Festival Mozart a l’Auditori, Goya 2017 (La propera pell, Timecode i L’home de les mil cares), La La Land, Elle, Múltiple, Comanxeria i art de suro

Comencem un dijous més, dijous 9 de febrer de l'any 2017. Aquesta edició de la Babilònia, com sempre, dins de l'àmbit de la cultura, de l'àmbit de la música, del teatre, del cinema, de tot, no vull dir, del sexe, no, del sexe no, això no, això no, ah, perdó, ja m'he alterat, ja he començat malament, no? No pot ser, no pot ser això. Rosa, controla'm, eh, que està la cosa molt mala. Ai, senyor, vinga, que em dones feina. És que ve d'una lliçó d'art i escoltar-ho. A saber-ho de quadres que han estat veient allà, era d'obres, escultures, eh? Ai, filla, havia acabat amb el cap. Quin període, quin període estem mirant ara? Ah, estem fent l'Art Nouveau, l'Art Nouveau a França, la part de Nancy, l'escola de Nancy. Avui hem vist mobles, xerros de vidre, vitrans... Home, té relació, no ho sé. Sí, és maco, està bé, no, no és maco, és molt maco, eh, faig broma, eh? Vull dir que està molt xulo, és diferent del que fins ara hem vist, que és molta escultura, el que dius, molta pintura, i aquesta vegada hem anat una mica per les que es diuen arts de l'objecte o arts aplicades, que són un nom realment, eh? Molt bé, però ja algun dia farem algun comentari sobre aquestes coses. Jo penso que l'hauries de fer cada setmana, eh? Cada setmana, bueno, és hora i mitja, eh, de classe, per tant, vull dir, que ja ens ho mengem. Ja tenim el programa fet, mira, no cal, Jaume, no cal que vinguem nosaltres. Ja, ja, ja, l'escoltem des de casa. Ja, l'escoltem des de casa tranquil·lament, allà, a sopar. Oh, ja n'hi ha que fan, això, ja. Agocentrisme, agocentrisme. Van menjant i et quedes, ostres, tu, que no... Sí, sí. Que matiparé, o no? Ho mengem de muntar de la vida, hem de ser còmodes, tu. Clar, clar, clar, clar. Molt bé, doncs avui començarem parlant de música, de música clàssica. La Rosa ha estat a l'auditori, desgaudint d'una de les parts del Festival Mozart, ens explicarà quines peces s'ha pogut escoltar. M'escoltarem de fons, la Sinfonia número 40, alguna coseta, algun detallet. Parlem dels Goya, evidentment, ha estat novetat, bueno, novetat ha estat actualitat fa quatre dies, el diumenge a la nit, exactament, i parlarem de forma puntual del Home de les Mil Cares, de Time Code i de la propera pell, que hem pogut veure els companys i una mica, doncs, també comentarem. Parlem també, ja estem parlant de cinema, d'Ell, amb l'Isabel Hippert. Està ben pronunciat, Rosa? Sí, ja, fantàstic. I després... Com domina. Ui, no, jo ja... Com el Cesc ho està allà llançat, llançat. Jo amb el francès. Jo ja, vull dir, em refereixo que ja com estic fent a l'Art Nouveau, jo ja pronuncio ja per sistema, clar, clar. Ho anem millorant. El que fa pronunciador de Google, eh? I tant. Bé, doncs, seguirem parlant de cinema, parlarem de la Ciutat de les Estrelles, que hem de descobrir que és L.A.L.L. Land, això del L.A.L. Land, allò que parlàvem, no? Ja ho explicarem després què vol dir. Perquè veu bé, sí. I múltiple. Em fa una por això, Jaume, ja m'ho explicaràs després. No, però no t'anava a fer pas. No? D'acord, d'acord. No, no, por de por, perquè em sembla que és una bona... Bé, és el retorn del Shyamalan com de humana, no? O què? Bé, ja ho comentarem. Sí, ja qui opina que sí. Sí, digues, digues. Ja ho volem. Sí? Vale, vale, fantàstic. Sí, que estic ara encara per altres coses i no em concentri aquí, oi? I l'última hora parlarem amb el Nacho, que arribarà d'aquí una estoneta. Parlem de Comanxeria, una pel·lícula que promet moltíssim, amb una altra western, una altra revisió del western clàssic, però amb uns altres reminiscències. I també has parlat d'una exposició de figures fetes d'autos. D'autos, sí. A veure, què passa, no? I també... I el Jaume es parlarà també de l'origen i la fi i tot confluent a l'horitzó. Algo així com de poemes? Sí, són els poemes de Carlos Duarte. Acabarem parlant amb poemes o començarem amb poemes? Què vols fer? Jo començaré amb el poema i després diré qui és aquest senyor. Va bé, doncs vinga, vinga. Comencem i després la Rosa ens parlarà de l'auditori. Ah, sí? Voleu començar amb el poema. Vinga, va. Una cosa rapideta. Sí, els poemes es diuen Cavalls de Llum, que és un diàleg de l'obra de la pintora Maria Alguera i el que pròpiament dona títol al volum de textos que el poeta, després ja parlaré d'aquí, és en Carles Duarte, i tal. Bé, vull dir, comencem amb els poemes. Doncs, oi, que cada múscul senti la joia de la plenitud, el goig de l'aigua, la braçada del vent, la terra acollidora entreteixint els cossos. Pararem la mà i de l'aire es despendran les gotes de la llum en què encendrem el tacte i direm, com en una pregària, el nom de cada absència, de cada llàgrima de foc. Llavors en veu un altre, diu, naveguem entre somnis per les paraules i els colors i els preguntem qui som. Mai no responen. Només des deixen fer i ens mirem de reull. Duarte, en fi, es desprèn de l'angoixa existencial i celebra el misteri, l'origen de la fi de la vida que conflueixen com un tot en l'horitzó del cel i del mar. Tot és alè i llavor i cerca el seu nom en el silenci. Ebris de solitud, despesos del que havíem anhelat, ja n'ús, sentim el mar dins nostre. En definitiva és una cosa molt... Déu, senyor. Molt bé, bravo. Molt bé, molt bof. Jo penso que sí, jo he llegit algunes coses ja d'ell. Carles Duarte, no? Carles Duarte, sí. És que vaig tenir la sort, val dir-ho, de coincidir amb ell en una qüestió de fundacions i tal i se'n va fer entranyable, eh? Vull dir, molt noble, molt atent i, en fi, en definitiva molt respetuós amb les persones com s'ha de ser. Ell va néixer el 1959, és un personatge públic en el camp de la política cultural, un home de consens, d'aquells que més enllà del seu posicionament ideològic forma part de la segona generació de Convergència Democràtica, la d'Artur Mas, per entendre sempre els tres ponts, des de molts diversos càrrecs institucionals, tant en el camp de governamental com en l'associatiu. Has devingut una figura respectada i volguda, val a dir-ho, no? M'ha semblat que de tant en tant s'ha de fer això, no? Sí, sí, sí, perquè el poema és una cosa tan senzilla que et ve a la mà, el recites, te'n fas càrrec i llavors explica. Això ve d'aquest. Clar, clar, clar, no, però és que va molt bé, perquè els poemes a vegades són una mica abandonats, sempre pensem en les novel·les més aviat, però en canvi, es posa de tant en tant, van escoltant un poema i dius quina cosa més... Escoltes i dius, ostres, quina manera de coordinar paraules, no? Sí, sí, sí, sí. Perfecte. Bé, doncs ara... La rosa, música. Un segon, Rosa, un segon. A veure, sé si ho com t'ho diguis. Que escoltem una coseta per aquí. Bueno, bueno, bueno, bueno. Això és més conegut. És hiper-súper. Hiper-súper conegut. I molt anunciat, també. És molta música d'anunci. Exacte. De la societat, clar. Doncs una mica us tenim una pista del que ara dos a Rosa ens parlarà. Estem parlant de Mozart, oi que sí? Estem parlant de l'Auditori... Sí, l'Auditori, cap de setmana passat, que vam fer al Festival Mozart, de tres sinfonies. De les tres últimes que va composar quan ell ja estava... No gran, perquè és que el Mozart va morir amb 35 anys. Sí. Sí, sí, sí. Que Déu-n'hi-do. Ara dius aquesta edat i dius no pot ser, no? I tot el que va fer aquest home. Doncs era, de fet, va ser un nen prodigi. Totalment. Ja havia fet... Va ser compositor des de molt jove. Sí. De fet, ja ell... Bé, ell va néixer a Salzburg i ja des del principi que estava composant pues això, sinfonies i grans, grans obres. Ell, als 19 anys, estava... Bueno, ja tenia una miqueta esgotades les tres grans gires que ell havia fet com a nen prodigi. Clar, hi va una edat que ja no ets un nen. Ja se passava a considerar-te un adult, no? I, bueno, llavors, ja es troba que a aquesta ciutat se li fa petita d'alguna manera i llavors marxa cap a Viena. Llavors es nota una miqueta també de canvi ja. A Viena ell ja té aquí més possibilitats d'expressar com més coses i amb més grandiositat, no? Ell treballa... Clar, abans era així. Es treballava normalment per l'església que era qui li encarregava les obres, d'acord? En aquest cas, ell tenia, bueno, un acord o treballava per l'arquivisba Colloredo i... Però, bueno, arriba un moment que ell ja va trencar també amb aquesta manera de ser tan encursetada i tan sempre, no?, al gust del patró, no?, o del qui li encarrega, del que paga. I llavors ell trenca amb aquest arquivisba Colloredo i s'estableix allà a Viena però ja com a músic independent. Això era molt arriscat, eh, també per l'època. Sí, en aquella època molt. Perquè és que ningú, ningú, és que o l'acord o l'església, no hi havia ningú més que pogués pagar, no? I llavors això va ser molt arriscat, però, bueno, allà va ser quan ell va, doncs, bueno, va estar ja com en un suburbi i va escriure aquestes tres sinfonies, que és la número 39, 40 i 41, i que van ser, de fet, ja van ser les últimes que ell va a composar, eh? En la que, clar, llavors el que van fer a l'Auditori era, hi havia un programa, perquè l'Auditori es fa els divendres, els dissabte i diumenge. Llavors, cada dia es feia una de les sinfonies, d'acord? Tenies un primer programa que era el Rapta del Serrallo, en aquest cas, després el Concert Previó i Orquestra, el número 3, en Sol Major, i llavors a la segona part del concert ja era una de les tres sinfonies, d'acord? Però tot és Mozart, ja veieu que totes són obres de Mozart, eh? A més, va ser molt interessant aquesta vegada, perquè el dissabte hi ha molts dies que fan uns comentaris previs, és com una xerrada, uns comentaris previs, i aquest dia estava molt bé perquè va venir el director de l'orquestra, eh? Que és l'Holandès, però el nom és l'únic, era el director convitat, alguna vegada ja ha estat, eh? També ja l'havíem vist, l'havíem tingut al plaer de veure i de gaudir d'aquesta música, Jean-William de Briand. A més, molt simpàtic, molt simpàtic, molt trempat, molt divertit, allà li van fer l'entrevista entre català, castellà, anglès, francès, itàlia, va estar molt bé. Totes les llengües del món. Va estar molt bé, va estar molt bé, no, no, i bueno, es nota que és un gran coneixedor d'en Mozart, eh? Penseu que és un repte, eh? Assajar tres sinfonies, clar, no repetien el programa cada dia, és que era la segona part era diferent, llavors assajar les tres sinfonies t'enina, eh? I que surti bé, sí. I que surti bé. Llavors, bueno, l'entrevista la feia el David Puertas, que a vegades ens oblidem dels que fan l'entrevista, que és moltes vegades qui fa també els comentaris en el programa de mà que ens donen. Doncs bé, el repte del Serrallo és la primera, que és l'obertura, de fet, és una òpera, que és la que compta amb l'obertura turca, aquella que té com, bueno, després més endavant va fer també la marxa turca, Mozart, que és aquella que recorda una miqueta les marxes militars turques, amb els platerets, el bombo, el triangle, una miqueta aquesta marxa així, que abans feien com una mica així, sí, amb rítmica, però marcial, que feien una miqueta de pop, una mica així com fosc, fosc, no? Després el concert va ser també molt, molt, molt maco, el concert per a violi i orquestra, amb un solista, que és el Giuliano Carminyola, un jove, com deien, un jove de 65 anys, però també, també molt bé, també un virtuós del violí, un concert també molt xulo. I de les tres, l'única cosa que us comento així com a curiositat, quan comenten aquestes tres sinfonies que el Mozart va escriure allà a l'última etapa de la seva vida, de fet, la idea era una miqueta que després s'haguessin estat òperes, com les obertures d'una òpera, de fet, per exemple, el número 40 durava 35 minuts només, és curteta, pot ser perfectament una obertura d'una òpera. Doncs, sembla ser que sigui una miqueta la idea que el Mozart la va escriure com si fos com una trilogia, una trilogia maçònica. Llavors, la número 39 seria o representaria la petició d'admissió en el procés iniciàtic i es pensaria l'exaltació entusiàstica en emprendre un nou canvi espiritual. A la número 40 seria o ja s'obriria el pou dels dubtes, les angoixes o aprensions inherents al procés d'iniciació i a la número 41 s'expandiria el triomf final. Sigui certa o no, aquesta hipòtesi està claríssim que es poden escoltar les sinfonies per separat independentment, són autònomes totalment, però això sí que totes estan impregnades que són sinfonies clàssiques i d'aquest esperit de ser una obertura de cara a fer després una obertura d'una òpera. Has dit la masoneria, o sigui, la primera has dit que era com quan t'introdueixis. La segona, la consolidació. La segona seria més aviat els dubtes o les angoixes que et pot crear abans de ja formar part. I la tercera no ho has dit la conformitat per dir-ho. Sí, d'alguna manera sí seria això. I és el triomf final conforme, bueno, ja has entrat i ja formes part d'allò que tu volies i et sents bé allà. Molt bé, aquesta cosa és una interpretació que donàvem. Per això a vegades és interessant també afegir, bueno, mirar i consultar els programes de mà que a l'auditori això ho tenen molt bé perquè a més ja els dies abans del concert ja el tenen penjat a la web i val molt la pena. Molt, molt, molt. A més, és una experiència, jo sempre ho dic que és una experiència xulíssima anar a l'auditori. És meravellós, tant en quant allò que dius un bon concert d'aquelles característiques a més el so que té allò és meravellós. Hi vaig estar una vegada. Sí, no, jo he estat un pare dos vegades a l'auditori em sembla i val parlar de música un pare de vegades o tres també així a nivell i també la música sona com vol. Sí, però una vegada vaig anar amb ella i... Sí, sí, també és molt maco. Qui hi havia aquell dia o no recordo? Jo no me'n recordo tampoc perquè clar, era va ser, van venir corals, la coral, em penso que era la polifònica de Puigreig, i n'hi havia més a l'Orfeó també, a l'Orfeó a la secció infantil, el cor infantil de l'Orfeó també i una més, n'hi havia tres corals però estava tot a l'escenari plen de músics i de corals. Quina meravella. El que diu una passada. A més, quan es barreja... A mi m'agrada molt quan venen els corals i així m'encanta. Molt bé, anem pel cinema? Doncs sí, farem una cosa, si voleu res, ja que no tenim res més de musiqueta, doncs si us sembla posarem res, dos minutets de l'Alegro Asai de l'últim apartat d'aquesta sinfonia número 40. Sí, que té quatre temps i llavors l'últim temps, no? Exacte, l'últim temps és el més dinàmic i el més canyero, doncs així ens acomiadem d'això i posem a parlar de l'Alegro Asai. Doncs vinga, res, dos minutets, tornem. de l'Alegro Asai. de l'Alegro Asai. de l'Alegro Asai. de l'Alegro Asai. de l'Alegro Asai. de l'Alegro Asai. A mi el que sempre m'ha frapat de Mozart és aquesta vida, no? Que tenen les seves obres, no? Aquesta fluïdesa. Aquesta vitalitat. és que hi ha manera... Aquesta manera, com encabalcava les notes d'una manera tan meravellosa. Vull dir, és que tenia aquesta capacitat, era increïble. Un prodigio, és això, és una persona... A la pel·lícula Amadeus, el senyor Salgueri ho demostrava bastant bé, això, no? Exacte. Sembla que la pel·lícula se'n va pels seus... pels cantons que no eren veritables ben bé, però... No ho imagino, però bueno, també ho sé tot el dia rient aquell nano, però bueno, el xicter d'unidor, no? Sí, el riu d'aquell també. Aquell que tenia tan famós, no? Bueno, doncs parlem de cinema, Rosa, una mica parlem dels premis, la cerimònia, la mà a començar. Tu vas veure la cerimònia, la vau veure vosaltres? Jo vaig anar una miqueta. Sí, jo vaig anar un trosset, no del tot, perquè la fan també a unes hores que ja, com que has de treballar el dia següent, mira què hem de fer, som oscurritos. Sí, sí, sí. No l'acabes de veure del tot i que bueno, també arriba un moment que es fa una mica, no sé, pesadeta, no? No, però en aquest cas tampoc va ser que ser ben pesada, eh? No, no, no, jo ho deia per l'hora més que res, perquè... Sí, no, per l'hora sí. I que són molts premis, que són molts premis, ja els ha de presentar els tres candidats, després els esquets que fan, en aquest cas el Dani Rovira, sí, que per tercer any consecutiu va ser el presentador, fa bé, va estar bé, va estar força... força agradable, no? Va ser maco, va ser correcta, amb alguna coseta, però bueno, estan ja, com que ho tenen molt guanyat, ja tot, no? Ja tenen un prestigi, ja saben que... A mi em va agradar moltíssim, que estigués aquella orquestra, aquella orquestra, diguem, que era l'orquestra de les pel·lícules, no? Aquesta... I que també estava molt bé perquè quan trigaven el minut com a màxim, ells començaven a tocar com si fos un rellotge, feien pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, s'acaba ràpid, i al final, pam, pam, que llavors no podies parlar perquè tenien l'orquestra al costat, no? Llavors, clar, els que parlaven s'atabalaven i llavors havien de tallar. Marcaven el ritme i ja està. Per això va ser molt dinàmic, que van acabar l'1 en punt, perquè jo vaig veure, al principi ho vaig perdre, però... Si no es pot allargar molt, la massa d'agraïment. I va ser fins al clavat, vull dir, que van fer-ho, perquè amb això van controlar-ho molt, no? Per això no es ha fet tan pesada dins del que podia ser pesat, vull dir que aquest any hem fet molt bé. Bé, doncs comentem una mica els guanyadors, no? Sí, la gran guanyadora, una altra vegada, l'Emma Suárez. Exacte, no? Dos per dos vegades, no? No, però és curiós, no? L'actiu protagonista era l'actiu de repart. I de repart. De repartiment. Jo crec que... Quan ja s'havia endut també el Gaudí, no? Clar. És que jo crec que van voler... Teníem un compte pendent amb l'Emma Suárez, perquè des del Perro de l'Hortelano no li havien donat cap premi a l'Emma Suárez. Ahir la passaven per la televisió. Exacte. Ah, igual era, clar. És a dir, no li havien donat res amb el que aquesta noia ha portat al cinema espanyol, tot sigui dit, i es veu que es volien ressarcir. Van dir, ara l'agafem i li donem tot d'una darrere a l'altra, no? Bé, potser és excessiu, també tot sigui dit. Jo la propera Pell, que és la que tu has comentat, que pots comentar si vols... Sí, és que jo l'he vista precisament. Clar, jo no sabia, jo l'havia vista abans, no sé si guanyaria o no. Què tal aquesta pel·lícula? Comenta-la ella si anem parlant de pel·lícules dels Goya i anem comentant cosetes. A veure, està bé Issa Quina Cuesta i en aquest cas també amb la Ismael. Bueno, ara ho dic. Sí, no sé com has llogat, l'Ismael, sí, no sé què, no? Bueno, sí. Bueno, ara ho diem. A veure, l'idea està bé. L'idea està bé. Jo me'n recordava una miqueta aquella pel·lícula que protagonitza la Jennifer Lopez, que ella també perd el seu fill i després apareix el nano al cap de, no sé, d'uns anys també, i ella, ostres, al principi molt il·lusionada que dieu, vale, és el meu nen... Però després desconfia, oi? I després, clar, desconfia perquè diu que raro, no, aquest no és, no és, perquè n'hi ha coses que tu com a mare ho saps, no? Suposo que és una miqueta la idea aquesta, no? De, bueno, el nen t'apareix, no? Una mare que perd una criatura, doncs està tota la vida esperant que torni, no? Amb aquella esperança, doncs en aquest cas el nen li torna, no? Que és l'Àlex Monner, l'Àlex Monner ho fa molt bé, l'està allà en un centre francès, en un centre, en una residència per nens, un centre d'acogida, que estava a França. Ah, vale, no, no, això no ho sabia. Sí, no, no, no, no estava... Clar, no, perquè, bueno, se suposa que ell es va perdre, va haver-hi un accident, el pare va morir, el nano va desaparèixer en vuit anys i ara, doncs, han passat vuit anys pràcticament, o sigui, el nano té uns setze anys i el centre, el educador del centre, doncs, es veu que han aconseguit una mica confrontar les dades de nanos desapareguts a la zona aquella del Pirineu, amb aquell accident i tal, amb aquest nano i per l'edat i tal, i, bueno, sembla ser que sí que tot quadra, no? I això és el que sí que... la presència d'aquest educador, el Michel, és el que sí que et fa pensar que, ostres, a veure, alguna cosa, segur que ho han confrontat i que s'han assegurat, no?, abans de posar amb una criatura, amb la mare, no? Ostres, perquè si no, imagina emocionalment també quin xoc, no? El que insinues és que podria ser per interès, no? El nano té una amnèsia, clar, o sigui, tota l'estona la pel·lícula juga amb això, serà realment aquest el nano que va deixar aparèixer fa vuit anys i no se'n recorda de res i després sembla ser que sí que se'n recorda de coses i per què se'n recorda? Perquè ha vist retalls de diaris o perquè algú el cosiu o l'altre ja li estàs explicant coses i ell aprofita aquesta informació i després se l'explica a la mare perquè se la vol guanyar. Clar, aquest dubte te'l genera, te'l crea aquest dubte. Aquesta desconfiança. I la Clara? Però insisteixo, com que al final sí, al final queda clar, no ho diré però sí que queda clar que tampoc tu acabes de creure però sí que ho vol deixar clar que tu vagis lligant caps i que al final dius clar, si la mare té això i el fill té això doncs sí que ha de ser mare aquí, però bueno, vull dir, queda una miqueta jo no la vaig acabar de veure rodona, no saps allò? al 100% una pel·lícula de Déu? No, ho sento molt però no, jo li posaria un 7,5-1,8 7,5-1,8 tirant llarg perquè ens tornem més exigents i volem unes històries més consistents. Està molt bé el plantejament però com que es queda una miqueta a les baceroles, no? Que no acaba de desenvolupar la idea en cine o vol tractar molts temes. Tu les vistes? No, però vull dir, de la manera que t'expliques i coneixen la cuesta com coneixem, jo el que crec és que aquest senyor el que proposa són preguntes i al cap i a la fi que tu te cantis a favor o en contra o ja m'està bé al cap i a la fi la nena ha trobat una mare que és el que li convé en lloc d'estar amb una llar i tal. O sigui, hi ha allò de la conveniència crec que. I la necessitat d'amar, d'estimar, d'estar amat, desestimar. I al cap i a la fi penses, home, doncs... I això és un tema delicat. D'entrada és el tema principal, però és que hi ha un altre molt important també, que és la relació que hi havia abans que el nen desaparegués. Això és molt important, eh? Entre mare i ell. Entre mare i ell i amb el pare. Ojo, amb el pare. I aquí no vull desvetllar res, perquè si voleu veure la pel·lícula és molt interessant. A veure, clar, la relació que no es veu i han de reconstruir aquella relació de memòria o... Quina relació hi havia? Era una llar ideal? O no era tan ideal? Perquè d'entrada tots partim de la idea que era una llar ideal i que aquest nen tornarà a una llar perfecta, com una seda. I ojo, què hi havia allà? I què es trobarà? O què es pot trobar ara? Aquesta pel·lícula els Goya no va ser gaire, nominada, però els Gaudí sí, i va ser la gran perdedora, la propera Pell, una de les grans perdedores va ser, perquè és que ens vam guanyar l'Emma Suárez com a millor actriu, res més, perquè aquí com a mínim, no? Però bueno... És que la cuesta, potser el millor... el paper de l'Emma Suárez, està molt bé, està molt bé, ho fa bé, però o sigui, bé com rodat, o sigui, és que li surt espontàni, és que tu creus, no?, que dius, ai... I el que està molt bé és una escena molt maca, aquella escena per mi és brutal, res només de mirades, de jocs de mirades, amb un ball que es fa, perquè clar, tot això passa al Pirineu, amb una zona així, amb neu, amb cabanes i tal, clar, la gent té com a distració de sortir a caçar, a caçar animals, com la caça, i un cop a l'any es veu que fan la festa de la caça, a veure qui ha guanyat més, en el sentit de qui d'ells, els caçadors, ha caçat més peces, no?, i fan un ball, i no sé què, doncs amb aquell ball que és super senzillet, però està molt bé, les mirades que hi ha entre ella, la mare, el fill, els dos nanos que ja són amics, el cosí, la novia del cosí, com ells ja es relacionen, aquella complicitat ja que n'hi ha, i com s'ho miren tot, el Michel, l'educador francès, i el cunyat d'ella, que és el personatge de l'Eduard, del... Ai, ara ho diré. No, no sé. És igual. Igual, ja ho diré. Ja ho diré. Allò és, perquè és un altre paper que és molt interessant, el Sergi López. Sergi López. El paper del Sergi López també té, aquest no l'hi han nominat, però... Seguim comentant més pel·lícules perquè són unes quantes, en aquest cas, el Premi a la millor actriu va ser per Julieta, i l'encontrat més d'una vegada, és l'únic que valia la pena, sincerament, des del meu punt de vista, a nivell de pel·lícula, de l'Almodóvar, ella està molt bé, l'altre a mi em va semblar repetitiu i avorrit, també. Millor actor és el Roberto Alamo, que, que Dios nos perdona, una pel·lícula que em sembla que no hem pogut veure nosaltres, és un paper molt cru, molt directe, molt salvatge, fent de policia i tal, i, bueno, en aquest cas, el que seria millor director, el Ballón, amb tota la reta a il·la de premis, d'efectes visuals i aquestes coses, que això ja se'ls mereixia, i el que faci falta, i millor muntatge, i millor no sé què, i millor so i tal, i la millor pel·lícula, Tarder per a l'aire, que això és perfecte, és el que deia que jo, doncs, volia que fos Tarder per a l'aire, la guanyadora, i menys mal, com a mínim, perquè aquí sí que el Raúl Arevalo va guanyar millor direcció novell, va guanyar, no me'n recordo ara què era, i aquest el cas, no? Ah, bueno, sí, va guanyar, hola Nacho. Hola. He estat aquí tota l'estona, però no m'heu vist. Ah, vale, vale. M'he fet invisible. Ah, molt bé. He estat una hora tirada a l'autopista, que no m'expliqueu, perquè, bueno... Aquestes coses passen, eh? Calma. Calma, quit calma. Però estàvem parlant que estem molt contents perquè el millor acte secundari va ser el Manuel Solo, a la tarda per a l'Aira, d'aquell paper tan petit. Molt bé, allò que vam parlar, de què parlava... D'aquella manera. Allò és magnífico, aquell trosset és bestial, el que fa aquest home, i li han donat el Goya, menys mal que cada vegada tenim més coherència amb aquestes entregues, no? Molt bé. I ja parlant del cas, no? Doncs tu vols comentar una cosa més rosa, algun premi així més interessant? No, era més o menys el previst, eh? Vale, vale. Jo vull parlar molt ràpidament d'una pel·lícula que comentaré molt ràpida, faré així res, no? D'aquesta manera, no? Que és l'Hombre de les Mil Cares, que també va estar tremendament nominada i va guanyar el millor actor, Carlos Santos, no? Que és el que fa de Luis Roldán. I tal. Que s'ho mereix. Ja està, escoltes com siguin, sí que ho fa molt bé aquest home i tal, però sembla que res més es va emportar, aquesta pel·lícula, no? És l'Alberto Rodríguez, no? El que va fer l'Isla mínima. És que, clar, s'ho ha emportat tot el monstru. El monstru. 8 al monstru, 3 a la tarda d'aïda. Clar, no queda molt per... No queda res aquí, no? La Sílvia Pérez Cruz, també, la millor canció original. Sí, sí. Ui, però és que aquesta cançó és meravellosa, eh? I és que ella es mereixia la millor actriu. Cerca de casa veieu aquesta pel·lícula com podeu. És que és meravellós el que fa aquesta noia. Sí, no, no, si la veurem, la veurem. És que ho fa molt bé. Està en... Una altra vegada, la película petita amb aquelles coses de ball per allà al mig. oi, que cantar... I llavors, això de l'ombra de les mil cares, és clar, és la mínima, venim amb una il·lusió, ostres, això serà la repera. Ostres, vull dir, estar a la pel·lícula és perfecte a nivell de muntatge, d'elaboració, el treball que fa l'Eduard Fernández ho fa magnífic, però hi ha tota una sèrie de coses que dius no m'interessa gens ni mica la pel·lícula, ho sento, la temàtica en si mateixa. Està molt ben ambientada. Aquest tio té una capacitat per ambientar, vull dir, decorar, posar la gent amb la... Tot el que és el concepte d'ambientació... Localitzar, localitzar, que es diu. Bestial, no? I a partir d'aquí, ja està, és que el tema no té res més que aquests vincles entre el Francisco Paessa i el Luis Roldán, vull dir, aquest personatge que era una mena de, no sé exactament què podíem dir, si era una mena d'estafador, que intenta ajudar el Luis Roldán però a la vegada també l'enganya i es queda amb els seus diners, una mena com de testaferro estrany d'aquella època, però que deixa a veure ja a l'inici de la gran corrupció que hi ha en aquest país ja l'any 95, que ja s'iniciava totes aquestes històries turbulentes que hi havia per sota, no? I, bueno, i és això. Llavors, clar, què passa? Que la pel·lícula en si mateixa deixa de tenir interès, no? Al cap de l'estona, perquè és un tema que ja podies conèixer una miqueta, l'única, l'actuació del Carlos Santos i de Fernández són dos monstres. En aquest cas, el Fernández és un monstre i el Carlos Santos és una cosa que ha aparegut allà, que fa un paper meravellós, no? I que ho fa de conya, però la pel·lícula avorreix profundament. Vull dir que jo us ho dic perquè si ho voleu. Que no és el que es deia quan es va estrenar, precisament, tot el contrari. I acabo, i la gran promesa també és un curtmetratge. Ah, sí. El Time Code, no? Time Code. Guanyador dels Gaudí, Guanyador dels Goya. Però això l'has pogut veure? Sí, sí, sí, l'hi pogut veure. Oh, quina sort. No em carregaré res, ni molt menys, però... I ara, en teoria, molt bé, molt bé. Perquè Palma d'Horacan és... Ja, per això. Jo ho vaig veure i em va passar com ha passat amb totes les pel·lícules d'aquest any, amb totes els... Vull dir, que cap m'ha dit oh, quina passada. I això m'ha passat quelcom semblant. M'ha deixat descol·locat, no? I és que, clar, no sé... No puc explicar. No sé explicar. És a dir, dos seguretats, dos guàrdies jurats, una i una noia, que es comuniquen mitjançant el ball. Ja està, acabo. No puc dir res més, que són 15 minuts, però també detall de curt, no? I sí que és veritat que hi ha una petita cosa, al final, està molt ben fet, es facin com siguin, està molt ben muntat, és una petita coseta, però no sé, no hi ha cap gir que diguis apa, no? Quina cosa més xula que passa amb 10 minuts, 15 minuts, no? És tot com molt lineal. Però bueno, és original el que es planteja. És igual que la ciutat de les estres. Exacte, és que anem per aquí, que ara parlarem després de les estres. Que l'heu vist, l'heu vist, molt bé. Clar, clar, clar, que si vols... No estava aquí, però no m'he enterat de... Que si vols parlar ja, no és que t'hem deixat una mica pel final, Nacho, no parles. No estaves aquí. T'hem amuntegat amb comenxeria i d'exposició. Estava sota la taula, correcte. per allò, per al problema, però bueno, ho agafem, ho agafem, no t'ho preocupis. Jaume, parla tu de la ciutat de les estrelles, L.A.L.L.Land. L.A.L.Land, la ciutat de les estrelles. Bé, és clar, vull dir, té el seu sentit, no? Se'n van a veure les estrelles, allà, amb aquell mirador tan extraordinari. m'ha fet pensar quan vam estar nosaltres per allà, per allà al Pirineu, com es deia allà. Ah, vaja, Son, Son del Pirineu. Això, el Son. A les planes de Son. M'ha fet pensar en allò. Bé, aquesta és una pel·lícula que jo sense veure-la ja m'ho pensava que era el que en definitiva és, no? És una combinació d'elements molt ben explicada, penso, des del punt de vista de l'actualitat. Jo penso que lliga molt bé determinades seqüències que tenen, doncs, com una mena d'homenatge al que és el musical en general. Hi havia qui deia Fred Astero de Ginger Roger. I jo, bueno, potser sí que... Hi ha un moment. Sí, un moment que sí. Que dius, vale. Exacte, sí, pot ser allò. I que ho fan bé, ballen bé, no ho ballen malament. Sí, sí, no, no. Per ser qui són... I aquell tros allà amb les estelles allà. No, per no ser ballarins, vaja, vull dir. Sí, que no ho són, no. Clar. No, no, la veritat és que sí, que això funciona. Llavors, aquí, on estaria, diríem, la... diríem, el que és menys interessant? És que és molt carrinclonona, no? Vull dir, però molt. I a més, esclar, llavors, què passa? Jo he pensat amb els ponts de mal, i són precisament, perquè hi ha un moment que té una semblança extraordinària, no? Que és quan es trenca tot de cop i volta i després et diuen, no, però això no va així, no l'obrirà la porta, eh? i, esclar, ho fa més bé, probablement, que amb els ponts de Madison. I crec que aquella pel·lícula, tot i que pugui ser tachada de carrinclona, es fa agradable precisament perquè, perquè tu, encara que no obri la porta, doncs tu, t'ho fas i ja està. I aquí fa el mateix, però d'una altra manera. I llavors això, crec que queda com una mica, ai, no ho fes. A mi m'ha recordat una altra cosa que encara és pitjor. M'ha recordat un Woody Allen descafeinat. Però descafeinat. els diàlegs són els diàlegs més tontos del món. Però, en canvi, la relació és una relació que podia ser qualsevol pel·lícula de les últimes de Woody Allen de parella, pim, pam, pim, pam, que es van coneixent, la música de fons, el jazz, aquesta línia, vull dir que, però, clar, però com una cosa molt, molt en un nivell de 3. Escolta, és allò del Frank Capra, vull dir, allò de l'èxit total. Exacte. I sí, sí, també, conic, al cap i a la fi són els valors nord-americans per excel·lència, sobretot a la part final. És únic maco, la part final em va agradar, ho sento. La part final diga mortera, però la part final a mi em va, sí, sí, a mi... Digue mortera. Digue'm. No, m'agrada al principi i al final. Al principi i al final, sí. Sí, és a dir, al principi i al final m'agraden. Però, clar, però també esperes que durant la pel·lícula hi hagi més musical, perquè estem parlant anterior d'una comèdia musical o estem parlant d'un drama musical digue-li com vulguis, però, clar, acostumats a veure musicals com Molint Ruix que no pares al cap tota l'estona, que és una autèntica avorrada el que fa el senyor Bas Lurman. Vull dir, Chicago, quan veus... Això és d'una capacitat... A Chicago també li fa... Bueno, però hi ha un tros que seria... Bueno, frena, frena. Però, ostres, Jaume... Aquí, jo m'avorria, estava com dient no m'ho puc creure que m'estan entomant aquí. És clar, és que dius, vale, tira, fes alguna cosa més, fes alguna cosa més, però ja està, que això ja ho sé, digue-m'ho, torna-m'ho a dir, i tal, i llavors, ostres, alguna, dius, ah, mira, ara canten. Vull dir, dius, què passa aquí? Vull dir, faltava el ritme, de debò, de debò. I mira que venia d'aquell guai plaix meravellós, el Damián Chacel, el que es diu que toma, que tenia una gràcia aquella cosa, vull dir, no hem de dir que la selecció musical és bona, que el tio fa bé, a nivell musical, i ells tenen menys química que la Pantoja i l'encarna Sánchez, vull dir, t'ho dic així de clar, vull dir que, és veritat, és que no tenen química, el Ryan Gosling i la Emma Stone, no, no, això no fa pam, per mi, eh? No ho sé, potser m'equivoco, però jo crec que aquí falten moltes coses, per rematar, oi que sí? Jo tinc la tendència a creure't. Sí, no? Sense haver vist la pel·lícula tinc la tendència a creure't. A veure, que s'ha de veure, perquè és el que diem, al cinema, bo i dolent, però és el que hi ha, no? Sí, però esclar, com que hi ha tantes coses, a vegades dius, home, jo hi he anat avui precisament perquè m'hi vaig comprometre d'una manera clara, si no en aquest espai amb un altre, no? Doncs ja que estem una mica dels Òscars i així d'aquesta manera parlem de, parla un segon d'El, del Porverhoven, i així ja anem rapidet, perquè el Nacho ens ha de parlar de cosetes també i tu has parlat també del múltiple, Jaume. Sí. Doncs, ostres, no m'ho espoiler, eh? No, no, no, aquí no fem espoiler. Bé, jo el tema d'El, del Porverhoven, que també li han donat la millor pel·lícula al Goya, la millor pel·lícula al Gaudí, diuen que també s'emportarà als Goya allà en l'Òscar, ella està nominada com a millor actriu i tal, bé, jo soc un feròfo del Porverhoven, a mi m'encanta el Porverhoven que m'insulti, que em tiri per sobre tot i que sigui desagradable amb els comentaris. És de delícies turques. I tant, és a dir, que amb estomàquia aquest home, a mi això m'agrada del Porverhoven perquè és el seu segell particular, evidentment es va americanitzar, es va posar més finet i tal, i ara ha tornat a Europa, i dius, bueno, ara amb l'Isabel Hiper que tampoc li costa gaire animar-se i posar-se a lo bèstia, sí, però tampoc. Tampoc. El llibre negre és d'ell, també? Sí. Eh que sí? Però clar. Allò és un pel·lículot, eh? Això està bé, però... No, sí, sí, no, no, sí, la pel·lícula està molt bé, però en canvi aquesta s'ha quedat amb una cosa més burgesa, que dic jo. I això no val, tio, no estem d'acord amb això. Una burgesia que a la vegada té a veure amb acosos i històries que hi ha al voltant i jo quan portes un quart d'hora dius, ja te calao. Deixa'm. Ja te calao, no li posis misteri perquè l'has cagat, perdó, el comentari, i ja saps qui és el bugó, qui és el dolent, qui és el no sé què, qui és el no sé quant, i dius, oh... Quina decepció, no? Quina decepció. I llavors, a tant en quant, sí que te la llença, que dius, apa, com es passa amb la mare, apa, com es passa amb no sé qui, clar, això de tant en quant hi ha unes paraules que dius, ostres, no? vull dir que deixa anar allò, però no és Albert Hoven que a mi em frapa, no? I la pel·lícula, a mesura que va caminant, caminant, per mi va d'escafeinança, d'escafeinança, d'escafeinança, és una bona pel·lícula, una molt bona pel·lícula, però... jo tampoc li veig el què, no? No és ni una venjança, no és ni... és una barreja de tot. Ja veurem, durant l'any, trobarem la bona. Clar que sí. Jaume, múltiple i ara passem al Nacho. Sí, múltiple no és tampoc allò que podríem dir un 10 com a pel·lícula, però, home, com a mínim, això és una pel·lícula amb molt d'interès. El Saw y O'Chamelan, jo crec que el coneixem tots prou bé, i sobretot en pel·lícules com, no sé, Senyals, potser no és la millor, però el bosc, sí, el bosc per mi és molt interessant, i el protegit, i tal. Jo crec que és un paio... Les primeres, sí. Sí, jo crec que és un paio que es vol semblar amb el senyor Hane, que fins i tot en algun aspecte, no? I aquí, doncs, jo crec que també. Ho han sentat aquí? Més que últimament? Sí, jo quan la vaig acabar de veure vaig dir, ostres, tu, per què ha fet això, aquest paio, què és el que et vol explicar? I llavors, de mica en mica, et va introduint en el cerebre, per dir-ho d'una manera, en el cervell, doncs, algunes de les constants que jo penso que sí que són molt interessants. El que passa és que són aquests 27 personatges el que li fa més mal a la pel·lícula, perquè no els veu representats, els 27 personatges. és que és molt complexa, no? Llavors, si arriba... Com ho passa a mora i mitja, això? Si arriba a 6 o 7, va a cata estrelles, i el 6 o 7, doncs, llueix. A nivell interpretatiu, la pel·lícula està bé, te la creus mentre la veus i tal, tot i que també no deixa de ser, doncs, un joc que estableix el realitzador amb l'espectador, no? Dit això, que ja té el seu valor, llavors, on està per mi l'avalu d'aquesta pel·lícula? Que en definitiva és un joc sobre les problemàtiques mentals. El que fa és proposar-te doncs, un joc de pensament, o sigui, te la proposa el realitzador perquè entenguis alguna cosa que tingui a veure, alguna cosa més que tingui a veure amb la salut mental. I llavors, és clar, vull dir, el que passa és això, no? Que anem descobrint, per exemple, la pel·lícula aquella de psicòsis del senyor Kritschko, que és una autèntica meravella, doncs, és una pel·lícula que la podries posar al costat d'aquesta i dius, tan falsa és aquella com aquesta. Sí, sí, sí. El que passa és que en aquesta hi posa la psiquiatra i llavors dius, ep, això és una altra història. Què vol dir la psiquiatra? Vol dir que és la que creu en el que està fent en aquell que és el seu, és el, el seu usuari, no? Digue-li. I, en definitiva, és el que l'anima en el fons, no? I llavors, doncs, bueno, el joc és doble personalitat, digue-li, bueno, fins a 27, ja veus, tu és la gent que representa i al final encara en surt un altre i tot, no? Que això és el que, és la sorpresa. Llavors, és una pel·lícula que interessa, crec jo, pel contingut que té. hi ha tot un seguit d'elements que la fan aguantar prou bé fins a arribar al final, al cap i a la fi la pel·lícula ja, al començar ja es veu que és el segrest de tres noies, no? I automàticament, doncs, això no es perd, aquest interès, no? I arribes al final i dius, ostres tu, i et van entrant tot un seguit de reflexions sobre el tema de la doble personalitat i els psiquiatres moltes vegades a què juguen, compta amb el que juguen perquè a vegades el que poden ser és més aviat promotors que no pas estabilitzadors, ja no dic curadors, en fi, tot això. Sí, sí, sí. En aquest sentit és interessant. Curiós. I com que la pel·lícula tan... Jo vaig esmentar la cinta blanca l'altre dia també, igual que el bosque i tal. Però és que allò és... Allò és el cim. Parabres maiores. Però qui remenen en aquest sentit també, però és que el Haneke et remena tot. Sí, sí, sí. Cosa que el Shyamalan jo crec que no ho fa en la mateixa categoria, vull dir, jo tinc aquesta sensació. Saps quin és l'element que probablement falla? És que jo crec que hi ha coses que sí, però coses que el Haneke supera i el Shyamalan recerca un punt més misteriós, més oscur, més simbòlic. Sí, sí, sí. És altres de dir oh, toma, tota la jeta, no? I d'una manera o altra posa algun petit element que ho argumentaria tot allò que vol escoltar i no acabar de lligar. Exacte, no acabar de lligar. Saps allò que dius per què el somni? O per què... A mi les últimes de Shyamalan m'han descol·locat, sincerament, eh? No m'han acabat de matar del tot. No, no. Bueno, la visita que jo la vaig convocar aquí... Això, la visita a mi em va descabalcar. És una coseta, bueno, que intenta recuperar, però... No ho aconsegueix. Però no ho aconsegueix però és que les que venen entre mig són pitjors, jo diria. El bosc, crec que és l'única, crec jo, que dins... Però que encara hi ha així... Bueno, el bosc i la cinta blanca per a mi són molt... Però la cinta blanca no és d'ell, eh? No, ja ho sé. Ah, vale, passava que deies, no? No, no, dic no, sisplau, no, eh? No, no, no, allò encara és més més atrevint, per fi. Sí, sí, sí, sí. Molt bé. Jo crec que la seva millor és El Protegido, en la opinió, si el sexto sentido està bé, va ser la presentació, però El Protegido és una pel·lícula més rodona, més amb tot, eh? Amb tot. Fins a tot l'actuació del Bruce Willis, no? La sombra, i la resta comencen a anar a caure, no? Comencen a anar a caure i, bueno... Era en sisè sentit, també, per a mi no em va agradar que jo això de... Això com carta de presentació, com carta de presentació perquè s'ha fet molt famosa i, bueno... Ja, però que tampoc. Què més? Comenxeria? Comenxeria. Exacte. Parlem de Comenxeria, que és una pel·lícula que està nominada també a l'Òscar. Anem a les Òscars. Ah, jo no ho sabia. Sí, Comenxeria està nominada a millor pel·lícula, està nominada a millor guió original i està nominada al millor actor secundari, el Jeff Bridges. Però amb aquest títol? O amb anglès? Correcte. Ah, vale, perdó. Què m'has dit? Què m'has dit? Una cosa que... Aviam, aviam. Aquesta pel·lícula es diu Hell and High Water, que traduït, traduït, és una frase feta que podria ser a contraviento y marea o pase lo que pase. Vale. I hi havia una traducció possible, no? Era una frase aquella... I no Comenxeria. Alienígena, no? Llavors, jo no sé, jo no sé, que venia pensant, venia ara, quan venia l'Anatasco, anava pensant, jo dic, hostia, qui serà la persona... Jo penso que és una persona única, que posa tots els títols aquests, no? Per què? Per quin mecanisme... És com si ara està pensant, tot això en el cotxe. Dic, ostres, diu el rei Borny, no? T'imagina't que ara la fan en castellà i li diuen, no, mira, és que... Este títol no nos gusta, no? Però si el rei Tuerto... No, no, no nos gusta. Mira, la vamos a poner... Un antidisturbio viene a verme, no? Una burrada, això, per dir una burrada. Clar, perquè és tanta burrada. Dic, Comenxeria, per què? Perquè hi ha un personatge que en un moment de la pel·lícula diu, jo soy un Comenxe, i l'altre diu, sí, perquè los Comenxes tots són nuestros enemigos. I això t'has tret que això té a veure amb la pel·lícula. Hi havia un títol, hi havia un títol que el director segur, el director o el seu equip, segur que han estat allà moltes hores pensant en el títol i descartant títols i pensant i tal. I al final... Arriba i foten això. I tires per terra, doncs no sabem el porqué, no? Escolta, aquest cap de setmana van passar una pel·lícula que et lligaria perfectament, encara que no siguin comatges els indis aquells, però era una del Val Kilmer, que no me'n recordo, ara la busco, eh? Sí, que la vaig estar veient diumenge, dissabte o diumenge. I està molt bé aquella pel·lícula perquè parla de la diferència d'essència cultural dels conqueridors en respecte als nadius. I està molt bé. No l'has vist, aquesta? Una que és un policia és un policia índic. Sí, sí, sí. És a l'actualitat que va a les reserves... I és un que ha sortit d'allà i torna. Sí, sí, va a les reserves i el tio investiga, investiga un crim amb els que investiguen allà. Ah, aquesta, aquesta. Mira, aquesta sí. Ja comentarem. Comentarem, bueno. Es diu Cord de... Ai, Cord de Tro, es diu la pel·lícula. Cord de Tro, sí. Ah, sí. Corazón de... De Trueno. De Trueno, sí. Bueno, el que passa és que la van passar a TV3 i tal i és de Michael Apted, que és un realitzador que en els seus moments ha fet coses interessants. Molt bona i em fa pensar en com manxeria de la manera que tu... Ah, t'explico jo que no hi ha com manxes aquí. Exacte. No, no. Bueno, això és una pel·lícula ambientada a l'actualitat. És un... És com un western, però ambientada a l'actualitat. Per què és un western? Perquè està ambientada a Texas i, malauradament, a Texas avui estem com al 1880. És a dir, tothom té armes. És una cosa que denuncia indirectament la pel·lícula, no? O sigui, allà a Texas tothom té armes. Hi ha les lleis aquestes que si tu entres a una propietat aliena i penses que t'estan atacant, en pots disparar i no et passa res. Si et peles el tio no et passa res. Si fas un atracament i tu pots començar a disparar els atracadors doncs tampoc passa res, que això passa a la pel·lícula. I, bueno, aquí comencem en un ambient, en aquest tipus d'ambient, tan blanco i tan Trump, clarament. Sí, sí. Hi ha unes persones que són la famosa basura blanca que està esclosa, que està esclosa i que ara el senyor Trump intenta replegar el seu... El seu niu. Exacte. Doncs, bueno, aquestes persones tenen problemes perquè si volen el banc, si volen expropiar el rancho que tenen i tenen famílies i tal i al final decideixen començar a atacar bancs com s'ha atacat a la segle XIX, a finals del segle XIX. Ho fan d'una manera molt concret amb un pla pensat, vull dir, no són uns bojos, sinó que intenten robar sempre poques quantitats i tal perquè tenen un pla per, diguem-ne, tornar-hi al banc el que s'està fent, vull dir, eliminar el deute i al final, bueno, quedar per sobre del banc. A partir d'aquí, la pel·lícula té com una doble vessant, diguem-ne, o sigui, una vessant de la manera que ho mira el director. De dir, bueno, una exaltació de l'individualisme perquè aquestes persones són, tenen mentalitat una mica del pobre contra el ric, del petit contra el gran, del colono, diguem-ne, contra el món i contra alguna cosa que li guardi la seva llibertat, això per una banda, i per l'altra banda aquesta llibertat portada a l'extrem en la que tothom té armes, en la que tothom dispara al carrer, en la que passa qualsevol cosa i en la que allà la policia comença a perseguir-los i hi ha tota una caravana de gent del poble que van amb les ranxeres i amb les seves fusils automàtics també a fer la cacera humana d'aquesta gent perquè, bueno, perquè és com, no, no, és que nosaltres tenim dret, no? i anem amb la policia a ajudar-los i van allà, bueno, en tot aquest entorn aquestes persones es van desenvolupant i, bueno, i al final, la situació regeix al 50%, d'un final allò que no acaba de... Bueno, llavors la pel·lícula a nivell d'interpretació, bueno, força bé perquè els actors que són actors joves però que un Toby Pine i l'altre no em recordo que són actors que els has vist fent altres tipus de pel·lícules pel·lícules més de guapit o s'alguna així i que ho fan força bé, són els dos germans i, bueno, el Jeff Bridges ho fa bastant bé, en un paper una mica forçat, no? Perquè això no és així, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, allà totes les pastures de color groc, aquell cel de Texas que sempre està allà bufant el vent, aquell vent que és càlid i tal, encara hi ha els corni largos, els long horns aquests, o sigui, els... Els bufes. Sí, bufes, bufes, no sé si, és una cosa així, no, no sé si exactament que són. Sí, es poden ser aquella barba, no? Exacte, no, no, no, aquells que tenen els corns així, no? Ah, val, val, val, val. Els ramats d'allà, bestial, bestial sempre de Texas o les grans planures de Texas, bueno, encara es veu, es veu el paisatge amb les, amb aquelles pous de petroli, amb aquelles màquines, que s'han vist en tantes pel·lícules, que fan així, de gegant, no? Gigante, exacte, les que es veuen a gigante, que es van per tot arreu, bueno, en aquest paisatge se desenvolupa aquest, aquesta, bueno, road movie, diguem-ne, perquè els tios van en cotxes, van canviant de cotxes, van d'un banc a un altre, van robant, s'aturen, tornen a començar, no hi ha una extrema violència fins a un punt de la pel·lícula, vull dir, no és una pel·lícula tarantiniana i tal, seria una barreja entre, no és País para viejos o Winterbones, però sense tanta violència i jo crec que s'ha quedat una mica a mitges. Jo m'esperava bastant més d'aquesta pel·lícula perquè la veritat, no sé, per la pinta que tenia hi ha alguna cosa que havia sentit, però és una pel·lícula correcta, diguem-ne que correcta, o sigui, passable amb un notable, diguem-ne, però no tant pot ser per, bueno, com un nou clàssic, no?, que deia en algunes ressenyes. Sí, exacte, exacte. Ara el David m'estava dient, oh, s'has vist, s'has vist i què tal, doncs m'he quedat una miqueta, o sigui, hi ha algunes coses que m'han agradat bastant i alguna cosa, o sigui, també un estil bastant hiperrealista, estil tarda d'ira, o sigui, tots els escenaris estan rodats com si estiguessis allà, tu estàs allà amb aquelles benzineres de Texas, en aquelles pastures, amb aquells tipus humans, ho veus, diguem-ne, allò amb el sombrero tejano i tot el rotllo, i les interpretacions bé, però es queden una miqueta mitges, diguem-ne, o sigui, no sé si la història que té, s'ha nominat el millor guió, dius, bueno, sí, aviam, és sòlida, no té febleses i tal, però tampoc m'aporta, o sigui, aquesta visió de l'Amèrica podria haver estat més forta, més profunda, més estil Winterbanks, més descarnada, no? Més imino. Sí, es queda una mica així, igual. Clar, és el que diem, que hem vist tantes pel·lícules aquests dies últimament i totes elles vinculades amb premis i cap d'elles ens ha omplert, potser a mi la que més, tot ha sigut tarda per a l'Aira, ha sigut la que més rodoneta, sent lo mínima que és, és el més rodoneta que he vist, mira que hem vist coses importants, entre el monstruo i l'Alalán i com en Xeriu, hem vist pel·lícules grans, no? I en canvi dius, cago en l'olla, perdó el comentari, però és veritat, és que és així, vull dir que no. Està també, a la llista de les Oscars, la millor pel·lícula està de Arrival, la llegada, que ha estat aquí, clar, que ja la van comentar en el seu dia, que també es quedava, o sigui, que tenia una mitjona molt bona, que li faltava exacte una miqueta per rematar, que es quedava una miqueta i que tenia un final bastant desonrojante. A veure si aquesta és Lion, Moonlight, el Manchester aquest, vull dir, a veure què tal, tot això, diuen que el Lion està molt bé, també, no ho sé. La ciutat de les estrelles, home, ja la terra. Bueno, ens queden sis minuts, el Nacho ens ha de parlar de l'exposició de figures fetes amb cotxes? No, amb suro. Amb suro, has dit suro? Avientes amb auto, amb cotxes. Sí, sí, és que jo estava escrivint i estava ja conduït. No, no, això no he fet, això no he fet, eh? No, no, borra, borra això. Vale, vale. No, m'he parat, m'he parat, m'he parat i llavors he enviat un mitjaj. Però no perquè volia, estàs parat, no? M'he parat allà perquè he parat el motor i tot. Perquè no podia continuar, és que no podia passar. m'he parat el motor perquè allà està un poble. Bueno, no, és una exposició, és curiós, no? Perquè jo, bueno, he aterrat a la illa diagonal aquest matí per casualitat i resulta que estàvem fent, resulta que hi ha un senyor que es diu, un moment, us dic exactament el nom, no sé si Pere Siurana, un moment, deixeu-ho. Siurana. A mi això no sona, Pere Siurana. Sí, sí, denominació d'origen de l'Orient. No, però hi ha un Pere Siurana que em sona a mirar d'algun, dins d'aquest àmbit. A veure, sí, aviam, aquest senyor és, bueno, aviam si ho acabo de veure, Pere Siurana, correcte, és un empordanès que, bueno, des de tota la vida s'ha dedicat a treballar al suro, des dels 12 anys i al final ha fet una connexió privada de 250 escultures que veritablement és curiós. Això, a mi m'ha fet reflexionar, dic, home, això és art, és tècnica, és artesania, clar, això, quan veus una cosa molt ben feta però al cap i a la fi sense cap mirada artística perquè fas copiar, dius, bueno, això què és? Una habilitat, una habilitat innegable, perquè tu ara us ensenyaré algunes fotos i diràs, ostres, o què és? O podria considerar-se un arte, bueno, això ho deixem així, sigui com sigui, és una exposició que està al mig de la vida diagonal, que té la 250 figures de suro, que és gratuïta, o sigui, tu vas passar enllà pel centre comercial i la veus, fins al dia 18 de febrer, és una d'aquestes que els que no tenim aquest coneixement enciclopèdic de l'art que té el Xesco, doncs, bueno, la podem interpretar, saps què dir? Genial, genial, és interpretable. És el millor que es pot fer, interpretar-la. No, no, no, ho interpreti ell, clar, és el millor, jo ho prenc. A més a més, a més a més, bueno, és molt plausible perquè tu tens al costat del que és la figura de suro, tens algunes figures reals, a més a més, potser una màquina de cosir, una màquina d'escriure, un no sé què, un telèfon, i tens allà, la figura i al costat, la figura de suro, feta idèntica, vull dir, com si fos un motllo, però el tio de la talla de mà, diguem-ne, i més coses, tens allà, un poble, tot un poble, tens moltes figures, tens motos petites d'aquestes com de la Primera Guerra Mundial i amb Sidi Kari i tot, tot fet, i bueno. Catalunya amb miniatura. Sí, però hi ha una màxima amb el món de l'art. Ostres, què és això? Un cistei? Això és un cistei, tot és suro, eh? Un cistei també. Tot absolutament és suro. Hi ha una màxima que era molt típica amb l'època així més classicota del món de les arts, el 17 i 18, que era la imitació, que era la imitatio, s'havia d'imitar allò clàssic, no? Però quan s'arriba al segle XX hi ha una màxima que és mai la imitació, sempre la innovació, mai la imitatio, sempre l'innovació, no? Un concepte així i tal. Llavors s'ha d'innovar. Si copies exactament, encara que sigui fet amb qualsevol material, doncs no té gràcia. No s'avança. Clar. Encara que tingui les capacitats com diu el Nacho. Està complint una altra funció, no? La de consolidar. Exacte. Veus aquí, o sigui, clar, no, no, o sigui, l'habilitat artesana, com esteu veient, l'habilitat artesana d'aquest home que agafa, no sé, agafa un cúter o no sé què agafa i agafa el suro i el transforma en això és innegable, ja dic, perquè no tinc fotos però feia la màquina de cosir unes xingres d'aquestes de tota la vida i al costat estava l'altra feta amb suro i era idèntica, o sigui, com a escultor, diguem-ne, si formar-la diries ostras, mira, però, però, però no hi, clar, no és art, és una artesania molt ben treballada i que, bueno, que sí que entra molt bé pel sull, diguem-ne, jo he vist allà la gent que ho estava mirant i la gent diu, oi, mira, i fent fotos, que maco, és més aviat que maco, però bueno, si esteu per allà, sent gratuïta, l'originalitat també, té una qualitat, té una qualitat realment i estarà fins al dia 18 de febrer. Bueno, mira. Bueno, i això que volguis passar per allà. Jo penso que el que és interessant també, un cop s'ha dit, això és això que acabes de dir, tu copiar, no, vull dir, en tot cas inventar, per molt bé que copiï un, vull dir, els que hi entenen d'art, ho veuen que allò és copiar, on estarà el matís? Mira, el matís està en que tu, quan aprens, aprens copiant, lògicament, no?, els clàssics, el que sigui i tal. A vegades ha de repetir? Clar, però, exacte, i a vegades ha de repetir, tu vas agafant un estil, una forma de fer, llavors, si tu no innoves, si tu no et converteixes en un petit geni davant de qualsevol cosa, no destacaràs. Això és el que sempre s'ha dit, i llavors per això passava que en les èpoques que tot passava per una acadèmia oficial, que és l'acadèmia que tenim a qualsevol ciutat, l'acadèmia aquí de Belles Arts i tal, doncs no sortien, llavors no sortien ni pintors ni escultors que tinguessin una gran potència, llavors perquè sortissin de bons, havien de marxar fora, Santiago Rosselló, Ramon Casper, per dir alguna cosa, marxar a París, trencar amb el que havien après, perquè aquí havien après com fer-ho, com imitar Velázquez, com imitar Goya, i a partir d'aquí allò és trobar coses noves que t'inspiren, i aquest senyor, a no ser que sigui una sèrie que ha volgut fer d'aquesta manera, el que hagués hagut de fer és dir, doncs faig, tinc la tècnica, ara vaig a fer, jo què sé, un nu femení, un nu masculí... És el que he trobat jo a faltar. Exacte. Ho he trobat a faltar. Vaig a inventar-me la Sagrada Família. Fé un pas més. És el que és el problema, però bueno, que potser és aquesta la gràcia d'aquest home, no ho sé. És el que dius. Digue'm, digue'm Rosa. No, no, no, després quan acabem, res, una coseta de la Filmoteca. Un minut, xata. Digues, tu mateixa, tu mateixa, un minut. Tu mateixa. Ah, no, no, és ràpidet, ràpidet. És un cicle que fan a la Filmoteca durant aquest mes de febrer sobre la Revolució Cubana. Ja estava preparat abans de la mort de Fidel Castro. I de fet, sobretot, sobre els tres primers anys de la Revolució Cubana. i és documental. Ah, documental. Són documentals. Sí, ui, n'hi ha moltíssimas. Aquí con unas cuantas. Digamos cuantas, sí, que tenim disminu. Por primera vez, Historia de una batalla, Hablando del punto cubano, la primera carga al machete, en la otra isla, Ideas, Santiago, y tenemos sabor, Salud le Cuben, Cuba Pueblo Armado, Ella, 79 Primaveras, L. Bellota, Hanoi Martes 13, Girón, Guantánamo, hasta la victoria siempre, Nauf, Viva la República. I una sessió de comitratges també. Doncs sí, que hi ha documentals. Tant hi ha dones com dones, directores. Molt bé. Sí, sí, sí. És una edat que s'ha fet per la Filmoteca en col·laboració amb la Cinemateca Cubana i el Museu Reina Sofía. Molt bé. Doncs mira, escolta'm, algú diferent també, que em refereixo a buscar coses que siguin originals. Sí, original, sí. Molt bé. Molt bé, doncs tenim 10 segons per acomiadar-nos. Sí? Vinga, tots a un. Adéu. Adéu. Un dia, adéu. Adéu, adéu, adéu. Adéu, adéu, adéu. Último moment que pensaba