Especial final de temporada: periodisme i literatura (Telexpress, Martí Gómez, Lemaître) i cinema (La Bruixa, Sunset Song, Sonata per a violoncel, Carol, Mustang, Youth, Zootrópolis, Magical Girl)

M'estaven mirant tots tres amb una mica així com una cara de, no sé, no? Què vols dir, que nosaltres estem a la peixera i tu fora? No, s'està a l'estudi, jo estic a la peixera, clar, jo estic aquí, però feia una miqueta de por, eh? Em pinta així com de psicòpates, eh? Vull dir que em mirava així com dient, el matarem. Existeix la psicopatia? Bueno, no ho sé. Existeix? No. Sí, també, però la gent dolenta també. També, també. Per què diem això? Perquè probablement a mi em volen matar perquè és l'últim dia de la temporada. Home, ja estàs relacionat. Ja, rematet, eh? David? Com jo, com jo. Bueno, farem la matança del porc. Et has fet un figurint. Gràcies. Hem arribat al final. Us haigues també, home. Sí, exacte. Al final de la temporada ja hem acabat un any més, que ja són tres, em sembla, no? Que portem fent el Babilònia. Sí. Tres? Sí, no, tres anys. Sí. Que ja portem. I tornarem seguríssim, doncs, al setembre, no? Si no m'equivoco, no? Sí, que no. No, no, exacte, exacte. Ja ho preguntaré. Com van a escorren els temps igual a... Acomiadats. Jo crec que el nostre contracte milionari el tenim ja de per vida, crec, no? Jo crec que no tinguem, exacte. És vitalíssim, ja. Sí, sí, sí. Ai, si la gent sapigués. La penúria. I el que guanyem amb aquesta casa, no? Molt bé, doncs, avui farem per acomiadar-nos un especial de literatura i de cinema, no? Vull dir, és genial. Vull dir, el que ens agrada potser més a tots, plegats, no? Llegir, veure's pel·lícules. I començarem amb llibres, un llibre molt curiós de la Rosa, un tot xano, que hem vist per aquí. Bueno, però es deixeix bé. Que ens ho explicarà, de Teleexpress, que és una revista, oi que sí? És un diari, un diari, no? Jo la comprava, i tant. Sí, sí, sí. Doncs ens ho explicarà Rosa... El recordo, però jo no he llegit. El final del franquisme. Sí, sí. El principi ja de la democràcia. Ens ho explicarà Rosa, que és molt interessant aquest tema. El David ens parla també d'un llibre de periodisme, L'Oficio Mas Hermoso del Mundo. Sí. També ho parlarem. I, per acabar, doncs per això que he parlat una miqueta d'aquestes cares que ens fèiem, parlarem de les dues parts finals, no? També parlem de la Bruixa. De Pierre Lametre, el Rossi, en John i Camille, que és el final d'aquesta trilogia que el David també està seguint. Sí, me l'estic guardant com oro empanyo, ara per aquest estiu. Sí, sí, doncs ja faré un comentari molt per sobre, per no destrossar-te les coses. En que crec que podria fer-ho. En el fons, és l'últim programa. No, no, això en vius. Avui tot és possible. Avui tot és possible. És així, fàcil. Cinema. El Jaume ens parlarà de Sunset Song. La Rosa ens parlarà de Sonata para violonchelo. També molt curiós, la temàtica, que ens ho ha deixat anar i ara us ho explicarà. El David Zutrópolis. O l'avantatge de tenir nens a casa, que també és el que dius que va ser pel·lícula infantil, perquè m'agrada molt. I Pessadilles també. I Pessadilles també, per si la podem encabir. I jo us parlaré de Carol, de Mustang, ja veurem aquestes pel·lícules magnífiques, que tant són la Rosa i el Jaume que han vist aquestes pel·lícules, m'han recomanat fervientemente, i que jo he seguit i veurem. Màgic al Guel, intentarem parlar, desentrellar aquesta pel·lícula, que és una pel·lícula que em va semblar magnífica, i La Bruixa, també. Aquest diumenge passat la vam passar per la televisió i molt bé. I val la pena. Molt bé, doncs com tenim molta teca, Rosa, ja pots començar a parlar de Telexpress. Telexpress, és a dir, Telexpress, cultura i crítica literària. És un diari que va ser, bueno, dels pocs que n'hi havia a l'època encara del postfranquisme i de transició, d'acord? Llavors el que fa l'autor, l'autor és l'Alberto Cabello Hernández. Aquest noi és un noi, és molt jove, mira, no sé si és dels 60, bueno, l'edat us la diré, no sé si la trobaré. Bueno, massa jove, no?, si va viure aquest expedient. No, no, no, ell va néixer a Cornellà l'any 1980. Mira, de Cornellà. Sí, sí, de Cornellà. Bona terra, has de Cornellà. Sí. 36 anyets, no? Sí, sí. Vale, a veure, té els dos estudis, les dues carreres, la carrera de Periodisme, que a més la carrera de Periodisme la va treure amb la nota de... Ves que això és interessant, eh? Amb el Premi Extraordinari a final de carrera. Igual que jo. Sí, exacte, mira, no, per fi ho has dit, per fi l'has dit. Jo l'he soltau. Clar, home, és que això no ho trobo qualsevol. Clar, clar, ho havies dit. I també és doctor en Filologia Hispànica, també igualment per l'Estat de Barcelona, també amb un sobresalent cum laude. Bueno, això no, eh? Vull dir que reunidor de les dues carreres. El cum laude, sí, clar, clar, clar. Estem parlant d'arrossar un 10, un 9,9, un 9,8. El Premi Extraordinari és entre 9 i 9 i... com ha sigut? Molt bé. I va ser un 9,3. Déu-n'hi-do, Déu-n'hi-do. Ja tal. Superbé, superbé. Felicitat. Aquest era dels nous tirant a 10, oi? Clar, no, no, vull dir que tot el que estudiava, tot el que... Els treballs que ha fet, doncs ho ha fet amb molt d'interès i amb moltes ganes i amb molta dedicació. També ha estat docent a la universitat, també ha treballat com a periodista al País, al Público, a Cadena CERT. I ara, des del 2011, es cap de Comunicació i Imatge a l'Ajuntament de Sant Vicenç del Sors. O sigui que... Sí, sí, això et toca a tu a prop, eh? Sí, em toca molt a prop, eh? Som companys. Onda! Onda que no. Ara entenc allò del llibre. Amb algunes coses, amb algunes coses. No, però això va ser... El va publicar l'any passat per Sant Jordi, d'acord? Després ha fet algunes presentacions del llibre, també. I, bueno, trobo que és molt... A veure, és molt interessant, que jo aquesta època... Ja era molt joveneta. I sí que me'n recordo una miqueta, potser, potser, potser, els professors de literatura que t'explicaven alguna cosa, no? Però així, d'una forma tan exhaustiva, és que s'ho ha currat moltíssim, eh? Clar, sobretot el que fa és, a nivell periodístic i a nivell de literatura, com va anar avançant, també. Però també sociològic, també de crítica política, també de la censura. Això ho he trobat superinteressant, perquè fins i tot t'explica coses concretes, no? Per exemple, quan t'explica els directors, està molt estructurat, està super sistemàtic. Sí, sí, allò. T'explica els diferents directors que va haver-hi. Per exemple, l'Andreu Avalí, artíst, també conegut com a Sempronio. Sí. Doncs aquest va estar destituït per criticar el bisbe de Lleida, que us recordo que era el confessor de Carmen Polo de Franco. Buh! Doncs ja està, restitució al cantó, ja està. Màrere. Un altre director, per exemple, a tots de la primera etapa. És un diari que va començar l'any 1964. Doncs un altre director va ser l'Ignacio Agustí, i aquest va ser destituït per criticar els sacerdots que s'havien manifestat a favor d'un estudiant que havia patit tortures policials. Clar, van rebre moltíssimes cartes, unes a favor, unes a altres en contra, però al final li va suposar la destitució també, no? Com, mica en mica, per exemple, van anar introduint la literatura... Com avui. Perdona, és com avui. Sí. Quants directors de diaris han saltat? La Vanguardia, El Mundo, El País, n'ha saltat. Sí que és cert. I han posat directors afins a la seva obra. Ja està. Clar, és el que ell explica en una de les entrevistes d'Elifant pel motiu de la publicació del llibre. Clar, com a periodista, això també ho viu, no? Que els mitjans de comunicació estan en mans, doncs, això dels grans interessos, no? Dels bancs fins i tot, no? De la classe política, dels bancs, per tant, de l'Església encara també. Sí, és lògic que no ha canviat tant, no s'ha canviat tant. No. Per exemple, després s'explica la segona etapa del diari, que és quan ja va néixer un suplement literari, de l'Esprex literari, es deia, i va ser que ja era el primer diari que va portar unes pàgines escrites en català sobre literatura catalana, que això ja va ser, bueno, una novetat impressionant, no? En aquesta etapa també van destituir el Manuel Báñez Escofet per publicar un article sobre la prostitució a Barcelona, per exemple. O sigui, els motius podien ser diversos, no? Si no mola, doncs no mola. En Mania Franco les tancaven totes, però després no podies parlar d'elles. Exacte. Una mica estudia... Bueno, ell va analitzant els criteris literaris, no? Com si intentava que fos també una mica per despertar l'interès cultural també del país, no? A veure, que hi ha poca gent que llegia el diari en comparació amb gent... O al revés, que hi havia poca gent que llegia en comparació amb la gent que potser sí que comprava el diari, no? Per exemple, en aquestes pàgines d'aquest diari també va treballar el novel·lista que és d'Ignacio Agustí, que va fundar el Premi Nadal l'any 1944, i que va ser un dels principals impulsors de l'editorial Destino, que encara continua i que ha publicat moltíssimes coses, no? Aquest senyor va ser l'autor de Mariona Rebull. No sé si us sona bé. Ah, sí, sí, sí. Vull dir que va dient cosetes d'interès, que si no t'enganxa per la part de la literatura o t'enganxa per la part periodística, no?, de recull també d'aquella època, d'acord? Però molt ben documentat, per com estàs dir. Molt bé, molt bé, és un treball molt exhaustiu. Coneixement exhaustivíssim, no?, d'un període molt concret, eh? Sí, sí, sí, molt estudiat, molt. Quants anys va dur el diari? Ai... No marxes. Quan va acabar? No marxes, no? Em penso que el 1980 encara, fins al... Sí, exacte, del 64 al 80. El 1980, no gaire, no gaire. Déu-n'hi-do. No em pensava que fos tant, la veritat. Però sí, sí, jo comprava i tant. M'agradava molt. Era l'Esquerra. Sí, sí. Ens enganyem, clar. Sí, sí, no? Eren els alternatius al que hi havia. Exacte. Que en aquells moments no hi havia ni l'Ara, ni l'Avui, ni el periòdico. Exacte. El periòdico va sortir més tard, no? El 78. Era la cultura alternativa davant del règim o de lo permès, no? De la literatura. Jo diria que fins i tot de la clandestinitat, eh? Vull dir, el que havien d'anar, és el que deies tu fa una estona, havien d'anar molt en compte, perquè, esclar, segons el que feien, doncs, esclar, els treien i punt. Era qüestió de que no... De dissimular, no? Sí, de que no se sabia realment la realitat. Bé, però tot això va ser durant els 40 i més... Era l'art d'intentar, d'explicar les coses sense que t'enganxi, no? Això mateix. I llavors van ser prevedir la censura, no? Per evitar-la, feien servir tres tècniques, bàsicament. Una era els eufemismes, ja sabeu, posar-li noms diferents. Per exemple, en comptes de parlar d'una vaga, doncs, parlàvem d'un atur. És que hi ha un paro. O, per exemple, el mensatge obliquo, el missatge obliquo, que és, per exemple, sí que van arribar a fer un article parlant dels totalitarismes, de Hitler, de Mussolini, però sense mencionar que Franco també ho era. Sí. Clar, però ho estàs dient i la gent que és la fi ja ho està entenent, no? I l'altra tècnica era, doncs, les al·lusions, de forma també una mica, no?, que no és tan directa. Val a dir que, paral·lelament a això va néixer les ràdios, en aquesta que estem ara mateix, no? Vull dir, ràdios alternatives a les grans ràdios, que tot era el missatge del règim. I llavors, en aquestes ràdios, doncs, bueno, n'hi havia de més espavilats i tal, i el discurs, doncs, era com això, sintonitzava amb alternativa, i d'altres que no sabien massa de què anava, doncs ja els assabentaven, no?, per dir-ho d'una manera. Però bé, va ser tot aquest moviment setanta i tants, oi?, has dit? Sí, sí, sí, de l'any 64 fins al l'any 80. O, per exemple, també l'escriptor i crític literari, el Robert Saladrigues, que és qui fa el pròleg del llibre, li fa un pròleg molt xulo, ell va escriure la crítica de 100 anys de soledat, eh? I Déu-n'hi-do el nivell que portava aquest llibre. I aquest xicot que va néixer. Després també van, fins i tot van... A veure, és que parla coses de la Mousserrat Roig, espera. Sí, i tant. És que hi ha tantíssima informació. Aquesta va ser una figura. Mira. Malaurada. Vale, sí, que, bueno, ja sabeu, el tema de la repressió contra la realitat diferencial catalana, no? Era quan es començava a parlar de la realitat diferencial, no? Sí. Hi ha una queixa de Manuel de Pedrolo. Una queixa? Del Manuel de Pedrolo. Sí, curioso. Perquè va haver-hi un boicot, i va fer el boicot també a Televció Espanyola, van fer, millor dit, Televció Espanyola, va fer un boicot a Barcelona, la seu de Barcelona, va fer un boicot a Montserrat Roig, eh? perquè, bueno, pel programa, això, mira, penso que si voleu, no sé si tinc temps, ja escolt com anem de temps, us llegiré un truc una miqueta. És aquest, no? Aquest trosset. Sí, sí, sí, aquest trosset que parla d'això, no? De que no deixaban, bueno, que van defensar a Montserrat Roig, diu, però la decisió de la direcció fue inapelable. Se truncaba así la idea del propio Vérez de dar a conocer la cultura catalana, así como la vasca y la gallega, que també entraban en sus planes. Público defensor de la literatura catalana durante el franquismo, Telexpress siguió esa línea editorial, i se mostró especialmente beligerante con la actitud de les institucions estatales. Así, por ejemplo, en el caso del boicot oficial al poeta Josep María Junpar, que fue invitado por el Festival Europeo de Poesía, pero que no contó con la aportación económica del Ministerio Español de Asuntos Exteriores. El candidato propuesto por el Estado fue el poeta asturiano José María García Nieto. Finalmente, la presión intelectual y mediática posibilitó el viaje del poeta a la gente. Que ya estaba con María, eh? O García Nieto. Sí, sí, sí. Que va a ser una figura también con la ley italiana. Era el capital de toda aquesta cosa. Sí, sí, sí. Era el poeta ja que no es publiqués o que no disfongués la literatura catalana ni la cultura catalana. No era la finalitat que tenia, no? Interessant. Hi havia molta religió pel que omigui. Doncs recordem que el llibre es diu Telexpress, cultura i crítica literària. De l'Alberto Cabello. Alberto Cabello, fantàstic. Doncs vinga, per descobrir una època i un moment determinat. I tant. David, el oficio más hermoso del mundo. Pues sí. Seguim parlant de periodisme? Sí, mira, coincidit. Sí, sí, sí. I ara has tret un temps sense parlar-ne, eh? Clar. Ja passa. Doncs aquest és un llibre del José Martí Gómez. Sí. I aquí l'ha considerat un dels millors periodistes d'Espanya. Per què? Doncs, bueno, perquè és un paio nascut. Ja és grandot. Bueno, ja és del 30, el 30 i pico. El 36 em sembla que és nascut. I és un paio de Castelló, em sembla, de Morella. Ahà. Si no erro. I... Sí, bé. S'estava molt a mi que tontos ara, ja ho sé. Sí, no, no, hi ha hagut un moment així com de... Perdona, aquell que també s'ha sumat aquí. No, bé, és un paio que ha viscut molt, sense aquells periodistes de pedra picada, no? Doncs aquest era aquest home, no? Suposo que menys corresponsalies de guerra i coses d'aquestes, doncs ell s'ho ha currat, s'ha currat i ha estat al peu de canó. I, bàsicament, el resum del llibre és molt senzill. Ell promou, bàsicament, un periodisme de peu, o sigui, de crònica de llibreta. Més que un periodisme de... D'autobús, vaja, també. Sí, sí, sí, sí, sí, de trepitjar carrer, de parlar amb la gent, de tenir contactes. Aquest home, durant una època, es va dedicar, va estar gairebé immers, vivia, es pot dir, pràcticament als jutjats de Barcelona. I per ell va ser, allò, una gran escola. perquè allà realment es resumia la vida de la ciutadania, amb els aspectes més dramàtics, no? I més absurds, també. I ell allà va veure com la justícia, doncs, potser avui dia, o en aquella època, i avui dia també, no ho és tant, no ho és tant de justa, no? A part d'això, doncs, bé, l'home, doncs, s'ha currat, doncs, una pila de diaris, una pila de publicacions. I, i, i, bàsicament és això, o sigui, no, el llibre és, bàsicament és un anecdotari, o sigui, ara començar a explicar anècdotes, tampoc me les tinc al cap, ni molt menys. Clar, clar. Però, però és un llibre molt, molt amè de llegir, i, aviam, no l'he acabat, però em falta res, un col·loqui final que té ell amb el, amb el Jordi Évole, precisament. Vaja. I un altre periodista, que ara no és, sí, amb el Josep Ramoneda, també. On, també, no millor. Que va ser un alumne d'ell, per cert, i en aquests hores estableix un diàleg, i, bàsicament, el diàleg és un resum del llibre, i és això, no? El periodisme que es fa avui en dia, com pots realment desenvolupar aquest periodisme en aquestes corporacions tan grans periodístiques, en què la línia editorial, doncs, ofega a la llibertat d'expressió dels periodistes, que, bé, que és molt patètic. I, a més, ho han vist fa poc, també, recentment, amb algun anecdotari aquests de... que sortia en TN3, em sembla, d'allò dels senyals en Valencià... No sé si n'ha estat al tanto. Sí, alguna cosa em sona. Sí, que, realment, el personatge que posaven a la notícia com a caixós de com estaven les notícies en Valencià, doncs, era un altre periodista. Ah, val, val, sí. S'estava muntant ell la pròpia notícia, clar. Dius, hòstia, estem parlant, no? Clar, clar. Sembla una mica com aquella pel·lícula que vam veure no fa massa, del... Spotlight. Spotlight, no. No, no, Spotlight, no. Encara més bèstia, com es deia, aquella... Nightcrawlers. Ah, ui, Nightcrawlers. Sí. Ostres, sí, eh? Ah, no m'han recordat d'aquesta pel·lícula, per un moment determinat. Doncs és una de les pel·lícules de l'any, eh? Que sí, que sí, que sí, però no m'han recordat perquè no és que l'hagués oblidat, sinó que no ho tenia, però al moment que ho has dit, allò... Sí, sí, per posar un exemple, no? Allò és el periodisme més... El Jake Dye, legal, no? Més devastat, tia, com m'ho fa aquell nano, eh? Allò és boníssim, aquell film, no? Sí, sí, sí. Però, d'alguna manera, és anar a la contra d'aquestes bestialitats i entrar més en un periodisme més humà, més de cara a la gent, no tant a l'anecdotari ni tant a la dada freda, sinó a explicar històries, que és que moltes vegades és el diari o la publicació que explica històries, és el diari que marca la diferència. És clar. Ah, bueno. Que està publicitat pel país. Però és una bona línia, el país, tens el que cap? Bueno, perdona, jo no quadrava. Home, és una línia que... Quadrava, ara ja no quadrava. Clar, bueno, era una línia independent, va anar cap a la línia socialista, ara no se'n ve cap a on va, però bueno, ara està molt bon. Però bueno, és igual. Però en canvi, aquesta revista explica històries. Sí, que sabeu vosaltres. I és el que realment... Un grup oprissa. I és el que realment atrau, no? Atrau de... Per exemple, tenen, igual que l'Avens, per exemple, no sé si algú ha llegit l'Avens alguna vegada. Sí, sí, sí, i tant, home. Per mi, el millor de l'Avens, el millor és l'entrevista que fan al mig de la revista. Sí, senyor, tens raó. Tot un clàssic. Personatges que la majoria de vegades els desconec absolutament, no sé qui són. A mi, són catedràtics d'X universitat que a nivell social no són coneguts. Però és el plantejament de l'entrevista. Descliquen la riquesa d'aquella vida i és que ja per sucar-hi pa. I amb aquesta revista Jotón, potser no tant de nivell com l'Avens, però Déu-n'hi-do. Déu-n'hi-do, i ja dic jo, que és el que realment... Estem en una època que el periodisme està evolucionant. És el que realment val la pena. I l'autor aquest és el que està reivindicant. Reivindicant, no? Fantàstic. En contra d'aquest periodisme que moltes vegades ha extreut les notícies del propi Google. i quantes vegades no hem vist moltes colades que dius, hosti, però això és un fake. Un fake, per qui no sàpiga el que és, és una errada, una ficada de gamba, una cosa que t'ho has donat per bona i en realitat és falsa, no? Que no ha estat contrastada. Això és l'important. Surt aquest bulo i a partir d'aquí tu l'agafes i dius, això és veritat. És allò que et maten a més d'un sense... El llibre deia, més que contrastar les notícies, el més important és que el periodista tingui confiança en les seves fonts. Evidentment. És el més important, les fonts. Però a vegades no és possible contrastar la notícia. Clar, però és que les fonts són essencials en periodisme, en història, en biologia... És a dir, és l'essència de tot. Periodisme i investigació i tot això, no hi ha aquestes fonts. S'ha perdut molt. Clar, és molt immediata la notícia. La notícia és que passa cada minut... Ja es fa vella, per dir-ho d'aquesta manera. Ja va passant superràpid, no? Perquè, per exemple, jo tinc el News Republics, això, el News Republics, el mòbil, i és que a mi cada quart d'hora, pam, pam, pam, pam, m'entrenen notícies, no? I a la mateixa li donen la volta. Era no sé què, era no sé quant. És a tabalador. És a tabalador. Tens tanta informació que és impossible. Per això està el Facebook amb les animalades que poden... Home, i el Facebook, clar, és que no et pots refiar del que poses allà. Vull dir, t'has de prendre com un joc més que una altra cosa, perquè no pots dir això que ha dit el Facebook és autèntic. Home, potser sí, però potser no. Per això jo crec que el periodista que explica històries humanes és el que pot tendir a ser més que diferent. Que pot diferenciar-se. Tens raó. Això sí que és cert. Bueno, perfecte. Doncs mira, avui hem fet una lliçó de periodisme, eh? Gairebé el lliçó deia, llavors, no? Sí, sí, sí. Un assaig, en aquest cas. Com un assaig, en aquest cas, no? Molt bé, molt bé. Bueno, jo us canviaré una mica el rotllo. No, no creguis, eh? Que la cosa és xunga, eh? Bueno, és una tetralogia que s'acaba ara. És un senyor que es diu Pierre Lametre. És un senyor que jo he descobert els últims anys, no? I he llegit tot allò que he pogut. El David també es va enganxar una mica a aquesta línia. És un senyor que escriu novel·la negra molt ben feta. Amb potència, amb claretat. I a partir d'aquí hi ha hagut una tetralogia, que és la tetralogia Verhoeven, que li diuen que és el nom de Camille Verhoeven, que és el policia, el comissari, no? Sí, comissari. Peculiar, si més no. Comissari que fa metro quaranta-cinc d'alçada, no? Clar, que ja xoca, perquè, clar, no? El fet de trobar-te una persona que està més fa moltes bromes al voltant sempre de la seva alçada, i que està envoltat també d'uns personatges també curiosos, l'Armand i el Luis, eh? L'aristòcrata. L'aristòcrata, policia, que, bueno, que no saps ben bé perquè no li caldria. Al Garrepa. No li caldria. El policia Garrepa. I l'Armand, el Garrepa, que no et dic res, però... Si un dia es desmarca ja, però la base de bé, no? Exacte. Llavors, el que hi ha és això. Llavors, hi ha Irene, hi ha Àlex, com es diuen els llibres primers, no? Sí, amb aquest ordre. Amb aquest ordre hi ha un tercer, que és molt petit, de cent i pico de pàgines, que és Rossi en Jon, i l'últim, que és Camil, que tanca aquesta tetralogia. Doncs, Rossi en Jon és una petita cosa que una mica se surt de l'habitual, és un senyor molt clar, acostuma sempre a donar-te amb tota la cara. És a dir, tant amb Àlex com amb Irene hi ha escenes absolutament insuportables, no? Sí. O bastant insuportables. Depèn dels estómacs. Depèn dels estómacs també, no? Doncs, Rossi en Jon també et dona un ensurt al principi, no direm de què va, es canvia una miqueta la línia, la línia més directa, és més global en aquest aspecte, i a partir d'aquí genera una història petita. Aquest Rossi en Jon era una història no per un llibre, era una història per, fa cicles, no? Com es diu això? Per entregues. Per entregues, això. I era per internet, o sigui, era per telèfons mòbils, alguna història d'aquestes, però està de conya, vull dir que en refereixo que veus que és més petit, perquè són 130 pàgines, però a partir d'aquí agafa. I Camil, que és l'última, evidentment és una mica, doncs, al final. Camil és aquest inspector, no? I també té un altre llibre. Hi ha més llibres? El Pierre Lemaître. Sí. Aquell de la Primera Guerra Mundial. Hi ha un tal que es diu Vestido de Nòvia, que no surt el Camil, que és una altra història també molt punyent, i aquest el dia, l'último dia de nuestros, no sé què de nuestros días, bueno, aquest que trenca absolutament. Sí, no té res a veure. Ara, si vols, ho fas un comentari. Però res, simplement comentar, perquè no vull dir res, primer perquè el David ha de llegir-lo, no vull destripar, i no destripo gens ni mica. Camil torna a la línia de Irene i Àlex, simplement dic això, és a dir, tornem a buscar una persona determinada, posem el focus allà, i aquí és una mica una gran reflexió, filosòfica, sobre la figura de Camil, sobre el què, sobre el que li de pare, sobre el que fa, sobre el que viu, i ja està. Ja és aquesta la història. Hi ha mancances, hi ha d'haver dit coses, i ja està. No vull remenar-ho, però si voler descobrir, crec jo, un estil de policia, de novel·la negra... Està a l'alçada d'Àlex i Irene? Està a l'alçada amb una part, i llavors hi ha una part molt reflexiva, que en aquest cas, bueno, és per fer una mica el culofó de tot, però ho tanca, creiem que ho tanca, no tornarà el Camil. És igual, el que escrigui ja m'estarà bé. No, no, és que és un tio que escriu molt bé. Llavors, qui vulgui l'Ère de la novel·la negra, recomanem a Pierre Lametre, com a gran representant d'aquesta història. L'Emaitre. L'Emaitre, però es pronuncia... Com es pronuncia? L'Emaitre. L'Emaitre, no? És que aquí tenim a l'experta... La francòfona. Home, francòfona total, eh? S'intenta. Sembla nascuda a Poitiers. Especialista en francès, però això no. A l'Emidí. A l'Emidí, no? És a dir, l'Emidí, no? Com el centre, no? Vull dir-vos com és això. El Midia, no? El Midia, no? Es diu, això. Ja, home, passem ara al cinema. Ja hem parlat prou de literatura i ens parlem amb una... Farem amb la sonata, no? Després, després. No, no, després ell... Ara, sí, perquè tu no ens has parlat gaire, encara. No, però jo escolto molt, eh? Vull dir, tranquill, que no passa res. S'han set sang, no? Sí. O què tens a la mà? Ah, vale, vale. Jo penso que... Sí, digues, digues. Totes dues serveixen. I bueno, i davant del fet que el David... Vols comentar a les dues? Comenta. Sí, el David ja es manifestat que la pel·lícula aquesta de La Bruixa, doncs, em vas parlar fa 15 dies, que jo no hi era, precisament. Doncs comentem, comentem, que ja la vull veure. coses més... Més d'animent, ja ho sabíem, sí. No me hagués un spoiler, que la vull veure aquesta setmana, eh? No, jo el que... Jo seré molt ràpid. Vull dir, jo crec que La Bruixa és una pel·lícula que el que té, doncs, són diferents pistes, precisament perquè nosaltres arribem a diferenciar allò que probablement és prou vàlid, però que en definitiva estem parlant d'allò com allò de qui va matar Liberty Valence, no? Vull dir, què és el que fan les bruixes, tu deies, doncs això. Llavors, la imatge te la presenten, no? Per començar gairebé, no? Però bé, vull dir, llavors jo, quan vaig veure allò, vaig dir, quin sentit té això, ara? No? Em vaig quedar com una mica, volent dir, perquè jo no sabia ben bé si era aquesta la pel·lícula que jo anava a veure, que m'havien recomanat que l'anés a veure, no? I llavors, al llarg de tota la pel·lícula, crec que hi ha imatges que tenen a veure amb això, com es comporten les bruixes, o com sabem que es comportaven les bruixes, no? I a partir d'aquí, crec que el que domina d'una manera extraordinària és precisament, tu esmentaves, diu el patriarcat, però versus matriarcat, eh? Per una banda, per una banda. Però també es pot entendre com aquell element, com tu digues, desestibilitzador d'un, d'un, diguem-ho malament, d'un tinglado que teníem muntat allà. Sí, però... Sí, no, no, aquell tinglado estava molt ben encaixadet, eh? A la que hi havia el problema, bum, tots a Junot i a Resà, no? D'alguna forma, i clar, van allà i diuen, no, no, això no va així, i ara us esmuntem el muntatge, eh? I d'alguna forma, per aquí va el tema. No ho sé. Sí, sí, sí, no, no, vull dir que jo penso que les pel·lícules moltes vegades ens posen en contacte amb coses que veritablement ja tenim algun coneixement, i llavors tu, esclar, aquest coneixement que tu tens del comportament de les bruixes, diguem-ne que jo no el tenia. No, no, jo no el tinc, ja veus tu. No, però llavors tu dius que el tinglado era... El tinglado vol dir... Sí, sí, no, ja t'entenc. No sé si s'ha entès. Les constants que dominaven. Les constants que dominen la família aquella i fins i tot, perquè, clar, que són uns dissidents d'herrament del veritable poble que estan, que en realitat eren puritans, vinguts d'Amèrica, no? I ells, no sé si són dissidents per excés o per defecte. Aquesta, per mi, és la gràcia. No ho sé, aquí no ho vaig acabar d'enganxar bé. Exacte, val, d'acord. Perquè ja hi havia, per part del cap de família, hi havia una dissidència clara respecte als caps de la societat, no?, que teníem muntat allà. Però, clar, no ho vaig acabar d'enganxar. Si era per excés, de fe, diguem-ho així, per ser massa rigurosos, o per una desídia, no? No em va... Potser el segon, després veient com segueix el film, no m'encaixa. M'encaixa més per un excés, no? Diu, osti, no, aquests pallos en van, això és un radicalisme, no? Fora, fora, aquí no es volem, no? I, i, com a tal, com a tal radicalisme, clar, està el radicalisme, diguem-ho així, més escarrenós de les bruixes. I vull agafar-ho així perquè és més, és més, allò és un, no sé com t'ho diria, és més anàrquic, més, més, sense cap, més, més lligat de veus a terra i l'altre és més, més estructurat, més amb un ordre, un ordre piramidal, no? Sí, però allò desapareix al començar ja. Allò s'ho carrega, s'ho carrega. Ja no es veu més, allò. A la que, diguem-ho així, un dels membres de la família desapareix, sí. Allò s'ensorra com una casa de, una castell de cartes. Vull dir, al final, abans d'arribar al final, sí. i volen tornar cap allà, volem dir, a veure què fem, vull dir, com un... No hi ha opció. Però no, no hi ha opció. A veure, jo crec que és una pel·lícula que, pel que he pogut escoltar ja, el que acabes de dir tu, el que he escoltat abans de començar el programa, i el que vaig escoltar no fa gaire, que precisament és el que va provocar que jo tingués, doncs, l'ull posat per anar-la a veure, no? Jo, jo el que crec és que estem parlant de puritanismes d'un rigor molt gran. Quan estem parlant de puritanisme, per mi apareix, doncs, això, la bruixa, el dimoni, el cabró... La temptació. La temptació, en definitiva, perquè és aquests agafadors, en definitiva, que tota persona que no afronta la realitat de cara, doncs té precisament per sobreviure a la realitat, no? I la comunitat ja l'ha tirat fora. El que dius tu, ell molt valent i molt fort allà, llavors tot això s'esmicola, però en el moment d'arribar els engresca, els porta fins allà, o sigui, el matriarcat, en tot cas, és el que té, només en un punt, té una cosa molt important, diu, tindrem els fills que voldrem, ja en tenim prou, i el pare diu, no, no, hem de tenir els que ens van, el que Déu vulgui, no, per dir-ho d'una manera. Clar, allà comença la gran dificultat, o sigui, han perdut el referent i inventen una altra història. En quant a això que deies, val, que en definitiva, jo crec que el que està bé de la pel·lícula és precisament que posa en joc, doncs, això, vull dir, som febles a vegades perquè precisament ens subjectem de nances que no són vàlides, no, i que lògicament que sigui una bruixa o que sigui un cabró o que sigui no sé què, vull dir, és bastant relatiu. I aquí és on em va decepcionar una mica, no, perquè dic... cap al final. Sí, sobretot cap al final. Estàs tot massa explícit que ha acabat abans. Sí, jo crec que sí, jo crec que, fins i tot, crec que l'alternativa d'anar altra vegada a la comunitat era més interessant que no pas de la manera que acaba. Val, ja està. No, no de joc. Com la lligues amb aquesta pel·lícula de Sant Senzón? Bé, perquè també parla d'això, esclar. Bé, doncs, aquí estem en Sun Senzong, doncs, estem igual, estem amb les mateixes constantes. Aquesta és una pel·lícula britànica, però també l'uchamburguesa, i llavors ens situa a Escòcia. A Escòcia, doncs, també hi ha un, un, un, un, un, un, un, un, un, un, un, un, un, un, un, un, un, un, un, un, un, un, un, un, un, un, un, un, un, un, un, un, un, un, un, un, un, un, un, precisament amb una, bueno, doncs amb unes creences, no?, i tal. I llavors el pare, doncs és el que porta a l'ordre. La mare és la que estarà sotmesa i a partir d'aquí, doncs anirem anant pel camí, anirem, anirem, anirem caminant per la vida. Anirem pel dret, no? Més que anem bé, anirem caminant per la vida amb aquests valors absoluts. Però què és el que passa també? Que les dificultats apareixen a la vida i quan apareixen, lògicament es desmunta el criteri, es desmunta l'argument. Llavors diuen, no, no s'ha de desmuntar perquè jo crec que amb això i jo defenso això fins a l'última pregunta, no? Hi ha dues constants molt interessants que és el matrimoni que porta el tema. Però llavors el que és, encara és més interessant és quan això ja té una resolució i apareix ella com a persona que assimila ja des d'una realitat crec jo molt més científica per dir-ho d'una manera molt més humana, molt més reflexiva, en definitiva tolerant, no? I a partir d'aquí doncs, bueno, doncs anem cap a un final molt més humà. Molt bé. Jo ho he trobat també tot plecat. No, no, fa bona fila, però ho has d'explicar en dius, mare meva, quina cosa, no? Molt bé, molt bé. M'agradar moltíssim. Oiga, genial, no? Doncs recomanable, recent. Veieu el lligam, no? Sí, sí, sí. És que esclar, hi estem parlant de les mateixes coses. Sí, sí, sí. Molt bé. D'acord. Doncs Rosa, parles de Sonata per a Violonchelo. Sí, bueno, és una pel·lícula que ja es va estrenar al Festival de Màlaga, de Cinema de Màlaga del 2015. Molt bon festival, eh? Té bona tria de pel·lícules, eh? Sí, sí, sí. Festival de Màlaga, tria bones pel·lis. Bé, i encara s'està exhibint a motius, sobretot perquè, a veure, parla del tema de la fibromiàlgia. D'acord. La directora és una dona, és l'Anna Maria Bofarull, és de Tarragona. Sí. No he trobat l'edat, no he trobat l'any de naixement, si sabeu que hi ha el tema, però per les fotos es veu també molt jove, eh? Sí. No sé, uns 30 anys o així. 30 i pico, no? Sí. I es veu que no és tampoc la primera pel·lícula que ha fet, perquè abans havia fet un documental que es diu Hamada, Hamak, eh? Hamada. Hamada. De què em sona a mi això? Que passa a Àfrica i és sobre com viuen els refugiats saharauis a Argèlia. Sí que em sona a mi això, no sé de què, però potser l'he vist, potser per l'inèrcia, però sí que em sona això. Sí, sí, sí. Doncs ella ha fet aquesta pel·lícula, sonata per a Violonchelo, amb els mitjans de producció, també ha intervengut TV3, la Generalitat i tal, però també gràcies al micromecenatge, no? Vull dir que... A veure, els protagonistes, doncs la Montse Germán, que fa de Júlia, que és la protagonista, el Juanjo Puig Corbett, que fa del seu representant, d'acord? Representant perquè la Júlia és biologialista, però de música clàssica, de molt, molt cotitzada, del nivell. I després surt també el Jan Cornet, que és el noi jo, una miqueta que fa com de man, alumna, una mica de tot, no? I la Marina Salles, que és molt joveneta i Déu ni do el paper que fa, fa de filla d'ella i ja ha sortit també amb diverses coses, diverses obres i diverses pel·lícules i, bueno, penso que també és una jove promesa del cine i com a actriu, no? Doncs és el tema de la fibromialgia. Es veu que ella, la directora, la Maria Bofarull, la seva mare ha patit o pateix fibromialgia, no? I ella es trobava que no, clar, no veia on, o volia explicar d'alguna manera, intentar explicar el que es pateix, no? I el que suposa, el dolor que suposa, això, no? Aquesta malaltia. Es veu que és molt... Bueno, a dàstia, avui dia ja sí que es diagnostica, no? Però fa uns anys sabeu que no, que a més era com una malaltia molt incompresa també, no? Semblava que tot era... Ai, no, és que tot està... Sí, a la ben i tal, no? No sé què. I fins i tot sí que hi ha una escena que veus quan va la protagonista del primer metge, sí que dius, home, però si és que a l'analítica el resultat surt tot bé. Clar, on diu vostè que li fa aquest mal? On diu vostè? Sí, clar, o sigui, amb un retintín allà al metge que dius, home, bueno, fins que ja al final ja li et diagnostiquen i dius, bueno, és que no té solució, és que de moment només és medicació pel dolor i ja està, és que de moment no té... I, bueno, intenta investigar més, investigar més, no? Ell és violonxelista, imagineu el que és. Home, clar. Ja et dic de posició clàssica dalt estànding, dalt nivell i, clar, com va veient mica en mica el mal que li fan els braços, no? Clar, i sobretot és els braços el que més li molesta i el que més li impeda és de poder fer la seva feina, no? I, bueno, com va caient una miqueta en aquesta espiral de, bueno, de buscar metges, de veure quin tractament fa, d'intentar per sobre, per amunt de tot, continuar amb la seva vida perquè ell és molt autònoma, és molt independent, de fet viu sola. Té aquest, no? i el Jan Cornet aquest que sí que és una miqueta és alumna, però a la vegada no sigui disciple, però a la vegada també és amant, bueno, no? La seva filla ja viu independent, viu, no sé si a Berlín també, que de fet és on ella, la directora, està vivint. Vull dir, és molt autobiogràfica d'alguna manera, no? S'inspirar molt a la seva experiència. I, bueno, vull dir, no és una dona que l'han de protegir, que l'han de defensar o no, ella lluita per la seva independència, per la seva autonomia, per no fer-se que no li tinguin compassió, sinó, bueno, doncs fins a l'últim moment ella no vol anul·lar cap concert, és que no, no vol, no vol, i, clar, acaba una miqueta ja en una situació ja a mi que... Però aconsegueix acabar els concerts, vull dir, aconsegueix... Sí, no, clar, és que és això, sí que... Però fent un sobresforç increïble, un sobresforç i després a base de medicació, arriba un moment que també fins i tot et sobremedica, perquè, clar, ja és que arriba un moment que és una desesperació que no, no pots controlar això, no, no et deixa fer una vida normal, una vida normal com tu vols, clar, a què et dediques si no, no? És la teva vida, la música, s'hi ha renunciat a moltes coses per la música, a renunciar a la seva parella perquè durant la pel·lícula surt, per exemple, l'ex-parella, no?, com ja està refent la vida amb una altra dona, que es porta molt bé també amb la filla, però, clar, ella no, ella s'ha quedat sola perquè sempre ha posat per davant de tot la seva professió, o sigui, la música, sempre. I és concretament la fibromiàlgia del que parla o podríem dir que això és el nom que s'agafa com a natural? O sigui, obre una mica que això pugui ser una altra cosa perquè és... Sí, es podria, sí, alguna altra malaltia també és clar, no?, però aquí el hàndicat és que d'entrada no hi ha cura, és que és una malaltia crònica, perquè el dolor el tens sempre, potser amb altres, bueno, hi ha moltes malalties que també passen, no? Potser la directora el que està buscant és presentar aquesta malaltia i que sigui contrastada socialment, que no sigui el que diem, mira, aquesta o aquest li ha agafat aquesta mandra, no? No, no, és una cosa real, és una malaltia que existeix. Per donar a conèixer, que es parli, que es parli d'aquest tema i que es vegi que realment ja sí que està estudiat medicament i que realment està diagnosticat i que és així, no és una invenció de la persona. Exacte, és que ho dic perquè precisament una de les coses que també bona que té la pel·lícula que parlava, aquesta de Sunset Song, és precisament cap a la part final que parla que parla de la Primera Guerra Mundial, no? I llavors, doncs, de la manera que, doncs, es recluta la gent i com la mateixa gent fa de fa d'alimentador de l'exercit, o sigui, si hi vas ets un valent, si no hi vas ets un covard, i tot el trasbals que això genera, que no s'hi comptava, això està molt ben fet també, eh? Perquè llavors és quan veus persones que realment es troben en una situació que no poden no poden pair, vull dir que és que els hi ve molt gran, no? I llavors, esclar, amb això de la fibromialgia i tal, doncs, hi ha coses molt recurrents que et fan pensar que d'on ve tot això, això no se'n parlava mai, i sí que hi havia persones que estaven com esgotades, semblaria que l'executament ve per una qüestió d'inconformitat amb el que et trobes també, no? Jo crec que aquí s'han de donar unes quantes voltes. Però què vols dir, que potser podria ser una mica de depressió partint de la base d'aquesta línia, d'un cansament generat per una mica aquesta... De depressió n'hi ha de tot ordre també. Clar, clar, que genera cansament, que genera no fer coses, no voler fer... Però clar, és que la línia... Jo crec que la pel·lícula vol deixar molt clar que no és una... no és un condicionant o un origen psicològic, sinó que és físic realment. És físic. Això és el que imagino. És per la imatge i la idea que dona d'ella, perquè és una dona forta, una dona autònoma, una dona independent, que és dedicada a la seva professió, que és del nivell, que és una superlluitadora, que no vol que ningú li tingui compassió, que ella vol negar, vol lluitar contra això. Contra aquesta... És físic, eh? Clar, i no pot. És com si busqués aquesta nansa que la pogués aguantar allà i... Sí, sí, sí. És una mica reivindicar això, no? Que realment sí que ella... El que està clar és que tenim molts misteris encara, vull dir que hem d'anar esbrinant tot això. La cosa que amb el temps ja s'estudiarà més i es podrà saber realment quina és la causa, no? Perquè s'arriba a tenir aquests símptomes, no? Doncs deixeu-me que faci un express de tres pel·lícules meravelloses, les faré ràpides, perquè ja hem parlat aquí de les tres i per una vegada sempre és que hi ha un carregó pel·lícules, no sempre, però que quan veus tres pel·lícules bones, com és el cas, doncs és el que farem, no? Estem parlant de Carol, de Mustang i de la joventut, no? Carol, Todd Haynes, què es pot dir de Todd Haynes? Increïble aquest home, tot el que fa, recordem aquella Lluny del Cel, no? Que és aquella magnífica pel·lícula que va fer el Dennis Quaid amb la Julian Moore, exacte. I aquesta, jo crec que recull una miqueta aquella estètica, aquella època, l'Amèrica dels anys 50, d'aquella societat d'un nivell social d'on s'entre mig i alt, evidentment, no? Aquests realitzadors que agafen una època passada és a dir, d'on venim? Clar, exacte, on estem, no? És aquesta la idea. Llavors, jo crec que Todd Haynes el que té és aquesta magnífica combinació de cinema clàssic amb cinema contemporani. constants d'un cinema diguem, habitual, als anys 50, 60, aquest blanxet que jo la veia tant en quant la mirada de Lauren Bacall ho sento, encara que fos un tema relacionat amb el tema lèsbic, que és el que a la fi a cap la pel·lícula doncs va tocant d'una forma molt elegant. Sí, però és que això és l'actualitat, vull dir, si passa a aquells anys és una altra cosa. Però com representa ella amb aquell cabell, amb aquells llavis, amb aquella mirada, amb aquella forma? Té molt de la Bacall, encara que evidentment se'l van les distàncies. des del punt de vista visual, la percepció, no? Sota l'escena final, que no direm mal què passa, hi ha una mirada que a mi vas dir, ostres, és que això ho fan les grans actrius del cinema clàssic. No vull dir que sigui la Bacall, però és aquesta la línia, no? M'agrada molt com tracta aquesta tipologia, com remou el que seria el de John 6, no? Una mica buscar un cinema que estigués allò, doncs amb la línia d'un cinema més actual, no? Com vela les escenes. Si us ho fixa't en el detall, com passa la càmera davant dels vidres, que estan bruts, no? Com si fos una cosa d'amagat, no? El que està passant en una societat complicada, el tema, ja és complicat el tema de l'homosexualitat, encara el de lesbienisme és encara més difícil en aquell període, perquè en aquella època tampoc estava ben vist, però se sabia, però dos dones, tenint en compte que era encara la dona amb un nivell, m'enteneu, a sobre, era com encara més dràstic, no era terrible. Bueno, no un pecat, era una perversió. Una merració. Què fa el marit? El marit, exacte, per intentar retenir. No, tenen una filla en comú i per intentar retenir-la el marit encara està enamorat d'ella i vol que es quedi amb ell. Exacte, que es quedi i tal. Però ella no, ella no... Però és un... Exacte, la nena hi juga. Llavors t'acusaré que mira el que estàs fent, mira com vius i mira on. Sí, sí, sí. Llavors una mica s'intenta arreglar, però jo crec que la història es magnifica com la Runa i Mare, que és l'altra, la que li fa de pertener, ho fa genial. És que és una pel·lícula amb una delicadesa, amb una qualitat. Jo no he vist res tan finet amb aquesta temàtica que el cinema, diguem que que es parla de l'esbenisme, no és tan habitual, és més habitual que es parli de l'homosexualitat, és una història molt creïble. Només hi ha una pel·lícula. Totalment, totalment. Supercreïble. Com es miren, com el tempo frena. A mi m'encanta quan estan elles dues com esperar el temps, com els diàlegs frenen, com es miren. És que a mi això em sembla brutal. Brutal com ho fa aquest director, quina sensibilitat té aquest home. Bé, és el que tenim. L'altra, Rosa, Mustang. Vull dir, jo me la vas dir va, que heu de veure la vida hora. A mi em va encantar també. una cosa més petitoneta, més senzilla, molt fresca, magnífica, com aquelles cinc germanes. En un punt. En un punt. Sí, sí, sí. Estem parlant d'una Turquia, no la moderna Estambul, sinó la Turquia potser una miqueta més de l'interior, perquè està a mil quilòmetres d'Estanbul, per tant estem parlant de la Turquia més de la península. i com aquelles cinc noies acaben amb diversos nivells al curs i tal, fan una cosa que simplement anar a divertir-se amb uns nois a la platja vestides i tal, però es remullen, es mouen per allà i clar, i a partir d'aquí les tracten de tot, no li fan proves de virginitat, les tanquen a casa, vull dir, el límit arriba, el límit de sospitats, no? Amb aquell, ell és el pare? Aquell és el pare? És el tiet. Figura que ja són orfenes i estan vivint amb l'àvia i llavors és el tiet a partir d'aquella escena d'aquí fet puntual, que les veïnes comencen a criticar tot això, doncs és l'oncle que se cuida de l'educació. Jo pensava que no m'anava de pedrastre o alguna cosa, no entenia un padrí, una cosa d'aquestes, que seria com un padrí i tal, però clar, no acaba d'entendre la figura, entenia que anava per aquí un familiar, però no sabia aquesta exigència, no? I aquests punts de llibertat magnífics que es veuen a la pel·lícula, com s'ho munten entre elles, com gaudeixen, com diuen... Aquella piscina que munten... Allò és magnífic, allò és meravellós, a mi em sembla, anem a nedar, i dius, però com vas a nedar si tens aquí unes reixes com una casa, i s'ho munten allà a l'habitació? No ho sé, em sembla una pel·lícula meravellosa, una pel·lícula que ja saps que s'han portat gran part dels Césars juntament amb Fàtima, qui va veure Fàtima la setmana passada? Tu és la Fàtima, Fàtima i aquesta van ser les dues que s'han portat els Césars aquest any passat. Va guanyar, em sembla, la millor pel·lícula als Goya, si no m'equivoco, Mustang. Va estar nominada als Oscars, també. És que és una pel·lícula que ho té tot. Pel que estàs explicant, Fàtima, també és això, per dir-ho, però carai... Però pel·lícules que diuen molt, no? Quina riquesa. I per últim, abans que el David ens parli d'Esotròpolis, que encara tenim 12 minutets, vull comentar a la joventut, perquè són tres pel·lícules que he vist i m'han agradat tant és que dic no, perquè a més l'últim dia avui dic les tinc que dir perquè és que genialitat. Jo recordo la gran bellesa que a mi em va frapar moltíssim sobretot per l'estètica, per aquella línia, entre cometes, d'Olxevita que removia, no? Vull dir, amb aquelles escenes tan nocturnes, no? I amb aquelles entrades, amb aquells palaus romans que no... Per més, saps què és el que m'agrada més de la primera? Sí. Que precisament ens parla d'engany i en canvi aquí divinitza. Aquí divinitza, exacte. Aquí divinitza. És que aquí hi ha uns pesos pesados que s'ho emporten tot. No se'ls pot carregar. Clar, és que Michael Ken i Harvey Keitel és que no té los comes ni volies que són tan bons, no? Estem parlant d'una pel·lícula que inicialment s'ubica en una mena de balneari d'elitista suïssa, no? I llavors, clar, es mouen allà amb aquella mena de microcosmos que dic jo, no? Aquells dos personatges, un és un importantíssim director i també compositor de música clàssica i l'altre és un director de cinema que vol acabar la seva última obra i no hi ha manera, no? Amb aquell grup de guionistes que és meravellós, el grup de guionistes, dius, com et pots moure en aquest ambient, no? I una altra vegada fa això. Primer que té una banda sonora absolutament espectacular. És que les bandes sonores més brutals que jo m'he tirat a la cara amb els últims anys d'originals, de diferents, d'aquelles escenes, no? Quan estan allà mirant aquell món. És que, és que jo, la titlleria de pel·lícula que a vegades té uns punts surrealistes, té uns punts determinats, no? Que dius, què és això? Què passa aquí, no? On vols anar, no? Aquell món dels somnis dins de la realitat, no? L'escena de Venècia a mi em sembla meravellosa, no? De la plaça Venècia, a la plaça Sant Marc, em sembla brutal. És a dir, és un tio que et deixa imatges clavades al cinema i això és molt important. I després la història d'ells, no? Vull dir, també hi ha moments que et sorprèn, no? En el moment en què pren la decisió Harvey Keitel, no direm el què, a mi em va deixar frapat i vaig dir què ha passat aquí ara, què és això? Clar, et trenca, et trenca els ritmes, no? I, ostres, és que és una pel·lícula, insisteixo, amb una potència, amb una qualitat, vull dir, no sé, no sé. Qualitat humana. És que no sé com, a veure, a veure, vaig ser d'una bestiesa ara, és com el Gran Hotel Budapest, s'ha anat al cap, no és això, eh, Jaume? Allò és una fantasia totalment surrealista, però aquí... No és surrealista. No és surrealista. Hem agafat el Battle Creek, l'hem arreglat moltíssim, li hem donat un toc d'elegància, però de tant en quant, dius, on dia, doncs em sembla que se'n va una mica cap a uns punts fora de la normalitat, no? I això és el que té d'encant, és una pel·lícula encantadora, eh? De debò. El Pablo Sorrentino. Totalment. Molt bé, molt bé, molt bé. Molt bé, molt bé. Val la pena. Bueno, però el prometido és deuda, eh? Amb set minuts m'he carregat altres pel·lícules en positiu aquesta vegada, eh? És un campion. David, Soutròpolis i el Jaume acaben Magic el Guel, per tant, o repartir-te un poc a m'ho creus. Bé, és el que passa de tenir crius, no? Clar. Però mola aquestes pel·lícules, eh? Home, algunes més que altres, eh? Aquesta no mola? Jo, amb qui m'ho he passat bé, per exemple, últimament, amb el llibre de la selva, per exemple, ho vaig passar molt bé. Ho vaig passar molt bé i també amb aquella de la factoria Arman. L'Ovella Saun. No, com es deia? L'Ovella Saun. L'Ovella Saun, sí. Oh, que bé ens ho vam passar. Jo m'ho vaig passar molt bé, també. Estres, és espectacular. És boníssim. És el millor que he vist darrerament, no? I el llibre de la selva està molt bé. Quina mirada té l'Ovella Saun, eh? És increíble. Quina mirada té. Genial. És genial. Més rodó. Sí. Aquí, home, aquí està bé, però bé, aparentment, el que hi ha darrere és una pel·lícula de crius, home, ja és per uns crius més grandets. Clar. Un nen de 4 anys, com és el meu petit, doncs, és clar, una mica així. La va seguint, perquè és simplement pel fet de ser dibuixos, les van seguint. Sí. Però, clar, una body movie que de policies i de corrupció i de sota hi ha un entramat de fer, diguem-ho així, espera, comencem bé. D'estratègia política. És una societat d'animals en què els animals tenen consciència sensibilitzat i han deixat enrere el seu passat salvatge, no? Sí. Ja no es depreden uns als altres, sinó que ja tots són depredadors i preses passen a ser una societat normal. Llavors, ja aquí, diguem-ho, d'alguna manera li interessa que els depredadors caiguin en el descrèdit i on d'alguna forma apareixen suposats depredadors que els hi surt la vena aquesta... la vena aquesta... Sí, sí, de depredar. Llavors, clar, això no pot ser, no? Però ara d'ajudar. Ara hi estic sinistre sense... Clar, coincideix això amb un personatge que és el principal, que és una conilleta que és la primera graduada en policia perquè, clar, tots els graduats de policia són, clar, són animals grossos, elefants, rinocerons, tigres, búfals, no? Gorides, no? Està bé, està bé quan es veu l'entrenament de la conilleta allà com salva, diguem-ho així, tots els entrebancs que li van posant i com supera, clar, supera tots aquests animalots que competeixen amb ell, està bé, està bé, la història aquella de superació que, bueno, que a Estats Units això tira molt, no? El film no té massa més, planteja una... Està bé perquè planteja una societat plural, rica, amb molts matisos, pel que és una pel·lícula de dibuixos. No té, per exemple, està a milers d'anys llum, per exemple, de Wall-E, per dir alguna cosa, allò de Pixar, allò és el sumum del dibuix animat, allò a nivell temàtic, de tot, de tot, emociona, allò és un film sèrio. O el Castell Cabola, també, però això i aquí entrem en una trama. El Castell i Ambulant, l'altre ja ho van fer. El Castell i Ambulant, però és que això ja estem parlant de cinema japonès. Això ja és una altra cosa. Sí, això és una altra cosa. Com es diu aquell home? El Yamazaki? Miyazaki. Miyazaki. Aquest home és... Això és una altra cosa. Això és sensibilitat pura. El que van estrenant últimment quedant los recuerdos de Marni, una cosa així. Està molt bé aquesta també. Sí, sí, sí. Bé, parlant de Màgical, doncs? Sí, vinga, va. Tens quatre minutes a parlar de Màgical. Va, doncs així. Jo penso que és una pel·lícula que s'aparta totalment del que ens ha ocupat durant la primera part del programa. Bé, la primera part quan he parlat del song, del subsensou, i precisament de la bruixa. Aquesta és una pel·lícula. Ahir, precisament, vaig estar en un enterrament laic i diria que és una pel·lícula que està en aquesta òrbita. O sigui, aquí ja no hi ha necessitats d'agafadors ni res, sinó del que ens parla, tampoc d'allò, d'argumentar-te bé la vida, sinó del que ens parla ja és de mundat i maldat d'una manera, diem-ne, que no té més que, bueno, que això. Què li passa a ella? Sí. Jo no acabo d'entendre què li passa. Jo penso, no l'acabes... Amb aquest aspecte em va deixar una mica descol·locat. No sé quina problemàtica té, en el fons. Bé, probablement, la problemàtica que té és que es posa malalta. Ja. I això és suficient. Però malalta... Sí, es posa malalta vol dir que té una leucèmia, que això és un final de vida. No, no, no, però parlo de la Bàrbara, parlo de la... de la noia, de la... No de la petita, eh? M'enténs el que vull dir? Sí. Que té aquell sotmetiment amb el marit... Saps de què parlo? La que està casada amb el psiquiatre. La que està casada amb el psiquiatre. La Bàrbara Leni. Bé, la Bàrbara Leni, exacte. Sí. Sí, aquesta és la que jo no entenc. Aquí em perdo molt amb ella, que entra en aquella habitació... Jo crec que té alguna problemàtica de l'acabes mental, està claríssim. És que jo aquí és el que a mi em... La nena sí, la nena sí, la nena sí, la pobretta meva, clar. Clar. S'auto-lesiona també. Exacte, no? Llavors aquí jo m'escap... Vull dir, no sé què passa darrere d'aquella porta, no sé què... Vull dir, és a mi el que m'inquieta, em provoca aquesta sensació d'angoixa, bàsicament aquesta línia, però la pel·lícula en sí és angoixant, eh? i el sacristan, quan sale, dius, ala, venga, i em tira cap endavant. De tota manera, jo penso que... No digues la teva opinió per això. Del que parla, sí, del que parla bàsicament la pel·lícula és de la por que ens pot produir determinades constants. Això sí. Llavors, si tenim por, ja estem perduts. Clar. Ja anirem a remolc de tot el que pugui passar. Sí, sí. I crec que bàsicament és això. Ara tu em situes a aquesta dilema. Es veu que jo en algun moment m'he perdut. Jo associava... Vale. Els dos personatges en un. Vale. Vale. Vosaltres, la nena amb la noia gran. Amb la noia gran, sí, exacte. No, no? Jo crec que no. I crec que no és així, pel que expliqueu. La nena petita, que és la que en definitiva veiem amb aquell... Física. Amb aquell fons, vestida... Sí, de màgica. De màgica. De màgica. És que és una cadena de... Ja. No sé si dels propòsits o de coincidències, no? Que són uns personatges que van a parar uns amb els altres, no? Clar. La nena aquesta, la nena que té leucemia, ella vol aquest vestit, però amb el diari aquell ho diu, amb el seu diari personal. El pare, que està a l'atur, que ho leges, i que dius, ostres, jo intentaré aconseguir aquest vestit. Clar, però el pare no té diners. Llavors, per aconseguir diners, al final està mirant una jolleria per fer aquest atracament a la jolleria i en aquell moment resulta que li vomiten una noia que és que mira per la... Bueno, que s'aboca per la finestra, no? Que és la barba de la nen i crec que ja ja també està... i llavors al final aquest senyor li fa un... Hi ha una cadena de favores. És una cadena que dius, ostres, no? I llavors, clar, ell li fa un xantatge després, dius, home, doncs llavors el teu marit ho sabrà, això, no? Clar. I clar, ella ha d'aconseguir diners per pagar el xantatge que li fa el pare de la nena i l'única manera que ella pot, no té feina, no té... No es troba a veure, l'única manera que ella sabia fer, no? Era la prostituta de luxa, vamos. I llavors per això entra en aquest joc d'anar a aquestes festes així que poden fer el que vulguin amb ella, clar. Perquè ella al final que avui ja està malament, està malament. Però en teoria aquesta noia no té res a veure amb la nena. Vull dir, en refereixo que no té res a veure ni és una revisió de la seva infantesa ni molt menys, vull dir, que és una cosa d'aquestes que potser et confond perquè al principi es veu com a nena, la Bàrbara. Vull dir, a partir d'aquí, clar, que és aquest gener... I va haver un punt que m'hi vaig perdre, ja ho veig. Vale, ja és això. I a mi enquadra molt bé la pel·lícula agafada des d'aquest punt de vista que l'agafo jo. A veure, vull dir, jo penso que la nena pot ser nena i té el que té i paral·lelament hi pot haver, malgrat el mal que té, tot i que en el pare li diuen que no, hi pot haver la nena gran. I llavors vosaltres, el que esteu dient, té un trastorn o no té un trastorn? Jo parlo de la gran, eh? Ja. Perquè jo no tinc el meu dubte, però bueno, que és això. De tota manera, jo crec que... I el sacristan. Són persones atrapades per una cosa personal que són persones atrapades. És la representació. Per una malaltia, per una dependència d'una altra persona, perquè no tenen diners ni els han de buscar, són persones atrapades. Dependència. Que al final, sí, al final en sí, doncs mira, els hi ha. La figura del mestre també té l'any. Aquesta és una de les constants del trastorn. Doncs seguirem discutint això, però discutim d'aquí a tres mesos, perquè és que se'ns acaba el temps i se'ns acaba tot, ja sabeu que veus que no ho podem acabar mai. La tornarem a veure aquesta. ens acomiadem fins d'aquí tres mesos. Tornem a l'octubre. Gràcies. Bon estiu. Adéu-siau. Bon estiu. Adéu. A les contres per viure's vent. Al Just a la Fusta, parlem de tot el que passa a Sant Just. Hi haurà alguna premsa que ja aconseguiran treure qui eren tots els empresaris que anaven amb ell, que fins ara mutis. 400 pisos per...