Eurovisió, Sardana de l’Any, Narcos i gran cinema: Muñoz Molina, Ozon, Kaurismäki, Sorogoyen, La bailarina i The Tribe

Doncs benvinguts un dijous més a la Babilònia. Avui estem amb la companyia de cinc persones, que aquí som cinc, vaja, vull dir, en total, no? Sí, que són tots. No oblidem mai la companyia de l'Esperit Sant, que també ens acompanya. Bé, Rosa, com estem? Molt bé. Que bé, això. Molt bé. Bé, no, res. I em falta la Lourdes, també. T'ha de faltar la Lourdes, falta la Lourdes. Per la Lourdes, a veure si... És allò que diuen l'Esperit, això, no? Sí, sí, sí. És allò que va ser un colom. El colom. Això, va ser un colom ara. El palom. I és posar perquè el palom, o no? Jaume, tot bé? Què tal? Sí, fantàstic. T'has quedat una miqueta mort amb aquest comentari religiós, que no sóc gaire d'aquests temes, però... Si no tot, prou, prou. Prou, no? Per sorpresa. Nacho? Bé, doncs aquí estem, no? Molt bé. L'Esperit m'ha arribat, eh? Vale, vale. Avui tens un micròfon eròtic, em sembla, no? Sí, per això. Ah, és veritat, espera, espera. Esperit carn i esperit. Per què? Espera, espera, espera. No, és que quan agafa aquest micròfon una mica així més... Se li posa una veu sensual. Es posa una miqueta així com més... Jo mateix em poso, saps, com... Tu perraco. Sí, sí, sí. Tu perraco. Però no cau, veus? Com? S'aguanta drets. Ah, clar, s'aguanta. Clar, clar. Això no és clar. Jo anem malament, sinó... Clar que sí. David, què dius? I el David, que sempre té la veu sensual, no? Encara que sigui un micròfon que en té patètic, que és un micròfon mini. Surt a la meva veu d'ara. Però sempre sempre, tota la vida, tota la vida. No fes calles com altres. Aquí de Calidade, no? Exacte. Manel Lavarro, aprendre por allà a passejar una estona, maco, amb el surf. Bé, doncs... I el Xesco Ramos. Clar, clar, sí, bueno, però jo no em presento. Clar, clar, clar, sí. Bueno, recordo que va haver l'opció fa un any o un parell d'anys que podia haver actuat un que es deia John Cobra. Hòstia, el John Cobra. Mala meva, què dius? Que es va començar a insultar al públic. Ha rebotat, va tocar-se a les zones, i si, esa cosa va ser... Allò hauria sigut... Va ser molt friki, allò, vull dir que no. Però bueno, a veure, també va estar xiquil i quatre, perquè no, vull dir que... Però allò era un muntatge, allò estava més recolzat. Aquest sembla que la gent, no sé, saps aquells outsiders que es colen en una festa? Sí, sí, se sap voler. I ja la venga a cantar, no? I dir, coño, què passava aquí, no? No pots mirar la gent que té una certa edat, que per ells a l'Eurovisió, per els meus pares, era una cosa com... Clar, sacrosant. Les cares que posen, no? Vull dir, això, però això ara com ho hacen així? Clar. És que s'hi posen unes cares... No, però aquesta ha guanyat una cançó molt... A veure, no diria molt Eurovisió, però una cançó de molta qualitat. Que això, menys mal, perquè costa... Els últims anys d'un i do, eh? Vull dir, l'hem passat no, eh? Més de l'altre, aquella, la Ruth, no sé què, eh? La Ruth Lorenzo, molt bé la cançó. Ha cantat molt bé, era molt maca. I la pastora Soler, vull dir, que hi ha unes cançons que dius que són molt... I les últimes que han guanyat... No guanyat, que dius, bueno, vale. No, però hi ha hagut dos o tres, la d'Euphoria, i tal, que són una passada, les cançons boníssimes, i aquella que guanyà de Heroes, una sueca també, una cançó que va sonar 40 principals, va ser número 1, i tal. Sí, sí, sí, sí. Però, vull dir, que em refereixo a... Està millorant, dins del que va ser el xurro, molt bé, però en canvi aquest any, vull dir, els representants d'Espanya van enviar, doncs, el que van enviar, no? Però allà va ser un tongo com una casa. Allà va ser un amiguisme de nassos, eh? Vull dir, s'ha parlat que l'encarregada de musicals de televisió espanyola, la Toñi Prieto, la seva filla, està a la discogràfica, que està al Manel Navarro. I d'aquesta manera, si no es feia famós i guanyava, doncs guanyava ella i guanyava la filla. Ara, que no. Exacte. Vull dir que aquestes coses es passen aquí a casa, no? Home, no, mare de Déu, senyor, un país que no es corrupta. Home, no. Vale. És mediterrani. Doncs, comencem a parlar d'altres coses. Comencem parlant de llibres. La Rosa es començarà, m'encanta, carregant-se un llibre. N'Antonio Muñoz Molina. Bueno, escolta, m'agrada que sigui un d'aquests clàssicors dels últims anys, també podes escriure un llibre d'aquella manera. Després, el Jaume es parlarà de sardanes, no? No em vull equivocar. Sí. La sardana de l'any. La mirada de l'altre i l'electre. Vale, vale. Però d'això tu fas un mix-mix, eh? I tu barreges aquí i tu fas. Un xoc, ja va, sí. El David es parlarà de la sèrie Narcos, que també, bueno, és una bona sèrie, no? El Pablo Escobar i... Jo no he vist res, eh? Vull dir que em sorprendràs. Cinema. Doncs parlarem d'una que es diu Marta i els demàs, una pel·lícula que encara cueja dels Goya, però que ningú, gairebé molt poca gent l'ha vist i jo la recomano fervientemente. El Naix es parlarà una altra vegada de Franz Osson. No vull dir una altra vegada, és una altra visió de l'Osson que crec que l'hem d'aprofunditzar. És una visió, i com era verge de Franz Osson, doncs, bueno, hem entrat de cop en dos pel·lícules potents i, bueno, m'he enamorat, eh? Molt bé, molt bé. M'he enamorat del micro i de Franz Osson. Molt bé. Parlaré de la casa i joven i bonita, no? Em sembla que és, si no m'hi he equivocat. Joven i bonita, oh, que bé. La Rosa ens parla del otro lado de la esperanza, jo parlaré d'una pel·lícula que es diu La bailarina i una altra que es diu La tribu, el Nacho, em sembla, no? Que havia de comentar. Sí, sí, aquesta és. I el que vagi sortint a la marxa ho n'hem comentat, vale? Molt bé. Rosa, como la sombra que se va. Déu-n'hi-do si se va la sombra. Que se va, i el llibre més ràpid. Bueno, us juro que intento acabar tots els llibres que començo, eh? Perquè per mi la lectura és sagrada i és un respecte també, no? Sí. Cap a la persona que ha fet aquest esforç d'escriure, no? O aquesta creació, o aquesta... Però almenys de moment m'ha estat impossible acabar-lo. Estic per la meitat i és que jo crec que ja l'abandono, o sigui, directament. És que li has donat molt de marge allà, filla, eh? Massa, sí. No, sí, ja quan he comentat ja hi havia els comentaris que m'heu fet per aquí, no? A veure, la història, bueno, és de l'Antonio Muñoz Molina, no havia llegit res d'ell i tenia curiositat, no?, entre d'altres coses, bueno, perquè com que és... No, ell no és de Granada, ell és de Jaén, però vio a Granada. Estava treballant allà, es veu que és funcionari de cultura o alguna cosa així a l'Ajuntament. Marita, el Viralindo, no? Sí, sí, a veure, té molta cultura, no? De fet, a la novel·la hi ha moltes coses autobiogràfiques que dius, ostres, no sé, no? No sé si és que no tenia més coses per explicar, no tenia més imaginació. I comença a explicar, no?, doncs com va idear la novel·la. Ostres, bueno, no està malament, no? No, novel·la dins de la literatura, dins de la literatura, no? La paraliteratura, no?, que es dius, bueno... I Arrenca força bé, Arrenca, que és un senyor que està fugint, per algun motiu està fugint, ve de Nord-Amèrica, via Canadà, via Canadà havia arribat a Anglaterra, i d'Anglaterra va parar a Lisboa. Mira, a Portugal, no?, aquesta d'actualitat. Clar, aquest recorregut ja és interessant, no? I dius, bueno, doncs què ha passat, no? Fins que ja t'adones que el que ha passat és que és, bueno, és la persona que mata a Martin Luther King, va ser l'assassí. Se suposa que va ser a Sou, va ser un... Com es diu, això que paguen per matar, no? Un assassí a Sou. Sí, bueno, un d'això. Un sicari. Un sicari, exacte, no? I dius, bueno, doncs Arrenca bé, no?, això té una pinta que serà interessant i tal, no? I quan comença a averiguar una miqueta la... Bueno, no la infantesa, sí, una miqueta la infantesa o la vida d'aquesta persona, no? Com una persona pot arribar a odiar d'aquesta manera, en aquest cas amb els negres, i arribar a fer aquest assassinat. Dius, bueno, pinta bé, pinta bé, averiguarà. Però, clar, comença a barrejar-ho amb la seva autobiografia, vull dir, la seva situació personal, que ell vivia a Granada, que, clar, que ell buscava una idea per fer la novel·la, que ell ja havia fet un invierno en Lisboa. I, clar, va pensar, bueno, doncs... Me'n vaig a Lisboa, vaig allà a fer un viatge, a fer un viatge de l'àmpago, no? I dius, bueno, però tot això, a cuento de què viene. Clar. Clar, és que no acabes de, no? Aquesta barreja, no, no? Ja, quan comença tant a barrejar tant aquest tema, dius, ostres, sembla que no sap com continuar, ha perdut el fil totalment del que estava explicant. No, no, ha patit mai. I no d'això, no? Sí, sí, sí. A veure, coses interessants sí que entén. Ja dic, per exemple, ell diu que per fer la novel·la, almenys l'enfocament que li fa d'explicar a aquest senyor, a l'itinari que fa aquest senyor, i una miqueta intenta des de fora, des de l'objectivitat. Diu que s'havia inspirat en la pel·lícula El Gran Gasby. Oh, Dios. El narrador, de fet, de fet, el narrador és un testimoni que explica qui narra la història de l'altre, no? Una miqueta la inspiració. Sí, sí, sí. Que és el Nick Carraway, és el que està, observa, que és qui explica la història de l'altre, del Gran Gasby, no? Que, de fet, és la novel·la del Scott Fitzgerald, no? No, novel·la o la pel·lícula? És la pel·lícula, el director. És la pel·lícula, sí. Bé, té molt coneixement de música, per exemple, la de música de jazz, parla de Chet Baker, de diferents actors, de diferents músics, que, bueno, es nota que té molta cultureta en aquest sentit, no? Però, i una miqueta comença aquesta part... O sigui, això és el que sí que m'anava agradant, no? Que era una miqueta, en el moment que dius, mira, a mi Lisboa em recordava una miqueta, i el que és l'Alfama, el barri de l'Alfama, i tot això em recorda una miqueta el que és l'Alhambra i la colina de l'Alhambra allà a Granada. És exacte. O sigui, ell fa una sèrie de similituds i diu, home, ve a ser per mi és la Granada amb mar, no? És una similitud a la meva ciutat. És com un miratge, sí, com un símil, no? Bé, fins aquí està bé, no? Ja més, com més literari, no? Més creatiu, més descriptiu. Però ja, quan continua ja la seva personal, que si tenia un fill, que, clar, em vaig marxar i vaig deixar la meva dona sola amb el fill, i jo vaig marxar, vaig fer un viatge així, com una escapada, i això no ve aquí, no ve a compta. No, no entrava. No, no entrava. Jo crec que... No, una miqueta com... Jo ho entenc que volen explicar el procés creatiu o de com ell ha arribat a fer aquesta novel·la i una mica l'investigació que ha fet in situ a Lisboa. És la perda. Però, clar, no venia. No li quadra, no li lliva. És que hi ha llibres que no tenen interès. O explica la història d'aquest senyor o explica la teva. Amb la que no entres. Però, exacte, no intentes fer allà una barreja que no... No sé, i ja no he pogut més i ho sento molt que no ho he deixat. António Muñoz Molina espavila. Clar, sí. Tal com has explicat, jo no entraré. No, jo tampoc entraré aquest llibre, perquè té una pinta... Jo l'únic que he llegit d'aquest senyor, que m'ha agradat, que és un castellà, Seferat. Sí. Seferat estava molt bé. Jo un de l'Emili. Sí. Aquest sí, però ja aquest no he llegit. Però la Seferat estava molt bé perquè era una mica una història ambientada, amb el tema dels jueus, de l'Espanya, així, medieval i tal. I estava molt bé. Aquest estava ambientat, si no m'hi ha equivocat, per Granada, per allà baix, també. Aquest sí que, a mi, jo tinc un bon record. Fa temps, eh? 10 o 15 anys, eh? Vaig llegir-lo? No sé, ho ho heu llegit. Ho agraeixo molt, eh? Els que heu llegit alguna novel·la que us hagi agradat i que hagi... Digue-lo, digue-lo, sisplau, perquè les tracta també de... Bueno, però, escolta, m'és el que diem. Hi ha totes bones, docentes, que agraden, no agraden, i aquí estem per comentar, no? És una decisió dura, però deixa't la novel·la, ja està. És a dir, que som gent que portem anys llegint, veient cinema, i que podem opinar, eh? Jo deixar novel·les, també. Algún dia portaré les novel·les que deixaré. Sí, jo també, eh? Mira, serien unes seccions. Jo unes quantes, eh? I faré una agradació. No, alguna més he deixat, també. Mira, aquesta va deixar de la segona plana. Jo la que recordo més bèstia era la saga Fuga de JB. Hòstia, de Torrent de Ballester. Sí, no vaig poder. No vaig poder, no? I després, quan vaig estar de com era el personatge, vaig dir, todavía menos. Mare meva. Jaume, fent-nos aquest maxmix de les sardanes, l'electra... No séu per on enganxar això d'electra amb la sardana... No, home, no. Com a electra? Jo no he dit per d'electra. Ha sigut electra? L'electra. Ah, l'electra. L'electra. Com he vist, teatre, l'electra. Dic, doncs, l'electra, clar, jo ho he seguido associat. D'acord, doncs explica'ns-ho tu, jo canjo. No en menges, no, al contrari, ni poses. És veritat. Bé, doncs, les sardanes, això va ser concretament a Olesa. I aquell senyor va dir... Quan va ser això? Diu, això, diumenge. Diumenge? No, perdó, dissabte. Dissabte passat. Aquell senyor diu el Bages i tothom el va xiular, perquè és el Baig Llobregat, no? Ah, clar. Es va equivocar. Bé, una anècdota. Que bo. Diu, això és el Baig Llobregat. Ja no sap d'on està aquest any. Bé, la qüestió és que això es fa un cop l'any. Aquesta ha estat el 28 edició. I va dir que jo deu fer 8 o 10 que hi vaig ja, no? Vull dir que sí, que és una festa que està ben organitzada. Es trien les 10 millors sardanes de l'any. Aquí tinc tot un llistat de... Sortia per la tele. Sí, sí, tot un llistat de ràdios que participen, van donant a conèixer totes les sardanes que l'Escull l'ha fet gent entesa i llavors aquestes 10 són la que es busca la millor de totes. La millor de totes va ser l'última precisament que van tocar, no? Diu, porta-la amb tu. Aquesta és la... És el títol de la... El títol, sí. Porta-la amb tu i és d'Olivier Marquès. Bé, la veritat és que sí, que sonava molt bé. Jo no soc una entesa en música, tot i que ho intento, però això no s'aprèn en 4 dies. Però tu cada any... Jo gairebé segur que ni en 24. Però tu cada any vas a veure això. Aquesta part en tens bastant més que nosaltres, no tenim ni fava de sardanes. No. Home, i tant, jo no. La veritat és que la sardana és una cosa... Menys una molt flaviol, no? Sí. Piriri, piriri, piriri. Sí, però ara ja no en fan igual, eh? I ara ja li donen una merda... Una merda potser més moderna. Entrada més així. Més moderna o alguna cosa. Més psicodèlica, més d'això. Ah, ja. El que sí que és cert és que amb la sardana, això m'ha... Un que hi entén molt, que hi vaig sempre amb ell i tal, m'ha fet redonar. La sardana és com una conversa. Llavors aquesta conversa, doncs, dona pas a un esclat, no? I llavors, d'aquesta conversa, segons el títol, i els que ho entenen molt bé, doncs, el tipus d'instruments que toquen i tal, diu que aquesta conversa té a veure precisament amb un estat d'ànim, amb una emoció, amb un sentiment i tal. La veritat és que jo vaig buscant aquest punt i ja el trobaré. Bueno, bé. Perdona, que s'escrivien, no sé si van dir cent i pico o mil sardanes a l'any, potser? Un... 200 llargues. Sardanes a l'any, eh? A l'any, a l'any, sí, sí. Mare de dos senyors. Sí. És un gènere viu, eh? És clar, el que passa és que les persones... Jo m'ha quedat una mica al·lucinat, però jo pensava que era una cosa que hi havia moltes del passat, però que ja no es feien noves, o es feien molt poques, siguem-ne. Em va cridar l'atenció per això, perquè va sortir a la tele, a la Telenotícies. Ho va dir, oi? I ho explicaven, sí, un dels compositors ho explicaven, doncs, això, 100, quasi 200 a l'any. que s'escriuen noves, eh? Sardanes noves. Ara, perquè hi ha molts músics, o gent que ha estudiat música i que està component, d'acord? El problema està en els ballarins, o les persones que la ballen, que, clar, és de 60 anys cap amunt, clar, o sí que caldria anar renovant i anar rejuvenint, no?, les persones que... Sí, aquesta és una de les converses... No tenim ballarins... ...més recorrents, vull dir, poca gent la balla i tal. Bé, la qüestió, anem una mica al gra. La qüestió és que la festa aquesta no només són les 10 sardanes, que es toquen i llavors es tria per votació popular. Tota la gent que hi ha allà, allà volessen el... El teatre de la passió. El teatre de la passió. Sí, la passió. És gran allò, eh? Sí, és molt gran. Vaig quedar a boc a l'edat ara gran i no massa modern, em va semblar. No ho sé. Jo n'he estat mai, no ho sé. És aquell que l'escenari és supergran, enorme, així llarg. Un escenari més ample. Sí, jo també hi he estat, amb una demostració de... Bé, la qüestió és que llavors això ho vesteixen amb altres constants i en aquest cas van fer una representació de la passió, tres punts concrets, no? O sigui, quan van acafar-lo, quan el tenen ja penjat i després quan ja se'n va, no? I llavors això ho van... O sigui, el component musical ho van fer les dues orquestres, no? La de Sant Jordi i la del Vall d'Illubregan. Amb sardanes. Amb sardanes, no. No. És que aquí està la gràcia. Ah, vale, vale, vale. És que llavors això és una novetat. És una variant del que... No, que és interessant, perquè jo pensava que a mi era sardanes... Sí, sí, sí. Una variant impressió. Molt bé, molt bé. I llavors, doncs, la veritat és que allò va resultar molt entretingut i molt bé, perquè bé, vull dir, els que no hem vist mai la passió, doncs vam tenir l'oportunitat de veure-la i els efectes i tot està molt bé. Ves com volar a la parquera esperitzant? Sí, això mateix, sí, sí. Però llavors, no, perquè jo vaig quedar parat en una cosa. Quan ja es mort, sabem que es va produir un aldarull en l'atmosfera, no? Sí, uns trons i una cosa. I el santorió o qui fos, els romans, s'agenolla i diu ara reconec que tu eres el... Sí, sí, sí. I bé, jo això no sabia, aquesta part no la sabia, la veritat. Ah, no la sabies? Que veu amb la llum i tal, no? I em va agradar molt. Molt bé. A la teva edat, no pot ser. No pot ser. Que jo que feies formació en l'espíritu nacional, això t'ho tenien que ensenyar, home. Això és un pecat mortal, eh? Això és una votada, eh? Ells ens caquejava. Molt malament, eh? Hi ha els companys de veus de la parròquia, de la porta aquí, de Raios d'Esvern. Ai, t'agafaran. Molt, però molt malament. Tenen la bronca. Però molt, eh? Molt. La veritat és... Home, però jo he d'explicar el que veia i el que sentia, no? Correcte, correcte. Sí. Val, llavors, la part final de tot va ser allò de Catalunya triomfant, però probablement no tan independència, però que s'acoplava bé, o que es va acoplar bé el concepte d'independència, precisament perquè l'alcaldessa d'Olesa doncs va fer un... Va fer una... Va fer una reivindicació de... En fi, de que puguem votar i tot això. Votar i tal, també, el dret a decidir. Ostres, que va quedar bé, tu. Tot plegat, saps? Allò que dius, home, vinga, tranquils tots, que d'això va... Va. Com va? Va, va. Era nàvegat. Ja ho veurem. Fins que va arribar la Inés Arrimadas. No, que és broma. Digues, digues. No hi era, que l'aliarem, l'aliarem parla. T'asseguro que no, que no hi era. Què més tenim, Jaume? Això és el que dona, doncs, aquesta capital del Baix Llobregat, que aquí dic, clar, que és Olesa, i ara l'any que ve... Com que capital de Baix Llobregat? No, que es troba al Baix Llobregat. Ciutat, o poble, població. Olesa de Baix Llobregat. La capital de Sant Feliu, eh? La capital de Sant Feliu. Aquí el Sant Feliu, eh? Un any classe estòvia, aquí. Home, vols dir que es diu capital? Cap i casal. Ah, això sí. No sabeu la història... Això ja estic d'acord. Ara el picaré. Sant Feliu no anava a ser capital, eh? No, això ho he sentit. Tenia més números a Sant Boi que no Sant Feliu, però mira, o fins i tot el Prat. El que passa que, bueno, van buscar, van agafar un compàs i van fer el cercle i llavors, clar, al centre està Sant Feliu. I ara hi ha catedral, eh? Ara hi ha catedral a Sant Feliu. Ah, sí. És la mateixa o l'han canviat? No, l'han canviat el llotrero. Ja, ja. No es posava a l'església de Sant Feliu i després catedral. I roses i tot això, sí. Sí, bueno, per això ja... Cap a setmana ha estat la festa de la primavera, ha sigut molt maco, eh? Sí, sí, jo l'he vist des de casa, però sí, sí. Sí, sí, i a vegades es capar-me un momentet, perquè això va... Bueno, Jaume, avançant... Avui anem fatal de temps, eh? No, no, però... Tots plegats, tots plegats. A Vila, home, de Sardana, aquí, que ara... A l'electa també en parlem, eh? Vale, vale, sí, sí. Però d'això em va que faci una... Que sí, que sí. Sobre art, precisament, la mirada de l'altre. Aquest és un projecte que té a veure amb l'art brut i, en definitiva, l'art que hi ha tot un seguit de persones que, precisament perquè tenen algun tipus de problemàtica, és de difícil accés a les exposicions i tal. Sant Joan deu agafar la torxa de l'oportunitat per tot aquest seguit de persones. és propi, vull dir, ells tracten sectorialment, si més no, la meitat del Baix Llobregat. Sí. I altres, vull dir, d'altres punts. I, paral·lelament, doncs, s'han posat. Doncs vaig estar-hi, també, evidentment. Aquesta és una mostra que es farà el mes d'octubre, que és quan és el Dia Mundial de Salut Mental. Sí. I tindrem oportunitat de veure obres, les del meu fill segurament, que també va dir-ho. Molt bé, fantàstic. I que pot ser molt interessant. Això serà a Barcelona. I penso que és bo que ho digui, també, perquè això... Exacte, i això serà a on? Al vestíbul de Sant Joan de Déu o on serà això? No, no, no, encara no ho sé, això. Ah, vale, vale, perfecte, ja ho diràs, ja ho diràs. Però que serà, doncs, a Barcelona, uah, jo què sé. Molt bé, ah, doncs això m'interessa a mi també molt, eh? Sí, també, eh? I jo aniré cap allà. Al dia de l'inauguració m'ho dius, eh? I anem, això m'interessa. Sí, sí, això serà el 10 o el 12, ja ho veuràs. Molt bé, molt bé. I per últim l'obra de teatre, i acabo aquí, eh? Com es diu? Es diu l'Electa. L'Electa. O sigui, és aquest senyor que ja ha estat elegit president de la Generalitat. Ui. No diu ni quin nombre, per no posar-se amb la camisa tots a bares, però és un electa. I que està molt nerviós. Resulta que ha de fer el d'això. El discurs. Ha de fer el discurs com el discurs del rei. Inaural. Està inspirada, aquesta obra, amb el discurs del rei. I ell, doncs, no li ha passat mai, però li ets una picol nas cada vegada que fa el discurs, que és que no està preparat. Els psicoanalistes diuen que les persones tenim por. I quan tenim por, doncs, alguna cosa ens rasca, no? O ens fa picó, per dir-ho d'una manera. I llavors, el que fan amb molt bon criteri, i això ja després afegeixo, eh? Els responsables d'aquest electe, i que l'ha triat el poble per majoria absoluta i tal, vés a saber qui és en el mas, no se sembla, eh? Tranquils. Bueno, no patim. És una manera de dir-ho. Llavors, el que fan, i diuen, bueno, m'hem de buscar un psiquiatre, perquè aquest paio, no? Aquest ens fotrà un discurs que ens tirarà tots a fora, no? I tal. I llavors, bueno, és la conversa que hi ha entre el psiquiatre i ell, no? I surt de tot. I ho diuen, una gràcia que té. Sí. I, sí, sí, no, veritablement fa gràcia. És una comèdia. És una comèdia divertida. És una comèdia divertida. Però resulta que, què és el que fa gràcia normalment? Doncs allò de ridiculitzant l'altre, i sobretot si l'altre, a més a més, és president de la Generalitat o ha de fer-ho, i té algun problema, doncs, esclar, et fotràs un fart de riure, perquè al llarg de l'hora i una miqueta més que té l'obra, doncs el que aniran descobrint és totes les tramolles que hi ha, això que dèiem al començar el programa, no? Com és possible que passin aquestes coses, o si ens ho hem de creure. I llavors tot això va sortint, i lògicament fa molta gràcia. I el que passa és que, almenys a mi, quan va acabar, vaig dir, tothom estava entusiastat amb l'obra, el Madaula i el Joan Coma, eh? El Coma és l'alegre. Joan o Roger? El Roger Coma. Home d'unitur, aquests dos, eh? Sí, sí, el Coma sobretot ho fa molt bé. És bestial, el Coma és increïble. El Coma és increïble, molt millor que l'altre. Des d'acabar començant amb el Villaronga, que va fer allò del Mar i tot allò, hi ha una canya d'aquest jove, i clar, ara és un tio, ja, ara és un senyor... I ho dirigeix a Madaula, això, eh? Ah, sí. I és una obra, em penso que l'ha escrita també el Madaula. Sí, sí, ja t'estic dient. Això encara està en marxa, vull dir, o és una obra puntual que s'ha fet a... L'han portat a Cornellà. A Cornellà, vale, vale, vale. Bueno, està, és la... La companyia es diu Sala Montaner, i havia estat a Barcelona, de fet, fa molt poc que havia estat a Barcelona, i ara està fent una mica de gira per als teatres. Sí, jo intentava també... Què passa? Que no podia anar a Cornellà quan l'han feta, però aproximadament la fan a Ripollet, a Génard de Vallès també... Estava una miqueta com... Sí, com de gira fent vols. I fent vols, no? I fent vols. Molt bé, perfecte. Llavors, el que deia, però, esclar, quan ja s'ha acabat l'obra, llavors, almenys a mi sí que em passa, m'entra una petita reflexió personal meva i tal. I et va segrejant una mica. Al cap i a la fi, és una obra que està pensada per fer riure a tots aquells que tenen molt clar que tots els polítics no n'hi ha cap que valgui res. Bueno, és un plantejament. És un plantejament que és prou recurrent en el context social en què vivim, i llavors em dius, bueno, doncs ja està. No cal que diguis res més. No cal que diguis res més. Molt bé. Fantastit. Bueno, doncs parlant d'aquest món de la política, perquè no parlem de narcos. Ah, sí, vinga, parlem de narcos. És allò, és per hilar-lo, eh? No sé per què. No sé per què. Sí. Bueno, no et pensis, eh? Què ens fa per això? No, i també ja et donaves. Bé, aviam, és curiosa la sèrie. Vaig començar a veure així... Té molta fama, eh? La gent està molt enganxada. Sí, ja hem fet dues temporades, i, bueno, ara la tercera suposo que seguirà amb la mateixa temàtica, però no amb els mateixos personatges. És com el Sopran, no?, això, més o menys? És... no, aviam, no té la qualitat del Soprano. Ja podem entrar per aquí. D'acord. Però com un producte visible, doncs està prou bé. Està prou bé. No hi entres i conal·ligis ni coses d'aquestes? Bueno, analitza una mica el que és la figura... O sigui, com et va canviar en tu el fet de tenir aquest poder i de poder manegar tot al teu voltant. Però moltes vegades tot això ja ve de mena. O sigui, la gent que és manipuladora, doncs ho és a petita escala i simplement, a mesura que va agafant poder, pel que sigui... És més gran. Sí, és més gran, ja està. I les malvastats són més amples. Són malvastats iguals, però són més amples. I abarquen a mi gent. Doncs això és el que la sèrie aquesta ens explica, doncs, del senyor Pablo Escobar, Gavíria, en veu d'un dels dos oficials de l'ADEA que el van estar perseguint. Es veu que hi havia un... Bueno, als Estats Units, tot el que deien que Sud-amèrica era el pati de darrere de casa seva, i doncs hi enviava, hi enviava, doncs, agents seus, a nivell de... en aquest cas, per combatre, doncs, el tràfic de drogues, és que tota la droga, evidentment, pràcticament se n'anava tota cap a Estats Units, i l'altra part, doncs, cap a aquí, cap a Europa, a través de les costes gallegues. Era una manera d'entrar a la droga. I per què? Perquè al principi el Pablo Escobar, doncs, era un traficant, doncs, de poca volada. Però les circumstàncies i la desaparició de figures que potser li podien fer una mica d'ombra, no per part d'ells, sinó per... Bé, per les circumstàncies, doncs, que aquella figura desapareixia, doncs, ell mica en mica van agafant cota de poder. I bé, la sèrie en dues temporades t'explica la cacera i la captura d'aquest individu, no? Perquè, clar, era molt... Tenia un... Aquest home tenia una molt... Tenia aquella empatia que als polítics els hi faltava. Aquest home, és el que... Hi ha un moment que surt, no? Si uns polítics prometien, jo què sé, farem dos mil hospitals i tal, no? Vale, i allò es quedava en paraules en el discurs de qualsevol meeting, no? Però, en canvi, aquest deia, farem, jo què sé, un hospital aquí, un polígon i tal, un poliesportiu i tal. Un hospital, el mateix. Sí, sí, el que fos. I, per dir alguna cosa, eh? I al cap d'una setmana començaven les obres. Hòstia, ho complia. Sí, clar, el tio és que ho complia. Ho complia i, a més, tenia els quartos... O sigui, hi havia un moment que el tio ja no sabia què fer amb els diners. O sigui, els tenien que anar enterrant per tot el país, per tot el país, però ja no feixets, no, no. Palers sencers de diners. Palers. Perquè és que no sabien què fer-ne. Perquè, clar, evidentment, no es pot... Ja no... O sigui, la maquinària de blanquejar diners ja no abastava tant de guardo, no? Tenien gent que... Bueno, hi havia... La sèrie està bé perquè jo no sé fins a quin punt, jo que soc absolutament profà d'aquest món, hi ha coses que me les han colat i hi ha altres que no. Hi ha qui diu que sí, que hi ha coses que no s'ajusten a la realitat, però en aquest cas, la maquinària de blanquejar diners era d'una complexitat brutal. O sigui, aquesta gent, si s'haguessin dedicat a... Diguem-ho així... A fer el bé. A fer el bé. Doncs, ostres, haguessin sigut, o sigui, gent constructiva i emprenedora. Però, en aquest cas, miràvem pel seu propi benefici i sense mirar... Res. Sense mirar res. Pensa que hi va haver un moment que el mateix Pablo Escobar, com veia que la cosa se la... que la pintava amb bastos, d'alguna forma, va dir, bueno, no passa res. Jo em construeixo una presó, la meva presó, i ja li dic al govern... Tranquils, jo ja em tanco la meva presó. Clar, però una presó feta a mida. Evidentment que ell no sortia de la presó. No? Però, clar, ell tenia tots els luxes. Fins i tot seguia digint tot el seu cotarro, fins i tot sí que li executava els traïdors que que ell considerés. i bé, i quan allà... Clar, va haver un moment que el govern colombià allà va dir, bueno, això és una presa de pèl, però com una catedral, tio. Res, entrem a sang i foc allà dintre per acabar aquest sidral, no? Se sabia escapulir, se sabia... A més, aquest home, l'esvantatge és que causava una mena de reverència cap a la gent planera del poble. Ja fos soldats, fossin... Tots els dictadors ho fan, això. Sí, sí, sí, però és que tenia, no ho sé, la gent li tenia com una devoció. Com un rei. Encara que ells fossin encara fossin soldats que l'estaven buscant. És igual. Li tenien aquesta devoció. Perquè hi ha un moment que ell, aquells soldats, més apuntant-lo amb el fusell, l'haguessin detingut i s'hagués acabat la història. I no, ningú va gosar apuntar-lo, sinó el van deixar passar i se'n va anar. I al final acaba amb el final tràgic que tots sabem del... Ai, al final, la sèrie acaba amb el final tràgic que tots sabem d'aquest home, de Pablo Escobar, Gaviria. Ara diuen que la següent temporada, la tercera, doncs, evidentment, com aquest home no està, i seguiran el que va ser la història, no? Que el nucli de poder que era el càrtel de Medellín va anar derivant cap al que era el càrtel de Cali. perquè aquest home va tenir un pressing, el govern l'apretava per una banda, el càrtel de Cali l'apretava juntament amb un grup paramilitar de dretes que es deien los pepes, que també li anaven liquidant tots els seus sicaris. Ell tenia un exèrcit, es pot dir greu bé, a sou, de sicaris, d'informadors per totes les faveles, entre cometes, que no es deien així, però és igual, tots els barris que ell havia finançat tenien nens que eren informadors, i clar, això li donava unes avantatges bestials. Doncs, aquests pepes es van dedicar a fer una guerra bruta contra tots aquests informadors, contra tots aquests soldats que ell tenia contracte, i els anaven liquidant, clar, no els poden liquidar tots, però la que liquides un 1%, allò es escampa com la polvora i els altres foten el camp. Al final van a corralar i va quedar ell sol amb un sol sicari. I bueno, al final tràgic que ja tots coneixem. Sí, sí, sí. Bueno, a veure què passa a la tercera, no? Ja ens ho comentaràs? Sí, sí. Si ja vas a seguir a Itàlia això. Encara no la n'estrenat. No, ja ens ho ha dit que passa ara. Sí, bueno, clar, la història és coneguda, però està bé i estèticament jo he vist el primer episodi només, però estèticament m'ha agradat. Mira, tenia fotografia, i el punt de partida va estar bé, perquè era un moment que la coca no era tan coneguda, la Bea només perseguia la marihuana, això no se sap, però bueno, s'ho veu que era així. I aquests tios començaven a passar coca per un costat i marihuana per un altre. Enganxava una marihuana i passava la coca. Llavors era un... Era un basquer. Sí, sí, era un emprenedor, diguem-ne. Aquest tio ho descobria perquè a més s'agafava... Era molt pura, no estava ni sintetitzada, era la coca del Perú, no recordes els primers episodis? Sí, sí, era del Perú. Aquests tios del Perú que eren uns camperots però de lo més... Porteu, que això m'interessa. ...de lo més pobra i ho passava directament en un producte pur i ningú mirava res, ningú mirava res. En un moment, sí, sí. Molt bé. Doncs passem ara al cinema. Bueno, hem parlat una mica d'aquestes sèries que gairebé són cinema a vegades, depèn de quina sèrie és molt bona. Cada capítol dura per sèrie o deu. No, i tenen bastanta qualitat, eh? Una que jo vull veure que és la del Papa Joven, John Pope, que és aquesta que ha fet el Pablo Sorrentino. Ai, sí, aquesta què tal? A mi l'agradaria ver-la tant veure-la. Aquesta jo he vist algunes coses, diguem-ne, o sigui, no he vist episodis sencers però he vist trossos i bueno... Amb el Jude Love, no és el Jude Love? exacte, molt estètica, molt com el Pablo Sorrentino i bueno, potser aquesta... jo que parlava, d'aquesta vinculació tan gran que hi ha en cinema a les sèries, no? Doncs bueno, un director molt reconegut amb un Òscar que fa una sèrie d'aquestes amb actors de Hollywood amb un pressupost important, amb unes intencions estètiques, per tant, bueno, avui en dia... Sí, sí, no, per això dir que hi ha sèries que estan molt ben fetes, no? Sí, sí, que ens porten això. Bé, per exemple, a la part de cinema comentarem unes quantes pel·lícules, ara us comentaré una molt rapideta que és Marta i els demàs i després el Nacho es parlarà del François Roson d'aquestes dos pel·lícules i seguirem... D'allò que s'ha parlat, però tu no n'hi ha parlat. Exacte, tu n'hi ha parlat, no, no, però val la pena. Jo me'n recordo d'una que he vist. Vale, vale, aquella del que dius no es perdó, no? Sí, sí, sí, pel·lículon, pel·lículon, eh? Doncs mira, justament seguim una mica l'estela d'Ancrada, que és Goya, d'aquell any passat, no? Jo vaig recuperar fa un parell de mesos, però entre d'altres no hem pogut parlar Marta i els demàs. Potser una de les pel·lícules que va quedar més perduda dins del que seria els Goya, no? Perquè la Barbara Lenny estava nominada com a millor actriu i em sembla que també tenia alguna cosa més per allà durant voltes, no? Una pel·lícula petita, petita de la Nelly Reguera, una altra directora, no? Que no porta un bagatge massa llar, però ostres, no? I fa una pel·lícula que a mi em va encantar per la seva naturalitat, no? I a vegades, és una pel·lícula que dius no són res de l'altre món, però té al davant a la Lenny, que és una actriu que ha crescut rapidíssim, no? Amb tota la seva manera de fer, la seva credibilitat. I aquí és una persona molt normal, és a dir, és una filla que té el seu pare que està malalt, no? I el porta a fer una teràpia a l'hospital i ella viu amb el seu pare, no? Té uns germans que tenen la seva vida muntada, no? I a partir d'aquí, doncs, ella té la seva vida muntada al voltant del seu pare i al voltant d'un... Ostres, no diré la paraula que és una mica lletxa. Bueno, és una amigueta que té dreta a roce, el que es diu un follamigo, no? Sí. És una paraula d'aquests actuals. Ha aparegut, això, però fins aquí, eh? Censura, i aquí no anem més enllà. Amb el qual, bueno, doncs, hi ha uns vincles. Llavors, ella és una persona que és curiós perquè el títol ho diu Marta i los demás. Vull dir, ella és Marta, lògicament, no? Llavors, ella, jo crec, des del punt de vista, des de fora, que ella es mou en la naturalitat, és a dir, amb el que crec que la gran part dels mortals potser es reflexaria, no? Té una vida organitzada al voltant de casa seva, no pretén, bueno, sí que intenta una mica més enllà amb aquesta relació, però tampoc troba que hi hagi una resposta per part d'ell. Ella es mou, no? Insisteixo, en un àmbit. Llavors té una família que va embolcallant-la, no? Embolcallant-la, germans, cunyades, no? De cop i volta apareix una nova nòvia del pare, no? Que curiosament és la infermera, que li trontolla a ella certes coses perquè, i clar, i té al voltant una gent que de debò a mi no m'agradaria com a família, ja t'ho dic, perquè no és que parlin clar, parlen massa clar, i a vegades la sinceritat està molt bé, però no m'ofenguis, llavors és un no parar. Llavors ella, que es mou amb un paràmetre de molta naturalitat, però com a mínim ella sap portar-ho tot i guardar la roba i tal i això, no? Es troba que li van fotent i li van fotent i li van fotent i resulta que la rara és ella. I els altres són els que és normal i en què te n'adones que són una gent que té unes vides potser molt més mortes i potser molt més complicades i potser i això és... Però jo estic d'acord que això és el que és normal, eh? Clar, clar, però la persona que sembla més normal, entén-me, dins del que seria potser la visió, vull dir, tu empatitzes amb ella però amb els germans no empatitzes, per exemple, no? O amb la parella del seu pare, dins del que seria, clar, ella està dient papa, vigila que s'esperen tal cosa i tal i la infermera que teoria, teòricament, la de dir no te preocupis, menja això, com si estigui esperant que li pareix alguna cosa perquè es vol casar ràpidament amb ella a veure si treu la casa... M'entens que avui diuen coses que estan com mitja amagades per allà i l'altra està com una mica sorpresa. Fa un paper amb una cosa, vull dir, amb una tranquil·litat i amb una persimònia i amb una... Que a mi, ara, jo no he sentit comentaris tan desagradables entre família com aquesta pel·lícula. Té un plus de realisme potent, eh? Marta i los demás. Marta i los demás. I està molt bé, però és una cosa petita, no té cap ambició estètica, és una cosa, bueno, que està molt bé, per tant, jo la recomanaria, eh? Com una coseta d'aquestes de tant en quant que val la pena recuperar-la, doncs la veiem. I ara passem a un esteta, mai millor dit, que és el Francesc Oson, que sempre et canvia la seva forma de pensar. Sí, sí, sí. Digues, comenta'm. Ara, són dues pel·lícules que m'heu recomanat, gràcies a tots, per recomanar-me-les perquè aquest home no l'havia conegut jo i he vist Joven i Bonita i Dans la Maison. Tot i que Dans la Maison es veu que és una pel·lícula més rodona i més total, però a mi m'ha agradat molt Joven i Bonita, eh? M'ha agradat molt perquè, bueno, per la cosa que fa ella i tal. Bueno, tenen un paral·lelisme, eh? Perquè les dues tenen un protagonista adolescent. És un protagonista adolescent que té una, bueno, una virtut, una virtut diabòlica una miqueta, no? Cadascú té, clar, perquè la dona de Joven i Bonita que al final, la dona, la noia, la noia de 17 anys, que al final acaba ficant-se a la prostitució, però acaba ficant-se perquè ella vol, ja ho va explicar molt bé la Rosa en el seu dia, que era una noia que ho tenia tot i guenda, una noia de molt bona família i acaba ficant-se i, bueno, ningú l'obliga, després l'experiència en allà és més afortunada o menys afortunada, té, bueno, té diferents experiències no molt agradables perquè, a més a més, ell, suposo que per reforçar-ho ha buscat uns, els clients que troba ella són bastant desagradables en general, no? Per una raó o per una altra, no? o sigui, no troba, bueno, no sé si això serà la realitat perquè suposo que hi haurà un mig i mig, diguem-ne, no seran tots tan desagradables ni tal, bueno. I l'altre personatge, que és el personatge de Don Salmesón, també és un adolescents que també té una miqueta una miqueta de virtut diabòlica ell amb l'imaginació. comença a jugar amb l'imaginació. L'argument és un professor d'institut que li posa amb un alumne un treball de, bueno, que ha d'escriure... una literatura o... Sí, una espècie de com de redacció, llavors la redacció comença a convertir-se en una espècie com de novel·la i el joc que fa el noi amb l'imaginació que s'hi fica dintre d'una casa, una casa real, amb família real... Sí, d'un company d'estitut. Clar, i llavors comença a interactuar amb la realitat d'aquestes persones però una mica amb el que s'està imaginant amb la novel·la ho està intentant transformar en la realitat perquè es transformi en el que ell està imaginant i, bueno, clar, ell interactua dintre d'aquesta família d'una manera important, no? Però amb una virtut una mica... A més a més, el noi i tant el noi com la noia ho fan bastant bé, diguem-ne, són uns personatges enigmàtics. El François Susson va dir de la noia de la protagonista, que no em recordo, de la protagonista de Joven i Bonita, diu que li agrada molt perquè la vida real és més enigmàtica encara que el personatge. És una noia molt enigmàtica i sí que té alguna cosa aquesta noia que mira així i tal. I de Joven i Bonita jo em quedo en dues o tres coses. Una, que no queda molt clar per què ho fa ella, i no queda molt clar, tot i que en algun moment sí que diu ella, diu el que més m'excitava era el moment aquest quan em trucaven i havia d'anar al puest on anava perquè sempre quedava en un hotel i tal, clar, és una noia que és menor d'edat i ja no pot estar en un pis ni res, sinó que és sortir d'esporàdica, surt a estudiar, diguem-ne... encara que es fa passar per més gran. Clar, clar, surt a estudiar o va a l'institut o així i llavors es desvia i va a un hotel a quedar amb un home. I diu que jo, que aquesta combinació d'incertesa, de curiositat, no sabia què trobaria, no sabia com ho trobaria, era una de les coses que més necessitava, no? Però necessitava no en el sentit sexual, sinó en un altre sentit, no? Com de curiositat, de descobriment. No tant, eh? No tant, perquè hi ha un moment que ja no es deves tan sexual, sinó és com fer una cosa nova cada dia, com trobar-se en una situació nova cada dia, en una persona nova. Trencar amb la monotonia, amb la vida gris. Sí, després, l'argument que dona quan parlen del poema de Rimbaud, aquell poema que ja a la classe, comencen a parlar de la classe de literatura i diuen, el poema acaba dient Nadie es serio a los 17 años, és un poema de Rimbaud, és un poema de Rimbaud, clar, això fa, bueno, molta naturalitat, per ella no és cap cosa moral, i de fet tu et poses darrere d'ella i dius, doncs, no, aquesta noia... És la curiositat, és la curiositat sexual també, és la curiositat pel món i el per què la desitgen amb ella. I després, clar, clar, després la tercera cosa és com, això que comença com un joc i es quedaria en un joc o en una experiència o amb Nadie es serio amb 17 anys, se transforma una miqueta quan, d'alguna manera, la societat, bueno, s'acaba enterant de, perquè al final, s'acaba descobrint el tema i llavors la reacció d'aquesta societat, concretament de la societat més directa cap a aquesta realitat seva, transforma el tema i ella, que era una persona que no tenia, bueno, una segona intenció, descobreix aquest poder de ser la prostituta, de ser una cosa diferent, descobreix com els homes que l'envolten i que la coneixen molt comencen a reaccionar de manera diferent perquè llavors la veuen com a prostituta i acaba descobrint ella, no?, que, diguem-ne, que aquest vici, aquesta cosa immoral, que aquesta etiqueta, ella no la tenia i una mica, qui és? la societat que l'envolta és que li treu aquesta etiqueta, li treu aquesta manera de reaccionar. Una cosa em vaig quedar i dic, ostres, mira, això ha posat una idea forta, no?, de dir, no, aquesta persona era més pura, fer les coses d'una manera, però la manera com la tracta la societat i, diguem-ne, no els clients, diguem-ne, sinó la seva família, gairebé, no?, la manera aquesta com l'està tractant l'està transformant en una cosa que ella no era, no?, en una manera d'aproximar-se a aquest tema que ella no tenia, no?, i, bueno. Clar, està molt bé, està molt bé, està molt bé, està molt bé l'analisi, no?, des del punt de vista de l'adolescent, a veure, és que és una persona que és menor d'edat, jo procedia, ostres, més que res és perquè encara no té la personalitat formada, però ella queda com... i està investigant i està per un camí que, bueno, tu et poses al darrere d'ella i després s'hi ha intentat que educar, no?, l'experimentar i el buscar altres experiències, no?, i més en la vida monòtona i gris de processió d'una vida burguesa que ho té tot, no?, no hi falta de res, té l'institut, un institut en una zona guapa de París, no?, i ostres. Veus que el vist i la immoralitat no existeix si no hi ha algú que el defineix i que el provoca a vegades, perquè a ella la intenten transformar i arriba un moment i hi ha un punt d'una escena que ella, com que si fica també en aquest joc, després la cosa acaba d'una altra manera, no?, però com, no?, realitablement d'on està aquí, no?, o sigui, és una reflexió de dir, bueno, què és la persona que té un llibre albedrío o les condicions que l'envolten que al final acaben transformant-la en el que s'espera que sigui quan, no?, en aquest cas ella no ho era, no?, vull dir, aquesta virtut malèfica surt però perquè li força un altre, no?, sí, sí, i que estem parlant a França, no?, i a París i aquests aspectes són més oberts, no?, potser amb el sexe, amb l'amor, que no, que diu no sé què del temps, no?, que no, no, no, no, el otro lado de la experiencia, venga, de la esperanza, de la esperanza, que ya ha puesto, no?, ya ha posat, bueno, la pel·lícula de l'aquí Caulismaki que també està d'actualitat està a la cartellera, molt bé, a veure, a mi m'ha agradat molt, ja vaig veure l'Ejabre, aquella història també era, no era semblant, era una miqueta la idea, no?, també d'un noi que va aparèixer allà, una família molt humil que vivia en un port, en una zona així, i com ajudaven aquell nano, no?, doncs aquí el que ajuden és amb un emigrant sirian que per casualitat de la vida ha vingut a parar aquí al Sinki, bueno, perquè va caure en un, l'estaven perseguint, va caure en un barc amb un baixer que transportava carbó i pobre, doncs apareix allà al Sinki, no?, ja tot a més tot negre del carbó i hòstia, amb la pinta que té qualsevol li fa cas, no?, però bueno, veus una miqueta la gent humil, la gent senzilla com és la que ajuda realment, no?, i la que està suplint la manca d'actuació per part de les autoritats, perquè és un problema, que en veig encara s'hi queda, o almenys a la pel·lícula sembla que quedi una mica lluny perquè no es veu tampoc massa, sí que es veu que hi ha un centre de refugiats i allà sí que tenen més persones, no?, però de seguida estan tots atesos, no veus gent com poden estar, jo què sé, allà a Grècia, no?, o aquí que per exemple no estem pràcticament atenen molt poquetes persones, no?, molt poquetes, allà ho tenen bé clar, suposo que també està més lluny i deu ser més difícil arribar fins allà, no fins a Noruega, però, clar, són les persones les que al final, no?, amb les seves, les persones amb els seus patiments, amb el seu dia a dia, amb la seva vida, més pobra, més miserable, o més també quotidiana o més avorrida el que sigui, però són les que al final, doncs, ajuden amb aquesta persona, eh?, hi ha una crítica que m'ha agradat molt de la Xabel Cuixet, que escriu al semanal del periòdico, va escriure el dia de Sant Jordi, i ella diu que, bé, a ella li ha encantat també la pel·lícula, eh?, i fa una, bé, ella parla d'alguna pel·lícula més del Kaorismaki, no?, de la xica de la fàbrica de cerilles, o de Contratea un assassí a sueldo, a part de les que ja hem dit, i, clar, ella diu que, per exemple, diu, bueno, també sabeu que a més va a guanyar a Berlín, al festival de l'Ostor també, diu una proeza, bueno, és que això estava en castellà, diu una proeza a decir tanto con aparentemente tan poco, y és casi imposible tratar un tema tan complejo como el de los refugiados con tal claridad de ideas, tanta ternura i a la vegada tanta dureza i tanto sentido del humor, i és veritat, és que a la pel·lícula és això, veus des d'aquella banda que estan tocant, que són tots supergrans i estan tocant un rock o no sé què del... que és divertit que dius, hòstia, que ets estanyà, pel geniàtic, no? Un humorólic, sí, sí, sí, sí, o a la muda del restaurant també és un personatge que dius, jolín, no? Que és curiós, o els cambrers d'allà o com es posen a intentar renovar el restaurant perquè, no?, al final acaben fent xuxi. Està bé, no?, tornes a creure amb la gent, amb l'espècie humana, no? De què... És que el carisme aquí és això. A mi m'agradaria destacar dues coses, o sigui, dues coses, és clar, el que tu destaques d'aquesta pel·lícula, que jo també l'he vist i que també m'agrada molt, hi ha les dues pel·lícules del senyor Oson. El senyor Oson ens parla de societats muntades i que, veritablement, ens podem sorprendre a partir d'experimentar coses noves. espai que no hi cap de cap manera amb aquesta situació que viuen els personatges. Això ens passa, ja ens va passar amb aquella de l'Hijo de Saúl. Ah, sí. I també, te'n recordes aquella noia que volia ser home o a l'inversa, que no me'n recordo? La xica danessa. Ah, això. Ja ens va passar amb allò, ostres, quin avantatge més extraordinari. Clar, clar, tenir. Triar ser prostituta, per exemple, i aquella noia, doncs jo vull ser un home, no? Era així, no? Sí, sí, sí. No, al revés. I llavors, l'Hijo de Saúl, era al revés, exacte. Sí, és una dona. I l'Hijo de Saúl, que, bueno, vull dir, que hi ha una pel·lícula d'estrena ara que és a Venganza i no sé com se diu. De mateix director? No. Ah. És d'una altra, però que també parla exactament del mateix. Sí. És un paio que està també en el corredor de la mort i va anar eliminant a tots els jueus, no? Ostres. Està molt, sí, mira, però està molt, sí, mira, és una qüestió... Sí, allò no es pot superar. És el millor de l'any passat per mi, eh? Allò va ser... Hijo de Saúl. Hijo de Saúl, per mi va ser el millor. No... Com puguis mirar-la, eh? Però mira-la sol, eh? Però mira, avui precisament m'ha vingut en que també s'ajusta perfectament per parlar d'aquestes dues pel·lícules. Pel·lícules d'aquestes he vist pel·lícules fortes, però aquesta acabes... Acabes com... Hi ha imatges que... que és una mica... Tens raó, tens raó. Sí, sí, eh? Perquè estem a l'altre costat de fer les coses que s'esperen... Jo en concret hi ha una escena que mira com la coneixia, però hi ha una escena, la escena de Montallames, aquesta em vaig quedar una estona així, no? Però és que a més el que diem, com sempre, la intel·ligència ja ha presa per Hitchcock i prèviament ja per altres com el Griffith i tal i això, què m'estic li dient? La història del cine, del romà govern. Molt bé. Jo tinc bastant clar. El tema de la càmera subjectiva, això és meravellós. És que no te n'adones i tu dius és una càmera subjectiva, no m'enganyaràs, però et va fotent, et va fotent, et va fotent i acabes dient estic dins, no? I si entres, entres amb el joc. Vull dir, aquest és el cas i amb aquesta pel·lícula entra tothom. Sense voler. Entra. I això és molt important, eh? Això és molt important. Molt bé. Molt bé. David, que Dios nos perdone. Rapidito, que tenim el cable. A vosaltres no. Una altra vegada el Colom, aquarístic. Vinga, va. Bé, és un film del director Rodrigo Sorgoyen. Sí. No he dit res més d'ell. No, jo tampoc. No. I em sembla que un dels dos actors, el Roberto Álamos, doncs es va endurgo allà. Sí, senyor. I justificadament. Molt bé. Molt bé. Ostres, perquè, aviam, és potser dels dos policies, és un abadi movie, d'aquestes, podem dir-ho d'alguna forma. Sí, és una forma de dir-ho. I un d'ells, doncs, que és l'Antoniola Torre, doncs és un personatge més introspectiu, i, evidentment, és el cervell del duo, no? L'altre és l'empenta i la força. Sí, exacte. La força bruta. La força bruta i irracional, també. Irracional, sí, sí. Perquè allò és una bèstia, tio. Sí. I bé, i bàsicament, doncs, estan seguint un cas d'un... Com qui ara veu la sèrie aquesta d'Intidia, la temporada passada, doncs un Matallalles. Sí. D'alguna forma. Segueix un perfil bastant semblant. Sí, sí, sí. No sé si algú la veu, aquesta nit i dia, la temporada passada. Sí, jo vaig veure un parell o tres de capítols perquè no vaig poder enganxar així pel TV3 de la carta i molt interessant. I aquí ho han, d'alguna forma, semblant, ho han resumit en una pel·lícula, a l'altre té un punt més escabrós. Home, aquí Déu-n'hi-do, també. Aquí també Déu-n'hi-do, eh? Déu-n'hi-do. Hi ha un moment que dius-ho. Déu-n'hi-do, Déu-n'hi-do. I el paper, que està molt bé, és el de l'assassí, també. Sí. Ostres. El fa molt, aquest nano, eh? Molt bé. I no és aquest nano, però, ostres... És que, aviam, això també pot passar com aquell actor, que no era actor, que era treballador de correus, que el van fitxar per mortadelo i era el mortadelo. Clar. Doncs aquest és un paio així. O sigui, tu dius, un tio religiós, jove, típic de la parròquia i segur que, jo què sé, de l'opus. Ostres, aquest paio. Sí, sí, sí, és que té tot el perfil, eh? Sí, sí, sí. I melós, però alhora un violent. de, o sigui, hi ha una cosa que... Sí, sí, sí. Bé, aviam, el film és un thriller, no?, dintre del que cap, en la seva simplicitat. Dos polis que persegueixen un paio que se'ls escapuleix. Se'ls escapuleix i no hi ha manera d'enganxar-lo, no? I és un paio que té una obsessió, una fixació per matar ialles. Que ja no tenen per què estar en aquest món. Bueno, matar-les i altres coses. Sí, sí. No, és buscar la persona més dèbil, no? No, no, això ve, bueno, jo no sé si podria dir que és un... Com ho heu jo? Complejo de Dipo? Bueno, és jo de la mare, no? Sí, sí. El complejo de Electra, no? Sí, una mare... Ell té una mare de... Ah, de Dipo. Sí, perdona. Sí, el d'Electra és el d'Electra jo i jo tenc l'Electra avui aquí metida i no sé por què. Una mare suposadament en els seus millors moments tirànica vers ell i quan la mare ja està postrada al llit doncs ella es dedica a treure aquesta ràbia que és incapaç de treure-la sobre la mare doncs la treu sobre gent similar a la seva mare doncs i doncs evidentment doncs fa amb les iaies doncs les viola i fa tot a l'obra aquesta de l'Electra també diu et m'ha matat el pare saps? Sí per alliberar-se sí, però aquí no la mata la mare sinó es carrega o no, sí es carrega doncs ho redirecciona cap a una altra banda paper molt el paper del Roberto Alamo és espectacular o sigui la pel·lícula val la pena veure-la només per aquest home per ell i també per Antone de la Torre Antone de la Torre m'agrada molt perquè té un paper molt a Tarde per l'Aira també està molt bé a Tarde per l'Aira és una altra història no fa un paper bastant similar sí però allà és més allà és més convingut o sigui però a Tarde per l'Aira és més hi dius hòstia com peti això hòstia com peti això però jo veig és semblant però és diferent sí no és el mateix concepte dalt tot sí molt molt bé molt interessant molt bé es queden 100 minuts en grau podem parlar de la tribu i tot deixa'm dos minuts que parlo de la ballarina i segur que ho acabarem la ballarina però la ballarina ojo la ballarina no de dibuixos animats eh ja s'ha de fet il·lusions és que no saps quina pel·lícula és és que jo vaig anar a veure molt neta meva la ballarina té un esperit Disney un esperit que hem dit no és una pel·lícula Frozen també vas anar a veure és una pel·lícula que estava nominada als César i jo com veig aquestes coses i tal no sé si va guanyar alguna cosa al final però està molt bé és un biòpic és un biòpic d'una ballarina de principis del segle XX que es deia Louise Fuller que és una noia francesa i m'interessa per un tema purament un tema avantguardista és una qüestió purament artística quan veu fer veu una aquesta conferència ay conferència exposició d'art i cinema allà al Caixa Fòrum una de les imatges es veia una noia ballant amb una faldilla constantment com si fos una flor que anava fent així i tal que no parava de ballar i fa una figura unes figures i tal i això i fa coses és una cosa molt curiosa aquesta dona era una noia que havia nascut allò en les llanures americanes imagina't com va arribar a París com tot una miqueta de mare totalment allò protestant però d'aquestes que cada dia pregaven i tal i finalment però serien molt difícil que tampoc donar temps d'explicar aconsegueix arribar a París i ella un dia amb molta galta fa una mena de com és dir això de càsting i tal i això i llavors fa una cosa amb un vestit agafa unes robes i comença a remoure i això comença a agradar llavors ella va això portant-ho cap endavant en una època del París de la Belle Époque un París amb el que fa poc estava el dadaisme el cubisme o sigui d'elements que això agrada i llavors es converteix en una gran estrella una persona que no parlava mai vull dir era una estrella sense parlar llavors ella cada vegada va agafant aquesta idea del vestit i la va ampliant i va agafant el vestit agafa uns pals llarguíssims que és el que les remouen comença a crear un espectacle de llums de vidres que tot això es reflecteix de llums de colors i crea tota una estètica vanguardista però es veu la part negativa la part negativa de que ella portar aquells pals estem parlant dels anys 20 amb unes robes que pesaven bastant i això problemes d'esquena problemes dels peus problemes de la vista per als reflexos de les llums i com ella es va fent malbé el seu cos amb això amb el que es dedicarà durant molt de temps i va agafant un grup de ballerines entre els que apareix una molt coneguda Isadora Duncan que li comença a fer la volta pel darrere i que es convertirà en la més famosa i ella quedarà apartada en l'àmbit de l'oblit quan acaba aquesta modernitat era lesbiana i a banda d'això Isadora Duncan li agafa el lloc i és com comença a triomfar aquest biòpic està molt ben fet molt ben explicat no és una gran cosa de l'altre món però està molt ben fet el patiment d'ella la bailarina la bailarina com sua quan està fent el ball aquell que és impossible ha d'estar d'una forma increïble porta uns pals que mesuren jo què sé dos o tres metres així de gruixuts i no parar de moure'ls durant minuts i minuts i això clar això et trenca pel mig per tant és una pel·lícula interessant a veure si la podeu veure molt bé tres minutets pots parlar d'alguna cosa esperem a la setmana que ve digues tu mateix parla molt bé parlo de la tribu la tribu és una pel·lícula curiosa experimental ara diré per què és una pel·lícula ucraniana que va tenir bastant èxit des del 2015 sembla bastant èxit a festivals d'aquests tipus canes i tal és una pel·lícula no diríem que muda però sí és a dir no té so perquè està tota centrada en una espècie d'institut o centre que recull a nois i noies que són sords llavors tota la pel·lícula està en el llenguatge de sords llavors té aquesta força de la pel·lícula muda perquè clar tota l'estona no està subtitulada no hi ha cap subtitul de res tota l'estona vas veient l'acció que bueno has perds una mica però no s'acaba entenent o sigui ell té tota la virtut de fer de fer que entenguis el que està passant i clar és una pel·lícula que el relafons que té és que això està basat en fets reals diguem-ne de les màfies ucranianes de persones sordes que és una cosa molt curiosa que és el que existeix es veu que ja en l'antiga Unió que fort no? en l'antiga Unió Soviètica bueno doncs ja podeu comptar que les institucions que ajuden socialment a determinats col·lectius doncs són com són diguem-ne llavors es tenen tancats allà es expliquen una miqueta bueno perquè som nois de 17 anys o o així es expliquen es hi formen una miqueta però diguem-ne que bueno que tot és una mica de corrupció el director allà són corruptes els professors són corruptes es tenen deixats la mà de Déu llavors pel·lícula violenta perquè ells clar ells entren a formar part d'una màfia que són els mateixos diguem-ne o sigui totes joves llavors donen pallisses elles es prostitueixen hi ha uns escenaris tota l'estona de l'antiga Unió Soviètica realment els garrifossos tota l'estona càmera a l'ombro seguint allò que comentàvem seguint el personatge travelings llarguíssims plano-seqüència llarguíssims i és una sensació tota l'estona de desassociació i hòstia aquesta gent conviu i és molt real tu veus tu acabes dient molt real i és molt curiós de veure per això per tota l'estona ells parlant en llenguatge de signes ells amb aquesta intenten expressar-se però no poden però ells tiren cap endavant i comencen allà i roben i bueno i donen pallisses i ja es prostitueixen i és una pel·lícula molt forta molt forta no hi ha so vull dir no hi ha cap so només el so ambient i ni música ni música ostres és una pel·lícula experimental i curiosa cada vegada mira-la perquè val la pena és una raresa d'aquesta i ha tingut molt bona acollida i ha tingut molt bona acollida a festivals molt bé ens queden 30 segons i només recordeu-vos que avui fa 5 anys que va morir la dona Summer la tenim per aquí on the radio on és la cançó perfecta per nosaltres no va morir mai la pobreta una de les llives de la música disco acabem una mica així divertits perquè ho hem parlat molt avui fins la setmana que ve vinga, adéu adéu Music Club Selecció