FSO a l’Auditori, Pierre Lemaitre, El Segundo Asesino, En el estanque dorado, Rosana (Marató), REC 4, Lars von Trier, Jauja i Interstellar

Gràcies, Carlos. Gràcies, Xavi. Adeu, Jordi. M'agrada molt. Doncs benvinguts un dijous més a Babilònia, i el que farem tot seguit és presentar qui tenim darrere de la peixera, perquè jo com sempre estic aquí castigadet. Doncs tenim la Rosa. Què tal? Hola, Xesco, estàs ben visible. Sí, molt bé. Avui se sent molt millor. Ai, ai, se sent estupendament bé. Té un problema tècnic, no? I avui la Rosa la tenim exuberant avui. Aquí en plena força. El David, hola. Hola. Com estem? Molt bé. Bueno, no direm que li he cantat quan hi ha arribat. Hem tingut el David una mica enredat aquests dies i lògicament... Sí, s'ha creu però... No, això és lògic, no vull dir... Temes familiars. On és un any és un nap o una ceba, no? Exacte, exacte. Sí, però ara ja està aquí, ja està aquí. Ja el tenim aquí. L'hem recuperat. Sí, home, sí, sí, l'hem rescatat. I el Joma que vindrà en qüestió d'uns minutets i ja comencem una mica a parlar de, com sempre, de... de música, de literatura, de teatre, de cinema, del món de la cultura. Comencem amb el David, que ens parlarà de la Phil Sinfonia Orchestra a l'auditori, amb versions amb bandes sonores, vull dir, de pel·lícules, que es veu que ha estat espectacular. Ja ens ho explicarà ara el David en uns momentets. Parlem de literatura amb un llibre de Pierre Lametre, que es diu Nos Vemos Allà Arriba. I també el David ens parlarà d'un altre que es diu El Segundo Asesino, un llibre que també jo he pogut llegir. És una miqueta victorià. Ja s'explicarà ell també a veure què tal. Després farem una mena d'aquelles coses que fem nosaltres, no? Vull dir, com una sortida sectària de les nostres, que dic jo. I vam anar a veure uns quants companys a l'estancadorado amb l'Ola Herrera i l'Ector Ontario amb la Rosa i el Jaume. Va ser un dia molt meravellós perquè aquests senyors són uns grans de l'escena espanyola i argentina. No oblidem que el senyor Ernesto és d'allà. I bé, ho comentarem tot plegat. I també al cinema la Rosa ens parlarà d'un clàssic, no? És unes pel·lícules recents... Del 2006, sí, força recents, sí. Que es diu El jefe de todo esto. Parlarem de Rec 4, l'última pel·lícula del Joan Balagaró. Parlarà també una pel·lícula de nou, de nova... Bueno, em sembla que de nova filada, perquè sembla que no s'ha estrenat, que es diu Rauixa, no m'hi he equivocat, i Interstellar al David. David, parla'ns d'aquest FSO, que és aquest film, Sinfonia Orquestra. Bé, sincerament no sé com m'ha començat això d'aquest realitzador que es diu Constantino Martínez Hort, si em sembla que es diu. Com que fa tants temps ara no hem portat el folletó que donen al consultatori. I és un director valencià, em sembla que sí, valencià. que ha muntat una orquestra i que està especialitzada, jo no sé si fan més coses que part d'això, no ho sé, però està especialitzada en interpretar peces de bandes sonores, de música, i ostres, ho fan d'una manera que és fidedigna al qual no sé què dius, ah mira, la toquen bé, no, no, no, és la peça que escoltes a la pel·li, punto, inclús si m'apures, jo perquè coincidia que que feia dies que havia escoltat, per exemple, la banda sonora del Seg Magnífics. I potser pel meu parella van tocar... no sé si és que anaven curts de temps... Más ràpid, no? Més accelerada, no? Però és que la resta, la resta, és que ho clavaven, ho clavaven, ho clavaven. No sé, van començar amb el que ve en Sanduguer, Origen, allò... Imagino que farien Superman. Sí, sí, però això va ser al final. Al final i en els visos. Per exemple, la peça que va tenir més èxit, la que va tenir més èxit, que vol dir que la gent va... perquè jo crec que ningú s'ho esperava, era la Forrest Gump. Ostres, sí. I després, escoltant-la, dius, és que és una passada. Sí, és molt bona. És una passada. El tros de l'obertura que hi ha i tal, i un tros, té uns canvis que la gent els espera. I la banda sonora, de Forrest Gump, és un doble disc que és brutal. Brutal, eh, de musiques d'aquella època. Però en casos que no són peces d'altres. Sí, sí, sí. La banda sonora original, no? Hòstia, és una passada. John Williams, imagino. Sí, i després també Lawrence Ravias, una balla magníficament bé. Que maco. Memòries d'Àfrica? No. No? No. Ai. La que tocaven, per exemple... Bueno, els bisos van ser... El Simpson. Ai. Que guai. Que bo. A Lidiana Jones. A més, feia... Feia dir al públic, Los Simpson, i llavors començaven a tocar. És molt divertit quan es fan participar d'alguna manera, és divertit. A més, van sortir al programa aquest, com es diu aquest tio que no el suporto, el Pablo Motos, a l'Hormiguero, van sortir allà, que sortia al Harrison Ford, i van tocar peces de pel·lícules que han sortit a Harrison Ford, Indiana Jones, I es veu que el tio es va quedar de pedra. Si li va fer una cara... Mare de Déu! Són d'aquí? És a dir, aquesta orquestra o és una combinació comunitària? Crec que és d'aquí perquè fan gira per Espanya. Jo crec que no fan gira per Europa. Almenys el director d'orquestra Era Valencià, exacte, perquè ho va dir-ho i tal, un senyor amb barba, em sembla que m'hi he equivocat, portava barbeta... No, no, érem nois joves, eh. Ah, doncs al mateix que sortia l'Hormiguero, llavors, no? Bueno, l'Hormiguero... Sí, sí, i és que l'Hormiguero vaig veure fotos... Sí, sí, era el mateix. Vale, vale, doncs potser és una rada meva. No, no, és un noi, bueno, deu tenir, tu què sé, potser la nostra edat, per dir-ho. A molt estirar, eh. Amb una Levita que sembla el Mortadelo. Però molt bé, molt bé, ja et dic. La Ditori ple. A més, vaig coincidir amb un senyor... al bar, jo aprenent a algú. Hi ha un senyor que de tant en tant s'acosta a l'auditori a veure si hi ha culs d'entrades, entrades que ningú no. N'hi havia res. Diu he vingut, he fet el viatge amb vau, em prenc un cafè aquí, me'n torno a anar, i perquè no he trobat res. És que estem parlant que la música del cinema és música molt coneguda a la Filla Cap, és la banda sonora també de la nostra vida, la Filla Cap. I quan et fa una cosa d'aquestes, potser la gent no té més por d'anar a veure, no sé, una cosa, jo què sé, de qualsevol compositor clàssic o contemporani que no pas potser. Com a mínim, algú que ho coneixerà és gran part d'aquestes peces. Jo crec que és el gènere xico d'abans. Abans hi havia l'Opera La Zarzuela i ara les bandes sonores una mica és un gènere xico de la música clàssica. I també té molt d'èxit, per exemple, quan una orquestra versiona temes dels Beatles o temes de la música pop-rock, i fa gaire que van fer una que era Queen, temes de Queen, temes de Beatles, de grans de la música pop-rock, i també té un èxit brutal. Fa uns anys que parlo. Clar, aquí no són versions, aquí és literal. Clar, clar, clar. És que cuclava. A més, inclús, no sé quina peça era, no me'n recordo, Va sortir un amplificador de guitarra elèctrica i així si en una de les peces, no me'n recordo quina, va sortir un guitarrista grenyut fins a la cintura. Com dient? Va fer 4 acords per la música que tocava fer i se'n va anar. Si cal tocar 4 acords d'una guitarra elèctrica, porten un guitarrista elèctric. perquè aquell pobret s'encarregava de tres o quatre instruments. Tenies un tio per cada tocant el mateix. Pel triangle, no? A la percussió, sobretot. Impressionant els timbals, perquè sortia, per exemple, a l'Orens d'Aràbia, que comença amb uns timbal i es retombava. És que el timbal és un instrument que et frapa. A 2001 el pam-pam-pam-pam és magnífic. La percussió al cos en reacciona. I fan la gira d'hora de setembre a desembre i ja està. I ara fins l'any que ve, perquè això ja es va fer l'any passat i l'any que ve suposo que tornarem a fer. Però va ser un dia solament. A Barcelona és un dia. Vaja, quina llàstima. Em sembla que encara actuen, però clar, si vols has d'anar a València o un lloc així. Escolta'm, és el que diu quan torni la Film, Sinfonia i Orquestra. Ja tenim referències. Aquesta gent es farà cada vegada més famosa, perquè si la trobem per televisió, això ja comporta més moviment. Una cosa que se m'ha escapat és que avui tenim el disc de la Marató Rosa, que ho has portat tu. Tenim aquí, vaja... És impressionant, aquest any, és maquíssim. Els pets, Abraham Mateo... No, jo faig de broma perquè si no no em fa gràcia, però no. Però per d'això, hi ha grans de la música catalana, però també hi ha grans de la música italiana, l'Europa Ausini, per exemple, cantant en català, Rosario, també. Tenim a Pau Riba, per una altra banda, de la nostra terra. Rosana, que l'escoltarem després, sencera. I bé, doncs també altres cantants com projecte MUT, Joan D'Ausà, Antonio Orozco, que me l'he deixat per aquí, amb l'Escola de Música, centre de la Zara Hospitaleta Llobregat. Ell, Fidel a la seva terra, que és hospitaleta Antonio Orozco, que és gent que no oblida les seves arrels, que això és molt important. I bé, doncs el que farem serà escoltar de fons musiqueta com aquesta. Això és Palens, Lexus i Victòria Arriba, Que boig el món. I després, et dic, s'escoltarem a més tranquil·litat. Però de fons tindrem tota l'estona aquesta musiqueta. A més, diumenge ja es fa també la marató. Aquest diumenge. El dia 14, sí. Doncs hem de col·laborar aquest any pel cor. Sí, per malalties al cor. Fantàstic, doncs vinga, doncs aquí ens solidaritzem, tots plegats, i bé, doncs que la gent aporti el que pugui, ja sabem que està la cosa molt foment. Ja és una aportació, exacte. És que és una aportació al CD o a comprar el llibre, clar. Però aquí també fem una mica de promo, perquè la gent quan faci aquestes aportacions via SMS, el que es podran fer, quan es faci, també lògicament que la gent compri el disc i el llibre, evidentment. Molt bé, doncs amb aquesta musiqueta de fons, per començar a parlar de literatura, el dia que estava sol, és broma, no. Això no pot passar. No, ho dic perquè ve a col·lació, no és perquè vulgui... És el títol? Clar, no, no, no, va per un dia... Ens estarà fotent la pulla. No programes, no, temporades i temporades. Sí, això no ho oblidarem mai. Ja sabeu que jo sóc, que en el fons jo sóc una persona que sóc molt dolent, no ho sabeu, no? Sóc una mica així... Que no ens agafi, que la cantonada... Sóc una mica d'èxtir, una mica d'èxtir i tal. No, comento, no, el dia que estava sol... Vaig parlar de dos llibres d'un escriptor que es diu Pierre Lametre, en francès també. No, très bien, très bien. Llavors, és un senyor que he descobert fa poc, digues Rosa. No, no, sí, sí, sí, que està molt ben pronunciat. Ah, vale, vale. No et faré repetir-ho. Estic fent esforços amb el francès, per altres qüestions meves que tinc. Perquè em toca parlar de coses de la pintura francesa, per altres qüestions. I estic fent un curs de com pronunciar, perquè de tela. El tema és teu de la història d'art, no? Bé, doncs el que deia. Doncs aquest bon senyor em va sorprendre gratament perquè em va arribar un llibre que es diu Àlex i clar, em vaig quedar cobsat. Ja sabeu que jo soc una miqueta que m'agrada una miqueta tant la literatura com els thrillers, com les pel·lícules, una miqueta així, com de por, de misteri i tal. I em vaig trobar sorpresivament amb un llibre... Aixut, és a dir sec, directe, sense cap mena de concessions. És un tema molt determinat, que no ho tornaré a repetir ara, perquè és un llibre que s'ha de descobrir, però és dels dos, d'aquests llibres que dius mare de Déu Senyor. S'ha de tenir estómac per llegir aquest llibre. Però a la vegada, amb una categoria increïble. Va aparèixer un altre que es deia Vestido de novia, que és un altre llibre també d'aquest senyor que seguia la mateixa línia. Encara potser més minimalista, més tancat, amb dos personatges, i amb el qual el que jo em vaig adonar és que aquest senyor ha arribat al Jaume. Hola, Jaume, què tal? Digue'ns hola, que tens el micròfon obert. Hola. Ara et deixarem parlar, eh? Sí, perquè aquesta hora ja és nit, eh? Ja fa estona que és nit. I tant, i tant. Què tal? Bé, bé, bé. Doncs, estàvem parlant d'un llibre que es diu Nos vemos allá arriba, de Pierre Lametre, i llavors dèiem que hi havia un segon llibre que també era encara més complexa. Ens trobem que va fer un llibre previ que bàsicament era un llibre que tenia molt poc a veure. Ara? Sí, no és que teníem un problema. Què Jaume? Ens sentim ara? Sí, sí. Molt bé, ja està. Que problema, no és que això passa a vegades al directe. Que sabem el que hi ha. Que se solucionen ràpidament. Tenim un tècnic aquí. No, no. Com un temple. Estem parlant i en aquest moment no sé si és el que estic dient. Bé, no, és conya. Llavors, el que deia, dos llibres que són thrillers misteriosos, tancats, i de cop i volta ens arriba un altre llibre que es diu Nos vemos allá arriba i diuen que és el llibre que inicialment va fer previament i que és un llibre que no té res a veure. I és cert que no té res a veure. Per tant, deixem el tema dels thrillers i ens anem a parlar d'un llibre de la Primera Guerra Mundial. I dius, què ha passat aquí? És la gran obra magna d'aquest senyor que ha escrit. I llavors a partir d'aquí és una història amb la qual t'has adonat que els llibres anteriors Tothom, és a dir, qualsevol personatge, tant els bons com els dolents, tenen sempre una part dolenta, té una part sempre negativa a la seva vida, sigui la que sigui, sigui per qüestions vinculables al seu ensenyament, per la situació que existeix i tal. I aquí, en aquest cas, passa el mateix. Per tant, és un home que no té concessions, és a dir, aquell que sembla que sigui bona persona no ho és tampoc. I el que és dolent és dolent de debò. I evidentment el que és dolent ho paga. Això és evident. Hi ha aquesta muralina amb aquest llibre i a partir d'aquí és una experiència llegir aquest home. Perquè a part de ser molt clar i molt directe, et trobes que en aquest cas et ubica en una primera guerra mundial com des del primer moment amb aquella guerra veus com els propis caps, els agents i tot això i tal, utilitzen els soldats de forma absolutament suïcida i a part d'això, per no quedar-s'hi malament, són capaços d'arribar a matar. Això és la premissa per la que parteixo, no només per guanyar-se mèrits, són capaços de llançar a mil persones perquè sigui un suïcidi directament amb aquesta contesa, amb aquest enfrontament, però si a sobre Algun d'aquests soldats ha vist una cosa mal feta per aquests caps, per aquestes autoritats que estan per sobre d'ell, és capaç de matar aquesta persona perquè no tingui un judici de guerra posterior. Aquí es desenvolupa tota una trama absolutament increïble de relacions, de vincles. Hi ha un personatge que queda mal ferit amb una cruesa del nivell de Jónico Giosu Fusil. per entendre'ns, no és el mateix nivell, però hi ha una connotació al seu cos d'una cosa absolutament que dius, quin horror, si això arriba a passar. Però és un escriptor que t'enganxa d'una manera, de debò, en sèrio, és una experiència dura, molt dura, però de debò, Pierre Lametre, aquest senyor, aquests tres llibres, Àlex vestido de novia i Nos vemos allá arriba, que és una mica la seva gran obra més complexa. Descobrim-los, però estómac, eh? Estómac, fetxa... Però, igualment, és un bon... És un immens thriller per mi. Sense concessions, eh? Vull dir, directament al gra, sense ornamentacions o no. El que és el que és. El que hi ha és el que hi ha. A més, juga molt amb els canvis. El que sembla que sigui bo és dolent i el que és dolent és bo. Llavors, juga amb aquesta muntanya russa, que crec que és una mica interessant comentar. David, el segon assassino. Ja que estem parlant de coses així, una mica salvatges, també aquest donidor, no? Sí. No? Sí. Em va començar, em va costar començar aquest llibre. Sí. Sí. A mi també, a mi també. Sí, i perquè no, al principi no acaba... És un llibre, diguem-ho ben clar, que costa començar i l'hi acabes molt ràpid. I pel mig, quan t'enganxa, està molt bé. Està molt, però que molt bé. Sí. Però ja et dic, el llibre, estem ambientats a finals del segle XIX, en Londres victorià, ple a ple, i en plena època dels assassinats del Jack el Destripador. I bé, la trama és molt simple, es troben uns... Assassinats? No, un metge forense i un policia, es troben uns assassinats que no segueixen De primer cop de vist es podrien atribuir el Jack el destripador, però veuen que són molt més sofisticats i que allà darrere hi ha algú més que no pas la pulsió aquella assassina bèstia del destripador. I van rascant i van rascant i van rascant. i hi ha un moment que està molt bé, perquè resulta que bé. No sé si explicar la trama a partir d'aquí. El llibre va avançant i entra en una part... Paranormal, no? Bueno, sí, sí. Com es diu el bitxo aquell? Clar, ja no me'n recordo ara. És que estic tota l'estona aquí... Sí, només t'he donat voltes ara que m'ho has dit. Sí, ja sortirà, eh? Ja sortirà. Comença per U? U... Ufir? U... Uur? Ufur? Bueno, no t'anirà igual. Comença per U. És un nom... estrany, sí. Sí, sí, sí, sí. Bé, ara m'explico una mica aquest bitxo, si vols. Sí, aquest bitxo és un... és un dimoni. És un dimoni que acostuma a viure... és com un paràcid, d'alguna manera. És com un àlien. Un paràcid que acostuma a viure en rius, llangues, amb aigues estancades i mentre no té ningú hostes on està. Però la que té una hosta, allà s'hi arrapa, però tu no el veus. La característica és que aquí el veu, és a dir, que ni el propi hosta el veu. El sap que no el té, però no el veu. El té darrere. És com una ombra que apareix darrere. Només el veu, només el veu, qui està a punt de s'hi ha assassinat pel propi actiu. Exacte. en el mateix moment de ser assassinat, el veu. Però ja està. A o, o, o, a menys... Crec que poseeix aquesta persona. Sí, sí, sí, el poseeix. Tu has de creure aquesta premissa, no és cap problemàtica. A menys que tu estiguis sota els efectes d'una droga. Exacte. Aquell tros potser és el millor del sopar. Sí, allò és bestial. Fet amb cinema ben fet, allò... És que vaig pensar, dic, és un fil... Que si agafes la trama d'aquest llibre, la millores, perquè crec que... És molt millorable. Ho millores tant per davant i, sobretot, per darrere. Pots treure un film molt potent. Però la novel·lista, que és la Sara Ping Borou, em va costar ja dir quina. Arrencar el llibre, quan li vaig enganxar molt bé, i pim pam pum, amb dues pàgines al·liquides. Què passa aquí, no? Que feia nosa. Si, dius, ostres, que ho hagués 20 pàgines més de llibre no li hagués fet cap nosa ni cap mal. Potser aquella introducció és massa llarga, el que diem al principi, llavors s'hauria hagut de rematar més per la banda baixa. I llavors fer una història més... Sí, perquè hi ha trossos que s'enrotlla massa al principi. I al final tan enllesteix amb un plis-plas. A mi el que m'agrada molt és l'ambientació, sobretot l'ambientació. Sí, està molt ben ambientat. Aquests espais de l'opi, aquests espais on van allà a la xarxa, allò és guapíssim. És una cosa certa i absolutament real, les formades de l'opi és de la vida de Déu. Es van després d'exportar a Nova York, a les zones de Chinatown, que és on es feia també. Jo tinc una foto de quan era petit, de quin llibre era, no sé si era de la primera guerra mundial o així. que es veia un xinès a un fumador d'eurodòpi i amb unes pipes que eren uns tubos molt grusos molt amples, fumant allà i a la foto potser és perquè estava mal feta i... i estava com una mica així moguda, que donava la sensació que t'haguessis flipat. I això que dius de la part aquesta més fosca o la part més asotèrica també era una moda de l'època victoriana. I això és una cosa molt habitual, que a les èpoques victorianes hi haguessin reunions d'espiritisme. I això era una moda entre la burgesia d'aquella època. Un fil que se li pot acostar bastant és aquell que era des de l'inferno. No l'he vist, aquesta. Que el protagonitza el Johnny Depp. No, l'Oliver Stone. No, l'Oliver Stone. No, des de l'Inferno... Diria que sí. No, no és l'Oliver Stone. No, no, no, no, no. El Johnny Depp, i diria que l'actriu... Ostres, no recordo ara. I parla del... allà se centra en els crims del Jackal d'Estipador. I està molt bé, aquell film. Si voleu veure... Mireu, des de l'Inferno, és el Johnny Depp. Busquem una referència des de l'infern o infern i ho podem comentar. Gemma, vols comentar alguna cosa d'algun article teu, alguna història? Sí, bé, com vam començar la setmana passada. En aquest cas és de Manuel Cruz, que diu per què ens importa tant el temps, i llavors un dels resums que fa, i és la proposta que vaig fer la setmana passada i penso que ve que és interessant que ho fem, diu abans el temps era circular. La tornada de tot semblava una evidència. La vida i la mort, la nit i el dia, el ritme de les estacions, la idea de progrés ho va canviar. Ara vivim en funció d'uns objectius, ara fem un camí. És molt interessant, a mi em va agradar moltíssim quan ho vaig llegir perquè és que fa una molt bona reflexió. Diu que durant llargs períodes de la història de la humanitat, i encara avui, en societats més endarrerides, la imatge en què es pensava tant el temps col·lectiu com la vida de cadascú era la del cercle. La tornada de tot semblava una evidència, fora de discussió de vida i la mort, això que he dit ara. Però va arribar un moment que aquest es dilueix o es dibuixa, o sigui, com si fos una reiteració, va deixar pas amb això que explicava, oi? En definitiva, com si fessis un camí. I llavors la vida de cadascú passa de ser pensada com a compassament a uns cicles segons l'edat a ser-ho com a recorregut d'un camí orientat a un projecte. Sí, és com moltes vegades, això que deien moltes persones abans, diu que tot es torna a repetir, tot comença. Tot és cíclic, no? Tot és cíclic, oi? I a canvi, quantes vegades, per exemple, fins i tot... El procés per la independència famós és un camí de gran recorregut i tot el que s'escriu, pràcticament tothom hi està d'acord, ho veu com un procés, o sigui, com un camí, en definitiva. A mi em va semblar molt interessant i precisament per això, com a tots, Els dotze que tenim, que tenim temes per unes poques setmanes, ens farà pensar. Això és una reflexió filosòfica de Manuel Cruz. La pel·lícula es diu Des de l'infern. És el director Albert Hughes i els protagonistes són el Johnny Depp, la Heather Graham i el Ian Holm. I va d'això, és d'un investigador que és un inspector que és encarregat d'investigar els misteriosos assassinats del Jack el Destin, l'Esbodellador. Molt bé, molt bé. Ho recordo, molt bona aquesta. Doncs vinga, agafem la recomanació i la veurem. Rosa, Fes-nos la... Fes-nos la... Ui, no em sé la paraula, però no és igual. Fes l'entrada sobre... És el Montilla. Fes-nos... Fes-nos... Fes-nos... La introducció, vinga, va, la posada en situació... Sobre, en el Estanque Dorado, al Teatre Romea. Al Teatre Romea, que estan fins al gener, no? Fins al 5 de gener, una cosa així. Crec que sí, crec que sí. Bé, és una obra de teatre. L'autor és l'Ernest Thompson. Us han recordat que primer es va fer la versió cinematogràfica amb Henry Fonda i l'Audrey Herbould. No, Katherine Herbould. A més va obtenir Oscar de Hollywood, el millor guió adaptat. Els dos protagonistes també van estar premiats. Estan magnífics. Ens demanen una sèrie de cerves. Ara s'ha fet la primera vegada que s'ha fet la representació en castellà. Ha estat amb l'actriu Lola Herrera i Hector Alperio. Dos monstres de l'escena en castellà. De fet és la primera vegada que treballen junts. És la primera vegada, sí, sí, sí, mai no havíem coincidit. T'ho diria, eh? Perquè és com fan magnífic. Sí, sí, sí, sí. Bueno, fan una parella, no? Sabeu la història una miqueta, eh? Una parella ja gran, ja una miqueta a l'ocasso, no? L'Epuscle ja... I llumbera punyetes, i llauna engrascadores. Sí, exacte, ella és molt vitalista, que es passen els estius al llac, al llac curat. Llavors estan esperant una miqueta, passar el temps, ell sobretot, l'aire de la mort, la por. L'obsesiona constantment. Però ella diu des de jove, eh? Des que es van conèixer i aquesta obsessió, no és que sigui una cosa perquè té una edat i pensa, no, no, des que tenien 30 anys, per dir alguna cosa. En ella se li veu una miqueta amb un caràcter difícil. És una persona que no és gaire sociable des d'aquest punt de vista. Com vol jo em relaciona amb els altres però jo sempre pel davant i no té en compte la seva filla sobretot. Fins a quin punt? Bé, el de la filla ja és tremend dur. A més a més, vull dir, abraçant-se com s'abraça amb sa mare està clar que la filla l'ha qüestionat sempre, no, el pare? Això passa o passava a moltes famílies, no? Jo el que crec, a veure, potser ell també és la conseqüència d'ella mateixa, no? Perquè esclar, tampoc és gaire entusiasmant veure una persona que tot ho... Tot es troba vagu en tots els sentits. I de cop i volta, això probablement el que provoca l'altre és aquesta situació de... Macau, nena, quanta comèdia que s'ha de fer a la vida. Perquè això ho demostra precisament amb la seva cidesa. Jo crec que és una pel·lícula que et provoca pensaments més enllarg de la pròpia qualitat dels actors, que ja ho has deixat clar, que són bons. i que ho vas pensant. I totes les altres qüestions gairebé queden una mica anatòtiques. Per exemple, el conflicte amb la filla s'arregla molt aviat, però la pel·lícula és una mica més... Es pren el seu temps, perquè això ja es veu que és un pas, és una evolució, és un procés, no és tan ràpid. Si s'han estat tota la vida discutint-se, barallant-se, qüestionant-se... Diu que és una miqueta com si es volguessin canviar l'altre, no? De no acceptar l'altre com és. Diu que per això aquí està la gràcia de l'ET, l'esposa, que ella sí que accepta el seu marit tal com és. El Norman és com és i ja està. I aquest és una miqueta el secret de 40 anys junts, 40 anys de vida en comú. D'acceptar l'altre com és i respectar-lo tal com és i ja està. És que no podràs canviar-lo. I una miqueta la tensió que hi ha sempre hagut entre el pare i la filla és una miqueta això, no voler canviar el pare, voler canviar que la filla posi una altra manera. Són iguals, no? I realment són iguals. A veure, s'assemblen molt. Però la filla també té molt de la mare. Perquè és molt optimista. I llavors és més de riure, de riure... És que és molt semblant al film, eh? És de riure, sí. El film tenies el Harry Fonda i la Jane Fonda, que eren pare i filla. És que és igual, gairebé. Es veu que ells al fons de la vida real també havien tingut molts problemes. I les en fons amb el pare no casaven. No s'avenien amb absoluta i han tingut moltes divergències. Però al final van ser col·legues. Ja va ser la filla... Que van ser col·legues al final. Sí, perquè ja va ser la que va promoure la posada en escena de fer la pel·lícula, de fer el cinema. També una miqueta com a exercici també d'apropament cap al seu pare, no? I va ser realment quan ja ell i ella ja es va entendre més i una miqueta van tenir aquesta aproximació. Sembla que no va trigar gaire. No, no, no. Ells també estaven mal al to. Sí, em sembla que va trigar un any, eh? Ja estava mal al to. Vull dir que estava mal al tornet, ells. Sí, sí, sí. Per això que és un tema molt universal i que passa com diuen els germans tots a les famílies, no? Al principi pot ser aquesta rivalitat. És una rivalitat, no? És una rivalitat. A veure qui s'emporta les coses cap al seu terreny. És això de força. Però aquesta clar és que la filla en tot cas és, diguem-ne, víctima, si és que podem dir així, de la relació que tenen amb el marit i muller, també és clar, perquè la mare, a part de la bufetada que li dona quan ja té 40 anys, segur que no l'ha reptat ni li ha corregit mai una actitud de rebuig, perquè no accepta ni li diu pare. Vull dir que aquí ha hagut... Sí, sí, li diu Norman. Jo també, vés, penso, Clar, quan ets adult ja és un altre tema. Però quan tens fills, ara ja puc parlar amb coneixement de la causa. El pare sempre està en una posició, i no vull dir que sigui jeràrquica, no de superioritat, però més amunt. De controlar més el cotarro, d'alguna manera. I que d'alguna manera, el fet de, jo perquè ho he viscut això, el fet d'emprenyar-se pares i fills i tenir una relació tensa i cordial, que pot sortir un fill que sigui complicat i complex i que no... Però, coi, que tu ets el pare, tio. I que has d'estar allà també, com es diu jo, batiendo el cobre, que es diu, i currant-ho, perquè la relació no navegui ni no naufragui. Inhalant el fumo, es diu. Sí, sí. Els pares que a moltes vegades es posen alçada del fill i que es discudeixen com si fossin germans. No, és una aberració per mi. El pare també ha d'estar allà donant suport i controlant i... La figura adulta i la figura... la referència. No hi crec, amb l'amistat paterno-filial. Costa molt. Paterno-filial, sí? No, tampoc. Encara menys, si m'apures. Potser hi ha d'haver un component, però el que dius tu, no? Ha d'haver-hi un... És una altra cosa, no? Tu amic no pots ser del teu pare o de la teva mare. No és una relació entre iguals, per entendre. Sense iguals, del mateix nivell d'evolució, de vida o d'edat, no? Els nanos necessiten la figura paterna i la figura materna, que és la seva referència, i són aquells que ensenyen la socialització dins la família i també cap a fora, cap a la societat. Però potser és més fàcil quan ja som més grans. I la meva germana i la meva neboda són molt amigues, ara. Jo em porto molt més bé ara amb els meus pares que fa un temps. Jo crec que quan arribem a una edat, sí, però quan som petits, clar, és a Los York, que sí, quan som adolescents. Clar que, evidentment, hi pots discutir, no? Però tu sempre has de tenir el de dir, bueno, sí, va bé, tranquil, que no passa res. No pots allargar-te i esperar-te com ell. No, home, no, tio. Has de ser raonable, no? El pare no es pot enfadar. Jo volia fer un apunt sobre la teatre a nivell més escenogràfic. No m'agrada moltíssim, a part del que he explicat, que és perfecte, com és a la pel·lícula, lògicament... Com ho ambienten. Es veu, evidentment, una estança, menjador, es veu el darrere, Era una cabana. Bueno, sí. Els mobles són rústics. Al darrere es veuen tot d'arbres, però en canvi el llac és el públic. És a dir, quan miren el llac, miren el públic. Llavors, com la pel·lícula seria la porta i el llac es veurés, llavors juguen. Ai, mira, sentim els ànecs. Llavors agafen els binoculars i miren cap al públic. Però és molt maco perquè quan s'acomiaden del llac és com si fossin les gotetes del llac. Les burbujas les refrescharé. Està molt bé la obra com a tal. La visita de la filla amb la seva parella. És divertit també aquest senyor, la parella al dentista és boníssim. M'ha expressat fer molts acudits amb ell. I el nano, amb el nano adolescent, aquest nano de 15 anys que també fa molt bé, aquest actor. Que es diu Adrián Lamana. Exacte. El que farem ara serà escoltar un tema rosa. Comenta'ns aquesta cançó de la Rosana. L'orquestra sinfònica i cor del Gran Teatre del Liceu. A veure, és un tema que es diu, bueno, estic viva l'han traduït així, I Am Alive, no sé si ho dic bé, no? Va ser un hit de l'àlbum A New Day Has Come, del 2002, inclòs a la pel·lícula Stuart Little. El seu missatge diu que és el que diu la ressenya del disc de la Marató, Diu, encoratge, és encoratxador, és un cant a la lluita per la vida i un gràcies a qui s'estima. Rosana ens regala una veu emotiva i tota la sensibilitat per a l'ésser humà que ha manifestat sempre des de lunes rotes. Quan jo toco el cel estic viva, quan em crides sé que al teu costat jo respiro i saps que tu... Bueno, és la lletra. Ara ho llegireu. Ara ho reescoltarem. I acompanyada del Gran Teatre del Liceu. Molt bé, doncs escoltem-la i després ja acabem de comentar, d'acord? Sí. Vinga. Quan jo toco el cel Estic vivent Que al teu costat jo respiro i saps que tu em fas estar viva. Quan em mires tal que se toqui el cel i vols. La riva surt i miro endavant. La foscor se'n va, feliça que estic viva. Has fet que el meu cor lluiti, fem el sentit, forta i segura. És la meva lluita, tu m'oblides o no? És si vives, o no crides, o no crides, o no crides, o no crides, o no crides, o no crides, o no crides, o no crides, o no crides, o no crides, o no crides, o no crides, o no crides, o no crides, o no crides, o no crides, o no crides, o no crides, o no crides, o no crides, o no crides, o no crides, o no crides, o no crides, o no crides, o no crides, o no crides, o no crides, o no crides, o no crides, o no crides, o no crides, o no crides, o no crides, o no crides, o no crides, o no crides, o no crides, o no crides, o no crides, o no cr No em puc aturar, tuitaré per la vida que tinc. Doncs Rosa. Impressionant, no? Quina versió. És que estava donant voltes... És una cançó que interpretava Celine Dion. I jo estava buscant-lo pensant... Celine Dion, la cantant canadenca que es va fer més famosa amb la cançó de Titanic. Aquella que era My Heart Will Go On. My hair will go home. Allò va vendre tants milions que va ser avorrit fins i tot. Encara vius d'allò, tu. Encara vius, segur, segur. Molt bé. Doncs es queda temps de parlar de quatre pel·lícules. Jo el que faré serà comentar la que hi he vist molt ràpidament. He vist unes quantes més, però en aquest cas em quedarà una novetat. I després la Rosa es parlarà d'una pel·lícula que jo no estic gaire... M'encanta l'Arts Bon Trier, però aquesta pel·lícula a mi no m'agrada gaire. Però deixem que parli de Rec 4, que és una cosa pitjallada. Oh, és aquesta? Clar, una pitjallada d'aquestes. Ojalá forrec. Hòstia, quina diferència, eh? No t'he res a veure. Què tal? Ha anat de generar això, o què? Bueno, clar. És que no he vist ni la primera. No, a veure, jo tinc que dir que les tres primeres a mi em van agradar bastant. Tot siguit dit, eh? Home, l'actriu està potent. Bueno, sí. La núvia, eh? La Velasco, com es diu? Maria Velasco? T'ho diré ara, com es diu ara. Maria Velasco, no, Manuela Velasco. No, sí, bueno, ara no farem un comentari, David, que hi ha una senyora... Una samarreta, sí. Es queden samarreta a l'oci guznik-weaver. Bueno, queda una miqueta així. Mira que molen les samarreta mullades, eh? Vale, vale. Ei, amb els homes amb les samarreta mullades també. Sí, també. Si se n'ha anat mai cap re de millor. Home, jo per consol de la Rosa, perquè després del comentari i tal, hi ha tota una caterba de soldats que estan que xorrillen. És l'única noia, eh? Bueno, hi ha una senyora gran i tal que per allà... Bé, la història està en que, evidentment... És que si no, qui veuré la pel·lícula si no poses això? El Balagaró ja s'ha acabat, perquè ja són quatre. Vull dir, va tenir molt d'èxit, curiosament, la primera i la segona. El segon i el tercer també d'unir-ho. És que la tercera estava molt bé. És un sortir de la Tissa de l'Era, no? Exacte. Sí, senyor. La primera i la segona van ser en un edifici de l'Eixample de Barcelona. La tercera, com t'ho deies, va ser una boda i ara passa en un vaixell. Són diferents espais, però el Baixer està molt bé perquè són passadissos estrets. És una mica la intenció d'intentar salvar aquesta humanitat tancada a Barcelona, per entendre'ns, d'aquests personatges, d'aquesta mena d'infecció, com el Walking Dead. És aquesta línia de... No és que siguin uns zombies, agafa una malaltia i, a partir d'aquí, una revolució al seu cos, que es converteixen en carnívoros. Guerra mundial feta. Exacte, és aquesta línia. A partir d'aquí, res, molt ràpid. És a dir, en el moment que et foten la mossegadeta, a l'estona, el teu cos va canviant, i a partir d'aquí, doncs, bueno, es desenvolupen uns trets específics. Una cara marcada, uns ulls sanguinolents... Sí, aquest és molt bo. És molt bo d'aquesta línia. És el que diem. Són pel·lícules que has d'entrar en un joc. Però, clar, a veure... En aquest cas, no és que sigui d'una gran categoria, recuci. Jo m'ho vaig passar molt bé. També era de zombies? Sí, sempre. És aquesta malaltia, és aquesta mena de virus que es produeix per contacte. És com una ràbia, però més ràpida. Exacte, és com una ràbia. És fulminant. Fulminant, sí. A més, això ja provoca un canvi també a les mandíbules d'aquestes persones i llavors treu unes dents... Però bé, espanta. Ho fas molt bé. És que jo estava... Ja t'imaginem allà... Cada ens surt, però el que no t'ho esperes, t'apareix un parquí, tot són passadissos estrets i són espais molt tancats, i de cop i volta d'una cambra t'apareix, d'una càmera de figurisme, una cosa. I bueno, al final dius, ja acabem la sèrie, però acabem la sèrie o no l'acabem ja? És la meva pregunta. No, no, jo ho sé, no ho diré. Però clar, tothom deia, no, la quarta és l'última, ja no farà cap més. Bueno, això diu ell. Home, jo, per exemple, a la mànaga de les mortes, i no faig espòilers, surts a la cine i dius, collons. No quedes rebentat. Quedes, dius... Però desinflat. Amb aquesta quarta no em vaig agobiar tant, però amb la primera i la segona em vaig espantar moltíssim. Vaig passar malament, perquè és tot tan claustrofòbic que dona mal rotllo. El de la boda és folklorico-festiva, dius vinga va, som-hi, però la primera i la segona... Sí, sí, sí, més aquesta línia. Però la primera i la segona són dos exercicis molt ben fets. Sobretot la primera, és tremendament fosca. La pel·lícula d'un idò. Veig que van fer una rèplica als Estats Units. Sí, sí, sí, sí, la van fer. Jo no l'he vist, però la van fer i tal, perquè la primera va ser una bomba. I no estava malament, algú com ho ha dit, no estava malament. La del Balagaro és boníssima. El jefe de tot això, Rosa. A mi em feia gràcia de veure la pel·lícula, de rescatar-la, perquè no l'he vist en el seu dia. Sobretot pel tema. És una empresa, un ambient d'empresa i és la relació entre els treballadors i el jefe. De fet, ja com un intermediari, el que fa de... no recordo el nom, de fet és el cap que està allà, però fa creure... no, bueno, ell fa veure que és com un intermediari, que ell no és realment el cap, que el jefe de tot això resulta que està fora, els Estats Units, per exemple, està allà. I clar, les ordres arriben d'allà. Clar, d'aquesta manera aquest senyor es treu de tota responsabilitat. Ah, yo no he sido. Ah, jo no. És que és el jefe qui diu això. Les ordres sempre venen o les directrius de l'empresa, les desagradables, li dona la culpa sempre la responsabilitat al jefe o al cap que està per això als Estats Units. I si té els treballadors, una miqueta enganyats. Es forcen més mesures que poden ser impopulars i que poden ser fins i tot abusives, per exemple temes de sou... Però ell no és qui ho ha decidit, és que ve de fora. Els treballadors, home, com pot ser això? I si es queixen o si veus que fins i tot arriben a fer una depressió i tal, ell a sobre va i els hi consola. Ai, clar, fa el paper de bo. Jo soc el bo, jo estic amb tu, jo t'entenc perfectament, això és un abus, però mira el que ens van fer. Fins que arriba un moment que vol vendre l'empresa. Es vol desfer de l'empresa, la vol vendre. Necessita buscar un comprador i els compradors són finlandesos. És d'un país que tenen una miqueta de rivalitat amb ells. Si estan a Dinamarca, és un país que té més rivalitat. I no s'entenen a l'hora de fer negocis, els costa una miqueta. Però són bons sin persòs, tenen diners, doncs a comprar l'empresa. i necessita, com que a tot arreu parla que hi ha aquest altre cap, els altres necessiten que per fer la compra-venda, la transacció, necessiten que estigui present l'altre, i volen i imposen que estigui present l'altre per acabar d'ultimar detalls de com es farà. Ostres, ja el posen aquí amb un problema, perquè és que no existeix. Ha de buscar-ne un. I què fa? Busca un actor. Llavors aquí entra en joc com li fa també el paper de l'actor, que ells per guanyar-se uns diners, el paper que ha de fer. Però ell vol fer un paper ben fet, s'estudia bé, s'ho prepara, i al final el trios ho creu. Que és l'amo. Que és l'amo, sí. I llavors comença a prendre les seves pròpies decisions, l'altre està mosquejat allà al costat d'ell perquè està decidint això, si això no és el que hem dit. Clar, perquè ell comença a veure també i a relacionar-se amb els treballadors, i a donar la seva opinió. I al final, és un jalepe, no?, impressionant. I bueno, a veure, jo vaig trobar que aquesta... té gràcia, no?, aquesta... Aquesta manera de plantejar aquest tema té la seva gràcia. Després, més coses, Cesco. Tu deies que no t'havies acabat de... A mi no em va fer el pes. Perquè és una mica fred tot. És molt fred. Jo m'esperava més comèdia. El que dius tu. Jo m'esperava una comèdia. Una comèdia feta per Lars von Trier, a veure què tal. I em vaig trobar que en cap moment vaig massida. No és que critiqui la pel·lícula. A mi em sembla que és la pel·lícula més... menys artística, menys original, per dir de l'Arts Bon Trier. És com més així, dius una cosa en bolcallar, dius ho faig i pim pam. Però no em va provocar res. Per ser una cosa molt ràpida, l'Arts Bon Trier, l'altre dia va comentar que deixava el cinema, no ho sabem, i va comentar una cosa molt curiosa, que quan va fer Dogville anava tan drogat que no se'n recorda de res. De com va gravar la pel·lícula, això també és un dia. És un comadiant. És un provocador, per fer-hi a cap. Si així acabarà o no acabarà, després de la infomania que va acabar de fer, que jo us recomano que vegi aquesta pel·lícula, perquè és una bestiesa, però val la pena, però per mi sí. Aquesta també l'he vista, aquesta que dius tu. Jo crec que la gran pel·lícula és Dockville. L'alterior... Allò es deia melancolia. Molt bé, molt bé. Em va agradar. Una mica complexa, a vegades. Però el tema de ninfomania em va agradar. Més la segona que la primera. Bueno, és que és això, forma part, és viure una miqueta la filmografia. Però Jaume, és que és aquest home el que diem, és que intenta llançar coses contra tu i tu reps allò que vols. Ell juga amb tu, t'està tirant boles. Va amb mala intenció, llavors tu reps o no reps, no? És la sensació que tinc veient aquest home. A mi em preocupen més les boles que dius tu, però enverinades. Exacte. I a canvi, ell no et provoca això. Ell és cinzer. A veure, potser no plenó, però cinzer sí. Sí, no, això sí. I llavors va tirant aquestes pilotes segons la seva capacitat. Aquesta confessió que ha fet últimament, que si anava drogat, que si ha tingut tota aquesta addicció i que en definitiva això ho ha superat en aquests moments, i ara que ja no tal, ara ja soc un home íntegre, he fet tot el que he volgut en tots els conceptes, a nivell creatiu i a nivell de poc respecte per mi mateix. Bé, pot ser una bona manera, si m'ho interpretes, per dir que això s'hi pot trobar molta gent. Hi ha qui ho diu, que fins i tot persones que tenen algun tipus no d'addicció en aquest cas, però sí d'una alteració a la qual li provoca molta rapidesa mental, doncs és una persona que hem de veure què és el que pinta. Vull dir, en el cas del senyor aquest és una altra cosa, però no deixa d'estar en correspondència a tot això, segons el meu criteri. Bé, queden vuit minutets. Jaume, parles de Rauxe, m'has dit? Xauxe. Xauxe, perdó. I també tenim el David, que hem de parlar d'Interstellar, que volia comentar una mica el David. Xauxe, com que no us puc dir res més que la impressió que vaig veure, doncs acabaré aviat. És per estrena. és una pel·lícula de preestrena i llavors a mi em va crear una sensació molt interessant i és com s'utilitza el cinema en definitiva, la capacitat que actualment té el cinema per explicar històries i el que explica bàsicament és de la manera que hem evolucionat la raça humana. des de l'època que ens matàvem uns amb els altres, a l'època que hem estat capaços de crear, hi ha una imatge seqüència que ho plasma molt bé, hem estat capaços de crear aquesta selva de violència i de confrontació constant, l'hem fet ja sofisticada i som capaços de tenir-hi vaques, de tenir una organització extraordinària la qual doncs ens podem alimentar, encara no perfectament, però que l'evolució que hem fet és extraordinària. I llavors hi ha una cosa molt bona entre la pintura, el cinema i en definitiva l'evolució de les persones. És una pel·lícula que no la veurà ningú si l'estrenen perquè és pesadíssima, és lenta... És catalana? No, això ve de la part de... del nord, precisament. Ah, d'Escandinàvia, de per allà. Sí, per allà. Al di Sausse dic que no fos allò. I qui la interpreta és el Viggo Mortensen, eh? Ostres. Vull dir, hi ha com una combinació. Ui, la Rosa ja ha fet els ulls així blim-blim-blim, la Rosa. Home, és molt bon actor. I és reconegible, eh, gairebé. I és maco, eh. David. I és maco Rosa. I és maco, sí senyor, és molt interessant, sí senyor, clar que sí. En general tot és bo, tot. Em va agradar moltíssim. Vaig barrejar totes les arts. Això que expliques a vegades és el que dius tu, no? Hi ha un públic que ens encanta i un públic que surt corrents i dius a mi que me pongan acción, no? Que me pongan el Fast and Furious 15. Aquestes sales que pots estar mitja hora i marxar i jo me'n vaig al quadre d'allà. A més amb un quadre tipus... Això va ser a partir d'aquella del Trens Màlic, eh? Aquella va a començar a ser això. Ens hem d'adaptar als gustos de la gent, de la qual aquests gustos els hem creat nosaltres. Lògicament s'ha de respondre d'aquesta manera. Com la pel·lícula que parlaré ara. Tenim quatre minutets. David parla d'Interestelar, de Christopher Nolan. Hi ha una cita del Arthur C. Clark, que és un dels guionistes del 2001, Tota tecnologia lo suficientment avançada és indistingible de la màgia. I això fa referència, per exemple, a totes les òperes espacials que hem pogut veure, com la Star Wars, que si algú ha vist ja el nou trailer està prou bé. Tu veus un film d'Star Wars i no et sorprèn res. Tot més avançat, més modern, però tot és pausible. Hi ha robots, també en tenim avui dia, hi ha pistoles, també en tenim avui dia. Però una civilització prou avançada com per, suposadament, obrir un forat de cuc a l'espai, això no t'ho pots imaginar. que controli la dimensió del temps, tampoc t'ho pots arribar a imaginar. És el que planteja el film interestel·lar. Tal com 2001, i no les estic comparant, cadascú té el seu moment, però planteja coses que si en diversos mas mèdia s'havien plantejat, en films no. I és fer un film basat en una coherència científica, perquè ja hi ha un assessor científic a aquest film, en què planteja el fet que el planeta Terra s'està tornant ja inevitable. Ja gairebé les collites, no hi ha manera d'acollir res. Que això qui diu, ja qui diu que això potser és el menys... Creïble. Creïble del film, no? Que sempre hi hauria algun racó del planeta que ja es podria viure bé. Però bueno, és igual. I, clar, arriba un moment que casualment la tecnologia ja és denostada, la civilització ja... el fet que l'ha imaginat a la Lluna torna a sortir un mite que allò era mentida. Però, en canvi, sota mà, la NASA ha dissenyat un sistema de poder sortir a l'espai i poder investigar planetes a través d'aquest forat de cuc. El forat de cuc és com si l'espai el pleguessis i el connectessis a dos punts. Per tant tu atrasades d'una banda de l'altra a l'espai, diguem-ho així, és com si tu agafes un full, tu estàs aquí i estàs aquí, però si tu el doblegues automàticament i fas un forat... Però això és una mica la teoria de les cordes? No, no, això no és el mateix concepte. I llavors és el que a l'alçada de Júpiter detecten que hi ha un forat de cuc i no saben per què ni quan ha sortit. I llavors envien algú... Envien primer una tanda de tres o quatre astronautes a investigar a veure en què hi ha. I després ja quan la cosa ja apreta més envien els astronautes ja per anar a veure... Per dir, bueno, veiem qui ha tingut èxit d'aquests que es van avançar, no? Perdó. I el film, ostres... És potent. Hi ha qui diu que... que a la meitat allò es salenteix, però és pel mateix que estava parlant el Jaume. Tenim una fal·lera de que tot vagi... tot sigui trepidant, acostumats a films tipus... vengadores i coses d'aquestes, que jo no dic que no estigui malament, però clar, allò ja... és que et dona... són xutes d'adrenalina constantment. Clar, a la que hi ha un film és més reposat... Ostres, i que et dona el plaer, que et dona el plaer de gaudir-lo, d'assegurir, d'estar mirant, de... de gaudir la insonoritat de l'espai, que des de 2001 es pot dir que moltes vegades no es veia, de gaudir la teòrica visió d'un forat negre, que no sabia... A més, amb els efectes que provoca, que es veu que són reals, la distorsió del temps en funció de quan tu t'apropes a un lloc amb molta gravitat. Són conceptes que si estàs una mica al dia ho agafes, però si no, potser sí que el film se't faci pesat. Però bé, per mi és una meravella. David, sé que seguim parlant el proper dijous, que ens ha quedat una mica d'ons a mitges, però bé, és el que diem, assegurem, perquè segur que algú ho veurem. Bé, i el que sí que també és rosa, la setmana que ve jo vull escoltar aquesta cançó de la Rosario que es diu El Nen dels Teus Ulls. Per tant, tornarem a escoltar una altra vegada un tema del marató solidari. Ens agafa el temps. Adéu-siau. Adéu-siau. El vino en un barco de nombre extranjero Lo encontré en el puerto un anochecer Cuando el blanco faro sobre los veleros Su beso de plata dejaba caer