Flamenc amb Sara Baras i marató de cinema: Parasite, Mimosas, Els dies que vindran, Papicha i el documental Las cajas españolas

Comencem un dia més al Babilònia amb la grata companyia de la Rosa Alcalá. Oye, del Xesco Ramos. Hola, ni a ningú més. Molt bona tarda. Hem de fer una mica de sarau perquè estem aquí tu i jo. Sí, som els Adam i Emma de la ràdio, no? Sí, sí. A mi som els reis i les reines. Exacte, no tenim ningú més que es faig competència. Avui som lo más. Avui no vamos a callar en todo el rato, perquè clar, si callem malament llavors no fem ràdio. Avui sí que podem explicar tot el que vulguem i estendre'ns la estona que guau. L'audiència, que no s'espantin, que serem molt amenos, serem molt agradables. Com sempre. Avui tindran els seus dos favorits. Sí, sí, exacte. Hòstia que no el tenim aviat. I els altres, doncs clar, com no venen... Ui, motius diferents. Ai, sense estar escoltant, pobres. Motius diferents. Però motius diferents, però no sé jo què diguin. Justificats, no? Allò sí que seria justificats. Sí, sempre justificats. Mai diuen, no, me'n vaig de vacances. Home, i si em van de vacances, ja perdrem la direcció, que li es comptin uns quants milers d'euros, eh? Del super-sou milionari que cobran. Sí, exacte, el super-sou de, clar... La ràdio que dona, bueno, fer unes vacances ara a mig mes, o bueno, hi ha allò que fan la Setmana Blanca. Ah, mira. Hi ha països d'Europa que comencen a fer ja durant tot el curs. No fan les vacances d'estiu tan llargues com nosaltres, sinó que... Ok, sí, sí. Sinó que fan més curtetes, fan un mes només, i després durant l'any poden anar agafant-se una setmaneta de neu per fer alguna cosa. Sí, perfecte. I això també està molt bé. No, no, està molt bé, està molt bé. Jo demà anaria, per si jo, per si ja que estem, vinga, va, una setmana, no ho sé, a Escòcia, per exemple, no? Sí. Vull dir, però bé, no podem. Hem de treballar, hem d'estar aquí, aquí hi ha en altres llocs, clar. Aquí al peu del canó. Exacte. No podem deixar-ho amb la nostra audiència que ens estàs. Exacte, no? Aquest públic milionari que tenim. Molt bé. Avui parlarem bàsicament de cinema, però insertarem per aquí cosetes, com la Rosa, però començarà a parlar-nos de les Saravares, no? Home, ballet, ballet flamenc. Flamenquillo, guai. Súperbo. De nivell, de nivell, que es parlarà la Rosa, d'aquests sombres. I després directament parlarem de cinema, parlarem de, bueno, pel·lícules molt recents, estrenes d'aquest any, de res, de fa pocs mesos i algunes molt actuals. Parlarem de Paràsitos, parlarem de Mimosas i, a més, la Rosa, que ens parla d'aquesta pel·lícula, ens parla del diari de rodatge. Exacte. Que també és molt interessant entrar una mica, com es diu en castellà, en els entresijos, no? De la manera de rodar, no? Exacte, sí, sí, sí, sí. Una pel·lícula que m'ha sorprès moltíssim, que es diu Els dies que vindran, que en parlarem, que va ser la guanyadora de la Viznaga, no sé com es diu en català, la Viznaga, que és una flor molt maca, per cert, malagueña, que és preciosa. Ens queden. Sí. La Rosa es parlarà de papitxa, ai, la dejamos. Després... La paraula té gràcies. Tenen una... Exacte. La paraula té gràcies. I després seguirem parlant d'altres elements una miqueta així, doncs, com més alternatius. Un documental, les cajes espanyoles, que fa poc s'ha més per televisió o parladors. i després parlarem d'un de cicles, festivals, exposicions... I si ens dona temps, parlarem d'una sèrie que es diu Bonding, que, bueno, que el nom una mica ho diu tot, no? Fa referència a una cosa que es diu Bondage. I a partir d'aquí tenim un punt vinculat amb el sexe i és una cosa curiosa. Més que escandalosa, que no ho és, gens ni mica, és peculiar. Vull dir, aquest món que se'ns presenta, no? Una sèrie de Netflix, aquestes famoses de Netflix, però que considerada una de les petites joies d'aquesta temporada, d'aquesta macro... Molt bé, prometedora. Sí, sí, sí. És una cosa curiós, a si més, no? Molt bé, guai. Molt bé. Doncs comencem amb les Saravares i aquestes sombres, eh? Sombres. Que has vist al teatre, m'has dit abans? Bé, a l'Auditori, el Teatre Auditori de Sant Cugat. De Sant Cugat. Tenen un teatre molt maco, amb una capacitat impressionant, amb un escenari molt xulo també, vull dir que hem anat allà diverses vegades ja a veure coses. I tenen una programació estable que val molt la pena, eh? També. Sí. Doncs hem començat aquesta temporada, nosaltres, ells ja porten, déu-n'hi-do, fan de tot tipus d'activitats, doncs amb aquest balet de les Saravares, eh? Que es diu Sombres. Sombres. El recomano moltíssim, de debò que val la pena, eh? No és... És que és super... A veure, està supercuidat tots els detalls. L'escenografia és preciosa, amb uns panells així que pengen, així com esgrafiats amb les siluetes de dos ballarins, ballarí i ballarina, sembla ser, no? Però així tot com molt difuminadet, d'acord? Que s'il·luminen, o altres coses, també altres imatges, que els van posant, els van traient, els apropen o els allunyen segons el que estiguin ballant, i els il·luminen de diferents colors, també amb diferents tonalitats de llums, no? Llavors fa un efecte maquíssim, no només ja aquest fons del teló, diguéssim, sinó tota l'escenària on es desenvolupa l'actuació. A veure, són quatre ballarines, dos ballarins, més ella, més la Sara, són set persones ballant, set ballarins, i de músic n'hi ha set també, hi ha dos cajons, dos que el cajón flamenco no pot faltar, són dos cajons. Hi ha la guitarra espanyola, dos guitares espanyoles també, que és una passada també com sona, mare meva. Què més? Hi ha un senyor que toca diferents instruments d'avent, sobretot, toca l'armònica. Ala! Mira, és una combinació preciosa quan toca l'armònica, eh? I combina amb el flamenc, l'armònica, que xulo, no? Preció, superbé ho combina, o amb el saxo també hi ha moments, hi ha alguna actuació amb alguna de les peces que és amb el saxo, o amb la flauta travesera, o amb el flautint també, és una passada. I saps aquell instrument que mai no... És que no sé com es diu el nom, és com una semiesfera, que a vegades quan vas per la catedral hi ha algun noi que es posa allà, o alguna noia que es posa a tocar, el que fa... Ah, sí, sí, sí, sí. Com un metàlic, un no sé què. Sí, no sé com es diu allò, sí, que allò és meravellós. No és un gong. Té un nom així, una mica, no sé si prové de... Jo és del Tíbet, no? Sí, alguna cosa així. Jo no diria que és tibetà o de per allà dalt, eh? Sí, i fa un son també, vull dir, i combinar-ho també amb el flamenc, amb les guitarres espanyoles, amb el cajón, és una passada, és preciós, és una combinació, és una... Com és jo ara un maridatge, no? És una barreja molt bona, molt ben, molt, molt eixida, molt bon resultat. Estic intentant a veure si trobo... A veure si trobes el nom. Sí, sí, tu busca, tu busca que jo explico mentre... Sí, sí, sí. Que també hi ha dos cantants, dos solistes, dos cantaores, que és el que se dice, dos cantaores, que també d'una qualitat impressionant també, dos, dos, dos. Vull dir, tot són gent de superqualitat, està tot cuidat al detall. Els vestits, els trajes, oh, surten vestits amb aquells pantalons negres, ja, camisa negra, jaqueta negra, preciós, d'acord? Ella surt, potser, alguna vegada, amb aquest pantaló així tot negre i amb un, saps, un quart de pols així vermell, així ampli. Ho estic veient ara mateix. Ah, doncs, perfecte, que està gravat, està gravat? Perfecte. Estic veient aquí al YouTube, no? Vull dir, una mica que això ja ho estic veient i estem escoltant. Això és part de la... O sigui, suposo que deu estar fent actuacions per aquí. Clar. I val la pena perquè hi havia una persona del públic que estava molt a prop nostre que deia, no?, que anàvem una noia més jove i li deia jo és la segona vegada, no, o la tercera vegada que la veig, la voré avui, avui. Avui? Sí, sí, no m'estranyava, no m'estranyava, no avui, vull dir, que avui era la tercera vegada que veia aquest espectacle. Vale, vale, vale, que no fos que... I jo un cop que la vaig acabar de veure l'espectacle també vaig pensar és que jo també repetiria, eh? T'ho juro que repetiria. No, no, a mi això de les... És magnífic, és magnífic. Si has de triar una baila d'obra o i tal, la flamenc, anir a veure aquesta segure. És que no t'avorreixes, és que és super... Tota l'estona, més amb una força, amb un zapateau, amb uns moviments, amb unes coreografies, és una preciositat, eh? A mi em va recordar una mica també, és aquest flamenc modern que fa Rafael Amargo, per exemple, no?, també amb la seva companyia, no sé l'altre com es deia el Cortés, no?, també el Joaquín Cortés, que ja fa temps ja que tens els altres grans. Però això que em fa mandra, crec que és més peripé... Perquè és més grandiós, no?, en plan així tot molt... Jo crec que és més pura, les sarabades. Exacte, perquè és com més petit comitè, és tot com més, no?, i més reduït. Jo també la segona vegada que la veig amb ella i amb el seu valet, de fet ara aquest any ella està celebrando el 20è aniversari de la seva, d'això de ball, de la seva, com es diu, empresa... Compagnia. Compagnia, això, companyia de ball. Jo ara vaig veure, potser fa ja com 11 anys, deu fer ja, a Granada, al General IFE, allà de nit, en aquests festivals que es fa de flamenc i de dansa i de tal, i de malet, bueno, va ser espectacular. I vaig pensar, ostres, a veure si algun dia torno a veure. I quan vaig veure que venia aquí a Barcelona a Sant Cugat, i go, ostres, anem a veure a Sarabares, eh? Ho recomano moltíssim, moltíssim. La gent del públic, una superentregada, gent de tot tipus, perquè veia gent catalana, del gui, el públic que té sempre a l'Auditori de Sant Cugat, com nosaltres, que som un públic, ha sigut, també, no? I veies, potser, una miqueta més, potser, d'aquesta rama, d'aquesta branca del món del flamenco, no? Ja veia un nano, ostres, bueno, un nano, dic un nano, però que podia tenir 40, 50 anys, que estava tota l'estona, ole, ole! Estava entrega, entregaíssima, ole, maravillosa! És que tenia raó, és que era, de debò, eh? Clar. Un disfrute genial, eh? Sí, sí. El que feia són, mira, trets a peces, clar, tot sobre el voltant de la idea aquesta de sombras, no? Dels colors, de les llums... Perdona, aquí estem escoltant Ferruca. Ferruca és una d'elles, sí. Pot ser? Sí, sí, sí, és la segona que va interpretar. És aquesta? Sí, sí, sí. Mira, mira, mira la guitarra. És... Bueno, doncs sé que hem hagut al final, per desgràcia. Sí? Sí. Doncs sombras... Aquesta, és aquesta, això és Ferruca. Sí, sí, sí. Aquí sentim com te coneix, és ella, eh? Sí, sí, sí, és ella, és ella, és ella. Però si és que te coneix i es desplaça a la vegada i sembla que és que es desllissa, es desllissa, saps? És que llisca. Sí, sí, sí, sí, sí. Sembla que llisca sobre l'antarimat. És una passada. Sí, ho estic veient aquí, eh? És preciós. De debò, la gent que pensi, hòstia, el flamenco, no, no, és que no té res a veure, és que és qualitat i nivell impressionant. Jo crec que això arriba a tot tipus de públic, eh? Ja dic, la prova és aquesta. Hi ha gent que no te'ls imagines amb un tabló flamenco i en canvi allà és que això és realment... Sí, sí, sí. Això és realment flamenc i això és realment arte, eh? Uah. És que això està molt clar, eh? Sí, és de molta qualitat, moltíssima qualitat. És molt important això, no? Que no es caigui en la vandalització, eh? Sí. I jo crec que a vegades alguns d'aquests, no? Doncs han caigut una mica... No dic el Joaquín Cortés, que és més pur, no? Però jo crec que la Margo ha caigut una miqueta en aquesta cosa més folclòrico-festiva, no? De la ment. Però encara veus aquestes, veus la Saravares... Hi havia una altra dona abans de Saravares que era molt bona. No me'n recordo, els anys 90, no me'n recordaré ara. Vargas, no? Ai, sí, sí, no sé quin dius. I que era espectacular, també, aquella senyora. Era més gran, no me'n recordo com es deia. Però, bueno, és el que dius tu. Que els ha hagut mantenir, exacte, aquesta puresa i aquesta delicadesa i aquest esforç en fer-ho tot bé. Mira, és que fins i tot els vestits eren, ja et dic, a part d'aquests així de color negre, els vestits de flamenca no eren els típics aquests així de topos, no? Sinó d'aquests així més estilitzats, més allargats, tipus anys 20, però en flamenco, preciosos, que queden divinos i que, si clar, si són quatre avallarines, doncs, per exemple, color blau, no? Doncs cada una d'un ton blau. Blau, molt bé. En tonos pastissos, des del blau cel, així, super suau, una miqueta més pujadet, no sé què. Com un degradat. Aquell, el blau aguai marina i el blau més, jo què sé, turquesa. Un degradat de blaus. Quatre blaus preciosos, preciosos. I quan treuen els vestits amb tonos roses també, des del rosa palo, la rosa pal, fins a una miqueta més fucsia i tal, també preciosos. És una passada els colors, que és una meva. I després, com que ballen tan bé, tenen molt nivell totes ballarines i totes les ballarines. Molt, molt nivell. Jo aquí tinc un fragment que dura un minut i poc, que posa flamenco on fire. Pot ser que sigui una de les parts, dintre de sombras. Podria ser, sí, podria ser. Mira, són tres espesas, que són sombras, farruca, romance martinete, serrana, zapateado, valls. El valls és el de Federico García Lorca, el valls aquell de... Ah, que maco. Sí, sí, sí. Amb una música així adaptada. No és ben bé la que va fer Enrique Morente, sinó una mica més adaptada així a guitarra flamenca. Una mica la coneixo, que és molt maca. Sí, o bueno, o Leonard Cohen, que també és qui va agafar la lletra i va... Ah, però clar, sí, sí, va fer la... S'assembla una miqueta, però no és això, eh? Vale. És una adaptació que hem fet, és una versió, per entendre'ns. Mariana és una altra, sombras torna una altra vegada, tangos, travessia, alegría, bulería, sombras una altra vegada, però amb un altre enfoque, no repetim el mateix. I el fin de fiesta, no?, ja con tota la companyia, ja, bueno, bueno, bueno, bueno. Un deleite, una passada. Fantàstic. Ah, no, és una mica la promoció, perdó. Una passada. Ah, no ho dic, crec que així ho vols posar. No, no, perquè aquesta passada no era, no és correcta. Llavors, bueno, no, no, potser no la liarem millor, que si no encara, a lo millor, sortiran per aquí... Doncs res, tothom a veure a veure en quin teatre torna a actuar. Sí, sí, sí, perfecte. De debò que sí. Sí, aquí hi ha un trosset més, no sé si també en quin punt és, però... Perfecte. Per tant, bueno, una miqueta, no molt més, són 30 segons, però una mica ens servirà per... La sentim, la sentim la guitarra. I a ella, que coneixen, és clar. Ai, ai. Un espectacle, vaja. Sí, sí, sí. Molt bé, no és res recomanadíssim, quan torni a veure si la puc veure, perquè jo tinc ganes de veure-la també, i a veure si amb un munt ha terminat, doncs mira. Molt bé. Passem al cinema. Sí, a veure què has vist tu. I anem a parlar d'una pel·lícula que es diu Parasite, en anglès, seria de traducció al castellà, som paràsitos. És una pel·lícula d'un senyor que es diu Bong Joon-ho, que la gent el coneixerà per dues pel·lícules que a mi em van encantar les dues. Una que es deia The Host, és una pel·lícula dels anys 2000 i poc, que era d'una mena com de Godzilla, entre cometes, que ataca Tòquio, és una mena així com molt peculiar, però una ciutat coreana, no Tòquio. I a partir d'aquí passa una sèrie de coses que té a veure més amb el tema de ciència-ficció i una mica d'error. L'altra, una pel·lícula més americana, que es deia Snowpiercer, que era una cosa així com el rompenieves, que era un tren que tenia un moviment perpètu, llavors no podia parar mai. Llavors passen un munt de coses, és una obra magnífica, més comercial, més amb aquesta línia, d'un cinema més americà, encara que fet per un coreà. I ara ha agafat aquesta pel·lícula que es diu Paràsitos, que a mi m'ha deixat transposat absolutament. És una pel·lícula molt més íntima, guanyadora de la Palma d'Or, de Cants, d'aquest any 2019. També em sembla que va ser premi del públic, va ser un ànima, premi del públic i el propi festival en si mateix. I jo és que la veritat és que és una pel·lícula que quan comences a veure-la no saps ben de què passa. simplement jo explico els primers cinc minuts i a partir d'aquí faré una petita dissertació però evidentment no anirem més enllà. És una família que viu en un barri molt pobre de Corea, d'algun punt de Corea, d'aquestes ciutats, amb un semisòtan. Vull dir que simplement tenen la vista mirant cap a dalt, a la banda superior, una finestra llisa, diguem-ne prima, en el que clar, estan a peu de carrer. Como el tragaluz de Buero Vallejo. Exacte, vull dir una miqueta aquesta posició. Des de baix, mirant a dalt, o com Tacones Lejanos, recorda aquella imatge, quan estan dins que les veuen les sabates per dalt. Sí, sí, també exacte. És aquesta la idea. Sí, sí. Són una família, és un pare, un adó, mals pares, un nen i una noia, que tenen una edat, diríem d'uns 20 anys, 20 i pico d'anys aproximadament. Edat ja de treballar. Sí, de treballar i edat també d'estudiar. una cosa que també té a veure perquè és important aquesta apreciació de cara a el que viuran després, no? Sí. Bé, són gent que en un principi, la famosa escena que va comentar el David, també que vam parlar una mica, i el Jaume, és que en un principi estan en aquell espai, no treballa ningú, i van buscant el wifi dels veïns, de qui sigui, no? Per tenir opció d'una cosa i d'altra. Però en el fons, són una gent que són tremendament intel·ligents. Són allò que molta gent veus a vegades de la Universitat de la Vida, que es diu, no? I llavors són gent que es busca la vida d'una forma molt peculiar, que és, bueno, fent papers, fent un paper que no és el seu, lògicament. I arran d'això provee que un amic seu, que és universitari, un amic del fill, del fill, del fill, del fill, volia dir, li diu, escolta, mira, jo estic donant classes en una casa rica, en un espai important, no? En una família important, i a la nena d'anglès. Tu saps anglès. Sé que té bona base, de forma autodidacta, s'ho ha fet. Ell també ha anat al col·le, però, clar, em refereixo que ell no pot estudiar perquè no hi ha diners per anar a la universitat. Llavors, ell té un nivell secundari, però que són molt intel·ligents, tenen bastanta capacitat. Bàsicament, ells dos, els fills són molt intel·ligents. A partir d'aquí, li diu, bueno, què et sembla i tal? Però, clar, potser el que hauràs de fer és portar-li uns documents que, clar, per demostrar que tens un nivell, ta, ta, ta, ta. Això, l'estic parlant dels primers 10 minuts de la pel·li. L'estim parlant de més. L'un tenjament ja ràpid. Sí, sí, sí, bastant ràpid, no? Vull dir, veus que passa alguna cosa a la casa, dius, bueno, tal. I llavors resulta que aquesta germana és una especialista en Photoshop. Són gent que, encara que estiguin a casa, tenen capacitats. Tenen elements, no?, que aprenen ràpid. Són gent molt llesta, molt ràpida, amb tot això. I a partir d'aquí, arriba ell a aquesta casa. És una casa de superluxa, de disseny màxim, no? Amb el que seria, doncs, una dona molt crèdula, una dona que sempre és molt poruga dels seus fills, no té, entre cometes, no? És un comentari una miqueta així, res millor a fer, perquè és, clar, el marit ja treballa per ella, ens entenem, no? Llavors, ella es dedica a veure que si el seu fill té aquesta problemàtica, l'altre no sé què, l'altre no sé què. Ah, tenen fills també ells. Sí, tenen dos fills, petits. Més o menys de la mateixa. Ah, no, més petits. Un que és petit, que té 5 o 6 anys, que té un problema d'aquests de, de com es diu, d'atenció, vull dir... Un déficit d'atenció, un TDA. Un TDA, perdó, no s'ho deia de paraula, i tal, o TDA, per tant la que és, no? Sí, un TDA, penso que el diu així. Que sempre està dispers i tal, però és un petit geni, pintant, per exemple, i la nena que és adolescent, que és la que estudia anglès, amb el que es produeix una relació peculiar amb ell, bé, tot es comença a crear una taranyina, que ja no segueixo, vull dir, el primer punt és el nano jove que entra a la casa per suplir aquest company amb uns papers que són falsos, de la universitat de no sé què, de no sé quantos, no? Ella s'ho va entomant i cada vegada tot això pam, pam, pam, pam, i llavors el concepte de paràsit va apareixent... Si es van instal·lant allà... Ah, exacte, i aquí va instal·lant-se per aquí, per allà, no sé què, no sé quantos, no? Té un ritme, en un principi, sorprenent, és a dir, no ràpid, sinó un ritme que dius a veure què passarà, a veure què passarà, i vas veient que ho va enteranyant molt bé, enteranyinant molt bé el guió, però també les escenes, i quan cal, frena, et posa una càmera lenta, si s'escau, per presentar-te a una escena determinada, és molt elegant movent la càmera, aquest senyor, és una pel·lícula molt d'interiors, curiosament, d'aquesta gran casa, bàsicament, però clar, no té un espai ampli, perquè la casa on viuen ells és una casa petita i claustrofòbica. Com el contrast deu ser molt gran, molt bèstia. I l'altra és una casa d'aquestes tipus fetes de formigó, tipus Mies van der Rohe, superminimalista, immensa, amb un jardí preciós, és una cosa espectacular, aquella casa. I a partir d'aquí, tot el que passa, i això es va complicant, complicant, complicant, bum, patapum, pam, pum, i la cosa, buf, se'n va i se'n va i ja callo, evidentment, perquè passa a ser una cosa diferent, una altra, passa a ser una cosa, un gènere, a un altre gènere, per tant, ja ho veureu. I bé. Esquitxa per tot arreu, no cal. Bé, alguna cosa així m'imagino. Sí, alguna cosa hi ha per aquí els trets, però crida molt l'atenció perquè et sorprèn. Jo pensava dir, ah, això ja m'ho veig per dir, jo m'oloro de cap... No, doncs pam, hi ha un gira amb una cosa i dius, ostres, això no m'ho esperava, que aparegués per aquí, no? I també quan dius, això ja va per aquí, no pam, una altra vegada et fa canviar, per tant, és molt intel·ligent aquest tio. Bé, jo crec que val la pena, mereixadora perfectament, és alguna cosa diferent, alguna cosa original, no sé, no sé, el cinema t'ha de sorprendre i jo sempre dic a mi el cinema que em sorprèn, m'agrada, per tant, Paràsitos, Paràsitos, l'apuntem. Endavant, sí, sí, sí, per veure-la. Vinga, per veure-la. Mimoses. Mimoses, Mimoses és una altra pel·lícula també, aquesta no és d'actualitat, d'actualitat és O que arde, que ja la vaig comentar l'altra setmana, Lo que arde. Vale, vale, és que tinc un problema amb aquesta pel·lícula tinc un problema, no? O que arde, no és correcte, Lo que arde. Lo que arde, claro, però s'enganyé, el títol. Però mira, no, aquesta cosa. Jo vaig canviar el títol. Sí, és una pel·lícula d'Oliver Láxie, que és una novel·l relativament jove. Mira, aquí tinc una foto que sembla a la guirre en la còlera de dios. Ah, sí? És que sí? Ui, sí. I ara veuràs perquè és jovenet, aquest home. Sí, jo crec que té uns 27 anyets, una cosa així, no? No, no és massa gran. I ell ja ha fet, com que em va agradar tantíssim, està molt bé, o que hi ha res sobre un piròmen, que ho vaig explicar, i és preciosa la fotografia, tota la filmació, doncs ell després va fer, o abans, més que després abans, havia fet un documental, un curt que és, no me'n recordo el nom, que ho vaig estar veient, perquè ho tenen també a la pel·lícula, el que ho he agafat a la biblioteca, Mimosa ha fet la pel·lícula que ell l'havia fet abans. Primer havia fet un petit, com un documental, ja es veu que ell era molt jovenet, que ja tenia uns 15 anyets o així, i era perquè la seva família és d'aquella zona de los Ancares, del Bierzo, que és la zona que està entre Lugo i León, i llavors està filmant allà una miqueta la gent, i com fan una miqueta la matança del porc, i la gent que surten o a caçar porcs sanglars, una mica aquest ambientillo, d'acord? I bueno, veus que ja li ha agradat de ben jovenet que li ha agradat el tema d'agafar una càmera i posar-se a gravar i a filmar coses, així amb la natura, i una mica coses no impossibles, però coses com màgiques, fins i tot, i llavors a mi Moses és el nom d'un cafè, jo te'n deia, ostres, i per què el nom de la pel·lícula? A mi Moses és el nom d'un cafè molt famós i així molt emblemàtic de Tanger, però al final no van poder anar a filmar-lo a Tanger, van haver de decidir una altra ciutat. Ja dic, el director és el mateix, l'Oliver L'Axe, i a l'escript, o sigui, el que li fa el guió i després li ajuda a anar modificant o reescrivint el guió, perquè clar, tot el rodatge va ser una miqueta... És que de debò que va molt bé llegir el diari de rodatge, que és del Santiago Fillol, aquest és l'escript, el que ha treballat amb ell, no sé si també a la segona pel·lícula va treballar, i clar, és divertit perquè veus com realment la pel·lícula no té res a veure o que arde. Sí que es nota que és el mateix director, la gran dilòquència d'aquelles imatges. Aquesta vegada és al Marroc, estan en un poble, se suposa que arriba... És la història d'un senyor gran, d'un sheik, que és com un jefe, un cap d'una tribu, que és molt gran i el vol anar a morir-se a la seva poble, però resulta que el seu poble està a l'altra banda de l'Atlas, de la cordillera de l'Atlas. I llavors el vol traves a l'Atlas per anar al seu poble i porta una caravana amb mules, amb cavalls, amb gent, a peu, carregats amb aquests fardos tan grossos, i amb la seva dona també hi va, hi van la gent que els guia per aquells desfiladeros, per aquelles muntanyes, aquells llacs també, perquè clar, hi ha neu, és que ja ho veus que hi ha neu a l'Atlas. I també hi ha llacs perquè és el moment del desgel i veus com baixen aquells rius amb una força impressionant, que dius, ostres, és preciós, les imatges són també precioses. I llavors és la història d'aquesta caravana que vol arribar a l'altra banda, no? El senyor supergran que veus que està moribund ja que no sé si arribarà, no? D'acord? I llavors és la història del Ahmed, Ahmed és un noi d'aquesta caravana que és una miqueta el tema de la debilitat o del tema de la fe. El que parla és el tema de la fe. En si el viatge de... Perquè clar, dius que no li veus un sentit. Per què han de portar aquest... Bueno, que el senyor vulgui anar a morir i se'n avale, però... I no dic res d'altre. Bon, un cop que ets mort i que va anar amb el seu cadàver, ostres, allà embolicadet com si fos un carmel així llarguet. I mica en mica la caravana ja es va desmuntant perquè hi ha gent que ja s'en torna enrere perquè no vol entrar a passar per allà perquè és molt perillós. Hi ha bandidos també, hi ha bandits, hi ha possibilitats, a més fa molt de fred i està tot... I hi ha gent que diu que és una... és una aventura que no té sentit, no? És una miqueta com a guirre de la Corea de Dios. Sí. Per això fa una miqueta aquesta... Amb el vaixell pujar a la muntanya en aquest estiu, però a veure, no? Sí, sí, sí. És una miqueta això, la fe. El per què la fe et mou, en aquest cas era la fe musulmana per fer aquestes coses, no? Sí, sí, sí. acaben morint, ja sigui, bueno, de mort natural perquè cauen per aquells precipicis o ja sigui perquè venen bandits i els volen, els volen quedar amb el que porten, que són, doncs, clar, les mules, el carregament, en ells els importa tres pitos, els carreguen i punto, no? I com una mica al final els que van sobrevivint i, bueno, com han de continuar cap endavant, no? Has de fer això perquè ho has de fer d'alguna manera, no? Hi ha una pàgina que és molt breu, ho legiré perquè de debò que val la pena. Sí, sí, sí, i, a més, com que avui estem així en plan de que dius ostres, sí, sí, més tranquils. on puc esplallar una miqueta més, és a la pàgina 58 del diari aquest de Redodatxa, ho ha fet en castellà, és que no sé si aquest senyor és també gallec o és argentí, diu, no sé, perquè ell parla del Herzog, que és el director de, doncs, això de Guirre, de Ficcarraldo, sí, sí. i llavors el menciona diverses vegades durant el de això que dius, ostres, jo crec que s'estaven inspirant una miqueta en maquillapàlícula, ¿eh? Estaven inspirant en maquillapàlícula y no guamagas, ¿no? Diu, nos hemos adelantado unos días al alemán, me digo, al alemán es al... Diu, la lectura del diario de Herzog comienza a ser un vicio o al menos un placebo no demasiado homeopático. Conquista de lo inútil es un gran título. Es combatitula al diario de Rodacha, sí. Sí, porque también había fet un diario de Rodacha al Herzog. Diu, no es inútil la conquista, se trata más bien de conquistar lo inútil. Leyéndolo, me parece que es cierto que su diario es mejor que su película. Fitzcarraldo es una proeza repleta de caprichos alambicada sin sistema que es el único pecado que un barroco no se puede permitir. Sabe captar la locura y a Kinski, que es lo extraordinario de la película. Pero lo es menos que en Aguirre la colera de Dios. Su diario, en cambio, cala más hondo. Me pregunto qué pretendía Herzog de su diario para entender mejor lo que pretendía de su locura de barco trepando la montaña. Y creo que a lo mejor no se trata de qué pretendía Herzog, sino de qué pretendía el diario del propio Herzog. ¿Alcanzar un registro del absurdo? ¿Compartirlo? ¿Un vaciado espiritual de las empresas grandes o bíblicas que ya no existen en la vida? que solo se alcanzan en esta pantomima que se llama cine. Pienso que Noé no debe haber sido más humano que Herzog o que nosotros, apretando todas las especies, ahí apretándonos en la hierarca, a los apurones en su arca. Hablar de Herzog nos evita tener que autoalandizarnos seriamente. Está muy bien la reflexión que es fan. Sí, sí, sí. Es muy curiosa. Per això que la veus la pel·lícula i no la veus massa sentit. Dius, però què fan aquests perguts aquí? Però aquesta vinculació que dius, tu és perfecta. Però aquesta vinculació és això, és això. Molt interessant. Està molt bé. Després de les cenes molt maques, que al principi veus com estan tots els homes en el que vindria a ser com una plaça d'un poble i arriba que nosaltres aquí a l'Andalusia dels anys franquistes seria el que fiqui, a veure d'una feina. Llavors, estan tots els conductors de taxi esperant a veure que aquell dia els contactin per poder fer algun viatge. I després arriba un moment que aquest nano el van a buscar, el Said, el van a buscar perquè vagi a conduir aquesta caravana i sobretot a protegir l'Ahmet, que és el personatge principal que és el que d'alguna manera està posant a prova la seva fe, i si defensarà el seu amic no el defensarà. I el Said és aquest conductor de caravana o aquest protector que li envien allà, aquest personatge protector que l'ajudarà i el guiarà a passar les muntanyes perquè és complicadíssim passar allò. És molt complicat i ja dic que acaba gent morint i tot. I després també de les escenes finals que dius oi, torna una altra vegada quan tornen a la civilització al Marroc però al desert perquè no és. Hi ha una carrera de taxis, d'aquests taxis que són un vehicle, clar, antics, té un sabor així, un reguste així a decrèpit. Els he viscut, ja t'explicaré això ara. Una carrera de taxis, una carrera en el sentit que van tots circulant amb el sol a llamponent és que és preciós també, és molt maco. I les imatges són el seu. I la idea de tot el que passa a la trama és això, però... Jo dic perquè quan vaig a Tunísia fa 20 anys, eren molt més joves i tal, jo vaig passar, vaig creuar des del nord, des de Tunísia fins a Tosur, que serà el centre de Tunísia amb un Renault 25 familiar, que era un taxi, era la millor manera de passar això, amb el que la gent pujava i baixava, és a dir, tu dius, a veure, li pagaves X diners, no?, érem 3, d'aquí fins allà. Però clar, mentre s'avan passant per pobles, la gent entrava, pujava, vull dir, tu comparties el taxi, hi va parar 5 persones, no?, i bueno, i era això, i eren absolutament destrossats, decrèpits. Sí, sí, és això, és això. I per això dir que deu anar per les trios, veus com començant, amb un li col·loquen el motor, allà al principi de la pel·lícula, li col·loquen el motor, a d'altres, a d'altres, això no arrenca ni a la de 3, ni a la de 4, ni a la de 10. Però va ser una aventura, és una aventura això, en referència ara, és curiós, no? Sí, sí, sí. I és un sistema bastant utilitzat allà, aquests taxis compartits, que es mouen per ciutats, per aquelles carreteres, que dius, com, ens quedem aquí a tiraos? És que, bueno, ni l'enbaixada et pot venir aquí a buscar, com el que diu la cosa, però, bueno, mira, t'arrisques, t'es més jove, i a lo millor, mira, ara potser no ho faries, però... Sí, és la inconsciència de la joventut, clar que sí, però, bueno, que sí, que és curiós, és curiós, amb aquests païos, encara. Doncs és aquest mateix programa, aquest mateix, és molt interessant, jo ho trobo molt interessant, i sobretot pensar que és l'anterior, tant aquesta com l'altra. L'anterior a aquesta que ha fet ara, i jo, de debò que és un director que l'hem de seguir, a l'Oliver Lacks, sí, sí, és el que té casa allà, o ja coneix, coneix gent allà, té amics allà, i ja també va a coneixement de causa. És molt divertit veure tot el tema dels figurants, que no són gent professional ni molt menys, estan allà vestits, que ja són gent pobres en si, però, clar, a sobre per fer la pel·lícula encara s'han de vestir més pobres, amb una xil·lava més destrossada, bueno. Molt bé. És molt interessant. Molt bé. Doncs seguim parlant de cinema, en aquest cas, també és cinema espanyol, no? Bueno, espanyol, evidentment, però, en aquest cas, un senyor que es diu Carlos Marqués Marcet, que és un director que és català, bàsicament, i molt conegut per una pel·lícula que va fer també, que es deia 10.000 quilòmetres, aquesta pel·lícula del David Bardagué. No recordo quina era la seva partenaire, que tenia una relació a distància amb una noia argentina. A veure si t'ho puc dir. Sí. Des de Buenos Aires. Dona igual, ja ho miren després. i aquesta vegada torna a agafar el seu actor fetig, que és David Bardagué, una altra vegada, lògicament, i la seva dona, la Maria Rodríguez Soto. Per què inculco el tema de la seva dona o la seva parella, no sé si estan casats o no, donen igual. Bueno, és igual la seva parella, sí, la vida real és parella. La seva parella, sí, exacte. I és actriu, ella també, per tant, perfecta, en aquest cas. I llavors, va ser una proposta de Carlos Marqués Marcet amb aquesta, crec que segona pel·lícula o segona pel·lícula important, però, bàsicament, com a tal, és una pel·lícula gravada en català, és a dir, perquè jo encara que l'he vist en castellà... I la versió original seria en català. És en català, exacte. Aquí he estat buscant però no he pogut trobar en banda sonora catalana, és a dir, em refereixo que hi ha 3 o 4 cançons que són cantades en català, exceptuant l'última que està cantada en castellà. Què vull dir amb això? No vull dir res en absolut, vull dir que és una pel·lícula que declara afiliació, lògicament hi ha TV3, em sembla, i també ja no recordo quin, no sé ara quina televisió diríem de la comunitat, no? N'hi ha... No sé si és... Andalusia, no me'n recordo. Qüestió, a què dic això? Vinc al tema que és una pel·lícula en què, bàsicament, veiem l'evolució d'una parella que, com ells diuen, queden embarassats, no? Des del principi fins al final. Però amb l'avantatge que aquí el senyor Carlos Marqués Marfell li va dir, escolta'm, farem un seguiment del teu embarass autèntic. És a dir, David Verdaguer va deixant estat a Maria Rodríguez Soto i a partir d'aquí doncs és aquest embarass. Ella, per tant, sempre la seva panxeta és la panxeta real, no és res que sigui falsa. Llavors és com es va engreixant i com va... Exacte, això mateix. I a partir d'aquí, lògicament, hi ha una ficció d'aquella relació. És a dir, evidentment és quan aquí entra el director i evidentment no és el que ells viuen, però hi ha vegades tinc la sensació que o fa ella d'una manera espectacular o realment ella, com passa, amb els temes hormonals, quan les dones esteu embarassades, que tenen altibaixos, vull dir, que es dona el cas, bueno, no era igual. Però una mica, si no em sap cap, avui estic de bon humor, de màstic de no sé què, i llavors sí que això ho presenta, no, però vull dir, amb el cas de l'embaràs, no, no, que sí, que sí, que sí, que sí, home. Però en reflexo és una mica això, no? Les hormones fan aquestes bones o males passades. Exacte, i llavors ella té moments absolutament molt potents i moments que pensa que ningú l'entén i moments de baixades i això està molt ben explicat, no? El que fa també a la seva parella, el David Verdeu, que vagi una miqueta a vegades com dient no sé ben bé què tinc que fer, si ho estic fent bé ho estic fent malament, clar, una mica el descol·loca, pobret meu, no? També, per tant, és una situació que, però llavors al mig hi ha una història magnífica i real, també, en el que hi ha una gravació de la seva mare del seu naixement, és a dir, la mare de la Maria Rodríguez Soto. Clar, perquè aquesta noia, la Maria que pot tenir trenta i pocs, no? Sí, jo crec que no més. Clar, llavors quan va néixer existia el vídeo i llavors la van gravar. Exacte, però és clar, la seva mare, es veu que la seva mare era una línia més, no sé com dir-ho, més naturalista o més naturista, diríem, perquè va tenir un part natural a casa. És el que t'anava a dir, de tenir-lo allà amb la banyera o amb aquella cosa portàtil, amb aigua i tot. Sí? Sí, sí, sí, no, bàsicament es veu una mica una mena de massatge previ però veus perfectament des de la càmera com enfoca en el moment en què surt ella. Per tant, ella pot veure en aquell vídeo el seu propi naixement. i és una escena absolutament meravellosa i absolutament clar, potent a la vegada, no? Perquè clar... Deu ser superimpactant i superemocionant. Clar, és maca per un costat però per l'altre dius, a veure, mai, a no ser que lògicament però fins i tot quan es dona el cas del part, el pare tampoc està en primer pla, és a dir, no està en primera línia, està en darrere. Era el que estava filmant, no, és una altra persona. No, no, no, hi havia una altra persona que està filmant però clar, en el moment que surt la criatura s'enfoca la vagina i es veu perfectament la dilatació i com surt la criatura, clar, és una cosa absolutament que dius, crida molt l'atenció i saps que no és mentida tot això, saps que és real. Sí, sí, com la vida mateixa. Com la vida mateixa. Això seria la realitat dins del cinema, només que el cinema és filmació de la realitat. Exacte, hi ha una mica, en aquest cas, seria una part de, diguem, documental dins d'una ficció i després, dins de la realitat del que seria la pel·lícula en si mateixa, s'està fent una altra ficció. Exacte. Perquè, clar, la ficció és el que el director està fent però la realitat és que ella està embarassada i que llavors, a partir d'aquí, sí que està dient, doncs ara has de dir això, has de fer l'altre i tal, etcètera, etcètera. Però, clar, el que és més meravellós de tot és quan, clar, va ser que diu, a veure, serà capaç o serà capaç no. Vull dir, arribarà el moment en què veurem també el seu, el naixement de la filla que es diu Zoe i es diu Zoe en la realitat. Clar, la pel·lícula deu acabar que ja apareix, no? Exacte. Llavors, a partir d'aquí, clar, no és el que ella espera perquè ella vol fer el mateix que la mare però les situacions no donen, com a tal, hi ha una problemàtica i a partir d'aquí, doncs, bueno, llavors, ella té una sèrie d'idees, no? I a vegades és molt interessant tot el procés, no? De com ells ja s'entenen, com gairebé ara parlem, ara ens estimem, ara gairebé ens separem, ara hem de fer més l'amor per intentar que es col·loqui bé i llavors pugui ser un part natural, vull dir, tota una sèrie de coses molt íntimes que evidentment han de veure ja amb la ficció en aquest cas, no? Vull dir, o potser... o potser a lo millor coses que li han passat perquè realment el problema, i clar, jo crec que més que tirant l'aire la pel·lícula és jo crec que val la pena anar una mica més enllà, per què? Doncs perquè s'ha de veure, aquestes pel·lícules que et pots imaginar, però clar, arriba un moment que fins i tot ella se li ha de fer una necessària, no? Sí, quan estaves dient que no podien fer una part natural és perquè... Això també ho veus. Sí, necessària també, d'acord? Llavors, és molt curiós perquè estan actuant, mentre està tenint la necessària autèntica i això a mi em va posar els cabells de punta, però cabells de punta em refereixo per la potència de com uns actors poden arribar fins a aquest límit amb el sentit positiu, no dic negatiu, vull dir, d'estar actuant, literalment, de veure el David Verdaguer nerviós, això és de realitat, vull dir, davant de tota aquesta situació, llavors em sembla que té un punt de realisme, d'hiperrealisme que feia temps que no veia al cinema, això. I encara que són coses puntuals, no? És magnífic, no? És que és una pel·lícula que per no que l'expliquis s'ha de veure. En aquest cas, és previsible, m'agradaria molt, sí, sí. Val la pena, val la pena. Suposo que ells quan actuen sempre ens diuen això de, bueno, heu de treure aquell sentiment, aquesta situació ara que esteu que heu de ficcionar, heu de treure aquell sentiment de quan vau tenir una experiència així i tal, doncs mira, aquí hi ha la barreja de dues coses, la ficció i la realitat tot junts, aló vinga, com gestiona tot això i a veure quina cara fas, a veure com ho treus, no? I amb aquest impàs de sis mesos aproximadament també, clar, el que li hagi passat a ells que potser també ho aplicaran al guió, però mira, això ens va passar l'altre dia que a mi em va donar aquesta bogeria, hi ha una escena, per exemple, que ella pren una copa de vi i li puja 50 vegades més que si la pren, és una persona que no està m'estat, clar, i llavors ella embogeix, puja sobre d'una cadira, fot bols amb tota la panxa, vull dir, és una línia que dius, i llavors el David li diu, escolta'm, para, para, vull dir que realment veus que és una ficció però per una altra vegada dius, fins on està la ficció i està la realitat, no? I això és interessant perquè és una pel·lícula molt petita, molt mínima, molt d'interiors, molt de res, d'exteriors mínims, no? Però ostres, com es passa a Barcelona? No ho sé, no ho sé, val molt la pena, eh? No m'estranya que la gent ha anat també a la Viznaga d'Or, no? A Màlaga. A Màlaga. Sí, sí, Sí, no, no, aquesta l'hem de veure, a més això ja està a la DVD i tot. Vinga, parlem de Papitxa. Home, el nom és una mica divertit, però després la pel·lícula no ho és tant, eh? Vaja. No ho és tant. És una pel·lícula d'Algeria, bueno, sí, d'Algeria, és dins del festival que s'ha acabat ja del Cinevais, el festival de cinema de la Mediterrània i... I del Llevant, no? Era allò? Sí, sí, ja s'ha acabat el dia 17, el dimetge ja es va acabar. De fet, va ser el mateix dia 17 que vam veure aquesta. Papitxa, amb l'idioma àrab i d'Algeria, vol dir noia guapa o dona guapa, vella, ve alta, dona hermosa. Sí, sí, hermosa, sí, hermosa, dona guapa. I de fet, les protagonistes són noies i la protagonista és preciosa, és molt maque, és una noia que pot tenir uns, jo què sé, uns 20 anyets, 21, no sé, una cosa, ella és universitària, està estudiant francès a la universitat, la directora de la facultat és una dona que es veu que sí que és occidental, però aquestes noies són molt maques perquè tenen uns trets, hi ha algunes que al millor té un trest una mica més àrab, però totes són guapíssimes, i algunes podien passar perfectament com a europees o vull dir de pell blanca i de raça blanca, no? I, bueno, elles estan estudiant però a la vegada viuen una llibertat, no? que els agrada sortir, se'n van a les discoteques que hi ha als clubs nocturns allà a vendre uns vestits perquè ella és, la protagonista sap cosir, es diu, ja et diré el nom, sap cosir molt bé i fa uns vestits així de festa molt macos amb unes robes molt llampants i molt maques i llavors, doncs, bueno, es va guanyar una miqueta la vida amb aquesta afició de cosir i elles també es vesteixen molt modernes, posen aquests pantalons així també estripadets al junot com aquí, vull dir, supermodernetes elles, però, clar, tot això era els anys 1997 i que és quan comença tot el tema de, com es diu ortodoxisme i ara no em surt del ultraortodox sí, però amb musulman talibans talibans sí, clar, comença a tota la part aquesta a voler implantar a voler implantar el sentit aquell de l'islam que elles diuen que això no és ultraortodox seria aquesta la idea sí, sí, però amb amb la creació musulmana i llavors és quan comencen a apareixer uns cartells amb una dona dibuixada que ha d'anar coberta amb el jijab aquell sencer els noms no m'acabo de saber perquè depèn de quina part del cos tapa o si la tapa sencera o si la tapa sencera és el burka el burka no sé què la jijab o no sé què perquè ho tapa tot és de color negra que tapa tot el cos negre només deixa pues com a mor una miqueta la lluna això no és el burka el burka és pitjor encara el burka portes com una ho tapes tot i llavors tens una cel·la un quadret aquí davant que no veus sí, sí, tens raó no, el jijabes tapa tot el cos però sí que et deixa la lluna de la cara els ulls i la boca com a mor que moltes vegades ni la boca amb aquesta calor que fot allà es van morir pobretes meves sí, bueno i a part de calor és que no han d'assenyar el seu cos ni el cabell ni el cos perquè clar això serien impures i a més que és una provocació cap a l'home elles han d'estar a casa no han d'estudiar no han de ballar no han de fer res i només de fet no podem ni treballar a no ser que el marit o el fill o el germà o algú o el pare et doni permís no pots tampoc treballar clar ja s'estan vivint tot això com comença a instaurar-se aquest règim tan extremat però bueno ja encara s'escapen a les nits s'escapen veus com s'escapen tenen comprat el concert ja al porter i els paguen uns dinerons i llavors però se'ls deixa a la porta oberta o fa com que mira cap a una altra banda i bueno però ja sents d'aquesta llibertat d'aquestes ganes de viure una miqueta recorda la pel·lícula Mustang també que la vam comentar aquella pel·lícula turca que m'agrada molt amb aquella pel·lícula m'encanta aquelles nenes eren 5 o 6 em recordo 4 eren germanes no? eren germanes o eren amigues no me'n recordo però que estava molt bé sí, crec que sí que eren germanes perquè era que els pares van morir i llavors es van quedar a casa amb els tiets i a partir d'aquí és aquelles que comencen a marcar-li el territori aquestes no aquesta sí que la noia la protagonista sí que és veritat que té una Negma la Negma té una germana que es diu Linda la germana és periodista també la veus molt occidental també que fuma que porta el seu cotxe que condueix i tal i a vegades s'ajunten a casa de la mare i bueno la germana l'assassinen la germana l'assassinen aquí ja és quan veus que la pel·lícula no és divertida hòsties la pel·lícula no és divertida que fort sí, sí és molt fort l'escena aquesta és súper bèstia perquè veus com la nena li diu sí que hi ha la linda a casa i diu sí linda no sé què llavors ella se'n va les veus amb els seus cascos que se'n va així caminant i el plànol es queda ja fixa amb ella que se'n va caminant a darrere la germana que surt i aquesta senyora que ha preguntat per la germana que la mata la mata la germana veus com cau i ella no és capaç de girar-se i és que amb aquesta escena ja es veu tot dius hòstia que ha passat aquí ja se n'ha acabat el món que cau el món a sobre bueno malgrat això ella es fa continuar perquè la idea és fer una desfilada de moda amb tots aquests vestits que curs que ella mateixa els inventa els dissenya i la idea és fer aquesta desfilada per totes les noies que estan allà elles mateixes farien de models i per les pròpies companyes de la universitat res més però bueno amb totes les dificultats que es troba amb això veus que per exemple a la botiga de roba on va comprar ella les robes les teles els teixits al principi el senyor és molt agradable i tal i diu bueno mira sí vale que també li van vestits també perquè els vengui a la botiga i a canvi ella li compra que si un texar que si no sé què i al principi és molt enrotlladet així molt maquet i la segona vegada que hi va ja veus el tio que està emplat uf amb aquells cartells que està allà posats ui però és que aquestes teles i quan fareu a la desfilada no sé què si divendres a la desfilada uf i dius ui mare meva i llavors ja l'última vegada que va a la botiga no sé si va dos o tres vegades ja veus que les robes que hi ha ja no són aquelles robes de colors així tan macos de colors vius i tal sinó que ja són de colors així molt apacs bueno crec color siguró marronosos d'aquell marronoso molt claret molt beix així que dius ostres que ha passat aquí i el tio també el veus ja amb una cara també ja de fan de fanàtic que han tingut un canvi cap a que dius ostres diu no no tot això és escombraria tot això aquelles tel·les ja les he llançat a darrere de la botiga estan com a les escombraries això és basura uf hòstia bueno elles amb tot això intenten fer aquesta desfilada així destrossen tot arriben unes dones les mateixes dones van i les amenacen i les hi diuen que elles són unes impures que han de vestir amb el jihab que han de vestir tot clar és una mica dur perquè elles malgrat tot continuen endavant veus també la història particular de cada una si surten amb un noi si no surten si s'han quedat embarassades si no entón veus una miqueta les històries d'elles que dius ostres la situació de la dona és molt bèstia és molt bèstia com es queden de quina manera es queden és que això quan encara ho veus pel carrer val la pena perquè si no és real a més està basat en fets reals pràcticament no al peu de la lleta hi ha part de ficció de històries que es creuen però sí que està basat per exemple en l'assassinat de la seva dona la directora no ho he dit és la Mounia Medur que viu a França i ella però és d'Algèria i llavors sí que és vital que la seva germana que era periodista la van matar i hi ha moltes coses quan ella estudiava a la facultat tota aquesta por tota aquesta aquesta repressió que els hi volien fer és anul·lar és aniquilar i anul·lar la dona totalment el seu cos la seva ment el seu cap tot només val que la casin que vagin a fregar netejar la casa d'un senyor i tenir família i ja està i utilitzar-la i utilitzar-la sexualment i el que calgui això és terrorífic és una cosa és molt bèstia però bueno té un missatge de dir ostres, jo no vull marxar del país té ocasió de poder marxar del país però jo no estimo el meu país és una denúncia claríssimament i està presentant això perquè a veure si s'acaba algun dia que jo crec que això és llunyà parlant del segle XXI que això encara ho estiguem veient i més que la gent l'integrisme ara la paraula l'integrisme és la paraula que estàvem buscant és correcte doncs aquesta gent i utilitzant-la com tu dius tan integrista vull dir és terrible el que fan al seu país però encara és més fort vull dir quan venen igual a qualsevol espai d'Occident i segueixen amb aquest costum quan realment veuen que existeix una altra realitat que és la realitat occidental que encara que també ja s'ha de fer moltes coses per als drets de la dona perquè realment encara s'ha de fer molt ostres no és això que vagin un pas enrere això que veus que jo em poso molt mal allò que em ve que això jo miro vull dir no reto però miro aquests homes com dient però te n'adones que tenen la teva dona un pas enrere tapada d'aquesta manera i tu al davant com si fossis a més ell bé que va amb les mambes Nike a la seva gorra els pantalons apretadets la jersei guapo va moderníssim i ella va pobreta amb allò girat amb el no sé què un pas al darrere amb les bosses és l'esclava és que això és bestial i jo penso però tu estàs veient quanta gent d'aquest carrer està fent això que estàs fent tu ningú llavors vull dir que em refereixo que això vull dir que serviria des de l'occident d'aquesta manera per intentar no influenciar el que diem sempre que sempre sembla que hi ha un primer món que és occident i un tercer món que no sé què no però és que simplement adonar-nos de la normalitat és a dir l'home és igual que la dona i la dona és igual que l'home punt s'ha acabat no s'ha donat més voltes i s'ha demostrat de totes maneres social, científica mental dona igual és a dir estem al mateix nivell vull dir no s'ha de donar més voltes s'ha acabat això i que és quan les societats evolucionen i s'enriqueixen i van acabar endavant però això també és molt complicat és una qüestió cultural religiosa ancestral i de poder també de poder econòmic i de poder és a dir a vegades sobre les persones sí en fin doncs és això la pel·lícula que ja es va fer que era una de les últimes ja d'aquest festival recomanable i papitxa i doncs a veure si corre per alguna que és això és dona que semblava una cosa si semblant simpàtica resulta que és una pel·lícula en el fons dramàtica però té molt sentit té molta vitalitat té molta xispa però és dura farem una cosa en tres minutets comentaré és un documental les cajes espanyoles i deixem una estoneta perquè ens parlis d'aquests cicles d'aquests festivals una miqueta una mica per comentar-ho sí, això és un minutet també res, més que bé perquè l'altre dia a la 2 vaig poder veure aquest documental les cajes espanyoles dirigida per un senyor que es diu Alberto Porlan un senyor que no tenia controlat però que realment és una pel·lícula que jo volia veure feia temps perquè a mi m'agrada jo em dedico al món de l'història de l'art i tot això i em va quedar l'atenció perquè és que després em vaig que avui veure és que no em vaig quedar és un film de l'any 2004 aproximadament és un documental més que un film en el que Alberto Porlan va investigar sobre les obres d'art del Museu del Prado és a dir com es van salvar de la crema de la guerra civil de quin va ser el periple com es van remoure i tot això llavors ell va trobar es veu que un vídeo d'uns 20 minuts aproximadament un vídeo una cinta de cinema d'aquell moment en el que es veu aquestes com com tapen els quadros com se'ls emporten els camions que fan aquest recorregut i sobre aquest petit document ell crea tota una pel·lícula d'una hora i mitja aproximadament una hora i 20 minuts o sigui que és amb el que utilitzant la ficció en blanc i negre utilitzant les tècniques del cinema més antic vull dir que sembla que salten les imatges i tot això doncs reconstrueix tota aquesta història evidentment molt documentada i molt concreta la història és la història de les obres del Museu del Preu és a dir Les Menines no sé les obres de Goya totes les obres de les pintures negres vull dir Rembrandts Rubens imagina't jo què sé Grecos Antonio Moro tots aquests grans pintors espanyols i també flamencs i d'aquesta línia com els treuen d'allà perquè hi havia la por dels avions vull dir un Madrid que mica en mica doncs anaven arriben els nacionals els republicans tot aquest rotllo i tal llavors és molt interessant perquè a banda de la tasca d'aquella segona república molt dèbil que va provocar a la FIAC per desgràcia aquesta guerra va generar a una sèrie de gent que va ser els encarregats d'una mena de comissió que no se'ls ha donat importància fins fa qüestió d'uns 10 o 15 anys que al Museu del Prado s'ha posat una placa dient aquells que que desinteressadament van ajudar ajudaran al que seria evitar la destrucció de les obres del Mosco del Prado una tasca molt exacte i hi ha una sèrie de gent que es comença a involucrar des dels propis treballadors des dels propis republicans en aquest cas que és la part que es va dedicar a cuidar tot aquest vessant a la gent que s'encarrega des d'un punt de vista més o menys oficial de la república per evitar llavors és un perible de les obres que van de Madrid al Prado del Prado a Barcelona de Barcelona al Castell de Figueres això no ho sabia jo amb un altre espanyol i fins a Perpinyà i després de Perpinyà torna aquí ja en aquest cas sota el control franquista però lògicament respectant les obres no? és una peça meravellosa és no complexa és completa vull dir t'explica perfectament agafa imatges de la guerra imatges dels republicans dels falangistes d'aquest documental la seva ficció ho barreja tot d'una manera absolutament magnífica val la pena t'ho ensenya de la baix com és i llavors parla de Josep Maria Serc parla d'Eugeni Dors les seves elements més franquistes que no sabem i bueno que també és interessant veure aquesta línia per tant és molt interessant molt interessant molt interessant molt bé val la pena és un documental solo per repescar les cajes espanyoles val la pena i va d'aquest tema i és molt interessant també les influïnes europees com venien a vigilar aquest patrimoni si els republicans ho cuidarien o ho cremarien com feien amb les eslèsies tota aquesta cosa es barreja com el propi règim amb els seus mitjans de comunicació deien estos republicanos rojos van a quemar les obres amb aquella veu Velázquez els clàssics espanyols i després per la intercessió de nuestro generalísimo franco ha sido que ha librado era absolutament deliciós per tant val la pena si és no interessant un documental es queden 3 minutets comenta'ns això del cicle que deies Sí, molt ràpidament també Són 3 Bé, 3 cosetes que vull comentar El Cinebaix és que fan moltes coses Sí, sí, sí és un cinema molt actiu i llavors fan per exemple ara al voltant del dia 25 de novembre que sabeu que es commemora el dia mundial o el dia internacional millor dit per a l'eliminació de la violència envers les dones és un dia que se celebra Quin dia, perdona és? És el 25 de novembre 25 de novembre i sobre aquest dia hi ha molts llocs a molts ajuntaments a molts entitats fan celebracions i fan activitat una mica de commemoració per cert que aquí amb un folletó petit que han fet amb una quartilla amb un flyer explicant l'origen per què el 25 de novembre s'ha declarat el dia que va ser la violència que va ser l'assassinat de 3 germanes a la República Dominicana jo tampoc ho sabia van ser assassinades per la policia secreta del dictador Rafael Trujillo mentre anaven a Porto Plata a visitar els seus marits empresonats ostres sí els seus cadàvers destrossats van aparèixer al fons d'un barranc Adela de Dé que és Miraval va ser l'única germana que va sobreviure i va morir el 2014 a Bèlgica als 88 anys però el moviment popular i feminista de la República Dominicana històricament aquestes dones han simbolitzat la lluita i la resistència i en el 1999 l'on ho va donar caràcter oficial a aquesta data fan quatre pel·lícules que és Retrato d'una mujer en llames Les niñas bien aquesta és mexicana l'altra és francesa una altra que es diu Quan eren bruixes el tema de la mitjana i tal i Les Invisibles aquesta també ha d'estar molt bé a França aquesta és més recent ah sí jo aquesta l'he vist Les Invisibles d'un centre així social que tenga noies la vaig comentar però és el que han de tancar segurament està molt bé la pel·lícula a veure hi ha moments que dius bé ja ho comentarem un altre dia perquè ara no es queda gaire bé temps comenta això i l'altre és el XVI Festival de Cinema i Drets Humans de Barcelona que es fa en tres escenaris un d'ells a la Filmoteca un altre és a Cinemes Texas i l'altre al Cinebaix també ah molt bé i llavors també aquest festival va des del dia 14 al 25 de novembre que encara queden dies sí sí veus la programació és immens perquè estic pegant aquí perquè més fan llargmetratges curtmetratges mediometratges ostres està molt bé i llavors t'ho va posant pel joc on es fa el que fa al Cinebaix Texas el que fa a la Filmoteca i tot el que es fa també al Cinebaix de Sant Feliu demà divendres el dia 22 totes les pel·lícules que passen el dissabte diumenge dilluns 25 totes les pel·lícules que passen que tenen a veure amb aquest tema de la doncs això dels drets humans i d'aquest festival de cinema fantàstic molt bé al Cinebaix us recomano molt i després bueno doncs dir que res deu segons ja està que s'ha inaugurat una exposició aquí al Celler de Canjera Està que es diu Weekend Sun vinga fotografia sembla ser fotografia sí ja ho comentarem i ja ho veurem ja ho comentarem i tant vinga ens acomiadem fins la setmana que ve adeu ens veiem i ens sentim i tant adeu adeu-siau adeu-siau