és possible allà. no deman, nuestra mente... Bueno, Cassi Affleck i Joaquim... És el mateix, igual. És com en el seu moment era el Robert De Niro i l'Alpachino, no? Sí, sí, sí, clar. És veritat, és veritat. Bueno, són hermaníssimos. Dunquerque. Bueno, parlem d'aquesta que dius Ja me paguem, fa il·lusió. Bueno, doncs Dunquerque, aquí l'hem vist tots, no? Llavors, clar, ja heu fet una mica la vostra idea. Jo, ara sé que em matareu, que em diríu que hi ha coses determinades i tal. A mi em va semblar una pel·lícula rodona del principi i final. va semblar una obra mestra. Ho sento. Vull dir que... Ja ho vaig dir jo. No, sí, però per aquí diuen que ja em manca cap. No, no, jo també, jo estic d'acord. Vull dir, jo crec que és una pel·lícula... Ja palaré jo. Sí, sí, sí, no, clar, clar, no, no, per això estem aquí. Però jo és que la mirava amb un cert recel, dic ja veuràs com això no és el que jo esperava que és i tal. Ostres, i veus una pel·lícula, a veure, una cosa molt banal, de guerra. Dius, que bé. Ojo amb això. És com una cosa, per un segon. vull dir... De guerra. De guerra. Però jo li vaig veure aquella cosa que jo sempre intento explicar d'una pel·lícula de guerra amb un classicisme bastial, clàssica, que et quedarà sempre a la memòria com una pel·lícula que tindràs com un referent. Com aquella d'això... Com Estalingrado, aquestes pel·lícules que dius tenen alguna cosa... Encara sigui una temàtica diferent, que no tingui res a veure, eh? Vull dir que em refereixo, però jo li vaig notar aquesta sensació, aquesta percepció. Lògicament és Christopher Nolan. És una altra manera de presentar les coses i hi ha una certa... una gran foscor, em refereixo, sobre el tema. No té... No queda... Com dient, salva qui ha de salvar, però no ha de salvar qui no ha de salvar. És en refereixo que em fa una miqueta aquesta cosa de... De si tinc que carregar-me el que he de carregar, m'ho carrego, no? No té contemplacions, no? Davant d'aquest tema. Sí que hi ha un tuf patriòtic, certament, en un moment determinat, a la part final, no? Però en general m'agrada molt el llenguatge en què ho planteja, no? Com adapta aquells efectes especials, perquè això, clar, és impossible, com ho fa? Amb una naturalitat que et planteja si realment ha posat a tanta gent allà a la platja o els efectes... Té una sensació de dir no estàs veient els efectes en cap moment, estàs veient com realment com si fossin 10.000 extras que estan a la platja, vull dir, no tu pots imaginar d'una altra forma, no? I m'agrada molt el que passa a cada un dels espais, el que passa amb els avions, no? Allò que parlàvo que tremola la veu, no? Vull dir, això és molt realista, no? El fet que sempre que veus pel·lícules d'avions parlen perfectament Charlie 4 o no sé què, dius, no, és veritat que hi ha una vibració, que hi ha una sensació amb aquest element i això, aquest realisme és el que a mi m'agrada, no? El que passa dins d'aquell vaixell petit, no? Vull dir, el que passa a aquella platja, sempre estàs amb tensió, no? I és claustrofó. El que passa dintre l'aixell, que està barat a la platja. Exacte. Allò dius, hòstia. Ostres, això és xungo, eh? És durillo. Vull dir, com planteja aquestes escenes introduint l'estètica. En cap moment pare. Aquella música que va introduint-te pam, pam, pam, pam, exacte, el rellotge. Sí, sí, sí. Vull dir, aquella cosa em sembla d'una exquisitesa però magnífica la pel·lícula, el que és la percepció, aquests toros terres. I l'ància aquesta de sobreviure, de dir, vull sortir d'aquí ja, que tinc els alemanys i m'estan trepitjant el cul. Exacte. Jo crec que de lo millor d'aquest any, per mi, eh? De les millors pel·lícules que he vist d'aquest any, sense cap mena de dubte. M'encances, clar, que podíem buscar-ne, no?, i segur que n'hi ha, però jo em vaig deixar portar per la pel·lícula. Vaig dir, em quedo aquí, em quedo aquí. I no ho podré fins que s'acabi. Sí, sí, sí, sí. És que estava enganxat com una mala cosa. Imagina't amb pantalla rosa. És el que diem, jo l'he pogut recuperar amb DVD, però, clar, perquè no... Bueno, clar, aquesta, hòstia, aquesta... És una llàstima. És una llàstima. I amb 70 mil·límetres. Clar, és que és una llàstima. I a més, a més, ja em va convidar i no... Clar, no, sí, a mi també, però no em podia aquell dia. M'ho havia d'aquest dia, clar, jo, va, escolta'm, que jo tinc un dinar. Però, bueno, digueu-vosaltres, a veure, què us ha semblat, això? Bueno, jo, no sé, ho diria, vaig dir que era un encert al tema del so. Sí que és veritat que el so, com totes pel·lícules del Christopher Nolan, està molt bé combinat amb l'acció i té una presència molt important. Jo el que feia, com el Sergio Leone en les pel·lícules, de cop i volta això es transforma en capital de la pel·lícula, doncs igual, no? Vull dir, el so fortíssim, el cinema estava... Això em recordo. Sí, sí, sí, sí. Buscat, buscat, diguem-ne perquè tu estiguessis... Sobretot els trets del percí. Els trets, clon, clon, clon, sí, sí, sí, i molt fort. Per què? Perquè sembla allò, es va comentar en el seu dia, com si el soldat estigués allò tan... s'ha angustiat, angoixat allà perquè està vivint que té els sentits ampliats, no? I sent més encara, sent més, o sigui, encara ho sent més, ho percebeix tot, ho percep tot. Això molt bé. Algunes escenes, clar, evidentment, l'escena que estàs a les platges quan es veu, algunes escenes molt puntuals que dius, ostres, ostres, no? Quan estan allà, tots allà pinyats a la barcaza, allà que ve l'avió i estan allà esperant i bombardeixen i tal. Vale. Això és el bo. El que ja no comença a ser tan bo és que es repeteix una migueta perquè s'estan ofegant molta estona, ara aquest s'ofega, torna a pujar al vaixell, es torna a ofegar, això ho hem vist, i tal. A l'avió allà t'hauria una bona estona, una bona estona allà, que si tal, que si qual, bueno. És a dir, si fos, t'hagués donat una miqueta més, o sigui, jo el que pensava, o després, o sigui, quan ho vaig veure, bueno, més o menys, però després penses, ostres, és una pel·lícula que saps al final, perquè clar, quan coneixes el final no s'ha de tenir, hòstia, s'optant, no?, perquè ja va sabent que estan allà, que es bombardeixen, va sabent que després sortiran els vaixells que venen d'allà, d'Inglaterra, que són els vaixells petits, i tal, i tal, i tal, però, bueno, jo vaig trobar en falta això, no?, una miqueta més de Can Sumperin, que és més, que no es repetís tant, i alguns temes, com a, no sé, un personatge aquest del, com es diu aquest, l'irlandès, no, no, el nebrà també, Mark Rilans, no, no, el Cillian Murphy, correcte, no ho sé, no m'ho vaig trobar creïble, no?, aquest també em va sofrer, em va sofrer una miqueta, ara tornem, però sí que, no sé, llavors, dius, hòstia, això que apuntava molt alt, diguem-ne, això que té una pinta boníssima, i que hi ha moments que, veritablement, sí que és d'obra mestra, dius, hòstia, ara com baixas tant, hòstia, no baixis tant, no?, és veritat que hi ha de tallets, això sí que és cert, però, digue'm més, digue'm més, digue'm més, sí, això que dèies de les esperes, o de, és clar, en una guerra, la major part del temps és esperar, sí, pensa-ho això, l'acció és molt, pot ser molt puntual, no, no he dit que no hi hagi acció, sinó que el guió, sí, però tot i així, tingués una altra cosa que sorprengués més, no, no amb acció, podria ser amb esperes, amb el que sigui, no?, no, però pensa, és que no pot sorprendre, perquè parteix d'una situació ja coneguda, d'acord? no, clar, aquí hi ha, el peix està venut, només comença la pel·lícula, a veure, saps com va acabar? Com el tritànic. Aviam, algú que mínimament documentat vagi a veure aquesta pel·li, sap com acaba, simplement, ell el que vol transmetre són les emocions i l'angoixa d'aquella gent que estava allà esperant que els vinguessin a buscar, i no sabien qui collons els vindria a buscar, o si vindrien, i si vindrien, ells estaven allà perquè és que enrere no podien tirar. Això és l'èxit de la pel·lícula, això és l'èxit de la pel·lícula. Però, aviam, és sorpresa per qui realment desconegui la història, però qui mínimament s'hagi pogut documentar sap com va acabar allò. Tenim un precedent que no és ni molt menys a igual, però tenim un salvar al soldat de Ryan, que són tres quarts d'hora d'una... A mi no m'agrada allò. No, no, d'una borrada. És diferent, és un altre concepte, però allà t'enganxa la carnassa que deixa anar allà el senyor Spielberg. M'entresa que ho vull dir? És que la guerra són les dues pel·lícules. Clar, exacte, ho és, ho és. Això està clar. Perquè quan tu, evidentment en una guerra no és el que et mostra Dunkerque. Clar, clar, clar. Són les dues, però realment Dunkerque és, com t'ho diria, és allò que tu no vols veure. O sigui, la visió de Dunkerque... No, la visió de Dunkerque és la que... És clar, m'ha dit això. Evidentment, si un tio gau una bomba i el rebenta, tu ja no ho veus. Clar. Tu veus que allò rebenta i ja hi gires el cap, d'alguna forma. Però ja s'obvia una miqueta d'aquesta part. Sí, òbviament. Cristófer Ronald no busca aquesta part tan truculenta. No, no, no. M'entens? I això és el que tu dius, no, i que tens la raó. I hi ha la delgana, la línia roja. Sí. Aquesta està molt bé. Sí. Aquella... Jo, per mi, quan vaig veure que allò vaig dir, ara ja sé que és la guerra. No sé. Sí, sí, sí. Però allò era d'una gran profunditat psicològica. Allò era psicologia pura. Allò era existencial. Allò era existencial, exacte. Llavors, un és existencial, l'altre és angoixosa, l'altre és... una altra del Joy Wright, que va fer... Com es diu? És que no m'ho veu el títol en castellà, que és a dir, Atonement. Atonement. Atonement. Que era... La que era Nidley. La que era Nidley, aquest que ha fet ara els X-Men, com es diu? el... Ai, és que no l'he vist aquesta. El que fa el professor Xavier. Sí, sí, que també té a veure, hi ha un troste a veure amb la guerra. I el Tingo, en Dunkerque, perquè aquell noix es troba a Dunkerque i el Tomen, el noi aquest, doncs d'alguna forma... Allà que hi ha en pel·lícula, potser si m'apures, encara most... O sigui, perquè ell està malalt. O sigui, ell no el maten a la guerra. Ell mor a les platges de Dunkerque, però mora de malaltia. Mora perquè està fet pols, no sé si tuberculosi, no sé si una d'aquestes. i de mica en mica es va apagant, perquè ja... Dunkerque potser et mostra... Dunkerque et mostra la part final ja, la part que... És el moment exacte. De rescat imminent, no? Però Dunkerque van estar més temps, val? I llavors aquest noi, doncs passa tot un procés de malaltia i pobret al final de la pel·lícula i no estic ficat més pobret, però s'acaba sabent que el noi mora, no? Clar. El noi mora. I aquesta pel·lícula encara mostra més la sensació d'agòvio, d'estar allà tancat, de que no saps què passarà amb tu. I el pobret es mora quan ja els comencin a rescatar. Bé. Doncs una mica hem fet una... un allò entre tots, no? Sí. Una mica retocar aquesta pel·lícula i crec que, bueno, que el resultat és que tot ens ha agradat la pel·lícula, amb riscos, lògicament. A mi em va agradar, eh? A jo que no. Sí que em va agradar i va haver-hi moments que em va agradar molt. Clar, clar, clar. Però... Però és veritat que hi ha moments que tens raó, que hi ha que baixar una miqueta, però, bueno, és el que diem, no? Vull dir que a vegades, ojalà tots poguessin fer pel·lícules que estiguessin sempre a aquest nivell, perquè sempre que busquem obres d'art, i sempre ens passarà, eh? Obras d'art, sempre veiem aquests punts que baixen, eh? Perquè això és habitual. Ojalà... Aquelles que duren poc, la campellera. Sí, sí. Bé, aquesta no. Aquesta l'aguanta bé, carai. Com es deia, el que has vist, Ghost... Ghost Fantasma. O sigui, Història. Ghost Story, no? Ghost Story, una història fantasma. Sí, sí. Què tal, això? I és que tinc... Em va dir que estava molt bé, aquesta pel·lícula. Sí, molt bé, però molt, eh? Tota l'estona és amb un catxer, amb allò del... No, canta-us rodons. Canta-us rodons, és a l'estona, però no són els ulls de... No, no, no. No? No, no, no. No sé que eren els ulls de... És allò que feien abans, no? El triangular i rectangular, i llavors té una escantonada. De què estem parlant? De la pel·lícula Fantasma, Ghost. Ah, de la imatge? Sí. Ara es redoneixen a les escantonades de la pel·lícula? Sí, sí. I això, quin sentit té? Com si fossin els ulls. Perquè això s'havia fet així molts anys enrere, sí. Però no... Estàs parlant de cine mútbol? Jo ho vaig veure amb una altra... No, home, no. Ho vaig veure amb una altra pel·lícula. Ui, no ho he vist mai. Sí, sí. Sí, sí, ho vaig veure amb una altra pel·lícula i aquí, quan ho vaig... Ja m'havien avisat. Oh, és una pel·lícula tota estranya, ja ho veuràs. Jo tinc entès que és perquè és com si estigués mirat el fantasma per al que seria el llençol. Els forats del llençol. Jo tinc entès que és això. No, home, no. No, no estem parlant de la mateixa pel·lícula? Doncs hi ha una pel·lícula que és això, eh? Bé, tira, tira, tira. A lo millor m'estic confonent. Aquesta és una pel·lícula que podria tenir un símil com aquella... Ah, veuràs. Com una que... Això, sí. Si no fa gaire que la vam veure aquesta i la vam opinar. Recordo que a tu també et m'agrada molt. Que el que fa és passar això, de l'Aranoski. Madre. Bé, madre. Ah, vale. Podria ser gairebé igual. És com molt semblant, no? Vull dir, no hi ha tempo normal. Estem amb... Vull dir, amb trompades i batacades, eh? En el temps. Sí, amb un llabany, no? Sí, no estem en minuts ni comptem en vores, sinó que tot és molt així, no? Sí. I amb aquesta dinàmica exposem tot un seguit de fets històrics, per dir-ho d'una manera, o que tenen a veure amb la història, encara que pertanyin a una imaginació. Diguem-ne que encara que no pertanyi a la història, com cal, sinó com l'has vist tu o com l'has viscut tu, no? I aquest és igual. Això, de fet, és com gost. Es mor a ell, que era aquell fantasma, la pel·lícula aquella. Sí, sí, sí. I llavors, uuuh, eh? Ho dic, ui, què ha passat aquí? El tio s'aixeca del llit, no? Per dir-ho d'una manera. Són el fantasma. Exacte. Ja tenim el fantasma, però el tenim nosaltres només, eh? Vull dir que quedi clar. Vale. La càmera és el fantasma. Això mateix. La càmera és el fantasma. Per aquí anem bé, que és el que jo sabia. De tota manera, ell no ho porta als ulls, eh? Que quedi clar també. Vale, vale. Ell està allà. Ja un. El que passa és que ell està allà sempre, això sí. Ell sempre està present en la pel·lícula. Mood no diu res i lògicament viu al vell mig d'una història que va transversal, per dir-ho d'una manera. O sigui, fins i tot hi apareix un indi disparant sobre una família que pot correspondre a la pel·lícula qualsevol d'aquestes, no? De fins i tot... Bueno, aquella romana, no? Que no és de romans, que... Kevin Costner, que li maten la família. Bueno, pot correspondre perquè presenten una imatge que el pare i el fill que han anat com si fossin uns colons, això t'ho fas tu, eh? També, perquè, clar, informació n'hi ha ben poca, no? I llavors, esclar, t'ensenyen un fet i el fet dius ah, sí, això correspon allò. Però has de pensar que anem de molt enllà, de molt, molt enrere... Fa salts temporals. A l'actual. Sí, sí, hi ha com un viatge en el temps, eh?, en la pel·lícula. Ostres. o sigui, però és que em va agradar tant perquè és que és muda pràcticament, també. Música poca. Vull dir, però la imatge és tan quieta i el pare de la ment tan rica de matisos que ja ho vaig trobar... Són Angelo Paulus, no? No, però què? Dic de quietud. Però ell va fer altres coses. Ostres, no, si espero no et passis que jo... No fa una anàlisi de la revolució. Home, no, no, no, no. No, no, això són tres hores de pel·lícula de l'Angelo Paulus aquest dia agafes i t'acabes penjant de la làmpara, tu. Aquesta és una hora i mitja. Ja, ja per això dic, no, però l'altra... I l'altra que he vist és aquesta d'allò, del xaval aquest que té una cara com una mica estrany. Ah, Wander. Doncs mira, aquesta... Jo és una pel·lícula que... Espera, espera, espera. Espera, espera, espera. No, no, no, no, jo no l'he vist ni ni... Però no ho sé. Això t'ho està estubat. Tira, tira, tira. Jo a vegades he pensat però com és possible que aquesta pel·lícula li agradi tanta gent, per exemple, no? Saps que hi va a caure i també li agrada més. I llavors jo vaig a veure-la i dic, hòstia, si això seria un ideal per la vida, no? Perquè tot el que representa... És que vellós vivir, no? Això mateix. Sí? La vaig trobar entranyable, vull dir... I caron, que tu vas veure la Julia Roberts. No, no fa... No, no fa un paper molt així que m'agrada, eh? Sí, aquesta sí. Més que la que ha dit ell, la Mònica, aquesta la que has dit... La Nicole Kidman. Això, la Nicole Kidman. Aquella sempre... l'única que em va agradar va ser la del... És baixat. Aquella allà. Allà està, allà està deliciosa. Allà està deliciosa. Buh. És que no l'he acabat d'entendre mai, aquella pel·lícula. Tot i que m'hi vaig apropant ara, eh, ja. Aquí l'aviat, aviat. Allà l'agraixeré. Mare de Déu, senyor. Eh? Que res, que res, que tira, tira. Què? No vols dir res? No, jo ja sabeu. La vaig donar a reprendre, em vaig... La vaig donar una altra vegada. No, no, no, la vaig donar una altra vegada, em va millorar una miqueta. Te'n passes Juanita Reina. I la mare que et va matricular. I haig baixat, et quedes clapat. No, però què dius? S'acaba d'inventar tot. Jo me'n vaig. S'acaba d'inventar tot, que jo no em vaig quedar clapat, que l'he vist una altra vegada, que l'he revisitat una altra vegada. La vaig veure, s'encenarà de debaix. Bueno, o sigui, va millorar una miqueta la idea, però semblava pel·lícula... No ho sé, no em va acabar d'entrar. Allò té a veure... Amb la culpa, és una cosa... Sense haver fet res. Ja, per això mateix. Però em sembla tan conservador, en el fons... Tu no pots, tampoc. No, no, jo sí, jo sí que puc. I em sembla molt conservadora la pel·lícula en el fons. Sí. I hi ha un rara... Sí, hi ha un tu fillo aquí, dius, hòstia, que m'estàs donant aquí, hòstia. Con lo que eres tú, con lo que has sido tú. Sí que és més bèstia, no? Que m'estàs donant aquí. Jo que distreixo en la ja mecanica, clar. Hòstia, però és que si veus que a Lígo li donen 50.000 voltes, a nivell... Si vol, escandalitza la gent. Calígo t'escandalitza molt més. No, no, ja ho sé, però... No, no va d'això. No va d'això. No, però... El resultat és això. No sé de què va. Vull dir, és que saps, en tu fillo hay una lectura com... No sé... O sea... Bonalista, com de... No sé, no sé. Estàvem parlant de la pel·lícula aquesta, no de la... No sé la cinquena vegada la... El Wonder, què passa amb el Wonder, que tinc que posar los gunis. És un ideal, allò, per tots aquests conservadors, com has dit tu, que creuen si... Però Wonder també? Wonder, sí, home, clar. Sí, també, aquesta línia. Home, si veus la Juanita Reina i t'agrada... Però que jo la veig per una qüestió històrica. No ho veig perquè m'ha de la Juanita. Però tu creus que jo m'he posat a cantar allà la nínia de l'estació? Força a l'Àris. No, home, no. Aquesta és igual, tu. Aquesta és la perfecció. O sigui, el Woody es pot evitar així. El que un xaval tingui una cara diferent que els altres i això li comporti una problemàtica, els pares ho viuen molt malament, però al final serà l'esclat de felicitat més gran que puguis imaginar. És això, això és conservadorot. Vull dir, en el canvi de fi ho heu dit, no? I sobretot perquè per desgràcia aquesta societat, jo crec que... I està en l'Ecúbri, que és el mateix. Partim d'aquí, també. Ah! I no, no, no... Jo sé, mira, Alma. Bueno. Vull tornar a corrents. Hauran uns minutos musicales adreçados con Cindy Lauper i los Goonies. No, és res, la posarem un set com a alternativa i tal, i després parlarem d'assassinat en Orient Express. el Nacho ens farà aquest comentari i ja està, doncs això. Apa! Quedeu-vos pensant en Mais Weixut. Igual. i ja està en l'Ecúbri. Gràcies. Continuant. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Yo. Mi mまぁ康 minoria Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! entre l'acció correcta, diguem-ne, dels personatges, com són, molt clàssica, tal, un assassinat, N sospitosos, que hi ha allà, cadascú... Història molt d'agatacristi, això sí, molt fidel al que era. D'una resolució, no? D'una resolució. Bé, jo diria la paraula seria que al final és avorrida, vull dir, era necessari fer... Perdona, l'agatacristi és avorrida, eh? Bé, era necessari fer aquesta adaptació, vull dir, una adaptació que... Ah, sí, sí. No, tira, tira, tira, no, no. Una adaptació que tu la veus i dius, bueno, jo no sé exactament... No sabia com era la novel·la, però suposo que és molt fidel, i després de tot el que s'ha parlat d'això i les que s'han fet, vull dir, calia fer aquesta tan igual a... pel que m'han explicat, perquè gent que ha llegit la novel·la i ha vist alguna altra pel·lícula i tal, tan igual a la resta, es diu que el que li dona és com un enfoque una mica més existencialista, però és veritat que el senyor, el que el Piagot comença a fer una sèrie de reflexions sobre la condició humana, el crimen, el bé, el mal, potser no sé si surt de la novel·la o no, de Gata Christie, que ho sé més planera, més senzilla però això no acaba de reixir perquè és una barreja de coses entre el que és l'història més clàssica i aquestes disquisicions que fa el protagonista el detectiu però que al final et quedes una mica com m'estic avorrint també una cosa que no sé si era el més encertat era començar a explicar tota l'història que hi ha darrere del crim perquè hi ha una història, un passat i tal l'explica el mateix detectiu com si estigués allò relatant i fins i tot et perds una miqueta i això, el no sé qui tenia una filla que no sé què i feia i el coronel no sé qual i tot ho explica i són coses que no estàs veient que no fa com una recreació escena fora de muntatge com va passar això el tio ho està explicant tota l'estona verbal no tot i la resta l'està escoltant allà i el tio ja va deduint llavors significa que tal que qual i tal i jo sense conèixer la història em vaig veure una miqueta com Tarantino però al final és que això les històries aquelles d'en Eslanda això és una mica tadiós diguem-ne amb tot això i vale ara enfoquen els altres llavors quan diuen una cosa així ostres ara l'han encertat els personatges sospitosos que fos una cara una mica així t'ho fan bé però dius el culedo com allò l'anunci de culedo recordeu em va semblar molt correcta molt luxosa però avorrida és la meva puntuació però tu parles que no tens un coneixement massa ferm de l'altre o sí no aquell paio que no recordaré com se diu que va fer una pel·lícula que era calcada a una del Hitchcock Morir Todavia com? no de Kenneth Branagh parles de psicòsis ah no de psicòsis de psicòsis ah Gus Bansant Gus Bansant Gus Bansant que va fer un psicòsis Gus Bansant també va fer una copia que va calcar que va calcar no sí sí sí però jo pensava que deies Kenneth Branagh que va fer Morir Todavia ambientada en pel·lícules de Hitchcock no no no no no que jo penso que ho fos aquesta que es veu que era la de Gus Bansant és la de Gus Bansant la versió Gus Bansant va dir voleu una una repetició d'una pel·lícula sí que a vegades tenim aquesta i la va fer igual era idèntica els planos i tal sí sí sí això podria tenir un sentit i això i demostrar que no recordo que d'haver crítiques dient quin sentit tenia fer això clar no té cap sentit jo crec que el Gus Bansant era això és prou és bo perquè precisament cada vegada fa una cosa perquè la fa com una demostració com una continuïtat de narrativa però Gus Bansant té un llenguatge molt propi llavors el que no té lògica és que vagi a fer aquesta imitació absoluta és que es va deixar de la seva lògina potser va fer-ho per provocar potser va fer-ho per fer una provocació o per fer una ojo amb això que això és el que ara se'ls escapa potser el Kenneth Branagh no ho sé jo crec que Kenneth Branagh és un tio que està bastant aquí en un nivell com per copiar per fer això li dona el seu estil la manera de fer li intenta donar un toque és el que esperia és com és surt allà és un vehicle de lluïment personal surt allà en primer plano en mateixa parlant i quan comença a fer aquestes disquisicions i el bien i el mal i el crim i per què llavors és culpable i no sé què tot això que podia estar bé queda com un cazador jo haig de fer un monòleg aquí es espiriano doncs dic això i la resta és com la història clàssica i dius com full fiction com full fiction però que hi ha el Samuel L. Jackson el Joan Trevolta que fan aquella disquisició prèvia al cotxe després al passadís i després quan entren abans foten-hi quatre tiros al pobre chaval té un altre sentit dintre la història és un altre tipus de cinema però aquesta pel·lícula tan clàssica i amb això no, no, jo no dic que estigui malament full fiction però poso un exemple que també dius a mi què collos m'importa si les hamburgueses de França es diuen jo que sé rotlla ja ha fet mal però és perquè sàpigues això és perquè sàpigues que hi ha persones que diuen això ja, doncs igual hi ha detectius i no això que no he vist però això mola és Tarantino és això ah, aquí és l'esnovisme ja ha entrat ja ha entrat aquí no, no perquè en Baby Driver que em parla l'altre dia hi ha una escena d'aquesta estarantiniana i això això ha fet mal diguem-ne perquè sí que és cert que les diàles de Tarantino poden agradar són únics o menys però són molt bons són milimetrats milimetrats i l'escena com està rodada en aquell moment aquella escena i tal llavors després hi ha hagut imitadors ja qualsevol pel·lícula jo a veure si puc anar a veure aquesta setmana aquesta que m'has dit sí, Baby Driver no, no, no Baby Driver ja l'he vista l'assassinat on l'Aren Express i la setmana que ve la vas a veure diràs els cojones que aquí diràs ja l'he dic jo molt bé molt bé trairà l'assassinat niño, que no queden 13 minuts i m'agradaria molta cosa venga bueno, doncs jo parlaré d'una pel·lícula que es diu Abracadabra i faré un re de la Verònica que és una altra pel·lícula Abracadabra s'ha de saber que és aquesta pel·lícula que ha passat una mica sense pena ni glòria però que va ser una de les candidates a la millor Oscar d'Espanyola vull dir, van haver-hi tres pel·lícules que van triar 1898 Los últimos de Filipines Verano de 1993 o Estiu del 1993 que és catalana i aquesta Abracadabra al final la que representarà no sabem si arribarà a la final de les finals de la millor pel·lícula estrangera és Estiu del 1993 bé vaig veure ara dir vaig esperar Abracadabra Abracadabra l'has vist l'estiu no, no, no la setmana que ve us la comentarem perquè la tinc prevista llavors aquesta Abracadabra és una pel·lícula del Pablo Berger que és el que va fer Blancanieves que és un precedent meravellós és una pel·lícula amb un empaque amb una potència aquella pel·lícula de la Macarena García que és muda i tal i aquí és i Maribel Verdú és muda, pobreta és muda la pel·lícula ah, val no, parla que no calla la Macarena és muda és muda la Macarena i totes sí, sí, sí ojalà hagués sigut muda la Macarena quan me'n refereixo amb la cançó aquella bueno Maribel Verdú Antonio de la Torre José Mota i Josep Maria Pou ostres més antagònics impossible t'haig de dir que a nivell d'actors la pel·lícula està bé és a dir ho fan bé tots ells tots plegats fins a José Mota que dius senyor què és això és un molt bon actor quan el porten més és un bon actor la pel·lícula és una estracanada absoluta hi ha solament la banda sonora el baile del goril·la de Melody hi ha coses diverses com a tal i a partir d'aquí l'estètica jo n'he vist una estètica en els últims anys tan kits que jo em moria jo he vist el tràiler només em revolcava per sobre la casa d'aquesta dient no pot ser això un esteta com tu totalment vull dir és una barreja entre una pel·lícula del modover i una pel·lícula de l'ex de l'iglésia fas això fas un còctel molotov i a partir d'aquí ho llences i surt això i la Jerele Pávez surt també no, no, no aquesta pobra ja està però em refereixo que és una pel·lícula que tampoc és qüestió d'explicar més o menys estem parlant que la Maria Esberdo i l'Antoniana Torres és una parella amb un barri d'aquests barri, barri obrero totalment de Madrid de Madrid de Madrid Forojo el del Madrid exacte que té una filla sí exacte però Forojo Forojo és boníssim i llavors té una filla que a partir d'aquí és una mica xoni i a partir d'aquí doncs té una... si és xoni i a partir d'aquí doncs té un cosí que és aquest que és el José Mota que va d'hipnólogo però és una hortera de molt de cuidado i a partir d'aquí es genera una història determinada de que van amb una boda i passa alguna cosa es fa una hipnosi la boda és per morir-se la boda és la cosa més hortera no poden vestir pitjor els nubis en la vida i a partir d'aquí resulta que passa alguna cosa si te llagan los ojos totalmente i a l'antenna de la torre li passa alguna cosa i a partir d'aquí no dic res més i llavors comencen a aparèixer més personatges i el que passa i com s'arregla i és una cosa absolutament bizarrona però una cosa que el Nacho s'ho passaria en gran seguríssim jo ho estic veient jo estic apuntat a la tema i la Maribel Verdú i la Maribel Verdú i tal te n'acordes no vull dir molta més cosa a casa me lo compren la del gos pel·lícula que portava per títol bon-bom la del gos no hi ha una que es deia bon-bom el perro d'Aventura Pons francesa no d'Aventura Pons una pel·lícula bum-bom ah bum-bom d'Aventura Pons ai no me'n recordo jo en aquesta pel·lícula és d'aquella noia Rosa Vergés ah la Rosa Vergés sí és veritat la vaig veure la vaig veure per això és davant de la Maria Castanya hòstia però quin rotllo allò no hi ha qui ho aguanti que ho aguanti em sona llunyana però dir que no saps els principis de tot tallat i que no saps ben bé ara on va parar i això muntatge en paral·lel i tot potser no l'he vist com m'ho dius això no em sona que ho lliguem perquè se n'era Vergés i una altra així molt ràpida aquesta la comentaré en dos minuts és Verònica que és una pel·lícula de por del Paco Plaza el que acompanyava sempre a Jaume Balagueró amb els recs corresponents i que solament va fer Roma Santa és a dir l'única pel·lícula que ha fet ell sol el 2004 Paco Plaza va ser Roma Santa i ara ha fet Verònica Verònica és un cas real és una cosa que va passar l'any 91 en una barria també de Madrid d'una noia que fa la guija i a partir d'aquí el que genera al voltant d'això i això és un document que la policia és l'únic document de l'estat espanyol de la no sé si la Guàrdia Civil no sé què és i tal que en un cas real s'ha parlat d'un element sobrenatural que ho va veure amb els seus ulls el propi inspector com arriba a casa i es veu el que passa i dius home si això ho veus jo ja em torno tonto i a partir d'aquí tot el que està bé no ho has vist mai per això sí no jo no he vist mai això no no ojalà no ojalà que no ho veies mai doncs ja tenien les mudes dels calcetets allà al costat oh sí i tant no no a veure no fa molta por en un principi la cosa va tirant tirant tirant la noia és una noia joveneta que ho fa bastant bé que es diu no Carla no calla no sé ni què estic mirant jo Sandra Escafena i surt per allà l'Anna Torrent que no fa un paper és la mare de les criatures però clar és pel·lícula amb adolescent i nens i això i de por i la cosa doncs es va ambientant imagineu-vos és una lluita contra una mena de diable que apareix per allot arreu i a partir d'aquí passen moltes coses i fa angoixa que la pel·lícula és una obra d'art no és Paco Plaza és com molt molt casolana coses que passen i això fa angoixa perquè això et pot passar a casa home no aquella història però ja està no feies mai la guija que et pot passar això és aquesta la representació jo sé si em pensava que volies parlar de Verònica però és aquella pel·lícula alemanya no, no, no quina virgaria sí, però és una altra història però per aquesta pel·lícula estem parlant del 3 o 4 anys sí, vale, vale sí, sí, sí ja sé quina és aquell és de aquella història exacte però aquest ja et digués aquesta cosa així més banal perquè si algú la vol recuperar passa una miqueta de por doncs és el que hi ha està bé tota l'estona la banda sonora és héroes del silenci héroes del silenci héroes del silenci hòstia va sonant constantment al darrere perquè li agrada la nena estem parlant de l'any 91 moment de la màxima a l'any 91 passa en els fets sí llavors clar també hi ha una estètica una miqueta kits però això té a veure amb una casa d'una dona que clar que viu que no té marit que treballa en un bar i que no es pot permetre canviar i la casa és com molt setentera tirar molt cap enrere la manera de representació i tot és un conjunt una miqueta en un espai que és molt molt senzill o com diríem vull dir que no busca res luxós passa en una casa qualsevol i això és el que se fa por fa angoixa i ho fa bé els nens els nens petits fan canguelo vull dir que s'ho passen malament bueno teniu cinc minuts per parlar de sol en casa i Rocky no puc dir res més al respecte bueno no jo només parla parla dos minuts perquè és que si no em pega aquest home no no no bueno és una pel·lícula que el Txasco aviat veurà amb la seva neboda i es farà un fart de riure com vaig fer-me jo molt bé és una és espero que has dit no saps és l'àstic el que feia el Buster Keaton és això simplement és un nen i dos lladres que intenten entrar a una casa que el nen doncs està allà solet i el nen és més espavilat que els lladres i els hi para tot de parany llavors és com una mica el videojoc llavors és a veure quin parany és el més bèstia que para el nen el nano és exacte el nano va per davant de tot si a la primera passen X parany a la segona passen X parany elevats a la potència infinita i jo els hi pregunto a uns fillers és que a qui no us ha agradat més i dius home la segona perquè passen més coses perquè llavors és que t'ho juro era un moment que et tronxes hasta tu mateix de riure de la inventiva que tenen els guionistes de fer tot allò tu jo miraré t'ho juro ja està posa-ho la teva neudas fer un fort de riure a més que més li agradin les penses entre la Lola Flores i la Paquita Rico em posaré la solo en casa res home no re no i l'Àngela Molina també l'Àngela Molina per a les seves enamorades l'Àngela Molina tela i aquesta dona oi és que tot el que fa aquesta dona és bueno però ei és una dona orgullosa de com és i és allò que dius la ruga es veia i en aquest cas mai perquè és una noia que des que tenia 40 i escaig d'anys van vellir molt ràpid però per mics coses que això no és qüestió d'entrar però és una dona que té una presència escènica que és un animal que és un animal una societat cremada ja li sé fa molts anys que fem radios junts perquè allà hi havia teca i es veia xitxa i allò que dius allà el que té valor és el que diu sa germana ves i porta'm-ho aquí amb ella no te'n recordes d'això no me'n recordo gaire no me'n recordo gaire ella ja allà el terrat sol passar per la pedra la casa el terrat no dins del campabrà mateix sí sí per allà dins de l'església que és forte allò m'ha quedat com una de les coses eròtiques més fines que he vist estranya ja ja ja m'afina amb les campanes allà bonc bonc i tal vinga campanada vinga cap endins Nacho t'atreveixes amb dos minuts de parlar de Rocky o no? Mira és fàcil perquè per molt que dieu Rocky va tenir tres Oscars molt bé pel·lícula del 76 Oscar millor pel·lícula millor director millor muntatge a més a més 4 o 5 nominacions nominada al millor guió original diguem-ne que era un guió de Sylvester Stallone o Holdato a més a més això és una bomba està nominat està nominat pel actor millor actor a part que es mereu dit per secundari bueno hi ha tota una sèrie és cert que com s'ha comentat fora de l'antena doncs bueno potser no sé si era la millor pel·lícula potser tu la veus i dius bueno i tal el que passa és que és una pel·lícula mítica perquè hi ha escenes aquella escena quan puja a les escales i ballar i la música i tal la música és inspiradora i tal la història és una història bueno d'aquesta de perdedores diguem-ne d'un nano que el tio ho fa bé suposo que era ell mateix diguem-ne d'italià allà en un barri una mica brut una mica curt una mica curt queda bé està actuant o és ell allò està en misteri diguem-ne com veus el Poli Díaz no no no no no no no parlant de pel·lícules eròtiques heu vist el semental italiano amb Silvestre Estalón doncs mira no però jo m'ho dic una cosa si a mi els culpats fossin així la pel·lícula duria dos minuts perquè la primera hòstia el primer que la rebrés ja cauria a terra perquè es foten una de mastagots que amb un sol cop de puny directe a la mandíbula el rival cau a terra home que foten una hòstia per la meitat d'aquella perquè a Rocky 2 és que no és una no se'n fan com 30 o 40 de cops directes allò és impossible la resta de les pel·lícules ja tota la sèrie hem fet 5 pel·lícules més horroroso més Rocky Balboa que va ser la sisena en el 90 i pico i un spin-off aquelles ja són horroroses o sigui hi ha una baixada d'una diferència brutal però aquesta en ser la primera en plantejar els personatges diguem-ne així molt tipus de caracteres dels barris italians d'aquella època diguem-ne ell així una mica curt i bèstia la dona i tal que se'n queda no? el cunyau el cunyau el cunyau el cunyau el cunyau el cunyau i una mica i tal bueno estem ben ben treballats anda ben treballats el tio del gimnàs de boxa tota la gent que surt allà és com un retrat de l'època el Mickey i això està bé es fluixa moltes coses i bueno i sembla que s'estan fent aquí sí, sí, sí el orgullo negro de la política i l'orgullo negro de Claudi i no vamos i no vamos clar, ja no podem fer res més molt bé que vagi bé ens veiem el dijous que ve adeu-siau adeu-siau adeu-siau adeu-siau adeu-siau Ràdio Desvet 98.1 Ràdio Desvet 98.1 Ara escoltes Ràdio Desvet Sintonitzes Ràdio Desvet La Ràdio de Sant Just 98.1 Ràdio Desvet 98.1