Babilònia
Magazine d’actualitat cultural: cinema, literatura, art, teatre, música i debats.
Subscriu-te
Babilònia del 3/3/2016 — Especial cinema: James Bond (Spectre), Ave, César! (Coen), Spotlight, Deadpool, Los odiosos ocho (Tarantino) i homenatges a Harper Lee i Umberto Eco
Avanç de continguts: es parlarà sobretot de cinema (Spectre, Deadpool, Spotlight, Ave, César!, Los odiosos ocho), i homenatges a Harper Lee i Umberto Eco. Nota: aquesta part és només sumari; els temes comencen als trams indicats següents.
Lectura de “Spectre” com a possible final de cicle: intenta tancar fils de la nova etapa però amb connexions percebudes com a forçades. Es lloa “Casino Royale” com a millor entrega de la saga moderna i es critica un descens d’energia des d’aleshores. Comparativa d’actors (Connery/Moore/Brosnan/Craig) i menció de Javier Bardem a “Skyfall”.
Discussió sobre dificultats d’“entrar” a “Inherent Vice” (gran ambientació i música però trama dispersa). Reivindicació de “Pous d’ambició” (2007) com a film històric més accessible dins P. T. Anderson. Es contraposa la provocació elegant de Kubrick a l’embolic psicodèlic d’Anderson.
Recreació amorosa del Hollywood dels 50 (peplums, musicals, westerns). Tema del ‘mediador’ com a guardià de l’ordre (eco de “Miller’s Crossing”). Es destaquen Josh Brolin i aparicions com Scarlett Johansson. Reflexió sobre la moral i l’absència de nus en el cinema dels Coen. Parèntesis comparatiu amb “No Country for Old Men” i el paper de Bardem.
Comentari sobre com Coen i també Tarantino solen evitar el nu explícit; excepcions puntuals (“Jackie Brown”) però sense morbo, prioritzant altres recursos narratius.
Elogi del procedimental periodístic (metodologia del Boston Globe) amb repartiment coral sòlid. Crítica a una certa contenció quan parlen les víctimes; es demana més contundència realista per calibrar la magnitud dels fets. Comparació amb “El Club” (Xile) com a aproximació més directa. Debat sobre llenguatge, el·lipsi i responsabilitat narrativa.
Presentació del to meta i desvergonyit de l’antiheroi: humor groller, trencament de convencions, origen de poders a partir d’un tractament dubtós. Comparacions amb Torrente (en clau de paròdia) i ecos d’icones de còmic. Discussió sobre el seu posicionament irreverent però contradictori i, per això, humà.
Lectura crítica del western nevat de Tarantino: ritme molt lent, estructura en capítols i música d’Ennio Morricone. Es veu menys punxant i sorprenent que etapes anteriors (“Pulp Fiction”, “Reservoir Dogs”, “Kill Bill”). Polèmica per la violència sobre el personatge de Jennifer Jason Leigh. Parèntesi breu sobre “Watchmen” com a adaptació de còmic destacada.
Record de l’autora i del film amb Gregory Peck. Valoració del cinema clàssic americà i la mirada infantil com a vector moral i narratiu. Apunt sobre el ‘mediador’ com a figura ètica.
Perfil d’Eco com a savi humanista: semiòtica, història de l’art i novel·la. De “El nom de la rosa” (disputa religiosa i censura) a “El pèndol de Foucault” (densitat i conspiració) i assaigs “Història de la bellesa”/“de la lletjor”. Cita clau: “L’art és allò que cadascú considera que és art.”
Resum general
Programa centrat sobretot en cinema contemporani i clàssic. Es comenten i debaten, amb criteri i sentit crític, diverses estrenes i títols recents i clàssics, alternant apreciacions estètiques i de ritme, lecturas morals i apunts de gènere. També hi ha un tram final dedicat a recordar figures literàries i intel·lectuals desaparegudes.
- Eix principal: crítica de pel·lícules (espionatge, sàtira de Hollywood, periodisme, superherois i western crepuscular)
- Debats destacats: vigència de l’era Daniel Craig a Bond, la contundència vs. contenció de Spotlight, i la deriva de Tarantino cap a l’homenatge formal i el ritme pausat
- Cloenda amb homenatge a Harper Lee i Umberto Eco, ressaltant el seu llegat cultural
Temes principals
James Bond: Spectre i l’era Daniel Craig
- Valoració ambivalenta: es veu com un tancament de cicle que “tanca el cercle” forçant connexions amb films anteriors.
- Comparativa d’actors: de Sean Connery (més “masclot”) a Roger Moore (seducció i humor), Pierce Brosnan (percebut “tou”) i Daniel Craig (contundent i físic).
- Moments clau del debat: es lloa “Casino Royale” com a cim de la nova etapa i es critica que “Spectre” es desfà “com un sucret al cafè” i que l’acció queda per sota d’entregues prèvies i de la saga Bourne.
“Casino Royale… per mi és la millor de sempre.”
Debat d’autor: Eyes Wide Shut vs. Puro Vicio (Inherent Vice)
- Contraposició entre el Kubrick tardà i P. T. Anderson: es valora la posada en escena d’“Inherent Vice” però s’admet que molts no hi “entren”.
- Reivindicació de “Pous d’ambició (There Will Be Blood)” com a film més “normal” dins Anderson, amb gran posada en escena i força dramàtica.
“És un embolcall realment genial… però la història… ‘22 hores i mitja de paranoia’.”
Ave, César! (Germans Coen): sàtira i artesania del cinema
- Situada en el Hollywood dels 50: peplums, musicals i westerns recreats amb exquisida artesania.
- Fil temàtic: la figura del mediador que sosté l’“establishment” (eco de “Miller’s Crossing”).
- Interpretacions: es destaca Josh Brolin; aparicions breus però “explosives” com Scarlett Johansson; comentari sobre moral i absència de nus explícits habitual en els Coen.
“L’artesania del cinema” — els fragments dins del film són celebrats per la seva cura formal.
Spotlight: periodisme d’investigació vs. contundència dramàtica
- Pel·lícula “terriblement correcta” i de manual dels Òscars en el millor sentit: impecable en el seu retrat del treball del Boston Globe.
- Fortalesa: gran cital periodístic sobre com es treballa una notícia fins al fons; repartiment solvent (Michael Keaton, Mark Ruffalo, Rachel McAdams, Liev Schreiber).
- Retret: certa contenció quan els testimonis parlen; s’hauria agraït un plus de contundència per fer tangibles les dimensions dels abusos.
- Comparativa: es cita “El Club” (Xile) com a exemple que “va a la jugular”.
“És una pel·lícula terriblement correcta… però li faltaria un punt que et descol·loqui.”
Deadpool: irreverència superheròica
- Antiheroi irreverent i meta, amb humor groller, trencant la moralitat canònica de l’univers superheroi.
- Trama base: malaltia, tractament experimental i origen de superpoders amb contrapartides; to de còmic accentuat i autoparòdic.
“És un poca vergonya… però hi vaig veure un valor: la gran contradicció que el fa humà.”
Tarantino i Los odiosos ocho: homenatge, ritme i límits
- Lectura crítica: cinema d’homenatge (a Sergio Leone) amb ritme molt lent, música d’Ennio Morricone i capítols compartimentats.
- Elements polèmics: percepció de maltractament reiterat al personatge de Jennifer Jason Leigh (“sac d’hòsties”).
- Comparacions: menys inesperada i punxant que “Pulp Fiction”, “Reservoir Dogs” o “Kill Bill”; “Django” i “Inglourious Basterds” ja apuntaven aquesta deriva.
“Aquí no passa res… on em porta?” — es troba a faltar sorpresa i nervi tarantinià.
Homenatges: Harper Lee i Umberto Eco
- Harper Lee: record de “Matar un rossinyol” i del film amb Gregory Peck; es lloa el cinema clàssic americà i la mirada infantil com a eix moral.
- Umberto Eco: filòsof, semiòleg i novel·lista; de “El nom de la rosa” a “El pèndol de Foucault”, passant per assaigs com “Història de la bellesa” i “Història de la lletjor”.
“L’art és allò que cadascú considera que és art.” — premissa per a un vast assaig sobre definició i límits de l’art.
Idees clau
- Bond: gran inici amb Casino Royale i sensació d’esgotament a “Spectre”.
- Coen: sàtira elegant i amor per l’ofici; mirada sobre el poder i la mediació.
- Spotlight: excel·lència procedimental; debat sobre realisme i el·lipsi.
- Deadpool: meta-humor i anti-heroïcitat sense complexos.
- Tarantino: homenatge formal vs. energia narrativa — tensió entre culta referencial i sorpresa.
- Harper Lee i Eco: patrimoni cultural que travessa literatura, cinema i pensament.