Fotografia a Sant Just, Víctor del Árbol i un tour de cinema (Mia Madre, Fátima, True Grit, El hijo de Saúl) amb debat sobre pobresa i Banc Expropiat

Música Doncs benvinguts un dijous més a la Babilònia. Re, estem a punt d'acabar la temporada, eh, Jaume? I, escolta, jo tinc la sensació que les temporades és com si fos re, 24 hores. Sí, no? És que realment és increïble. Cada vegada més, tu. Sí, David, tres anys portem. Tres anys, ja. Tres anys aquí, eh? Vull dir, amb aquest programa, però portem aquí la ràdio, què? Vint i pico d'anys. La vam fer al voltant nostre. Gairebé, exacte. Sí, sí, sí. Què seria la ràdio sense nosaltres? Res. Si es potser, com sigui, no? Som els pirats. Per l'hi-do el paro, tu. Jo sempre volgo creure que li donem aquella pàtina, no? Exacte, no? Aquella cosa, no? Sí. D'elegància radiofònica, no? Hi ha una com una parella meva que d'aquí la saludo, tant de bo que ens escolti, que sempre ho dic, que bé que ho feu. Diu, ostres, això és molt important, eh? Us agraeix moltíssim. Molt, molt. Bueno, bueno, perfecte. Doncs, ja que ens tiran floretes, doncs parlarem de floretes, no? D'una exposició de fotografia que hi ha aquí a Can Ginestà. Més que exposició, Jaume, això que m'has dit abans, que has pogut veure que ara ens explicaràs una mica, doncs és una mena, jo diria que és el mes de juny que es fa el mes de la fotografia a Sant Jus. Hi ha diversos espais on es col·loca, al celler de Can Ginestà hi ha unes fotografies, ara he recordat, a la sala, diguem, on estan les golfes de Can Ginestà hi ha més fotografies i també al passeig d'accés cap a Can Ginestà hi ha una cosa molt habitual que cada any es fa cap a cada juny. Sí, és un esclat de... Sí, no... De color i... No, el que bàsicament és, cada any es fan com temat, com coses monotemàtiques, no? Sí, sí, aquest any quin, eh? Aquest any és vestir-se de bomber, llavors, bueno, és una mena com de muntatges... Amb llub i color. Sí, muntatges amb la gent del Sant Jus, que vesteix... Perdó, el què? El Guayam-sí, eh? El Guayam-sí. No ho sé, és una cosa molt rara. Però bé, no, no, que està bé, que queda molt xulo. L'any passat eren, em sembla, cunyats, l'altre eren cosins, germans, bessons... Vull dir, sempre han fet una mena com de vincles, i ara em sembla que és la família vestida de bombers... Bé, bé, és una cosa divertida, exacte. Village people, Guayam-sí. Bé, doncs, parlarem primer d'aquesta exposició, després parlarem de literatura. Jo, un llibre que he pogut llegir, La Víspera de Casi Todo, del Víctor de l'Arbol, i que, a banda d'això, recomanarem una conferència arran d'aquesta informació. I després, cinema. Tenim dues novetats, que és Fàtima i Mia Madre, d'Anna Imoretti. I també parlarem d'altres pel·lícules que tampoc són tan llunyanes com Valor de l'Ei, de Germans Coen, i una estracanada que es diu Spanish Movie, que vaig veure l'altre. Ja m'ho vaig passar molt bé, vaig veure moltíssim, perquè és una cosa d'aquestes lleugeres i tontes. Però atenció, que el director, sembla que no, però és el que ha fet Anacleto, Agente Secreto. Vull dir que aquest ja tira cap a aquesta línia una miqueta així més... Frívola, pot ser? Sí, frívola, però ho fa molt bé. És que és el més fort, que és aquesta línia que t'has de creure, però és un bon director, no és un mal director, que ja direm qui és, que es diu Caldera, Javier Ruiz Caldera, i aquest ja promet, promet. Bé, doncs el que us deia, el Jaume ens parla de fotografia, de les sensacions que has tingut al veure aquestes obres. Bé, hi ha entrat, no hi havia cap mena d'això, de paper que pogués orientar-te a què representava, i començo a mirar les fotografies, ben enquadernades, posades així, com a arxivades, no? Molt ben arxivades, eh? Vull dir, l'espai que hi ha entre elles és exacte, tota la col·lecció és el primer que m'ha cridat l'atenció. I llavors he començat a mirar el contingut, i m'he adonat que tot és sobre la Setmana Santa. Ah. Clar, llavors dic, sí, ja me'n recordo, jo de quan era ben petit tot, fins i tot a Cornellà, que la Setmana Santa se celebrava, i hi havia tot un seguit d'imatges que es podien recollir per a qualsevol persona, que en aquella època no eren masses, que tinguéssim màquina de fotografiar, però que bé, que en definitiva hi havia qui ho feia, i segur que es pot recuperar. I avui aquesta exposició m'ha fet, vaja, m'ha fet evident aquesta possibilitat. Però totes, eh? Probablement n'hi ha un centenar o fins i tot més, eh? Estaven localitzades? No, bé, és que això és el que m'ha cridat. Clar, jo no he sabut localitzar-ho, i com que no hi ha, no he trobat cap benfull que pogués orientar-me de qui ho ha fet, o de quants autors són. Però que eren passos de Setmana Santa, o processons... Jo, hi ha una cosa que... Clar, si són passos, aquí no se'n fan tants, potser més Andalusia, no? Sí, sí, però aquí també es feia, això, eh? Ah, bueno, són antilles les fotos? Sí, sí, sí. Ah, val. És exactament... Mira, després cap al final, que hi ha una mica d'apartat en aquesta sala d'exposicions, allà hi ha una televisió posada, i en aquesta televisió, que no m'he pogut quedar massa estona i no sé qui és el que parla, no? Però semblaria que és ell el protagonista, perquè constantment el van entrevistant. I llavors, a mi m'ha donat la sensació que és cap allà, però ha dit que treballava a la metral·lúrgia, en l'època del franquisme, no, no, això no. No. Però sí que parla... Pur obrero d'aquests, no? Eh, no, no, però jo no l'he vist. No l'has vist massa obrera. No l'he vist massa obrera. I de tota manera, no, tampoc ho sabria definir, perquè, esclar, aquest senyor ja és molt gran, el que parla, vull dir, és molt gran. Crec que la imatge televisiva és d'ara, vull dir que l'entrevista l'hi han fet ara. O sigui, és un home més gran que jo, per dir-ho d'una manera. Que jo vaig viure, i, esclar, jo ja soc gran, ja has fet una cara, volent dir, si estàs per plegar, ja ho he vist. No, això tampoc. No, no, no, que et conec, a tu. Encara no t'has fet un gàndal. Li fan les barbes, eh? La qüestió és que són fotografies molt ben fetes, que realment agafen un moment concret. La creu predomina d'una manera estròica, com és lògic, no? Sí. Però al voltant de la creu, doncs, hi ha blanc i negre, això sí, totes són en blanc i negre, i la veritat és que a mi m'ha interessat veure aquesta exposició. conseqüència, sense ser un aficionat a la fotografia, veient el que és, això com a mínim és més enllà dels 50 no va. O sigui, estem parlant del final de la Guerra Civil, fins als anys 50 com a màxim, per mi. Perquè als anys 50, que jo recordo i en aquest moment, ho dic de memòria, evidentment, als anys 50 es va plegar molt i va haver com una mena de... Divisió. Sí, exacte, de divisió, d'insistir sobre això, com deies tu, i tu també ho deies, a la part d'Andalusia encara hi és ara, això, però aquí no. Tot i que sí, eh? Jo no ho recordo. No, però sí que hi ha coses aquí. Sí, però sí que hi ha coses. El que passa és que, comparat, jo una vegada vaig sortir per Setmana Santa amb un viatge cap a la part de Saragossa i tot. Sí, jo he estat amb ella. Vaig quedar agarrifat. Encara està igual, allò. O en vas a parar, quina... Unes cencades, jo, i quina... Eh? Però un esclat total, dijous i divent, tot allò bé. Doncs aquí no, aquí es va acabar molt aviat, això. És com ens entenem, no? I llavors, esclar, m'acrida molt l'atenció. Perquè jo crec que artísticament les fotografies tenen un valor. M'ha semblat que sí. Sí, sí, sí. Que està molt ben reflectit la creu amb ombres, amb claror. Sí, sí, sí. I molt bé, molt bé, com un esclat de llum, fins i tot. Ah, ah, el patiment també de la gent o de... Potser això no arriba, no? Tant de prop no hi és. No arriba, vale, vale, vale. Passava que buscava el moment de passió de la gent i tot això, no? No, tan proper no. Encara n'he vist una altra d'exposició i així acabem el tema aquest, eh? Sí, sí, perfecte. Que el David l'ha buscat perquè és que sí que hi ha, aquí sí que hi ha un d'això, un document, o sigui, però la veritat és que no l'he pogut portar. I llavors el David l'ha buscat amb el famós... Sí, l'activitat es diu Cornellà Cruïlla i d'allà fa... És el cinquè any. És la cinquè edició. Diu que... Que no es deu fer cada any, això, potser. No perquè he vist mostres del 2003, del 2010... Ah, això, bé. Deu ser una mica... Deu ser una mica... No sé quin període té, però bé. Doncs aquesta mostra col·lectiva diu que constitueix una reflexió i una visió diferent de la ciutat i el fet urbà, feta des del punt de vista i perspectiva dels artistes i creadors Christian Sarmiento, Aina Puig, Alicia de Lollo i Víctor Garrido. Són quatre artistes joves, estretament vinculats a Cornellà, que des de diferents llenguatges i tècniques creatives ens proposen la seva manera particular d'entendre la ciutat. Us convido que hi aneu, també. Sí. La veritat és que, per exemple, no sé qui és l'autora que ho ha fet, però ha recollit instantànies... La comissària, no, es diu? La comissària, no. Vull dir que si són quatre o cinc, no. Són quatre o cinc les que ho fan, les que són protagonistes, en definitiva, són les que han aportat a l'obra de tot allò. Doncs una d'elles, se sent, que és el que em va cridar més l'atenció, sobre el que és l'enfermetat de l'Alzheimer, no. I llavors, ostres, m'ha sobtat, perquè, esclar, jo la veritat és que, no sé, vull dir, es poden agafar instantànies de moltes singularitats, de moltes particularitats, no. Però, veritablement, doncs, això m'ha semblat que no d'allò. I, en canvi, me les vaig mirar molta atenció, i la veritat és que em va arribar. Em va arribar, no? Em va arribar, sí, sí. Trobo que hi ha una sensibilitat especial en aquesta. També, bàsicament, és fotografia, exceptuant un punt que és... O sigui, que en el mig de la sala, una de la... O sigui, hi ha dues sales al Castell de Cordellà, eh? Que queden lligades cap al final, no? I llavors, una d'elles, doncs, és un arbre posat a l'inversa amb un cort a dins. Anda. Sí. O sigui, la regala estadal, sigui a l'inversa, m'ha cridat molt l'atenció. De tota manera, us prometo que, en la propera temporada, perquè és que em va sobtar molt, eh?, aquesta exposició, us prometo que la propera temporada repassaré bé i tal, que no he tingut temps, perquè jo ho vaig veure ahir o abans d'ahir. I llavors, doncs, la veritat és que és molt interessant que hi hagi una combinació d'elements que puguin ser coincidents i quan algú ho ha proposat, jo crec que ho ha aconseguit. I que es fa molt interessant. I com que cada vegada, la setmana passada, us parlava de llibres o l'altra, no? La setmana passada, no, perquè no vaig poder venir d'aquella exposició de llibres i tal, doncs, no ho sé, vull dir, trobo que cada vegada es troben coses més curioses, no? No, no, i són aquestes combinacions, a vegades, de diversos materials, formes, conceptes, que es barregen tot amb una mena de... No direm que és un happening, que es diu, una mena d'instal·lació, una cosa rara d'aquestes, i això a vegades crea sensacions molt curioses, vull dir, i això és molt maco, aquestes instal·lacions val la pena comentar-les. I com que de sintonia amb l'art, doncs, vull dir, a nivell familiar, fins i tot, jo hi tinc, doncs, un dir, o vull dir un gaudí, un gaudí, doncs, a títol personal, doncs, llavors, no sé, penso que pot ser un futur transgressador per molta gent, que tingui aquesta senzillesa de fer unes fotografies, que l'escapi la mort de bé, que tot allò ho transformi en virtut, fins i tot, i automàticament treure-li aquesta tragèdia, per exemple, que tan insistint a nivell de problemàtica mental, i no serà la primera vegada que en parlaré d'això avui, de problemàtica mental, que també el nostre treball és precisament per treure-li tota aquesta foscor que acompanya en aquesta realitat, no? No ho sé, després en parlarem, perquè la pel·lícula que parlarem, que ja has esmentat la Fàtima, hi ha elements molt interessants en aquest sentit. Perfecte. D'acord? Molt bé, doncs seguim parlant i en aquest cas parlem de literatura. Hi ha un llibre, que servirà també per fer una doble reflexió. Una d'elles, és el llibre que es diu La víspera de quasi tot, de Víctor de l'Arbol. Aquest noi fa 3 o 4 anys, o 5, em sembla que està fent diversos llibres. Jo no he llegit res, aquest és el nou llibre que ha escrit aquest any. És un especialista en novel·la negra, però no novel·la negra d'aquesta d'atípica, el que podem concebre de més policia i tal, sinó com una miqueta ho ambienta en espais bastant normals, bastant naturals, urbans, rurals, i passen coses en aquest espai. Ho dic dues qüestions perquè Víctor de l'Arbol, justament aquest dijous a les 6 de la tarda, a la sala d'exposicions, perdó, a la sala de conferències de la residència de la Mallola, aquí a la Riera de Sant Mateu, fa una conferència sobre la novel·la negra. I és un senyor que, tal com escriu, imagino que és com tot. Jo no l'he vist mai, no sé si és un bon comunicador, però la forma en què escriu és magnífica. Jo crec que és una persona que ha de saber transmetre d'una forma o una altra, segur, davant d'un micròfon seguríssim. No hi parla de la novel·la negra i pot ser molt interessant, crec. Perquè és una novel·la molt interessant. Perquè estem parlant d'una situació, d'uns personatges que vas descobrint, insisteixo, en un lloc tan llunyà com és la Costa de la Morte, a Galícia. Personatges, uns que venen d'Argentina. Un altre noi que ha tingut una problemàtica molt important, jo crec que a nivell mental, i arran d'aquí fins i tot arriba amb veu, té una mena d'amiga que l'acompanya, que ha estat real fins que deixa de ser real i a partir d'aquí l'acompanya. És una mena de fantasma que constantment la veu, és una mena de percepció que aquesta persona té i que fins i tot li mana per fer coses. És a dir, l'excusa dels seus actes és el manament d'aquesta persona, que fins que no te n'adones que és un fantasma, penses que està viva. I llavors dius, ostres, no, és la seva imaginació. I l'excusa per actuar és això. Llavors, clar, dius, ostres, aquí hi ha alguna cosa més que se'ns ha escapat. I a partir d'aquí això fa amb una elegància, amb una categoria, utilitza unes metàfores absolutament elegants, no són empalagoses, allò que dius, ai, pues la noche, reluce, como... No, aquestes coses no. El doctor Ornato. Exacte, no, massa decorat. Com dius què es diu l'autor? Víctor de l'Arbol. I a partir d'aquí, doncs, et dic que és una història, i insisteixo que has d'haver en aquest espai, arriba una persona, una persona urbana, no direm més, en un espai com és la Costa de la Morte, allà, i llavors es genera tota una història que es va desenvolupant tant de la gent que està allà com de la gent que ve de fora, no? I crea uns vincles, i també apareix, doncs, la fama, apareixen els diners, apareix la immigració de l'època d'Alemanya, apareix el govern i la corrupció argentina. Hi ha una barreja de coses, per dir, al mig, que amb una qualitat amb la qual el que diem, no? Hi ha un policia, lògicament, no?, que ha fet una acció reprobable, però que li acceptes aquesta acció que ha fet, absolutament, per un motiu lògic i essencial que té a veure amb el tema de la pederàstia. Hi ha una sèrie d'elements que dius què bé ho combines tot per fer una novel·la negra, què és el que has de fer, eh? Novel·la negra i novel·la en un espai inhòspit, com és, imagina't la Costa de la Morte, no?, que allà són, allà no és res, vull dir, són quatre espais, no?, aquells penyassegats, no?, aquelles coses, no? No ho sé, hi ha una... la forma en què ho remou, la forma en què ho escriu, a mi em va deixar absolutament enamorat, vull dir, llegirem més coses d'aquest home, vull dir, no, no... m'havien parlat, havia tingut referències, no?, però llegir una bona novel·la negra és molt complicat avui en dia, vull dir, llavors, això és una bona novel·la negra que no són els típics estilemes de la novel·la policia que francesa del cinema, no, de la novel·la noir i tot allò, sinó que també, però, té un punt, doncs, com més íntim, no?, i on es barregen moltes cosetes, no? Això és un tio que, insisteixo, val la pena, no vull explicar coses perquè hi ha esta ple de sorpresetes pel mig, perquè es destripa, lògicament, el llibre, i val la pena, eh? Vull dir que... ¿Para repetir el títol? La Víspera de Casi Todo. I a partir d'aquí, insisteixo, que hi ha, bueno, que la gent que vulgui llegir-ho, doncs, molt recomanable, sota que a l'estiu, eh? Vull dir, és un llibre d'aquests que entra molt bé. Jo aprofitaria una mica, perquè tu ja ho has obert una mica el camí, perquè opinem. Jo, per exemple, una de les coses que moltes vegades, vull dir, es dona el cas que veig, és alguna sèrie d'aquestes, precisament que connecten amb el cinema negre, no?, d'investigadors, que són un grup i tal. El CSI, tot aquestes coses, el CSI Las Vegas... Això és bastant fluix, eh? Sí, això és una cosa molt massa televisiva. Això, massa televisiva, i vol dir prou d'entreteniment, com perquè no et fa aprofundir mai en res sobre el que... Només és qüestió de... És o no és culpable? Mereix o no mereix la culpa? És aquestes sèries, quan jo, quan va començar el CSI, clar, ara està CSI Nova York, CSI Las Vegas, CSI Miami, que hi ha diverses coses ja fan... Jo em perdo, tu. Sí, sí, sí, jo també. Jo, a principi, vaig començar a seguir-la, quan era CSI, simplement, i estava molt bé, però, clar, la primera temporada imagino que s'acaben els cartutxos, no?, de les bones històries, no?, i a partir d'aquí la cosa funciona, van tirant, tirant, tirant milles. Això passa quan portes 10 temporades de sèries, no?, que això és molt habitual. Però bé, però la idea és bona, l'únic resultat... Bé, jo sempre defenc aquella, aquella, no?, el Dexter, no?, aquella persona, aquell personatge que mata, que mata aquella gent que no... Que no ha estat de justícia, no ha arribat, no? I ho fa d'una forma molt determinada, clar, fins on arriba el fet de dir, ben fet, ben fet, incorrectament, des del punt de vista social i com vulguis dir-li, però que moltes vegades posant-te a la pell de la persona contrària, diries, a veure si aquesta persona ha matat a la meva filla i la... Home, dius, què vols que et digui, no?, és aquesta sensació, jo crec que primitiva que tenim, no?, de la venjança, jo és una cosa que ve de dins, eh? Aquest és el tema de valor de lei, precisament. Sí, sí, per això dic que... De germans, coi. Exacte, doncs ara empalmarem amb aquesta, si et sembla, i ja que ho parlem, però és això, jo crec que a vegades no és allò que ens imposa la justícia, la justícia és una jurisprudència, la justícia és un element que ens ve donat de forma social, però la justícia té moltes cares i la justícia ja sabem que el que hi ha i el que cadascú opinem i el que és just i injust segons la nostra visió. Hi ha una cosa que ve marcada per la Constitució, per la llei, com vulguis dir-li, però a partir d'aquí les línies són molt primes i jo crec que hi ha aquestes pel·lícules, aquests documentats i aquestes sèries, CSI, Dexter i moltes més, es mouen amb aquesta línia. Llavors, si tu estàs a favor, per què no? I no vol dir que amb això tu siguis ni un assassí ni un psicòpat, ni cap cosa d'aquestes estranyes, ni vincular una cosa amb l'altra, que a vegades és incorrecte. Vull dir, ojo, eh? Vull dir que és que... I a més, quan es tracta amb la naturalitat que es tracta en aquestes sèries, atenció, que sorprenen, eh? I el de Dexter és molt sorprenent, molt, molt, molt. A mi, si em permets, deixa'm fer una aportació. Jo el que crec és que per molt que una persona actui des del punt de vista moral més correcte, moral vol dir que aquell valor que en definitiva acabarà destruint, com aquest Dexter que dius, doncs, veritablement, és un element a destruir, precisament perquè és desestibilitzador, més enllà de la individualitat, o sigui, que pot desestibilitzar-ho tot. La veritat és que entenc que qualsevol persona que fa una acció d'aquesta, diríem, amb el càlcul i acurada, o sigui, d'una manera molt acurada per aconseguir l'èxit de l'acció, jo crec que aquí ens ho hem de fer mirar. Jo estic amb això. Però jo no crec que ho faci d'aquesta manera. A la vispera de quasi tot aquest llibre, als 10 minuts de llegir el llibre, hi ha una acció d'aquestes característiques. i llavors dius ole tus huevos i perdó el comentari. No, no. Clar, és que dius ole, ja està, que és totalment incorrecte, totalment incorrecte, però és que dius home, és que no hi havia sortida per un altre costat. Tu parteixes de la base d'eliminar allò que pot i jo que parteixo de la base és que qui ejecuta aquesta l'eliminació? I amb això parlaríem, per exemple, el rei Born que vam parlar l'altre dia, que és una pel·lícula que no sé si n'heu sentit a parlar més, jo no gaire. Jo crec que està com d'allò. Avui precisament parlava amb un amic meu i diu està molt bé, perquè tal i perquè qual. Allà ho planteja això, encara que sigui un pèl massa esquemàtic pel meu gust, però ho planteja. I llavors, en fi, a mi em queda aquesta... Clar, és una mica també clar, per aquesta persona que fa l'acte, si aquesta persona després fa una mena de redempció i és conscient del que ha fet i és una cosa que no li afecta, bueno, és el que diem. Ara, si això li ha a comportar una problemàtica posterior, llavors no ho facis. M'entens, què vull dir? Això és el que jo crec que aquí és de la línia. Hi ha més elements. No, clar, és el que intentem explicar. Clar, clar. Molt bé. Ja aprofundirem en aquests temes perquè segur que veurem més d'una pel·lícula que ens portarà aquest tema, no? I més d'una sèrie. Doncs, bueno, no deies això de valor de lei que comentaves que anàvem per aquí els tiros, no? Sí. Tu l'has vist, oi, David? Sí, sí, molt bona. Bé, aquesta és una pel·lícula que també pertargeix d'aquesta base. Una noia li disparen al seu pare un tret i, bueno, difunt, no? I automàticament ella se sent estafada, no? Per una realitat de la qual doncs alguna cosa ha de fer i això em sembla molt important en el moment d'arrencada. Vull dir, què puc fer jo per no sentir-me tan malament davant d'una realitat com aquesta que ha donat la suposada feblesa del pare en quant a la capacitat de defensar-se d'un espai com és el western on la rapidesa era bàsica per per imposar la llei i per viure i fins i tot per imposar la llei i l'ordre no ens enganyem. Vull dir, amb tot un seguit de connexions que podríem pensar qui va matar l'Iberti Balans o en fi podríem parlar moltes. Sí, sí, de moltes pel·lícules semblants, no? Però que tenen una... Sí, que tenen una connexió amb tot això, no? Sí, en perdó. Sí, també. També podíem parlar, no? A més que la rapidesa era la templança, ja era. Bé, és que la... Si tot va lligat. Exacte. És que, esclar, una persona que no té prou capacitat o bé que es deixi portar per una... Es ve, sí. Per una cosa... O sigui, per una dinàmica que l'enfableix, doncs no, clar, vull dir, no, no serà capaç, no? A vegades això et ve donat des de molt jovenot, però altres vegades et pot venir donat per un seguit de mancances pròpies, naturals, que pots tenir i que, en definitiva, te'n recorden en aquest espai. Però aquesta noia, no. Aquesta és una noia, diguem-ne, que no està d'acord amb el que ha passat allà i mira d'actuar de manera, eh, que pugui tenir la satisfacció d'equilibrar aquell neguit que s'ha apoderat d'ella precisament per la desaparició del seu pare. I tota la pel·lícula és un passeig extraordinari per la capacitat que té ell en definitiva i la claretat que té per convèncer els altres. O sigui, comença... I això als germans Coen li hem d'agradir perquè no crec que la de John Wayne existeixi. Això és una altra cosa. Recordo que l'ha vist començar de la John Wayne. Sí. Sí. Però era de... No, ja l'he vist. Era massa bonota. no... No, bueno, estava bé perquè ho estava, eh? Vull dir, val a dir-ho. Però perquè hi ha una noia també... No l'afinament que té aquesta. Aquesta és que és molt rica de matisos, no? I quan comença la noia li va dir ho té molt clar. Jo ho vaig aconseguir tant per poder tenir tant i poder contractar aquell senyor que m'han dit que és el que en definitiva té la capacitat per arribar a ejecutar com dèiem un Dexter qualsevol eh? Que tu deies o un Dexter ho he dit bé? Sí, sí. És Dexter, sí. Qualsevol perquè allò s'acompleixi en definitiva és la meva raó de vida argument de vida i jo acompanyaré tot això amb totes les vicissituds que jo crec que és fantàstica en aquest sentit la pel·lícula. Val? Com va portar... Això li marca la resta de la seva vida. No, tota. Tota, tota. Tota, clar, clar. Després ho explica el film. Després ho explica al final amb una pila que extraordinària també trobo, eh? Perquè... No sé quina actriu és aquella. Em va semblar que era la Emma Thompson. Quina? La gran. La gran ja. No, no sé. No, la Emma Thompson no era. No era, però s'assemblava, eh? Sí, no estic així. Però molt bé. I llavors acabem tenint una sensació d'història explicada. Si vols tu, exagerada. Però al cap i a la fi amb uns valors que realment et fan tenedor tota aquesta complexitat que parlàvem fa una cosa, no? Sí, sí, sí, sí, sí. Que és el Western, de quina manera funcionava. Evidentment, era el que deies tu. Tant el Clint Eastwood, tant el Simperdon i altres, eh? També, com el... Com el... No, bueno, altres... El Silverado mateix trobo que també hi ha un munt d'elements allà molt interessats. Està molt ben fet. És el Set Magnífics, però d'una manera... Clar, plantejat d'una altra. Això, des d'un altre punt de vista. O sigui, són aquelles partícules que t'aporten la comprensió de la vida, no? De com... De com... diferents espais han tingut diferents líders, han tingut diferents víctimes, lògicament, i en definitiva, com allà s'ha aclarit alguna qüestió, que és el que moltes vegades, amb aquells que volem ser optimistes, acabem dient, home, hem millorat molt, comparat amb el passat. Com que estàvem aquella època. Bueno, però ara anem a l'enrevés, vull dir que ara anem empitjorant, en teoria. Anem empitjorant, però... Bueno, és que aquest matí també hi ha estat amb una cosa que, Déu que no... Home, el nivell va baixant. A nivell educatiu, mèdic, social, la pobresa, això és terrible. Hem de fer alguna cosa, hem de començar a remoure, una altra vegada, ja portem masses mesos aturadets, i quan no són, no són els altres. Sí, però, de fet, vull dir-ho una cosa, l'altre hi vaig veure un gràfic, el nivell de pobresa en percentatge a nivell mundial ha baixat una barbaritat des de principis de segle. Però parlo a nivell global del món, o sigui, la gent que avui dia té capacitat adquisitiva és molta més en proporció, molta més que fa cent i pico d'anys, per dir alguna cosa. Pico d'anys, els diners sí que es tenien, els rics, i és que no hi havia classe mitja. O eres ric o ets un... Com profeïnes passaves... És que la fi, a l'època franquista que passava aquí no hi havia classe mitja. Va començar llavors. Clar, eren uns curritos i els que tenien pasta. no hi havia... Clar, home, podia haver-hi algú que estava amb aquesta línia més burgesa, més internista, però... La línia segueix ascendent. Hi ha molta gent que del seu treball pot viure bé, normalment. Ja, però que hi ha països com el cas de l'estat espanyol i com Grècia i tal que ha baixat en picat. És a dir, l'altre dia és que d'altre dia van dir que un de cada cinc nens està en un estat de pobresa. Sí, però jo crec que... Una criatura de cada cinc és molta, moltes criatures passen gana. Sí, però jo crec que... a mi em posa això dels nervis. O sigui, amb mesures correctores això es pot solucionar fàcilment. Clar, clar, clar. No és per un, diguem-ho així, un mal endèmic de difícil solució, no, simplement perquè hi ha coses, determinades factors que s'han fet malament. Sí, que s'han fet malament, evidentment. A la que algú tingui la voluntat de corregir-ho, potser ja el tenen, no ho sé, doncs, ara estic en els meus dut. És que l'altre dia parlàvem també que les 40 fortunes més grans del món no sé quants milions de persones era, una borrada, és a dir, aquesta gent podien viure no sé quants milions de persones, no, vull dir, amb aquestes fortunes, però 100 milions o 200 milions o 300 és tanta els diners que tenen. Per això jo crec que té la tendència a disgregar-se totes aquestes fortunes i t'hi fixes, són gent que s'han fet a si mateixos, la majoria d'ells. Però que segueixen pujant, més que m'emprenyen. Sí, però això a la que aquesta gent desapareixi, normalment totes aquestes grans fortunes s'acaben disgregant. Clar, perquè els fills se les poleixen i que s'esperen. El que sigui, és igual, però la concentració de diners és més fotut quan està en mans corporatives que no pas en mans d'un sol individu, crec jo, perquè llavors allò, allò sí que no té, diguem-ho així, final, allò és bassoc, sí, es bassoc seïnt i llavors això és més fotut. Però quan és en mans d'una sola persona, a més a més hi ha alguns d'aquests veritats, és el que dèiem un, diu, coi, no per tenir diners has de ser mala persona. Jo penso que moltes vegades quan tens tants quartos no en sentit literal sinó en sentit figurat, algun mort has deixat enterrat a la planeta. Però és que l'altre... Però hi ha gent bona gent també, hi ha qui pretén que quan ell falti tota la seva fortuna passi amb el Bill Gates de Microsoft. Diu, els meus fills els deixaré a algú perquè vagin tirant, però, bueno, que aquest algú ja m'ha dit tenir-lo a mi, però, però, diu, la majoria de la meva fortuna anirà a actors socials o a revertir-la a la societat. No, no, no, que està bé, no? Doncs quan veiem això està bé, vull dir, això no negarem ara, a veure aquests espais socials com ho reverteixen. Sí, sí, està clar. Aquest és el problema, clar, perquè, vull dir, anècdotes de coses rares de... Bueno, callo, que si no, després encara... T'esveres. Sí, m'esver-ho, m'esver-ho. Bé, doncs, bueno, mira, per anem d'esverar-me, hem de parlar de Mia Madre, de Nani Moretti. T'ha afectat, aquesta pel·lícula, sí, sí, em va tocar. Per un costat, és a dir, em va enganxar, em va semblar que és un director meravellós, és un, exacte, amb una sensibilitat única, amb una, crec, ara faré una comparativa odiosa, és, no, odiosa no, és el famós neorealisme italià, però portat amb una elegància, no és la presentació, no és Vittorio De Sica, que dius, vinga, va, te lo pongo aquí, eh, i llavors això és el que hi havia en aquella època, és el que passa, també amb la seva poesia, la seva cosa, Vittorio De Sica tenia aquesta coseta, però realment, és una persona, és clar, és directa, però té aquesta patina, a més, el Nani Moretti té una cosa, i és que a gran part de les seves pel·lícules, la malaltia sempre va donant voltes, la malaltia, la mort, aquesta percepció d'aquesta pena infinita, que genera en certes situacions, no, jo aquí veig que, el que deia abans el Jaume, no, vull dir, la situació, és a dir, estem parlant de, de l'Nani Moretti, que és el propi actor, i aquesta actriu meravellosa, que és la Margarita, no, sí, no, sí, la Margarita Bui, que és la que, la que fa el paper principal, i la mare, la Julia Lazzarini, i la John Torturro, que està per allà, que està increïble, la John Torturro està per allà donant voltes, però, és una cosa, és que és un paper peculiar, expliquem una miqueta per sobre, no aprofundirem gaire, ella és una directora, la Margarita Bui, que és el nom de l'artista, que ha col·laborat alguna vegada amb alguna pel·lícula de l'Anni Moretti, també, és un parell, també ha col·laborat, no sé, l'Evitació del Fill, o una, no, l'Evitació del Fill és d'ell? Sí, és d'ell, és d'ell, és d'ell, l'estava pensant jo ara, és d'ell molt bona, molt bona, clar, però aquesta, això sí que és, vull dir, millor, si entra un mat, fa un mal a dalt arreu, vull dir, perquè és l'amor del fill, clar, aquí és l'evolució, no, més natural, no, teòricament, de l'amor de la mare, però, tant en una com l'altra, parla de dol, exacte, exacte, és aquest cas, no, però aquí té un pes molt important el paper d'ella, no, el paper de la directora de cinema, no, d'això del cinema dins del cinema, no, que és una cosa que es porta, que es porta molt bé, sortir-se'n com pot, pobreta meva, no, vull dir, dins del que cap, perquè ella té clares les coses, però no les té tan clares, perquè, clar, té el problema que té la mare, que està malalta, llavors això, ofusca a tothom, no, vull dir, deixa, vull dir, no et fa rotllar en una cosa tan creativa, no, com és dirigir una pel·lícula, no, i a partir d'aquí, doncs, el que diem, no, aquest vincle amb el germà, no, que és el paper Nani Moretti, no, que bé s'entenen, que bé s'entenen, un pare o una mare malalta, no, amb aquestes situacions, no, i llavors, bueno, doncs, això, doncs, és aquesta, aquesta combinació, aquest muntatge, no diríem en paral·lel, però gairebé, no, de la seva, de la seva vida, no, diguem, rodant la pel·lícula, i el que seria la seva mare, no, el seu procés, el procés de la mare, la vida que ve rodada, que ve rodada, exacte, vull dir, és aquest plantejament, i per mig que, el fitxatge d'un actor estrella, que és el Joan Torturro, que l'únic que fa és la, encara la, la fa trontollar més, la, vull dir, la, recorda les escenes, vull dir, és un, és un actor hiperactiu, no, i a partir d'aquí, la, el que té menys ganes, la directora, és un personatge d'aquestes característiques, no, que es mou d'aquesta manera, i que fa el que li dóna la gana, i que actua com vol, i que no recorda el diàleg, no, més clar, ell vol fer-ho amb italià, i ell és, ell s'entén que, que, és italoamericà, italoamericà, però ell parla amb anglès, és el seu clar, i llavors, llavors, clar, ho diu malament, l'altre es posa nerviosa, li crida, vull dir, que em refereixo que, que hi ha un procés, eh, absolutament natural, és aquesta naturalitat, fins i tot, no, que es planteja d'aquest nerviosisme, d'aquest neguit terrible, no, davant del, bueno, doncs això, de l'arribada imminent, no, i m'agrada molt, i en tres o quatre moments, no, que hi ha aquestes menes d'aparicions, somnis, digue-li com vulguis, no, aquests trossets, no, de realitat, inserides allà dins, no, de somnis col·locades, no, de què ja pensa, i tal, que em semblen d'una categoria que, que això també pot fer aquest home, no, vull dir, és que és això, i és clar, és directe, no s'amaga res, tampoc et fa, jo crec que en aquest cas, no, no, no allarga les situacions dramàtiques, fins a límits insuportables, no, i bueno, i cadascú imagino que les seves experiències personals se'ls ha portat a més o menys, no, vull dir, en el meu cas, doncs a mi em va remoure una miqueta, doncs per la situació, la teva per l'experiència, clar, i per això, a vegades, i ara ja comentes tu, Jaume, és positiu, vols que et digui, vull dir, a vegades, potser en un moment que has perdut algú, potser el dia següent, veure una pel·lícula de les característiques, és impossible, no la suportaries, però quan ja has passat el dol, quan ja has superat una sèrie de coses, quan ja ho veus clar, potser el veure-ho, no és una qüestió ni de dir, ai, és que no, és que m'ho nego, no, no, és simplement el fet de dir, és el que hi ha, és el que hi ha hagut, i és el que passarà, vull dir, amb moltíssima gent, no, i a més si ho fan amb aquesta elegància, doncs, jo crec que val la pena, no. Jo el que crec és que és una pel·lícula que cadascun dels personatges és d'una sensibilitat aixecada, vull dir, o sigui, molt escultes, vull dir, en aquest, i amb una responsabilitat, encara que el paper que fa el Moretti és una mica més suau, sí, és més secundari, diguem-ne que la seva responsabilitat en el context social en què viu no és tan alta, com per exemple la seva germana, que dirigeix pel·lícules amb tot el que això representa, fins i tot tenir un actor com aquell que segurament li salvarà la pel·lícula perquè és molt popular, però no vegis per aconseguir que allò surti mitjanament bé. Llavors, estem parlant d'un món, francament, ben construït, no, vull dir, això que avui hem sintonitzat... El coneixement de causa. Això mateix, sí. Jo crec que això és el que té més bo. I totes les seves pel·lícules van molt per aquí, perquè és d'aquells que, bueno, ha fet una barbaritat, bueno, moltes pel·lícules, però... El Caro Diario. El Caro Diario, tot allò que és una reflexió ideològica sobre el moment que vius, o d'on venim, i cap a quin punt estem. Jo he vist aquestes tres i les tres han sigut meravellós, Caro Diario, l'habitació del fill, aquesta. S'haurà que l'he vist? Hi ha una que és de la Bemus Papa, que jo no l'he vist aquesta, però que també és d'ell, i que diuen... Sí, l'he vist una... Jo recordo que l'haver un amic i va dir, escolta, mira-t'la perquè la pel·lícula és... No pot ser portar la pressió. Té un parell, la pel·lícula, vull dir, que està molt ben portada. No, i d'abans també recordo, el que passa és que del títol ara no me'n recordo. Sí, hi ha unes quantes, Palombela Rosa, en tenia algunes. Palombela Rosa, em sembla. No me'n recordo. Aquesta és la que no recordo, però n'hi ha alguna altra. Si la diguéssim, vull dir... Bé, molt interessant, vaja, vull dir, aquest senyor, doncs, és per tenir-lo molt present. Sí, sí, sempre que fa alguna cosa, no et deixen diferent, vull dir, segueix la mateixa línia, no innova gaire, tampoc fa pel·lícules molt seguides, són cada tres o quatre anys, no és allò que diguis, com el Woody Allen que va fent allà a Pim, a lloc de pastilla, però... Però el Woody Allen potser a molta gent li cansa això, no? Sí, sí, perquè, esclar, probablement sí que és una mica difícil que fent-ho tan sovint sorprengui, oi? Sí, sí, és a dir, acostumem a tenir una mica... Aprile també ha fet, April, per exemple, Abril, el Caimano, el Caimán, i Bianca també. Aquestes són les i vires, aquestes no, que les tinc, totes les aquestes. Són, segurament que les he vist, però hi ha... que us calmo, en té moltes, eh? Padre Padrone. Porta unes quantes. Padre Padrone també? No, no, això és el Taviani. No, jo crec que no, és el Taviani. No, no, però no sé per què en surt aquí. Padre Padrone. És que a vegades és el Taviani. No, és el germà Taviani. A vegades els hi ha... M'agrada molt, eh? Aquesta també, molt, m'agrada. Els Taviani són molt Taviani. Molt, molt, molt lents, vull dir, tot el que vulguis. Sí, sí, és una altra línia, però són canyeros. Anem a parlar de Fàtima? Sí, Fàtima, sí, sí, sí, sí. De la Virgen de Fàtima? No. Ah, vaja. Només 80 minuts de durada, o sigui, és una pel·lícula corteta, eh? Val a dir-ho. És un drama d'emigrants, això també és ben bé cert. O sigui, desarreglament, no pertinença, tot això, doncs, al llarg d'aquest matratge, doncs, la veritat, se'ns va exposant. Una mare que ha tingut la capacitat de separar-se, eh? I que, en definitiva, per tant, ella ve de la part del Marroc, no sabria dir-te de si una cosa o l'altra. Bé, vull dir, va parar a França, la pel·lícula és francesa, la dirigeix en Philippe Faucon, i llavors els intérpretes són la Sorín Cero-Ual, la Cita Flancón i la Quentanoa. O sigui, en definitiva, una mare i dues filles. També hi ha el marit, eh?, que de tant en tant, encara que divorciats o separats, doncs, té la seva incidència, està aquí, és el pare i lògicament també el posen al vell mig de les constants. I llavors, és aquella constant. Aquesta senyora arriba a un país, com és França, amb les seves dues filles, les seves dues filles, doncs, ella, que des d'un bon començament diu, tu t'has d'educar, tu has de ser, intenta que ella sigui doctora, o sigui, en definitiva, metge, no? Llavors, té l'altra filla que és més petita, aquesta, li planta una mica la cara, volen dir, ui, ui, ui, dic, escolta, que això potser no és viure, i tal. Llavors, en aquesta problemàtica, que ella no pot acceptar de cap manera, perquè està totalment convençuda que tot el que fa és per a elles, i elles en definitiva haurien de respondre, segons ella, amb les condicions que ella pugui interpretar i acceptar, fixem-nos en això, com que això no es produeix, doncs, tant amb una filla com amb l'altra, com amb ella mateixa, es produeix un punt de crisi entre elles, no? Entre elles, a títol personal, de títol individual. Llavors, per això parlava abans, que no parlarem avui, o sigui, que no hem acabat de parlar de problemàtica mental, perquè hi ha problemàtiques molt suaus, si voleu vosaltres, no? Que es corresponen en el teixit social i segons el que et trobaràs al llarg de la teva vida, no? I llavors aquí, el que se'ns fa d'una manera, jo crec que fins i tot mediadora, sense situar-se a favor ni de ningú, el que ens proposa precisament és aquest dibuix, no? Aquest dibuix de no pertinença, has deixat el teu espai natural, estàs en un altre país, ja no perquè t'ho facin sentir, que també, sinó que tu mateix ja ho sents encara que no t'ho facin sentir, vull dir, amb defectes i virtuts, no? I llavors, això com reverbera, en positiu però també en negatiu, en les pròpies filles que s'estan formant, lògicament, que arribaran a aquest punt d'adultesa. Les filles, una d'elles, que és la gran, estaria al voltant dels 18 anys i l'altra estaria entre els 15 i els 16, no? Ja comença a tenir doncs aquella incertut pròpia de l'edat i amb un parir en un país com França, doncs que, bueno, està en els primers països del món, vull dir, en quant a cultura i en quant a dinàmica, doncs tot això entre la seva indústria. Amb quina exquisitesa està creat això? Hi ha un moment culminant en la pel·lícula, permeteu-me que l'expliqui encara que sigui un descobrir. És un moment. Ella, sí, encara que sigui un spoiler, ella arriba a un punt, la mare, que degut a la pressió que té i a la incomprensió, segurament, cau, es fa mal. Anda. Eh? I llavors, doncs va en el metge, el metge li dóna la baixa, com és lògic, no? O la doctora, li dóna la baixa. Però ella, per dues vegades o tres, insisteix en què no està bé, en què no es troba bé i que no pot treballar i d'allò no, però és que vostè no té res. Vull dir, vostè està en unes bones condicions. I llavors acaba, acaba mostrant en la pel·lícula la possibilitat que determinades persones poden tenir en un moment determinat una baixada física que es transforma en una baixada o és producte d'una baixada psicològica. psicològica. I a partir d'aquí, esclar, no hi ha metge. Però de quina, amb quina exquisitesa els doctors que la tenen, i amb això diria que la seguretat social a França doncs seria extraordinàriament molt vàlida. Diuen que ho és, eh? Exacte. Diuen que ho és. No, no, sí, sí. Jo tinc família que ha treballat allà i que està molt content. De quina manera doncs acaben interpretant el que li passa a aquesta senyora i en definitiva no la deixen abandonada ni desconfien d'ella ni la tracten malament. Tot el contrari. M'ha semblat una pel·lícula exquisita amb tots els termes. No, no, escolta'm, és sorpresa, eh? Sorprenent perquè aquelles pel·lícules que a vegades que potser al mig també passen de llarg aquelles pel·lícules que són de petit format, no? No, m'estranyaria. Està molt ben valorada a nivell crític, eh? Molt ben valorada. Però a vegades són pel·lícules que insisteixo, que dius, bueno... Que per molt ben valorada que estiguin tothom diurà, no. Clar, això segur que no és a través de la meva línia. Per cert, l'altre dia que, bueno, estava amb el David, ho comento perquè tu no estaves, no? I tu volia comentar que vaig veure El hijo de Saúl, eh? I em va tornar boig. Jo em vaig quedar absolutament... Vull dir, aquelles pel·lícules que et deixen... Jo estava Saúl... Bueno, en aquest cas, bueno, doncs, totalment sorprès, no? Vull dir, estava allò que deia No em moc, eh? Ves a veure aquesta. Sí, sí, sí. És que... Són aquelles pel·lícules que dius que saps el que hi ha, però encara que sabeis el que hi ha, és el mateix. Vull dir... És la forma. La forma. Com es planteja, no? I el contingut que genera. I sobretot, a mi el que deies tu, aquella càmera, no? Aquella càmera que constant ve, no? Que desenfoca aquells forts, no? Això ho va inventar els germans d'Ardena, eh? Sí, sí, sí. La càmera a l'esquena amb la pel·lícula amb el nen, eh? Aquest paio se ho fa seu i, bueno, la mare vella que fa... Jo ja he vist un parell amb aquesta línia. El fill? Era el fill, no? Sí. Aquell que és professor de formació professional i té com a alumne un nano que em sembla que ha matat el seu fill o alguna cosa així. Doncs amb aquell noi li posa la càmera al darrere, en el clatell. Un nen va fer donar un... Sí, sí, sí. Ja el coneixeu. Bé, bé, molt bé. Doncs amb aquesta tècnica també no fa gaire vaig veure Un otoño sin Berlín que és una pel·lícula també espanyola, basca, em sembla, d'una noia que no sé com es deia Laura, no me'n recordo ara. I tant. I tenia alguna cosa, no? No, Laura Izagirre, que em recordo que li faltava la G, la U, és Izagirre, no? Izagirre, Izagirre. I Laura Izagirre, o Paula, Paula Izagirre, no me'n recordo però per aquí van els trets. I és una pel·lícula que la noia va guanyar la millor interpretació. La Escobar, es diu Irene Escobar, em sembla, això. La millor actriu, no? De revelació, als Goya. Pel·lículon també d'aquests que la càmera constantment la perseguia. Escolar. Ai, filles, que ja també al cap ja no arriba més informació. I també, però en canvi aquí, a lo de hijo de Saúl, això de la càmera és increïble perquè és la càmera en un moment que l'abandona, se'n va cap a un costat però quan torna a fer una gestió es torna a moure i li comença a envoltar i li dona aquesta perspectiva però bé, meravellosa. Permeteu-me un... Per mi dono millor de l'any, eh? Sí, sí, sí. Jo n'estic convençut. A mi és el que més d'allò. Permeteu-me que faci un punt de valoració personal, evidentment, no el té per què ser real. Jo crec que valor de llei, que és del que hem parlat, és una pel·lícula que es mou dins el classicisme però amb una capacitat, amb una forma que és... que esdevé un contingut molt interessant però està dins el classicisme. Molt actualitzat. Molt bé, molt del moment que està fet la pel·lícula i això és una gran virtut, això és creació però el... Digue'm... No, no, perdona, només dic que perquè et situa en l'entorn d'aquella època però des d'una perspectiva d'avui dia. Actual. Actual. Exacte. I això és el que és revisitar un clàssic. Això mateix. Això per mi és l'essència de la capacitat creativa, no? Clar. Però l'hijo de Raül és que ho fa volucionar... Ai, de Saül ho fa volucionar tot. Però clar, aquí no podem parlar de cinema clàssic. No. Aquí no. Aquí no. Aquí no. Exacte. Aquesta és per mi la diferència. Trencador, innovador, absolutament... No subjectiu, més enllà de subjectiu. Arriba un moment que ja traspassa el que seria la càmera, s'adavanta el personatge. A vegades dius... El veus el personatge i dius tu vas creient però quan la càmera s'adavanta i es posa al davant del dius és que tu estàs menjant tot. Vaja, és que tu t'estàs introduint d'una manera tan gran que dius mare meva, no? És que això és aconseguir... Això no és clàssic. Això no és clàssic. Això volia destacar. Això és una línia... A veure, que sí que és veritat que certs directors com Hitchcock utilitzava aquesta càmera a vegades puntualment per fer-te entrar en acció, la famosa escena de la... no la de la dutxa, però sí que s'utilitzava aquesta càmera de tant en quant, però és una cosa molt puntual, però aquí que estigui durant 90 i escaig de minuts amb aquesta línia, això és molt canyero, això és molta gent insuportable, molta gent no aguantaria aquesta pel·lícula. I tenir, no, no es pot... Aquestes són d'aquelles que no agraden. Que no pots recomanar. No es pot recomanar. És que la pots liar ben gran, eh? Però bueno, insisteixo, és una pel·lícula que s'ha de veure. La gent que som cinèfils hem de veure El hijo de Saúl i aquesta de Fàtima pel que expliques també. i hi ha unes quantes més, aquesta, insisteixo, aquesta de Antonio Simberlín, l'altre dia em comentaven que Mustang, la rosa, que és la que és Mustang, la que també va guanyar, em sembla que va guanyar, no sé si també la millor pel·lícula dels César, una pel·lícula meravellosa, els César es va guanyar, molt senzilla, d'unes noies turques, no sé què, però vull dir, que són pel·lícules que dius, coi, dins de la seva, no petitesa, sinó dins de la seva temàtica, que dius, potser això ja ho hem vist o ja ho tenim i tal, ostres, t'expliquen coses noves, no?, i això és el que val la pena, no?, dins de la petitesa. Exactament, fan entrar en un univers creatiu nou. Clar, clar, clar, això és molt gran, molt gran. Molt impressionant. I ara trencarem tot, eh?, i parlarem d'Hspanish Movie, no?, farem un comentari divertit, una mica, perquè hem estat molt transcendentals avui, eh?, i que no... No, simplement res, l'altre dia, mira, justament, mira, havia vist El hijo de Saúl, no?, i llavors vaig arribar a casa i tal, li vaig dir, bueno, i estàvem fent la tele i vaig veure a quatre, no?, que dius, Pam, Espanish Movie, dius, ostres, doncs mira, una comediota d'aquestes anirà bé després de lo que m'he entomat amb El hijo de Saúl, que ja va bé, no?, però, i clar, i és una pel·lícula molt senzilla, és una pel·lícula que surt, que protagonitza la Sílvia Abril, clar, ja coneixem que és una, aquesta actriu catalana, la dona del Buenafuente, una còmica com la Copa d'un Pi, molt divertida, a Leslie Nielsen, no podia faltar, clar, perquè què estem parlant? L'Espanish Movie és com l'Scary Movie, aquelles pel·lícules que són una paròdia, una mena de sèrie d'esquetxos, no?, d'aquelles pel·lícules cutres, o l'Aterriza Como Puedas i aquestes coses, no?, clar, ho han fet a l'Espanyola, parlant d'en 2009, esclar, quines pel·lícules eren el 2009? L'Orfanato, Los Otros, Mar Adentro, El Capitán a la Triste i Em Deixo Una, no recordo quina és l'altra, ah, sí, i en l'Aberinto del FAU, no?, llavors amb aquestes cinc fan un matxembrat, no?, i fan una cosa absolutament fora de lloc, no?, és divertidíssim, perquè, bueno, per exemple, el que fa de, com es diu aquell lloc, pobre home, el de Mar Adentro, Ramon, com es deia?, Ramon, bueno, aquell que no es podia, que estava, que no es podia moure's, sí, Mar Adentro, ho va fer el Bardem, però el personatge, el que és la persona real que va, que estava enguitada, ah, sí, el Ramon no sé què, bueno, no me'n recordo ara, sí, no me'n recordo ara, doncs clar, aquell ho fa el Carlos Areces, que és aquell noi grassonet i tal, no?, és clar, era molt simpàtic, perquè quan es queixava, clar, com era Gallec, clar, en comptes de dir, carallo, de Jacopón, li sortia el punt més madrileny, clar, llavors era una sèrie de coses fora de línia, però realment, que és que et fan riure, no?, i, bueno, les reaccions de la Silvia Abril que feia de la Nicole Kidman a los otros, clar, imagina't, no?, que té a veure la Nicole Kidman a la Silvia Abril, corrents per allà, totalment desanada, totalment anada de tot, no?, vull dir, és magnífico, i que fa de capital de la Triste és el que fa d'un d'aquests actors prims que surt a la que s'avecina, no?, que fa, que pesa 30 quilos, no?, vull dir, clar, i surt allà i és un tirilla, no?, vull dir, que dius... Ho veus, això de s'avecina? No, no, no, però jo acabo una vegada fent sàping, jo faig molt de sàping i, bueno, i em passo, no, no, perquè és una tonteria com una cosa, això, bueno, per tant, és aquesta cosa, clar, però el director és el Javier Ruiz Caldera, que tinc allà trencar una llança perquè la pel·lícula és una tonterieta, però, dir una cosa, i em diràs, t'has tornat boig, està molt ben dirigida la pel·lícula, això és xungo, dir-ho, perquè, clar, és una pel·lícula que no té pes, però, en canvi, està ben portada, i, clar, dius, no, no, no, que sí, que sí, de debò, que per ser una comediota, i ho dic, mira, la paraula que dic, que ja la insulto directament, doncs, home, et dic jo que està molt millor que les escadis... Això és el d'Anacleto, no m'has dit? Exacte, llavors, clar, després dius, home, que t'ho has fet, Anacleto, Agente Secreto, i a mi, Anacleto, Agente Secreto, em vaig quedar, vaig dir, què és això? T'has de creure la situació, però, ostres, aquest feia aquelles coses, vull dir, pinta bé, no pinta malament, eh, no pinta malament, aquest home. Bueno, què més? Estem arribant, no, ja? No, faltant sis minuts, sis minuts, ara què? Ara què fem? Parlem de política, David, ja que estem en aquests moments, no? Parlem del banc expropiat, perquè, sincerament, tela, com està tot el cotarro per allà dalt, vull dir, per aquella zona. Bé, evolucionant massa. Sí, sí, sí, no, avui ha passat per allà, i la televerdia a veure aquesta pel·lícula, i, bueno, no, no, no ben bé pel lloc, però sí, bé. No, a veure, a veure, és una situació, que és el que diem, vull dir, que és un format, un modus vivendi, no et diré que no, però, clar, el que no pot ser és que si és un espai ocupat, s'estiguessin pagant 5.500 euros al mes de lloguer, per part de l'Ajuntament, vull dir, o és una ocupació, o no és una ocupació en què quedem, les coses com siguin. diguem-ne que hi ha qui va a pagar perquè no hi hagués merder. Exacte, per això mateix, i en època electoral. I ara ha sortit a la llum, per això mateix, per tant, vull dir que és el que diem, vull dir que, no sé, sí, fins i tot per la pròpia gent que ocupava l'espai, el fet de saber que estàvem pagant un diner per ells, no entra dins de la filosofia ocupà, perdoneu, però és així de clar i així de dur. No, no, no, no, entra no. Clar, per tant, a veure, és molt còmode fer deu cupa mentre estiguin pagant un lloguer. Perdoneu, sí, clar, és que dius, no, per això, jo tampoc ho entenc, vull dir, jo puc arribar fins a una entesa, per entendre'ns dins de què seria aquesta filosofia com a tal, no? L'excusa era que dins d'aquest espai, doncs clar, doncs es feien moltes activitats, que era, doncs, gent enrotllada i tal, bueno, perfecte, si jo això no ho negaré ara. Avui, avui precisament quan hi ha anat al cinema i m'he parlat amb aquest amic meu, una de les coses que em deia, dius, esclar, dius, és que aquí a Gràcia no hi ha llocs per fer coses i tal, i aquest punt, doncs, era molt vàlid, vull dir, ocupava aquest espai. Llavors, jo penso que la reflexió sobre el que està passant en aquest punt és, com deies tu, estrictament política, i tal, sempre és estrictament política. Sempre ho és, però bé, deixa-ho. Jo t'explicaré, acaba, acaba, perdó. Sí, vale, llavors, jo el que entenc és que el moviment ocupa, com dius tu, pot ser que d'allò, però probablement la meitat, o més de la meitat de les persones que podien estar aquí, és més que probable que ignoressin que es pagués un lloguer, tot això, llavors, eh? Probablement, és molt possible, també, no? Clar, sí. Llavors, a veure, a nivell de mediació, entenc que tot això, com que està, com que tot plegat, està com molt radicalitat, radicalitzat, precisament perquè el que està clar és que allò vell, doncs, està, està caient, vull dir, s'està desmoronant, esclar, llavors, el que està en la línia vella, diu, bueno, tu, ets aquí, tu, i llavors el que està en la línia nova, doncs, lògicament, també diu, eh, tu, escolta, sabem coses que, en definitiva, tot això ha de canviar, i jo crec que tot plegat ens ha de portar, doncs, a un punt més dolç, de tot això, no? Jo crec que sí, que d'hauria. i l'únic que cosa que es diu molt ara, i que no, d'això, és que no hi haurà, que s'està generant una situació, que no hi haurà, o no hi ha, ja, possibilitat d'entesa, i jo no en puc estar, i no. Mira, a Sant Boi, a prop del barri Maianau, no era un local, no, no, era tot un bloc de pisos, era un bloc de pisos que jo tota la vida havia vist abandonat, no sé per quin motiu, suposo que ho van fer a l'edifici, no hi havia, no hi havia permisos pel que sigui, i, i durant molts anys, aquest bloc de pisos estava allà abandonat, i al mig de, però un bloc de pisos, a més, no estava enganxat, no, estava allà, ell mateix feia una milla, no? Sí, sí, i no sé com va anar, que la joventut, la gent jove del barri, el va ocupar, el va ocupar, i va ocupar tot l'edifici, i no el van ocupar simplement per viure, no, no, no, no, el van netejar tot de del baix, van pintar els balcons, cadascun d'un color, pots comptar qui va bucar els diners, aquí també va dir-ho, no se sap, o un portava un pot de pintura, l'altre feia això, no se sap, no se sap, com allò de les pedres, sí, sí, sí, no se sap, i van muntar, van muntar un casal de barri de joves, que passava que aquell edifici estava en una situació irregular, s'hi va ficar en el seu moment el Paco Candel, perquè el recordo un cop, em sentiu per la ràdio, que li dic, ostres, està parlant de Sant Boix, i van arribar una entesa a un ajuntament, no sé com va acabar, jo suposo que l'ajuntament, com va passar Sant Feliu amb el Cine Baix, per exemple, va adquirir el local, cosa que a Cordené no passa, amb el Pisa, no, va adquirir el local, i va normalitzar la situació, i ara allò és el casal del barri, un casal del barri fantàstic, fantàstic, perquè aquí no poden arribar una solució d'aquesta mena, naturalment, és el que hem de confiar i esperar, sí senyor, sí, sí, és el millor que es pot plantejar, esperem que es posin d'acord algun dia, i que sigui com això, com a mínim, es veu que en aquest cas, eren grups de gent, que eren molt de la zona, que no feien escàndols, que no provocaven cap cosa, bueno, a veure que... Jo com estic per allà, pels lliços de Gràcia, donant classes per allà, jo me n'assabentaré, perquè és un espai que també està bastant d'acord amb aquesta línia, la línia del lloc, i més que fania en aquest espai, a veure, ja comentarem la setmana que ve, a veure com va tot, d'acord? D'acord. Molt bé, doncs, fins la setmana que ve. Això mateix, adeu-siau. A reveure. A reveure. A l'escoltes l'àdio d'Espert, sintonitzes l'àdio d'Espert, la ràdio de Sant Just, 98.1, ràdio d'Espert, 98.1.