Felicitat i temps (Primo Levi i Kapuściński), el realisme màgic de Millás i un bloc de cinema: Valhalla Rising, Suburbicon i La vida a lo grande; tancament amb Donna Summer i Eurovisió

Doncs comencem un dia més a Babilònia, avui, dijous, dia 17, no? Si m'equivoco, demà. I bueno, ja s'han deixat solets inicialment, Nacho. Sí, sí, jo estava l'altre dia molt content perquè érem tots i tal, dic, ostres, ja està, ja està el quòrum, però no sé què ha passat avui, que els atos, la ressaca d'Eurovisió, que diu que ningú ho veu i després tothom ho veu. Mira, avui parlarem de Tom of Finland, parlarem d'un còmic, és aquest món gai que tenim tots al nostre interior, i que a vegades surt i es sata. I aquestes coses, però és divertit perquè és una cosa molt curiosa. Jo he sigut una mica friki amb aquest tema, i bueno, llavors, a més amb uns col·legues, jo explicarem després això una mica entre nois, però també públicament, no? Doncs es juntem i tal, i cada any ho celebrem, i bueno, i riem, i bueno, i com tenim una mica de coneixements musicals, doncs cadascú va dient la seva, no? I bueno, també té la seva gràcia. Ja farem una mica de festival d'Eurovisió després, i ja en parlarem de la situació. Però abans parlarem una miqueta de llibres, el Nacho ens farà una selecció d'un parell de llibres, i ens ho explicarà ell. Sí, sí, farem una secció que la comencem avui, i segurament l'acabarem avui, que és d'agafar, no, agafar, en comptes de comentar un llibre sencer, agafarem una mica que es feia un comentari de testo, jo agafaré dos textos que m'agraden força, que van de dos temes importants, molt humans, com és un, la felicitat, i la infelicitat, al mateix temps. I una altra, el temps, el temps, com passa el temps, com ho prenem i tal, com ho prenem les cultures de manera diferent, són dos textos molt curtets que llegiré i farem un petit comentari. Molt bé. Això és literatura, però és tracte, és una cosa que faig molt, que és releer. Això està molt bé. Molt bé, tornarem a l'institut amb això de comentari de text, no, que és problema. Molt bé, si tornem, tornem, ja està, ja està. Són més joves, eh, vull dir, perquè ja la cosa ja es complica. Molt bé. Seguirem parlant de llibres, perquè jo estic amb un llibre, res, me'n falten dues paginetes, però bàsicament és allò que es diu que nadie duerma, de Juan José Millas, que ja en parlarem també una mica d'aquest bon home, que és un senyor peculiar, no? Sí, té un ester així, és peculiar. Sí, una miqueta, a vegades, lleugerament surrealista, no sempre, però en aquest cas en concret ja veuràs que és surrealista el que t'explicaré i diràs, ostres, què és això, no? Els comptes són molt surrealistes. Molt, molt, sempre, sempre. Sempre sap una miqueta que li dona aquesta mena de misteri, peculiar, no? Sí, sí, sí. Jo comentaré. I parlem de pel·lícules. Parlem d'una que el Nacho ja ens ha dit que la cosa més complexa, Barhala Rising, el director de Drive. Sí, sí, sí, del Nicolas Winding Refn. Ah, això mateix. És una de les primeres que va fer, una pel·lícula que tenia moltes expectatives quan la van presentar, sembla que a Santa, o a Toronto, perdó. Toronto. I que, bueno, va tenir bones crítiques, va tenir no tan bones crítiques, i la veritat és que jo m'he quedat una mica com, bueno, ja explicarem ja. És com peculiar, no? És peculiar. Com a mínim ja aprofundirem una mica, no? Jo una mica parlaré de dues pel·lícules que he vist de Matt Damon, una que és Suburbicon, de George Clooney, i l'altra és La vida lo grande, que és una traducció terrible de lo que realment és la pel·lícula en si mateix, d'Alexander Payne, que en teoria són dos grans directors, o molt bons directors, no? I jo crec que tant una com l'altra la cosa una mica grinyola, no? Però, bueno, d'això ja ho parlarem. I també un biòpic que m'han recomanat, justament, vull dir, parlant del Festival d'Eurovisió, i uns amiguetes i tal, Tom of Finland, no? Aquest dibuixant, que ja explicarem una miqueta com funciona, que seguríssim, no? Que era un dibuixant de còmics gai, el primer que es va atrevir a fer un element així, doncs, com molt visible, no? Sí, sí. A més, amb una Finlàndia molt complexa, de la postguerra, no? Tremendament ultra-ortodoxa, no? Amb tota aquesta temàtica, doncs, com passava també a Europa en aquells moments. Però, bueno, ja veurem i serà la forma d'entrar al Festival d'Eurovisió i parlar d'aquest tema, no? Exacte, ja acabarem a traca tot arreu. Exacte. I ja que estem de Festa Loca i tal, no? Doncs, bueno, Festa Loca no, que això sembla una mica macabre. Avui fa sis anys que Dona Samera ens va deixar, d'acord? I Dona Samera és la reina de la discoteca, una de les reines indiscutibles, no? Del món gai, també. I posarem després una cançó que es diu On the Radio, que millor que posar una cançó dedicada a la ràdio, no? Correcte. És allò que es diu Xochi, no? Vull dir aquesta cosa. Ja, ja, ja. Discotequera, jo. Molt bé. Doncs res, vinga, començem a parlar de llibres, comencem en seriosos i acabarem desbocats, però, bueno, és el que hi ha. Exacte, això és el que té el contrapunt necessari, no? Exacte, exacte. Primer parlarem d'això, una cosa que hem vist que ara ens dona molta felicitat i també de la infelicitat. Infelicitat. No, infidelitat. Bé, en el context del llibre aquest, que ja vaig comentar jo en el seu dia, el llibre es diu Si esto es un hombre, es de Primo Levi, el context és que tot el que ens explica aquest senyor és en un context del camp de concentració d'Auschwitz, que aquest home era el jueu a Itàlia, el capturen, el porten allà al camp de concentració d'Auschwitz. I després, per sort, no el porten directament a l'extermini, perquè va haver-hi una època a partir que la guerra estava avançada que no es mataven directament, sinó que es feien treballar i ja quan ja no podien treballar més, llavors feien la selecció i es portaven a l'extermini. Llavors, aquesta persona va treballar algun esclau allà en una fàbrica de productors químiques que s'estaven fabricant que mai va acabar. I, bueno, en aquest context, aquest home, amb la distància després, s'atreveix amb tota l'autoritat moral del món de parlar de la felicitat i la infelicitat, diguem-ne. Llavors, ell, en un camp de concentració, que dius, ostres, de què vols parlar? Ell ens dona una lliçó, jo crec que és una lliçó fantàstica, perquè és una frase que jo sempre la recordo i això és una cosa positiva per tothom, que sembla que un llibre t'ajuda, però no. És fet allà en un camp de concentració. I ell parla, diu, mira, és en castellà? Bueno, no ho traduiré perquè és una lliçó. No, no, no, millor, millor, aquí en castellà. Diu, mira, todo el món descobre, tard o temprano, que la felicitat perfecta no és possible. Però pocos hay que se detengan en la consideració oposta de que el mateix ocorre amb la infelicitat perfecta. I això comença a dir, hostia, clar, el lliçó està en un camp de concentració, és capaç, és capaç d'estreure aquest coneixement profundo de dir, vale, vale, jo tot i s'estan aquí, sé que la felicitat no és possible, però tampoc la infelicitat. I diu, els moments que es oponen a la realització d'un i d'un l'estat d'un límite, felicitat, infelicitat, infelicitat, són de la mateixa natura, es deriven de la nostra condició humana, que és enemiga de cualquier infinitud. Se opone a ello nuestro eternament insuficiente conocimiento del futur, i elli es llaman en un cas esperança, i en un altre incertidumbre del mañana. Se opone a ello la seguridad de la muerte, que pone límite a cualquier gozo, però també a cualquier dolor. Això també entrava molt, perquè aquesta gent sempre deien que si no podies aguantar més, l'únic que has de fer és anar corrents contra la tanca electrificada, i ja mories a la tanca, o si no t'emetraiaven o alguna cosa així, perquè no deixaven que ningú s'escapés. Vull dir que hi havia una possibilitat d'escapar-te, no? Hi havia una expiació terrible, però així. Sí, sí. Se oponen a ello, i aquesta frase ja és boníssima, las inevitables preocupaciones materiales que, así como en ponzoña cualquier felicidad duradera, de la misma manera aparten nuestra atención continuamente de la desgracia que nos oprime y convierten en fragmentaria y, por lo mismo, insoportable su conciencia. O sea, aquest tio diu que només s'entranta en las inevitables preocupaciones materiales, pues després ho explican, de on són les incomodidades, els golpes, el fríos, la sed, lo que ens mantuvo a flote sob una desesperación sin fondo. O sea, tota aquesta incomoditat, al tio la acaba de mantenir viu. Vius, sí, en veus, vaja. Viu, sí, perquè, clar, aquí, allò que diu que se muere cuando uno quiere, diguem-ne, no? Si tu et deixes anar, segur que et mors. Segur, segur. I no sé si circumstàncies com aquestes que et porten, que tancen en un tren, que tenen allà 4 o 5 dies. Allà és fàcil, eh? Vull dir que te'n vagis, perquè, clar, si no t'ho han de menjar... 4 o 5 dies sense donar-te menjar, sense beure. Si et mors, és igual. Llavors arribes allà i comença, clar... Però en tot això, el tio s'ha estat capaç d'estreure, de dir, penseu que aquí hi ha una lliçó de vida, no? Diguem-ne, que la felicitat no és possible, però la infelicitat tampoc. Amb aquella lliçó, hostia, tio, amb les nostres vidres magnífiques i regalades i tal, que de vegades diem, ai, què tal, igual... Pensem en això, que la infelicitat tampoc existeix, diguem-ne. Sempre hi ha alguna cosa que la matiza, no? I això, bueno, és una lliçó de vida que jo, quan la vaig dir, dic, hostia, que fort, no? A vegades dius, com és possible que aquesta persona que ho té tot sigui infeliç, no? Aquestes coses que a vegades, clar, que anterior té tot, vull dir, perquè, no sé, allò que saps que són materials o immaterials, perquè potser té un amor, té diners, té no sé què, el que sigui tal, i de cop i volta està passant per una depressió. Que dius, ostres, clar, tu fas la comparativa, no? Sempre podem estar millor o pitjor, però també s'ha d'entendre que aquesta persona, clar, potser sigui perfaccionista o no, o potser exigeixi més de l'altra persona, que en teoria, bueno, potser sembla que aquesta persona externament és d'una manera, la parella, i en canvi en privat és d'una altra forma, i l'amarca la vida, clar. És que hi ha moltes coses, o potser no pot aconseguir coses que no dir obertament. És que això és un procés molt complicat, per això mai podem jutjar el nivell de felicitat de la gent. No podem jutjar, però al final, què et sembla? Clar, que has de viure una circumstància, o una experiència vital extrema i brutal per adonar-te'n d'això. Vull dir que, i el mèrit que té és que aquest home, el que podia haver dit, pues tot és una merda, el món és una merda, la condició humana és una merda, mira, mira el que acaba la condició humana, acaben les nazis, acaben tot això, en aquests mostres. No, no, el tio dóna la volta allà i sap que, hòstia, pues no, no, compte que la infelicitat perfecta no existe, i la felicitat tampoc. Hòstia, mal, pues ja està, tu. És genial, és genial. Molt bé, molt bé, eh? Molt bé, i a més a més aquest tio va aguantar, va aguantar després perquè volia explicar tota la història i tal, i va morir quasi als 80 anys i es va suicidar. Ostres, què dius ara? Sí, suposo que ell ho tenia clar, d'alguna manera, va clar, d'aquí no surts, d'una cosa d'aquestes no pots sortir, però va aguantar, no? El tio va aguantar d'alguna manera, com dient, jo ets explicar el que ha passat, jo no sé què, tal i qual, i va haver un moment, suposo, que va dir, vale, pues ja està, i en suïcidio, perquè era una mica com, suposo que el que volia fer quan estava aquí dintre, i no ho va fer, quan estava aquí al camp, potser volia acabar així, i al final va voler acabar d'aquesta manera, i bueno, era el meu final, diguem-ne, doncs jo acabo. És que una situació de vida com aquesta, o una, bueno, o viure aquesta sensació, clar, deu marcar, marcada per vida, segur, això està claríssim, i que realment aquest instint, no?, que pot sortir en aquesta època, com deies tu, de suïcidi, pot sortir més tard davant, eh? Aquest element, jo crec que, a veure, no tothom, però hi ha certa gent que, a vegades a la vida, per X raons, ha pogut tenir una sensació de dir, doncs mira, si demà m'aixeco i no m'aixeco, no passa res, o no, depèn d'aquelles persones, però es pot donar el cas, no? I aquestes coses, doncs a vegades, no les acabes d'entendre, però aquí sí que s'entén perfectament, que hagi tingut després un acte reflex. Jo, en un altre lloc, tu dius, la fe de la humanitat demolida per la tortura, diguem-ne, clar, quan pateixes això, torturen d'aquesta manera, la fe de la humanitat demolida, la paraula és com un edifici que cau, i això ja no s'ha d'aixecar mai més, de fet, ja no tens fe. Déu-n'hi-do, que m'hi-go. Bueno, doncs molt potent aquesta. Bueno, hi ha una cosa una mica més light, que parlem del temps, del temps tal com el coneixem, el temps allò que sempre ens està, és un tirano nostre, que sempre estem nosaltres mirant el temps, i ell corrent, i el xesco que arriba de la classe tard, i jo que no sé què, i jo que tal qual, bueno. I em foten bronca. I em foten bronca, a més a més, i el temps d'occident, i el temps, perquè hi ha diferents temps, diguem-ne, però al final és una cosa subjectiva, que nosaltres mirem, i el temps que nosaltres tenim, i el temps dels africans, que és diferent. Sí, sí. És diferent. El temps dels africans que introduem el llibre, el llibre és també, he parlat alguna vegada d'ell, és un llibre del periodista polac, Richard Kapuscinski, es diu Ébano, va ser de les seves experiències periodístiques, i de vida allà en Àfrica, durant molts anys, i es va embuir una miqueta del que és la cultura africana, i la manera de pensar africana, que és molt diferent de la nostra. Sí, i molt interessant. I molt interessant. I, bueno, i aquí comença ja a posar exemples de que quan surt l'autobús, diu, bueno, quan se llene de gente, diu, clar, és una cosa, i a partir d'aquí, el que nosaltres diríem, sota la nostra perspectiva occidental, diríem, aquesta gent com són, no?, doncs és igual, l'autobús de sortir una hora, doncs surt una hora, i si està buit, no, llavors comença a fer una reflexió, tota la reflexió del temps, diguem-ne, que nosaltres, el capgrafi parla això, que nosaltres veiem al temps d'una manera lineal, estem absolutamente presos al temps aquí occident, diu, entre el hombre y el tiempo, aquí occident, se produce un conflicto insalvable, conflicto que siempre acaba con la derrota del hombre, el tiempo lo aniquila. que occident, y el temps está presos al temps, y el temps está presos al temps. Los hombres del lugar, los africanos, perciben el tiempo de una manera bien diferente. Dice, para ellos el tiempo es una categoría mucho más holgada, abierta, elástica y subjetiva. Es el hombre el que influye sobre la norma del tiempo, sobre su ritmo y su transcurso. Dice, el tiempo, incluso es algo que el hombre puede crear, pues, la existencia del tiempo se manifiesta a través de los acontecimientos y el hecho de que un acontecimiento se produzca o no, no depende sino del hombre. Eso es una manera de verlo. Llavors, al final, la diferencia es que en Occident, diguem-ne, el temps es una cosa impulsada que ve de no saber on, de Déu, de la matemàtica, de la natura, del que sigui. I per l'africano és una cosa que surt d'ell, ell té clar que és la seva interpretació, la que està quedant en el temps i d'alguna manera quan vol, l'atura. Llavors explica això, diu, tu veus persones que estan allà en un estado de latència, esperant alguna cosa, diu, bueno, no saben què esperen, no? Perquè allà, diu, a Àfrica s'espera molt, esperes un transport, esperes un autobús, esperes que passi el sol, esperes que passi alguna cosa, diu, i aquesta gent, la que no tenen molt de menjar, que no tenen no sé què, són capaços de submergir-se en una espècie de letargo, i tu veus allà que estan, diu, no estan desperts, tampoc estan dormits, estan allà, diguem-ne, és com si haguessin aturat el temps, diguem-ne, perquè ells han decidit que això i tot, i poden estar allà no sé quant de temps i de cop i volta quan passa alguna cosa, bum, ells s'activen i tornen com a realitat i tornen a crear el temps, diguem-ne, el temps el torna a crear, és un concepte per nosaltres difícil, com a occidentals, que no podem, estem mirant el temps, ara estem mirant, hòstia, ara aquí l'hora, que hem de fer l'hora, no, no, aquí el programa, que el temps a la ràdio és, doncs aquí, bueno, l'Àfrica és completament diferent i el que sobte és que puguis trobar-te altra gent que és humana com tu i que pugui veure les coses d'una manera tan diferent, no, i et fa pensar, no, si d'alguna manera no estem fent bé això del temps, no, estem fent bé. Sí, que també la percepció del temps també depèn, ja solament dels llocs que també, que és raríssim, on vagi, sinó també de la pròpia vida, no, jo crec que el pas del temps quan érem petits, el pas del temps, quan ara, l'edat que tenim, jo recordo quan era molt jove o més jovenet, pensava, que lent passa el temps, no, vull dir, que, ostres, que jo volia fer-me gran i volia no sé què i volia fer més coses, no, jo recordava tardes d'avorriment absolut, no, vull dir, que mirava el temps i un minut era com deu minuts, no, i ara al contrari, ara, per exemple, em passa que els últims anys ha sigut, però, terrible, és que un any ha sigut un minut, com el que diu la cosa, vull dir, és un element que la percepció que tenim, no, a vegades és peculiar, no, i a vegades penso, llet dies que jo estic a casa i dic, vinga, doncs no miraré el rellotge i tal, no, a veure si em fa més llarg, no, amb el cas de... És molt difícil això per nosaltres, eh, sí, i hem d'avitar-lo a vegades, perquè a més, si que porto jo a casa no porto rellotge, vull dir, si tinc cinc rellotges a casa no ho negaré, vull dir, perquè tinc un al lavabo, vull dir, perquè una miqueta és una cosa, bueno, m'agraden els rellotges, un i dos a partir d'aquí, doncs això, però, hòstia, però no hi ha manera que el temps es freni. No hi ha manera, no hi ha manera, i fins i tot, nosaltres anem a fer oci i sempre, o sigui, tu quedes amb algú i dius, bueno, si, aviam, si, vale que hi ha una, com una, eh, educació, dir, bueno, has d'arribar a l'hora, has quedat i tal, però és, és una tirania tan gran que en aquell moment, tu has de fer-ho igual que fas a la feina, no? que havies de fer, tampoc és això, per què havies de fer tot això? Perquè és una mica, és una costum occidentalitzada, i és una mica estar, o el que diem, o el temps de feina, o el temps d'oci, vull dir, el fet que estàs a la feina, el temps triga molt més a em passar, i te'n vas per all, i dius, ostres, ja han passat quatre hores, i no t'en adones, a mi no t'hi ha passat això, vull dir, vaig estar en una cata i tal, i vaig mirar l'hora, dic, ostres, però si hem començat a les 9 i mig, a les 9, i ja són les 12, i no ens hem enterat, de l'hora, vull dir, és curiós, no, aquestes coses, bé, és el que tenim, no? Doncs, val, doncs seguim parlant de llibres, en aquest cas, ara farem, parlarem d'un llibre, no gaire, no que era gran, vull dir, és un llibre, no és gaire gran, un cent i pico de pàgines, Juan José Millás, Millás, perdó, que ja en tenim uns quants, doncs, d'aquest bon home, i bueno, és l'últim llibre, que es diu Que nadie duerma, que ja us donen una pista, que és la traducció d'Anessun Dorma, al correcto, Durandot, Puccini, per tant, ja estem parlant d'una història molt curiosa, bé, és una noia que, és informàtica, era informàtica, analista de fluxos, de no sé quina història, una cosa d'aquestes així, jo això ja, em perdo, tu no saps més d'això, totalment, Nacho, i tal, a més, juga moltíssim, ja amb aquest concepte de fluxos, i et pots imaginar per on van les coses, no? Ara, ho comentaré després, i, bueno, és una noia que té una mena de trauma de la infantesa, aquesta noia de petita, veu morir la seva mare, amb un dels seus aniversaris, no morir, sinó que està, quan té 10 anys, celebrant el seu aniversari, resulta que la mare, imagina la situació, se'n va a fora, això passa les primeres 5 pàgines, té una reacció estranya, se'n va amiccionar fora, al jardí, i li ataca un ocell, un ocell negre, li dóna un cop al cap, pum, la tira al terra, li fa perdre el sentit, i quan està al terra, l'imbueix com una bombolla, com una mena de vida, o alguna cosa a la boca d'ella, de la mare. I des de llavors, la mare actua com si fos un ocell. Hòstia. És que la cosa és molt xunga, eh? És molt surrealista. i a partir d'aquí ella, quan es fa gran, no? Estic explicant 20 pàgines, no estic explicant més, no estic destrossant el llibre, eh? Sembla que estic parlant de moltes coses, no és el cas. Llavors, ella, quan deixa de treballar, li donen, posa l'atur, demana l'atur sencer, perquè, i perquè té uns diners, la venda de no sé què i tal, no hi ha història, llavors es fa taxista. I es fa taxista i a partir d'aquí veurem quina amalgama de gent puja amb aquest taxi, no? Que també està molt bé. I ella es dedica a, bueno, a explicar coses vinculades amb aquella infantesa. Hi ha alguns que té uns vincles més grans o més petits amb aquests clients, que això és el que no explicaré, evidentment, perquè és la gràcia en si mateix, però sí hi ha un punt d'inflexió, que també és el principi de tot. Ella està a l'au de casa seva i per la reixa de la ventilació sent n'és un dorme. I la cançó li provoca alguna cosa que tampoc ho explicarem. I llavors, a partir d'aquí, va investigar d'on surt aquesta música, es troba una persona i ella es convertirà, s'extrapolarà amb la princesa xinesa que té a veure amb Torandot. I, bueno, serà una combinació entre dona ocell, la princesa xinesa, diu que va per Madrid conduint però està a Pequín, i entres en uns mons paral·lels absolutament deliciosos, el senyor Millàs, que és per tornar-se tonto amb aquest home. I com al final, que no, això evidentment, va tot enllaçant per una cosa, que ja no he dit moltes pistes dels personatges per no liar-la, que tot això aporta una mena de desenllaç que ja serà, que ja ho estic veient, re, em falta re, acabar deu pàgines, però sincerament és molt probable que acabi la cosa com el ressòleg de l'Aurora, com acostuma a ser bastant habitual amb el senyor Millàs també. Per tant, és una obra molt interessant, petita, curiosa, que jo recomano des d'aquí, amb un llenguatge molt clar, molt obert, no? Sí, quan parla de sexe, parla de sexe, no té problemes, no és allò que sigui, ai, ara ho diré, no, no, no. És una escriptoria amb una trajectòria, amb un jove maduro, és com el Borges Espanyol que dèiem, no? Sí, una miqueta dèiem així, exacte. Parla amb el realisme màgico, però com més contemporani, com més urbà, diria, és aquesta cosa més urbana, que no és tan rural com aquell, no? Sempre és Madrid, sempre és Barcelona, sempre són ciutats, no? Sí, no, no, i coses amb el mòbil, i coses amb el mòbil, i coses amb el mòbil, que té comptes, no? Que és el millor molt curt, sempre surt un element fantàstic, és acceptat, no? Perquè és la clau del realisme màgico, no? Jo accepto aquesta realitat màgica, l'accepto com una cosa normal, no? Sí, sí, sí, sí, allò que fa el nostre amigo griego, no? El de... Ah, oi, callar, ui, no sé la paraula, el de Canino, el de Canino, sí, sí, el Giorgio, no sé què, ara, hostia. Fantinos? Ay, bueno, ja surtirà, ja surtirà. Sí, sí, sí, sí, sí, sí. No sé que a las dos soy bloquejats. Sí, sí, sí, sí. No sabes qué voy a decir, no? Sí, sí, sí. Es el mateix, bueno, una cosa poc habitual o fins de fantástica, pues resta sumida com lo més normal del món, i aquí en las contes i en las novel·les que fa, és un tío a més a més molt... Llevió que no me recordo com es deia al llibre, que era un No mires debajo de la cama, em sembla que era? Sí, No mires debajo de la cama, que també era com un conte de terror, però també que estava absolutament meravellosament portat, vull dir, amb una tipologia, ja dic, entre això, realisme màgic, un surrealisme, una cosa que es removia per aquella estança, per aquella casa, aquella cambra, on estava aquesta persona que era com també una mica, no era això, però una mica Ângel exterminador, no podia sortir d'aquest espai, tampoc, era com una mena de microcosmos allà, molt real, i aquí també no deixa de ser això, perquè ella, su espai vital és el taxi, sembla com si ella es trobés còmode, no?, aquest personatge, però ajunta molt bé aquests ítems, no?, que poden ser com molt, no friquis, estranys, no?, i llavors tot queda bé, tu creus, no?, no ho sé, molt recomanable, és una lectura curta i crec que val la pena, no?, doncs descobrir, descobrir, no?, està descobert, no?, però posar coses una mica diferents, que sigui una lectura diferent, a, bueno, a llibres, que ara m'estic llegint un que i això comentaré la setmana que ve, que és la Ràdio de Piedra, que aquí sí que entrem en aquest costumisme espanyol que és absolutament deliciós, allò borgiano, però al 100%, però magníficament ben fet, és una meravella, eh?, ja comentàrem uns personatges molt peculiars, i, bueno, aquesta cosa de l'Espanya profunda, no?, és una mica, a veure, un amic meu en deia, és com una mica les urdes, no?, per entendre's, que no, evidentment és una comparativa cinematogràfica, més que la Cinef, més de lectura, però, bueno, amb una certa gràcia, no amb la pena, no?, que hi havia allà, no?, sinó aquesta representació de certs arquetipus de la societat, no?, de molt, molt d'interior, no?, doncs, el tonto del poble, el desgraciat, el que passa gana, passa en gana, però hi ha tot un procés que barreja això amb un benvenidor Mr. Marshall, gairebé, però en aquest cas és Franco el que ha de venir, o és una cosa d'aquestes que ja explicaré, ja expliquem això de Ràdio de Piedra, que està molt bé. Molt bé. Doncs, ara sí, entrem al món del cinema i ara sí que anem amb una cosa que sembla ser que serà fosca i estranya, o com serà això, que em tens sense respirar? Anem a veure. Vinga. Pel·lícula que no és d'aquest any ja, és de les primeres que va fer el director Nicolas Winding Refn, que ha estat molt conegut després per a F-Drive. Meravellosa pel·lícula. Meravellosa. Montarem una miqueta després. Hi ha cosetes, no, no, no, meravellosa, absolutament. Per a mi em sembla perfecta. Perfecta. Rodona. Llavors aquest home va fer una sèrie de tres pel·lícules al principi que es deien Pusher, Pusher 1, Pusher 2, Pusher 3, jo tampoc, jo la saps de veure, però la crítica la s'havia posat molt bé. Quan va sortir aquesta pel·lícula en el 2009, que és, la pel·lícula la direm ja, Valhalla Rising, o sigui, algo així com el... Veritablement seria l'ascenso a los infiernos, no? No el descenso, però bueno, juga amb això, bueno, l'infernal de la mitologia escandinava, bueno. La vam presentar al Festival de Toronto amb molta expectació de crítica i públic. Després va tenir unes crítiques, bueno, algunes molt bones, que la deien que és com una obra, bueno, no mestra, però molt interessant i tal, i altres que deien que era un desastre i que no se sabia què havia volgut dir i jo estic més a prop de les últimes, perquè clar, jo anava a veure-la amb una mica d'esperit, a més a més que està ambientada en l'època vikinga, bueno, és una cosa que ara s'ha posat molt de moda i que en aquest moment, vale, tal. Llavors, doncs així, l'argument és una mica així, es pot explicar, però és una mica així, o sigui, és un... bueno, la... no sé què país seria, anem a un país escandinau a l'època vikinga, 700-800, que estan coexistint allà al tur de força entre la civilització escandinava i la civilització cristiana que comença, per tant, està tot molt barrejat, un cristianisme, potser una mica després, sí, perquè van a les cruzades, potser una mica després, cap any mil, ara... Sí, sí, perquè va començar, però bueno, en aquest cas seria més aviat a les cruzades, per tant, i amb aquesta barreja que hi ha vikingos que són cristians, perquè s'han cristianitzat, i bueno, en tota aquesta barreja es veu que hi ha un guerrero que el tenen allà acusat com de cristianisme, i el tenen allà, o alguna cosa així, el tenen allà lligat, i bueno, és una espècie de figura mítica i màgica, diguem-ne, perquè és un guerrero que el tenen allà lligat amb una cadena de ferro, llavors li van tirant altres guerreros perquè se'l carreguin, diguem-ne, com per castigar-lo, i el tio, tot està allà agafat amb la cadena de ferro i tal, pues agafa i es mata, i tot el que el tira es mata, i al final el trasllada en un puesto i al final s'escapa, s'escarrega a tots i bueno, i és una espècie de, a més a més, només li diuen un ojo, no? Diguem-ne, és tuerto, bueno, i aquest home va amb un nen, amb un nen d'uns 12 anys o així, que parla per ell perquè el guerrero aquest és mudo, llavors diguem-ne com si aquest es comuniqués amb l'altre, no? no sé si telepàticament o com i l'altre explica el que està pensant el guerrero aquest, diu, dice que hagáis esto, dice que no sé què, bueno, i aquest es troba amb una, bueno, una partida d'uns 10 homes que són uns vikingos cristianos que han fletat un vaixell i van a Tierra Santa a reconquerir Jerusalem per la cristiantat, impugits allà de fer-ho religioso. Sí. Amb aquesta barreja que dius, bueno, d'unidor, eh? D'unidor, explicat així d'unidor, estic una mica bot ja, però bueno... Què passa? Explicat així d'unidor, bueno, parla molt poc a la pel·lícula, ostres, a sobre, parla molt poc, una pel·lícula amb uns paisatges molt vermanianos, tota la cosa del sèptimo sello, però en compte de ser blanquinegre en color... Però bueno, però aquesta tonalitat potser una mica... Tot, tot fosc, tot boirós, tots uns núvols negres que en un segon moment volen descarregar uns paisatges fantàstics, una fotografia fantàstica, ben rodada, bueno, tot això, però dius tu, bueno, aquestes figures són simbòliques, però per què són simbòliques? Perquè no poden ser una altra cosa perquè no m'estan dient res, per tant suposo que han de ser simbòliques d'alguna cosa. O sigui, no hi ha uns diàlegs allò de mira, aquí hi ha una història pocs diàlegs, quan parlen, parlen d'ells que estan imbuïts per favor religioso i vamos a un que estigui a Jerusalén i aquest on es porten, aquest tío es porta a l'infern i tal. Però no hi ha cap... no hi ha un argument en què en refereixo... És difícil. ...paral·lel, vull dir, en refereixo a això que has explicat a algú que tingui un pes, no sé, me enamoro de mi prima, no sé, per dir alguna cosa. És tan simbòlic que no acabes de veure ben bé. Vale. Diu, què m'estàs dient? Això és un viatge simbòlic, perquè hi ha un moment que això també es pot explicar, els guerrers no acaben a Terra Santa, sinó que acaben en un altre lloc i ells pensen que han arribat a l'infern perquè tal i que tios una criatura de l'infern que s'ha portat aquí per alguna raó i que estan morts i tal. Doncs en tot això, diguem-ne, tu dius, aquí hi ha un simbolisme sobre el salvatxisme, sobre la religió, sobre... o no. Vull dir, és d'aquestes pel·lícules que ens agrada molt i deia un crític que deia, és d'aquestes pel·lícules que et posen perquè tu et sentis intel·ligent. Jo no. Doncs jo intel·ligent no m'he sentit perquè dic, hòstia, jo vale, però algun presuntuoso potser que digui, sí, mira, això m'ha dit xombojidal, jo vaig estar allà mirant i dic, això no m'està dient res. Dic, les imatges són, o sigui, el que és imatge del cinema, fotografia, jugant colors i tal, molt bé, però què m'està dient? I al final, és una pel·lícula que es fa feixuga, molt feixuga, però t'imagina, parla en poc, tota l'estona, tampoc t'està dient, o sigui, no t'està dient res, o sigui, no és que no parlin i t'ho expliqui tota l'imatge, jo crec que no t'explica res. Per tant, al final, dic, mira, aquest senyor que tan bones estones em va donar en Drive, aquí m'està, bueno, m'està maixacant. La primera part de Drive és bastant sintètica. Però la primera part de Drive t'ho diu tota amb imatges. Sí, sí, sí, però és meravellós. I això és cinema pur, perquè a la fi el cinema pur és no parlar. Sí, sí, sí, exacte. És buscar la puresa de... No serem uns puristes màxims de nous diàlegs, però sí que és veritat. però bueno, Hitchcock no volia al cinema sonor, no li agradava. Sí, sí, sí. Prefaria els silencis al que seria. En moltes pel·lícules seves juga aquest silenci. Clar, al final una pel·lícula amb molt de diàlegs i molt de guió i dius, doncs vale, aquí en Drive és el tio sí que em va aprendre alguna cosa, suposo, o volia tenir una altra tensió i quan t'ho expliquen paraules, perfecte, i quan no t'ho expliquen paraules, doncs millor. Però és que aquí, diu, bueno, aquí has naufragado igual que tots estos que han acabat a l'isla perquè la veritat és que... Bueno, a Drive molava quan t'ho explicava va ser d'hòsties, parlant clar. Sí, sí, sí, no, aviam, aquí... Jo el de Drive, hi ha moments de Drive que jo em tornava boig, pensava, què està passant? Quin és aquest canvi, no? El de l'ascensor, per exemple, em va semblar... El de l'ascensor és una escena... Un estrencament? Una escena... Però de ritme, de tot, de percepcions, no? Vull dir, això a vegades el cinema... Sí, sí, sí. Sí, bueno... Per dir alguna cosa. Mira, ara parlem de Drive també, no? No, no, al final, bueno, ell en aquesta pel·lícula també té aquestes dosis de violència amb el Hala Rising, perquè sí, hi ha unes dosis de violència i unes escenes una mica fortes i tal, però dius, però, per què? Què m'estàs dient? Quin simbolisme m'estàs intentant dir que no soc capaç i, a més a més, que tampoc et quedes de dir hòstia, l'haig de tornar a veure perquè m'ha dit alguna cosa però no sé què és. Vull dir, va ser un avorriment bastant important i que la vaig acabar i dic, bueno, perquè jo volia veure-la i tal, i tinc aquesta i de Neon Demon, que és l'última que ha fet, que també van dir, la van presentar a Kant, jo tampoc l'he vist aquesta. Va haver-hi bastant rebombori perquè uns van dir que era una obra mestra i uns van dir que era una pressa de pèl, literalment, per tant aquest senyor de vegades veu que patina però Drive, no sé què va passar, que es va centrar i amb un guió inspirat i amb, bueno, l'actuació de Ryan Gosling que jo crec que no actuarà mai més així. Sí, sí, sí, és el millor que ha fet aquest home. És un àngel, però un àngel controvertit perquè ben aviat, o sigui, més aviat no és no és bo, tampoc és absolutament dolent però sí que és un àngel justiciero, diguem-ne, una persona és un àngel caigut. Caigut, és cert, a més que és una persona que, o sigui, que l'actuació que fa, l'actor, no diu res, però només amb una mirada, o sigui, això que podia resultar una mica patètic perquè ho fa un altre o no tan inspirat i diu que sembla el Schwarzenegger, no?, que no es mou o el xató en el resto, no?, no, no, doncs aquest, eh?, aquest amb l'expressió aquesta que posa que està dient una cantida o sigui, hòstia, aquí com mira, no sé, sense moure un múscul, diguem-ne, però d'alguna manera dius, hòstia, i tota l'escena, la música molt ben acompanyada, tot el dinamisme del muntatge de la, de l'escena inicial de quan fan el primer robatori que acaben en l'estadi aquell dels, del bèisbol, no sé què fan, sí, sí, sí, i que acaben tot, hi ha un dinamisme i un muntatge i després, bueno, tota l'estètica aquesta, fins i tot els diàlegs, tot, tot, vull dir, sobretot, el, o sigui, la clau de tot és el personatge aquest, no?, que t'anamores del personatge, clarament, aquest tio, el ganja el caigut, que, fred, absolutament fred, capaç de, bueno, de fer l'escena que hem dit de l'ascensor, de fer autèntiques barbaritats, diguem-ne, no?, amb una tranquil·litat i amb una fredor com si estigués fent qualsevol altra cosa i per un altre costat també és una pel·lícula de retenció perquè un tio que és així tan, tan, amb tan poca empatia respecte al món i amb tan, no sé, tan despegado, tan un personatge com el de l'estranjero, no?, de Camus, un tio que passa per la vida que no s'esplen bé i tal, i al final la retenció de l'amor, s'enamora de la noia i tal, i és capaç de fer moltes coses de les que fa només per la noia, per la noia i per el fill. Però encara que veus aquestes reaccions tan potentes i tal, a mi és un pavo que a mi em cau bé, és com el cas de Dexter, aquella sèrie, que jo era molt de Dexter, vull dir, jo me la vaig veure de totes les temporades, però és que jo, a veure, adorava aquest home i ara em diràs, però perdones, parles d'una sassia en sèrie, però era un justicier en aquest cas també, matava aquella gent que la justícia, ell basant-se en uns preceptes, claríssimament, doncs que no justiciava i es deixava lliures i seguien matant, perdona, o seguien fent actes que eren fora del lloc i ell, clar, no és ningú, no és Déu, evidentment, per triar, però en canvi, hi havia una contundència que et portava un personatge que, bueno, que era peculiar, que tenia poca empatia, però que feia uns esforços per estar en aquesta societat, no?, i per tant donar-li una oportunitat dins del que seria tota la part fosca d'aquest ésser, no?, que hi ha al darrere, per tant, bueno, jo crec que... A més que, clar, aquesta pel·lícula té tot, perquè tens secundaris, que el senyor Walt Whitman, que és que Walt Whitman, jo, joder, Walt Whitman, una altra... Ah, però parles de Drive, o parles de Drive, parles de Drive, no, Valhalla Rising, aquesta té el Mats Miggelsen, que és l'únic, que és una mica conegut, diguem-ne, i la resta són actors inglesos, que no és que ho facin malament, perquè els tíos veuen, però és que hi ha poca cosa a fer, diguem-ne, sí, sí, que tampoc és que hi hagi allò... però aquí, el Drive, els secundaris que tenen... no recordo ara, aquí o l'altre... Qui? No, no, digues, digues, digues, de Drive, de Drive, és Albert Brooks, que és el mafiós, que fa un paper brutal, un paper brutal, estava pensant les cares, ara i no, amb un afredor, i el, i he dit, el Walt Whitman, el senyor White de Breaking Bad, que ara no recordo el nom, com... Ah, ostres, ah, sí, ara, ara, ara, clar, clar, és el senyor White, sí, no sé com es diu, sí, sí, saps què? Uns secundaris absolutament de luxe, no? De luxe, sí, senyor. Ja, és que el mafiós ho fa, fa por també, no? Perquè és un tio molt fred i molt, o sigui, no és un assassí descontrolat, sinó com l'altre, no? Diguem-ne, com el Nino aquell, aquell, el que fa de, no sé si, del nombre de la Rosa, que tenia aquella cara, saps? Una cara molt rara i tal, no? No recordo el nom tampoc de tot. I, bueno, aquesta pel·lícula és meravillosa i com s'ha pogut fer una pel·lícula tan meravillosa i després coses com les que... És això. Bajar a la raó, si no, de Neon Demon, que de Neon Demon s'ha de veure, no? A veure, sí, la intentarem veure. Però són les mateixes crítiques que la primera aquesta, no? La que sí, la que sí. En fi. Bueno, és el que diem, el cinema, hi ha molt de cinema, no? amb l'aspecte que hi ha directors, com el cas, per exemple, ara parlarem de Suburbicon, no? Que és George Clooney, que hi ha hagut pel·lícules com aquell de Bones noces i tal, que estava molt bé, en aquella pel·lícula, i tal. I, bueno, George Clooney és un tio que més o menys s'ha mantingut en algunes de les seves històries i aquesta del Suburbicon té una part, diguem, un decorat, un plantejament, una època molt ben feta, són els anys 50, americans, d'aquestes zones residencials, que és Suburbicon, típiques americanes, té un excel·lent, uns títols, una capçalera d'inici meravellosa, eh, amb una estètica dels 50, bueno, que entenem tothom quan la veiem, no?, a nivell sobretot publicitari, aquesta idea publicitària, perquè presenta la zona i les famílies i les somriures, i aquells vestits, no?, i aquells cabells i tot, és un concepte que està molt ben parit en quant a idea i a partir d'aquí s'inicia una història dins d'això, d'un espai determinat en el que hi ha com dues històries en paral·lel, una reivindicativa i una altra misteriosa, de per se. Els papers principals són Matt Damon i Julian Moore, fa un doble paper, Julian Moore, en un principi, que fa com de germana bessona d'una senyora, que ara comentarem, i un nen, que no diguis, aquests nens que ho fan molt bé, però no ara tampoc, no sé si quina projectió tindrà el nano, però bàsicament es mou per aquí. Què passa? doncs imagina't, no? Rosana residencial, any 50 Amèrica, famílies blanques, no? Blanques, blanques i rossos, o ario totalmente, moment cucusclant total, ho dic perquè resulta que dins d'aquesta zona hi ha un element aperturista i és deixar que entri una família benestant negra. Però clar, això és una cosa que en un principi, però amb les reunions aquestes de veïnats, que són reunions allà, la major part són totalment xenòfobos i a partir d'aquí van a sac. Imagina't si els volen putejar, per lo clar, putejar, no és una altra paraula, que li fan una tanca al voltant de la tanca, i donen una tanca d'aquestes obertes perquè són tot grans cases amb jardins que connecten amb el del davant, com si cases adossades d'avui en dia, però clar, allò és molt ample, doncs li fan una tanca al voltant, però li fan mentre ells estan dins, clar, ells no poden dir res perquè saben que tenen les de perdre, però acabaran provocant un amutinament, és a dir, hi ha una història paral·lela que es va desenvolupant en aquest espai, un espai idíl·lic, teòricament idíl·lic, es va enfosquint. Primer, per aquest tema que va de forma paral·lela i constant, i el que passa en una d'aquestes cases, el Matt Damon és un senyor exemplar que té un treball exemplar, que té una dona que té una problemàtica, doncs una invalidesa provocada per un accident que ell, sense voler, doncs ha provocat. I hi ha una germana, una germana d'aquesta noia, no és exactament bessona, però s'assembla molt, és una germana que s'assembla molt, una rosa, l'altra es morà, que no deixa ser la mateixa Julian Moore, està clar. i a partir d'aquí passen coses i s'enfosqueix i es converteix en una mena de, no comèdia, en cap moment, sinó com una pel·lícula negra, lleugerament d'autora de Hitchcock, lleugerament d'autora, no vull dir que sigui Hitchcock ni molt menys, però hi ha certs plans, mira aquest pla, aquest no sé què, hi ha coses que recorden, certs moments, no? I sobretot, tot el que passa, no? Amb aquell espai, que això és el que no vull explicar, perquè si no l'aliarem, perquè és la part aquesta més important, no? Però tot això es veu, no? És el que diem, qui és el bo, qui és el dolent, no? Si realment aquell pare, és a dir, què passarà? Doncs passarà que, simplement, dic això, mor la mare, és a dir, la parella de Matt Damon i la mare del nen i ell tindrà una relació amb la seva germana, és a dir, amb la seva cunyada i a partir d'aquí I lo dejo i passen coses fosques al voltant de tot això. I bueno, i la pel·lícula s'aguanta bé, s'aguanta bé, però arriba un moment que dius, bueno, podria aguantar-se molt millor. Però això, ara l'estètica és perfecta. Perfecta, és a dir, Matt Damon, no? Exacte, totalment, Matt Damon, sí, una idea molt correcta, molt ben feta, George Clooney, està clar, vull dir, s'aguanta la pel·lícula bé, però és el que hi ha. Jo diria que aquesta era el guió d'Escoen, no? Sí, perdó, d'Escoen. El guió era d'Escoen que no van voler fer en el seu moment, perquè els Coen tenien, clar, uns tios tan prolífics, doncs van, això va ser, suposo que, els principis i tal, i van dir que no volien fer aquest guió i suposo que després el va comprar George Clooney i l'adaptat, i per això té un toc una mica coeniano sense ser-ho, perquè clar, si... És un toc maligne, més que el Coen més de comèdia negra, és el Coen potser més negre, però més negre sense buscar, a veure, no sé com es deia aquella pel·lícula dels hotels, de l'hotel... Bé, doncs igual. Ja me'n recordaré, que avui tenim el cap a la bogeria, tenim el cap, avui que no me'n recordo ara. Barton Fink. Ah, d'acord. Barton Fink seria... És diferent, no té res a veure, però hi ha aquesta cosa, aquest element fosc, no?, per part del John Burman i tal, que hi ha por ahí, no? Bé, ja ho veurem, ja ho comentarem. Molt bé. La segona, que volia comentar, que s'ha vinculada perquè és el mateix... Protagonista. Protagonista. Pardonneu, és que hi ha hagut un silenci, perquè he tingut sort de que pude treure el botó, però ja ho explicarem després. Sí, sí. Bé, doncs hi ha una pel·lícula que es diu La vida a lo grande, que no recordo com era en anglès, però era tot el contrari, era així com a lo pequeño, no sé què, no recordo com es diu exactament. Clar, jo pensava dir, com a Alexander Payne, no? Vas pensar, Nebraska, peliculazo, entre copes. Exacte, entre copes. Vas dir, oh, això està molt ben parit, és molt correcte, tal. Bé, la pel·lícula és una distopia, no? És aquesta sensació que dius, bueno, comença bé la pel·lícula, comença molt bé, sincerament, dius, ai, que bé això, no? Doncs la possibilitat que s'arriba a una certa època, tampoc molt llunyà, no, no estan plantejades, en el 2200, no, no sé si se fa referència d'aquí 10 o 20 anys per entendre'ns, no? Ens trobaríem que hi ha la possibilitat que ens podem convertir en persones petites, petitonetes, de 10 centímetres, i que això serà perfecte, perquè resultarà en moltíssimes coses, no? Doncs que a partir d'aquí, doncs, el planeta es salvarà, que, bueno, doncs que el consum serà menor, doncs, no sé si tu, és a dir, el consum em refereixo a nivell de tot en general, no? Vull dir, si tu et vols comprar un diamant, clar, un diamant costa, no sé, 100.000 dòlars, i d'aquesta manera un diamant et costarà dos dòlars, per dir alguna cosa, eh? Dic una bestiesa. Però vull dir que és tota una mica a favor de coses de luxe, no luxe, totes es reconverteixen en coses mínimes. I, realment, que cohabiten la gent d'ara normal amb la gent petita. Veus avions que va la gent i al costat hi ha una mena com de gàbia on va la gent asseguda allà i tal. Per tant, la idea inicialment és molt bona. Està molt bé. Llavors, clar, què és el que passa? Doncs, és la història de com una parella entra en aquesta dinàmica, no? Doncs, que no et troba a casa, que a la vida se li fa complicada. Però és definitiu, és a dir, tu et fas patir i ja està. És definitiu. No pots fer-te... No és alícia, no? No, no, no hi ha el darrere. És un invent justament dels noruecs, no? D'allà, que és el que descobreix això. I a partir d'aquí, doncs, bueno, doncs comença a fer conferències, es crea un negoci també al voltant d'això, llavors, tu pots triar, tu vas a un lloc en plan rotllo que bonito i arribes aquí i és no sé què i pots anar aquí. Bueno, el típic que t'expliquen la història, no? I llavors, bueno, és un procés, un procés determinat amb el que et treuen les dents que tens, coses metàl·liques, bueno, una cosa, doncs, que hi ha un procés de reconversió. Creïble, fins a un límit, clar, evidentment, però te donen un punt de credibilitat. I aquesta primera part de la pel·lícula dius, està molt bé. Llavors, aquesta parella, que és Matt Damon, i no recordo ara com es diu la criatura, no me'n recordo, ah, no, perdó, bé, sí, clar, és que no, no, no sé si ho dir-ho, clar, bé, i se'n va inicialment amb la seva dona, d'acord? Però la seva dona serraja, parlant clar, llavors es queda ahí sol amb aquest món de petits, d'acord? I a partir d'aquí, doncs clar, s'ha de moure amb aquest espai, no? Llavors, aquest món petit està molt ben fet perquè te'l creus, però no cau en les coses típiques de ai, una rata, clar, una rata autèntica o un conill, amb aquell, clar, seria com un monstre, no?, per una persona de dos centímetres, aquestes coses no juga, no juga elements, no?, que puguin ser trencadors, no?, són ciutats, microciutats, no?, que tu tries la que tu vols, no?, i a partir d'aquí vius allà. I tot el que es veu, clar, ho veus com si fos normal, clar, per tu és normal, exacte, i la preu, clar, hi ha entès com, per exemple, hi ha una botiga que venen coses a tamall natural, i llavors una rosa és una rosa així de gran, és immensa, és una rosa de dos metres per la percepció d'un senyor de dos centímetres, clar, vull dir, veus que va amb una rosa així, no?, vull dir, hi ha detalls d'aquest tipus que estan bé. Com fem nosaltres ara, no?, que potser tens una maqueta d'un avió, d'un jumbo, no?, que és així, que t'ocupa la mà i el jumbo fa, doncs aquí, al revés, al revés, tinc a casa una cosa grossa. Una cosa gran, no?, i llavors comença a aparèixer una vietnamita que es diu Hon Chau, que per allà donen voltes, que resulta que aquesta té la cama malament i que resulta que era una salvadora en aquella època de vides i entra per allà la vietnamita que parla de forma molt peculiar i llavors ell s'enamora de la vietnamita, és la parella que té menys química de la història del cinema, t'ho dic en sèrio, i llavors coneix un veí de dalt que fa festes, hi ha una escena psicotrònica per allà al mig donant voltes que dius, ara per què m'has posat a mi esto? vull dir, i llavors tot això acaba, bueno, acaba no, vull dir, tot això es complica i llavors comença a veure, ui, que el món s'acabarà i com un arca de Noé i se'n va a Noruega a buscar i diu, què és tot això? Clar, i em vaig tornar molt boig i vaig dir, ostres, la primera part que està de conya, te la fot en l'aire la segona i no sé, no té cap i peus, jo vull dir, no sé, em va destrossar tot el concepte de la percepció d'una pel·lícula que dius. Com és destrossar una distopia, no? Amb l'avorriment de la segona part o amb el surrealisme màxim, no? Totalment, i llavors, ja et dic, vull dir, arriba un moment que jo no la recomanaria, a veure, recomanaria veure-la perquè la idea és original, no? Fins que deixa de ser, no és original, se deixa de ser una cosa absolutament defasta. Hòstia, al final ja, jo no sé, ja ha arribat un punt que he dit, mira, si la primera hora de la pel·lícula està bé, i la mitja hora de l'últim de l'estatmanament... Sí, però tampoc és res ambiciós, vull dir, que dius... Recomano que la vegin en DVD o així, perquè... És a dir, potser hi ha un tipus de gent que li agradarà perquè després hi ha una lectura també com molt Greenpeace i molta buf i llavors té una cosa que dius, uf, però és que hi ha això que té que haver-ho al principi, perquè no busquem un altre desenllaç, no? I llavors pots tornar una mica nyonyo, tot plegat i bueno, no sé, és una cosa com absolutament fora del lloc, però vull dir, parella amb menys química, Matt Damon i la Han Chau aquesta, una cosa terrible, terrible, terrible. Bueno, farem una cosa, com el temps se'ns ha tirat a sobre com sempre, que se'ns ha tirat a sobre, escoltarem, si et sembla bé, aquesta cançó de la Donna Summer, molt perfecta, 4 minuts, la millor manera d'entroder. Exacte, i així farem els últims 10 minuts gais, no? Sí, els minuts gais. I parlem una mica de Festival d'Eurovisió, tu el vas veure? Jo vaig veure a trossos, jo a més a més estava en un bareto i bueno, hi havia ja molta colònia guiri, diguem-ne, dels països i estaven allà molt, molt, jo què sé, no? És curiós, no?, quan estàs fora, això ho veus d'una altra manera, no?, jo estava allà prenent cerveses allà amb els menys i tal, però allà havia tota una colla que estava allà d'en peus i mirant-ho i mira, mira, i parlava en anglès tots, però eren de diversos països, de rotllo Erasmus, coses d'aquestes, la gent que ve aquí a ensenyar anglès, i estàvem, i estàvem, bueno, estàvem en fai, alguna cosa. Jo tinc que dir que tinc un grup al WhatsApp que es diu Eurovision Lisboa 2018. Correcte. Jo no ho negaré. Ara parlaré. Vull dir que, per tant, podem parlar a l'estrana. Tom of Finland? Bueno, no sé si ens donarà temps, ja veurem, depèn de la cançó i si no, parlem de la setmana de Tom of Finland, perquè ens quedan dos minutets. Vale, vinga, fem-ho així, som-hi. Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit