Especial cinema: James Bond (Spectre), Ave, César! (Coen), Spotlight, Deadpool, Los odiosos ocho (Tarantino) i homenatges a Harper Lee i Umberto Eco

Benvinguts un dia més a la Babilònia i avui comencem, com sempre, el programa d'homes, perquè això al final serà territori masculí, no? Sí, ja ho he dit. Estic pensant en una persona que conec molt bé i que seria molt interessant que s'hi apuntés. Ja us ho començaré. Tant de bo que ho escolti, perquè sé que segueix amb molta atenció a aquest programa. O sigui que fem-ho bé. Hem de fer-ho a consciència. Això mateix. Hem de fer-ho com cal. Avui parlarem bàsicament de cinema. Perquè, bé, mira, ens ha tocat. Vull dir, hi ha vegades que parlem més, que parlem menys, no? I parlarem d'Espectre, de l'última pel·lícula del James Bond. Parlarem amb el David d'aquest tema. Parlarem també d'Edit Pool, d'aquesta pel·lícula curiosa, si més no, el Jamal ja riu. Vull dir, s'ho ha passat bé, sense cap mena de dubte. Gamberrota. Va ser més interessant el que m'envoltava que la pel·lícula, però vaja, m'ho explicaré, no? Vull dir, molt bé, molt bé. Perfecte, perfecte. Parlarem també d'Spotlight, parlarem d'Ave César, i parlarem també de Los odiosos ocho, del Quentin Tarantino, que també deixa l'anar. Aquest gran realitzador de cinema. Bueno, sí, però també ja al final els cliixés es repeteixen una miqueta. I també farem un... Bueno, parlarem una miqueta de la Harper Lee, el Jaume ens farà un bon recordatori, que tenim aquí un retall del diari, que una mica ens farà cinc cèntims d'aquesta actriu tan famosa del cinema clàssic americà. I també parlarem d'Homberto Eco, una miqueta, tindrem una mica de referència d'aquest història de l'art, escriptor, personatge, bueno, dels curiós, necessari, per entendre la filosofia de final del segle XX. Bueno, doncs, David, parla'ns del James Bond, de l'espectre, del Daniel Craig, no? Sí. David Craig, no? David o Daniel? Daniel. Daniel, Daniel, Daniel. Sí, sí, sí. Bé, és un... Em crec que aquesta saga, aquesta darrera fase de la saga, està arribant a la seva fi. Ah. Em dóna sensació. És crepuscular, oi? Què diuen? Sí, a més, jo crec que la pel·lícula, al final del film, ja t'ho deixa d'entreveure. Que no... No, no, que... Com si el James Bond es volgués retirar d'alguna forma, no? Perquè... Ah, no ho sabies, això, tu? Ei. No, no ho sabia, no ho sabia. No, no, no, no dic que sigui així, eh, però és la sensació que m'ha donat a mi, eh. Però què? És l'última, en teoria? No, no, no ho sé, no ho sé. Ah, per aquí, no. Segons la trama, igual que l'anterior, que era Skyfall, que sortia del Verder, ja es veia que allò continuava, no? Perquè moria la M i la cosa semblava una mica, quedava tot una mica obert, no? Tot i que moria el Dolen i tal, tot semblava una mica obert. I aquesta sembla una mica un compendi de les anteriors. Aquí, diguem-ho així, es tanca una mica el cercle. i per mi s'ho han fet venir una mica així bé, però amb pèl forçat, tot plegat, no? Perquè en cap moment, en les anteriors pel·lícules que jo recordi, tots els brillants, diguem-ho així, no semblava pas que tinguessin un cap superior, no? I aquí, t'ho diu clarament, no, no, sí, que ells eren subordinats meus. Ja, ja, ja, ja, ja, ja, ja, ja. I dius, què passa aquí, no? Sí, però sí, no m'ho havia adonat, no? O potser sí, o potser no l'espesco, no, en aquest sentit. Bé, el film, en definitiva, està en la tònica de tots els gens bons. Potser he rememorat més la part més del primer, que era el Sean Connery, un paio així masclot, i que, bé, sense cap... Atractiu per les dones i punts, no? Sí, sí, perquè tampoc era un tio guapot, guapot, com pogués ser més endavant el, jo què sé, el Pierce Brosnan, o algun altre, no? Ara no recordo algun altre més. El Roger Moore. El Roger... Però és que a mi... A mi m'agradava el Roger Moore. Sí, a mi també. Però era una època del gens bon de conya. Tot el que sortia, em feia en plan conya. Sí, sí, sí, era un tio seductor, sí, però... I ficava molt d'humor anglès. El Pierce Brosnan em semblava tou, no? Sí, era foferes. Era com, no ho sé, no li veia... Igual que el Sean Connery, és un masclot. Sí. El Daniel Craig, cony també. I un macho, sí. Exacte. Però el Roger Moore ja li veies, perquè era canalla, i us feia gràcia, no? Sí. Però, en canvi, el Pierce Brosnan, que dothom deia que també, també, ni com a actor, ni com a referent, ni... No, va quedar molt... Sí, va quedar com una miqueta fluixet. Era com, no ho sé, una cosa molt tonta, no? I amb aquest actor van potenciar la saga en la magnífica Casino Royale. Exacte. Que ja se'ls hi van anar ja totes les idees. Sí, sí, sí. Se'ls hi van acabar allà. Molt bé Casino Royale, eh? És magnífica, aquesta part. Per mi és la millor que he vist jo de sempre. Sí, per mi també. De sempre. Quina, la segona? No, la primera de la nova saga. La primera de l'Anil Craig, sí. Sí, sí, per mi és la millor de sempre. Sí, sí, senyor, això tens raó. I després ja la cosa ja va anar fluixant. I aquí, bé, és que és una mica, és un copiar i pegar, que es diu, d'escenes. I doncs, el que et podria donar a semblar que a mi la sensació, aviam, l'aparença, quan jo vaig veure el tràiler, abans de veure el film, era que, ostres, això pinta com, com per exemple, tota la trama fosca d'Aix Guaixat, no? És el que dius, sí, sí, sí, sí. És quan ell se'n va a la casa aquella, en què hi ha aquella orgia bestial i que no saps realment per darrere qui merega els fils, no? I només, dona més... O sigui, ell rep uns tocs, uns avisos, no? És que el curi, que el que ens explica és que al darrere no hi ha ningú, és part d'una normalitat total. Ja, però hi ha algú. Què em vaig avorrir amb aquesta pel·lícula? No, no, jo no. Oh, em vaig avorrir tant. Però aquí, la sensació de James Bond, d'alguna manera, tot va semblant, no? Sembla que la trama, aquesta espectra, que sembla que te la venguin com si fos allò... Sí, sí. Bueno, el acabó ser... El acabó ser de les intrigues, sí, potser en un principi sí, però després es desfà com un sucret al cafè. Vale. I dius... I per tant, no? Què ha passat? On te vas, no? I acaba com qualsevol dels villanos que ell comandava, no? I doncs... Encara potser pitjor, que el que li va anar de més guerra potser va ser el... Sortirà el nom, l'actor espanyol... Al Bardem. Al Bardem, a Javier Bardem. Va saber molt a poc, però molt a poc. I totes les escenes, potser així, que és el que es valora més avui dia del senyor Bond, d'acció i tal, estan molt per sota del que jo anteriorment he vist. No, no... I no diguem, diguem així, la saga Born, que ara em sembla que la volen tornar a revisar amb el Matt Damon, dius... Ostres, si això és el que ve, doncs... No anem bé, ni el Born, vols dir que ja... No sé si... Potser ja s'acaba amb aquest actor i en buscaran un altre, no ho sé. El que sí és cert, eh, vull dir... Home, espera, perdó, el Roger Moore, per exemple, va fer de James Bond bastant més gran que no pas el... Sí. El Callar, el Daniel Craig. El Daniel Craig, sí. Perquè tenia 50 ben llargs. Clar, però és que el Daniel Craig és un tio que, bueno, home, està cuidat físicament. Em refereixo que no és una persona que diguis, és que clar, ja té 50 i pico, 60 i que diguis... Sejador Bastial. Clar, per això, vull dir que allò que físicament i de cara no sentiu que hagi envellit malament, vull dir, podia seguir dos i tres James Bond més, no? No ho sé, potser segueix, però no ho sé. Tampoc queda clar. La pinta, tal com es desenvolupa la trama, és que dius, bueno, allò, cinta la cadena, no?, d'alguna manera. Clar, és que ara posar-se a pensar qui podia fer o seguir la, diguem, una altra James Bond, havent tota la gent que puja ara, que hi ha molta gent jove, sí, hi ha algú trobaria, i hi ha tios gansos i gent que dius, bueno, a lo millor si vols que volen buscar un tio que sigui atractiu, que sigui fort, que sigui que tingui, que sigui canall, no ho sé, és que això dependrà moltíssim del que volguim fer, però jo crec que són en cert, Daniel Craig, per mi són en cert. Sí, per mi sí, quan el vaig veure dic, ostres, si no és la cosa. Sí, sí, sí, per mi sí, bueno, perfecte. Ja es veurà. Bueno, què passa? Passa alguna cosa? No, no. Ah, vale, vale, vale. Estava pensant que precisament tu i jo hi ha dues pel·lícules que topem d'una manera gairebé, diríem, violenta, no? Sí, sí, sí. Aix WhatsApp i el Puro Vicio, no? Ai, sí. I dues pel·lícules que tu sempre marques com una fita impossible de paï, no? Com, vaja, vull dir que no. A veure, jo he de dir una cosa, a l'Aix WhatsApp he de tornar a veure-la. Faré l'esforç i ho veuré una altra vegada. Fes-ho, fes-ho. Ho faré. L'he vist una vegada amb el seu moment. A Puro Vicio no cal, de moment. A Puro Vicio no la veurem. No, perquè és que jo... Però, Jaume, tu aquesta pel·lícula, tu què vas sentir en Puro Vicio? Qui és Puro Vicio? Es que... El Thomas Anderson, el de Magnolia, que ha fet aquesta última pel·lícula, que és una cosa psicotròpica i psicodèlica. Sí, sí, sí, ja sé quina és, però no l'he vista, no? Jo no vaig entrar en cap moment. És que em va semblar un despropòsit fora de lloc i fora de línia, de ritme. L'únic que em va agradar, t'ho dic en sèrio, és la posada en escena. Mira, quina tonteria. El que s'hi llama la decoració. Vas dir, això mola un pebrot i la música mola un pebrot, però el que és el concepte, vull dir, el que és... l'embolicat és magnífic. Ara, la història, dius, perquè tinc 22 hores i mitja d'aquesta paranoia. Que bé, que bé. Que bé que ho dius. Sí, senyor. És que és això. Jo penso que ells quan saps aquest avançar és aquest... Sí, ells quan saps és una altra cosa, això és una percepció. Sí, és un embolcall realment genial, no? Sobre una manera de contemplar o de mirar les persones amb aspectes tan naturals com pot ser la seva relació i la seva dificultat, evidentment. Que no vull dir que sigui dolenta, que no ho és. És una pel·lícula important. Però que ho hauria que és impossible, no? No hi ha res que sigui dolent, entre cometes. Però no vaig entrar. No m'ha transmetre. Llavors són pel·lícules que no... I amb el pur vicio tira que munta. Tira que munta. És una cosa com semblant. Vull dir, un embolcall més lletxot però molt ben ambientada. És una pel·lícula amb una ambientació perfecta. És a dir, com hacer la Florida de los años 70 amb una capacitat però increïble, d'una imaginació bestial, però en canvi, el tema, en aquest cas el tema i el com es desenvolupa, em sembla totalment fora de lloc. És que el tema ja l'havia representat massa bé el Henry Bogart, clar. I llavors és que és com difícil de superar aquell llistó tan alt que va deixar aquell senyor en aquell moment. Jo crec que aquesta és la realitat. però bé, ja m'ha agradat ressaltar-ho perquè... No, perquè són pel·lícules que dius que fa ràbia que no puguis entrar quan haguessis pogut entrar directament. Ja amb el Thomas Anderson aquest, mira que ha fet pel·lícules rares de pebrots, parlant clar. Sí. I has entrat. I has entrat bé. I encantat de la vida. La penúltima, aquella dels patroliers, del petroli. Oh, calla, aquesta no l'he vist, calla, molt ràpid. Jo parlo del Buggy Nights, del Magnolia... Si ara no me'n recordo com es diu. La que surt, la que fa també el Daniel Day-Lluís. Submarino no. No, home, no, aquella no és ell. Això no, és del Vintenver. Sí. No, no, no. Vintenver no. No? Submarino no és... No, submarino sí. Ah, vale, vale. No, jo no refeixo aquesta. Ah, vale, vale. Jo refeixo la que... Ara no em sortirà. Va, ja la trobaràs. Però aquesta, aquesta patroler no és la de Lars von Trier? No, no, patroler... No, ara t'explico. Patroler, no. Com es deia, aquesta? És una plataforma petrolífera, no? No. Ah, vale. La dels... Els que van començar a explotar el petroli als Estats Units. Sí, perquè no és pas... No, això era... Oh, i tant que sí. Mira... Gangs of New York. There will be blood. I aquí es va traduir... Ostres, és que no em sona aquesta pel·lícula de res. A veure, hi ha... És el 2007. Pous d'ambició. Sí. Ah! Pous d'ambició. És l'Anderson? I tant. Ho diu aquí, també? Sí, sí, sí. A Daniel Day-Lewis? Si ho diu aquí... Ostres, vale, vale, vale. Doncs, no, aquesta pel·lícula... Aquesta pel·lícula és una pel·lícula normal. És a dir, que no entren en els mons del Thunderson que se li envolten. No, no, no, està clar, està clar. Si no és... La pel·lícula històrica segueix una química. No és... Fonj Drangló, per exemple. Ah, exacte, exacte. Genial per mi. Genial, per l'altra banda. Clar, clar. Però és que és genial, més això. Val. Vale, ja està. Ha quedat, jo penso, que has posat aquí un senyor que el podem utilitzar com a referència. Ah, és que ho ho és. que, evidentment, ens posa al límit de les nostres possibilitats. O sigui, el que tu dius, dolenta no, però no hi entro. I llavors, això vol dir que hi ha alguna cosa que falla, no? Si més no, per tu, és clar. Sí, és el missatge. És el llenguatge, crec jo, en aquest cas cinematogràfic, que no ha sabut transmetre, o per mi no ha sabut transmetre, perquè crec que és una pel·lícula que va passar així, bum. Tot i la magnífica ambientació. Totalment. i tot el que... I el bon, i l'actor, que és, no me'n recordo ara, que és aquell dalt, ja he dit, trencat, le porino, que no sé com es diu ara, però, bueno, que és genial. A canvi, permeteu-me encara una llicència més, que és la que jo... Joaquim Fènix. Ah, Joaquim Fènix, això. Sí, estipularia el d'això, o sigui, el senyor... el que parlàvem, el que parlàvem, el que parlàvem amb el Telencúbric. Ah, Telencúbric, sí. La diferència, per exemple, que jo veig amb la pel·lícula aquesta i aquella altra de la taronja mecànica, és que, per mi, la taronja mecànica és una cosa que no anava massa enllà, sí que avui hi anava, però no hi anava, i, en canvi, l'Etsbatsat jo la trobo, doncs, bueno, superrelativa, no? Perquè penso que fa una evolució molt gran dins el món del cinema. Jo crec que la taronja mecànica era provocativa, a l'època buscava provocació, ja és guai xut, és una provocació però elegant. No em diguis el per què. Hi ha una percepció d'haver una cosa que dius, mira que bé m'ho lacà, Allò és físic, perdona, i això és... Exacte, i mira que és canyera, que diu el que diu, és guai xut, però dius, bueno, però és una cosa, és com la maduració, allò era una bogeria de joventut, que és magnífica, que té una estètica irrepetible, que la veus ara i dius, ostres, mare de Déu, senyor, com es podia fer, era políticament incorrecta fins a morir-te, i, en canvi, això és una cosa que t'ho deixa anar però és molt correcta. Per mi és correcte, vull dir, no? dins del que seria el discurs. no hi ha estudiències. Exacte, i això és el que dius, bueno, està bé això. Però mola, mola, per tant ha quedat una miqueta... No hi entra, però veig que està ben entrat. Sí, vull dir, sí, ja la veurem, a veure si tinc temps i farem un estudi més amb profunditat. I tant. Perfecte, doncs escolta, anem per les pel·lícules actuals, després ja parlarem de les persones que ens han deixat. Exacte. Jo heu dit una cosa que fa una estoneta de la mort de Harper Lee, eh? Però jo el que llegeixo aquí és que és l'autora de la novel·la Matar un rossinyol. És l'autora. Ah, vale, vale, vale, vale. No la trio. Calla, calla. L'autora. Vale, vale, doncs aquí ens hem creuat. Per això és que a mi m'ha semblat escolar. Sí, sí, sí. Bé, en tot cas, ho fem quan toqui. Ara anem a... De què parlem primer? dels Germans Coen o de... Com vulguis. D'allò. Si de cas comença pels Germans Coen, sí, i després jo parlaré de l'Spotlight i farem una miqueta així de pel·lícules que són així més... Probables. Probables guanyadores d'algú. Sí? Però bueno, no ho sé, no ho sé. Jo crec que no, eh? Aquesta d'allò, no. De l'Ave César? Ah, no, aquesta no està nominada, no, perdona. No, que va, això no ho poden nominar, això. Per què no? No, perquè és que va, entre ells, o va, va, és una manera... Entre Hollywood, va. Ui, ui, però una cosa... Ah, explica, explica. Sí. Això del A.V. César, no? Sí. D'Ave César, de Germans Coen. Bueno, estem també situats en els anys, no ho sabria dir, però els anys 70 o... 50. 50 fins i tot, oi? M'en feien els peplums i tot allò. Ah, això mateix, i bueno, els peplums, no, ara no. Gladiator, m'hem quedat amb Gladiator i ja està. Gladiator, no, però això sí que es copsa, que ho fa anterior. Escolta, el que vaig trobar molt interessant va ser l'actor aquest, el Joss Brolin. Ah, sí. És molt competent aquest paio, no? Dona una textura... Aquest sudà. Aquest sortia Sicario, per exemple. Sí. I bordava. Ho he vist, ho he vist, eh? Sí, sí, sí, ho he vist avui també. Turrota aquesta. Bé, doncs, sí, aquesta ja en vas parlar l'altre dia, molt bé, no? Val, doncs, llavors els germans Coen, doncs, jo penso que fan el mateix de sempre. Jo crec que s'assembla i força amb el mort entre les flors. Per què? Perquè hi ha un senyor que és el mediador, que probablement a vegades els mediadors podrien arribar a ser les persones més, o sigui, més emblemàtiques del que representa la conservació de l'establishment. Més emblemàtiques, vol dir, més responsables, també. Exacte, essencialment això. I, llavors, del que parlen aquí és d'aquesta responsabilitat, eh? Vull dir, és que és curiós perquè a la pel·lícula Mort entre les flors, no sé, la recordeu bé, oi? Sí, sí, sí, són dues bandes així que estan rivalitzant i n'hi ha un pel mig, eh? que és el que mira que allò no se'n vagi a l'aire, vull dir, perquè al cap i a l'aire, és clar, llavors, què estem conservant aquí si fas aquesta feina, no? Que no hi hagi morts que, en definitiva, són persones que estan atrapades i penso que ho podem dir en tota la llicència moral del món, no? Que estan atrapades dins unes dinàmiques que, veritablement, és difícil que puguin estar orgullosos o no ser que siguin els que em matin més. No l'has vist a mort d'entre les flors. Sí, sí, però fa molt de temps, la vaig veure fa 10 anys o així. Llavors, aquella pel·lícula m'hi ha fet pensar molt, doncs, el paper que té aquell senyor, doncs, agafeu aquell senyor al mig de les màfies i poseu-lo en Hollywood. El Gabriel Baier, no? Em sembla que era. Sí. Sí, sí. Llavors, el poseu a Hollywood en aquests anys 50 amb els Peplons i tot el que representarà els musicals. Per cert, l'ambientació de tot el que representen els trossos de pel·lícula d'allò, molt bé, eh? Sí. Musicals. Ai, ai, ai, quina meravella, tu. Fins i tot un western i fins i tot l'heroi d'un western. Que no és que et puguis identificar amb el John Wayne, però amb algú... L'artesania del cinema. És recordatori. Sí, sí, sí. L'artesania del cinema. i de la manera que, per exemple, doncs, un senyor que fa un western i que és un gran actor i que no massa espavilat, però al cap i a la fi, eh? Vull dir, resulta perquè a tothom agrada i tot això, que es permeten el luxe de posar-lo en contacte, doncs, amb una xicota que com ell, doncs, també té aquesta virtut que cau bé i els dirigeixen bé. quan va parar a mans d'un suposat, diria jo, què et diré, com per... Quin realitzador d'aquesta època, Billy Wilder, per exemple, o bé el gent Negolesco. Ah, se li veu les costures, llavors. Sí, llavors ja... Clar. Llavors ja els diu, què passa amb aquest païs? Això no és tan fantàstic. Això no va tan bé. i diu, no, és que el productor m'ha dit que vingui i tal. Doncs mira, i diu, ara, a veure com va aquesta frase. Vas veient com per la paciència. Però és una comèdia, com a tant. És una comèdia. Comèdia fora la... Evidentment, però no té res a veure d'un no és País para viejos, eh? Ah, vale, no. Tot i que, curiosament... Una altra pel·lícula que no vaig combregar. No. Últimament, no parem, eh, tio, a veure si ja... No vaig combregar perquè no em vaig creure, el Javier Bardem. S'està tornant una increïència. Totalment. No, no, no. És que no vaig combulgar per el paper de Javier Bardem. Molt forçat, aquest paper. Exacte. La història és magnífica. No em farà mai més. El tempo és magnífic. Veus, jo, en canvi, estic convençut que no em farà mai més cap de tan bo. Potser ho imagino. És que a mi... És que no m'ho vaig creure. Ja, ja. De debò, no em diguis el per què. No vols. Mira que el Bardem me'l crec bastant, eh? Sí. Però no... el Javier Bardem, antes de que no txezca, per exemple, va semblar un... Ho feia de conya. És que era creïble al 100%. I aquí, en canvi, amb aquell pentinat i aquella cosa... És que no... No van estar molt encertats. Iix, i ahí em va grinyolar. El disseny no funcionava. No. No, no, no. I la forma en què parlava i la forma en què moltes coses no em va acabar de convençer. Digues, digues, digues. Veus, en aquesta pel·lícula el que tenim també és aquell punt, no? Aquell punt de dir, escolta, la societat que tenim és aquesta. Eh? I aquí també, o que teníem, en el Hollywood aquell, no? Sí, sí. I llavors diu, i com que és aquesta, qualsevol que surti, o sigui, que vulgui fer-se l'espavilat i surti del que és la normalitat i intenti, no sé quina mena de profit treure, de no sé quina mena de situació, no, eh? No. Les situacions estan controlades sempre, eh? No, evidentment que no. I si no, vindrà el Javier Bardem, no? Vull dir, que és el que tu dius. No, però... Bueno, últimament el Justo Sar també, que ho arregla tot, el Justo Sar, a base d'hòstia, ui, a base d'hòstia... No, ja n'hi ha un altre que no és el Javier Bardem allà també, que és com un figura també d'aquesta mediació, per dir-ho d'una manera, no? Clar, clar, clar. Perquè, esclar, aquí estem parlant del mediador també, que és aquells que són els rics, més rics de tots, no? Perquè trafiquen amb el que trafiquen i llavors diu, eh, tu, escolta, ens ha desaparegut aquesta quantitat, recupera-la, no? amb el risc de trobar-se amb un Bardem que supera les pròpies franquícies que tenen establertes, per dir-ho d'una manera, no? Sí, sí, sí. Que és el que per mi té una validesa, aquella pel·lícula. Però ja també sortia el Joss Brolin. També sortia allà? Sí, era el que rebia, pobret. Ah, el que dispara i tal. Era l'antagonista del... Sí, a l'anti-heroi. Aquest. A l'anti-heroi, no? A l'anti-heroi, sí, una taugurista. Sí, sí, sí. Bueno, que rivalitzava-nos com a efectivitat. Tela també, això, no? Bé, estem descobrint els germans Coen, no? S'han posat en el món del cinema, això no agrada. D'acord. Perquè el senyam el tenim mitificat, puguem o no. Tu d'una manera i jo d'una altra. Sí, clar. Això és diferent. I que, escolta, que ens el rebaixi de no sé què, això no. Clar, clar, clar. Estic una paquita rico. Exacte. Una cosa... Un imperio argentina. Sí. Que dolent. Mola, mola i tal. Ah, calla, l'altre dia. M'ho iràs, eh? M'ho iràs de vida. De riure. Et recordo que hem de compartir cotxe últimament. Ah, sí? Ah, sí? Potser no arribes, ah, que no? No, que no he cabut. No, no, no, que no. No he cabut, no és bèstia. A partir d'ara, que anem a viure el mateix poble. Ah, tu sí. Serem veïns. Serem veïns, serem veïns. Tracta'l bé, tracta'l bé ara, perquè si no estàs perdut, eh, tu. Des del bàlcol hi diré veïn o... Bé, doncs suposo que queda presentada, eh? Vull dir, amb això ja us podeu fer una idea, tot molt ben fet, vull dir, realment, una recreació exquisita dels trossos que presenta, tant musicals. Estic, i un musical més bonic no el feia en aquella època, eh? No? Ells aquí ho magnifiquen, eh, això. Ah, bé, bé, però també està bé, no? Esclar, vull dir... Els musicals estaven bé, eh? Jo tinc ganes d'un musical, eh? Però aquí tu, escolta, buah, eh? Jo soc de musicals. I Esther Buírez, dient... I l'Escar Léja Johansson? Què? Que surt allò explosiva, no? Surt allò que dius... Neumàtica. Quan veia una amiga meva, arrepretà, no? Que surt massa poc, vull dir poquíssim, a més a més, destaca, llavors. Lo poc que surt... Oh, però tu, una cosa... Una cosa més... Jo penso que... Voluptuosa. Que quan una... No massa, eh? No? Ah, va, no. Em sap que dius a mi que referies això que arriba abans... Voluptuosa en quan... Voluptuosa en quan... En tot cas, en quan a fets no mostrats, però... Ja. Eh? Però en quan a... Que la puguem veure... No, no, és tota una qüestió moral, també, eh? Bueno, bueno. De moralitat n'hi ha molt, però en les pel·lícules dels germans collins, home. Clar. No ho dubtem. Sí, no, no. Però molt bé. Sí, perquè... Diguem-ne, nusos i tal, no són gent d'anuar la gent, eh? Els Coen. No ens interessa aquest tema. I quan hi ha directors que de seguida et despullen algú, et fa una senta de sexe, els Coen és en plan com... No ho sé. Sí. No ens importa gaire. És una altra onda. Sí, és una altra línia. Sí, sí. Molt bé. Bueno, que també és un altre cinema. Bueno, jo vaig a parlar d'una pel·lícula que es diu Spotlight. Però perdona, digues. Si te fixes, a les pel·lícules del Tarantino tampoc sorgeixen d'espullada. I és un irreverent. És veritat. És cert. Perquè ell busca potser una línia molt més. Per això... Que li vols condicionar... No, no, no. Però a mi potser... No, no, no. Avui. ...tan irreverent potser... A les 10 o 8 no es poden... Uah, pa, passen un fred. Per això. No, no, però... Si t'hi fixes, alguna escena pot haver sortit... Jo crec que jo recordi, no, eh? A Jacky Brown... A Jacky Brown... A Jacky Brown... Sí, però perquè era un black exploitation d'aquells. Sí, però ja està. De tant, quan havia que sortir alguna cosa... Però ja està. Però no... No, és veritat. Home, la xicota que fa de protagonista en aquella pel·lícula... Sí, sí, és potentíssima. És potentíssima, és aquella dona. Clar, però físicament potser va curta i va assenyida, però no... I la Bridget Fonda, també, que se la beneficia el d'això, com es diu, el Robert De Niro. Però tampoc surt res, no surt res. No, no. És veritat, hòstia. Un fundidor en negro... Ja hi havia suficient, no? Sí, sí. No hem d'anar més enllà, no? D'acord. Parlem després de Los Odiosos 8, que ja comentarem una miqueta, però abans vull parlar de Les Potles, que és una pel·lícula sencera, íntegra, que, bueno, nominadíssima als Òscars i tal, i que a part d'això, bueno, jo aquest any... I l'actualitat. Sí, exacte. Jo aquest any estic molt desanimat. Jo ho he sancionat. I hi ha hagut anys que he vist els espectadors dels Òscars i tal, oh, que bé, que tal, no? Vull dir, que xules, aquestes pel·lícules. No. Mira que he vist, ja vam parlar del Mad Max, que vam comentar i tal, amb el seu moment, El Puente de los Espías, he vist La Gran Apuesta, ara he vist Spotlight, totes les nominades a les millors pel·lícules, no? El Renacido l'has vist? No, no, no, a veure si la puc fer la setmana que ve. Però en refereixo a aquestes quatre, que són quatre referents i tal, i això, fill meu, aquesta d'Spotlight és la que més s'aguanta, en general. Però jo no sé si els americans volen, necessiten nous directors, perquè tant el director de La Gran Apuesta com el director d'Spotlight són directors absolutament... Vull dir, el Thomas McCarthy de La Gran Apuesta és un director que solament ha dirigit a Will Ferrell. Ha fet comediotes, que es diuen aquestes americanes, i ha començat a fer una pel·lícula, pum, no? Que és això de la història aquesta, del Lehman Brothers, que va explicar la setmana passada. Que és una cosa que dius, a veure, m'interessa fins a un límit, és com si envies a Amèrica aquesta pel·lícula del Bárcenas, no? És a dir que dius, a veure, té un interès, però fins a una línia, clar. Que diuen que està molt bé. Que està molt bé, diu que està genial. Però que aquí pot interessar, però que nosaltres, aquest tema, que ja el sabem, d'acord. I aquí passa, no semblant, perquè és un tema més, per desgràcia, més universal... I últimament més actual. I més actual, exacte, i terrible. Aquí, a més, a l'estat espanyol ha passat unes quantes, a Los de Gineros de Cristo, per allà abans... I ara darrerament, eh? Sí, sí, sí. Per això dic una miqueta tota aquesta línia. Però bé, és una pel·lícula correctíssima. És una pel·lícula correctíssima. També el director, que no me'n recordo ara, em sembla que es diu McAdams, no me'n recordo ara, també és un director que no ha fet gaire coses. Són pel·lícules, així, una miqueta, d'aquella manera, i tothom ha parlat d'aquesta plea com una gran obra d'art, no? És una pel·lícula terriblement correcta. És una pel·lícula Oscar. De manual, no? De manual. És una pel·lícula perfecta, impecable, no li falta ni res, vull dir, és genial. Ni li sobra, tampoc. Ni li sobra. Tenim un gran, que és el Michael Keaton, que porta aquest grup, que l'explica de què va això de l'Spotlight, que ho diuen al primer minut, no parles més. I llavors hi ha dos, que és el Mark Ruffalo i el que és la, haurà tal Rachel Adams, McAdams o Adams i tal, McAdams és el que es diu, i tal, que estan nominats tots dos a millor actor de repartiment, que no guanyaran. Ja us ho dic, no guanyaran, no perquè ho facin malament, sinó perquè tenen aquest Winslet fent allò de les Steve Jobs, eh? I el de repartiment, no sé qui havia, m'ho van dir l'altre dia, Ai, no n'hi ha igual, ara no me'n recordo, però em refereixo que no crec que siguin aquests i tal. I dia són els Òscars, per cert? El 28, o sigui que el dijous, el diumenge que ve o alguna cosa així. Diumenge, sí. Diumenge. Llavors, què passa? Doncs, bueno, que és una pel·lícula que tracta sobre els abusos sexuals de l'Església, però ho focalitzen a Boston, eh? Per tant... És que va bé Merdella. Sí, sí, sí, sí, molt, eh? Vull dir, es focalitza, la pel·lícula s'inicia amb un petit flashback a l'any 76, eh? Una escena molt determinada, molt concreta, que es veu que hi ha un intent de cobrir el que serien aquests maltractaments, ai, aquests abusos, no?, que es donen, i salta la informació l'any 2000, 2001, em sembla que és, abans dels atemptats de l'11 de setembre, que també surten per allà. I, bueno, i a partir d'aquí hi ha un equip dins del The Boston Globe, que es diuen l'equip de Spotlight, que és un equip d'investigació. Digue, això, insisteixo, sobre els meus tres minuts, no?, que dirigeix Michael Keaton i que tenen a tres curritos, a tres periodistes, que és el Marc Rufaro, la Rachel McAdams, una altra que no tal, i per sobre hi ha un director que és el Liv Schreiber, aquest que és el mèrit de l'Anami Woods, però no ho sé. Us queda això, no? Sí. No, no, no, ho dic perquè, no ho sé, és que ho vaig mirar, però no vaig recordar de veure les pel·lícules i vaig dir, oi, aquest és el mèrit de l'Anami Woods, però, bueno, una mica la referent. I bé, i la pel·lícula en si, insisteixo, està molt bé, però és aquesta línia de pel·lícula que passa al 70% dins del que seria la redacció. Xerrant. Sí, xerrant, totes les ombres del president, el que dèiem, aquesta línia, que està molt bé, no et dic que no. Molt zodiac. Sí, zodiac. Tornem una altra vegada a aquesta estètica, que una mica veu de la gran apuesta, amb un altre concepte, però és aquesta cosa que dius, ostres, això jo he vist una altra vegada, que està molt ben fet, que està molt guai, que està molt ben portat als actors, però sobretot dius una cosa, i és que quan els testimonis parlen, a veure, haguéssim pogut ser potser més punyents, no vull dir més clars, més punyents, a l'hora d'explicar. S'han autocensurat o què? Jo crec que han posat una mica de filtre. Sí que es parla, però no s'ha volgut ser massa agressió, perquè és un tema molt delicat, quan les informacions que corren són brutals, dins d'ells propis mateixos. Llavors, quan treu els personatges per comentar, és a dir, no cauen en l'excés al dramatisme, ni en l'excés a una cosa truculenta, ni molt menys, però crec que li faltaria un punx, un cop que diguis, ostres, que et descol·loqui, una miqueta que et doni, que diguis, que fort, perquè és molt fort el tema, però sigues més transparent, tingues un parell de nassos i tira cap endavant i deixa ben clar el que feia en aquesta gentussa. No el que feia, no per morbo, sinó per deixar clar això. Llavors, aquí és on jo crec que patina una miqueta, ho intenta un parell de vegades, però quan ja s'utilitza certes terminologies, i després, bum, dius, tira endavant, tira, si ja anaves bé, si ja anaves bé, però a tota la volta, pum, s'acaba l'escena, frena, me'n vaig, surto, dius, home, no, no. Perquè cada vegada, permeten, però cada vegada és més, és més vàlid el fet de no condomnar. Sí, és el tema potser de l'elipsi, famosa cinematogràfica, el fet de dir, ja se't dóna per entès, però el cinema, jo crec que arriba un moment que ha de ser també realista. I aquest realisme ha desaparegut. I això, vull dir, el realisme italià, que era molt clar, doncs per què no tornem a fer una mica de realisme social? Això ho trobaràs amb la pel·lícula que ja la vaig comentar, que ja la vaig veure no farà ni mig any, que és El Club. Exacte. Una pel·lícula xil·lena. No l'he vist, però ja m'ho has comentat. Aquella sí, aquella va, el que tu dius, va a la jugular, o sigui, bum, s'ha acabat. I a més a més, amb una qualitat argumental extraordinària, perquè en definitiva, el que van a demostrar és que ens pensem que com és que no feien res quan aquestes coses passaven i sí que feien. El que passa és que era tremendament difícil actuar d'una manera coherent amb els interessos de la pròpia institució que representen i com els portaven amb tota aquesta colla que en definitiva havien sortit d'enorme. En aquesta pel·lícula jo el que he llegit és una crítica d'un periodista que m'ha agradat molt i aquest periodista el que destaca és que la virtut d'aquest film és precisament el posicionament no moral, sinó tot el contrari, sinó el posicionament periodístic. I la pel·lícula és un gran cital en aquest sentit. Clar, clar, ho és, eh? Ho és. Periodístic és brutal. Vale, doncs això és el que destaca un periodista d'aquí, eh? És com s'investigua. És allò, com investigues una notícia fins a les últimes conseqüències ho tens perfectament posat aquí. I això és un valor en si mateix. Evidentment. La pel·lícula en si és magnífica. Jo ho negaré. I penso que és el que hem de saber també nosaltres destacar, no? Exacte. Però que em refereixo que en aquesta part, vull dir, això està claríssim. És una pel·lícula impecable al principi de tot. Però quan entrem en la temàtica, és a dir, que la temàtica sigui un fil argumental que et porti a un límit, vull dir, a presentar. Perquè clar, en un principi dius, vale, es va movent, es va movent, desva movent. Al final, els suposats 10 són 90, eh? Vull dir, que capellans o senadors que han fet això en aquell espai, és un 6% dels capellans de Boston, amb el que això comporta de milers de víctimes. Clar, quan et diuen això... No parlis de víctimes. Aquest és l'altre gran problema. És parlant de víctimes, eh? Ja, ja. Per això he utilitzat aquest terme. Aquí sí que no hi ha dubte, oi? Clar, clar, no. Exacte. Però si nosaltres utilitzem un terme en el qual el fet... O sigui, el mot víctima ho posa el propi que t'escolta, sense necessitat que tu li aportis... No, no, no, clar, evidentment. És que aquí és on... El que vaig llegint, eh? Sí, sí, sí, no, no, però aquí el que tracta, el que sí que és una cosa com molt... Clar, és que això és molt delicat. No sé com plantejar-ho. Ho és molt delicat. No, plantejam l'element de que aquests afectats, o diguem la paraula que vulgueu, no sé, que han patit aquests abusos, poc o molt han hagut de passar per un procés psicològic, lògic, un dol, que bàsicament l'ha portat a unes certes addiccions. I jo aquí no estic d'acord. No és que estigui d'acord. Sembla com molt arquetípic. M'entens el que vull dir? Vull dir, el fet d'haver passat per una situació terrible com és aquesta, comporta que entri en el món de les drogues. Com? Això, m'entens el que vull dir, deixa molt clar aquestes línies, o drogues, o alcohol, o no sé... A veure, és complicat superar potser això, no? Però, m'entens el que vull dir, no té per què. L'altre dia... És un clixer que a mi no m'agrada de la pel·lícula, però en canvi, en general, com tu dius, és un exercici periodístic brutal, brutal. L'altre dia, el nostre amic de Cornellà, Joan Tardà, es va trobar amb una situació molt complexa, perquè ell avui està a prop del senyor Tegui, que sortirà ara de la presó, després de la condemna, que en definitiva... És de Cornellà, aquest home? Sí. No ho sabia. Tampoc ho sabia jo. I som molt amics. El conec molt bé. Llavors, aquest senyor que li va tocar, que això també m'ha estranyat, i ja veurem, perquè això s'escriurà, doncs, el van fer anar amb una cadena televisiva, que tampoc sé quina és, però el que sí que he llegit és un article sobre, de la manera que el va anar, que el va anar martiritzant, en aquest sentit. I això és el que m'hi ha fet pensar. O sigui, tu aniràs allà, on t'estiràs demà? Aniràs allà i trobaràs un senyor que amb la seva organització, hi ha hagut persones que han estat mortes i han estat tal i qual, no? Per això dic que el que hi havia i provocava aquesta situació era molt mala persona, crec jo. vull dir, perquè estava marcant una pauta i fins i tot amb una condemna, jo diria, a una persona que, que en tot cas, si hi ha alguna afinitat, que és el que sempre ens va provocar durant força anys quan teníem instal·lat el terrorisme paraules. Sí, sí, sí. No trec ni poso, paraules. El terrorisme dins de l'estat espanyol ens costava molt saber diferenciar si allò era o no era just o allò que sí. D'acord? Sí, sí, sí. I aquesta és una d'aquelles coses que precisament allò més delicat probablement és el que més difícil és de tractar i on ens hi hem d'esforçar més precisament per no caure en el fet i avui també ho comentava en el fet de no apassionar la gent sinó de fer-la reflexionar que és molt diferent. Sí, sí, sí. Que és l'altre punt, no? Però val la pena, eh? L'aner a veure i una miqueta doncs a veure doncs què opineu al respecte però és una pel·lícula molt complerta no ho sé bé, bé, val la pena veure-la. Jaume, parles del Deadpool aquest. Aquesta sí que és passió total. Sí, això és de fet és un... Poca vergonya tinc entès que és un poca vergonya. Sí, sí, aquest és un poca vergonya. És un superheroi poca vergonya o què és això? Sí, sí, és un superheroi poca vergonya que dins el món de la Marvel pel que hi vaig interpretar és un irreverent o sigui però en el fons no deixa de ser i això ho vaig trobar interessant no deixa de ser un incrèdum en tot vull dir a cap i a la fi aquesta vida escolta què coi és tota aquesta pretensió de moralitat i del que està bé i el que està malament no, no, tira milles i tal bé al cap i a la fi es contradiu això això quan comença la pel·lícula el tenim en aquesta en aquesta textura però després es contradiu perquè coneix amb una noia i se li acaben se li acaben tots els arguments en definitiva ja no seguirà creient el mateix però no deixa de ser una gran contradicció i aquí vaig veure un valor molt interessant segons el meu criteri perquè tot el que fa és irreverent total que és el que dius tu és un secundari de l'univers Marvel pel que jo interpreto jo desconec això estem parlant dels superes ois en definitiva aquelles persones que han adquirit com sigui doncs uns superpoders i les lluites entre ells són bueno no vegis i llavors aquí el que passa és que aquí i crec que aquest és un punt interessant resulta que ell acaba que és malalt té un tumor com una catedral i bueno vull dir ja està fent penitència per dir-ho d'una manera no i de cop i volta se li apareix un personatge que li ofereix que bueno que seguir un tractament que això li permetrà doncs tenir vull dir guarir-lo guarir-se del tumor que té i paral·lelament tindrà uns superpoders catàlegs clar tot això no pot ser altra cosa que un on està la trampa sí no que vull dir que una trampa no vull dir però però trobo que que déu-n'hi-do de la manera que que vesteixen el personatge aquest ara bé la segona part però què fa per ser irreverent irreverent insulta sempre treu sí vull dir és és molt poc amable amb ningú vull dir entre torrente sí exacte un torrente en versió en tot cas còmic en tot cas còmic no còmic còmic vull dir creat o generat dins el que és el còmic i llavors això sempre està present vull dir sempre hi ha una exageració molt gran així com el torrente intenta ser creïble o intenta ser un referent d'aquesta societat vull dir i amb el seu caràcter pel poc que he vist el torrente però bueno tampoc cal veure a vegades segons què perquè ja ja saps de què va però tal com a vestit sembla com a Spiderman té un aire sí sí va de Spiderman perquè també reneix de les cendres i tot allò déu-n'hi-do jo l'altre dia vaig veure per la tele vaig veure pel metro un cartell que veig el dit pull aquest que posa dit pull i se'l veu d'esquenes tocant-se el cul així sí sí i la dius què és això sí sí com tocant-se el cul amb una posició molt femenina dius això és un superheroi clar i això et pot dir la veritat sí què passa amb aquest tio perquè és que estava perdudíssim i no sé ni què és ni d'on venies sí sí sí bueno doncs ja ho sabeu però és divertida està ben feta curiosa bueno jo no faria un pas per veure això però és que a vegades tens algú que diu aquí bueno escolta jo et deixo entrar diu no no jo no entro ho vens amb mi aquí ha complit és curiós això no perquè els dents jo penso que són com una mica valentia no no jo ja vaig a la meva i tal no en aquest cas encara no ha arribat al punt aquest però bueno al cap i a la fi estàs veient cinema què vol dir això vol dir que tant ell com jo i aquesta va ser una de les coses que vaig veure que ell sabia posar la distància de tota la vivència que hi ha perquè allò és tremendo no es moren mai aquests a no ser el tret el cap llavors sí s'ha acabat el bronqui és com clavar l'estaca en el vampir al vampir igual s'ha acabat ja ràpid va ja ràpid i eficient amb un recital que intenta un heroi explicar-li i tal m'entén directament mare meva bé vull dir una exageració jo no havia vist em sembla res de tot això i he quedat ben servit no perquè en teoria els superherois sempre són seriosos fan coses vull dir salven el món i no sé aquella pel·lícula que sortia bueno l'experi d'Herman clar aquests són seriosos sí però n'hi havia una que ha fet uns quants anyets no una massa el 2010 o 2007 ara no sé el de l'Interna Verde no que sortia ai m'agrada sortia al començar una xapeta allò del àcid te n'acordes ah sí de l'àcid l'Smile sí sí començava per allà que sortia el professor Manhattan el Sin City no ara ho buscaré ja ho trobarem i ara comentarem sí mentrestant faré un recordatori ràpid allò pim pam pum no de Los Odiosos 8 del senyor Tarantino que bueno ja sap que jo soc forofo de Tarantino vull dir jo me lo he tragado todo imagino que molta gent ho hem fet són vuit pel·lícules tampoc són tantes una és doble perquè el Kill Bill em sembla que són dos versions dos parts i bueno la veritat és que jo m'agrada molt el Tarantino però els últims Tarantinos és com el que dices bueno vale igual que ha fet molts homenatges ja ho deia el Jackie Brown amb el Black Exploration aquelles pel·lícules diguem dels anys 70 de gent de color digues Watchmen ah Watchmen vale no sé si l'heu vist no no bé oi és del milloret que hem fet de còmic de còmic no és de no és de Marvel aquesta però hi ha un moment que potser es fa un pèl massa massa però però és que xonda o és seriosa no no no a veure és un estil sin city per dir-ho ah val però potser més sèria encara més sèria però hi ha un moment que dius és la part més potser més més rara més freak dels no l'he vist Watchmen mira que vam parlar bé d'aquella jo recordo que vam parlar bé de Watchmen no sé per quin motiu si era un director o alguna cosa interessant però no tinc mal record del que ho deien el director és molt bé doncs el que deien el Tarantino doncs bueno que clar tenim referents com al fiction tenim referents com la primera reserva d'or que és genial i d'altres perigues com Kill Bill que a mi em sembla un prodigi de l'acció d'evidentment un homenatge tremendo que també una mica d'homenatge al western no negarem vull dir és de Kill Bill però sobretot aquelles pel·lícules d'acció d'arts marcials i aquesta història amb una llum a Thurman que em sembla magnífica vull dir que és un dels millors papels que ha fet amb sa vida però és clar de cap i volta va començar la cosa evolucionar a mi i els maldits bastardos i a mi és una altra història és una altra història a mi no em va agradar massa del tot jo vaig veure aquí em sembla com si estigués una mica racionalitzant la seva manera de fer a mi m'encanta la capacitat que tenia Tarantino de cop i volta donar-te vull dir un cop de sorpresa vull dir que et deixava estavellat vull dir jo què sé pel fiction el cotxe van parlant de cop i volta pum li fot un tret i bum vull dir aquell servei d'aquell pobre home anava tot el cotxe van acabar tots fets un cristo vull dir aquests cops vull dir a mi és el que m'agradava de Tarantino aquesta sorpresa però bueno per dir alguna cosa és un exemple salvatge però és així en canvi les últimes tres pel·lícules el Django desencadenado aquesta de los maldits bastardos i aquesta de los 18 ha baixat el ritme d'una manera ha agafat com a refren a Sergio Leone que està molt bé almenys amb aquesta última no parlo de l'anterior que no que no és el mateix però vamos por ahí aquí ha agafat és a dir el ritme més lent possible que puguis trobar que ja Sergio Leone era lent ha agafat a Niamo Ricone li ha fet la banda sonora evidentment ha agafat unes lletres que recorden moltíssim l'espagueti western del 70 d'aquest bon home i ha agafat a vuit personatges que van sumant-se a mesura vull dir que van passant coses ho separen diversos blocs vull dir bloc número 1 no sé què bloc número 2 la merceria de no sé qui va canviant i a partir d'aquí es van coneixent ells i sí hi ha uns vincles hi ha un xèrif i ningú es fia entre ells hi ha una desconfiança hi ha una desconfiança i hi ha una mena com de cosa que no a més dins d'un espai sempre congelat vull dir el mig ho és però el mig ho és nevat és a dir de la baix no vull dir cap el que dèiem com no es poden nuar vull dir clar amb una Jennifer Jason Leish que l'ha nominat a millor actriu secundària i que no sé per què jo encara em preocupa perquè no deixa de ser el sac perdoneu eh ojo que ja sembla que no són masclistes el sac d'hòsties del cas Russell ja perquè quan es passa li trenca el nas perquè és una buscada que acabarà a la forca és una d'aquestes és un cazarrecompenses i aquesta és una llavors clar la maltracta com si fos un animalot i clar dius ostres aquí sí que és potser quan es veu el Tarantino més salvatge però és que tot l'altre vull dir el Samuel L. Jackson vull dir és que és molt lenta no hi ha una es parlen de coses però molt banals vull dir ah ostres tu eres el general tal jo estuve no sé contigo i parlen durant dos minuts de la guerra saps americana però això tenia el Tarantino eh sí que encetava un tema així trivial i absurd i si recreava clar i això pel fiction que si els McDonald's i les hamburgueses exacte però això que feia Reservoir Dogs i a Pulp Fiction aquella escena que estan d'esquenes que es volen al Clatell que es tira allà mitja hora aquell parlant recordes aquella imatge que sona Let's Stay Together una cançó que m'encanta del Green tu constantment amb un cinc-fin dius tio què estàs fent però després passaven coses aquí no passa res pel fiction hi havia situacions de l'absurd clar estàs barallant entres en una botiga i resulta que hi ha uns tios que agafen-te segresten i et porten a baix i abusen de tu sexualment exacte exacte a veure d'això aquí què està passant però això és el que mola de Tarantino i encima a més a més s'equivoquen perquè va i violen el capo d'una màfia el capo d'una màfia clar és una bestiesa són coses així sí l'home Thurman quan agafa que la tia agafa la sola dosis i agafa i li claven allà i la tia fot aquell cop per exemple i dins hòstia què passa aquí o Quilville Quilville és un munt de sorpreses de sorpreses brutals sí però aquí ja no era tan sorpreso el que et mostrava ja era més ja t'ho esperaves esperaves alguna cosa no lògicament passarà però és que era un per mi era un deixado que es diu en castellà de maltractament de vellet sí sí de tot vull dir de com arribar al límit de la violència vull dir d'una forma bueno passava de voltes amb un muntatge impecable és que és d'una qualitat el muntatge jo és que Quilville per mi és la meva preferida ho sento eh vull dir digue'm bèstia però em sembla aquesta i pel fiction jo em quedo amb aquestes dues i Reservoir Dogs també em fa gràcia però és que no ho sé és un plantejament sí a mi no m'arriba massa el senyor el senyor Tarantino reconec que és un senyor que munta molt bé doncs narrativament o sigui és un senyor que domina la gramàtica cinematogràfica totalment sense conèixer-la jo de pe a pa no m'atreviria pas a fer una lliçó d'això o a fer-la o a fer-la no els veïtren els mèrits però té molt de mèrit però esclar llavors dius bueno aviam per exemple amb aquesta que dius que de les dues últimes els Bastardos i el Django clar dius hòstia tu que et digui tot això no on em porta on em porta exacte és que no porten jo no m'estàs dient res i aquesta última no porta enlloc aquesta és que no porta enlloc les altres encara hi havia una Apolfixi com a mi et fa un retrat d'un món sí encara que tu no hi estiguis saps que existeix exacte i que bé és un món evidentment molt exagerat per part d'ell però que dius ostres hi ha algun element quan toca la realitat pel pable d'avui dia és quan potser el talent és més interessant clar quan se'n va en entorns sí sí a fer menats pretèrits pretèrits és quan potser per mi grinyola tant amb els nazis és com amb això dels westerns aquí no és que ni el muntatge és que dius que tinc alguna gràcia no és que no té gràcia en cap lloc és com si ell hagués viviscut és com si ell vingués d'aquests mons sòrdids que et mostra en cap lloc en cap lloc quan hi ha un western és el que ell ha vist pels films clar clar clar ha vist molt i aquí dius uff clar i s'ha fet un homenatge és l'única cosa s'inspira llavors s'inspira l'altre dia parlava jo no l'he vist encara però això de regressió clar em deien és un magnífic exercici Hitchcockia bueno de Hitchcock però és una pel·lícula buïda sí això m'ho deien sí sí sí i és una merda de pel·lícula però ara com a fer una pel·lícula estil Hitchcock perfecte per exemple a Django hi havia entrets que recordaven Apple Fiction com a mínim per exemple els diàlegs que tenia el majordom que era Samuel L. Jackson eren per mi potser del millor de la pel·lícula és que era del millor del millor de la pel·lícula amb el perit aquell que es creia que es pot dir que ell es creia un blanc d'alguna manera i tractava a la gent de color els negres per sota com si fos com si fos una altra raça diferent amb ell clar una altra mena de ciutadans sí sí negres ho sabem i quan se sent allà amb el copot amb el copot de conyac xerrant de tu a tu amb el seu amo que resulta que és el que ell és esclau d'ell dius hòstia aquí hi ha alguna cosa que no em lliga però ho trobes hòstia veus aquí és xocant però en canvi aquí no hi ha res que diguis a banda de tant en quant que li foto un cop a ella dius home és que tampoc és qüestió de quan la veiem ja d'acord bueno parlem d'altres coses Jaume hem de parlar de dues situacions la mort de la escritora Rossinyol és una pel·lícula d'aquelles més magnífica que dius quina meravella la veritat és difícil jo no en vaig començar a llegir la novel·la quan era adolescent fa molts anys jo no jo no he llegit la pel·lícula dues vegades crec que l'he llegit és que no la tinc recordo més la pel·lícula que no pas la novel·la però la pel·lícula és que la pel·lícula està molt ben feta la pel·lícula ha transcendit aquí sí que estaríem parlant en tot cas d'igual a igual perquè jo penso que ens ho peguen tot allà fins i tot el pobre que se la pot carregar i que no se la carrega estem parlant del racisme el Gregor Ipec de la manera és que el Gregor Ipec és el mediador veus avui ens ha sortit és el que omple és el que omple no és que semblava un paper s'hi ha escrit per ell sí sí però el Gregor Ipec no t'ho perdis quan fa Mouridí que és tot el contrari i ve d'aquí quins registres va ser capaç de fer a mi m'agradava molt el Gregor Ipec també veiem la pel·lícula Horizontes de Grandesa que fa aquell paper del paio que arriba de l'oest i se'n va a l'oest que hi ha el Chalton Heston per allà allò és i la gent Simons és la història sagrada el pare que fa justícia allà amb el seu propi fill i tot allò aquella pel·lícula és boníssima també de la manera que planteja la resolució dels temes no precisament a partir de la violència que en els westerns ja veus els westerns i tantes i altres coses jo recordo perdó matar un rull senyor perquè quan la vaig veure el primer cop potser tenir l'edat de la nena que sortia al film i era la calidesa del film que versos és la mirada d'un nano saps amb qui no s'assembla de la nit del caçador també del Charles però s'hi assembla molt sí el ritme aquella capacitat que té que cada pla gairebé és un element que aporta això es diu cinema clàssic sí ja està has aprofitat ha aprofitat aquest tipus aquest tipus de muntatge aquest ritme això és el cinema clàssic americà és que és una fórmula que és meravellosa és un cinema que és el que volen emolar aquestes pel·lícules als Oscars que jo intento dir és una pel·lícula que està correctament aquella del nen aquell que envellia no que rejuvenia també el Benjamin Bato el Benjamin Bato per qui anava però és que tot això és aquesta tècnica que insisteixo que és el que busquen els directors americans sí bé ara tenim cinc minutets cinc minutets tenim encara parlem de l'eco de l'eco sí ja marxem sí es va morir un savi sí sí no evidentment és un savi és un geni és un filòsof és un historiador de l'art és un dels més grans sembla que no però és un pavo que sabia és que era història de la belleza clar i de la fealdat que allò és meravellós jo tinc aquest llibre doncs és magnífic val la pena però a banda d'això dins del que seria la historiografia la part densa del que seria quan estudies història de l'art que és el meu cas té llibres com la definició de l'art i coses que dius ostres tu aprofundeix tant que realment que tornes boig és a dir la definició de l'art i és que va escriure un llibre de 400 pàgines amb la qual la primera línia que diu el pobre home que ja no hi és però que em vaig recordar tota la parentela és l'art és allò que cadascú considera que és art sota aquesta premissa et fa un assaig de 400 pàgines clar imagina't jo és que em tornava boig tot superben documentat el que vulguis però clar és una premissa que dius mare de Déu Senyor per on comencem i molt bé és un tio que sabia molt d'estètica que sabia molt d'una sèrie d'elements i llavors un gran escriptor llenguatge exacte semiòtica era un lletra ferit era un humanista aquest home i llavors novel·les clar va transcendir el nom de la Rosa com a gran llibre però hi ha pura llibres que realment a vegades també eren molt densos Baudolino una sèrie d'obres que tractaven temes tan punyents com la unificació italiana que dius ostres una cosa que no ens toca a nosaltres al 100% i que és una cosa molt localitzada hi ha qui diu que per exemple el pèndol de Foucault després l'han reescrit altres actors com el d'Anne Brown per fer totes les pel·lícules i després s'ha fet tota la saga aquesta exacte de l'art de Vinci com es diu el código de Vinci perquè per qui anava el pèndol de Foucault però era era dens com la mare del Tano el pèndol de Foucault i el nom de la Rosa que era molt més lleuger perquè també hi havia recorda que hi havia que hem trobat això que hem trobat d'altres no era tant exacte i no te'ls traduïa ja t'apanyaves exacte és que aquest home en sabia molt llatí i grec era com escriure en anglès o en italià el nom de la Rosa parla de les lògies no no són les lògies no era una lògia jo crec que no perquè estem parlant d'un element religiós era la religiós era la censura era la por el gaudi de la vida però dins aquell dins aquell monestir hi ha diferents representants de diferents tendències religioses sí però no són seglars no no són monjos per tant no podem parlar de lògies podem parlar de lo millor diferents hordes que puguin templaris no sé no no eren dominics i els altres eren franciscans franciscans però dins d'aquesta línia hi ha una línia potser més conservadora i els franciscans eren de Podemos sí el vot de pobresa que sí home que sí el fals vot de pobresa perquè tu te'n vas després al principi està bé està molt bé la pel·lícula del llibre va diferir una mica però les grans disputes dialectals dels franciscans vers la riquesa i l'ostentació de l'església exacte allò era un xapó sí sí deien que no però després quan es feien els seus convents eren uns convents de quatre parells de nassos ojo el convento franciscano de Puigcerdà per exemple te cagues però no no costava diners allò ho feien voluntaris bueno donacions també bueno deixem-ho així apa fins el dijous que ve adeu-siau que vagi bé adeu-siau a l'església a l'església a l'església a l'església a l'església a l'església a l'església a l'església a l'església el just a la fusta parlem de tot el que passa a Sant Just sóc una urbanita ho reconec sí sí jo també sóc molt urbanita acompanyat d'una bona amanida i tens un plat baratíssim i facilíssim de fer també és un dels llibres més robats de les biblioteques públiques dels Estats Units són molt feliços és una història d'amor molt maca indudablement la presència d'aficionats d'un club i de l'altre era impressionant