Esplugues: ceràmica i modernisme; 'Hombres buenos' de Pérez‑Reverte; i cinema (Walking on Sunshine, Fassbinder, Russell Crowe) amb homenatge a Vicente Aranda

L'esforç de l'esforç de l'esforç de l'esforç Doncs hem vingut un dia més a la Babilònia. Avui estem a Encuadro, com es diu en castellà. Encuadro, sí. Ara ho he dit, un barri amb dues potes. Avui hi ha la Rosa Alcalá i el Xesco Ramos. Hola, Xesco, benvingut. Com anem? Som a Sant el Peligro. Aquí, aquí, a defensar la plaça. Vinga, hem de resistir sempre. És molt maco i és un espai agradable també. Per nosaltres i esperem que per als odients també. Evidentment, si no ja s'haguessin fet fora. Portem ja tres anyets i amb altres aventures... Ho porten bé. Jo crec que sí. Esperem que ho portin bé. És que nosaltres ho portem sempre. Més que suportar, que ho portin bé. Fantàstic. Doncs, molt bé, el que farem com sempre és parlar-vos una miqueta del món de la cultura. Avui tractarem el tema de museus, aprofitant la vinentesa de la nit dels museus. La Rosa se'ns va anar a Esplugues, allò bregat. Aquí, aquí. Exacte. També parlem de literatura. Espanyola, lògicament, perquè és el que diem. Crec que tenim artistes locals magnífics i bons literats locals, però també toca parlar de fora i parlem d'Arturo Pérez Reverte, un peso pesado de l'Acadèmia i un peso pesado del que és la literatura espanyola, amb hombres buenos. I de cinema farem una miqueta un joc de pel·lícules no antigues, sinó de fa uns anys i de novetats. Parlem, per exemple, des de La ley del más fuerte de Fassbinder, que això és una cosa magnífica i molt trallera, passant per coses molt actuals i banals com Walking on the Sunshine, per exemple, que és aquest musical vuitantero. que ja explicarem, però també parlarem de Concursante, Good Morning Vietnam i El Maestro de l'Agua, que és l'última opció de Russell Crowe, la primera pel·lícula que hi dirigeix, que no ho fa gens malament, però bé, bueno, ja ho comentarem. Aquestes coses a vegades ens agraden més o menys. Tindrem... Un moment per parlar de Vicente Aranda, que ens ha deixat, lògicament, un dels millors directors de cinema espanyol, amb 88 anys. I també, aprofitant justament d'aquesta pel·lícula Walkin'on Sunshine, escoltarem un parell de cançons que surten a la pel·lícula per sobre. Sabem que és un musical dels anys 80. És una pel·lícula actual que utilitza temes musicals dels anys 80, millor dit. I també tindrem de fons un senyor que es diu Lenny Kravitz, que avui compleix 51 anys. És un senyor que està vinculat amb el món del pop, del rock, de la música. Doncs els últims 20 anys. Ja ho està, l'aniversari. Sí, sí. 51 anys. És per molts anys. 51 només. Això no és res. Segur que duplica. No pensem això. Comencem pels museus de desplugues. Anem pels museus d'esplugues que estan aquí al costat. Són els MEL, M-E-L-A, museus d'esplugues de Llobregat. Es fa gracer les sigles. Són dos museus, de fet, que formen un conjunt que és molt interessant de veure, és molt atractiu. A més ho tenim aquí super a prop. Hi ha facilitats per visitar-lo. També fan visites guiades, si vols. O també pots agafar una dioguia, val la pena. Jo vaig tenir la sort d'aprofitar la nit dels museus, que es va celebrar l'altra setmana, que era aquell divendres el dia 17, que a la nit obrien tots els museus, des de les 7 del vespre fins a la una de la matinada, una cosa així, i després tots el cap de setmana, el dissabte i el diumenge també continuava i es podies visitar, però tots els museus de Catalunya, tot és el MACBA, el MANAC, el de l'Orcologia, tot, el del disseny, sí, també exacte. I doncs mira, aquests són dos museus que n'hi ha a Esplugues o que s'han museïtxat, dos espais millor dit, que s'han museïtxat i actualment un és Cantintoré, que és aquella casa tan maca així de neorenaientista. Exacte, tan maca que hi ha al centre d'Esplugues. Al carrer de l'església. Al carrer de l'església, crec que es ve a tornar a aquest carrer. Sí que ho és. És una zona maca d'esplugues que jo no coneixia i segur que és agradable. És el centre. És un encant de poble, de convivència, dels veïns que poden estar pel carrer, les terrassetes també allà per prendre alguna cosa. Em va sorprendre, no m'ho imaginava així pas. I doncs mira, Can Tinturer, comencem per aquí, és un museu de ceràmica. El que fa és albergar la col·lecció que va formar un senyor que és ella, Salvador Miquel, que aquest senyor era de Barcelona, va morir al 83 només. I ell es va dedicar a col·leccionar rajoles que tenia de les obres que s'estaven reformant o d'edificis que s'estaven demolint. A la ciutat de Barcelona sobretot, després a altres llocs també, sobretot a la ciutat de Barcelona. A les cuines, als menjadors d'aquestes cases, sobretot a la zona de la Barceloneta, que és quan ja el barri va començar a refer-se i a fer una miqueta la renovació de la Barceloneta. Les rajoles que va col·leccionar eren de mitjans del segle XVIII, que eren maquíssimes. Si veieu els plafons que tenen, allà està xulíssim. El museu ara ja està tot col·locat, molt ordenat, molt maco, amb el seu espai, els plafons explicatius, a més l'audioguia també. T'ajuta força. Però, clar, ell en un principi les tenia a casa seva. I és molt divertit les fotos que té de casa seva perquè és que tenia tots els centímetres quadrats de les parets plens de rajoles. Sí, sí, una passada. Però bueno, déu-n'hi-do, la tasca que va fer aquest senyor d'entretenir-se recollint aquestes rajoles perquè és que són una preciositat, és una xulada. Són rajoles, sobretot, unes que es diuen rajoles de mostra. que era la rajola típica que feien servir a les cases popular sobretot. No amb una fanda de decoració, sinó de tipus higiènic fins i tot, que per això es col·locava a les cuines o al terra de les cases, als menjadors i així. I és una rajoleta quadrada amb un motiu que es va repetir. Per això es diu rajola de mostra, perquè es va repetir d'aquest motiu, ja sigui una flor, un girassol o ja sigui un altre que es deia, no me'n recordo, un motiu així concret que s'anava repetint, que era força freqüent. A partir d'aquest motiu també hi havia altres dibuixos. Alguna més també va recollir algun plafoi modernista, per exemple, Sanefas o aquests arrambados que feien després a les cases, més pudents, més poder adquisitiu. Ja posats, oi? Es va entretenir a catalogar-lo, fer l'estudi, a identificar cada una. Com s'ha de fer. Sí, una feina molt exhaustiva. Gràcies a aquesta feina ens ha arribat a nosaltres avui dia regioles supermacas. També hi ha un mapa que t'explica les connexions que hi havia en altres països d'Europa. Tenint en compte Les exportacions que es feien també. Les exportacions o les relacions que hi havia entre diferents països o ciutats que eren productores de ceràmica. Des de Barcelona, alguna ciutat d'Itàlia, sobretot del Mediterrani ho veus. Està molt bé. Per exemple, l'aplicació mica a mica es va aprecipar amb més tipus blanca, una mica més senzilla. o tipus de fang, regioles de fang. I després quan va començar a utilitzar el blau de cobalt, que és el cobalt, l'òxid de cobalt és el que fa que després el que veuràs en el fons, en el fons, doncs aquell color blau tan maco i tan típic de la regiola. Que són regioles blanques i blaves. Les blanques i blaves que són encara clares, ara ens queda molt atenció, jo les trobo molt maques. que hi ha unes, si la gent les vol veure bé, al Parc de la Ciutadella, on està el castell dels tres dragons, que és aquell espai, està tot ple d'aquestes ceràmiques de pujol i bousis, perquè la gent sabia que és, doncs un dia passeja pel Parc de la Ciutadella, que mira aquell edifici entre la mà dreta, que és meravellós, que és de Domènix i Montaner, que van carregar aquest tipus de... Exacte, és que per això té sentit veure, és recomanable veure els dos espais al mateix dia, no? perquè estan super relacionats, després han visitat la fàbrica de la rajoleta, que es coneix popularment com la rajoleta del Pujol i Bausis, doncs clar és que en aquesta fàbrica va ser on van sortir la major part de la producció d'aquestes rajoles, però ja no només de la rajoles de mostra, amb aquesta utilitat, amb aquesta finalitat tan útil, no tan pràctic, sinó també amb una finalitat ja més decorativa, i llavors molta de la rajola del modernisme, per no dir tota pràcticament, Es va fer, es va cobrar en aquests forts i es va dissenyar fins i tot. Perquè ells tenien els seus propis dissenyadors també, el gent que treballava, dibuixants, que treballaven amb ells. I llavors feien aquestes... Que el propi Domènech i Montani dissenyava... Aquí parla de directors artístics, tenia els seus propis directors artístics. De gran degeu diu com era el Joan ve a l'os i Peris, que diu que aquest és pare d'un excepcional ceramista que també està molt lligada a la població d'esplugues que es diu Angelina Lóz. I un altre dissenyador també que va tenir de director artístic que és el Francesc Quep i Selvas. I el que tu dius, molts dels arquitectes modernistes, com era el Pepi Gaudí, el Puchicà de Falca, Domènech i Montaner, la Segoda... Jujol aquí no ho menciona i jo no el veig veure res. Pensa que el tema de la rajoleta d'aquest forç, que de fet la rajoleta és la fàbrica, l'espai que ocupava la fàbrica. Des d'on hi havia l'espai per rentar el fang o la rajola, els fots de diferents menes, tot el que suposava la fàbrica. La idea és anar-lo... O sigui, ara és quan s'està museitzant. Tot això ja forma part del patrimoni de la ciutat d'Esplugues i l'Ajuntament ho va comprar. I llavors és quan s'està fent tot això. és superinteressant de veure els forts, perquè més pots entrar dins, els forts que hi ha d'aquest tipus d'ampolla, uns altres que són subterranis, uns altres que són medievals, els forts àrabs també, amb els arcs, hi ha un altre fort que és metàl·lic, segons el tipus de ceràmica que en cada moment estava de moda o era la producció que feia la fàbrica, doncs així anaven adaptant el tipus de forts, és una cosa xulada. És que és una cosa que és el que diem, no tothom, i això és lògic, no tothom coneix la ceràmica, evidentment, de l'època modernista, perquè és la més cridanesa. Si te'n vas a la casa Betió o te'n vas directament al Palau de la Música, la ceràmica doncs abunda constantment per diferents decoracions o el que fos, no? o a l'hospital de Sant Pau. És evident aquest moviment que hi ha de la ceràmica, però és que la tradició és ceràmica. Allà veus algunes fotos de composicions que es van instal·lar. Capaços interiors o exteriors, arrembadors, patis interiors, la casa de Navas... Hi ha diferents llocs que tot això i aquest moviment. Exacte, aquestes coses són les que realment és el que més coneixem, però no oblidem que la tradició de la ceràmica decorativa a Barcelona és una cosa que prové de l'època medieval. Aquí som dels primers a nivell d'Europa que s'utilitza aquesta tècnica per una tradició punament, perquè al Born hi ha una tradició molt gran. amb aquest tema com d'altres qüestions vinculades amb la banisteria, amb altres qüestions. Per exemple, un exemple d'espai que a ningú, no és que li fa cas, però ha de mirar cap a dalt, és per exemple, si ens fixem, amb el ramat de la cúpula de la façana de la Generalitat de Catalunya. És un edifici de l'any 1597, un edifici del Renaixement, en teoria. Aquella cúpula és una cúpula ceràmica preciosa, no la poso a l'Ibausis perquè no existia en aquell moment, però em sembla que és del taller de Llorenç Rosselló, que és un altre molt conegut, o la casa de la Convalescència, aquest mateix taller, que va fer unes obres magnífiques dedicades a ceràmiques de paret tipus rambadors dedicades a Sant Pau. Hi ha unes peces meravelloses amb ceràmica que la gent no... que desconeix una mica i està bé que mirem el modernisme però que mirem també la tradició seramista que hi ha a Catalunya i a Barcelona en concret. Per tant, que ho sapiguem. Sí, és molt maco i molt enriquida. La fàbrica va funcionar, de fet, les primeres instal·lacions de la fàbrica estan datades entre els anys 50 i 60 del cicle XIX, que segurament eren dos socis francesos, el Mario Jordán Borrell i el Joan Terrada, i després una fàbrica de possessió de totxos. De fet, en principi era això. Després ja va ser la dècada vuitcentista del setanta, quan la empresa va ser comandada, llavors pel Jaume Pujol i Baucís. Quan ja va agafar molt de relleu com a fàbrica de ceràmica ornamental. És que per la qualitat, eren unes peces d'una gran qualitat i una gran bellesa. És un dels inventors de la ceràmica vidriada, això té molt a veure amb aquestes tipologies que tu deies molt bé. I després t'expliquen les tècniques de pintar la ceràmica, amb el trapat per exemple o amb l'altre que era l'Starsip, també hi ha diverses demostracions de com es feia. Després, al final del segle XIX, ja passa a mans del seu fill, que és el Pau Pujol. Llavors coincideix amb la major època d'or de la fàbrica. amb el period de màxim esplendor del modernisme. Per això hem dit que tots els arquitectes emblemàtics del modernisme encarregaven i comproven aquí les seves peces. I fins i tot el Gaudí li agradava anar i remenar i emportar-se els trossos per fer els trencadís. Venien d'aquí, d'aquesta fàbrica. De la major part és cert, això és veritat. Tot el banc famós del Parc Güell és de trossos de trencadís d'aquí, de Pujol i Bausis. Gran part d'ell, no tot. Es veu en el conjunt patrimonial, mira consta per exemple es poden visitar les bases de decantació, l'estança dels molins, el racó del fang, l'assentament de la máquina de vapor o el conjunt també de força de funció que eren de quatre tipus, els àrabs, els dos que hi ha soterrats, els dos en forma d'ampolla i els de reflex metàl·lic. És molt interessant de veure. I amb això ja us ho explicaré. Us ho dic perquè si us ve de gust, aquest mateix diumenge, aquest dia 31 de maig, es fa la 35a trobada de col·leccionistes de Rajola Catalana. Aquesta serà molt maca. I Ceràmica Antiga. Allà mateix es pluga. De 10 del matí al 2 de la tarda. Els llavris de Cantil Torem. L'organitza l'Associació Catalana de Ceràmica. A les 10 fa l'obertura, a les 12 a postdemostració de pintada de rajoles amb la tècnica de la trepa a càrrec del taller de ceràmica sot. Després es farà un petit sorteig d'iodalots oferts pels participants. Allà es podran mirar i comprar si voleu alguna peça de ceràmica antiga. I a més hi haurà activitats paral·leles, que aquí és on anem, que seran les visites guiades gratuïtes, tant al Museu de Cantinture com al de la ceràmica de la Rajoleta. I a més hi ha també l'exposició, les portes obertes a l'exposició temporal que es titula Ceràmica per a la Salut. Saps aquests pots de les farmàcies? Doncs hi ha una exposició ara a Cantinturi, això aquest diumenge. Fantàstic, però escolta'm, aprofitem que ho tenim aquí al costat. Val la pena més, perquè veig que fan activitats així, o sigui, que tenen costum de fer activitats a més a nivell pedagògic també per les escoles, a nivell de família, tot això val la pena. O fins i tot per fer un itinerari per a esplugues. Clar que sí. Hi ha una part molt poc coneguda que és aquest convent amb la senyora de Santa Maria de Ció es diu? No em vull equivocar, que és una peça de Puigcica de Falc, és l'edifici, és molt senzill, però és de Puigcica de Falc, i llavors es va portar directament un claustre que estava a... Aquí diu el monestir de Montsió? De Montsió, li he canviat el nom. Exacte, monestir de Montsió. Em penso que estava habitat per Montsió. Sí, sí, exacte. Però és que aquest claustre estava ubicat, si no em vull equivocar, al carrer Montsió de Barcelona, El claustre el van portar pedra a pedra aquí a Esplugues, quan van venir cap aquí les monges, i el que és l'eslésia en si mateixa, del que seria aquell convent, es troba a la Rambla Catalunya. Pedra a pedra, és a dir, a la Rambla Catalunya no li toca. per reconstrucció cap a edifici medieval, perquè no oblidem que és a l'Eixample. Tots els edificis que hi ha exacte a la zona de l'Eixample de Barcelona són tots a partir de 1860 i escaig. Clar, llavors què fa allà al mig una església? Quan baixeu per Rambla Catalunya, al costat de la Diputació, hi ha una església que sembla medieval, sembla gòtica i és gòtica. I sí que ho és. Perquè es portava pedra a pedra. Llavors, allò és un trosset del convent i aquí van portar el claustre. És un claustre molt a l'estil del monestir de Pedralbes. Molt senzillet. Sí, aquí hi ha una foto i ho recorda força. Exacte. És aquesta mateixa línia, dels claustres del segle XV, molt estilitzats. Molt estilitzats. Però que no hi ha cap capitella historiada. És una cosa molt austera però és molt maco de veure. I l'obren un cop al mes. Hi ha un horari molt tonto. És diumenge de 11 a 1. No hi ha més opció. Però val la pena fer una volteta. Aquí hi ha cosetes maques. Aquí parla també del conjunt històric del Turó de la Sagrera, de Can Ramoneda, que és una masia antiga, com Can Cortada. Hi ha molta masia també, que estan retocadetes. En el període també hi ha algunes modernistes. Bé, és un espai, l'Eslésia va patir molt a la guerra civil, tot sigui dit, va quedar com la de Sant Just, que també va patir molt bé. Em refereixo que els components d'aquella zona, hi ha espais que podien haver estat millor en millor estat, però es van destruir, tot el que va passar. És lògic. Descobrim esplugues. Molta gent pensa que no té res de particular, i bé, sí que té cosetes. No estem parlant d'un gran patrimoni històric, però val la pena. Patrimoni pròxim. Exacte. Molt bé, doncs passem a parlar una miqueta de literatura i ens anem a parlar d'aquest tema, d'aquesta obra que es diu Hombres buenos, d'Arturo P. Reverte. Jo, Arturo Pérez Reverte, personalment, és un tio que m'agrada molt. Jo el vaig descobrir amb el Club Dumas, un llibre que fa molt de temps, que era tremendament apassionant, i sobretot es va donar a conèixer el senyor Pérez Reverte per el Capitana de Triste, aquella trilogia, em sembla que era o de trilogia de llibres que ara estan fent amb una sèrie de televisió TV5 bastant patètica, tot seguit dit. Però els llibres eren tremendament apassionants, amb un ritme, amb un domini. No és estrany que Pérez Reverte tingui un escó del que seria l'Acadèmia. Sí, té una cadira, un silló. No me'n recordo quina lletra té, però té una lletra. I és una persona que quan veus els seus llibres, te n'adones el perquè. És una persona molt documentada quan fa un llibre, té una gran capacitat de vocabulari, és increïble com es mou, amb quina facilitat, i a la vegada amb una certa erudició, no sempre. Hi ha un llibre que a molta gent li ha agradat molt, però el tema nàutic a mi no m'acabarà de matar, que és la carta nàutica. No sé si és la carta nàutica o alguna cosa així. Ho mirarem després, però em refereixo que és d'aquests llibres que dius jo em vaig agovir tant perquè era una cosa tan concreta i determinada que a mi no em va acabar d'entrar, però la gent que ve d'aquest tema disfrutaria com camells perquè parlava de sextants, parlava de coses que jo em perdia, no? Però bueno, és el que diem i també hi ha d'aquest tema i m'imagino que també gaudeix, no? Però en aquest cas, ha fet una proposta, es diu Hombres Buenos, un llibre que a un principi em feia una miqueta de por. Perquè després de diferents aventures que ha tingut per altres llibres vinculats amb drogues, a Sudamèrica, tema de càrtels i tal, que es veu que aquí va patir una miqueta, ara sembla ser... Com es diu el llibre? Estic buscant, estic buscant. De seguida t'ho dic. i llavors aquest llibre que es diu Hombres buenos sembla que tornava a agafar aquella línia del Club d'Humes i d'aquesta època de la trista. Per què? Perquè s'ubica al moment de l'acadèmia espanyola, s'entén l'acadèmia de lletres i de ciències, com qualsevol acadèmia que hi havia en aquella època en Europa, i es situa entre el 1750-1780 en aquest període. Llavors és l'Espanya del segle d'or una mica més enllà. L'has trobat? Ara sí, la carta esfèrica. Ah, això de la carta esfèrica. És molt prolífic, té moltíssima obra. Hi ha un llibre que es diu no sé què de los mares, no sé què també, que aquest és el que es veu que va... I en què és la Reina del Sur? Aquesta. Aquí es veu que no va agradar gaire el que va fer, perquè va baixar bastant el nivell i va tractar un tema, en aquest cas vinculat a els càrtels de drogues i tal, però es veu que no aquí va... No va tenir tant... Exacte. Ha tornat una mica a buscar aquesta idea, això de les èpoques que hi domina, que hi controla aquell Madrid del segle XVIII. Llavors, què és el que ens explica, hombres buenos? Doncs és la recerca de dos acadèmics, us diré el nom, perquè són meravellosos, Hermógenes Molina i l'almirante Pedro Zárate, és boníssim, els noms sí que són absolutament molt ben buscats, que són dos bons homes, sincerament. Un és un senyor molt agradable i l'altre és un almirall que ha anat... que també és bona persona i que li encarrega a l'acadèmia que vagi a buscar. Crec que és Hombres Buenos o Hombres... Hombres Buenos, es diu. No, no, Hombres Buenos, es diu així a lliure. No, no, no. I llavors el que fa és que li encarrega a l'acadèmia que vagi a París a buscar. La famosa enciclopèdia francesa de Diderot i de d'Alembert, que és la primera gran enciclopèdia amb 28 volums, són 20.000 articles, no m'he equivocat. Justament en un període de la il·lustració, el segle de les llums, en el moment del raciocini, aquell moment que es buscava d'hiderot, és el gran defensor. En una Espanya marcada per la religió, l'acadèmia, intenta buscar aquesta modernitat. És un llibre que no està gens d'acord. La facció conservadora de la pròpia Acadèmia i l'Església està en contra d'aquests elements. Per què? Perquè és una enciclopèdia dirigida per de l'Henver i per d'Hiderot, però que està totalment controlada per diferents científics de l'època, com l'Auazier i altra gent que aporta novetats i això són novetats científiques. I la ciència i l'Església sabem que estan barallades. Barallades i perseïdes. Llavors què fan? Semanaries 2, lògicament a París, un viatge de Madrid-Paris en aquella època... No era cosa de dos dies, no hi havia el TGV. Era un mes, clar. I llavors què passi? Una conspiració. A Caball hi anaven o com? No, anàvem amb Carhuatge. Sí, hi anàvem allà i tal. I llavors el que fan és que aquesta part conservadora de l'Acadèmia contracta un senyor que es diu Pasqual Raposo, boníssim el nom també, és que és boníssim, que el que fa és intentar evitar que arribi a aquesta esciclopèdia. Llavors el viatge és fins arribar a París, està molt bé el plantejament. Llavors és Madrid de l'època. un parís de l'època, un parís de tot el període, dels primers cafès, aquest contrast que hi ha. Allà es troba amb una persona coneguda que és l'Abate Bringas, que ens sona castanyes a la gent que estem en el món de la història. És un abate espanyol que se'n va anar a lluitar per la causa revolucionària, no t'ho perdis, francesa, i és un personatge autèntic que li posa veu. I a partir d'aquí ja no dic res més perquè és què passa amb aquesta història. Què hi ha pel camí? Doncs hi ha un muntatge molt peculiar perquè el senyor Pérez Reverte, a part d'utilitzar un llenguatge molt sofisticat a vegades quan vol explicar certes coses, que ho fa molt bé, entre ells dos, entre l'Hermógenes i l'almirante Pedro Zarate, tots dos tenen converses sobre el matrimoni de l'època, sobre la dona, sobre la necessitat d'un canvi il·lustratiu, la il·lustració, la forma de pensar de la gent, i en temes molt banals i temes molt profunds, i juga això. I a sobre, a cada inici de capítol, t'explica més o menys com ha arribat aquesta... Com ha aconseguit tenir, per exemple, el lloc, les parades, les posades on anaven parant. És a dir, la part d'investigació, t'explica la investigació actual de com ha arribat a la conclusió de la història que explicarà després. Està molt bé. És un cop d'actualitat. Vaig anar a tal lloc i vaig parlar amb tal persona per aconseguir aquest llibre, per saber quines són les postes de cada un, d'on paraven, amb els carruatges i tal. Vaig parlar amb la meva amiga Pepita, però això és una cosa actual, fa dos anys. I a partir d'aquí, en Palma? ja amb el camí que van en direcció a aquesta aposta i llavors es situa al segle XVIII. Llavors, clar, juga amb aquestes coses. I bàsicament és l'acció o l'aventura aquesta, els discursos que són extrapolables al segle XXI, perfectament, i a l'Espanya actual, perquè no, en moltes ocasions, i aquesta tasca d'investigació que fa ell. Per tant, és una combinació estranya que a vegades et descoloca però que val la pena. Jo crec que és un llibre Ara, tampoc és el Club Dumas. Ah, és que és el nou Club Dumas. No, el Club Dumas era tremendament trepidant. Això no és tan trepidant. Això és tenir una base, un coneixement de l'època... És intel·lectual. Sí. No has de tenir una preparació prèvia. Hi ha coses que et perds. Per captar detalls i per captar la història. Hi havia coses que em perdia. Ja sabia on te'n vas, on te'n vas. Quan parlava... És un llibre més erudit. Exacte. Donava per suposat que coneixíem el senyor Feijó. Dius, qui és el senyor Fijo? A mi em sona aquest senyor que està allà. Un polític, no? Era un pensador de l'època. Una de les franceses? Exacte. Et sonen campanes però no l'ubiques. Has de buscar una altra vegada l'encyclopedia. Ah, mai millor dit. Però recomanable, anem a tirar amb això. Rosa, havies de comentar alguna cosa del Quixot? Sí, una menció una miqueta, però penso que val la pena que ho tinguem en compte, parlant també del Quixot. Quin reportatge ha de publicar? El quadernillo aquest cultural de la Vanguardia Empresadera. Aquest no l'he llegit, però més que res és que se s'ha preparat una edició del Quixot. Jo ara parlo de dues coses, dues notícies d'en Miguel de Cervantes. Una és sobre el quixot, que és que l'Andrés Trapiello, l'escriptor, ha preparat una nova versió del quixot, però amb llenguatge actual. Perquè ell pensa que és una de les assignatures que tenen pendents i és dels llibres que més lectures han frustrat. És veritat. Qui més qui menys, jo no sé qui ha aconseguit llegir el quixot sencer o començar. Jo vaig començar amb el seu dia, el tinc a casa i... d'alguna vegada més l'he començat, però clar que és llarg. Mai no trobes el moment. És una assignatura encara. Ara al mes de juny s'ha de publicar aquesta versió actualitzada, amb llenguatge actual. Per mi ha d'apropar-lo als lectors. I quan hagi llegit aquest reportatge ja ho llegiré. Ja ho explicarem també perquè és de la... de les aventures del Quixot a Barcelona. Recordeu que hi ha una part del Quixot amb el Santxopant, perquè s'ha d'embarcar per anar al port. Una miqueta de les aventures que li va passar aquí. I l'altra notícia que us deia de Miguel de Cervantes és que s'estrena la versió teatral, que ha dirigit el José Luis Gómez. Jo me'n penso que ha d'estar molt bé, perquè a més és al Teatre de la Varia. que aquests ho fan molt de sempre. És que és qualitat, és autenticitat. I penso que val la pena, també. No, amb aquella època... Ja s'ha estrenat? Sí. Sí, sí, ja s'ha estrenat al Teatre Romeu i està fins al 7 de juny. Val la pena aprofitar-ho, també. Molt bé, molt bé. I és una peça, els entremesos, que amb aquella època era molt estimada, vull dir, amb el període que la va realitzar i molt representada. Això tinc coneixement. Si no és l'única, no em vull equivocar, és l'única obra de teatre que va fer Miguel de Cervantes, no? No sé si va fer alguna cosa més, com que tocava tots els gèneres pràcticament. Crec que va fer alguna més, no sé, de la criada, no sé. Pot ser alguna coseta divertida? Sí, sí, sí. El fi de cap són entremesos a la fi cap. Això és aquest joc, que de sobte agafa altres noms, però és aquesta línia. Sí, és la idea aquesta d'una peça breu, divertida, àgil, amb molts personatges, amb moltes entrades i sortides, situacions d'humor i l'aranx... Perfecte. Bueno, però escolta, el que farem és això. Molt bé, molt bé, doncs vinga. Doncs a veure. Molt bé, doncs el que farem serà re. Un minutet perquè comencem a parlar de cinema i el que faré si us sembla bé és posar-vos una re, una cançoneta, per saber quina és la pel·lícula que ve després. Vinga, una pista va. Sí, sí, ja volem entendre poques parares. Segur que la cançó aquesta dirà, oi? Mare meva, això hem ballat tothom en aquesta vida, eh? Vinga. Doncs vinga, a veure si l'inserteu. I just can't wait till the day when you knock on my door. Now every time I go for the mailbox I gotta hold myself down. Bueno, imagino que ja sabem quina... És que, ho despico que ha passat. Estava la Rosa aquí, tota mena animada, llegint i tal... Jo estava ficada allà amb paper aquí, no volia ballar, perquè és que no... Home, és que és una cançó rosa que és per ballar-la. No, no, home, ve de gust, això per... Bueno, i qui no hagi ballat aquest tema, seguríssim. Bé, doncs parlem de... I a més estava pensant Johnny Bissara, imagina't. El sunshine. Sí, sí, i tant. Jo era típica anar a veure el sunshine i a qualsevol platja que anaves, totes les cartells que et deien, no sé què és sunshine, jo en anglès és que ho tinc així. I clar, se'm va quedar la paraula, eh, sunshine vol dir a lo caso. A lo caso, exacte. És que és molt típic. Hi ha un bar que es diu el Cafè del Mar, que es diu així, que és típic d'allà, doncs amb una música molt tranquil·la, molt relaxant, chill out, a veure com se'n va el sol. És aquesta línia, no? Sí, sí. Aquest és una de les cançons de Catherine and the Waves, un dels grups dels anys 80 anglès més famosos, que per cert van anar a la festival d'Eurovisió. No preguntem en quin lloc van quedar, perquè mira, d'això no hi podíem parlar. Sí, de la Dorn. Que déu-n'hi-do, pobra. Vull dir que tampoc s'ho mereixia. És una cantant que porta molts anys. No, però va ser un festival una altra vegada, en aquest cas, tremendament, amb veladetes, no? Hi ha vegades que no saps ben bé, tot molt seriós, hi ha hagut anys que ha sigut tot el vent que es posa, no es pot dir una altra paraula, però és que, filla, aquesta vegada dius, home, aquesta vegada s'hi va tot maco, tot ben fet, però què passa, no? I ara que l'Adurna havia fet una mica així, doncs vinga va, va canviar de vestit i això que era típic d'abans ningú va fer-ho. No hi ha una entesa. Però bé, no s'ho mereixia perquè és una bona cantant, és una dona, una noia que ho fa prou bé. A més, dins del que seria el concepte de portar artistes europeus, físicament és molt europea la Edurne. Exacte, i aquestes coses són les que el millor es miren davant d'aquestes. Hi ha una cosa que també estava bé de cantar a l'idioma del país. Això sí, això sí. Igual que els francesos que també van cantar. I els italians. Els italians, que dius Chapó. Per què hi havia quantitat de països que van cantar en anglès? Doncs perquè la gent entengui. Tothom a l'anglès es considera l'idioma oficial, europeu i mundial. I és aquesta la intenció. No, és que em sembla bé. No sé si està recomanat, fins i tot, que facin les cançons en anglès. És com una estratègia per intentar guanyar. Jo dubto que una cançó suec acaba guanyant cantat en suec, tal com és el suec, com sona de dur. o islàndia, aquestes llengües tan complexes de cantar que dius no tindrien sortida o no... Però bueno, això ja són qüestions alternatives i és aquella. Bueno, moment de revisió. És que l'havíem de començar! Comencem parlant d'aquesta pel·lícula que fa poc han estrenat i que és una pel·lícula que jo m'esperava una altra història, però al final no va ser el que jo m'esperava. Però les coses com són, tot pot ser magnífic i meravellós. El director es diu Max Guiua, que no ha fet res més aquest bon home. I tothom ha dit que és com una mena de Mamma Mia, del musical aquell que van fer primer amb teatre i després amb la pel·lícula, o a la inversa, no me'n recordo ara, que era aquella pel·lícula que portava la Mary Lestripp i bàsicament que era l'actriu principal i tot això. Exacte, i tothom va dir que era com un mamma mia, però no. La pel·lícula la porten uns senyors que són gairebé tots desconeguts, el Greg Weiss no, però les noies diuen Joel Casey i Annabel Scholley, jo les conec molt poc. I hi ha una noia que és una magnífica cantant que es diu Leona Luís, que va guanyar un programa d'aquest tipus Operación Triunfo allà a Anglaterra que es diu Factor X. És una noia amb una veu meravellosa i no l'utilitzen per re. Perquè com que és l'amiga de la protagonista, canta tres estrofes i ja està d'una cançó. Home, si tens una veu tipus marallacare, què fas? I en canvi, les actors principals canten d'aquella manera. Què és el que canten? Doncs cançons de tot tipus. És a dir, amb una història d'amor molt banal inclouen aquests temes. A on? A la zona de la Puglia, a Itàlia. La zona de la Puglia és on està la campanya, on està Nàpols, és la zona de la costa Adriàtica. La costa és d'Itàlia al sud, i és una zona que està molt de moda. És una zona, vull dir que la Toscana va estar molt de moda i segueix estant de moda, però la Púglia s'ha tornat de moda últimament. Llavors, a partir d'aquí, és una zona també de platja, d'estiuetx, més que d'element històric o d'element artístic, que també n'hi ha. No és d'oci, de turisme així, de platja i d'estiu i tal, no? I llavors a partir d'aquí van aquests turistes allà, que són anglesos, i a partir d'aquí es crea una història. Una història d'amor, de coincidències amoroses, de dues germanes i tal, però molt fluixeta. Val la pena perquè és un divertimento. Vas veient com passen les coses, però encara i així les cançons tampoc estan molt ben arreglades, els moments musicals tampoc són gaire bons, i a sobre les actuacions d'ells tampoc són gaire creïbles. El musical ha de ser creïble, i això és molt important. Cansons, Catriona de Waves, per exemple, aquesta cançoneta. Aquesta també, Working in the Sun. Aquesta és la principal, lògicament. La banda sonora seria de la pel·lícula. Llavors, la pel·lícula comença amb aquesta cançó, que és una cançó de Madonna, que es diu Holiday, Vacances. Vull dir, quan comença, ella arriba de vacances. Aquesta cançó comença a cantar, que bé, que estic de vacances, que arribo i tal. I bueno, hi ha altres més. Cindy Lauper. Ja posem després aquesta de la Cindy Lauper, que és potser la més coneguda també. I bueno, són temes d'aquest tipus, no? Alguna baladeta, també en el moment de tendresa, en el moment que hi ha una baralla, no? Doncs cançonetes. Bé, pel·lícula senzilla, eh? No teníem res de l'altre món, però per passar l'estona... Sí o no? Jo què dius? Bueno, també a vegades hem de ser tan dissenyores, no? Però Mamma Mia per mi era una coseta tova. Estava millor el musical. M'agrada molt el musical que l'està fent allà a Barcelona al BTM. Estava molt bé amb la Nina. I després quan el vaig veure també al grup aquest de teatre amateur de Masnó, que també ho van fer genial. Doncs mamma mia, la pel·lícula, bastant millor que aquesta. Ja es diu, eh? Però bueno, és el que hi ha. No n'hi do. Tinc ganes així de distreure'n, si no pensen res, i somriure una estona. Clar que sí. Escolta, abans de seguir parlant, comentem la mort de Vicente Aranda, que ens ha deixat a 88 anys. Pel·lícules mítiques, eh? Va fer moltes adaptacions a novel·les de Juan Marcé i de Fernández Santos. La muchacha de las barragas de oro. Sí, sí, va fer les muchachas de barragas de oro. Se te dicen que caí. Exacte. El amante bilingüe. La passió única es del gala Antonio Gala. Libertarias, no me'n recordo qui era, La mirada de los otros celos, Carmen, tirante los brazos, Canciones de amor en Lulitas Club, Luna caliente, y las primeras, las primeras que eran pues brillante por venir, que va ser l'any 64, quan va començar. Aquesta no la conec. Los Crueles, del 69, La novia ensangrentada, del 72. Aquestes no les conec. Estan pensades una mica xivestres, no? Potser, potser. Jo estava pensant ara aquella pel·lícula que vam veure, Que eren quatre històries. Una era amb un casament i relato salvajes. La història no vindria d'aquí. O una d'aquestes altres de por. Tipo gore, vols dir? Sí, i una altra que també surt la nòvia diu que era el meu dia però surt al final amb una motosierra. Jo aquestes no les veig, jo veig els tràilers però no em quedo a veure ni amb els títols. Perfecte, era conegut més aviat. El canvi de sexe també va ser molt... Va ser molt famosa, va ser la primera molt més coneguda, però sempre va moure el món del sexe de l'erotisme a les seves pel·lícules. Amantes era molt forta, avui tenies escenes. Hi ha una filmografia molt coneguda i molt extensa. Va donar a conèixer grans actrius, com va ser sobretot la Victòria Abril, per exemple. O el Jorge Sanz, amb aquella por la Maribel Verdú, recordem. I la Mantès va ser la gran pel·lícula seva, apremiada, multipremiada a nivell de golles i tal. Va ser l'únic golla que va aconseguir? Sí, realment sí. Ni hororífic ni cap història, però almenys alguna coseta es va tenir. Doncs, ja que estem parlant de pel·lícules amb potència, anem a parlar de Fassbinder. Aquesta és la Llei del Mas Fuerte, Rosa, a veure què tal. Aquesta déu-n'hi-do, no l'havia vista. No, no, és potenteta. Sí, em va sorprendre, em vaig trobar una mica... A més, amb una estètica així que als anys... 75, em sembla que és la pel·lícula, o 74, o por ahí. La pel·lícula de Dick Laine. La partícula és de l'any 74. Jo la vaig revisar fa un pare d'anys i tinc la sensació. El propi director també és un dels protagonistes. Sí, sí, exacte. Després hi ha també el Peter Chatel. La seva parella. Els alemanys no són actors coneguts. A part del Fassbinder, que el coneixem físicament, els altres són actors com no fos la Xigula o alguna d'aquestes, que són les dues o tres que va donar a conèixer ell. Bàsicament no són. Bueno, és la història d'una persona humil, d'un treballador que té un cop de sort en forma de la loteria, li toca la loteria, li toca enviar de loteria i creix o canvia la vida, pràcticament. Aquest noi és homosexual, havia tingut alguns clients. i llavors comença a tenir una vida de luxe amb un d'aquests clients. Clar que l'introduïs en un món de luxe, d'un nivell social, cultural, econòmic, aprofitant-se del noi. Del noi perquè eres un beneït, pobra. És que estan tan candis, es pot ser tant, tant. Suposo que el personatge està exagerat, però és una miqueta per veure també la... Jo de que l'home és un lloc per a l'home és que és tal qual. Com se n'aprofiten d'ell? Veus que estan tots conxabats per aprofitar-se de treure'ls tots els diners. Comprar un pis unàtic superxulo, mublar-lo amb mobles, que dius, ostres, mare meva, allò era el que portava a l'època? de pesat de col·leccionista perquè eren mobles cas d'un temps que tenia la botiga d'antiguitats. És que és un tipus de mobla per a un poli determinat. Exacte, a nivell econòmic, imagino que els seus gustos, en aquest cas com a gai, són uns gustos més exagerats, potser que el millor, en aquest cas concret. Sembla que és per aquí. Jo me'n recordo que aquella casa, dius, m'agrada, dius, senyor, on te vas? Clar, clar. I ara la moda, perquè als anys 70, la moda era... línies amb més rectes possibles, recordem-ho. I amb aquells tiradors rodons, que eren fórmiques blanques, i eren mobles blancs i marrons, recordes aquelles tonalitats estranyes que es barrejaven, formicats, no tot això que vèiem. Sí, és veritat. A la pel·lícula. Per això veus que és un altre món. Sí, és diferent, és una altra línia. Una molta classe. Per això dic que és una miqueta... No la lluita de classes, sinó... Sí, sí. Per què? La diferència de classes. Bàsicament sí. La mort també. Per què no? Perquè ell sí que està enamorat. Ell sí que s'enamora d'aquella persona, no? Sí, sí, sí. També és la més bona imaginació. Aquest nano no deixa de venir d'un... No té un passat, té un origen. Sí. Però això és molt marginal. I no té formes, no té educació. Li costa adaptar-se a aquesta manera de ser. I fins i tot me'n recordo que en alguna escena també el deixaven com una mica ridícul. I els altres se'n rien d'ell. Se'n fotien d'ell perquè està manca de processió de cultura, de sabestat. perquè es mou per un nivell que no és el seu, era com l'edat més reia. Veus com es comporta amb ell, de quina forma més despiadada. Sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, d'aquest o cultural, social i de classe, i no són tan permeables les classes socials, és una palaça, és un miratge. Entres mentre tens alguna cosa que oferir o es poden aprofitar. La sensació, la lectura que es fa de tot això, és molt interessant. Fassbinder és molt salvatge amb les seves pel·lícules, és molt clar. I llavors no fa una pel·lícula una igual que l'altra. És a dir, les amargues l'àgrimes de Petra Boncant, coses així, són absolutament... Hi ha uns drames terribles amb certes pel·lícules, algunes vinculades amb això, amb la tristesa, amb altres... Per exemple, hi ha una, no me'n recordo com es diu ara, ja me'n recordaré, que parla justament del tema del racisme, com amb una cultura apareix un senyor de color negre i com la gent no accepta, encara als anys 70 també, amb aquella Alemanya de barriada, pobre, que un negre, en aquest cas, estigui dins la relació de parella. Hi ha tot un joc, també, per aquí al mig. Dius, toca a temes sempre molt determinats. Sí, és una mica com les transgressions. En aquest cas, això és una persona de color, una persona negra que entra en un ambient de blancs. Però tenia molt de vivo el senyor Fassbinder, li agradava tocar aquests temes a vegades amb una gran amplitud, amb aquelles músiques de fons que sonen a vegades, que dius Wagner, dius opa, on anem, no? Jo una mica li he pogut estudiar, m'ha agradat, no tinc gaire present, perquè massament vaig veure les quantes pel·lícules, i cada pel·lícula és un cop, eh? Sobta, eh? Vull dir, jo et recomano, Rosa, que vegis més Fassbinders i ja veuràs com. Segur que he vist alguna més. Segur, segur. Però de debò que hi ha pel·lícules que val la pena. Doncs tornem ara a agafar una altra novetat, una peça que es diu El maestro del agua, i és la primera pel·lícula del Russell Crowe, per aquella gent que vagi despistada, el Gladiator, que a tothom li va quedar marcat aquest senyor fent aquest paper. Doncs aquest australià que tracta un tema que realment és si més no peculiar. És una cosa que crida l'atenció. És la primera pel·lícula que fa com a director. Això és important. És a dir, una miqueta... a vegades massa romàntic, a vegades massa dur. És aquesta combinació que a vegades es escapa una miqueta de les mans. Potser per ser la primera pel·lícula que fas. No és una pel·lícula rodona al 100%. Tracta un tema vinculat al seu país. Ella és australià. Ah, d'acord. Ella és de Nova Zelanda. Sí, de Nova Zelanda, però nousalandès. Però, vull dir, tracta un tema que vincula més a Austràlia, potser, amb aquella època. Primera guerra mundial, la batalla de Galípoli, un tema molt concret, molt determinat, amb el qual és un enfrontament de les tropes aliades, del bàndol d'Anglaterra, França, etc. que demana a Anglaterra, com la corona anglesa que era, lògicament, a Austràlia, ajuda militar per lluitar. I és una zona que és la península de Galípoli, és una zona que està per sota d'Extambul, és una zona estratègica a Turquia. I llavors, amb aquell espai en concret, és una zona que interessava que estigués ocupada per tot el tema de Rússia, que la Primera Guerra Mundial eren els que estaven en lluita contra el bloc occidental, doncs perquè per allà era un pas de materials, perquè era una mena d'espai, com una mena d'estret de Gibraltar, un lloc molt estratègic, i llavors interessava que allò estigués controlat. Va ser una guerra brutal. Van morir 250.000 anglesos, francesos i australians però també 250.000 turcs en la lluita perquè era territori seu i no volia que li traguessin. Es produeix el famós imperi otomà d'aquella època i hi ha un conflicte bèstia. Explico això perquè ell està a Austràlia. Ell és un taur. Aquesta gent que busca pous d'aigua. Sí, un taurí. Ui, ho he dit. És un taurí, tens raó, perdona. He canviat el paraul. Tens raó de rodar, però és un taurí. Són dues paraules així. Sí, taurí, que a veure la intercalada se'n va a tenir el cap. Imagino. Hi va amb aquells pals, allò que busca l'aigua, quan es mou, pam, troba l'aigua. I són gent amb una percepció especial. Llavors, què li passa? Aquest home es dedica a això a Austràlia perquè és un país molt hàrit, llavors buscar por és molt important. I estem parlant d'aquell pare de 1915, aquest pare amb la seva dona, aquesta parella té tres fills, tots joves de la mateixa edat, una mica un any de diferència entre ells, i tots tres se'n rolen. A la guerra. I un se'n cresca amb l'altre i se'n van. I ell no fa res. El pare és permissiu en aquella època. A la mare li diu que no se'n ha deixat anar, però allò se'n van tots tres. I tots tres moren. La mare no ho pot suportar i la mare doncs a suïcidar. Això parlo dels primers 10 minuts de la pel·lícula. Allà comença fort. I a partir d'aquí és la recerca, quan ja ha mort la seva dona, quan se suïcida, diu que va a buscar els seus fills per portar-los aquí, a enterrar-los al costat de la seva mare. I és aquesta lluita, tot el procés de l'aixecament de trobar aquesta gent en aquells camps comuns. És una història, però a vegades barreja amb una història d'amor, molt delicada, molt ben feta, tot sigui dit. Llavors aquí és quan hi ha coses que estan molt bé i coses que dius, home, no estan tan bé. i això d'aquest procés. Hi ha una sorpresa agradable més cap al final. La pel·lícula està bé, s'aguanta molt bé, no està malament. És una estètica molt correcta. Ella està molt carinyós. Russell Crowe és un tio molt dur. Ella està molt tendra, molt somrient, molt enamoradís. Quan somriu aquest senyor té una altra cara, perquè sempre està manforronyat i tal. I és una alternativa. Us ho recomano, com a pel·lícula romanticona, però hi ha uns moments d'usos. Tot sigui dit, a moment de la guerra, perquè hi ha flashbacks que es veu com és la guerra d'un idò. Hi ha bastanta teca. És una combinació d'amor i guerra molt curiosa. Mira, està bé, mira. Doncs, sí, ens queden cinc minutets, Rosa. El que tu vulguis comentar... No, digue'm tu, Concursante, Good morning Vietnam, digue'm quina vols comentar o què et ve de gust, eh? Bueno, mira, jo què sé, Concursante, és una pel·lícula del Rodrigo Cortés... Vinga, vols fer un comentari de les dues? Sí, no? Sí, perdona, sí que ja coneixem una micona, però... Recomanables, eh, les dues? És molt curiosa aquesta pel·lícula. Tu l'has vist? No, encara no. Si clar, quan expliques de què va, has d'estar mentalment molt tranquil·la. Però està molt ben feta. Sí, sí, segur que sí. Tira, tira. La veuré, la veuré, sí, em prometo. És una persona que participa en un concurs de televisió, per això d'aquí va el títol, concursante, i el guanya, el guanya. O sigui, ha de ser de proves, preguntes i proves i tal, i bueno, guanya. I clar, en premi li toquen 20.000 coses, jo què sé, des de pisos, apartaments... baixells, de tot el que sent, elèctrodomèstics. Però clar, tot això després, a més ha de pagar també l'impost que suposa. Clar, llavors ell no té diners per pagar això. Sí que te'n vens, però no té diners. Llavors entra en una roda, en una cadena d'endeutats, però impressionant. Bé, està a punt de quedar-se sense res. Clar, aquesta situació li porta fins i tot a la seva novia, a la seva xicota, que pensa diferent a ell. Ella sí que s'ho vol quedar tot, i ell no, però és igual. Si abans no teníem res, què més dona? Continuem sense res o ens despranem de la meitat de les coses per pagar tot aquest deute i així vivim tranquils. A la fina arribem a una situació de límit, que el més important és com pot acabar. una miqueta la situació, límit també, de com una persona se't pot complicar la vida. Pots viure la merda feliç amb el que tinguis i en canvi, mira com de cop i volta se't pot complicar la vida. I com reaccionarien les persones davant d'això. Tu te n'anaves quan feien el preci justo a la televisió? Que veient aquells escaparats que tenien un cotxe, una casa o no sé què, jo pensava... Era unes premis brutals i jo pensava, ostres, això és el que deies tu amb impostos? Jo tenia 15 o 16 anys i pensava, ostres, això els costa una fortuna, però no per un tema crematístic, pensaves. És que, a veure, que em donguin diners, deien que molts d'aquests concursos el que feien és que ho canviaven per diners, però a preu de cotxe de segona mà. Clar, perquè un cop ja tenen durat ja no és nou. Exacte. Un cop has sortit ja de la... o un cop tu has firmat ja no és nou. Tu recompraven, és a dir, deia, molt bé, si han pagat tant... Exacte, amb el cotxe... És més l'efecte mediàtic i l'apulència i tot això. Perquè molta gent deia, no em puc permetre'n pagar una assegurança d'un Ferrari. Per cert, que aquests concursos són longevos. Sí. Són molt llargs, en el temps. Perquè es veu que fins i tot hi ha el que és americà, que és el precedent, on es va copiar la idea que ja es deia... Porta és el més veterà. Porta no sé si des de l'any 60 o poc. Això a Amèrica parles, no? I encara continua. Porta no sé si deien 10.000 programes o no sé. Són fórmules que funcionen. Són propis de la societat del capitalisme. Però hi ha programes que porten 20 anys. El Passapalabra també porta diversos canals. I la rota de la Fortuna també porta un munt de temps. Són programes d'aquests que són molts d'ells, estrets de fórmules americanes, molts d'ells, no? I el que dius tu, que alguns d'ells no ens tindran atenció. Llarga vida. Llarga vida. Bueno, escoltem. És curiós tota la situació que es troba aquest personatge i com va reaccionar. És una pel·lícula molt interessant, molt correcta, i com pot arribar a complicar-te la vida tenir coses, tenir una riquesa no econòmica, sinó material, de productes que dius, com ho puc fer. Bueno, doncs ens queden dues minutes i que farem-se anar a marxar amb una de les cançons també d'aquest Walkin'on Sunshine, evidentment no serà aquesta perquè ho canten ells, però és una cançó molt divertida, molt divertida, molt divertida, que és una cosa així com que no s'ha de dir-ho mai, que és un segon, heu perdut, no sé com es diu, la cançó, Girls just want to have fun, és a dir, les noies solament volen divertir-se, és la Cindy Lauper i la cançó és molt coneguda. Rosa, fins el dijous que ve. Ens veiem fins dijous, que vagi molt bé, bona setmana. De dilluns a divendres, de 4 a 5 de la tarda, relaxa't amb estils com el chill out, el smooth jazz, el funk, el soul o la música electrònica més suau. 100% música relaxant.