Especial Nadal Babilònia: La Fageda, Gaudí, "Adreça desconeguda", Pissarro, obituaris (Peter O’Toole, Joan Fontaine, Lolita Sevilla) i cinema ("Apocalypse Now", "Breu encontre", "The World’s End", "Tal pare, tal fill") + Rockin’ Christmas

És una pel·lícula de l'Espanya. i això, a poc a poc, va construint aquest tapís d'aventures i desventures quotidianes que donen al personatge tota la seva entranyabilitat, que és molta, i que, insisteixo, està recopilat per Fulgencio Pimentel amb aquest tomo sota el nom vampir que jo penso que és un altre cop un dels imprescindibles per a la gent que li agradi el cine francès en concret i d'autor en general. Tira alguna cosa. Ui, què ha passat? S'ha callat el pobre Janel. Tiramos el silencio. No ha passat res. Mira, ara que es calla la Janel, acabo de fer aquella cosa que us havíem dit al principi del programa que havíem de ser penjada de les estrenes d'aquesta setmana que valen la pena. Encara no les havíem dites. Què val la pena, aquesta setmana, anar al cine? Doncs així, una mica més a nivell global, sobrant les paraules. Una comèdia dramàtica, un drama còmic... No, una comèdia amb tintes dramàtiques. No, una comèdia. És una comèdia protagonitzada... No, és que saps quina és la part més dramàtica d'aquesta pel·lícula? Que està protagonitzada pel James Gandolfini. L'última pel·lícula del James Gandolfini. Exacte, la darrera participació al cinema del pobre Toni Soprano. I, menys mal, que és una bona pel·lícula, perquè si arriba a ser dolenta dius, ui, quin mal gust de boca. No, no, és una molt bona pel·lícula que parla de dos personatges que estan divorciats de les seves respectives parelles, dels seus... bueno, tenen dos... És una visió sobre l'amor, una mica diferent a la que ens tenen acostumats els senyors de Hollywood. Tot i no ser una pel·lícula especialment original, no parla de coses molt, molt originals, però està molt ben feta, està molt ben explicada, molt ben escrita, i però protagonitzada per dos personatges que estan molt bé, que tenen diferents capes de personalitat i que no són persones ni molt bones ni molt dolentes, simplement són persones molt normals. És una de les pel·lícules que arriben aquesta setmana dirigida per Nicole Hall of Center, per cert. No arribaràs a temps per recomanar la que vull que recomanis. una directora hongkonguesa que parla de la relació que s'estableix entre un noi més o menys jove i una senyora gran que sempre li ha fet de senyora de fer feines per la seva família i que s'ha fet gran i es vol internar en una residència i ell se n'adona de la molta, de l'enorme estima que li té. I per penúltim lloc, gent en sitios de la nova proposta de Juan Cabestani, L'oca esbojarrada, bizarra, estranya, incòmoda, tostón, avorrida, divertidíssima... Bé, que s'ha de veure per creure... És una joia, hi surten tots. Surt tothom del cine espanyol i és molt bizarrà, és molt estranya, però aneu-la a veure perquè s'han de recolzar aquestes propostes tan interessants i tan personals. Vinga, tens? 35 segons. Ernest et Celestín, una pel·lícula de dibuixos animats fets amb aquarela dels directors de Panic on la Granja, que ja va lo petó en su dia, sobre unos que no vol ser notària i es ladron, i un ratolí que no vol ser dentista i es fan amiguets. Molt maca i entranyable. Per nens, però disfrutable pels adults. Molt disfrutable pels adults. Obra mestra. Sí. Bé, doncs ens acomiadem. Bon Nadal, bon any, gràcies. Fins l'any que ve serem d'aquí després, de Reis, Serem fent programa. Adéu, gràcies, Carlos. Adéu! Doncs benvinguts un dijous més a Babilònia, a l'últim del que seria l'any 2013, a veure si aquest any ja el deixem aparcat, que ha estat, crec que bastant, dolent tot per tothom. Escolta, que encara és el 2013. Bé, però jo vull que marxi ja, això del 2013. Com ja ha pogut comprovar el Jaume, què tal guapo, com estàs? Bé. Bona tarda, bona nit. I la Rosa. Hola, bona tarda. I la Lourdes. Hola, què tal, bona tarda. I el Cesco. I el Cesco. El que us parla és de la peixera. Exacte. I al David li enviem un arbre. Exacte. Que el tenim lesionat. Que es posi bo ràpid. Què ha fet amb la mà dreta? Exacte, exacte. Juga a tenis. Exacte. És el colze de tenista, no? No, és l'espatlla del tenista. Juga a tenis el David, és el meu plantejament. Perquè no el tenim aquí, si no, no es pot defensar. No, però podem fer que entrés per la quarantena, directament. Ara ens trucarà, va David, trucarà. I ens bronques directament. Per al·lucions, David, truca. Sembla això del programa Sàlbame. Però al·luciones, que llame Amadur Moedano i que llame Kiko Rivera. És que a vegades... Jaume, no em miris malament. Jo treballo en publicitat. Jaume diu que comencem malament. A vegades haig de veure programes que no són del meu gust perquè he de proposar-ho a certes coses. És vital això de la publicitat. Per això em diuen, vull un nivell d'una gent més mestressa de casa. pam, el sàlbame aquest. I car, eh? Molt car, eh? Té una audiència de dos milions i mig diaris, eh? Arrodar el estat espanyol. I aquí estem parlant d'uns preus d'anunci de gairebé 6.000 euros cada anunci, eh? De 10 segons. És molt car. Això, aquí estem en publicitat i no és el cas. Exacte, aquí estem parlant de cultura, com sempre. I res, com ja arriba doncs el Nadal, posarem avui un parell de Nadales, eh? Un Nadal a Bainica doble. Bainica doble era en castellà, I després també escoltarem un tema, un clàssic de l'alt més americà de Michael Bolton i el White Christmas. És un actiu que arriba a cinc octaves de veu quan canta. Això és una bestiesa. És molt més enllà que l'Utxana Pavarotti. Jo quan feia can, en els meus temps joves, jo arribava a tres i mitja. El màxim deu ser vuit de vuit, esclar. Ui, no ho sé, això és el piano. M'he de començar des del final del piano fins al principi. És una bestiesa, però aquest senyor té cinc nivells. Deixem-ho perquè si no ens anem i després ens agafa el temps i no pot ser. Llavors la Rosa s'emprenya perquè diu jo no parlem mai, que és broma. Clar, no ens podeu veure, però estava la Rosa supermirant el seu llibre que ens comentarà ara mateix. I jo a vegades li dic cosetes. Justament es parlarà la Rosa de La Fageda, d'un llibre molt interessant de l'odorós González. Després el Mendelerenda us parlarà de l'arquitecte de somnis, Teresa Roig, que està molt bé, és una història d'en Gaudí que comentarem. La Lourdes ens parlarà de l'adreça desconeguda. una obra de teatre i també la rosa recital de gospel del cicle contravaix de Sant Feliu de Llobregat. Reprendrem la setmana passada que també la rosa, veus com la rosa, és una protagonista absoluta, clar, que això no pot ser. No, no, aquí ha d'estar més repartit, aquí tothom hem de currar, no pot ser. Jo entenc que tu vulguis cobrar més. Hauria de poder estar per explotació. Clar, la rosa diu, és que jo vull cobrar més, clar. Sobretot això. Com que s'hi cobréssim aquí. Que ho fem per gust i per ganes. La Rosa es parlarà i jo de l'exposició d'en Pizarro del Caixa Fòrum. I amb el tema del cinema, el Jaume ens fa una mica les efemèries dels esapareguts. Piter O'Toole, Lolita Sevilla i Joan Fonten. Parla de Breu en Contra, Apocalipsi Nou, El Arco de la Rosa una altra vegada, Tal Padre, Tal Hijo, La Lourdes, i jo comentaré una coseta molt friqui, que es diu Bienvenidos al fin del mundo, que últimament no sé, tinc un imant per aquestes pel·lícules, no sé com ho faig jo, que és una novetat, i acabarà la rosa amb Ens veiem demà, que és més història. Això de friqui no interessa, oi? No, friqui és, no sé, raro, en general. No hi ha cap explotació, no? Pintoress. Pintoress. O que els agrada molt una cosa, no? Diuen que aquest informàtic és una mica friqui. Una mica friqui, exacte. Bueno, i callo, callo, avui tinc de boca una mica així com cap a nada. I sentirem de fons el Roda Stewart. Per quin motiu? Perquè avui fa 44 anys de carrera. Son 44 anys al Roda Stewart cantant, eh? Sembla que no. Com passa el temps, eh? Guapa, aquí. Jo recordeu que cantava jo de I'm You Think I'm Sexy i tal, que escoltàvem de fons i tal, que jo era en pan. Amb aquests pantalons, d'acord. Amb aquests cabells i tal. Arrepadets, eh, Lourdes? Exacte, exacte. Comentem. Deixem-ho, que és el Nadal. Estem contents perquè arriben les vacances. Bé, Rosa, l'afegida. La Fageda. És un llibre que recull el procés de creació de la cooperativa de La Fageda, que està allà a La Fageda. És que clar, varia la redundància. I que hi hem estat tots fa poc. Jo he anat a fer res fa uns mesos. Em va fer molta gràcia tenir el llibre. i llavors l'he llegit amb tot el carinyo del món. És un llibre que es trobo que explica molt bé, jo no conec de primera la formació d'aquesta cooperativa, però deu-n'hi-do. Sí que ho explica amb capítols breus, com es va gestar des del principi. És un llibre que l'ha fet la Dolors González, però en tot moment és entrevistat, sobretot, amb el creador i amb el gran impulsor d'aquest projecte, que és el Cristóbal Colón, que el nom sempre se't queda, no se t'oblida. És un senyor que és de Saragossa, psicòleg. Ell és de Saragossa, va començar a treballar en temes de salut mental, va venir aquí cap a Barcelona. El currículum d'aquest senyor és llarguet, té molta experiència. I tot això estem parlant dels anys 70, finals dels 70, que era quan ja apareixia tot el tema de l'antipsiquiatria, que els malalts mentals no havien d'estar tancats amb recintes, sense poder... d'una via lliure a la seva formació com a persona, formació emocional, formació professional fins i tot, i ser útils d'alguna manera a la societat. Aquest senyor, Cristóbal Colón, es va identificar plenament amb tot aquest moviment. No sé si és que el coneixia o ell ja va ser un dels impulsors aquí també a Catalunya. Llavors, ell va tenir La idea que s'havia de fer alguna cosa no només assistencial a nivell mèdic, a nivell psicològic, sinó també a nivell ocupacional. Se'ls havia de donar una oportunitat a aquestes persones per poder viure dignament i poder tenir una oportunitat de sentir-se utils, de guanyar-se un sou i arribar a viure independents, fins i tot. El projecte va començar a la Fageta. Allà ho faig resumidet. Qui tingui més interès en conèixer tota aquesta història, o fins i tot recomanem molt la visita, perquè és molt amena, molt agradable, i veu sin situ el que s'estan fent i amb la voluntat i amb les forces i amb les ganes que ho fan. Tots sabeu que són els productes làctics, de iogurt, gelats, postres... Ara també fan amelades que també són de molt bona qualitat. Ells saben que s'han especialitzat en productes en matèria prima de primera qualitat. A més a més de fer aquesta tasca assistencial que és molt important i mai l'obliden i sempre la tenen present com a un valor més afegit al seu producte, s'han hagut d'espavilar amb tècniques tant de producció, d'organització d'una empresa, de com créixer, de com buscar nous mercats, de com sobreviure, de que les grans marques no se't mengin o sobretot que no et vegin com un competidor i llavors et podrien enfonsar, sinó dir no, tranquils, no us molesteu, grans marques, nosaltres som una empresa petita, som una cooperativa que el que volem és arribar a un públic que valori aquesta iniciativa i que busqui un afegit tant de qualitat com del que hi ha darrere, el que ara es diu la solidaritat corporativa i aquestes coses. Perdona una cosa, han aconseguit un millor preu que no pas la marca de None per exemple? I és quilòmetres de distància de la qualitat de la FGD amb Danone. Perquè Danone, per la situació econòmica, diuen, jo també puc dir-ho, i ho sé de bona tinta, que ha baixat una mica qualitat, com altres productes. I la FGD segueix tenint la mateixa qualitat, perquè jo vaig comprar l'altre dia i són espectacularment bons. I són més econòmics que en una gran marca. Ho estan fent molt bé. Continuament s'ha sabut rodejar i tenir les opinions i el recolzament de gent experta en aquests temes. Han buscat els millors especialistes en marketing, els millors especialistes en tecnologies noves, en el tema l'acti, per exemple. i s'han hagut d'adaptar contínuament, perquè ja fa anys que vam començar aquest projecte, amb un principi la idea, com que la finca que vam trobar es dedicava a les vaques lleteres, i una mica era per l'exploitació d'aquesta llet, vendre la llet i tal. Al moment que van arribar les quotes europees de limitació de producció lletera, Es trobaven amb un accident de llet impressionant. Ens reinventem en comptes de llet. Fàbriquem iogurts. Posa't a averiguar com es fabriquen els iogurts i com s'ha de fer tot això i després com posar-los al mercat. I així continuament. També ja hem començat pel tema de melmelades i tot això. Una miqueta amb el sentit de fer melmelades, que facin meridatges amb formatges, amb cars, amb peixos. Funciona com una empresa innovació. La IMSD continuament l'estan aplicant. Ho recomano moltíssim, la lectura és molt interessant perquè paral·lelament van explicar l'evolució de la cooperativa i també van explicant casos de persones que estan assistides i que estan treballant també allà. Algunes d'elles han aconseguit poder independitzar-se, viure en un pis, ja sigui assistit o no assistit, però viure en un pis, fer la seva vida, sentir-se útils i així. Hi ha un paràgraf molt breu que ho llegeixo, vaig comprar la versió en castellà, penso que també la tenen en català. Diu que, per a l'enferma mental, el fet de ser excluïd per l'entorn laboral implica una situació de marginació social que sol potenciar desequilibris de la personalitat. Todo ser humano emplea en su desarrollo íntegro dos canales de relación, el del entorno inmediato, la familia, donde se desarrollan las estructuras psicoafectivas, y el que establece con el resto de la comunidad, donde se formaran las capacidades psicosociales. del desarrollo y el equilibrio que el individuo alcance en la interrelación de estos dos canales dependerá a su grado de equilibrio personal y de integración en la sociedad. És això. És molt important. Crec que fa una tasca absolutament memorable i jo crec que en aquest cas hauria de ser premiat, no sé si ha d'haver d'haver d'haver d'haver d'haver d'haver d'haver d'haver d'haver d'haver d'haver d'haver d'haver d'haver d'haver d'haver d'haver d'haver d'haver d'haver d'haver d'haver d'haver d'haver d'haver d'haver d'haver d'haver d'haver d'haver d'haver d'haver d'haver d'haver d'haver d'haver d'haver perquè és molt important. Crec que sí, que la Generalitat els va reconèixer tot això i tenen premis per la Generalitat com a iniciativa empresarial. Magnífic, això és molt important, que sigui un reconeixement públic, que sigui un petit espai on es fa, però que això trascendeixi més enllà, que la gent ho sàpiga. Jo estic convençut que la que ha explicat la Rosa, que ho sabíem nosaltres, molta gent no ho sap. Vull dir que la Fageda es fa aquesta tasca tan important, convençudíssim. Això s'hauria de fer mitjançant una fundació, qualsevol promoció que fos una cosa molt més oberta i que es donés a entendre. Jo penso que és un exemple o una iniciativa que ojalà hi haguessin moltes. I també estava pensant que el producte que fan de la qualitat que deia la Rosa, però a més a més és un producte únic. Si tu menges un iogurt de la fregida, el trobes totalment diferent d'una altra marca que pugui haver-hi un mercat. I que això és important. No em diràs a mi que grans marques, des de la famosa Eclesa, passant per les marques que aquí potser no arriben tant, ara aquí arriba potser la Pascual, arriba Danone, que bàsicament és l'E, que són les grans. que no podrien fer. Dic altres marques, hi ha 50 milions de marques, no? I és veritat que si entréssim en aquest tema seria complexa, no? Perquè hi ha encara molts plantejaments en contra d'una persona amb una malaltia mental i això és molt fumut, que és veritat. Jo moltes vegades una de les coses que em pregunto és la diferència que hi pot haver entre una persona com el Casmentales que ha creat aquesta dinàmica i un empresari, emprenedor d'aquests del segle passat, de principis fins i tot, que amb un gran esforç i a nivell familiar ha creat una marca i en definitiva aquesta marca es pot anar es pot anar fent gran a base d'anar fent experiments sobre aquella mateixa matèria que està tractant. Això és el que sempre m'he preguntat i això és el que em fa creure que crec que caldria impulsar. al fer la pregunta i va implícit, caldria impulsar que persones treballessin en el sentit aquest de la integració i en definitiva de l'ocupació amb persones que tenen alguna problemàtica. Mira, jo com que amb tot això ja ho sabeu que estic molt implicat ara, he vingut aquesta tarda i he estat amb una fundació. És una fundació que s'ha creat a partir de la mateixa federació d'associacions, oi? I en aquesta fundació, una de les preguntes que es fan és si siguem útils i mirem a veure com està tot plegat, com en definitiva, quin resultat té això, i impulsem. Què vol dir una fundació? Jo ara ja ho començo a entendre. És un punt on hi coincideixen diners que venen de punt. Però la tasca de la fundació té una tasca de difusió. Hauria de tenir la tasca de difusió, que a vegades no la tenen. Ja ho estic fent jo ara. És molt important. És com donar a conèixer què és el que s'està fent amb aquesta fundació. I allà estava amb tres personatges coneguts al mateix... Senyor Ernest Maragall ha vingut a dir que tal, que se'n va. O sigui, llavors dius, crei que ve tu, persones així, que hi ha l'altre que salta, diu, quin contacte has fet? Diu, fulano, deixa'm a la mica. Saps? Molt bé, molt bé. Sí, perquè tot això... Tot això és una tasca de recerca, d'anar sensibilitzant. Ja no només a l'estructura social que tenim muntada, sinó a persones en concret que en definitiva tenen aquella credibilitat. Jo ara estava pensant una mica en la pregunta que tu feies. Què fa diferent aquest senyor que ha vingut i ha dit que vol muntar això d'un altre empresari? Jo penso un parell de coses. La primera, que ho has de tenir clar, que vols fer això. Aquest senyor ha portat endavant tota l'empresa perquè el seu objectiu no era tenir x diners al primer any, a final de mes o tot això, sinó que volia fer una empresa però amb un objectiu social. Un empresari que no tingui aquesta finalitat social li costarà més d'entrada i segurament a nivell econòmic esperarà uns beneficis amb una certa rapidesa però jo penso que el més important és el que ens passa a nivell social, és la coincidenciació. Però s'ha demostrat que funciona perfectament. Aquesta és la qüestió. Que pot ser un experiment, com vulguem dir-l'hi des del punt de vista antidiluviano, però està funcionant perfectament. Per tant, per què no tenim més iniciatives? Es posa com a model d'estudi en la cooperativa. Jo penso que és el mateix que passa a nivell social. Espero que acabi passi menys. Quanta gent té clar que els malalts mentals d'algú han de treballar? Aquest senyor ho tenia clar, però molta gent no ho té clar. Potser hi ha un psicòleg que no ho tingui clar. Hi ha molts. Però penso que és un reflex social la pregunta que feies tu Jaume, és un reflex de dir quants empresaris fins i tot els entre comet es podien invertir sense cap problema i no ho fan amb aquest sentit perquè no ho tenen clar. O les quotes aquelles que diu la llei, no? Que hi ha un percentatge de treballadors... És que això és el políticament o socialment correcte. El cuco de la minusvalia concreta per què ve queda i això és el que s'ha de trencar. El tanto amb les quotes aquestes vegades és una enganya. És contractar algú perquè tu no pagues molt poc de seguretat social. No perquè realment estiguis convençut. Això és la part fosca, ja sabem que sempre hi pot haver la frigorífica. I és a algú que hi hagi quotes. En el moment que hi haguessin unes quotes, aquest empresari que no té un sentiment determinat diria que això és terrorífic. que arribar en un moment de bon funcionament amb això, quan la mentalitat fins fa 20 o 30 anys era de dir, no senyor, aquesta persona té això i ha d'estar tancada aquí. I a part d'això, la famosa frase de Ice and Boy, no? Clar, era molt lleig. Què volia dir? Que estàs... Jo penso que encara s'utilitza aquest terme. Però em sembla que falta molta pedagogia encara. Falta molta. Molta pedagogia a nivell social. Estem fent, estem fent. Anem aquests dies a les fires solidàries per exemple. Exacte. De productes que hagin fet cooperatives d'aquest tipus o associacions que es dediquen a treballar amb persones que tenen una mica més de dificultat. L'Arquitecte de somni és un llibre molt recomanable. La Teresa Roig és una noia que m'ha fet algun llibret però és un llibre amable com pocs que he llegit. Entra tan fàcilment. Estem parlant de la portada del llibre, és la Padrera. Estem parlant d'una mena de fusió entre el que és Antoni Gaudí i la seva vida. És magnífic perquè t'explica la seva biografia però te l'explica anul·lada. I llavors té una gràcia perquè us ho fa molt bé, fa molt dinàmic. I llavors de forma paral·lela, com si fos un muntatge en paral·lel amb una pel·lícula, però en aquest cas també es parla d'aquestes característiques amb literatura. És la vida de Roser Sejimon i Pere Milà. Qui són aquests senyors? Els que van fer la casa Milà a la Pedrera. Els que van comprar l'espai al terreny. La Roser Sejimon va ser la que va posar la pasta. Aquesta senyora estava casada amb un altre senyor, Josep Buenanova, un magnat de l'època i tenia molts diners. I el Pere Milà, que era una mica un viva la vida, tenia les seves amants i tota aquesta història. I era una mica com un mantingut que també tenia negocis, però quan li feia falta deia Roser, donam diners. I és magnífic perquè es planteja tot el procés de construcció de la pedrera, els problemes que van tenir, que van ser moltíssims, tant em refereixo a econòmics com a jurídics, fins i tot, I és molt interessant com es veu una vida, com es veu l'altra, com s'ajunten, com es troben d'aquesta manera i fins al final. La mort d'en Gaudí, quan Parc Granvia creua l'agafa un tramvia i llavors acaba l'Hospital de la Santa Creu, l'antic hospital, d'aquesta història. que la gent coneix però que molt bé s'ha explicat, i els seus col·laboradors, com dormia la Sagrada Família, com dormia el Pargüell en temporades, com hi ha gent que se li mor al voltant, tot té molta mala sort, se li va morir la germana, l'altre germà, una bestiesa, se li anava morint família d'una forma amb una rapidesa i joves, era una cosa d'aquelles que i cada vegada es va acollir més a la religió, i cada dia anava a missa, i quan va morir va ser quan anava a Sant Felip Neri. I el que és molt interessant és la vida de la Roser Sejimon i el Pere Milà, perquè és supercuriosa com es tracten, i això és bastant seriós. Jo crec que realment, a nivell de la vida d'en Gaudí, No fa cap accés, ho explica molt bé. La vida del José Simón i el Pere Milà no ho sé, això ja ho tinc els meus dubtes, perquè tampoc la conec en profunditat ni em dedicaré. L'altre ho fa molt bé, és un llibre que entra molt fàcil i que us recomano com a lectura senzilla i de parts conèixer en Gaudí, que no està malament. Tampoc està malament que si llejo el llibre tinc al costat el Google perquè a vegades diu para de la cooperativa materonensa i tal, per veure una mica la imatge que a vegades sí que fa unes coses que al millor no són les típiques obres, no coses que val la pena recollir. Lourdes. Això és propaganda. Ojalà em pagués a mi Google. Estaria cada dia fent promoció. En definitiu això vol dir que has de tenir gairebé l'ordinador en marxa. O un llibre d'en Gaudí. Adreça desconeguda. És una obra de teatre basada en un llibre de la Katherine Kesman. El va publicar el 1938. I què parla? L'obra de teatre surten dos personatges. L'obra de teatre la fa l'Aduar Fernández i ara no surt l'altra. L'altre actor és el que va sortir. El Lluís Omar. Són dos amics de tota la vida que s'estimen per dir-ho com germans. El Lluís Omar fa d'alemany, s'anomena Martin Schulz a l'obra i el seu amic, el Jueu, que és l'Eduard Fernández, es diu Marc Einstein. Ells viuen a Estats Units i tenen una empresa en comú que es dedica a vendre obres d'art. La obra se situa al 1933 quan Hiller puja al poder. I de què va? Doncs de tota l'explicació d'una vegada pujar Hiller al poder, com modifica la vida de la gent d'allà. Aquí he trobat un tros que diu que aquell home és com una descàrrega elèctrica, tan fort com només ho pot ser un gran orador i un fanàtic. Diu que a mesura que avança el temps, Max, que és el paper de l'alemany, aquests dos amics viuen a San Francisco i un se'n torna a Alemanya. Mentre se'n torna allà, ells es van enviant cartes. L'obra de teatre està superbé perquè a Eduardo Fernández li va enviar una carta a l'alemany El que la rep la llegeix. Tota l'obra de teatre no és un diàleg directe, sinó la lectura de les obres de les cartes. El que passa és que a mesura que passa el temps, el jueu que viu a Estats Units va notant que el seu amic va canviant molt. M'ha canviat molt, es va ficant molt amb el tipus de... de nazisme, etc. Fins i tot li diu, amb un tros li diu, a mesura que avança el temps, però Max se sent com perd una mica el xuclat pel nazisme. I diu, i que acaba justificant les atrocitats més grans en nom de la ideologia. Fins i tot goz d'escriure aquestes paraules. Diu, mai no he odiat el jueu individual. A tu sempre t'he apreciat com a amic, dius però atendràs que et parlo amb tota franquesa si et dic que no t'he estimat per la teva raça, sinó malgrat la teva raça. Llavors tota l'obra és com el que està a Estats Units se'n va adonar que està perdent aquest amic i que va entrant amb tota la dinàmica nazi. Però no només per l'amic, es dona una situació molt concreta amb la germana del jueu, bastant forta, que no l'explicaré per si voleu veure la obra, i al final el jueu continua escrivint en el seu amic, encara que el seu amic li diu no m'escriguis més perquè el fet que m'arribi una carta d'un jueu em fa quedar fatal. Fins que arriba un punt en què continua enviant cartes encara que sap que el compromet perquè li ha fet una trastada molt forta respecte a la seva germana. De tota manera jo he llegit que l'autora va escriure perquè si va trobar Sí, amb uns amics seus, ella que sabia que vivia a Alemanya, i a partir de tota aquesta dinàmica que aquí posa a partir del 1933, aquests amics acaben sense parlar amb ella. Llavors explica tota la dinàmica. L'obra de teatre, la veritat que jo pensava, home, si és anar llegint cartes, potser serà un avorriment. Està super ben feta. I després els dos es van quedar al final de l'obra per fer un col·loqui. Va estar molt xulo. Tothom li preguntava en el... No, en l'altre. No et surt el nom. Amb el Lluís. El Lluís fa de director i fa d'actor. Com pots dirigir una obra al mateix temps? I ell comentava la idea que l'Eduard Fernández també el dirigia amb ell, els dirigien entre els dos. I també van dir que l'Eduard Fernández diu que és una obra super difícil. Quan tu fas una obra i l'altre et torna i jo dic hola i tu em dius hola, normalment per allò que diu l'altre tu contestes. Però clar, són perrafades contínues de les d'això. Això és molt complicat. Diu que és difícil. Has de llegir bé per parlar-la. I també el que els va costar més era saber com dinamitzar-la. Perquè inicialment es veu que cadascú llegia les cartes que ell enviava. Després vam veure que era millor fer-lo al revés. La obra val molt la pena. La comento perquè és tan de bolos per tot arreu que la faran a diferents llocs i val molt la pena. Es diu Adreça desconeguda. Perquè al final la carta acaba arribant a... Ahir o abans d'ahir vaig veure els Rebels de Swing, o com se digui, que és aquest ball que dominava Alemanya abans d'entrar al Hitler al poder i que el Hitler va començar a prohibir. No sé si l'heu vist, aquesta pel·lícula. No, no l'he vista. Ve el Massa Tova. Es va consumant tot el que esperes. Previsible. Però el que sí que és cert és que hi ha coses com la que acabes de dir que lliguen perfectament amb això. Com uns amics jugant, jugant s'apunten a posar-se el braçalet. A mi em va recordar una mica, per no allargar, amb la ola que tots hem vist. Aquella pel·lícula que a partir d'una situació molt normal acaba... acaba produint una sèrie d'individus amb unes dinàmiques. Però l'Ola té molt a veure amb el que tu acabes de dir que li confirma. Diu que a tu personalment no t'he odiat, però sí que em fa mal que sigui Joel. Jo crec que l'Ola té a veure amb això. I en canvi aquesta obra El que veig és una cosa molt més doble. Van representar a Granollers la 78a obra, que porten anys al Villarroel... És només un punt. Jo havia llegit la novel·la en què està basada aquesta obra de teatre i també és genial. És una obra petitona que vegeix molt fàcilment, molt ràpidament. i està enganxa des del principi també. Està pesada en la novel·la. Es veu que la van agafar bastant d'allò perquè no es podia retocar massa. Perquè ja té un llenguatge molt àgic. Rosa, un minutet per parlar del recital de gospel que avui anem amb el temps. Sí, és una menció. Jo us explicaré aquí ara un recital de gospel s'ha de sentir. I tant que s'ha de sentir, però amb el cos també. i amb el cos, sí senyor, perquè vam acabar també ballant i fent una mica de coreografia i fent cançons que, dius ostres, m'apuntaré a una coral. Com se sent això? Sí, m'apuntaré. El que sap cantar. Jo ja vaig estar amb una coral. No, bueno, s'ha après una miqueta, també t'ensenyen, no? És un exercici físic, fins i tot, de veu i de cos i de tot. Hi ha una programació de música, sobretot de jazz, que es diu Contrabaix, que es fa a diferents escenaris. Es fa a Molins de Rei, a Vida de Cans, a Sant Feliu, a l'Oitori Barrades també a l'Hospitalet. No tinc constància que es passi aquí, però amb el temps també es farà bé. A Sant Feliu, quan es fan els concerts, és a Sant Feliuents. Divendres passat, el dia 13 de desembre, era un recital de gospel. La coral es diu Esclat Gospel Singers, són de Manresa. El director d'aquesta coral és el Ramon Escalé. Si veieu aquest concurs de la tele, que trobo que és un concurs molt digne, és el director de Messenger. Després cadascú que voti vulgui. Totes les corals estan molt bé. Aquest senyor va venir a Sant Feliu a fer una masterclass, un taller d'agost, un diumenge tot el dia. Aquella col·laboració va sortir de fer aquest concert amb el grup que ell dirigeix allà a Manresa. La gent de Sant Feliu que havia fet aquest taller d'ell va pujar a l'escenari a cantar un parell de cançons amb aquesta gent. Jo crec que són professionals. Es dediquen a fer concerts, és una passada, és una xulada. I és complicat, no és així cançons en general, sinó gospel. És maquíssim, una força de veu. És molt maco, frapa molt, quan estàs escoltant Lut entra. L'altre dia en un programa a la Rosario, en Flores, feia un comentari que deia Los negritos y los gitanos nos parecemos mucho. No es tan lluny, es una expresión lo mejor, más racial, con el aspecte literal de la música, pero que es verdad que no es tan lluny. El que deia Lorca, compró la vada a La Habana, cuando él va a hacer la visita a La Habana. La Habana es como Cádiz con más saleros. Cádiz es como la Habana con mazalero y la Habana es como Cádiz con maznegrito. S'ha de comprovar amb l'Esterlla Morenci i el Lluís Llach, aquesta combinació cantada en català i amb aquesta mena de flamencillo que entrava tan bé i que m'he mogut els peus de punta. Aquestes fusions s'han de practicar més, perquè és el que realment val la pena. Rosa, et comento que vaig veure la exposició de Pizarro al Caixa Fòrum. Faré cinc cèntims perquè tu ja vas explicar-ho molt bé l'altre dia. Jo una mica ja m'esperava el que em trobaria. Ja et vaig dir que jo no sóc ni de Man de Pizarro, tot siguit dit. Encara que vulguin donar-li aquesta imatge de ser un dels pintors impressionistes més oblidats del món, Ho entenc, però també s'ha de dir que és una miqueta pesat, el Senyor Pizarro, per un motiu molt evident. Per què? No, perquè de les 67 obres lògicament la seva gran etapa és l'etapa paisatxística. I aquesta etapa paisatxística realment és una miqueta avorrida. Però avorrida perquè sí. Sí, perquè a mi el passatgisme personalment no em mata, llavors potser per mi sí. Sí que és veritat que ja era per final, com tu deies molt bé, quan té el problema de la visió, llavors des de allò, per mi és l'autèntic impressionisme, té una qualitat magnífica, això no negaré, pinta d'una forma molt concreta, aquesta pinzalla de desfeta, aquesta mena de puntillisme, exacte. Aquelles ombres que té, que justament vaig passar per allà, i una noia que conec que fa de guia per allà estava explicant la diferència entre les ombres de Monet i de Pissarro, i és molt peculiar. Això no ho explicarem ara, però és molt curiós, perquè cadascú té la seva tècnica, el que dèiem, copiaven, però no era un puntillisme, era una evolució d'aquest puntillisme, que deies tu molt bé, que va fer Signac o Seurat, que eren els que feien el puntillisme en aquella època, però ell va evolucionar amb una forma diferent, i això ho va aconseguir molt bé. Molt bé els paisatges, no ho negaré, però jo em quedo una per final. Crec que és molt més espectacular, molt més aconseguida. Era el principi, era impressionist, era el principi. Pizarro va ser el precursor, el creador una miqueta. Clar, és que tot això prové d'una cosa que es deia l'escola de Barbizon, que és una escola que pintava l'aire lliure, era plener que parlàvem l'altre dia. I ell va formar part d'aquesta escola tota la seva vida i va participar a totes les exposicions anuals que es feia. Va ser l'únic que va participar tots els anys. Exacte, per això dic que estava vinculat a una cosa i a l'altra, però jo li veig més una cosa, més l'Escola de Barbisó, més el Rosó, més el Corot, que no pas potser impressionisme, que és quan realment, quan ja s'apropa a les dates, correcte, corresponents, sí que ja recorda a tot el que feia es feia a París, o que es feia a París o que es feia a Barcelona, o que es feia a altres punts d'edat, no ho oblidem mai, perquè el que fa en Pizarro ho feia aquí a Ramon Casas, també ho diguem clar. I tant, i tant. Molt bé, doncs escoltarem res, dos minutets, no tenim més temps de veïnic a doble, i Miquelet Bosé, Eh? Vinga! Ay, señora María, el niño que nace ayer. ¿Dónde está, señor José? Que yo le quiero ver. Ay, señora María, qué dulce y hermoso es. Panalito de miel primoroso, a ver si se cría bien. Dígame, señor José, qué nombre le voy a poner. si se llamará como usted, no que me llamaremos. Jesús, de Portela, de Belén, lléeme, que soy tu hermano. Oh, Jesús, de Palo Santo me llamaré, oh lléeme, En este día de invierno frío, al grío que nació ayer. Cuanta gente, señora, camino de Belén. Molt bé. És una cançó que és molt maca. És molt alegre. Jo no la conec tan poc. En vas descobrint cosetes que de vegades val la pena. És una dala molt especial. L'Ilea... Que canti ella, que la deixem cantar molt bé. La tornada és molt maca. Molt bé, molt xulo. Descoberta una altra. Descobert no, que hi ha músiques que a vegades queden una mica oblidades o que un sector coneixem el que ens agrada més. Mira el Miguel Bosé, guaita. Ara se'ns ha marxat. Ara és la tornada de la Fània. Al final ja la repeteixen diverses vegades. Té molta força. És on va, que és on va. És una Nadala, però no és la típica Nadala del pom-porro-pom-pom. És una cosa que té un punt com Folk i això és molt maco. Si no va amb certes coses, molt bé. Bona tria. Tirem endavant, que ens agafa el temps. Jaume, hem tingut aquesta setmana tres pèrdues importantíssimes al món del cinema. Comenta'ns-ho. Això bé, jo de la Lolita no ho sabia. Sí, ahir em sembla. 78 anys, sí, sí. Canta Jaume, canta. Com es diu Lolita Sevilla, no? Lolita Sevilla. No es deia així, es deia Maria Fossé, no sé què, no me'n recordo ara. Havia una edat molt avançada, esclar, perquè... 78 anys. És que era molt joveneta quan va fer la pel·lícula. Tindria lo millor 18 anyets, perquè era molt jove a l'escena. Vam fer un reportatge dels americanos. I què més tenim? És una llàstima. La pel·lícula llueix d'una manera especial, perquè la cançó se diu perfectament amb el que precisament pretenia el senyor Berlanga, que és deixar ben clar com érem. Com era amb aquella època. Com era amb aquella època. Com era amb aquella època. Com era amb aquella època. Com era amb aquella època. Com era amb aquella època. Com era amb aquella època. Com era amb aquella època. Com era amb aquella època. Tampoc es pot oblidar. Tot i que hi ha una pel·lícula que també a mi m'encanta. Probablement per molts la carta d'una desconeguda, però també Ivan Hoy. No sé, sempre li ha tingut una estima especial en aquesta pel·lícula. I sospetxa també que la va fer. I que va guanyar l'Òscar per aquesta pel·lícula. Ivan Hoy és més romàntic, és més dolça. Bé, Joan Fontaine, jo penso que sí, que la seva imatge és tan rodona, sobretot amb Rebeca, perquè és clar, quan la poses com a contrast de la dona que ell ha de soplir, doncs diu, això ho té xupat. Que m'encanta a mi, Rebeca. Si la realitat és una altra, si no hi ha personatges com desestabilitzadors en l'ambient. Però com que això no és així, perquè les persones com la Rebecca doncs eren el que eren i tenien el que tenien i havien creat el que havien creat, difícilment es podia ocupar aquest lloc des d'una perspectiva i una construcció humana diferent. Jo crec que la gran valor està aquí. D'aquella pel·lícula. I d'emprenyament també l'hi va deixar a la seva germana. Exacte. Que no estregaven. Que es portaven fatal. Perquè després li va guanyar l'Òscar a l'any 41 per sospita, el que deia abans, no? I l'altre va dir, estaven les dues nominades, i va dir, eh, tú vas ser más que yo que he triunfado con lo que el viento se llevó, i des de llavors, mal rotllo, eh? Rivalitat absoluta. Piter O'Tull, 81 anyets. És una figura impressionant del cinema. Aquest sí que difícilment es pot oblidar. Jo crec que l'Orex d'Auràbia és el màxim de tot. És que hi és tot allà. Des de la construcció d'un personatge que quantes vegades no t'hi poses tu al costat d'un personatge i dius hòstia que petit o tu. Veritablement una icona d'aquella és impressionant. per molt que creixés o es formés dins el que és el militar, però esclar, de quina manera evoluciona el personatge dins en aquestes constants i de la manera que acaba interpretant el perquè d'una guerra, per molt amb desacord que hi estiguis, sí, en definitiva la identitat total, absolutament. Els últims anys de la seva vida va tenir un problema de l'addicció a l'alcohol. Diuen que és la realitat. Això li va provocar una problemàtica interna i a partir d'aquí va evolucionar una malaltia greu. També el recordo molt i molt bé amb la pel·lícula de Bertheluxia al Buda, el petit Buda. Jo penso que fa una palassa impressionant. No recordo d'aquesta pel·lícula. És que fa de conya d'anglès. Ho fa molt bé. Li queda perfecte. És el Gentleman, per excel·lència. En definitiva, una persona amb capacitat de crear personatges inoblidables, i això sí que és mèrit de l'actor, per molt ben dirigit que estigui... No, si no ets bo, malament. Tu sí, oi, Rosa? Ai, ai, ai... Passem al següent tema. No, seguim parlant de clàssics, i Jaume, justament d'un gran clàssic, Breve encuentro veo en contra, que és una de les meves pel·lícules preferides, una de les 10 pel·lícules preferides. Jo penso que l'ideu molt també o té molta similitud precisament amb la que acabem de parlar de Piter Othol, Lawrence d'Arabia. És des de la perspectiva militar com pots arribar a transformar la teva coherència, que no té per què ser bona, sinó coherència, del perquè t'has posat allà i com acabes anant a parar amb un punt que realment és el propi infern. és de la manera que una persona evoluciona, no es queda quieta, igual que el propi personatge que va a la seva recerca també va evolucionant, en definitiva, parteix de la base fatal d'una addicció destructiva al mateix personatge, que és el Martin Schenk, i llavors això també té molt a veure, i llavors arriba allà i diu això ja és el que no toca, en definitiva, és una glosa, la pel·lícula aquesta és una glosa a la negociació i al polític. I en el fons té un rarafons bastant poètic la pel·lícula, si tu mires d'aquesta manera, i a més la versió extesa, no sé si l'has pogut veure tu, us la recomano, vull dir que l'extesa que és encara més llarga del que és, molt interessant, sobretot del moment de Marlon Brando i tal, quan estava tancat, que allò és brutal. I aquesta intimitat en salvatge i aquella cosa que es planteja, a l'expressió estesa queda molt més marcada i val la pena. La veritat és que per mi ni el David Ligma aconseguia l'infern que aconsegueix aquestes coses. No, no, no. Això és un punt i a part. Quina pel·lícula més maca! Aquesta és en definitiva el Gauti i el petit d'estimar. Qui surt? Aquesta no sé qui surt. El Trevor Howard. I la noia no és molt popular. No, però fa un paper. Jo no sé que ella noia on va quedar. Explica la pel·lícula. Quantes vegades haurem vist pel·lícules que bé, que hi ha dificultats, perquè un s'enamora d'una altra xicota, tot i que pots estar casat i tal, però jo crec que aquesta és la que ho toca més bé, perquè crec que parla des de la perspectiva de la pròpia d'un dels personatges L'altre no és res més que el receptor de la seva bondat i al mateix temps el provocador d'aquesta situació que viu ella amb molt de plaer però al mateix temps amb molt de dolor. Perquè és clar, resulta que ella és una dona que està casada i que fantàsticament ve. I llavors és un plaer i és un dolor al mateix temps. Jo encara m'agrada més que no pas altres vegades. Aquella contenció de la dona davant d'aquella possible aventura. La contenció, però ja no només de la dona. Aquella forma de dissimular davant del marit, allò és d'una cosa, d'una subtilesa. Que ha de dissimular. O dissimular, no? No, però el marit està per sobre del bé i del mal. Això és el que més m'agrada del pel·lícula. O sigui, del bé i del mal que pugui fer ella, si és que hi ha un bé i un mal. No, exacte. Que aquí és on va estar la qüestió. No, evidentment, tampoc se la pot jutjar ella pel que està fent. El marit al final de la pel·lícula saps què és el que li diu? Benvinguda altra vegada, la realitat vinguis d'on vinguis. No, que això és molt modern, per l'època, i és magnífic. Però, en canvi, ella ha de ser una cara de circumstàncies, amb una cosa que a mi em frapa de què bé que ho fa aquesta noia. Perquè pateix per el compromís que ha adquirit i que, en definitiva, no pot complir perquè la vida està plena. Un compromís social, en aquella època, tant social com que... Però la tentació està allà i amb una elegància que no és allò de venga, aquí... Molt bé, molt bé. Ara us deixaré de parlar a la Rosa i a la Lourdes, que farem una part de l'arco i, si ens dona temps, ens veiem demà. I la Rosa i la Lourdes es parlarà de Tapa de Talijo, però jo faré un minutet, si ja m'ho carrego. Bienvenidos al fin del mundo. No m'agradaria acabar amb aquesta pel·lícula perquè és Nadal. És Nadal al meu cor. Benvenidos al fin del mundo. És una pel·lícula entre l'Edward Wright, que no sé ni qui és aquest senyor. I la pel·lícula comença molt bé. Jo diria que és novel·la. La pel·lícula comença que dius res a con en Las Vegas. 5 nois que es troben. A més, a l'anglès, a sobre, uns papes anglesos, han de fer una ruta. Hi ha una mica més el cràpula del grup. I llavors aquest es busca, després de 20 anys, eren joves, van fer una ruta dels paps d'un lloc de 12 paps concrets, que el primer és la primera estació i l'últim és el final del món. Per això té aquest nom, teòricament. I llavors es troba una altra vegada que ja tots estan casats, un és un llupi, l'altre no sé què, però aquest segueix sent el típic que té el mateix cotxe, el que no ha crescut, el que no ha evolucionat. És el criu encara, no? Eh, no sé què, fa les mateixes bromes... Segueix emborratxant-se cada dia. Com si fos un nen de 15 anys, però ja tenen 40. Aquesta és la diferència. Aconsegueix que fer aquesta dia. No van poder acabar aquella ruta de les dotze cerveses, perquè no van arribar, perquè van acabar borratxos a la novena. Ara l'hem de fer. Però pintes aquelles, de mig litre. I llavors dius, bueno, veurem res de com és Las Vegas 2. Una pel·lícula promocionada per a la cerveseria, semblaria. Sí, segur. I per fòster. Jo et dic la marca. He fet, he fet, però t'arreu. Fòster, fòster, fòster. Vull dir que està claríssim. Per què dius això? Que xulo, que xulo. Bueno, doncs no. Arribem a la primera cervesa tot normal, la segona tot normal, la tercera dius oi, a la quarta se'n va al lavabou. Lògicament també a la cervesa se'n va al lavabou a pixar. A aquest acràpolano li entra un nano, comencen a parlar, es barallen i quan li fot un pantallot a l'altre li salta el cap. El cap i surt una sang blava. I dius, a veure, pot ser que sigui una mena de flashback o que ella està drogat o ha pres alguna cosa i està tenint una al·lucinació. És que la casa real està molt malament. Clar, però una cosa, i comencen a entrar la gent i es comencen a barallar amb els nanos i es converteix en una barreja de la invasió de los ultracuerpos. És una barreja entre la ressecolada de Las Vegas i la invasió de los ultracuerpos, directament, amb un poble, i es comença a barrejar tot. i dius què passa aquí, i és una festa al final, que anem amb uns efectes especials brutals, i realment és això, és una mica l'aprenentament de la fi del món, una cosa apocalíptica. I llavors, al final del tot, és quan et trobes, no ho direm al final, però ho vull dir, que realment l'evolució és que al final estem ocupats per aquests simples, perquè li diuen simples, perquè són com si fossin veïnes, les típiques veïnes de que eren persones que eren com automàtiques, però en aquest cas la diferència és que es desmembren i llavors, Sí, estira és com si fossin robots, no? És una cosa com molt... Clar, i ja estava dient que estic veient, no? Però bueno, home, bé, no. Malament, tampoc. És curiós. És una pel·lícula com de ciència ficció a l'anglès, que ja és complicat això, eh? Vull dir, és només això. Això de la Sang Blava, què és? Hi havia Sang Blava aquí? Tinta Blava. No, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, Doncs vinga, fem un repartiment. Lourdes, tens tres minuts per tal padre Talijo i Rosa, tens sis minuts per parlar del arco. A quin era mal temps que la gent ho sàpiga això? Aquesta de tal padre Talijo, que si us dic el director, que es diu Hirosako Koseda, potser millor que digui que és el director de Nadie sabe. Nadie sabe és aquella pel·lícula, recordeu, dels nois, aquella mare que té quatre fills i cap és del mateix home els abandona i els nois Continuen vivint al pis, no sé si l'heu vist. Els nois viuen sols? Els nois grans, ha de fer càrrec dels germans, hi ha una germana que té un accent i és mort. Aquesta de Talpa de Talijo és una pel·lícula en la qual el Jaume també em vies parlant. Situem-nos al Japó amb una família molt ben situada a nivell econòmic, estricta. Aquella sensació del Japó de fredor. Aquest fill toca el piano, és super aplicat. sap el que ha de dir encara que no sigui real i ho diu a l'escola. El meu pare m'ha portat a fer volar estels quan en realitat el seu pare està sempre a l'oficina però ho he dit perquè sabia que quedaria bé. Fins aquí normal fins que s'enteren que el fill no és el seu fill sinó que quan va néixer hi va haver un canvi a l'hospital. Llavors l'altra família que en realitat té el fill canviat amb ells es coneixen etc. La idea la vaig trobar molt ben pensada i molt ben feta. Què fas quan tens un nen 5 o 6 anys i et diuen que no és el teu fill. Quan tu te l'estimes i fas tota la teva mesura. Aquí es posa un relleu com dos parts, una de la meva sang, aquest no és el de la meva sang, sinó que el de la meva sang és l'altre, o és un problema entre cometes de paternitat. Puc estimar un fill adoptat o que no sigui en realitat el meu fill? Penso que està molt ben portada perquè les dues parelles es queden a quadros. Començarem a fer algunes coses però al cap de setmana ens intercanviarem els nens per començar. I el més xulo de tot és que els nens acaben dient què volen. Jo vull continuar amb la família que tenia per x motius. Però penso que la pel·li està molt ben portada perquè és com si t'hi trobessis. No sé com ho vas veure tu, Jaume. hi ha preguntes, hi ha un pare que és més asserit que un altre, un altre que potser estava situat a les antípodes, allò ja, el sacrifici total, i llavors això ja genera una petita dificultat molt ben explicada, i després és el que dius tu. I bueno, arribem a un final i ja, escolta tu, potser és tan important només el fet que jo he nascut aquí o he vingut aquí des d'un bon principi, he estat educat aquí, i amb tots els inconvenients que vulguis, Vull dir, són els meus pares. Els he reconegut com a tal. Jo no tinc les mateixes sang. Aquí està molt interessant. És molt interessant amb la idea de la paternitat. Es pot estimar igualment un fill que no sigui el teu. I també la pel·lícula que vaig veure és que presenta dues famílies molt extremes. Una super. estricta, amb molta pela. I l'altra família, una miqueta així, tenen tres fills, juguem tots a la banyera, que no hi caben ni a la banyera, perquè és una família molt humil. És l'únic que vaig veure que era una mica... que no calia, però potser per entendre-ho, em va agradar molt. A mi el que realment penses en aquest cas és que aquella dona que sap que aquell fill que tenen a casa seva, ell no és el pare. Hi ha unes estadístiques que s'han estat fent perquè hi han hagut malalties i han intentat buscar la part genètica en un hospital d'aquí de Barcelona. i un 30% no són fills. Vaja. Necessitims. Però no ho he de dir. No ho he de dir. A mi em deien que era fill d'una altra persona. No diré d'aquí perquè és pecat mortal. Ja sabeu per on van els tiros. Perquè era molt alt, el que hi havia abans. Ja ho heu deixat aquí. La pel·li és molt recomanable. No, que és broma, que jo soc el fill del meu pare de la meva mare, perquè tenim semblances, però per l'alçada, com que els pares eren molt baixos... Rosa, quina vols? La que tu vulguis. La veiem demà. La vam passar per la tele. És una pel·lícula de l'any 2010, del Xavier Berraondo. Aquest senyor és ficcineasta, però sobretot ha fet sèries a la tele. Ha fet sèries com, per exemple, Estació d'enllars, l'Averint d'ombres, la TV3. Ah, sí? Sí, és el director. A veure, tot va començar aquest projecte perquè, a veure, amb aquest senyor un germà seu va morir i, bueno, el van assassinar. en una situació una miqueta estranya, no sabem bé qui, no ho acaben de dir, o sigui, ho va patir això, va patir això, la mort violenta d'un germà. I llavors és una miqueta un exercici de catàlsis, no?, de dir, ja ha passat uns anys, perquè això li va passar l'any 2001 i la pel·lícula la va fer el 2010. Una miqueta... per recordar o per fer aquella càtara de dir que hagués passat si, per exemple, jo hagués pogut acomiadar-me del meu germà, perquè l'última vegada que va parlar amb ell per telèfon van dir, bueno, doncs ens veiem demà al club, d'aquí el títol de la pel·lícula, i llavors l'escena es va repetint però ho fa amb una agressió impressionant. El germà és el David Selvas, aquest actor, que és fantàstic, ho fan tot molt bé. I ell és el Marc Cartas, que també ho fa genial. I llavors veus com s'aixeca, el que van matar, cada matí s'aixeca repetint l'escena, una miqueta com el dia de la marmota. Repetint l'escena, fa molts guinyos a altres pedícules. I llavors veus una miqueta com s'aixeca, en el moment que està dormint allà al sofà, dius que fa que nano dormint al sofà. Veu la casa de nina, se'n va a la cuina, veu un got d'aigua... Veu que la seva filla l'està mirant per la finestra, però a finals sembla com si ell fos també a la casa de nina. És tota una situació així molt maca. I dius, què li passa? Després, és també tota la relació que ell, el germà que queda viu, tota la pena, tot el dolor que sent, com arriba, se li trastorna molt els sentiments, a nivell psicològic queda molt mal fet... Llavors entra en contacte amb gent que fa un programa que pateix un trastorn mental, esquizofrenia, bipolarisme... llavors ell s'ha sent molt identificat amb aquella gent, com si ell també estigués vivint dues realitats. La realitat i el que a ell li agradaria que hagués viscut, no?, haver-se pogut encara veure amb el seu germà. Hi ha escenes molt maques i unes precioses quan ell es troba amb el seu germà, perquè clar, el seu germà li fa trucades i a veure, no pot ser, el meu germà està mort. I hi ha una escena que sí que es troba amb el germà, allà al club, com si tal cosa. I clar, ell diu, si tu no pots estar aquí, si tu ets mort. I ella, home, però què dius, no sé què, no? És superinteressant, no? I com també apareix la figura del pare, val molt la pena. Intenteu repescar-la. Segur que la podem agafar. La noia que fa el paper d'una noia amb un trastorn mental també ho fa genial. I veus que al final és com la que li salva una miqueta de tota aquella situació. La que li dona l'esperança a l'equip que fa canviar de vida i assumir tot el que li ha passat. Molt bé. Doncs res, ens queden 30 segons. Estem escoltant... Exacte. Tenim el White Christmas a fons. Està el Michael Bolton aquí sonant. Quina veu, eh? M'encanta. Això és una veu com Déu mana. Molt bé, doncs amb aquesta nedada... No, això no. Bon Nadal per a tothom. I ens trobem d'aquí 15 dies, com que diu la cosa. El 2014, que serà molt millor per tothom, seguríssim. Adéu-siau. Ara escoltes ràdio d'Esperm, sintonitzes ràdio d'Esperm, la ràdio de Sant Junts durante el rit punt. We're rockin' around the Christmas tree at the Christmas party hop. The mistletoe hung where you can't see every double child as you stop. We're rockin' around the Christmas tree, let the Christmas spirit ring. Later we'll have some pumpkin pie and we'll do some caroling. You will get a scent I've been a-feeling when you hear voices singing. Let's be jolly, let's go, with a house of holly. Rocking around the Christmas tree, have a happy holiday. Everyone dancing merrily in the new old-fashioned way. You will get a sentimental feeling when you hear voices singing, let's be jolly. Deck the halls with boughs of holly, rocking around the Christmas tree, have a happy holiday. Everyone's dancing merrily in the news. Oh! Doncs amb la Brenda Lee avui comencem aquest programa tan especial que evidentment ja sabreu de quin pal anem. Doncs sí, del Rock in Christmas, o sigui, tot això serà una nit plena del rock and roll amb la línia dels Nadals, que són les dates a les que ens trobem, no? Per tots aquests que les viureu en família, però sobretot pels que teniu la família lluny o els que esteu sols. I'm dreaming of a white Christmas Just like the ones I used to know Where those streets are glistening And children listen to hear sleigh bells in the snow Well then I am dreaming of a white Christmas With a heavy Christmas card I write May your days, may your days, may your days be merry and bright I'm dreaming of a white Christmas Just like the ones I used to know Where the treetops glisten And the trees listen to hear Ja, ja, ja, ja, ja, ja, ja, ja, ja, ja, ja, ja, ja, ja, ja, ja, ja, ja, ja, ja, ja, ja, ja, ja, ja, ja, ja, ja, ja, ja. Your Christmases be white Jingle bells, jingle bells, jingle all the way Oh, sometimes I get a good feeling, yeah. Yeah. I get a feeling that I never, never, never, never had before. No, no. Yeah. I just want to tell you right now that... Ooh. I believe