Exposicions (Can Ginestà, Max Beckmann i “Luxe assiri”), Asimov: Robots de l’alba, Dolor i glòria d’Almodóvar, Coppola als 80, i clàssics (Conspiració de silenci, El festí de Babette, The Help)

BABILÒNIA BABILÒNIA Benvinguts un dia més al Babilònia. Avui què? Estem tots avui, què passa? Sí, avui hem fet el ple. Clar, com és allò previ de Setmana Santa per cada B. El canvi d'hora. Clar, per poder agafar vacances, per poder agafar vacances. Molt bé, molt bé. Així cada B és venir. Sí, clar, clar, perquè últimament estàvem el David i jo solament, o el Nacho. No pot ser això, eh? O la Rosa, o el Jaume, clar, que no coincidíem tots. Jo vaig tenir una tongada d'escollir l'Institut dels nanos. I coincidia amb moltes portes obertes i no en el dilluns, tocat els nassos. I acabava tardet, eh? Una va acabar dos quarts de deu. Sí. Doncs no passa res, estem aquí, l'únic que sí, us hem de dir que la setmana que ve i l'altra no estarem, perquè ens hem d'agafar unes vacances. I l'altra tampoc, eh? Tampoc, tampoc. Per això dic que durant dues setmanetes estarem allò descansant, perquè hem estat tota la temporada fins ara. Agafant idees noves. Agafant idees noves, eh? Per venir amb més força i amb més empèixer. I veiem moltes coses, agafant coses. I tant que sí. Per venir a tope. Sí, exacte. A la manera que es regala. Moltes pel·lícules. Això és molt important, eh? Perquè tenim tantes per veure que no acabarem mai a la vida. A veure-la, això està claríssim. A ti, Puyo. Sí, sí, sí. Molt bé, doncs avui ens acompanya la Rosa Alcalá. Hola, bona tarda. El Jamo Vidal. Hola, què tal? Bona tarda. El Nacho Alonso. Què tal? Por fin estamos aquí. Bona nit. El David Montaner. Bona nit. I el Xesco Ramos. Ole. Vinga, doncs ja està. Pla, pla, pla, pla. Pla, pla, tots ens aplaudim directament. Oh, sí, home, sí. El control. Eso. Els comandaments. El peix del programa, de la peixera. Bé, doncs avui parlarem d'exposicions, de tres en concret. Una de Can Ginestà, d'aquí al costat nostre, d'allò funcional o d'allò abstracte, de la Clara Vidal, no m'hi equivoca. I llavors jo us parlaré d'un parell d'exposicions, una una mica més en profunditat, que és la del Max Beckman, del Caixa Fòrum, i creuant el mateix passadís d'aquell espai, i tenim una cosa que es diu Luxa, dels Asiris fins a Alexandre Magna. Ja ho explicarem una mica de què va això, però bueno, ja us dic que no m'ha fet massa gràcia amb això. L'altra, eh, la de Max Beckman, sí. Llibres. El David ens parla dels robots de l'Amanecer, que jo ja m'he perdio. Isaac Asimov. No, Isaac Asimov, però no sé què és de la robòtica. Ara us ho explicarà el David, que us ho explica superbé, tot aquest món en què ell s'ha introduït, eh, amb aquesta història. No, estic refrescant llibres, que em vaig a llar fa 30 anys. Ah, fantàstic. Rompe David. Rompe d'internet. I cinema, doncs veurem novetats com Dolor i Glòria. Escoltarem amb la Rosa, que ens ho explicarà. També parlarem de Kursk, parlarem de Francis Ford Coppola. Sí, que ha fet 80 anys i, bueno, se li pot fer un homenatge, perquè si no ja se'n morirà, pobret, i no li farem un homenatge. I de punt d'estrenar a la pel·lícula. Sí, sí, sí, sí. Si parlem també d'ella, sí, sí, sí. El Tomàs parlarà de Conspiració de silenci i Festín de Babet, dues pel·lícules que estan molt bé. Clar que sí. Sobretot la segona, i m'agrada molt Festín de Babet, jo sóc un amant de Festín de Babet. Encara en tinc una altra. Si ho veus, 13TV, oi que sí? A veure, ja t'he pillat, ja a ti, eh? Mare de Déu, senyor. Clar, és on fan cinema, home. Sí, la llamava en Trinidad, perquè m'ho paro de vegades i posen allà les pel·lícules que dius, però això encara funciona. Encara tira, no? I també el David has parlat d'Aquirelles i senyores. Era una sèrie o és una pel·lícula? És una pel·lícula. És que ara tinc un dubte que hi havia. No em faig dir realitzador, per tant. No, no, no. Aquesta pel·lícula no està malament. The Help. Sí, és la que està original. Sí, està bé. I quan tinguem un momentet, encara que sigui humildes, sigui que m'agradaria posar una cançó d'una persona que ens ha deixat, no fa gaire, o sigui, sóc conscients, que ens ha deixat Alberto Cortez. Ostres, sí. Sí, sí, sí, sí. Aquest gran cantautor i tal, no? Va sentir estar a Espanya des dels anys 60. Exacte, sí, senyora, sí, senyora. I que va començar cantant coses molt divertides, molt divertides, com les Palmeres, l'any 50 i pico, i va canviar a una línia molt més de cantautor. Més meròdica, més sí. En peces com En un rincón de l'alma, que és el que posarem. O Quan d'un amigo se va. O Quan d'un amigo se va. Vull dir que no la de los chichos, sinó la d'ell. No, home. Que és una versió, la de los chichos? Sí. No, però referència a això. Llavors posarem En un rincón de l'alma, que és la que he portat una estoneta perquè va la persona que en soc preciosa, és un dels millors cantautors i que mai ha tingut el seu espai. Vull dir, sí, amb el seu que va ser bastant conegut, als 80 i tal. Sí, anys 80, 90, tenia èxit. Veu sí que surts a la tele contínuament, a tots els programes, jo me'n recordo. Però després una mica s'ha quedat oblidat i és un senyor que jo crec que mereix els meus respectes. Perquè és un senyor en classe i amb unes lletres de molta qualitat. Sí, senyor. En persona és un tio molt íntegre i fa molt de temps que vaig poder parlar amb ell 10 minutets i tal, amb un espai que vam coincidir. I és un home que a mi em va provocar molt bones sensacions. I des de llavors, doncs, bueno, un respecte total. Molt bé, doncs Jaume, parlem de Can Gira Està, parlem d'aquesta exposició que jo no he pogut veure, però, bueno, ja una mica ens ho expliques tu i ens ho expliques segurament. Mira que passes per davant. Sí, sí, però sempre surto corrents quan passo per davant. Bé, tu has esmentat a la Clara Vidal, però també hi ha una part que és de Sol Vidal. Ah, d'acord. O sigui que, no sé si són companyes, germanes, o què. I que ella del que parla, o sigui, ja ho has dit bé, l'equilibri entre allò funcional i allò abstracte, i la Sol Vidal del que ens parla és de l'alquímia del temps. O sigui, una cosa molt abstracta. A mi el que m'ha agradat més és barrejar precisament, de la manera que barregen tant una com l'altra, amb uns quadres exquisits, o sigui, vull dir, molt ben acabats, molt ben posats a la paret, una cosa, francament, remarcable. I llavors el que m'ha cridat molt és de quina manera combinen aquests dos elements. I la Sol Vidal encara és més complexa, esclar, perquè això de l'alquímia del temps, en definitiva, és una cosa que hi va de tot allà. Vull dir, és un quadre amb molts elements, no? I que té, vaja, una bellesa extraordinària. El que no he pogut veure és el vídeo que passaven. No he vist el comandament i no he pogut engegar el cap. Llavors, tal. Jo penso que per respecte a com fèieu ara amb el senyor Cortés, no? Aquest respecte que mereixen les persones que fan les coses profundament i amb categoria, jo penso que aquesta és una exposició de categoria. O sigui, de molt bona aposta en escena, de molt bona proposta en quant al que plantegen totes dues dones. i, en definitiva, la sort de tenir qui sap fer això, combinar aquests dos elements tan interessants. Molt bé. Ja està, vull dir, és que els... I bé, si són així de novatoses, perquè es nota que això està fet, res, vull dir, fa un mes cap aquí. Sí, sí, sí. Doncs mira, a veure si puc anar i una mica acabem de rematar-ho i tal, i això. I, si no, ja et deixaré el català, aquí. Catalàquet, no? Això. Sí, sí, és molt petitet. Clar que sí. Bé, doncs jo seguim parlant una miqueta del món de l'art i això, doncs el que farem serà, si us sembla, doncs parlem una miqueta d'aquestes dues exposicions que hi ha al Caixa Fòrum, actualment. Hi ha una de propera també que pinta molt, molt, molt bé, i és una que es diu Les avantguardes, és a dir, que serà una miqueta, doncs, també, al mes de juny, a partir del 12 de juny, que els periodes hitxucas siguin coses vinculades al cubisme, lògicament al futurisme, tot això, no?, del segle XX. Bé, jo vaig anar a veure aquesta del Max Beckman, que és aquest magnífic pintor, que ara una mica explicarem molt, molt ràpidament, perquè lògicament tampoc és qüestió, que fa una pintura, bé, és que també és complicat veure, però fa una pintura molt potent, és una pintura vinculada a la postguerra, sobretot de la Segona Guerra Mundial i tot això, no?, i el que es mou per aquí. I el que té Max Beckman... No, no, no, és d'abans. Sí, no, no, és d'abans i després, és de les dues guerres. Ah, les dues també és després, d'acord, d'acord. Perquè ell neix a l'any 1884 i a l'any 1950. D'acord. És el que seria la primera i segona guerra mundial, però sobretot el període d'entreguerres, no?, que és aquest moment... Nova objectivitat, allò... Ah, això mateix, això mateix. Estem en aquesta línia, clar. Llavors, el que seria és això, és una exposició molt monogràfica, és a dir, a l'igual que en exposicions, bueno, sí, allò de Toulouse-Lautrec i l'esperit de Montmartre, que va ser un altre. Clar, hi ha 20 Toulouse-Lautrec i l'altre són coses que estan molt bé. Però aquí és Max Beckman. S'ha acabat. És a dir, hi ha 40, 50 quadres d'aquest senyor, amb uns espais magnífics per poder contemplar-los, no? I no és allò que t'atabalis. Hi ha molts quadres, no? Sí, sí, sí, sí, sí. I d'un i dos, hi ha bastants, hi ha bastants. És la sala, bueno, no és la més gran de totes, però és la sala bastant maca, no? A més, bàsicament, són olis. Hi ha alguna part que hi ha en res, uns quants gravats, però bàsicament olis, que ja és raro, això, perquè bàsicament se n'aporta més quincalla i aquí no, no, han fet una molt bona retrospectiva d'aquest senyor, és a dir, amb aquesta idea, no? El fil conductor són dos formats, un format que és més curt, que és la primera part, potser la part més expressionista, és aquesta part, no expressionista, és clar, és molt difícil explicar ara què és expressionisme, la nova objectivitat, és una mica... I jo m'ha costat molt distingir-ho, eh? Esclar, és difícil. Suposo que ha de ser, potser tu sí que és capaç, però, hòstia... El que fa és que, però també és una mica la paranoia, és a dir, l'expressionisme, clar, és que també de quin expressionisme parlem? Si parlem d'expressionisme d'un grup o d'un altre, cadascú tira per una línia. Si és el vianès, són molt salvatges, són molt clars amb el que passa amb les guerres, sobretot amb la Primera Guerra Mundial, però si parles del, jo què sé, del maque, que fa els cavalls de color blau, que és tot flower power, doncs tampoc té res a veure. Clar, dins de la nova objectivitat hi ha uns senyors, que és l'Otodix, el George... No me'n recordo ara... El George Gross, exacte. Que tenen quadres allò d'Althyssen, hi ha bastantes quadres d'Althyssen. I aquesta gent sí que són molt clars i molt potents, són molt crítics. Llavors volen fer el que es diu la nova objectivitat, que és intentar fer com un nou realisme, però, clar, connecten a vegades també amb l'expressionisme vianès, amb les formes, diguem, de representar la guerra, la desgràcia, la pena, el dolor, els cabarets de l'època, aquesta joia de vibra, no?, entre cometes que es mou amb el període també, però des d'un punt de vista decadent, és a dir, hi ha una sèrie d'elements... Tota que ser pública de Weimar... Exacte, pública de Weimar, que tota aquesta cosa, aquest berlín que es remou també la nit, no?, i tot això, que sí, i que està molt bé, però que és una mica difícil si no tens un bagatge. Però encara i així, elles en si, les obres són magnífiques, no? Realment són obres molt denses, a vegades estàs com veient, tens sensació de veure, doncs, home, no diré ni molt menys un vitralls, perquè no és la idea, però sí que fa com tríptics, fa tríptics, no?, que és una cosa molt típica de la pintura gòtica alemanya, no?, i d'altres pintures gòtiques. Per tant, aquestes connexions amb el passat hi són. L'únic que, clar, quan veus el que pinta, és uns traços, té una línia així de gruixó de negre, no?, molt potent, amb el nus, on les cares, diríem, jo què sé, més enllà de la que seria la caricatura, a vegades són grotesques, no? Sí, grotesques, sí. No vull parlar del conjunt en si mateix, perquè, clar, és molt difícil, però sí que hi ha obres que ell separa, doncs, també, és a dir, fa una primera part que seria fins la marxa a Estats Units, ha de marxar per qüestions vinculades amb l'exili, no?, i la seva condició i tal, de, diguem, de jueu, també, però ja sé que l'esperia al mig que enreden, i a partir d'aquí ha de marxar, i llavors ja aquesta segona part és molt més oberta i molt més àmplia. Però no canvia massa l'estil, no és un pintor que digués al principi fa una cosa i al final fa una altra, és molt fidel a aquest estil fins a l'últim moment de la seva vida, per tant, això és el que és interessant, canvia de tema, es busca altres coses, però està bé, està bé. Per tant, molt recomanable, i per altra, i així de forma molt ràpida, és aquesta que es diu Luxa dels Asiris, Alexandre el Gran, exacte, ho dic bé, que seria aquesta... Com una pinta a priori, no? Sí, però és que això d'aquí és una recada així de petita, ja estamos en el que estamos. Nosanorea el Prat. Exacte. Llavors, és una exposició que pinta bé en un principi, perquè, clar, et parla des d'aquest període, des dels Asiris, els Babilonis, parlem de nosaltres, i això també. Sí, no? I ja sé amb el queixofor. Claro, el queixofor. I llavors, una mica això, sí que hi ha unes quantes esteles, que són molt maques, no? Vull dir, on hi ha informacions, on hi ha alguna, però, bueno, que està bé, aquesta barra... Però, clar, això, és a dir, si n'hi ha 800 peces, n'hi ha 3 o 4 o 5 d'aquesta catedura, que dius, bueno, són trossos d'esteles, són esculturetes, que es veu una miqueta així. Però, bàsicament, és el luxe, és a dir, són les joies, però, clar, tampoc és una gran dispendi, no?, de joies que diguis, hola, quina meravella, no? El tresor t'ho tanca molt, que no és el cas, que aquí no pinta res, o pintaria, clar que pintaria, si entréssim a Egipte. Però, clar, però és una altra línia, la que han seguit, és la línia més dels fenicis, una mica aquesta banda, diríem, més del proper orient, de la zona mediterrània, tot aquest troi, va. Qüestió, que sí, que la cosa pinta bé, que és correcta, que és didàctica, que és molt informativa, et situa bastant bé en aquest període, en aquests períodes, fins a l'Alexandre el Gran, i a belicosos a Siris. Sí, sí, sí, totalment, eh? Vull dir una cosa, a més es veu ja tal com entres... Societat militar, sí, sí, militaritzada. Veus allò, una pantalla gegantina, on vas veient l'evolució dels imperis, no?, en tot aquest moment, i com veus que està molt bé, aquesta idea està molt bé, i estan bé, però ja, com diem, hi ha molta quincalla, allà, no?, barrenyo de no sé què, dius, vale, sí, molt bé, flascó de perfum de no sé quantos, de l'època, que és una cosa de xepetureta, que dius, vale, sí, molt bé, però clar, ja estem, amb les quincalles, el British Museum, aquestes coses que, és habitual que faci el caixa fòrum, que a mi és una mica el que em preocupa, és a dir, el faraó, no sé què, Egipte, oh, sí, vale, sí, 800 peces o 1.000 peces, 20 que estan de conya, i l'altre, doncs no val la pena. Esclar. Calderilla, no? Esclar, és el que diem, també és el British Museum, que és diferent, i clar, però ja tens la porta aquella, no? Sí, sí, exacte. Com es diu aquella porta? No, però això és Pèrgamo. No, no, no. Hi ha una dels brits, també, a Síria? Hi ha una, a Síria, sí, sí. No, la Pèrgamo és, bueno, està la porta d'Istar, clar, però això és el Museu Pèrgamo. Ah, això és a Berlín, no és el Museu Egipci, ah, hi ha Museu Britànic. A Britànic no em recordo, però sí que significativament està la porta d'Istar, i després hi ha un munt de lleons i d'aquestes figures tan tan conegudes a Síries, que són això, groses. Tardeus de Pèrgamo, que és una meravella. Sí, sí, sí. Però allò ja és greu, això és helenístic, això. Que ara es veu que l'estan restaurant, vaig llegir l'altre dia, fins al 2023 o així, i el que han posat és una espècie d'audiovisual que a nivell d'efecto tècnico és una passada, però, clar, de com era la ciutat de Pèrgamo, diguem-ne, han recreat, no només el mercat, sí, però, clar, tu vas a veure allò a la porta i vas a veure no sé què i estan obres, i estan unes obres i estan queixant l'altre dia. Hòstia, molt bé, molt bé. Si penseu-ne... Bueno, doncs ja està, si voleu una miqueta això, clar, però no penseu que arribarà i ja veureu escultures assíries i això, el que deia, portades de no sé què i tal. Això és una cosa bastant senzilleta, però, bueno, va passar l'estona, està bé. Bueno, llibres, David, anem a parlar de robots de la manateta. Puc fer dos apunts d'agenda fortíssim? Sí, sí, sí. La de Beckman, fins al 25 de maig. Perdona, sí, tens raó. Vale? Sí, sí. Que hem recordat ara perquè jo ho pugui anar a veure i la tinc apuntada a la data i parlant rapidíssimament del festival aquest de curmetatges que fan, que és el MECAL, que fan aquí a Barcelona, 21a edició, que el fan el MACBA i el CCCB, postos així i tal, que està des del 28 de març fins al 14 d'abril, per tant, queda poquet i que si voleu acostar-vos, bueno, és un festival que sempre ha tingut referències i tal. Jo si puc m'escapar en algun moment a veure si puc veure algun curmetatge d'aquests, perquè de vegades hi ha coses que estan més. Nostra ciutat, 21a edició i ja està. I aquesta del luxe que diem dels assiris fins a l'11 d'agost. Correcte. Per tant, aquestes meses llar. Perfecte. Fantàstic. Doncs ja està. Llibres, David. Robots de l'Amanecer. Sí. I Saga Simov. Doncs l'Àngel Exterminador del senyor Buñuel, doncs... Sí, sí, començo així. Hola, que profundament. Hola. Doncs ens parlava d'un grup de burgesos que, fruit de la seva comoditat, de la seva decadència, doncs els impedia, d'alguna forma, aquí a la pel·lícula tu plasmava molt real, molt... Però els impedia sortir d'una habitació. Sí, no que l'havia estat. Allò era una metàfora. Una metàfora claríssima. No podia sortir d'un estat mental. De que la seva estat mental, dels seus lligams, producte d'un estatus còmode, doncs no els feien anar més enllà i els provocava una decadència, pròpiament dit. Sí, sí. Va bé. Això ens porta... Molt bé, això, eh? Molt bé. Això ens porta... ho traslladar del senyor Simó. Evidentment, jo no sé si va veure... Segur. Si va veure l'Àngel Exterminador, però per l'època podria anar per aquí, perquè aquest llibre és posterior. Però va començar a escriure la saga Robots, doncs per aquí, dels anys 50, anys 60, per aquí podria anar el tema. Val? I això ens porta a que la societat terrestre, doncs durant un moment, va veure que podia migrar a altres planetes i es van fundar 50 planetes en què se'ls va anomenar espaials. I a partir d'aquí, un cop fundats aquests 50 planetes, es va estroncar. Aquests planetes van adquirir una tecnologia molt avançada i un gran poder i d'alguna forma, indirectament, van sotmetre la Terra. Val? La van sotmetre perquè consideraven que els habitants de la Terra, doncs, criaven com rates, d'alguna forma. Eren burgesos. No, no, no, no. Els planetes de la Terra era la plebe, que allò era molt massificat. En canvi, ells van agafar un nivell de sofisticació tal que amb prou feines es reproduïen. Sí que es reproduïen, però a més a més van adquirir una esperança de vida brutal. Si l'esperança de vida de... Aquí tenim una musiqueta. Si l'esperança de vida terrestre de màxim uns 100 anys, doncs aquesta gent podia viure perfectament 300, 350 anys sense cap mena de dificultat, no? A partir d'aquí s'estableix en els rerefons de tot això sempre hi ha un misteri. Hi ha una trama, una trama detectivesca, no? Que l'autor, doncs, és el fil conductor per realment mostrar-nos el que ens vol mostrar, que és l'expansió humana per tota la galàxia. I qui ha de protagonitzar aquesta expansió humana? I aquí és el dilema. uns espaials que estan aborgesats i tancats en uns mons supercòmodes, carens de carens de virus, carens de bacteris que els que ajuda a que tinguin aquesta llarga existència, o uns terrestres de curta vida en què no tenen res a perdre i que tenen l'esperit de doncs més de colons i d'envair més dels planetes. Però clar, els populistes que són la planeta Terra no pot fer-ho sense l'equiscència dels espaials, que són els que d'alguna forma donen el ben a plàcid de sí, sí, et dono permís perquè poguessis anar a explorar altres planetes. Aquí està el kit de la qüestió. I aquí està la clau de volta d'aquest llibre en què el personatge potser més secundari és qui realment és el que gestien els fils. Feia temps, o sigui, fa 30 anys que vaig llegir el llibre, em va començar a fer una mica de mandra perquè no em venia de gust tornar a llegir una trama d'aquidesca, però després li he anat traient més suc del que li vaig treure fa 30 anys, òbviament, i, ostres, està prou bé, està prou bé. Ens has convidat totalment d'una manera fantàstica, sí, sí, molt bé. Us recordo un altre cop, això són, ho recordo una mica, això són dos trames que el senyor Asimov escriurà una a la saga Fundació i, per l'altra banda, que comença cronològicament molt més enrere, la saga dels robots, amb George Robot, que és la famosa, però són contes petits, després les bòvedes de l'acert, que ens explica com funcionen les ciutats a la terra, que la gent està acostumada a viure sota unes cúpules que embolcallen tota la ciutat i que la gent ha adquirit una mena d'agorafòbia al fet de sortir a l'exterior. La gent, per si, no surt a l'exterior. Això els limita, també. la terra té unes barreres físiques que retenen a la gent a no sortir a altres planetes, però és pitjor les barreres psicològiques, les barreres decadents i les barreres burgeses que et fan, que tu mateix no tries marxar perquè estàs molt bé allà on estàs. M'entens? I ets capaç de fer el que sigui. Clar. I ens ha de destruir-te com és el que passa a la pel·lícula. Sí, sí, sí. Molt bé. Seguiu-les, perquè jo crec que està molt interessant. Molt bé. Aquí em sona semblant a l'argument de Lissium, perquè Lissium, una pel·lícula que és de fa no tant. Sí, Lissium, de la... De mi poc. Sí. De Matt Damon i la... Exacte. La Terra... Foster, com es deia aquesta? Sí, la... La Judy Foster. La Judy Foster. El que és el planeta Terra, allò, doncs tot ple de malalties i de gent molt ple vella i molt allò explotada i esclavitzada i després una espècie de nou planeta que estan allà i que tenen allà tota la tecnologia mèdica i tal. pot ser alguna miqueta, sí, sí. Sembla una explicació. Més en petit comitè perquè això està... Sí, sí, sí. Va, Metrópolis ja era això també. Sí. No l'he vist. Metrópolis. Hòstia, un dia hem de parlar de Metrópolis. Metrópolis és l'essència mateixa d'això que estàs dintre. Sí, sí. Molt bé. Molt bé. Doncs passem al cinema. M'estic barallant, eh? Sí, ja veig. Sí, ja veig. M'estic barallant moltes coses. Ja, ja, ja, ja. Musiqueta. Musiqueta de fons. Però que no ens escoltàvem. Ja, però sentiu musiqueta de fons? Sí. Sentiu la cançó de The Robots, de Kraftwerk? Sí. Sí, sentia musiqueta. Sentia mal. Bueno, sí. Sentia mal. Un ximi, ximi, ximi, ximi. Sí, mitjum, kuk, kuk, kuk, kuk, kuk, kuk, kuk, kuk, kuk, kuk, kuk, kuk, kuk, kuk, kuk, kuk, kuk, kuk, kuk, kuk, kuk, kuk. Ostres. Gol de Messi, també. Que fort. Doncs no ho sé. Jo sentia alguna cosa també, però no era massa clau que sentia. Bueno, dono igual. Poca cosa. Seguiré barallant-me. No, és que et volia posar The Robots, la cançó de Kraftwerk. Estàvem parlant de robòtica, però m'estic barallant. L'ordinador. I no aquí sona, però no apareix per on va aparèixer. No sé per on surt. Cada cap de setmana ho lien, això, a tu. Sí, sí, ho lien. Rosa, Dolor y Gloria. Vinga, al modó. Bueno, ja soc la segona que l'ha vist, no? Sí, sí, sí, sí. Segona, segona. Jo l'he vist. Jo no, ja no. No, encara no. Bueno, doncs va intentar en les Batllarres. Bueno, però ja es veu, no? En el trailer es veu. A veure, és autobiogràfica, és el Modóvar. A veure, és el Modóvar. És el Modóvar. És el Modóvar. Exacte, sí, sí. És el trasunto. És ell, exacte. És el que veies de l'H. Amb el Seus Dolors, perquè es veu que pateix de tot. I a la Modóvar? A la Modóvar, sí, té, des de migra, anya, no sé, la llista superllarga. Sí. Havia tingut una operació també de columna, per un tema que havia tingut un problema d'esquena, jo què sé, de concentració, de son, bueno, mil històries. La vida loca. Que dius està feta. La vida loca de jove. Que dius està passant factures, segurament. No, sí. De fet, la pel·lícula ja comença amb aquell imatge que es veu, el trailer, que ell està assentat en una piscina, està submergit, i ja se li veu també la psiquiatriu que té aquí al PIT, de l'operació que havia fetit. Ah, li van operar al PIT o a la Modóvar? De la columna, la columna. De la columna. Jo és que, jo no sé, segurament, si a la Modóvar és totalment 100% autobiogràfic, eh? Jo crec que... Jo crec que sí, crec que sí, té una miqueta, potser, d'aficció, però, bueno, bàsicament sí. Però aquest tema dels mals i tot això, l'operació, és o que no... Potser ho exagero una mica. Sí, jo crec que sí, eh? Jo no ho sé, jo la seva vida no la sé. Lo de l'operació, sí. Saps què passa? És que fa... Com va ser? El 24... Mira, si voleu repescar, el 24 de març, no és un dia qualquiera, que és un programa de Ràdio Nacional, la Pepa Fernández, l'entrevista a la quarta hora. Ho diu perquè la te jo vaig mirar. A la quarta hora. I això sí que diu ell que això sí que és cert, eh? L'operar, ah, no ho sabia bé. I que per això ell li va voler començar la pel·lícula amb aquesta escena. Ah, molt bé. Perquè era l'únic lloc que la ingravidesa, doncs, li deixava una mica respirar i sentir-se bé, no? Sense aquells dolors. Ell tenia problemes per caminar, també, i a la pel·lícula es veu molt que té problemes per caminar, que s'ennuega fins i tot amb passant un iogurt líquid, que li costa, ha d'anar a metges. El que passa és que ell es descuida, es deixa d'anar als metges. Fins que no té una motivació per seguir vivint, que la seva motivació és el cinema, i fer cinema, doncs es deixa una miqueta abandonadillo, no? No es prenen la medicació, es veu una miqueta les addiccions, també, no? El tema de coca, droga, heroïna, heroïna, heroïna, heroïna. Tu miras en Magna Mara com està, no? Sí, no, clar. Que era el seu company de correries. Exacte. Sí, sí, sí. Però era heroïna, però no punxada, era... Sí, era com a... Esnifada. No, era fumada. Fumada, com a Sabina, no? Clar, exacte. Perquè és que és molt fumut, però, bueno, a veure, és el que diem, no... A veure, que és fumut, però... Sí, és bo que fins i tot hi ha els mobles de la cuina, aquells mobles de color vermell, que és ostres típic de l'època, també els... Perquè ell va fer reproduir la seva casa seva, d'acord? I llavors els mobles de la cuina són igual que els que ell té. Jo això imaginava, això imaginava que era casa seva. Això sí, per la percepció i tal, de les obres que tenia, tot això. És estètica, el modóvar 100%, tota la pel·lícula, tot, tota la pel·lícula. A veure, jo trobo que és una pel·lícula serena, una pel·lícula ja madura, eh? Una pel·lícula que parla de molts temes, a part de que està clar que és autobiogràfica i que veus l'Antonio Banderas, és que fins i tot parla com ell, amb aquell de... Home, madura ja ho pot ser-ho, eh? Té 70 anys. Per això, per això, néixer el 49, ja són uns quants, no? Sí, ja són uns quants. Però que parla, per exemple, parla molt de la soledat. Molt. Es veu contínuament la soledat actual, però la soledat també de tota la vida, jo diria, i de petit, perquè és molt interessant els salts que fan. Hi ha tres temps. A l'actual, que és quan ell està rodant la pel·lícula actual, una miqueta basada en la seva història personal. Hi ha els canvis o els passos a la infantesa seva, que eren als anys 60, sobretot, que és quan ells van canviar i van anar a viure a Paterna, a València. i després hi ha els anys 80. Llavors, per això es fa distreta. No és una línia així, crològica en el temps, sinó que van fent aquests salts. No és volver, vaja. No és com volver. No. No. No. No, no, no. El volver és més lineal. Sí, exacte. I llavors això es fa més distret, no? De com era. I clar, sobretot, la infantesa és molt lluminosa, molt alegre, amb molt d'amor, amb molta vida, no? La Paterna Pé Cruz està espectacular. Sembla una majorata allà, no? Com allò, aquella cosa que té, no? De ser de poble, no? Sí, sí, sí. És una altra escena que també surt al trailer, és quan estan rentant la roba i el riu. Sí, al principi de tot. I després amb la bandera, les bugaderes, ja rentant la roba. Amb la Rosalia. Amb el nen també allà. Llavors la Rosalia fa una miqueta la cançó. Sempre a tu vera, a tu vera, sempre la veritat tuya, a tu vera, no? És preciós. Vos aquel nen com se mira a la seva mare, com mira aquella escena, no? És una escena preciosa, és una cosa molt petitoneta. És molt maca. Són tres minutets, però ja és al Modóvar. És una joia. Sí, com un peixer, ja. Sí, sí, sí, no vas malament. Però mira com veien els peixers en el riu, pues això. Però ja queda dins de la pel·lícula, jo crec que dins de l'univers del Modóvar, queda com una escena. O la dixi que estava lavando y tendiendo en el Romero, pues això. Sí, sí, sí. Ja veus aquelles escenas que quedan a la memòria, perquè està molt empanitada. Si la mare es la Penélope Cruz i en digas. Ja, sí, sí. Si no, clar. Mi padre dormiría en el felpudo. No, però està molt bé, ho fa molt bé. És molt creïble. És que tot és molt creïble, no? Sí, sí, sí, tot és molt creïble. En general. Mira, quan ells estallaran de petits, que estallaran a viure unes coves, allà a Paterna, que ella dice, hosti, d'on em va haver de viure si en el poble me vieran? Jo en principi pensava, em quedaria fins al final, a veure els títols de crèdit, a veure si realment està rodat a Paterna, i es veu que sí. Sí, és d'allà? Sí, sí, sí, és d'allà, és de Paterna. Jo sabia que n'hi ha més coves per tota Espanya. A veure, jo soc de Guadix, eh? A Guadix n'hi ha moltes coves d'aquest tipus. És un món a Terna, està a València. A València, sí, sí. Que en un principi era això de gent humil, de gent que venien, molts gitanos també, que era gent que es construïa la casa a terra, o sigui, escavan a terra a la muntanya. I ara compra una casa d'aquelles. I ara, exacte, i ara és, bueno, prohibitiva. Ara n'hi ha hotels, n'hi ha restaurants, n'hi ha qui pot comprar una casa llengua de diners, perquè, clar, allà està tot asfaltat, amb un junt corrent, amb calefacció, aire acondicionat, és una passada. Temperatura igual tot l'any. I tots són avantatges, sí, senyor. Calent, i l'hivern, fresc. Ja us asseguro que... A l'hivern s'està calent unet, i a l'estiu s'està fresquet. És ideal. A Cornellà, concretament, allà on hi ha l'in de vista, que en diem, que és... On està el tenatori, no? I el tenatori va estar més amunt. Una mica més amunt, allà hi havia coves que hi havia gent. Ah, això no sabia. Sí, sí, és una forma... Els anys 50... Està molt extès, sí, sí. Sí, sí. No, està molt extès. Allà, ho dic, hi ha la cueva museu, llavors hi ha diversos documentals i filmacions, i mapes i tal, llavors situa on hi ha coves a Espanya, a la península abèrica, i també, recordo que sí que n'hi havia per diferents zones, i també on hi ha coves a tot el món. I la veritat és que és molt més freqüent del que ens pensem, eh? És molt més freqüent. No només és a la Cappadocia. I a Granada, on és allà el barri que ell... Com es diu? Al Sacromonte. Al Sacromonte, això. Al Sacromonte. Jo vaig estar amunt, eh? A les deessas, a Porullena, a Guadix. És que hi ha moltes poblacions que tenen coves. com a Vivendes. Jo a Sacromonte vam estar en una mena de bar, que era un bar així per prendre copes i tal, per prendre alguna cosa, una cafeteria i tal, que estava dins i era superxulo. I vam anar a fer una copa, no sé, una cervesa, i molt guai, molt guai. Em agrada molt. Sí. Molt xula, a més, moltes tenen... La majoria tenen el seu pou, també, allà a l'entrada, tenen pati, tenen... És molt xula, molt xula, molt xula, més totes blanquetes, tot això. Sí. Bé, doncs això. Després, els actors i els actius estan impressionants, trobo que és genial, des d'Antoni Banderas, per suposat. Nora Naves fent de la seva secretària, de rosa. Sí, queda una miqueta així, que dius. Queda rara, però bueno. A la Cier, el que tu deies, el noi aquest, a la Cier Eixendia, bueno... Està molt bé, mira que és un tio que no... Està molt bé. Surt l'època petarda de... No. Bueno, una miqueta vindria a ser aquest actor, o també es troba... No, es troba un momentet amb Cecília Roth, que també fa d'actiu. Sí. Surt la Cecília Roth? Sí, però... Molt poquet, molt poquet, res. No es prodiga ara massa el cinem, aquesta... No, no, no, no, té raó. Igual no sé si es deu estar per aquí, o deu estar per a l'Argentina, que ja és a l'Argentina. Potser s'està fent pel·lícules per allà, eh? Ens van enamorar tots ella a un lugar en el mundo. Sí. Però moltíssim els principis, no? Però allò, sí, els principis, una mica després, els anys 90 també i tal. I crec que també és un d'aquests d'altres dies vendran, que també està molt bé, amb el d'Antonio Recines, aquesta és molt xula. Ah, ah. Aquesta és molt xula també. El nano que fa d'ell de petit, el nano, l'actor, que també està genial, la... Bueno, Julieta Serrano, per suposat, està divina, està divina, com sempre, que fa el de la seva mare quan ja és gran. Ah. I que li explica com vol que la morta. Oi, sí. el del Rosario. El del Rosario està molt bé. L'Esbaraglia també, l'Eleanardo Esbaraglia, que fa el seu amor de joventut. Sí, de joventut d'Itàlia, això, no? Que és un moment que dius, ostres, no? Que bé, que potent, no? Evident, refereixo que hi ha molt bon rotllo, no? Per fer aquella situació, no? Clar, el dolor és tot això, el dolor físic, el dolor emocional de la pèrdua, eh? D'alguna manera, ell sempre té aquella pèrdua, aquell primer amor, que el va perdre i no... que sobrevola per allà. Sobrevola. Els capellans, surten per algun dia? Sí, també. Sí. Molt poquet, també. Molt poquet, però sí. Però i els capellans ja li va fotre. Perquè l'única manera que ell tenia d'estudiar és anar a un seminari. A la seva pròpia pel·lícula. La mala educació. Allà sí que va fotre. De fet, diuen els crítics que això vindria a ser qui tanca la trilogia de la Lí del Deseo, la mala educació, i aquesta, pot ser? La Lí del Deseo? No? O quina sèrie? No, espera. Volver. Sí, La Lí del Deseo. La Lí del Deseo? La mala educació i això? Ostres, estem separades... Diu, això, mira, ho escriu el Josep. De moltes maneres, el Josep l'envies. Això és la ressenya que et donen al Cinebaix. Sí. Aquesta la signa el Josep l'envies i ell ho diu. Jo fa 32 anys que ve el Modóvar va dirigir la Lí del Deseo on Eusebio Ponce l'interpretava a un director de cinema on el seu treball es veia alterat per una torre d'història sexual. Sense saber-ho, el Modóvar començava una trilogia que seguiria el 2003 amb la mala educació sense saber-ho. Posem-ho com a teoria. I que finalitza ara amb la glòria. Però és que ja ho dius a saber-ho. Si no ho sap ell, el director... No he vist Dolor i Glòria, però hòstia, això que has comparat aquestes dues comparades que no t'han de saber... Jo és que de dir que de ser un home en recordo si la vaig fer. Jo no. El que ja era una cosa com molt... que era un home que s'havia fet dona i després hi havia una dona que s'havia fet home i es liaven perquè... Carmen Maura, no? Sí, hi havia tot un lío i eren germans i una cosa, clar, que dius... Sí, sí, sí. La Carmen Maura que feia transsexual. Sí, sí, sí. Era tot... Allò riega-me, no? Tot un món. El tema del desig, del deseo. La seva productora ja es diu així, el deseo. I en aquesta pel·lícula amb Dolor i Glòria també surt molt el tema del deseo, però en total, eh? Sí, sí, sí. Surt moltíssim. Li donem un vot de confiança a la teoria i ara veiem la pel·lícula i a veure si escoltem... No, no, però jo et dic jo que jo estrès, jo per mi no, eh? I el Paleta? I el noi que fa de Paleta? Ah, sí, aquest humanit, sí. Bueno, déu-n'hi-do, també, home, té un paper més de... Bueno, de figuració, no? Bueno, és el momento que sempre... Sembra, sembra, sin anar, sin anar, pues eso. Fins aquí puc llegir. Es veu que el noi no volia, eh? Ah, no? Es veu que el noi no volia. I es veu que sembla ser que al final li va dir, home, jo sempre les meves pel·lícules faig alguna de les meves històries. I vas dir, oh, que això faixa? És el meu d'òbar. O te pones en boles o no te hago... O no t'agafo i sí, sí, al final va ací, va cedir per aquí. Per tant, aquest home, ja sabem com funciona el mot d'òbar, sempre li agrada presentar algun nu, alguna cosa, sempre per enmig, però això ho fan molts directors, eh? De cinema. Vull dir que això acostumar sempre a fer-ho. Pues, bueno, jo crec que s'ha de veure, no? Per introducció, la persona que parlarem quan sigui ara tal, el senyor Coppola, va començar fent pel·lícules eròtiques. Ah, sí? Ah, molt bé! Sí, sí, picaron, picaron. Picaron. Quan era molt jove. Pues vinga, quan acabi la rosa... Vinga, pues ja està. No, no, ja està, ja està, jo aquí, tens aquí, ja està. I ara ja. Ha estat com un un plano superpuesto, no? Allò que es va difuminant, es va difuminant el plano d'aquest de l'Almodóvar i comença a arribar el senyor Coppola, igual que en Apocalipsis Now que fan aquests superpuestos planos, o sigui, que hi ha tres superposicions, allà els helicòpters i el tio que està allà a l'habitació i tal. Pues bueno... Estamos muy poetas hoy, no? Luis Buñuel, no sé què, un superplano, no sé què. Bueno, és que sí, és que ja me'n recordo d'aquest plano, quan es partiu a l'habitació que es veuen tres planos allà difuminats i ja, i ostres... O sea, recitarnos un poema de Machado, que el controlas moltíssim, el Machado. O una lletra, alguna lletra de Rosalía, d'aquestes. Que bones són aquestes lletres de Rosalía. Que lorquianes, eh? Ho he vist? Malamente, tra, tra. Sí, no, però al Lepé anterior, que és el primer... Allò estava molt bé. El Malquerer. El Malquerer, de si me da a elegir entre me quedo contigo, és que esto és preciós. La canta de maravilla, és una pasada, eh? La canta guau. Que la va cantar per Als Goya. Als Goya, sí. Amb el cor jova de... No sé què. Sí. Sí, de la Orfeo, o algo así. Al cor jova de la Orfeo, no sé què. Sí, sí, una pasada. Claro, cosas que me dicen no salgan por esa puerta, no es cosas. Allò, veritablement, les lletres lorquianes. Clar, clar, clar. És molt fort una cançó de los chunguitos, que lo conlleva. que una cosa sinfònica, amb cor, amb un cor, i la cosa jo estava com dic, mare, què és esto? No, aquesta nena arribarà molt lluny, eh? Molt lluny, eh? Sí. Perquè ara està rassant a tot arreu, eh? Està rassant a tot arreu. Estats Units està rassant. És una bèstia immunda, aquesta tia. Sí, sí. És una bèstia, parda, però vull dir que se li veu quan actua, quan surt, es menja tot el que hi ha al davant. I sembla una tia tímida, eh? Jo vaig a una entrevista i és una tia molt timideta, vull dir que és allò que tal, però llavors quan entra a l'escenari es menja l'escenari. I que ha passat de fer flamenco puro a coses ja de guanyar un Grammy latino i tot això, clar. Amb una estètica poligonera però molt estudiada, eh? Molt estudiadíssim. Molt currat. Els vídeos són que hi ha un torrobots. Els vídeos aquest de Malamente, que sota el camió i unes coses que hi ha una barreja molt modern, molt modern. Molt modern, exacte. I a la vegada també la càmera és molt moderna però també et fot ja la sevillana i el tor. Sí, per això, però aquesta barreja és molt valguant dins. I l'ampolla de nis del món. Ella crec que va estudiar l'Smook també, potser, no? L'Escola de Música de Catalunya d'allà de l'Auditori. No ho sé, potser, potser. Crec que sí, crec que ve de certa manera ve d'allà també. Però és una fusió brutal el que fa aquesta tia. Sí. Jo posarem algun dia l'Smook. Sí, sí, sí. Has dit l'Smook? L'Smook, sí. L'Smook. Escola de Música de Catalunya. Catalunya, sí. Vamonos a Francis Ford Coppola. Correcte, que no sé per què... La llestima és que la Rosalina s'aparquen molt bé. Correcte, no sé per què. Com lliga això? Ja ho buscarem. Segur que té algun llibre. La llestima és que avui no tinc això, no funciona bé, no sé què, com hi passa i no et puc posar la Rosalina, això no te la puc abatir. Molt bé, doncs aquesta introducció que havíem fet amb poètica i tal, doncs parlem del senyor Francis Ford Coppola perquè acaba de fer 80 anys, perquè és un dels directors vius, grans directors vius que ens queden. No ho sabem, quan va morir Bertolucci, quan va morir Bertolucci, Pasolini. Vull dir, al final és un home que té tres o quatre pel·lícules que són obres mestres i això és difícil de dir per molts directors. Un director que té tota la trilogia del Padrino, que té Cotton Club, que té Apocalipsis Now, que té... Hòstia, clar, et quedes... Bé... Un senyor que en el seu moment ha començat a fer pel·lícules nudes, nudes, que li llamaven pel·lícules eròtiques, suposo, perquè quan comences és com el Ferdolanda, que havia de fer les... pel·lícules que tocava, doncs ja està, doncs fas aquestes coses i després ja va fer i tal. Amb el Padrino, veritablement, va arribar a un punt, no?, de direcció i d'aquest realisme i d'aquesta... de fer una figura mítica, no?, perquè veritablement ha fet una figura mítica, no?, o sigui, amb total... aquest bandido novel·lesco, diguem-ne, no?, ha posat la màfia com no és, diguem-ne, no?, i fins i tot ha tingut una influència en els mafiosos actuals que imiten al cinema, no?, perquè això es retroalimenta, no?, diguem-ne, va crear una figura que no existia perquè la màfia no era d'aquesta manera tant, no?, i va crear una cosa molt sakspiriana, allò, no?, de la família i del lligam i de les atraccions més grans que poden fer el germà amb l'altre germà és el més pitjor que pot passar, no?, de fer l'atrecció a la família, bueno, tot això, doncs, bueno, amb una manera de filmar magnífica, amb aquestes s'han iniciat el padrino que estan allà al casament, que ballen, allò, tot tan natural, no?, que sembla que estàs veient... Molt aristocràtic. Sí, sí, però sembla que estàs veient allò, sí, és com una mica documental, però no... Un gato pardo. Sí, una cosa d'aquestes, no? Una de mafiosos. també, per proposar, d'una... Bueno, també artísticament molt bona i amb escenes mítiques i en parlà més mítics allò del Napalm i allò de... Tota aquesta bogeria com representa aquesta bogeria de la guerra i de l'al·lucinació, no?, i diguem-ne, i d'una... I com li dóna la volta un relat clàssic com és el Corazón de la Chine i el Josep Conrad i transforma allò en una cosa que, bueno, que si t'ho expliquen li veus que ve d'allà però si no t'ho expliquen doncs, bueno, sigui perquè el personatge és el mateix, no?, diguem-ne, la costó de las tinieblas és una gente de comercio allà, que comercia en marfil, una gente de la agència de comercio i aquí és un coronel que s'ha tornat una mica, bueno, no boig, diguem-ne, sinó que ha anat un pas més enllà i ha desconectat de la societat, ha creat ella la seva societat, ha creat el seu món allà i ha creat, s'ha convertit en un déu, diguem-ne, no?, bueno, doncs, Coton Clark, també aquesta pel·lícula tan estètica que es tan necessitada tot el món aquest dels clubs d'aquella època fantàstica, aquella també que va ser molt coneguda a Rumble Fish, que és Vides Rebeldes, que va sortir tota aquella pleia d'actors joves, de Matt Dillon, de totes aquestes colles, de Patrocai, hi havia tot un món allò que les nenes totes estaven i tal, que és una película jo buitentera, no?, doncs també té aquest impacte, no?, i després, bueno, ha fet unes coses ja, s'han anat una mica com tots aquests senyors, no?, el Focus, ja ho va fer jo, de Tetro, que, bueno, va ser metal, i ara està fent una que diuen que té un pressupost tal, Megalòpolis, Megalòpolis, o Megalòpolis, o així, estrenant, no sé si aquest any o el que ve, no recordo, i que ell diu que, bueno, que considera que serà una obra maestra a nivell d'apocalipsis, no, i bueno, això és molt dir, no?, diguem-ne, si ho diu el mateix. Jo veig, el veig més connectat amb la realitat, el senyor Scorsese, que no el senyor Coppola. Potser per això l'hem posat allò, ja expliquem l'anèndota una mica, sí, en un diari del Faro de Vigo, l'hem posat. Més trepitjant, o sigui, el Coppola, potser és perquè fa temps que no es trena res, potser la vaig més desconectat, va la seva, no? En canvi, l'escorsese és, vinga, està més atent a el que passa al món d'avui dia, i sobretot, no sé si és la darrera, la del Lobo de Wall Street, ostres, allò és punyent, és superactual, a nivell formal. Infiltrados, sí, sí, és un paio, ostres, i el Coppola, evidentment, ningú pot discutir, no? Els Padrinos, Apocalipsis Now, i tot el que es mata, allò és, allò és, el guió de Patton també és seu, mira, allò és unes alçades brutals, no? Però no sé, el veig més desconnectadot, del que es remena avui dia. American Graffiti, ara estava repassant aquí tota la filmografia, que s'escapa, però té molta cosa, eh? Sí, no, no, no dic que no. American Graffiti, que està bé. Sí, American Graffiti també. La ley de la calle, bueno, és que l'anglès no sé quin és, però... Jo penso que, i ho he llegit més de quatre vegades a següents quins llocs, que era molt operístic aquest, el Ford Coppola, bueno, era i és, suposo, si, si encara viu, és que ho és. O sigui, que sí, que fa com una exageració de la realitat, no? I això que has dit tu de la influència que va tenir sobre la pròpia màfia, i tal, això m'ha semblat molt interessant, perquè és clar, no, no, però és que sí, és cert, és cert, diguem-ne que clar, al cap i a la fi, aquests mafiosos necessiten una identitat i són gent que tampoc és que siguin una, d'una brillanteix intel·lectual, vull dir, tenen una brillanteix intel·lectual per el seu, diguem-ne, però per la resta no, hi ha una necessitat de models, aquí la diferència entre s'intel·ligència és llistos, són llestos. Llavors, tota la màfia aquesta dels 90 i tal, limitava, i ara els models són nosaltres, i ara els models són rotllo polficció, o no, o així, perquè al final el cinema està retroalimentant a tota una generació, no, de gent que, bé, necessita, hi ha allò que, i jo et dispara amb la pistola, i és que hi ha un article de costat, diguem-ne que els mafiosos això ho fan, una mica, perquè són joves, i per imitació del cinema, i clar, és curiós, no, com una cosa pot arribar a entrar a la realitat. És curiós perquè les associacions mafioses que és d'Nàpols, per exemple, la Camorra, la Camorra, l'enragneta, o com es digui, majoritàriament, molts capos tenen 19 o 20 anys. Sí, sí, són clar. Sí, tots els capos que tenen una certa edat van anar caient, i s'han anat matant entre ells, o el que sigui, i la xarxa mafiosa està composada per adolescents, pràcticament. Per xavals, per xavals, i doncs, clar, no tenen un fons cultural, com pot arribar a tenir un mafiós, ja, diguem-ho així, amb una certa edat, es basen en el més punyent i el més actual. Sí, sí, molt bé. Altra pel·lícula també és Peguissú, però? Ah, sí, Peguissú, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, històries de Navajar ja ho hem dit, i que sí? No, no ho hem dit. Doncs històries de Navajar també. I el Dràcula, de Bram Stoker, també la va ajudar, que aquesta m'encanta. Aquesta, santa, va donar una vuelta de tuerca, sí, sí, al mitad, a la figura de... perquè a més és com la novel·la clàssica de Bram Stoker, si heu tingut l'oportunitat, és molt fidel, diguem-ne, i molt així, allò, no, el relato, fins i tot, allò, el tio va parlant dia uno, dia no sé què, al diari i tal, és bastant, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, Elena Naya, sembla que era, sí, Elena Naya, no, no, no, no, no, no, sí, però espera, perdoneu, un moment, les tres qui són? No, les tres no les sé, l'Elena Naya va a sortir a Van Helsing, sí, va a ser a Van Helsing, però no surt aquesta, no, la Mònica Bellucci, sí, això segur, i alguna més que ara no recordo, que és la que al final, la que li ataca al llit, diguem-ne, perquè el tio ja està, i de cop i volta apareix aquesta, sí, que ara surt la Mònica Bellucci, i dius, però, ja estic jo, sóc teu, jo em vaig quedar amb la història d'amor, que va, que va, em vaig fixar en tot, no, però també, la Virgen de Suïcidas també, la Virgen de Suïcidas també és d'ell, no, no, això és de la filla, és de la filla, ah, no, és productor, perdó, és de la filla, clar, suposo que va produir a la nena, perdó, és el productor, el productor, el productor, sí, perquè aquí la cagadeta va ser ficar la filla d'actriu al Padrino 3, no, que tenia, qui tenia que ser la Bonina Raider, em sembla, i per alguna cosa va passar que no va poder ser, i doncs em sembla que la va agafar per fer el Dràcula. Molt bé. Bé, Déu-n'hi-do, no, la Désitona, o sigui que ha fet, quants anys has dit? 80. 80. 80, justos. 80. Molt bé. Déu-mí, és una edat, ja, molt bé. I encara, encara el que li queda, no? No, sí, no, la Nàlia no és, no, són unes desconegudes, una és la Mònica Bellucci, una és la Mònica Bellucci, això segur, i les altres dues són, bueno, no em fluye. I el que feia Dràcula, com es diu? El Gary Oldman. El Gary Oldman, sí, que està guà, està genial. I el Ken Uribs, i el Ken Uribs també ho fa bé, vull dir, un paper així una mica d'ell i tal, tot, tot, tot, tot, tot, tot, hi ha una relació homo total, entre el Dràcula i el... Bueno, i el boig del Tom Waits, allò de, amo, el amo viene, allò, menjar les mosques. menjar les coses, sí, un personatge important. Bueno, toca el Jaume. Molt bé. Bueno, que tenim aquí el Xesco Ramos. Sí, un amic que ho comés. Hola. Estic aquí parlant amb una amiga meva. Que ponem d'anar. Això, doncs res, ara ja me parlem de Conspiració de Silenci i Festín de Bebet. Sí, molt bé. Sí, bueno, Conspiració de Silenci és una pel·lícula que em va quedar gravada, saps, aquelles? El Coix. Sí, no, el Coix, no. Era el Manco. El Manco. Li faltava el braç. Sí. i és una pel·lícula que avui l'he vist un bon tros, no tota, però... Jo la fa massa vaig enganxar un tros. Sí, sí, jo també. I la veritat és que em quedo amb... de la manera que... això que dèiem ara, que explicaves tu que hi ha ciutats que no saps com però van caient, no? Per exemple, quan parlàvem del John Pine, no, Pine es deia, es deia aquell, bueno, Madagascar era? La pel·lícula, us en recordeu? No. Jo de Madagascar em sona, però de dibuixos animats, que estava molt bé. No, però no parlem d'aquesta. Però no és aquesta, no el ja van levar per aquí. De quan és aquest film? No, és aquella blan i negre que fan, però bueno, ho utilitzava com a referent, no? La pel·lícula d'això, aquesta, la conspiració de silenci, és una pel·lícula que ens parla de racisme, precisament, i no de blancs i negres, i dins de la Nord-Amèrica. Perquè assassinen a un xinès, oi que sí? A un poble. Això mateix. Aquest és el motor, no? Sí. I va un allà a entregar-li, perquè, bueno, un amic seu s'ha mort a la guerra, i tal. I llavors allà troba una situació, producte d'haver passat la ratlla, diríem, del que no és normal. Perquè el film està ambientat just a acabar la segona guerra mundial. Sí, sí, molt poc després. Que em sembla que aquest xinès, era xinès o japonès? Podria ser japonès. perquè, lliga més, perquè em sembla que els típics japonesos que els van tancar en camps de concentració durant la guerra. Que els van tractar amb la Mèrica. Eren nord-americans, sí. I llavors el que representa el protagonista dolent, diríem, que és el Robert Ryan, doncs aquest encara li dura l'època passada de ràbia, que és una mica el que s'està cuent en aquests moments, i es diu, doncs, que nosaltres no ens podem tregar uns amb els altres perquè uns som partidaris d'això i els altres d'allò. I això és el que m'agrada d'aquella pel·lícula, perquè això ja és una cosa que a mi sempre m'ha semblat molt interessant, de la manera que caiem estar manipulats, jo soc d'aquest cantó i tu ets de l'altre, per dir-ho d'una manera, no? La pel·lícula, vull dir, està... És aixutota, eh? És aixuta. Vaig veure un tros i no dubta amb assassinar dones i tot. No, no, no. Allà mateix, eh? Hi ha només un moment que podries dir que és una mica gratuït, quan l'Ernest Bornein el vol atacar, diu, ah, que en malmenjo jo, ja veus tu. El que no recordo, l'Spencer III, què és ell? Ell és un que porta, no, res, és un militar, representa... És un militar, oi que sí? O que ha estat a la guerra, que pel cas és el matí. I li porten amb un que tenen allà, eh, japonès, que viu allà apartat, perquè... Ah, i se n'assabenta que ha mort, no? Ah, exacte. I llavors se n'assabenta, perquè se n'assabenta perquè els que l'han mort, per dir-ho d'una manera, l'hi han pres, jo què sé, i tal, i llavors això crea la crisi. Això és el que m'agrada, a veure, vull dir, no és que estigui parlant d'allò. I en quant al festín de Bebet, és tot el contrari, potser de tot això, sinó que allà tot és satisfacció. Estem parlant dels països nòrdics, no? La qual viuen amb una... Bueno, amb una fidelitat a Déu i a tot, no? Vull dir, completament... Eh? Vull dir, sobretot, fins i tot hi ha una seqüència que és genial. Vols dir que ens perdonarà el que vam fer quan érem joves? O sigui, em va semblar molt escaient, no? Perquè dius, hòstia, tu, quina lluita. És una pel·lícula que m'ha fet pensar moltes vegades en aquella que té no sé quants plans, la Juana de Arco, no? Era? Sí? La passió de Juana d'Arco? La del Dreyer? Aixec. M'ha fet pensar perquè aquella pel·lícula que tots són plans, vull dir, tots... Un plan negre brutal, eh? Un plan negre, sí. Allò que és dels anys 20, és que gairebé ser un expressionisme, eh? Sí, sí, del cinema mut. 25, diria que és. Sí, sí, sí, és brutal. És que no l'ha fet avui dia. Aquesta pel·lícula d'allò de Babet, o sigui, el festín de Babet, és que és gairebé igual, perquè a cada moment estem veient rostres. Saps, allò? Sempre els enfoquen per veure si veiem, no tant el que pensen, sinó del que tenen por, del que els obliga, del que d'allò. És una pel·lícula extraordinària, la qual la protagonista és una francesa que arriba en el punt aquell i li toca la rifa, no? Li toca la loteria i llavors diu, us faré un sopar amb aquella gent. i és com aquestes persones que estan a començar, que estan acostumades a menjar pa i aigua i alguna cosa més, no? Sí, sí, sí. Els hi fan un beijà. S'hi posen allà unes viandes. Però quin rostre és i quina cosa més genial. A nivell cinematogràfic és, vaja, una passada total. Ja té uns anys aquesta pel·lícula. Sí, i més. Per mi, el cinema Puls, el realitzador es diu Axel o una cosa així. Bueno, molt bé, molt bé. Perfecte. Una pel·lícula extraordinària. I bé, vull dir... Què? Hola. Què dius? Criades i senyores. Senyores i senyores, ja estic parlant prou aquí. Avui no cobraràs tota l'estona, la paga extra de vacances de Setmana Santa, no sé. Cesc Guadiana. David. David, senyores, et queden sis minuts. Molt bé. Sis minuts. Tranquil, se l'enllestim. Vinga. Vinga. Adéu. No sé el director d'aquest film, no me'n recordo, però és llargot. Quina és? Criades i senyores. Ah, sí. Dura dues hores i mig el film, no em pensava pas. Dois by Dek. No, el títol original és The Help, l'ajuda. però el realitzador és... No et sabria dir ara. Em sembla que sí, val, és igual. Bé, el fet estàs que ens parla de, bé, estat de Mississippi als anys 60, ja crec que per aquí hi ha moltes coses. Ja l'he bé, sí. Una societat blanca dominadora, evidentment, i sobretot el film ens centra sobretot en la part femenina. Els homes apareixen molt poquet. És que no pinta, ple. Sí, sí, com gairebé... Sí, era l'època aquella en què... No, no, no. L'objectiu, la missió de tota dona era casar-se bé i tenir criatures, viure per ella mateixa, per la seva estètica, i que tota la feina casolana, perquè estem parlant d'una societat ja, en aquest cas, van estant, no? Ja. i que... Hem parlat de 1860... No, no, de 1960. Hòstia, tu... Fa quatre dies d'això, hòstia, tu... 1961-63, perquè surt l'assassinat del Kennedy pel mig. Vale, 64 va ser el del Kennedy? 63. 63, sí, veritat. I llavors, l'altra opció és que, bé, l'altre focus, l'altre eix en què tot gira són les criades. Hi ha les senyores i les criades, així diu el Tito. i són dos mons que roten en òrbites diferents, però les òrbites es van creuant. Sí, es van trobant. Es van trobant, no? Perquè, evidentment, l'òrbita de les senyores té un ascendent sobre l'òrbita de les criades molt potent, molt potent. És una època de canvi, de canvi en què vull dir, en què el tradicional rol de les criades, de les dones de color negre era fer de criades quan abans havien sigut esclaves, dues generacions enrere havien sigut esclaves i dues generacions posteriors no són esclaves perquè, evidentment, ja no podien ser-ho, però era l'únic ofici que se'ls permetia fer, que era el de servir. Si abans havien servit obligades, ara serveixen. Però, hi ha d'haver una esclavitud perquè el que els pagaven allò i res pràcticament era el mateix. I a vegades no dormien perquè tenien la seva pròpia casa, però gairebé es passaven de sol a sol allà. O sigui que és el que comença a dir la protagonista. Jo vaig deixar de criar els meus fills per cuidar els fills dels blancs. Te'n recordes Washington del Lars von Trill que és aquella, Washington es deia? No, no l'he vist. Doncs aquella hi ha un moment que li diu, ens han alliberat. I ara què farem? Sí, clar. hi ha un tros allà que és genial, filosofia existencialista pura. Això mateix. Sí, aquí, clar, és que molts esclaus van deixar de ser esclaus, però van seguir treballant pel seu patró, simplement l'estatus seu, o sigui, la seva vida no va canviar, simplement que els hi pagaven una mica. Ja està. I si es posaven, es giraven de cul, podien marxar, sí, però l'amo ja els tenia ben collats d'alguna forma i no podien marxar tan fàcilment. que si a les dures marxava, marxaven, no? Això són seqüeles de l'esclavitud. Doncs aquí, d'alguna forma, el film aquest, hi ha molts tejemanejes, moltes punyalades traperes entre les dones, sobretot les... I la figura, o sigui, la trama principal ens basa en una... en l'aneguet lleig de la societat femenina de l'època, no? La que no es vol casar perquè no li dóna la gana, perquè això de trobar... no és la que realment té una carrera pròpia, la que esculta, la que es molesta per investigar i és la que se n'adona la que té un cert sentit moral de lo malament que passen aquestes dones, de les marranades que els hi fan, no? I decideix, doncs, obrir un testimoni, no? Donar-los la veu a aquestes... el col·lectiu aquest de criades, doncs, perquè donin testimoni en forma d'un llibre. i clar, al principi costa perquè evidentment no volen parlar, però evidentment la situació, la situació clau de l'època que és l'alliberament ja del col·lectiu negre dins dels Estats Units als anys 60 amb el Martin Luther King i tot això, doncs ja provoca que s'obrin a cantar totes les intimitats del col·lectiu de senyores, no? I clar, buah, això ja revinta a base de bé, tu. Ja vol marxar, que digui, guaita, com ens posa la música. Sí, no, no, és que falten 30 segons, no? Acabarem amb l'Alberto Cortet, eh? Molt bé. Un rincón de l'alma. Què tal? Bueno. Que vagi bé la Setmana Santa. Correcte. molt bé. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau. En un rincón de l'alma se aburre aquel poema que nuestro amor creó. En un rincón de l'alma me falta tu presencia. Adéu-siau. Adéu-siau. Déu-siau. Són les 10. Al Just a la Fusta parlem de tot el que passa a Sant Just. Hi haurà alguna premsa que ja aconseguiran treure qui eren tots els empresaris que anaven a la Mesa.